Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La lliga regional també fa mal

0
Publicat el 29 de maig de 2023

Caldrà continuar remant, com venim fent fa cinquanta anys. Contra la caspa espanyola, ampla del psoe a vox. Un arc de poca variació política, pel que fa als valencians: que hem notat gaires canvis els últims vint?, trenta?, vuit anys?, en el camp, l’escola, la sanitat o el jovent, en la universitat o en les petites i mitjanes empreses? en les grans?, en els jutges, els fiscals o l’església?… Pel que sembla, els joves s’han afegit a l’onada espanyola de més feixisme, que vol dir més precarietat, i més rebuig a la llengua: com si els joves s’estimaren repartir pizzes de per vida o repartir-ne fins que no pogueren menjar sinó pizzes, en exclusiva els joves renuncien a la rebelia d’uns anys ençà en canvi de la banalitat i l’adolescència perenne. Juguem en una lliga regional, els valencians, mentre espanya ens amortalla cada colp més estrets. Ves si no sabíem que dins l’espectre espanyol, els valencians no pintem un rave.

Al poble, em dol pels amics de compromís, que encara a l’oposició i amb apenes un marge estret de recursos, s’han defensat com podien (encara podrien pactar amb els rics a veure qui tremolava). Les polítiques difuses i temorenques no ajuden. Pel que fa al país valencià, en canvi de regalar als adversaris, espanyols per damunt de tot -com diu a les casernes-, vuit anys balafiats, per aconseguir uns quants detalls d’igualtat i inclusió, unes quantes molles i a córrer pels carrerons de bicicleta. Ara, ni la llengua, ni l’escola, ni la identitat han guanyat gaire, jugant amb por; menys encara amagant que som valencians: perdre i més perdre. Amb espanya, els valencians juguem a lligues dependents, d’asfíxia; som de regional i només ens deixen decidir sobre el paper higiènic i la submissió a l’espanya mercadona.

Vuit anys de camí per arribar fins ací; no dubte que, per uns quants coneguts, s’ha fet alguna cosa o diverses coses, en canvi de cap requisit, ni de clamar ser qui som, ni d’equilibrar balances fiscals, ni de demanar el dret de decidir, ni de connectar el país amb els mitjans públics, ni de frenar els insults a la llengua o els abusos policials, ni de renegar de la corrupció judicial i borbona, ni de frenar l’entrada il·legal de taronges ni de cercar una eixida professional als joves o de plantar cara a l’església feixista… Si el balanç serà minso que àpunt necessita posar el mapa de l’espanya franquista per saber si plourà a Burjassot o a bétera. Més garrofes no som perquè en pujar de preu no trobes prou plantons disponibles. Ja vorem si no se’ns oblidarà també de batollar-les.

El partit més corrupte d’europa torna fort i gaiet. Robaran, corrompran, endeutaran de nou els valencians amb focs i castells, perquè sempre acabem pagant els plats trencats i els plats nous, nosaltres. I en línies generals, res no haurà canviat, ni al camp, ni a l’escola, ni a la justícia ni a la borbonia, ni a la cooperativa de bétera: perquè mane qui mane, jugar a regional sempre fa mal.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Quarterades, quartons i fanecades, de Picornell (2)

0
Publicat el 22 de maig de 2023

«Na Balompra tenia, bé, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça…»

Aleshores cerquem a classe quina mesura de terra és una quarterada, i el diccionari Alcover-Moll diu que una quarterada són 71.03 àrees (al decimnal no li farem ni cas, a quart de primària, no), i aleshores cal explicar als infants que una àrea són un quadrat de deu per deu: 100 metres quadrats. Aleshores demane que relacionen la quarterada, la fanecada i l’hectàrea, a vore si pouarem un trellat de mesures tan riques i diverses per mesurar la terra d’un món que se’n va, de viatge, a la fi del món. Vosaltres també ho podeu calcular, destriar la relació entre quarterada i fanecada, si aquesta té, aproximadament, 8,3 àrees, que també són quatre quartons valencians, això és, en una quarterada n’hi ha vuit fanecades i mitja, en canvi en una hectàrea n’hi 12, de fanecades. A la vegada dins una quarterada, que trobe que els valencians del camp de túria no hem utilitzat gaire o mai, n’hi ha quatre-cents destres quadrats… I aleshores la cosa es complicarà més i ja passaran per cinqué de primària a calcular-ho, si no és que els currículums oficials que es decideixen a espanya ens deixen explicar res d’allò nostre, ni les mesures, ni la llengua ni l’ànima, ja res no sembla nostre, ni a l’escola.

Per això de les eleccions, hom diria que tampoc, res no és nostre, si els partits que aniran destriats per majoria són corruptes, lladres i mos peguen amb verga contra els valencians qui sap los anys. Encara així no escarmenten, els valencians, i els regalarem el vot perquè continuen burlant-se de nosaltres i ens tracten de criats, pp i psoe: no tindrem mai remei, valencians?

Per si voleu estudiar mesures de terra, ací vos deixe què diu doncs el diccionari, perqyè continuem estudiant la manera d’aprendre i vèncer el veritable enemic…

DESTRE:

1. ant. Mida longitudinal que equivalia a dotze pams de cana de Barcelona o pams de destre, o sia, 2’796 metres. Cascun dels destres deu aver XII palms de cana de barzalona, Ordon. Bath. 104. E fora la ciutat sie dita plaja, comptant de la faç de l’aygua quinze destres, doc. a. 1390 (Capmany Mem. ii, 182).
|| 2. Mida longitudinal agrària mallorquina, equivalent a dues canes de Montpeller, o sia, 4’214 metres. Diuen que el mig destre era la mida de la braça del rei En Jaume I (Quadrado Conq. 518). «Un destre són 21 palm y tres quarts. Hayà vilas (no sé esto com no se regula) que los destres estan en quatre parts, ço és 5 palms un quart y mitx cada part, y sols componen 21 palm y dos quarts, y ve a mancar un quart de los altres destres» (Fontanet Conró 66). «Una quarterada són vint lliures de terra, qui se compon de 400 moltons, a un sou quiscun, que són 400 destres quadrats» (Fontanet Conró 65). «Saps es segadors què fan | com berenen, es capvespre? | Allarguen es coll un destre | per arribar a s’ensiam» (cançó pop. Mall.).

 

D’una lectura per gaudir a…

La fi d’un món, de Climent Picornell, el Gall editor, Pollença 2023

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Milanes, birros i quartons”, de Picornell

0
Publicat el 19 de maig de 2023

“i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües”

“Ermengol de Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç…” —Ací recorde mon pare que se’m fa present també al camp, amb els noranta fets, la bicicleta recolzada a la figuera de Sant Ramon, QUE no va ser passats els vuitant-cinc que em va dixar pujar-hi, a meitat, per tallar unes branques que enforfuguien la capçada, i no deixaven traure aquelles figues que esperàvem boníssimes «treu aquella, aquella també»—. Però l’Ermengol continua, en aquest llibre de Picornell, queixant-se de la falsa modernitat: “Saps què te vull dir? Que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit.”, diu n’Ermengol. Com ho diu i com ho explica el mestre Picornell són una lliçó, de llengua popular ben culta, i de mestre escriptor que la transcriu amb essència. Després l’home ens parla de la palla de blat, de la palla d’ordi, de la palla de civada, el blat-xeixa (el de bona qualitat), i mon pare em parlava d’altres palles de cireal i de blats que no recorde, i no ho vaig escriure ni apuntar enlloc, allò. Sí que, com diu Picornell, té tanta raó, que és la fi d’un món, i de la riquesa d’una llengua tan plena… i davant d’eleccions no sé si cap polític ho sabrà destriar. Cap ni un. Ni els nostres mateix.

 

D’una lectura per gaudir a…

La fi d’un món, de Climent Picornell, el Gall editor, Pollença 2023

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Per la llengua, una lectura exigent

0
Publicat el 18 de maig de 2023

Hem començat a llegir Don Joan de la Panarra a quart de primària, una rondalla magnífica del mestre Enric Valor, al volum 8 d’edicions del Bullent. Una joia. Però com ens costa de llegir aquest lèxic, aquesta riquesa expressiva, quin esforç que han de fer els alumnes, mare, i ves si tinc una classe lectora, que no es quexien gaire, d’aquest cim que volem salvar amb l’envit. Si és que volem, com els finlandesos, ser lectors europeus de primera… “Si ell era un pic enlairat, però en home, Joan de la Panarra: displicent, astut, deseixit, flixat, malfaener, malcregut, embelcat, gaiet, orgullós, valent… un cavaller, xa.

Justament, un amic de Torrent m’havia portat de Mallorca un altre joiell de llengua i literatura, del “jove” escriptor Climent Picornell, del quaranta-nou del s. XX, i el llibret en qüestió és La fi d’un món, un quadern que jo faria llegir a totes les escoles de ses Illes, i encara ho faria a la meua si fóra mestre de sisé… Històries breus tan carregades de paciència, de llengua, de riquesa i de goig, més envant aniré explicant alguns detalls, d’un llibre que recomane de llegir i espere que ho feu tots els mestres que us estimeu la llengua i la terra: sembla un adéu també al món rural. Un adéu a tantes coses i homes. En un dels articles o contes breus que explica Picornell titulat “Milanes, birros i quartons” agafa una idea de Simone de Beauvoir que no coneixia, una escriptora que tant s’estimava de llegir Joan Fuster, els Mandarins la considera una novel·la imprescindible de tots els temps: «En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella».

A vore si seré capaç d’explicar cada dia un detall d’aquesta fi del món que ens ha tocat de tan a la vora.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els tribunals espanyols, per la llengua, com els francesos

0
Publicat el 9 de maig de 2023

Diu un tribunal francés que els batlles no podran parlar català, ni que ho volgueren fer. Sota pena de tallar-los la llengua?, de prohibir-los l’accés al diccionari valencià-català-balear… Com els tribunals espanyols, que ens persegueixen anys i panys, per la llengua, per ser qui som, per riure’ns del seu rei inútil i, sobretot, perquè ells sí que ho saben, que no som espanyols, els francesos trauen el pit feixista d’una única llengua, una de sola,  i les altres aboqueu-les a l’infern.

Inútils, els uns i els altres.

Els del tribunal francés, com els jutges, com molts dels polítics, si fa no fa, caguen pel mateix forat i per molt que van inventar el bidet, són bruts, igualment bruts i pocapena, contra les llengües que no són el francés. I ves que allà, en aquell estat dubtosament democràtic, corrupte com l’espanyol, militarot i repressiu, vomiten contra les llengües del món, peguen en repressió de tot tipus, i fan del coneixement el mateix budell cular que pinten els espanyols.

Pobra república que del plàtan em fa banana. O dacsa.

És veritat que fan bona literatura, o la feien, els francesos, i bona cuina també, encara la fan, i filosofia…, però no suporten que el seu estat siga ple d’unes altres nacions, nobles, cultes, d’una riquesa i diversitat de vegades més alta i neta que no la seua tan puritanament francesa, prostituïda ja fa qui sap lo temps.

Són o fan prehistòria, una majoria de tribunals. Repressió enllà i ací. Si saben fer res més, aquests tribunals idiotes.

En aquesta europa dels pobles i de les nacions, aquesta europa que uns altres hi confiem que arribarà, no hi caben estats autoritaris, ni feixistes, ni política de mediocres, a llarg termini si voleu. No hi caben. Si no se’n van voluntàriament, els llançarem a la mar, perquè entre ells es mengen la mala fel que congrien. Perquè els drets humans, fins i tot els ideals republicans de llibertat i igualtat, són per damunt de les seues corruptes repressions prehistòriques.

No poguérem quitranar i emplomar tanta supèrbia, francesos.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Carta a dos mil mestres del Camp de Túria

0
Publicat el 6 de maig de 2023

Escola Valenciana aplega avui la festa gran per l’escola a l’Eliana. Les Trobades del Camp de Túria obrin la campanya de matrícula cada any, per una escola activa, altruïsta, viva, compromesa per la llengua, naturalment, pel coneixement, pel territori. Potser que els dos mil mestres que han de ser motor d’aqueix model encara no sàpien com d’important és la seua feina, ni els hauran explicat quin paper fonamental tenen, a l’escola i a la societat. Us heu de deixondir, mestres, espavilar, en favor d’una de les feines de major responsabilitat. A les vostres mans és si els xiquets llegiran,. si seran respectuosos dels drets, si voldran ser lliures, si s’estimaran la llengua… mestres, si sou per somoure les consciències, no bequeu.

L’ateneu de Bétera participarà avui de les Trobades amb un taller de lectura: llegirem textos de Ferran Zurriaga i de Carme Miquel. Serà el nostre homenatge avui als mestres, principals en un país modern i lliure. Us deixe un dels textos breus que llegirem avui al taller, sobre l’escola d’Olocau, del nostre mestre Ferran.

 

«Quant de fred vam sofrir els anys de la postguerra. Especialment, a les aules de l’escola vella.

L’escola, inaugurada el 1869, era sobre un solar que havia donat el comte Pasqual Vicent de Fenollet i Crespí de Valldaura. A la casa de la vila es guarda com un tresor el projecte d’aquestes escoles, realitzat pel mestre d’obres Domingo Chapa, de Montcada, el 1867. Construïdes de nova planta, juntament amb les cases dels mestres, era un dels primers edificis d’escola rural del País Valencià. El document, amb plànol i dibuix, té una introducció molt raonable, justa, sobre els drets de l’educació dels xiquets.

Recorde aquella aula enganxada tota al talús de rodeno per on, si l’hivern era humit, es filtrava l’aigua a raig. Quantes vegades recollíem d’aquelles parets emblanquinades el polsim del salobre.

Quant de fred teníem, en aquella aula llarga, fosca, amb tarima de fusta, que era un veritable niu de pols. Una escola de peus freds, gairebé gelats, que deixaven créixer tot de prunyons.

També feia fred a les cases. L’hivern d’aquella infància, que, a nosaltres, se’ns feia tan llarg, feia eixir els vells als cara-sols del Pla del Castell, del camí de la Pinaeta, de les Eres. Cara-sols de converses silencioses, de records moltes vegades tristos, records dels fills desapareguts a la guerra; i la por, aquella por dels qui se sabien perdedors.

Quins hiverns més freds.»

Olocau cau de somnis, Ferran Zurriaga, 2003

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Carta a casa (als pares de la classe)

0
Publicat el 4 de maig de 2023
Carta a casa, per a explicar que dissabte són les Trobades a Xirivella

Benvolguts pares,

dissabte de vesprada ens veurem a Xirivella, per celebrar les Trobades d’escola valenciana. Ja deveu saber que, les Trobades, són la festa grossa de l’escola en valencià (no sé perquè ho diem així, o perquè n’hi ha d’una altra mena, en aquest país), que cada any hem d’eixir al carrer per reivindicar-nos -encara-, una escola moderna, viva, lectora, capaç d’admirar-se, d’admirar el coneixement. A més, enguany, els alumnes de quart serem protagonistes del taller que farà l’escola, després del cercavila. Nosaltres llegirem els poetes, que són els autors que eleven la llengua a la màxima categoria. Llegirem Ausiàs March, Estellés, Rosa Leveroni, Roís de Corella, Bernat Artola, Miquel Duran, Maria beneyto, Arderiu, Espriu, Marçal, Costa i llobera…, entre més poetes. Però també gaudireu de centenars de tallers, paradetes, jocs, lectures, concerts, teatre… Un festival per l’escola. Farem homenatge a dos mestres que ens han deixat fa poc, Carme Miquel i Ferran Zurriaga. I encara si sou observadors us trobareu sorpreses que seran del vostre goig i el dels vostres fills. Escola Valenciana possiblement siga el moviment per l’escola més actiu i intens d’Europa. Que els valencians, si ens posem, amb poca cosa fem xivarri i festa grossa. Aquesta vegada pel coneixement. Per això que no t’hauries de perdre la nostra festa. A més de llegir, pares, el nostre taller també defensarà la llengua, amb el títol Salvem els Mots, un llibre de Jordi Badia que hauríeu de llegir: hem fet una tria de paraules i expressions genuïnes. Vet ací unes quantes de les paraules triades… adobar, aladroc, alfarrassar, armut i migarmut, amagatall, amerat, amidar, apamar, aquest lloc és a tibo/a tibó, atibacat, atifell, babau/bambau, badallar, basca, bassal, batollar, becar, blaüra, bolquer, botija, bragó, bústia, cabrerot, casset, caterva, cistella, comboi, confegir, confitura, corral, cossiol, debades, destralejar, embolicar, empastrar…

Si veniu a participar amb nosaltres de les Trobades, a Xirivella, ens sentirem més acompanyats, més autoritzats per fer de l’escola l’espai de dignitat i coneixement que els xiquets mereixen i el país necessita.

Gràcies d’avantmà

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari