Ulisses20

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

El mestre Ferran Zurriaga presentarà avui un llibre sobre la història de la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, a l’edifici de l’Almàssera Vella del seu poble. Amb vuitanta anys, l’autor ens fa un regal de lectura obligada pels qui vulguen descobrir la història dels valencians a partir d’un microcosmos rural que podria estendre’s a la resta del país. Des del cor de la serra Calderona, un espai vital per al mestre, Ferran confegeix un testament que aplega 2.000 anys d’història, la visió del mestre que durant anys ha aplegat la vida dels seus i ens la retorna perquè siguem capaços de comprendre-la, interpretar-la, llegir-la si més no.

A partir dels rastres dels primers pobladors, el temps del bronze, els ibers, el Puntal dels llops, passant pels romans i l’islam, fins a la conquesta cristiana, el crim de l’expulsió o el gran segle de les transformacions, res no defuig la mirada pedagògica del mestre que vol explicar la història dels seus, perquè encara en voldria aprendre, dels regs a les hortetes, de l’aparició de les primeres eines, dels comtes i dels senyors, dels vassalls, de les llengües i de la Il·lustració, del primer poblament, dels primers mestres, de la fragilitat de la convivència, i dels desordres polítics que sempre pagava el poble: senyors, bandolers, llinatges, camins, cada final de capítol conté una lectura a la manera de l’historiador Hesíode: Els treballs i els dies rememoren el patiment dels llauradors, les disputes, les antigues i les noves, encara tan presents, si és que l’adéu al món rural permet que, residualment, n’hi haja de llauradors vius i contents, si és que n’hi ha hagut mai així.

En unes hores Olocau serà una festa, amb bandes de música, correfocs,i centenars de mestres de la comarca que vindran a festejar la bona nova. Que les sequeres, les males collites o la inconsciència humana no ho impedisca.

Olocau, saló d’actes de l’Almàssera Vella. Divendres, 29 de març de 2019, 19.00h 

El poeta Vicent Andrés Estellés va morir el 27 de març de 1993, fa vint-i-sis anys. Un poeta valencià màxim redescobert en carrers i places cada 4 de setembre. Fa uns mesos encara el van tombar en terra, a la seua plaça de Burjassot, com si encara feren tan de mal els versos, tant de forat en aquesta democràcia de guàrdies i jutges. La poesia, entre uns quants que se senten espanyols, ben poc valencians, els treu la melsa i la violència:  amigots d’aquells gc que van acompanyar Garcia Lorca, que van acaçar Machado, continuen aterrint o governant-nos: s’acompanyen d’uns altres d’insults, de les mateixes mentides contra la democràcia o la llibertat. El ciri gros del feixisme sempre s’acarnissa sobre els poetes: l’estat exemplifica el nivell d’intel·ligència poètica i política cada dia. Contra els mestres, contra els artistes, contra els poetes.

Contra la república, ara ja diuen que si la democràcia arriba al 65%, potser podrem parlar de drets humans, a 155 anys vista!

Mentrestant que roben, que ens roben, que continuen robant-nos, valencians!

“Tarongetes d’or em llançàveu

fins a emplenar el dia d’or.

Aquest dia serà migdia

de tarongetes d’or en l’aigua

d’esferes breus i lluminoses

que s’escorren corrent avall.

Tarongetes d’or, tarongetes

de la sina que més m’estime!

Tarongetes d’or em llançàveu  

fins a emplenar el dia d’or.”

VA Estellés, el Mural del País Valèncià

Si hom pensa l’escola en el 2030, si és que hom pot pensar amb tanta distància…

Quan em toca de participar del debat comente que he canviat la idea de la meua intervenció: de primer, perquè divendres passat les escoles catalanes van ser assaltades pel 155 del PSOE i la JEC, i per això van atacar tots els principis democràtics que tant ens van costar de guanyar, si no és que no ens van enganyar… Què ha dit l’escola del present, els mestres valencians, per aquell assalt feixista al país veí? Com puc pensar l’escola a deu anys vista si ara mateix espanya persegueix els mestres com ja ho feia el franquisme del 1939 ençà…

La segona cosa que volia és que no volia dir gairebé res, perquè en deu anys jo ja m’hauré retirat i potser els més joves tindran més idees i més ganes, però en trobar que Ferran Zurriaga, amb vuitanta anys, encara fa reunions d’escola cada dimarts al Centre Octubre, a València, per debatre sobre educació i escola, que divendres presentarà al seu poble, a Olocau, un testament sobre la història de la seua Vall, no tinc excusa a dir quare coses sobre allò que pense i com pense l’escola a deu anys vista…

Una tercera cosa que he dit abans de dir res és que a l’Ateneu de Bétera hi ha una exposició de vint mestres republicanes valencianistes que, aquestes sí, van canviar el paradigma de l’educació. No van esperar-se a què ningú els demanés com ni quan, es van avançar al temps i aquell país que les tenia agafades lligades, i van tirar endavant sense por al que vindria després. Allò que vindria mereix un altre apunt… Però nosaltres, els mestres nous del segle XXI, no sembla que puguem entendre què fa canviar l’escola, si estem tan atenallats…

La quarta i última escola que vull explicar, abans de dir res sobre el futur, és allò del republicanisme, com és que ara mateix l’escola encara no és completament republicana, vull dir amb aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, una escola laica capaç de convertir-se cada dia en un laboratori de pedagogia pràctica…

[continuarà]

Dissabte es va presentar a València la candidatura per a les europees “Ara Repúbliques”. El salonet de la fira de Mostres que havien triat els organitzadors era ple, de gom a gom, però això no vol dir massa res. Vull dir que no explica l’absència de milers de valencians que, segurament, tenen l’ànima republicana, però són temerosos del linxament que els cauria i se’ls veu a prop d’aquesta singular candidatura tan singular. Amb un partit basc al capdamunt de tot, ai, i un altre de català, ai ai doblement.

La candidatura “Ara Repúbliques” té el gros amb Esquerra Republicana, ací a València Esquerra Republicana del País Valencià, amb Bildu a Euskadi i el Bloc Nacionalista a Galícia. No sé si em deixe res més. Una llàstima que esquerra hagués rebutjat l’oferiment d’agafar més cos amb la incoporació del President Carles Puigdemont, perquè el producte hagués animat molta gent, molts republicans, i potser que ens haguérem estalviat la lluita entre dos líders d’una mateixa casa que continua ocupada pel 155 espanyol.

Tres amics de Bétera pugem a veure l’acte per acompanyar sobretot el candidat valencià en aquestes Repúbliques, Guillem Agulló, que és ell qui ens mou a venir de fira de mostra del republicanisme a Bétera. Si hom ho pensa bé, aquesta i alguna altra candidatura més, Junts per Catalunya i Front Republicà, seran els únics que defensaran la República, els únics. La resta del ventall polític, de l’extrema dreta, el 155 i podemos, són declaradament monàrquics, borbons en major o menor grau; això és, partidaris del sistema polític espanyol que, particularment als valencians, ens ha castigat i ens continua castigant en tots els sentits: econòmic, cultural, patrimonial, lingüístic, rural, urbà…

Hom mira els quatre-cents que érem en aquell espai i no pot sinó preguntar-se: on són els llauradors? Voleu dir que no n’hi ha llauradors valencians amb sentiment republicà? I mestres (tingueu en compte també els llicenciats) i els professors universitaris? Voleu dir que tot el cos d’ensenyants és monàrquic, i de retop, d’aquella monarquia corrupta? Mestres per la república es va acabar el 1939? No m’ho crec. Jo, no.

Acabem per dir, els tres trumfos del poble que juguem en aquesta partida, que no pot ser, que el mal patit durant tants anys sobre els valencians (vuitanta anys d’aquella València republicana) ens haja esborrat tant com vam passar i tant com devem a milers de lluitadors republicans a les fàbriques, al camp, a l’escola, a la sanitat o a la CNT… On són els republicans valencians, els homes i dones d’ànima republicana del segle XXI? Voleu dir que tots s’han fet submisos d’aquest sistema corrupte que castiga la democràcia, premia els bancs, condecora els lladres, perdona els feixistes i deixa en mans de la ineficàcia i la torpesa, l’economia, la justícia i fins i tot la universitat?

No volem fer volar pardals, ni començar per comptar que al voltant del 50%, dalt o baix, seran borbons i per tant, l’altre 50% seran republicans… Però d’ací a pensar que no som ni el 20% del total completament republicans, que vol dir que demà signaríem perquè enviaren aquella família borbònica i el que simbolitzen en una barca cap a un horitzó sense retorn, és rebaixar molt la intel·ligència dels valencians. Hom pot argumentar que Compromís i Podem ja tenen molt de vot republicà… Si? Però si s’agenollen davant d’aquell ullerós, com uns mesells, com si foren superiors, o més llestos, o més intel·ligents, vaja, que ens agenollem com si no sabérem que ens roben i damunt se’ns burlen.

Un tant per cent elevat dels valencians és república sens dubte. Però li fa por que l’assimilen als catalans, o potser li fa por de dir que portaria un llaç groc, si no corregués perill la integritat física davant els cossos de repressió, els jutges, la JEC, o el veïnat, malgrat que el llaç simbolitza democràcia i clam per la llibertat. Això és, respecte pels drets universals reconeguts per l’ONU el 1948.

A la cooperativa de Bétera, entre els majorals, entre els colombaires, entre els caçadors, a la banda de música, entre els coeters, voleu dir que no n’hi ha republicans? Cap ni un? I a Llíria, i a Picanya, i a Torrent, i al barri de Marxalenes?

No és casual que els valencians siguem els únics que tenim un mitjà de comunicació prohibit, que fins i tot una majoria del govern valencià participe del sistema, entre més podemos i compromís, que ho passen com un fet normal, democràtic, de tenir mitjans prohibits… No és causal que la repressió del 155 s’haja instal·lat com una anècdota o que siguem robats, castigats i insultats, i una majoria ho tolere com un fet normal, democràtic, com si la democràcia ja fos un malalt terminal com sembla que ens volen fer creure tants enamorats del sistema polític espanyol.

De segur que ha d’haver-hi una ànima republicana ben viva, entre els valencians, que només caldrà endevinar com despertar-la, deixondir-la de la por (l’amenaça feixista instal·lada a tantes cases) a la qual la tenen lligada. Només caldria espavilar-nos la intel·ligència, va.

L’escola és inviolable en una democràcia, però sembla que a Catalunya han obert la veda salvatge del feixisme: els mossos, que hom ja els diu “els gossos”, han violat aquell espai de didàctica i de coneixement. Com en el franquisme, l’acarnissament contra l’escola demostra el nivell de bestiesa al qual poden arribar, els cossos de repressió.

He tingut durant mesos penjat a l’aula un mural sobre els drets humans. Un altre sobre la carta de les nacions unides, aprovada el 1948. I de llaços grocs, aquest símbol que representa la democràcia amenaçada, com també el clam contra la repressió, la veu de la llibertat i el recordatori que tenim presoners polítics, en porte cada dia a l’aula. Cada dia.

Així que se’ls girarà feina, als gossos, si volen atacar la llibertat de l’escola. En democràcia, atacar la llibertat de càtedra, és atemptar contra la llei, però ai, si no n’hi ha democràcia, què n’hi ha? A espanya ja governa fa anys la llei de la caverna, qualsevol llei que atempta contra els drets universals. Des de la guerra civil, que passa.

Els cossos de seguretat a espanya són cossos d’inseguretat democràtica. Els feixistes, els patits d’extrema dreta, non pateixen mai amb ells. En canvi, els demòcrates ens hi sentim amenaçats, amb els mossos. Recorde que en l’Aplec del Camp de Túria, quan vam ser assetjats per centenars de membres de l’extrema dreta local i de València, durant més de cinc hores…, aquells mateixos elements locals van confraternitzar amb els cossos policials, amicalment. És un exemple. Els havien delinquit contra la democràcia, contra un acte legal i permès, en canvi dels insults i les agressions, ells feien amistat i café i cerveses amb els policies locals i la gc.

Si els mossos, que hom ja diu gossos, fan ara el paper brut del franquisme, els mossos són també franquisme: el conseller ha perdut els papers, per molts que els vulga justificar que són sota les ordres d’un òrgan feixista, la jec, i el president ha deixat de governar, si permet que la democràcia de l’escola siga violada amb aqueixa facilitat.

Mestres afusellats, llibres prohibits, mestres republicanes valencianistes depurades, sancionades… Encara avui no s’ha reparat el dany, franquista, però ells tornen a prohibir la llibertat a l’escola: això és la dictadura, el feixisme pudent, el 155 als claustres, vox al pati escolar, la censura franquista als programes…

El llaç groc ha depassat la funció bàsica de reclamar la llibertat dels presos polítics i ja és el símbol màxim de la democràcia, per això n’hi ha tanta por, tanta mediocritat política, tanta vergonya com ens volen fer passar els nostres mateix. Avui mateix que uns criminals han dipositat milers de llaços davant la generalitat, llaços que havien robat a la via pública: som capaços de robar-vos el símbol de la llibertat i pixar-nos damunt vostre: mentre el conseller justificava que els mossos, o els gossos, esborraven els llaços de les escoles.

Quina diferència n’hi ha, entre els uns i els altres?, que se’ns pixen damunt, perquè els feixistes es pixen damunt la democràcia, damunt la llibertat i damunt de l’escola i no passa res.

No és casual que el Junta electoral ataque el llaç groc, en canvi de permetre la simbologia feixista. No és casual que els mitjans espanyols s’acarnissen, ni és casual que algú haja donat l’ordre als mossos de fer el joc a espanya, en atacar l’escola.

Però els mestres, ai, tornarem dilluns a penjar els llaços més alts, ben alts, amb major criteri, els mestres defensarem a ultrança la democràcia, que no som mossos, ni submisos, ni franquistes, i portarem les urnes amb les quals vam guanyar la República.

Se’ls girarà feina als gossos, hom diu mossos dels gossos, però ja saben què volen dir, si els han enviat a violar la democràcia de l’escola. Mossos, o gossos, o cossos similars. Per comptes de vigilar per la seguretat dels homes, fa anys que s’hi dediquen, a vigilar la democràcia, a acorralar la llibertat, en canvi d’assegurar la corrupció, els criminals, la meda del sistema que els ha podrit l’ofici.

Els gossos, o els mossos, contra l’escola: en el segle XXI hom no ho acabaria de creure, si són mossos o són gossos.

Cada dia que passa perdem amb espanya, que ens passa per damunt com un camió del fem, sense cura, sense senyals, sense límits, tot ho arrasa al pas foll d’unes normes que són la improvisació salvatge d’uns jutges que interpreten, que decideixen —en realitat que ja han decidit fa temps—, que la seua és una manera que no té límits ni fons ni vergonya, sempre contra la democràcia.

Nosaltres perdem llençols, davantal, estovalles, que no ens queden gaire bugades, ni roba, perquè en perdem com més va desbocat aquell camió d’espanya, tant com perdem els demòcrates: dignitat, llibertats, mínims per sobreviure. Fins que la dignitat serà difícil de defensar, si no és per cobrir-nos la nuesa en la qual ens volen fer viure aquells poders espanyols per damunt la moralitat: submissió sense formes, ni respecte ni mirament; espanya va desbocada a l’abisme i ens voldria arrossegats amb ella. Fins i tot morts, si els caldria. I ens deixem arrossegar.

Nosaltres fem resistència, o sembla que en fem, civilitzada, respectuosa, neta, perquè no puguen dir que les nostres maneres no són educades, però ells, ai, tant se val, què diem o com, ells diuen que tenim odi als ulls, rancúnia, que tenim enveja i fam de venjança: pobres, ells s’hi veuen i es pensen que tothom és d’aquella pasta. D’acord, ells s’enganyen, però no peguen patà, mentre nosaltres afluixem cada dia, ara l’un detall, ara l’altre: faltava que ens obligaren a amagar els llaços. Fins i tot faltava que ens obligaren a dir coses que no pensem, que no n’hi ha presos, fins i tot, que tot ha sigut un invent nostre, que arribarà si no ha arribat de sobres: espanya ens fa recular cada dia dels nostres principis, renunciar a una moralitat que ens pensàvem sòlida, ferma en favor dels drets universals: tenim por, malgrat tot, por al càstig, a la multa, a la presó, a la seua violència: perquè ells van desenfrenats, desenfreïts, desbocats: ens voldrien acovardits, esmaperduts, enfrontats entre nosaltres, fins al punt de renunciar a allò bàsic: anar-hi plegats a totes. Ací ells ja han guanyat, i nosaltres amb les capalletes, amb l’ermiteta, amb misses dites, amb les molles.

Acabem de renunciar a la simbologia pública dels llaços, per por a una Junta electoral feixista, capaç d’animar VOX en canvi de perseguir la democràcia, però nosaltres en fem cas, submís, submisos a la voràgine que ells sí que han posat en un accelerador contra nosaltres, sense embuts, sense vergonya, sense renunciar al seu esperit descaradament franquista. Ells sí que saben quin és el seu horitzó i el seu camí.

Nosaltres amb les bugades al safareig, autonomistes i fallers, retirant llaços, convidant el feixisme a les nostres televisions, als nostres balcons, als nostres silencis. Sabem que actuen com a lladres, que són lladres, i amaguem els llaços; per por que ens els furten, o que damunt ens roben l’ànima, si no és que ja ens l’han robada, de l’1 Octubre ençà.

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat (Cervera, 1933)

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, una coincidència primaveral i poètica. Hem llegit el poema a classe. També l’ha llegit la mestra en la versió anglesa. No sé si demanar-li-ho a la mestra de castellà, ja que en parlen massa, de castellà a tot arreu, i això els faltava, divertir-los amb la poesia. Com més avorrida siga la classe de castellà, més antema, xa. Ací també n’hi ha molts, milers, que no podem volar. No podem volar per manca de llibertat. Però no sembla que això als partits espanyols els importe gaire. Ni al 155 ni al podem, ni a uns quants dels sindicats acotxats en la comoditat del sistema. Ai, la música de l’ànima, teixida amb paraules. Paraules, poesia, llaços grocs? Uii, aquell estat que hom diu espanya ha perdut tanta credibilitat democràtica!

Poetry

Music of the soul, woven with words

Life-spark, light of understanding,

that gently spreads through all that would confine it.

Immortal music that strides and fliesa

cross our land, across all skies.

Those who are fleeing sing it, as do the imprisoned,

and all migrants who have no roof

cheep it while weeping. Tears that fall

so deep inside the heart, they stir the soul

of Rilke’s angels, that is locked in nature.

They make it stagger. Music that halts

the traveller in his tracks to see the stork

on its low flight, with no frontier

to bar its way, alight and come to restup

on the tiled roof that is its nest.

While he, he cannot fly. Poetry. Music

of the soul, woven with words.

Rosa Fabregat / Translation: Anna Crowe

No sé si el dia tindrà prou hores en Àpunt, o si la “mesura” ens falla amb els anys, o potser que allò que sobra fa la festa, encara si el nivell d’intel·ligència és paral·lel a com volen explicar què som els valencians, quan som arrossegats a ser inútils d’aqueixa manera, que hom ens voldria tenir sempre, de falles, com una falla, pixant contra les parets de la Llotja o perdonant tanta barroeria, perquè València és en falles o és de falla. No sabria dir què és pitjor.

El soroll, l’enruna, el pixum, o la capacitat d’Àpunt per buidar-se a demostrar que és Canal 9, en el fons i a poc que grates una mica, és el resum d’en quina cosa voldrien convertir-nos, als valencians. Ja deuen pregar que demà ploga per enviar tots els corresponsals a explicar-nos com som capaços d’explicar com corre l’aigua pel país, graciosa i líquida.

Mentre llegia uns quants capítols de “L’única passió noble” el llibre de Joan Garí que parla dels valencians, de Joan Fuster, del país, sentia els trons i els passacarrers, les xarangues festívoles, camí de les falles, entre falles, unes hores abans del foc i del fum al cel, a Bétera, el Camp de Túria, un dels punts fallers del Camp de Túria rendit a tots els tòpics de la festa, tots sense excepció:

«Proveu d’explicar a un foraster els problemes dels valencians (en un dia de falles)». Parleu-los de democràcia, mentre ballen al ritme d’aqueixa xaranga i espanya encausa i jutja homes i dones lliures i demòcrates; expliqueu-los, mentre són davant una taula de festa, que un partit feixista té el permís espanyol del TC, dels borbons, del PSOE, de criminalitzar la democràcia; demaneu-los, mentre senten una mascletà, dues, tres de seguides (a Bétera se’n disparen cinc de seguides una rere l’altra), per què Joan Fuster era considerat l’enemic número ú dels valencians, si encara el govern màxim al qual podem aspirar, segons que relaten al Botànic, es deleix per plorar davant una maedéu de fusta i flors, com si idolatraren la llibertat dels homes, de la qual parlava Sòcrates o Aristòtil, 2.000 anys abans.

Algú ha decidit que les falles són per damunt del bé i del mal! Compte, perquè la festa els valencians la defensen amb la vida, sense mirament, ni mesura, gosaria de dir a compte dels valors que calguen: del finançament valencià tan patètic, de la mort del camp enguany i encara pitjor la mort anunciada per al 2020, de l’insult d’amagar les eleccions valencianes dins les espanyoles, o la insolidaritat vergonyant amb el país veí, a més de la incomunicació amb TV3, fins i tot la política de mínims per la llengua, tot li val per passar-ho d’amagat pel tamís de la festa folla. El treball precari, els joves sense rumb, i la merda de l’extrema dreta fins a la sopa, en falles tot li val.

Però després Àpunt ho sabrà compensar, i passarà hores i hores explicant-nos gallates, o fogueres, o moros i cristians, i els valencians no passarem de lànguids homínids que es passen l’any de festa, robats i apallissats, però de festa, perquè sembla que és l’estat natural del valencià, penar tants de càstigs amb la festa. Que no sembla que sabem fer res més que ser de festa.

A migdia, el canal valencià de televisió, Àpunt, anunciava que farà un directe de vuit a deu hores de falles, ja en porta centenars d’ofrenes religioses, processons i calvaris (vindrà la setmana santa i també es posarà les botes, la televisió dels valencians) fins que la festa s’acabe i tothom es pose a pixar contra els monuments, al carrer, com si pixaren contra el camp, i mentre dure la metxa tan valenciana de no ser ningú, si hom no és festa, exclusivament festa i xerinola, que tothom pixe on vulga, en canvi que demà tothom calle i acote el cap i continue submís i mut, mentre uns altres continuen decidint pels valencians, per la seua llibertat, pel seu futur. I que no pare la festa! Que ningú no ens destorbe, ni ens pose en contradicció, ni ens qüestione, que som valencians… Que no pare la festa!

Així que la policia de la generalitat es devia a la llei espanyola per compte d’obeir la llei catalana? Una policia creada pel govern de la generalitat atacaria la pròpia generalitat i el seu parlament, si espanya li ho ordenava? Perquè l’obediència a la llei espanyola és per damunt de l’obediència al govern, al parlament i al poble català? Caram, sí que hem fet malament les coses. Tan malament com puguem pensar, durant anys i panys, pel que sembla, i per com hom accepta aquesta declaració del cap de Mossos, que jo trobe una gran decepció.

Durant els anys del procés i fins a l’1 d’Octubre, o fins que el parlament no declarà la independència i proclamà la República catalana, per bé que al minut la congelà, han millorat moltes coses, sens dubte. Sobretot, perquè moltes de les coses fetes depenien de la voluntat popular, de la seua pressió, i sobretot perquè els partits estaven sobrepassats, el model de partits que havíem conegut fins llavors. D’acord, doncs, que fins el moment que tot recomença, ves si s’havien fet malament les coses, que nosaltres mateixa havíem creat un 155 intern, si era de llei que els Mossos respongueren a l’autoritat espanyola per comptes d’obeir el propi govern que els havia creat, la generalitat.

Tant se val, que la declaració de Trapero haja torpedinat el tribunal, si ja sabem que és una opereta malparida, com totes les ocurrències espanyoles que vulgueu pensar. Tant se val que amb això, hom veu la separació de poders polític i policial, en el cas català, per fer creure que la neutralitat és per damunt dels capricis d’un govern (per exemple a València, el cap de la policia, Juan Cotino, portava personalment els milions d’euros a Suïssa. I no passava res. I encara no passa res. Justament perquè Barcelona no és València, ens pensàvem una altra cosa del nord.

No fotem, tu, si el parlament català i el seu govern, i el poble en la seua majoria diu endavant la República, qui és ningú, ni el Trapero ni cap Mosso, ni el TS, per ordir un Pla contra el president, contra el govern i per tant contra el poble?!

La decepció és tan grossa que hom pensa que, a la llarga, amb la República ferma i consolidada, sense la merda del feixisme espanyol, encara no ens podrem refiar mai, ni de la pròpia ni de cap policia, i encara més si la contaminació amb les policies espanyoles, afegiu tots els cossos de repressió que coneixeu, és tan descarada que la connivència pot fer saltar pels aires la idea que, ningú, però ningú és ningú, no ens defensarà, si no nosaltres mateixos, la societat civil, sense armes, pacíficament de l’aquelarre feixista. Perquè d’aquelarre feixista sempre en tindrem, durant anys, més armats que nosaltres amb pistoles de veritat, amb els veïns que ens han tocat en sort: i encara uns anys amb el poder que els atorga el franquisme, el ts, la gc, les faes i els borbons: una corrua de valors medievals enmig del segle XXI.

“Fer efectiva la República Valenciana per comptes de deixar morir els pobles, en abandonar els modos de governar espanyols.”

Anit, a Llíria, vam recordar dos llibrets del professor Josep Maria Jordan dels anys vuitanta: “el camp de túria” i “els serrans”, dos obres breus que ens redescobriren la importància de les comarques, si volíem fer país, o ser país, fa trenta anys. Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, i José Vicent Martínez en van fer una interpretació ajustada al present, gairebé com si els reptes i les mancances foren, si fa no fa, els mateixos.

L’historiador Josep Vicent va ser més pragmàtic i/o fatídic: va assegurar que les polítiques dels últims anys —trenta, quaranta, cinquanta, fins i tot les actuals— han portat la comarca al suïcidi. I no se referia, l’home, al concepte comarcal, si no a la mort dels pobles, sobretot de l’interior. La gent ha pegat a fugir, l’escola a penes si aplega uns quants xiquets de pobles diversos, i tret d’Aras, potser que la mort anunciada no és ni catastrofista, sinó una realitat a curt termini. Irreversible.

AFEGIT1: [La contundència de les paraules no era la quarta part de la franquesa de la seua cara i la tristesa del posat. Els pobles valencians es moren, sinyors del Botànic!, i vostés només que pensen a veure què els regalarà madrit i el refillet del borbó.]

Hom diria que ens ho hem ben guanyat, els valencians, deixar morir els pobles de l’interior. A pols. Sobretot perquè hem sigut torpalls, com definia el mestre Enric Valor a les seues rondalles. Perquè hem aplicat els mètodes espanyols al viure valencià i l’hem cagada, completament. La submissió del país valencià a espanya —protagonitzada per totes les forces polítiques que han governat la generalitat— ha adoptat els modos de govern espanyolista: una concepció centralista, diguem-li valència i la conurbació dels pobles de l’Horta, imitant el pitjor model europeu del segle XX: espanya.

Així s’entén la manca de comunicació a Sot de Xera, Xulella, Toixa, Gàtova, Olocau, Xelva, Marines, la Llosa, el Villar, Toixa…, i tots els pobles de l’interior que vulgueu afegir. Però alerta, és que Bétera encara té la mateixa via única de metro que fa més de cent anys. I Llíria us penseu que ha guanyat res? o Benaguasil?, a pos, Vilamarxant! Sí, bé, van reconvertir la vella carretera d’Ademús en autovia, i molts valencians del psoe ja es pensaven que ens havien regalat el cel. Tota la parafernàlia d’infrastructures era fora del país valencià, ací només que arribaven les almoines, i encara allò que arribava era per connectar valència amb espanya. I tota aqueixa merda centralista es va encomanar com el millor model que podíem tenir i compte que ningú es queixés…

El marc mental espanyol servia per a les infrastructures, però també per a la indústria, el comerç, el camp, la cultura, els mitjans… Els polítics que hem patit no passaven de provincians i súbdits dels models espanyols. El resultat és que encara es pensen sabuts, i la merda que córrega comarques amunt fins a Ademús i més enllà. Els governs botifarrons del 155, i encara el botànic aquests quatre anys, tenen el cabet en aquella idea que espanya ens ha d’autoritzar. Ens ha de donar permís per a pensar, decidir, o fer política. O justícia, o escola, o lleis… I és així com els valencians paguem els regals a l’amo, siga el govern espanyol, siga el borbó, o siga aquell tribunalet suprem vestit de quaresma: deixem que els pobles es moren…, els pobles, el camp, la cultura o la festa (com si només n’hi hagués falles i traques, malparits!). Perquè tenim una visió miop de la realitat valenciana, ho paguem, amb governs del botifarró.

AFEGIT 2: [Què ens regalarà el refillet del borbó? Ja els ho dic jo, gratuïtament: una merda, enes donarà, una merda rere una altra!]

Aleshores, com començarem a fer República??

[continuarà]

Voleu dir que encara no estem preparats perquè un poble valencià es declare exclusivament valencià? Així van començar al Nord, a la República Catalana, que ara és en temps mort. Un poble va començar a reclamar el dret a decidir i això va obrir una via en cadena: un segon poble es va llançar i un tercer, i un altre més. Fins que gairebé tots els pobles ho van fer, i les ciutats mitjanes i les grans. I això ja no va parar fins que va arribar el Referèndum de l’1 d’Octubre. Declarar-nos valencians, exclusivament valencians, tampoc no atempta contra res, però pega al cap del marc mental espanyol. Els posa a tremolar, a remull la fatxenderia… Fins i tot n’hi hauria que demanaria el cap dels promotors, o que els acusaria de no se sap quina cosa.

Però de l’altre costat, ves què passa: encara a un mes de les falles, n’hi ha pobles que han omplert els carrers de banderes, de blaveres i d’estanqueres. En canvi, n’hi ha falles que només pengen les blaveres. Perquè el seu marc mental, almenys, és valencià. Blauer però valencià. Però com és que alguns pobles de l’Horta s’agenollen d’aqueixa manera davant els símbols que, enguany mateix, representen l’atac més greu que ha patit el camp valencià en la seua història? Un atac perpetrat des d’Espanya i les seues banderes. Des del govern espanyol contra els valencians.

No recordeu aquell lema espanyol “A por ellos” que el mateix borbó va defensar a través dels mitjans? Doncs per nosaltres, els valencians, allò va significar una conxorxa verinosa contra el camp, i la pèrdua de milers de milions d’euros, només enguany, mentre dura aquell lema malparit i feixista: contra el camp valencià, contra la seua sanitat, contra la hisenda pública valenciana, contra les nostres caixes, és això que representa espanya i les banderes que alguns ajuntaments han penjat tan galdoses dels carrers per celebrar falles: sí, diuen, gaudiu del siroll, del fum i dels ninots, però continueu submisos al poder espanyol dels lladres. I mentre això passa, ens roben, ens ataquen, ens malvenen la casa dels pares. Mentre mantinguem el marc mental espanyol en els nostres propis ajuntaments, ells ens fotran canya i ruïna.

Així, mentre un ajuntament, el primer, es declare valencià, exclusivament valencià. Aleshores…

En un apunt d’un bloc veí, en aquesta mateixa casa, Miquel López Crespí copia un apunt de Blanca Serra a Llibertat.cat, on proposa cinc maneres de fer ingovernable espanya. Ella és membre de la CUP Barcelona, i espanya és un dels estats més proper que els valencians patim intensament. És l’estat que ens ha convertit en cul de sac, en els lletjos de la seua pel·lícula, els que menys drets tenim, menys finançament i més burles polítiques contra nostre i contra el camp, per exemple. Així que la proposta, fins que la República valenciana no siga efectiva, podria ajudar-nos a fer visible el calvari que aquell estat ens fa passar.

Entre més coses que apunta Blanca Serra, per justificar les accions, diu: «A part de deixar clar que ser un català de la Catalunya Nord –del Rosselló, el Vallespir, un tros de la Cerdanya, el Conflent o el Capcir – demostra que es pot ser nacionalment català sense ser administrativament espanyol, ni haver de saber parlar espanyol per obligació constitucional; al seu torn ser una persona de la Noguera, el Camp de Túria, el Maestrat, el Bages, el Baix Vinalopó o Menorca demostra que es pot ser de nació i parla catalana sense ser administrativament francès ni haver de saber parlar francès per obligació constitucional.»

La primera proposta, doncs, és posar en qüestió l’imaginari espanyol que molts valencians tenen al cap: geografia, història, literatura, esport… Si les dones comencen a fer visible el que han patit, i per què durant tants anys han sigut invisibles, els valencians també ens haurem d’espavilar, i els jorns electorals que viurem en dos mesos hauríem de fer-los servir per viure’ls en clau valenciana, si no és que volem continuar al furgó del rebuig i acotant el cap cada vegada que els espanyols ens fan callar: cal posar en dubte les fronteres artificials que ens governen per domini militar, que només és violència i ocupació, i començar a reivindicar els valors que en el segle XXI són de major intel·ligència: els valencians hauríem de colgar en un clot la meseta i allò que significa, i fruir dels valors més  civilitzats i propers al pensament i la raó valencianes.

Sobretot aquests dies que el retorn de formes feixistes s’ensenyoreix amb la legalitat que la mateixa justícia espanyola els permet de lluir: com si el franquisme fos legal encara i ens governés les idees. Caldrà aprofitar aquests jorns electorals per fer campanya exclusivament en clau catalana i valenciana, amb un complet menyspreu pels missatges espanyols que només si volen continuar aprofitant-se d’allò nostre: els recursos, les idees, la cultura, el tarannà, per imposar-nos models agressius, que no simbolitzen sinó domini, desfeta, violència, típics dels models invasius del dret de cuixa. Hauríem de començar a dir que ens la bufa si fa calor o fred a Madrit, que ens la bufa si allà maten bous o lliguen gossos amb llonganissa, o si les seues seleccions esportives perden o guanyen, o si el borbó caga o pixa. Els valencians, per exemple, ja tenim els nostres esports, les nostres festes, una cultura de major calat que no cal siga supeditada a aquella mentalitat espanyola que es pensa superior o beneïda de déu. I encara el borbó no és sinó l’hereu d’una conquesta contra els valencians mateix que encara paguem.

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb l’Ateneu de Bétera i l’Escola Gavina, ha preparat una exposició homenatge a vint mestres coratjoses, valentes i valencianistes que van treballar per l’escola en els difícils anys trenta del segle XX.
Són dones pioneres, modernes i entusiastes, que impregnen una nova mirada a l’escola. Innovadores, intel·ligents, amb capacitat per convertir l’ensenyament en un espai de descoberta.
Tenen en comú la passió per ensenyar, per aprendre, per viure els canvis d’una societat que necessitava nous aires i una educació sòlida en favor de les idees dels pedagogs d’arreu d’Europa. Els principis de l’Escola Nova i l’Escola Moderna, les Invariants de Celèstin Freinet, l’escola investigadora de Decroly, els estudis de Cousinet o Ferrière, l’ideal de Maria Montessori…, arriben amb comptagotes, però aquestes dones van tenir la força i la tenacitat per avançar-se al temps, en posar els alumnes al centre de l’aprenentatge i animar-los a estimar l’estudi i el coneixement. Amb molts pocs recursos van bastir els fonaments d’una escola progressista, compromesa i d’ideals oberts al diàleg i a la raó. La coeducació, la llengua, el valencianisme, la ciència, la solidaritat, l’ajut i la cooperació seran valors que entraran a l’escola gràcies a mestres que no van escatimar jugar-se la vida per l’escola.
El compromís social i polític i la joia d’ensenyar i aprendre es trencarà amb l’arribada del feixisme, que les perseguirà i expulsarà del magisteri. Moltes van patir presó i exili.
Tornarà l’escola més fosca i trista, durant uns anys en què el franquisme s’acarnissà contra elles i l’escola que representaven. Encara ho paguem, en ple segle XXI.
A les vint mestres triades i a tantes altres com podrien ser-hi en aquesta exposició, per una lliçó de vida en favor de l’escola i del país que volien construir. El nostre reconeixement.
Bétera, el Camp de Túria, març del 2019