Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La cooperativa de Bétera, caguenells!

0
Publicat el 27 d'abril de 2021

Corre a posar gasoli a la cooperativa de Bétera, abans no arribe el diluvi universal. Sorpresa que en arribar me n’adone que no entenc què passa, encara sort que portava les ulleres de llegir a la butxaca: han canviat els programes informàtics dels sortidors i no veia res: la informació ara només és bilingüe. En canvi, abans tenies fins a sis o set llengües per triar: català, valencià, mallorquí, saguntí, beterà, malgrat que si deies bon dia, totes aqueixes llengües et responien bon dia, i jo no em disgutava gaire, de tenir totes les fonètiques del nostre país llarguerut com ample!

Però ara s’ha acabat, ja no li val a ser plurilingüe…, ara un parit del consell rector, o de la presidència, o ves a saber si del charter, ha decidit que els veïns de Bétera, que se suposa som majoria que fem servir aquelles mànegues, som bilingües/bilingual: només espanyol i anglés.

D’una plomada, un inútil ha decidit que el valencià no calia, si som de Bétera. Ves que això ja passava sempre amb les informacions agràries que envien a casa, no fóra que els llauradors no entenguérem la paraula taronja, taronger o rec, i aleshores els filòsofs del camp, enginyers i entesos, han de dir-ho només en espanyol. Rucs, criats i a parar el cul.

“Els borbons que van arrassar Almansa han entrat a Coabe i han robat la llengua del poble”

Si ja ho cantava Botifarra, que la naranca nace verde i el temps li posa color, que qui naix quilipoia, no el millora, tot plegat, ni el consell rector.

Benvolguts sinyors de la cooperativa de Bétera: si són rucs que els albarden, però la llengua dels valencians és més principal que vostés i tota la colla d’incapaços, inútils i llepats que tenen vostés a càrrec d’aital empresa: una cooperativa que havia de ser un model, noble i honest, ha de perdre la dignitat a cada rentada d’ous?

L’autoodi valencià s’ha infiltrit tan endins que no n’hi ha manera.

25 d’Abril de 2021: 314 anys d’ocupació

0
Publicat el 25 d'abril de 2021

Llíria, capital del Camp de Túria: arribem puntuals a la concentració de la plaça, davant l’Ajuntament convocats per Acció Cultural. A vint-i-un llocs del país encara n’hi ha valencians que defensem la llengua, la cultura, el país. Malgrat la pandèmia, participem d’aquest acte simbòlic per la llibertat dels valencians.

N’hi ha que encara pensen en l’encaix dels valencians dins espanya. Impossible. Espanya és un estat feixista que  ens tracta de criats que hem de retre diners i dignitat als seus peus. Espanya és l’estat més corrupte d’Europa, que ens roba el patrimoni col·lectiu i individual cada dia, entre més dels valencians, a més d’acaçar demòcrates amb l’excusa d’uns tribunals franquistes que tenen llibertat absoluta per agredir lleis i drets. Els tribunals internacionals, l’ONU o Amnistia Internacional s’han cansat de denunciar repetidament els abusos feixistes espanyols.

A espanya li la bufa el dret internacional i la democràcia. La balança militars, església, policia i corrupció pesa més a espanya que la balança drets humans. A espanya són més de galindos, de los cobos o jose antonios, que de mandeles, gandis o luterkings. I se’n senten orgullosos. Encaix?

El 25 d’abril de 2021 la policia espanyola tolerava una nova agressió en una de les concentracions, la violència contra qui ens manifestàvem en alguns indrets del país. L’encaix amb espanya, que demanen alguns polítics, és per amagar realment la impotència? O és no voler dir les coses clares?

Por de la veritat: amb espanya, València és un país de segona, malmés, robat i amb l’amenaça constant que poden agredir-nos amb més intensitat si els passa per la fava: contra la llengua, contra l’escola, contra els mitjans de comunicació, contra l’economia, contra les infrastructures, contra el camp, contra els drets… Espanya és una agressió continua, ordida contra la vida i contra la democràcia.

N’hi ha qui pensa que ja li va bé, rebre i pagar, acotar el cap i obeir, ser de segona i viure en amo. I n’hi ha que eixim al carrer a dir no, a desobeir, a clamar per la república dels valencians, a creure’ns de veritat que una altra vida és possible, sense l’encaix d’espanya. Possible i més feliç, aqueixa vida, sense dubtar-ho.

I qui vulga jugar a criminal, que continue encaixant amb aquell estat corrupte i borbó.

 

Per què no llegim (21): aprendre no és fàcil!

0
Publicat el 23 d'abril de 2021

Les mestres d’infantil i primer cicle de primària treballen en un document sobre el fet d’aprendre a llegir i escriure, un dels grans reptes de l’escola i dels infants; fàcil i plaent per uns, feixuc i costós pels altres. Un camí de llarg recorregut que requereix de l’acompanyament de l’escola i de la família.

Comporta més que no unes mecàniques, si volem arribar a descobrir allò que hi ha als llibres, a valorar la capacitat de poder comunicar, d’expressar el que volem dir amb claredat, i també, adonar-nos-en de la seua utilitat per a desenvolupar-nos en la vida.

Aprendre de llegir i d’escriure s’inicia en l’etapa infantil, es continua al primer cicle i es consolida al llarg de tota l’escola primària. En realitat, escriure bé serà un entrenament de per vida. Perquè si bé són aprenentatges que passen per diferents etapes —el descobriment dels sons, el reconeixement de lletres i de paraules, el domini de les mecàniques— admirar-nos amb la lectura i consolidar la llengua escrita són activitats molt complexes, més encara en una situació de pressió domini i abús. De bon principi, llegir i escriure demana molt d’esforç als infants, per passar de la descodificació dels signes gràfics als quals fem correspondre un so, a l’exercici de la comprensió o el plaer de la narració.

Detectar i prevenir prompte les dificultats que poden presentar les mecàniques, i incidir en la maduració dels processos que fa el cervell per facilitar aprendre a llegir i escriure des de la tranquil·litat, són feines principals de l’escola.

Cal una bona formació per acompanyar els alumnes en l’aprenentatge, per facilitar-los que puguen i vulguen aprendre al llarg de la vida. Per això, és important aprofitar l’experiència de tants mestres que, durant anys, han acompanyat l’aprenentatge i l’èxit dels infants.

*copiat del web de l’escola www.escolagavina.cat

 

 

Escola i democràcia*

0
Publicat el 21 d'abril de 2021

“PARLAR DE DEMOCRÀCIA I ALHORA FER CALLAR EL POBLE ÉS UNA FARSA”

La frase d’Ovidi planteja una contradicció real i present a tot arreu. L’aplicació de la llei és un dels àmbits en què els desequilibris i les desigualtats, malauradament, es fan massa evidents. De fet, sovint comprovem que l’aplicació de la llei no sempre es tradueix necessàriament en justícia i que hi ha moltes maneres d’exercir-la, també d’il·legítimes. D’altra banda, ens trobem en situacions que els ciutadans llegim o escoltem valoracions judicials diferents davant d’un mateix fet. I sovint algunes provenen d’organismes i d’entitats, el treball i la validesa dels quals ha estat ben valorat. Posem per cas, Aministia Internacional.

Aquesta associació internacional, que treballa per la defensa dels drets humans arreu del món, fou guardonada el 1977 amb el Premi Nobel de la Pau per la seua ferma lluita contra la tortura arreu del món. Dubtem que cap estat que es definesca com a democràcia sòlida puga menystenir Aministia Internacional i allò que ens puga dir al voltant de la vulneració dels drets humans.

Doncs bé, a propòsit de l’empresonament de Jordi Cuixart i de la resta dels condemnats pel procés, Aministia Internacional ha elaborat informes en què alerta que la redacció del delicte de sedició obri la porta a un creixement de la criminalització d’actes directament relacionats amb l’exercici pacífic de la llibertat d’expressió i el dret de reunió pacífica. Certament, és per pensar-hi.  A l’escola no podem defugir el debat, la lectura crítica, la recerca de fonts diverses que enriquesquen els nostres punts de vista.

Fa pocs dies la relatora sobre drets humans de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa, en un informe sobre represàlies i intimidació als defensors dels drets humans, parla de la situació de Cuixart en un doble sentit. D’una banda,  fa constar el fet que els seus advocats han denunciat que haja sigut jutjat pel Tribunal Suprem, perquè aquest té competències per jutjar polítics electes i no activistes de la societat civil. De l’altra, també denuncia que la situació de Cuixart a la presó ha empitjorat arran de la pandèmia, ja que passa fins a 23 hores al dia a la cel·la en aïllament.

Allà on anem, els nostres drets han de respectar-se (art. 6). Tots tenim els mateixos drets (art 7), i si no és així, tenim dret a ser protegits (art 8). Les detencions arbitràries, els empresonaments i les expulsions del país on vivim fora de dret no són legals (art. 9). Els judicis han de ser públics i aquells que ens jutgen, imparcials (art. 10). Tenim dret a defensar-nos, no som culpables fins que no s’hi demostre i no podem ser condemnats per accions que no hem comés (art.11). I després d’això, podem assegurar que es respecten tots aquests drets?

El mes d’abril ve carregat de referències que ens fan pensar, llegir, documentar-nos, dotar-nos d’eines per saber-ne més i poder parlar-ne. El món no és anecdòtic, fruit de l’atzar, i no només a la mar el peix gros es menja el petit.  Si us agrada el cinema, us reconamen My Name is Kahentiiosta, d’Alanis Obomsawin i En el nom del pare (In the name of the father), de Jim Sheridan. Si voleu llegir en paper, Tu calla, de Laura Huerga i Blanca Busquets, o Desobediència i democràcia, de Howard Zinn. Si preferiu lectures en xarxa, Analitzem l’informe d’AI amb Joan T. I Maria G, i l’article @joan_tamayo https://directa.cat/persons/joan-tamayo/.

Tanquem amb la frase de Joan Tamayo, destacat activista social de la ciutat i advocat pels Drets Humans: Qui castigarà els governs que no compleixen els mateixos tractats de DDHH que han signat.

*Copiat del web de l’escola

**Foto del mes d’abril del nostre calendari 2021

Insurrecte, amb Andreu Valor

0
Publicat el 17 d'abril de 2021

Insurrecte és el nou treball musical d’Andreu Valor que ha presentat avui a Bétera. Un concert en directe! A Bétera! Organitzat per la regidoria de cultura! Uns quants amics no ens l’hem perdut, per allò que cal fer cas dels nostres, d’un dels nostres. Gairebé una hora i tres quarts de concert, ves si els músics tenen ganes de ser als escenaris. I xarrar! Discurs, discursos, conferències, Andreu Valor ens ha xarrat de tot, avui, a més de cantar i tocar la guitarra. La pandèmia s’ha acarnissat contra la cultura, contra la vida, contra xiquets i grans, però sobretot contra els músics, pobres, i els actors, i tota la gent que viu del públic. Sense el públic els artistes tenen poc a pelar, pobres, i ausades que Valor avui se n’ha aprofitat: m’han tingut tancat molts mesos, així que, avui, a Bétera em sentireu parlar, i tant! Cada discurs era més llarg que la pròpia cançó que després interpretava, però el públic ho ha passat bé, perquè li han demanat de fer més cançons, quan havia acabat, i ell ha tornat, sí, amb més cançons i més discursos. Amb tot de referents en aquest nou treball, Insurrecte, a Ovidi, Joan Fuster, Guillem Agulló, el poeta Pons Pons, Llach, Estellés… i una defensa dels valors, la dignitat, el respecte, la llibertat, contra el feixisme… Però si n’hi havia cap cosa per damunt de totes les altres, més que no paraules i discursos i música, era fum. Aaah, no podeu imaginar quant n’hi havia, si no heu sigut en directe; una fumera! sort de la mascareta, perquè sembla que l’equip de l’Andreu Valor han portat totes les càrregues de fum de tots els concerts no fets durant la pandèmia, ves si han amollat fum, que semblava que Bétera era enmig d’una boira espesa que no deixava veure res més, fum, fum, fum… Només fum entre llums de colors.

Com havia avançat, Bétera no s’ha estat d’hòsties, i ha celebrat avui el 25 d’abril abans que cap altre poble. Per molts anys.

Per què no llegim? (20)

0
Publicat el 14 d'abril de 2021

[A propòsit d’una lectura parcial de l’Infinit en un jonc d’Irene Vallejo (editada a Columna, pàgina 56) en referència  a unes escenes de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, que em sembla un càntic d’àngels a la lectura. A Filmincat trobareu l’escena i el regal de mirar-la un altre colp.]

CEL SOBRE BERLÍN i sobre la lectura

El mestre els ha parlat d’una pel·lícula i els ha demanat de veure’n un tros, uns cinc-deu minuts. Ell vol que hi posem molta atenció, perquè després haurem d’escriure sobre allò que veurem. Atenció i planificació, ha dit: sense l’atenció no aprendrem, sense planificar què, no avançarem… així que vol que ens preguntem què hem de fer?, què ens ha demanat? Com ho hem de fer…

La pel·lícula és en blanc i negre, el mestre ha explicat que uns àngels estudien i parlen d’allò que fan els homes. Els homes vius, els àngels els vigilen, o els protegeixen. De primer dos àngels (representats per dos homes que enraonen en un cotxe) s’expliquen què fan alguns humans que han vigilat. Han pres notes i es van llegint què han escrit. Hi ha alguna frase poètica, molt simbòlica. A la següent escena, els àngels entren en una biblioteca, que el mestre diu que és una de les grans biblioteques d’Europa. Allà troben més àngels que els saluden. Els àngels observen, miren, acompanyen els humans que són a la biblioteca llegint. Endevinen els seus pensaments, s’admiren.

No sembla que fan res més, només observen la lectura que fan tants lectors, mentre escoltem diverses veus en off, se suposa que és allò que lligen els lectors anònims, els extres (som en una pel·lícula, recordeu-ho), però no n’hi ha traducció de l’alemany. Els àngels es miren l’àngel principal, com si li demanaren aprovació. Somriuen, li somriuen. N’hi ha un xiquet lector que mira la càmera com si mirés l’àngel, com si notés la seua presència. L’àngel principal agafa un llapis amb el qual juga, ha resseguit la lectura amb el dit, com farien els xiquets quan comencen a llegir. És una biblioteca immensa, on també hi ha xiquets que lligen o escriuen sobre allò que lligen, barrejats entre més lectors. Hi ha una altra cosa que impressiona: les mirades còmplices entre els àngels mateix, i com cadascú observa atentament el seu lector, com si el volgués protegir. N’hi ha que seuen suspesos en espais de risc, però com que són àngels, no cauran.

La música és lenta, al principi, potser de les que en diuen clàssica, una veu per damunt un cor que va pujant el volum, unes veus inquietants, com si volgueren espantar-nos. Una música simfònica o espiritual o mística, que va pujant l’ànim; a classe mentre ho miràvem, hi havia alumnes que es tapaven els oïts, o s’espantaven, perquè al final, la música, més que no acompanyar, sembla que es queixa, que vulga ferir-nos… Espantar-nos. Sí, sí, això.

El conjunt de l’escena és un cant als llibres, un homenatge a la lectura, a la biblioteca, com un càntic al coneixement. L’àngel principal, l’actor Bruno Ganz, seu en una cadira i es mira el llapis, el deixa damunt els genolls i s’agafa fort a la barana com si volgués endevinar què han escrit tots els llapis del món, en totes les llengües del món. Però en realitat, no sabem què vol. Concentrar-se o fugir, fugir d’àngel. Un altre àngel principal se’l mira, el vigila, com si volgués evitar que el primer s’escapés d’àngel. Finalment un vell puja i puja en amunt a la part de dalt de la biblioteca per unes escales que no s’acaben mai, que ofeguen el vell, que a penes si podrà arribar, ves com puja de lentament, amunt cap al coneixement, com si fes el seu últim viatge, abans de la mort. Aleshores el seus pensaments sí que apareixen a la pantalla:

—Parla’m musa, del narrador!

Però gairebé que no arribarà a abastar-lo, el coneixement, el vell. Homer, que ha dit “parla’m musa”, i el mestre ha respost: Homer! Un vell tan fatigat com alena, trascendeix. Com Homer, que també va trascendir i es va fer vell. Els herois també es fan vells, els herois dels llibres. El vell de la biblioteca seu a la mateixa cadira on abans l’àngel jugava amb el llapis. Li costa de posar-se les ulleres… Com si no volgués res més, posar-se les ulleres i esperar la mort, davant els llibres. Com si volgués triar la seua última lectura: el pensament, que és la veu en of del vell: abans de morir-se, el vell explica que ara la lectura ja no es fa en rotllana, públicament, si ets un lector ets un home individual, separat de la resta, i aleshores què en saben, els uns lectors dels altres… El viatge s’acaba, oh musa. Entre els llibres.

—I tot plegat, ningú no ha explicat com hem aprés a desxifrar les paraules, les frases…, com aprenem a llegir. Ves si és una activitat complexa, i gratuïta.

Potser que una de les activitats més agraïdes.

Premi Joan Triadú, a una escola del país

0
Publicat el 9 d'abril de 2021

Els premis Baldri Reixac, que organitza la Fundació Carulla, enguany lliurarà un premi especial en commemoració del centenari del mestre Joan Triadú. Ves si fa anys que els Baldri premien treballs, equips, investigacions, d’alumnes i de mestres, si fa anys que han fet una aposta extraordinària per animar i premiar el treball a l’escola. Però enguany, a més, volen premiar la millor escola del país, o aquella que més ha excel·lit, pel treball i per la llengua.

Nosaltres també hi som, des de València, amb un conjunt d’escoles finalistes que fa anys que ens dediquem amb garantia per la llengua i per l’escola. Com unes altres escoles, que fan una feina extraordinària. Aquest premi, que pretèn triar una escola entre unes quantes, la millor escola del nostre país, oh, malgrat que no n’hi haurà cap, que siga la millor en tot, com no n’hi haurà una de sola, que siga extraordinària, perquè tenim un país d’escoles, i prou que ens hem de sentir orgullosos. Així que el jurat no ho tindrà fàcil. Uf, quina responsabilitat.

Però no tenir-ho fàcil, no serà un impossible. No penseu que això d’aquest premi té res a veure amb els rànquings casposos que fan alguns diaris espanyols, i feixistes, per posar nota a les escoles. Res més lluny de la nostra pròpia realitat. Allò per ells, la competició i la merda de creure que aquelles escoles d’uniforme, espanyolitzades, segregadores, que passarien per institucions antiescola, tenen res a veure amb aquest premi tan ben triat com adient enguany, pels 100 anys del naixement del mestre Triadú.

—Vos he de confessar que un colp van venir aquells enviats del diariet a estudiar el nostre cas, per posar-lo a rànquing entre escoles d’espanya, i no els vaig deixar passar de la porta!

A posta per això, no sé quantes ni quines escoles han sigut triades finalistes del Joan Triadú 2021, però si n’hi hagués una que mereixeria encapçalar aquest premi, enguany justament, és l’escola El Puig, que és a Esparreguera, perquè traspassar aquella porta gran de l’escola et fa entrar en una altra dimensió, de la pedagogia i de l’aprenentatge. Així que si jo fos d’aquell jurat, ho tindria fàcil i senzill, i no crec que cap de les altres escoles candidates, no se n’alegrés de tenir al capdamunt de l’escola del país, aquesta que enguany també commemora els cinquanta anys de fer escola amb la mateixa il·lusió i goig que el primer dia.

Arran d’això, si voleu comprovar què dic, podeu visitar la web ací, i encara una pàgina especial, una tria de cinquanta paraules per festejar cinquanta anys de vida fent escola, cinquanta motius per sentir-nos orgullosos de l’escola, de la llengua, de la gent i del nostre país.

A veure si la premsa seriosa i compromesa d’aquest país nostre inicia d’una vegada un especial sobre l’escola, com una sèrie de presentacions i investigació per fer conèixer que tenim una gran escola, moderna i europea que es desviu per ensenyar i aprendre des de la llibertat i els drets, des de la lectura i el coneixement, la matemàtica, la filosofia o la ciència. Sense defallir, ni un sol dels dies de vida de cadascuna de les nostres escoles.

 

Per què no llegim? (19)

0
Publicat el 8 d'abril de 2021

Sembla que un expert en captar al vol idees i notícies s’ha fet ressò de l’índex lector dels joves del nostre país. A més, ha trobat la clau de volta del que hauria de fer l’escola per millorar la situació lectora de joves i de grans (ací valdrien tots els vaccins, sense manies d’edats). La conclusió dels experts mundials, sobretot en el cas que ens afecta —no és gratuït que tenim l’índex lector més baix d’Europa—, és que l’escola, almenys fins a primària, hauria de centrar tots els esforços en la lectura. Ves, que fa anys que ho dic, però no em fan cas, ni en faran tampoc, als experts mundials.

S0bretot perquè ens domina un estat ferotge i agressiu, carregat contra la lectura, sobretot contra la lectura i el coneixement. Contra les llengües. Un estat que té com a consigna la violència per davant dels Drets humans, no pot dedicar amb serietat res de bo a l’escola. Menys encara a la lectura. Per això els valencians, i la resta del país, hauria de fer un joc a banda, si volem salvar l’ànima lectora dels nostres alumnes. I fugir, pegar a córrer lluny, dels curriculums als quals ens obliga espanya perquè siguem més rucs que tacó, tota la vida. I ves si Tacó era ruc!

Ja sabem que diuen els experts mundials. Ja hem llegit què diuen els informes internacionals (TIMMS, PISA, PIRLS), els estudis dels experts, i encara si voleu el papa de Roma, però ningú en un estat feixista, governat per feixistes i per jutges malparits, no en farà cas, sobretot perquè millorar la lectura ens abocaria a renunciar a aquell estat agressor, a ser crítics i, sobretot, a aprendre dels països amb democràcia plena.

Al remat, allò que voldria dir és que l’escola hauria de deixar de perdre el temps i destinar esforços, recursos, il·lusió i goig a ensenyar a llegir. Després de 21 segles de vida, i cent anys de vida d’una escola llastimosa, encara tenim els joves, i els grans, a la cua de la lectura mundial.

Què en diuen d’això els jutges, la policia, el psoe, la gc, els militars, els retors i tota la patuleia d’opinadors bufats dels mitjans?

Aquests preferirien que pegàrem foc a la barraca o buidàrem el pixum damunt els llibres. Violència contra la lectura, ves si encara perdrem més temps i encara ens en faran perdre.