Ulisses20

L’Associació d’Actors Professionals Valencians (jo em pensava que PV era país valencià), ha lliurat aquesta vesprada els premis anuals del teatre, entre més el premi Narcís a la trajectòria professional i de compromís d’un actor o actriu que, enguany, ha recaigut tan merescudament en Pep Ricart, que ens ha regalat una interpretació breu magnífica per agrair el reconeixement i el favor dels seus. Pep Ricart és de Bétera i una colla d’amics que som ben bé una companyia de variatets camuflada entre molts i bons professionals del teatre, hi érem en representació dels seus veïns, l’ajuntament, la banda de música, l’ateneu, la cooperativa, l’associació de colombaires, caçadors i els del coet, i encara tutti quanti que volia ser representat per un grapat de distingits veïns de Bétera.
Si el país fóra normal, vull dir que si no fóra tan reduït i tan blauero, Pep Ricart seria a qualsevol teatre del nord i del sud, a qualsevol televisió, TV3 IB3 o Canal9, o ves a saber, però al nord les coses perden oli i la fluixera els torna cecs, no podem fer res més, sinó admirar-nos per com uns quants actors valencians han rebut les distincions, ens han ploramicat la gana i han fet com aquells americans que reben els òscars i no saben què dir: xe, que voatros sou valencians, home, que ja tenim pedigrí i recorregut.
Al teatre Talia del carrer de Cavallers de València, Teresa Lozano i Nel·lo Gómez han obert amb coratge: simulaven el segrest de la directora general de Cultura, després preconsellera i encara consellera, perquè escoltés les reivindicacions del món de la cultura: en un moment ho escoltem, solament amb violència serem capaços d’aconseguir de retrobar la dignitat, pelem-la!
Oh, els corruptes del pp, lladregots que campen, mengen i viuen de luxe, segur que posarien el crit en el cel per aquella opereta, tan ben interpretada, fresca i valenta; els actors i actrius de l’associació almenys, diuen que ja n’hi ha prou de beators i de viure estrenyits: volen guerra, el pp, peguem-los guerra! Almenys nosaltres no som creminals ni gànsters, som actors, és el que volem ser, el que volem fer!

Post-afegitó: el desastre fóra llançar a l’albufera, allà on n’hi ha més toll, la consellera. La catàstrofe?, que algú pasés i la salvés.

De colp, el concert de hui a Llíria de la banda Obrint Pas s’ha convertit en especial, en doblement especial, de primer perquè és l’aplec d’esforços de l’associacionisme del Camp de Túria qui el fa possible, de segon, per l’anunci de la pròpia banda en anunciar que plega indefinidament. El sotrac entre els fans i amics no ha sigut minso, i uns quants mitjans ja s’han fet espai per explicar què ha significat Obrint Pas en aquest país de doble cara i tanta profunditat. Ara que la crisi afecta tothom i especialment aquells lladreros del pp que ens havien segrestat l’ànima, els diners i les institucions, a base de corrupció i de diner negre que pagava vots, adobava resultats, i engreixava la seua butxaca particular, de colp, perdem dues de les bandes mítiques del país: Al Tall i Obrint Pas, dos referents sens dubte de la música i del compromís exemplar i valent. Sort que tots dos, en els seus estils han fet escola i han deixat un estol de deixebles i bons músics: sort que encara ens queden referents d’aital alçada. Sort que tenim memòria i metxa per llarg. Ara, sense més preàmbuls ni excuses, cap a Llíria, a fer comarca i acompanyar els nostres. Per molts anys, Obrint Pas.

Anit vaig ser a l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, acompanyant la reestrena d’aquesta llibreria mítica, de València i del país sencer. Sobre aquesta llibreria es va ordir una part del redreçament cultural dels valencians, i Eliseu Climent no va perdre l’ocasió d’explicar algunes anècdotes de molt de suc: el per què del nom 3i4, per exemple, o com Fuster hagué de deixar uns quants llibres de la seua biblioteca particular, quan encara no hi havia pressupost per exposar-ne (-si me’n veneu cap, us mate! –explica Eliseu que els va amenaçar Fuster). Sí, continua el gurú Eliseu, era un cau per fer cultura i per organitzar tantes coses, però sóc el menys apropiat per parlar-ne, perquè jo m’hi avorria, i eren unes altres persones qui treballaven; calia fer més coses i prou que n’hem fetes… Eliseu va tenir paraules de reconeixement a persones que ja no hi són, a tanta gent com feu possible aquell nucli de llibres i de cultura, tantes vegades atacat pels feixistes: la Transició valenciana es feu amb el permís de les bombes, les tortures i els morts, en canvi de no investigar res, res de res, bo i sabent qui atiava l’odi contra els valencians, qui enviava els violents o els parafeixistes… Mai no es van trobar els culpables d’una parademocràcia bastida sobre l’amenaça i el crim: ni el règim del pp ni el règim del psoe van voler investigar un terrorisme consentit, contra milers de valencians i contra la llibreia 3i4, particularment.
Anit la festa del llibre, en el dia mundial de la poesia, aplegava centenars de persones que retien homenatge als poetes Espriu i Estellés en la veu de Francesc Anyó, i el nou camí que enceta contra la crisi, un dels caus mítics dels valencians, una llibreria!, tres països quatre barres. Per molts anys, llarg camí. 

València viu els dies de festa de falles i farteres, entre més una ofrena catòlica que dura tres dies i que la telefeixista Canal 9 passa sencera en directe com si els valencians no tinguérem més delers que la figa i la flor d’aquella plaça, amb tot de versets infames, indecents en els temps que vivim els valencians, per culpa d’uns quants protagonistes principals de la festa mateix: l’alcaldessa o maedéu de molts valencians de València, primera figura a representar la falsa duresa del pp: sense diners, amb la ruïna, s’han fos com una caguerada líquida: ara ja no mamen com abans, encara que s’esforcen a continuar robant-nos, la dignitat i la xavalla del calaix: no queda gaire escola si no és que comptem amb els mestres, no ens queda gaire de sanitat, si no és per milers de metges i infermers que s’hi desviuen, no ens queden gaires serveis d’atenció o de profit, si no és pels herois esforçats que malden per sobreviure i cobrar quan poden…

Quants dels milers que durant tres dies porten flors i rams a aquella plaça són desocupats o s’han quedat en l’autèntica ruïna moral i física?, com és que no porten les flors al balconet dels corruptes, a vore si els animen a morir-se prompte, després que ens han portat a una desferra social que mai no havíem viscut: bancaixa?, banc de valència?, cam?, caixes rurals?, queda res entre els valencians que s’assemble a una empresa financera amb garantia? El balcó dels corruptes va organitzar copes amèrica, i curses de fórmula 1, perquè es pensaven joquèsé! Montecarlo?, era l’obra faraònica del pp, un putiferi polític de primer ordre, corrupte i delictiu, farcit de lladregots i creminals, capaços d’ordir aeroports, mausoleus, o palaus per a no res, per demostrar al món com es podien tirar al fem els estalvis de milions de valencians, deixar-los en el carrer, espentar-los al suïcidi i esperar, esperar encara que els porten flors, molts rams de flors, per ofrenar-los l’agraïment d’un deliri polític d’uns quants il·luminats: no, la intel·ligència no havia passat per València, solament el pp i una gernació de refillets que els reien la gràcia i silenciaven el crim: el nom del porc i el cos del delicte, senyors del pp, fa anys que té nom.

*La iglèsia valenciana representa en aquell plaça un nou balcó corrupte: en canvi d’haver acceptat unes quantes almoïnes pel seu silenci còmplice i conspiratiu.
**Un bisbot antivalencià donant de combregar a Rita i a Camps a cavall d’un ferrari?, una estampeta de lo més cristiana, mossén!
***Però aquests què es confessen, quan fan aquella pedofília fila?

Els polítics del pp que governen l’ajuntament de València són propietaris del balconet de les mascletades. Amos totalitaris que expulsen fins i tot els convidats de mala manera… Amb insults i provocacions. Enviar a prendre pel sac quan ets responsable de l’ajuntament, home, no és edificant ni respectuós. Però ells en són propietaris i poden fer i desfer, segons que ells mateixa es pensen, malgrat que l’edifici és públic, de tothom, així que caldria anar amb més compte. Em fixe en aquell vídeo que han penjat els mitjans, en aquells convidats mudats amb vestits d’americana, els mire les cares, pobres falleretes, convidades enmig d’aquell prostíbul aguaitat a la plaça, n’hi ha que no poden estar-se de la mascletà, malgrat què significa, en què han convertit la festa els corruptes, la dictadura, el pp, Rita i tota la comissió que li llepa les bromes i els bigots, no tenim remei? sí, home, a prendre pel sac, pel cabàs, pel poal, a prendre bunyols, xocolata, orxata, per compte de la intel·ligència que ha robat als valencians els diners i l’ànima.

#Xa, no cauren de cap de dalt baix i s’asclaran com una carabassa!

Aquella dona, Rosa D, no té prou a mentir i enganyar els uns i els altres, perquè el descrèdit polític, la crisi i la corrupció consentida i ordida a posta, que sembla que a ella també la va afavorir, obri la possibilitat del seu cabasset particular, que no és poc ni minso: en aqueixa societat espanola podrida fa tants anys –no oblidem que mataren els poetes i els mestres i l’escola mateix, si és que havien de ser burros cap i tot– qualsevol pocavergonya pot parar el sac que l’ompli de cogombros i moniatos i té per passar un grapat de dies, més encara si ets un pocavergonya i una mala persona.
Na Rosa Diéz és tot això, una pocavergonya i una mala persona. I encara ens insulta i ens amenaça. La mala peça no té prou de prohibir i de fingir, de llepar càmera i viure molts anys del pot i la martingala, ara és capaç d’insultar els mestres, l’escola i escola valenciana en particular, que som els mestres a València, a Mallorca, a Barcelona. No és idiota, la dona, que no ho és, per això fa ús d’una demagògia particular per insultar els mestres! Com pot mentir acusant-nos que no treballem contra el fracàs o en favor de millorar l’escola, la cultura, el rendiment acadèmic, la comprensió, la lectura… Cal estar malalta per voler confondre, xica, com t’agrada d’atiar el foc, un tronc nou, contra l’escola i els propis mestres.
Té mala ànima, senyora Rosa, que espere li rebente els grans però no li taque el jerseiet tan mono i bufó, o la brussa, o el fular o ves saber que muda a compte dels ciutadans, i tan de bo les perleries li queden lluentes com mereix son cos animal sencer.
Ens enllacem per la llengua, per l’escola, per la cultura i per una democràcia que, vosté pobra, no coneix ni voldrà pels nostres, però és que nosaltres tampoc no la volem a vosté, una fava destapada per la rancúnia i l’odi a les persones. És la diferència dels mestres que treballem amb més llibertat moral que no física, que no ens calen exèrcits, ni repressió, ni policia, ni dictadures consentides com la que vostés ens vol imposar. Ves, si ens enllacem i enllaçarem, morruda. En favor d’un país sencer per l’escola i per la llengua,tantes vegades com vulguem.

#Xa a rebentar d’astrenyiment, cogombro!

«No sigueu tan ràpids a contestar, ni utilitzeu tòpics o frases tan gastades que no esn aporten gaire, perquè solament fan soroll.» Quina pregunta d’interés podia fer-se, hui, l’escola, en relació al vuit de març? Sou alumnes de secundària, ja teniu un recorregut i un entrenament sòlid, demostreu-vos com sou capaços de pensar: ah!
Per exemple, en aquest deu anys d’escola democràtica (!), teniu proves o mostres de la igualtat entre homes i dones? No? Durant aquesta setmana us ha passat res d’interés, a dins l’escola? [el 55% d’una aula de segon li costa de decidir res d’interessant. O són en una escola avorrida, o no estan avessats a pensar com és d’ineteressant la vida que fan. Sí, n’hi ha altres possibilitats, però en aquesta invitació que m’han fet a ser a segon de secundària durant cinquanta minuts (els últims cinquanta minuts de la setmana), els he reptat a trobar res d’interessant a les seues vides dins l’escola. Després, he demanat al 55% que no trobava res, si a fora de l’escola sí que trobaven més coses d’interés, en relació a les seues vides. Encara el 30% no han sabut trobar una resposta prou ràpida.
Bé, canviem l’activitat: els propose que busquen una idea (ep, pareu, fotre, no us precipiteu a l’abisme), una idea cap en cent quaranta caràcters [twitter], però heu de ser consisos, clars, i acomplir les tres màximes que apuntava Steve Jobs per al talent que busquem: no us rebaixeu abans d’intentar-ho. Per exemple, heu de ser capaços de concentrar en un sol producte, considerem que és el vostre talent, tres adjectius superlatius: molt bo, meravellós, excel·lent. Amb aquesta recepta fàcil, construïu una idea per expressar-la a la resta de la classe. Ep, els mestres també podeu fer l’exercici: una idea brillant en canvi d’una setmana d’escola: us atreviu?

– Com ha millorat la condició de la dona treballadora en els últims trenta anys d’escola democràtica? Bé, s’ha acabat el temps de la classe, ara comença el vostre temps del cap de setmana, un temps més lúdic, d’ambient de traca, de fum, si viviu a la ciutat o en la conurbació metropolitana. Res que no us puga curar uns quilòmetres enllà, això sí, si apagueu la televisió i no feu cas del que passa en aquell balconet. Acabe el discurs amb els alumnes: ara ja no teniu excuses que l’escola no us deixa prou llibertat: si és que voleu pensar. Dilluns ens ho podeu explicar, què heu viscut d’interessant. Pugeu les cadires, deixeu l’aula neta, no oblideu res, bon cap de setmana.

No ho creuereu, però m’ha esborronat la cordialitat de les salutacions finals desitjant-me el millor. Això ho he trobat d’interés. Gràcies.

[el dibuix del cartell és de Paulapé]

Hui mateix, ens hem afegit a l’ajut VERKAMI en favor del llibre de les escoles de la República a Palma. També hui, la Nostra Escola Comarcal commemora els seus quaranta anys de vida amb un concert del cantant Bertomeu sobre el poeta Estellés. Hui també unes quantes escoles valencianes desafiaven la pluja i s’enllaçaven per la llengua. La llengua i l’escola, i encara hui mateix hem enviat una publicitat per un nou projecte en favor de l’educació: l’Escola de mestres’, una via per formar mestres en actiu o desocupats a la manera finlandesa, ara que l’administració valenciana i espanola ha abandonat els mestres i l’escola a la seua sort. Tot plegat per explicar que, l’escola, hui més que mai ha agafat el tren de la modernitat, del compromís, de no perdre l’horitzó i l’objectiu de provocar el canvi que necessita la societat, la nostra particularment que cada colp i cada dia es demostra més sorpresa i colpida per tanta corrupció com es destapa entre polítics i institucions que es pensaven lluny del fem i de la merda. Res, que cal molta escola i idees per tirar endavant al marge d’administracions i polítics de xavo. L’escola, com els músics, com el teatre, com molts altres àmbits, es defensa per viure amb dignitat i coratge.

Al marge, n’hi ha que passen a amagar el cap i les orelles en aquella plaça de mascletaes, corruptes i batlles de perra. A traques ens convides, so Rita?

Un mestre de l’escola m’ha fet veure un vídeo que és un joiell valencià d’aquells que atresoren valor a manta i un nivell d’intel·ligència brutal: farà forat a bondó i deixarà ratlla, un comportament tan primari. La banda Cristal Dior, de Gilet, ha penjat un parell de videos a la xarxa ‘dolçaina styl’ i ‘me’n vaig a la mascletà’, aquest ben ajustat al mes que vivim i una festarra ben llarga fins a la traca final: entre cutre, curiós, extravagant, llauro, inclassificable, bròfec, irreverent, burlesc, irònic, enganxós, aquests falsos collidors, que no han de tenir xicotes ni res per l’estil, ho passen bé i van fent el paper, segons Rita i el pp podem estar de festa contínuament, a l’Ajuntament de València, els primers, així que fem-los cas i continuem-los l’exemple, per què hauríem de treballar, els valencians, si podem passar i passar de luxe, furtant a cabassos i passant-nos els milions com un esport senzill i còmode? Au, tots a la festa, a fer la mà cavall i picador, i l’últim que apague el llum o que rebente en miquetes.

No calia tanta universitat, joan lluís vives, ni necessitàvem l’escola; els valencians som qui som i no ens calen batejos ni benediccions: au, cap a la mascletà. Segons que veiem al vídeo, Rita sí que s’estava hui al balconet. O no?

Post a fent cua: anit no ho vaig dir, però em va agradar molt la llengua de les actrius de ‘Fent cua’, no és habitual un ús tan correcte i expressiu de la llengua de tots quatre protagonistes. Gràcies.

Una obra de teatre de la companyia Xixarres per tancar la vesprà de diumenge, un exercici teatral d’interés, treballat, amb molt d’esforç actoral i de direcció, però que no acaba d’emocionar completament. Passes l’estona, és cert, i dius, correcte, però el guió és el que és, americanot, d’un exercici que, particularment, no acaba d’atrapar-me, potser que l’austeritat de l’escena i la força dels quatre protagonistes mantenen l’atenció i la tensió necessària. Molt ben fet, sí, però el guió, home, és quin és. Un esforç a ser els primers de la cua que té uns quants gags molt bons, i gent jove que encomana futur actoral en una ciutat empobrida, de solsida contínua per culpa d’aquella donota: no, hui tampoc no era a la cua del balconet, i ves que caldran esforços, per ser els primers a vore la traca per empassar-se el fum: sí, ser el primer de la cua, Rita, en aquella balconada, quina escena, i quina companyia tan excelsa, a representar la major corrupció orquestrada en aquesta ciutat de tanta història, ni el franquisme, que ens va privar la llibertat i allò bàsic, no s’havia atrevit mai a enganyar els valencians, Rita, el franquisme ja se sabia, què representava, però tu, quina mala peça no estàs feta, la primera, la primera de la cua, en l’insult, la falsedat, el robatori, la indignitat, la indecència… Xe, erotisme del bo.

‘Fent cua’ és un espectacle sobre el joc de la vida, diu l’estampeta que et regalen en entrar: i paga més la pena, malgrat tot, que no tots els balconets que ens oferirà el pp, Rita, les falleres, i els mascles enfaixats fins el dia 20, tots vint dies plegats. Amb el teatre, aquest país i la ciutat encara ofereixen coratge i risc. Per molts anys.

Rita no s’estigué ahir al balconet. Devia haver marxat a Lisboa, per cantar Gràndola Vila Morena, en favor dels milers de treballadors o desocupats desesperats, cantar contra els corruptes i la patuleia de polítics que van decidir de salvar els bancs, l’FMI, i tot de grans capitals, que han sigut els mateixos que ens han portat fins ací. Jo us arruïne i després em salveu. Una bona excusa per enriquir-se doblement. Però mentre això passava al món, a Portugal per exemple, a València la ignorància d’uns quants centenars d’acomodats de la prostitució civil i política botaven contra el poble, en favor de més retallades en sanitat, en educació, en serveis, en allò bàsic: bé, botar és lliure, i aquells pocavergonyes, falleres incloses, hi tenen tot el dret, però acceptar aquell volum de música per amagar què passa i per què es queixa una part del poble que ompli la plaça és lleig. De refillets. Com consentir tenir els corruptes a les Corts, burlant-se de déu i sa mare.

Finalment no ha nevat, a Bétera. Ha plogut, però tampoc allò que s’esperava o hom predeia que… Fred a manta, també suportable, i poques sorpreses. Ens deixa més gelats, per exemple, la indecència política del pp i els seus gànsters que tota la neu que Canal 9 esbomba per amagar una societat fracassada: que Rita Barberà pegue bots al balcó de l’ajuntament festejant la ruïna dels valencians, provocada pel lladrocini dels seus, consentida o orquestrada, espanta més que la neu, la pedra i l’aigua que corre barranc avall fins a la mar. Sembla que un grapat de gent els ha cantat les quaranta, però bulldoger i els seus se n’han rigut, els han insultat o pitjor, els han volgut menysprear. Ah, la política valenciana i les seues falles, pobres, que ja no tapen res, res de res, sinó la brutícia d’una societat castrada, emmordassada, malalta, pel fum i la traca. Tanta misèria no la podia dur sinó la política d’unes males persones que viuen de la mentida, la rancúnia i el desfici. Aquella donota que passejava en ferrari fa uns mesos, que es menjava les llagostes a grapats, que es burlava de centenars de milers de valencians que no es creien la falsa riquesa de la terreta, ni ens enganyava el luxe ni l’enveja, no és sinó una dona petita, que s’amaga en el populisme darrere d’unes joves falleretes que, pobres, no fan més llums. Durant vint dies el balconet de l’ajuntament de València tindrà la densitat de corrupció més gran d’Europa, ballaran i botaran sobre els morts, damunt una ciutat de cadàvers, de desocupats, d’enganyats, d’estafats de la política, els bancs, els empresaris, els jutges, els reis borbons i tanta mandanga com pugueu encabir. València és gran, i tan menuda de colp.  
Una tempesta de neu, aigua i pedra no, Rita, però el balconet, ai, ves on has trobat cau i club per rebentar-nos a pets.