Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Al Tall i folksona: un luxe a Agullent (2)

1
Publicat el 29 de juny de 2013

final de les colònies folksona: el concert. (prèdica als alumnes participants)

Enguany edició especial.

Quan vam convidar Al Tall a fer la cloenda d’aquest concert, l’any que anunciaven la retirada, no s’hi van negar: -Hi vindrem.

Vicent Pastor feia temps que ho anava explicant, per animar-nos: les colònies no són els néts, sinó els renéts o besnéts del Tio Canya (això del tio Canya, qui es pense que està guanyat, s’equivoca.)

– Has de tenir molta passió pel que fas. Si no en tens, resultat tan difícil que el desànim s’apodera. Vicent Pastor té molta passió, molta. Si afegim que per fer una cosa ben feta cal desitjar-la fer de veritat, tenim dues idees en una de sola per explicar l’altruïsme i el coratge dels vostres mestres músics, que han estat ací esta setmana (en referència als alumnes de les colònies).

La música tradicional és tan especial que necessita canals particulars de comunicació: les ajudes són invisibles, nul·les, i el músic s’ho ha de fer tot. I quan dic tot vull dir fins i tot que s’ha de fet el llit, l’esmorzar i els acudits. Ningú no et regala res ni et fa res.

En els països cultes potser que les coses funcionen d’una altra manera. En el nostre, el govern i l’administració funciona al marge del poble i dels músics: de les ajudes i del reconeixement majoritari, els músics no veuen gairebé res.

[—Cultes? Hom explica que la Univeritat de València lliura la medalla d’or a Maria del Mar Bonet, i la consellerea d’educació i de cultura valenciana és incapaç, incapaç, d’assistir-hi.]

En canvi, som un país de músics, de tot tipus de músics, i d’una exemplaritat mundial pel que fa a música tradicional, d’arrel, de folk, i d’investigació d’aquest camí.

Això, la majoria ho han fet sols, sense gaires recompenses. Els nostres herois grecs.

Perquè els valencians ens hem demostrat de gran tenacitat, malgrat l’adversitat, el lladrocini i la corrupció.

Despús anit es lliuraven els Premis Ovidi 2013. Oh. No sé si ells van dir cap frase del folksona.

Perquè la música, ho deia el filòsof Steiner, ha d’estar al capdamunt de tot, de l’escola bàsica (en això teniu molt de sentit vosaltres, i els mestres que han estat ací amb vosaltres tota la setmana, de manera altruïsta, per la música, pel coneiximent, per dignitat.)

Un exemple que no té res a vore: el govern valencià va pagar tres milions d’euros a un lladre borbó per no fer res. Res de res. Pels mateixos diners, els valencians podríem tenir la millor escola de música folk del món. Solament amb eixos diners, els músics valencias farien un treball extraordinari, per la música i el futur del país.

Deixeu-me explicar-vos una altra idea. Més moderna si voleu. Vosaltres sou joves, molt joves, acabeu tot just un curs escolar. Veiue que diu un home que ja és mort:

—Els millors dotze científics de computació que conec són músics, els uns milllors que els altres, però tots consideren que la música constitueix una part important de la seua vida.»

Això ho diu el pare de la tecnologia moderna, un altre dels filòfofs imprescindibles del segle XX i del XXI: Steve Jobs a Silicon Valley.

En educació mai no s’acaba res. Perquè sempre hi ha coses a aprendre. En tot cas tanquem etapes, com ara vosaltres. Per què ho dic? Per què per admirar-nos, sempre som a punt d’aprendre’n.

I això ho fas quan ets molt jove, un xiquet abans dels deu anys, i també quan ets molt vell, més enllà dels seixanta, o setanta, i comences a valorar tant i tanta cosa, com han fet aquests músics.

—per admirar-nos entre aquestes edats han de passar altres coses (ja ho explicaré!)

Hui tanqueu una setmana important: podreu dir que éreu en un dels últims concerts d’una banda mítica entre els valencians. Imprescindible. No s’enten el País Valencià sense Al Tall, ves si seran grans. No entendre’s un país sencer sense els seus músics, aquests, de principals. I vosaltres teniu la sort de tocar-hi amb ells. La nostra admiració. Potser no serà tan important com el viure de la vostra setmana, el resultat final. El que heu fet al llarg de la setmana és més gran encara, perquè és on engendreu la llavor d’un camí llarg, de feian per endavant.

Cal felicitar-vos, pel treball fet.

Cal felicitar l’equip de mestres. Sense mestres no hi ha escola. Sense músics no hi ha música, sense admiració, sense passió, com seria d’avorrida la vesprà de dissabte a Agullent. A València, al país.

Gràcies al públic, als patrocinadors, a la intendència, als col·laboradors, als mitjans, al suport d’això i d’allò…

Sense tot plegat res no hagués estat igual ni possible. Per molts anys FolkSona.

Bon estiu.

*Per cert, a Barcelona volen imitar-vos, i han organitzat un concertet de no res per la independència: a vore si sona la Muixeranga, almenys.

** el títol és en reconeixement a VilawebOntinyent

Al Tall i folksona: un luxe a Agullent

0
Publicat el 29 de juny de 2013

L’edició del Folksona 2013 acaba dissabte amb una cloenda molt especial, i és que els joves músics que han participat en les colònies musicals compartiran el concert final amb la històrica formació Al Tall, que fa les darreres actuacions abans del seu comiat defintiu. Els membres d’Al Tall comparteixen convivència amb els alumnes, qui han trebalat les cançons del grup. El concert serà a les cinc de la vesprada, a la sala multiusos d’Agullent.

‘Els besnéts del tio Canya’ és el nom genèric de l’edició 2013 de les colònies musicals, la quarta que es celebra consecutivament a Agullent, i estan dedicades a Al Tall. Organitzades per l’associació ‘Pont Folk’, es fan amb l’objectiu de preservar l’ensenyament, la protecció i la promoció de la música folk. L’estada a les colònies és d’una setmana de treball i preparació del repertori per al concert/ball de cloenda de l’últim dia.

Enguany el Folksona ha inclos activitats amb Xavi Castillo, Pau Alabajos i Juan C. Colomer.

Els organitzadors i professors que cada any impulsen de manera desinteressada aquestes colònies musicals han destacat el suport rebut per l’Ajuntament d’Agullent, Escola Valenciana, el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià i l’Escola Gavina, si bé han lamentat el ‘desinterés’ de les administracions valenciana i comarcal. El Folksona 2013 ha tingut també la col·laboració de Pollos Planes, La Xafigà i VilaWeb Ontinyent.

[còpia de VilawebOntinyent]

FolkSona2013: besnets del tio Canya

0
Publicat el 19 de juny de 2013
Diumenge comença una nova edició de FolkSona. Unes colònies per a joves que vulguen pegar per la música d’arrel, folk o tradicional o d’estil.
Però les colònies d’enguany són ben especials, perquè apleguen a la música un arruix d’emocions i fites cabdals: entre més, l’anunci de la retirada dels pares del folk del País Valencià, sinó del país sencer: Al Tall.
El que han representat Al Tall en aquest país ja ho explicaran els historiadors i els savis, sobretot quan els lladres que van entrar per Almansa (encà governen amb corrupció i traïdoria) ho deixen dir, en la llengua dels valencians.
Doncs ells mateix, Vicent, Manolo, Jordi, Enric, Xavier, Robert, Maribel, tota la banda han compromés la seua participació en aquesta edició d’enguany, perquè volen apadrinar directament el relleu, la lleva més jove, la banda dels xiquets que continuarà la feina excelsa i extraordinària d’un temps d’un país: enguany, a Agullent, a partir de diumenge, els participants de les colònies ordiran una suite a partir de les cançons emblema, ballaores, i entusiastes d’Al Tall: el tio Canya mateix, però també Que vinga la llum, En casa del dimoni, Quan el mal ve d’Almansa, Posa vi… un grapat de cançosn que va fer ballar el nostre país, el va fer aprendre i il·lusionar-se, a més de descobrir-nos qui érem, qui som, què podíem ser, si no hagués estat per la colla de mafiosos del peripé.

Sí, FolkSona convida a xiquets i joves d’entre 8 i 18 anys a participar d’una setmana històrica, per la música tradiconal, festiva, compromesa i lúdica dels valencians: i la Vall d’Albaida de segur que sabrà agrair l’esforç i el coratge dels seus organitzadors.
Entre més, han confirmat la seua participació a més d’Al Tall, Pau Alabajos, Xavi Castillo, els homes de Galim, Joan C. Colomer, Tres fan Ball, The brut of Cat, Horta Folk, la gent d’Alcoi i Cocentaina, la Xafigà, i encara un grapat de xiquets i xiquetes d’arreu del país… Dissabte, 29 de juny, concert final tots plegats a la sala multiusos, a tocar de la font Jordana i l’ermiteta d’Agullent.

– Si us voleu apuntar, de joves o de públic, no dubteu a posar-vos en contacte.
FolkSona2013, ves!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Agressions de cada dia

0
Publicat el 17 de juny de 2013
A l’atenció de l’equip directiu del centre:

Benvolguts amics i amigues,
Us demanem que passeu aquest missatge al possible professorat del vostre centre que siga nomenat en qualsevol tribunal d’oposicions.
Escola Valenciana ha rebut i detectat que la documentació lliurada als presidents de tribunals sols és en espanol, per tant, si no es demana, només es facilitarà en la llengua d’ells (he fet alguna modificació). Els integrants dels tribunals d’oposicions tenen el dret a tenir la documentació en valencià com a llengua cooficial i l’Administració té l’obligació d’atendre aquest dret. En cas que tingueu problemes en fer aquesta petició, posaeu-vos en contacte amb l’Oficina de Drets Lingüístics d’Escola Valenciana i us assessorarem què podeu fer.
El contacte és drets@fev.org o 96 347 27 83.
Atentament,
Vicent Moreno President d’Escola Valenciana

[rebut aquest matí al correu. Cada dia, tu, cada dia hem d’aguantar la ineficàcia, la torpesa, de tants inútils com governen contra la llengua i contra els valencians.]

Cançó de Bétera

0
Publicat el 15 de juny de 2013
La terra vital del poeta (2)

Cançó de Bétera és el poema XXXI d’Encesa fotografia, d’Alexandre Navarro i Tomàs.
que ha editat l’editorial Germania, d’Alzira.

Pàtria feliç de les vinyes,
alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,
figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:
quina pluja, el teu carrer.

[s’escolta una nit d’albades]

A la ziga-zaga vaig pel teu carrer.
flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler,
seguesc l’amor com si fóra un roder.

A la ziga-zaga el que jo puc fer,
és doldre’m amb espines de roser.

A la ziga-zaga el món sencer
que mamprén i acaba al teu carrer.

Alexandre Navarro, Nàquera 2013

La terra vital del poeta

0
Publicat el 14 de juny de 2013
De tan plena que era aquella saleta de Ca Revolta, de poc que no l’asclem més ampla que llarga: hui presentava el seu nou llibre Alexandre Navarro, de Nàquera (el Camp de Túria), i els poetes de la ciutat havien vingut a acollir-lo, a aprendre dels poetes de comarques. Feia els honors Antoni Ferrer, un altre dels poetes cultes, excelsos, afincat a l’Eliana. Un discurs d’alta volada, en favor de l’amic i deixeble (ja deveu saber com els poetes s’adoben el cant, si són de l’ànima pura): «Lluiran per a tu jorns brillants», amb aquesta llatinada traduïda al català del secà, de la magrana i el moscatell, Ferrer elogiava el nou treball intens, de puresa expressiva, de ressò estellesià (com m’agrada particularment, el retorn al poeta de Burjassot). I després totes les referències als clàssics grecs, llatins, llums i illes del poeta: Càtul, Kavafis, Safo… l’aladre recupera i atia i reviscola la veu tants anys no pública de Navarro, sort en tenim, ara, de la brevetat i el termini que s’hi ha fixat per lliurar-nos una gran lectura d’estiu, als amics i a tants lectors possibles.
Si fa uns anys pegaves en terra i eixia una col·lecció de poetes amb quadernets i tovallons de versos, hui no n’eren menys escoltant-lo, homes de renom i obra publicada: granell, muntaner, porcar, marc… n’hi havia més però tampoc no em conec tots els equips d’aquesta lliga nova.

En la segona part, Alexandre Navarro i Tomàs ha obert l’elixir perfumat de les llomes i turons de Nàquera i ha escampat ací i enllà, llegint-ne una bona part i explicant-se entre lectures uns històries fantàstiques: història, passat, cultismes, llengua acurada assaonada, en un ritme prudent, savi, que ens ha fet riure, viure el goig d’una poesia relatada, explicada, viscuda: tantes referències a records, al pare obrer, als topònims, als aljubs, les magranes, i les vinyes de moscatell, a l’alfàbega de Bétera, viatges ràpids a Sant Petersburg, Constantinoble, Massamagrell, València i el retorn al secà: regar a manta com l’amor, encara abans ens havia ungit els olis, Navarro, perquè puguem entrar en el seu món literari, tants referents: pernoliats i lliurats als records a l’oblit a la imperfecció humana: què queda d’aquelles cases, de les famílies, de l’home, sinó una clau grossa, bruta de rovell…Fins ací va arribar la riuada.

«Encesa fotografia» és un delit, publicat per Germania. Un llibre passional que portarem repetidament en aquest bloc, durant l’estiu. Amb tota la gratitud que mereix Alexandre, Gran com un home gran. El nostre regal del dia.

 

Escola Valenciana a Estellés

0
Publicat el 13 de juny de 2013
Escola Valenciana tancarà dissabte l’homenatge a Estellés. A Burjassot. Un grapat de músics hi han compromés la participació, ep, músics de primera fila. Els Amics d’escola valenciana ho tenen gratuït, un regal, i els preus finals no depassen els cinc euros. Un regal doble. Enmig d’aquesta convulsa corrupta i cínica societat valenciana que permet de continuar governant els mafiosos-gàsters del pp malgrat la criminalitat a la qual han abocat el país, això dels poetes amb música és un regal, un cant en favor de l’escassa dignitat que ens queda als valencians. Som un burla internacional, per no haver-los trencat l’entrevill, als puteros de la generalitat, la diputació o els ajuntaments. És la democràcia, que permet de consentir l’estupidesa a nivells descriptibles intolerables. Però la pell valenciana sembla d’andragó, o de senglar o ves a saber la impermeabilitat. Quina història d’anys i traumes no haurem passat per no eixir amb els falçons i les forques a traure’ls la melsa de tants pocapena.

Doncs, això, que m’han telefonat perquè vos diga que temen que no puguem omplir. Cap a Burjassot, va. A respirar música de la bona, poetes, veus inconfusibles, excelses. Per l’escola, per estellés, pel país dels valencians i els catalans. #Xa!

Peníscola, convenció corrupta

0
Publicat el 9 de juny de 2013
La densitat política del cap de setmana a Peníscola, amb els pesos pesants del pp, no és major que la seua densitat corrupta: ajuntaments, diputacions, direccions generals, conselleries, presidència, la generalitat valenciana sencera i les corts, tothom té les paperetes, els noms propis i els adjectius necessaris: l’índex de corrupció a València és tan elevat com exagerat, tan increïble com versemblant, que ells mateix, els pocavergonyes del pp, se’n riuen i se’n burlen de déu i de sa mare: empreses públiques, ajudes a la cooperació del partit, regals, prevaricacions, ajudes il·legals, crèdits impossibles, llibretes i quaderns de doble comptabilitat: fins i tot l’amo del pastís no té vergonya de continuar beneïnt els valencians, als quals considera desgraciats però necessaris per continuar robant política i èticament, en favor del seu pessebre.
No han tingut vergonya de reunir-se a Castelló, uns centenars d’apocalíptics, just on n’hi ha un dels exemples més escandalosos de males pràctiques de tot Europa, Castelló, que encara reclamen santificar Camps, Zaplana i Rita, en boca d’aquell miserable d’en Pons, miserable i mediocre, que reivindica la triple corona del nefast govern valencià dels últims trenta anys.

Mai els valencians no havíem caigut tan baix, ni tan fons, ni amb tant d’estrèpit. Mai els valencians no ens havíem mostrat tan inútils ni tan covards, davant l’insult que representa aguantar els porcs, ni ens havíem deixat llepar per homes i dones de tan baixa condició.

De Fabra a Rita, de Camps a Zaplana, d’Olivas a Blasco, els cromos dels polítics valencians són d’un àlbum de corrupció ordida amb traïdoria i nocturnitat, l’exemple de la inoperància, la incapacitat i la ruïna dels valencians més intolerable que la història explicarà d’ací pocs anys.

Ells en canvi es creuen membres d’un olimp baratet i còmode, d’una alçada que ja no s’aguanta, tret de la idiotesa de milers de valencians igualment desgraciats que els riuen pets i gràcies, pensant que els regalaran res: ves quants polítics europeus o de primera línia els volen al seu costat, cap d’ells, en canvi de pagar-los la vergonya d’un foc amic.

—No hagués pegat un tsunami mentre dormien, bevien o tabolaven entre conxorxes de necis.

 

Una lliçó contra l’agricultura (1)

1
Publicat el 7 de juny de 2013
La Unió de llauradors i ramaders del País Valencià ha encetat una campanya arreu del país, de poble en poble si cal, per explicar algunes dades sobre el cultiu d’arbres fruiters alternatius a la taronja. Per què, us demanareu, per què cerquen una alternativa, els de la Unió? Alternatives a les ‘taronges de València’, l’únic producte no francés que eixia en aquell manual de culte dels gourmets del segle XIX? Homes de déu i del camp, quina pedrà!

Potser caldria començar pel principi: Ferran Gregori, que és l’home de la Unió que fa la predica de poble en poble i ha fet els estudis de les varietats alternatives, va començar dient:
—La taronja no té remei. És una ruïna. No cal que li pegueu més voltes.

Els llauradors que eren en aquella saleta de l’Ateneu no es van queixar, ni el van agredir, ni es van escapar corrent. Saben que Ferran Gregori té raó. No li peguen més voltes. Arribats fins al convenciment i l’assentiment i el fracàs que això significa, la reunió va continuar amb més o menys brillantor.

Segona diapositiva. La taronja valenciana representa el 4% de la producció de cítrics del món. Oh!, solament el quatre, malgrat que fa molts anys era coneguda internacionalment. Per tant, si desapareixem, ningú no se n’adonarà. Sobretot ara que nosaltres mateix ens hem carregat el millor producte dels valencians, únic al món, segons els gourmets francesos. (la paella o li arribava ni al peçó ni a la fava!)

Dins la producció europea ja tenim més paper: el 50%. Ep, cal tenir en compte que Europa és el primer consumidor del món, de taronges. Però què ha passat? Com és això, si érem els número uno de l’univers? Que en els últims deu anys, la producció de taronges valencianes ha disminuït el 17%, l’11% de mandarines. Els preus en canvi no han seguit aquella regla que diu, a menor producció major preu, no. Els preus han baixat una mitjana de l’11% en les taronges, i el 25 % en les mandarines. Però alerta, els costos de la producció han pujat el 44%: el 44, redéu!

El resultat de les sumes restes i els càlculs mentals que vulgeu afegir són els següents: els llauradors valencians tenen un poder adquisitiu per la mateixa producció de fa 10 anys d’una reducció del 70%. Guaita! Per cada 100 euros de l’any 2003, hui els en donen 30… Compte redó, home! El resultat és l’abandonament dels camps i el conseqüent desastre patrimonial, de paisatge, de cultura, de fracàs de vides senceres… Afegiu la disminució de producció i per què no vlen saber-ne res, res de res, del camp.

Compte! En cap cas diem que la culpa és tota dels llauradors. Ells no són responsables de les polítiques dels pocavergonyes, dels aprofitats, dels amics dels polítics, dels empresaris corruptes, dels lladres, del pp, del psoe… Tothom se n’ha aprofitat de la seua torpesa. Sens dubte, que no n’hi ha varietat més molla que la valenciana (uns molls de l’òstiaputa), per molt que peguen punyà en la taula o siguen capaços de beure al morro vi barat mentre canten l’albà.
Els llauradors valencians no som forts com els llauradors francesos. Perquè els francesos ja hagueren penjat d’una garrofera polítics, consellers, directors generals i 100 amos de mercats i comerços. I si al primer que deixà de pagar-los li hagueren trencat les cames o li hagueren rebentat el nas, potser no ens haurien tractat com uns moniatos.
-La majoria encà pensen que la culpa del que li passa al camp valencià la tenim els catalanistes. Això és el que els diu el furtamantes de Serafin Castellano i la bufa Cotino. Que la culpa d’allò que els passa als valencians ells ja ho han vist pel forat del cul.

Ara s’entén que la Unió de llauradors propose alternatives que encaminen els llauradors a cercar altres productes. Perquè les polítiques agràries no han canviat gens. Gens ni miqueta. Tenim els pocavergonyes i els polítics de la incapacitació professional. Als mateixos llocs governant-nos.

—Tanquem l’aixeta i peguem-li al barral.
—Iee, n’hi ha bou embolat, hui?

Tornar la terra al secà

1
Publicat el 6 de juny de 2013
L’Ateneu de Bétera convida la Unió de llauradors perquè parle sobre el camp, i la possibilitat de treballar varietats de fruita que cerquen solucions a la crisi del monocultiu de la taronja. Com deia dissabte, al mateix Ateneu, Joan C. Martín, els primers a bomdardejar el cultiu i la riquesa de la taronja van ser els valencians, que van permetre el caos i la desregulació en canvi dels diners ràpids.

Res com les taronges de València, aleshores, abans que apareguessen l’especulació i els aprofitats. Però, com que la taronja no té remei, que no en té, segons que expliquen els vells, la Unió va buscant alternatives per als més joves i va escampant de poble en poble propostes més o menys afortunades: ara en favor de la fruita exòtica: a Bétera ja tenim plantonades de caquis, però no sabem si, com en els exemples anteriors, es permetrà la desregulació salvatge.

En unes hores sabrem el seny que ens proposen des de la Unió: en canvi, davant els reptes de Joan Clotaldo de recuperar un parell de vins extraordinaris, cap dels llauradors no va venir a escoltar què podien fer i com, en favor de tornar la terra a la seua condició d’origen: tret d’algunes hortetes, Bétera era un terme de vinya, majoritàriament, de garrofera i ametlles. Massa radicalisme, potser.

Tornem al nord, de nou.

1
Publicat el 4 de juny de 2013
Què hem aprés avui? Què ens hem demanat d’interés? Què hem fet de profit?

De primer hem pegat cap al Camp de Tarragona, a trobar-nos un grapat de mestres convidats per l’escola internacional del camp [EIC], un projecte nou de trinca, un any de vida, que pretén de ser una escola que donarà resposta a una escola internacional (acabaran un batxiller que serà funcional i vàlid arreu d’Europa), amb dos temes claus: la formació lingüística i l’ús tecnològic des de l’escola infantil. Un projecte anglés, català, espanol, xinés… Molta inversió, verds en pedagogia encara, però tenen ganes i pretenen de fer un bon projecte. Caldrà temps.
Entre els mestres n’hi havia mediàtics, de primera divisió, entrevistats per Jaume Barberà, de piuladors professionals, de cooperatives de pes, gent de l’escola i de la tecnologia d’alta volada. Ep, entre els pesos pesats, tu! Els tres valencians també féiem patxoca.

Segona sessió. Torrent, museu comarcal de l’Horta Sud: Mar Romera escalafís una xerrada de dues hores i un quart en favor de l’escola: és presidenta d’una associació de renom, Francesco Tonucci, i és un polvorí de paraules, de bon humor, d’encomanar que tenim recorregut i molta responsabilitat, els mestres: partia que tenim el millor dels oficis possibles, els mestres, però que massa vegades ensopeguem amb els mestres mateix, amb les rutines, amb els currículums, amb les lleis o la inspecció: sigueu més lliures, més pràctics, més trencadors, però estudieu, caram, llegiu molt i molt (Ferran Zurriaga també ho recomana): la qualitat de l’escola depén dels qui hi som cada dia: la qualitat de la meua vida depén de la qualitat dels meus pensaments. Mar Romera és una mena de volcà en actiu arribat des de Granada, que davant un auditori de 103 mestres s’ha embegut les rutines, els problemes, l’avorriment de tots plegats i ens ha deixat anar perquè demà, a primera hora, obrim l’escola amb creativitat i coratge: sigueu vosaltres, sigueu millors, estudieu, encomaneu el goig d’aprendre, no el d’ensenyar, escolteu cadascun dels xiquets que teniu, tots i cadascun, perquè tothom es mereix de tenir un èxit cada dia: demaneu, pregunteu, ajudeu-los a fer-se preguntes i no els doneu respostes fàcils i solucions tòpiques: que cada dia siga un goig venir a l’escola… D’una altra manera, per què haurien de venir a l’escola, si solament l’obligació i el deure els encamina? Va, teniu feina, i vosaltres sou els mestres, els millors que poden tenir.
Bona nit.

POST: Mar Romera hui s’ha guanyat unes taronges valencianes de primera. No sé si ningú ha pensat a regalar-li’n un saquet.
POST2: el museu és un espai extraordinari. Excels. De visita obligada.

Joan Clotaldo: la vinya o la vida (3)

0
Publicat el 3 de juny de 2013
Dissabte vam viure una nit d’emoció a l’Ateneu de Bétera, escoltant el mestre de cerimònia Joan C. Martín. Com que no n’hi ha tercera sense èxit, malgrat que érem poca gent, l’enòleg va mostrar-se tan professional com la primera vegada. Com la segona. I ves que alguns oients van trobar-lo enfadat, o potser descarat, en denunciar què passa en el camp valencià, que no sembla dels valencians.
Joan Clotaldo Martín va començar si fa no fa així:
«D’ença de la dictadura, amb la Transició i la democràcia –els últims trenta anys per aclarir-mos, han sigut els de major desastre i robatori polític per al camp valencià.»

Solament que n’hi havia dos llauradors a la saleta de dins, a l’Ateneu, a més de vinaters, mestres, gent de la sanitat i uns quants amics. La contundencia que Joan C. utilitza per explicar-se va deixar mocades due joves forasteres que venien de l’interior del país, i una estrangera que en cap cas no va demanar que ell, Joan, canviés de llengua en cap moment. Entenia el missatge i la contundència d’allò que passa.

El cos de la xerrada era la presentació d’un projecte per reordenar el territori vitivinícola del País Valencià, davant el desastre patit els últims trenta anys i, sobretot, des que el pp ha ficat les mans, i ha parat la butxaca, com en tantes coses per a fer ús particular del lladrocini. Des de la taronja, passant per altres cultius, fins arribar al vi, la política valenciana pel que fa a la gestió del camp és en mans d’incompetents i d’aprofitats. Ara mateix la direcció general que governa el vi és filla d’un propietari conegut, i no cal dir els desastres que provoca en benefici del pare, la filleta. Per a postres, tan peculiar família (caldria que llegíreu el verset al calvari de Bétera), han manegat pel poble, en aquella caseta o mas de malnom cal Suïsso.
Joan C. Martín va anar explicant el cas valencià pel que fa a les denominacions d’origen valencianes, d’una política que, casualitats de la vida, també va contrària a allò que passa a Europa o al món, on les gestions polítiques del camp ni són tan caòtiques ni tan desgraciades ni tan aprofitades.

Si fa no fa, fem al contrari que els francesos, els americans, els alemanys o fins i tot els sudafricans, pel que fa al vi. I l’exemple és el resultat següent: som a la cua, al final del final, de les catalogacions internacionals, malgrat que tenim bons cellers, grans productes, vins exquisits, però uns polítics de ruïna, pocavergonyes, lladreros i refillets, per dir-les fines i de contundència semblant a l’emprada per l’enòleg de Xest.
Un repàs a la cultura, a Europa, a la filosofia, i als vins que es podíem recuperar per poc que es volgués gestionar la terra i la política de manera acurada. Res que puga fer el pp, senyors, ni voldrien ni n’estan capacitats.

Som a mans de la incompetència absoluta, malgrat que tenim professionals i gent que en sap. Dissabte ho vam comprovar, a partir de la presentació d’un projecte que va agafant cos de llibre, que es publicarà aviat si evitem un nou atac a la democràcia i a la llibertat d’expressió: mitjans com El País no accepten les pressions de València: han tancat el bloc del mateix Joan C. Martín, que denunciava a les clares què fa el pp amb el camp València i, en particular, amb el comerç del vi i la seua cultura.

Post per fer boca i paladar: esbrineu l’acord de Freixenet amb la senyoreta Valsangiacomo, directora general valenciana per als assumptes del vi, en canvi que aquella empreseta li compre milions de botelles a son pare.