Al Tall i folksona: un luxe a Agullent (2)
final de les colònies folksona: el concert. (prèdica als alumnes participants)
Enguany edició especial.
Quan vam convidar Al Tall a fer la cloenda d’aquest concert, l’any que anunciaven la retirada, no s’hi van negar: -Hi vindrem.
Vicent Pastor feia temps que ho anava explicant, per animar-nos: les colònies no són els néts, sinó els renéts o besnéts del Tio Canya (això del tio Canya, qui es pense que està guanyat, s’equivoca.)
– Has de tenir molta passió pel que fas. Si no en tens, resultat tan difícil que el desànim s’apodera. Vicent Pastor té molta passió, molta. Si afegim que per fer una cosa ben feta cal desitjar-la fer de veritat, tenim dues idees en una de sola per explicar l’altruïsme i el coratge dels vostres mestres músics, que han estat ací esta setmana (en referència als alumnes de les colònies).
La música tradicional és tan especial que necessita canals particulars de comunicació: les ajudes són invisibles, nul·les, i el músic s’ho ha de fer tot. I quan dic tot vull dir fins i tot que s’ha de fet el llit, l’esmorzar i els acudits. Ningú no et regala res ni et fa res.
En els països cultes potser que les coses funcionen d’una altra manera. En el nostre, el govern i l’administració funciona al marge del poble i dels músics: de les ajudes i del reconeixement majoritari, els músics no veuen gairebé res.
[—Cultes? Hom explica que la Univeritat de València lliura la medalla d’or a Maria del Mar Bonet, i la consellerea d’educació i de cultura valenciana és incapaç, incapaç, d’assistir-hi.]
En canvi, som un país de músics, de tot tipus de músics, i d’una exemplaritat mundial pel que fa a música tradicional, d’arrel, de folk, i d’investigació d’aquest camí.
Això, la majoria ho han fet sols, sense gaires recompenses. Els nostres herois grecs.
Perquè els valencians ens hem demostrat de gran tenacitat, malgrat l’adversitat, el lladrocini i la corrupció.
Despús anit es lliuraven els Premis Ovidi 2013. Oh. No sé si ells van dir cap frase del folksona.
Perquè la música, ho deia el filòsof Steiner, ha d’estar al capdamunt de tot, de l’escola bàsica (en això teniu molt de sentit vosaltres, i els mestres que han estat ací amb vosaltres tota la setmana, de manera altruïsta, per la música, pel coneiximent, per dignitat.)
Un exemple que no té res a vore: el govern valencià va pagar tres milions d’euros a un lladre borbó per no fer res. Res de res. Pels mateixos diners, els valencians podríem tenir la millor escola de música folk del món. Solament amb eixos diners, els músics valencias farien un treball extraordinari, per la música i el futur del país.
Deixeu-me explicar-vos una altra idea. Més moderna si voleu. Vosaltres sou joves, molt joves, acabeu tot just un curs escolar. Veiue que diu un home que ja és mort:
—Els millors dotze científics de computació que conec són músics, els uns milllors que els altres, però tots consideren que la música constitueix una part important de la seua vida.»
Això ho diu el pare de la tecnologia moderna, un altre dels filòfofs imprescindibles del segle XX i del XXI: Steve Jobs a Silicon Valley.
En educació mai no s’acaba res. Perquè sempre hi ha coses a aprendre. En tot cas tanquem etapes, com ara vosaltres. Per què ho dic? Per què per admirar-nos, sempre som a punt d’aprendre’n.
I això ho fas quan ets molt jove, un xiquet abans dels deu anys, i també quan ets molt vell, més enllà dels seixanta, o setanta, i comences a valorar tant i tanta cosa, com han fet aquests músics.
—per admirar-nos entre aquestes edats han de passar altres coses (ja ho explicaré!)
Hui tanqueu una setmana important: podreu dir que éreu en un dels últims concerts d’una banda mítica entre els valencians. Imprescindible. No s’enten el País Valencià sense Al Tall, ves si seran grans. No entendre’s un país sencer sense els seus músics, aquests, de principals. I vosaltres teniu la sort de tocar-hi amb ells. La nostra admiració. Potser no serà tan important com el viure de la vostra setmana, el resultat final. El que heu fet al llarg de la setmana és més gran encara, perquè és on engendreu la llavor d’un camí llarg, de feian per endavant.
Cal felicitar-vos, pel treball fet.
Cal felicitar l’equip de mestres. Sense mestres no hi ha escola. Sense músics no hi ha música, sense admiració, sense passió, com seria d’avorrida la vesprà de dissabte a Agullent. A València, al país.
Gràcies al públic, als patrocinadors, a la intendència, als col·laboradors, als mitjans, al suport d’això i d’allò…
Sense tot plegat res no hagués estat igual ni possible. Per molts anys FolkSona.
Bon estiu.
*Per cert, a Barcelona volen imitar-vos, i han organitzat un concertet de no res per la independència: a vore si sona la Muixeranga, almenys.
** el títol és en reconeixement a VilawebOntinyent