Ulisses20

Bétera, el camp de túria

València que comence a pensar el color

1
Catalunya va triar el groc per a la #ViaCatalana. Les Illes van decidir-se pel verd. Totes dues samarretes representen més que no un color, i una samarreta, fins i tot més que no uns colors d’un club. Són un país, cadascun d’ells: l’ún que vol independitzar-se, democràticament i pacífica; l’altre ha dit prou d’atacs i imposicions contra l’escola i contra la llengua, dos àmbits bàsics en els fonaments de qualsevol nació. Xa, les dues coses són germanes en amdós espais, la llengua i escola. Perquè la reivindicació de les Illes ha despertat un esperit més enllà de l’escola, i no sabem fins on podrà arribar aquest clam unànim, que ha dit prou a governs dictatorials, facinerosos, corruptes, que es pensen que tenen el dret d’esclafar tothom per la representació de les urnes.
L’homenic Bauzà ha despertat un gegant que no pararà, malgrat que dimitís (seria el menys vergonyós) o la retirada del decret. Perquè l’ànima de la identitat i de la pertinença no s’adorm amb tanta facilitat, un colp l’emoció és tan col·lectiva i extraordinària.

Què farà València, ara? Per quina sorpresa es decantarà el País Valencià i quin efecte ens portarà a triar color de samarreta reivindicativa? (blava no, collons). La reivindicació de la llengua encara no és majoritària, a València, i malgrat que la situació social és ara mateix crítica, tampoc no somou suficient per determinar un què suficientment cridaner que aplegue una gernació de valencians a jugar-s’ho tot (és el que han fet a les Illes, els mestres). Ni arruinant-nos Bancaixa, la CAM o banc de València, ha sigut suficient per despertar-nos. Per tant, l’economia no és prou reclam, ni el camp, ni la desocupació, ni la liquidació del paisatge, ni l’abús de les elèctriques, ni… Els valencians semblem el masoquisme fet consciència. Potser les falles o la idiotesa, no ho sabem, a curt termini, però entre els valencians també saltarà una gúspira que ens obrirà els ulls, no ho dubteu, com ha passat a la resta del país, i llavors també haurem de lluir una samarreta. Aquesta serà la segona cosa que triarem, el color de la reivindicació que ens tornarà a situar amb la dignitat necessària davant el món.

Per molts anys als docents de les lles, que han sabut guanyar-se els seus perquè els feren costat en tot moment. Han demostrat al món quin honor representa la professió de mestre. La pròpia Finlàndia estaria orgullosa d’aital dignitat.

Sisé Congrés de l’Alcúdia (2)

0
Hui ho hem passat millor, infinitament millor, però ara ja estic cansat i faré una visió molt particular, però molt, del segon dia de congrés a l’Alcúdia. Per cert, el berenar també ha sigut més llarg, i sembla que hi havia croissants per tothom.

Comencem fort i dur: la primera de la ponències a càrrec de Sandra Racionero obri amb un colp d’estòmac: tot el que us han ensenyat ací al país, sobre aprenentatge comprensiu, significatiu, Ausubel i la mare que el parí, no ha valgut de res. Però de res. No hi ha cap país occidental, cap, dels que segueixen les comunitats científiques (res de xarraires i tocanúvols), que admeten cap dels referents sobre els que heu treballat, sobre els que heu estudiat, i sobre els que encara preteneu ensenyar. L’escola i les escoles de magisteri s’assenten sobre bases errònies. No trencareu mai amb el fracàs, perquè és un model que provoca fracàs.

Segon poal d’aigua freda que ens llançava la jove Sandra de trenta-cinc anys, feta a Wisconsin, amb una beca per estudiar de veritat teoria de l’educació, sobre Bruner, Vigotski i tota la pesca: el debat sobre la metodologia o les metodologies és gratuït, tampoc no serveix de res. Però de res (el poal era de ferro de la ferreteria la Campana). Si encà debateu sobre quina és la millor metodologia per ensenyar, no esteu equivocats, solament, és que no voleu avançar.

La clau, tercera idea de la jove Sandra que va acabar el doctorat a Albacete: la clau són les comunitats dialògiques, i sobretot, les interaccions a l’escola amb tothom: teòricament, les intervencions-actuacions educatives d’èxit són universals i transferibles: inclusió, treball d’equip a l’aula, diversos adults, naturalment amb el guiatge de l’adult, el treball entre iguals, les lectures dialogades-dialògiques, entendre que tots tenen capacitat per avançar, pen entendre, per respondre, per poder, però cal plantejar-los reptes, res de donar-los peixet: Homer, Carner, Riba, Verdaguer, Estellés, Fuster… va, va, animeu-vos, Dante, Virgili, ànim, xicots… Quants anys fa que ho dic…

Hi ha un detall de la jove Sandra sobre què cal desestimar en llegir que no ens ha agradat, però em reserve el comentari perquè és molt tard. Sandra Racionero és de l’escola del Ramon Fletxa, treball, estudi, publicació científica internacional, comprovació… Una cosa sèria, vaja, on no li valen miracles ni més pèrdues de temps. (llàstima que la presentació era fluixa, les imatges ratades i els textos en castellà, uiii)

Segona ponència: educació i futur. Joan Rué
Joan Rué m’ha agradat especialment, pel que ha significat de trencament, en molts sentits: una presetació digital treballada, de molta cura de la imatge i de les idees expressades, poc de text i provocació intel·lectual, lucidesa, i reflexió sobre el futur que també és present i és la pròpia acció que ara mateix fem, malgrat que ens podríem retratar: mirem-nos una aula de les nostres, una, consideraríem que és una aula de futur, per què? Quins són els detalls que equilibrin en un costat del present o del futur?, del passat? Ens atrevim a fer una passa endavant o ens excusem (els mestres en som mestres), podem o avorrim?, provoquem la intel·ligència entre els alumnes o, solament, la repetició d’allò que ja saben?, els fem cooperarar o els dictem, fem pensar o pensem per ells?, integrem o fragmentem el coneixement?, ensenyem a assumir responsabilitats o preferim eixir a fumar sense mirar si fem fum o fugim?

També podria començar pel principi, amb unes dades que el professor Rué ens ha deixat per obrir-nos a la realitat d’un meló d’Alger que cadascú, sense excusa, haurà de tastar amb criteri: no ho podem llançar tot als porcs.
El futur i els seus significats pràctics en l’educació, per Joan Rué: quina bona tria, hui, dels organitzadors.

Per molts anys, el #CongrésBausset
 

Sisé Congrés de l’Alcúdia

0
Hui ha començat el congrés de mestres de l’Alcúdia, que ha consolidat en sis anys un encontre imprescindible a les comarques centrals. Educació com a inversió de futur. Un parell de conferències, descans entremig per fer unes galetes i un suc i fins demà. Un primer dia sense gaire emoció, la veritat, malgrat que hi havia manta ingredients: sobretot aquest moviment entusiasta de les Illes, que té el país sencer en un puny, el cor robat, perquè el coratge d’aquells mestres ha plantat cara als sangoneres de la política i les llengües dominants. Doncs ni això, no han sabut utilitzar Victòria Camps i Josep Ramoneda, que han estat més prompte plans i avorridots en la seua exposició, sobretot el segon, que l’home semblava que venia a fer-nos una classe de la facultat, però de quan ell estudiava, bo i rematant la faena amb una oració sobre el concepte cultura que ha provocat unes quantes reaccions: xe, Ramoneda, si no has de dir-nos res de nou no cal que vingues, home, a la SER ja t’atendran com mereixes. Pos no ha dit que això de els xarxes i la tecnologia són poc menys que nocives per a la salut de l’escola i del món. Aigua en cistella, fum de botxa, sense substància ni pedigrí. I els organitzadors no tenen cap culpa, perquè prou que treballen per aconseguir un dels millors congressos del país sobre l’educació i l’escola. 

El futur sobre l’escola hui era entre el públic, entre els organitzadors, a les Illes, al nord i al sud, on cada dia els mestres treballen debaten estudien per l’escola.

Ja ho va dir Ramon Fletxa, en el món n’hi ha més xarraires que científics, i cada vegada la temptació ens fa portar homenots amb un carro carregat de perols, elixirs i cucanyes: els carros amb vela, perdoneu-los, tapen el sol i les mancances pròpies i alienes. Una mica més de professionalitat ens hagués sentat millor que un poliol.
Ves que els mestres som condescendents i perdonem en excés.
#CongrésBausset 

El malgovern de l’amenaça i la imposició

0

Han aprovat un decret de llengües perquè tenien majoria absoluta. Ni la Universitat, ni els instituts ni l’escola, ni els sindicats, ni les famílies ni els mestres, no el volen, el decret. No el volen perquè és un decret que no facilita, ni ajuda ni millora l’ensenyament de llengües. Clar i ras, no funciona a l’escola. Encà que els mestres anaren en favor, és un model d’ensenyament ineficaç, maldestre, erroni.

I ho diem nosaltres, això? Els que som en vaga o els hi donem suport? No, ho diu la Universitat (que en realitat és l’autotitat científica per a aquests casos), però ho diuen també països que en saben més, molt més que aquests que ens governen. Són països que cada any demostren amb proves, amb resultats, l’eficàcia dels seus mètodes. Països que han fet pactes perquè l’educació i l’escola siga al capdamunt, lluny de les guerres polítiques de mediocres. I diuen que aquest model, el que han triat ací, no serveix. Ells no el fan servir.

Per tant, què diríeu que faran els nostres polítics del pp que governen amb majoria? Atendre els bons models? Modificar el decret? Escoltar qui en sap? No. No faran res d’això. Són incapaços de la rectificació, d’aprendre de l’error, que és un tret diferencial i necessari per aprendre, nyas!

Per tant, qui era aquell governant que preferia escoltar el seu cavall abans que escoltar el seu poble? El pp? No. Calígula. Era Calígula, ves qui ens governa, a les Illes, a València, a Madrid…

Espana imita els russos

1
Espana actua com els russos, és una piconadora que en comptes de convidar al coneixement i a l’estudi, per allà on passa no deixa sinó una ruïna i una invitació a la fugida. Els camins de la imposició, encara no ho han aprés, aconsegueixen el contrari del que pretenen. Els decrets de llengües i d’educació no deixen sinó un desert, les restes d’un sutnami no desitjat, que és el resultat d’aqueix camí de les imposicions i els decrets. Ara, la llengua a les Illes, o a València, o a Catalunya, a tot arreu del país, per la força d’una suposada democràcia que ja no sap amagar la corrupció que l’ha ordida.

Tant se val que el rei envie el gendre a cobrar a València o a Mallorca, que li paguen uns quants milions d’euros per una venda de fum, tant se val que els jutjats no hi vegen delicte, que els diaris en parlen, de l’èxit de l’operació final. Tota la corrupció destapada desmenteix l’argumentació de la majoria parlamentària. Han guanyat eleccions, una rere l’altra, amb trampes, corrupció i lladrocinis. No tenen cap autoritat moral per a l’argumentació, sols la plana de mitjans que els llepa el cul en canvi d’engrunes.

Naturalment, la manera d’actuar ja no amaga el descontent general que significa el joc de la pròpia marca. Espana s’ha convertit en el fracàs més gros d’Europa, en educació, en economia, en sanitat, i en tot de luxes que ara són saldos a liquidar amb urgència… No podem amagar que som un estat que és en ruïna. Ara, ells continuen pensant que no, que per la força i el mandat diví, tenen més raó que els sants i la crua realitat de cada dia.

Però el russos també van ser derrotats amb intel·ligència, pels finlandesos: sense exèrcit, ni piconadores, van fer ús de la intel·ligència i les idees per guanyar en la batalla del coneixement. Malgrat que tenien la pitjor de les amenaces militars a tocar. Els finlandesos són els primers arreu del món, en els resultats educatius i en el compromís social i ètic. La defensa de la llengua i l’aprenentatge de més llengües que, casualment, no són el rus, no els ha estalviat d’eixir al món amb el major dels èxits. La dignitat moral i ètica i una escola que és un honor mundial.

Els mestres de les illes han demostrat que el camí de Finlàndia és possible. Per decència, per la llengua, perquè en la societat del coneixement, aquelles intoleràncies Bauzà o Wert o Català, són fàcilment esquivables a poc que ens posem a defensar que una altra via és possible: la sensatesa i la lògica que és sentit comú.

I els espanols, en Wert i en Bauzà, per exemple, que vagen provocant amb el rulo gros…, acabaran d’aconseguir que traguem l’espanol de l’escola, fins i tot com a tercera o quarta llengua de l’ensenyament. Les xiuleries i les provocacions ens faran posar cap per avall allò que ells representen, marca, llengua, política, torpesa i mediocritat.

Europa no és idiota

0
El govern d’espanya s’afanya a dir que catalunya es quedarà fóra d’europa, en el cas de la independència, fins i tot amenaça que mai no serà acceptada a la unió. Com si europa preferix allò que quedarà d’espanya, del que representa, abans que no allò que empeny catalunya fóra d’ella.

Benvolgut Margallot, europa no és idiota. Té més informació que no la que vosté li adreça, sobre catalunya i sobre la mateixa espanya. Saben que allò que quedarà dins la unió, és la part d’espanya que ha sigut incapaç de renunciar al franquisme, ves quin pinyol i quin regalot. Més encara com saben a Europa, benvolgut menistrot, que el seu govern corre a subvencionar, a finançar i a premiar aquell franquisme confés.
Europa tampoc no és cega, ni és idiota. Ja sap quina part de l’estat li queda a dins de la unió: una part incapaç de prohibir actes vandàlics, incapaç de punir-los o tenir-los a ratlla. Ves si el retruc és de voltejar campanes. Tot de ciriots i rosaris en favor d’una època de dictadura i movimiento, els quedarà dins la unió, amb aquest àlbum de polítics del pp i del psoe, que dels vuitanta ençà han sigut incapaços de fer net, de renunciar ni de trencar definitivament amb un estil que, fins i tot, reviu i renaix a tongades, amb aquella permissivitat política, judicial i de qualsevol ordre, sobre la qual s’emparen xenofòbies, amenaces i fins i tot assassinats.

Han d’estar contentots, a Europa, pletòrics de saber quin cul de sac els quedarà en el canvi de cromos geogràfic a dos anys vista.

I les amenaces, i les agressions, i els modos que encà perviuen com si no haguessen passat els anys, no valdran contra ambaixadors i demòcrates. Ni a llarg ni a curt termini. Malgrat l’anestèsia històrica, d’europa, i la seua ingratitud els últims setanta anys. Malgrat el despropòsit que encà paguem d’aquella decisió d’abandonar-nos a la sort de feixistes i antidemòcrates, els fills dels quals ens governen amb desvergonyiment i xuleria… 

Retrobament

0
Pels càlculs que havien fet, vam acabar el 1983 els estudis de magisteri, així que feia trenta anys, trenta!, que alguns dels mestres no ens havíem vist. És d’aquelles festes que algú de la colla de joves que teníem aquella energia i entusiasme decideix que ha passat prou temps i prova d’acomboiar-nos. Bé, sí, potser és una idea tòpica, ves a saber com és, però uns quants ens llancem trenta anys després a vore quina cara fem. Iguals?, estem millor que fa tant i tant, així que no hem de patir, sobretot perquè vivim l’escola amb el mateix entusiasme, gairebé similar a quan volíem menjar-nos el món. Naturalment que no ens hem menjat el món, ni la meitat ni sencer, fins i tot que no ens hem acabat el meló de tot l’any, perquè Rosa, que és un joiell de força indescriptible —enguany era difícil fallar la tria, dona— l’havia rebut de sa mare, però la caldereta de rap i creïlles que ens han preparat Boro i Joan ha sigut espectacular. D’aquelles que paga la pena esperar trenta o més anys i tomben de tos, allà al Mareny de Barraquetes, on feia tants anys estudiàvem la flauta per passar amb un mínim de decència allò bàsic, la música amb la família Alaman, i davant nostre, entre notes i cançons de senzillesa, un home passava tirava el rai i tornava amb poals plens de llises, i moatros encara féiem fu, fiu, fu… Conservem l’ànim intacte, la força i el somriure d’aquells dies. Paraula.
No podem explicar les expressions, les maneres, els somnis que ens empenyien a treballar per l’escola, a formar-nos per començar tot de projectes en favor de l’escola i del país: però el camí ha pagat la pena, i l’encontre, trenta anys després amb aquella caldereta de rap que ens feia vius i joves, com si encà tinguérem vint anys, una miqueta més però no gaire més. Per aqueixa iniciativa, gràcies. Per continuar vius davant l’escola i tanta feina com ens queda per fer, gràcies.
Ens hem conjurat perquè no passen trenta anys més per trobar-nos, sobretot perquè en el millor dels casos, ens hauran de portar els fills, amb els goteros o coses pitjors.
Xa, que resistim i ens queda el millor. Ras i curt.

Entre l’escola i en Bauzà, trie l’escola

0
Trie l’escola, sobretot, perquè és qui té l’autoritat moral i ètica. No ens cal fer un repàs ràpid dels últims anys de govern del partit popular allà i ací. Ni moralment ni ètica no es poden defensar. Menys encara davant l’escola i allò que significa. El conflicte contra l’escola del partit popular és un tumor crònic, permanent. Ves què són capaços d’ordir.

Dilluns, ENXARXA’T, la xarxa d’escoles per la millora de la Federació Escola Valenciana, inaugura el curs amb una conferència de Xavier Melgarejo, l’home que més en sap sobre el sistema educatiu finlandés. Un model d’èxit, el model sens dubte, de respecte, de llibertat d’acció, que any rere any ensenya al món els millors resultats, sense l’estrés ni la competitivitat d’alguns exemples asiàtics, i sense oblidar una formació en valors tan important com compromesa.

Segons Pasi Sahlberg, mestre i protagonsita d’aquella escola, el sistema finlandés segueix polítiques educatives amistoses amb els docents. Les escoles tenen una llibertat d’acció i uns controls d’avaluació molt estrictes, però que en cap cas no són punitius, com ho són en la majoria de països. Encà més, defugen una política educativa burocratitzada i fiscalitzadora, en canvi d’un treball per competències i d’investigació entre alumnes, entre iguals, de major solidesa per als alumnes mateix. L’admiració pels equips docents és tan gran i tan alta, que els pares animen els fills a ser mestres, més que no metges, advocats o enginyers.

Una setmana sencera de vaga a l’escola és un fracàs polític sense excusa. Perquè demostra incapacitat, política sobretot, i ineficàcia, que es tradueix una nul·la voluntat de diàleg i d’entesa. Això és, el polític Bauzà nega que l’escola tinga la capacitat d’educar, sense la seua autoritat impermeable. Vet ací on és capaç d’arribar el fracàs d’una política incapaç, immoral fins i tot. Posar contra la paret l’escola és no entendre res, ni el món del segle XXI, ni la pedagogia del XX, ni el gran èxit finlàndes dels últims quaranta anys.

Ni la rectificació no valdria després de cinc dies d’enfrontament. La dimissió, potser, i encà amb alguns deures i obligacions per reparar el mal fet. A mestres, pares i xiquets sobretot.

Muira l’escola, crida en Bauzà

0
No s’entén sinó. El virrei o president s’exclama contra tot i contra tots: primer, jo. Que muira la resta si cal. I ja hi som en el quart dia de vaga de l’escola a les Illes. No sé quants anys fa que l’escola no plantejava una lluita d’aital envergadura, amb aqueixa força i solidesa. En favor de l’ensenyament de llengües.
Però en Bauzà no afluixa, aparentment. Ves quina mena de polític no ha d’ésser. Que es pensa per damunt de l’escola i de tothom. Ves quina escola tindríem si els mestres, si un de sol dels mestres, actuàrem d’aqueixa manera. Contra tots els alumnes i contra tot.
Què lluny és Europa, homenic Bauzà, i com de lluny és Finlàndia, d’aqueixa política de gos rabiós, impermeable, que governa inflexible com si es pensés en el principi dels temps, del segle XX o una cosa pitjor.
Quina didàctica i quina pedagogia té aquest mestre? D’on beu? Qui l’assessora?
Que prefereix la ruïna de tothom abans que no la seua… En mans de quina classe política són els homes en aquest país, que voldrien el suïcidi general abans de mostrar i demostrar un pessic de coneixement.
Que mori la intel·ligència?, crida el ruc…, mai, home, mai. 

«El vell regne de Mallorques
el voldrien fer bocins
per això la Història crida:
siau qui sou, mallorquins.»

El frau d’uns homes i unes empreses

1
Un altre tumor espanyol va destapant el model empresarial i polític d’aquest corral que ells en diuen estat. L’esport consisteix a convertir un polític que ja no té el pedigrí necessari en un executiu de pandereta i diari econòmic sota el braç. Una pràctica mafiosa, per bé que legalitzada d’atribuir competències a homes que, en la seua majoria, no han sabut ni lligar-se les trenilles de la sabata.
L’últim cas de la infanta a Suïssa i el seu decentot homenic, o ara el del Popeie Rato són un escàndol enmig d’una crisi de la qual ells són actors, protagonistes i directors de pel·lícula.

Però  entre la màfia política espanola val tot. Qualsevol drap o ninot és bo per sucar-hi pa, piu i figa. Per suposat, també l’acció de convertir els homes de primera línia pp-psoe en executius de monopolis empresarials que ja van ser construïts a conveniència particular de la política i les famílies de poder de la caspa i el rang: un món de podrits i de desgraciats que s’ho van arreglar a mesura, sense estalviar-nos cap melindrot: ni del pp ni del psoe.

Es destapa de tan en tan quina suma paguem per premiar-los la dedicació altruïsta en benefici del bé públic (!), quantitats indecents pels últims grans fracassos de la gestió. Rodrigo Rató cobrarà que anar a dues reunions anuals i a tres esmorzars de luxe mig milió d’euros a càrrec de La Caixa (aquests ni diuen què li paguen), Telefònica, i ara el Santander. Tres grans exemples d’empreses polidotes, modèliques de l’ètica professional. Xa! Xa! Xa!

Els valencians ja vam agafar-nos el cap fa gairebé vint anys quan el primer dels grans traspassos, de polític a executiu, va ser aquell cartaginés d’en Zaplanaa telefònica, assessor internacional, ca!… Més casos? N’hi ha més de cent, tan sonats com en Gonzàlez i l’Aznar, que han anat engreixant butxaca a compte de simular que són enginyers estrategs o gurús de les finances.
 
Encà que hagués arruïnat Bankia tres vegades, o hagués passat per l’FMI com un inútil consumat, sembla que ja li tenien triat el lloc apropiat per compensar-li la indecència i la professionalitat, a compte de centenars de milers d’euros i de venir a llegir el diari un parell de vegaes l’any.

Tant se val Urdangarín, la Infanta, el reietó o aquell de l’ull a Iberdrola, el Martín, tot de cràpules que tenen la barra de dir que encà faran un bé públic no lucratiu, feixistots, caguenlou, ves quin tall d’empreses que tenim al rànquing…, però ja ho saben a Europa que som un dels països més corruptes, nefastos i inútils dels últims segles. Que no en volem aprendre ni fer net. 

Mata de Jonc i les llengües: a l’AraBalears

0

Article elaborat per l’equip de mestres de la cooperativa Mata de Jonc, de Palma. trenta-vuit anys al servei de l’educació i de la llengua.

«Divendres 13 no va ser un dia normal. De fet, l’estiu no ha estat normal. Els mestres i professors hem hagut de mantenir-nos units, coordinats, informats i actius les vacances d’estiu, perquè el ritme dels esdeveniments de la Conselleria sobre l’aplicació del Decret de Tractament Integrat de Llengües ha estat trepidant.

I per a Mata de Jonc, que és una cooperativa que ens caracteritzam per tenir un esperit reivindicatiu, no ha estat un inici de curs normal, ni ho va ser el final de curs passat. Ans al contrari, perquè ens hem hagut de reinventar un projecte que no preveu en absolut el nostre principal tret d’identitat: el català.

Des de la creació, el 1976, Mata de Jonc hem tingut el català com a llengua vehicular, i amb això fórem un centre pioner.

Respecte del tractament dels idiomes, podem demostrar que fa més de 20 anys fórem pioners en la introducció de l’anglès a Educació Infantil. A més, en el projecte educatiu apareix l’objectiu de l’aprenentatge de llengües estrangeres per facilitar la comunicació, afavorir la mobilitat i la cooperació dels alumnes a Europa i a la resta del món. És per això que els darrers anys, hem introduït un professor d’anglès nadiu (l’única manera que el model lingüístic sigui de qualitat) per practicar les competències en llengua oral d’aquest idioma en la mateixa matèria i en altres del currículum.

A través del contacte amb exalumnes i els resultats de les proves objectives a què són sotmesos, podem afirmar que surten competents en els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma (català i castellà), a més de tenir una bona formació oral i escrita en llengua anglesa.

A Mata de Jonc entenem i compartim la preocupació de tot el sector educatiu de les Illes Balears respecte d’aquesta implementació precipitada i no consensuada.

Les plataformes que han sorgit en defensa d’un ensenyament de qualitat insisteixen en la manca d’un pla de formació per al professorat per dur-lo a terme: no hi ha prou professors amb el títol B2 i els que sí que el tenen no estan preparats per impartir-hi la seva especialitat amb els recursos que tenen.

L’alumnat també viu amb incertesa haver de cursar una matèria en anglès per primer pic, ja que no se sent preparat i no hi està en la majoria de casos. Com a escola inclusiva, treballam amb atenció a la diversitat i volem tenir en compte els alumnes que presenten necessitats educatives especials, que es veuran agreujades a l’hora d’afrontar aprenentatges en llengua estrangera.

Les famílies, tot i compartir l’interès en una bona formació en idiomes per als fills, no entenen a què ve aquesta manera de voler-la implementar dins un context de retallades exagerades que tots hem viscut, amb l’excusa de la crisi.

Així, no compartim la voluntat de la Conselleria d’Educació de dur a terme un altre tractament de llengües, que no té en compte l’autonomia de centres, la voluntat dels pares, ni el coneixement científic de la UIB.

Per tot plegat, percebem aquest TIL com una mesura de rebot davant el poc èxit de la campanya que pretenia dividir la comunitat educativa fent veure que les famílies triaven la llengua del centre on van els seus fills.

Aquest Govern ha volgut reduir la presència del català a les aules un 66%, utilitzant l’anglès com a excusa i fomentant, de fet, el castellà com a llengua substitutòria del català i així invertir el procés de normalització lingüística iniciat el 1986.

Per això, demanam als governants un canvi d’actitud i que hi posin seny. L’educació no es pot imposar a cop de decret, i menys per via d’urgència, quan un tribunal ha paralitzat cautelarment l’aplicació de l’anterior.»

Mata de Jonc, 38 anys d’ensenyament en català o TIL?

Festa Estellés a Picanya

0

Com cada any, i en van quatre de seguits, l’Alqueria de Moret acollí la IV Festa Éstellés, conduïa magistralment pel poeta Lluís Roda, que va convidant els lectors, improvisant discursos entre lectures, animant la nit i descobrint-nos racons amagats de la poesia estellesiana. Un goig d’escoltar i d’aprendre sempre. A més, en fa una lectura particular sempre molt ben triada, per incitar-nos a continuar cercant l’interior d’un poeta grandíssim.
La nit de divendres va ser especial com cap altra, per l’interés de les lectures i la qualitat dels lectors d’una banda, perquè van llegir alumnes de les escoles, la qual cosa donà a l’acte una qualitat que ningú esperàvem, i perquè vam incorporar la cançó d’un poema que les xiquetes de l’escolagavina van fer a capela.
La nit de divendres semblava que tanta cosa s’havia conjuminat en aquell redós, que ningú no volíem anar-mos-en: aquella idea que semblava petita de l’escriptor Josep Lozano, va agafant uan dimensió de magnitud: no espràvem que hagués escampat el goig de llegir en públic, en veu alta, poesia, ni esperàvem una resposta de la societat en general, ni ens pensàvem que la idea ens agradiara tant que ja sembla part del calendari anual dels pobles, a Picanya per exemple, no entendríem l’inici del curs sense aquesta data, i cada colp més, la qualitat va agafant força, intensitat, i convida més gent a venir a sopar a la fresca per llegir o per escoltar.
La nit de divendres, la mateixa escola finlandesa s’hagués trobat orgullosa de nosaltres, perquè a poc que gratem, tenim un país que apunta maneres de lo alto, i signes d’una dignitat cultural i humana a prova de corruptes i polítics pocavergonyes.

Jo vaig llegir la cançó de Bétera del poeta de Nàquera Alexandre Navarro, per llegir el poema a Bétera que va escriure Estellés dins el llibre El Mural del País Valencià.
Per cert, també vaig parlar de les sis veus per al poeta, i fins i tot vaig posar uns segons de la seua versió de la malaguenya que m’agrada tant.

2Aplec del Camp de Túria a l’Eliana

2
«Tot de radicals i d’una espècie encà pitjor s’apleguen a l’Eliana’, així anunciava el diari Las Províncias (un model de periodisme que ‘studia a totes les universitats del món, l’anunci del segon Aplec del Camp de Túria que començà ahir i acabarà de matinada amb un concert multitudinari amb Orxata com a grup de renom.

Ni som els més radicals ni som d’una espècie agressiva i violenta com ens definien els moniatos que es pensen periodistes i no passen de callistes del cervell feixista d’uns mitjans assentats en les formes franquistes de l’ordre i la mentida.

Aquest matí les parades eren de llibres, de música, d’art, de cistelleria, com a molt, de samarretes reivindicatives, que de cap manera no són letals ni provoquen sinó la consciència de saber què passa i continua passant: són més radicals sens dubte els homes i les dones del pp que han sigut capaços de de robar les caixes valencianes, liquidar-les, eliminar-les, sense que no els passe res. Com ho són, de radicals i malèvols, els polítics que han tolerat la corrupció, el lladrocini i la mentida i encà governen per salvar-se, per a ells, el patromini particular robat als valencians.
Radical és ser membre d’un govern capaç de perdre un bilió de les antigues pessetes en un sol any i que no t’hagen penjat dels collons o de la figa, això sí que és radical, bocamolls de les Províncies.

La resta és música, ball, indefensió, festa, ganes de passar-ho bé i de donar al jovent un espai al qual tenen dret igual com qualsevol, per expressar això i molt més. Hui, amb poca gent, caldrà estudiar per què la resposta és tan minsa, però el segon Aplec de la comarca és una realitat en viu. Ànims i a treballar. Fins i tot, potser a treballar millor.

Aquesta vesprada hi ha més activitat: xerrades i debats sobre la deosbediència, stop als desnonaments, prou d’abusos, aturem la bestiesa de corruptes i lladres i coses d’aqueix estil… A la nit, RAPSODES, ORXATA, AT VERSARIS I DJ BIANO. Al cinema d’estiu de l’Eliana, preus populars de ruïna. Va, agafa rebequeta i cap enllà.

Xa, quin 11 de setembre

1
Nosaltres ho vam passar de categoria, però de molta categoria. Havíem coincidit molt matí, de començar a treballar enjorn perquè ningú no ens pogués retraure que, després, deixàvem la feina a mitges. Havíem complit sobradament quan vam aplegar-nos al poble per eixir cap a Alcanar. Eren dos quarts de tres, la meitat dels viatgers havia dinat, però l’altra ens passàvem les rosquilletes d’amagat, perquè Vicent no volia que férem molles al cotxe. N’érem set al furgó i réiem i féiem jocs amb el telèfon i explicàvem que comptaren amb nosaltres, que feren lloc que pujàvem amb ganes. Vam deixar el cotxe a Alcanar, als afores, després que a nosaltres sí que ens van cobrar l’autopista. I vam enfilar camí camí a l’encontre del tram Núm. 0 i el tram Núm. 1, vinàròs-alcanar o valència-catalunya. Tant se val. Ep, ens havien dit quilòmetre i mig però en vam fer més de tres. I allò ja era de festa. Una gernació entre els dos trams, més fins i tot a la banda de València. Just al pont que salva el riu Sénia eren els pares de Guillem, el Carles Santos, Llach, Pere Portabella, Carod, em sembla que una famíliar de Carles Salvador, també Toni Gisbert… i un munt de càmeres i periodistes que no volien perdre’s el moment. Nosaltres tampoc no volíem perdre’ns res, així que també vam immortalizar aquell gest de les mans, el primer, però twitter va començar a revoltar-se i no sé si vaig poder traure res fins ben tard. De primer ens van dir, enllà enllà, cap a Vinaròs, tot el llarg que pugueu, i un altre venia i ens deia el contrari, que no volíem cap conflicte. D’una banda, els mossos ho passaven bé, reien, saludaven, la gent els posava la mà al muscle, els feia broma, departien queda molt fi, de l’altra, la guàrdia vicil no reia, no gesticulava, ningú no els posava la mà al muscle, naturalment. Els uns i els altres, valencians i catalans, ens separava la bandera geganta d’Almenara. I allà ens teníem agafats de la mà…, ara? No, no, falten cinc minuts, deia un; que no, que en falten vuit. Quants?, tot menys disparar una traca, home, com no havíem pensat a portar una traca, xa, una carcassa, uns coets… Això hagués unificat l’horari, però ca, els del nord, dien ells mateix, no som tan divertits, sense consultar-ho, l’hauríeu d’haver portat de Bétera, de ca Raussell, una traca de vint, com vam poder pifiar d’aqueixa manera… D’Almenara, Borriana, Bétera, Xàbia, Llíria, Benaguasil, València, Barcelona, Tossa, Canals, Alcàsser… El diari d’extrema dreta Las Provincias diu que venien a provocar-nos, els catalans, però si reien i tot, a quin sant han tret aquesta conclusió, aquests moniatos…, era una germanor extraordinària quan semblava que s’havia acabat, vaig dir-los, ei, tornem, què?, tornem, ho hem de fer una altra vegada, fins a les sis, és veritat?, sí, sí, ho ha dit un de l’organització, qui, aquell, el de la identificació, què fem?, clar, com que tampoc no teníem la segona traca, no sabíem si ja ens podíem soltar…, els guàrdies continuaven de mala lluna, pobres, i els mossos ja es giraven la gorra de gaidó, xa, provocar-nos?, quina festa, quina joia, se’ns va fer tan curt després de tanta organització i tant d’esforç, que ningú no volia marxar. Passaven les colles de tabals i dolçaines, pujaven les muixerangues, la gent del nord passava el pont perquè volia viure la festa valenciana (tot s’ha de dir, era més divertida), cridaven país, país… sense valència no hi ha independència… Aleshores ens va arribar que n’havien detés dos dels nostres, a la banda de València, perquè els antiavalots, uns furgons amb goril·les antipersona, ja s’estaven allà tot el temps per provocar la por, la indefensió, el conflicte. Si no haguessen vingut, no hagués passat res, i ens haguéssem estat tots al pont, a vore si aguantava tant de pes i tanta identitat de país, finalment es van emportar a l’Alfons i a algu altre, ens ho va confirmar Josep Guia…, llavors vam començar a caminar cap a Alcanar, ràpid ràpid, entre tarongers, de la varietat oroval, clementins, que en aquella terra gravosa i roín com una mala cosa fa créiexer uns plantons de l’ou, i les taronges les tenen ben grosses, enguany. A Alcanar ja hi havia cues de cotxes que volien tornar cap als seus indrets d’origen, i els anàvem preguntant d’on havien vengut, i després nosaltres els responíem de València, d’on?, de Bétera, ah!, i ens aplaudien, n’hi havia que els costava abaixar el vidre per respondre, com si es pensaren que volíem pujar al seu cotxe i pegar cap a Barcelona, ca, nosaltres vam pegar cap a les Cases d’Alcanar a refrescar, ens havíem guanyat un descans abans de tornar: les xarxes deien èxit, èxit, d’impressió, i també deien prudència, la 340 va plena, prudència… A les cases l’ambient era extraordinari de gent que tornava, que omplia les terrases dels bars, la platja, n’hi havia que cantaven que feien anar les banderes, que les passejaven en cotxe i en moto, una harley, dues, i les banderes a volar… Això a València seria impossible, ben difícil, allà voleia la corrupció, el robatori, el pp… Llavors és quan vaig dir, sort que ningu no ens ha dit valencianets, que ens han tractat d’igual a igual… I just en aquell moment, aquella jove del acebll rull va amollar allò, ai, d’on sou, quina manera més graciosa que teniu de parlar… valencian way, vaig imitar jo el president Mas, en english, aquell matí, quin discurs davant els periodistes. Vam celebrar-ho amb una cervesa, jo dues perquè no conduïa, i ens vam fer la foto per explicar als fills i als nets que nosaltres vam ser aquell jorn històric, a l’una banda i a l’altra de la Sénia, pel país sencer. Quina felicitat, en baixar amb el furgó, cansats, morts, feliços…
—Ara no feu el fava, els del nord, quan aconseguiu l’objectiu no us oblideu de venir a salvar-nos, amb aquell estil ‘catalan way’ pacífic, festiu, joioós, amb el qual hem demostrat al món què som capaços de fer, si ens llevem enjorn i penquem dur.

Ahir vam viure un dels dies més importants d’aquest nou país que recomença. Per molts anys i gràcies per una lliçó que serà universal.

[Fi de la introducció] Falta la traca.

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

Vinaròs fins al riu

0
Oh poble d’arbres i de rius,
poble de solcs i de collites.
Poble de llibertats que tornen
i predominen.

Així vindran, com rius llarguíssims,
jorns de llibertat cristal·lina.
Empenyeran vents favorables
i altes banderes.
V.A. Estellés

Finalment eixirem de Bétera a dos quarts de tres, hem quedat a l’abeurador, i pegarem cap al nord, per aplegar-nos a Vinaròs, més de mil esforçats que venim a rebre la gent del nostre país que ja fa via lliure. L’any passat vam fer les vacances al final del terme, gairebé a tocar del riu Sénia, a un tros a peu de les Cases. Passàvem a pescar i tornàvem, passejàvem i tornàvem, per aquell camí de pedra vora la mar a la casa que teníem llogada. Els propietaris de la casa de Vinaròs eren del nord. No sé si vindran demà, d’ací unes hores, a passar-mos el testimoni. Amb la resta de milers de catalans que han sigut capaços del gran somni.

Pugem des de Bétera, a acollir una filera, una gernació, un rastre de centenars de milers d’homes, dones i xiquets, una proesa que ha deconstruït una utopia i l’ha convertida en realitat. Una altra mostra del que som capaços, si ens llevem prompte i treballem dur. Els catalans saben treballar dur, sens dubte, i mereixen allò que vulguen decidir, la independència. Com mereixen que els valencians, malgrat que siga un jorn feiner, pugem a rebre’ls. Benvinguts.

que els déus i els vents ens siguen molt propicis.
creua el País un vent de veles i de poltres.
en el nom de València,
amén.
ací s’acaba la introducció.
V.A. Estellés

 

Publicat dins de regals | Deixa un comentari