Ulisses20

Si la professora Ponsatí puja en un autobús en una estació/parada que porta a la llibertat —ja sabem que és un horitzó de camí llarg, que possiblement els humans, ves que n’hi ha de maneres i de pobles diversos, no sabem si aconseguiran mai—, doncs bé, la hipòtesi és, si la professora Ponsatí puja en aquell autobús:

—El govern català agafaria aquest mateix autobús, voluntàriament?

—Els valencians seríem capaços de pujar-hi, a empentes i redolons?

—Possiblement els polítics, catalans, valencians o espanyols, la farien baixar, per provocadora?

—Els espanyols dispararien: a matar?, a les rodes?, al xofer?

—Les feministes reclamarien de posar una xofer, i encara així, també es negarien a pujar-hi?

—Els fallers, per exemple, ofrenarien la salut en comptes de la llibertat o bé calarien foc a l’autobús amb focs i coets de luxe?

—El mh ximo puig, el mh pere d’aragó, el mh de ses illes, arribarien tard amb l’excusa que no trobaven el bo de transport, potser el tenien caducat de segles…

“Ai, quina por dels tribunals, caguenlapena!”

I nosaltres, què faríem?, què diríem a una professora que és capaç de somoure consciències, de posar-nos entre le cordes, de tibar la nostra vida acomodada de ciutadans de segona, colonitzats, a mans d’un estat corrupte, antidemocràtic i injust? “No moleste, dona, faça’ns el favor, que vosté no es diu Rosa Parks, ni és negra, ni té edat o anys per jugar a defensar els drets humans… Sembla que això dels drets, a espanya, és una cosa tan passada de moda, malgrat que en aquell estat invasor no han lluït gaire aitals vestits, tan passada, que no els volen ni en pintura, els drets. Jutges, sí, franquistes també, però drets, a quin sant!

I l’escola, què explicarà avui l’escola del que passa el món, del que passa al món de la dignitat i el respecte? Del que passa contra l’escola mateix?

—I els valencians que ens pensàvem que fent una paella cada setmana, ja ens salvaríem de per vida, que si l’arròs, que si el colom, que si el foc…

Els mestres, uns pocs, molt pocs, no s’estan d’ensenyar-nos sempre.

Gràcies, mestra!

Espanya va ordir un pla perquè l’assasinat de Guillem Agulló es convertís en una llosa de por, una llosa contra els valencians. Però, aquell crim va esperonar una part del valencianisme a plantar-nos davant la corrupció policial, judicial i política. a plantar-nos contra espanya, que només és un estat feixista. No passa d’ací, malgrat ximo puig o el batlle de valència, faller o matalafer.

Encara amb la ment colonitzada d’una majoria de valencians, una part important ha perdut la por. Això és perdre la por a aquell “embassament de merda de proporcions fantàstisques que és espanya”, segons la descripció feta per Josep Pla, escriptor, de vegades franquista o amic de franquistes, vividor i cronista d’un temps i d’un país. Un narrador únic del segle XX.

Anit, vam viure a València l’homenatge Agulló que havia organitzat Vilaweb a l’Octubre, perquè en uns dies farà trenta anys de l’assassinat. Trenta, quaranta, cinquanta, espanya encara encobreix els criminals, sis ón espanyols, si són jutges, polítics, policies o retors. Espanyols de prehistòria mental, pel que fa a la democràcia.

Anit amb Vicent Partal, Núria Cadenes (el discurs i l’emoció), Guillem pare, Pep Gimeno i Miquel Pérez, vam retrobar-nos que la llibertat és lluny, i que les mans tacades d’espanya no troben ni el sabó ni aigua suficient. espanya és un estat contra els drets humans. Sense sorpresa.

No cabia una agulla més en aquell salonet d’actes de l’Octubre, que era un clam per la llibertat, també contra les clavegueres eternes d’un estat criminal. Sense novetats. “Que us he de dir a vosaltres, que ho vau viure”, explicava l’escriptora, amb aquella emoció dels discursos viscuts amb una passió única. Com comunica aquella dona, i com sap arribar a emocionar-nos.

Mantenir-nos fidels a la lluita, a la democràcia, a fer net, pels drets i la llibertat dels valencians,  ves si el camí és llarg i la sentor intensa. Espanya és un estat podrit que s’aguanta per la complicitat feixista d’europa. I d’una part gran dels valencians. No ens enganyem.

Però l’assassinat del jove Guillem Agulló  el van saber convertir, molts joves amb coratge, en un símbol de resistència, contra el franquisme pudent del psoe del pp i dels satèl·lits que els fan el joc: la política a espanya és corrompre la dignitat. No passa d’ací, i de posar les famílies a menjar del pessebre. I els borbons a viure!

Ells tenen les armes, els diners, els jutges, els militars i els retors: nosaltres tenim la lluita per la llibertat i esl drets universals: ells són la caspa, la merda, la repressió i la por: però nosaltres ja no tenim por, ni ens amaguem, perquè la mort d’aquest jove, jove sempre, és el símbol valencià contra el feixisme. Una altra lluita eterna.

Nosaltres en som menys, de vegades, però ells fan aquella pudor a embassament. Menys és més, del costat bo.

Ahir vam celebrar a classe el dia mundial de la poesia, amb la preparació d’un recital mig adobat d’improvisació mig adobat de sorpresa, que no va deixar d’admirar-nos, per la capacitat de tensió i emoció de què són capaços els alumnes amb nou-deu anys. Avui els he demanat la crònica, que ara escriuen per destacar-ne què vam aprendre de tot plegat. Si és que havíem d’aprendre res, més enllà d’amirar els poetes, com escriuen, si són capaços d’emocionar-nos, de guiar un model de llengua excelsa i acurada.

Vam treballar, de primer, el monòleg de Hamlet, per entrenar la lectura i el drama, la posada en escena, la cerimònia necessària per llegir davant un públic. Ací l’ajuda de Víctor, actor i mestre jove, va ser imprescindible per saber dir “Morir, dormir, potser somiar…”. Després, ja vam triar una selecció de poetes i poemes del llibre 66 poemes imprescindibles, poesia per a joves, selecció de Montserrat Ferrer. Un llibre del qual ja n’he parlat alguna vegada més, perquè és veritablement imprescindible per a tots els alumnes valencians abans que acaben primària.

De matí, l’assaig a la classe, les indicacions, les correccions, la fonètica, la vocalització, el gest que acompanya, la mirada, la respiració i el silenci, les pauses llargues, la veu… A la vesprada, sense talls, una tria voluntària, un espai diferent, amb un resultat desigual però notable en conjunt, aquest homenatge als poetes Marc Granell, Rosa leveroni, Estellés, Raimon, Marçal, Pere Quart, Espriu, Miquel Duran… una primera tria important i incompleta.
Avui els he proposat de fer un recital amb més rigor i un públic real, de vertitat ben viu que no regale res. Serà el 24 d’abril, per commemorar el dia mundial del llibre. Per tenir presents sempre els poetes i la poesia, a l’escola i a la vida.

*Em va sorprendre la tria del poeta convidat, segons la intsitució de les lletres, perquè l’humor no ens falte, ni una certa ruqueria evident que ja portem posada a les albardes.

«Tant si te’n vas cap a la terra freda / si entre en mar tempestuosa… / o ets en terra, assossegat o amb ita… / Sempre, fidel lector, seràs un ase.» F. Vicent Garcia -rector de Vallfogona

“Ens odien, i això no és cap novetat…»

Joan Fuster serveix per un vestit nou i per adobar un descosit dels ginolls que ara ja són moda, ara i fa vint anys, malgrat que els joves (ni tan joves, mare!) es pensen que fan moda de creure’s rebels, si ensenyen els ginolls darrere aquells forats al pantaló. Avui ens han presentat al claustre de mestres els resultats d’un estudi intern sobre la llengua. La situació real de la llengua, després que els mestres Carles Fenollosa i Empar Martínez ens havien fet una formació en llengua ben exquisida. La situació sobre l’ús de la llengua a l’escola i a casa, amb la família, a les activitats extraescolars, amb els amics, al carrer, al poble i a la ciutat, a les botigues i a cal metge. Sí, bé que era un estudi intern, fet per les famílies i els alumnes de l’escola, ordit per la direcció, però la franja escola infantil-primària i secundària, amb els pares i la resta d’animals domèstics de la casa, apama on som i on anem.

Les dades finals de l’estudi són tan evidents que ens ha envaït una tristesa fonda, i el silenci. Quan hem respirat, després, ja hem volgut respondre alguna cosa. També és veritat que no ens acabem de sorprendre mai de quina és la situació real del català al país valencià, la llengua dels valencians que en deia Sanchius Guarner, el català més bell que nomia Enric Valor…, perquè no caiguem d’una figuera i vivim la realitat dia a dia, amb tots els atacs perpetrats per espanya amb una complicitat que és gansterisme. Però la contundència de les respostes de les famílies i dels alumnes no deixa ni dubtes ni escletxes: no hem perdut la guerra (la cosa és més bèl·lica que no ens pensem) però cada batalla ens enfonsa més en una misèria de la qual serà més difícil resistir-se’n cada minut que passa.

Encara portem els ginolls descoberts, com si vestir-se amb draps fóra una gràcia que queda bé, en comptes d’agafar fil i agulla i posar-nos a cosir, amb forca i c0rbella si cal, no contra els alumnes, a quin sant, contra jutges homes de pistola i polítics. Veiem-ne ara els pams i el sotrac.

Els usos de la llengua han caigut en picat a l’infern, i la tendència augura encara una pèrdua major: ni les famílies, ni els alumnes, ni de primària, ni d’infantil, i encara menys de secundària, no creuen que el valencià haja de tenir un ús social. El percentatge de famílies  i d’alumnes que es resisteixen a canviar de llengua, a aguantar la llengua pròpia en qualsevol nivell de comunicació-relació no arriba a l’1%. Encara un percentatge més baix que l’índex lector dels valencians en català, que no arriba al tres per cent.

Fins i tot ja n’hi ha que el canvi el fan a casa, com si tornés de nou el Tio Canya. Si és que mai no se n’havia anat.

L’actitud amb els alumnes de secundària, sobre el canvi de llengua, la substitució plena, l’acompanya una tendència feixista que sembla una piconadora. I una grapat majoritari d’alumnes sobre els quals no diries mai segons que, es deixen arrossegar per la moda imperant: directament xarren en foraster. Sense embuts, sense immutar-se. I els pares dels resistents, dels més resistents, se’n fan creus, però veuen que els seus fills perden, sense remei perden la batalla cada dia, si volen conservar els amics, no ja en l’escola, també en les activitats extraescolars… Aquest món, una declaració de guerra encoberta contra la llengua i, no ho dubteu, contra el coneixement: semblen escoles de fatxes, directament, les extraescolars, tant les adreçades a infants com les adreçades a adults.

Les famílies diuen que són valencianoparlants, una majoria, però que la llengua de comunicació familiar, ací i arreu, a dins i a fora de l’escola, ja saben quina és: però els fa por de confesar que… En canvi, els alumnes no s’enganyen, ja xarren foraster a les aules, no només al pati, en les hores de lleure, fins i tot quan consulten continguts, o treballen en grups, o tríeu vosaltres mateix l’activitat i el moment, ho fan en foraster. Els mestres no entenem, no ho entenem, com ha pogut empoderar-se, tan conscientment i voluntària, una actitud contra la llengua tan agressiva, tan mancada de respecte, amb una facilitat confortable, còmoda i fins i tot premiada. Nosaltres també caiem en la trampa, condescendentment.

Dels polítics i de la política no n’esperem sinó l’atac més furibund: ho esperàvem, perquè ho han fet sempre, del psoe i dels partits espanyols, però compromís s’ha doblegat com una mala herba al joc i, per tant, tothom ha renunciat als mínims, als recursos de tenir televisions connectades, o ràdios, a deixar de subvencionar el feixisme i mala praxi, no diem lleis i normes convincents i fermes, actituds valentes i de coratge… Una merda lligada d’un pal, ves.

Ara mateix, els valencians tenim un càncer maligne en la llengua: ja sabeu que el tenim a l’economia, a la justícia, a l’església, a tort i a dret, però en l’ús de la llengua patim la devastació com mai no l’havíem sentida, i encara en la dictadura hom tenia excuses per posar raons i mètodes. Amb aquesta patologia de democràcia, que no és sinó una colonització espanyola en tota regla que ens vol malament i aniquilats, el conformisme de la militància ha passat a jugar a falles, veure futbol a ballar als festivals i a beure cassalla. Agafem una bufa, un pet, fem quatre rots i l’endemà tenim el cervell completament colonitzat, com ahir, com fa centenars d’anys, perquè tenim feina o altres preocupacions prioritàries i tornem a disparar la traca.

Carles Fenollosa ja ho deia al seu llibre, Irreductibles, que fins ara havíem demostrat una resistència brutal al setge espanyol (mitjans, militars, casernes, borbons, jutges, futbol, hisenda…), però que tanta pressió i precissió avui ha calat en el jovent, en la xicalla, a l’escola i als instituts (la universitat ja havia renunciat feia un munt d’anys), la universitat, malgrat que pugueu pensar, mai no s’ha cregut la llengua —si treus uns quants mestres i un parell de departaments, del miler que n’hi ha contra la llengua i en favor de la colonització, ací i a catalunya, la universitat valenciana no és ningú.

Alarma a l’escola, terratrèmol c0ntra la llengua, matem el país…, no sé quanst titulars podríem escriure per seure a pensar, perquè ni els xiquets del primer cicle de primària (sis o set anys) es creuen ara mateix la potència de la pluralitat lingüística. No som Suïssa, sinyors, no som ni europa, som a mans de la mediocritat política espanyola i a nosaltres, els valencians, ens ha tocat d’amo un estat que odia les llengües, totes sense excepció, excepte l’única que defensa com a pròpia, l’única que subvenciona i protegeix i seria capaç de matar per ella. Que se l’engulguen, tu.

I davant d’aquest panorama, bell panorama de guerra declarada fa anys, els mestres hem tancat carpetes, hem plegat veles, hem pegat cap als cotxes i ens hem posat deures, perquè encara n’hi ha militants, i nosaltres som escola gavina, si ens ho creguem. Toca pensar, toca pensar una nova resistència, més dura, més moderna, més del segle XXI, capaç de denunciar què passa (aquest crim contra la llengua està orquestrat i ataca directament els drets humans) i respondre amb menys cordialitat, més agresivitat i més intel·ligència. Si encara és que volem defensar el país i elevar-lo per damunt d’aquell estat feixista cofoi d’aniquilar-nos.

Serà dissabte,  11 de març, a partir de les 19.30, inaugurarem una exposició titulada “Dones que van viure perillosament”, una mena de lloa del llibre del mateix títol de l’escriptora Gemma Pasqual, farem presentació de novetats, de llibres publicats, potser que farem alguna lectura, després soparem i farem un debat final d’idees amb l’escriptora del somriure insondable: el combat a través dels llibres i la literatura, amb Gemma Pasqual. Perquè vivim perillosament si volem ser lliures, en aquest país. Literatura i compromís social, dones llibres i fermesa, lectors infants, joves i adults. Sense perdre mai el somriure, naturalment, malgrat el risc i els colps de la vida. I ves que aquesta setmana, com cada setmana, n’hi ha hagut de colps i d’atacs. Del 8 de març, del 9, del 10 i de l’11 de març…

El viure valencià no és fàcil, ni al poble ni a la ciutat, ni al camp ni a l’escola. Però de colp podem tenir aquests regals de lectura i una conversa capaç de reviure un mort, o un home mig mort, per no haver d’exagerar. Dissabte, si ho voleu viure, us oferim un regal a l’Ateneu de Bétera, amb la intervenció en directe del Club de lectura. Si us voleu quedar a sopar només haureu de portar l’entrepà o encomanar-lo en els bars del voltant. Els llibres, el caliu i les begudes ja les posem nosaltres a preus populars.

Ahir, encara quan eixíem de l’escola cap al camp, després de dinar, em vaig girar i vaig començar a pegar crits  a tort i a dret, fart que els xiquets de deu, d’onze o de nou anys es passen amb tanta facilitat a xerrar en espanyol, som si res, com si l’escola no ens costés d’obrir cada dia, com si no ens hagués costat pujar un everest, recuperar la llengua, defensar la llibertat, la petita i malmesa democràcia que els espanyols ens roben cada dia. I ves si em vaig posar furiós, que davant uns quants xiquets vaig dir el nom del porc, que si continuaven fent l’inútil, així de gros era el mot, aleshores podien quedar-se a l’escola, a la classe, perquè jo volia eixir al camp, anar al camp, xafar el camp, però amb alumnes que volguessen xarrar en valencià.

No cal dir com es van quedar, els xiquets, durant aquells segons davant la meua queixa rabiosa. Però no us penseu que els duraria gaire, la impressió, no, encara no m’havia girat i fet unes passes, aquells desorientats de l’estudi ja tornaven a fer ús d’una comunicació contra l’escola dels valencians, contra la llengua, sense que els piqués ni el nas ni la fava. Fa uf temps que la lingüística va així, sense pèls a la llengua, ni vergonya ni miraments, els xiquets ja han fet el salt, i ens fan el salt, diàriament.

Allò cert és que, ahir, després de dinar érem enmig d’un projecte o taller de títol ben sonor: “Paisatge, territori, llengua i identitat: l’horta dels valencians”. Un títol sonor, literari, rural i polític. Polític sobretot. Així que aquella moda dels joves i dels infants, estudiants d’obligació fins als setze, de parlar amb impunitat amb la llengua de l’enemic (compte que no dic una llengua enemiga, que no n’hi ha cap que ho siga), anava contra el projecte mateix. I ho fan, els joves, fer ús d’aquesta moda de canviar de llengua, amb una facilitat tan gratuïa i innocent (!), que diries que els últims cinquanta anys d’ensenyament i de democràcia no han servir de res. De res en absolut.

La repressió diària que patim és més fructífera que no tanta taronja com produïm.

En fred, m’ho pense d’una altra manera. Per exemple, passe a aclarir unas arbres després de l’escola, torne a casa, salude la família, faig tres bromes a la gossa de la casa, la gossa de la meua sogra que ens ha endolcit la vida a tothom, faig un xicolate, passegem abans de sopar, ens mirem un documental de filmin sobre unes dones pioneres de la música electrònica i l’endemà, després de descansar unes hores, m’ho miraré amb un altre filtre. M’ho miraré, si? No voldria enganyar-me.

Però els xiquets tampoc no sembla que tinguen gaire la culpa d’allò i d’això. Amb vuit anys de govern, vui!, ni el psoe ni compromís ni podemos, no han pogut connectar els territoris de parla catalana, amb els mitjans que fan ús de la llengua que els xiquets rebutgen. Vuit anys de polítiques inútils, pel que fa a la llengua i a l’escola, d’uns polítics acovardits, mediocres, poregossos, que han sigut incapaços d’oferir-nos a través dels mitjans les variants fonètiques de la llengua, ni això no han sabut adobar. Els primers que han renunciat, doncs, a la llengua dels valencians, són els polítics del govern valencià els útlims vuit anys. Per què els xiquets de deu, onze o nous anys haurien de salvar-los el cul. En canvi de quina cosa haurien de creure que fer ús de la llengua és important, o genuí, o culte? De prestigi, parlar en valencià?, si aquells faves no s’han posat d’acord ni per ajudar l’escola a tenir recursos?

I els xiquets van enretirant-se d’usar la llengua, no només quan són sols, o juguen al pati, o decideixen ells, sols o acompanyats, com parlar amb els amics… Ara ja passa a classe, davant els mestres, en qualsevol activitat que hom diria que és a propòsit de la llengua: ni ací. Ni així. La substitució generalitzada i voluntària dels parlants més joves és el camí cap a l’infern lingüístic: no és ni diglòssia: és la voluntat conformista, còmoda, d’afeblir la nostra resistència de mestres, de valencians, que cada colp semblem més inútils. Nosaltres.

Si aquells xiquets no m’haguesen vist tan enfadat, un d’ells, m’hagués pogut respondre, a la cara: mestre, i no serà que l’inútil el feu vosaltres, que damunt aquells durant vuit anys se us han pixat de riure. I la meua cara de fava ja no tindria consol. No donaria un pèsol, ni per la llengua, ni per l’escola, ni per aclarir uns quants arbres. Ni per aquests polítics pocavergonya que a penes si saben que és el gra i què és la palla.

Potser que el fred m’ha tret l’humor del mestre que era. Que ja toca que pensem a retirar-nos. A veure si tenim sort i puja una miqueta la temperatura. Mireu-vos els mòbils, què dirà el temps de demà. Sobre la llengua, sobre l’escola, sobre la política, sobre el combat i la resistència. I ara que ho sabem, què faria en Bod Pa?