Ulisses20

«Tenim un problema, un problema que consisteix  en el fet que la gent s’ha oblidat del que significa l’escola. De fet, molts dels nostres treballadors s’han oblidat del que significa l’empresa. Per això havíem de tornar a transmetre de què va això de l’escola. I vam pensar: ‘Com se li pot dir a la gent què ets, qui ets i què és el que t’interessa?’. El millor que se’ns va ocórrer va ser que… sabent qui admira una persona se saben moltes coses sobre aquesta persona. Per tant, vam pensar: ‘Ara direm a la gent qui admirem nosaltres’, i aquesta es la raó de la campanya ´Pensa diferent’: explicar a la gent qui admirem, quins creiem que són els herois del segle. I evidentment… hi haurà gent que estarà de la nostra banda i gent que no.» Steve Jobs, 1999

des dels peus de la Mariola, se’ns ha ocorregut això per acomiadar l’any, sense gaire cobertura amb el món… Hem adaptat alguna paraula a la nostra sana intenció. Agres, 30 de desembre de 2012

Encara no li van posar prou llenya quan li van pegar foc, i revifen i trauen les armes ofensives, que no ens estranyem l’odi que provoca una part de l’església quan pretén evangelitzar a colps de políticia i d’intrussió. L’església catòlica continua la seua guerra particular contra l’escola i contra la llengua dels valencians. Ara mateix, el president de la conferència episcopal diu que la llei Wert garanteix la llibertat dels pares a triar la llengua: quina cara i quin cul de panera, monsenyor, que es veu que l’església és l’única secta legalitzada amb permís d’actuació feixistota arreu, a València sobretot, que fa anys que ataca la llengua i la nega a les seues esglésies, la prohibeix directament, ves, amb premeditació, amb nocturnitat, contra la voluntat mateix dels valencians. I ara apareix aquest messies parafeixista d’en Rouco demanant democràcia en la tria dels pares; naturalment no explica què passa a València, des que van guanyar els feixistes la guerra incivil i fan a tort i dret, amb aquella xenofòbia consentida i tolerada pels polítics de tots els colors, exempts d’impostos, de decència, fins i tot exempts dels delictes quan abusen, i ho fan, sobre els menors… No expliquen, aquests messies franquistes que solament enguany, cent trenta mil xiquets valencians s’han quedat sense poder estudiar en la seua llengua perquè els seus consentidors del pp, i del psoe, no ho han permés, que ho pogueren fer, però ell va i amolla que aqueixa llei nova d’educació garanteix la llibertat de la tria. Què, és refillet o no, el pardal o’Rouco!

L’església valenciana fa vuitanta anys que ha prohibit de parlar valencià, i encara no hem pegat naltros per respondre aital violència. Són uns fora llei, aquells rectors i bisbes, contra la llei d’ús i ensenyament dels valencians, i encara pretenen donar lliçons de democràcia i de respecte.
Foc, home, foc al clero i plantem vinya! Plantem cara a l’església!

Obrim la tercera fira del llibre i de la música a l’Ateneu de Bétera. Durant els Nadals la fira mostra una selecció de la millor literatura catalana, en versió original i traduïda, moltes novetats i també uns quants clàssics. Llibres infantils, juvenils, per a grans, per a qualsevol edat. Acompanyats d’unes quantes activitats que ompliran les vespraes de lectures, poesia amb poetes, projecció de documentals relacionats amb la literatura, cinema, tast de vins, contacontes… Una fira comarcal de llarg recorregut; hi serem fins al cinc de gener, que nosaltres som corredors de fons, i això ja afig un Nadal amb un cert pes cultural dins la vida d’un Ateneu cultural i cívic que va obrint via i camí en aquella placeta del Mercat tan humida (no sé qui va tenir la barra d’inventar aquella font de l’horror, un veritable atac en favor de reumes, artrosi i malalties de l’orella i de l’oïda; pobres ossets, quin siroll tan espantós, i quin mal de pàmpols. Anit quan va baixar aquella boira, l’espectacle ja semblava un estany escocés humit que solament li calien les molses i els llimacs). Hui és vint-i-quatre, nit de Nadal, i el nostre patiment cultural, com explica Murakami en el seu entretingut ‘De què parle quan parle de córrer‘ és opcional. N’hi ha que li pega per plantar-se davant una barra, al bar, com n’hi ha que pengen arbres o es miren la televisió… Nosaltres, peguem per aquesta mesura exacata tan finlandesa, la lectura.
Anit ja vam fer el primer calaix… Per cert, excepte els cinc llibres en anglés, la resta fins a mil, són exemplars en valencià. Ves, si el nostre patiment té o no sentit. I voluntarietat.

Massa vegades, les portades dels diaris porten tot de banalitats, d’insubstàncies, com si el món necessités d’aquella superficialitat per viure, o per malviure. Els mateixos mitjans juguen amb interés per tanta idiotesa. Més que no n’oferirem demà nosaltres, des de l’escola, perquè demà cantem Estellés, representem Estellés, que és dir tota la poesia dels valencians concentrada en el segle XX. Però a més oferim Segarra, i un homenatge a Andreu Alfaro sentit i extraordinari, amb una versió del cant dels Ocells de Pau Casals que, aquesta vegada sí, podria acabar-se el món: dels menuts de tres anys, als grans de setze, ens esforcem a explicar-los qui són aquests homes, què han fet, perquè mereixen que esmercem el nostre cant tendre, jove, tan carregat d’esperança, en favor de l’escola i dels poetes valencians.
Demà fem un concert especial, mereixedor de portades i d’elogis enllà d’aqueix miratge minúscul, petit, dels valencians. En favor del poeta Estellés, una veu que encara es prohibeix ací i enllà, als mitjans, a les portades, per aqueixa moral ridícula idiota, que l’església dicta als polítics i es creix en l’estupidesa.
Estellés en carn viva, en favor de la llibertat, del país, de les coses senzilles de la vida, de la mort metàfora i realitat indestriable, mort i vida, irònica, perquè arribarà la mort però no ens trobarà al llit.
Cantem un país sencer, contra la invisibilitat, en favor de l’home lliure, culte, sexuat, terrenal, lligat a la vida, que s’estima la vida, però sap que ha de morir-se.

Si voleu interpretar que us diem bon Nadal, cadascú que siga responsable dels actes: en situacions de perill, el 95% de la gent es mor perquè no pensa.
En favor de la poesia i d’aquell gegant Estellés: Alfaro: Segarra cantem. Al vent, expressem la noblesa de la poesia.
El món és ben fet o està ben fet?
A dormir tot lo món, a callar tot lo món…
El món està ben fet o és ben fet?
A callar tot lo món, a dormir tot lo món.

“Les mans aspres i populars,
del dia i de la nit, de la collita
i de la tendresa, del treball
i del cansament…
Les mans de fer País, exactament.”
V. A. Estellés

 

Finalment, admeten que els contribuents pagarem els luxes de la banca i els seus despropòsits. En canvi, els seus dirigents farten, furten i follen com si res no hagués passat amb els nostres diners.
José Ciscar, vicepresident valencià o portaveu, tant se val,  diu que enviarà el cas TV3 a espana perquè Madrit continue multant els valencians si ens atrevim a mirar la tele en català: en ruc o en espanol la podeu mirar, no passa res, però en català és prohibit.
Fabra no va considerar important ni pertinent acompanyar el comiat  d’Andreu Alfaro. 
De Gispert diu que la roba d’aquells tres joves de la CUP no era suficientment formal per al parlament català: home, el David portava una samarreta d’escola valenciana; en concret aquella que diu, l’escola en valencià és futur… Xe, Núria, no serà això més formal que molts dels mondongos que vesteixen alguns pajaros? Vingues vestit o nuet, caga el rei i caga el papa, que de cagar, filla, ningú no s’escapa.
El PSOE, suposem que el psoe-valencià va inclós, també prefereix el corredor central, i furga perquè Europa desvie fons en aquell senderi: no tenen el morro fort, els cabrons, malgrat que fa anys que ací no pinten ni una mona.
El 50% dels valencians no sap escriure en la seua llengua: Wert, s’ha de ser fill de puta o no?
Els del rifle americà diuen que se senten tristos per aquella i altres matances, uns altres refillets…
El Mundo diu que això que volen fer els catalans és il·legal; i mentir no ho és, moniatos!
L’església i els corbs que la gestionen continuen lliures d’impostos: xe, el paradís fiscal és a dins l’església de cada poble, no cal anar a Suïssa, cala!
La polícia va agredir els valencians al Cabanyal, entre més la Mònica Oltra, membre de les Corts valencianes; qui penseu que és al banc dels acusats?
Bétera i Godella triomfen amb un vi de la Manxa: massa vi fa somiar rotllos.
Fabra o és torpall o fa el ruc, doncs no felicita els mestres amb una tarja en espanol i amb errades de bulto!

Més cacau que no ens queda tramús!

Aquest matí he estat per tercera vegada al taller Alfaro. Les dues primeres vegades per una raó diferent, però igualment especial. Hui, en l’acompanyament final al qual ens havia convidat la família. Una cerimònia austera, segons que explicaven els fills, que és com l’Andreu havia demanat. El cant dels ocells, una veu d’òpera que era una ària d’una impressió extrema, la cançó de Raimon ‘Andreu, amic…’ i unes quantes paraules més, del crític, dels fills i de Raimon mateix.
En aquell pati del taller, entre les escultures de l’artista que havia sigut carnisser, el moment era corprenedor, sens dubte; aquell taller és com l’home, especial: l’art i els rudiments, les grues, les eines, totes les estances eren obertes, la subtilesa, la dimensió de les escultures, la no-trasccendència que desitjava l’Andreu, els seus amics, supose, i la família. N’hi havia una garbera de polítics, alguns del pp, que com calia ser políticament correctes, no els hem pegat als morros, però haguéssen merescut la burla a la qual ells ens aboquen fa molts anys, sobretot tanta violència premeditada contra la cultura, l’art i els artistes mateix: sí, la intempèrie de la qual parla Raimon és més llarga i més dura per culpa de la responsabilitat política d’aquest país, i en això, ni subtilesa ni austeritat: quan multaven Acció Cultural i prohibien TV3, multaven Andreu Alfaro i molts milers de valencians: però hui remenaven la cresta i el furó, dones i homes del pp, enmig de les escultures al cel i aquella música de Pau Casals. Els tres colps que he estat en aquell taller, tres vegades que la música clàssica omplia els volums de les sales taller, i sempre em deia: com collons pot triar-la tan ben triada, la música, aquest home!
Aquests miserables de la política fa anys que han provocat la invisibilitat d’una part important del país, dels seus homes, dels seues referents, de la millor intel·ligència. En canvi de subordinar-nos a l’estupidesa, a la superficialitat i al show decadent.

Sense els referents d’aquella generació, i amb Alfaro gairebé que s’han acabat, els valencians patim la cruesa de la intempèrie més crua: Fuster, Guarner, Estellés, Ovidi, Ventura… Andreu Alfaro i el cel d’acer, i la pedra, com ell diu, que demanava tant d’esforç i un físic robust, fort, ple de coratge: «no sabeu com de difícil és treballar la pedra!».
Entre amics, amb Vicent Moreno, president d’escola valenciana, Anna, Emili, Agustí… ens demanàvem quants d’aquell estol de mudats sentien el país i l’educació d’aquell home, un gegantot que els valencians podem lluir i sentir ben orgullosos, malgrat l’amenaça constant dels pocavergonyes. Com si haguéssem de viure per sempre sense protecció, sense abric, contra els elements…

Raimon i Paco Muñoz bé que podrien explicar el compromís cultural d’aquells estornells. Tampoc no sé si la consellera d’educació ha vingut a saludar el president d’escola valenciana, o si ha vingut a demanar disculpes al Mascarell, per allò que uns quants valencians del seu partit fan contra la llengua… Tot això, ja m’ho perdonarà l’Alfaro, no tenia res a vore amb el protocol, les formes i aquella ària que m’hagués agradat tant de saber, qui la cantava. Però quan el cap ens bull, podem arribar a pensar maldestrament les barbarits impossibles i les possibles.

Abans d’anar-me’n, he fet algunes fotos i he saludat una de les nétes, que havia tingut d’alumna. Encara ara m’esborrona el moment, la música, l’home, aquella entrevista amb l’Espinàs…
Les escultures són majorment a la intempèrie, quin remei els artites, però cada colp que hi passaré a prop, a partir d’ara explicaré com abriguen als valencians, fins i tot als valencians estornells.
«Los qui amau, preneu aquesta cendra.» Roís de Corella

DCVB diccionari català-valencià-balear
intempèrie: inclemència o destemprança de les condicions atmosfèriques; cast. intemperie. Avesats a sofrir les intempèries del temps, Penya Mos. iii, 197. A la intempèrie: a l’aire lliure, sense abric ni protecció contra els elements. Dormint a la intempèrie, mal abrigat, Vayreda Puny. 207.

Venim de Castelló. Ara mateix entrem a casa i comence a explicar la manifestació de hui pels carrers d’aquella ciutat, xe, quines botiguetes de queviures, quins pernils, i quina exquisitesa de begudes, de putaes bones, i quins preus, per exemple, els pernils a 115 i 120 euros, els ibèrics, aquells que són a tocar de Portugal… I després, capelleries, i boutiques de roba cara, i ells les dones i els homes grans de Castelló fent-se els xicolates calents i les tassetes de café, amb abrigos i bufandes i mocadors de seda, bons són a Castelló, els votants del pp que ens miraven de reüll, però què han vingut a fer aquests, ara? Des de València, ca, home, si que tenen poca faena, allà enllà… I nosaltres que caminàvem lentament, a poc a poc, vinga quilòmetres i quilòmetres, festejant les Normes de Castelló per la llengua, per la unitat, per l’escola, contra les lleis que ens volen imposar des d’espana contra l’escola, els menistres del pp i l’església, perquè és una llei de l’església, de l’opus i de l’altra…
Independència, cridaven els joves, foc al menistre, tapeu-li el furó, que rebente!
La llengua, l’escola, les lleis del pp, l’església, els bancs, els banquers, tenim tantes raons per eixir al carrer amb les forques… però no n’érem tants, no ens enganyem, no passàvem de cent mil, a quin sant! N’érem menys que no comptàvem, malgrat que hi havia més coses, i calia repartir la gent ací i enllà, però no n’érem prous. Hui no, que commemoràvem un fet rellevant, la signatura de Castelló…
Oh, quina pinta tenien aquells pernils que penjaven del mostrador, maremeua!
Benvinguts a Castelló, segur que ens deien aquelles senyoretes amb els xicolates calentets que fumejaven amunt amunt… Ben trobats. Visca i feina per llarg!

El llop era aquell personatge de Pulp Fiction que feia neteja d’allò que era brutíssim, gairebé impossible de netejar. Ací a València no caldria portar-lo a netejar, el llop, caldria demanar-li que s’hi intal·lés a viure: n’hi ha molt i bo per netejar i ja han començat les apostes, per quants consellers del govern Camps passaran per la pressó. La porra és si en seran més de set, perquè un nombre inferior ja es paga proporcionalment ben barat. Hui n’han sigut tres d’una tacada, de consellers incriminats, imputats, o ves a saber què dirà finalment la justícia, però la cosa pot arribar a omplir Picassent i el seu terme. La massa delictiva i la ronya escampada amb tants anys de governs del pp ha aconseguit de fer pròspera l’última empresa made in València, la terreta. La terreta d’escurar, naturalment. Perquè del paper de wàter per cobrir-los la diarrera que van patint no pocs polítics, els valencians ja no en som fabricants. Si a més els fan tornar els diners de la multa que ens van fer pagar per allò de la TV3, ja els veig peregrinant a can Calatrava, cap a Suïssa, per demanar-li almoïna.

Hui han presentat a can Club Levante un llibre sobre l’origen de les escoles cooperatives valencianistes al País Valencià. No sé qui ha tingut la pensada del protocol organitzatiu, de l’escenariet i la pancarta grossa que presidia la taula, però té collons que quaranta-quatre anys d’esforç, treball i tanta gent com ha participat d’aquells projectes nobles (La Masia, la Comarcal, la Gavina i les Carolines), hom, hui, haja tingut la pensada de presidir-los amb un rètol en espanol, intitulat ‘Año internacional de las cooperativas’ i tota la diarrera protocolària. La provocació feia mal als ulls, sobretot perquè havíem convidat algunes prohoms de l’educació i del cooperativisme, entre més el president d’escola valenciana, Vicent Moreno, que no es mereixen l’insult a boca de canó. Si n’hi ha que no saben on són, o amb qui són, millor acomiadeu-los, o feu-nos el favor de no convidar-mos a passar aital vergonya. Quan les places i carrers de molts punts del país bullien de gent contra el pocavergonya de menistrot que vol carregar-se la llengua, convidar els origens del cooperativisme català a València amb un rètol d’aquell calibre, era provocador a manta i una mostra de no entendre res, ben re de re, d’allò que explicava l’incombustible Eric Alcoritza, o Alfred Ramos o Adela Costa. Ara, que si l’assumpte no era un error, la cosa agafa una altra volada i mereix una crònica més desacomplexada i punyent. Si voleu podeu confitar-vos la resta.

La setmana, que hem viscut deseperadament, l’ha marcada la nova llei espanola d’educació, que pretén, com gairebé totes les lleis espanoles d’educació, avantposar l’espanol per damunt l’educació, çò és, els xiquets que dominen el castellà i prou, tant se val si acaben rucs, monolingües o pocs competents. Vet ací el miracle que s’ha tret de la mànega un menistret carregat de vergonya –les xarxes en van plenes, acusant-lo personalment amb aqueixa marca #wertgonya, quan l’artífex de la llei és l’església catòlica, que encara governa directament i indirecta amb elevadíssimes quotes de poder, des del franquisme. L’església no ha perdut pistonada, i tant el psoe, fidels, com el pp, fidelíssims, li permeten rots i pets, com aquesta nova esbravada contra les altres llengües no espanoles. A València, per cert, el psoe no ha votat a favor de traure els privilegis a l’església aquesta setmana mateix, una sol·licitud de compromís per acabar amb el dret de cuixa de bisbes i bisbots, de cuixa, de subvencions, d’èsser exempts de pagar impostos, i tota una rècula de regalots legals i il·legals, però ells ja es fan les lleis i les absoltes.

En contra d’aqueixa deseducació permanent de la política espanola, el programa Singulars que dirigeix jaume barberà ens ha oferit el testimoni d’un mestre apassionat per l’escola, Xavier Melgarejo, vint anys estudiant el model d’èxit Finlandés. Un document imprescindible a l’escola (nosaltres ja l’hem inserit a la nostra web) i que els polítics haurien d’estudiar amb detall, això si no és que prefereixen les males arts i els interessos particulars, abans que els xiquets puguen esdevenir plenament. Sense dubte, la gran descoberta de la setmana, la noblesa de ser mestre, l’honor, i l’esperit per la lectura: per molts anys, mestre Xavier Melgarejo.

L’Ateneu de Bétera organitza la segona festa/fira de la carabassa a Bétera, que coordina el tàndem pau-amaia. La participació és oberta i qualsevol pot mostrar el seu plat, dolç o salat, o bé pot portar la seua carabassa sense cuinar: no cal dir que la carabassa ompli la llengua i l’enriqueix, que el diccionari català-valencià-balear en parla pàgines senceres, perquè no us confoneu de ser o fer el carabassa.
Perquè us prenga l’aliment intel·lectual, en aqueixa fira, aquesta serà la nostra tria:

III. || 1. met. (despectiu) Meló fat i mal gustós (Mall.); cast. badea.
|| 2. met. (despectiu) Testa, cap de persona (val., bal.); cast. melón. Axí com li deurien mostrar sciència…, humplen-li la carabaça de vent, Arn. Vil. i, 163. «Sempre passa i repassa. | Mal haja tant de passar! Un dia tropissarà | i es romprà sa carabassa» (cançó pop. Men.). Cap de carabassa: cap clos, sense intel·ligència.
|| 3. Persona molt curta d’enteniment (Mall.); cast. torpe, burro. Y axuxí sense coneixerlo ni sebre qui era, los hi has donats? Carabassa, més que carabassa!, Penya Mos. iii, 62 Estar carabassa: estar un poc tocat del bolet, no estar bo del cap (Val.).
|| 4. Nota de reprovació en l’examen escolar; cast. suspenso. Ja vos degueren arrambar una carabassa ben disforja com vos n’examinàreu, Aurora 226. El tinc d’examinar de doctrina, i si no la saps et daré una carbassa com una cove. Catllar, 25 juny 1921.
|| 5. Contestació negativa a una petició, especialment a una demanda de relacions amoroses; cast. calabazas. No n’havia dades poques de carbasses!, Vilanova Obres, iv, 134. Cosa de algun agraviat que s’aurà’n dut carabassa, Pascual Tirado (BSCC, ii, 156).
|| 6. Les carabasses: joc de nenes, molt freqüent al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Ribera d’Ebre i al Maestrat. S’hi juga de la següent manera. Les jugadores fan rotlo, sentades en terra, i cadascuna té un nombre determinat. Una altra jugadora es posa enmig del rotlo i diu: «A l’hort de mon germà hi havia un carabassar que hi havia tres (o altre nombre) carabasses». La jugadora que té aquell nombre, diu: «¿Com tres carabasses?» La d’enmig pregunta: «¿Doncs quantes eren?» i l’altra respon: «Sis» (o altre nombre). La del nombre al·ludit torna negar que fos aquell el nombre de carabasses, i n’anomena un altre, i així van seguint fins que una jugadora s’equivoca dient un nombre massa alt o dient el seu propi, en el qual cas paga penyora.
   
Loc.—a) A propòsit, carabasses: es diu quan algú surt a parlar d’una cosa que no lliga gens amb el que deien abans (Mall.).—b) Com ara plouen carabasses: es diu per manifestar que el que s’ha dit és mentida.—c) Nedar sense carabasses: esser molt deixondit, no necessitar ajuda ni consell d’altri.—d) Esser tap i carabassa: esser dues persones inseparables, esser com la corda i el poal.—e) Carabassa i ceba: vol dir que en el menjar no es varia gens ni es surt del costum de sempre (Mall.).—f) Anar de son cap, com les carabasses: obrar de capritx, sense aconsellar-se ni refrenar-se per ningú (Empordà).—g) Tot just, carabassa i ceba!: es diu quan qualcú intervé en la conversa fora de propòsit, dient coses que no lliguen gens amb les que s’han dit abans (Mall.).
   
Refr.—a) «De carabassa, amb poca n’hi ha massa» (or., val.). «Carabassa, ni poca ni massa» (Val., Alcoi).—b) «Cent quintars de carabassa no fan una unça de greix» (Mall.). «Dos plats de carabassa no fan un dit de sèu» (Men.). Es diu d’aquelles coses que fan molt d’embalum i tenen poca substància o són inútils.—c) «En popa, ses carabasses redolen»: vol dir que havent-hi circumstàncies favorables, qualsevol pot anar avant encara que no tingui mèrits ni habilitat (Mall.).—d) «Gat en sac, i vi en carabassa» (Men.).—e) «Carabassa que no té vi, ni és carabassa ni carabassí» (Alcoi).—f) «Encara no és a la carabassa i ja es torna vinagre»: es diu d’una cosa que es fa malbé abans d’arribar a la maduresa o de donar el rendiment que pertoca (Cat.).—g) «Tot és carabassa, tant la llonga, la rodona i l’espanyola»: vol dir que els accidents o circumstàncies externes no muden essencialment la manera d’esser de les persones o coses (Alguer).—h) «Qui gasta massa, té el cap de carabassa» (Empordà).—i) «Qui en fa massa, té el cap de carabassa» (Empordà).—j) «Qui s’alaba massa, té el cap de carabassa» (Rojals).
   
Cult. pop.—Hi ha creença que, si quan la carabassa és jove l’apunten amb el dit, s’esvorta i se mor (Manacor).
   
Fon.: k???βás? (Conflent, Vic, Valls, Mall., Men.); ka?aβás? (Ll., Bellpuig, Sueca, Alcoi); ka?aβása (Tortosa, Morella, Llucena, Castelló, Val., Cullera, Sanet, Alacant); ????βás? (Palma, Manacor); k??βás? (Ross., Puigcerdà, Olot, Crespià, Gir., St. Feliu de G. Llofriu, Vic, Solsona, Vendrell); k??βás? (Sta. Col. de Q.); ka?βás? (Fraga); ka?βáso (Tamarit de la Litera).
   
Intens.—a) Augm.: carabassassa, carabassarra, carabassota, carabassot.—b) Dim.: carabasseta, carabassetxa, carabassel·la, carabasseua, carabassona, carabassina, carabassí, carabassó, carabassinga.
   
Etim.: incerta. No mereix acceptació l’etimologia llatina cucurb?tac?a, proposada de Simonet Glos. clxxxv, perquè no li trobam justificació fonètica. Diversos etimologistes han proposat solucions a base de mots pre romans (cf. A. Steiger en Vox Rom. iv, 357, Hubschmid Karr 39); la solució llatina *calvac?a, proposada per Alessio (cf. H. Meier en Rom. Jahr. ix, 50), presenta dificultats fonètiques. Corominas DECast, i, 579, proposa una etimologia més satisfactòria: llatí ibèric *calapacc?a, derivat de calapp?cus, ‘tortuga’, per comparació de la carabassa amb la closca dels quelonis.
DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR

Dilluns vaig ser al Club diari Levante: David Reig i els seus amics, o els seus músics, o els que van poder ser, van presentar uns materials didàctics per a ensenyar música a l’escola. Música popular i tradicional, a través de la instrumentació valenciana, flabiols, percussió, tabals, guitarres, guitarrons… amb les partitures, els enllaços a xarxa i a vídeos on els autors i els cantants professionals et mostren com i de quina manera podeu interpretar aquella cançó. Encara més, hi ha el ball, els passos, com podem ensenyar a ballar, des de l’escola, perquè com va dir el mestre Frechina: solament l’escola és capaç de redreçar la cultura i el país, és l’única institució capaç de construi futur.

Aquest era l’objectiu, presentar els materials, però els músics d’aquest país són d’una pasta especial, i molts van respondre a la crida del mestre David, així que ordenadament, de primer, van anar passant per l’escenari i presentant les cançons d’aquell material; després, l’escenari ja es va convertir en una festota que s’assemblava a un sarao: Fermin Pardo, Apa, Miquel Gil, Botifarra, Tres fan ball, Paco Lucas, Eduard Navarro, Nèstor Mont, Juanjo, i aquelles veues d’estil, Amparo, Lola, Teresa, Agus, Carles Cano, i els balladors, Vicent, els germans Caballer, jo què sé, Eva Dénia, els arguilandos, les albaes, la dolçaina d’Hipòlit, la jota, la muixeranga… La festa mereixia una televisió que fos capaç d’ensenyar la qualitat d’aquell espectacle en favor de l’escola. N’hi ha país, de fonament profund, de futur sòlid contra la vergonya de menistres i creminals de la política.
Quants n’hi havia donant-hi suport, per cert?

Aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, ordit pel PP  i permés pel PSOE no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem com ningú.

I una segona cosa: el calvari crestià nostre per greu i savatge, no és el calvari de Palestina o Síria… A quin sant!

La intel·ligència convertida en creativitat, de tants i tants àmbits, no són fets nous, entre els valencians. Ni naixen del no-res: l’escola dels mestres de Castelló dels anys trenta, per exemple, o el moviment Freinet dels seixanta, sí que van passar-les magres: o el trio calavera de la intel·ligència universal tan valenciana: Estellés, Fuster, Guarner…, que en una certa normalitat cívica haguessen compartit altar i lloes, per la seua capacitat, són exemples que ens avisen: que malgrat els malgrats NO ens podem queixar: hui el nostre passar, i el passament general no és tan agònic ni tan alarmant.

Sobretot per dos fets cabdals i extraordinaris que ens apleguen ací i que LA HISTÒRIA en majúscules posarà a lloc:

– L’escola i la música d’aquest país.

Són dos exemples d’allò més gran que pot viure una nació, i encara que tenim aquests creminals de polítics, tenim aquests dos grans miracles cívics fets dia a dia, sense creacionisme ni falsedats : l’escola i la música

Tres Fan ball, el grup que hui reconeix GUAIX i escolavalenciana, aplega les dues coses: han sigut l’escola de ball de les nostres festes majors, d’algunes Trobades al llarg del país, i han avantposat la didàctica i l’esforç, a la feina fàcil. Més encara, són els primers a revitalitzar la festa popular pel ball, per fer-nos ballar, sense desatendre la recerca de la música popular i tradicional dels països mediterranis. Això sí, amb una bona taula i una bona conversa: els elements bàsics d’un bon esmorzar, tampoc no calien luxes: unes tomates d’ensalà, un bon pa, unes truites, unes olives trencaes, el vi, el carajillo… i el cabet en la faena.

Instruments, instruments de tradició, d’innovació, de bona escola… en esmorzars els valencians, i els músics no s’escapen d’això, també som escola.

Encà més, TRES Fan Ball i uns altres homes i dones han ajudat a fer la primera banda folk de joves del país (som un rosegó prim i ascanyat per culpa d’una conxorxa de moniatos), çò és, van destapant-se fent bona escola, de grans propòsits: i la música, com el bon vi, és l’espill i l’esperit que anima i és Ànima del país: per la música també fem escola i fem futur…

TRES FAN BALL mereixen el reconeixement dels seus.

-Una part de l’escola, la més entusiasta i compromesa, sense la qual, malgrat els fills de puta de la política, el paisatge humanístic i il·lustrat dels valencians no s’entendria.

Guaix decidí de triar el grup Tres fan ball entre els premiats d’enguany, en el seu sopar tradicional de tardor. Després em van telefonar perquè digues unes paraules d’agraïment. La qual cosa regracie, de primer perquè regalar paraules d’agraïment és una invitació a pensar, a repensar-nos: últimament m’entrene en dir paraules d’agraïment: a més, d’uns anys ací m’he fet seguidor incondicional de la música popular, d’una tradició que els valencians, aquesta vegada sí, podem lluir pel món sencer. Sóc d’un poble d’una de les veus més excelses del cant d’estil: el Xiquet de Bétera, i fer un discurs d’agraïment per la música popular em fa el pes i la cistella per portar-lo.

Per la música, no podem si nó fer una lectura optimista d’allò que ens passa als valencians, i si sou dels parits que teniu el Manual indispensable del mestre FRECHINA, no dormiu sense llegir-lo: La cançó en valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns és un tresor que molts països rics voldrien.   

Tres fan ball forma part d’aqueixa identitat incombustible del país que tenim: la música dels valencians és una marca de primera, de primer orde.

Amb una intel·ligència fora de qualsevol dubte, els valencians hem sigut capaços de bastir un monument a la cultura universal, no solament a la pròpia (els eufemismes pròpia, nostra, nostre… podríeu anar bandejant-los). Sense gaire ajuts. Això de la música és un miracle millor que el de Lourdes i Fàtima. Comparats amb la música dels valencians, els miraclers Lourdes i Fàtima queden a l’alçada de l’Starski i Hutch.

I la música en valencià no és flor d’un sol dia, ni d’una temporada, ni ve d’un segle…

Els últims mesos, aquest rere País Valencià va fent-se cada vegada més clar, més ufanós i més visible. I va fent-se també país, malgrat la invisibilitat a la qual ens havien obligat dos miracles valencians o pseudovalencians: el psoe i el pp. El Gordo i El Flaco representen una mentalitat rància, passada pel lladrocini en favor d’ofrenar noves glòries a un estat que, mentrestant, ens robava les caixes, els bancs, la hisenda, prohibia la TV3, atacava l’escola pública o atuïa hospitals i altres serveis…, amb el consentiment de Fàtima i Lourdes, naturalment, que és la versió judeocristiana d’aquells dos partits.

Sí, som un país de corrupció exquisida, de tan profunda, barroera i poc estilosa en la forma (n’hi ha pa rebentar amb els cossets de Rita, Rus, Fabra, Blasco o Camps…PA REBENTAR) Som un país torpedinat fins a extenuar-nos el respir i encà voldrien evitar-nos la salvació… Sort que els de Bétera ho tenim millor que els de Picanya, Catarroja o Torrent, millor que els d’Aldaia, Xirivella o Alaquàs, perquè a Bétera almenys tenim la Porta del Cel a tocar.

Amb la crisi, al pp se li han acabat els rescursos, no tenen diners ni pa bombes… Exagerat? Home, ells encara voldrien usar-les, descaradament com sempre han fet, contra Fuster, contra Guarner, contra llibreries, societats musicals, contra l’escola, contra el nom del país mateix, contra la llengua: els seus mètodes diem-ho clar, són terroristes. Però ara sembla que la situació clama al cel i, a Europa, els miracles ja no enganyen, que davall la sotana els refillets tenen el mateix que nosaltres. Res més.
[continuarà]

Enlloc com a València, no s’ha viscut una deforestació econòmica tan salvatge –la ruïna de bancs i caixes valencianes és per riure-se’n del que passà a Amèrica el 2008 amb Ledman Brothers. Enlloc s’ha permés una ruïna política legalitzada, el govern del pp, consentida per l’oposició majoritària, el psoe, i la còrrua de calaveretes: els jutges, l’església, la policia i tants mitjans que mamen dels seus pius i mamelles…, fins i tot la monarquia venia a peixar dinerets a València: sí, durant anys els valencians hem estat en mans de l’estupidesa: que té una garbera de noms coneguts, propis, nefastos, mancats d’una intel·ligència mínima.

-Els creminals ens ha portat al desert (enlloc d’exigir-nos transvassaments d’aigua caldria exigir-los, a ells, transvassaments d’intel·ligència) i aquest desert que patim, aquesta travessia-calvari és sembrada de corruptes i de torpalls…

Pos tot plegat, aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, tanta destrucció no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem més que ningú:

Un altre dia gran per la música, pel ball, per l’harmonia que han mostrat tots plegats, hui al palauet de música de Bétera: l’Aljama de Bétera és un cos de ball que investiga, que cus i dissenya vestuari propi a partir de documentació rigurosa, que estudia i recupera aquells balls de la festa, de la faena, del vetlatori… un treball coordinat per Pep Codina impagable, tan farcit d’entusiasme, i encara amb una escola de xiquets al darrere que hui han commogut l’auditori a Bétera, ple de gom a gom. Però a més, l’Aljama és una rondalla feta, entre gent més gran i joves que van complint amb escreix els registres, unes veus del cant d’estil valencià que apunten de lo alto, i ves que Bétera va gaudir de veus excelses, com el Xiquet de Bétera (considerada la millor en dues dècades del XX) i el Sardino: Marieta i Xavi, que van guanyant qualitat, escenari, domini, i tantes coses com els diran els especialistes (jo m’espere a vore que ens dirà el professor Frechina), hui guanyaven acompanyats del crac de la Costera: d’Aixàtiva, Pep Gimeno Botifarra acomplia una cirereta de primera. Encara hi havia més, però, perquè hui s’havien afegit a l’espectacle el Cor del centre artístic de Bétera, dirigit per Pepa Campos, l’orquestra simfònica,  el seu director Carles, a més de la Muixeranga de l’Ateneu de Bétera en un moment breu però brillant… Ohhh!
Sí, de l’emoció d’un poléedre que no era fàcil de coordinar, que relatava un altra veu inconfusible del teatre i de Bétera, Pep Ricart, malgrat que refredat, per explicar-nos la riquesa del recorregut de cançons, balls i vestigis culturals d’arreu del país: sí, cada colp som més país: Sueca, Morella, Xàbia, Serra, Barxeta, Nàquera… Cada colp més coneixem que la música, el cant, la veu i el ball són una pota fonamental d’aquesta identitat nostra tan nostrada: ahir escolavalenciana reconeixia els mèrits de Tres Fan Ball, hui en la celebració dels 20 anys de can Bassot, n’actuaran un grapat de músics bons a triar, i Bétera exhibia un esforç de cultura i diversitat com no coneixíem: en paraules de Lluís Planes, l’home dels pollastres «més frescos», no sabeu quin tresor teniu a Bétera!
Quan siguem capaços de despullar-nos dels miracles de Sant Antoni de Gavarda, que és el mateix que bandejar Fàtima i Lourdes, la potencialitat dels valencians ensenyarà un paisatge nou, que durant tants anys ens han amagat els despropòsits polítics dels últims setanta anys, en mans de dos partits majoritaris encabotats a ofrenar glòries enllà a madrit mentre és van robant això i allò ací… (setanta, tants!?)
Aljama, Vítol!