Ulisses20

Els mestres bons fem país valencià cada dia, però de mestres bons, com diu Steiner, n’hi ha pocs. Mestres de passió, per ensenyar i aprendre, per admirar-se. També n’hi havia poc de públic diumenge, al teatre Micalet, en el concert espectacular de VerdCel. El públic, com els mestres, ens acomodem a convertir-nos en un avorriment general pel viure: una majoria hem abandonat la lluita i el compromís ferm: diu ara un estudi que un cinquanta per cent dels mestres del país (països catalans) no fan mai ús de la llengua. Ja ho avisava Carme Junyent, que allò de la immersió havia fracassat. Uf,  que encara ens quedarà feina, en morir-nos tots, o jubilar-nos, els mestres bons. Si fa no fa, morir-se o jubilar-se serà gairebé el mateix, si som mestres i públic acomodat, enganxat a l’estat feixista que empara la nostra colonització.

Anit vam veure la pel·lícula “la mestra”, i encara som en aquesta cruïlla, a mans del feixisme espanyol més pudent. A mans de gent que odia les llengües, que odia el coneixement, que odia l’escola i els mestres. Encara hi som aturats en aquesta estació de la història, a mans d’espanya. Però situar-nos, els mestres bons i els altres, la resta de mestres, ens posa en un altre punt de partida —sembla que som a l’andana, encara, però ja hem pujat fa temps en el tren de la resistència. Els valencians resistim, com els mestres bons. Com els cinquanta que érem diumenge al teatre Micalet, davant aquella joia que ens oferia la banda VerCel. Perquè malgrat tot, els valencians tenim miracles que valen tota una experiència de vida: l’experiència dels mestres freinetistes, el documental “la mestra” o aquest treball “Petricor” de l’Alfons Om…

[continuarà]