Ulisses20

L’horta de València és cosida de séquies encara ben vives. Al Camp de Túria, almanys a bétera, una majoria ja són en dessús, o abandonades, o malfetes. A classe tenim un mapa de les séquies reials del Túria, ens el va regalar Arantxa. Per Picanya passa la séquia major de Faitanar, som de la séquia de Faitanar, nosaltres, que naix allà a l’assut de Manises  i passa per Quart, Xirivella i Picanya; es morirà a la séquia de Favara, a l’alçada de Massanassa, i totes dues a l’albufera. Dimarts vam netejar-ne un ramal. Aixó no ho trobareu en cap unitat, xicots, ni en parlarà la lomloe, però avui aprendrem a netejar una séquia. No sé si ho podreu contar a casa… Com va anar la cosa? De primer ens vam posar les espardenyes velles, o les botes d’aigua, els guants i el capell i vam agafar les eines, aixades i lligones. Ens vam distribuir al llarg de la séquia, més de cent metres, i vam començar a treballar. Només tenim una condició: no us feu mal, que no voldria haver de tornar el cap de ningú a son pare, sobretot perquè el pare no sabria on penjar després el capell. N’hi havia que ja no m’escoltaven, pel goig que tenien de posar-se de valent. Però hi vam trobar de tot, a més de brossa i cucs de terra,entre ampolles, botellots, garrafetes de cinc litres, de vuit, pots, llaunes, paquest de tabac, misteres, plàstics, un boli, sacs de guano buits, fustes, rajoles, manisetes trencades, tot plegat runa i més enruna. N’hi ha que van treballar molt. Moltíssim. I vam deixar la séquia com un espill. La feina ben feta que no fa destorb, que veure ara la séquia sí que fa goig. No em pensava que seríem tan eficaços i els vaig felicitar. Vam tornar les eines al magatzem, ens vam rentar les mans i vam agafar un grapat de mandarines que ens vam menjar de berenar, ben a gust, i després un entrepà encara. Això que heu fet avui, és de molta categoria, eleva l’esperit a l’alçada d’europa, i aleshores els vaig dir que ara només ens queden dos trams per netejar per arribar al nostre camp, perquè allò es regue bé. Van dir contents que sí, que volien continuar netejant séquia, però demà no, mestre, que estem molt cansats. I tot plegat em recordava aquells versos d’estellés al Coral Romput: «…de xiquets que furtàvem melons, bresquilles, figues, i després se n’anàvem a menjar-se-les dins un dacsar, i menjàvem, i dormíem després, i després ens tiràvem a nadar a la séquia i se secàvem al sol i ballàvem grotescos, damunt l’herba del marge , i érem obscens, i ingenus.» 

*Però això com es diu, aquest projecte? Projecte?, d’això en diem netejar una séquia i avant, xa.

Ahir, segons que apuntava el nostre calendari d’escola, era el dia del mestre. Ho dic i Saül s’arrima m’abraça i em fa un bes: felicitats, mestre! Com me quede d’aquella pasta, em torna a abraçar i m’ho torna a dir. Ves si l’escola és o no emoció i entusiasme.

Avui, el Moviment Freinet valencià retrà homenatge a un mestre excepcional al Centre Octubre. Els mestres dels anys seixanta d’aquest grup d’esforçats herois de l’educació van ser cabdals per canviar l’escola d’aquest país. El mestre Ferran, rigurós i conscient de l’escola que calia, en va ser l’ànima. De molt jovenet ja va ser entre els prohoms valencians que volien redreçar la identitat dels valencians, el seu oncle Ismael el va acompanyar i introduir perquè no se’n perdés detall, Ismael Rosselló també era mestre: potser que a l’escola de magisteri, facultat en diuen, encara siguen perdent el cul en la lomloe i encara ningú no els haja explicat qui va fer possible al País Valencià una escola moderna, arrelada, compromesa i entusiasta pel coneixement i per saber qui som: perquè l’escola ha sigut el gran referent dels valencians els últims quaranta anys, ni els polítics, ni la generalitat, ni el botànic, gràcies a la feina dels mestres, a la fermesa d’un esperit fort com el ferro, hem pogut mantenir-nos, resistir-hi.

Ens vam conèixer en els anys setanta i aleshores es va convertir en el mestre de tots nosaltres. Ens va acollir i ens va fer estudiar i aprendre, ens va explicar que el país necessitava gent ferma, conscient, fidels al servei del poble. Perquè els mestres havíem de ser bandera, coneixement, vanguàrdia, capaços d’ensenyar als xiquets i als joves que pujaven d’entendre el món i defensar el nostre país, i la llengua. La llengua per damunt de tot. Perquè si salvem la llengua, salvarem el país. D’ací tots els atacs i insults i menyspreus. I encara som ací, en aquesta casella de partida, per la llengua, pel país, amb el mestre.

Aquesta vesprada, a partir de les 18.30 hores, els mestres més vells i ferms d’aquest país retran homenatge i reconeixement al mestre, l’home que feu possible que ens admiràrem per l’escola més necessària.

Anit vam ser al lliurament dels premis Micalet, que organitza la Societat Coral El Micalet, una entitat declarada d’utilitat pública. Hom considera d’utilitat i pública la música, el teatre, la cultura, la dansa, la poesia, la història, l’educació… Fins i tot si tot plegat es fa en català a València, ves la raó per la qual els mitjans escrits a València (una majoria d’antivalencians) ataquen, insulten i amenacen aquesta entitat que ja té una vida llarguíssima de més de cent anys.

Doncs, com que el Botànic si a penes els va ajudar i, ara, aquest tsunami contra els valencians que és l’extrema dreta que ens governa, allà i ací, han retallat i han retirat fins i tot les ajudes compromeses, la Junta de la societat, per sobreviure-hi ha llençat uns bons de cent euros per ajudar-los a pair la tresoreria a curt termini. El sinyor secretari de l’entitat, Emili Mira (?) o Miret (?), va explicar ahir amb gràcia tantes acrobàcies com hauran de fer per passar el Nadal sense apagar tots els llums del pessebre, una metàfora de com moltes associacions valencianes viurem aquest desert de posar l’extrema dreta espanyola al galliner dels diners valencians per robar-nos la fermesa i la dignitat. (Com pitjor, millor!)

Tot plegat ho explique perquè escampeu a tort i a dret que, si coneixeu ningú que tinga cent euros per dipositar en una inversió per guanyar-vos el cel, el convideu a ser amic del Micalet. A més, també volia dir que si no heu estat mai en el lliurament dels premis Micalet d’honor, no us ho perdeu cap altre any, perquè és un acte d’emoció, de solidesa, de compromís pel país i per la llengua. Coneixereu també de prop qui són aquest grapat d’esforçats “Tombatossals” que fa un centenar d’anys ens expliquen als valencians perquè cal resistir tanta batalla, contra tants d’enemics espanyols, contra tants mitjans corruptes trescafeixistes. espanyols.

El Micalet d’honor col·lectiu el va guanyar el grup de música Carraixet, aquelles cinc o sis o set dones valentes que van començar fa més de cinquanta anys a obrir via pel folk del país de poble en poble. Amb un discurs de contundència, de fermesa i de feminisme, Carraixet, de l’Horta Nord, es mantenen amb la vivesa intensa del primer dia, i són també un referent sens dubte, encara, malgrat tot, contra la pobresa d’esperit. Elles també van ordir una acció rebel anit mateix, en directe, que ens van convidar a passar a través de les xarxes. Si no us fa res, ajudeu-les a pagar el disc dels cinquanta anys, perquè també puguen passar un bon Nadal.

El moment culte el va posar sens dubte el discurs d’Isabel Robles, la poeta i traductora guanyadora del Micalet d’honor individual a una trajectòria també en favor de la llengua, de la poesia, de la literatura excelsa, estudiosa i assagista, crítica literària, de discurs fluïd. M’hagués agradat de tenir el seu discurs complet ara mateix per fer-vos-en cinc cèntims, potser perquè Àpunt va oblidar que aquest acte era, sens dubte, dels més importants de la setmana, en canvi d’aquelles mamonades dels valencians contant acudits fàcils o explicant les folklorades del món, com si tots els valencians pegàrem en inútils o supèrfols, que deia mon pare. L’arribada o fugida d’espanya, l’acolliment a València, la referència a l’home poeta, la vida a amèrica, la referència als fills, l’assumpció de la llengua i del país, un exemple que si hagués escampat, si hagués tornat en normal, hagués sigut més normalitzador que cent anys de llei d’ús.

Tonetxo feu el parlament final, un altre home ferm i seriot, almenys a l’escenari. I vam cantar, i vam sentir la muixeranga (una versió desastrosa) i n’hi ha que es van quedar a sopar drets. Per mantenir-vos fidels al servei d’aquest poble, la societat Coral, per molts anys.

*aquests sí que fan escola

Vet ací un altre deure de l’escola, si és que encara li’n cabien més i de profit: rebaixar l’angoixa dels xiquets i de les famílies, sobretot de les famílies, quan se senten sobreprotectores, una majoria de vegades amb un excés de zel que encara n’afig un altre cabàs, d’angoixa i de preocupació a manta.

He fet escriure un text als xiquets a partir de dues preguntes i d’un llibre de la professora Carme Timoneda, educar amb totes les lletres, de la col·lecció Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia. Des que vam fer un màster plegats, uns quants mestres, que aprofite algunes lliçons per comentar-les amb els alumnes, per explicar-los com funciona el cervell, com són els processos que fa per aprendre, com ens afecta l’amígdala, quan ens sentim amenaçats o fins i tot, per què cal posar límits dins la convivència, dins l’educació dels fills, que en sobrepassar-los comportarà conseqüències. De tot plegat n’anem parlant a l’aula, perquè hi ha moments que una olla bull i tenim perill de cremar-nos, o la proximitat a un càctus no ens evitarà de punxar-nos, si no parem compte. Doncs el text, si voleu que ho conte, començava d’aquesta manera: —què espera un fill dels seus pares?, a boca de canó, i ara podeu escriure vosaltres, els he demanat, que n’espereu dels vostres pares. Si aquesta nit els ho pregunteu, a casa, mentre sopeu, que no tinguen el mos a la boca, no siga cosa que s’ennueguen, què esperen de vosaltres? Però de segur que és una pregunta interessant de fer, en comptes de perdre’ns en ximpleries o mamonaes. I dels fills, què n’esperem?

Després els he dit que el llibre de Carme, segons que explica a la introducció, servirà d’eina per rebaixar les angoixes dels pares, de segur, els oferirà recursos i vies per atendre la preocupació del dia a dia d’educar els fills. Hem cercat al diccionari què era angoixa, malgrat que entre els uns i els altres han aproximat amb criteri una definició suficient. Després els he demanat: i a vosaltres. que us angoixa?, n’hi ha res que us angoixe?, que us provoca l’angoixa? I després de deixar-los escriure hem fet una rotllana i i unde bat a partir del que afeia cadascú que l’angoixava. N’hi havia per caure de cul, per agafar-nos fort a les cadires, per treure’n punta i escriure i escriure i escriure…

Cada cas és un món, com cada fill. Ara bé, hi  ha aspectes de l’angoixa que són comuns, això hem pogut portar a l’assemblea de la setmana.

No he pogut sinó felicitar els xiquets, un per un, per una aportació tan honesta com rica. Per molts anys.

Ahir a migdia va telefonar el regaor de Picanya, el senyor Paco, i em va dir si volia l’aigua (feia dies que el perseguia perquè sense pluges, l’hort era endurit com un rosegó i la mula no podia treballar la terra). I tant, que la vull! Doncs corre a girar la portella al partidor que tens al poliesportiu i te l’envie, en vint minuts t’arribarà. Me’n vaig a canviar la portella per deixar passar l’aigua, i encara trec algunes ampolles grosses de plàstic de dins la séquia, que encara és bruta de tant de temps que ningú no se n’ha cuidat de netejar-la. Cride uns quants xiquets que hi ha pel pati i els convide a vore aqueixa experiència de regar de séquia. Encara no sé la festa d’emoció que viuran, aleshores. Agafem dues aixades i mo n’anem a preparar les boqueres i, sobretot, ens preparem per netejar un mínim la séquia, per aquest ramal ja feia molt de temps que no havia regat ningú, que és plena de runa i de deixalles. Els xiquets estan més comboiats que res, com si els hagués eixit un regal sorpresa. Arriba el regador però l’aigua encara no. Ens presentem, Saül ja conversa com si el conegués de tota la vida. Més tard arribarà l’aigua, lenta, tan a poc a poc que no sembla que puga empènyer el fullam, les branquetes, els pots de refresc, els plàstics, els sacs de guano, la deixalleria autòctona…, no sabem com som els valencians, de bruts, quan passem per un camí, per un camp, per un jardí, per davant un pou, ves a saber per què hi hem d’abocar tota la runa que hem fet al llarg de l’any allà enllà.

Finalment tenim l’aigua a les boqueres per on ha de córrer lliure, l’aigua cabellera; n’hi ha xiquets que fan salts, grimpen, saltironegen, criden, tots volen ajudar i veuràs com n’hi ha que al remat caurà a la séquia: sa mare ja m’agafarà per banda, però Albert, tot això és necessari?, els nostres xiquets han de ser llauradors mai?, homeee, si començarien a canviar les coses… S’ha fet quina hora, sense dinar, i els envie a fer castellà: nooo!, volem quedar-nos a regar! volem quedar-nos! No, que la mestra em renyirà a mi. A classe, que açò de regar i de l’hort no és fer classe ni escola ni res…

Tenen tota la raó, els xiquets: regar és una festa, jo tampoc no voldria fer castellà, mai; a quin sant!

Torne al partidor de l’inici, bescanvie la portella de part a part de la boquera gran d’aquell ramal, la pose delicadament al lloc, entre les guies, una portella de ferro lligada amb una cadena, que encara n’hi ha refillets capaços de robar-nos boqueres, esquelles i ànima, mecaguen, si els nostres ho saberen, que cal lligar  amb cadenes el camp…, si serem tan desafortunats, els valencians.

La primera invariable del mestre Celestin Freinet «els xiquets són de la mateixa naturalesa que nosaltres.» es manté viva com fa cent anys. Què voldria dir-nos el mestre?, aleshores Danilo em diu, doncs que tenen els mateixos drets que nosaltres, els adults. Però Danilo, li demane, tu ets un xiquet, aleshores: aleshores, què diu ell?, tinc els mateixos drets que tots els infants del món?, tu que creus? Digues-me un dret, ho comprovarem: «el dret a tenir amics». En tens un altre, de dret?, «el dret a l’amistat i el dret a divertir-me.», quin creus que és més important de tots dos?, «el dret a jugar, el dret a comportar-me bé, dret a fer nous amics, dret a fer cas dels pares, dret a anar a l’hort si no vull fer castellà, dret a tenir sis dits, dret a la salut de les persones…dret a tenir intel·ligència, dret a enfadar-me… Uii, ací barregem més coses que drets i obligacions i anatomia, home!

A la classe, la mestra Marisa ha organitzat una ventada d’idees sobre els drets dels infants: n’han dit un sac de garrofes: dret a expressar l’opinió, a ser escoltats, a ser estimats, a créixer, a què els cuiden, a tenir un sostre, a protegir-nos contra el maltracte, al joc i al descans, a la salut, a viure tranquils (els mestres també, afegiré jo), a no ser jutjats per l’aspecte, dret a un nom i a un país, a usar la nostra llengua, a la llibertat, a no ser separat de la família, a no anar a la guerra, a ser lliures…

Aleshores han agafat les pintures de vidre i mestra i xiquets han baixat al menjador a escriure damunt els finestrals…

Dissabte vam ser a la Nit d’escola. Aquesta vegada, àgil i harmoniosa, excelsa de discursos i d’emocions, incloent-hi el sopar, almenys fins que va arribar aquell estirabot d’una jove que ens volia fer riure amb tòpics passats igualment casposos: l’humor que vam tirar a faltar era el de Llorenç, sens dubte.

Intentant la llibertat, l’escultura d’Alfaro que reconeix els premiats.

Camí de la llibertat, que és la gran metàfora de les Trobades: l’escola que ens farà lliures, que ja reclamava Freinet, Montessori, Zurriaga o Ferrer… que els valencians cerquem encaridament, fa tants anys. Que tant costa de consolidar, de defensar de fer créixer…

Vaig trobar excels el discurs de la Fundació Full, una lloa per la lectura de molt nivell, que Jesús Figuerola va encoratjar perquè els mestres, sobretot els mestres programadors, siguem el pal de paller, la bastida sobre la qual una societat serà o no lectora. Els mestres teniu un paper principal, ací, en canvi de perdre-vos en les mamonades lomloe… N’hi ha que encara programa i programa i programa en canvi de negar la lectura als xiquets valencians… Ves si heu perdut l’horitzó, que només el 5% dels valencians (després de quaranta anys de llei d’ús) llegim en català encara.

El discurs del jove batlle de Cocentaina va ser també intens, en favor de l’escola, de la cultura i el país valencià, malgrat que massa repetit, però voluntariós i ferm. Ara, el discurs d’Alexandra Usó, presidenta d’escola valenciana, va ser valent, ferm, de molta volada: de la resistència a la llibertat dels pobles a decidir el seu futur, a mantenir-nos fidels i resistents contra la barbàrie feixista que governa la generalitat, a demanar que no podem quedar-nos a casa al sofà (ací molts mestres haurien d’aprendre que la feina dels mestres, de Freinet a Ferrer i Guàrdia ves si n’hi ha exemples, no s’acaba en tancar l’escola a les cinc). Que cal plantar batalla cada dia en cada àmbit de vida, que l’educació és també créixer en la dissidència, en una resposta contundent i crítica contra els atacs als drets humans de polítics panerola i ganivet a la boca: potser que les trobades ja haurien de deixar els retalls amb tisora i les plastelines per ensenyar-nos els camins de la llibertat individual i col·lectiva, davant les rebaixes en dignitat i humanisme que proposa el conseller d’educació i al seua colla de lladres.

Ens vam emocionar de veritat en el lliurament del guardó, per un reconeiximent merescut, a la mestra Rosa Serrano, que encara ens va adreçar unes paraules encomiables: un poble de muixeranguers no pot fracassar. Perquè som irreductibles, com cada any escola ens recorda en una nit que haurien de ser moltes nits.

*a vore si tenim la sort de tenir el discurs complet de la presidenta…

El català és una llengua extraordinària. D’una sonoritat excelsa, d’una bellesa que atrapa i d’una gran riquesa d’expressions i maneres de dir. Però també té mancances importants, entre més, una contaminació innecessària i cruel de la llengua dominant, a més d’una amenaça continua i consentida, de rucs i fillsdeputa (l’expressió ja sabran explicar-la bé els pares, si n’hi ha xiquets que lligen aquest comentari). Una altra mancança important i tan greu o més com unes altres, és tans bons llibres estrangers que no han sigut encara traduïts. Només cal fer-ne un repàs d’uns quants autors: tot llegint l’últim assaig de Nuccio Ordine sobre George Steiner, per exemple. D’Ordine n’hi ha moltes obres encara sense traduir, no diguem de Steiner, o d’Umberto Eco, per posar tres exemples. N’hi ha tantes coses bones que ens perdem, si no coneixem tantes llengües com coneixen alguns savis, que en repassar uns quants autors i obres fonamentals, hom diria que ens morirem sense haver pogut fruir-los i fruir-ne. Tants milions com els tres governs autònoms, inútils i incapaços en aquest pal que ara toque, destinen a pagar diaris en espanyol i anticatalans, ves si farien paper i servirien perquè els mestres continuaren aprenent: com?, que els mestres no lligen prou?, és veritat, aquesta és una de les causes pitjors contra la lectura dels xiquets, la manca de lectura dels mestres. Potser per això, el cinquanta per cent dels mestres del país, haudiren de ser alliberats tres vesprades a la setmana, i dedicar-los a llegir dues o tres hores. No sabeu quin profit guanyaria l’escola, i de retop els xiquets. Les altres dues vesprades destineu-los a aprendre llengua.

Avui hem viscut un concert entusiasta a Aldaia. Admirable i tendre, a l’auditori Tama. Una invitació de les escoles cooperatives per cantar amb Dani Miquel, un regal en favor de l’escola, de l’altruïsme dels mestres i de les famílies, de la unió de cooperatives valencianes: l’ajuntament només ens ha cobrat 2.500 euros per acollir-nos. Barat això de cantar pel país i per la llengua dels valencians, el català més bell. Però l’experiència viscuda ha pagat la pena. Sens dubte. Llàstima que Àpunt s’ha perdut la festassa. I IB3 i Tv3, enara que aquestes dues són prohibides al país valencià ja farà deu anys.

Cada cor de cada escola cantava una cançó amb Dani Miquel i la banda dels mamomúsics: hem xalat la gana i hem gaudit durant dues hores, mestres i alumnes, perquè pocs músics són capaços, com Dani Miquel, de mantenir tanta intensitat entre els xiquets i acomboiar-nos per la pau, la llibertat, la música, els valors i contra les guerres, amb una llengua exquisida i acurada, i una proposta en favor de la llibertat de l’escola, amb lletres que encoratgen els infants a fer un ús de la llengua excels, fins i tot entre escoles que en fan poc ús, de llengua i de valors tan elevats.

Després del document d’anit a Àpunt, la mestra, i dels estirabots feixistes del conseller d’educació i la seua banda de criminals (són lladres contra el coneixement i contra la cultura) ens mantenim fidels i esperançats en la lluita contra la ceguesa malintencionada dels polítics, la mala fel i el botiflerisme imperant: som irreductibles, malgrat els milions que espanya llança per torpedinar-nos la vida.

Per molts anys, aquest vol tan alt de l’escola: Volem!

*Volem és un llibre i un cd de dani miquel que qualsevol escola dels països catalans hauria de tenir a les seues aules.

Els mestres bons fem país valencià cada dia, però de mestres bons, com diu Steiner, n’hi ha pocs. Mestres de passió, per ensenyar i aprendre, per admirar-se. També n’hi havia poc de públic diumenge, al teatre Micalet, en el concert espectacular de VerdCel. El públic, com els mestres, ens acomodem a convertir-nos en un avorriment general pel viure: una majoria hem abandonat la lluita i el compromís ferm: diu ara un estudi que un cinquanta per cent dels mestres del país (països catalans) no fan mai ús de la llengua. Ja ho avisava Carme Junyent, que allò de la immersió havia fracassat. Uf,  que encara ens quedarà feina, en morir-nos tots, o jubilar-nos, els mestres bons. Si fa no fa, morir-se o jubilar-se serà gairebé el mateix, si som mestres i públic acomodat, enganxat a l’estat feixista que empara la nostra colonització.

Anit vam veure la pel·lícula “la mestra”, i encara som en aquesta cruïlla, a mans del feixisme espanyol més pudent. A mans de gent que odia les llengües, que odia el coneixement, que odia l’escola i els mestres. Encara hi som aturats en aquesta estació de la història, a mans d’espanya. Però situar-nos, els mestres bons i els altres, la resta de mestres, ens posa en un altre punt de partida —sembla que som a l’andana, encara, però ja hem pujat fa temps en el tren de la resistència. Els valencians resistim, com els mestres bons. Com els cinquanta que érem diumenge al teatre Micalet, davant aquella joia que ens oferia la banda VerCel. Perquè malgrat tot, els valencians tenim miracles que valen tota una experiència de vida: l’experiència dels mestres freinetistes, el documental “la mestra” o aquest treball “Petricor” de l’Alfons Om…

[continuarà]