Ulisses20

El cinc de novembre, la banda VerdCel estrenarà Petricor a València, al teatre Micalet. Ja podeu comprar-vos les entrades a través de xarxa.

Avui la banda serà a l’ateneu de Bétera en directe, per presentar una mostra de diversos treballs, versions, cançons pròpies, amb una cura exquisida pels treballs, per cada projecte que presenta Alfons Om, no hi ha detall que no siga polit, la música, la lletra, les versions, el dibuix, l’art o la dansa…

Per celebrar aquesta baixada de temperatures d’ara, per obrir via a la tardor, per contrarestar el malestar que prova la política feixista del govern antivalencià cada dia, per defensar la llengua i l’escola, potser el millor patrimoni que tenim els valencians, per assegurar-nos que ens mantenim fidels i ferms, avui l’Ateneu obri les portes i es vesteix de vint-i-un botons. Concert i sopar enfaixat, o d’entrepà, o de casa, o amb cistella.

Encara vindrem per denunciar els abusos contra la població civil que és qui pateix els efectes de totes les guerres: no els polítics ni els militars, ni els fabricants d’armes; només la població civil paga amb la vida el desastre dels desencerts continus de l’home.

Amb la música de VerdCel, el compromís per l’esperança.

Els grans envits atien la constància, la fermesa, el coratge de mestres i famílies per una escola entusiasta. Nuccio Ordine ho diria d’aquesta manera: «els curiosos de la naturalesa cerquen entendre de quina manera es pot indagar per ampliar el coneixement.» Com ho diria Estellés?, potser en uns versos breus, curts, ajustats a la realitat d’una de les escoles capdavanteres del país, sense dubte, de les primeres a defensar amb fermesa qui som… «Jo només cerque en tu l’alegria de viure. Només. Només, només.» Perquè som escoles entusiastes i vives. «Només aquesta joia, només.»

Anit La nostra escola comarcal va celebrar els ciquanta anys a València, reivindicant la ciutat i el país, la llengua. L’educació per endavant. Si hagueren convidat David Foster Wallace potser que hagués llegit, com aleshores ho va fer davant els estudiants del Kenyon College, la metàfora dels peixos, l’un vell i els altres dos joves, perquè ens repensàrem que l’Aigua és això: no saber veure què tenim davant el nas: no escatir les realitats més evidents. Cinquanta anys al llom és una història de mig segle ben reblert d’històries i passions per l’educació del nostre país: un país que valdria per dues finlàndies si ens hagueren deixat escampar el model arreu de les petites ciutats valencianes, incloent-hi els pobles i les ciutats de primera, si les hi ha. Encara quan la dictadura era capaç d’assassinar innocents, cosa que faria encara durant anys i panys en la transició, uns quants mestres esforçats i un grapat de famílies van bastir un dels models d’escola de major interés en tota la història dels valencians. És això que celebraven anit, mestres i famílies, amb aquesta capacitat valenciana d’alçar-nos contínuament davant l’adversitat i les trampes que ens deparen els polítics i els tafurs. Sense l’actitud combativa, mestres, el plaer d’ensenyar i d’aprendre, el tempteig i la lectura, la investigació i l’acció positiva davant la vida, res no hagués sigut possible. En canvi, malgrat l’adversitat, els valencians hem elevat al cel el culte per l’educació, per la llengua, per la bellesa, per la terra que vivim.

Benvinguts. Per molts anys, la nostra escola comarcal.

Som en guerra, de cap i de nou, una altra guerra. Una més. Quantes en van, tu. Què direm als xiquets? Què farem? Va, home, parlem-los de Harry Potter, de la literatura fantàstica, del non sense… Què escriurem?, què llegirem?, què faràs en matemàtica?, la divisió?, la tradicional, la de repartir en caixetes, per una xifra? Pos demà és el dia mundial de l’erradicació de la pobresa, segons la nostra agenda, i despús hi ha el problema de la població: cada dia moren al món 9.000 xiquets i encara no ho hem aconseguir de solucionar. Pensa tres preguntes que tinguen a veure amb la decència, amb els polítics i amb la matemàtica. No tenen perquè ser tres preguntes relacionades, que podeu fer el problema per parts, però no li val a vomitar.

Puja l’oli, l’aigua embassada i la de l’aixeta puja el vi el pa la fruita com puja l’arròs mare i les creïlles i els sucs ensucrats, l’alcohol, totes les begudes els dolços el pa que era tan barat tot puja excepte el respecte als drets humans això va en caiguda lliure; puja el feixisme, la incapacitat la corrupció la guerra i l’armament pugen la mort i baixa la qualitat de vida tot sembla que pujarà moltíssim els preus dels taüts la fusta sense aturador perquè tenim tot d’aprofitats a la política a l’empresa a les universitats no veges com d’aprofitats són els jutges com d’inútils i pocapena som en una bufa que tot ho enlaira en canvi de fer-nos passar ànsia i neguit i por aquesta societat a mans d’inútils i feixistes i incapaços que només pensen a enriquir-se i a deixar morir la societat civil la població indefensa. Fins i tot els sopars d’amics pugen de to, de temperatura quan tractem el tema que no decidim sinó la làpida el color de la terra si farà sol o serà núvol tant se val que no podrem decidir ni la durada d’un misto d’una música d’un adéu.

Som a mans d’inútils, els polítics, incapaços d’aturar tanta misèria. Ni l’ONU, ni Europa, ni els anglesos, encara menys els francesos… Sembla que el món el piloten un miler de discapacitats: els sanchez, els meloni, el bilden, els putin, els macron, aquell de la xina, de l’iran, tant se val, una banda… Una colla de terroristes dels quals depenem uns quants milers de milions. No ningú.

Els drets humans són a la baixa, per anys i anys! Ves si ens ha pegat malament l’herbero la ginebra aquell himne feixista espanyol que ens fa recordar que som colonitzats i ells decidiran el final del dia com fa tres-cents anys i escaig.

Els valencians paguem molt car passar per espanyols. De fet ens ix caríssima l’obligació d’ofrenar a espanya —per obligació d’armes i  violència— sang i fetge i una part important del sou de cada valencià. Representar d’espanyols, com li passa a una majoria esporuguida, és córrer el risc de la llengua, del camp, de la sanitat, de l’economia, de la cultura, de l’educació, però també del paisatge, de l’empresa pròpia, de bancs i de caixes ja mortes, que no cal parlar-ne o si, però també perdem a trompades els paratges naturals, les ciutats mitjanes, els pobles, per posar només uns quants d’exemples que són en perill de mort. La mort de la identitat per assimilació a espanya és un suïcidi valencià anunciat.

En un article de Joan Fuster dels anys cinquanta, que m’ha passat un amic, el gran escriptor ja va dir que l’única època de goig dels valencians, goig i esplendor universal, va ser quan va exercir la catalanitat, entre els segles XIII i XVI, i que després, ja no cal parlar-ne gaire, si hom revisa què ens ha passat i què ens va passant, als valencians. Ahir, molts espanyols vinguts d’espanya van manifestar-se a Barcelona per mantenir el dret de cuixa de la seua economia. Ja ho saben els madrilenys i tota la tropa que va venir a cridar amb les seues banderes, que sense l’economia catalana, valenciana i de les illes, els tocaria pencar, i encara treballant no podrien portar el tren de vida que els paguem, també els valencians.

Avui, 9 d’Octubre, els valencians ens manifestarem a València per recuperar l’esplendor que ja vam viure fa segles, si no és que és massa tard, que ho és, perquè el jou al qual ens té lligats espanya ara, amb l’ajut de criats i majordoms, és constitucional segons ells, prostitucional segons europa: hem arribat al punt, ves si perdem llençols per cada bugada, que els polítics que ens representen avui se’n burlen dels valencians, de la llengua, del camp, de la sanitat i de l’escola. Ves si seran valencians o espanyols, els pirates falsaris, corruptes i pocavergonyes. Una majoria dels que voten a valència, compte, ja no són valencians. I n’hi ha que no n’han exercit mai.

En un altre article de Joan Fuster, l’home es demanava si calia baixar a València cada 9 d’Octubre a manifestar-nos, els valencians, davant el cas que ens feien, espanya i els seus, fins i tot molts que simulen de passar per valencians, que ja han renunciat a exercir de valencians. Potser per això mateix vindrem, nosaltres, a manifestar-nos. Per vindicar que a espanya no se’ns ha perdut res, per tant com ens roben cada dia, els de dreta i els d’esquerra. I no sabem per què els hauríem de regalar mai el nostre vot, ni investir-los, ni negociar res de res, els valencians, amb una màfia que representa ara mateix, com fa cent anys, un dels pitjors estats polítics a europa i al món.

Potser per això mateix, perquè saben que no són res en el context mundial, res de res, ens han de continuar robant, mentre escridassen i amenacen amb aquelles banderes que representen el cul d’europa, o el cul d’una mona, o el cul d’un pot que seria buit, si no ens robaren el sou i l’ànima ja fa un sac d’anys.

Cap a València, doncs.

Avui peguem cap al teatre. Veurem una adaptació-versió del llibre Peter Pan i Wendy que, després, felicitarem, perquè la posada en escena, els actors, la música en directe, la llengua, i uns quants moments de l’obra pagaven la pena, moltíssim, de portar els xiquets al teatre Principal de València (oh!). Portar els xiquets de l’escola al teatre és un gran esforç, dels mestres i de les famílies, i quan trobes que el producte que t’han oferit és molt qualitat, aleshores, tot plegat es gaudeix més encara. Molta acció, molts efectes especials, molts records per quan llegíem a classe fa molt i molt, l’obra traduïda per Maria Manent, i algunes escenes o moments sublims eleven el teatre valencià, malgrat els pocs ajuts i la desviació de diners de cultura a mamonades de corrupció cultural i contracultural. Per molts anys, aquesta aposta de l’escalante i la companyia LaMar, perquè no sempre els productes gaudeixen de tanta qualitat.

Si encara no heu llegit l’original de l’obra en català, us perdeu una de les versions més fines de tots els temps.

«Tots els nens creixen, llevat d’un. I aviat ho saben, que han de créixer. Wendy se n’assabentà d’aquesta manera: un dia, quan només tenia dos anys, s’estava jugant al jardí; va trencar una flor i va córrer a dur-la a la seua mare. Pense que en aquell moment devia ser d’allò més bufona, perquè la senyora Darling es posà la mà al cor i exclamà: «Oh! Per què no et podies quedar així per sempre!» Entre mare i filla no passà pas res més, però de llavors ençà Wendy va saber que havia de créixer. Això tothom ho sap després de fer dos anys. Els dos anys són el començament de la fi.»

Peter Pan i Wendy, JMBarrie, trad. Marià Manent ed. Juventut

L’1 d’octubre de 2017 —aleshores el nom del mes, com passa ara mateix, s’escrivia en mínúscula, com el nom dels dies— vam viure un jorn extraordinari d’un país que va exercir amb pau la llibertat de decidir el seu futur, fins que va arribar la policia espanyola, i la guàrdia civil, i van cometre aquella violació de drets amb una vehemència que feia feredat: més d’un miler de ferits només per exercir el dret democràtic de votar, 34 traumatismes cranoencefàlics, 23 fractures òssies, 28 crisis d’angoixa, 36 lipotímies, 1 infart agut de miocardi, 1 ull buidat (he agafat les dades en una piulada “antipiolina”:  la majoria de les actuacions policials va ser desproporcionades en una democràcia. Totes, sense excepció, eren d’una època franquista, de dictadura, i s’emparaven en una ordre ministerial espanyola, que avui algú informava que venia del menistre espanyol: farem ús de la violència si ens passa pels ous!

Aquell dia, la festa democràtica a catalunya va ser de goig, una lliçó a Europa com feia anys no es coneixia. Nosaltres ho vam viure a les Cases i a Alcanar. Només espanya, un estat feixista i criminal, va veure aquell acte com un desafiament i una provocació: espanya no ha sabut respectar mai els drets humans, mai de la vida, i només que va saber enviar els cossos paramilitars a parar la democràcia de Catalunya. Julian Assange ho va definir d’aquesta manera; això que passa a Catalunya, avui 1 d’octubre de 2017, serà un abans i un després a europa: de com serà respectada l’acció ciutadana dels catalans de votar el seu futur, en dependrà el futur d’europa.

No cal dir que la repressió va guanyar en aquell moment a la llibertat, i espanya va tornar a conquerir el seu adn genètic: violència i feixisme per davant de la voluntat popular. Europa es va creuar de braços mentre l’aparell judicial espanyol, amb els borbons al davant, van ordir una repressió sense precedents al segle XXI: amb els dictadors del XX ja ho sabíem com es jugava, però en el segle XXI, espanya va acturar davant europa i el món amb els arguments espanyols de sempre. Violència, corrupció, manca de drets…

Sis anys després, catalunya ha tornat a festejar el jorn extraordinari que va ser l’1 d’Octubre, que serà sempre l’1 d’octubre de cada any. L’objectiu encara és lluny, però ni és impossible ni cal oblidar els imprevistos. L’envit de la llibertat és present en milions de catalans, només cal la gúspira, la flama, l’encesa que ho governe fins a port. Una llàstima que els valencians visquem adormits, atonyinats per espanya (en axiò també som germans de llet), atemorits i covards. Malgrat una petita resistència irreductible, indestructible, que encara no té suficient suport popular per fer-se avant amb els drets. Però també arribarà, perquè la caspa, la pocavergonya, i la criminalitat judicial, borbona i política, que s’empara en anys de feixisme, també té els dies comptats. Malgrat que aquest compte sembla que serà per llarg…

Per molts anys, catalunya!

1 d’Octubre de 2023

*La policia de la repressió (si és que n’hi ha cap altra) avui ha detingut i posat contra la paret Assumpció Maresma, editora en cap de Vilaweb. El feixisme desbocat i repressor d’atacar la premsa lliure, d’atacar la llibertat, és l’única lliçó que coneix espanya i la catalunya colonitzada. Intimidació, amenaça, violència, manca de llibertat. No ha sigut l’únic atac a la festa per la democràcia. Arreu, la resposta a la manera espanyola sempre és la mateixa. Impunitat. Violació de drets. Impunitat. Marca espanya. Impunitat.Violació: espanya