Ulisses20

MATÈRIA DE BRETANYA (2)

ENTRE CAPNEGRET I EL POBLE o la vida rurals dels valencians abans de la pandèmia del turisme i dels inútils que ens vengueren gat per llebre, feixisme per democràcia, pobresa per humiltat, lladrocini per amistat…

“I si hom em preguntava quin lloc m’estimava més jo no sabia contestar, perquè tot allò, la vila i el camp i les muntanyes i la mar era una part del meu ésser.”

“Si n’hi havia algú dins de casa les portes eren obertes de bat a bat i si no n’hi havia cap persona tancaven, però deixant-se la clau al pany. I per a entrar només que havies de dir Ave Maria Puríssima com si digueres el sant i senya a la porta d’un castell, i creuaves el llindar i ja hi eres dins.”

“La casa s’alçava a l’altra banda de la via del tren, però tan propet que semblava com si el poguesses tocar si allargaves el braç des de qualsevol finestra. Estava pintada de gris fosc, i les teules, tan roges, brillaven al sol, o quan estaven banyades de puja o de rosada. A mi em feia pensar en aqueixes casetes dibuixades sobre una cartolina, que els xiquets retàllavem i les pegàvem amb pegamín (!). Però estava sense acabar de fer del tot perquè es veu que els diners no els havien arribat.

Jo no vaig pujar mai a les cambres de dalt i no sé com serien els seus llits ni res, però potser es gitarien sobre muntanyes de cotó en pèl per por de trencar-se de nit si pegaven una girada un colp serien adormissades, car semblaven de porcellana antiga, sobretot la mare i la xicoteta.” LES COMANDANTES”

De princeses de pèsol n’hi ha a manta encara, en el segle XXI. Hom veu dinar els xiquets a l’escola, una majoria d’aquests que fan anar la cullera d’ací i d’allà, l’arròs amunt l’arròs avall, que quan és a dins de la boca va fent voltes la nòria sense engolir-se els grans, voltes i voltes com les agulles, però d’on ix tanta pudentor i melindritis!

Hom se sorprén que fins a fa quatre dies les portes de casa eren amb la clau al pany, obertes, de bat a bat, potser perquè la pobresa de dins, la senzillesa, no convidava a gaire res més, sinó a contemplar la vida rural, perquè d’espanyols que venien a  robar-nos, en saber-nos pobres, ja en tenien prou amb l’ànima, la llengua, l’escola i la llibertat, entre més detalls menors.

La casa, com era la casa dels valencians aleshores?, i ara mateix, com la diferenciem d’una casa forastera, d’aquestes sense substància, o sense esperit: sobre la casa de cadascú escrivim, però de primer voldríem pensar la casa, situar-la abans d’entrar-hi. On són les nostres cases?, la casa de cadascú?, qui les pensa ara, les cases?, els valencians?, com és la vorera, què hi ha davant, enfront, enllà, com és el carrer, què hi veig de diferent, de curiós… Com ho podré descriure?

Com és la casa dels alumnes de les famílies, qui pot triar una casa pròpia, una cambra, tenen biblioteca, llibres, on són els llibres de la casa, el coneixement, com és el rebost, la cuina…

Què podem dir cadascú de la casa on vivim, abans de venir a l’escola? Com ens acull, ens arrecera i ens acompanya? Com ens ajuda a saber, a aprendre, la casa? Com ho sabem això, avui?

[continuarà]

Primera recomanació de llibres per als mestres i les famílies… lectors imprescindibles.

Som en el mes de setembre, de reconeixements al poeta Vicent Andrés Estellés, de lectures a la plaça, al carrer i a l’escola… Per això he fet una tria de llibres, una selecció de lectures destinades a enaltir el poeta, a assaborir-lo i a estudiar-lo: Mural del País Valencià, també l’obra completa en dues versions, i una tria d’estudis pegant en vells, però imprescindibles si en vols saber alguna cosa, del perquè de la importància del poeta, de la substància, més enllà de l’emoció poètica. Les memòries i fins i tot aquella tria de mà en mà… 

Com que l’aparador de llibres demanava una selecció mínima de lectures de profit per als mestres, he gosat de destinar uns quants títols per al gaudi, també perquè prepareu amb el millor goig i senderi la classe i el curs: El bocs protector, de Ricardo Almenar, per exemple, l’ultim títol de Martí Dominguez, L’esperit del temps, en edició de butxaca (per deu euros t’emportes la joieta), i un estudi breu necessari “Escrits contra el feixisme, per mostrar als alumnes el perill constant de les dictadures i les democràcies tan falses…

Hi trobareu també dues obretes breus de Joan Fuster, l’una destinada a joves que vulguen aprendre qui era, antologia feta per Salvador Vendrell, i un altre de poesia sobre els arbres. A més, he cercat dos estudis breus de l’autora africana Chimamanda, sobre el dol, i el perill dels tòpics: en podeu traure suc per a diverses classes. Finalment, una novel·leta de Dostoiewski… 

Per a començar, mestres, o fins a una nova invitació de lectures, n’anireu servits. 

A l’Aparador de l’escola els teniu per acomplir la màxima que ens recomanava Freinet de llegir, llegir i llegir, mestres, si volem que els alumnes deixen mai el furgó de cua de la lectura a Europa, en el qual els fem viatjar qui sap els anys!

Dissabte em vaig trobar unes quantes famílies de l’escola en la Nit Estellés de l’Ateneu de Bétera. Quin regal! Jo els he dit que no saben fins a quin punt això eleva a la màxima potència la nota dels fills, per l’actitud, la filosofia i els valors socials. Un dels pares aprofita per dir-me si el deure que els havia posat, per al cap setmana, d’escriure un debat sobre una idea d’Engels, era una broma o una cosa sèria.

Del llibre Principis elementals de filosofia, de Georges Politzer, un antifeixista compromés amb la lluita social -un dels fundadors de la universitat obrera de París, editor de revistes, filòsof, professor, no sé si dir anarquista!, fins que va ser afusellat pels nazis amb 39 anys, vaig llegint alguns paràgrafs a classe, entre més, aquesta idea brillant sobre la matèria i l’esperit d’Engels:

—L’ésser és la matèria, el pensament és l’esperit.

L’ésser és el nostre cos, els llibres, una partitura de música, explique als alumnes de nou anys que em miren bocabadats: el piano, la guitarra, els estris de la percussió també són matèria. En canvi, la veu de Maria Faubel, la melodia que ens emociona, l’emoció mateix, fóra esperit, el cello de Lara: el pensament d’aquella nit és esperit; la filosofia, la manera com van llegir dissabte al corral de l’Ateneu els versos d’Estellés, Mari, Júlia, Dídac, Fredi…, és esperit: els llibres d’estellés són matèria: per cert, ningú no va comprar-ne cap, xa, i ves que jo aconsellava que cada valencià hauria de comprar entre cinc o deu llibres l’any sobre Estellés. Però la lectura que van fer, oh, pagava moltes coses, i potser que no ho vam enregistrar…

Així que el deure al qual es referien els pares, el deure de l’escola, que fins a final de curs només serà la lectura, afegia aquest extraordinari peix que rellisca: quin és el vostre millor esperit, ànimes de vuit i nou anys, per al curs que comencem?, podríeu escriure’n cinc línies?

I ara ja arribaran algunes respostes…

PRINCIPIS ELEMENTALS DE FILOSOFIA

Georges Politzer, traducció de Joan Palomares. Bàsics SEMBRA, València 2020

Bona nit, dissabte 25 de setembre, l’ateneu acollirà una nova Nit Estellés, una activitat que és principal dins el calendari  anual o programa cultural de l’Ateneu. Bé que siga d’abast local o bé que siga d’abast comarcal, la invitació a llegir poesia, i llegir la poesia del nostre poeta màxim, hauria d’omplir-nos de goig a tots els valencians. Per nosaltres, per l’equip que se n’encarrega de preparar les activitats generals, és ja una Nit imprescindible, necessària, per això molts dels socis participen de la lectura.

Llegir poesia en un país amb l’index lector més baix d’Europa —fins on arribarà la nostra vergonya (una de les causes, d’aquest índex fatídic és la colonització espanyola, que encara persegueix i denuncia l’ús de la llengua en casernes, jutjats, escoles, universitats, cinemes, o cases de jocs d’arreu del país), llegir poesia fóra com redimir-nos. Però llegir un dels poetes que encara avui rep la violència agressiva de l’estat i de la seua policia és participar de la resistència, del combat pels drets humans i la democràcia, per defensar la identitat dels valencians,i reclamar que volem ser lliures, si és un dret universal aplegat en la declaració dels drets que va fer l’ONU el 1948 i que encara ací no es respecta.

N’hi ha que només vindran a llegir poesia, magnífic. Però n’hi ha que llegiran per veure acomplit el somni del poeta mateix, quan escrivia el Mural. Enguany, a Bétera, llegirem Mural del País Valencià. Una declaració de principis d’Estellés en fer cinquanta anys.

Amb un estat al darrere, un de demòcratic naturalment, Estellés seria llegit a les places o als camps de futbol davant 100.000 persones, com si fos un poeta rus aclamat, estimat, elevat a l’olimp de les grans literatures universals, un poeta de poble i del poble, capaç de commoure i moure les gents en favor del combat: seria estimat com Akhmàtova per gairebé tota rússia, i només els feixistes valencians hi renunciarien, com fan amb estellés els espanyols en general, per ignorància i per incapacitat voluntària i de convicció. Si mai ningú va endevinar l’alçada de campanar poètic que era estellés, va ser Ovidi, que el va cantar sempre com ningú, amb un respecte i admiració que encara els mestres i l’escola en general som lluny d’imitar. Paciència.

Enguany hem triat l’obra Mural per convicció, i defugim poemes tòpic-recurrents-repetits i cantats, sobretot perquè ja teniu mostres enregistrades a cd’s, vídeos o a la xarxa. Dissabte farem un recorregut de nord a sud del país, i ens aturarem especialment en el Camp de Túria. En aquesta ruta en carro de Burjassot a Llíria, passant per Bétera, per celebrar Sant Miquel. Divendres encara farem un petit assaig i distribució de poemes, i de vestir el corral, o despullar-lo, a partir de versos que ens retornen una part de la dignitat perduda.

Mestres, estudiants, professors, llicenciats, la crida és oberta i lliure: “la poesia no és de qui l’escriu, sinó més aviat de qui la necessita més.” I ves si els valencians tenim dèficit i dèficits.

Els Serrans, cant incomplet

Si l’home es plany, qui serà que l’escolte?

El foc encés i l’esperança encesa,

la clau al pany per si volen entrar.

D’aquest canyís de les figues madures,

d’aquest canyís de les figues de sucre,

d’aquest canyís de mel acreditada,

oh vent de pols, vent de terra del dia.

endolciràs i cremaràs el vi

d’oficiar pel destí del País.

I lentament beuràs la meua sang.

Oh pobres mans que prenien la pols,

Dic el teu nom en silenci, a la plaça,

i veig la nit, i patiments, i espera.

Vicent A. Estellés

La filosofia a través de les faules d’Isop:

1 Els bous i el carro. Dos bous tiraven d’un carro; l’eix va grinyolar i els bous, bo i girant-se, van dir: “Eh, tot el pes el portem nosaltres, i tu t’exclames?

Així mateix, hi ha homes que, mentre els altres es fatiguen, ells fan veure que s’esforcen. [ISOP, faules · Volum I, pàg. 105, escriptors grecs Fundació Bernat Metge]

El primer dia que vam plegar garrofes, si fa no fa, n’hi havia alumnes que van demostrar un esforç com el dels bous, en canvi que d’altres feien l’onso, arrufaven el nas, es grataven les cuixes o deixaven passar el temps sense veure les garrofes ni el cabàs on ficar-les. D’ací ja veuràs qui farà de funcionari, qui de mestre d’escola i qui arribarà a polític i més lluny en l’art de la martingala. Sort que encara tenim molts mesos per parlar de drets, de cultura, d’honestedat i de filosofia. Diu en la introducció d’aquest llibre sobre ISOP, que també és un luxe d’historietes, que Aristòtil ja deia que la faula era persuasió; després uns altres filòsofs l’elevaran fins al culte.

Encara passa que entre sis funcionaris, un potser que treballe, que tampoc no són el mateix nombre ací a València, per exemple, que a espanya: per cada funcionari treballador a València, n’hi ha cinc que no peguen colp; en canvi a espanya, per cada un que sembla que treballe, de funcionari, n’hi ha vint que xuplen del pot que paguem els valencians. Això els jutges ho consideren just, a valència i a espanya, perquè la justícia és 100% a mans d’espanyols. I els jutges, per molt que ensenyen xufa pegant amb el martellet, no deixen de fer el funcionari, els de l’eix del carro, mentre els bous s’exclamen de veritat.

“Arrape els records com qui arrapa la terra dels avis, fins que aplegue a les portes del regne agredolç de la infantesa.

“EL POBLE. La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de l’Illeta i de l’Illot.”

He començat a llegir a classe, en veu alta, Carmelina, la Matèria de Bretanya, i hem escrit unes quantes frases: arrapar els records, la terra, per arribar a la infantesa… Serà un dels envits del curs, llegir-los Carmelina en veu alta, aquesta joieta de narració sobre el país, com eren els pobles, els costums, la gent, uns anys enrere. Això perquè tinguen també un model de lectura i un model de text bell, clar i lluminós. Amb els anys, aquests detalls m’omplin més que no els textos moderns, més contundents o agressius, però més desorientats, infinitament menys genuins. Supose que n’hi ha moltes excepcions, com en tot, però ara mateix de la vinetna de llibres que tinc a la taula de mestre, tret d’un parrel d’assajos més mdoerns, la resta peguen en textos o propostes del segle XX.

MATÈRIA DE BRETANYA, Carmelina Sànchez Cutillas, editorial 3i4 (jo us propose, pares, que  compreu el llibre i que cada nit llegiu als fills una pàgina o dues. Ho gaudireu sens dubte, pares i fills plegats).

Dels llibres de la taula del mestre en parlarem un altre dia…

Per tancar el dia hem llegit un dels poemes del Mural, he triat del volum III, un que semblava un cant cerimonial, també de referència a la inganetsa dels nostres pobles, als carrers agranats, a les garbes i al julivert en un pitxer…

De Burjassot i de Godella vénen

Dones plorant, i, en arribar a Elx,

No poden més i de tristesa criden

I arrapen, brusques, les parets del temple.

Oh Mare nostra i esperança nostra!

Alfàbregues de Bétera, carrers

Agranats i arruixats, mirar qui passa,

Garbes de nards i maedéus d’agost!

Canyars de ciris, confiança nostra,

Socarrats de Paterna, casa d’or,

Anell d’aigua, regina pecatorum.

Herba d’olives, per la brisa rams,

Un consueta d’estupor i llànties,

El julivert en el pitxer amb aigua.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

—mestre, n’hi ha deures?

—només la lectura, llegiu-vos aquests versos.

Today is Friday, the 17th of September 2021

Hem llegit una altra vegada el poema de Lenore Hetrick homenatge al sol. Prèviament jo havia desplegat un mapa topogràfic del País Valencià i he marcat una de les serres emblemàtiques: la Mariola, entre la vall d’Albaida i el Comtat. he anunciat que enguany sí que farem estatge, a l’octubre, almenys passarem en una nit pel món ales peus d’aquesta serra. Llengua i territori, l’envit del curs i de l’escola enguany. Per això he llegit uns versos del Mural:

[I, 275-276]

Des del port de l’Olleria

arribàrem a Ontinyent

Per Bocairent passaríem

Per les Covetes dels Moros

Remuntant la Mariola

Alegre de bon matí

Diumenge dominical

Alegre de fonts secretes

De fulles verdes com mai

Mai no oblidaré el matí

Creuant l’alegre Mariola

En acabar-se les fonts

En acabar-se les fulles

Vàrem arribar a Alcoi

[…]

I penòsament pujàrem

Un dels cims del Montcabrer

Oh guerrillera Mariola verda!

Amb els genolls clavats a terra, et pregue.

Oracions de perduda memòria,

perduts fragments com perduts grans de blat.

Pregue per tu, perquè vigiles sempre,

perquè assegures un futur claríssim,

un dur combat, una dura victòria,

el clar fusell, l’espasa il·luminada.

I pregue més: et pregue pels teus fills.

Preserva, tu, aquesta raça indòmita,

aquest futur de gegants i senyeres!

He agafat, amb una mà, una terra,

i m’he senyat, molt lentament, el rostre.

Mire segur els dies que vindran.

[…]

des de la Mariola davallen

com una cançó

les fonts les innombrables fonts

els rierols

les herbes bones per al fetge i per tal de pixar clar

a l’altra banda de la Mariola hi ha les covetes dels moros excavades a la mateixa roca”

És divendres i fem balanç de la setmana, presentem futurs delegats, repartim responsabilitats i, després de dinar, encara tenim temps de veure un curt animat que els alumnes agraeixen. El balanç de la primera setmana és boníssim, segons les apreciacions dels alumnes. Si això fos així sempre, ai… I ves si encara tenim coses a polir i aprendre… NOmés de repassar els noms propis de la setama, el curs ja espanta: Estellés, Hardy, Steiner, Sòcrates… Com n’hi ha mestres que fan tanta cara de disgust, si tot plegat és un regal!

Quan la tempesta de la vesprada ens ha agafat, el cel negre, els núvols amenaçadors, dos o tres trons, uns llamps llunyans, els músics ni s’han immutat. A recer han posat en rogle les cadires, les partitures, els instruments, i han començat a preparar l’estrena: quan he arribat amb les begudes, m’he trobat el bolero de l’Alcúdia, el d’AlTall, el de Carlet…, i una parella de balladors que valia per dotze. Demà n’hi haurà sorpreses, l’estrena apunta que serà el dia gran de l’encontre d’enguany, un petit festival folk contra la innanició i els atacs traïdors de la pandèmia. Folk, ball, ritme, i músics convidats que ompliran el corral divendres: percussió, piano, veus, guitarres, violes, viola de roda… Uiii, no esperàvem tanta festa en un assaig que valdria per concert i per tornar al 2017, o el 2018, en favor de la música i de la plaça de la llibertat o del mercat. Però demà serem dins, al corral, que no plourà ni ens banyarem, segons la previsió. La múysica tradicional durant dos dies ens festejarà fins dissabte a la nit, amb totes les mesures necessàries per no prendre mal, ni torbar els feixistes que ens voldrien quiets o parats.

La programació de setembre i d’octubre apunta de lo alto, si us voleu espolsar la tristesa dels arbres i les cagdes de la mosca blanca.

Ateneu de Bétera, divendres i dissabte: per la llibertat que ho fem.

“La matemàtica dalt de tot de l’escola bàsica. A continuació la música, i després l’arquitectura.” George Steiner

—…després?, després ja podeu posar tota la resta.

Hem fet la primera classe en anglés, després de la presentació d’Adrià, que és el mestre nou. Va estudiar a La Masia, però és de València ciutat. I avui ens ha fet llegir poesia, uns verses que semblen un clàssic infantil americà, de Lenore Hetrick, després ens ha dit de guardar el poema en una funda de plàstic; per cert, ja sabeu com es diuen en anglés les fundes de plàstic per protegir els poemes?, Slippery Fish “el peix que rellisca”. Jo ho he trobat tan poètic, que he proposat als xiquets d’escriure un conte amb aquest títol: el peix que rellisca. Quan tinguem alguna cosa escrita ja us diré si ens ha servit… El verset de la poeta americana fa així

Great, glorious, golden sun,
Shine down on me today.
You are the life of all this earth,
You and your magic ray.

You are the life of bird and plant,
All must depend on you.
Shine down, great sun, the whole day long!
Shine from the heaven’s blue.

And I will welcome your golden rays,
For you mean life to me,
And you mean happiness and health,
Strength and energy.

Shine down, great sun, on flower and field,
And never say goodbye.
Forever and ever give us your light
From out the side, blue sky.

Golden Sun
By Lenore Hetrick

Sembla que el poema és un clàssic, i a la xarxa hi ha versions llegides en fonètiques diverses. Hem tancat el jorn amb una introducció a la filosofia que també obri nous horitzons. Ho hem titulat “PRINCIPIS ELEMENTALS DE FILOSOFIA”, i de primer hem definit què fan els filòsofs. Un filòsof és:

EL MURAL DEL PAÍS VALENCIÀ

Vicent Andrés Estellés

Declaració de principis

[I, 302-303]

Escric, amb molt d’amor

i demorant-me en el que escric,

aquest poema que voldria ésser

el poema febril del País Valencià.

Ací vaig nàixer,

aci varen nàixer els meus;

ací dessota aquesta terra,

com llànties insomnes,

esperen,

un per un,

la resurrecció de la carn.

Ací he cregut

i ací he estimat.

[…]

Aquest és el meu lloc

i el lloc dels meus:

d’ací ningú no ens ha de treure.

Romandrem ací.

En aquest pam de terra,

brusc i tendre, divers,

fins al moment mateix de la nostra mort.

[…]

No és millor ni pitjor aquest país.

Molt senzillament és el nostre,

el teu, el meu.

No el defensem encara;

tractem només, tu, jo i aquell,

d’afirmar-lo,

de dir-lo.

Per això aquest cant que inicie

voltat, com per gresols humils,

per uns quants noms il·lustres

que m’hauran de guiar

a través de la nit,

a través del país

del nostre poble.

Ací em pariren i ací estic.

Aquesta és la declaració de principis principal, del poeta, del curs, del mestre.

La segona és el tex inicial d’Apologia d’un matemàtic de Godfrey H. Hardy:

“Ara no faig matemàtica, escric sobre matemàtica. Això és una confessió de debilitat. Els matemàtics més joves i vigorosos em poden plànyer amb raó. Escric sobre matemàtica perquè, com qualsevol matemàtic que ha passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per fer la meua feina de manera eficaç.”

Hom podria fer un paral·lelisme amb la feina del mestre? Quan el mestre ha passat la seixantena, ai, no sé si té el cap prou clar (o potser massa clar), ni prou energia o paciència per fer una feina eficaç. Temps al temps. O temps és temps. O el temps mai no farà marxa enrere.

-Quan els xiquets van acabar, el mestre encara dormia!

Hem començat el projecte innovamat a classe, una proposta didàctica per aprendre matemàtica, una altra, però amb l’assessorament de gent que coneixem i amb la qual ens havíem format feia uns anys. Cecília Calvo i David Barba fa anys que es dediquen a l’ensenyament de mestres, amb garantia i sobrietat. Professionalitat. El primer contacte amb un dels exercicis ens ha costat una miqueta: aprenem a sumar sense fer la suma, a partir d’una altra suna model. Això és, si tenim un exemple model d’una suma amb dos sumands, calcula el resultat d’una altra suma si només hem variat un dels sumands amb una unitat o una decena, o fins i tto si hem variat els dos sumands. Vaja, que has de deduir el resultat d’una suma a partir d’una altra, sense haver de fer el càlcul i, després, has d’explicar què has fet, com ho has fet per arribar al resultat. Fàcil?, no no, després d’una hora els xiquets t’acaben demanant si poden fer la suma i prou. Sense mirar el model. Però no ens desesperem, que és una de les grans claus d’aprendre i ensenyar: paciència i un llapis. I un bon llibre. En l’últim moment del dia hem dibuixat el mapa del País Valencià: han aparegut més botifarrons que mapes, però després ja n’hi havia esborranys que diries, això sí que és el nostre país: s’assembla molt. Per dibuixar el país els dic que dibuixen un rectangle vertical que hauran de dividir en tres parts o caixes… A la caixa de dalt en el costat dret que toca la mar poseu Vinaròs, que coincid¡rà verticalemnt amb el cap de Sant Antoni a Dénia i Xàbia. Dibuixa una línia corva de Dénia a Vinaròs i una altra al sud, però ara al centre de la base del rectangle, a Oriola… i amunt a munt, a la caixa de dalt…

Dibuixar el mapa del país valencià, quan la referència a tot arreu és tan peninsular, no penseu que serà fàcil. Descolonitzar la ment no és una feina senzilla, mestres!

I

als cinquanta anys de la meua vida,

quan davallen les aigües tèrboles, pels espills,

molt modestament inicie aquest cant.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS, Vicent Andrés Estellés, en començar el Mural del País Valencià.

Jo també comence cada curs amb una declaració de principis. Gairebé sense avisar-ho, ja explique als xiquets què es trobaren durant el curs a quart de primària. Així que jo també podria haver començat d’aqueixa manera:

—als seixanta-un anys de la meua vida…

Aleshores els llegesc la declaració de principis d’Estellés, que ja és un gran què, el Mural, del qual faré parades, estacions, pujades al cim, passejos pel pla, i encara més activistats que ja aniré explicant-vos al temps que passen. Avui ja he fet que recitaren el poema d’Almela i Vives sobre la garrofera, un a un, una estrofa i avant, però això també és una activitat que farem sovint enguany: recitar els poetes valencians, entrenar la poesia en veu alta, aprendre el ritme de lectura més escaient en cada moment, descobrir els grans noms de la poesia universal: estellés, akhmàtova, mandelstan, dant, skahespeare, granell, Swirszczynska, neruda, vinyoli, fuster, tsvetàieva…

Avui, els alumnes han fet un tast d’anglés amb el mestre nou, Adrià, un jove que ha estudiat a La Masia i guiarà els alumnes perquè aprenguen més llengües i més llengua. També els he explicat que comencem un programa nou per aprendre matemàtica, amb material i didàctica nova a partir de propostes que posen el punt sobre el pensament matemàtic, la reflexió i l’escriptura d’allò que hauran fet dia a dia. Ves que enguany tindré menys temps per a les reflexions del nostre mestre guia durant uns anys, Godfrey H. Hardy, però jo m’ho faré per escapar-me i proposar alguna de les seues lliçons. L’Apologia d’un matemàtic és un discurs imprescindible quan fas ensenyament més enllà dels seixanta.

Acabem el dia amb cinema, uns curts d’animació divertits i productius, que ja apamen que el cinema també serà una clau de volta del curs que just acabem de començar. El cinema, la matemàtica, la lectura, la poesia…

—sabeu si n’hi ha cap pel·lícula imprescindible a nou anys?

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

Ja hem cantat massa vegades

les oliveres argentades,

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,

i els ametllers plens de joguines,

i els tarongers de flors albines,

i les figueres gegantines,

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,

plena de fe, la garrofera

[…] Francesc Almela i Vives

En arribar a l’escola, hem plegat garrofes. Sense preàmbuls ni miraments. Els dic, esmorzeu i ens posem a plegar. La parada de quart de primària és la garrofera, una de les cinc garroferes que tenim al pati. Aquesta va venir de Bétera, dels arbres Moreno, i ja comença a fer bones garrofes. Abans que no les xafen, ni passen per damunt sense ni mirar-les, pleguem-les, retornem-li la gratitud que mereix i l’arbre sempre ha regalat, si aquest era el dinar dels pobres quan no n’hi havia res a taula. Però què saben els xiquets, ara, de la vida del camp, d’aquest arbre que va arribar de Pèrsia, que necessita viure ben aprop de la mar, com si volgués dir, de l’altra riba és el meu origen, malgrat que fa segles que els valencians paren compte o en paraven. Jo sóc la siliqua!

-mestre, i tot el curs no farem una altra cosa que plegar garrofes?

Això ja seria un gran què, plegar garrofes i llegir. Llegir i plegar garrofes, parar el sac, sacsar-lo contra terra, pesar-lo, guardar-lo en un racó… De primer els dic que sí, que durant el mes de setembre, no farem una altra cosa, com passava a molts pobles valencians aleshores, i les colles eixien matinet del poble escampades pel terme, a plegar, iniciaven els cants: càntic de la ceratonia! dels xicots! dels nuvis! de batollar i de batre! Els homes havien eixit abans, per batollar i deixar la feina enllestida per als plegadors… Lligar el sac, carregar, transportar… la vida dels llauradors que sentien una passió especial per la terra. D’això m’agradaria parlar-vos avui, què farem aquest curs, què serà important, què anirà primer… I ens pagaràs diners, mestre?, no, no, vosaltres heu d’aprendre, aprendre què és la senzillesa, la gratitud, la humiltat, la feina del camp, la duresa del sol i de la terra, d’un colp ja veus qui és feiner, faces que faces, com n’hi ha que cerca un joc o escapolir-se’n, això també és un art, o bé trobar que allò siga divertit, perquè la filosofia ara mateix dels joves no és en la substància d’allò que fas, si no saber si és divertit per mi, si té cap recompensa material, aleshores es demanen: no acabe de veure perquè ho he de fer? Per aprendre, que responc, per saber com era el país, com era la vida de molts valencians, la vida rural, heu de saber que avui la garrofa val més diners que moltes de les altres fruites que poseu a taula, que trobeu a la taula de casa quan dineu. Al camp, hom ha dit que un quilo de garrofes es pagava a més d’un euro. Perquè el garrofí té molt de valor en cosmètica, això diuen. Les figues a sis euros al mercat de bétera, però les clementines, que n’hi ha que ja les han venudes, a trenta cèntims, i per cinc euros n’hi ha qui t’ofereix fins a tres melons, o dos, segons com siguen de grossos.

He repartit el poema complet d’Almela i Vives i els he dit que l’han de preparar per llegir-lo demà a classe. No n’hi ha deures, mestre? Només la lectura, llegir el poema i venir demà amb ganes de sorprendre’ns. De veritat que no n’hi ha?

—final del primer dia d’escola amb alumnes, què hem fet avui, què explicareu a casa?

Ho oblidava! També els he explicat la metàfora dels peixos: això és l’aigua.

Com que avui és la moreneta (llegiu-ho per ahir, 8 de setembre), que és patrona de Picanya i el campanar recitarà el virolai, l’escola és buida. D’alumnes i de mestres. Xim-pum.

He dedicat el matí al camp, a polvoritzar els plantons del Brucar amb terra mineral que hom diu que és terra fòssil, mil·lenària, que serveix d’adob i de matacaragols: els caragols vius foraden les fulles i les deixen tremolant. Entre formigues, tisoretes, caragols, aranya i conills l’amenaça és contínua. Faltava el cotonet de les valls per adobar el plat i encara el meu germà diu que la mosca ja fa caguera. De vesprada m’he passat a condicionar el corral on deixem el tractor i les altres eines del camp. Tornaré de nit i ja no tindré ganes de res més, sopar i preparar una rentadora d’aigua a pressió per acabar d’adobar els espais i treure teranyines i rates mortes entre la runa i la pols. Quan fa tants anys que no mous les andròmines, t’hi pots trobar qualsevol sorpresa.

Per cert, que en eixir a comprar la rentadora a pressió he vist la nova redona d’accés al poble amb els astronautes que representen coeters dessota la corda, quina gràcia, no? Quan tornes al poble, ja veus el nou rètol de benvinguda: bétera un poble coeter. Ves, dos dies l’any que tirem coets, en canvi d’ésser això. No diu, per exemple, bétera poble llaurador, que n’hi ha que es dediquen a la terra, o bétera poble lector, encara que ací enganyaríem l’envisc, o poble escampat, no. No ho diu, res de tot això. Som coeters i prou. El nivell de l’acudit ja descriu on arriba la massa intel·ligent. Poble lliure, poble democràtic, poble pels drets humans, tots aquests adjectius o complements han de ser excessivament comprometedors, en canvi que algú ha decidit que, si res ens identifica, això és el coet. El coet, sinyors.

Bé si es tractava d’una cosa festiva, puntual, d’uns dies, l’ocurrència encara faria riure de grat: voler fer-nos passar pel forat de la idiotesa ja sembla excessiu: poble agermanat, acollidor, culte… Aahhh, ja sé que no podem excedir-nos, que semblarà que hem begut, però fins i tot per ací la troballa seria còmica però més realista: poble de bufandins, poble per esmorzar, poble empolsegat, poble de bars, o un poble de carabassa, si li n’han plantades tantes enguany. I poble de traca?, o poble de la vaca?, si tenim la granja més gran d’Europa, d’això en podríem pressumir, com d’urbanitzacions o casetes de camp, de propostes que n’arriben tantes com vulgueu, que encara queden redones de benvinguda que retolar.

Ara caldria escoltar què diuen els coeters, de tot plegat, els que fan els coets de veritat, com anirà aquell negoci, perquè alguns dels petits grans negocis locals, com els forns, les carnisseries, les paqueteries, els sabaters o els ultramarins s’ha reduït fins a mínims, en canvi de les cues davant la caseta de la loteria, que ves que sempre n’hi ha cua de gent cercant el miracle, cua davant un impossible, l’atzar, la grossa, mentre la realitat és que la hisenda espanyola ens ofega per tots costats, ens roba, i nosaltres de quatre potes que caiguem en un forat que és l’indicador de què som… si som un poble coeter!