Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Carles Riera, president

0

Fem president un home de la CUP. Un home fort, honest, valent i compromés. Un home sense dubtes. És al parlament i espanya l’hauria d’acceptar sense més excuses. Un president de la Generalitat de la CUP! Una bomba per a ells; per a nosaltres, no. Sí, ja sé que diran que han aconseguit el propòsit, que Puigdemont no siga president ara mateix. Per a mi també és el president, el MHP Carles Puigdemont, en un país net, sense pressió, sense xantatge, sense amenaces als fills, sense amenaces de mort, sense jutges podrits, sense justícia al servei de polítics criminals…Puigdemont és el nostre home, per això vam fer quatre mil quilòmetres a desembre, per donar-li el nostre suport, però de conseller en cap, amb una delegació internacional del govern català a Brussel·les farà un paper principal de situar la República catalana a l’òrbita europea, en un any, farà de la independència una realitat internacional. I aleshores tindrem oberts dos focus importants en favor de la democràcia: l’un a Catalunya, l’altre al cor d’Europa.
Ací el govern i el president posen en marxa en procés constituent, allà un govern internacional escampa el nou model europeu que volem els demòcrates, a partir de la república més jove.
Ací la podrida justícia espanyola no podrà actuar sinó amb males arts, però ja no tindrà cap més justificació, i nosaltres tampoc no en tindrem cap més, per portar-los als tribunals europeus aquesta vesprada mateix, cada dia.
El tàndem Riera&Puigdemont pot tenir una força imparable, i el protocol dirà que l’un és això i l’altre és això, però tothom sabrem què representaran tots dos. I ERC també, i els dos milions, a governar la nova república sense excuses. L’assemblea Constituent que prepare les denúncies contra els jutges corruptes espanyols, contra el govern espanyol, que organitze els Mossos, que torne l’autoritat al Trapero i que organitze un mínim cos de defensa de la república i les seues institucions. I que organitzen l’economia, xa.

Això era una idea en aquesta mitja hora de pati d’escola… Però en tenim més, d’idees, els mestres, i la màscareta KRLS penjada del suro. Per democràcia, pels drets humans universals. Per la llibertat dels presos. Per respecte als refugiats. Per la llibertat dels pobles. Per tanta feina com tenim per envant!

Lladres que entren pel TC

0

Que la política espanyola s’han conxorxat amb la justícia no és nou. Que els polítics espanyols són corruptes fins a límits insospitats, tampoc. Que són profranquistes i perdonavides, ho han demostrat manta vegades. Fins i tot quan van assaltar el govern català i els van obligar a unes eleccions, vam entendre de quina cosa eren capaços. Però en perdre, ja no tenien més arguments, si no era barrar el parlament amb militars (GC) i policia per demostrar un altre colp de força, contra la institució catalana. Amb l’excusa d’acaçar el president Puigdemont, han posat centenars de cossos espanyols per amenaçar què fem, què faran ells, en el cas que necessiten envair-nos de nou.

El TC ha decidit d’intervenir la democràcia, en negar que el parlament de catalunya siga l’òrgan capaç de decidir després de les eleccions. Ells, els lladres del TC, diuen que sí, que el Parlament decidirà si els fa cas a ells, això és: amb les seues condicions. A espanya la democràcia ha mort, malgrat que puguem convocar eleccions, o votar, si els cràpules del tribunal decideixen com i qui. Encara més, decideixen que de primer, el futur president, has de passar per davant d’un jutge si vol que la decisió siga acceptada per ells. En democràcia?

De primer eren les lleis que decidia el parlament, després va ser l’economia, fins i tot els mitjans, tot això era intervingut pels tribunals, si no els interessava què feia aquell parlament o aquell altre (el parlament valencià també ha perdut diverses decisions “democràtiques”, perquè els jutges hi han intervingut des de casa, des del sofà de casa, contra els uns i contra els altres, si al pp no li interessava segons quina política). Els valencians, els catalans, els mallorquins, no és una casualitat contra qui actua el Tribunal, quan la política no la fa el pp.

Però el ruc ja llaura més lluny. Ara és també què votarà el parlament, qui triarà, qui podrà votar dels que ja són representants legals dels catalans. Fins en aquest extrem de la imprudència, el feixisme i la intervenció ha arribat el tribunal constitucional espanyol, el TC, una altra institució que ha perdut els papers i la decència en favor del pp i la criminalitat.

Ens estranya, si coneixem l’origen de molts dels jutges que en formen part? Ens estranya, si els jutges proposats per al tribunal de drets a Europa han falsificat el curriculum? Ens estranya, la pudor de la justícia espanyola?

A aqueixa merda ens conviden ara, des d’espanya. Valencians, i encara no volen que ens n’anem? Però cagant llets…

SALÜQ, res no atura el vent

0

La companyia de teatre Maquinant representa al teatre l’Horta, a Castellar, Horta Sud, l’obra Salüq, un poema visual, un conte, una representació de gran sensibilitat que denuncia el mal viatge d’una jove que vol fugir del conflicte del seu país per trobar la llibertat o, almenys, una vida millor. Nosaltres ho hem gaudit, els adults, i els xiquets també. Potser els menuts del primer cicle no agafen tota la metàfora i només es queden amb els artilugis, els efectes, els llums, els estels, la mar, la ciutat que va reduint-se, el viatge en una barca de Nür, per trobar un ant… Una meravella poètica, pedagògica, visual, que cal agrair a la companyia: no sempre allò que oferim als xiquets, en el teatre, atresora aqueixa qualitat, tanta combinació de coses que conformen un joiell, un regal.

Gràcies. Per molts anys!

[un detall: Anna, Aina, us demane de canviar el moment que dieu el carrer del cole, o el rètol “cole”, per el carrer de l’escola i el rètol “escola”. Evitareu l’únic moment de coentor.

*Famílies, joves, si us voleu admirar, i sensibilitzar a la vegada amb temes com refugiats, campaments, acollida, murs, mediterrània, vitage, drets humans, però també emb el teatre,no us perdeu què passa al teatret de Castellar. I si encara us voleu obrir la gana, visiteu la pàgina de Maquinant. Són d’Oriola, ves quina sorpresa.

Mossos, deteniu Zoido i la resta de torpalls que amenacen el president!

0

En una piulada atzarosa, despús-anit, vaig llegir el Salm 94 (93) verset 22: Et pots avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei? Ni que ells atempten contra la vida del just, i condemnen a mort l’innocent…

Això diu la bíblia, que fa milers d’anys que va ser escrita, almenys els primers llibres, però a espanya sembla tan actual el verset per tanta realitat com denuncia i tants fariseus com viuen de corrompre i viure-hi corromputs. Com ells són de cul gros, voldrien que tots passarem pel seu embut brutós, i en emmerdar-nos, no tinguérem possibilitat de salvació.

El ministre espanyol Zoido, el de les misèries, els abusos policials, els fracassos en els atemptats de Barcelona, líder de la ineficàcia habitual dels alts funcionaris espanyols (no és per faltar-los, però repasseu com parlen o s’expressen, pobres, menistres, secretaris, presidents…, d’on treuen aquesta mà d’inútils?, com són capaços de concentrar-los?, ), aquell ministre hauria de ser detingut pels Mossos. Els Mossos representen, en exclusiva, la policia de Catalunya. La resta són policies invasors. Així que els correspon de detenir qui atempta contra el president i el parlament dels catalans. Si fins i i to el PSOE es nega a explicar com és que espanya tenia a sou un terrorista que va planificar els atemptats a catalunya, no voleu dir que caldria sospitar de tot el sistema de seguretat espanyol? A mans de qui som? Sort que no dipositem la nostra confiança i seguretat en aitals inútils, no voluntàriament. Ho fem per obligació, per autoritat militar, per dret de conquesta aconseguit en una guerra de fa centenars d’anys. Però tant de temps com han tingut, no n’han aprés res, que no són gaire professionals, ells. Una merda. Són inútils, i som a mans d’inútils. I les proves són que amb tants recursos com han tingut, amb tant com han gaudit per fer i construir, amb tant de temps i tant com haurien haver aprés, són un fracàs rere un altre fracàs, més de quaranta anys: en economia, en atenció, en serveis, en pensions, en sous, en ocupació, en conservació del patrimoni, i encara sort de tanta gent com es deixa la pell, per salvar mobles, en educació, en atenció, en sanitat… Sí, som el cul professional d’Europa. Una llufa d’estat. Una llufa. I la prova a la seua capital de llufa és com milers dels que criden “a por ellos” es maten en una cua per agafar un lloc de merda en un hotel, mentre els amos, els fariseus, es mengen el meló en canvi de no pegar brot ni saber-ne. Uns inútils.

Però aquests inútils acacen els nostres, i els Mossos, què?, s’estaran quiets fins que algú els diga ase o bèstia? Que no lligen Pere Cardús?, com ho permeten, tot això contra el president?, tants insults, amenaces, d’aquells idiotes que es creuen qui ho sap, Bonanza?, el jabato?, roberto alcazar i pedrín?…

I els valencians, què?, com ens defensa el govern valencià del 155?, de l’apagada de TV3?, de les amenaces de la GC?, dels valencians mateix?, els valencians poc a poquet, sí, ja ho sabem, que no volem espantar el peix, ni passar més gana…

I aquells malparits se salten la bíblia i no passa res, res de res, damunt que es diuen catòlics i tota la pesca: ni que atempten contra la vida democràtica, ni contra el just, que inventen delictes en nom de la llei!

 

 

En quin món vivim, valencians?

0

A Espanya li agafà la grip antidemocràcia abans d’inventar-se la penicilina. El govern d’espanya, els jutges, la policia, els mitjans, ja no tenen ni remei ni antibiòtic eficaç. I els valencians, què diem? Ens aconforma aquesta vida regalada del pp, que ens arruïna, ens agafa dels ous, ens aterra l’ocupació dels joves fins a límits indecents, amenaça les pensions dels vells, buida el calaix públic i ens diu què podem i què no farem? El fracàs polític, la ruïna econòmica, el govern espanyol la tapa amb pel·lícules patriòtiques de pressupost elevat però de molt poca categoria. NO arriben a sèrie B si no és perquè ho paguen en diners negres. La persecució policial i judicial contra catalunya, o contra un sol home, tenien més valor si les dirigia John Ford. A espanya, que és madrit i rodalies, això ja els serveix per alimentar-los el pessebre —milers de joves, llicenciats o doctors, feien fila davant un hotel per a fer llits i passar el drap. I això ja no era una pel·lícula, sinó la realitat d’on ens ha portat el filldeputisme peperià.

Els valencians també sabem què és viure en la precarietat: espanya fa anys que ens ofega el finançament. De robar, ací s’hi han posat fins i tot els escolans, els bisbes, tants milers com semblava que eren d’aquell partit. Sí, madrit-espanya ens esclafa a consciència i amb voluntat. Ho diuen fins i tot homes moderats com vicent soler i ximo puig

Espanya acaça el president de catalunya, empresona consellers, civils que tenen opinió i són demòcrates. Són homes que representen justament la democràcia del poble, per això els empresonen. I els valencians, què esperarem a dir prou, d’aquella idiotesa que és avui espanya? Fins quan tolerarem que ens tracten com un drap?, calia aquesta riota d’un tren de velocitat espanyola?, calia furtar-nos les inversions del corredor mediterrani?, calia furtar-nos els diners als valencians per a pagar les autopistes de madrit?, era per això que calia ser espanyols?

El pp es corromp i corromp. Entre ells ja van eixint els disbarats, els ganivets i la cassalla. Recordes, Camps, quan viatjaves amb Ferrari amb aquella dona? Canta el gall i el pollastre, ho diuen en altaveu, davant els jutges, davant el món, però on direu que és la GC per comptes de tancar el podrimer de partit de M.Rajoy? Cercant aigüeres, tancant l’estat en una presó perquè un home, un home sol, un de sol, no puga accedir al parlament per al qual ha sigut triat pels seus.

El filldeputisme ha de ser desfici gros, i eixir del cul d’una haca.

El Bigot diu que Camps i Cotino ordien el pla, que durant anys els diners negres han corregut de mà en mà a can pp, a València, a Madrit i arreu on n’hi havia pp. Però què fa Montoro?, el d’hisenda? Aquell pelat ens insulta dient-nos que som d’ETA, que tothom som d’ETA si qüestionem la saviesa de déu pare, que és ell, rajoy, aznar, el pose i ciutadans, tots en una santíssima trinitat d’una sola llengua però bífida. Sí, segons espanya, els valencians mereixem un càstig diví superior. Perquè no hem entés res, malgrat que sabem fer orxata i alfàbegues. Si la pròpia secretària del pp valencià (!) diu que Camps no té res a veure amb el pp, ni cotino, ni costa, ni el bigot, ni ningú, quin caram és el poble valencià per a dubtar-ho?

Sembla que, en entrar en un jutjat (els del pp es pensen que entren en un club de fresques) cap ni un dels delinqüents ja no són del pp, sinó de la figa la mare que els parí, que els tornarà a absorbir per fer-los Dalais o Lames, o ves a saber per on els traurà després, la marota, en una altra vida.

Sort que Mercadona vendrà bufes de ciutadans i bufandes del valència, mentre els valencians us deixeu robar durant vint anys més, o trenta, tant se val. Al remat és a la maedeueta a qui cal fer-li la faixa, si s’ha engreixat, o la caixa, si ja s’ha mort.

La matemàtica per fer país

0

Com que havia encomanat que m’enviaren uns quants problemes de matemàtica per elaborar-ne un quadern, agafe un dels problemes al vol que he trobat sucós i ajustat a una vida regalada; l’escola no hauria d’esser passar moments alegres o tristos, només, que n’hi ha una realitat democràtica, més enllà d’on no ho sembla.

Hui és festa, anem al millor restaurant del món, a cal Carter, a Mura. Som una taula de 6 majors i 2 xiquets. A la carta, els entrants són a 10 euros, els principals a 17 i els postres a 7 euros. Si els vuit volem de tot, quant ens costarà el dinar? I si el pare és un fartó i vol repetir de tot, quant pujarà el dinarot? Deixareu propina?

Això ja ha fet que busqués si n’hi havia aquest restaurant, a Mura, i d’això ja fa més de cinquanta anys, que és obert. I encara mentre resolem el problema, no direu que no us fa goig d’anar-hi, a veure què cuinen. Salta una altra llebre a l’aula i diu que ell, sí, que coneix un restaurant que és el millor de València, del món, no, però de València sí. Un altre afig que a a espanya també n’hi ha restaurants bons. Veieu com sí, que n’hi ha vida enllà de l’escola. Si ja som una República.

Per cert, entre les respostes i les preguntes del problema, no n’hi ha de filosòfiques?, d’estils de vida?, de fer les coses ben fetes o d’haver-les de pagar com cal?, això de la matemàtica no semblarà més perillós que no pensàvem?

 

*Ah, no us he explicat que avui ens han visitat dues observadores internacionals, dues mestres de Sant Esteve Sesrovires?

Robar-nos 300.000 milions

0

Robar-nos 300.000 milions d’euros i premiar-los amb anys de govern. Robar i premiar. Premiar un partit sencer, tota la militància?, en canvi dels robatoris continus, pensats per enganyar tothom. Saber que et roben, dir-ho, denunciar-ho, però quedar desemparat per una justícia que els permet de continuar delinquint fins a quantitats astronòmiques. Posar un estat sencer en ruïna, jugar-se la viabilitat de joves i vells, assegurar la pobresa de per vida de centenars de milers, en canvi d’uns quants florentinos, camps, gonzález, aznars, ratos, rajoys o borbons. El botí són diners, impunitat, indecència, el feixisme.

La realitat espanyola supera Kafka. La literatura sàdica i el cinema. Un govern roba una quantitat astronòmica i no paga el fracàs, ni la ineficàcia, ni la torpesa que representa. Els uns i els altres, fan d’espanya una màquina de perdre, diners, dignitat, ètica i valors. Però, per què els funciona, al pp?, per què ningú no és capaç de parar els peus, al crim organitzat des de madrit? En una democràcia fóra fàcil; si la llei i la justícia t’empara. En una conxorxa, pensada durant centenars d’anys per a delinquir amb impunitat, el crim dóna aire. Fa honor del deshonor, se’n burla de l’honestedat. Aterra l’ànima dels homes.

Espanya ha liquidat les reserves, econòmiques i morals. Ha gastat durant anys diners que no eren seus —ni del pp, ni del psoe— s’ha endeutat fins a la ruïna, més avall d’un límit imprudent. Fins on no n’hi ha marxa enrere, s’ha estacat. I tot plegat, per regalar els diners públics a bancs, per untar butxaques, empreses, o fer inversions inútils. El despropòsit de la xifra és tan gros que arriba a inversemblant, que només els corruptes hi confien, que algú ens traurà del caos a la majoria, si ells ja s’hi han protegit.

El resultat del robatori és un deute impossible, incontrolable, en canvi d’un repte vergonyós: robar. Caldrà collar els desgraciats, en canvi que els desgraciats els deixen delinquir: pensions, sous, atenció, allò bàsic. Però a espanya ja no tenim allò bàsic, recursos, hospitals, escoles, atenció, d’un país modern, ni garanties en la decència, en l’ajut i la col·laboració. Allò bàsic, entre ells, és continuar delinquint, agafar del pit la perifèria, insultar la diferència, amenaçar qui és diferent.

En canvi de ser espanyol tot li val: ases, bèsties, colps, repressió, mentida, en canvi de ser espanyol tot es permés, tolerat, servil, malparit. Entre aprendre filosofia i violar els drets humans, una majoria d’espanyols ja s’hi han decidit.

“Causar-se” de l’escola

0

Porte dos dies sencers movent mobles amunt i avall, a la classe, llençant papers, carpetes velles, materials que tindran més de vint o trenta anys, fitxes fetes a mà, fulls esgrogueïts…, au, va torna a moure aquell moble d’ací i d’allà. Sort que els xiquets m’han ajudat, xa, i tant que volien fer, i tothom em demanava com podia col·laborar, bé, tothom tampoc, n’hi havia que ho mirava de gairó, com dient-me, si no em mires, mestre, si no m’ho demanes…, però n’hi ha que no han parat un minut. Ara entrava un mestre, què fas?, t’has tornat boig?, no, no, és que he llegit en un llibre que els finlandesos„, però que no estàs bé, tu?, sí, però, mira, afig el visitant que no farà de mestre-turista sinó que voldrà intervenir, podries posar aquest moble enllà, perquè ajudarà a córrer més l’aire, o farà aquell ambient que pretens… Després en vindrà un altre, un altre mestre que veurà una altra cosa, i em demanarà si no canviaré això, i un altre no dirà res, directament canviarà el moble de lloc; ara vinc ara torne, canvia això, puja ací, ves aquell prestage allà seria millor, i els xiquets avui ja regiraven tant com havíem tirat i ho recollien per a casa, però què feu?, no, no, això no ho podeu traure una altra vegada, tant com m’ha costat de decidir, al fem de nou, a la caixa del paper reciclat, i després que tornava d’un viatge s’hi havien amagat de nou al calaix les carpetes recuparades; n’hi havia un moment que ningú no podia treballar: Sofia reia dels munts de carpetes i papers que tenia davant els morros, que no podia veure qui tenia al davant, i gairebé ningú no podia treballar amb normalitat, amb aquell desori, que semblava que havia passat una mànega de vent. Avui, que era el segon dia de la mudança, la cosa sembla més clara, va guanyant, sens dubte, i una cua de xiquets que em demanava què féiem amb les carpetes, amb aquelles llibres, amb els carpesans, amb els llibres de text que sobraven, on deixem els còmics, i les pintures, i els blocs de dibuix, oh, sí que n’hi havia assumpte. Segon dia d’organització, o de desordre, i els peus podria ficar-los a remull en aigua amb sal, ho he pensat de pujar una ferrà o un cosi, però després m’he demanat si entendrien la metàfora, massa bíblica o rural, potser. He preferit de pujar unes taronges i celebrar-ho: una commemoració ben valenciana. N’hi ha que se n’ha fotudes quatre o cincs: xe, que rebentaràs com sangonereta! Si ja tinc ganes d’escriure; malgrat que encara n’hi ha feina per envant i espais sense resoldre, l’horitzó pinta bé o, almenys, pinta diferent. Una mare m’envia per wassap la conversa amb el fill: xa, com ha anat avui l’escola?, bé. I a classe? A classe, mare, crec que no n’hi ha res que siga al lloc.

Però demà matí els sorprendré, els xiquets, per compensar-los dos dies de mareig. Potser que caiguen de cul, amb la sorpresa que els he preparat. A més de les taronges els pujaré una altra cosa.

*Sobre l’aforisme fusterià del títol de l’apuntament, és perquè tinc damunt la taula dels llibres nous Aforismes, de Joan Fuster, que ha editat Bromera, amb introducció i propostes didàctiques d’Isidre Crespo. Per a gaudir-lo a glops curts.

Xafarranxo anti!

0

Espanya es mor. Alena amb dificultat, com si visqués voluntàriament els últims dies de democràcia. Només el 10% sembla que la fa respirar allò que volia esser, però l’altre 90%, d’ànima feixista, l’ha guanyada al KO: tothom allà s’ha llançat a matar la democràcia: el pp, la hisenda Montoro, cospedal, m.Rajoy, els mitjans capitanejats per la SER i el País, les televisions espanoles sense excepció, el pnb, la caverna de sempre, els expresidents, els bancs, les grans empreses que llepen del pessebre, el psoe i, no ho oblidem, una part important de la ciutadania…, és com si, de colp, tothom allà a espanya fos d’extrema dreta. Almenys la part visible que navega damunt tanta merda. Un exemple:

“una professora universitària de Girona aplega a l’estació de l’AVE a madrit i agafa un taxi per anar a l’hotel. El taxista li demana si ha arribat amb l’AVE que venia de Catalunya —l’accent català, ai—, sí?, i la fa baixar del taxi.”

Alguns dels focus més bel·ligerants ja els esperàvem. Però d’altres, que en principi semblaven una altra cosa, s’hi han destapat, s’han aferrat a models d’agressió ensenyats pel feixisme. Això és allò visible, sabeu?, perquè de les clavegueres, dels diners que flueixen en pagar tanta festa feixista, dels poders reals a espanya, dels desequilibris de pressupost a defensa en canvi d’educació, de pressupots a policia i repressió en canvi d’atenció social, no en parlem, són els tapats, els ricots, els intocables, no els controlarem mai, aitals recursos destinats a un model de societat en canvi del mutisme general.

També Europa va muda, calla, com una mala peça. Europa calla davant aquesta tragèdia. Què poc que dura la felicitat a cal pobre, xa, què poca cultura democràtica, n’hi ha hagut mai a espanya. Com de fàcil ho ha tingut sempre la dreta quan s’ha vist en el dubte de decidir: perdre els privilegis davant la democràcia? Mai. Abans la dictadura.

Sense excepció, a espanya sembla que se sentien molt incòmodes de tanta democràcia i en uns mesos han fet un colp de timó, al teatret de la transició i la cerimònia: se’ls ha girat la mirada, el vent, no sabem com de ràpidament s’ha perdut l’esperit de llibertat, i nyas, ja som ací camí del franquisme viu i més enfortit que no pensàvem. Els carrers s’omplen de falangistes, de franquistes, de cants i misses en favor del dictador, carrers i plaques amb noms que es desempolseguen, jutges i jutges i jutges de qualsevol dels tribunals, policies, tot va en aquella direcció de tornar al 1939. Tota pedra els fa paret contra catalunya, que és, malgrat que no ho vulguen, l’esperit més lliure i reivindicatiu a Europa ara mateix. Però l’han vist de tan aprop, la tenen tant a tocar, aqueixa paret mitgera, que la llibertat els ha fet por, els ha provocat un pànic que se’ls ha ficat al cos, a les venes, i els ha fet traure aquella visceralitat: rancor, enveja, violència, agressió, mentida, acusació, tot els és poc per prendre mal contra els catalans.

Encara faltaven alguns suports de mitja galta: ximo puig, oltra, els en comú, els podem de valència… Tot aquests també malparlen de la república catalana, en canvi de les engrunes, de les molles, de no rebre directament l’escarni. Pobres i sense ànima, xa.

I enmig d’aquest retorn al túnel del temps, la parcialitat de sentències i acusacions contra els uns, i la impunitat més descarada contra els de sempre. Sort que ara els mitjans no són cecs, i les xarxes deixen rastre. La història posarà cadascú a lloc. Si és camí del segle XXI, renaixerem vius i estalvis, camí d’una llibertat digníssima. Si deixem que se’ns apoderen, anirem a l’infern del 1940, arruïnats de per vida.

Sort que som optimistes, xa!

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

0

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

0

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

 

 

 

Sort que no en sabem de lleis!

0

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Odi i violència, l’únic recurs d’espanya

0

Capítol cospedal: la ministra espanola Cospedal assegurava que tenia l’exèrcit preparat per atemptar a Catalunya. No n’hi ha paraules. O no n’hi hauria en una societat democràtica. A espanya ho diu això una ministra i li posen una medalla. Tenia l’exèrcit preparat per a què, sinyora? Per a disparar? Per a matar? Homes dones i xiquets? Els xiquets de parvulari també?, els mestres?, les mares?, els joves desocupats?, a qui pensava matar, vosté i el seu exèrcit?, els defensors de la democràcia, només?, els que no són del pp? Ai, mare, que sembla que no va la sola, la ministra…

Sobre la violència i l’amenaça, uns quants comandaments de la GC voldrien passar porta per porta, com en el feixisme més violent dels pitjors moments d’Europa. Volia preguntar-los porta per porta quina desafecció tenen per la GC i, en el cas que en tinguen gens, passar-los per la caserna i els seus modos. Com que l’home principal de la estratègia era un coronel condemnat per tortures, entrenat en afers dels colps i la violència, suposem que era com passar per una caserna del tipus Intxaurrondo… No ho sé. Modos GC d’aquella i d’aquesta època. Però ningú, ni la justícia, ni els polítics, ni els mitjans no els han parat els peus i la veu amenaçadora. Que diguen burrades. Que facen por. Q ue instauren el terror verbal i el físic, com a l’1 d’octubre. Ai, sí, l’1 d’octubre passarà a la història, per les dotze mil medalles del pp que pagarem amb diner públic. Medalles d’or i d’argent segons la sang que has fet córrer, xa, de primera i de primera especial, segons que hages tirat un vell per l’escala o li hagés obert el cap, o mig cap… Totes les burrades que diuen ells són legals, que diuen i que fan, perdonades. Impunes. Perquè és el seu estil, caserna a caserna, GC a GC, en aquesta espanya de misèria violenta.

És odi, simplement. A Catalunya, a València, a la democràcia. D’una altra manera, l’opció de passar porta per porta no seria mai ni expressada, ni en pensaments. Però ací es pensa, es difon, s’amplia, com una declaració de guerra, de voler guerra, de desitjar de fer sang. Contra la democràcia. És la impunitat feixista. I després un jutge ho afina, ho prepara, assetja contra la gent honesta. Indecència. Indecència judicial.

Ara sembla que els jutges i els tribunals espanols volen ampliar una causa general contra milers de catalans que s’han expressat democràticament i pacífica. Els mitjans, i fins i tot els còmics del carnaval, i més activistes de xarxes, tots plegats demanen més sang, contra els catalans i els seus dirigents. I la impunitat creix, senyoreja i es passeja, si l’atac és sempre en aquell sentit: assetjament, acaçament, una violència expressa… Les paraules, els gestos, el 155, el no reconeixement del resultat de les eleccions del 21 de desembre, és intolerància a la democràcia. Intolerància orquestrada amb diners públics, des d’institucions públiques, amb jutges, polítics i mitjans, corruptes contra la democràcia. Espanya despullada. Completament nua.

Si espanya fomenta l’odi i la violència, el que vivim és un calc d’allò que Primo Levi apuntava com a exemple del monstre feixista: a Europa n’hi ha moviments favorables al racisme i a la xenofòbia, però a Espanya governen. Governen i reparteixen la seua justícia particular, com passava a Sud-Àfrica quan Mandela era en presó. Era il·legal reclamar la igualtat dels negres, era legal mantenir l’esclavatge, l’assassinat… Com és legal, a Espanya, atacar la democràcia: “Quan la intolerància i l’odi es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent”, diu Levi…

En canvi, la nostra resposta serà optimista, positiva i entusiasta. Perquè cada colp, cada insult, cada amenaça ens empeny a treballar contra aquell model feixista. Espanya reviu el primitivisme violent, violador, on tot li val contra l’opinió diferent. En canvi, la nostra resposta serà optimista. Pacífica, però intransigent. Perquè la democràcia no té marxa enrere, malgrat que espanya ho voldria, i una part votaria per abolir-la. Intransigents en favor de la llibertat.

 

MH XimoPuig, què ha d’agrair a espanya?

0

[…] “Una inhumanitat que, per desgràcia, encara avui es cova a Europa en moviments favorables al racisme i fins i tot al nazisme. Primo Levi ens recorda que quan la intolerància cap a l’altre o el diferent es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent. Per això, convé no abaixar la guàrdia, no han de subestimar-se les paraules i els gestos que contribueixen a fomentar l’odi i la violència.”

Nuccio Ordine a Clàssics per a la vida (quaderns crema) Sobre Si això és un home

 

La veu del País Valencià assegura que el MH Ximo Puig, president de la generalitat valenciana, premiarà una organització profeixista de Catalunya. Una organització que, cada colp que s’ha manifestat als carrers, ha provocat no pocs incidents. No parlem dels diners que ha rebut, de manera fosca en canvi de torpedinar la República catalana. Ni qui són molts dels fundadors d’aquella associació. En aquest pas, el MH valencià també podria premiar els violents que ens van amenaçar, insultar, agredir el 9 d’Octubre. Cada 9 d’Octubre?

Fer el joc al PP?, agrair-los que ens roben?, que siguem el país pitjor finançat d’Europa?, besar-los el cul perquè ens van enganyar, a tots els valencians, amb els comptes que van presentar a Europa? Permetre que Montoro se’n riga de tots nosaltres, any rere any, que ell i espanya (el pp) ens impute una multa pel robatori del pp? Permetre que ens retalle més encara un pressupost esquifit? Agrair a espanya el 155?, les retallades?, l’antidemocràcia? Torpedinar amb foc amic el pacte del botànic perquè molts se’n desencanten?, o potser les portes giratòries de l’almoina que els quedarà, les molles, són per a alimentar un possible futur de mediocres i pessebristes?

Benvolgut president, molt honorable, el màxim responsable del govern valencià no hauria de perdre els papers, mai, o poques vegades. En tot cas, un president no hauria d’avergonyir milers de valencians que viuen i veuen la democràcia amenaçada, per culpa d’associacions d’aqueix estil. Sobretot, perquè hem patit durant molts anys la pocavergonya i la indecència, i ens pensàvem que ens salvaríem durant molt de temps de pràctiques inútils i mediocres.

Però n’hi ha més, senyor president.

[…]

 

Espanya pot educar-se?

1

Potser que l’estructura de la pregunta no siga correcta, en valencià. Fóra millor preguntar-nos si, una majoria d’espanyols, poden educar-se, que ja podem comptar que n’hi haurà que diran que no, de partença. Com dirien també molts valencians, no caigueu de la figuera, ara. Que ja els va bé la vida com supose que els aniria bé en època de l’home primitiu. Fóra possible, doncs, que una majoria d’espanyols volgués educar-se?, utilitze el verb educar en el sentit més amplot —ja sé que els espanyols poden aprendre espanyol, matemàtica, geografia, ciència, coneixements, continguts i àrees del coneixement en general, però educar-se en el sentit filosòfic, moral, ho veieu possible? Perquè si la resposta és negativa, potser que tindrem més feina que no pensem, i allà enllà un problema convertit en una paradoxa. Un problema té solució, però una paradoxa em tem que no té ni anses per agafar-nos.

Espanya té un conflicte amb la seua perifèria. Amb tota sense excepció. Amb una part més que no amb una altra, però amunt o avall, n’hi ha cultiu de conflicte, lleu o gravíssim a tot arreu. Catalunya, València, les Illes, Euskadi…  Això és, espanya té un problema d’emocions que fa centenars d’anys que no ha resolt. La professora Carme Timoneda diu que una resolució eficaç d’un conflicte és una oportunitat d’or per educar les emocions. Amb el conflicte amb Catalunya, Espanya envia repressió, colps, amenaces, restriccions econòmiques… Això és, que no té cap intenció de resoldre el conflicte. Imagineu una escena de pati a l’escola, afigureu-vos que per resoldre un conflicte entre dos xiquets, l’un atonyinés l’altre, l’insultés, l’amenacés, cada dia, a qualsevol hora… I encara la mestra digués que li passa poc, per rar o baixet, o simpatitzant dels altres xiquets sense excepció.
Espanya amenaça amb l’exèrcit també, o amb la GC. Ahir un coronel condemnat per tortures —un demòcrata de tota la vida de la GC—amenaçava d’anar porta a porta a demanar qui caram era ningú per plantar-los cara, a ells, la força verda de l’estat. La força verda de l’estat atresora la famosa frase “tot per aquella pàtria”. I per la nostra?, i per la dels altres?

“Què és el que porta a desenvolupar conductes com ara crits, i fins i tot colps vers l’altra persona” es demana la professora Timoneda en el seu llibre Eduquem-nos per educar, i continua dient-se: «De fet, és el que segurament ens sobta de moltes situacions que es poden donar a la nostra vida quotidiana quan ens preguntem com és que una persona porta a l’extrem conductes agressives o violentes quan sorgeix un conflicte i també com és que no és capaç de frenar-les fins i tot davant l’evidència del fet que hi haja una altra persona que no es puga defensar…», si no és democràticament.

Espanya, aquesta via de violència i agressió, d’amenaça i de càstig, és l’única cosa apressa amb tres mil anys de civilització?

 

TIMONEDA, Carme (2017): Eduquem-nos per educar, una guia per a l’educació emocional dels docents. Fundació Carme Videl Xifre de Neuropsicopedagogia, Girona