Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Escoles en Xarxa, Badalona 2009

0
Publicat el 29 de maig de 2009

Enguany, l’encontre d’Escoles en Xarxa s’ha fet a Badalona, a l’espai Betúlia. Escoles en Xarxa, intercanvis a primària, és un projecte de Vilaweb i Omnium, per relacionar les escoles del país a través de la pràctica del periodisme digital, un treball que dinamitzen la Gisela, l’Esther i la Rosa Boixaderes a més de l’equip tècnic de Vilaweb que li dóna el suport en molts sentits. És de les poques ocasions que tenim les escoles del nord i del sud, i les que són enmig de la mar, de trobar-nos un dia, unes hores, per això mateix és un projecte tan necessari. Cada colp menys ens trobem les escoles del país, així que qualsevol iniciativa en aquest sentit és doblement necessària. Més encara quan fem tants intercanvis amb Europa i, no és casualitat, anem perdent el sentit pedagògic de trobar-nos nosaltres mateix, enmig de la complexitat de país que vivim, el nord i el sud. Home, perquè a Barcelona no obliden que, el valencià, també és la seua llengua. 

Post: si la setmana passada CiU votava contra una esmena d’ER a favor de la reciprocitat de TV, ara és el govern valencià, qui prohibeix qualsevol reciprocitat amb Catalunya. És una venjança per la persecució judicial a què tenen sotmés Camps, Costa, Fabra, Campos, i tot el rastre consegüent de botifarres amb oli. Potser que també per la victòria a Roma. Amb les males arts, podeu pensar el pitjor.

Independents o campions?

1
Publicat el 27 de maig de 2009

Vet ací el gran partit, el debat en un punt calent, extrem. Demà, a favor o en contra, una part important del país, sinó tota, serà pendent del gran partit a Roma entre dues afeccions al futbol total. D’acord, em demane què prefereixen els nostres, que ja han guanyat molt i de llarg (ens ha passat la segona millor cosa que ens hagués pogut passar mai, enguany). Pep? Si demà, a quarts de nou, algú et demanés que triares entre caixa o faixa, quina seria la teua gran decisió: la independència o ser campions d’Europa?

Ves que tries, perquè molta gent et segueix, i molt, més enllà del futbol: de primer, perquè per primera vegada tenim una persona que sap lligar un discurs, articular idees i, més difícil, pensar i afegir bon gust i estil en un esport on no manquen, ni han mancat històricament, bufes i llufes. Tenim estil, tenim un model, una manera de fer, i n’hi ha compromís i estratègia pel país. Potser per això mateix, Laporta, ha concentrat tantes enemistats. Ara, més enllà de la broma de demà, guanyar o perdre l’últim dels partits de l’any, d’ací unes hores mitja Europa ens mirarà de reüll, i els haurem demostrat el més important: sabrem guanyar i sabrem perdre, en tots els sentits. La qual cosa Europa sempre ens ha agraït tan poc. Per això el Pep ha marcat un abans i un després en aquest club de futbol, entre més coses. Però posats a tibar de la corda, i a posar-te en entrebancs…, què triaries demà, si poguesses, Pep: ser independents o ser campions?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els nous camises blanques

0
Publicat el 25 de maig de 2009

Asseguts en aquelles cadires de plàstic, a camp obert, o drets saludant amb el braç alt, que no és el mateix que fer-ho amb el braç en alt, amb barret o sense, algú amb ulleres de sol, tots quatre o cinc alts càrregs, d’espanyols i de valencians, demanen l’absolució, adduint que els vots que rebran per Europa els absoldrà popularment (quina retòrica); els imputats, pressumptament corruptes, polítics del pp, demanen popularment de ser absolts de les penes de corrupció, d’irresponsabilitat, de desviaments de diners públics de qüestions bàsiques, mínimes, a qüestions del luxe i la fatxenderia. Argumenten que el resultat de les eleccions, que ells ja avancen seran guanyadors per ampla majoria, els lliura de tot mal comés contra la hisenda, contra l’honor, contra la noblesa del càrrec, contra el rang polític, contra qualsevol cosa, ells pensen que les eleccions són per damunt de la justícia. Els lliura de qualsevol responsabilitat.

Segons Rajoy, que és el paraigua que empara Camps, Costa, Trillo i tutti quanti, tot d’inquisidors sense cor assetgen el seu deixeble valencià, que fa dies i mesos no s’exhibeix públicament si no és parapetat enmig de goril·les o altres càrrecs de rang superior o inferior.

Resum, si la resposta popular en les eleccions europees resol els casos que tenen pendents en el jutjat molts polítics del PP, això serà un precedent, i tota la resposta popular a Euskadi, per exemple, a favor del món de Batasuna, també els lliuraria del càstig que els infringeixen el PP i el PSOE per una llei pactada pels partits polítics grans.

Però, si l’abstenció política supera una quantitat diguem-ne respectable de gent que, davant la burla del PP i del PSOE ací i enllà, davant la corrupció de tots dos, i fins i tot amb els pactes contra això i contra allò, si davant tot plegat hi ha un quaranta per cent o encara un quaranta-cinc per cent d’abstenció, voldrà dir que tots aquests polítics, de dreta i d’esquerra, uniformement espanyols, pel mateix resultat i per aquella regla mateix haurien de dimitir i de deixar la política, per a satisfacció d’una part de l’electorat que, sempre significativament i hipotètica, no els ha rotat de donar-los cap vot, ni als uns ni als altres.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Il·legalitzeu-los!

1
Publicat el 23 de maig de 2009

No reneguen del que han fet, malgrat que són imputats, molts d’ells, malgrat que reconeixen regals, que no són pocs ni de valor menyspreable, malgrat això els porten al braç com les andes de la processó, fins i tot volien organitzar processons i romeries i portar-los a muscles, els imputats del PP,, reclamen vítols dels seus batlles, ¡ dels seus regidors, són culpables de bastantes accions il·legals, han adjudicat tot de contractes sense voler mostra-nos com ni per quants diners ni a qui, vaja, que fins i tot en fan ostentació de tot plegat: això, en el cas basc va provocar la il·legalització. El silenci basc, va provocar la prohibició de presentar-se a eleccions, per una llei de partits convinguda entre espanyols contra qui no fos espanyol. Doncs, tota aquesta patuleia del PP no solament no renega de la corrupció, sinó que l’aplaudeix, en demana lloes, s’exhibeixen contra la justícia, per fer por a la justícia mateix: i no en reneguen. Apareixen falsificadors, portadors de diners a l’estranger, empreses fantasmes, organismes fantasma, despeses augmentades, desaparició de factures… Doncs això, són exemples que ens valen d’exemple, que senten precedent d’una lloa a la corrupció,i segons la pròpia llei que van acordar tot plegat comportaria la il·legalització. Doncs, au, no us freneu, il·legalitzeu-los. Abans que legalitzen la corrupció (tenen cara per això i ho pretenen), il·legalitzeu-los.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La tècnica 11-M

2
Publicat el 22 de maig de 2009

Negar-ho tot. Acusar els altres. Dir no, sempre dieu no, sempre heu de dir que no; mai dels mais heu de dir una altra cosa ni res més. No, això és, no i no. Els culpables són els altres, els delinqüents són els altres. Els lladres sempre són els altres. Nosaltres no hem fet res. Res de res. Negueu-ho tot, disculpeu-ho tot. Anuncieu que és un complot, una conxorxa, un parany per fer-nos caure. No, dieu que no, que no heu fet el que heu fet. Dieu que no heu comés el que heu comés. Que no heu acceptat el que heu acceptat. Negueu-ho. Tot, sense excuses.

Tornem-ho a repetir, com a les eleccions espanyoles. Acuseu-los a ells, escampeu que ens volen el pitjor als valencians, a veure si passa un altre miracle. Som les víctimes, som els agredits. Som innocents. Ho som.

–Però, l’alternativa… Quina és la veritable alternativa?
–Xe, negueu-ho tot! Tot! Però, sobretot, no eixiu de l’armari. Això, no.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Connivències, conveniències, coincidències

0
Publicat el 22 de maig de 2009

CiU pacta amb el PSOE contra la reciprocitat de televisions entre els Països Catalans. Contra la TV3 al País Valencià, doncs, contra iB3 a Catalunya, o contra Canal9 a les Illes, per fer un triangle que és un batibull.
Molt bé, CiU, fantàstic. Dels espanyols ho esperàvem gairebé tot, de CiU van aclarint-se més coses. Si el Bloc valencià ha pactat amb aquests per les europees, també vol dir que el Bloc és en contra de TV3 a València?
El PSOE i i el PP ja ho pacten gairebé tot contra els valencians. A favor del filtre 5% per entrar a les Corts, per exemple. En contra de l’Institut Ramon Llull, quina ferida intel·lectual… Contra una part de l’escola valenciana, sens dubte.
Però això de Convergència, contra la TV3 a València, ara mateix amb el que ens consta la campanya d’Acció Cultural, i justament en l’estrena del Tremosa, que semblava un encert de fitxatge i d’home…
Quin absurd de polítics. També pel regal que suposa al PSOE el mateix pacte, després que aquests fa anys que es burlen de l’estatut, del finançament, de qualsevol llei catalana…
Resultat: els pactes entre partits, des de l’absurd, són difícilment explicables, poc justificables, si no és a favor d’interessos particulars, partidistes, sempre en contra de valencians i de catalans. Vaja, que CiU torna a jugar amb la punta de la fava.

Pobra política, enmig del merder valencià, ens pensàvem que al nord eren més entenimentats, més cultes, més nets, que cantava Ovidi… Però, no; allà solament que hi ha partits polítics, entre més, CiU, ara a favor dels espanyols del PSOE. Com abans, tu, pensaran uns quants. Com gairebé sempre, els partits.
Campanya europea? A la merda la bicicleta, home, però si veniu fent-nos l’ecologista, i ens repartiu la publicitat a colps de pedal, traieu-vos el selló abans de demanar-nos que us votem.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pocavergonyes molt Populars: PP

4
Publicat el 21 de maig de 2009

Pocavergonyes! Pocavergonyes! Pocavergonyes!
Tres vegades pocavergonyes, que és com ho dirien els nostres vells, per referir-se a tota aqueixa colla d’irresponsables, polítics-gànsters del segle XXI. 
Cap responsabilitat, cap ni una, i ves que n’hi ha merda a cabassos, des del president, el vicepresident, el president de Castelló, l’exministret d’Alacant, el segon de Rita Barberà, el primer responsable de finances, el conseller, l’altre, el director general, el portantveu… El segon, el tercer i l’últim de qualsevol ciutat. Tant se val, els noms. Al PP li acaben de ploure tot de descobertes: uns cares de por, sense vergonya, sense sentit del ridícul, sense sentit de la decència.

El PP és ara mateix un partit de polítics sense decència, farcit d’imputats, de corruptes, de professionals tan inútils com ineptes, però untats de regals, de diners fàcils, de gent preparada, especialment, per a la mentida, ben vestits, això sí, però mentiders. Fugen de la responsabilitat, s’amaguen en frases buides, s’exculpen els uns en els altres, no diuen res de res, perquè fa temps que han perdut el senderi, el mínim de dignitat, la moralitat necessària per a representar públicament qualsevol institució.

Són pocavergonyes! Són els nous cristians, model Rouco, model Papa, model Opus, cristians modèlics per a una església que fa dècades ja va perdre l’horitzó i el respecte dels seus cristians; són els nous homes d’una política que no té límits, dins les males arts, la falsedat i la vilesa. Volen convertir la corrupció en legalitat, la penitència en lloança, el delicte en passaport per a les seues maniobres.

Són pocavergonyes! Els importa una bufa la justícia, es passen per baix cama la transparència, fan burla fatxenda de les màximes institucions que representen. Són els nous arcàngels: la falsedat, la corrupció, l’amoralitat, la irresponsabilitat.

Tant se val els diners furtats. Tan se val els morts que han provocat amb una política d’ombres, tant se val quants regals han rebut o quantes putes han hagut de confessar d’amagat. El model polític que ara deixen de mostra trigarem anys, molts anys, a llastra-lo d’una societat cada vegada més convençuda  dels tumors contra la democràcia, la llibertat i la política mateix. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Demà i despús-demà

0
Publicat el 20 de maig de 2009

Sense emoció, sense gaire esperit, sense esma fins i tot; vet ací els imputats vestits de nit, mudats, com si festejaren el triomf, la volta a la processó entre aplaudiments i vítols a favor de comportaments moralment dubtosos. Després de les primeres declaracions, res. Ni fu ni fa. Res de res. A casa com qualsevol altre dia. Ai, quin temps, quan furtaven gallines, albercocs, o bicicletes, que venien amb una escopeta i passaves la vergonya pública. Però si ets qui ets, i has fet per posar aquells jutges de responsables, i ara prens cerveses o fantes amb els funcionaris del tribunal, ja poden haver furtat a manta, a grapats, i tenir els sacs plens d’allò que no era seu. A casa, tothom a casa, i ja veurem si n’hi ha cas, o motiu perquè els tornen a molestar. La justícia, com la política, solament que fa escarni de desgraciats. I Camps, Costa, Víctor i els altres pinxos són el que són, però no són desmaiats ni desgraciats. 
Tan bé com ho haguérem passat amb el trabuc, en aquesta entrada de moros i de cristians.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

‘El costat fosc del cor’

2
Publicat el 19 de maig de 2009

El poeta és a la plaça. Es mira el rellotge. S’ha decidit a l’últim moment, d’acompanyar-se de la mort, que ell ja ho sap, quant de temps li queda.
—Que algú li faça companyia, que ja no ve de passarell!
El poeta és a la plaça, amb un abric negre damunt dels muscles, que li arriba gairebé als peus; l’escalfor el manté viu, i l’alé d’alcohol i una densa atmosfera sense ànima, caguen la mort, una pena de paraules i de frases cansades: ja toquen a mort del poeta.
El cabell negre del poeta voleia contradirecció, òbviament és poeta i fóra inútil seguir-li el rastre. El valor dels poetes és suficient per conformar el valor sencer d’una vida. A la plaça hi ha un bar, n’hi ha més bars, però n’hi ha un que ens interessa especialment. Allà el poeta es mira els ulls de la mort, de rostre sec, tan blanc que la mirada es converteix en una neu grossa sobre la ciutat, sobre la plaça també, naturalment. Ningú no podrà fugir-ne, pensa el poeta, de la mort amb aquesta nevada. Intensa, gratuïta. Eficaç. Ningú no va demanar què pensava la mort, sobre els versos. Ningú no pegava per abraçar-se, ni d’amor ni de llàstima. Van marxar plegats, el poeta i la mort, perquè és del tot impossible que visquen al mateix barri.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ja tenen el veredicte?

0
Publicat el 18 de maig de 2009

El suport de polítics i d’institucions no són gratuïts. A cegues no es llancen contra el buit. Mitjans i amics, ja saben què dirà demà el jutge? Almenys coneixen tots dos veredictes, el del jutge, i el de la realitat que han viscut els últims anys de govern: un despropòsit d’amigots, de festotes, de regals, de contractes menors i majors, d’abusos, d’anar escampant un estil polític impròpi, si partim de la noblesa, de les bones maneres i de la responsabilitat social, la qualcosa n’hi ha polítics que no coneixen. O que coneixen millor que no nosaltres.
Saben el veredicte, però s’amaguen de la informació, de la claredat que haurien de predicar aquest nous rectors d’una església tan coneguda com impúdica: la religió política actual repeteix els esquemes de sempre: els polítics ja prediquen contra l’exemple del que prediquen. La política és això, ens deien els pares, quan encara vivíem el feixisme de la dictadura. Amigots, els seus, i tots a omplir-se la butxaca dels diners aliens.
La cara ho aguanta tot, la mala fel, la mala sang, el pitjor dels exemples. És el que ens ha tocat de viure als valencians tants anys seguits: del famós parany ‘venim a forrar-nos’, ‘estem en política per fer-nos rics’ als pernils, els vestits i els regals per a tothom: la família, les filles, la dona… A València, a Anglaterra, a Itàlia, a França, els exemples occidentals s’estenen per a riota i burla d’allò tan sabut: dels polítics i de la política professional no podem refiar-nos. El pitjot de tot plegat és que els nostres pares tenien raó.

Ells, els polítics i els nostres pares, ja tenen el veredicte, i despús-demà tot continuarà igual. O pitjor. Vestits, medalletes, amigots, regals, pernils, televisions, cotxes, hipoteques… l’ésser humà al despullat. Ni millor ni pitjor. El polític és un animal racional, valencià, corrupte, imputat, però davant la justícia, no hi ha gaire suc ni volum, ni mescla suficient per preparar un bon esmorzar. A una altra cosa, cavallers, a la feina, ara va de debò.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Experiment Camps! (2)

2
Publicat el 15 de maig de 2009

Consisteix a estirar més el braç que la mànega, a tibar la corda fins que trenque, fins i tot a usar l’insult esperant que la societat no s’hi torne, de tant idiota que l’han tornada, una societat sedada, adormida, gairebé albardada. Que s’hi torne o no tampoc no és rellevant, perquè la cara dels polítics en general, de gairebé tots els polítics, i dels valencians en particular, és dura com el ferro, i el ferro més que la pedra d’esmolar.
Així que la jugada és veure si la corda tiba i aguanta sense trencar-se, per convertir la corrupció en una legalitat política, feta a mida, a la mesura dels vestits dels polítics. La jugada és comprovar si una corrupció determinada és legal, o acaba per ser consentida,  imputada però sobreseguda, sense cas. Una corrupció de baixa intensitat, vull dir, d’uns quants milions d’euros, de contractes de no gaire despesa, molts contractes, sí, però cadascun d’una despesa no gaire elevada. L’amiguisme, la burla, l’insult, la política de baixa qualitat, l’abús…, tot plegat el jutjat, malgrat que siga superior, pot determinar que no és delicte, que no ho siga ara mateix en el cas que ens ocupa, que és el cas de l’amic del jutge, el del mateix tribunal. I ja tenim la legalització d’una política corrupta, aprovada, determinada a favor dels amics i dels partits majoritaris, que en definitiva convergeixen en allò essencial: la política i la justícia és una i indivisible. Aquest és l’experiment Camps, comprovar si tot això pot passar pel colador del forat ample, estudiar que dirà la societat que els vota, la majoria, no prendre decisions amb el cap calent, ni suspendre’ls de militància, ni amonestacions, ni reprovacions, ni res de res. Si l’experiment passa la prova, ja tenim el precedent, i tots panxacontents i a continuar mamant-la.
Ni la medalleta de la filla, ni el regal de la dona, ni els vestits, ni els contractes dels amigots, ni el parany, ni les llicències acumulades de TDT a favor de la prostitució, ni les posturetes, ni la indecència de Canal 9 i els altres mitjans amics, tot plegat no és sinó la prova de país i de territori corrupte que viu emparat per la justícia, per la política, per l’església, i encara per l’associació de colombaires del palau de les Corts.
Si l’experiment Camps funciona, que ho pot fer, tot d’actituds il·legals, deslleials, deshonroses, impúdiques, impunes, i de pitjor adjectivació, passaran per bones maneres, i la conducta de pinxos, lladres i altres professions qualificades no serà sinó reconvertida en àngels de la guarda dels valencians.
A partir d’ací, que Picassent òbriga de bat a bat les cames i les portes i que cadascú busque el propi auxili particular en el purgatori de Portaceli.
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Afeccions!

4
Publicat el 14 de maig de 2009

PP-PSOE solament que pacten fora d’Espanya. Això ho havia dit un funcionari i jo ho havia arreplegat en un apunt. Avui mateix, per això, el president de dalt i el de baix (aquest sota sospita de corrupció) han pactat una futura connexió de trens pel corredor mediterrani. Quaranta anys tard, després de quaranta de dictadura. I encara, són pactes d’aigua en cistella. En silenci, tots dos també han pactat el tancament de TV3 a València, sense parlar-ne, pel silenci d’ambdós presidents, j accepten els fets i els desficacis mutus. I també han pactat el no unívoc a l’Institut Ramon Llull per la llengua. De llengua no n’han parlat. Això també és un pacte secret, d’ambdós presidents. Supose que tots dos, no ho he vist, a la vora del borbó, s’hi han aixecat davant l’himne de tots dos, el d’Espanya. La TVE ha fet de Canal 9, censurant, com a l’època del franquisme, l’escridassada a allò que simbolitza la música de la caspa.
De l’altra banda, les dues afeccions també han pactat un model de comportament, contra l’himne, contra els borbons, contra la violència entre afeccions que lluiten políticament, i esportivament, per objectius comuns, similars, més enllà de l’esport. Entre afeccions espanyoles, o afeccions de substitució (pense amb la valenciana), les coses no hagueren anat tan amistoses. Els mitjans espanyols se’n feien creus, que no hi hagueren espanyoles, o més simbologia casposa. Fins i tot es demanaven què feien aquelles afeccions, en una copa d’un país que no s’estimen, que no volen. Pobres, no ho poden aguantar, i menys encara en el món del futbol, que els passe en el seu tancat món repressiu, profeixista espanyol, no ho suporten…

Després d’aquelles imatges de llàgrimes, i de sentiment d’ànimes trencades de l’un costat, i de joia de l’altre, em demane si tanta passió, i emoció sentida, no és una via d’escapament per la pèrdua real de país a totes dues bandes, a tots dos territoris que avui eren representats a València. Voleu dir que a Catalunya i a Euskadi, els pactes del PSOE per eliminar les nacionalitatst no-espanyoles provoquen tant de sentiment i tant trencament d’ànimes? I tot això, no voleu dir que és un símptoma de feblesa, en el fons, que ens allunya d’allò que volem ser i aconseguir?
—Home, és futbol!
—Per això, per això!

[Malgrat tot, enhorabona a totes dues afeccions, per la lliçó de comportament.]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Experiment Camps!

2
Publicat el 12 de maig de 2009

Enmig del safareig, de crisi mundial i profundament valenciana, ‘F’ fa el salt de la mar com un Atlant i viatja fins a Boston (oh, Boston i les bostonianes, deu pensar ‘F’), per tancar un contracte multimilionari a favor dels rics. Dels luxes dels rics. La perversió ací no amaga ni les formes, ja no ens aconformen molles, ni engrunes ni vergonya. Segons que pregava aquest dies Rouco i el papa mateix, cap de la sectum catòlica, caldria contenció, responsabilitat i, sobretot, prudència política i econòmica, que els últims anys havíem fet massa els espaviltats. Així que pense si no és que destinaven el discurs apostòlic a un sol apòstol: ‘F’. Però ves que el nostre Caesar màxim, ha tancat el pressupost i el contracte sense avançar dades, ni molt menys quantitats, amb els americans per llogar-los les barques i les maturrangues. No sabem què hauran de pagar els valencians (ell no pagarà res, pobre), per tenir tots els luxes de barques al port d’Alacant els propers quatre anys. Caram, com és d’important això, les barques i la seua eixida mundial. Tant se val el treball precari, l’acomiadament massiu, el desastre empresarial valencià, l’economia submergida, el fracàs de la política, la ruïna, i encara menys, li val la corrupció a dins del partit, o d’ell mateix. Tant se val, perquè els diners que no tenim, però que haurem de generar amb prèstecs i altres regalets, serviran per pagar el caprici, les dèries, i els estils polítics d’uns fatxendes com no n’hi ha hagut mai, a la història dels valencians, que aquests polítics van perdent estreps, mitjons i genolleres, com aquell cabdill romà… Com que veuen a prop la foguera, volen deixar-nos escurats els plats, els calaixos i el forat del nas.
La crisi afecta tothom , però ‘F’, més fatxenda no naix, fuig corrent a Amèrica a tancar contractes estiuents com si a València vivírem el gran Casino de la fortuna, i tot de nimfes, muses o dones d’aigua s’estigueren al servei d’un Sàtir econòmic que governa els valencians.
Collons, qui els il·lumina, aquests cervellets pelats untats de gomina?
Il·legalitzeu-los, abans no ens venguen la ciutat, la casa i els mobles, al primer Fumantxú de torn. Traieu-los el destí, el deliri, i declareu-los la incapacitat. Per cert, que no podem de cap manera declarar-lo, incapaç mental?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Entre 1.000 i 30.000!

10
Publicat el 10 de maig de 2009

En són molts, entre mil i trenta mil aplegats per reclamar, encara al segle XXI, uns mínims democràtics en un país europeu. Per València. Ara, que a les alçades d’any i de segle que som, anem dubtant si ho som, un país europeu; democràtic, escassament. Convocats per Acció Cultural, els carrers de València es van omplir ahir de mil o trenta mil joves i grans, que cantaven independència, a ritme de ritmes, de valencians amb tabals i dolçaines, excelses, i de rues sirolloses que omplien de festa i de goig, al capdavant, una manifestació desigual, entre mil i trenta mil ànimes. Las Provincias no vaig trobar que digués res. De Canal nou, no n’esperem gaire. L’Avui en deia 30.000. Levante espanyol en deia mil. Com la Ser (consciència) espanyola, també apostava per mil. Vilaweb en diu milers. La polícia de Rita  en diu mil, els organitzadors d’Eliseu, 30.000.
Nosaltres diem que entre mil i trenta mil i fem les paus amb tothom, i amb tots ens casem. Que és com no ser amb ningú i fer mala cara de bon matí. Som a 10 de maig i la reivindicació demòcràtica continua, i l’exigència de més llibertat, i de més escola, sobretot a les Corts i al Govern valencià. I de més ús de la llengua, com reclamen avui pels carrers del país, a Marines, Camp de Túria, al Baix Segura, al Vinalopó, a l’Alacantí… Entre mil i trenta mil, una gernació sens dubte, a favor del seny. I d’una millora matemàtica global, a l’hora d’alfarrassar o de comptar a colp d’ull. Naturalment, entre més coses, aquest país és ple de Polifems i, els càlculs i la mirada, ja carrega del costat més convenient de cadascú. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Masia fa 40 anys!

0
Publicat el 7 de maig de 2009

És la primera escola valencianista del país, sens dubte. La primera de les cooperatives emblema al País Valencià. Van començar l’any 1968, enmig de la dictadura, i enguany han preparat un programa de festa que mereix: els dimonis de l’escola, els dimonis de Massalfassar, La Gossa Sorda, Urbàlia Rurana, Pep Gimeno Botifarra… van tirant la casa per la finestra, tu; aquests mestres són bojos, esbojarrats, perquè mantenen la il·lusió del primer dia, i el goig intacte a favor del coneixement i l’educació. Són model sens dubte per molts dels mestres que continuem traballant cada dia.
Dissabte fan la festa grossa, però avui dijous actuarà Naia i el Botifarra, després de sopar. I en acabar el programa de dissabte, segons que anuncien, conviden tothom a seguir-los cap a València, de manifestació.
La Masia, a Museros, és una lliçó d’escola d’aquest país, de nord a sud. Un exemple d’empresa i d’equip de treball, i es mereixen tots els reconeixements, després de tant d’esforç i compromís. Sense defallir, que resisteixen. Per molts anys.