Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’escola valenciana és optimisme (1)

0

Anit vam ser a Calp. Més de sis-cents mestres festejàvem la sisena nit d’escola valenciana, en un sopar llarg, d’una durada protocolària que caldrà revisar, perquè som mestres, i treballàvem aquell dia i treballàvem de nit, i potser els exigim tant, als mestres, que allò que vol ser un regal als presents i als que no havien pogut venir, acaba per cansar-los, per rendir-los de tant com els demanem. A les taules ho comentàvem, que caldrà revisar els temps per reorganitzar la nit, la setena, d’escola valenciana. Avui m’ha costat de recuperar-me,  arribàvem al voltant de les quatre a casa, satisfets de tant de coratge i una ànima de president incombustible, Diego Gómez, un tot terreny que encomana l’entusiasme i l’esperit que l’escola necessita. Il·lusió no en falta. Ni idees. Ni el suport inqüestionable de mestres i famílies que som al darrere de tot plegat.
Com bé va dir Diego (el nom propi no l’haurem de contrafer?), som el moviment cívic més vitalista d’aquest país. Té raó. Per això va començar dient que un altre sistema educatiu és possible, més compromés amb la llengua, amb més recursos i, sobretot, amb una Adminitració valenciana més sincera. La nostra menteix, descaradament, i per això, també, Diego va dir-ho alt i clar: ‘Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió.’
Al llarg del discurs, apassionat com sempre, d’una realitat crua com vivim, no van faltar referències a la toponímia, a la repoblació de mallorquins, als referents d’un país de gran abast, i de molt de futur, si no estigués constrenyit de pirates i polítics de la indecència.
“Diuen que el Penyal d’Ifac ahir confessà el Montgó:
Des de fa un grapat de segles l’Aitana és el meu amor.”

la cançó és de Paco Muñoz, érem a la Marina i la referència toponímica obligada. Com el lema triat enguany per la Federació, ‘El valencià és teu‘, que penja de la samarreta dissenyada per Mariscal (dubte que l’haja encertada, que l’haja pensada fins i tot.), fóra millor el lema que va cridar l’actor Salvador Oliva, per collons parlem valencià, amb tants entrebancs que ho posen difícil. ‘Has de tenir molts recursos (!), per continuar parlant en valencià.’
Realment, quanta raó. Anit, a Calp, per escola valenciana.

Satisfaction?, és teatre, home!

0

Anit vaig veure Satisfaction, l’últim muntatge d’Ornitorrincs, sobre un text americà de David Rabe, a l’Altre Espai, l’antic Moma. És un treball d’actors que mereix i paga la pena, malgrat que diumenge faran l’última representació. Una setmana i mitja, és el temps de risc màxim, per muntages independents, de llengua i de pressupost. No és un text fàcil, ni una obra dolça, al contrari, no hi ha cap concessió a l’espectador. Dialègs àgils, ritmes ràpids, un no parar de beure, de fer anar la droga amb rapidesa: el tabac,  l’alcohol, la coca… Hi ha moments més durs i moments duríssims, però el retruc Pep Ricart-Carles Sanjaime mereix l’esforç de gairebé les dues hores de drama. De vegades, enmig de l’obra, pense si no representen la pròpia vida, la dels actors valencians que sobreviuen (s’han respectat els noms propis a la representació). Sobreviuen, sí, de pur miracle. L’escola va malament, segons els sindicats. La premsa va malament, segons els directius i l’índex de lectura, però el teatre, el teatre valencià –actors i directors–, es mor d’agonia, de pobresa, entre més patologies que l’assetgen.
L’honorable consellera de cultura, Trinidad, ha prohibit de representar en català, ella en diu valencià. Ha prohibit que cap companyia catalana puga actuar al Rialto, al Principal, i a la resta de teatres oficials que ella dirigeix, si ho fan en la llengua dels valencians. Així que, com passa fa uns anys, les companyies catalanes solament que proposen les obres en castellà, a València. En canvi, tot de sarsuelas, musicales, teatro clásico, folklore i companyies d’Espanya van omplint els escenaris valencians en aquesta campanya orquestrada fa deu o quinze anys, de substitució cultural, pel que fa al teatre.

Tant se val l’esforç i la qualitat d’aquests dos grans actors, Pep i Carles, o d’algunes companyies independents. A València, amb Trinidad i el seu esbart, no hi ha cap altra solució. Sobreviure o matar l’enemic, a base de qualitat, d’esforç, de reeixir en sales marginals, una setmana, dues a tot estirar durant l’any, i tornar a pensar com podran passar, sense escenaris, sense públic, sense llengua, els actors valencians.
Durant uns anys, València va ser una revifalla, una escola de teatre, d’avantguarda, d’espais, de vida cultural amb una qualitat contrastada. Ara mateix, passem aquesta travessia llarga, inacabable, del desert de què parlàvem ahir (el teatre i el desert). Sense remei, sense perdó. Hem tornat al sainet, al miracle de Sant Vicent, a la barraca i a l’alquerieta, com a models del quaternari. Molt valencià, tot plegat.
Per tanta sàrria carregada de fem no calien ni consellera, ni vicepresident, ni directora general ni cent assessors torcant-los els mocs. La satisfacció de dir-los burros; que no cal que s’esforcen per albardar-los la poca intel·ligència. 
Fins diumenge, satisfacció, de David Rabe, amb direcció de Carles Sanjaime, a l’Altre espai. A València. Per sobreviure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El comunicat de premsa després que la policia carregués a Benimaclet

0

Com serà que sempre carreguen contra les fetes d’altri. Ara vindran falles i tot serà permés. la violència, les destrosses, la nocturnitat, la brutícia, el siroll, la bufa i més coentors.
Comunicat de premsa
Davant dels greus fets ocorreguts la matinada del dia 21 de febrer al Barri de Benimaclet, el Centre Social “Terra” (del mateix barri) volem fer constar que:-Aquest darrer dissabte 21 de febrer, el nostre barri va celebrar el seucaracterístic Carnestoltes, com ja fa més de 20 anys.Durant tot el dia, des de l’Assemblea de Veïns i Veïnes de Benimaclet i diferentscol·lectius del barri (entre els quals, el Centre Social Terra) vam organitzar unasèrie d’activitats destinades a tots els veïns, com per exemple els Tallers demàscares per als més menuts, la tradicional Cercavila del Moro Maclet pels carrersde Benimaclet o el sopar i posterior festa de carnestoltes celebrada al nostreCentre Social. Alhora, centenars de joves disfressats omplien els nostres carrersper celebrar aquesta data tan popular a la nostra terra.Tot açò seria allò habitual durant tants anys, si no fos perquè un inhabitual isorprenent dispositiu policial encerclava el barri mentre identificava i intimidavadesenes de joves que, simplement, circulaven pels carrers disfressats i disposats atrobar-se a la Plaça de Benimaclet. Així es va desenvolupar la nit fins que, alvoltant de les 4 de la matinada (només un parell d’hores abans que comencés la“despertà” que ens oferiren les comissions falleres valencianes), la policiamunicipal junt amb desenes d’efectius antiavalots de la policia espanyola carregavaindiscriminadament contra els joves que es trobaven a la Plaça. La situacióresultant va ser la de multitud de contusionats per cops de porra o pilotes de gomadisparades per la policia i, almenys, un detingut que tinguem constància.-Ara, com sempre hem fet, des del Centre Social Terra volem criticar el fet quealgunes persones (normalment vinguts de fora del barri) siguen i tinguen actitudspoc respectuoses envers els nostres veïns i veïnes i el nostre
patrimoni. Alhora,constatem que aquesta no és, ni de lluny, la situació majoritària durant lacelebració del nostre Carnestoltes, ja que normalment els joves que el celebren hofan d’una manera respectuosa.-Ens sembla d’una gran hipocresia criticar actituds com les de beure alcohol alcarrer quan és el mateix Estat i la seua societat qui s’enriqueix amb el comerçd’aquest i, alhora, no ofereix alternatives ni opcions d’oci i consum diferent alsnostres joves. Creiem fermament que cal potenciar des de tots els àmbits (educació,llar, institucions…) un altre tipus d’oci per als joves que no estiga basat en elconsum i en l’alienació d’un sistema al qual només l’importen els diners i no lespersones. Per suposat, la solució a aquest problema passa per la conscienciació,l’educació i la formació de les persones, mai per la repressió i el cop de porradonat pels mateix que defensen les línies de l’oci marcat.-Des del Centre Social Terra denunciem fermament l’actuació de les forces policialsdurant el Carnestoltes de Benimaclet i assenyalem com a màxims culpables als seusresponsables (delegat del govern espanyol i alcaldessa de la ciutat de València).Ells són els culpables de la provocació i brutalitat policial que va provocar lainseguretat pels carrers de Benimaclet la nit del passat dia 21 de febrer. Estemconvençuts que aquesta actitud només respon a una estratègia: per una banda, impedirqualsevol mostra d’expressió i festa totalment popular i no religiosa que no sigacontrolada pels poders oficials. D’altra, sens dubte, desviar l’atenció pública delsveïns respecte a la situació que patim actualment de crisi econòmica i de corrupciópolítica protagonitzada pels polítics que ens malgovernen i que fan de lesinstitucions una eina per enriquir-se. Aquestes són les úniques raons per poderentendre el perquè d’una actuació i una presència policial que converteix eltradicional, festiu i pacífic Carnestoltes de Benimaclet en una brutal agressiócontra desenes de joves indefensos.-Per últim, des del Centre Social Terra, ens solidaritzem amb totes les persones quevan patir les conseqüències de l’actuació policial i les animem a que denuncienaquests fets, per a la qual cosa, ens posem a la seua total disponibilitat al nostrelocal.

Benimaclet, 23 de febrer de 2009 Centre Social Terra www.elterra.org centresocialterra@gmail.com

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

23F, sense perdó

0

No va ser estrany que la trama d’un altre colp d’estat espanyol es gestés entre Madrid i València, dos feus que continuen estigmatitzats pel feixisme, malgrat els anys i la mort de molts dels encausats. Seguidors, o colpistes continuadors no n’han faltat allà ni ací. Els mitjans passen aquests dies un sac de programes i documentals per repassar els fets, uns quants fets, a la seua manera de presentar-los tan particular. Com si volguessen salvar tots aquells homenots, militars, guàrdies, polítics… i tapats, que passen ara per ànimes caritatives, pobres vellets, que no eren sinó bones persones que defensaven la pàtria, la profunditat d’una caverna inquisitorial, feixista, i assassina si els hagueren deixat de fer el que pretenien de fer.
Van aconseguir amb escreix més que no pretenien, alhora de fer passar gat per llebre, blau per roig, peix per carn. Perquè de democràcia, tret del dia dels vots, n’hem vista poca, si no és a favor d’uns principis que ells ja es couen al seu favor. En canvi, contra nacionalistes, contra diaris, contra segons quins mitjans o alternatives, sempre saben retriar en el passat d’aquells dies, en què van pactar silencis, acords inconfesables i límits contra la llibertat i a favor d’un estat impermeable als canvis, a la modernitat, a una societat en canvi.
No és estrany què passa darrerament, a València i a Madird, pel que fa a presentar uns models i un comportament de polítics que es mostren corruptes, indecents, de corral de pocavegonyes. La dictadura va fer créixer un país trampós, de parany il·legal, que la Transició va negociar de continuar, que la seua democràcia perpetua en militars, església, justícia, polítics… Collons, què ha canviat de tot plegat? Alguns detalls, si estirem una mica, però res més. Res de res. I el pitjor, que la cosa va passant amb l’ajut d’alguns polítics que pensàvem que jugaven del nostre costat.

Com va dir Cardús divendres, amb Espanya som en via morta. I ves si ens queden anys de cotxeres i estacions de trànsit, i de canvis d’agulles, i de vies mortes i de passar calvaris. Amb tot, als valencians encara ens queda el pitjor. Malgrat que pitjor no vol dir res (MartinAmis_dixit).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Quan el destí és la pèrdua

3

He deixat passar unes quantes hores, per asserenar la reflexió sobre allò que passà anit a Llíria, en aquest magnífic concert que ens van oferir uns quants músics de molta qualitat i de major vàlua personal. A dalt l’escenari, ho hem repetit durant molts dies, perquè fins i tot la publicitat ens l’hem de manegar nosaltres, producció i elaboració, hi havia autèntics cracs, de la música, però també de la comunicació, del ritme, del saber ser. De tot plegat, no coneixia l’Orquestra Àrab, l’Ayoub, Soulimane, David Pastor, Rectoret, Nèstor, entre altres músics dels quals no sé el nom, però que després d’allò vist i escoltat, mereixen el nostre sentir més agraciat.

Suggerim el que podíem ser
, diu amb saviesa JV Frechina a la impagable Caseta del Plater. Perquè atresorem nivell, saber, maneres, en el millor dels sentits. Professionalitat, des de l’organització, fins a la resposta d’un públic que va saber agrair aquell escenari i un producte tan acurat. Des del discurs inicial a l’esforç d’un equip que ha sabut, per segona vegada, ser a l’alçada d’una proposta que els ha demanat molt, a més de treball.

Malgrat que contrastem amb el que som, realment. Tret de Vilaweb, els blocs particulars, i no sé si despiste res més, els mitjans oficials no van fer acte de presència, ni han explicat gaire cosa, ni els interessa relatar que hi ha un fons, de persones i d’artistes, que és per damunt de les formes barroeres, tòpiques, de mitjans que porten cabeçó, com els rucs lligats a la sínia. Després que mires algunes notícies dels diaris i les televisions que diuen nostres, que veus què expliquen i què couen d’important un diumenge, encara ens adonem de la pífia que representen, els mitjans de comunicació convencionals valencians, TV3 inclosa.
Al Teatre de la Unió hi havia molt i bo, divers, perquè difícilment som capaços d’aplegar veus de tradició i contemporaneïtat, de bandes i autèntics músics de jaz, d’identitat i barreja de cultures com vam fer a Llíria, dissabte. Però molts dels mitjans prefereixen passar-ho per alt. Mònica, collons, on eres dissabte, perdent el cap? Tampoc no sé si n’hi ha cap mitjà més que no hi era, que puguem considerar nostre, i per això prefereixen de desinformar del país que suggerim contra el país que som.

Com va recitar Miquel Gil, sobre els poetes àrabs-valencians, Què s’ha fet de València?, De la Russafa… Perquè, quan el destí és la pèrdua…, quatre-cents anys després, la història torna a repetir-se. Ara no cal una expulsió física, real, per eliminar els valencians o substituir-nos de la realitat, l’acció és sens dubte de major subtilesa. I els esdeveniments sembla que els plouen a mida, amb una voluntat política, i ja ho he dit, de mitjans còmplices, que ja va fent la resta.

Però el que jo volia, en realitat, és parlar-vos de bellesa, de sentiment, d’aquells cants de batre que em van posar l’emoció en un respir: solament aquelles tres veus, aquell moment a l’empara del Mediterrani, del Pep, el Miquel i l’Ayoub, les veus i les maneres, el gest senzill d’unes mans que esgarrapen tants anys de greuge i d’història comuna, pagaven l’esforç de tot plegat, des que fa quatre mesos, Carles Subiela, va explicar-nos per primera vegada el projecte que havia pensat i ens veia capaços de tirar endavant. No s’equivocava, ell, en la tria, en el repte, en l’èxit que augurava. En el regal que oferírem a favor del vent.

El goig, unes hores després, encara em fa ballar en directe, satistet, mirant-me aquelles veus, i l’emoció de poder-les compartir anit, amb tanta gent, en un altre cant immens de Llíria. Si és el país que suggerim…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Toni de l’Hostal

4

Irreverent i valencià. Molt valencià, i més irreverent encar. No sé quina de les dues coses el defineixen millor. Cal tenir un cert fetge, vull dir, no tenir mala fel, al contrari. Jo el vaig veure un colp a l’Alcúdia, amb les Maedéus, i vaig provar de portar-lo a l’escola, per a pares, però em van traure la idea, vull dir, que no em van deixar tirar endavant la proposta, per agosarada. Ferro, i música agraïda, amb la guitarra, sol, o acompanyat, sense manies, naturalment, a pèl, amb una veu i un discurs esmolat, directe, de cagar fins a rebentar. En té per tothom, i si cal va inventant-les, ja ho hem dit, que no té manies, les necessàries, no cap, au. Aquesta nit actuarà a Llíria, al casal Jaume I, com uns entrants del concert de demà. Si podeu, no us el perdeu. L’ànima vos ho agrairà, que si l’esperit s’aireja, aquests dies de maror i corrupció, el passar se’ns farà més vaporós. Més dolç. DEs d’Ítaca, passant per Llíria, teniu bona informació de l’encontre. http://blocs.mesvilaweb.cat/vicentgalduf 

F., ensortit o mort?

0

No en sap greu si t’han pagat els vestits de quatre o de deu anys, amb trenta mil o cent mil euros. No em sap greu si la teua butxaca o la dels teus més propers ha sigut ensabonada amb americanes, corbates, bosses Antoni Miró o sabates Martinelli. Això, segons com, també és morralla. I de regals, tots n’hem rebut a la vida.
El pecat, la supèrbia –es resum en indecència–, és l’estil d’impunitat utilitzat per aquesta colla de polítics, els teus, que és com vau decidir de gastar-vos la major part dels diners extraordinaris dels valencians; alerta!, els diners dels propers trenta o quaranta anys de tots els valencians (fins ací tenim deute), que les quantitats no caben en una calculadora escolar: Camps, Rambla, Serafí, Blasco, Costa, Rita i la companyia…, quan vau decidir de gastar-vos els diners en events i esdeveniments de prostitució? Una nit d’inspiració? Una nit  depecat inconfesable? Com vau decidir de viure de luxe, del viure superflu, d’ús i d’eficàcia dubtosa, i encara pitjor, de durada d’un llumí? Solament un cervell diàbolic, prostituït, mefistofèlic, podia decidir balafiar pensant-se que vivíem en un país de Xauxa, inventat i irreal, i que sempre n’hi hauria. 

Vam començar amb Zaplana i Rita, i vam continuar amb Camps i Rita. Les grans decisions van buidar les caixes valencianes, els fons dels distints governs valencians, les contribucions, les hisendes i encara més obligacions que cada any paguem, nosaltres sempre paguem, perquè ells sembraren parcs temàtics, curses de fòrmula, esdeveniments esportius i religiosos efímers, festotes de rics, entre més exemples esperpèntics. Esperpèntics perquè som un país deficitari d’hospitals, de residències de vells, de residències assistencials de gent depenent, d’escoles, d’instituts, d’espais per al jovent, de centres professionals en tots els sentits que garantesquen la vida adulta dels joves entre vint i trenta anys, i encara de centres d’investigació en tots els sentits.

Mentre la universitat pública no rebia fons, mentre s’abandonava el camp a la seua sort, mentre la indústria no rebia cap ajut de diversificació, mentre l’empobriment (cultural, professional, industrial, educatiu) s’escampava per tot,  ells s’hi dedicaven als assumptes del luxe i la vida celestial, pensant-se que el monocultiu de la construcció i el turisme serien eterns i garantia de salut del país de Xauxa que dibuixaven. I encara van convidar un exèrcit d’aprofitats, d’il·lustres rates que venien a traure’ns el suc, a emportar-se’l per als amigots d’espanya. Oh, com són de valencians, tots aquests amigots de F.! Són fallers, són clavaris de la marededéu, són de Sant Roc i el Cristo Gros…! Sóm amigots del món, menre quede xauxa, i quede d’on gastar i omplir! Excepte d’aquell que diuen, a la ràdio, que és un fill de puta, però que ja sabran tornar-lo a raons(!).

Algun dia, després d’aquesta onada publicitària de suposada corrupció, caldrà passar comptes: els tres dies de circuit de fòrmula, suposen cent escoles i cent instituts més arreu dels nostres pobles. La desinversió en el pou de Terra Mítica, hagués possibilitat un hospital comarcal nou de trinca a cada comarca del País Valencià. Les festetes esportives de l’Amèrica i la llepada papal, haguessen suposat cinquanta zones esportives noves, mancomunades, una per comarca. I no vull dir res més, sobre la millora dels metros, de les vies comarcals, dels transports públics, de les llars de jubilats entre més exemples que hagueren salvat no poques situacions de colapse, de mancança, de servei bàsic assistèncial als centres de salut. I tot aquest embalum de propotes, venien adobades amb milers de persones, aquestes sí, treballant per compte i al sevei dels valencians, no fent de putetes ni d’assessors de prostitucio, ni de l’empara de butxaques particulars que han anat farcint-se mentre la resta véiem què passava, fins i tot, amb els ulls clucs.

És aquest sidral de desencert fet a propòsit, aquesta manca de moral i de valors mínims, senyor de l’Obra, F., pel qual hauria de carretejar una pena eterna, i davallar a les calderes de Pepe Botero cent anys d’ànima en pena, a foc lent i nou-cents graus de temperatura bollint-li els ous.

Pel que fa als vetits de Milano, o d’Armani, o de la figa del sastre que trie, no en fan ni fred ni calor, i ja se’ls pot embotir pels sets forats capitals del seu cosset.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

F.?

6

Empantanegats. Embrutits. Esquitxats. Tacats. Assetjats, tocats que no enfonsats. Però ara ja res no serà igual. Malgrat que, no ens estranya res, als valencians, malgrat el merder que va destapant-se –un veritable femer de gallinasa, xerri, i purí– encara tornarien a la majoria absolutista, segurament.
Canal 9 s’inhibeix de la informació. Almenys d’una part de la informació. Dedica els seus a atacar contra l’orgia d’escopetes del ministret i el Garçon. La fiscalia diu que prou, que passeu els papers al Tribunal de València, que aquests ja faran per salvar les ànimes i portar-les al cel, d’una nova majoria.
Algú ha deixat anar els negocis privats de Serafí, fins i tot en trauen fotos d’un parany. Collons, tots els pobles el Camp de Túria tenim parany, més de deu fins i tot. Hi van alcaldes, diputats, regidors del pp i del psoe, és on es fan els millors esmorzars, on corre el vi i el licor de qualitat. És un luxe brutal, un excés que ningú, ni al govern ni a l’oposició, no es vol perdre.

Si és això el que hi ha, un parany, tenim poca cosa, i Serafí se’n salvarà. Ètica, si voleu, una mala pràctica, amoralitat. Però això ja ho accepten ells mateix. El Serafí fins i tot. Parlem d’uns quants milions, pocs, perquè pengen l’hàbit i la sotana. Així que no res, ara per ara tenim més siroll que puces. Malgrat que l’esquitx va escampant-se arreu que mires, i no sabem fins on voldran estirar de la manta, els que la tenen agafada pels quatre cantons.

Alces una estora i veus la pols. N’alces una altra i encara en veus més, de pols i de coses pitjors. Factures falses, pagaments indecents, amics que són amics que tenen falses empreses que diuen que organitzen, compren, netegen, construeixen, viatgen, a compte dels milions dels valencians. Pobres, aquests sembla que tenien un calaix gros i ben ple, que veges si no han acabat de pagar totes aquelles festes paganes i cristianes.

L’endeutament dels valencians és supersònic, com aquella sèrie de ninots galàctics que se sostenien d’uns fils visibles. Vull dir que, quan els valencians hagen pagat el deute, els supervivents d’aquesta conillera (València serà això, una gàbia cagada de conills) tindran platet volador personal, però identificat.

I amb tot aquest circ, de tanta faràndula i sarau, de lliuraments, de paranys, de burles, de malfaeners i tramposos, on és F.? Què fa F.? Què en pensa, F., d’aquell deixeble serafí? Per què no respon, l’home més endiumenjat d’aquesta trama de contractes invisibles? El silenci, la fugida, la sardina, després de carnestoltes, recordem-ho, ve l’enterro… Per bé que, F., no té oposició, ni dins ni fora, que és un aforat, un celestial, un querubí de l’Obra, de fil directe amb el papi tedesc, que per no saber i no dir, l’escàpol, no sabem quant vam pagar als vicaris del Papus Vaticà per venir-nos a pixar sobre l’aigua del riu.
F.? F. ets tu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Obertura de l’any dels moriscos

1

Hem guanyat la ciutat, sobretot perquè l’enemic no ha vingut. Hem guanyat perquè no n’hi havia contraris per a la batalla. També hem tallat curt, perquè no hem arribat  a la cinquantena, malgrat que l’acte de presentació del concert de Llíria ha sigut entranyable, emotiu i amb un tancament que pagava la vesprada: Pep Botifarra, Nèstor i Paco Lucas, són tres cracs. Com deia Josep Vicent Frechina, president de la Federació d’Instituts comarcals del País Valencià (ho repetesc perquè vaja agafant publicitat, la federació), que ho ha dit bé: no abastem tanta qualitat musical i humana com contenen, Miquel i Pep, per la seua humilitat, de l’un costat, i per la proximitat, a fer les coses planeres i senzilles. Vet ací una qualitat dels homes savis, sens dubte.

He agafat uns apunts, mentre escoltava el mestre Josep Vicent, i espere que no li dolga la usurpació: el contingut és d’ell, i de la seua collita; ha volgut presentar els músics protagonistes de dissabte, des de l’emoció i des de l’art, la interpretació descripció dels dos estils complementaris de Pep i Miquel. Tots dos han sabut combinar el sentit real de la tradició dins la modernitat. Tots dos són dues estratègies complementàries, pel que fa a la veu i a la música. L’un recuperant el potencial d’expressió de la música valenciana que, com qualsevol altra música, ens procura el gaudi estètic. Miquel refent aquella estructura de música per fer-ne de nova, d’investigació fins i tot, a partir de la seu veu rogallosa, trencada, plena de gra. Botifarra de veu pura, noble, afinada, de col·locació cap enfora, que exterioritza el sentiment, com fa una part del cant d’estil valencià. Tots dos, sens dubte, amb aquell art que ens situa en el món, segons Frechina, a Còrsega, a Sardenya, a Anatòlia, al Magrib, a la Provença, que ens reubica amb orgull des de la identitat de ser.
Hem tancat amb una cançó d’Albat, de Xixona, mentre Pep explicava com, si no hi havia gaires recursos, encara enterraven l’albat darrere la porta, perquè l’ànima no se’n fugís. Una tradició, sens dubte, ibera. 
Hem acomiadat la nostra estada a la ciutat, Vara de Quart és els afores, amb un cant a favor de Sant Miquel de Llíria, que dissabte acollirà el sentir del cant, ara sí, el veritable concert.

A pel conill!

0

Divendres vaig anar al cine. Feia molt que no venia, així que em va sorprendre la magnitud de la sala, la comoditat dels seients, la pantalla, la sonoritat (massa volum, si voleu la meua opinió), fin i tot vaig trobar amics que, vam riure plegats, portaven a la mà un poal de roses i la coca-cola de mig litre. No em van sorprendre, tants canvis. Però si res no havia canviat, això ja són figues d’un altra panera, és que res, res de res, no era en la llengua d’aquell territori. L’espai, el centre comercial on han fet aquell bunyol de plàstics i falses decoracions (podien matar els dissenyadors que no perdríem res), no ha pensat que era en un lloc valencianoparlant. Però com que ningú no cala foc, ni fa pintades ni trenca ni mata de por, doncs ja els està bé, perquè tenim coll per aguantar que se’ns burlen damunt, fins i tot a l’hora de fer-nos les pel·lícules. Nosaltres havíem triat Benvinguts al Nord, que retrata una parla que ells en diuen una titotada de por. Em vaig riure, malgrat que no em va agradar ni el final (fluix i de poc tremp) ni alguns altres detalls. Amb tot vaig riure, perquè molts dels espanyols que veuran allò no dissimularan que, nosaltres, potser que els semblem aquella tropa d’amics parlant d’aquella manera idiota, d’imbecilitat fílmica, quan ens senten parlar diferent. 

Tornem del cine i passem pel bar el camí, una nova parada al poble, abans de tornar a casa. Com diria un altre amic, solament que es deixa caure la morralla, les molles d’una ampla societat que, en la seua majoria, ja dorm. Però ves que han d’haver-hi indrets que arrepleguen aquests gànguils, entre més espècies no descobertes encara per Darwin. I ja podeu imaginar el nivell de conversa. Ep, podríem escriure llibres sencers, capítols i serials més divertits i de més piu que no la majoria de telefilms de la televisió. 
Trie una de les converses: els caçadors del poble tenien permís per anar matant tants conills com desitjaven. Però van deixar que en criaren suficients per caçar-los a grapats. D’un tret, assegurava algú a la conversa, els n’han de caure quatre, per poder amortir el cost del cartutx. A més , els han creuat amb els conills australians, perquè resistesquen la pandèmia que afecta el conill autòcton. Ara, com que deixen passar el temps, i tenen butla, els conills van fotent-se les soques dels tarongers, els brots tendres, els plantons, les collites… Un desastre. Els caçadors tenen la festa grossa. Els llauradors, com cada dia, des de fa cent anys, van plorant pels camins, la sort que els ha tocat de viure.

Em demane si, en la cacera dels gànguils Garçon i el ministret, vols dir que no anaven també darrere d’un conill? D’un conill autòcton? D’un conill australià, resistent a la pandèmia? Van en conill i darrere el conill? Com a l’escopeta nacional, la d’ells, la d’espanya, les coses canvien ben poc, i això de la cacera n’és la prova. I encara com peguen contra nacionalistes i altres bèsties semblants, aquests sempre en el punt de mira de la seua escopeta. No passen els anys, per a segons quines coses. Però, en realitat, contra tot allò que ara diuen que disparen, no amollen sinó perdigons, per fer riure i poqueta cosa més. O no són tots de la mateixa societat?, de caçadors, naturalment.   
(amb més correccions)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La presentació (com els fallers)

2



Demà
dimarts, 17 de febrer, a les 19:30 hores, al Club Diario Levante (carrer de
Traginers), fem la presentació del concert recordatori de l’expulsió dels
moriscos. El concert ja és un èxit perquè les entrades ja estan pràcticamente
venudes i algú ha dit que si l’haguérem fet dos dies també hauríem omplit a
rebentar l’auditori de la Unió de Llíria. Ens alegrem per la bona acollida de
la convocatòria i això ens anima a continuar lluitant per un Camp de Túria més
digne. Us esperem a la presentació i al concert. Salutacions, Carles
Subiela

 

No podíem ser menys, i no
volíem ser menys. N’hi ha que no volien que vinguérem a València, perquè volien
estalviar-nos el ridícul. Home, som del Camp de Túria i, quan veníem a la
ciutat, els de l’interior, que aleshores encara entràvem per la porta noble de
Serrans, per això el nom, la Porta dels Serrans, féiem de tot, menys el ridícul.
Així que no pensem de fer el ridícul, perquè venim a explicar què passa a
comarques, amb la música, amb el treball, amb l’oci i amb la feina, perquè
València no s’engulga la tradició, la cultura, la força identitària de
l’interior. Si en seran quaranta o menys, que ens escoltaran, ja no vindrà de
l’esforç dipositat, o de la nostra il·lusió, en aquesta setmana que comença, la
del concert, la de la commemoració de l’any dels moriscos, quatre vegades
centenària, d’aquella fatal expulsió de tants valencians que, per creences, hagueren
d’abandonar el territori, més seu que no dels espanyols que els van expulsar.

Hem començat una setmana ben
especial, per a l’Institut, de coratge, de goig, pel treball i la reivindicació,
per la història i els seus protagonistes. Per València mateix, per la part de
país que representa. Demà, al Club Diario Levante, presentem el nostre sentit,
l’estil de viure dels instituts comarcals, de tant de voluntariat compromés pel
territori.

Que no venim a fer el ridícul,
al contrari. Venim a despertar consciències. Cercant maneres, que canta Miquel
Gil. Demà dimarts comença per endavant la nostra fita: amb Josep Vicent
Frechina, Pep Gimeno, Josep Vicent Alcaide i Josep Miquel Micó. Amb tants
Joseps, no podíem sinó venir a triomfar, a la ciutat, amb el viure de
comarques.

A més, presentem dues noves
mundials. Dues. Perquè els del diari tinguen coses a explicar l’endemà, més enllà de
la ferralla que suposen les notícies convencionals.
[Recordeu-ho, si en fem menys
de cinquanta, ens tocarà agranar i passar el drap de la pols.]


 

F., l’amoralitat atia el feixisme.

2

La pressió destapa una olla que bull més del que pensàvem, de bon principi. Perdre les formes, les maneres i l’estil, formal i respectuós que li correspon a un president d’un mig país, mig president en realitat, és el pitjor que podia passar-li. Perquè a la vista de milers dels seus votants, innocents i incauts, aquella vedette de polític s’ha tret la bena dels ulls, i ha fet com si eixís de l’armari: quan un polític repeteix tantes vegades mai, amb els ulls vidriosos per l’odi, vol dir que ha perdut els papers. I el respecte dels seus.
Un polític, un mig president, pot enganyar, pot explicar mitges veritats, nedar i guardar la roba, vèncer sense convèncer, fins i tot arribar a una limitada quantitat de coeficient, de discurs, de contingut bàsic. Fins i tot són perdonables nivells tan baixos de formació, en un polític. Els valencians n’estem tan habituats, que seríem capaços de perdonar-ho gairebé tot.
Però ahir, quan en Camps cridava d’aquella manera des de les Corts, sense amagar-se de les càmeres, mostrant-se en la baixesa, en la vilesa d’un sadisme buit, venjatiu, àvid de violència, verbal i gestual, no podia sinó mostrar el contrari de la doctrina que prediquen els seus immediats superiors, em referesc al papa i al déu cristià que ell, pobre, diu honorar.

El beat Francisco va representar el paper de defensor a ultrança de l’odi, de la confrontació, del caràcter feble i malaltís d’un home tocat per la desesperació. D’una altra manera, un polític, un mig president, no es descomposa en públic per tan poca cosa.
Possiblement n’hi ha més motiu, i l’escarni contra els fantasmes catalans, la llengua, o la germanor que hauria de predicar un bon cristià, amaguen la veritable carasseta que porta l’insigne beat de l’Opus.
El populisme, l’atac fàcil, l’aplaudiment gratuït de les cavernes blaveres (és la decisió que ha agafat aquest homenic), té un destí del seu estil propi: Francisco, tens moltes paperetes per començar a baixar a l’infern. I, veges, Pepe Botero, el de les calderes eternes, existeix i prou que t’acollirà amb la forca de boix. Només perquè s’entretinga uns quants segles a tenir-te els bracets al foc viu.
Pobre, un beat segur que no pot eixir completament de l’armari, malgrat el disgust. Ens has fet patir, F., per vergonya, per feblesa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Morals, polítics i valencians

9

No n’hi ha una sola manera de fer política, ni una sola moral, ni una manera de ser valencians. Ni dues. Ni tres, possiblement, de cadascun dels exemples. Tant se val. Quan fa uns anys, uns prohoms del pp van dir que eren en política per enriquir-se, ja sabíem de quina moral i de quins polítics parlaven. Els jutges també ho van saber, però van preferir de tirar terra damunt el mort, adduint que hi havia defectes de forma, en la confessió, un enregistrament telefònic que no valgué de res, malgrat que era públic, que ho havien dit: venim a omplir-nos les butxaques. Per fat i fat que ho van fer, malgrat els defectes de forma i més coses. Era l’època del primer Zaplana, que després vam exportar a Espanya, per a benefici i escarni del model de valencià vestit a l’estil Waron’s.

El model prou que es va estendre i implantar: els uns polítics ensenyaven uns altres, els pobles petits aprenien dels mitjans, els pobles mitjans ho feien dels grans i, aquests, de les ciutats. València, Castelló i Alacant es van convertir en la nostra Camorra particular, un triangle Nàpols, Palerm, Calàbria sense llei ni desllei. L’urbanisme es convertí en esport preferit, i el joc, i l’especulació van adobar suficients ingredients per facilitar el gran Casino valencià.
Els prohoms van alliçonar de moral els deixebles, i van aparèixer tot d’imitadors que volien fer de marquesos, i marquesos que van representar de faraons, vestits, pentinats, i encara coses pitjors.

El temps ha anat fent la resta: amb els anys hem convertit un país de mitja canya, en un somni de deliri: els nostres volien imitar Montecar-lo, i vam abillar els impossibles perquè mig país treballés pels luxes d’unes quantes famílies: l’excés, l’abús i la corrupció va anar desencadenant una cosa darrere l’altra. Parcs, empreses de frau, falsos projectes de modernitat, cotxes, vaixells, papes, iots, esdeveniments aparador a favor de nobles de pedigrí que, ni la sort ni la desgràcia, tu, els valencians no tenim, ni hem parit ni volem.

Però molts ens vam deixar enlluernar pels bigots, els fracs, els vestits llargs, les putes de luxe, els putots de luxe, els beats, i un glamur que eixia de davall les pedres: tothom volia venir a València, perquè a València s’havia instal·lat la facilitat en què uns quants podien enriquir-se. Tenir les butxaques plenes i, a més, omplir les dels amics, les de la família. A compte de quina cosa, tot plegat, tants bitllets, tants milions?
Els pecats no són gratuïts. Però, els polítics, a València, es neguen a mostar factures, a ensenyar contractes, a fer transparència de la vida que nosaltres els paguem, i no els passa res. Res de res. Ens insulten, als valencians, pensant-se que governen des del ranxo, que és amb el que han convertit les Corts, se’n burlen de la democràcia perquè no poden saber què és. Per ells, la diferència entre feixisme i democràcia, entre el règim franquista i el règim Francisco Camps, no és sinó invisible: d’una altra manera, l’escenificació Rajoy i los otros, fóra impensable. I adjudicar tretze cadenes TDT a una sola persona, per negar la vida a una de sola que hi havia en valencià, InfoTV, una cacicada pròpia de Falange i del Movimiento.

Governen, però han perdut l’autoritat moral. Han perdut el nord d’una ètica mínima, bàsica, perquè els escoltem amb un cert rigor. Han perdut el respecte fins i tot dels seus. O potser n’hi ha que podem jugar al seu estil, i escampar el seu estil?
Que Sant Darwin els conserve la intel·ligència, d’una espècie única d’origen tan incert, polítics valencians: portem-los a Onda, al museu, amb l’ovella de dos caps i la gallina de tres potes, perquè la posteritat explique què no s’ha de fer mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Francisco ‘el sardina’

3

El vídeo de Francisco Camps fugint, amagant-se com una sardina, escapant-se dels mitjans, és una mostra covarda d’afrontar la realitat, sobretot si parlem del màxim responsable polític d’un mig país, el seu president, o mig president a hores d’ara. La fugida i aquella cara acollonida fóra motiu de portada del telenotícies valencià de canal 9, una prostitució que ratlla el feixisme informatiu d’aquest segle XXI, que no passa a cap més lloc d’Europa, però a València, sí. 
El somriure postís, fals, i aquells moviments de braços encongits, estret de muscles, de moviments convulsos, no són d’innocència. Ni amaguen la descripció psicoanalítica, de què pot eixir d’aquella canya de pescar que va estirant cap a la superfície, encara sense ensenyar el peix que penja de l’hamet, ni què s’ha agafat fort, si sardina o calamar, però la tinta que corre no és minsa, ni blanca, ni innocent.
Rajoy reclama retirar els jutges de la causa popular. Fotre, quan la justícia ens encalça, que nosaltres també ho poguérem reclamar, que ens retiren i ens perdonen la vida, i la culpa, i l’excés comés durant tants anys.
El país de Xauxa s’ensorra, i no sabem si en cauran empantanegats fins al cap, però que s’ofeguen cap i peus, tots, almenys moralment, els malparits que ens hagen enganyat, si ho han fet, reclamen no pocs valencians, a bars, casinos, llars de jubilats, a tot arreu excepte a Canal 9.

Ara, que no és prou frau concedir 13 freqüències a un sol empresari? Ni que tingués els papers en regla, ni mai hagués comés la impuresa dels actes més vils. Això ja demana presó, incondicional, i cent jutges investigant-ho fins a morir.

Que ens hem gastat cinc-cents mil euros en l’eixida d’unes barques de luxe, en plena crisi? Home, per insolidaris, per desgraciats, per malfactors dels diners públics. Solament la intenció  de voler-los llençar d’aqueixa manera al mar ja demana cent jutges més en la investigació.

Que un president d’un govern, autonòmic, provincià, se’n fuig dels periodistes, s’amaga, abandona, s’escapa de la informació enmig de l’era global, en el segle XXI? Que defuig la responsabilitat d’acarar i donar respostes? On s’es vist que ningú de responsabilitat negue explicar la gestió als seus? Cent jutges més. 
I dels tres-cents jutges, no vindrà la festa curta ni ens faltarà el pa, perquè com han deixat els calaixos, de buits i enteranyinats, els prohoms de Xauxa, homes i dones dels populars, ja sabrem adobar-nos uns entrepans: famílies senceres que viuen a cos de marquesetes i comtes, contra els milers de valencians que, pobres, es pensaven que aquests sabien lligar els gossos amb llonganisses i vindria el dia que repartirien les molles, ens demanaran perdó i ens portaran la botija de l’aigua.
 
A l’escola hem fet apostes. Es paga més que no passara res de res. Però, mentre seiem a la cadira, esperant no sabem què, anem rient. Ara mateix, més que no ells.  
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mercat Taronja: la flocaeta

1

Alguns peixos ja comencen a mirar-se el melic, i més avall. Sobretot el darrere, els calçotets, que comencen a notar que els atrapa l’assumpte del Mercat Taronja, per ells Orange Market. Esdeveniments, fartades, convits, celebracions, viatges, un cabàs de milions a compte dels valencians han anat destinant-se, ja fa uns quants anys, a pagar falles i fallerots i a omplir butxaques, pessebres, casetes, iots, que famílies senceres se n’han beneficiat, a compte dels llauradors, dels obrers, de la indústria, de l’escola, dels mestres i els alumnes, dels hospitals i dels pacients, entre més inversions que havien sigut desviades a favor del seu país de Xauxa. Tanta parafernàlia fallera no podia ser a compte de no-res. Ara comença a eixir la merda, de primer a poc a poc, a la manera de flocadeta, una marca, un rastre, un senyal mínim, però que va fent tremolar-ne algun, que n’hi haurà que pagaran. I els intocables, aquells que ací a València són intocables de la justícia, o de la llei, o del temor de Déu, ja veuen que se’ls acosta una ombra que els pot posar el sogall. Ai, pobres, a Espanya ja han començat la diarrera, però a València, molts, la majoria, gairebé tots, continuen intocables. Ep, però hi ha riures que són un postís. Poc agradosos. Falsos fins i tot. El Mercat Taronja, que li ho havia de dir al llaurador, sembla que se n’emportarà uns quants per endavant, de calçotets al llavador públic. Au, tireu-los bona cosa de lleixiu, a beure si els trau les taques de la cabota, i les ganes de continuar fent-les més grans, les cagades.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari