Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Fem escola, dia 3

0

«Les llengües no tenen pas cap tendència natural a morir. Si moren, és perquè els seus parlants deixen de parlar-les. I deixar de parlar una llengua no en té res, de natural. Totes les llengües podrien viure sempre. Si en moren, és perquè s’ha pressionat tant els parlants que han acabat deixant de parlar la seua llengua per parlar-ne una altra amb els seus fills. I això, deixar de parlar la llengua als fills, és la mort d’una llengua.» Carme Junyent, el futur del català depén de tu

Ahir vam començar la segona reunió grossa explicant-nos breument l’estiu. Jo vaig triar de parlar dels articles de l’agost de la lingüista Junyent. Volia expressar com havia gaudit de llegir-la, encara si escrivia de qualsevol cosa, i aleshores vaig parlar d’aquella idea tan bona de convidar tothom que coneixia a celebrar el seu seixanté aniversari. Si més no, és una idea brillant i inusual. Avui, en canvi, ja decidim les temes dels esdeveniments més importants del curs, alemneys la temàtica a la qual destinarem els esforços de tot l’equip, com una mena de gran projecte del curs, per bé que enguany som el poble acollidor de la Trobada d’escoles de l’Horta Sud, i això ja serà capdal i principal, pel que fa a destinar recursos, esforços i mig equip sencer per a l’organització. No debades, aquesta Trobada és de les més grossos del país, no fa gaire anys que acollia vint mil persones. De les propostes, n’hi ha de reeixides i de necessàries, l’escola, la identitat i la llengua, n’hi ha de resistència, de combat, amb el fandango que s’ha instal·lat a la conselleria d’educació, cada dia a l’escola caldrà combat. En tindran.

 

 

Fem escola, dia 2

0

Avui l’escola és més orfe que no divendres passat, el primer dia. Ahir es va morir una de les lingüistes més sàvies del món, Carme Junyent, i els mestres, els mestres en general que són mestres i saben què n’han de fer, hem perdut un referent principal. Per la llengua, per la llibertat, per la dignitat fins i tot davant la mort. Per renunciar a la idiotesa i no fer-nos perdre el temps, tant com s’entrenen els polítics a fer-nos-en perdre. La importància de la llengua, la senzillesa dels missatges, i la capacitat de posar-nos a la seua alçada, com si nosaltres, els seus lectors, en sabérem tant com ella. Ves si els mestres, amb aquest tret tan senzill i contundent, avançaríem amb els alumnes. Però sobretot avançarem si no renunciem mai, de ser qui som sense renúncies ni pactes ni falses esperances. Perquè fer ús de la llengua, caiga qui caiga, demana coratge i fermesa, caiga qui caiga. Per això, mestres, cal continuar fent escola. Combat i resistència.

Hi ha personatges del país que són imprescindibles per a l’escola, si són un espill on llegir l’activisme, les idees i les maneres per ser coherents i sincers. L’escola demana sinceritat i coherència, i una voluntat de ferro. De la vida d’aquesta dona, dels seus llibres, articles i entrevistes, els mestres en traurem lliçons a pleret, de per vida. Amb els seus ensenyaments i el seu guiatge (democràtic, respectuós i humil) l’escola creix, ho fa amb coneixement i humanisme. Val més una lliçó d’ella que cent anys de consellers o honorables destralers i maldestres.

“El dia que me’n vagi a l’altre barri no patiu per mi perquè jo, en aquest món, m’ho he passat molt bé.” Doncs això. No patiu per mi. -Carme Junyent

Una invitació a llegir els articles de comiat que cada dia Carme publicava a Vilaweb durant el més d’agost

Si el segon dia d’escola som capaços d’aprendre d’aquesta lliçó de vida, els mestres haurem planificat ja mig curs o més encara. Ves si tenim horitzó i grans esperances.

Fem escola, dia 1

0

«nosaltres fem escola, no venim a fer la mona!»

 

El primer dia, després de les abraçades, les salutacions i els somriures per haver acabat les vacances llargues d’estiu, els mestres comencem la primera de les reunions grosses. Empar Martínez, la directora de l’escolagavina, fa el discurs de benvinguda: «mestres, vosaltres ja deveu saber per a què venim a l’escola: no hem de perdre de vista l’horitzó: els mestres som un equip potent, amb recorregut de milllora, però hem de pensar-nos cada dia, també nosaltres, malgrat que ja som a punt dels cinquanta anys d’escola cooperativa.»

Empar presenta dues referències de lectura de l’estiu, que convida a llegir-nos —això de llegir, els mestres, ho repetirà diverses vegades. Ves si serà important. Dels dos llibres que presenta, l’un parla del pensament crític a força de lectura. «Hem de llegir més.» La primera autora de la qual parla és Bell Hooks i el llibre és Ensenyar pensament crític, i per desenvolupar-lo des de la infància l’autora diu que cal entrenar i viure una escola democràtica, i fer una pedagogia compromesa, trencar amb els discursos oficials i dominants… (ai, ai, ai, jo afegiria trencar amb la indecència política). Per això, l’activista americana diu que necessitem mestres íntegres, que conversen amb els alumnes, que fomenten l’humor i sàpien atendre la tristesa, que ajuden a construir l’autoestima, que llegesquen (!), que gaudesquen llegint (!!), que escriguen i estimen, en tenir en compte les relacions afectives que van fent-se a l’aula… Caldrà descolonitzar la ment, també: volem mestres que respectent i siguen respectats, que escriguen…

Fins ací el resum de les idees de Hooks, que ha presentat5 Empar. La segona referència dins el discurs de benvinguda de la mestra, és La nostra atenció ha sigut raptada, d’Arcadi Bages: perquè massa pantalles fomenten just el contrari del pensament crític, i molts mitjans, sinó gairebé tots, bé que juguen aquest paper acrític i oveller. Així que, afig la nostra mestra Empar: «com diu Hannah Arendt, parar i pensar, mestres, i compartir lectures…»

Acabarà aquest breu discurs d’ànim i coratge pels mestres, la directora, parlant de l’escola gavina, «que viu al país valencià, i pel país valencià, l’enriqueix i hi deixa empremta». Caminem cap als ciquanta, que prompte és dit. Cinquanta anys d’escola viva i entusiasta, que no ens arruguem. Això fins i tot quan sóc a punt de retirar-me. Un últim any de tutor i avant…

Després, en la mateixa reunió, els mestres coordinadors expliquen l’organització del curs: el calendari de setembre, el calendari de l’any i les activitats , els espais compartits i els responsables de tenir-los ordenats, els àmbits de treball, la presentació de les incorporacions noves, els intercanvis internacionals… Aplaudim, esmorzem i peguem cap a les classes, a vore si la pols de l’estiu no s’ha ensenyorit a pleret: però ja són ací la colla d’Esther i Carol i dilluns l’escola ja tornarà a lluir de nova. En acabar el treball individual, uns quants dels mestres faran el dinar de germanor del primer dia.

*Com era el primer dia d’escola, no hem volgut empastrar el retorn amb cap referència a la conselleria de rucs ni a les lloques de l’alfàbega. 

100.000 cretins (3)

0
Publicat el 29 d'agost de 2023

«cretí: raquític mental, malaltia genètica espanyola.» N. Ordine

El raquitisme mental és molt estés entre els polítics, molt endins de la política espanyola i, d’uns anys ençà, ben escampat també a europa. No us penseu que enllà de perpinyà tot és sexe i felicitat i cultura a dojo. No. També hi ha una bona dosi de raquitisme primitiu, sobretot des que es van inventar els parlaments europeus i tants milers d’assessors espanyols del pp i del psoe viuen de tocar-se el nas i d’adoctrinar sobre la ibèria del bou osborne.

A ses illes, per exemple, el raquitisme balear ja ha decidit que els metges no caldrà que estudien català per fer de metges. Podran fer l’ase, renunciar a aprendre o esquivar els drets humans a conveniència de cadascú, segons que els convinga, podran ser abusadors o no, violadors o no, lladres o no, però no hauran d’estudiar català, de cap manera. Mentre espanya governe les seues colònies, entre més catalunya, el país valencià i les illes, l’única llengua oficial amb la qual podran comunicar-se els metges de les illes serà el castellà-extremeny-murcià.

A partir d’ací, ja ens temem que els cretins valencians no trigaran a prendre una mesura d’orxata líquida per copiar les normes de l’analfabetisme que preconitzen els espanyols dominadors: cap metge tinga l’ocurrència de necessitar xerrar en català. No. Ni cap funcionari, oimés quan els cretins botànics no van lligar les llonganisses del gos, per si de cas la carn de gos era reclamada pels animalistes en representació de la vida. Un colp les llonganisses fetes, amic gos, ni la ressurrecció carnal et tornaria la vida.

D’animals cretins, l’espanyol té un complex d’inferioritat que ja estudiaven algunes tribus indígenes americanes en el s. XVIII, però ell pensa que no, per això no evita de mostrar-se superior quan en el fons pateix grans dèficits—és veritat que en esports d’equip aconsegueixen èxits, si afigen tot de jugadors de perifèria, colonitzats de ment i de cames— en canvi d’uns altres aconseguiments superficials i inútils: per exemple, afageu deu màquines de primera línia industrial imprescindibles per viure ara mateix, i poseu-hi nom i marca: quantes de primera línia heu trobat que són fetes per «cretins d’espanya»?, ni una ni mitja ni cap. Cotxes, motos, bicicletes, televisors, mòbils, ordinadors, plaques solars, o bé poseu ciència, literatura, filosofia, educació fins i tot… Només que tenen la manufactura de les còpies, o el quit de muntatge o ves a saber què de la franquícia: de madrit, només en raquitisme mental són superiors a la majoria del món civilitzat. I aquests són qui ens governen, als valencians sobretot.

Entre més accions il·luminades, aquells models mentals van regalar 100.000 milions d’euros als bancs per tapar anys i panys de corrupció i mala praxi (si va afectar milers d’espanyols escaldats, de suïcidats en interés del mateix banc, no van cantar sinó a pels altres, els de perifèria, a pegar-los i a robar-los). Van enviar milers de milions a paradisos fiscals també (no posem noms propis, no, però també van perdonar corruptes confessos. Van arruinar la caixa de les pensions generals, però el futur dels joves també, en canvi d’arribar a un deute internacional que, no ho diran mai, qualsevol país solvent podria comprar-los, fins i tot incloent-hi les figues borbòniques  per posar-les a rentar escales. Van privatitzar empreses públiques en canvi de parar butxaques, van perdonar a l’església el purgatori econòmic i un club de putes de franc, en canvi d’omplir-nos de processons festes i carrers i la mateixa escola pública, si n’hauran fet de cafrades, els de la profunda genètica cretina, que no cabrien en aquell clot que sant agustí pirulí omplia en una platja dita marina d’or (una nova salvatjada contra el paisatge i contra els valencians). Podríem continuar, sí, perquè han arribat a agredir, terroritzar, amenaçar i matar, matar!, en nom del cretinisme. I no us penseu que parlem del s. XVII només. Ací i ara. Després, els cretins de l’un partit i de l’altre, acorden de no investigar res. Res de res. «Paquè, si ja sabeu que ho hem ordenat moatros», deuen pensar en espanyol-saudí de juanca.

Ara, pocavergonyes, fatxendes i prevaricadors, banquers o lladres, que són el mateix… n’hi ha de reis, de jutges, de polítics, d’empresaris, i tot de mitjans que els riuran les gràcies, com els bufons medievals, en canvi de les engrunes. De l’estranger estant, hom només triarà de ser espanyol, o cretí a seques, en canvi d’una fitxa de cotxe de xoc, o d’electroxoc, i a esperar si plouran botifarres del cel, abans no s’acabe la tanda i el gos demane a “sumar” que el soterren de franc en valencià-català-mallorquí.

Damunt la llosa poseu-li el collaret, per saber que, fins i tot de mort, serà en amo fins a l’eternitat.

100.000 cretins (2)

0
Publicat el 28 d'agost de 2023

«Cretí, idiota per extrem.»

Ara tu imagina 1.000 cretins al cap de la conselleria d’educació i 100.000 cretins més fent-los suport o aplaudint-los totes les ruqureies que vulguen decidir, entre més tornar a robar els pocs diners públics valencians que ens deixen a preu d’or els lladres espanyols. Tocats i enfonsats, pensareu. Home, que tocats i molt tocats ja som fa temps, perquè no alcem la cua de terra, però enfonsats mai. Mentre hi ha vida hi ha esperança, de pensar en un país valencià culte, respectuós, educat i en favor del coneixement i la lectura. Aquesta és la nostra esperança, dels mestres si fa no fa, que tenim la responsabilitat de l’educació dels infants valencians. Malgrat que la tria de mestres, la tria “dels” mestres, no és ni rigurosa ni exigent. No ens passa com a Finlàndia, que fa cinquanta anys, els polítics (tots els polítics, fins i tot els cretins) van decidir que l’educació era la base fonamental del país, i ací no podien badar ni desviar o estalviar recursos. D’acord, el nostre model no és finlandés. Però ves que de les cendres polítiques (la dictadura i la transició dels cretins) vam aconseguir una escola entusiasta i combativa, capitanejada durant quarants anys per Escola valenciana, el moviment per l’escola més important d’Europa els últims quaranta anys. Com abans havien fet i encara fan unes quantes cooperatives altruistes i encara entusiastes, la primera La Masia.

Què ha decidit la nova onada de cretins valencians?, de primer retirar les subvencions a Escola valenciana, perquè deixe de treballar per l’entusiasme de l’escola —voler aterrar l’escola del teu país, a més de patològic, és d’una idiotesa extrema. I retirar també les subvencions a Plataforma per la llengua catalana. Una altra burrera contra el coneixement, Ací la batlle de valència, MJ Català, el conseller Rivera, i el president de la generalitat Masson, ja tenen un protagonisme principal. En atacar l’escola dels valencians i la seua única llengua (l’espanyol s’aprén a punta de pistola i de jutge), demostren la mena de criminals feixistes que són, el cinisme ben amunt, com la corrupció més alta mai aconseguida al món per un partit polític, el seu, el pp.

Tots tres personatges, Català_Rivera_Masson, són la punta regional d’un estat que no ha apostat mai per l’escola —treu-li els cinc o sis anys d’aquella república breu i assassinada en el segle XX. Al contrari, per ells i per espanya, l’escola és un espai per alliçonar en la caspa, la beator, l’arribisme i la corrupció. L’escola, el batxiller, la formació professional, la universitat… a mans dels models espanyols no són sinó el mateix engranatge perquè la societat continue vivint del parasitisme. Que els valencians no alcen mai el cap, i no puguen emmirallar-se en una societat europea, a anys llum d’aquest infern en la terra que ells en diuen espanya.

Són mestres del cretinisme, idiotes per extrem.

Una conselleria de cretins (1)

0
Publicat el 27 d'agost de 2023

«Si hom posa a mans de cretins el destí de l’educació d’un país, cal esperar que els mestres no perdem el temps a seguir-los.»

El conseller d’educació valencià (!) diu que l’AVL no té la veritat pel que fa a la llengua. Fóra com dir que, la universitat* (ell n’és professor), no té la veritat de la ciència, o la potestat del saber científic. O encara si estirem el fil, que els metges no tenen l’autoritat sobre la medicina o els matemàtics sobre la geometria, el càlcul o la mesura. Aleshores, si sobre la llengua, la geografia, la història o la matemàtica, la universitat no té la saviesa o la veritat, aleshores qui, qui decidirà per la ciència o les llengües o la filosofia? Els cretins. Vet ací, a uns dies de començar el curs escolar, a mans de quina mena de rucs han encomanat pp i vox la responsabilitat política d’educar.

Com en els vells temps de la intolerància política contra els valencians, cal tornar a desobeir (si és que havíem abandonat mai l’activisme), i sort encara dels mestres (els mateixos malparits de l’altre dia), perquè el futur  dels xiquets a mans d’una colla de creminals polítics era i i és tan decebedor com tristot.

A València, almenys, on la política a mans de rucs només que farà l’ase, en els discursos i en els fets. En l’acció a la llarga però també en el dia a dia. Com que una majoria de valencians han decidit que el govern de la generalitat ha d’ésser a mans de pp i vox, per majoria democràtica simple, els rucs que ja han vingut albardats de casa, en faran de l’alçada de campanars i muntanyes. Dels fets dels primers dies, només cal veure el desori en l’adjudicació de mestres, de l’un costat, i l’interés nul d’uns quants dels màxims responsables que, davant el caos, van pegar a fugir de vacances.

Pel que fa als discursos, no s’han quedat curts, els carabassots, com si anaren pets: el mateix conseller d’educació ha declarat que la mateixa autoritat acadèmica que els “seus” es van inventar fa anys, l’AVL, una institució inventada per robar a la universitat l’autoritat científica, com una mena d’institut d’estudis de la regional valenciana, doncs ara no serà ni suficient ni garant de res. I si molt els convé, ja decidiran el conseller i les mules que tiraran dels cabassos plens de garrofes que ha posat Masson al cap d’una de les conselleries més complexes i difícils del govern valencià (a priori i en teoria tenen la responsabilitat educativa del país valencià), qui, qui tindrà l’autoritat en l’ensenyament.

I els mestres, que tornem a tenir uns cretins al comandament de l’escola, què farem, a partir de setembre? A qui caldrà fer cas en parlar del temps, de l’univers o del cos humà?, als colombaires, als toreros, als fallers, als bevedors de botija?

Si el màxim responsable de la conselleria i la secretària autonòmica, i els directors generals, i els assessors…, no saben fer la “o” amb un canut, com caram voldran que els directors d’escola o d’institut, i els caps d’estudis, o els mestres mateix puguen esperar cap assessorament rigorós o científic de holligans de l’adoració nocturna i el missal? On anirà a parar la credibilitat científica dels valencians, amb les melones polítiques instal·lades a campanar?

L’avís, doncs, segons la conselleria aquest mes d’agost, és que serem víctimes del cretinisme polític extrem, en canvi de continuar patint l’abandó conscient de la responsabilitat educativa… Torne a recordar que no és cap broma el dramà valencià a l’escola i al carrer, si només el 5% de valencians llegim en valencià. A l’inrevés encara és més brutal: el 95% dels valencians no llegeix mai en català.

Aquest conseller rivera i la maedéu de torn que li farà de secretària, ja deuen preparar els discursos del primer dia d’escola, de l’inici escolar davant la universitat, els inspectors o els mestres, i la densitat del que diran hom no espera tot Wittgenstein o mig Steiner, no. Si de bocamolls polítics, entre els quals l’odi a la llengua dels valencians els atia la vida i la calentura, escoltarem que el sol torna a girar a l’entorn de la terra, recuperarem galileu, els mestres, però ara no renunciarem a plantar batalla per la ciència, i per la llengua: contra l’església, els corruptes i els cretins del món que, en deixar-los l’autoritat política, pensen que són al servei del seu interés particular, en canvi de no servir l’interés general, sota el risc de convertir el coneixement en pinso d’ases i pocavergonyes.

«A la manera de valència»

0
Publicat el 25 d'agost de 2023

Xarrem català, a la manera de València, deia l’Ovidi.

La polèmica de la llengua és antiga i recurrent sempre, entre l’extrema dreta espanyola que s’està a València, i entre el blaverisme que feia temps era adormit o mort o fent teranyina. Al remat, tots aquests apòstols antivalencians ja fa temps que havien guanyat, no els venia d’un pam, ves si la ruina que patim els valencians per anys i anys és grossa. Per la llengua i per més coses. Però en alertar que Europa ens pot posar a primera, pel que fa a la llengua, s’han deixondit tot d’espanyols botifarrons que s’estan al país i han començat a traure pit i collons: què?, que els valencians tindrem llengua oficial a europa?, intolerable! Que de rebot, ho aconseguirem?, Mai! Que de l’exili d’un home fóra possible… Noooo! Al remat els espanyols i els blavencians no poden tolerar que el català siga una llengua de primera. El nom els la bufa, el que no volen de cap manera és que puguem demostrar que en català fins i tot peguem la volta al món, quan volem. Ací s’ha acabat el sainet. Però ells, intolerants de mena, s’excusen que el valencià és una altra llengua, o que el nom de la llengua els torba el son, o que si recuperem la llengua, els valencians podrien pensar de recuperar més coses… Aleshores se’ls destapa la fel de l’odi profund contra València i ataquen contra tot. I som un altre colp en els anys setanta, de carregar contra els valencians: mentre ens roben, mentre espanya ens desagna fa més de cent anys, amb el pp i amb el psoe. Per anys i anys, patint els criminals espanyols i els seus partidets.

Per amagar-ho, un altre colp contra el nom de la llengua i tots amb mal de ventre.

Pel que fa als blaeurs que es pensen que són de bona voluntat, que proven d’ajudar a posar mercromines noves en velles ferides, caldria dir-los on és la sagnia. Gairebé cinquanta anys d’escola valenciana, cinquanta, i el 95% dels valencians no llegirà mai en català, o en blavencià, si us incomoda la realitat dels noms. El 95% dels valencians no llegeix mai en la llengua dels valencians. Mai de la vida. Així que no vingueu amb romanços, malparits. És ací on patim de veritat, valencians: un poble que no llegeix amaga tots els càncers socials del món. Tots. Som morts a la curta, si no ens espavilem. I ves si els mestres teniu feina i responsabilitat, malparits; mestres de primària, de secundària, de batxiller, d’universitat… Malparits! Que teniu molta responsabilitat!

És veritat que n’hi ha un model espanyol que s’ha escampat a tort i a dret com la corrupció, «el tumor de no llegir mai». En cap llengua. Però, la resta de lectors, uns quants centenars de milers, no ho fan mai, mai de la vida lligen en català. Ací hi ha una crisi estructural que és el veritable cavall de troia. Una societat amb el 95% analfabeta de la llengua del país —no llegir és analfabetisme pur i dur— és un poble malalt de mort. La resta són foteses, merda de lloca, perdigons de sucre…Mercadona i taronges de sudàfrica.

Del filldeputisme del pp què esperem?, dels toreros, dels gànsters, dels inútils… Res de res. I del psoe? res de res…

I vuit anys de govern botànic què ha fet per remeiar aquest forat?, això és, què han fet aquella alternativa que semblava tan valencianista per tapar una via d’aigua que enfonsaria mil titànics, el nostre país sencer? Res de res, en realitat. O tan poc com res. Tan poc com us pugueu pensar. Colps de cec, aigua en cistella, cagada de pastoret. Tret de pedaços i draps i tolls de paper higiènic per tapar la via directa a l’infern de la ignorància i la substitució de la identitat dels valencians. En vuit anys no arribem ni al 5% de lectors. Malparits! Més malparits que els mestres, els polítics.

La via d’aigua al país valencià és tan grossa que l’aniquilació comença a no tenir marxa enrere. Podrem perdre’ns amb els noms —és el que voldria el psoe, el pp, i tota la borumballa fallera de sempre, lo rat penat i la xàrxia filldeputesca sideral de la valència espanyola, ells volen perdre’ns i encegar-nos. Però la veritable acció que cal demana valor, coratge i grans decisions, sobretot contra espanya i tota la immoralitat que representa aquell estat corrupte i mesquí.

—Que ens voldria sempre analfabets, com ells, rucs tota la vida.

Així que si els valencians volem tenir futur i no viure només de resistències de poca eficàcia, caldrà valentia i aterrar la política dels covards. Sense aterrar un estat corcat, podrit de dalt a baix, de profundes conviccions feixistes i intolerants, que ens prefereix analfabets i muts, peguem cap al suïcidi, a mans de borbons, rubiales, sanchez i riveres… Així que, mestres, a setembre ves si tindrem feina. Si més no, per deixar de fer els malparits.

A la manera de Carme Junyent, «no patiu per ells»

0
Publicat el 22 d'agost de 2023

Una de les grans exquisiteses de l’estiu, a can Vilaweb, són les cròniques diàries de la professora Carme Junyent. Sota el títol «No patiu per mi», cada dia ens narra històries de restaurants amb tot de detalls de vida que valdrien per un dels grans dietaris, i per fer-ne una ruta pel país i les bones menges. Arran d’això, jo també explicaré una anècdota de fa tres dies en un restarurant de Bétera, la volteta.

Amb molts dies per endavant, els amics havíem fet una reserva per dinar el 19 d’agost. Puntuals que arribem, i veiem entrar davant nostre majorals i obreres i la corresponent xaranga de músics. Ens mirem i, sense paraules, atònits, coincidim a dir-nos «no és possible!». Nosaltres havíem reservat un dia, un de sol, per dinar fora amb els amics, per celebrar la festa i unes altres coses, i ens trobem que la xerinol·la no ens deixarà xarrar ni dinar tranquils, a quin sant. De fet, encara no ens havíem assegut que la xaranga atacava amb siroll eixordador passodobles o romanços o fins i tot imitacions de la Fúmiga… Aquell xivarri va alterar una taula que havia decidit, com nosaltres, celebrar amb amics un dinar tranquil: l’homenot, que es va presentar com a veí de la «república independent del cabanyal» (no és cap broma), tot i que vivia a paterna, va reclamar i va exclamar que allò no podia passar, que no era normal, que algú els hauria d’haver avisat, amb temps, que dinaríem amb la festa de bétera en directe —cal afegir que els festers tenen per hàbit de dinar cada dia en un local del poble, si fa no fa—, però ningú no ens havia avisat, que allò podia passar-nos. De fet, l’home es va impacientar i alterar i va exigir respecte per un dinar de festa… van eixir les paraules grosses en no haver cap resposta que no fóra la xaranga elevant el siroll a la categoria “trencatimpans” i uns quants dels majorals es van sentir violentats i van provar d’agredir l’home: sort que algú els va desparar, perquè la situació era violenta de collons, de l’alçada «colilles contra caximbufes» dels anys setanta. Ves que enguany, durant les festes de bétera hi ha hagut tot d’agressions físiques, batusses, navallades… Uf, la cosa al restaurant la volteta es va encalmar, els veïns van decidir de no dinar amb aquelless condicions d’intolerància i nosaltres vam demanar què podíem dinar: no us penseu que la carta és en català, de cap manera. Només en espanyol i avant, com en el 95% de restaurants valencians i catalans del país valencià. Això també és una agressió contra els valencians tan sirollosa com la de no avisar si dinaràs acompanyat de xaranga i festival.

Sort que la nostra tolerància per la música popular i festiva és elevada. Inversament proporcional a la tolerància que caldria amb restaurants antivalencians, o cinemes, o empreses, o misses, o lectures, o escoles, o conselleries, o generalitats… antivalencians fins a la mèdul·la.

Per cert, si teniu goig de llegir, no us perdeu les cròniques d’estiu de Carme Junyent «no patiu per mi» a Vilaweb

100.000 pixarraes (2)

0
Publicat el 21 d'agost de 2023

Ara en valencià, una crònica per explicar-nos, valencians, també els dies de festa major. Deu o dotze dies de programa intens, fins i tot de cantants pescats amb més de setanta anys, en un bagul de pocavergonyes: cap d’ells no cantarà en valencià, ni farà cançons que no siguen inútils de l’alçada del campanar: els ajuntaments renuncien a programar lliurement en favor dels grups del país (valencians, catalans o mallorquins), en canvi de deixar que programen contra nosaltres: la por a la identitat dels valencians (només se’n fan misses si ens agenollem davant l’amo). Sí, n’hi ha uns quants detalls dins la festa que simulen que som valencians cada dia: alfàbegues, cant d’estil, ball de plaça, ball de Torrent, coets, pilota… però els diners, la gran despesa ves que se n’anirà a pagar lluny del terme, a cagar a espanya, gairebé com la recaptació d’impostos generals: espanya es queda els diners i després decideix la quantitat que ens retornarà per a pagar algunes necessitats: la ruina també en la festa, sinyors.

Els valencians no alcem el cap. Ni la cua. Si l’alcem és per viure de ginolls. I la processó semblarà llarga, no, llarguíssima. Almenys mentre n’hi haja fills del poble que prefereixen de viure en amo, governats pels pocavergonya que decideixen per nosaltres també en la festa. Creure que som nosaltres que programem, fóra com pensar que som nosaltres els protagonistes del destí de cadascú. En el poble i en l’univers. No tenim orgull, ni som forts, ni ferms, els valencians, només si tenim unes espurnes de resistència i avant. Som insuficients encara, fins que no guanyem en un daltabaix democràtic. I mentre no passe, tot de convidats a preus d’escàndol, cap de valencià al nostre programa més festiu: i estira aquest exemple per pobles i pobles i la metxa nyas si serà llarga: contractar la gent que canta en valencià és prohibit: en el 95% dels casos: ves que n’hi haurà més de cent grups i músics boníssims per fer festa. Ni un, ni un exemple ni cap. Després, se’ls ompli la boca de tant valencians com són, i de tant de pit com trauran: de bonyigos en el cap, tiroliro-tiroliro!

És odi. Un odi a allò valencià que els cou dins la panxa, i els fa la fel agra. Ves si han passat colles de majorals, per anys i anys. I la festa continua tant antivalenciana com sempre. Nooo, un any vam convidar un grupet… Un any va venir a bétera… Aneu a cagar, colla de covards. Sou antivalencians, ho porteu a la sang, aquest temor que us té agafats dels collons. Esporuguits.

Però vindrà un dia que la por se n’anirà, ves, i aleshores… Hom posarà dos dits de front al programa i la festa convidarà a sentir-nos de debò… Mentrestant, les pixarraes hauran de torcar-les dones de vuitanta o més anys, si és que voldrem que el poble deixe de fer ferum, d’ofrenar tanta pudor enfeltrida als cantons de cada casa i als cervellets de canari.

Un dia, sense adonar-nos-en potser, la festa canviarà.

100.000 pixarrades

1
Publicat el 19 d'agost de 2023

No havia plogut, que no, ni havien obert les boqueres del camí de Llíria o d’Alcubles, però rius de gent s’havien aplegat a la crida que la festa de Bétera havia ordit a l’albereda on tot li val, a preu d’or. «Demà escriu la crònica del que passa», demanava una amiga enmig d’un espectacle de cares i cossos despullats, samarretes al muscle, que anava i venia o s’aturava a la plaça del Mercat. N’hi havia milers de joves, milers i milers de joves desorientats, amb ampolles i gots i bosses amb beguda. Els carrerons, els carrers, les placetes no podien acollir tanta de gernació, era impossible encabir-los tots a dins el barri vell: el baix-pas s’havia col·lapsat mitja hora, les entrades de Sant Antoni, els camins rurals, el camí València, més de mitja hora per entrar al poble, dins el cotxe, la gent arribava amb una bona temperatura i gairebé amb l’espectacle de l’escenari finit. Tard, heu fet tard. Deixaven els cotxes on podien, a recer més enllà del magatzem d’ametlles Osuna, en canvi que n’hi havia gànguils que entraven amb cotxe fins a la plaça davant l’Ateneu: tard!, aparcaven, baixaven dos o tres que ja no passaven per joves, obrien les comportes i treien els licors, les fantes, els gots, el gel, es miraven la gent atònita —nosaltres no havíem vist allò encara, fins ahir, en aquesta plaça— i improvisaven els bars ambulants, el botellot! el canteret! el botijot! Tornava la gent del foc encés de l’albereda, s’ofegava que no hi cabien: no podem passar, és impossible, no sabem si els fills seran allà dins la caldera, no sabem quants milers n’hi havia anit al poble, però bé que havien de buidar tanta aigua com bevien, l’aigua és una metàfora i qualsevol espai els semblava oportú, entrar en un wàter era un impossible: no sabien què passava, a bétera?, algú havia previst allò?, seguretat?, els municipals no sabien què fer, pobres, ni com, sort vam tenir que el dia i la nit roden en aquella òrbita imparable del temps, i avui també s’ha fet de dia. No podem contar ni de la missa la meitat, ni sabem els milers d’històries que van passar, però en seguir-ho tot, podríem fer una novel·la, una sèrie… El jovent, que no depassava els vint anys, pixava portes, bancalets, persianes, racons, empedrats, contenidors, voreres, i s’escampava fins i tot pel poble nou, o tornava cap a l’estació, l’últim metro era a les tres, embotits als vagons, però tanta riuada de gent omplia fàcil un metro de bétera 1.000 vagons fins al seminari, no hi cabien els de godella, ni els de burjassot, ni els de valència, no hi havia prou previsió de res: marxalenes!, rocafort!, tavernes! n’hi havia que es queixava de la cartera, dels diners furtats, n’hi havia que rodava que no trobava el cotxe, ni el seny, ni els llibres de secundària, ni els llibres de lectura, feia tanta calor, que tot s’elevava en excés: de la brega fàcil que cercaven escamots violents, hom cantava només en espanyol, n’hi havia que s’havia plantat a la plaça amb torres acústiques portàtils que ajudaven a elevar el siroll dels carrers… aigua!, aigua!, demanaven, i l’aigua tornava després ens pixums que s’estenien i escampaven a preu de satèl·lit: una hora d’actuació d’aquell juan de badalona canviava a cada comentari, cinquanta mil, setanta mil, noranta-set mil… Cent mil euros una hora d’actuació. Una broma fàcil, aquest despropòsit antivalencià. Si es confirma aquesta immoralitat de preu, aquell sinyor cobrava a mil cinc-cents euros el minut. Un greuge tan immoral que encara no ens ho podem creure. De cap de les maneres. Res comparat al preu de vore avui les dones de bétera, carmen, maria, vicenta, pilar, amb més de vuitanta anys, amb el llegiu, els fregalls, els poals provant de traure aquella ferum que t’arriba a l’estómac, carrer de Sagunt, carrer Llarg, carrer Major, placeta Roc, carreró, Boïl… N’hi havia gent perduda per Colom, per Caruana, per Gascon Sirera, rius de gent cap a l’estació, o cap a l’horta, la pudor que penetra endins de l’ànima, de gastar-se en tararots el jornal de mil joves repartint coques, o tot un programa de grups valencians que, a bétera, no sabem encara com passa, no són convidats mai en festes… Mai! Com si convidar, contractar o programar grups valencians fóra prohibit, censurat, un crim d’humanitat… Som antivalencians fins i tot en festes, ves si som burros! Ves si el nostre odi contra nosaltres mateix és gros, intens, de renúncia a la indentitat! És el preu que paguem els valencians de no tenir veu, ni als ajuntamenst ni al consell, ni a les corts, ni a la diputació ni enlloc, el preu de tenir els carrers pixats, el poble embrutit i l’ànima en terra.

«Amb tot, direu, no vau renunciar a l’espectacle!» És veritat. El jovent, atiat per les grans decisions polítiques de quin model de festa tenim, va descarriat, amb la mirara perduda, tallats d’un patró, sense camisa, el got a la mà i la cultura al cul… que els valencians siguem a la cua lectora d’europa no és una casualitat.

*Malgrat tot, amb el valencià oficial a europa, ca si canviarem les coses. Què, visca la festa!

[continuarà]

 

La banda de madrit: enemics (2)

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Segons que relaten les veus expertes, avui hem guanyat a madrit de tenir llengua pròpia a europa. Home, farà gràcia de vore, si es confirma (això encara és a mans del pchoe), que europa permeta de parlar valencià (el català més bell) i a les corts valencianes o al govern valencià una majoria s’expressen en espanyol, que és la llengua de la corrupció, que és la dels borbons, i és la dels franquistes. Però ja fa paper el paral·lelisme: els hereus d’aquella banda de madrit, còmplices i militants, han enviat els sues criats a governar els valencians, perquè nosaltres encara no hem tingut la força, ni el seny, ni l’orgull de governar-nos, nosaltres mateix vull dir: sempre hem estat a mans d’enviats espanyols, com si els valencians fórem una filial de banc, o una sucursal pobra d’hipermercat… Una mala herba.

Però si el valencià serà oficial a europa, malgrat la renúncia de compromís a exigir res en canvi dels seus suports incondiciuionals als inútils i mentiders de sempre, ja no caldrà ensenyar espanyol a l’escola. Això ja ho farà La provincias, o encara pastràssimes pitjors.

(continuarà)

La banda de Madrit: enemics

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Passe que passe avui a madrit, els valencians eixirem escaldats. Sempre ha passat, sempre; sense excepció. No sé per què els valencians els hauríem de fiar cap vot, a espanya. Els valencians acabem esquitxats, amagats, silenciats… Robats. Som l’exemple del pitjor finançament de l’estat, i ens fan pagar que som “valencians”, malgrat que no n’exercim. Si, com ells diuen, nosaltres també fórem espanyols, no ens tractarien com un drap, de ciutadans de tercera. Però els fets són inqüestionables. Sou valencians?, pagueu!

[continuarà]

De festa major (2)

0
Publicat el 16 d'agost de 2023

Anit, el dia va acabar penjant d’una corda. De cap a cap trenta hores de festa sense parar. Si avui és Sant Roc, demà farem Sant Gos, si un important l’altre més encara. Hom repassa els noms dels carrers del poble i el noranta per cent són sants, o botiflers o franquistes, si no són en espanyol, la majoria. Ací no hem fet net, com en tantes altres coses, i de carrers valencians, de noms valencians, entre toponímia, personatges, o protagonistes de les rondalles d’enric valor o paraules genuïnes de la llengua (n’hi ha que mereixerien de ser al carrer per no oblidar-ne’n cap) n’hi ha ben pocs, o són amagats per irrellevants. Encara no hem posat el nostre patrimoni principal en valor, els valencians, com si ens penés de passar a primera, com si volguérem amagar-nos o viure de ginolls.

També hem bescanviat els cromos del sant pel de la maedéu, si anys enrere la festa major era Sant Roc, ara el segon dia fa de pont entre ella i el gos, i el gos també és foc a bétera, malgrat la carabasseta i el pa. Sant Roc passa el retaule, baixem gàbies i reixes, agranem i ruixem els carrers… Si arribem al sopar sans i estalvis ja haurem recuperat el tremp per continuar la festa grossa…

Avinguda del gran mestre Enric Valor, del Gegant del Romaní, de Joan de la Panarra, d’Esclafamuntanyes, de l’albarderdel castell d’entorn i no entorn… 

 

Som de festa major

0
Publicat el 15 d'agost de 2023

Bétera, 15 d’agost. Festa major. Si ahir ja van sortejar les setze alfàbegues, amunt les bandes, les dolçaines i les dues ombrel·les… hi ha dues obreres que són fadrines i homes amb mocador. Amb tanta de gernació els carrers es fan estrets, entusiastes. Dels detalls de la festa els crònistes diran ai, mentre els cossiols els enlairen joves amb camises de flor. Serà un dia de trenta hores, que acabarà a foc. Per anys i anys.

La banda del pessebre, cadiretes espanyoles

0
Publicat el 14 d'agost de 2023

Entre els polítics, fins i tot entre els del mateix partit, les colzades són freqüents, quan s’hi juguen garrofes particulars, fins i tot entre els cosins. Per bé que són garrofes públiques, els polítics les adoben a conveniència, les fan seues, exclusives…,al contrari que les garrofes de veritat, aquelles es paguen a preu d’or. Només un percentatge molt baix, baixíssim, de polítics renuncia a menjar i beure de franc un colp enllestida la feina de posar el cap al pessebre. Quatre anys, màxim vuit. Però això són casos comptats. La majoria dels polítics hi viuen anys i panys pegant voltes al rosari, bé que li peguen tantes voltes com necessiten. N’hi ha exemples que són tota la vida activa i més enllà encara. Tota una vida sense pegar colp, un colp feiner, diríem. Ja fa uns dies que a compromís també n’hi havia xafarranxo, entre socis. Les cadiretes, ai, i els milers d’euros que et plouen cada mes, són una raó suficient per acabar a colps dialèctics. Però no s’entén que, quan hom ha arribat al capdamunt del govern d’un país, el país valencià per exemple, bé de president de la generalitat, bé de conseller, o encara més president de les corts o del parlament, hom es mate per anar a espanya, a fer el pallús. Anar al senat espanyol no és sinó cercar una jubilació en vida, a fer el panoli. A bon preu, és cert. Però bescanviar un càrrec gros, el segon comandament del país valencià, o el primer, per anar a morir a aquell cau de pensionistes aprofitats és, sense excuses, provincianisme, voler passar a regional, en canvi de la dignitat i la representació més alta.

Ara, si hom ja pensa que això de les autonomies no val per a res, que és com eixir als quatre cantons amb la cabra, l’escaleta i un llanderol,  aleshores hom entén manta coses. Això és, ja bufaven en gelat, cada dia de la seua vida, aquells polítics. I com deia fa poc algú, els parlaments de les autonomies no decideixen una merda seca, només si fan comèdia o teatret, perquè qui decideix sempre és espanya, els retors i els seues jutges corruptes. Així que, matar-se per les cadiretes espanyoles, ronyoses i balladores,  com servir-se’n de la vida pública per al profit propi, és perdre qualsevol sentit si encara n’hi havia cap, o tenir por de la mort: desviar l’horitzó d’una barca que ja feia aigua a port i que ara més valdria enfonsar entre el tarquim i la boga i el vimet i el jonc…