(Sobre el document de com ensenyarem llengües de la generalitat de dalt, que no sé si és ara mateix el govern de la República, encara que només si l’he llegit d’un colp i sense la profunditat necessària).
Qualsevol document de llengües, i encara de com ensenyar les llengües té una intencionalitat política. I la seua publicació no és sinó una declaració: ara, aquest document del qual ja he fet un comentari ràpid per a Vilaweb, no sembla ser el document definitiu de com ensenyarà llengües la futura República catalana, més prompte és un document fet perquè els jutges espanyols llegesquen en català, encara que siga una horeta curta. Hi trobaran pegues i el portaran a l’infern, per bé que també passarà el purgatori.
El Pla de llengües per a l’escola, que és realment què és, tècnicament està bé, s’adiu amb el plantejament europeu sobre l’ensenyament de llengües, amb la incorporació de la terminologia, els objectius, els reptes, i la realitat sociolingüística present. D’acord fins ací (els valencians també anem per ací, i altres països de situacions plurilingües similars). Però la nostra realitat és més complexa perquè la pressió política d’espanya és brutal: polítics, partits, mitjans, empreses, i allò pitjor: el valor que el jovent dóna a les llengües.
La bel·ligerància espanyola contra les llengües és brutal. Un odi lingüístic que patim fa tres-cents anys i que hem tolerat perquè ells tenen les pistoles i els jutges. Perquè d’una altra manera, fer guerra contra cap llengua només s’entén si n’hi ha mala fel i un foc interior que no és una altra cosa que inseguretat i sensació d’inferioritat universal.
El plantejament del Pla sembla honest, però no l’és. Defuig una realitat soterrada que és criminal: no partim de situacions iguals. Diran, d’acord, ja ho sabem, què més? Doncs que interven moltes coses que no ajuden a aconseguir allò que diu el document final, que no deixa de ser un paper de bones intencions. N’hi ha un nou corrent (tampoc no és nou) en què la voluntarietat no és suficient. Exemple: malgrat que els mitjans en llengües minoritàries són de més qualitat i rigor, TV3 no pot competir contra cent canals de TV en espanyol. De cap manera. I per bé que podem informar d’allò que passa al món amb serietat, els altres també informen, i el comandament de TV té molts botons per anar provant que fan ací i allà. I acabes mirant-te espanya: una pel·lícula no pot competir contra cent pel·lícules, o un documental, o els dibuixos…
Ja no em pose en els jocs d’informàtica, les xarxes, i tota la pesca d’una onada invasora que no vol saber res de res de llengües…
La consideració dels joves ara mateix és passar-se de llengua, i només els militants no són prou, perquè són arrossegats a la diglòssia. És políticament correcte de demanar que acaben en un nivell de català i castellà l’escolaritat, però és deshonest, perquè no és veritat mai. I la voluntarietat no és suficient per assegurar l’ús. Ací perdem, perdem per un marcador d’escàndol. Un altre exemple: els joves per què han d’estudiar literatura espanyola, fins i tot caldrà examinar-los…, si la francesa, la russa o l’anglesa li pega mil voltes? Per correcció política. Per no espantar els jutges o espanya. Començar el castellà a l’escola abans de la secundària és erroni. Ho diu fins i tot l’AULA Multilingüe de la Universitat de València. Però ho fem. Fins i tot, legalment, cal començar el castellà a primer de primària… a València. En canvi de tenir prohibida IB3 i TV3 i Catalunya Ràdio.
Si el document o Pla de llengües parteix de l’estatut i el que diran a espanya, massa innovador no serà, i encara per això ens pelaran. I compte que és el que diu Europa… i n’hi ha un respecte important per la resta de llengües… Però la nostra sempre paga. Sempre. Paga. Tinc un amic que em diu… Per què no ens fem britànics, o gibraltarenys? Per què no fem oficial l’anglés? En comptes de l’espanyol, almenys a infantil i primària… Per què no? Si hem de tenir una segona llengua oficial almenys triem-la de primera divisió.
Bona nit