Ulisses20

«Pasqua plujosa, collita abundosa!», Jordi Badia, a Vilaweb, sobre la riquesa de la llengua en referència a la festa de Pasqua.

I encara no haurà caigut ni un litre, avui, després de vint hores de núvols i xip xip xip, sense banyar gaire, destorbar això, fer-nos passar ase per bèstia, que açò és un ploure melindrós que passa per humitat i res més, res de res. Pasqua de llibres, doncs, de llegir i d’encendre el foc, si encara fa uns 12 graus i aquella humitat de la qual parlàvem que penetra pels ossos i impedeix d’empinar els catxirulos i els avions de paper, dinar i berenar corrents, mones i llonganissa i a casa enjorn, i llibres, i lectures… que ens faran més profit que anar pel món a ginollons, una vesprada especial per llegir el poeta Estellés, l’any del centenari, de pensar idees per escampar-lo encara més arreu… hem trobat aquesta idea, per exemple, d’un ajuntament valencià que farà llegir els seus funcionaris, vulguen no vulguen, que n’hi ha falsos valencians que no lligen mai ni pagant-los les hores a preu d’or, si fan que fan. Res més, res de res. Avui.

No, no n’hi ha catxirulos al cel.

«passen els cels

però és el mateix cel que sempre passa.» V. A. Estellés

Anit, 27 de març de 2024, vam llegir el poeta Estellés davant justament de la seua escultura, assegut en un banc, sorneguer i savi: feia 31 anys que havia mort, i uns quants esforçats veïns de Burjassot commemoraven la data i el poeta. Mai cap poeta nsotre no havia aplegat tanta il·lusió per llegir-lo, per posar-lo on calia, per animar els valencians a llegir. Unes hores abans, tres alumnes de sisé de primària de l’escola el llegien davant 200 alumnes al menjador de l’escola, en el lliurament dels premis de lectura en veu alta: sí, de primer a sisé, alumnes de sis fins a dotze anys, l’havien llegit de manera excelsa a l’escola en el concurs “Maria Ibars” que organitza cada any l’escola Gavina. I com l’havien llegit, mare, si feia goig. Encara aborrona d’escoltar la lectura de Martina, aquella declaració de principis del Mural. Si en teniu l’oportunitat, dediqueu-li uns minuts.

Uns quaranta veïns de Burjassot llegien el poeta anit. D’un poble de quaranta mil, no ho sé, m’ho invente. Però no oblideu que només el 5% dels valencians llegim en català, així que nosaltres també som sorneguers i savis. No defallim, tenim il·lusió, cantem a la lliberat i contra l’opressió que ens governa i ens voldria sotmesos i submisos. Com diu Mercè, de can Bassot i també de la Plataforma cívica que impulsa el centenari Estellés (no us cregueu que és el psoe o compromís que ho fa), «com no voleu que ens estimem el poeta, si compartim desitjos i sentiments tan comuns i tan elevats!».

El 27 de març també és una altra data per recordar amb la lectura de poesia. Pobres, els del govern valencià, com els fluirà la caspa i l’odi…

Avui hem lliurat els premis del concurs de lectura en veu alta “Maria Ibars”. En un menjador de l’escola a gom, fins a les balconades, hem recitat Estellés i hem llegit l’acta del jurat, que ha premiat sis ambaixadors, un per cada curs de primària. I encara un premi gros final, a l’ambaixadora de lectura del Maria Ibars 2024: el premi ha sigut atorgat a Martina Poll, segons el jurat, per com va llegir i expressar el Mural, el poema “declaració de principis” de manera pausada, lenta, ajustada a una lectura amatent d’alta volada. El lliurament s’ha fet coincidir en el 27 de març, que fa 31 anys de la mort del poeta Estellés, l’any del centenari. Entre més regals, hi havia una pilota de badana amb una cinta escrita: la llengua és l’ànima. Jo he explicat que la pilota representa el joc, el joc al pati, al carrer, a la plaça, i la frase ens recorda com de fàcilment els xiquets canvien o muden de llengua. Però com?, si és l’ànima, els demane! Com ens perdem tan fàcilment, carabassots!

La frase “la llengua és l’ànima” és de Mercè Rodoreda.

Rucs n’hi ha arreu, però a espanya n’hi ha el doble. No n’hi hauria prou albarders al món per vestir-los ni despullar-los. Ara, ells, afigen doble d’odi contra la cultura, contra el coneixement, contra les llengües, contra qualsevol signe d’estudi i queden amples i farts: de vox al pp, al psoe i a sumar, que són ases cap i tot, sense excepció.

Un estat que és el primer del món en corrupció, no pensareu que dedica gaire temps a l’educació, a l’ètica o fins i tot a la matemàtica, no? No. La seua segona feina principal és aterrar qui no els riu les gràcies, perquè la primera i principal és omplir-se les butxaques, pròpies i amigues, i encara atacar allò que pot destorbar-los un pla filosòfic tan gran. I riure i furtar, i venir salvadors del món espanyol, que si no ho saben, és el pitjor que els ha tocat en sort, en la rifa de déu esperit sant.

En aquesta setmana fallera i de passió, tot plegat no canvia gaire, ha tornat el rebre contra la l’escola i contra la llengua dels valencians, a sac contra el català i l’escola lliure, contra els mestres, contra els músics o els escriptors, i sobretot contra els poetes. Aquells assassins de Miguel Hernàndez o de Garcia Lorca, ara els hereus encara disparen contra Estellés. Però si seran rucs, els carabassots, franquistes cerrils, que també aterren contra la taronja, contra la creïlla, contra l’enciam, i contra el camp: ho porten tot de l’estranger, perquè els productes valencians no els semblen espanyols… No ho són, tant se val. És l’objectiu dels espanyols de dretes i dels espanyols d’esquerres, entre els quals les diferències són minses, rucs per dalt i per baix. Potser que vox i pp, en passar la pandèmia, han perdut tota la vergonya, però són en el mateix pla, com el psoe, de liquidar-nos als valencians. Per la llengua, pel finançament, pel camp, pel territori en venda, pels ports, per les marjals, per allò que vulgueu triar. Per als espanyols, la guerra contra València continua. I els valencians ja van morint-se i passen per mercadona a omplir la bossa, no hagen de passar gana massa temps allà a la caseta, al cementeri o a la caravana que tenen llogada al cel…

[continuarà]

«Al Tall, som gràcies als mestres!», la frase és de Manolo Miralles, de l’any 2008, en un reconeixement sentit a una de les millors bandes de tots els temps. «Si és que treballem per vici, de tant que ens agrada açò que fem.», va dir Vicent Torrent. I Manolo ho va reblar encara més: , «Els mestres sou part d’Al Tall, som gràcies a vosaltres.» Gràcies per tant, Manolo Miralles. Avui serem tothom a Xàtiva d’esperit, encara que sense entrades de fa tants dies.

la foto l’he baixada de Vilaweb

Ahir vam celebrar a l’escola el dia mundial de la poesia. Vam explicar perquè la UNESCO fa anys que organitza el jorn fent-lo coincidir amb el solstici de primavera. El poeta triat enguany per la Institució de les Lletres Catalanes és Vicent Andrés Estellés. Encara sort, que ho han fet coincidir amb el centenari. A l’escola vam fer coincidir la commemoració amb la final del concurs de lectura en veu alta Maria Ibars. Els concursants finalistes, una majoria, van triar poemes d’Estellés, entre més textos, i van posar el poeta al capdamunt de tot, amb lectures excelses i acurades, d’un goig que encara mentre escric això m’ompli i m’asserena, en comprovar el paper que l’escola fa quan l’horitzó és clar. “Declaració de principis” de Mural del País Valencià, o un fragment de Coral Romput,  “Vora el barranc de Carraixet” o “la Lluna de la muntanya”, van encongir el pavelló i són testimoni que el guiatge de la lectura mereix esforç, entrenament i una passió necessària en els mestres… El paper del jurat no era fàcil, perquè destriar un lector, un de sol, entre els divuit finalistes no va ser senzill. Sort que les bases ja apuntaven que hi havia set premis.

Abans de començar el concurs, vam llegir l’Horaciana d’Estellés en català, en anglés i en rus… perquè tenim una veu Akhmàtova entre els mestres.

*Mentre nosaltres féiem el concurs, els impostors de la generalitat valenciana, franquistes pepereros, preparaven lleis i normes per traure la llengua de l’escola i imposar només l’espanyol, com en l’any 1940, quan van guanyar la guerra contra la democràcia. Aquests falsos valencians són en guerra encara, amb un nou decret de nova planta contra els drets humans, la cultura, el coneixement i l’escola, ves si n’hi ha rucs encara vivint del diner públic.

Demà és el dia mundial de la poesia. L’escola què farà? I la cooperativa? I els mestres? I les llauradors? i els fallers que no són de la falla Plaça del País Valencià de Picanya, que ja sé que han llegit el poeta?

Vicent Andrés Estellés ha sigut el poeta triat enguany per la Institució de les lletres catalanes. Estellés i les horacianes, una horaciana en concret, traduïda a trenta llengües del món. No en semblen moltes si n’hi ha milers de llengües… Però ja faran paper per explicar un bri o un verset del poeta valencià més gran, més popular, més independent… Que rebente el torero de ràbia. Per inútil, i per torero.

XLII 

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

Vicent Andrés Estellés

Obra Completa IV [Horacianes], 2017

ací teniu la pàgina del departament de cultura amb tota la informació:

A quart de primària, ahir vam fer la final del concurs de lectura en veu alta Maria Ibars. Els guanyadors passaran a la finalíssima el 21 de març. Els 14 participants que van decidir de presentar-s’hi ho van fer de molta categoria, una lectura acurada, tècnicament ben feta, ajustada a l’edat i a un interés creixent per llegir molt bé. Extraordinàriament bé. Havíem assajat molt. Moltíssim. I els alumnes que van triar els versos d’Estellés ens van impressionar, als mestres i als pares que havien vingut a escoltar-los. De Llibre de meravelles a Coral Romput, va haver-hi lectures extraordinàries. Sentides.

Ací l’escola dels valencians, l’escola catalana en general, té un paper principal: fer llegir a tots els xiquets del país, a partir de deu anys, el poeta Vicent Andrés Estellés. I no aturar-se mai més, mai, de llegir-lo de per vida. L’any del centenari ja és una bona excusa per aquest envit.

Tots els xiquets de deu anys haurien de llegir Estellés, sense excepció.