Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Circorama i el llibre de les bèsties (9)

0

“En aquella plana, hi ha una gran reunió de bèsties salvatges que volen triar rei. A nosaltres ens diuen de “l’orde dels apòstols” i anem vestits així i som pobres per recordar com van viure els apòstols mentre van ser en aquest món.” 

Joan Garcés, Circorama teatre, va representar anit a l’envelat de l’ateneu “El llibre de les bèsties” el seté llibre del Llibre de meravelles del savi Ramon Llull, al qual hom atribueix la paternitat del català, la llengua del país, malgrat que al psoe li pegue per pegar-nos pel sac, contra el finançament valencià i contra la llengua de l’escola.

Hi havia anit, a l’envelat, una primera filera de xiquets i al darrere hi havia els adults: i el narrador ens explicava què anàvem trobant-nos a cada moment, entre les bèsties que es disputaven el poder, fa aproximadament vuit segles. La moral d’aquella època, al voltant del 1300, la llengua que a penes tenia uns anys de vida, i l’alta literatura de Llull, que els experts expliquen que ja aleshores s’havia avançat al seu temps, de tan moderna: el bou, per exemple, en aquella plana a la vora del riu, va dir a les altres bèsties, abans d’elegir rei:

—”la noblesa d’un rei ha de respondre a la bellesa de la persona, que ha de ser grossa, humil i que no faça mal a la seua gent.”

Vaja, no penseu ningú, ve a dir, que es menge els seus, les altres bèsties, ni faça mal a ningú. Vuit segles després, aquell corrupte rei espanyol amb fortunes en paradisos fiscals, aplaudeix la repressió, i el lladrocini valencià, els crims feixistes, que el govern espanyol del psoe perpetrà cada any contra els valencians, sobretot contra aquests. Però ves que parlàvem de bèsties, de triar rei, fa gairebé vuit-cents anys.

Aleshores la guineu va intervenir per dir que no calia triar de governant el més savi, ni la més respectuosa de les altres bèsties, no.

—”No patiu de triar un idiota o algú irrespectuós, no, perquè heu de seguir la regla i les lleis de déu (del déu espanyol s’entén), les lleis que déu ha donat i posat a les criatures (encara que siguen lleis equivocades o corruptes, afegirien els jutges espanyols, fillsdelagranmena dels justos.)

I aleshores el bou, i el cavall, i les altres bèsties amoroses de l’herba, acusen la guineu de fer trampa: ella vol fer rei el lleó perquè després que aquest s’afarte o rebente, ella i els altres aprofitats es llancen damunt les molles i les sobres que l’altre deixa (encara no veieu com de moderna és aquesta obra de Ramon Llull i les seues bèsties?).

I quan el lleó és elegit rei en aquella plana, abans el riu no es muiga de set, aleshores fa el següent discurs,segons l’adaptació moderna de Toni sala:

—”Sapigueu tots que l’ofici de rei és molt perillós i difícil: és perillós, perquè pels pecats del rei moltes vegades passa que déu envia a la terra gana, i malalties, i mort, i guerres; i pels pecats del poble fa el mateix. I per això, per al rei és perillós regnar, i el seu regnat és perillós per a tot el poble.”

No us heu quedat de pasta de moniato?, fa vuit-cents anys d’això. Però sembla que aquells inútils d’espanya encara no saben qui era Ramon Llull ni han llegit el Llibre de les bèsties, si seran pocavergonyes.

El teatre va tancar l’última activitat de la fira de llibres i autors abans de tancar l’any i reprendre de nou el programa a partir del 2 de gener, amb el savi Mollà, que aquest de segur que ha llegit Llull. Circorama ens va apropar aquest text breu del món de les bèsties amb la veu i el gest de Joan Garcés, que es multiplicava per representar totes les bèsties, fins i tot les aparentment humanes del narrador i el còmplice de l’escenari que de vegades ens lligava aquella època medieval (el pare de Ramon Llull va acompanyar Jaume I) amb el present més actual i bèstia. Una companyia de teatre jove que ja és gairebé un visitant més en aquest ateneu.

Al final, si no ho sabeu ja vos ho dic, el lleó es menjarà la rabosa, aaahhh, i el narrador anirà corrent a explicar al rei de veritat, aquell corrupte lladregot borbó, que allò que passa amb les bèsties no és ni la mil·lèsima part del que els passa als humans, fins i tot en el segle XXI, a mans de lleons, reis, raboses i inútils.

*Crònica número 9 del festival de llibres a Bétera, 30 de desembre de 2022

 

 

 

Fira de l’Ateneu i de les absències (8)

0

Anit Pep Ricart va començar la seua lectura amb una imatge del grup de teatre local Pepeta Ricart, hi apareixia amorrat a l’escenari (només si li vèiem el tos), suposem que admirat davant una representació del sainet aquell dia a albereda de Bétera, quan l’absència de siroll permetia de fer teatre en directe durant les festes. Ens en va parlar, Pep, de la importància d’aquella admiració, pel teatre amater, familiar, entre amics, a la Penya, i també va parlar-nos de la gàbia o caixa de l’apuntador, on se suposa, deia ell, hi havia apuntant als actors el tio Joaquin (aleshores ningú no deia l’oncle Joaquim).

D’aquesta admiració pel teatre, que al final arrodoniria amb un vídeo d’una pel·lícula amb Mastroniani en una escena del teatre amater i Jack Lemon entre el públic, Pep Ricart ens va llegir Joan Fuster, l’article extraordinari sobre la lectura i per què llegim. Una lliçó, l’article, i  la manera de llegir-lo, que també hauria d’ésser a totes les escoles del país, si no tinguérem robada l’anima i els diners. I les idees del què ha d’ésser l’escola, mestres. Per cloure el centenari Fuster, que l’Ateneu oferirà en tres capítols diversos i diferents, aquest de Pep Ricart era un homenatge sense temps ni estacions, humitats o sequeres, perquè la lectura que encomana Fuster als seus —nosaltres els valencians som els primers que hauríem de sentir-nos cridats— és com un volteig a glòria a tocar de l’oïda que pocs valencians ens fem nostre. Com anit. Si arribem a tenir profunda la sordesa.

Aleshores va aparèixer la segona sorpresa de l’actor Pep Ricart, la presentació de Kurt Vonnegut, un escriptor americà d’indianàpolis que havia nascut el mateix mes i el mateix any que Joan Fuster. I alerta, perquè també escrivia una mena d’aforismes i tampoc no li mancava una ironia fina i un humor negre que apareix a les seues obres —si rellegiu la vida que va patir, potser us en fareu el cas. D’aquest home, Pep Ricart en va fer una dissecció d’un article en una gràfica de dos eixos en forma de T girada 90 graus a l’esquerra (ja us imagineu la T sostenint-se sobre un dels punts del sostret, no?). Un dels eixos, el vertical, explica que un escriptor ha de triar d’on partirà la seua obra, de bones notícies o de dolentes, i com farà anar la narració de manera que si hom baixa als inferns, puga remontar-lo també cap al cel, dibuixa-hi, en una pissarra blanca sobre un cavallet de pintora, una gràfica que és una vall que també mostra una certa esperança (la gràfica s’assemblava una mica a un vas grec o romà preferiblement). Però de l’altre eix, l’horitzontal, que va del principi al final, d’esquerra a dreta, hom sabrà si el ritme cap on ens durà l’obra farà una vall més o menys pronunciada… És clar que hi ha obres que et portaran a la felicitat infinita (desconfiem-ne?), com n’hi ha que cauen en picat només partir (fugim-ne? Kafka?, l’escarabata?, la transformació?). Finalment, hi ha l’obra mestra, aquella que dibuixa sempre una línia horitzontal, que a la vegada no es desvia ni un mil·límetre d’aquella horitzontalitat: hi ha Hamlet, per exemple.

Quan Pep Ricart va començar a recitar el monòleg de Hamlet, jo ja m’havia transportat a Wigtown; en el meu somni, era en l’envelat d’aquell festival internacional, el més gran d’Escòcia, en un prat verd enmig del camp escocès, amb milers de visitants cada any, d’escriptors de tot arreu, de centenars de milers de lectors que desplacen les seues vacances en aquells jorns de setembre, per viure-hi en directe el goig més gran dels llibres i els escriptors. Però això és sens dubte una altra divisió, una lliga que nosaltres encara somiem de fer a Bétera, a anys llum o a pocs quilòmetres, tot dependrà de la nostra força i ànim, del coratge de 100 valencians que n’hauran d’atrapar i convèncer un milió… Perquè, anit, ni la família Ricart-Leal, ni la família Aljama, ni la família Pepeta Ricart,  ni la família Peris, ni els actors que si comencen, ni els mestres, ni la gent de l’institut, ni els milers de futurs lectors o amants del teatre, cap d’ells, ni un de sol, no va venir a veure recitar Hamlet, en el nostre festival de llibres, encara amater i comarcal. Oimés. No va venir a admirar-se pel teatre gaire gent. Ni les animetes del purgatori.

Aleshores Pep Ricart, davant quinze persones (ell havia demanat millor deu que no vint, en arribar a l’ateneu enjorn perquè el tren de deprés el feia arribar tard) va recitar Hamlet. Hamlet i Pep Ricart, i Xèspir i la Penya, no sé ara en quina versió llegia, ell, nosaltres tenim a mà aquesta de Salvador Oliva, ho sent, un fragment…

Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió:
Què és més noble per a l’esperit
sofrir les fletxes i els flagells d’una ultratjant Fortuna,
o, armat, abrandar-se contra un mar de sofriments
i, oposant-s’hi, finir-los? Morir, dormir —
Res més —I dir que amb un somni acabem
el turment del cor, i els mil colps naturals,
herència de la carn. Consumació 

devotament volguda. Morir, dormir,
—Dormir, potser somiar; ai, heus ací el destorb,

Perquè en el son de la mort quins somnis poden venir

si ja ens hem escapat de la mortal despulla? 

perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies duren tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot el dolor de l’amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?

Mentre la torne a llegir quatre o cinc vegades, aquesta peça, ja em desaparareix l’amarguesa de les absències i torne a la lectura. benvolgut Xèspir, anit no volíem fer-ne un lleig, res més lluny… A la fira i a la plaça del Mercat, a Bétera. Fins i tot podria tornar el cine la Penya, aquelles butaques de fusta, el terra de fusta, els palquets modernistes, si n’hi havia, que no ho recorde… Allà on en un altre temps hi havia anarquistes. I futurs lectors que van desaparèixer en la dictadura, morts i assassinats. Com l’escola, com els mestres afussellats.

En venir de nou, el record fugisser del teatre la Penya, el cinema, que va acollir una infantesa local, la nostra infantesa de dos i quatre pessetes, una política, una transformació també horrorosa més tard…, Pep Ricart va projectar un fragment d’aquella pel·lícula a Nàpols (Xèspir de Bétera a Nàpols, ho recordeu que ho havíem anunciat), amb el duet Lemon-Mastroniani, un cant al teatre i a la vida, a la vida d’actor, al drama que en un escenari sembla menys drama però que ho és més a la vida real. O ben bé al contrari. Quin drama la vida real. Anit vam veure, possiblement poca gent és veritat, una exquisitesa, i un drama (no ho oblideu!), en conjunt una lliçó magistral de lectura, de teatre, de coneixement, amb Pep Ricart.

Una altra vegada, els de Bétera i els de Nàpols, els dels temps de la Penya o els de l’horror de la cambra agrària, no feu el fava i proveu de no perdre què dóna sentit, que ens dóna sentit a les vides, valencians.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fira de llibres, internacional (7)

0

Anit en obrir la fira van entrar dues dones i un home, ell de Sonora, ella de Los Angeles, la filla també d’aquella península americana. Seran uns futurs veïns i volien saber què feia aquella escampada de llibres i què era aquella casa oberta de llums i de portes. Vam fer els honors, l’explicació a cada pregunta, mentre la dona, Cíntia, agafava llibres malgrat que el seu valencià no era gaire fluïd —no n’entenia ni un borrall—, però això no li impedia comprar cinc llibres, cinc, i constar en la història de la fira com a la primera americana del festival que havia fet una tria de detall i pacient: per contra el dia anterior, el 27, els primers set visitants de la fira no van comprar res, van mirar, observar, no els van ni tocar els llibres, un va comentar “són todos en valenciannooo” i van girar cua com havien entrat. Amèrica ens guanya, valencians, a anys llum. Vaig convidar la família de l’oest americà a un vi moscatell que van trobar una exquisitesa… potser que siga una mistela de Torís o de Xaló, o de Beneixama, no ho sé. Però com van agrair aquella calidesa de benvinguda.

Després l’ateneu va anar omplint-se de gent habitual, uns quants socis i amics, i la venda es va animar. També va omplir´se d’algunes absències sonades, però tot arribarà, que nosaltres no ens desanimem fàcil. Va arribar l’escriptor convidat, Manel Alonso, que ja deveu saber, si heu llegit la crònica  “1.000.000 de valencians” que és l’autor de la novel·la breu sorpresa de l’any, sens dubte, mereixedora de lectures atentes, multitudinàries, col·lectives, amatents: per una novel·la així un home ja pot dir-se escriptor.

Manel ens va regalar un cd de poemes seus recitats per Artur Alvàrez i un llibre també acabat d’eixir de l’obrador 2022, Quadern de l’horabaixa, una antologia del mateix Alonso a cura de Vicent Penya. Com que n’havíem fet un clam, la gent triava Fusta de Carrasca, que ahir va ser el nostre bestseller particular, el llibre més venut. Va arribar Núria Sendra, l’editora, i el seu home, i encara una altra sorpresa majúscula, Carme Manuel i també el seu home; ella és ara la directora de l’editorial 3i4, escriptora també i traductora d’unes quantes poetes angleses de Pedigrí, com ara Emily Dickinson, que trobareu publicada per Alfons el Magnànim.

La presentació d’anit va baixar dels deserts manxecs fins a l’horta de València, Núria i Dídac llegien fragments de l’obra i Manel descabdellava el perquè d’alguns motius d’aquesta joieta literària, amb una humiltat i senzillesa que encara feia més elevada la novel·la. Insistesc —si no la teniu, correu a comprar-la i poseu-vos a llegir-la, potser recordareu aquest Nadal per això. Alguns moments de la presentació, com deia George Orwell, es convertí en un dels quatre motius principals del perquè escriuen els escriptors: la bellesa, però també la cerca de la veritat, d’explicar la història dels nostres, i encara explicar la història de la gent senzilla i anònima que va migrar a València, empesa per la fam i la manca de futur. Pobres de solemnitat. Com explicava la meua sogra Amparo diumenge. Anit vam viure un altre regal a la fira de Bétera, que ens acosta encara més al festival de llibres de Wigtown, sens dubte, i nosaltres, organitzadors de l’ateneu, ja ho voldríem d’aquesta manera: elevar l’esperit lector dels valencians: almenys dels que s’apropen a la plaça el Mercat.

Ves si encara n’hi ha reticències, a la cultura i, sobretot, als llibres. Si ens haurà fet mal aquella dictadura i la rastrera de polítiques que l’han continuada fins avui. Però nosaltres, malgrat que ens acusen veus amigues que no fem forat, hi insistim. El ciri és llarg i la processó i la feina de mestre. Incomparable sempre a la de llaurador, és clar.

Avui, sí, tenim una altra cirereta a l’ateneu, si no us voleu perdre la sorpresa de tenir en directe un dels actors valencians més ferm. Dirà Fuster, Kurt Vonnegut i Xèspir, de Bétera a Nàpols. Dirà que voldrà. Benvinguts de nou.

Fira de llibres a Bétera, camí del festival més internacional.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A un pam del festival de llibres (6)

0
Jesús Císcar

Anit la fira va fer el ple. A l’envelat no cabia ni una ànima més. Vam haver d’improvisar unes quantes cadires dalt la teulada, gairebé a tocar del cel. Anit l’ateneu era una festa pels llibres, per la lectura; bétera, una part dels seus habitadors, gairebé era aquell poble d’Escòcia, Wigtown, almenys ho semblava durant uns minuts, la presentació del club de lectura, amb Rosa i Ildefons fent de lectors de privilegi, i després la gran professora, Carme Manuel, desllorigant cada pàgina de “El dit de déu”, amb aquella veu intensa que desperta els morts, el públic que se resistia a anar-se’n, amb els peus freds, que algú no es va adonar que les estufes de parafina van amb parafina quan s’acaba la parafina; uns altres socis, ja fora de l’envelat, corrent al café del Corral a encomanar el sopar dels convidats, un sopar a la vora del foc, amb entrepans compartits i vi, i un èxit de vendes, anit, que va sobrepassar el primer dia d’inauguració.

El llibre de Raquel s’ha convertit en el nostre número 1 de vendes. Només anit em vam vendre quinze exemplars. Hom dirà, només quinze!? Aaaahhh, us penseu que som a Escòcia, o que som a Gal·les, però no, no i no, encara som a València, un poble a tocar, un poble amenaçat pel canvi lingüístic, a tocar de morir-nos d’una invasió forastera, governats per un país aliè que assetja i amaga la nostra literatura, encara que siga de primera. No ho sabeu, però la primera vegada que vam encomanar els llibres de Raquel Ricart, van trigar trenta dies a servir-los: incapaços?, inútils?, enemics? No n’hi ha res de casual. Res de res.

Però anit, era la festa, no m’ho pense estalviar. Anit allò ja eleva el nivell lector dels veïns uns metres sobre el mar, i la recompensa de la bona literatura, de la llengua exquisida, en aquesta fira que just si comença però que apunta de lo alto. La llengua, la narradora, l’escriptora, el jo, Nora, una gosadia per cabdellar una dona que escriu, i ho fa amb una precisió cirurgiana, que va construint una escriptora cabdal entre els valencians, com feia molt de temps no teníem, de Perpinyà a Guardamar. A mi, particularment m’hagués agradat que l’autora hagués parlat d’uns quants espais que reconeixem, els veïns de bétera, en aquesta novel·la: el trinquet, el cinema d’estiu, el passeig, els corrals de martín…, l’escola, que són també la infantesa nostra, aplegada en una novel·la que també són moltes novel·les i un altre testimoni, un de nou que tenim d’escriptores de primera línia europea. Si no fórem dependents d’un estat intrús i estranger, aquesta novel·lista ja seria traduïda a més llengües i les escoles, els instituts i universitat se la rifarien, que no fórem a mans d’inútils de ments colonitzades, ja haurien posat la seua lectura a mans de milers de valencians… Si aquell parrús de govern valencià no fera el fava (els valencians som els pitjors finançats d’un estat lladre, malgrat la publicitat del psoe) la literatura de primer ordre travessaria la séquia de Montcada. I també la ment colonitzada fins a Perpinyà i les Illes.

Ací trobareu una lladre d’històries que us farà gaudir com ho fan els autors russos i anglesos…, literatura de primera. Això ja ho havia dit?  I ves que només el 5% dels valencians saben o poden fruir-ho. (continuarà)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

1.000.000 de valencians lectors

0

Ahir em vaig llegir d’un colp lector l’últim llibre de Manel Alonso, Fusta de carrasca. Per aquest llibre només, si l’enveja serà un delit, un home ja podria dir-se escriptor. Amb garantia. Anit em vaig quedar tocat d’una lectura que és un homenatge a una nisaga, el retrat de quatre generacions d’una família que bé podria ser el retrat d’un milió de valencians. M’ha agradat l’ús de la llengua, el retrat dels personatges, el patiment d’un segle vint que, per molts valencians, ha sigut un calvari gros, més difícil i cruent que el d’aquella passió cristiana, o just per culpa d’aquella passió cristiana.

El dolç silenci convida / els espectres a esmorzar.

Cada capítol dels nou que configura aquesta lliçó de vida dels emigrants de la manxa als pobles de l’horta comença amb uns versets que també t’atrapen  en favor de la llengua. Sobre la llengua, jo hagués fet algunes indicacions, però en conjunt ací n’hi ha ofici i goig  per encomanar-nos una llengua planera, sense artifici, viva i acurada, en canvi de la vivesa d’uns protagonistes que hom no sap com van poder subsistir, amb una vida que els parava una fel amarga cada dia…

Com he gaudit la protagonista, els iaios, els pares, la serra propera que compartim, l’horta, la música i un segle sencer de vida que és també la nostra vida i el nostre segle, cru, duríssim, que encara espanya ens el va fer més impossible i violent. El pa i una botija per sobreviure, això ens deixava espanya als valencians, als emigrants, a tothom que no combregava: després quin miracle es podia fer de la integració, l’escola, el feixisme que perdura, els pares i els fills, una protagonista que et guanya com va desfilant les històries de vida, una història que se’ns fa nostra, tan propera, el poble, ah, el poble, els carrers de terra, els llums de 120: el retorn al poble en aquell desert manxec, la sobrietat de les cases de barri, l’arraval, l’estretor… Vaig acabar de llegir l’últim capítol amb un nus a la gola, i després ja era el silenci d’un jorn de Nadal amb tots els records, la vida de cadascú: com m’hagués agradat d’escriure això, aquest regal, sobre la meua pròpia nissaga, mon pare pastor de xiquet, com l’antonio, el tio josé, però ja havia fet tard, jo, molt tard, perquè mon pare ja fa anys que és mort i jo no tinc un quadern de records…

Mentre dinàvem, el meu fill, la meua sogra i la tia, van eixir a la conversa tantes coses com hi havia a la taula, i Amparo, la meua sogra ja depassa els vuitanta (jove, jove, ja ho sé…) i la tia els noranta (jove)…, ella la meua sogra va dir: -Com han canviat les coses, tanta fam com hem passat. “Per a bé, per a bé”, es va afanayar ella a confirmar la millora… I jo recordava aquell home desllomat, l’antonio, que havia treballat tota la vida a les vies, i la dona, aquesta mare que és totes les mares i aguanta la història, com aquelles dones fortes del segle XX, que no sabem encara com van resistir als pobles, van tenir la tenacitat de fer endavant les famílies i encara mantenir un somriure, un de sol,  i poca cosa més… La vida que van haver de fer. Quina força, que no del res paraven taula: el pa, sobretot, l’aigua, la sal, el rent, la farina, el pa final.

I se’ns escapa la vida / pels dits tous de les mans.

Manel Alonso vindrà el 28 de desembre a la fira de Bétera, a l’ateneu, per parlar-nos d’una novel·la que hauríem de llegir un milió de valencians, pel cap baix, perquè és un cant de vida i un retrat de vida de tants valencians que han nascut a espanya, però se ‘han fet ací i han arrelat ací, malgrat que havien de tornar sovint a revisitar els seus que s’hi van quedar, en aquells pobles orfes, abandonats a la dula, pobles cementiri, oblidats del segle i dels seus. Ací n’hi ha l’exemple viu que n’hi ha que es van integrar, adaptar, a la poca vida que algú els convidava a passar… Quina cara feien els nostres avantpassats? Qui els va fer passar aquell calvari de vida, allà i ací, i com és que ho van suportar tot?

Fusta de carrasca serà sens dubte una sorpresa, un llibre breu que mereix també l’atenció dels instituts. No sé si a la universitat n’hi ha ningú que encara fa llegir. A l’escola secundària… Als clubs de lectura, llars de jubilats, clubs de colombaires, coeters, o cooperatives del camp…

Fusta de carrasca és un llibre d’edicions del Bullent.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fira de l’Ateneu (5)

0

Inaugurem. A unes hors de viure e moment inaugural. En unes hores obrim l’Ateneu a la fira de Bétera. Gairebé que ho tenim tot enllestit, a apenes uns quants detalls finals i ja serem allà, entre llibres, per festejar una festa, un festival, un dels esdeveniments més importants de l’any, a l’Ateneu i a Bétera. Enguany tenim una exposició d’aquarel·les d’Empar Esturi i un acompanyament intermitent de diversos músics. Avui també recitarem Joan Fuster, a uns dies de cloure l’any del centenari. Obrirà la fira, el dia inaugural, la presidenta d’Escola Valenciana, i el clourà a la segona part, l’homenatge a George Orwell: hem triat un text per al discurs extret del llibre “llibres o cigarrets”, en el qual explica per què escriu. A la taula de llibres, entre novetats i obres clàssiques, l’oferta per a tots els públics és ben ampla. Sense exagerar una miqueta, potsrr que tenim a l’ateneu un ventall de llibres en català com mai, d’una qualitat elevada, excelsa. Apleguem moltes sensibilitats, i fem suport sobretot a editorials valencianes. Al llarg de la fira, segons que hem conformat el programa, potser que afegirem més activitats, més sorpreses, més intervencions que s’afegiran a una oferta incial ben completa. Vam demanar cinc mil euros per organitzar un programa de ca l’ample, que abastés més de cinquanta activitats al voltant del llibre, però nom´s n’hem aconseguit cinc-cents (500), que no és per llançar coets però que per nosaltres són un autèntic regal. És clar que no podem competir amb un dels festivals més importants del món, I Gelly Galdrill, amb un pressupost milionari i una afluència de públic que depassa els 500.000 visitants, però aquells tenen seixanta anys de recorregut a l’esquena, i sobretot tenen una societat més lectora que la valenciana, que a penes si alça la cua del gat, que ni fa polseguera. Si voleu més estadística, Bétera té gairebé 24.000 habitants, si comptem aquelles urbanitzacions de forasters que a penes si saben pronunciar el topònim del poble on viuen, però si només el 5% de valencians llegeix en valencià amb normalitat, això és més de 1.000 veïns, entre mestres, professors, llicenciats, obrers, i gent deona taula… Vaja, que en un dia liquidem tots els llibres de les parades i dilluns ens tocarà de baixar a València a pidolar exemplars.

Voleu dir que no serem capaços de vendre mil llibres?, és l’envit que ens hem proposat enguany. A vore quanta gent ens ajudarà.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fira de l’Ateneu (4)

0

“A dos dies del gran festival de llibres a Bétera.”

Sembla que ja ens posem nerviosos, a unes hores, a 48 hores escasses de l’estrena. Enguany tenim molts convidats, una primera línia d’autors i d’actors que farà goig. I potser que n’hi haurà més sorpreses, que esperem més sorpreses. Hem enviat molts watsaps amb el cartell del programa principal, demà dijous sabem que el rebran milers de lectors del país, lectors en potència, homes i dones que saben diferenciar el rovell de les clares, els protons i els electrons, fins i tot els neutrons, sí, lectors que s’estimen els autors, el risc d’escriure, de convertir un llibre en una obra estètica, vet ací un dels motius pels quals els escriptors escriuen, passen aquest calvari de ser sols escrivint, amb aquell dimoni que els empeny, els prem, ai, ai, contra el paper, fins que no tenen enllestida una nova novel·la, ai, ai, a unes hores i ves que tot són neguits, que no ho tenim a punt encara, la lona, les cartells, els convidats el dia de la inauguració, el discurs de la presidenta d’escola valenciana, la benvinguda als poetes, als novel·listes, a la pintora, els músics, l’aigua de València, sí, tot enllestit però possiblement això de l’aigua serà en un altre moment, ja han arribat uns quants centenars de llibres, però encara falta el gros, les taules de les parades, les teles, els aparadors, no sé què fan a Wigthown uns dies abans, com ho viuen, però sembla que tenen molta experiència a rebre gent, autors importants, nosaltres també els tenim, els autors, no sé si els mestres d’escola hauran convidat els alumnes, els estudiants de secundària, els professors de literatura i de ciència, no ho sabem, quin paper faran, a l’hora d’explicar com serà aquest festival de llibres a Bétera.

Demà començarem a repartir milers de fulls que anunciaran la fira fins al 5 de gener, una festa en favor dels llibres, d’elevar al cel l’esperit dels valencians, l’esperit lector i l’autoestima. Nosaltres, com en aquella fira escocesa, també volem tenir un refugi per als escriptors, per als músics, per als convidats. Enguany vindran molts convidats, perquè el cartell és una invitació a aprendre. El discurs, la benvinguda i l’homenatge a Orwell, un dels autors anglesos més llegits de tots els temps, almenys del segle XX. Homenatge i declaració de principis: “la bona prosa és com el vidre d’un aparador”, què haurà volgut dir, amb astò!

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Irreductibles (7)

0

Sembla que un grapat de milers d’estrangers s’han manifestat avui a València pels drets dels migrants. Toni Cucarella ja els ha dit a twitter allò que els havia de dir. Jo els he de dir que els drets que reclamen de ser espanyols tampoc no és cap dret, més prompte és una baixesa. Voler ser ciutadà de l’estat més corrupte del món, més lladre i més trampós, home, sinyor migrant, mire si n’hi ha cap oculista que els pugue orientar la tria.

A la plaça, al carrrer, a la televisió, aquells homes i dones parlaven exclusivament en espanyol, que vol dir que, a consciència, ja saben que atempten contra la llengua dels valencians, i contra els valencians mateix, contra el nostre país, si són incapaços d’una mínima sensibilitat d’on són acollits. Si no saben diferenciar qui els acull bé i qui els malmet la vida forastera, però potser que respectar la llengua i els nostres drets no entra en les seues reivindicacions. Doncs a cagar a la via.

Segons calculen aquests manifestants pels seus drets, infromació que també avança la televisió Àpunt, els correspondrien quinze representants a les corts valencianes. Però jo em demane si ells volen, quinze valencians de ple dret lingüístic vinguts de fora o quinze inútils que no faran mai ús de la llengua, perquè aleshores hauran de saber i conèixer què són i qui són, sí, però també qui som nosaltres. I qui són els forasters que els tenen agafats dels collons, a ells i a nosaltres.

Diu Fenollosa, el nostre pilotari preferit, que actualment gairebé el 40% dels habitants del país valencià han nascut fora del país. Que la seua integració idiomàtica és una utopia, tret de les comarques de la Ribera, la Costera i la Vall d’Albaida… Vaja que els migrants que avui reivindicaven drets, sembla que també seran una força antivalenciana de primer ordre, si no fem res ràpidament, i amb això no vull dir fer díptics, fer falles, fer paelles o campanyes ridícules, No. Vull dir plantar cara a espanya, denunciar aquell estat per corrupte, lladre i feixista. Se m’ocorre, per exemple, si abans del telenotícies d’Àpunt, o de la cuina del Morera, la televisió valenciana no podria dir (recordeu que només és un exemple): “avui espanya ens ha robat als valencians 50 milions d’euros, pel morro del psoe, del pp i dels borbons”. I encara, si en acabar el telenotícies, el mateix anunci afegís: i demà, per inútils (aquests som nosaltres i els migrants), espanya ens robarà uns altres 50 milions d’euros. Que això passa cada dia, cada dia de l’any. En el cas que no volguérem passar per burros en l’expressió final, sobretot ara que som en Nadal i cal fer amistats, hom podria afegir una nova falca: migrants, a quin bàndol voleu jugar vosaltres, del costat dels corruptes o dels que us obrin els braços per acollir-vos mentre aquells pintes ens roben la caixa i l’anima. I encara damunt us peguen pel sac!

Però no us preocupeu, no, migrants defensors dels vostres drets: ximo puig i la consellera de la justícia divina, us facilitaran trenta o quaranta anys perquè pugueu aprendre valencià, si en teniu la voluntat, en canvi que els funcionaris públics puguen torcar-se el cul amb la llengua dels valencians. És el psoe, amics, durant els dies de Nadal i la resta de l’any.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La fira de l’ateneu (3)

0

Una fira de llibres hauria de ser una declaració de principis, un combat contra la ceguesa i la ignorància, contra un país analbafet que a penes si fa llegir els seus: si el 95% dels habitants d’un país no són capaços de llegir en la llengua del país –ací n’hi ha un grapat que no són capaços de llegir mai–, som en un daltabaix civil, en un precipici que ens aboca fondo, fins a l’infern. Ves si portem anys en caiguda lliure, els valencians.

Però els polítics cofois, aconformats per unes molles, i un sac de mentides carregat a l’esquena per escampar com uns falsos reis d’orient, polítics mediocres, inútils, incapaços…

En aquesta fira de llibres de l’Ateneu que, estrenarà en uns dies un petit homenatge a George Orwell, hom espera i atia i proclama que l’acció va més enllà de la venda de llibres en català, més enllà de cloure el centenari Joan Fuster, més enllà de convidar els veïns a tenir llibres a casa o fins i tot més enllà de contrarestar l’analfabetisme lector dels valencians. Més enllà de convidar grans autors d’una exquisitesa contrastada. Fins i tot.

Diu Orwell, en la seua declaració dels anys trenta, en explicar per què escriu: “el meu desig més gran durant els últims deu anys ha estat convertir l’escriptura política en un art. El meu punt de partida és sempre prendre partit, tenir una sensació d’injustícia. Quan m’assec a escriure no dic, ara faré una obra d’art, Escric perquè hi ha alguna mentida  que vull desemmascarar, algun fet sobre el qual vull cridar l’atenció, i la meua preocupació inicial és fer-me sentir.”

Quan l’ateneu organitza aquesta fira de llibres només en la llengua dels valencians, el català d’Enric Valor, de Fuster o d’Estellés, el valencià d’Ausiàs Marc, Ferran Zurriaga o Carles Salvador, i tant que prenem partit i ens comprometem de valent per la lectura dels valencians, per l’alfabetització necessària i per posar els llibres a l’alçada del valor que mereixen. Ho fem també per identitat, per potenciar els autors, els editors, els il·lustradors, els traductors…, que fan possible un món més culte i lliure. Ho fem en una posta decidida per una tria de llengua culta i elevada. Ho fem pel país.

Orwell diu que escriu contra el totalitarisme, contra el feixisme. Ben fet. Encara hi som. I nosaltres continuem els seus passos ferms i segurs. Per la llibertat. Però aquesta també és una fira en favor de la bellesa, de l’estètica, de la descripció d’un paisatge amorós, o de la poesia més petita i emotiva. És una declaració en tota regla a ser millors, més bones persones, malgrats tants inconvenients i tantes dificulats i mentides com vivim cada dia, dels polítics i la mare que els va parir.

Ara som just a set dies de la inauguració.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fira de llibres (2)

0

“Quan treballava en una llibreria de segona mà, el que més em cridava l’atenció era que hi hagués tan poques persones realment amants dels llibres.” Georges Orwell, Records d’un llibreter, dins Llibres o cigarrets, tradució de Dolors Udina. Viena edicions

Mentre preparem el festival de llibres i d’autors de Bétera, a penes som a deu dies d’inaugurar la fira, llegim les experiències sobre els millors festivals de llibres del món, i n’hi ha que sorprenent pel que representen dins els petits pobles que els organitzen. N’hi ha amb uns envits tan honorables que ens produeixen l’enveja més grossa i l’horitzó que voldíem a curt termini. Per exemple, petits pobles que a penes si arriben als mil habitants, en alguns casos, o als dos mil, pobles que hom diria rurals i gairebé despoblats, on algú va tenir la idea d’obrir una llibreria singular per evitar-ne la despoblació. Jo no m’ho puc imaginar, quina idea més brillant, una llibreria contra la despoblació dels pobles. Això fa seixanta anys només, la gosadia d’obrir una llibreria on no n’hi havia cap, i ves que seixanta anys després, n’hi ha trenta llibreries, trenta!, alguna amb centenars de milers d’exemplars de llibres de segona mà i nous.

D’aquests miracles extraordinaris, n’hi ha uns quants exemples a Europa, de petits pobles que han sigut capaços de canviar el seu futur amb els llibres. Ja us havia parlat alguna vegada del poble escocès de Wigtown, però ara és el poble Gal·lès de Y Gelli Gandryll que s’emporta el premi gros, en aplegar mig milió de visitants al seu festival de llibres. Mig milió! Mig, d’ànimes que cerquen llibres i lectures. Com voleu que m’ho puga imaginar. Nosaltrs que a penes si arribem a Alcarràs…

Jo no em puc imaginar mig milió de visitants a Bétera, tots passant per la plaça del Mercat a fruir del nostre festival d’autors i de llibres. Ni tan sols me’n puc imaginar cent mil, ni encara cinquanta mil, enfilats a regirar entre els llibres que enguany seran en aquelles taules arrenglerats i ordrenats, davant el foc de l’estufa que ens va regalar Pep Basílio. I això que Bétera té l’avantatge de partir de vint-i-cinc mil habitants, que aviat és dit i comptat, res de res de mil o dos mil habitants. I això sense sumar-los les vaques holstein dels Morla. Però ves que el miracle, més que no fer llegir les vaques, feina tindríem sens dubte els mestres d’escola, fóra fer llegir tots aquests veïns de Bétera, valencians voluntaris vulguen no vulguen, des que han triat el nostre poble. Llegir almenys un llibre l’any. Ves si l’envit és elevat. Ves si se us ha girat feina, mestres d’escola i d’institut… No tanta com fer llegir les vaques, ai caram.

Post: per cert, com podeu veure en aquest cartell número 1, el nostre homenatge a aquest escriptoràs, que ens fa gaudir a cor obert de les seues reflexions de llibreter i d’home compromés amb la vida i els llibres.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La fira de l’ateneu (1)

0

Hem començat a preparar la fira de llibres de l’Ateneu, sens dubte l’esdeveniment literari més important de la comarca d’uns anys ençà. No tenim enllestida encara la tria d’autors, il·lustradors o actors que passaran enguany per l’ateneu, però sens dubte que voldrem arribar a l’exquisitesa de l’any passat. La fira passada va congriar-se un programa divers i de gran interés. Enguany cloure’m l’any del centenari Joan Fuster, i tindrem una taula de llibres sobre l’autor que farà goig, sens dubte, potser que també oferim una de les cireretes sorpresa, si Joan Fuster és la mesura també a l’ateneu de Bétera.

Entre més lectures, escriptors, assagistes o poetes, voldrem arribar a protagonitzar un gran festival de libres i de noms propis, com ho fa aquell petit poble d’Escòcia, Wigtown, capaç de convertir-se per uns dies en el punt neuràlgic del món literari. Malgrat que només hi viuen i resideixen un miler d’habitants, són capaços d’aplegar el millor de la literatura i d’organitzar centenar d’actes en apenes una o dues setmanes. Centenars d’actes sobre llibres i escriptors! Oh! Quanta gent hi treballa?, quin pressupost hi destina l’ajuntament?, quin és l’objecte final de tot plegat?,  per què consideren que la cultura és un valor tan elevat?, com és que els llibres són tan principals, fins i tot en les cases dels llauradors?, massa preguntes per als valencians d’àpunt, potser!

Sí, potser que hauríem d’explicar més coses, naturalment, però quan s’acosta la nostra fira de llibres de l’ateneu de Bétera, hom pensa que comença a bastir un dels projectes de major interés en la vida del poble, en favor dels seus veïns. També en la vida de la comarca, ja no m’atrevesc a dir res, res de res, més enllà de l’assegador, el camí de llíria o de paterna o a tocar de l’horta de bufilla.

Hom voldria un dia aplegar Tolstoi, Yourcenar, Woolf, Akhmàtova o Camus, aquests dies de fira i de llibres, un festival a bètera que aplegués autors del XIX i del XX, que convidaren també els autors del XXI, però això sense les realitats virtuals no seria possible. De cap manera. Almenys no seria tan real o possible com aconseguir que els valencians elevem el nostre nivell lector a percentatges civilitzats, propis de pobles democràtics, i profundament respectuosos. També fóra més plausible de convidar els joves estudiants de l’institut les alfàbegues, dels instituts  de la Pobla o l’Eliana, i de l’escola… Convidar a llegir els milers de mestres del Camp de Túria, si després han d’ensenyar a llegir, convidar-los a trobar-se amb autors, a enraonar de llibres, de còmics, fins i tot a debatre sobre els aforismes i la vida. Això ja seria ben fusterià. Tan fusterià que caldria demanar permisos a salut mental, fins i tot caldria obrir de retop el psiquiàtric del poble, per avaluar què els passaria als valencians, si començaren a llegir de debò, cada dia, en comptes, no ho sé, d’esperar que l’esperit sant ens il·lumine pel camí de swan, de sirga o d’una llibreria.

Si hom sabés que estrenarem el 23 de desembre, i ens estarem fins el 5 de gener, per exemple, vostés (vosaltres) quin escriptor voldien trobar a la fira de bétera, aquest Nadal? Un de carn i d’os?, un de paper?, un de viu?, un futur premi nobel?

 

L’aljama, la cruïlla

0

Anit vam viure l’última mostra de ball popular i cançó tradicional a Bétera, una mostra o “la” mostra, que cada any presenta l’Aljama. Després d’una llarga postpandèmia, a uns dies de començar a embotir el Nadal dins la sopa de cadascú, l’Aljama féu repàs a divuit anys de feinada. Un repàs que semblava un comiat, o un gir, o una cruïlla a partir de la qual hom podria pensar que hem perdut les espardenyes, en canvi de continuar un marge que era recte i ferm, ple d’estètica, de poesia, d’una revisió  de la tradició fins ara culta i única. Per anys i anys, no ho oblidem, l’Aljama ha obert un camí com poca gent havia marcat en la tradició del ball; lluny de la coentor i la folklorada. Lluny del discurs fàcil. Això ningú no li ho podrà manllevar. Mai. Però, compte, perquè res més fàcil que agrair-li a qui paga per acceptar-ne que mana. O baixar la persiana. Si l’ofec arriba fins ací… Si hom pensa amb tants d’enemics com són a casa.

Anit vam revisitar totes les mostres en una. I això també era un regal, un recordatori a tant de treball i la col·laboració gratuïta i entusiasta de tanta gent. El record de cada mostra ensenyava un ball i una elegància dels balladors i balladores. Pocs grups com l’Aljama ballen la tradició  i això és una feina de la mestra Imma impagable. I l’estil d’unes parelles inconfusibles. Però tothom ens fem grans i trobar recanvis d’aital bellesa no és fàcil. És una feinada d’anys. I de molta escola. I de bons mestres. I de voluntat de ferro i de fermesa humana.

Anit n’hi havia massa discursos, molts discursos que fregaven la complaença en canvi de l’estètica, l’aplaudiment en canvi de la bellesa. N’hi havia poc risc, i potser fins i tot una prova d’una realitat valenciana-provinciana difícil de combatre. Els músics, les veus, els balladors, n’hi havia noms propis d’una gran vàlua que foragiten els dubtes. Però no n’hi havia l’horitzó d’uns altres anys. Jo no el sabia veure, que tots ens fem vells sense disculpa. L’envit es diluïa amb decisions impensables abans de pandèmia. Abans que els grans balladors, homes i dones, —no penseu que n’hi ha tants— tingueren unes altres responsabilitats. Per exemple, en canvi de dir tantes vegades com estàvem d’emocionats, havíem perdut l’emoció. Potser que siga la primera de les lliçons a l’escola, en l’art, en la música, en la poesia:  sense cercar-hi expressament la paraula, saps si allò té o no bellesa. Però no ens rendim. No ens hem rendit encara, i potser que no ens rendirem mai ni fàcilment. No ho sé.

És molta la gent que hi posa traça, esforç, hores pròpies per cada mostra. Això només ho dubten els malparits. I per molt menys que això, per no-res, n’hi ha qui rep ajudes increïbles, gratuïtes, en canvi d’oferir-nos la pobresa de l’esperit. Però ningú no ha dit que era fàcil endreçar el país, la tradició, la identitat dels valencians. I ves que l’Aljama és un nom propi a Bétera que ha sabut elevar a culte una tradició a mans d’amaters i secundaris. No era fàcil. Però de l’horitzó que hom espera d’aital camí, només l’aljama, ella mateix, el sabrà trobar en aquesta cruïlla.

—Si ens hem deixat les espardenyes, mare…

adéu, mestre

1

Anit vam dir adéu al mestre. Ens hi vam quedar orfes, els amics, pepa, els fills, l’escola, la penya, el carrer i la casa, mentre ell pujava cap al collao i baixava al pla, on sempre ens repetia que feia més fred, al pla, que no enmig de la serra; potser perquè volia fer-nos la lliçó no sense ironia que la ciutat, enllà, no ajudava gaire els valencians, ni ajudava la llengua ni la vida senzilla dels homes grans. Hi fa més fred en comparació i també de manera objectiva. La família i molts amics vam poder dir-li adéu, anit, al mestre Ferran Zurriaga.

Aquella admiració que provoca la saviesa continguda, de l’home que ens ha ensenyat a estimar qui som, a respectar el paisatge on vivim i a ensenyar a partir d’un respecte i uns models de llibertat que europa ja pregonava feia cent anys, a partir d’una escola que volia ser lliure, la del mestre celestin. Anit el silenci, i el nostre reconeixement dins el silenci mentre s’allunyava. Adéu, mestre.

Els valencians venim de molt fondo, i si bé uns anys de república havien posat ales a una escola lliure tan farcida d’il·lusions, la dictadura la va matar. Va acaçar els mestres i els llibres, va matar el pensament i els drets universals. Aquell estat opressor va canviar la llibertat, l’oci i la cultura, per la beator, la repressió i el feixisme. I tant com dura el brou d’un arròs podrit. Els mestres valencianistes dels anys trenta del segle XX van ser perseguits i les seues belles experiències pedagògiques aniquilades. Calia bastir un pont, entre aquella breu experiència lliure a l’escola i els mestres dels anys seixanta i setanta…

Ací la feinada del mestre ferran és el llegat més gran que va rebre el país valencià, que encara si s’ofega en una autonomia vigilada i funcionarial, incapaç i poregosa. Calia també oferir un altre oci als xiquets, als joves, i explicar-los que un altre món era possible. Calia llegir, tant com ho feien i ho fan els mestres freinetistes, calia arromangar-se i bastir dia a dia un model de poble i d’escola que obrís les portes a l’aire fresc, a la identitat, al coneixement més primari. El primer: aprendre a llegir i a escriure. I hom dirà, encara?, ves si encara, si som només el 5% de lectors, mestres de lomloe! Ni ens atrevim a fer burla del llop.

L’escola era cabdal. Ho és. Si no s’adorm en la ximpleria burocràtica que voldrien uns quants funcionaris i polítics, i l’església. Ho era la muntanya, l’itinerari, la vida rural dels pobles, el secà i les hortetes, l’aigualeig, les macollades, els magraners i el codony. El poble era clau. Cabdal. El mestre ens explicava aquella font de Melcior, els marges, les soques recargolades d’una garrofera, ens parlava dels càtars o de Pizcueta, del Tirant, de Freinet, de la Marina…, i els xiquets, i tots els alumnes que també l’escoltàvem, apreníem a estimar la terra, la serra, montmajor, alimaimó, gorgo, però també l’aljub, els molins, la bassa, el castell, els catxirulos… Mai no ens havia explicat ningú com havia costat bastir la terra i endreçar-la, amb tanta humiltat i penúria.

Ací dalt, a muntanya, ferran i uns altres amics —ho explicava el Temps fa unes setmanes— van fer pujar el pare del país i uns altres senyorets, i més joves que havien de construir el valencianisme, sobre el qual feia segles que espanya s’acarnissava. Nosaltres els valencians. Si ens havien aterrat en un clot del qual semblava impossible eixir. I l’oci més culte també hi va ser, a Olocau. Per això també calia moure els veïns, obrir de par en par les cases, fer un refresc popular, enllestir uns dolços, i acollir tots els xiquets en un rogle, en un mas, en acampada, per ensenyar-los qui érem, quant quedava per fer, i com ens ho podíem passar bé cantant, aprenent, descobrint un fòssil, una roca, un margalló, un llibre, com era de bell aquest territori. Veníem de molt fondo, però el mestre ens guiava amunt, sempre amunt de la llengua, de la poesia, de la història dels valencians feta de petites indicacions i sendes. Els rastres de la seua Vall eren els rastres germans d’altres comarques del país. Sens dubte. Lentament ens construïa, ens instruïa, amb breus indicacions que assaboríem admirats: com és que ningú no ens havia parlat així, a l’escola, a l’institut, a la universitat…

Com era que ens havien amagat el país i qui érem.

I si el país era per fer, aleshores calia continuar, fins a l’últim moment: ja has escrit aquell text?, ja heu preparat l’exposició?, demà ens reunirem amb…, heu corregit allò, i tothom apreníem i féiem i ordíem, perquè el mestre convidava a aprendre, a acabar la feina, a parlar sobre el camp, sobre l’escola, sobre la despoblació, sobre els valencians, malgrat que el pam que li havíem promés, no era aital pam, i aleshores tornava a començar, per bé que ho sabia, que era gran i ara estava malalt, però calia continuar aclofat amb aquell barret de llana, per parlar dels íbers, dels morisquets, dels cristians vells i nous, dels senyors de Fenollet, de la senyoria o de l’arxiu de Mallorca, calia insistir que l’estudi, el respecte, el treball, no rendir-nos mai, era el camí.  “No us rendiu, mestres, no us rendiu mai.”

A Olocau tot són caus…

-com t’hem estimat, mestre.

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari