Centenari estellés (10): encara sort
Encara sort de la societat civil. D’una part. D’una bona part, si voleu. De la banda entenimentada, per exemple. Ara n’hi ha voluntaris, si ho voleu dir així, que se n’encarreguen de tapar els forats d’institucions oficials, per dir-ho d’una manera romàntica, i més respectuosa, institucions a mans de pocavergonyes no quedaria gaire bé. Entre més, volia dir que n’hi ha una Plataforma que se n’encarrega de tapar l’oblit polític i institucional del poeta Estellés. El poeta Vicent Andrés Estellés fa cent anys que va nàixer, a Burjassot, l’any 1924. I com som en l’any del centenari i al govern valencià, com al govern espanyol, n’hi ha més rucs que albardes, una grapat de Tombatossals esforçats de la selva valenciana provem de posar el poeta al lloc que mereix, nacions amunt, amb els recursos que els rucs de la política, i de les institucions, es gastarien en torcar-se el forat del nas quan els cau la moquita. Però nem fent, i ens espavilem per les idees i els ajuts d’amics, coneguts, i gent de coratge que sempre n’hi ha, malgrat que una majoria de valencians impostors simulen simis i ximpanzés de cartró, que no ajuden ni poc ni gaire.
Hi ha una web que explica què fem, i unes samarretes, i un logotip que és un dibuix que ha fet cèsar, a partir de les ulleres del poeta i el nombre 100, que és un nombre redó que fa goig: cent sempre farà goig, sempre i avant, cent llibres, cent poetes, cent pobles, cent versos, en canvi de 101 polítics a cavall d’un ruc que no hi veuen sinó rancúnia, i gelosia, i odi contra les llengües, contra l’escola o contra els poetes. Com que allà a Burjassot, l’ajuntament havia liquidat la fundació del poeta, ara som en aquesta plataforma sense petroli però amb tot de versos de poble i per al poble, assumint la pena i la dèria, i l’ànim intacte per ser aquest mural de taronges i de magranes.
Aquests homes i dones que ens apleguem cada quinze dies a les finestretes de la pantalla, de vegades en xarxa de vegades presencials, som de moral elevada, pobres de solemnitat, que per organitzar un concert, un llibre, un aplec —no voldreu dir cent coses d’una glopada!—, tirem hores i converses i bona intenció a ser amicals i respectuosos: encara que rebem, però només en comptades ocasions, bones paraules: perquè aquelles intencions tan bones o favors no arriben mai sinó buides, sense diners, com una almoina per a la mesura exacta de cacau i tramús. I para de comptar, els ajuts posats en un muntó els passaria sense esforç un nadó de dos anys.
Però la societat civil hi és, aplega corals, recita els versos, edita cartells, fa sopars, canta i balla i dina entrepans de botifarra, per elevar els versos i el poeta a l’olimp. O a l’altar pedregós de l’horta, o del país, o de la pàtria. Encara sort d’aquesta part de la societat encara que minsa.
Encara sort, si som lectors, de tenir aquests versos del poeta.