Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Miquelets

0

La societat civil, de nou, contra la invisibilitat. La Societat Coral el Micalet, amb més de cent anys d’història, va lliurar dissabte els premis anuals, els Miquelet d’honor, entre més guardons. Caixa Popular, la Universitat de València, Edicions 96, la pròpia Societat organitzadora de l’acte, són algunes empreses col·laboradores. Enguany, els guardons principals van recaure sobre el col·lectiu Salvem el Botànic i Enric Solà i Palerm, el premi d’experiències pedagògiques a l’escola, premi Enric Soler i Godes2009, el va rebre l’escola gavina pel treball Gegants del Coneixement. 
Vaig arribar-hi tard, perquè venia de l’Inquiet, però els discursos a can Micalet són especials, plegats, són la millor reunió de paraules sàvies, lligades a favor del país que podríem ser. Ja ho ´se, que ja tenim el burro en l’herba, però és una llàstima que les TV3 o 33 de torn, o C9 i Punt2, fins i tot algunes televisions d’Internet, no passen en directe aquell pou de cultura, i de fluïdesa lèxica. Em sembla que ja ho vaig dir l’any passat, però els Micalet, amb diferència, tenen molt de pedigrí. N’hi ha més, però ara mateix n’hi ha prou. Deures?, continuem treballant a favor del dret foral valencià, que recomana de fer Enric Solà, prohom dels valencians com pocs, i caldrà continuar i esser alerta amb allò que passe amb l’entorn del Botànic, que les coses mai no són acabades ni guanyades completament. Per això, sempre n’hi ha tribunals espanyols, Constitucionals, Fiscalies, i altres martingales que ens faran anar entre bots i xecalines.
Per molts anys a la Societat Coral, i esperem, com va dir i pronosticar Solà, que tinguen ben difícil d’anar triant tants Micalets com mereixeran aital honor.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Inquiet(s)

0

Anit s’hi lliuraren els premis del festival de cinema Inquiet, a Picassent. Segons Vilaweb, que havia enviat el periodista Andreu Barnils, és el festival de cinema en català més important del món. No sé si Picassent té la presó més important, però amb aquests entrants i les paraules del Ferran Torrent, que enguany rebia l’Inquiet d’honor, potser que Picassent agafe també volada pel cinema, com ho han fet abans Sant Sebastià o Venècia.
De nou la societat civil, a l’aixopluc d’un ajuntament i uns quants esforçats, La fàbrica de la llum, per exemple, torna a demostrar de què som capaços els valencians amb pocs recursos, molta il·lusió i molta feina. Si els lliuraments resulten pesats, en molts sentits, aquests de l’Inquiet han sigut divertits, àgils, i d’una professionalitat envejable. Joves; gent jove en l’organització, en el lliurament, entre els premiats, i entre els no premiats també, en la presentació i conducció de la nit.
Gent del nord i del sud, reunits pel cinema a seques (en un país normal no caldria dir que és cinema en versió original), amb produccions de molt d’interés i una programació que cada any va superant-se. Cinc anys de festival que tothom ha coincidit a felicitar, sorpresos del nivell i l’empenta d’aquests valencianets. Per molts anys.
El documental sobre l’origen de la llengua dels valencians és impagable. Justament, al costat tenia la càmera de Punt2 que anava enregistrant tot allò que passava a l’escenari (almenys els càmeres anaven a bacs), però no sabem què arribaran a projectar demà, els seus responsables.
Inquiets per molts anys. I bon cinema.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vicent Usó a Vilamarxant

0

‘Cal desconfiar dels escriptors que es diverteixen escrivint’. Ho ha dit Vicent Usó a la seu de la Coordinadora pel valencià, a Vilamarxant, en una conferència davant un públic atent, educat: un divendres fins a les deu de la nit és demanar molt d’esforç, als homes i les dones de l’interior de la comarca. Voro Golfe, que és un incombustible d’escola valenciana al Camp de Túria, m’havia enviat un correu perquè en fes difusió. Vicent Usó, tot un finalista del Sant Jordi, ens visitava, i calia aprofitar el temps i l’avinentesa. Si el Sant Jordi és el premi gros, i aquest és el finalista, és tenir un primer espasa de la literatura allà pels marges del nostre terme, gairebé al límit. Però l’Associació Cultural 9 d’Octubre i la Coordinadora no són qualsevol cosa. 

‘En una novel·la no caben els dubtes, has d’arribar al final’. Usó ha anat descabdellant els secrets de l’ofici d’escriure, la necessitat de la passió per explicar històries, els moments més fotuts, el desconsol, els amics crítics, per arribar a cloure que, els escriptors, són uns privilegiats, perquè tenen la capacitat d’inventar tot de mentides, i fer-les passar perquè la gent s’emocione, s’hi lliure.
Si bé he trobat un pel d’excessiva la conferència, també hi ha hagut moments per emocionar-nos amb la literatura. Malgrat que Vicent Usó assegura que no decideixen gairebé res, els escriptors, i que defuig els narradors que ho saben tot, aquest home planer i senzill de Vila-real ha acabat amb una anècdota d’escriptor vell: Vicent signava llibres en una fira, i se li acosta un home quan ja no hi quedava gairebé ningú: –he triat el seu llibre com a primer antídot per combatre l’Alzeimer que m’han diagnosticat aquest matí.
Valga la lectura, doncs, com a medicina a favor de l’emoció.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una premsa mediocre

2

Diu el Levante a portada que ‘Grups de València es rebelen contra la imposició del català’. Ells no han de pertànyer a cap d’aquests grups, perquè ho diuen en castellà exclusivament, però de la manera que ho presenten semblaria que assenteixen, que hi ha imposició de la llengua a cada casa i al bar, a la TV, a l’escola, als diaris, a la resta dels mitjans, a l’empresa, al metro, a les perruqueries, als puticlubs… N’hi ha maneres de presentar les coses que ja mereixen un berenar de pa-oli-sal. Aquests prou que es guanyen també un entrepà de codonyat. No penseu que en llegir la notícia la cosa passa a més informada, o a raonablement més clara. N’hi ha un parell de noms, alguna associació de pelilis i poqueta cosa més rellevant. Però ells, a portada, per anar fent reflexió i debat imparcial. Encara com, per tocar-me els nassos, pegue un aguaït per aquests carrerons d’informació tan lluïda.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Anit, contra la violència

1

Vam baixar a la ciutat després d’una jornada de treball llarga, a l’escola. Just acabaven de comunicar-nos una gran nova, que explicaré més endavant. Vam decidir de baixar en metro, per l’hostilitat d’aquell trànsit de ciutat, a València, i ens vam incorporar a la manifestació al cap del carrer Colom, entre amics i coneguts. Ens vam afegir gairebé darrere dels Maulets, que em sembla que tornaven a fer el gros de tot plegat. N’hi havia que coincidien a comentar que n’érem pocs, menys que l’any passat. És un dia feiner, i no sé si la convocatòria havia cridat l’atenció suficientment. Això que anem conversant els uns i els altres, i a tocar nostre topem amb dues pancantes estranyes, de redacció castellana, amb endiumenjats, homes i dones, que fan cara d’aquella cara. Són els del PP, que avui, sí, s’han afegit a protestar per la violència de gènere. Casualment, abans que la manifestació es concentre a la plaça de l’Ajuntament, antiga plaça del País Valencià, els homes i les dones del PP pleguen veles, pancartes vull dir, i fan la retirada a la francesa, que no poden concentrar-se pel que sembla davant un feu seu tant representatiu, al cap-i-casal. Sobta també que tot de ritmes escampats a l’un costat i a l’altre de la manifestació siguen d’arrel caribeny. No sé què passa amb els tabals i les dolçaines, o els bombardins i les trompes, ja sé que no era una cosa festiva, però les batacudes, què voleu!
Una colla de mestres anem a sopar a la vora del Palau de Dues Aigües, a ca la Utielana. És una casa de menjars casolans, de plats populars, abundosos, de preu encara sorprenent, ep, la casa s’ompli, i la cuina que és a la vista amb tot de dones atrafegades, vigilades per un home de posat seriós, és un no parar. Ens serveixen amb molta atenció i eixim satisfets. Potser que hem menjat massa. La sorpresa és que, a partir de les onze, el metro té el servei també popular, de mitja en mitja hora. Ens deixarà a València-Sud, a les cotxeres, i allà haurem de cridar perquè vinguen a per nosaltres. Sort de les amigues i dels exalumnes agraïts. Encara en pantaló curt de l’entrenament, Guillem ens portarà a la zona urbana de Picanya on havíem deixat els cotxes aquella vesprada. Arribe a casa a la mitjanit, llegesc els blocs, continue sense veure completament bé la nova Vilaweb, ni amb Safari ni amb Firefox. Segur que és un problema meu, però decisdesc d’anar a jeure, que demà hi ha eleccions a Consell escolar, entre més proves de foc a favor de l’escola. Bon dia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

‘Premem-ho fort que no s’escape?’

1

Vaig repassant els vídeos enregistrats la nit de dissabte que els amics pengen als blocs. Ho faig tard, perquè malgrat que m’han recomanat de reduir l’esforç, n’hi ha moments que no en vull perdre, rellegint blocs a mitjanit per exemple, escrivint, amb els auriculars i un altre colp els Soulimane i els Ayoub, i no puc estar d’emocionar-me, malgrat que, com recomana Albinyana, hem de pensar que demà tornem i cal descansar, cada nit cal descansar, però encara arrosseguem aquell foc, que expressa Frechina, i no volem que s’apague.
Avui he estat una estona amb el Carles, que és la brama que mou l’enginyeria comarcal des de l’Institut i des del particular Consolat de Mar de les terres de secà del Camp de Túria, i hem anat descabdellant una primera valoració de tot plegat, i alguns efectes complementaris, de la nit de dissabte. Convenim que n’hi ha absències notables, de la comarca, i franctiradors que fa anys vam bandejar-nos, el PSOE comarcal, per exemple. No és casual que una força política a la comarca, de representació a tots els ajuntaments, haja encomanat l’absència obligada al Pla de l’Arc, malgrat que tenien invitacions personals. L’anàlisi, encara no suficientment exhaustiu, ens recorda qui van ser els primers polítics amb representació que van bandejar els músics valencians dels escenaris i de la TV. Per suposat que hi ha excepcions, però no alternatives. També cal ressaltar l’aportació pública d’altres polítics que han fet costat al projecte i a l’Institut.
El nostre tresorer va fent caixa per atendre els compromisos. Quants n’érem realment? Algú no ens ha comptat, sense l’excés de l’emoció?
Quina pena, ara mateix, de no poder repetir el concert a Gandia, a Alcoi, a Sueca, a Alzira, a Sagunt, a Morella, a Sant Mateu, a Sogorb, amb la feina enllestida i els músics preparats. L’oferiment també el té damunt la taula el Tressserres i el Bargalló, ai, de les terres del nord. Però potser que la distància, entre més dificultats, ja faça agre el vi.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Báraka, l’Orquestra àrab.

1

Encara estic desvanit. Intranquil. Amb aquell moviment seductor de Mohammad Bout Ayoub. Ara mateix tinc als auriculars aqueix magnífic disc de l’Orquestra àrab de Barcelona. Entre les dues cançons, la dama de Chaouen i la dama d’Aragó, et roben el cor, aquestes veus, així que el concert de Llíria tan recent i aquesta compra al final de tot plegat encara em té robada la son, que no em deixa estar.
Ahir encara no vaig poder fer ai, i fins a la nit que vam posar-nos a la faena de nou, per explicar què va passar al Pla de l’Arc, amb unes imatges i unes quantes paraules. Com que de bon principi pensàvem perdre els xavos, perquè la xaveta fa molt que ens l’han feta pèrdre uns quants amics, cristians vells, em vaig deixar els diners en discos, i això que no sé si hi havia l’últim de Miquel, el de versions (hi era?), avui ja he anat regalant uns quants discos del Pep a l’escola, d’aquells que el Jordi explica tan bé com elabora a mà la caixa, la impressió, el llibret que enfaixa Natzarí… Vaig explicant tot això sense solta ni ordre per veure si m’agafa son, al ritme d’aqueixa mestria que és Báraka, segns explica Mohamed Soulimane, un altre crac de la música i del discurs, això és tenir Báraka: els rerefons amb màgia, els paisatges que ens commouen, ésser humans que tenen ben poc i ho donen tot… Aquest músics de dissabte, que ens roben l’ànima, com voleu que dormim encara.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Gràcies!

0

Anit va anar molt bé. Ho dic per envant perquè la gent que no havia pogut venir, que era lluny, que són amics, que patien per l’eficàcia i el resultat de l’esforç, s’estiguen tranquils. Si bé el pavelló del Pla de l’Arc no era ple, perquè encara n’hi havia per dues mil persones més, vam depassar de llarg la millor de les espectatives. Vam acomplir els objectius en una gran part, malgrat que n’hi ha molts que continuen silenciant-nos. Els mitjans en la seua gran majoria no van aparèixer, ni en van fer notícia, ni abans ni després. Si repasses les portades d’alguns diaris importants, i veus els temes i els principals, els hauria de caure la cara de vergonya, de veure com fan periodisme, uns quants pederastes de la premsa. Però no passa res, ara mateix, no n’esperàvem gaire cosa tampoc.
Anit, Llíria va cantar, per moltíssima gent que sí que va fer costat al projecte i als músics. Al país que podíem ésser, que va deir Frechina, en un discurs emotiu, compromés, valent. Moltes gràcies a tanta gent que vau respondre, als que éreu pendents, als esforçats de l’escenari que ens van tornar l’emoció.
Recuperant-nos encara, i demà a continuar treballant.

http://www.campdeturia.cat

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

24 hores

3

Mitjanit, fa estona que els músics assagen amb Miquel Gil i David Pastor. El neguit, la tensió i l’ambient preveuen l’èxit. El David agafa la trompeta
per seguir el cant de Miquel, es queda sol, varia l’estil cap al
jaz, torna al so ètnic, popular, els músics de la Unió s’ho miren
embadalits, alguns amb la boca oberta.
Pep Botifarra s’ho mira des de la primera fila de butaques, esperant el seu torn. La veu de Miquel torna a envair el teatre, els càmeres de TV3 continuent enregistrant i tot sembla que
va encaixant, amb els consells de Tòbal, i l’aplaudiment final, entre
músics, pel regal d’aquella trompeta de Pastor. Viuen l’emoció. És un assaig, però ja sembla el directe i
com esdevindrà la festa. Sonen bandes, a Llíria, preparant el concert
contra l’expulsió.

www.campdeturia.cat

La coordinadora pel valencià del camp de Túria ha decidit aquesta setmana d’ajudar econòmicament l’organització del concert. Escola valenciana sempre és al darrere, lider d’un moviment cívic principal a les comarques. Hi ha diversos coordinadors de Trobades que seran a Llíria. La gent del casal també és enmig de l’esforç col·lectiu d’aquest projecte de convidar les bandes dels pobles, les petites i les grans, a organitzar concerts amb les veus més representatives… N’hi ha molts músics, i molts bandes. També n’hi ha ajuts anònims, a l’organització, i un treball intens d’estendre el projecte més enllà de la nostra comarca. Anit, és veritat, les càmeres de TV3 van enregistrar els assajos, van fer tot d’entrevistes als músics protagonistes, n’hi havia Vicent Partal de Vilaweb, i Carles Subiela, director de Consolat de Mar i homenot sens dubte d’aquesta idea de projectar la música de banda més enllà dels tòpics. Sime enregistra videos que després penjarà al bloc perquè la difusió siga màxima. Ruben del Casal, i Toni, de la Junta de l’Ideco van deixant passar les notes, preparats, i Empar Marco s’espera amb el micro, mentre Botifarra riu la prova de llum i de so. N’hi ha molts mestres d’escoles cooperatives que han confirmat la presència, n’hi ha que vindran sopats i n’hi ha que soparan allà mateix. Els carrers de Llíria, a partir de les set ja seran una festa. A la Unió, l’Akelarre ordit per Albinyana serà el preàmbul del que llegirem als blocs, diumenge; Sime continua fent els protocols necessaris perquè, de nord a sud, el país n’estiga suficientment informat (em confirma que avui s’han enviat dotze mil correus electrònics des d’Infomitjorn). Demà, el primer torn comença a les quatre, amb Ruben, Artur, Sime, sempre incombustible… Abrigueu-vos, és un pavelló esportiu, que malgrat la gernació ja confirmada, han baixat les temperatures.
Una nit única.

Lluu Edeta, la nit del clam, a favor de pobles i bandes

1

Som a dues nits de la gran festa a Llíria. Continuem enmig d’un bull d’activitat, de continuar explicant la importància de la participació, de l’ajut, del suport, però també de la presència a Llíria de moltes persones que vindran de fora. Ho hem de viure en directe, que les comarques, les ciutats mitjanes d’aquest país, continuen essent importants, malgrat els errors conscients i les males arts contra aqueixa xarxa interna, cabdal de pretendre convertir-nos en un país petit. Alcoi, Gandia, Sueca, Dènia, Sagunt, Llíria, Elx, Burjassot, Alzira, Vinaròs, Morella… hi ha tantes raons que mereixen expressar què som. 
Aquesta nit vindrem a l’assaig general, amb el Vicent, el Carles, el Sime, el Toni, per adobar molts detalls com cal tenir en compte en una proposta d’aital envergadura. Hem penjat la roda de premsa, que és una manera de dir, perquè els mitjans oficials no han enviat ningú, així que ens hem filmat nosaltres mateix i hem penjat als blocs, i a la pàgina del camp de túria, unes quantes frases. Sort que la premsa oficial ja no és exclusiva, que nosaltres mateix podem informar i informar-nos d’allò que ‘uns quants’ no consideren important, o d’interés públic.
Com ha dit Miquel Gil, les bandes a Llíria són genètica, i representen un altre món que hem de continuar guanyant. Fins i tot, si la proposta de dissabte qualla, tenim un nou camí obert de molt d’interés per als nostres músics, una eixida innovadora per a les nostres bandes. Però cal ser valents, i tenir coratge. Ah, coratge no ens en manca. Però gairebé com sempre, la societat civil anem al marge de la institució i l’establisment (!). Alerta, doncs, que no fóra bo l’hàbit.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

‘El repte som 3.000’

2

Ara, el goig de treballar amb grans projectes és incomparable, perquè l’experiència paga la pena en molts sentits. Les relacions via blogs, correus electrònics, pàgines de diaris electrònics, associacions, via mòbils… va despertant amb el projecte una nova manera, que és tenir el goig d’anar fent, de compartir, de tornar a il·lusionar-nos. El suport que rebem és molt important, i la resposta suposem que s’adirà a la magnitud de tot plegat, l’esforç, els recursos, la col·laboració. Com d’important és que les comarques tan focalitzades per la ciutat, obrin via, i marquen també un ritme perquè no es deixen engolir.
El repte som tres mil, però segons el gentelman JV Frechina, n’hi ha deu raons per venir a Llíria. Aquesta nit, ara mateix, el goig de la lectura passa pel seu bloc, La caseta del Plater. També per una proposta dels il·lustrats de l’Olleria, ací.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La música contra l’expulsió (3)

0

Josep Vicent Frechina, que entre més oficis i beneficis, és president de la Federació d’Instituts del País Valencià, ha fet una crida a la societat civil: si els bojos del Camp de Túria toquen a generala, el país ha de respondre, que encara som vius i si la processó és llarga el ciri no es queda manco…
N’hi ha convocatòria de blocaires MésVilaweb als locals de la Unió, pels volts de les set de la vesprada de dissabte, berenar sopar, amb amics, comentaristes, familiars, fins i tot amb futurs blocaires que vulguen ordir bollitori. Després, xino-xano cap al Pla, a l’encontre del concert. La coordinació blocaire és a càrrec de Pep Albinyana.
Enric Morera ha intervingut al parlament per demanar si Canal 9 continuarà amagant una de les realitats valencianes més contundents i sòlides: els músics. Si alguna cosa extraordinària ens ha passat als valencians els últims quaranta anys, i n’hi ha per contar i explicar, és la qualitat de músics i de música feta, amb una història que el temps sabrà posar al lloc que mereix (JVF. ja sabrà explicar-ho com ningú).

Última hora: la crida a les comarques comença l’efecte en cadena que pot provocar no poca festa, perquè si a l’escenari hi haurà el bo i millor i en faltarien un centenar més, entre el públic, tanta gent a favor del vent de la banda i de les veus i la barreja d’estils, s’hi viurà un espectacle extraordinari.
Ordim a favor del país, de la música, de la gent i dels encontres arreu que van despertant una consciència.
Quants ajuntaments seran representats en el Clam de Llíria? Quants regidors representants dels pobles? I músics de banda entre el públic…
Ja ha contactat algú amb l’Associació àrab de la comarca? Ja sabem on tenen la seu? Tornen els moriscos del Camp de Túria, finalment, a casa? I la gent de l’Aljama de Bétera, ja saben que el concert és a les 22.00?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ken, Barbie i el ferrari

1

Non plus ultra! Excelsior! Superbe! Vitol!, els crits d’un públic que no defalleix mai, domenge a Xest, davant aquella imatge sublim: on teniu el coneixement!

Això del ferrari amb el Ken-Francisco i la Barbie, qui no ho ha vist no pot tenir vara de mesura. La realitat dels valencians no és bèstia, ni escatològica solament, sinó extraterrestre. La parapsicologia encara no havia avançat gaire, que diumenge va fer el salt qualitatiu, contra la civilització de vint segles.
En realitat la parella són Popes, papots d’una burlesca fira de madams: potser que fins i tot siguen transvestidots. Reines i reiots. Aquest home, Camps, i aqueixa dona, Rita, han perdut els papers, el crostó i el faldó de Sant Francesc. Mancava, diumenge, un miler de verges llançant-los pètals, damunt el ferrariot, com si arribassen a Roma, una parella de guanyadors de la gran batalla cultural, social, científica, en època romana. Miliers de verges llançan-los les roses, i els pètals, de colors tan vius, caient-los per la cara, pels ulls, per damunt els pits i el ventre, als nous emperadors… Amb centenars de trompeters celestials, àrcangels, bufant l’Heroica, la tercera simfonia?, al pas d’aquella mostra sincera de lideratge valencià.
Cavallers, vergonya? No, no. A quin sant. Vergonya, mai. És aqueixa imatge orgullosa, de vanitat màxima i suprema, que volem ensenyar al món, els valencians: el món als nostres peus, i nosaltres rodant amb el cotxet per damunt dels ulls de poll dels desocupats, dels desheretats de la terra, volem furgar la nafra d’una humanitat lliurada i rendida al pecat, a la disbauxa… També volem tot de cors dels palaus de la Música i de les Arts traslladats al circuit, ballant-los el riure, damunt cadafals volàtils, lleus, cantan-los a tres-centes veus… Ken-Francisco, Rita…, orineu-nos (pixeu-nos fóra vulgar), per la Mare de Déu, pel Sant Crist… Visca el PoPe gran i la Santa Batllia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dilluns excels per al concert de Llíria

2

Hem fet un enviament a escala grossa, de dimensió notable. Encara no toquem a glòria, però comencem a escampar la nova de dissabte amb una certa professionalitat. Cal dir que eixim amb falques i dificultats a dojo: els mitjans convencionals, paper, televisions i ràdios no faran el servei que voldríem. De primer, perquè els privats volen diners a canvi de la nostra cultura, que la nostra sempre paga dues vegades. De segon, perquè els mitjans que haurien de fer-nos el paper s’hi neguen en redó a publicitar els valencians.
Per això el nostre esforç ha de multiplicar-se, i encara dirigir-se contra àmbits i grups que descurem en excés, normalment. Tres bones raons:
-Josep proposava dissabte de reconvertir l’objectiu: no hem d’aconseguir omplir per no perdre. Hem d’aconseguir omplir per guanyar, per fer-ne victòria, per ser més professionals. Sense gemecs. Els valencians hem plorat massa.

-Simeó ha repartir avui més de quatre-cents correus electrònics a través d’una xarxa que ell domina com ningú, i sap arribar amb l’eficàcia que l’encontre de dissabte mereix. És una feinada, però és que, prèviament, hi ha molta feina feta, que ell no ha caigut del cel ni es desdejuna ara.

-Galim i els seus homes han tocat a xafarranxo, i ja preparen una complementària per a la vesprada de dissabte pels carrers de Llíria. Atenció blocaires, que el clam vindrà fet a mots.

Em demane quants Instituts d’estudis no tindran representació al Pla de l’Arc, dissabte 21? El Clam de Llíria comença a rebotir entre comarques, a veure si ens fem el país, finalment, amb la força de tants músics vers.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Anys i anys

6

Avui faig cinquanta anys i m’han regalat una coca del forn de Rosegó, que són mestres pastissers,  d’ofici i de llinatge. No he volgut res d’especial, sinó una reunió amb els amics. Un parell de telefonades i una commemoració senzilla. De fet,  a casa sempre hem celebrat el sant, així que els anys han anat venint, contra això no podem fer res més, ara mateix, que ja ens posarem a pensar com descavalcar aqueixa trama del temps, que solament que serà posar-s’hi. No faig balanç de res, perquè encara som enmig d’una feinada d’impressió, a mig camí, encara d’una vida que ja veurem si serà o no llarga. A mig camí perquè n’hi ha tant que hem de fer plegats, a l’escola, a la comarca, al país, que no podem perdre el temps ni sinèrgies en metàfores o parafilosofies. Dissabte tenim un concert en el qual ens hi juguem molt, l’Institut, la comarca, els valencians, els catalans, el país sencer, perquè hem de demostrar-nos que podem per damunt de modes i maneres. Com explica tan exquisidament Miquel Gil, cercant maneres, són això els cinquanta anys, almenys els últims trenta-cinc i escaig, quan corríem de jovencells, i ja esperonàvem què voliem. Sense fer repàs de res i de no res, vam posar-nos davant un espill, un país, un compromís, un somni, no sé si hem sabut fer una altra cosa, perquè tot això, amb els errors si voleu, incloïa l’estima, els amics ja ho he dit, un vi, poques coses més, l’ordinador i la connexió, el bloc, que ara no sabria estar-me’n sense, i encara cent coses més… Què voleu, no som primmirats, i avui mateix, com que res no ho ha destorbat, ens hem fet un plat d’arròs amb els pares, per vosaltres, per nosaltres, per molts anys.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari