Ulisses20

Bétera, el camp de túria

No feu les seues vacances!

0

«N’hem fet mai de vacances, realment? Vull dir, de manera conscient, hem viscut mai amb la sensació que ens deixaven fer vacances? Que podíem fer vacances amb llibertat, amb la convicció que res ni ningú no ens xafava la guitarra del viure?»

Aquest serà el segon estiu pel cap baix amb presoners polítics, amb joves empresonats (aquest potser que ja faran tres estius seguits), amb tants morts com fóra impossible de comptar a la mar, amb exiliats, amb… El segon estiu si voleu comptar-ho a partir de l’1 d’Octubre, quan Catalunya s’alça en favor de la democràcia i organitza un referèndum. Però n’hi ha més estius de calvari, si comptem més coses, molts més de gent violada, maltractada, torturada, assassinada, en aquest estat que alguns volen vendre’ns com un espai de drets… Però com caram voleu tenir drets en un estat borbònic!

Ai, no cal seguir per aquest cantó. En aquest estat fa anys i panys que els drets universals no només no són complets, ni respectats, sinó que són atacats amb fons públics, legalment i il·legal, i en canvi d’aquest deslleial propòsit de qui ens governa (poseu tots els frarots: els partits l’església, els militars, l’íbex, els jutges, la premsa… no us deixeu ningú), una majoria de civils voldrien que férem vida normal, vull dir vida de treballar i, en arribar l’estiu, de fer vacances. Sí, les vacances posen cadascú a lloc, ens retraten què fem, què som, què volem, sí, sí, les vacances també ens identifiquen, socialment i política, el nostre grau de compromís social amb nosaltres i amb els altres.
A tothom ens arriben ofertes de vacances, booking-holliday-toprural, ves a saber si les famílies dels presos no tindran també els correus farcits, com els nostres, amb tot de tòpics i necessitats d’un viatge lluny, lluny de la realitat que vivim. Però la realitat que vivim no permet gaires festes, almenys si no volem caure entrampats en la normalitat que molts voldrien fer-nos passar i creure: mentre els lladres governen, ens fiscalitzen, ens amenacen, ens corrompen, ens roben, ens infrafinancen, ens ataquen la llengua, o la cultura, o l’escola, mentre ens malmeten la vida, per què hauríem de fer vida normal?

Farem vacances quan ens donarà la gana, quan podrem, sense perdre el sentir d’una realitat que ens amenaça cada dia, que deixa morir la gent cada dia, que ens multa, ens roba i encara voldria que anàrem a fer vacances, per regalar-los l’oblit, la ignorància, la mentalitat feixista de viure sense compromís ni un minut de vida, ves, això voldrien ells que férem. Que marxàrem i diguérem que som feliços, perquè ens deixen fer vacances.

Post: dissabte hi ha reunió a l’Ateneu de Bétera per programar les activitats d’estiu. A veure si convidem cap familiar dels presos que vinga a explicar-nos quina mena de vacances faran, enguany, si és estiu.

Entre GAL i democràcia, el PSOE triarà què

1

La pepera Anna Botella, dona del criminal Aznar, ella ex-alcadessa, gurú del café amb llet, delinqüent reincident, va regalar pisos de protecció a la màfia. Ella era màfia genuïna. Però els jutges van declarar-la innocent per allò dels pisos, potser perquè eren milers de pisos. Eren milers de pisos i milers de milions, sí, però d’aqueixa corrupció, què voleu els desgraciats, els jutges espanyols gairebé que li van regalar una medalla al mèrit judicial i polític. Això és espanya, la marca, sense remei ni miracle que ho cure, fa uns centenars d’anys. A la Botella amb pisos de merda, xa!

Els mateixos jutges també van decidir sobre uns quants demòcrates catalans; els volien robar els pisos propis, els pisos que tenien al seu nom (compareu uns quants pisos catalans amb milers de pisos espanyols, i compareu quina mena de jutges tenim. Sí, una màfia). Volia dir que els jutges d’aqueixa màfia van posar a subhasta uns pisos només perquè són pisos de famílies catalanes, demòcrates, però que eren en favor d’organitzar una consulta entre demòcrates. En canvi, allò no tenia res a veure amb fons voltor, ni amb màfies russes, ni amb la figa de la Botella, no sinyor, no tenia res a veure amb tot aquell pèl de figa, els milers de milions robats, els pisos desapareguts, i la democràcia política i judicial en un embut, en una cofurna. Un prostíbul, direu. La justícia espanyola, que és una altra màfia en mans de mafiosos (fiscals, ponents, advocats, polítics del pp i del psoe) van decidir de robar els pisos, les propietats, als demòcrates catalans, perquè eren catalans, fins i tot, si pogueren, els robarien la vida, com quan érem en l’època dels gal. Però això, en aquest merder d’una espanya sense govern i sense futur, tan robadora de pisos, Europa no ho veuria bé. O potser que sí, perquè mai no sé sap el fons feixista dels que ara governen Europa. Almenys ens agradaria de suposar que no ho miraria de manera agradosa, això, ni mal ni bé, sabeu?, però de manera agradosa res de res. Europa té uns límits democràtics… Els té? Perquè espanya en forma part d’aqueixa Europa, i ja sabem que espanya és un estat que no els té, els límits feixistes definits. O cal recordar que espanya (i el psoe) té empresonada la presidenta del parlament de Catalunya?

Com pot ser, això?, com passa encara això, al segle XXI? No tenim resposta, no tenim una resposta democràtica. Fóra com demanar a molts dels governants del PSOE que triaren, entre democràcia i gal, i què et penses que triarien? Sí, sí, ara mateix, en ple segle XXI, quan ETA ja s’ha retirat de la vida pública, què en penses, que triaren ells, els del PSOE? Potser que molts militants triarien Gal, que és com triar crim organitzat, borbons, i tota aquella colla de jutjats que s’encarreguen de decidir qui té drets i qui no. I a espanya, els drets universals no valen un quinzet, si els empresaris, els jutges i els polítics ho decideixen. Els jutges no trien si fas ben fet o no, perquè ets bo o no ets bo. No. La cosa va entre llepar prou el sistema, perquè el sistema ens puga pegar pel cul tant com vulga, o plantar-nos i dir: democràcia. Aleshores l’has cagada, l’has cagada del tot.

Per això que tenim una presidenta tancada, i molts joves tancats sense raó. I potser per això els altres presidents, bascos, valencians, catalans, gallecs, callen. Callen i faran vacances d’estiu, ai. Mentre tenen companys presidents a la presó en nom dels GAL del psoe i d’espanya, perquè és la mateixa cosa.

És el negoci redó a espanya, el negoci de les elits polítiques (que són les que renten la cara a Europa), els jutges i la police: ells poden robar, delinquir, corrompre, matar, però ai si vosaltres els poseu cara i ulls, ai si digueu marchena, o suprem, o lamela, o llarena… o marlaska o sánchez o calvo o puig: ai de vosaltres, volem dir!

Això no va només de democràcia, sinyors, espanya és un país de delinqüents, i els més grossos no són a la presó, justament. I aquest merder és com és.

[continuarà]

 

 

L’Ateneu de Bétera reconeix avui la pintora Fina Inglés

1

L’Ateneu de Bétera reconeixerà aquesta vesprada la pintora Fina Inglés, una artista dins i fora de la pintura. La conversa podria durar hores, si no és que de tant en tant fem alguna pregunta per tornar a filar el passat d’aquesta dona de vuitanta anys —estic al voltant dels vuitanta, remarca—, pintora que parla més del seu germà, Ramon Inglés, que no d’ella, sobretot per agrair-li que ell sí que era un artista en la vida i en la professió: si vaig arribar a pintar és perquè ell va arribar un dia a casa i em va dir: Fina, t’he apuntat a l’escola de Belles Arts, comences dilluns… I encara que em vaig queixar, no va valdre excuses ni dir que no havia dibuixat mai, però teníem l’ambient a casa, de l’art, de gent que venia, és així com vaig començar…

Sobre un dels últims catàlegs, l’Ateneu de Bétera ha ordit una exposició de fotos de l’obra d’una artista que guanyava presència i espais per exposar només d’enviar una obra a premis, exposicions, amb aquella timidesa que encara conserva. A París, vaig anar perquè em va demanar el meu germà, que era molt decidit, i tan bona persona: ho donava tot. El meu germà i jo vam començar a la cambra, on hi havia les collites… I vam acabar a París.

—Per què vaig acabar a París? Perquè en acabar belles arts jo em presentava a tot. Malgrat que jo estava enfadada amb Ramon: just que havia acabat jo belles arts, ell em diu que se’n va, que se n’anava a París. I jo què faré, sense tu? Amb el primer quadre em vaig presentar a un premi i em van donar una medalla, malgrat que els companys de belles arts ni s’ho creien que m’havien triat el quadre. Però el meu germà em va presentar molta gent a París, artistes, polítics… Hi havia una cultura increïble, allà: artistes, historiadors, polítics, escriptors… Vaig estar convidada un temps en un pavelló en una casa francesa, amb un estudi col·lectiu, desprès ja vaig poder tenir el meu estudi propi.

 

«El món són les coses. Entre les que figura, també, l’home, voltat de coses; tot són coses, pictòriques, és clar, que no és que tracten de viure per elles mateix, escapant-se envers un possible èxtasi, sinó agrupades i presentades per a la vida, que constitueixen,  precisament, la vida.» Juan Gil-Albert sobre Fina Inglés

[continuarà]

 

 

 

Folkestiu2019: una filosofia entre cultures

0

“Mar entre terres, aquest món divers bagatge de civilitzacions mil·lenàries (!), territori de natura valuosa, de paisatges rics modelats per la història; cassola de cultures, creences, religions i intoleràncies, de músiques i danses tan diverses… La mediterrània és d’aquells llocs del món on l’home es mostra especialment divers i ric… Potser que només la cultura, tan diversa com sorprenent, cohesiona socialment i dóna sentit a la col·lectivitat, si els pobles mediterranis acostumen a construir-se el futur a partir de tanta arrel.” Toni M.

El folkestiu a Bétera és ja un aparador musical d’aqueixa riquesa mediterrània, que voldria visibilitzar i renàixer els nexes culturals, per posar en valor el caràcter acollidor dels pobles que la conformen, contra la frontera dramàtica que alguns governs —entre més l’espanyol— volen alçar, emparats per poders econòmics que impedeixen de bastir els ponts de diàleg necessaris.

Anit mateix, mentre passava el foc domesticat de la festa, a l’Albereda de Bétera s’hi trobava una gernació entusiasta de xicalla, de joves i d’uns quants pares i mares sense por, també n’hi havia famílies senceres de l’altra riba del mediterrani en un aplec que no és casual ni gratuït, malgrat les “diferències” en la distribució espacial dels uns i dels altres: diguem-ne que els cristians (i els laics) eren asseguts a les terrasses dels bars, davant taules ufanoses de menges festives, al barracot i als bars al llarg del carrer. Una gran part dels homes i dones amb mocadors al cap, una majoria de musulmans (suposem), eren asseguts al llarg dels brancals o bancs de la mateixa albereda, sense les taules. Eren els xiquets i els joves dels uns i dels altres que es barrejaven amb el foc, jugant-hi amb els homes i les dones (actors del grup de teatre PlatsEscurats). Diversitat, encontre, nexe, desigualtat, migracions, acollença. Només uns pocs del segon grup es van arrimar a la plaça del Mercat, després, per gaudir del ball i la música popular de Rascanya. I calia veure com reien de veure el rogle de ball amical i entusiasta. Sí, totplegat era una festa i feia una festa determinada, especial, possible.

D’aquesta lliçó d’anit, entre cultures, el joc, el ball i el foc, també n’aprendrem en favor de la cultura i de la llibertat dels pobles. Gràcies també a l’Ateneu de Bétera, i a l’Ajuntament. Per molts anys.

FolkEstiu2019: avui el tercer jorn

0

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

 

Folkestiu2019: un primer jorn excels

0

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

El Folkestiu ja nota el canvi de govern municipal

0

Fins a una setmana ens han anat convocant per a repartir els cartells del FolkEstiu2019, que organitza cada any l’Ateneu de Bétera. Però els cartells no hi arribaven. Demà, demà de segur que hi són. Però arribava el dia, convocàvem xafarranxo per repartir-los i, oh sorpresa, els cartells tampoc no hi eren. Un altre dia, i un altre més, i els cartells no han arribat, en canvi d’una altra notícia: «No els espereu perquè no hi arribaran.» Les males llengües no volen atribuir l’error al canvi en el govern municipal, ara governats pel pp i els urbanites de Mas Camarena&Torre en Conill.

Però n’hi ha un altre indicador sorprenent: l’ajuntament avisa els organitzadors que no podrem disposar de les cadires i les taules per als diversos concerts que hi ha al programa d’enguany (són un servei municipal que, demanat en temps i forma, mai no ens havien negat). Segons ells, les taules i les cadires ja s’utilitzen en altres espais i associacions, i vosaltres (l’Ateneu), no en tindreu cap ni una. Oh, potser que haurem de dir als veïns i els convidats que desempolseguen els catres de missa i les cadires de voga, si no és que ens posem a encordar els cadirots perduts per cambres i recambrons. Guaita, si no és que vulguem pensar malament però ja són dues coses que no acaben de quadrar enguany, entre l’ajuntament i l’ateneu.

Per cert, una tercera cosa, l’ajuntament ha demanat que la batllessa ha d’obrir el primer acte del programa, que ja deveu saber que és dijous 18, un homenatge reconeixement a brodadores de mocadors i vestits de festa major, sempre que aquell acte no es fes a la Plaça del Mercat (!), on hi ha la seu de l’Ateneu. Vaja, tot de coincidències que ens fan pensar si no hi ha una conxorxa expressa contra el programa d’enguany, que trenca la col·laboració harmònica que sempre hem viscut, fins el moment, entre els organitzadors i la governança local.

Així que sense cartells, ni cadires i el primer dels actes fora de la plaça, us demanem que comenceu a ajudar a difondre el programa i tantes coses com farem el 18, 19 i 20 de juliol a Bétera, pese qui pese i malgrat les coincidències “casuals” contra la música i el ball popular.

«Si com més ens serem més riurem!»

Els valencians també estem intervinguts

0

Durant uns anys, ha tingut èxit l’expressió “infrafinançament dels valencians”, fins i i tot el pspv va adoptar-la per reivindicar-se en manifestacions, campanyes, eleccions o altres afers interns del partit. A tothom sembla que li venia bé, dir que els valencians estem tan mal finançats, perquè en realitat ho estem encara més que no es diu, per apuntar-se al carro de la reivindicació valenciana davant l’estat. Ves, que la campanya va tenir fruits abundosos i va premiar la idea i els seus defensors. En canvi d’això, ningú no deia que, realment, els valencians estem intervinguts per espanya, en una falsa autonomia que no deixa respirar si no els convé a madrit, mane qui mane allà enllà. Potser que si fem bondat, ens diuen, respirareu fins que ens conviga, perquè d’una altra manera, us aplicarem la corretja al coll i us escanyarem la petita llibertat que penseu que teniu per ser valencians amb una identitat de fava. Efectivament, la nostra identitat és de faves, i per això el respir no amaga mancances, necessitats i situacions de desequilibri que clamen el cel. Però tant se val, si espanya no vol, i no ho vol de cap manera, els valencians no respirem. Ni de valencians (la nostra primera necessitat), ni d’espanyols de tercera (això qui ho vulga que ho compre, que n’hi ha mercat i ofertes ben grosses cada dia. per viure-hi agenollat, sempre n’hi ha voluntaris).

Però no tenim intervinguda només l’economia, que no som idiotes, sinó tot allò que pogués fer que els valencians fórem ciutadans europeus de primera: la seguretat, les infrastructures, l’empresa, el camp, la cultura, l’escola, fins i tot la religió, o la festa, o la llibertat d’expressar les idees, estan intervingudes per espanya. I segons ell, muts, muts i a la gàbia, valencians, perquè encara podria ser pitjor. Tenim tan a dins la pell la submissió, a la dictadura espanyola, que cada dia som més immunes, més frívols, més faves. Sense adonar-nos-en, hem tornat quaranta anys enrere, i encara sense aquell esperit de llibertat i reivindicació d’aquells dies. Submisos i colonitzats mentalment. I l’estiu per endavant.

Torna el millor FolkEstiu a Bétera

0

Els dies 18, 19 i 20 de juliol, l’Ateneu de Bétera omplirà la plaça del Mercat de música, balls, parades, tallers, jocs, llibres i un garbuix de sorpreses. Torna el Folkestiu (o el FolcEstiu) amb un altre programa valent i encoratjador, en favor de la música tradicional, d’arrel, per viure a la plaça la festa i la cultura, el patrimoni i la bona conversa, el compromís i el viure lúdic de l’estiu.

L’esforç de l’Ateneu per mantenir la dignitat i els valors per damunt el pèndol polític del quan pengen actituds i barroeries contra la llibertat i la democràcia. Sort de l’estiu, doncs, i sort del folk, més compromés que mai mentre tiguem presoners polítics i un abús de repressió contra l’opinió, la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, de reunió o, simplement, la llibertat.

Mentre descobrim estupefactes que qualsevol de nosaltres és vigilat, perseguit i assetjat pel govern espanyol, amb el consentiment de jutges i de lleis corruptes, la finestra de l’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera manté un llum de llibertat que no és senzilla de mantenir ni de compartir enmig del torpedinament que patim dels mitjans o dels polítics. El 18, 19 i 20 de juliol viurem tres dies per la música i el ball a la plaça, si ens hi voleu acompanyar.

Tot el programa, els horaris, el calendari, els sopars, com encomanar-los, les exposicions, les lectures, la rifa, les coques, les orelletes… a la pàgina de l’Ateneu

El cinisme Borrell en “modo” psoe

0

En descobrir una nova agressió a la democràcia, també ordenada pel PSOE, torna l’espanya dels GAL, de la X, dels modos en què tot li val, des del PSOE o des de qualsevol partit espanyol (podemos amb C’s, C’s amb Vox, PP amb PP, i el PSOE amb tots).

Si Borrell que ha eixit batejat cap de la diplomàcia a Europa, ha ordenat de perseguir demòcrates, ha destinat fons i recursos a espiar en canvi d’engrandir la merda feixista espanyola, és que som a mans de governs i polítics criminals, com quan l’època dels GAL, com quan la Transició o la dictadura. Amb l’excusa de matar la llibertat dels pobles a decidir, espanya ha posat la directa contra els drets universals, se’ls salta, com vol i quan vol, i ataca allò bàsic dels drets humans.

Tant se val Sanchez, Batet, Calvo, Bravo, Àbalos, Puig, Iceta, com la vella guàrdia terrorista del partit, tot el psoe és ple de 155, brut d’un article que els possibilita perseguir, espiar, o criminalitzar tothom. És ací on hem arribat ara mateix, amb espanya, la involució feixista del partit ja no amaga ni formes, ni tàctiques, ni porcades, ni amenaces. El PSOE s’ha cregut amb el dret d’una croada en favor d’espanya on tot li val i li cap dins el sac amb el qual va omplint el pitjor de què és capaç: contra catalunya i els seus polítics, contra els veïns, contra l’ONU, contra la llengua i contra l’escola, contra la generalitat o contra el camp: per tal de salvar un model d’espanya caspós, feixista, barroer, on primen fins i tot lemes com “Todo por la patria”, o mori la intel·ligència, on si els cal enviem-los l’exèrcit… Tot plegat en canvi no només de tapar els draps bruts, sinó d’atiar, ordir i finançar activitats delictives des del govern, amb l’espasa Borrell, un dels cínics idiotes més grossos dels últims anys en la política espanyola i europea.

L’amenaça contra la democràcia no l’esperàvem sinó de l’extrema dreta, però naix, els naix, des de l’ànima més profunda del PSOE. Ves on ha arribat aquesta pelleringa de partit, i a quanta gent té enganyada encara.

L’espanya franquista del PSOE

0

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Turisme matemàtic: Jaem19 (5)

0

Alsina, Burgués, Aubanell, Barba… potser que n’hi havia més, però aquests eren matemàtics jubilats però no retirats, que encara aprenen, participen, col·laboren, viuen la matemàtica cada dia de la vida. Entre més, el reconeixement a la feina matemàtica d’aquests dos grans mestres, Claudi Alsina i Carme Burgués amb un discurs apassionat d’Anton Aubanell. Els congressos tenen sempre un rerefons, un rerecongrés que explica què va passant, si paga la pena, si n’hi ha fil de cosir i agulla fina per anar teixint, cosint històries… A la pàgina del congrés hi trobareu una majoria de les comunicacions, ponències, tallers, però no hi trobareu els detalls, la vida de cada moment, la intendència, la manera com ens han atés (brutal), ni la passió amb la qual un matemàtic bo és capaç d’explicar la vida dels matemàtics amics que han engrandit la didàctica matemàtica durant anys. Els professors Burgués i Alsina són dues institucions que van rebre una distinció de primera, el reconeixement de centenars de matemàtics que durant uns minuts els van aplaudir, drets, per tanta dedicació a formar-nos i a formar futurs mestres en favor de millorar la societat. Potser que vam viure el moment més emotiu dels quatre dies que vam ser a la Corunya, i aquest moment pagava la pena el viatge i més coses. Nosaltres també ens vam afegir a agrair a tants mestres retirats com encara destinen el seu temps a formar-nos. I ací no sé si els mitjans de comunicació convencionals fan cap paper, fins i tot els que no ho són ni ho volen ser, de convencionals.

Turisme matemàtic: jaem2019 (4)

0

“Quan tothom pensa igual, es pensa poc.”

El professor Rafel Ramírez havia elevat el Congrés d’ensenyants de matemàtica a la categoria de culte, amb una ponència sobre el “3” dividida en tres xarrades de vint minuts cadascuna. Més enllà dels matemàtics i mestres que conec, aquest home és sens dubte la gran descoberta i l’aportació més filosòficament matemàtica, Steineriana gosaria dir —d’elevar el coneixement general a través de la matemàtica—,  i per això pedagògica, dels tres dies que vivim ací al palau de congressos de la Corunya, el Palexco. Per cert, hom ha escampat que en dos anys el Congrés es farà a València, potser que molt s’hauran d’arromangar (o ens haurem d’arromangar), per ser a l’alçada d’aquesta organització galega que, si he de posar-li una pega, una incògnita matemàtica no resolta, és la festa final del sopar de cloenda: quina coentor de música, mare, que en l’oci no sembla que molts matemàtics superen altres col·lectius suposadament menys preparats. Sort que n’hi ha que ens havien avisat que no participarien d’aital derivació a l’infern del coneixement.

Però érem amb el professor Rafael (avui també s’ha encarregat d’una comunicació per a professors universitaris), que m’ha improvisat un problema real per a llauradors: si has de transformar un camp de vint-i-cinc fanecades valencianes i has de fer la instal·lació de reg, on posaràs el bidó de l’adob perquè el resultat de tenir el camp en condicions siga més barat i rendible? (això ho he de proposar a la cooperativa del poble, mentre esmorzen).

Uns quants dels tasts brillants de Rafael Ramírez queien amb tanta senzillesa com paciència i fluïdesa tenia el seu discurs: “Com ensenyem amb diversitat, els mestres, si tots els xiquets no aprenen igual?” “Ja ho sabeu fer, i si ho sabeu, com és que no ho expliqueu, als vostres companys?” Ens va parlar del repòs curricular, que potser explicaré en un altre apunt, d’ensenyar amb tranquil·litat perquè l’aprenentatge s’assente, de l’enriquiment curricular…I encara ens va proposar una incògnita als mestres, perquè la puguem resoldre durant l’estiu, va: “Hom ha parlat sovint dels gegants del coneixement, Newton, Galileu, Llull… però de quins muscles de gegants han baixat els mestres que ens van ensenyar a nosaltres?, i nosaltres mateix, ja sabem de quins muscles hem baixat per poder ensenyar als nostres alumnes? (deures d’estiu)

Per ajudar-vos a fer més blanet el camí i el deure d’estiu, el professor Rafael Ramírez de Granada (ja us he dit que fa una col·laboració investigadora amb la facultat de magisteri valenciana), ens regalà un indicador que, segons ell, no falla mai: “un indicador del talent matemàtic és el compromís amb la feina.”

[continuarà]

 

 

 

 

Turisme matemàtic: Jaem19 (3)

0

Ha entrat l’emoció al congrés de la Corunya, per una porta petita que, multiplicada, després se n’ha fet gran. Dues puntes d’aquesta emoció matemàtica: l’una, l’aportació de dues mestres de l’escola gavina que han portat un cabàs de materials per encaterinar mestres i especialistes: com diu David Barba, tenim una gran potencialitat per ensenyar matemàtica, i en sistematitzar tant de material i tantes idees, tindrem un gran projecte matemàtic per llarg. Creu Planells i Marisa Soriano han sigut felicitades per l’aportació a la matemàtica del primer cicle de primària, i han sigut convidades a col·laborar amb l’equip PuntMat del mateix David Barba i Cecília Calvo per treballar-hi plegats la idea de les serpents, les càpsules, els embuts i les màquines comptadores.

La segona proposta que va obrir l’emoció i el contingut verament matemàtic és de Rafael Ramírez, un mestre que treballa a Granada i va voler-nos situar en el sentit matemàtic: el sentit numèric, espacial, el sentit de la mesura, però també el sentit funcional, el de les funcions. I tot plegat, va convidar-nos a pensar a partir d’uns quants problemes enginyosos, divertits, no tant per descobrir el resultat sinó la manera com els afrontàvem, aquests problemes. Per exemple, imagina que en el moment que llegeix aquest apunt, l’habitació des de la qual ho fas es tanca hermèticament. Calcula durant quant de temps tindries oxigen per a respirar. I si en l’habitació n’hi ha dues persones més? I si també n’hi ha un gos?, i una planta, o deu persones?

He felicitat el professor Rafael Ramírez, i aleshores me n’he assabentat que col·laborar amb un altre mestre de València, ací ja tenim l’excusa necessària per trobar-nos i començar a aprendre, mestres, perquè aquest jove matemàtic, ensenyant, és un pedagog de pedra picada, a més que és matemàtic de lo alto, dues coses que no són comuns de trobar.

Ep, però encara hem viscut més emocions, en aquest Congrés JAEM2019

[continuarà]

Turisme matemàtic: JAEM19 (2)

0

“Les matemàtiques no han de servir per tenir èxit escolar.”

No trobe gaire emoció, ara mateix, en aquest segon dia de treball en el congrés de matemàtica dels mestres que s’hi dediquen a ensenyar-la —de l’escola infantil a la universitat, fins i tot n’hi ha de professors retirats al congrés, que tornen per reviure la passió matemàtica.

Els ponents també demanen passió a les aules de matemàtica, però no sé si en repartiran gaire, perquè tan poca com en creen ací mateix, l’haurem de repartir en culleretes menudes, massa petites, més petites encara. N’hi ha unes puntes, si voleu, unes idees que van apareixen en comptagotes, però encara no he vist aquella admiració especial dels mestres de matemàtica. No l’he vista, i prou, potser perquè no mire prou bé, o perquè  no sé mirar. Ja ho he dit, tret d’alguna idea brillant, el mestre de Còrdova que explicava l’avaluació, com avaluem els alumnes, o com s’avaluen ells, si és que han d’aprendre de veritat. perquè els alumnes, si és que aprenen, han de saber-se avaluar. ës cñar, si és que aprenen…

L’organització del Congrés és extraordinària, sí, però excessivament farcida de contingut, com si tingueren por que el temps mort o el temps d’exposició és mengés tanta oferta. I tanta oferta i diversitat ompli la major part del temps de discursos avorrits, potser que d’experiències interessants, no ho dubte, però els discursos avorrits no ens fan aprendre matemàtica per ensenyar matemàtica.

Per cert, una proposta: veig el mestre Alsina, una institució matemàtica a Catalunya i a Europa, i veig que no farà cap aportació-comunicació. Ieee, improviseu, feu un canvi en el programa i convideu-lo a xerrar. A veure si ens eleva l’ànim i l’àlgebra de les idees.

Per cert, ja sabeu per a què ensenyem matemàtica, amb quin objectiu?