Ulisses20

Ahir a migdia va telefonar el regaor de Picanya, el senyor Paco, i em va dir si volia l’aigua (feia dies que el perseguia perquè sense pluges, l’hort era endurit com un rosegó i la mula no podia treballar la terra). I tant, que la vull! Doncs corre a girar la portella al partidor que tens al poliesportiu i te l’envie, en vint minuts t’arribarà. Me’n vaig a canviar la portella per deixar passar l’aigua, i encara trec algunes ampolles grosses de plàstic de dins la séquia, que encara és bruta de tant de temps que ningú no se n’ha cuidat de netejar-la. Cride uns quants xiquets que hi ha pel pati i els convide a vore aqueixa experiència de regar de séquia. Encara no sé la festa d’emoció que viuran, aleshores. Agafem dues aixades i mo n’anem a preparar les boqueres i, sobretot, ens preparem per netejar un mínim la séquia, per aquest ramal ja feia molt de temps que no havia regat ningú, que és plena de runa i de deixalles. Els xiquets estan més comboiats que res, com si els hagués eixit un regal sorpresa. Arriba el regador però l’aigua encara no. Ens presentem, Saül ja conversa com si el conegués de tota la vida. Més tard arribarà l’aigua, lenta, tan a poc a poc que no sembla que puga empènyer el fullam, les branquetes, els pots de refresc, els plàstics, els sacs de guano, la deixalleria autòctona…, no sabem com som els valencians, de bruts, quan passem per un camí, per un camp, per un jardí, per davant un pou, ves a saber per què hi hem d’abocar tota la runa que hem fet al llarg de l’any allà enllà.

Finalment tenim l’aigua a les boqueres per on ha de córrer lliure, l’aigua cabellera; n’hi ha xiquets que fan salts, grimpen, saltironegen, criden, tots volen ajudar i veuràs com n’hi ha que al remat caurà a la séquia: sa mare ja m’agafarà per banda, però Albert, tot això és necessari?, els nostres xiquets han de ser llauradors mai?, homeee, si començarien a canviar les coses… S’ha fet quina hora, sense dinar, i els envie a fer castellà: nooo!, volem quedar-nos a regar! volem quedar-nos! No, que la mestra em renyirà a mi. A classe, que açò de regar i de l’hort no és fer classe ni escola ni res…

Tenen tota la raó, els xiquets: regar és una festa, jo tampoc no voldria fer castellà, mai; a quin sant!

Torne al partidor de l’inici, bescanvie la portella de part a part de la boquera gran d’aquell ramal, la pose delicadament al lloc, entre les guies, una portella de ferro lligada amb una cadena, que encara n’hi ha refillets capaços de robar-nos boqueres, esquelles i ànima, mecaguen, si els nostres ho saberen, que cal lligar  amb cadenes el camp…, si serem tan desafortunats, els valencians.