Enric Solà i el dret valencià
Ahir, en aquella església de la beneficiència, assistíem a l’homenatge a Enric Solà Palerm, l’homenot del dret valencià, entusiasta sempre, positiu, ell que vivia a un pam, que som a un pam de la llibertat, malgrat que la resta d’homes mortals podien pensar-la a quilòmetres, la llibertat, fins i tot que la voldrien més lluny, o que no la voldrien mai, que preferirien viure rellogats, beure de la mà dels amos, d’aquella espanya rància de la caverna. L’home convençut de la llengua i del país, Enric Solà, havia dedicat una part de la vida a recuperar el dret civil valencià, malgrat que el psoe, espanya i tota la ferralla torpedinaven cada intent de recuperar-lo: sí, tenim unes Corts per regular els ingredients de la paella, unes corts minúscules, vigildaes per tots els tribunals espanyols, de majoria feixista i antidemocràtics, poca cosa més. Torpedinar. Ho va dir Carme Pérez Aparício, catedràtica d’història: el país valencià viu ara mateix tot d’obstacles injustificables per al seu desenvolupament democràtic. En present ho deia, i d’això fa tres-cents anys, d’ençà del 1707. Això és, jutges, militars, església, borbons i polítics, encara malden perquè els valencians no puguem viure en democràcia. Vivim de les molles, i encar el dret valencià és una utopia, només perquè el dret militar espanyol, el dret borbó i de la corrupció és per damunt dels drets humans i de la democràcia mateix.
No vam poder quedar-nos fins el final, que encara n’hi havia romanços per diluir la força d’aquell home, aquella mirada clara i optimista de la vida dels valencians. Enric Sola Palerm. Si no teniu el llibre…
[continuarà]