Anit vaig presentar el concert de Llíria. Vaig començar la vesprada a Mislata, participant de la Trobada de l’Horta Sud, una vesprada freda, amb milers de valencians que retien reconeixement a l’escola, a la llengua, al país, a Estellés i a la feina ben feta. El pp encara no ha reconegut res d’aquest treball immens, d’escolavalenciana, ves si no són rucs. Aixi que vaig arribar-hi tard, a Llíria, deu minuts abans que tot recomencés de nou, al Camp de Túria: patien, que no arribava i com que havia de fer de mantenidor (com va dir Pau a twitter), els organitzadors patien el meu retard. Patíem per si el públic no responia, perquè el cost de tot plegat i l’esforç no són cap broma. I tant com va respondre, la comarca, i vam gaudir. El teatre de la Unió era gairebé ple, almenys la part de baix. No tirarem la casa per la finestra, però podrem continuar organitzant grans concerts, de nits úniques, com aquest de dissabte.
En arribar em van passar un parell de fulls, perquè en parlés de l’orquestra simfònica de la Unió, gran convidada, que havia d’acompanyar Pau Alabajos. Com sona, aqueixa orquestra de músics llirians, en la seua majoria. Més de trenta anys d’història, llàstima que, de vegades, les guitarres acústiques i la bateria no deixés escoltar amb detall tants matissos, fins i tot la veu de Pau guanyava, amb menys brugit elèctric. Però en general la cosa va anar molt bé. Algunes peces millor, per l’emoció, la música, potser perquè la sonoritat d’aquell auditori és per la música clàssica i la força electrica se’n ressentia. N’hi ha tècnics que en saben més, però potser calia un retoc perquè el so hagués millorat, potser perquè és difícil, molt, amb el temps d’assajos, barrejar dos móns diferents, pel que fa a la música. El públic va respondre, i els discursos punyents, durs, compromesos d’en Pau van anar guanyant-se’l (ep, no tothom era de la corda que hom podia pensar).
Sí, potser calia també presentar una part del país més festiva, més de l’esperança, més positiva, quan Pau descarregava entre cançons i poemes. Home, era dissabte i tampoc no calia anar-nos-en a dormir amb desànim.
Ara us deixe que vaig dir, abans de començar el concert i viure un altra nit especial al Camp de Túria:
«Això va així. No podem parar. Bona nit.
Divendres, VerdCel era a Bétera, i hi havia concentració a la plaça de la Marededéu contra aquell frau de judici ordit per la Generalitat i el Consell del pp, dissabte Trobades per escolavalenciana, actuació de la banda FolKSona… Ara Llíria,
la societat civíl valenciana va recuperant l’espai que van usurpar-nos polítics i banquers amb el nom de Transició democràtica, encara amb accions cíviques, culturals, nobles: sense recursos, sense ajuts, el país, mentre el governen lladres i xitxarelos, l’haurem de fer nostre, amb molt d’esforç… I encar així vorem com es decanta la postura. Perquè n’hi ha molts valencians cecs, cerrils o del pp.
N’hi ha un tros de la nació, diu Vicent Partal, que és a un pam. Que tinguen bons vents, perquè això ens ajudarà. Més aprop, ací mateix, un altre prohom diu: «Fer comarca, per a la meua generació, era una forma de buscar la nostra identitat com a valencians, i construir un país millor.»
Josep Maria Jordan encara continua alliçonant-nos.
Hui, de nou, des que fa uns anys encetàrem la pràctica dels concerts en favor de músics i de públic, tornem a la Nit Única a Llíria, que malgrat aquest malnom de ciutat de la música, li costa d’omplir quan abandonem coentors o tòpics. (Sort que no ha sigut el cas.)
Hem sigut capaços de fer molt, i no entenem el desànim: barregem bandes, cantautors, música d’arrel, àrab, valenciana, mediterrània, cant d’estil, rock, rap, ska, batres o muixerangues, tot li val per redreçar-nos, amunt… enllà…
Arran, 9 d’octubre, la coordinadora, consolat, el casal, l’ateneu de benaguasil, de bétera, fil per randa, Acció cultural, els més frescos, l’institut…
Tenim feina per llarg, arromanguem-nos, que ningú no ens va assegurar mai que el nostre viure seria còmode: pel país, per la llengua, per vosaltres, per nosaltres,
L’horitzó és clar, a un pam o a dos… bon concert i bona música per anar-ho rumiant.
Hui, com ahir…
A Sant Miquel li ha florit l’espasa
I Sant Vicent fa el sermó de les aigües.
Canta el metall, canta el poble, el País.
Pau Alabajos i l’orquestra la Unió: sonen bandes…
Bona nit