Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’últim de l’any, vítol!

0

Carn de corder del Pla de Barraques, vi del país, del sud i del nord, taronges de Bétera, torrons de ca Ximo, de Casinos, moniatos rojos, aquells bombons nous de Valor (el meu amb vi de Monastrell), café, tomanils, licors, tot això per anar tancant l’any, entre amics, amb el record d’uns altres amics que també fan sopars especials, entre els seus, per anar cloent tot un any de grans esdeveniments, comarcals, de país, particulars, cadascú que trie, amb la cançó de l’indiscutible Botifarra, la xica que no s’ho torca, ara passen les coques, els pastissos, ai, quin cas fa ella, bueno!, amics i entre amics, per molts anys, i aquests moments de xerinola que ens hem guanyat a pols amb esforç, pels bon moments, pel sentiment que ja tenim una edat, que deia Estellés, que dins de no res tornem, d’ací unes hores. Però ara mateix, festes, arreu del país, amb els xics, amb els nostres… Bon any!

M’he deixat els dàtils, les figues seques, els acudits de Llorenç i de Carme, i el ritme de l’ú i el dotze, el cava, i tota la bonior de somriures que em demanen que no em deixe ni m’oblide res, però això és gairebé impossible. Així que anirem afegint-nos, a poc que trobem l’excusa i el moment… Me’n vaig que diuen que falten dos minuts. Dos minuts per a què?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A què juga TV3? A quina cosa?

1

Qui es pense que TV3 és la televisió dels Països Catalans està equivocat. Va completament equivocat, diu Mònica T. Ara, qui es pense que TV3 és una tv espanyola, va també, tan equivocat? Quant de temps, prioritat i importància tenen les notícies de Madrid respecte de les de València, Mallorca o Girona, per exemple, a TV3? Voleu dir que no és un canal que massa vegades apunta a l’estat espanyol, quan ha d’informar els seus espectadors? A l’estat, exclusivament. 
I això que vam veure anit, d’una posada de llarg de joves, equatorianes i catalanes, no és un nivell màxim de coentor, o potser volíem ridiculitzar fins a quin punt una tv pot perdre el senderi i el temps informant de les ximpleries de la zona alta de Barcelona, mentre zones igualment importants es moren de silenci i desinformació?
Voleu dir que caldrà tanta feinada per tirar endavant una ILP en favor d’aqueixa televisió, perquè continue emetent a València tanta ximpleria?

[que no discutim que hi ha programes de molta qualitat, que encara és a anys llum d’altres TVs de porcatera. Bé, potser no són tants anys llum, ara mateix.] 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Consum, ultramercat, ai!

1

Han instal·lat un nou Consum al terme de Bétera. No l’han posat al poble, sinó al terme, a tocar d’una urbanització, a uns sis quilòmetres, més o menys de la densitat urbana del poble. Naturalment que ets sol, quan compres, potser que s’hi perd algú més, en aquell rodal, però no gaires. La decisió empresarial d’instal·lar un nou hipermercat enmig del desert urbà depén de gurús empresarials, i jo no els discutiré què volen amagar. Em dol que una empresa cooperativa en la qual m’agradaria veure’m representat treballe amb un horitzó confús, inexplicable en termes de mercat. Em dol també perquè d’alguna manera en forme part, treballant de cooperativista i tenint capital a Caixa Popular, una cooperativa financera de major exemple sens dubte, amb aquell tarannà del Pep Soriano.
Ara, encara en dol tres vegades més que la decisió empresarial d’eliminar el valencià de tots, de tots i cadascun, dels rètols de l’hipermercat vinga del mateix Consum, dels seus directius, de la direcció general. Qui ordena d’eliminar la llengua d’aqueixa manera? És curiós també, i potser norma de la casa que, quan parlen les xiques per l’altaveu, als hipers hi ha molta costum de fer ús de les veus amplificades, ho facen en aquella veueta fina i castellana, senyorita MariaLuisa acuda a caja cuatro…, més coentes i no les vesteixen, pobres. 
Ni el Corte Ingles, ni Mercadona, ni altres hipers locals no atempten tan descaradament contra la llengua dels valencians. No els cal ser cooperativa, ni tenir capital valencià, ni res de res, però aquests de Consum fa temps que han perdut el senderi lingüístic entre més orientacions. Total, per tres clients que passejàvem per aquell desert de productes, no ens calia aprendre llengües internacionals. Els moniatos rojos eren a 1.40 euros, però amb tanta producció autòctona potser que ens els haurien de rebaixar de preu. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La impunitat té nom i responsables.

1

Anit vaig ser a Godella, al cinema Capitoli, en un concert d’una jove orquestra de cambra, músics entre nou i dèsset anys, dirigits per Carles Marquina. Un nou projecte encoratjador a favor de la música i dels valencians.

Anit, abans d’eixir cap a l’Horta, vaig llegir que l’Ateneu Cultural i Musical de Benaguasil havia tornat a patir la intolerància d’uns altres valencians que se senten espanyols, que vol dir allò que sabem i no cal repetir. La impunitat s’ha repetit i acarnissat unes quantes vegades. Aquesta vegada la desfeta és més considerable. La consideració és de la policia, que havia identificat uns quants dels vàndals, però no havia dit res, i si no és que es presenta la denúncia, què podem pensar… 

A Expojove, una fira de Nadal tan tòpica com inútil que planten a la fira de Mostres, els joves del GAV tenen parada, com els militars i altres cossos de semblant noblesa. El GAV és un grup organitzat d’acció antivalencianista, de modos paramilitars, amb nombroses agressions i destrosses, que conviuen amb complicitat sospitosa, remunerada i aplaudida per institucions públiques i privades.

L’amenaça, l’acció repetida, els colps, sabem d’on vénen i qui els atia i els encomana. D’això ja fa anys, malgrat que al Camp de Túria, el rebre és pers als socis de l’Ateneu i, de retop, per a la tota la cultura, inclosa la música. Ací també fan el cec els polítics, i els jutges. I uns quants espavilats de la polícia.

Perquè en el fons de la seuà càndida ànima, som nosaltres, els desestabilitzadors, els violents, els terroristes…, potser perquè ells ja tenen bisbe, marededéu i figa on encabir-se.

Amb tot, em quede amb Musica Cordis. Si tants dissortats de la intel·ligència agressora, escoltaren més música, potser no perdrien el temps, ni el cul, en agressions ni cants ni pintades a favor de la caverna.
 (reelaborat2horesdesprés) 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La CEOE a la presó!

1

Tota? Home, si tots els pollastregots de l’empresariat que mereixen de viure a pa i aigua els haguérem de tancar, potser que no cabrien, però molts caldria que perxaren entre reixes. Com brega la dita popular, si els fills de puta volaren, sobrarien Díaz Férran per portar a llom tant de desgraciat a l’altra banda de l’Atlàntic. Ves que mantenir un model així de president de CEOE ja defineix els empresaris espanyols, i molts de no espanyols. Ara, empresaris com polítics, que n’hi ha caps de Govern amics del diner fàcil i de la ruïna declarada. Els valencians no sé quants milers de milions d’euros devem, quantes empreses públiques tenim en fallida tècnica, però vet ací, ells tranquils, amb els torrons, les neules i els gintònics, i els milions ficats en butxaques paradisíaques (sense fons ni fiscalitat).
S’hi ha instal·lat tants pocavergonyes, al capdamunt de la política, de l’empresariat, dels mitjans, de la justícia (i de les monarquies, tu), que tant se val què facen: bon profit i menjar caguera!
En passar Nadal, tots aquests artistes de la corrupció ens faran lliçons d’honestedat, de valors i d’honor spanish. Al temps… Xe, que vagen a fer la mààà! (aqueixa última expressió valenciana s’ha de pronunciar arrossegada, amb la boca mig torta, com si haguéssem begut i ni ens adonàrem ni ens preocupés què passa al món.)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Liu Xiaobo: per Nadal, torrons.

0

Liu Xiaobo és un nou cas internacional, mediàtic, d’agressió a la llibertat, després d’Aminetu. N’hi ha tants països que ataquen impunement les persones que defensen la llibertat: Xina, Marroc, Rússia, Israel, Espanya, EEUU…, tants països amb un cert pes al primer món que ataquen la llibertat, i empresonen amb una facilitat corprenedora, que dubtem si la civilització torna enrere, a penar tanta torpesa. Amb variants més o menys subtils, el model de tots ells pretén un objectiu: castigar, fotre, burlar-se’n, atacant homes i dones bo i emparant-se en suposades accions de criminalitat que, la majoria de les vegades, són inventades o se sostenen difícilment, en el segle XXI.
Si demanar més llibertat, o més participació democràtica és raó sufiicent com per argumentar, com fa ara la Xina, subversió, o criminalitat, demostra la malaltia dels nostres governants, dels governs i de cadascuna de les institucions que les representa. És veritat que hi ha un nivell de criminalitat diferent, si voleu, entre aquests països, però això de Rússia, Xina o Marroc, què voleu, és pur terror. Feixisme.

Després tothom a sopar plegats, a entaular-se amb licors i menges com si compartírem la festota d’una intel·ligència mil·lenària. Si defensar la democràcia que els grecs fa milers d’anys van inventar és motiu de preso, o de pitjors escarnis, és que els nostres polítics, jutges i institucions han avançat una merda de vaca, i caldria abocar-los en una caldera. Ara, si la política és hipocresia, exclusivament, llavors qui ens nega la intel·ligència també mereixeria caure a la caldera.  

Liu Xiaobo no es menjarà els torrons en llibertat, com milers i milers de ciutadans del món no ho podran fer, pel favor de polítics i governants que es pensen déus, dictadors, feixistes i intocables del destí: la llista de països és llarga, i la vergonya és universal que no s’acabarà mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nit de Nadal

7

D’amics, a Bétera, de colles, de buscar cases, de vetlla, de revetlla, de passar fred pel carrer (buscant cases d’amics), de convidats… Què fas la nit de Nadal, escrivint? Bé, potser per això escric, per trencar el sentiment, el tòpic, una certa moda que arrossega… -Vols dir que cal tot això, aquesta nit? -Home, com que tinc algú a casa que m’ho recorda, que n’hi ha massa política, als meus apunts, massa fel, massa greix fins i tot, avui afluixe pel cantó del Nadal: torrons de Casinos (de ca Ximo, ja ho sabeu), carn de corder al forn, els amics i els xiquets a taula, bon vi, Mari beurà cevesa, i després una conversa fins que ens cansem que demà, sí, hi ha famílies (ah, les famílies)… Encara he baixat a pegar una ullada per l’escola (mestres: normalitat, malgrat les pluges), i he fet una altra descoberta pels 400 Colps. Llegesc les Converses matemàtiques de Maria Antònia Canals, amb gairebé vuitanta anys  és incansable aquesta dona, però us adrece a aquell apunt del Jordi, perquè la rutina de les coses poden tornar-se belles, amb un pessic d’enginy. Com una batalla contra l’avorriment. Nit de Nadal, d’amics que són lluny (Janot, t’enviarem nous discos, els torrons ens els menjarem que són molt bons i no arribaran a passar el viatge, que deixen oli; com va la mare?) i els amics que són a prop: els de l’Olleria, com esteu? I els de València? I els de can Vilaweb i Santa Maria… Que sigueu bons, i quedeu ben farts de menges exquisides…
Cercant maneres, a ritme d’Al Tall, ‘estes festes de Nadal, d’una barcella de dacsa, quants bunyols no es poden fer? Poseu un tronc al foc que menjarem coques fines, bollets amb oli i arrop: me’n vaig a veure ma mare.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’església i l’odi

4

Fóra tan difícil que l’església valenciana digués Bon Nadal per comptes de ‘Feliz Navidad’? Doncs sembla que sí, que els resulta impossible de fer ús del valencià; ni el mínim no afluixen, els mamons de l’església valenciana. Per poc que poden, trauen foc pels queixals, per atacar-nos, la llengua i qualsevol rastre d’identitat. Fa un parell d’anys van escampar pel poble una campanya a través dels fidels (beates n’hi ha sempre amb ganes de pagar la quota i el que calga): penja un drap d’uns quants balcons amb el missatge que els ha nascut Déu, i ens abillen un Bon Nadal exclusivament en la llengua pròpia de ‘Rouco i els seus germans’. Potser que volien competir contra els tòtils que continuen penjant dels balcons aquell ninot de Pare Nadal, i per això el drapet va fent competència contra la moda de farcir els carrers de coentors i desficacis. Ni durant el Nadal, que sembla una època que perdona més que no la resta de l’any, no els és suficient per alliçonar la parròquia amb un mica de dignitat. Els cristians, els cristians catòlics, els cristians catòlics valencians… són l’hòstia, de considerats, enemics de la llengua, de l’escola, de la ciència… Una part del seus rectorots encara preferirien de mantenir sota pal·li aquell dissortat feixista que tants favors els agraïa. Ni amb l’església no hem tingut sort els valencians, home, que ens ha tocat de ballar amb la pitjor de les sectes. Amén.
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dani Miquel&dosmúsics trobats (2)

0

Ho vaig escriure no fa gaire i ell ho va penjar al seu bloc. Dani és un crac (hem rebut una carta a l’escola d’una mare que ho diu encara més gros,: ella assegura que Dani és un savi). No li manca raó. Això de dissabte, entre músics i públic infantil i adult, que no sé quin en gaudia més, valia tots els diners del món, amb aqueixa frase tan poca solta i popular a la vegada. No sé què vol dir exactament  tots els diners del món: però és això que significa Dani Miquel. Els valencians tenim tresors que van destapant-se a poc que gratem una mica la superfície, i llavors trobem el país que podíem ser: Dani Miquel és sens dubte una de les millors troballes, en directe davant un públic, entre amics, amb aquell llibre especial, Musiqueries. Tant se val que fem publicitat dels nostres, és ací on hi ha l’intringulies de tot plegat. Intringulis! He begut al dinar d’empresa, que se’n veu el llanderol. El discurs fluïd, afable, popular de Dani Miquel és d’aquells que ens tornen la infantesa robada, sense excés de sucre ni afalacs, que retrobes gratuïtament, un somriure encara decent , quin regal Dani, i quin goig de tenir-te a l’escola aquell dia que les emocions eren compartides, excelses, de ració exquisida.

(post: si mai necessiteu un plat de cigrons, els músics, ja sabeu que podeu venir a l’escola. Per molts anys).

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un concert a l’escola

0

Avui encara som fets d’emoció, a l’escola, pel concert que vam viure dissabte, i no ens en podem estar de parlar-ne plegats, xiquets, mestres i pares que van enviant-nos missatges d’agraïment pel treball i un resultat lluït. Lletres de Marc Granell, de Ferran Aleixandre, de Fina Masgrau, barrejades amb cançons populars, de Pego i d’altres pobles, per als menuts d’infantil; després, Carl Orff, Beatles, Serrat, Ovidi, Beach Boys, Gossos…, filtrat pel treball excels d’adaptacions, arranjaments i molts assajos, interminables, amb una disciplina i un compromís sense límits… Qui diu que els joves i els xiquets no s’esforcen amb escreix quan se senten acompanyats? No fóra real que cantem contra el Nadal, sinó contra un grapat de tòpics, que no contra la cultura i allò que la basteix. Com cada any, el desig era cantar, i el programa convidava per divers i compromés: la tria de textos tampoc no era vana: “Veure eixir el sol cada matí, i si plou, empassar-se el retgiró per continuar cantant, que ja ens repetirà algú que és impossible de canviar res.”
Més+ 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cavallers: Paco Muñoz

1

Dissabte a la nit, la cirereta va ser Paco Muñoz. No sé si faré tres apunts d’un jorn tan ple d’emocions, però el 19 de desembre de 2009 mereix uns quants capítols, malgrat que comence tard, ara mateix, però havia de recuperar-me, seure davant l’ordinador i començar. Començar pel final:  som al Centre Cultural de Picanya, en el lliurament dels Premis de narrativa juvenil Enric Valor, que organitza edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. Enguany, el format d’aquell entranyable acte era una miqueta diferent: Sequi Castellano, mestre i periodista, que té aquella veu de posar-nos a escoltar, entrevistava en directe Paco Muñoz, per anar descabdellant-li la vida, entre la paraula amiga i la cançó. Paco anava responent i cantant, una vida dedicada a la música, als amics, quins amics (Fuster, Ovidi, Toni Mestre, José Alfonso, la colla d’Al Tall, Estellés, Serrat…), als compromisos, però sobretot a anar farcint la història dels valencians dels últims quaranta anys entre històries i anècdotes entranyables, dignes de la narració del mestre Valor, però explicades amb mestria de narrador oriental (de Montserrat de València) que té l’auditori atrapat, perdut en un temps que s’hi veu reflectit, retratat per l’encís i una realitat valenciana tan dissortada. Sí, el dènou de desembre, malgrat que venia d’un concert de Nadal extraordinari (l’escola ha de ser capaç de trencar tants tòpics nadalencs, a base de professionalitat i mestria, posant-hi ànima i sentiment en allò que fa); malgrat un treball esportiu d’èxit com no havíem vist mai, guiat pel mestre Guardiola, i malgrat una actuació del crac Dani Miquel i dos músics més, i encara malgrat l’entrevista al jove director de cinema Antoni Sendra…, aquelles històries de Paco Muñoz em van atrapar, perquè en aquelles paraules hi ha la història del país, el que som i el que haguéssem pogut bastir…, encara podem? Sort d’això, que n’hi ha gent que manté viva no sé quina cosa. Paco Muñoz, allà a l’escenari amb setanta anys, per exemple.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El pesebre dels polítics

1

Els psocialistes voten contra el pronunciament del Parlament Europeu a favor d’Aminetu Haidar. Voten en majoria els psocialistes, en contra d’Aminetu. Aminetu representa la lluita, la independència, el clam contra la tortura i el genocidi del poble Sahrauí. Què podien fer els psocialistes, sinó votar contra la llibertat, dels pobles i dels desgraciats del Sahara… Home, no fotem, el Marroc és monàrquic, Espanya és monàrquic i borbònic, n’hi ha massa semblances per voler-se tirar pedres al terrat.

Els psocialistes també diuen que això del 13D és una pantomima, una gracieta d’uns quants centenars de milers que no va enlloc, ni té cap rellevància, ni conseqüència, i menys encara apunta sobre allò que també acaba en -ència.
Son els mateixos Psocialistes que governen Barcelona, i Catalunya, ajudats per Esquerra que, casualment (no causalment) diuen que són a favor de la independència i del 13D, els d’Esquerra, però donen suport a un govern català suficientment anticatalà. Sembla un absurd, però és que la política és un absurd, en la majoria de casos.

Els Psocialistes, per exemple, molts van ser empresonats, apallissats, torturats durant la dictadura feixista de Franco, però ara no dubten a empresonar, apallissar i torturar en nom d’una altra dictadura, anomenada democràcia orgànica borbònica espanyola. Torturen, tanquen, prohibeixen, potser perquè ho han patit i no poden estar-se’n. La política dels partits juga d’aqueixa manera.

Ahir m’arribà un correu de Talha-Xirivella, una ONG que ajuda els refugiats als campaments de Tinduf, que organitzava una conferència a favor de la llibertat d’Aminetu i el seu poble. Casualment (causalment també), el conferenciant és en nom d’UPiD, que és aquell partit de Rosa D, capaç de reclamar el retorn de l’Espanya una i grande, de reclamar que l’espanyol siga l’única llengua oficial, de reclamar més barbaritats de la seua pàtria i en contra de la llibertat dels pobles. Però ara es vol marcar aquesta hipocresia davant els mitjans, que és la filosofia en la majoria dels casos, de la política dels partits. L’absurd i la hipocresia.

Ara que s’apropa el temps dels pesebristes, els partits, els partits polítics de tota mena, són qui més professionals pesebristes apleguen. I mamons, mamons també n’apleguen a cabassos sencers. Però com ara ve Nadal, també els ho perdonarem, casualment. O fóra millor causalment?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La fira de les vanitats

0

A València s’ha instal·lat realment la fira de les vanitats, amb preus impossibles, gairebé sense límit, de luxes prohibitius. Ells, els cristians de l’Opus Francis Camps o Ritus Bàrbars, exposen la indecència i cobren per entrar-hi. Caram, ens diuen, és la llibertat de mercat, i tothom té dret a comprar i vendre, mentre hi haja demanda i aparador on exhibir la nuesa moral dels valencians. I dels no valencians, que el món occidental dels rics, en saber què perxen a València, s’hi volen instal·lar a preus de saldo. 
El mercat fóra lliure, diu l’economia d’ells, la privativa, que no l’economia de la majoria, que som els qui els paguem els luxes, la vergonya, els abusos, i les corrupcions declarades. Les no declarades també les paguem. Però l’economia exclusivista dels rics no hauria d’anar a compte dels contribuents valencians, ni esbombar com som de desgraciats la majoria de mortals (de vegades per culpa dels rics), ni explicar-ho com un aconseguiment del govern valencià, segons que narra i relata l’excelsa TV Canal 9, ni pretendre enganyar-nos argumentant que, la prostitució d’alta volada, crea llocs de treball i contribueix a construir el millor dels paradisos.
Que no hi haurà per València cap Tartaglia que ens adobe el colomer?!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un entre tants (2)

0
Per posar l’escola (l’escola en valencià s’entén), a primera divisió, hem d’assumir el repte de les noves tecnologies, no com una obligació, sinó com una eina de possibilitats enlluernadora i doblement eficaç. Si pensem atrapar els nostres xiquets amb el guix, les fotocòpies o els llibres de text, tornarem a perdre, aquest sí, un tren d’alta velocitat. Els altres que facen el que vulguen (no penseu que són ximples), però nosaltres ens hi hem d’abocar a morir…
Vet ací els sis objectius de la xarxa ‘Un entre tants‘, atrapats del bloc 400 Colps

1. La reflexió al voltant de l’ús o desús de les TIC a l’ensenyament. Possibilitar la valoració dels avantatges i desavantatges.

2. Generar propostes que puguen tenir capacitat reivindicativa a nivell de la introducció i l’ús de les TIC als centres. Cal continuar generant dinàmiques positives en aquest sentit.

3. Formar-nos com a usuaris competents en eines digitals, de manera que s’amplie la nostra competència educativa.

4. Elaborar materials de les diferents àrees curriculars, tot usant eines digitals, per tal de facilitar que el professorat puga desenvolupar la seua tasca en valencià.

5. Promoure discussió i debat capaç de trascendir a la societat, sense defugir la reflexió al voltant de qüestions ideològiques de fons.

6. Buscar i posar en funcionament estratègies per visibilitzar i dignificar el català com a llengua moderna i de cultura, servint-nos de l’entorn digital, a nivell de societat valenciana.

Post: sobre la pols als llibres, el romanticisme i aquells menjadors de paper que et trobes quan et cauen de la lleixa un grapat de quaderns oblidats no saps quants anys fa, què voleu? Internet ha vingut per quedar-se, que ja no s’entén el món sense. Esperem que l’escola no siga, de nou, l’última en assabentar-se’n. 

Olocau, moriscos i cristians vells

0

Olocau ha obert una nova veta de petits detalls per a alçar-los a l’aparador, entre sedes i gases i fils de vint… A ca La Senyoria, el castell dels Vilaragut, inauguraven l’exposició sobre els moriscos, commemoració dels quatre-cents anys de l’expulsió. Ferran Zurriaga feia els honors, voltat dels amics del poble. N’hi havia molta gent, que volia escoltar el mestre. També n’hi havia persones de renom, entre més l’alcaldessa, Ascensió Arnal, i la músic Clara Novakova, que ha interpretat Romanç medieval, de la compositora M.Àngels Sanchez Benimeli, una peça fantàstica per a flauta, també hi havia l’escriptota Llúcia Graves, filla del Robert Graves, i Pepa Llidó, i Pepa Agustí, i Nani, i aquell primer representant que Ferran vol convertir en un museu home-en-vida, Nàssio, cadirer, granerer, l’home de l’espart al Camp de Túria. El Nàssio té una exposició a la Casa de la Senyoria i un fum d’històries que descabdella com un fil d’espart, de tots aquests treballs de mestre artesà de l’espart. Una feinada grossa, imprescindible de visitar. Tot això anava lligant-se entre les cambres del castell, la cuina, les sales principals, mentre el mestre guiava, orientava i acompanyava els convidats. Ací l’exposició ha guanyat pes, documentació, fragments de ceràmica del XII, del XIII, del XIV, fins i tot ha guanyat modernitat… La música, la literatura, la història, la pedagogia, tot de coneixements aplegats en aquella casa gairebé mil·lenària, enmig de la serra Calderona.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari