Ulisses20

El bloc de Jordi Orts, 400Colps, subtitulat altres narratives dins i fora de l’escola, ha obert aquell vell debat sobre si la llengua ens fa invisibles. A propòsit d’un apunt sobre un curt del realitzador valencià Antoni Sendra (Una història del Graffiti a València i Cos Mortal), es debat per què un jove cineasta valencià es passa a la llengua dominant, en el seu darrer treball, després de comprovar que els projectes realitzats fins ara en valencià no han tingut la incidència esperada o desitjada. No és nou, el debat, ni la incontinència que genera posar en el punt de mira la llengua mateix, en comptes d’apamar quin és el problema real dels valencians, pel que fa a la cultura en general, al cinema en particular, a la pròpia concepció de país i d’univers que es voldria des de la política dominant. Amb quatre frases i no menys tòpics acabaríem sens dubte, però no fóra el cas ni les persones que hi són en la reflexió ho mereixen d’aqueixa manera. Ferran Suay ja ho hagués despatxat ben fàcil, i amb major contundència, però jo no ho sabré fer, amb tanta senzillesa. Sobretot perquè hi ha raons i proves suficients que demostren que vivim en un país anormal, paralímpic políticament i social, ben carregat de males arts. No hem depassat el tardofraquisme en tots els sentits, i tot allò que passa ara e Euskadi i Catalunya n’és un botó per anar destriant les pindoles del nivell democràtic i intel·lectual dels principals actors del debat.
Sí, en valencià, tret de l’escola bàsica, i una miqueta de literatura juvenil, n’hi ha poca cosa per poder-hi viure amb una certa dignitat. En cinema?, en teatre?, en música?, si molt apureu l’envit, la cosa és força complicada. En general, fóra de tres o quatre espais amanits, la llengua tanca moltes portes, amb panys i clau, amb forrellat, i entre colps i escopinades, la gent no ho prova més vegades. És la indignitat i la indecència provocada pels polítics, els empresaris en al seua majoria, i fins i tot en alguns espais socials de qualsevol condició: des del sector primari dels llauradors al sector més elevat, tant se val… A València no ho tenim fàcil.

Una altra cosa és, quan estem disposats a renunciar i per què. Què ens mou a fer el canvi i a dir prou. Si n’hi ha res que ens fa somoure, o un colp apamat que no hi ha suficient aire per viure, m’arrisque a compartir unes quantes dosis d’oxigen al preu que em facen pagar. Al remat és una decisió individual i, si ja és difícil viure independentment quan ets jove, amb l’oli i la sal dels valencians el calvari de colp se’t pot fer insoportable. Cadascú haurà de triar. Ves si l’escola no té un paper principal en l’afer.

POST: no és la llengua qui fa mala sang o crea conflicte, sinó l’ús que se’n fa i la instrumentació que se li dóna. Perquè una llengua normalitzada, independent de la pressió d’una altra, no fa invisible una societat ni els seus parlants, ben al contrari.

Ahir es feu el 53 Aplec del Puig a la muntanyeta de la Patà. Els independentistes fa molts anys que s’hi apleguen. Ara n’hi ha molts més, arreu que pegues un colp en terra, te n’ixen tres, o cinc, o mil que diu el meu xic amb no poca ironia. Això és, n’érem mil, ahir, com l’any passat, com l’altre, perquè sempre en som mil, i uns quants que ens fan les oracions. L’entusiasme del final sempre el posa Josep Guia, que algú li farà mai el monument que mereix, amb barret inclós i jupetí. Però trobe que n’hi ha que no es preparen prou, els discursos, les maneres, malgrat que cada any n’hi ha mil, allà asseguts, escoltant-los. Voluntàriament, religiosament, eucarísticament, com aquell tros de pimentó torrat de l’Estellés. Ep, que ara ja tenim un so perfecte, potent, net, que altres vegades hem patit per escoltar-los una mica, què volien dir. Realment, ara ja sabem què diuen, perquè varien poc els discursos, les consignes, els lemes, per això coincidem, un quants dels mil que venim cada any, que caldria fer un pas més, una certa pedagogia, en favor de millorar l’audiència i el contingut. Ja sabem què volem dir, però justament els que venim repetint-nos d’audiència, voldríem escoltar una altra cosa, una altra pràctica verbal, per anar buscant altres maneres. Perquè som dels que creiem que, això de la muntanyeta de la Patà, cada any, hauria de variar una miqueta. Per didàctica, per pedagogia, per assegurar el furur dels més coratjosos, dels que han estat sempre, sobretot ara que se n’apuntaran tants, a córrer en favor de l’objectiu principal i únic.
Per la independència.

Darrer diumenge d’octubre, com cada any i en fa un sac, el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera que cal aplegar-se al Puig. Enguany més que n’hi ha noves: la notícia que Al Tall plega, la pròxima independència de Catalunya, què passarà amb els valencians… I amb els independentistes, capaços de venir plegats a valència i incapaços d’anar plegats a les votaes de Catalunya.
El Puig és un indicador valencià de coratge, d’un grapat d’encoratjats valencianistes que voldrien millorar el futur del país, però que no tenim gaire representació social, malgrat la ruïna a la qual ens ha portat el pp d’espana i el pp valencià, els valencians en la seua majoria tenen més por del tabú catalanista que de l’infern on ens ha portat el pp espanolista.
Au, demà cap a muntanya, a preparar la batalla de València que ja fa segles que dura. Ah, el temps ja ha canviat ací baix, que comença a fer un fred que pela. Abrigueu-vos.

Ara mateix eixim cap a Llíria, al concert de Miquel Gil i Feliu Ventura.

Hui tanquem el calendari i el portem a la impremta. Finalment, hem enllestit un document de lo alto, una cosa ben espceial a l’escola. La tria del tema central, els experiments i l’experimentació, l’ha feta l’alumnat de secundària. Els experiments seran tema central de la setmana monogràfica de la primavera. No us podem avançar res més, perquè una altra de les característiques del calendari és la sorpresa, quines seran les imatges que acompanyaran cada mes, què hem innovat enguany en la seua elaboració, qui apareixerà en les imatges grans… Tot plegat encara fa més esperat el moment de l’edició. És 26 d’octubre de 2012, comencem el compte enrere. Deu, nou, vuit… Diumenge és 28 d’octubre, i com diu la cançó d’Al Tall, el darrer diumenge d’octubre cal anar al Puig, a reivindicar-nos com a valencians. Una mena de bateig d’identitat, entre més festes. Però dissabte hi ha també una activitat extraordinària a Llíria, el Camp de Túria, un concert especial de Miquel Gil i Feliu Ventura, hi presentaran els últims treballs i faran també una actuació conjunta. El país ofereix més coses, però hem fet aquesta tria, des de l’escola. Benvinguts.

Totes les rucades en una, o totes les putades, tant se val: ja sé que fa molts dies que els partits catalans que diuen que volen la independència no s’han posat d’acord, per aconseguir-la. Sí, ja fa dies que no és notícia, el desacord, la rucada de sempre, de no entendre’ns, quan és més necessària l’aigua i el pa, que no el vi. Que també. Incapaços, em pense que vaig dir, però trobe que vaig fer curt i aniré repetint-ho sovint. Que no podem sinó mostrar-nos tal com show, vet ací, ni un colp a la vida apartar les diferències i aconseguir l’èxit plegats.

Ara ens despengem per una altra pedrera, amb l’oficialitat de les llengües. Que no, que no cal, homes i dones de tants partidets, de denunciar-nos abans de començar tan impotents, tan inferiors. Regalar que l’espanol siga oficial a Catalunya és continuar la sentència contra la llengua pròpia, sens dubte. No som apocalíptics, que no ho som ni diem que el català desapareixerà, però no passarà de tenir aqueixa consideració de ser una llengua de segona, amb escassetat de mitjans, de recursos, de possibilitats contra les llengües imperials. No li cal la mort, al català, per sentir-se inferior, però ja ho som nosaltres prou, rucs i ases, burros cap i tot que diem a Bétera, per convidar el llop al corral dels pollets. De les polletes, si ho voleu. Alguns polítics, per molta història que sàpien, que en saben, no n’aprendran de polítics. Ni apamaran que a ‘espanol no li cal ajuda per sobreviure, sobretot per sobreviure damunt les altres llengües, ací a València, sí, però també a Mallorca, a Barcelona i on digueu.

Una cosa és segura, ells no ens hagueran regalat un caramel tan enverinat, que encara s’estaran rient. A més, no ens estranyaria que els nostres ens perseguiren i tot, si l’escola és negués a ensenyar d’una altra manera, sense la llibertat necessària. Amb una llengua principal i totes les altres de secundàries, sense exclusió.

El genocidi del govern Bauzà sobre la llengua catalana s’hauria de portar als tribunals europeus. En els tribunals espanols ho perdríem a la primera de canvi. Ja sabem què defensen i què puneixen, allà enllà. Però Europa, que sí que té lleis que defensen les llengües, i maneres per fer complir els drets de les minoritzades, actuaria amb major precisió i eficàcia, malgrat les pressions que rebria de la mateixa espana.
Voler eliminar per decret una llengua, que és el que pretén Bauzà és terrorisme, contra la llengua, contra el patrimoni d’un país, contra la cultura en general. Tard o d’hora, aquest polític impresentable haurà de ser davant un tribunal per donar comptes del seu odi irracional i estúpid.
A València la intensitat de les accions contra la llengua també són de jutjat: fa anys que patim decrets, normes i actituds xenòfobes del govern del pp contra la llengua dels valencians, amb aquell odi espanol de polítics que no poden sinó actuar amb violència i extremisme. El cas del pp és de llibre blanc, dels greuges que hem de patir els valencains fa anys.
Plurilingüisme? Per ells, una sola llengua fóra suficient per tenir una societat analfabeta. La seua obscena política lingüística és la mateixa que l’econòmica i social: de la corrupció a la ruïna, de la malversació a la fatxenderia. És com demostren la seua inferioritat intel·lectual, davant les societats multilingües, els governs de torn del pp. Justament per això som a la cua europea dels països civilitzats, els primers dels incivilitzats potser.
Després es demanaran perquè voldrem la independència.

L’endemà que vaig dir aquelles paraules, la delegació de Madrit ja no va venir a la reunió de treball. Però què els vas dir? Ells solament que venien a veure com treballàvem la combinacióp espanyol-anglés, perquè l’ensenyament de llengües, sobretot les altres llengües que no són la seua, els interessava un rave. Però, els vau dir res? No, no, solament que esmerçar recursos en aprendre castellà a l’escola és perdre el temps i diners, perquè no n’hi ha cap jove que no el sàpia, l’espanyol, amb o sense l’escola. Tot de mitjans públics i privats ja s’hi dediquen en exclusiva, contra les altres llengües, amb intencionalitat i traïdoria.

Un que n’han trobat, que sembla que no en sabia prou, malgrat que encara no era en edat escolar, un tribunal espanyol ja s’ha encarregat de punir-lo, de castigar-lo, de posar-lo contra la paret. Al pare, de primer.
No, no ens imaginem cap govern de la península castigant una família perquè el ciutadà no sabés català, o euskera o galec… Perquè aleshores…
 
Però sense aquella delegació ja vam treballar bé, en el taller, perquè el nostre interés de mestres és ensenyar llengües, com més millor, sense prejudicis, i sobretot aquelles que no representen amenaça, cap amenaça sobre les altres. Hem obert unes línies de treball i hem presentat uns acords en la cloenda. També hem presentat el model que va fer públic escolavalenciana fa uns mesos, a l’aula magna de la universitat de València, davant els mitjans, els mestres, els sindicats, el món acadèmic, i el polític. Aquell dia no hi havia representació del govern valencià, ni cap pes del pp. Perquè ells ja anaven ordint què farien: sense comtar amb el món acadèmic, decidiren de tirar endavant un altre model plurilingüe, que no han consensuat amb l’escola ni amb els mestres. 

A Sanxenxo hem obert la possibilitat de treballar plegats online. Ja veurem quant durarà. Ara mateix els ànims eren ben elevats.

Per fer-nos més visibles, per tenir alguna rellevància en el món educatiu, el món cooperatiu valencià de l’ensenyament que s’aplega a UCE, edita cada any una declaració. El 2011 vam editar la segona declaració: ‘La societat necessita una escola plurilingüe’ amb il·lustracions de Miquel Calatayud.
Hui a Sanxenxo, Galícia, em trobe a la bossa de materials del congrés d’UECOE l’edició en gallec, que m’ha fet goig: A sociedade precisa dunha escola plurilingüe.
«A escola deber fomentar entre o alumnado unha actitude xeral de estima e de respecto polas linguas; debe saber inculcar que cada lingua, á marxe do número de falantes activos que poida ter, é, ao mesmo tempo, unha fonte e un pozo de coñocementos, de valores, de tradicións.»

No sé si és o no prou galec, això. Si s’allunya gaire del seu origen, com a llengua. Quan vaig dir que venia, el Jem em feu un consell: digues-los que es deixen de mariconades, que parlen portugués.
Això mateix, però no sé si gosaré de ser tan clar.

L’escola ja juga un paper fonamental en favor del plurilingüisme. Més potocolària que eficaç, ves, però l’escola és una institució respectable, massa vegades poc respectada, o escoltada en el sentit ample de voler entendre-la. Així que no pot ser avanguarda, ni un experiment pedagògic, ni és gaire exploradora de grans idees. És ver que hi ha excepcions notables, i grans mestres que han fet història i camí llarg en la seua traça pedagògica, mlagrat les contracultures governamentals (Montessori, Freinet, Ferrer…). Últimament, tant Escola Valenciana, que aixopluga milers de mestres i alumnes, com UCEV (unió de cooperatives d’ensenyament valencianes) han fet manifestos en favor de l’ensenyament de llengües.
Qui voldria posicionar-se en contra d’aprendre llengües? Malgrat que sabem el joc que fem i que juguem un paper en desequilibri, volem atendre les necessitats de la gent, de comunicar-se amb la resta de gent. Però, ai, vivim un model que, a diferència dels exemples nòrdics, tenim una escola que no decideix ni té autonomia d’acció. Amb tot, defensem un equilibrat ensenyament de llengües, eficaç i contrastable dins les condicions que se’ns permet de jugar. No, no arribem a l’èxit perquè no tenim els mitjans, ni socials ni lingüístics necessaris, però tampoc no disposem ni dels ajuts mínims necessaris. En aquest Estat plurilingüe, des de la dreta i l’esquerra, l’escola ha de construir-se en base a la voluntat dels mestres, contra l’una i l’altra la majoria de les vegades.

Per cert, quan se’ns argumenta allò tan amanit de les societats bilingües, ja sabem que fan trampa, els polítics. Perquè no n’hi ha, de societats bilingües enlloc. N’hi ha individus amb domini excels de llengües, si voleu, però això no es correlaciona a tots els habitadors d’aquell medi, ni de lluny el somni bilingüe coexisteix, sinó és en situacions de llengües sotmeses a pressió. L’exemple espanyol és de calaix: sempre ha defensat un model d’una llengua sobre la resta, sotmetent a pressió la diversitat lingüística, no solament del territori que ocupa, alerta, fins i tot impermeable a l’ensenyament de la resta de llengües, i encara contra aquella que, pretesament, pregonen de voler ensenyar.

El concepte plurilingüe és enganyós. Polític, sobretot. En la seua majoria d’ocasions, trampós. El cas valencià és paradigmàtic, perquè s’ha decantat pels adjectius pelloratius gairebé sempre. Si hom posa damunt la taula la situació valenciana el més objectivament possible, comprova que és la conselleria d’educació del pp, fins fa quatre dies governada pel cràpula font de mora, qui més interés tenia a defensar el plurilingüisme entre els valencians. Com a poc caldria posar-nos en guàrdia: ep, compte! I posar en alerta tots els sentits i els coneixements coneguts de la civilització dels últims mil anys. Que el pp decrete obligadament un Pla, sense comptar amb els mestres, ni amb la universitat, ja sabem què vol dir. De primer, que no té cap interés que els xiquets valencians aprenguen llengües. La qual cosa determina per si sola l’obscenitat de l’objectiu i del propi concepte, plurilingüe o plurilingüisme. De segon, l’objectiu per als polítics del pp, sense base científica ni experimental d’aquest ni de cap altre pla no és sinó el domini del castellà per sobre de tot, ací i enllà. La resta, malauradamenrt, li la bufa. Fins i tot que els xiquets valencians puguen tenir un domini acceptable de l’anglés, li la bufa. Perquè ves que podria fer coses d’interés, un govern, per aquest objectiu, abans d’imposar un pla demagògic tan poc eficaç, per a l’aprenentatge de llengües.
Per tant, quan hom defensa a ultrança un pla per estudiar llengües, i són els primers a no voler usar de les llengües del seu país, el primer que cal fer és dubtar de la seua bondat. De l’eficàcia ja no n’esperem gaire.

[A propòsit de la invitació a parlar de plurilingüisme en el congrés de cooperatives que es farà a Sanxenxo, Galicia]

El calvari valencià serà llarg, més llarg que no es pensa; gairebé etern. Ves on ens ha portat el deliri dels il·luminats, que pretenien de construir piràmides del segle XXI a partir de crèdits a tan llarg termini que els néts hauran d’acabar pagant-los el desfici.
Naturalment que l’invent no ha funcionat. Perquè enlloc no ha funcionat, si no era a base de matar les gallines, les polles i els pollets. En aqueixa societat faraònica i luxosa que van pretendre convertir València, els homenots del pp, ens ha quedat la ruïna, un país (valèncià, això sí), d’almoïna. Els mateixos consellers ja avisen que no poden pagar, que no tenen diners per pagar: ni a les farmàcies, ni a les escoles, ni a tants proveedors com els deuen diners. Però la cosa encara apunta pitjor, perquè els fons amb què comptàvem fa uns anys, aquells diners que venien d’Europa per ajudar els països de cansalà i mitja com el nostre, que no arriba a cuixot ni a vedella, doncs ara no vindran. No vindran per la torpesa política dels governants valencians, que s’han passat anys dient que érem els primers, els números ú del món, amb curses fantàstiques, construccions a dojo, fires i convencions de luxe del fum i no sabem quantes coses més. I Europa sembla que ho ha escoltat i ha dit, home, si sou tan ricots, de segur que no necessiteu ajuda. Això que ens hem trobat de regal, els valencians, per tanta intel·ligència concentrada d’en Camps, Rita, Blasco, Fabra i tota la companyia de comediants de l’aspirina. Fabra, per exemple, encara va cantant que som com ningú, que aquesta terreta és mel, que el sol fa miracles, que ara mateix ell sap que va ofertant-se molt de treball, però que cal saber trobar-lo (ei, ho diu a Canal9 cada dia)… Que no aprenen, que són rucs i no n’aprendran mai.
-De lo nostre, res, Serafín?
Qualsevol dia ens trobem aquests fatxendes del pp, del primer a l’últim, demanant almoïna de porta en porta. Això abans que en tanquen a pa i aigua un grapat…

Diu camalió Serafín que els independentistes que es manifestaran hui a València no són defensors de ‘lo nostre’, que solament ells, el pp, són capaços de defensar ‘lo nostre’. Segurament que té raó, el conseller Serafín, si es considera ell mateix, home i conseller, com una propietat valenciana tan nostrada que res ni ningú no l’han pogut tombar. Mira que fa anys que dura, com les piles, a primera línia, i malgrat les tronades i els mals vents, ha sabut defensar la trona. Supose que pensant que encara té recorregut, fins i tot per arribar a dalt de tot, que tanta intel·ligència no cal, sinó llestesa, i saber-se agafar fort quan peguen les tempestes.
Ja li va bé, atacar els independentistes, ara mateix, o la llengua, o l’escola, o la TV3, tant se li’n dóna, realment, si l’objectiu és falcar-se en terra sòlid i qui dia passa ja sabem la ruïna que ens porta. Perquè de ‘lo nostre’, què vols, Serafín, no queda ni l’engruna, ni el rabo del bou, malparits, que vos ho heu fotut tot: els diners lo primer, els heu furtat a grapats, però també les caixes valencianes, el camp, la inversió, la confiança estrangera, i la veïnal (no us penseu que durareu sempre), i la decència, això també us ho heu follat a manta, tu i els teus, Serafín. La sanitat, l’educació, els serveis i l’atenció mínima…
-Que els independentistes no defensaran ‘lo nostre’?
Cal ser malparit de mena, per fer ús de la mentida i la pocavergonya, vosaltres que us heu berenat el país dels valencians, en vint anys de govern. Som una riota, un bonyigo internacional, carregat de deutes, de nyaps, de desocupació, del futur més fosc que podíem pensar mai… ves quina realitat ens heu deixat als valencians, Serafín, com per venir fatxendejant de valencianisme. No enganyeu ni als vostres, ara mateix, si no és per furtar el que ja no n’hi ha…

Au, prou, anem a estirar les cames qualque poc, en favor de l’independentisme i de la independència contra tararots polítics de tan poca volada. Ara, lladres, els primers, tu, i corruptes?, tenim el palament ple, Serafín, en això sí que som els primers d’Europa, i això, si és ‘Lo Nostre’, que ho defense la mare que vos va parir.
-Moatros, no!

Anit vam baixar a sopar a Benimaclet. El Musical, que ara porten uns joves, estrenava la nova programació de tardor. Mentre sopes actua un grup de música. Anit era una cosa exòtica, o ètnica, amb aquell instrument, la Kora, que és una gran carabassa i va fer famós a Europa el grup Touré Kunda, del Senegal. Era com ser a l’Ateneu, o com ser al poble, sopar al musical, un bar gran a la manera del casino dels pobles, com ca Montes fa molts anys, o el bar Muedras (!), amb els ventiladors d’aspes allà al cel del sostre, que van trigar a posar en funcionament, fins que no els ho vam dir: que no teniu calor! En realitat, si no és que ho saps, Benimaclet és un poble, res d’un barri de la ciutat, no. Un poble autèntic, amb carrers tranquils, cases baixes d’una o dues plantes, balconades, finestrals, reixes treballades, taulells… carrers que encara conserven la bellesa original, amb alguns accidents inevitables, com als pobles. Com alguns carrers del Cabanyal o de Campanar, Benimaclet conserva uns quants tresors; esperem que Rita no se n’assabente i ordene de posar unes quantes bombes.
Vam passejar els carrers després de sopar, fins i tot vam eixir al camp, on uns quants veïns tenen un hort urbà, i vam ser en casa d’una escriptora famosa, que ens va atendre tan delicadament. Ens va regalar una col·lecció de llibres per a l’Ateneu de Bétera. Bétera també és un poble, malgrat uns quants accidents i no poques accions dissortades. Però tornem a Benimaclet, expliquem algunes excel·lències, i renunciem a uns quants excessos: per exemple el siroll que provoquen uns quants joves a la plaça, en aquelles hores que molta gent dorm, al poble, que el barri és un poble, encara que n’hi ha que no volen adonar-se.
Després que van tancar els llums, vull dir que ja sa’havia fet tard, nosaltres ja vam tornar a casa. Però de segur que vindrem un altre colp, sobretot si les actuacions no són mentre sopes, perquè no sabem ben bé on posar la mirada, si en el plat o en aquell escenari tan graciós.

La independència de catalunya és a primera línia del debat. Nacional i internacional. la qual cosa la fa més possible, i propera, que mai. La fa versemblant. Res d’aquella cosa virtual, romàntica, d’uns quants milers. No, el debat és de primera i sembla que res no ho podrà deturar. Ni els propis partits independentistes, que han sigut incapaços, un colp més. Ves que ho tenien fàcil, ves que ho tenien a tocar, en safata que els ho han deixat uns quants, que no són els partits. Però ells han sigut incapaços. Qüestió de quotes, o noms, o llistes… Quina pena, i quina pobresa, la incapacitat substancial quan cal una altra cosa.
En passaran de més grosses, de molt grosses, entre més la independència de catalunya, gairebé una realitat tangible, física, tan possible.
La resta és en segon terme. Els partits, la crisi, l’espoli, el futbol, el barça, també el barça, naturalment. Ja no és important si guanyen o no, diumenge, si perden o no tant se val, és la resposta i la imatge que voltarà el món, el que compta, com és important l’objectiu i el suport d’Europa, per evitar ensortits i assetjaments: en educació, en sanitat, en els mitjans espanols infiltrats al nostre país, que són gairebé la majoria, uns quants empresaris propis acovardits abans de res, els militars, la monarquia, el pp…

El salt qualitatiu ara mateix era impensable fa no res. I alguns ja comencen a arronsar els muscles…   

a propòsit d’una editorial de la mestra Creu Planells, cap d’estudis a l’escolagavina, que ens recomana de ser ferms, a l’escola, contra tot de falques, atacs o destorbs, cal mantenir-nos ferms. Hui mateix ens convoquen d’urgència, als directors d’escola, per obligar-nos a convocar als centres una reunió dels equips pedagògics. Motiu?, interpretar els resultats d’unes proves diagnòstiques kafkianes fóra poc, inventades per la pròpia conselleria del pp en canvi de negar-se a participar de les proves internacionals PISA. No cal dir les errades de les proves pròpies valencianes, en la redacció i avaluació: res a veure amb el mètode científic, o en els mínims objectivables que haudien de tenir aitals experiments. Per això, contra els destorbs, recomanem aquest editorial, que podeu llegir ací i que comença, més o menys:

«Malgrat els moments d’incertesa, l’escola ha de ser ferma.

L’escola del jo i de l’altre. Del ser i del conviure. L’escola que ens transmet el goig per aprendre i que ens acompanya per ser persones cada dia a dia.  L’escola que ens ha d’ajudar a ser competents en la vida. A ser plenament, amb el que fem, amb el que som, amb el que sentim. L’escola que ens crea reptes, que ens fa créixer, que ens fa riure. Que ens obri camins, i que ens fa mirar-los de forma crítica. L’escola que ens ensenya a ser creatius per cercar solucions davant la vida. Que ens acosta als altres des de l’afecte, el respecte i la valoració. Que cada dia ens fa més responsables. [continua]