Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Fira de llibres a l’ateneu (4)

0

Anit també vam viure un jorn especial; un altre?, us demanareu, sempre dieu que són especials, els jorns i les nits i les activitats, xa. Però no us enganyem, només ho diem si ho són, i anit vam rebre el MHP Josep Lluís Albinyana, que va fer unes quantes intervencions per emmarcar, per enregistrar, per posar a l’entrada de les escoles, de les institucions honestes, dels ateneus, fins i tot davant de les esglésies valencianes tan ultres i conservadores: “la llengua, va dir el Molt Honorable, és la columna vertebral del nostre país, mentre l’usem, l’ensenyem, resistirem, aguantarem el país”. Ells —en referencià a espanya o el psoe— ho van saber de seguida, per això la batalla de València; l’objectiu era aterrar la llengua, i ara us explicaré com em va trair Joan Lerma…” (!)

Sí, sobre la llengua com a columna de ferro que ha de resistir, són molts els experts que defensen aital idea, mentre siguem a primera línia, en l’ús, en estudiar-la, en ensenyar-la, en recuperar-ne la genuïtat, serem país i tindrem futur: Carme Junyent, Jordi Badia, Vicent Partal, escola valenciana, el MHP coincideixen en aquest final de batalla: per això els espanyols, els jutges, els tribunals, els polítics, el pp el psoe, vox, els borbons, la guardia civil i tota la repressió-corrupció s’han llançat contra l’escola, perquè voldrien aterrar la feinada ingent d’ensenyar-la, que vol dir que resistim, que resistirem fins a la independència: el MHP anit es va confesar optimista: som millor que no en els anys setanta, malgrat que el consens de la Transició significà permetre que el franquisme ens continués governant un segle més, si no fem res…

Vicent Partal en una editorial memorable ho va dir i resumir: «Tu ets igual que jo o no? La cosa es redueix a això. Per aquest motiu la llengua molesta tant, especialment la llengua, car és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar.»

Aqueixa és la diferència entre ells i nosaltres, la llengua, a més dels drets humans, la democràcia i l’honestedat… gairebé res.

[continuarà]

Fira de llibres a l’Ateneu (3)

0

Anit vam tenir un altre jorn extraordinari amb la visita de Martí Domínguez —l’envelat del corral acollia el plat fort de la fira, enguany que el programa és atapeït fins a les teulades veïnes, de contingut divers, però d’una qualitat mitjana de primer ordre, per com van explicant els assistents impressions, comentaris, idees o xafarderies. Publicacions, art, teatre, literatura…, de la música encara no direm res, ens ho reservem. Quina llàstima que els mestres no acaben de comprendre la importància dels llibres, els mestres valencians parle, i dels llibres en català, naturalment. Els altres mestres, i els altres llibres, ja tenen vies, camins, finestres i altaveus propis, propis i foranis per traure cap o fer el gandúl. El ruc, si el volen fer. Però els mestres valencians no ens ho podem permetre, gandulejar, perquè els xiquets valencians, els seus alumnes principals, es mereixen eixir de la cua del món, de l’infern no lector a què els obliguem si no els contagiem de la dèria de llegir, de l’amor als llibres, a la llengua, a l’alta literatura. Fins i tot a les idees, a somoure’ls consciències.

Quina sort que tenen els mestres d’aital responsabilitat, no com els forners que fan pa o els llauradors que se’n cuiden de la terra només, no, dels alumnes i del seu futur, que és el futur del nostre país, el país de Fuster, de l’Ovidi, d’Estellés…

 

2

Anit, el biòleg, periodista i un dels escriptors cabdals d’aquest país del que parle, d’una versatilitat poc comuna, en canvi també d’una formació vasta i pregona, ens va explicar unes quantes claus de la seua novel·la “L’esperit del temps”, publicada ara fa dos anys però d’una actualitat rabiosa, per aquest temps que ara mateix comporta un esperit de dubtosa democràcia en canvi d’un setge anguniós als drets i a les llibertats. Literatura d’idees, humanisme, il·lustració, és veritat; el mateix escriptor ens ho va dir sense traure’s la màscara, que venia a revoltar-nos l’esperit, a provocar-nos perquè les idees en eixir de l’envelat ens somogueren bé contra el cofoïsme, bé en favor del coneixement.

 

Si passes unes hores, lector, mestre, amb aquesta novel·la, o amb cap dels altres llibres de Martí Domínguez en realitat, t’hi deixaràs atrapar per una història del segle XX que encara pega voltes en el present, camí llarg que farà amb aquest aire feixista que tot ho vesteix  de naturalitat, de misèria, que és un colp baix a la llibertat. Però sobretot llegiràs bona literatura. D’idees.

 

3

Anit Martí ens va explicar el perquè del creixement feixista fins a la II guerra (als valencians ens havia pegat ben fort, i ens havia tombat de tos abans fins i tot), com aquell ventot va encaminar tanta barbaritat, contra els pobles no-germànics, fins a genocidis impensables (recordeu que no va ser l’únic ni el primer ni l’últim gran genocidi a Europa), i recordeu també que Franco va continuar el seu genocidi particular durant anys i panys, i no sabem si continua…

Però aquella naturalesa humana capaç de les bestieses impensables, després, no penseu que va penar gaire temps, ben al contrari, després d’uns quants rentats d’imatge internacional, els caps militars, els científics, els professors d’universitat, les empreses, van tornar a una vida normal amb els seus mateixos càrrecs o atribucions, encara amb premis, medalles i honors, com si res no hagués passat, com si no haguessen sigut responsables i actors principals de l’assassinat de milions d’éssers, depuracions, robatoris d’infants, fosses comunes, milers de fosses amb milions de morts, camps d’extermini…, i malgrat tot, occident prou que després sen va beneficiar, com si tirar terra damunt, o uns pocs dies de convivència amb l’aigua bruta, que deia Adenauer, fóra suficient per penar un segle vint a Europa on la brutalitat va mostrar de quina cosa érem capaços, els homes. Ni perdó, ni remordiment, ni reconeixement mínim de res…

 

4

Hom es demana com un escriptor pot posar-se a la pell d’un protagonista que va rebre un Nobel —sóc l’únic nazi premi Nobel— i mostrar-nos amb aital racionalitat una experiència a través d’un diari de memòries que explica pèls i senyals d’un científic de renom capaç de cloure els ulls mentre els companys eren depurats, assassinats, deportats o enviats a camps on trobarien la mort, mentre ell es preocupava només de l’ascens particular, per tant, participant-hi de ple en l’atrocitat feixista més pública del segle XX.

Ficció i documentació, realitat i ficció, la literatura d’alta volada és ací per explicar-nos un segle del qual encara no podem parlar-ne de tot. Ni debatre-ho tot. Que els ho pregunten als catalans, que els jutges franquistes encara els acacen per tornar debats al parlament democràtic del seu país. Que els ho demanen a uns quants valencians, com patim encara l’infrafinançament per dret de conquesta d’espanya. Un desequilibri econòmic i moral que encara els psoïstes volen justificar. Agenollats davant l’altaret borbó.

Ara mateix, ens demanem, què passarà amb aquest esperit del temps que corre per parlaments, jutjats, esglésies, casernes, empreses, mitjans espanyols, com si tant els fes, segons què fan, que governés el franquisme o el psoe, o tots dos, si arribem a comparar la poca diferència entre ambdues maneres. Per això la literatura és imprescindible per entendre el món, i explicar-nos realitats que són més increïbles que la ficció, o el pitjor dels malsons: una proposta en favor de la bona lectura i una altra per obrir una assignatura nova a les universitats del món: la impunitat. Ves com jutges, polítics, empresaris o periodistes de mitjans venuts són capaços d’exrcir contra el món de les idees i dels drets humans i després celebrar-ho amb una copa de vi o una medalla penjada al pit.

 

5

Metges, biòlegs, psicòlegs, professors d’universitat, pedagogues, psiquiatres, matemàtics, físics… excepte jueus i comunistes, el 90 % van participar-hi de l’holocaust europeu contra els drets, amb una ceguesa moral que contrastava sens dubte amb la saviesa que lluïa en aquelles mirades quan decidien sobre la vida de milions d’homes, dones i xiquets. En un obrir i tancar d’ulls.

Martí encara ens va proposar tres lectures: la revista Mètode, el número dedicat a la ciència i el feixisme; els amnèsics: història d’una família europea de Géraldine Schwarz; Les benèvoles, la immensa obra de Jonathan Littell, i un altre que no puc desxifrar-ne el títol, sobre el III Reich… Li ho demanarem, en una propera trobada.

I després d’aquesta invitació a llegir, va continuar la vida dels llibres… i de la pandèmia. De tantes pandèmies com ens assetgen.

Fira de llibres a l’ateneu (2)

0

Tenim una exposició de llibres en valencià —en valencià exclusivament— que sonarà això a música de futur, a una obra no editada encara d’Úrsula K Le Gin, a l’Ateneu de bétera perquè els mestres troben les provisions necessàries per abordar l’any que vindrà amb el rigor i la professionalitat que demanava C. Freinet a qualsevol docent: sense llegir, els mestres serà difícil que encomanen el deliri als seus alumnes, i un alumne que no encete amb deliri el meló de la lectura arrosegarà per anys i panys el dèficit. El primer Roosevelt president, trobe que del s. XIX, era capa de llegir tres llibres en un dia, cada dia de l’any. Possiblement haurà sigut sens dubte el president més lector de qualsevol país, i possiblement que també feia de polític. No ho sé.

Així les coses, demà tornem a la fira amb la presentació d’un llibre sobre art, art gòtic mural, de les expertes Maria Antònia Zalbidea i Aurora Rubio, restauradores, doctores, no sé quantes coses més, elles ens ho explicaran a la fira a partir de les 19.30. Les presentarà Eugènia Aloy, que també és pintora i professora a l’Institut de Bétera. Hom ja imagina el corral de l’Ateneu de gom a gom, amb tot de companyes i alumnes i famílies a veure què diuen totes tres sobre l’art gòtic valencià.

A la web de les mestres restauradores hem trobat aquest missatge:

«El projecte que es presenta, analitza a través de la recerca documental i les tècniques d’anàlisi de laboratori, el treball, la formació, l’aprenentatge i l’organització dels pintors muralistes gòtics valencians. Amb el desig de pal·liar l’oblit i la ignorància de la comunitat científica cap a aquest període i pintors muralistes gòtics valencians, a través de l’estudi i la reconstrucció de la xarxa de processos artístics i obres murals, tenint en compte les seues obres conservades que ens han arribat i que són testimoni d’intercanvis artístics. En aquest sentit, es delimita la geografia artística valenciana al territori actual valencià.»

[continuarà]

Farem fira de llibres a l’Ateneu

0

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

 

 

L’escola, el dia 36

0

Contra la rendició, els mestres. A partir d’un document que ha elaborat Vilaweb, on trenta-cinc mestres expliquen la seua situació a l’aula, a l’escola, pel que fa a l’escola, la feina, i l’assetjament espanyol contra les llengües i el coneixement. Sense embuts: un atac en tota regla del feixisme contra la llibertat.

Els mestres no es rendeixen és l’aportació d’idees i propostes de 35 mestres davant el nou atac (no serà l’últim) contra la llengua i cntra l’escola. 

 

“Una imatge alhora desoladora –pel que descriu– i plena d’esperança –pel coratge que se’n desprèn. Són respostes farcides de propostes i d’arguments per a capgirar la situació. Els mestres no es rendeixen. “Desobeir” és la paraula més repetida d’aquest dossier. Però la desobediència que proposen no és buida, no és d’aparador; sobretot és compromesa, com ho és la feina de cada dia de molts mestres en relació amb el país, amb l’escola i amb les famílies.”

 

La meua aportació particular contra la rendició:

Albert Dasí: “Cal desobediència. Fer cas de les lleis espanyoles, en general, sobretot en educació, és tornar a l’escola franquista” Escola Gavina, Picanya (Horta Sud)

Quina és la situació actual del català al vostre centre?
—Ara mateix posem l’esforç i el coratge a resistir, a treballar par damunt les possibilitats: per la llengua i per l’escola, perquè tenim tanta cosa en contra. Ja ho va dir el conseller Vicent Marçà a la Nit d’Escola: “No avancem més perquè els tribunals espanyols ho impedeixen.” Doncs la situació és de crisi en l’ús social, als patis, a les famílies i als espais lúdics: per això no podem abaixar la guàrdia.

Com creieu que s’ha de reaccionar després del nou cop contra la llengua?
—Cal desobediència. Ser agosarats, independentment de qualsevol decisió espanyola (política o judicial), que sempre anirà contra la llengua –contra les llengües, de fet– i contra el coneixement: perquè Espanya encara viu de “mori el coneixement!”, no debades són en el furgó de cua de la formació a Europa: de manera que els mestres valencians, si són valents i honestos, treballaran per la llibertat i pels drets humans, volent formar i ensenyar els xiquets. Fer cas de les lleis espanyoles, en general, sobretot en educació, és tornar a l’escola franquista, a una escola rància, corrupta i feixista. Per això no accepten de cap manera la lluïssor d’escola valenciana o l’ànima que representava fa uns anys l’escola catalana. El país, els mestres al capdavant, haurien d’afegir-se al lema de les Trobades 2021: “L’escola que ens fa lliures!”

 

Ací teniu l’enllaç per si voleu —volem!, volem!— llegir les altres aportacions…

*Un altre esforç suplementari el fan les famílies a les places dels pobles, a la foto, en una crida als governs de torn agenollats davant l’allau d’atacs a la democràcia que fan els franquistes sense que ningú més els pare els peus.