Ulisses20

a la porta d’entrada de l’escola hi havia aquest missatge, un cartell de color amb una casa (una escola?) i el missatge del títol en lletres grosses, majúscules: un sí com una casa.

Empar, la nostra directora, en conèixer els resultats, va enviar un correu electrònic a les famílies per agrair-los la participació, gairebé del 95%, i un resultat tan gran i magnànim: excepte tres vots, les famílies confien en el projecte de l’escola, de llengua i de país que fa cinquanta anys van començar uns altres mestres, una escola arrelada a la terra i al país, gairebé amb el mateix entusiasme que el correu transmetia a pares i mestres tants anys després. Un sí com una casa.

Quan érem uns xiquets –ep, que els mestres retirats també hem passat per això–, usàvem aquesta expressió per dir que havíem fet una cosa grossa, un aconseguiment espectacular, una fita, un què sé jo: un sí com una casa.
Entre somriures, que ho vam celebrar, naturalment, també a l’ateneu de bétera, divendres que n’hi havia una reunió de treball, amb una coca d’anous i panses farcida de crema del forn de Canonge, i també dissabte a bétera, després de la manifestació a València, amb una torrà a la casa Gascon, mentre plovia i les brases torraven el corder, les llonganisses (la carnissera ens va preguntar si les volíem amb llavoretes, de Requena: no, no, ni pensar-ho, aquells han votat conra la llengua, una majoria, així que qui no vol integració i identitat amb els valencians, com caram voldreu que els comprem res més, nosaltres?), els xorissos i les botifarres, tres pots d’allioli i un pa calent acabat d’enfornar…

no sembla que festegem prou les victòries, els valencians, i aquesta n’era una de gran com una casa, com un país sencer, que una majoria ha decidit en favor de la llengua, encara i amb una resistència que els farà mal allà on calga, i no els en farà mai prou, ves si els rucs de moldre ho són fins i tot nedant d’esquena.

Un sí com una casa mereix viure amb goig la pluja, l’escola, el camp i les lectures d’ací i d’allà: jo n’acabe de fer dues d’extraordinàries, dos llibres de Joan Lluís Lluís, que serà l’autor convidat a la fira de Nadal a l’ateneu, ja vos ho avance per endavant, que aleshores encara celebrarem la victòria i el combat, sinyors, que no s’acabe mai doncs, que hem d’entrenar-nos més i a sovint, al goig de guanyar.

Per la llengua, un sí com una casa, valencians!

Els resultats d’ahir, sobre la consulta de llegües que pretenia el govern d’espanyols a valència ha determinat que, una majoria de valencians, volen aprendre en valencià, malgrat la intensa lluita espanyola contra la llengua, contra l’escola, contra el coneiximent, contra l’educació en definitiva. Durant uns mesos, el debat no és com millorem l’escola i l’ensenyament, com aprofitem els recursos, què fan els polítics per destinar-ne més allà on cal, no, el debat és enterbolir la feina dels mestres, marejar la perdiu i enrunar la relació de les famílies amb l’escola. Amagar problemes prioritaris, en canvi de mantenir el conflicte contra els valencians viu i violent: polítics, jutges, esglèsia, empresa, tothom apunta contra els valencians, no només contra la llengua, també contra el camp, contra l’horta, contra el litoral, o els paratges, contra la sostenibilitat o fins i tot contra una vida millor: aquest és el deliri permanent de la política que patim: cada colp proven com ens poden fotre més i mes fort. Hom pensaria que els polítics vindran a servir públicament el poble, a gestionar correctament, a ajudar… a quin sant!, no només fan i faran el contrari, també es proposen com un envit a curt i a llarg termini malmetre’ns la vida.

Ves que als valencians ens han  pegat de valent durant anys i anys, a posta i amb traïdoria, a llum del dia, i hem aguantat, que respirem encara malgrat un setge contra drets humans i amb una manca de respecte i de dignitat que en fer la llista de greuges faria feredat: però som ací, malgrat espanya i tants d’actors que ens fan la vida impossible. Cada dia. La llengua sempre és el recurs al qual s’han agafat tot de governs, de l’un costat i de l’altre per pegar-nos, perquè saben que és el patrimoni més gros, bàsic, de la identitat i de ser, com cantava Estellés. Ací peguen i violen drets lingüístics tots els governs espanyols, sense excepció, i tots els governs valencians, sense excepció, dels últims cent anys. I si n’hi ha que diran que acabe de dir una barbaritat, repasseu bé què han fet cadascú, o què n’han fet cap d’ells, per posar durant un sol dia, un de sol, dels seus governs, la llengua a primer ordre mundial, com té el dret de ser qualsevol llengua amb estat. Repasseu les vint-i-quatre hores de cap govern d’ací i d’allà que n’haja fet res de profit en realitat, per aturar on som, on hem arribat ara mateix.

Doncs, malgrat tot, aquestes dades d’ahir són positives, esperançadores, potser un detonant per començar, ara sí nosaltres, una batalla contra tants enemics del coneixement, del pensament, de l’escola, de la ciència, de la llengua dels valencians.

Més clar i català no sé si ho diré demà. Per molts anys a tantes famílies com confien en els seus fills, en una escola de qualitat, lliure de caspa i d’odi a cap de les llengües del món.

*Per cert, l’escola religiosa, l’escola de beats monges i retors, quin paper, pobres: si encara una majoria són contra la llengua, contra l’educació de qualitat, en canvi d’alinear-se amb els mazon i els rovira, aqueixa banda de criminals de la rancúnia i la por al coneixement: pobres, com diria Lucreci, quina fe han de tenir en la caspa i el desfici, que ja ho deia aquell altre il·luminat, que al país valencià sobretot, l’esglesia és un niu d’extrema dreta sota el pal·li, una hòstia de coneixement franquista.

**I quin negociot, els catòlics!

***confesseu-vos, va.

A mans de qui deixen, els fidels militants de compromís, el rumb o l’horitzó del partit? Sembla que no teniu remei, xa, després del bac que us vau guanyar l’última vegada de les votades, per haver perdut vuit anys en favaes en canvi de deixar-vos ensarronar, dies, mesos i anys, pels del psoe i la resta de bisbots espanyols que us la tenien jurada.

Però les lliçons no s’aprenen, a quin sant, que ara resulta que un dels vostres a espanya, incapaç de tenir ni el nom propi en la llengua del país –si serà grossa la tria que fareu d’amagat o públicament– es negarà que els catalans puguen gestionar la seua immigració. Ves, una cosa cabdal que els valencians també hauríem de reclamar, senyors boteruts!, sí, sí, reclamar i fer nostre, o què penses que feu allà, ai, a més de xuplar del pot?, per a què enviar camarlencs o calamars a espanya?, i aleshores, aquell salvapàtries semi-espanyol, farà l’amenaça que, això de la immigració, serà millor que ho continuen gestionant els espanyols abans que els catalans –oh, sí, els espanyols– que per aquest tararot, fóra com dir que seran més respectuosos, més acollidors, menys feixistots, supose que deu voler expressar…
Un bunyol d’homenic?, fóra possible, això?, creurà que a mans espanyoles, ell, el tema de la immigració serà garantia de res, pobre, no haurà tingut prou proves i demostracions els últims cent anys i un dia. Com el finançament, o la condonació del deute, o la immigració, o els drets humans, ximplet, els espanyols, monyicot de compromís, ens la foten pels set forats, però vosté farà bé de passar per bon antivalencià davant la cort d’espanya, no fóra que ningú el pogués confondre amb un homo que pogués aspirar a tenir la paella pel mànec a deu anys, a vint, a cent anys vista, si no em quede curt…

*Faltava que l’altra ànima o maedéu o fallera calavera també afegís arròs al plat, en canvi de dir que, ella, com respectava aital decisió, que els espanyols ens continuen pegant pel sac per anys i anys. I després voldran demanar-nos l’ajut, o el vot, o el suport, per amagar el cap en un clot de madrit o de merda, o de trumpisme.

La llengua. El maldecap constant de la classe política espanyola. La constant de gravitació, la caiguda lliure, la llengua: la batalla infinita dels espanyols. No poden suportar-ho, ells, que parlem català, no poden de cap manera, que no parlem la llengua d’ells, que no siguem com ells, que no vulguem ser ells.

El conseller d’educació de la generalitat valenciana, Rovira és d’Alacant?, s’ha inventat un referèndum per continuar torpedinant la llengua dels valencians. Dic continuar, perquè portem tres-cents anys llargs de setge contra la llengua i la guerra continuarà, mentre no siguem independents: naturalment, com la taronja*

*Això de la taronja mereix un capítol a banda: capítol a banda sobre la taronja: el 99% de les empreses valencianes que es dediquen al negoci de la taronja no són d’escriure correctament la paraula als contractes de compra-venda, a les factures, a les lones dels camions que la transporten, als magatzems, a les caixes o caixons, a les bosses basquets o recipients, a les indústries que n’elaboren sucs o derivats, etc. Per ells, escriure amb quina cosa treballen és, simple i senzill, dieu-li “naranjas”. Som rucs o no, els valencians? Final del capítol.

Aquest referèndum Rovira, segons els jutges espanyols, no té res a veure amb la llibertat de pensament d’expressió o miratge, aquell del dèsset i la independència. No. Aquest referèndum familiar del conseller és legal, perquè només posa en qüestió la llengua dels valencians. Fotre, això!

Voleu dir que l’homenic cerca tenir arguments per eliminar la llengua de l’escola, si encara ens en quedava gaire? És clar que, la llengua que posa en qüestió, els jutges espanyols se la passen per la perruca de la llei borbona, i per això encara cap funcionari judicial no n’ha dit res. Una altra qüestió fóra portar a votació l’altra llengua, la franquista, la del gos rabiós o encara votar si d’inútils i incapaços el consell, la generalitat i el món en general n’és ple.

Es tracta de posar en la votació si volem aprendre o no, llengües o no, coneixement o no, matemàtica o no, drets universals o no…

I de tot plegat, tota la resta de forces civilitzades o no, empreses o no, mitjans o no, no han dit res d’oportú, o funest, ni tan sols patètic. Un crit al cel! Perquè al remat, l’espanya profunda, la del pp o del psoe, la de vox o els comuns, se’n fumen, de la llengua dels valencians, del català del sud i del nord, del coneixement i de l’escola mateix. Al nord i al sud. No us penseu que enllà lliguen res amb llonganissa.

Aquest Rovira és indecent, però ha arribat a conseller, que té el punt de l’odi a la llengua calent, i justament s’ha empescat un referèndum per fer-nos oblidar com va ser d’incapaç, inútil elevat, d’ajudar a recuperar cap escola pública, trenta dies després del desastre de la gota freda. No va ajudar ningú a re. El conseller mort.

Ves que per fer-nos oblidar com s’embotirà de ruc gros, s’ha empescat un cabàs d’odis i retrets al coneiximent. C0m va de viva la sangonera. La sang al riu, la temperatura del xic, el malalt d’hospital, el metge que no arribarà, passarà de llarg una ambulància, però agafeu-li el pols, uii, quina cara més blanca, sinyor, tan pàl·lida… L’odi us portarà el regal de la mort, conseller Rovira, el déu català del cel ja us ha sentenciat.

Segon capítol de l’estudi bíblic destructiu «De fer de bons, no entrarem al cel.»

Quan ahir apuntava a contraatacar la violència que ara patim a la partida de la Providència, al terme de Bétera, no pensava en un atac frontal contra les màquines. No. Fora un autosuïcidi i un error garrafal que no portaria sinó beneficis a l’exèrcit enemic de la maquinària. Penseu que aquesta banda, ara batejada també com a exèrcit, tenen més força polivalent que el suposat “nosaltres”, si és que n’hi ha més de dos i podem fer ús del plural. Contra un estol de maquinari pesant destructiu, hom ha de posar intel·ligència, i fent-ne un bon ús, d’ella, pensar bé cada moviment per no caure en l’abaltiment, la derrota, o el setge de la seua majoria econòmica i prospectiva. En la prospecció de terrenys són uns cracs, així que no cal sentir-nos derrotats a la primera. Posem, doncs intel·ligència: això és, com diria Wittgentein: de primer atacar, després pensar.

Una nit, mentre les màquines dormen, una nit fosca sense lluna incriminatòria que ens despulle les ombres, no imagineu dos mil llauradors de Bétera que arriben amb les aixades i les pales i els rastells… –que a bétera no hi viuen lo manco dos mil llauradors?–, és aquest l’únic inconvenient que poseu els homes covardos de ments pansides i anul·lades?, doncs crideu també les dones, o els llauradors homes dels pobles veïns, però informeu-los que han de venir amb màquines de tracció manual, perquè no han de fer cap siroll que depasse els decibels dels udols d’òlibes i mussols, no siga que desperteu l’alarma dels vigilants enemics. Només aixades, pales, lligones, cabassos, corbelles, dalles, i si mil homes som capaços d’armar-nos de valor i ordir un setge com cal en aquell territori ample que ells van dessagnant dia a dia, aleshores començarem la consigna pactada i aprovada en l’assemblea del matí, menre esmorzàvem en els diferents cafés i bars de la comrca: els uns i els altres haurem fet córrer la veu, haurem escrit i passat les consignes entre els papers d’embolicar els entrepans, dessota els platerets d’olives, els plats de pebrots amb la salmorra, i les amanides, endins dels sobrets del sucre i en els vorals dels tovallons de paper…

[a mig camí d’ordir un text de combat]

Fa uns mesos que el terme de Bétera pateix una agressió de màquines excavadores, pales, carterpillars i tot un embalum de monstres mecànics contra la Providència. La Providència de Bétera és, l’era fa uns pocs anys, la millor terra vegetal del poble, segons els experts consultats, molts encara llauradors en viu. L’objecte d’agredir així els camps de cultius, tota aquella banda gairebé a tocar del baix-pas que volta la ciutat de València, és la construcció d’un gran pàrquing de camions. Ells en diuen, parc logístic, naturalment, com si la lògica comportés aterrar i destruir el camp per convertir-lo en un embalum de ciment, quitrà i ferralla: la deriva comportarà encara un altre desastre futur, contra el poble i la comarca, i els veïns, naturalment: milers de vehicles més i el seu acompanyament col·lateral dels èxits empresarials del pp i del psoe: dos partits espanyols amb la missió de convertir el país valencià en una ruïna.

De fa uns dies, o unes hores, hom clama en les xarxes per la decisió del criminal Mazon, president del deshonor valencià, de desprotegir l’Horta, milers d’hectàrees de l’Horta, per començar a construir encara més i més despropòsits antivalencians. Ells en diran riquesa (concentrada en unes poques butxaques). Nosaltres ja sabem que preparen el camí perquè els possibles desastres naturals siguen catastròfics i més mortals. Si és que no ho han sigut prou. Són autèntics assassins, com s’ha demostrat durant l’última Gota freda. Depredadors.

Unes quantes associacions, ong’s o sindicats de llauradors ja clamen contra el nou desordre del camp valencià. Aquesta nova agressió en canvi d’acabar amb el paisatge valencià que encara quedava de singular i bell, l’horta. Aterrar l’Horta, l’horta valenciana, o la Providència de Bétera, és atemptar gratuïtament contra la terra, el paisatge i l’economia sostenible. Sense embuts: els gànsters de la política han obert un altre meló, un altre més, per matar el nostre territori, que acabaran colgant sota el ciment, la deconstrucció o la burrera d’una planificació mediocre i criminal.

Només cal pensar que el nou destí del camp, del territori viu de l’horta, l’ha planificat el mateix equip de govern valencià que va actuar durant la dana última a València. El mateix equip d’inútils, sinyors, ni més ni menys, perquè encara som a mans d’aquests rucs de la política, la planificació, la gestió del territori, de l’economia o de la seguretat. Els mateixos inútils i incapaços de la generalitat valenciana, amb el pp i mazon al capdavant de tot.

Ara, nosaltres, podem fer com sempre fem, els valencians, quan ens envien aquestes situacions tan agressives i violentes, autèntiques polítiques de destrucció, emparades per normatives d’ells, que mai no afavoreixen el poble, de cap manera, ni milloraran el seu nivell de vida, ni el benestar, i menys encara, evitaran les futures congestions de trànsit, contaminació i despropòsit urbà i periurbà. Els valencians, doncs, podem passar per ovelles degollades, esquilades i ferides de mort, i esperar de desagnar-nos: al remat ningú no vindrà a salvar-nos la llana, si és tan bruta, barata i espellifada.

Nosaltres podem comportar-nos amicalment i acotar el cap, o bé cantar-los les quaranta. Tornar tanta agressió amb la seua mateixa agressió: contra les màquines, els constructors, els depredadors de l’Horta i el camp, i els polítics que prenen tan fàcilment aquestes decisions altruïstes, segons ells pel bé públic de tots els valencians. Tornar l’agressió amb agressió.

D’una altra manera, no era legal, segons els espanyols i els seus jutges, enviar la violència de militars i policies amb el clam unànim “A per ells”?, no era legal agredir, traure ulls, trencar caps, fer sang, amb l’empara d’una xapa militar o policial?, doncs nosaltres hauríem de tornar-los la pedra, amb la pedra; retornar-los l’agressió que cada dia envien contra nostre. Ara en forma de normatives de desprotecció del territori valencià.

Com que els espanyols de madrit, s’han follat els diners del corredor mediterrani en negocis de malfactors (no els podem dir criminals, perquè els jutges els tapen la merda amb més merda judicial), doncs calen més camions, molts milers de camions, que vindran al nostre rodal a fer maniobres, piruetes i volantins amb rodes grosses: vindran militars, i jutges, i normes per fer-nos creure que els ases som nosaltres, que estem en contra del progrés, i per això ells que en saben més, que són llestos de mena, decidiran el millor per nosaltres: convertir el país valencià en un territori impossible per viure-hi, en canvi que després els farem de criats, cambrers, peons, desocupats o funcionaris de segona, i pagar-los els capricis, les putes, i les comissions necessàries per tapar la corrupció que porten escrita a la pell: ells són els llops, és clar. Nosaltres, les d’ovelles valencianes, ai, que no se’n coneixien de tan covardes ni prou agenollades.

Ací a Bétera, enllà d’una partida de nom tan excelsa, la Providència, hom se’n fa creus, que, a més, el cap de construcció de tota la faula, haja decidit que la terra vegetal tan rica no s’haja de conservar, ni guardar, ni posar en reserva, ni demanant-la de ginolls… Per ell, el cap de tota la logística constructiva (com els agrada masturbar-se de mediocres) que aqueixa terra no val ni un quinzet ni mig ni cap. No sé quants milers de fanecades van ja derruïdes, arrancades amb les excavadores, milers i milers, que fan servir per fer fonament soterrat sota el ciment -si caldrà ser malparit de mena-, criminal i espanyol d’aquelles empreses de florentinos o boludes o roigs, que ens plouen virreis i cònsuls d’espanya a mans de dretes i esquerres espanyoles… I tota la merda bruta, tota sense excepció, només per fer créixer un altre polígon industrial per a camions: un altre bunyol de la civilització dels idiotes. Perquè cal ser ben idiota de pensar que tot plegat beneficiarà el poble, cap home o dona del poble, si hom no pega en més idiota perquè no s’entrena.

Si no farem mai de llops, els valencians, no alçarem el cap ni després de morts i colgats. I ves si el cementeri va guanyant superfície, sinyorets del perepé i del perpesoe.

Anit vam tornar a omplir els carrers de València. Els crits de Mazon dimissió, mazon assassí, Rovira dimissió, el president a picassent, els presidents (incloent-hi l’espanyol) a picassent, eren cantats, repetits i tornats a cantar una vegada i una altra. I una altra més. Plovia, feia fred, hi havia molta humitat a l’ambient, en canvi, milers de valencians van preferir d’eixir a reivindicar la dignitat i la decència que el govern valencià no coneix. Són vividors, uns polítics vividors incapaços de la responsabilitat, del deure, de venir a servir… No. Cap dignitat, en la política dels valencians, i ves si farà anys que patim aquesta pandèmia: una marxa triomfal cap a l’abisme que descrivia el poeta Marc Granell.

Sota la pluja, cantàvem. Ens acompanyava la banda de tabals i dolçaines Estrela Roja i la Nova d’Algemesí. La muixeranga patrimoni de la humanitat. Quina humanitat, ara, en marxa triomfal cap a l’abisme, direu. Sí, a València vivim l’exemple d’un model polític incapaç: incapaç de la gestió mínima, bàsica, i incapaç d’assumir les responsabilitats de la feina mal feta. I aquest indecència abona les maneres i copia els models d’uns altres indrets del món on la política ataca directament la democràcia, que  és el govern del poble. Sí, els polítics no fan cas del poble, s’instal·len parapetats sota el paraigua de les institucions i, quan el poble els demana que posen la cara, ells s’amaguen, esporuguits, i s’omplin la butxaca, ells i els amics.

El cas valencià ja és paradigma del nivell indecent de la política. Ni amb centenars de morts, ni amb la ruïna de centenars de milers de famílies, en tenen prou per posar el càrrec a disposició. Ni els morts ni la desfeta són prou quantitat de vergonya pels Mazon, els Rovira i tota la colla del pp, una banda d’homenics d’una mediocritat d’insolència.

Però la gent era allà, sota la pluja, passava per davant de botigues esplendoroses, ufana riquesa i complements d’or i joies precioses, sí, els rics podien passar a comprar anit pels carrers de Barques, poeta Querol, la Pau o Marqués de DosAigües, sense preocupar-se’n dels milers de valencians que es manifestaven amb paraigua, amb barrets, amb abrics i impermeables, què canten?, què s’exclamen?, es demanaven els ricots perimfollats d’aquell barri centre de la València més burgesa, quin són aquests pobletans de la ruralia que vénen a treure’ns la pau de la nostra ciutat colonial tan empegueïda com submisa i agenollada…

Passava tanta gent cap a la plaça, que ja era plena, els parlaments fets, la muixeranga amunt, i encara milers de valencians que no podien entrar ni passar el Micalet, si no podíem baixar cap a palau, pres per la policia espanyola com a símbol dels autèntics governants dels valencians, l’ocupació en tota regla que vivim, pensant-nos que les eleccions són cap signe de democràcia autèntica, perquè ho diuen a madrit… I encara hi havia gent que passava cap al Micalet quan nosaltres ens en tornàvem cap a l’estació, a agafar el metro, el que triga quaranta minuts a eixir, amb una via única a Bétera, com ho era en el segle XIX, sinyorets de València, ves on ens porta tot això d’espanya i el seu domini.

«els presidents, tots dos, a picassent!», pp i psoe, sinyors.

Noranta dies després de la gota freda, la ruïna dels valencians continua.

Anit vam ser a Benimodo per plantar cara. Mobilitzats. Venia un autobús mig buit de Bétera, amb uns quants amics incombustibles del ferro i la fermesa, que va continuar mig ple en carregar a Catarroja, una caterva de mestres del Guaix. L’edat dels viatgers, una majoria de mestres, no és confessable, però la suma total passaria la quantitat d’anys dels bíblics Moisés i Matusalem plegats. Tant se val, perquè el coratge d’aquestes mestres retirats i els acompanyants, bíblics o ateus, no acaba de contagiar els mestres joves. Com si els joves, mestres o no, patiren d’una certa deixadesa moral, o preferiren de fer la feina de mestres i avant. Com si això de la feina de mestres fóra només de nou a cinc, que  ja en fora prou, per a ser mestre i fer de mestre.

Doncs, no, mestres joves; amb el dia a a dia a l’escola, que ja sabem que és feinada, no n’hi ha prou. Mai no n’hem tingut prou, amb això, en aquest país i en altres indrets tampoc. Si volem ser referent, o com a poc, si volem acollir de braços oberts el discurs del poeta Marc Granell, que anit va fer una lloa dels mestres i de l’ofici d’ensenyar que ja pagava la pena el sopar i la Nit d’escola valenciana. Vint-i-unena. Sí, Marc Granell ens feu un regal per emmarcar. Espere que algú li puga publicar aquell text.

La Nit d’escola valenciana, cada any, serveix per presentar l’activitat i el programa de l’Escola dels valencians, sobretot per presentar les Trobades al llarg del territori, que són el reclam viu de l’escola valenciana abans de les matriculacions, però també hi ha els premis Sambori, i els projectes solidaris, i els concerts de la Gira, i el Feslloc… La Nit, alhora, també far el lliurament de reconeixements a persones o entitats que s’han guanyat amb escreix uns minuts d’aplaudiments sincers i honestos. I ací els mestres joves baden, es perden no sabem on, no sabem per què, deixen de venir a festejar l’escola i no fan el suport que li cal ara més que mai, a la institució que representa l’ànim de l’educació del país, escola valenciana. I ves que no som temps de badar…

El sopar, la nit mateix, és un pas, com un petit reconeixment de suport als mestres que són al capdavant de l’organització d’escola, però ser-ne activista per la llengua, també és necessari i fonamental. I em tem que, l’absència dels mestres joves en aquest encontre anual, també denúncia la seua falta de compromís ferm per l’activisme en favor de l’escola i de la llengua, naturalment. Jo posaré l’exemple de la meua escola, i trobe que, potser, l’exemple es repetirà a més escoles, malauradament, a massa escoles en realitat, fins i tot dins les anomenades escoles catalanistes d’origen: perquè, què voldrà dir no venir al sopar d’escola?, o quina cosa serà més important que, un colp l’any, acompanyar la gent que hi dedica temps i voluntat a mantenir la flama d’una escola viva, democràtica, catalanista… Perquè, ho vulguem o no, som deutors de la feina d’una institució que treballa, s’esforça, defensa el què, el sentit de ser de les nostres escoles: mestres joves, no us demanem que us dediqueu cada setmana, o cada dia de l’any, a fer front a la manca de moral i d’ètica que vivim, des de l’administració, contra l’escola dels valencians -d’això ja se n’encarreguen, i encara sort, molts mestres entusiastes que, aquests sí, no aflueixen mai. No han afluixat mai. L’escola de Soler i Godes, de Carles Salvador, l’escola dels mestres Freinet… Anit una fotografia d’en Prats aplegava cinc dels presidents d’escola, caldria haver-hi afegit els membres de les seues juntes, la gent del Guaix i de la Marina, del Camp de Túria i dels Ports, o aquells premiats especials que va recordar Marc Granell: Ferran Zurriaga, Carme Miquel, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, exemples de civisme i militància i fermesa diària… Només que acompanyeu la nit i després no oblideu el perquè feu escola i feu de mestres, joves, si és això, joves… Que els ho demanen a la gent de la Bressola, doncs, si amb la feina del dia a dia a l’escola, serà suficient per resistir embats i setges i una guerra bruta com patim, al nord  i al sud.

-Una guerra bruta contra l’escola, contra la llengua, contra nosaltres, un delicte d’odi que, casualment, els jutges espanyols arxiven només d’olorar-los.

El resum de la nit i dels discursos, hom espera aquesta nit també per això, Esperança Camps ho ha descrit a Vilaweb. Llegiu-ho, mestres, llegiu, joves, i aleshores preneu també decisions valentes, de suport a l’escola, a l’activisme, a la resistència i a la mobilització permanent que reclamava anit la presidenta d’escola, Alexandra Usó: sense aquesta fermesa necessària, de combat, de plantar-nos i plantar cara, l’escola es tornarà rutinària, avorrida, fins i tot inútil.

Va dir Marc Granell que ens aboquem acceleradament a l’abisme, no cal dir com d’amenaçada se sent ara la democràcia -que ens han de dir a nosaltres, els valencians, que patim el setge espanyol per anys i anys-, per això Granell, el poeta, amb aquella lectura lenta, sentida, de dificultat, ho va deixar tan clar: en aquesta marxa triomfal a l’abisme, mestres, el vostre ofici es fa encara més imprescindible.

No us penseu que aleshores, ell, el poeta, es referia al dia a dia, sinó a la mobilització diària, ferma, contra un món d’inútils i mamons, que voldrien enfonsar l’escola, la llengua, la pàtria. Tant de bo que preneu nota, joves, si sou el futur de l’escola…

Les cartes damunt la taula, sinyor conseller, si odia d’aqueixa manera la feina dels mestres i l’horitzó de l’escola. 

Enlloc de conseller, li escau més l’adjectiu criminal, sapastre Rovira, que l’home Rovira pretén de matar la llengua dels valencians a l’escola. D’uns altres àmbits, més que no criminals, se n’han encarregat fluixos d’esperit i cagamandurris durant anys de polítiques banals i melindroses. La llengua a l’empresa, als indrets decisius, arreu que ho mires.

Per molt que hom li pega voltes, no ens cap en un cap que no siga malalt, aquesta pretensió, d’un exabrupte homenic, voler finiquitar una llengua, o el seu estudi, el seu coneixement, si no és que l’odi l’enrampa la tòtina, de cervell o canari. I sense broma ni dolçor caldria dir-li les coses pel nom: vosté, sinyor Rovira, és un criminal. Només així podem entendre el desficaci de matar cap llengua, d’intentar amagar qui som els valencians, què som, esborrar el nostre origen, perquè només el feixisme espanyol, còmplice i igualment criminal, podria beneir-li l’acció contra el país, contra l’escola, contra les llengües…

Ves si serà ruc, criminal Rovira, i ves si arribarà a rebaixar la institució que representa, la governació de l’escola: entorpir, embrutar, malmetre, esbudellar, violar, si la feina i representació d’un  home que, en principi, és el màxim càrrec d’educació d’un país té t’objecte d’atacar un dels principis sagrats dels drets humans, no podem sinó declarar-lo persona no grata, ni decent ni moral: vostés és un criminal, Rovira. I la història li passarà factura en vida. Més prompte que tard. A vosté i atots els que li han passat el ganivet assassí.

Però l’odi, allò que vosté defensa ara mateix, només és que odi -en voler eliminar la llengua de l’escola-, porta els homes al pitjor; i el pitjor és elàstic, com va dir fa anys en una magnífica novel·la traduïda al català un escriptor anglés: una novel·la que de segur no haurà llegit, a quin sant, si és en la llengua que vosté ni suporta ni vol que s’ensenye, si la fòbia lingüística li fa bullir males arts, sinyor, li trastoca el pensament i provoca que la ferida a l’escola mateix puga arribar a irremeiable: l’odi no fa per un representant del servei públic, que es deu a alumnes, a mestres, a les famílies sense excepció, i té el deure, aquest representant, d’elevar el coneixement i els valors humans, per ensenyar-los i defensar-los a espasa si cal: amb la vida.

Encendre un altre foc contra els mestres, contra els xiquets valencians, per c0ntinuar alimentant la desigualtat, la ignorància i el desencontre en educació és atiar els pitjors instints, els més asilvestrats i inhumans: fóra com ordenar als mestres que ensenyaren els alumnes a ser violents, a comportar-se agressius, irrespectuosos i violadors dels drets bàsics.

No cal parlar-ne de la dignitat, de tant com va costar a la civilització construir la democràcia, el progrés i la llibertat dels pobles: això ves si hauria de ser feina principal d’un conseller, un representant de l’escola i de la universitat del coneiexment: allà al paranimf de la universitat vella, n’hi ha aquell verset que ens indica la importància de l’estudi, de la ciència de la intel·ligència humana. Re, com mostrar-li el sabó a un porc.

No cal fer-ho més llarg, si ens entenem: com vosté a la llengua dels valencians, a la poesia d’Estellés, el mestratge de Fuster o a la narrativa de Valor, jo també li desitge el pitjor, criminal Rovira: sense embuts. Tant de bo la seua vida siga molt curta. La vida de conseller almenys.

La terra i la paraula… el llibre de Juli Capilla que hem presentat a la fira de Bétera. Dos conceptes d’intensitat d’una força titànica capaç de tombar un bou, un país estranger, de denunciar els invasors que no paren de malmetre el territori i la llengua, entre més exemples. La vida sencera. Com no voleu que en facen un goig tan joiós, aquesta tria. Nosaltres som de la vida, dels diaris a diari, de la terra, que és el camp, el paisatge, la terra que no torna, no torna la llengua, ni les converses amb els pares, no torna gairebé res de res. Avui hem fet passar per l’ateneu de Bétera la literatura del jo, Montaigne, Joan Fuster, Joan Garí, uns quants autors més si ho voleu veure així, tot d’un colp, Juli Capilla ens presentava el llibre sobre una pedra blanca, alba, el llibre de Pedralba, un homenatge als seus, als amics de sempre, als morts, a tots els morts, on són, tots aquests morts?; la literatura del jo ens permet d’escriure sobre els morts, fer-los parlar, debatre, enfadar-se fins i tot… El llibre del mestre Juli Capilla, autor i editor, professor d’institut, s’ha ordit amb cinquanta capítols breus, la majoria i cadascun poden llegir-se de manera independent. Els morts, els cementeris, les llosses, l’amic que ha mort massa prompte, massa d’hora, massa de tot. Però la literatura del jo què és, un home que parla d’ell mateix i sap explicar el món a partir d’explica-se ell. Som en un poble valencià de l’interior però podria ser qualsevol poble valencià que no siga gaire gran, que encara conserve aquell regust de poble, de gent al carrer, de xiquets que poden agafar la bicicleta sols, de portes amb la clau al pany, de finestres i balcons de ferro, de teulades a dues vessants, un poble de vius i de morts, morts de qualsevol edat… La sort d’un llibre com la terra i la paraula, una d’elles, és que hom pot començar-lo del revés. De l’endret, o anar a un dels capítols a l’atzat a vore què trobarà. T’hi trobaràs, sense pèrdua.

»De tan en tan torne al cementeri, com sempre hi entre amb sigil i respecte, llig les làpides… […] on són els morts?, què se n’ha fet fins ara, de tots els morts del món?»

Va venir una mestra retirada a escoltar l’home de Pedralba, perquè ella encara en té, en conserva, de coneguts en aquell poble, amics de son pare, d’ella. Vuitanta-set anys… On eren els joves, els vius, tots els vius del poble, anit? La mestra ens va acompanyar i alliçonar de colp. On eren, els altres vius?

«He vista la tristesa en els meus pares… […] Envellir és una merda, ha sentenciat mon pare una altra vegada, mirant-me els ulls amb una petició d’auxili que no he sabut correspondre amb cap gest, amb cap paraula de conhort o remeiera. Què puc dir-li?»

El paisatge i la llengua, el país de dins, de budell gros, a cada pam de terra, els noms que ens fan una vida, els nostres noms, els morts de la postguerra… L’home que venia de lluny i no vam saber com, no el vam convidar a sopar. OH, anit sí que vam badar profundament. Li’n devem una, doncs.

Uns dies convulsos, freds per la temperatura, en canvi d’una activitat frenètica i viva. Els llibres que es viuen amb passió són això. El Nadal a l’ateneu de Bétera són el temps dels llibres. Els dies que traginem amunt i avall caixes, novetats, presentacions, autors, música, sopars d’entrepà, el caliu del foc, l’envelat del corral… Són dies de llengua i de lectures en català, que és la llengua única dels llibres, en un país que patim cada dia, enlloc de viure’l amb goig. Sort que anit, Josep Vicent Frechina, que ens va presentar Vicent Torrent, la música popular, va resoldre una qüestió amb una resposta contundent i positiva: no havíem tingut mai tants dolçainers, ni hem apamat el valor d’algunes veus joves com la Maria o Titana, o el fenomen Botifarra… Hem viscut quatre nits d’impressió al corral, amb Toni Cucarella, Gemma Pasqual, DaniMiquel i el mateix mestre Frechina, i jo encara no n’havia dit gaire res. Quina imprudència, o quina pífia, deixar que se m’encomane cap desànim en els dies de major goig que visc entre els llibres, amb el caliu necessari del públic. Ja sabem que no som encara aquell minúscul poble d’escòcia, no ho serem si no ens espavilem a treballar de sol a sol, valencians, i ves que tenim senyals per redreçar-nos amunt, només amb aquesta novel·la de Cucarella, Qui de casa se’n va, ja mereixeríem elevar l’ànim i un monument a la muntanya cultural que representa aquest país minúscul: com diu josep blesa, a amèrica, aquesta novel·la ja hauria venut 100.000 exemplars i seria a totes les llars dels valencians… però ens costa de traure’ns la son, als mestres també, i als professors de literatura sobretot, que no ens han eixit gaire lectors, per això necessitem d’espavilar-nos, deixondir-nos, agafar aire net i càlid i començar de nou un any més amb esperança. Anit no vam poder tenir a l’envelat el mestre de mestres Vicent Torrent, però la lloa que en va fer Frechina em va emocionar de cor, amb una realitat que renaix, malgrat els embats i el setge que patim del cos d’inútils de la generalitat, del pp o del psoe, tant se val. Els uns i els altres són contra la llengua dels valencians, fins i tot contra el nostre patrimoni i la nostra supervivència. A mans d’espanyols, els diners i les inversions, fins i tot en una situació tan difícil com vivim ara mateix, se’n van a madrit, enviats per una ministra que diu ser de gandia però és tan antivalenciana com la resta de plomalls i pollastregots, la incapacitat espanyola no té límits, fins i tot alimentada i aplaudida per falsos valencians.

Tornem doncs a la festa dels llibres, a l’ateneu de bétera a la plaça del Mercat, ajudem les editorials, els autors, els il·lustradors, els llibreters, perquè necessiten ajut i reconeixement. No necessiten caritat ni misses, sinó lectors, homes i dones que s’estimen els llibres, un coratge nou i entusiasta, oncle Cep… Avui a l’ateneu farem la primera parada en la poesia, dins la fira, presentarem un llibre d’una autora de Bétera, el primer que publica, el bressol d’una vida, n’hi haurà joia i música, i perfum d’alfàbega, i de sabó i de roba estesa, un goig que s’encomanarà també per al dia dos de gener, en encetar l’any amb una exposició única, cloenda del nostre centenari més estellesià. Un regal. Una sopresa, una invitació a l’obra completa del poeta gros, el més gros entre els valencians, possiblement per diferent i popular, el més gros del país sencer. Els valencians encara no tenim clara una idea de pàtria, potser que tenim clara una idea d’humiliació, de senzillesa també. Una idea encara vaga de qui som i qui podríem ser.

Rosa Sandiego, presentarà avui a l’ateneu de Bétera, Bressol de ma vida, amb Pepa Alòs i una banda de músics… a partir de les 20.00h, ací ja tenim la primera prova del redreçament, si us hi afegiu.

A tres quarts d’onze, com diu Mari, no n’hi havia ningú. Patíem. Havíem encés el foc una hora abans, perquè els pares trobaren aquell caliu. Els xiquets no tenen fred. Però no havia arribat encara ningú. Fotre, serà veritat! Començava a despacientar el desfici, però aleshores ha arribat la primera família, després la segona… Uff, ja sembla que arriba una tercera família, un carro, dos carros de xiquets, de bressol fins i tot. Aleshores a cinc minuts, això ja no parava, el corral de l’ateneu s’ha omplit fàcil, i després el corral de baix, i encara dins l’ateneu, sí, encara venien més carros i famílies, i aleshores DaniMiquel i els mamomúsics han fet la primera cançó, i patíem si  l’espai seria suficient: un pàrquing de carros de bolquers, i pares amb xiquets al braç i xiquets per terra, i la festa no ha parat fins a migdia, que era l’hora pactada perquè el furgó de música pegara cap als Ports. Entre cançons DaniMiquel animava a comprar llibres, a fer “gasto”, a ballar i cantar i l’obertura era una festa pels llibres, per la música, per les cançons de Nadal i la fira de l’ateneu, que torna que és un projecte viu intens amb un programa que fa goig, moltes famílies han eixit amb llibres, moltes famílies no han eixit sinó amb aquella música imprescindible de la xicalla, però tota pedra fa paret i els músics cap a Morella a tastar aquella olleta o corder amb creïlla i un deler que convidava a passar aquest fred del vint-i-u de desembre… Hem firat avui més de seixanta llibres valencians, que d’una altra manera serien no sé sap on, perquè els magatzems es van enfangar, les editorials, algunes llibreries, milers i milers de títols i volums es van llançar a perdre, aquesta fira de l’ateneu ajuda sobretot els autors valencians, les editorials, els il·lustradors, dues llibreries, i convida autors de primera a trobar-se amb els lectors… No podem estar més envanits d’aquest goig que convida a ser dels llibres, d’una cultura especial que s’aprecia en viure-la amb aquella passió apostòlica i racional dels mestres, que explicava Steiner, Zurriaga o Montaigne, i encara som en el primer dia, el primer d’un calendari de sorpreses i encontres necessaris com l’aigua… Benvinguts.

Al passadís, recolzat sobre la paret, dret, en un teatre a vessar de xicalla, de mares i pares que els acompanyaven, miràvem embadalits l’escenari on hi havia en Pep i en Martí Catani. Una mare jove, també dreta, recolzada a la mateixa paret, al passadís del mateix teatre a vessar s’exclamava amb etts i utts i ais, d’aquella màgia a l’escenari, tan plàstic, tan bell, i els xiquets eren un quadre d’amiració, abocats damunt damunt de centenars de bombolles de sabó de totes les grandàries, que suraven, baixaven pujaven volaven esclafien no hi havia sinó ulls embadalits en aquest regal tan solidari com profund que venia del nord, més enllà de Barcelona diuen, granollers, cardedeu el vallés, sí, tres homes i un furgó carregat d’estris i eines i poals i tubs de vidre i molt de sabó, com aquella roba que en necessitava tant, si havia de ser neta, una màgia, un colp de sort direu, però no, hi ha un munt de ciència ací, en aquest espectacle d’en Pep Bou, i idees i creació i colps d’efecte que fan exclamar-se els xiquets, etts utts ais, i també n’hi ha oh, molts d’aquests ohs redons que fan el goig després que havíem passat l’infern, o gairebé que l’hem passat, perquè encara hi queda molt de rastre. A través del Vicent, i del programa a Vilaweb de la tertúlia proscrita que dirigeix la Txell, em va telefonar en Pep: vull venir, vull baixar a València a admirar la xicalla, després d’unes setmanes tan dures. Aleshores ho vam amanir en un bot, perquè ens vam entendre com si ens coneixérem de sempre, en Pep i jo i nosaltres: vindré a regalar-vos una vesprada d’espectacle. Els xiquets no volien anar-se’n després, seguien abocats a l’escenari a veure si tornarien les bufes de sabó, la màgia de la física, com explica el matemàtic albanell, sí que n’hi ha de màgia brillant, de música, de llums, en el sabó d’en Bou, que fan que l’escenari siga de més a més un quadre plàstic, una pintura, un colp de tendresa viva per tots els xiquets que han tingut la sort, la bona decisió de ser-hi: l’òscar, el martí, en pep, quins tres que no han tingut el dubte de dedicar tres dies complets de la seua vida per tenir-nos atrapats una hora i escaig, dins una bombolla capaç de fer-nos oblidar la duresa de la vida en molts moments, de continuar encaterinant-nos per anys i anys, amb les esperances intactes. Per cert, n’hi ha cap pare que no haja tret el mòbil per capturar el moment? Quin regal, oh, deia una mare quan eixia, gràcies per això, em deia. I la primera mare jove, que encara era allà, encara afig, quina sort tenim, després de tot…

[la foto és del josep, aquest matí a l’escola, en directe xa, la màgia i la ciència de les bombolles… ]

«La humilitat consisteix a sostenir la vida enmig de circumstàncies la gravetat de les quals justificaria desesperar-se.» Final de l’article de Joan Ramon Resina de dilluns nou de desembre de dos mil vint-i-quatre.

Als valencians, que només ens salva del KO diari la campana de renàixer cada dia, la frase filosofal ens ajusta com la pana a l’hivern. Com un llençol de franel·la. Ves que tenim exemples per desesperar-nos, matí vesprada i nit, però ací que ens mantenim fidels, supose que per sempre més. La manca de llibertat, el despropòsit espanyol contra el nostre territori. L’assot del pp al govern de la generalitat, una infàmia política ordida per pocavergonyes, com n’hi ha a les diputacions als ajuntaments… som a mans d’inútils que provoquen incapacitat i mort. Ni així doncs no podem desesperar-nos. Mai. O gairebé mai. En la mateixa pàgina a Vilaweb, compartia Joan Ramon un article amb Assumpció Maresma, que també ens dibuixava l’infern en simbologia o personatges protagonistes on agafar-nos —sempre va bé tenir una corda que ens assegure, malgrat els descreguts o els nietzschians. Que no ho hem tingut mai fàcil, mai de la vida, ni a mans dels espanyols, ni a mans dels falsos valencians. Això ho supose. Però la desesperança tampoc no ho té gens fàcil, amb els valencians,. D’una altra manera faria anys que seríem morts, tots sense excepció. Sí, ja sé que no pintem una mona ni alcem una paella de mànec, però vet ací que encara hi som. Lluny o ben lluny del nostre ideal de llibertat, d’una independència necessària més que l’aigua, si no volem que ens maten un a un, o a centenars, com el pp ha fet amb la gota freda. Com el psoe faria si ho necessités. De primer són ells i les seues butxaques, després ells també. I els valencians a traure fang i a engolir-ne, tot en un dia, en una vida acompanyada dels paràsits que ens ha premiat el cel i l’infern de la bíblia. Ni per a cagar no som lliures, si ens haurà tocat el brou fred i el paper aspre. Però de desesperança no en volem ni gota. Sobretot perquè ara mateix, la nostra vida, la dels valencians, un colp el llop se’ns ha cruspit, ni caçador ni tisores per obrir-li la panxa, ni pedres per bescanviar-nos. Final del conte. Ara, de desesperança, ni gota. Sostenim la vida i ens sostenim, per anys i anys, malgrat la gravetat de les circumstàncies. Avui he passat per Picanya, pel barranc, pel polígon, per la via, pel passeig de la primavera… I tant que la realitat ens ha tocat per desesperar-nos. Però ves, demà un altre dia… i un altre un altre més. Amb la humiltat de saber-nos lluny de la llibertat, l’única raó que ens sosté humans.

Dilluns vaig veure zoom a àpunt, la televisió que de tant en tant sembla que vol fer bona televisió, amb detalls que se’ls escapen (conscientment), que no ho podem tenir tot, malgrat que ho demanem tot. El viure de l’horta amenaçat, cada dia que passa. Ja havia escrit fa més de mil dies (per dir-ne una quantitat a l’atzar) que l’horta si fóra a europa -no penseu l’europa que espanya apunyala de continu-, si l’horta fóra enmig d’europa, seria un indret tan conservat com el museu impressionista de parís, el camp de florència o aquella ciutat universitària de l’oest d’alemanya, una joia estimada, preuada, amb tot de recursos i idees. Però ves que l’horta no és la xampanya, és a València, que vol dir a mans d’espanya, poca broma ací, i per tant que hom pot enrunar, insultar, amenaçar i fins i tot apunyalar. De l’exquisitesa  del seu paisatge, dels camps, de les varietats, dels homes i les alqueries, de les séquies, no en parlaré ara, només me’n fotré de les amenaces constants dels depredadors, el pp i el psoe, que amb l’excusa d’enriquir els amigots, els refillets, i de pas untar-se les llesques corresponents de la invitació, no paren de cercar maneres, subterfugis, mangarrufes, trampes i paranys per pegar amb bala, amb civils, amb pales i excavadores, amb pistola, contra els homes i dones que l’habiten. Aquests partits criminals, no només no ajuden, ni faciliten, ni inverteixen a l’horta, damunt l’amenacen de mort constantment. Els uns i els altres, i en el programa de dilluns ja vam veure el psoe com disparava, el mateix partit que ara s’ompli la boca que no ens abandonarà, que serà ací amb nosaltres després de la Gota, per al que calga. La mare que els ha parit, amagueu-vos fondo i agarreu-vos la butxaca, si diuen per al que calga: si són lladres, ens robaran, si diuen què, ens degollaran, ens faran dins d’un sac i ens colgaran, pel bé del seu futur miserable i incapaç.

L’horta és vida, valencians, i per això aquells partits espanyols no poden sinó amenaçar-nos de mort un dia i un altre i encara un altre més. Encara no entenc com àpunt va permetre aquell adolescent botifler amb la bandereta al canell, incapaç de parlar la llengua del iaio i encara burlar-se’n del seny que aquest mostrava, ves quin tararot d’exemple fa passar la televisió dels valencians per bèstia grossa.

Però els alcaldes, del psoe i del pp, a construir, a fer polígons, a créixer sense volta ni solta ni paella d’arròs.

Serà la intel·ligència…