L’esperit del natalici

El natalici cada any ens avança l’horitzó o ens llança cap a l’horitzó?, ens uns moments que tenim repressió i llibertat a tocar, una vivesa d’accions com no vivíem, i un precipici espanyol camí del segle XIX, a tot estirar meitat del XX, pobres, de retorn a la seua fragància impura, no serà frívol això dels natalicis?

Sí, que vivim una repressió agegantada per la voluntat de partits espanyolistes que es pensaven, ells només, que eren demòcrates, malgrat que venien d’una lliçó europea més feta, més culta, en canvi d’herències feixistes que no poden estar-se de reviure el pitjor de l’essència humana: a ponent que és espanya, no han mort mai, les essències, ni ningú no ha sigut capaç d’eliminar la caspa ni el pernil més ranci; fa pudor de polil, de boletes d’armari tancat, tan humit que tomba i és la tomba de drets i llibertats bàsiques;

I malgrat els colps, i la repressió, i una policia assassina de valors, el natalici, seixanta anys de colp, exactes. Un esperit com el dels joves… Aquells joves i els seus pares i iaios viuen un esperit com mai, a tocar, a una distància tan curta que tot s’ensuma nou, i viu i joiós perquè res no els aparta del somni dels pobles lliures, a tocar si, perquè potser en tenir-ho, com gairebé tot i ja passa amb tot, res no serà així d’esperançador:

Tu veus un regal embolicat, tanta sorpresa, i el goig és tan alt, altíssim, tan ple, en canvi que en destapar allò desconegut queda la feina del dia a dia, la feina per endavant, començar de cap i de nou: vas fent anys, i l’humor no canvia i no ens canvia, continuem amb l’esperit de quan érem joves, però sense ser joves, tan joves com els joves que ara són al carrer, que organitzen assemblees, acampades, una lluita constant i coratjosa, nosaltres també hi érem fa molt en assemblees i acampades semblants, però ara, ai, sembla tot tan a tocar, tan aprop, tan nou… Som l’esperit, sí, l’esperit d’un horitzó que és ací davant, més aprop que mai.

De sobte, el natalici. D’un colp, pel vent que ara corre en favor de la llibertat, malgrat espanya, que es veu que allà el vent és impossible, si no és destorb, o ponent o pitjor encara, un vent de presó contra un vent de llibertat, que mai no seran el mateix vent. ja ho cantava Raimon. Per cert, sabem res de TV3 al país valencià?

De colp, el natalici.

Espanyols o lliures, podem triar?

Per escapçar-nos la llibertat, què ens vendrà espanya? I què seran capaços d’admetre els compradors, els pactistes, aquests que ara canvien fum per sofà i puro?, promeses?, gossos amb llonganisses?, obrir la TV3 al país valencià en el segle XXII?, corredors per fer anar la taronja contra el caqui? per acceptar que ells decidisquen sempre el nostre finançament? Això és el millor, ai?

Explica Ahmed Mulay, que els colons espanyols els van construir cases per atreure’ls, als saharauis, en canvi de destruir-los la llibertat, en canvi d’oferir-los fronteres, passaports, i carnets contra la itinerància, la mobilitat, la llibertat majúscula. El resultat ja el sabeu, una majoria de saharauis viuen en campaments de refugiats fa molts i molts anys, perquè els espanyols els van malvendre a un altre colon si fa no fa d’idèntica mala pell.

Però a l’Aaiun, hi havia el barri de Zembla, o casa de pedra, a la perifèria, on, de manera espontània i sense permís de les autoritats, els saharauis construïren cases amb fang, pedra i ciment. Explica Ahmed, que allò es convertiria en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. S’hi vivia —veure, sentir, oldre— un fervor nacionalista nat, que a cada poble embarca cap a la porta que porta a la dignitat perduda en els temps passats, davant les forces intruses. [viatge a la saviesa del desert, Ahmed Mulay Ali Hamadi]

El professor Joan Ramon Resina explicava dilluns al seu article a Vilaweb els conceptes bàsics de nacionalisme, sobirania, unitat en l’objectiu, fins i tot els dubtes existencials entre l’objectiu independència i l’objectiu utopia —supose que molts ja pensen quin tipus de país serà la República Catalana, si ha de mantenir bàrbars com el Buch, o polítics i polítiques (maneres de fer política) incapaços de cessar-lo davant l’atrocitat o l’acaçament.

Quan veus interessades i corruptes insulten el concepte nacionalisme, atribuint-li tots els pecats bíblics, obliden que, com en tots els pals del coneixement, n’hi ha interpretadors, dansaires, balladors, o jugadors de cartes, i del sac dels dimonis hom pot traure bones persones, bons professionals, o només quincalla humana (el president del parlament Europeu, per exemple, o la majoria dels comissaris europeus, o ves a saber quants centenars de polítics més…). Però com bé diu el professor, el nacionalisme és, primer de tot, sobirania popular, i ací ens troba i troba una majoria dels independentistes que durant tres dies han posat en escac els estats d’Europa només per la seua il·lusió i coratge per la llibertat.

Si sóc nacionalista o valencianista a seques?, fóra com demanar si ara m’estime tant ser a l’escola com ser al camp, sense deixar de llegir a través de les xarxes què passa en aquest cor de món on viu la nostra revolució més propera, més propera física i psicològicament, en canvi de saber què m’admira, m’emociona, m’il·lusiona cada dia, en viure això o allò, entre més activitats que la setmana ja s’encarrega d’ordir, de franc, voluntàriament.

L’admiració nacionalista dels catalans té una càrrega emotiva que els espanyols no poden compartir. Per això que ells no entenen què passa (una part de la culpa és perquè els mitjans els ho expliquen tan malament, que fins i tot nosaltres ens costa d’entendre si són rucs o van nàixer per no saber escriure, pobres, aquells periodistes), no entendran perquè vivim aquesta emoció de pre-república, de pre-independència, que, dissortadament, ells no podran sentir mai. Mai de la vida. Perquè descomposició és contrari a construcció, amarguesa a il·lusió, pànic a joia, repressió a lluita, i aqueixa diferència de concepció del viure i dels valors de viure, posa anys llum entre dos països veïns, antagònics i oposats, que separen la foscor de la llum, i la regressió de l’èpica de la història.

I vostés, valencians del camp de Túria, de València, d’Algemesí o Picanya, què volen viure? Foscor o llum? Harmonia o agressió? Taronges nàvels o brics de mercadona?

 

Valencians pel feixisme, milers de valencians!

València capital del feixisme? Home, això fóra trair aquell esperit republicà, si no fos que en aquesta segona idea, en l’esperit n’hi ha una part romàntica mai no esclarida. Fóra anar contra la identitat valenciana, tan escassa com necessària per poder respirar, aquests dies pot-electorals, de resultats valencians tan nefastos com esperançadors. De l’esperança, els valencians, hem de ser capaços de fer-ne virtut. D’una altra manera mo n’anem a collir i ens gitem a dormir davall una soca de Nàvels de Foios. Esperança perquè, tan avall com ha caigut el vot valencià, una majoria en favor del feixisme i l’espanyolisme (una sola cosa tota plegada), només que ens queda camí avant, per salvar-nos i travessar el desert, dos deserts, tres deserts si ens cal, perquè el camí serà llarg, i dur, pero d’això no n’aprenem ara, que ja venim d’una herència que ens ha castigat sobremanera.

Si repassem les dades d’ahir n’hi ha per a caure malalt. Ciutats, pobles i encara pedanies on l’extrema dreta ha guanyat de carrer, amb majoria absoluta. I encara si sumeu el psoe, que és 155 tot plegat, i un allau de retallades democràtiques, d’agressions, d’impunitat davant el feixisme, el 80 per cent dels vots valencians van a opcions antivalencianes. Això és, que atempten contra els recursos, el patrimoni i els drets dels valencians, en canvi d’atiar els espanyols, que són un màster en corrupció, lladrocini i polítiques de la injústicia. Això és, una majoria del vot valencià prefereix ara mateix tota la parafernàlia espanyolista i el que representa: monarquia, militars, gc, i un finançament de pena. Tot això qui ho vota?, els llauradors, els joves, els treballadors de mercadona?, els funcionaris, els militars?, els rectors? Sí, una majoria del vot valencià ha renunciat al valencianisme, al feminisme, al republicanisme, a la justícia, a l’honestedat o a la decència.

Doncs, au, a fer pedagogia. Com fa anys que venim predicant, però a veure si ens afinem i guanyem una mica d’eficàcia. Però abans caldrà passar per l’oculista de Xiva, perquè potser la lletra és la A, i nosaltres no la sabem veure, que posa ací?, la A!, com?

Però la pedagogia no és suficient, amb tanta repressió com vivim, i una vida política tan cendrosa. Per cert, sinyors de més espanya, no serà hora de reclamar que reobrin la TV3 o ens esperem a provar-ho quan governe la fatxenderia total?

 

 

Més espanya, de calbot!

Espanya ja venia apuntant al feixisme, fa molts anys d’això. No caiguem ara de la figuera. El feixisme no se n’ha anat mai. Perquè se l’ha consentit, alimentat, subvencionat, malcriat de sempre. Espanya té un pessebre corrupte, criminal, fatxenda, “feixista” del qual no se n’ha volgut desfer mai. Ha sigut als llocs clau del domini polític, judicial, eclesial, militar i monàrquic. I aquest nucli dur, tingués o no majoria, deixava fer i passar una mena de representació democràtica: eleccions, sí, cada quatre anys, però que ningú no toqués allò principal. Quan Euskadi semblava dir prou, els van prohibir uns quants diaris i partits, amb una facilitat que tothom va admetre, aplaudir o riure: el nucli dur guanyava. Quan Catalunya ha posat contra les cordes aquell podrimer d’estat, el nucli dur ha tocat a xafarranxo. Han legalitzat el feixisme i ja van fent com si tot això que passa fora normal i es naturalitzés l’agressió, l’amenaça, vaja com si es pogués fer el retorn al franquisme de manera democràtica, sense que calgués res més, ni una guerra, perquè ells imposen el pitjor dels sistemes polítics: la dictadura des de les eleccions.

Els noms propis d’aquest feixisme, ja els sabem, són a la monarquia, als cossos de la repressió, a l’església, i s’hi han afegit els de la justícia, els marchena i els llanera de torn, els borrell, els buch, i tot aquest reguitzell de caçadors contra la democràcia, amb els noms de sempre, violència, el pp, C’s, els nous del Psoe, que no s’ha arrugat a jugar el paper del pitjor falangisme del s. XXI.

Però, per què València?, com s’explica aquest infern feixista pel morro fort?, com ens agafa als valencians de ser espanyols, bo i sabent que ens robaran, maltractaran, agrediran, que se’ns fa difícil explicar que la realitat, malgrat que esperada, provoca un mal de panxa de psiquiatra? N’hi ha qui tindrà mal de panxa per anys, perquè en poc temps ha regirat el seu partit a l’extrem dret sense possibilitat de retorn, i els seus militants s’hi han aconformat amb la fel de combatre la democràcia en favor dels franquistes. Pobre PSOE, que en dirà la història dels inútils que el van buidar de contingut, de fermesa per la llibertat, ara que vol ser monàrquic i falangista: i ves que Vox ja era al pp, a c’s, al psoe mateix, a tort i a dret, però ara s’enfila amb nom propi fraquista en alguns pobles valencians com a primera força (Nàquera, la Pobla de Vallbona, Sant Antoni de Benaixeve, Serra, només al Camp de Túria…).

Ara bé, el feixisme més cru ja hi era, no se n’havia anat mai, perquè la Transició va ser això, un pacte amb el feixisme, i ara VOX li posa nom, perquè allò que hi havia escampat en altres partits s’aplegue en un sol corral. Que fa mal? Fotre si en fa, ens en fa molt, perquè aquests no pensen en clau valenciana, ni en el camp, ni en la taronja, ni en la democràcia: aquest no estan per hòsties, o justament hi són per això: aquest només volen repressió, masclisme, violacions legals, bous i vaques, i un estat militar contra el món. Els joves repartiran pizzes, i els de major èxit guanyaran mil euros, en canvi de més gc, més policia i draps espanyols als terrats, a les teulades, als balcons… Ara, tant de mal fa això de VOX com veure al PP de primera força. Si fa no fa, són els mateixos corruptes, l’extrema dreta profunda, que atempta contra la transparència, contra l’escola, contra la llengua, contra la sanitat… Hi són per robar i nosaltres encara els paguem amb vots i favors perquè continuen delinquint. I el Psoe si fa no fa, els va al darrere d’aquest fracàs, és l’actiu principal d’aquestes eleccions de pandereta, perquè no vol dialogar amb catalunya, pèruqè prefereix de tenir presos polítics a tenir democràcia, perquè prefereix pactar amb el franquisme que enfrontar-se a la realitat d’un estat caspós i arruïnat, moralment i econòmica.

Sort que nosaltres som part d’un altre món, malgrat que els valencians, una majoria, continua donant-los ales i pinso, nosaltres som també un altre món. Com si no n’hi hagués memòria ni vergonya, ni una història que espanya no acabarà mai d’explicar. I també som Tsunami. Ep, en unes hores farem bona cara i a treballar. Com cada nit electoral, ni riem ni tenim l’ànim tranquil.

*Faltava aquest vent, i el ponent de la setmana que ha fet més mal que una pedregà, en els arbres i les collita. Perquè em va mossegar un gos, ara em diuen rabiós!

Valencians, que espanya no ens torne a enganyar!

Diumenge n’hi ha xafarranxo d’eleccions. Una altra vegada. I una altra vegada, els valencians tenim l’oportunitat de no equivocar-nos. De decidir pel nostre compte què volem, què volem per al camp, si ens en queda gaire, què volem per a l’escola, per als nostres fills, que volem als centres de salut, als hospitals, perquè els metges ens cuidem, què volem demanar-li al nostre govern i encara per oferir als nostres joves, una exiida digna per al seu futur. Sí, tot això ho decidim diumenge, si és important el vot i quina opció triarem.

Per endavant, cap dels partits espanyols, del PSOE al PP; de C’s a VOX, mai no han fet res pels valencians. Bé, sí, arruinar-nos. Robar-nos, corrompre, vendre’ns… Perquè mai han tingut interés per València, mai, si no era per xuclar-nos la sang, els impostos, la hisenda. I ens han deixat un rastre d’infrastructures defectuoses, vergonyoses, pobres o a mig fer, en canvi de fer-nos pagar com si tots els valencians fórem rics o, pitjor, fórem idiotes e mig a mig.

Així que diumenge tenim l’oportunitat de canviar definitivament, si volem començar una nova vida o si volem deixar un país en el qual els nostres jves tinguen cap oportunitat: d’una altra manera, llevat que sigueu dels que xuplen del pot, o participen de les llepades, repartiran pizzes o faran de cambrers, malgrat que hagen estudiat això o allò, o com a molt els pagaran un sou de misèria, perquè ells, el PP i el PSOE, ja se n’han encarregat, de buidar els calaixos, els bancs i les caixes.

I si sou vells, o pensionistes, o jubilats de quinzet, encara ho tindreu pitjor, perquè de tant com han robat, aquella quincalla política, no ens han deixat sinó les engrunes. Un pa sota el braç i qui vinga després que es muira a treballar amb el cap cot i el cul en pompa. Sí, aquells partits espanyols s’han gastat milers de milions durant anys en una ruïna, en els seus capricis, luxes i comptes propis, i es pensen que, perquè han adobat un camí, un tren, i un palauet, han complit en parròquia. Una merda de vaca, tots aquells polítics espanyols, sense excepció, han robat, enganyat, malversat o invertit en autèntiques ruïnes que afavorien els seus amigots, les seues famílies, i les seues butxaques. Sense pegar brot en la vida, que n’hi ha que s’hi han dedicat sempre, a la política de viure de no fer res, han gestionat pitjor que no es podia pensar, i ves si Europa ens havia enviat diners i diners, doncs han deixat l’hort erm, s’ho han gastat tot, i no tenen ni per pagar allò bàsic: retallades en allò esèncial, educació, sanitat, serveis, vells, atenció, dependència, en canvi d’augmentar la despesa en militars, armament, policia, empreses corruptes, i els comptes propis. Per això no els en falten mai, de diners públics.

Si, podem evitar aqueixa merda, diumenge, sempre que deixem de votar els partits espanyols, que no tindran pena en continuar robant-nos, furtant-nos fins i tot el patrimoni i el futur dels nostres fills.

Diumenge envieu-los a pastar!

El PSOE contra la democràcia (2)

Espanya va convèncer milers de de valencians que s’havia reformat. Era un miratge, sí, però molts valencians se la van creure, fins i tot van escampar que, amb ella, València lligaria els gossos amb llonganisses, que el camp seria llaurat pels àngels, que la taronja ens trauria de pobres, que ens plourien els milions embolicats amb seda, gairebé que el món seria als nostres peus, perquè teníem el millor paisatge, un clima que mai no ens fallaria, la mar de Sorolla i les paelles, com els xiquets que arriben de París, vindrien regalades i amb l’allioli de franc.
Espanya ja ho va adobar per enaltir el floralisme de pesseta, amenaçant-nos que Catalunya ens robaria, que ens furtaria els fills, que mataria la nostra economia, es va arribar a dir que Catalunya prohibiria les falles i ens obligaria a canviar la sang del cos pel vi del Penedés. Però allà a Catalunya, que volien ser Europa, que tenien ideals, i una filosofia pels valors que no Espanya deia que ens convenia, els valencians els la bufaven. Ells anaven a la seua i espanya contra nostre… Feu-nos cas, ens deia Espanya, nosaltres som moderns, encara que portem la clenxa engominada, però us cuidarem, no us faltarà de res. No sigueu ximples i no estireu pel valencianisme, que fracassareu.

El missatge va fer forat i els valencians ens vam agenollar davant d’espanya.

Efectivament, una majoria de valencians va fer cas d’aquella amenaça (la lliçó va entrar a sang, pel clavegueram, amb bonificacions i regals sorpresa). El PSPV va vendre’s l’ànima al partit d’espanya, el PSOE, i allò ja va rodar cap al sidral que coneixem: durant molts anys el PP i el PSOE van ensenyorir-se dels valencians, ara tu ara jo, cada pedra feia paret per al partit i per a espanya, i els valencians perdíem bous i esquelles: perdíem el paisatge que es convertia en un cagalló urbà tot ple de casetes… Sorolla, mort feia anys, perdia les barques de la mar, els bous s’ofegaven, els espanyols ens castigaven els camps, els pobles rurals perdien els veïns, les inversions eren per als amics d’ells, en canavi que els valencians pagàrem la despesa conjunta, els vicis, els luxes i encara, sense adonar-nos-en, espanya (el PP i el PSOE) ens van regalar l’última de les sorpreses: ens fan robar totes laes caixes i bancs valencians. Ens van deixar nets com un plateret.

La resta ja la coneixem: els valencians no érem ningú, una merda en un plat, havíem de malviure, de demanar almoina, de treballar fins que ens moríem de treballar sense traure’n suc, havíem de deixar els camps, les cases, érem desnonats, en canvi de passejar-nos a pidolar, a pidolar, que espanya ens subvencionés el deute, l’interés…

—No us preocupeu, valencians, ens deien: us passarem una renta en canvi que continueu agenollats, callats, muts, votant al psoe i al pp, que som els que sabem de governar-vos!

El resultat és que espanya ens robava, ens robava, ens robava, en canvi d’acusar-nos que no en féiem prou, que havíem de treballar més, que la quota no arribava, que si no volíem que vinguera Catalunya a prendre’ns la festa, ens havíem d’esforçar a ser bons espanyols, millors espanyols, per continuar pagant-los, per suplicar-los que ens cuidaren, que ens deixaren ser espanyols en comptes de valencians, perquè els valencians no podíem ser majors d’edat. No senyor.

Total, que el robatori continua, mane qui mane, i setanta anys després, vuitanta anys després, ens han arruïnat, com han fet sempre, però ens hem quedat amb una mà darrere i una altra davant, escurats els valencians.

Perquè en dies d’eleccions, l’extrema dreta (tots els patits espanyols del PSOE a VOX) continue demanant-nos que hem de deixar robar-nos, que ells ja decidiran el millor per nosaltres. El pitjor, el millor, ells ho decidiran tot, mentre els valencians no ens plantem i diem prou. Que vol dir ser valencians per damunt de tot.

[continuarà]

 

El PSOE contra la democràcia

Els hereus del falangisme o de pitjors patrimonis reclamen el nom de JoseAntonio, com si s’haguessen instal·lat ahir ací i allà, amagats entre aparences i mudes que semblaven, només que ho semblaven, democràtiques. Els hereus falangistes fan actes franquistes, perdonen crims de l’extrema dreta, en canvi d’atacar la llibertat i la democràcia. Que tot plegat ve de lluny. Quan els membres principals del partit es van vendre l’ànima en canvi de tenir els vicis de la dreta. És veritat que, d’uns anys ençà, el partit que de bon principi aparentava maneres i respecte per uns principis democràtics, va anar destapant-se, va obrir el millor dels flascons de la corrupció i encara de la connivència amb el terrorisme d’estat. De tan gros, van haver de fer presó, uns quants dels seus, però només uns quants mesos, malgrat els morts, els segrestos, els atemptats ordits i encara les tortures contra joves demòcrates. Era un preu menor per un crim major: l’ànima i la mare ja eren venudes, el pitjor ja havia passat, ara només calia cobrar. Cobrar durant anys el pecat dels traïdors: poseu tots els noms propis que imagineu, el senyor X, guerra, espanyols, bascos, valencians, catalans, n’hi havia de tota mena en aquell partit: del primer a l’últim, hi caben milers de noms, corruptes i criminals.

No és ara que el PSOE s’ha destapat antidemocràtic. Ens els anys noranta, en els vuitanta, durant els anys dos mil, no n’hi ha dècada que aquest partit no haja actuat amb deslleialtat a la democràcia en canvi de tenir quota de poder, famílies que cobraven, que callaven, que amagaven corrupció i crim, s’hi afegia el partit com un valedor ferm dels cossos de repressió, als quals encobria accions típiques de governs autoritaris, feixistes com els primers. La tortura, la memòria oblidada, la tortura fins a la mort.

Això d’aquests mesos, aquest revifalla sense vergonya en favor de lleis de repressió, d’accions contra les llibertats bàsiques, lleis, normes i actuacions impròpies d’un partit o d’un govern demòcrata, només que el despulla davant el món: gent al capdamunt d’una mediocritat esfereïdora, que no s’arruguen a ordir violència, a negar-se a investigar autèntics terroristes, que inflen bancs i empreses en canvi d’actuar contra els propis votants, una majoria que es pensen i se senten obrers, mentre el partit menteix en els números, en l’economia, que no s’està de fer més despesa en militars que no en sanitat, que retallen en educació en canvi d’augmentar el clavegueram, aqueixa és la política vertebral d’aquesta desferra pròpia d’un partit caspós, incapaç d’apostar pels seus possibles votants, però disposat a parar la mà de les empreses més corruptes i mafioses d’espanya. Corrupció, mentides, vicis, diners, molts diners…

No ens ha estranyat que molts dels governants del psoe vagen de bracet amb gent de l’extrema dreta, feixistes, colpistes, franquistes, ensenyant connivència, rialles, negociots a curt i a llarg, ara jo, després tu, els uns es tapen els altres, es defensen, impedeixen investigacions al parlament, conviuen amb els jutges, els ordenen això, els pugen i els posen a gust, per gust, en canvi que, després, aquells sabran decidir que convé, a tots plegats. El PSOE, ves, que en els anys setanta semblava allò i açò, ai, que ho semblava, s’ha tret la màscara, la pana, la vergonya, la dignitat d’un partit dins les estructures d’un estat corrupte, criminal, viciat, paramilitar i parajudicial. Tot aquell temps que van enganyar militants, amics, gent honesta i humil que li atribuïa progrés o atenció social, ha desaparegut: el present del psoe és en favor d’arruïnar com més gent més guanyaran a la primera fila, seran consellers d’energètiques, o d’empreses privades abans subvencionades, emparades, protegides, perquè continue la corrupció major, que res no canvie: el franquisme viu, la monarquia corrupta, l’empresa frau, els bancs aviciats, l’església panxacontenta, totes aquelles medalles i penjolls sobre els pits de militars i policia de rang.

I diumenge l’estat tornarà a representar un sainet, com en una democràcia, malgrat que haurà d’invertir milions d’euros en campanyes de publicitat, per fer creure al món que som democràcia, que tenim respecte per les lleis, per la dignitat, pels drets universals. Però en realitat som turquia, la xina, rússia, pel que fa als drets. Arruïnats, però semblem una altra cosa. I pitjor encara, aquesta mentida també la defensa europa, aquell parlament on també hi viuen corruptes, del pp i del psoe i d’altres penjolls o ases o rucs que no sabem en canvi de quina cosa, espanya els paga, per ser capaços de mentir, de falsejar. d’enganyar, i fill de puta l’últim.

[continuarà]

 

L’esperit de l’Ateneu

«Alguna cosa es mou també al País Valencià; l’esperit bufa allà on vol i ningú no pot embridar-lo. […] No és cap esperit metafísic ni cap quimera territorial […] L’esperit és memòria i voluntat d’ésser. I el de Catalunya (i el de l’Ateneu de Bétera*), en particular, una enorme i imparable fam de llibertat» Joan Ramon Resina

Fa temps que seguesc amb deliri els articles del professor Joan Ramon Resina, que tenen sobrietat i brillantor, estudi i rigor lingüístic, però sobretot, no fan concessions, en canvi d’exigir-nos, als lectors, una gimnàstica mental que no exercim amb gaire freqüència, ni en les lectures ni en l’oci. L’article d’ahir, The Spirit of Catalonia, és una lliçó extraordinària de quina cosa és aquest Esperit que Catalunya, la seua gent, ens va regalant fa anys, però sobretot, les darreres setmanes, amb major intensitat. N’hi ha qui diu que la primera de les revolucions del segle XXI és a Catalunya, i possiblement a Europa siga del tot cert, que el jovent de Catalunya són ara mateix el poble de major coratge i més tenacitat per la llibertat i els drets universals. El jovent, els iaios, els pares…

Salvant les distàncies i l’adjectivació d’humilitat pel que fa a la magnitud, voldria fer el paral·lelisme d’aquell esperit amb el de l’Ateneu de Bétera, un llum dins la comarca del Camp de Túria, en favor de la democràcia; avui, possiblement, l’únic finestral físic d’acollida de drets i de valors. Potser per això, les amenaces i els atacs han sigut ordits i organitzats per fer-lo callar dins la revifalla general del feixisme atiat pel mateix govern de l’estat espanyol i els seus grups de violents. L’atac vergonyant i impune a l’Aplec de 2018, i al sopar groc en solidaritat amb els presos i les seues famílies per grups de radicals organitzats, el pp local i uns quants dels veïns feixistes de sempre, van ser permesos amb connivència i nocturnitat. De fet, les amenaces han acabat de fer blanc en una part del públic habitual que ara desestima de participar-hi, pensant que la democràcia, o la llibertat de drets, potser que siga un excés, si el vent que bufa és d’aital amenaça que fa tremolar les conviccions, per com fins i tot despulla la fina pell de certes beatituds còmodes o benestants.

En canvi, a la ciutat naixen noves respostes contra el servilisme o la violència gratuïta, i encara per la solidaritat amb els presos polítics i contra l’agressió policial, destapen una resposta contundent de moviments juvenils que diuen prou. Com diu el professor Resina, alguna cosa es mou també a València, cansada com està del càstig en tots els sentits, pel finançament criminal al qual ens castiga espanya, pel setge a la cultura, a l’educació, a la llengua, als mitjans… L’abús espanyol va tenint una resposta cada colp més majoritària, i a Bétera, aquest porta oberta al debat, a la llibertat i a no tenir por de la repressió, és a l’Ateneu de Bétera.

El 9N ja tenim un programa viu i polièdric, si us voleu afegir a la reflexió pública, vibrant, sirollosa, d’aquest esperit rebel i inconformista del nostre corral epicurià.

 

 

 

 

A MésPaís repartiran pizzes

Un home de #Compromís diu que són l’única alternativa valencianista amb cara i ulls, malgrat que l’acord que defensen és amb MésPaís que és, en el fons i en la superfície, Mésespanya. Bo i sabent que espanya és ara mateix un estat feixista, que ho és per molts dels detalls judicials, policials, polítics, econòmics i de clavegueram (no cal anar al fons dels militars, l’església, els bancs, la gc i les grans empreses que controlen allò bàsic), dubte que l’alternativa triada siga la més encertada, si bé potser que els done rendibilitat: però en canvi d’acceptar la monarquia, els botiflers, el malparit finançament de sempre, la submissió a madrit, el domini de la meseta sobre el nostre país, acceptar la vergonya del camp valencià, o fins i tot, la incapacitat política de governar amb sobrietat i polítiques agosarades: adobar uns detalls, les voreres i els fanals, fer net en la corrupció (!), o millorar les economies locals no és suficient, que no ho és, per llançar que amb espanya anirem bé. Pitjors és voler vendre’ns que fora d’espanya no hi ha res, o potser que l’alternativa és massa incerta, tanta llibertat, per posar contra les cordes un estat corrupte i decadent, com ha fet catalunya, que això espanta més del compte i els treu de la comoditat del sofà i la regidoria a la butxaca.

És ara i ací on caldria ser més valents i agosarats, i decidir-nos per ser valencians d’una vegada, sense esperar, quatre anys més, a ser guiats per senyorets progres, com si els valencians necessitàrem sempre un bastó, un gos pigall o una gepa carregada d’aquelles intencions espanyoles, com si els valencians no fórem capaços de trencar un plat si espanya no els en dóna el permís: a llepar, uns quants més, durant anys i panys, uns quants només, mentre ens continuaran robant, enganyant, maltractant. A llepar, uns quants acomodats, acovardits, no siga que el llop, o la ràbia, o la memòria, siga tan molesta que pose en qüestió el sentit de ser valencians per endavant, i aleshores espanya, i els de MésPaís, si som bons, fem bondat i no maregem la perdiu, deixaran que tinguem canal autonòmic, aigua corrent, taronges de sudÀfrica, però desconnexió de TV3, i encara ens regalaran un tros del pastisset perquè els nostres joves puguen continuar treballant de cambrers i de repartidors de pizza, pobres joves valencians, que se senten tan espanyols o més, malgrat que hagen estudiat d’enginyers o metges o ves a saber…

Si el destí final, a llarg o curt termini, és la república dels valencians, a què vindrà tantes travesses i camins que no porten enlloc…

Contra els poetes, el PSOE crida visca la GC

He agafat un tros de frase de l’editorial d’avui de Vicent Partal, perquè jo encara era al camp, amb la motxilla penjada a l’esquena, arruixant els plantons del Brucar amb producte contra l’aranya i el caragol, i no me’n podia estar: sí, els iceta del món espanyol, el ministre marlaska, el sanchez castejon, i tota la companyia dolorosa del PSOE criden ‘Visca la Guàrdia Civil’, i diu Vicent, a l’editorial: «i jo pensava en el pobre i estimat García Lorca: ‘La Guardia Civil / avanza sembrando hogueras’… Recordes el poema, Miquel?»

Fotre jo em vaig allitar anit amb aqueixa idea mateix, i avui encara la tenia al cap, mentre feinejava amb la matabi: Garcia Lorca què hagués dit, si visqués, si justament aquests de la GC són qui el van assassinar, qui va assassinar tanta gent als masos valencians, gent bona i traquil·la i treballadora, aqueixos homes i dons mots als masos, i els poetes morts, assassinats per la GC, i pensava en les bombes a Joan Fuster i a Sanchis Guarner, i no podia estar-me’n que el límit que avui ha sobrepassat el PSOE és aqueix clam feixista, sí, feixista a seques, un cos militar que mai no ha acceptat sinó les seues normes i la seua llei, contra la llengua de les valencians, per exemple, o contra la llibertat dels valencians, o és que El PSC i el PSPV no ho recorden ara, l’acaçament, i aquest cos, aquest que ha liderat tantes accions contra la democràcia? Aquests de la GC es veuen amb cor de dir que, o som ells o som terroristes; aquests que han aplaudit que no s’investiguen els atemptats del 17A, el PSOE i la GC, aquests que van impedir d’investigar els atemptats als intel·lectuals valencians, que prohibeixen webs, o llibertats d’expressió, i va i aquests del PSOE obrin campanya destapant el flascó de les essències feixistes.

Sí, Garcia Lorca, i Machado, que eren poetes espanyols, però també Estellés o Espriu, o Riba, o Carner, n’anirien servits, d’un clam antisocialista que obri la veda a l’acaçament, al no-límit, a tot li val malgrat que sigues pacífic, si no ets del seus o penses d’una altra manera. Aqueixa és l’espanya que el PSOE vol i defensa en aquesta campanya: una porta oberta al feixisme de qualsevol color. Si és que això té color, merda.

Dante?, Lorca?, Fuster?, Tolstoi?, Homer? Milton? Shakespeare? Mandela?… No, el psoe prefereix visca la guàrdiacivil!