Ulisses20

«Un llibre irònic i cosmopolita, que parla de gent derrotada i fràgil, refugiada en si mateixa, perquè no pot fugir-hi, ni d’ella ni de res…», diu el protagonista de Guerra Victòria Demà en parlar de l’Ulisses de Joyce; igualment, aquesta novel·la també parla de derrotats i de fràgils, de mediocres i caragirats, que després seran aixafats per l’autoodi, una majoria almenys. Aleshores el protagonista retreu a Joyce que haja rebutjat la llengua pròpia per escriure la seua novel·la més gran, com molts valencians hi renuncien, de per vida, a la llengua i al seu país.

Els falangistes tombaran estàtues de poetes, n’assassinaran, els perseguiran fins al segle XXI i encara més enllà. Tombaren l’estàtua de Mistral a València, un nobel de 1904. A Mistral el visità un altre poeta jove, que es trobarà amb Jesús Martorell, i li regalarà un llibre que es perdrà en un vagó de tren. Fuster dirà que Joan Puig i Ferrater serà el novel·lista més important de la primera meitat del segle XX: tot això encara era en temps de l’entusiasme, la república, la revolució, l’anarquisme, aleshores la vida era extremadament fràgil i voluble.

Fenollosa té una formació exquisida en poetes i escriptors i prohoms valencians de la primera meitat del XX, i d’això pouarà trets, vides, experiències per als seus protagonistes, incansables esforçats de l’èpica d’una ciutat que tornava a tenir un bullitori de vides, de revolucions, de focs, d’amors clandestins, de poesia que no arribava a ser universal, però era la nostra, dirà ell:  la ciutat vivia el caos, tot plegat segons l’autor, els artistes, els filòsofs, els polítics, el primer valencianisme, la novel·la passarà pel Grau, pel Cabanyal, per carrer de la Reina, el balneari de les Arenes, sí, una vida ben viva i extraordinària fins que arribarà el colp militar.

-Santa Caterina, carrer de Saragossa, carrer de la Barcella, carrer de l’Almirall, del Tossalet, Cavallers, palau de la Generalitat… la toponímia dels carrers contra la dictadura franquista d’assassins i lladres.

Anit vam omplir de nou l’envelat de l’Ateneu per rebre l’escriptor Carles Fenollosa. Amb uns versets de Miquel Duran de València, obríem una lectura majúscula que podria convertir-se en una novel·la referent al país, una apologia a València que voldria recuperar l’èpica dels valencians a través de la història principal de Jesús Martorell, metge, escriptor novell, cronista sens dubte d’un segle XX que va estroncar les il·lusions, l’esperança però també la vida de milers de valencians, d’una majoria, sobretot si no eren feixistes —falangistes i franquistes absteniu-vos-en.

—sóc un cínic, no ressentit, però sí resignat i pessimista.

El port de València, l’edifici del Rellotge, l’Avinguda, l’avinguda Lenin, el camí nou del Grau, el mercat, les drassanes velles, l’església de Santa Maria del Mar,  el primer del retorn és ací, el paisatge urbà del port i el barri a tocar de la mar: les Arenes, els pilons plantats dins la mar, el solàrium privat on algunes dones, en els anys seixanta, ja es podien despullar la part de dalt del banyador…

«Terra, la nostra, la dels nostres fills, endolada per la guerra…» Miquel Duran

Els drama de la infantesa, casa per altra i la del mig també, era la vida mateix, un albat, un germà mort abans d’hora, de xiquet, les necessitats bàsiques, els buits que no podia omplir res, re de re: el germà de Joan, diu el narrador i protagonista, faltà massa prompte, perquè els cors dels xiquets deixaven de bategar més sovint. I malgrat tot, encara n’hi havia temps per a la poesia: hi ha més poesia en un matí de mercat que…

Volíem construir la República però necessitàvem republicans, sobretot necessitàvem menys falangistes. Això sempre

Carrer Pelai, de Cavallers, plaça Castelar, carreró de Sant Antoni, el Mercat, Sant Joan, la Llotja, la placeta de Pertusa, carrer de la Saboneria Nova, plaça de Pellissers, de Pellissers… Pellissers, carrer de l’Hospital, del Torn de l’Hospital, plaça de l’Àngel, del Carme; carrer de la Sang, de les Mantes, Ciril Amorós, de l’Almirall… els valencians no estàvem preparats per a la literatura francesa, ni per a l’anglesa, encara menys per a la russa… De fet, una majoria ni tan sols sabien llegir en la llengua que parlaven. (un fenomen molt habitual dels pobles colonitzats, mancats d’èpica.)

—la literatura que féiem a València abans de la guerra era en el fons imitació de literatura. 

Carles Fenollosa va explicar les tres claus o eixos del llibre, sense desvetllar als lectors què passa al cap dels protagonistes, mañgrat que sabem què pensen, malgrat que és difícil d’amagar què passa en una novel·la que és també el desencís, el retorn d’un Ulisses que ja no trobarà els seus, morts o exiliats o emmudits o ves a saber com, després de tants anys com ha afectat la derrota d’una, dues o tres generacions davant el feixisme, i pel que sembla el feixisme encara durarà viu i intens per anys i anys. N’hi ha però, sense desvetllar res, colps de literatura major an aquest novel·la, que provarem d’explicar, de llegir tantes vegades.

-Una dona camina darrere la font amb barres de pa dins una bossa. Una plaça, un bar, 

podria ser perfectament aquest poble, el nostre, el teu, el poble veí…

Això ho va dir Enric Valor, el gran mestre, l’escriptor en majúscula: «de primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Però els catalans de Catalunya no ho van entendre, així mos va a nosaltres i a ells, sobretot a totsdos. Vicent Escrivà va dir en una tauleta de bar, a tocar de la perifèria de València, que els llibres de Valor no havien passat la séquia de Montcada, que no havien pujat més al nord, i això ja era més al nord que Torrent o Picanya o Alzira, però no gaire al nord, si posem per cas Sagunt, Almenara, Alcanar o no diem Mataró, Girona o Andorra la vella, per posar uns pocs exemples de geografia autònoma, sense la llibertat necessària d’autoproclamar-se nord o no. Tots aquests lectors d’aquestes ciutats se’l van perdre, un dels escriptors de llengua més ferma, diversa i rica, sens dubte, de tot el país. Més que no molts dels premiats amunt i avall de tanta geografia. Que hi farem.

Ahir vam tenir nosaltres, a Bétera —més al sud de Castelló o Borriana— un altre escriptor de llengua exquisida. Va fer cinc-cents cinquanta quilòmetres per ser a la fira de llibres de l’Ateneu, que va agafant un gruix que ja passa de nanomesura a sistema centesimal, per bé que encara de mil·límetre si el compareu amb el festival de Wigtown. Va baixar Joan-Lluís Lluís i vam omplir la carpa, el segon dia, per rebre’l com mereixia. No era un ple fins a la bandera, de no cabre ni una ànima més, però la cosa lluïa , per bé que segons la matemàtica de suma i resta i proporció, comptàvem un assistent per cada divuit quilòmetres fets amb cotxe. No van haver colps ni espentes ni redolons, per entrar a l’envelat, i jo va llegir d’entrada i aperitiu aquell tros de Junil, la xiqueta de catorze anys que fa d’encoladora de llibres, protagonista de la novel·la, que ella s’admira de la descoberta de Tresdits, l’esclau esguerrat, que li ha portat un llibre d’un autor viu, viu?, s’exclama ella, podem llegir un autor viu, del nostre temps d’ara? Tresdits somriu, i ella deixa de respirar, admirada, el cor en un puny:

—Sempre he pensat que havíem de començar pels autors més antics, perquè sàpigues d’on ve la bellesa de les lletres. Però avui llegirem un autor viu.

—Un autor viu? 

Anit Joan-Lluís, autor del nord-nord, no va explicar Junil a la terra dels bàrbars, ni els Invisibles, ni el navegant, ni la festa de l’ós, ni… va venir a presentar una cançó de la pluja, que és la seua última novel·la, breu, diferent, crua o despullada, i ho va fer en tres colps o parts de la seua intervenció: la novel·la i el perquè, la part de les preguntes, i una última part de la seua intervenció per explicar-nos una rondalla… Quan va acabar el públic va eixir corrent de l’envelat, a agafar una de les novel·les que hi havia a la parada, l’última, la primera, l’assaig balla am babel, i l’escriptor va signar i signar un grapat de llibres que feia goig… Vam sopar a la vora del foc, amb els amics, l’equip organitzador de la fira, i de seguida ja repartíem la publicitat al carrer, de matinada gairebé, perquè avui tenim la poesia, Mari Carme Arnau, la poeta més premiada sens dubte, i el club lector de l’ateneu que llegirà uns versos del llibre sobre l’aigua.

De matí hem anat al camp, malgrat que de tant de ploure, és moll com un safareig, i encara hem collit taronges, un regal perquè l’escriptor del nord deixate una manera de fer dels valencians, un estil, ara que les navelines ja són a port i les nàvels encara pengen de l’arbre, si no has tingut la sort que t’hagen collit a temps el destemps que ens fa al sud, al nord, arreu. Com la literatura, o els autors de nivell A, que encara malden per sobreviure d’allò que fan, perquè els lectors a penes si fem un munt de runa, i els polítics es miren el melic, nàvel nàvel, sense saber què ni com, però cobrant els euros a cabassos, per rascar-se la panxa… I déu va fer els fillsdeputa, perquè feren política contra nosaltres.

I aleshores Tresdits dirà a Junil, la xiqueta de catorze anys, amb ferum de cola i de rotlles de paper, davant el nou llibre:

—Potser d’ara endavant no cal que llegim sempre plegats… potser pots continuar sola aquest llibre.

Una apologia tan bella de la lectura, aquest tros de llibre que és un tros de llibre, Junil a les terres dels bàrbars, com uns altres de l’autor del nord. Quin goig aquest regal, els cinc-cents quilòmetres llargs, els llibres, el festival a bétera, a la cultura. Malgrat algunes respostes tan minses i algunes absències tan notables.

[continuarà]

El mèrit és del músic, sens dubte, de Dani, que és una crida i un clam als infants, que els fa cantar i ballar, que se saben les cançons de memòria, malgrat que ara n’hi ha que no voldrien, que diuen que no, que no les haurien de saber, cançons en la llengua dels valencians. Hem arribat fins ací, amb la gota freda política que patim d’uns anys ací. Dani Miquel es va fer acompanyar d’Àlvar Carpi. L’envelat era ple, tan ple que no hi cabia una agulla més. I el corral, i la sala de la llar i l’entrada de l’Ateneu, i encara passava més gent, que van comprar un llibre infantil, que era l’entrada necessària per un concert que va posar la fira al capdamunt de tot, de música, de llibres, mai no ho havíem vist, tanta gent i tants llibres al vol, que semblava que ens havíem convertit en un país normal que s’estima els llibres com s’estima la música i tantes coses, però sense mania, ni perdre l’horitzó, els llibres eren un reclam o la música, o DaniMiquel, ell deia -l’any que ve farem dos torns, perquè hi càpiguen tots, tres quarts i tres quarts, això si me fas vindre de nou, home; però com podia dir que no a aquell èxit que no coneixíem, no l’havíem conegut mai, aquell èxit, en dues hores havíem repartit en entrades setanta àlbums infantils il·lustrats, setanta!, d’editors valencians, d’autors, il·lustradors, distribuïdors valencians, mai en tan poc de temps no ho havíem aconseguit, un rècord així, i la gent se n’anava contenta amb l’entrada, que eren àlbums,contes, o còmics. Alguna família va demanar si també valia comprar llibres d’adults, com una entrada, era clar que sí. Un llibre, un almenys, era una entrada. Venia gent de Godella, de Burjassot, de Sant Antoni, de la Canyada, de Massanassa, de València, de Marines, de Nàquera, d’Olocau, d’Olla, de Bétera… Després vam acomiadar el matí, i també DaniMiquel, que després del concert ens va explicar el setge a la música, l’acaçament als grups valencians, com si n’hi hagués una ordre interna dels polítics per desprogramar fins i tot compromisos de concerts. Sembla que vivim aquesta gota freda contínua, els valencians, contra la llengua, contra la música, contra els valencians, per aquells falangistes encara al poder.

Era la primera sessió de la fira que obríem de matí, però de seguida havíem de tornar, a la vesprada tindríem la visita de Pau i Ricard per presentar la Memòria del fang. Res no ens podia amagar el somriure, el matí que havíem gaudit com si la fira agafés un vol nou, més elevat. El temps ens havia respectat, malgrat l’amenaça de la pluja, i unes poques famílies amb més confiança ens van agrair la programació d’enguany.

Ara fem vacances. Tenim la fira tancada, dos dies de repòs, de balanç dels dos dies, d’enllestir el sopar, el dinar els llevants i els entrants de tantes menges. Hem perdut una mica l’hàbit de la colla, de la Nit de Nadal a Bétera. Sembla que ens envaeix també la penicil·lina contra els bons costums mediterranis: a Bétera mai no se sopava en família la nit de Nadal. Què hi farem! Vam obrir un parell d’hores la fira el mateix 24, i encara vam vendre uns quants llibres. El segon dia no va ser el primer dia, això ja era evident, però el segon dia es va arreglar de públic. Vam tenir cirereta musical, perquè Comboi Mediterrani va interpretar una jota marinera mallorquina que ens va deixar mocats. Després Rosa Dasí va fer la presentació de Vent Surant, i també va agrair que la fira hagués fet aquesta aposta per les novel·les que recuperen la memòria històrica i trenquen la invisibilitat patida durant anys i panys. Jo llegia alguns passatges de la novel·la que trobava més literaris, de literatura de lo alto, Rosa explicava la república i la guerra i el que vingué encara pitjor, després, va parlar d’Antoni Mateu, batlle d’Inca, però també del batlle de Sagunt i del batlle de Bétera, tots tres afusellats, assassinats amb judicis falsos, amb proves falses, i Xesca, l’autora del llibre, gairebé sense veu, va dir que havia viscut la millor presentació sens dubte, entre els valencians, a Bétera.
«Hi havia una barca cercant un vent que surava damunt la mar, era un vent invisible…»

Vaig parlar d’aquell capítol que descriu l’afiliació política de les formigues, de les gallines, de les cabres, de les abelles, però també vaig explicar que jo havia vist un Penny black autèntic, a Òxford, i també vaig llegir com hem aprés, de xiquets, a anar amb bicicleta, com ens han ensenyat… Vam sopar unes quantes truites a la vora del foc, truites diverses, truites repartides solidàriament, en col·lectivitat, va córrer el vi i la cervesa, i la conversa sense ossos a la llengua. No us penseu que els sopars no són de rigor, hom parla d’autors, de possibles obres mestres, de llibres amb gruix, la primera nit eixien noms com Cucarella o Max Aub, algú es queixava que no teníem l’últim llibre de Viadel, o Hanna Arent, o Tobias Grimaltos sobre la vellesa… La fira de Bétera, quan serà referent mundial sobre els llibres, recordarà aquestes nits, perquè també vesteixen els llibres, els acompanyen i ens deixen humanitzar més que no els noëls o els reis, i no diguem més que aquells malparits de borbons.

Totes les històries comencen amb un llibre…

Vent Surant és una novel·la de Xesca Sastre que us acompanyarà temps i temps després de llegir-la

Anit vam viure el primer jorn de fira a l’Ateneu de Bétera, amb la presentació d’Ingrata pàtria de Martí Domínguez i l’actuació del Duo Sommet Sonor. L’envelat, amb els faldons nous, era ple i les estufes atenuaven el fred que ha vingut a instal·lar-se al festival de llibres. Martí és un segur de conversa, de fluïdesa, de saber explicar els detalls del llibre que es poden contar sense destapar les millors sorpreses. Ara, com en aquella novel·la americana d’una mort anunciada, ací ja deveu conèixer el final del protagonista principal, el metge, tres vegades doctor, rector de la universitat de València. Un homenatge senzill, és veritat, d’un homenot que en mereixeria cada dia. Es van acabar tots els llibres d’en Martí, que no en va quedar cap, així que l’objectiu es va acomplir amb escreix.

Avui el vent surant de Mallorca aterrarà a l’Ateneu, amb Xesca Sastre, periodista, professora, escriptora d’una novel·la situada en aquell període de la República i la guerra. Una història punyent a Cabrera, i també com ahir, els afusellats, el temps més gris, per anys i anys d’aterrar el coneixement, l’escola, la llengua, el progrés que s’albirava aleshores, en els anys trenta del segle XX. La dictadura franquista és de les experiències més horroroses de la humanitat, no només del segle XX i no només per tants milers de morts com va provocar.

«Hi havia una barca cercant aquest vent que surava damunt la mar, era un vent invisible…»

«Totes les històries comencen amb un llibre, que sempre n’hi ha un llibre.»

Vent surant és un llibre que us colpirà uns quants dies, després de llegir-lo. N’hi ha la vida silenciada de molts dels protagonistes, vides paral·leles a Cabrera, Palma, Inca, però també a Bétera, Llíria, Sagunt, on els alcaldes semblaven la peça de caça apropiada, per demòcrates, per homes convençuts d’una vida en llibertat, un somni que van pagar amb la vida, ells i les famílies.

Tenim una parada de llibres que fa molt de goig, així que si teniu esme pels bons regals, per recuperar el temps de la lectura, a l’Ateneu de Bétera hi trobareu com queferar-vos a pleret.

Avui la presentació serà a les vuit de la nit, però obrirem a les sis i encendrem el foc. No patiu, que farà fred però no nevarà.

Passaran uns anys, abans que el festival de llibres de bétera agafe nom, o suc, o prou gruix com per viure una transfusió lectora tan necessària. Sempre n’hi ha sorpreses, però amb la lectura i els llibres no són gaire dolces. Tampoc no seran abundoses. Amb tot, no perdem ni entusiasme ni caliu per convidar a llegir. No és prou, ja ho sabem, però de les pedres d’un barranc no poden fer-se miracles, que no siguen pedres i més pedres, quietud si no plouen barrancades. Amb coratge i esforç, doncs. Llegir, aprendre de llegir, en necessita molt, de coratge i voluntat i bona guia. I la lectura d’un país sencer no canvia amb una generació. Ni amb dues generacions. Venim de molt fondo, si havien afusellat els bons mestres, o els havien tancat, o els havien exiliat a la força, o els havien tirat del cos de mestres, després de torturar-los… Si havien de fer el filldeputa, aquells falangistes. L’objectiu durant cinquanta anys era l’antilectura.

A Wigtown comencen el festival amb un castell de focs. Farem foc, doncs, ací a Bétera a dins de la llar i avant. Entre els llibres. Perquè agafen temperatura lectora, enmig de l’hivern. I el nostre inici sí que paga la pena, com en aquell festival d’Escòcia. Escriptors i músics de primera línia, també tindrem experts mundials en literatura (no és broma), i un públic fidel… Però ni així no estem satisfets, mai no ho estem, que no és prou, si no hi ha els joves, els mestres, els lectors nous, potser que un dia, sí, el festival pegue un esclafit de gent i aquella nit pengem el cartell que s’han acabat els llibres, almenys aquell dia. Mil llibres, sinyors. Sense exagerar. Una tria molt bèstia, malgrat que encara en falten, que en portaran més. També tenim preparat el cau dels escriptors que arriben de lluny i necessiten passar la nit, una o dues nits, i tenim programats uns quants sopars a la vora del foc, i la conversa, que també ajuda a vestir el festival. Les estufes, l’envelat, la plaça, els llums de Nadal… Què més voldreu.

Ahir vam descarregar les caixes de llibres. Avui hem parat les taules, la lectura infantil, la lectura dels joves, les novel·les, l’assaig, la poesia…, els àlbums il·lustrats, els còmics, la taula dels llibres dels escriptors convidats… Més cobertors i més llibres, les capses no s’acabaven mai, n’obríem de noves, de plenes, de tan farcides que pesaven una arrova, dues, més llibres encara. Demà en parlarem dels títols.

Per cert, els escriptors, tots, sentiu-vos convidats. Enacra que no sigueu al programa, que tothom no cabia a dins un calendari estret tan curt. Veniu al festival i guieu els lectors en una bona tria.

-Ja tenim la traca?

Rosamunde és una peça de Shubert, desapareguda i trobada fragmentàriament després. L’obra es va estrenar en el segle XIX. El rector Peset, el metge, el científic, també va nàixer en el segle XIX. Un homenot del coneixement i de la ciència que el franquisme va assassinar a Paterna, el 1941. L’objecte era matar la ciència, el coneixement, perquè imperés el cretinisme, contra la raó. Prou que ho van aconseguir matant també l’escola, els mestres que havien capgirat l’educació d’aquests país, esperonant el goig d’aprendre. Però aquest goig no va durar, si hi havia els morts de Paterna, les presons reblertes, i una postguerra llarga com la fam.

El festival de llibres a Bétera començarà dilluns. Som a quatre dies de la inauguració, doncs, del primer dia de la gran festa que és el programa d’enguany a l’Ateneu. Fa anys que treballem per escampar aquest deler pels llibres i la cultura, amb una intenció que no amaguem: millorem sens dubte el poble i el seu futur amb aquesta aposta. No defallim. I voldríem arribar més lluny, cada dia i cada any. Als mestres, als joves, als vells, als estudiants i als jubilats. A llauradors i a universitaris. A homes i a dones.

Un colp ens vam voler emmirallar en aquell poble d’Escòcia, que fa uns anys va obrir la via dels llibres per als seus veïns.  Ara visiten el poble milers de lectors d’arreu del món. Enguany, nosaltres també hem convidat autors de lluny, de les Illes i de Perpinyà, per imitar aquell esperit de poble tan viu i internacional. Pels llibres. L’aposta de l’Ateneu també és pels autors de casa, sobretot. Autors, editors, il·lustradors, músics…

En un altre somni, o idea o pensament irreal, encara una il·lusió, hom imaginaria les escoles de Bétera i l’institut, amb centenars de mestres i professors, i milers d’estudiants, esperant aquest moment dels llibres: les novetats, els escriptors en viu i en directe, aquell perfum del paper dibuixat, de la tinta, de la bellesa de les portades… Aleshores hom imaginaria grapats de gent, una gernació en aquella plaça, destriant i llegint, estimant-se els llibres com passa a Europa, malgrat que no us penseu que a Europa no passen més coses, tan dissortades o més que ací, però això dels llibres enllà té una cura, un pòsit, una elevació.

Esperem que els mestres ho escampen, va, perquè faria molt de goig comprovar que ja comencem a fer goig de poble, de poble que llig i ompli les cases també amb els llibres. No només del coets viu l’home!

Carmina Morellà i David Fons, músics, acompanyaran Martí Domínguez el dia inaugural. Un homenatge sentit a Joan Baptista Peset i Aleixandre, metge, científic, rector.

Dilluns viurem a l’Ateneu de Bétera el moment inaugural de la fira de llibres. Hem convidat l’escriptor Martí Domínguez per obrir enguany la fira. Presentarà un llibre que podria convertir-se en un referent, si és l’homenatge ficcionat del rector de la Universitat de València, el doctor Joan Baptista Peset Aleixandre, que els franquistes van afusellar a Paterna, com van fer amb tants milers de demòcrates només per això, per les idees, sobretot perquè no eren feixistes. Metges, mestres, llauradors, batlles…, aquells assassins no miraven pèl. Mataven. A sang freda.

El rector Peset era un referent, aleshores, a la Universitat, entre els metges, i en la política. A més de científic, va publicar quantitat d’articles i llibres sobre medicina. Va participar del Primer congrés de metges en llengua catalana, i va ser el diputat més votat dins el Front Popular. Un intel·lectual i activista que hagués seduït Europa, si els franquistes no l’hagueren assassinat.

Martí Domínguez ficciona les últimes hores de vida d’un personatge valencià poc conegut, malgrat que era un gegant del coneixement compromés amb els seus i el seu país.

En el moment inaugural tindrem també una altra sorpresa: l’actuació de Sommet Sonor Duo, que interpretarà un fragment de Rosamunde de Shubert, homenatge als presos republicans afusellats a Paterna.

Dilluns 22 de desembre 20.00h ATENEU DE BÉTERA, ESPAI CÍVIC I CULTURAL, Plaça del Mercat 5

La raó principal de la fira a l’Ateneu són els llibres. No ho haguesses dit abans. No és una bajanada i tampoc no és un acudit. Fem una tria de llibres particular, per a qualsevol edat, que per això no resulta fàcil la mostra final que presentem en aquell aparador de la Plaça del Mercat. De fet, hom pot agafar uns quants llibres i avant. Pero un lector fet, un lector expert ben entrenat, pot preparar un Pla lector per a tot l’any, i un altre podria fer-ne una altra tria diferent i tenir també un Pla de lectura exquisit. Perquè la nostra aposta abasta densitat, diversitat, exigència, horitzó i risc, sense les rebaixes en la roba, les idees o l’esperit.

La novetat de la fira d’enguany? N’hi ha més d’una, però n’explicaré el detall d’una d’aquestes novetats singulars: hem comprat una petita biblioteca particular que ara oferirem de segona mà: cada dia deixarem una tria d’aquests llibres a un preu fàcil ben baix, perquè pugueu triar un clàssic, una obra mestra, una joia de fa temps, una gran traducció, sempre, sens dubte, sense por d’enganyar ningú, literatura de volada.

Nou dies sembla una novena de dies que ha de passar perquè la fira de Bétera obri les portes. Aquesta nit ja hem penjada de la façana de l’Ateneu la lona nova que crida a xafarranxo de lectura.

El 22 de desembre serà el nostre moment inaugural. El moment únic, com el definia el poeta Estellés. A deu dies de començar, doncs, ja tenim el programa tancat.

Ho podem dir sense modèstia, un goig de participació d’autors de primera. Gràcies a ells, a allò que escriuen, la fira de Bétera que organitza l’Ateneu és un Pla de cultura de lo alto que hagués dit Alcover.

Enguany hem triat un fil de novel·les que apunten una època concreta. De primer, els anys de la República, el moment del bull d’idees i esperances de llibertat, un món il·lustrat i viu i tens i formador ací mateix, possiblement l’aposta més avançada de tota Europa. El moment més bell, de progrés i de llibertats que hom no podia ni imaginar. Possiblement per això, el feixisme ens va parar els peus. Un odi al coneixement i al progrés humà i cultural que encara alena.

Després de la guerra, la postguerra; què seria pitjor, dos crims contra les idees i els homes, l’aniquil·lació d’un futur que encara paguem amb escreix, sobretot els valencians. Tres novel·les sobre les quals hem triar una aposta d’autors de molt de nivell. Novel·la, poesia, assaig, la diversitat de cada any i una mostra de llibres excelsa, perquè gaudiu de llegir sense por de l’empatx.

Però també hem fet un esforç titànic per tenir autors de tot el territori, de Perpinyà i de Palma, de València i de Bétera,…Tindrem música i concert per als xiquets, sopars de bona conversa i el foc encés cada dia; i una selecció de vins, de rosats, de negres, de blancs, una tria de l’Aula vinícola. Durant deu dies l’ateneu serà un espai intens de cultura, obert al diàleg de la literatura, d’estudi i de creació, per garantir-nos una selecció d’obres de primera fila. Però tindrem més novetats… i propostes diferents que us anirem explicant, perquè ningú no es quede sense llibres, que n’hi haurà de preus per a totes les butxaques, fins i tot les foradades.

Som a deu dies d’un dels projectes de major ambició de l’Ateneu. Obre la teua agenda i no et perdes res.

Tots aquests referents no són minsos, que no, que parlem d’una categoria infernal, o celestial, de primer ordre. L’aplec de noms propis tan insignes va espetegar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València, en la presentació de l’última novel·la de Núria Cadenes. Joaquim Bosch havia arribat puntual amb el vestit de la faena, amb la corbata reglamentària, i la bossa de mà, de pell negra, farcida dels papers principals d’un jutge, supose, que s’emporta els deures a casa com els xiquets d’escola: és d’aquells embalums que en deixar-los a terra es planta dreta, la bossa, però agafa la forma panxuda d’un contenidor que reté un pes molt específic, de densitat vital. Pell autèntica, xa, de funcionari de carrera noble (l’1 per mil, no us penseu res de bo). Joaquim Bosch va comparar Cadenes amb Faulkner (!), ell que es va declarar afeccionat de deliri a la lectura i a aquell americà. Pagés, en canvi, Vicenç Pagés, assegurava que els escriptors catalans no havíem assolit encara prou gruix per comparar-nos a, per exemple, Cunningham, no diem Faulkner. Ací vosaltres, si sou espavilats, ja posareu el vostre escriptor internacional preferit de pedigrí -rus, francés o angloamericà, preferentment. Però potser que la fornada valenciana que ara pega amb ferro fort (?), Cadenes, per exemple (dues vegades), s’hi acosta: Cadenes, Martí, el jove Fenollosa, Cucarella…

L’escriptor de Genovés, Paco Cerdà, va posar tres referències per presentar la novel·la de Núria: va dir que llegir-la és identificar un quadre inconfusible: això és un Tàpies, això una narrativa Cadenes. Pel que fa a un altre tret distintiu d’ella, Cerdà va intensificar més si cap la passió de Cadenes, quan escriu o narra oralment, o sedueix, i l’exemple que va triar és el mercader de Venècia de Xèspir. Tot cor, o vull el cor. El cor o res. I finalment, va dir, com Paco Cabanes Genovés, n’hi ha homes, i dones, que són tot carisma. Dins i fora de l’ofici, només de veure’ls fins i tot. Núria com Paco, doncs. Amb permís de Rovellet, Genovés ha sigut el més gran de la història de la pilota, sort que amb els escriptors no n’hi ha ningú que vulga ser campió de l’ofici, només grans novel·listes, o millors poetes, o assagistes similars a Montaigne, però no pretenen de ser campions de res. Supose. També haguéssem pogut preguntar-los-ho, anit, perquè n’hi havia uns quants escriptors també entre el públic: alandes, domínguez, muñoz, llòpis, grau, pasqual, de renzi, conca, garcia, ventura… Més, més, i la sorpresa final és que ací es va acabar la presentació, breu i avant, amb una sentència de Fuster, que va llegir el jutge i Núria va dir que més elevat que això no calia res més: també sabia ella la feinada que tenia per endavant, abans de sopar, si havia de signar  un centenar de llibres que tants de lectors i fans volien emportar-se a casa.

Em reserve la cirereta dels comentaris de Mercè, d’Algemesí, lectora apassionada de Núria, possiblement l’única apassionada de Tiberi tants anys després, que ja ho diu una mare d’ofici, ella, i jo ho confirme: és que Núria ho té tot, però tot: alta, templà, seductora, forta, escriptora de lo alto, passió, oratòria… que no li falta de res, xa.

Dissabte, l’Ateneu de Bétera organitza la Nit de la carabassa. D’uns anys ençà, és una nit d’harmonia, entre amics, bones menges, i vins de la terra. Precisament, de la terra en parlarem aquesta vegada, amb un llaurador de Llíria, que fa ecològic, diu que es dedica a la verdura i l’hortalissa, principalment, sense tractaments químics. I a través de les xarxes, del camp directament a la taula. Ell és Jesús Sanchis i treballa al camp.

Del no-res, l’Ateneu va inventar fa uns anys de projectar alguns dels productes més genuïns, ja fa temps que la carabassa l’és, genuïna i propera. I això volia dir dedicar-li una vesprada nit a la cuina, les provatures de nous plats, de salats i de dolços, i fins i tot organitzar un concurs amb premis i regals. El regal, sens dubte, era el sopar. En algunes ocasions ens hem trobat un festí ben carabassenc. Un festival de colors i de sabors.

Enguany hem volgut pegar-li una altra volta a la proposta, i lligar també la vessant didàctica i pràctica. Obrir una via al camp, el camp valencià, sempre tan amenaçat. Convidar per això els llauradors, fer-los protagonistes, convidar-los a parlar del camp, a discutir-ne el present i el futur. Oferir-los l’oportunitat de la queixa, de posar els problemes damunt la taula, però també de cercar solucions, de pensar el futur del camp amb esperança. I ves que la mirada dels llauradors mateix no és optimista, de cap manera. Ves si els han ajudat mai. O cap polític els ha volgut escoltar.

En canvi, n’hi ha gent que s’hi dedica. Naixen més empreses amb perspectiva, lligades al camp. N’hi ha la cooperativa, que alena com si passés un calvari, però n’hi ha més de cinc-cents socis, i un patrimoni social important. N’hi ha més de cent tractors en actiu al poble, poca broma, i milers de fanecades en producció, sobretot de taronja, però també de caquis, malgrat que també n’hi ha terra abandonada, deixada. Però els joves, ai, no en volen saber-ne res. O no?

De tot això, convidem a parlar els llauradors, dissabte… si hi volen venir. Amb l’excusa de la carabassa. I del vi.

Hom amollà com una ocurrència, que és un acudit malparit i poc graciós, que la pesta del porc venia d’un entrepà de botifarres! I els mitjans ho van escampar com si les botifarres pogueren pagar els plats trencats de 1707 ençà, o foren culpables d’uns polítics idiotes que ratllen un coeficient molt baix, tan deficient que semblaria que han estudiat a espanya, a l’ordre dels borbons, si almenys ho haguessen fet a l’empara d’aquella reina lectora tan anglòfila.

Sinyors, la culpa la té un entrepà de botifarres, i es queden més amples que llargs. I ara ningú no se’n farà més responsable de res. De fet, d’uns anys ençà, els polítics no se’n fan responsables de res de res. Ni dels morts, ni dels jutges terroristes, ni dels falangistes, ni de l’amenaça de l’extrema dreta a la democràcia. De fet, són aquests polítics mateix, del psc o del pp o similars, la pitjor amenaça a la democràcia dels últims segles. No sñe on han estudiat ni com ls han preparat, però són de la pell de satanàs, de tan rucs…

Jo anit en vaig comprar deu, exactament deu botifarres lligades d’un fil d’embotir que encara recorde que jo mateix feia anar de jove amb rapidesa i agilitat, quan ajudava mon pare  en aquella cambreta de dins, en passar el corral. Pobres botifarres, ara, culpables d’aquest crim contra els porcs, contra la sanitat local, mundial, global, sideral… No traurà la cara, el primer que va enviar aquesta notícia al món, ni se’n farà responsable… I després ves que n’hi havia un laboratori de virus del porc ben a prop, ai, que possiblement el focus principal de la pandèmia se’ls va escapar una nit que feien xafarranxo de gintònics, o d’aigua de vichy, perquè no us estranye que aquella nit, un dels operaris que havia renyit amb el cap, o amb la dona que havia cremat el crèdit amb les rebaixes, o havia sigut agafat de gairó, mentre cagava al vol per Collserola, hagués deixat anar una petita dosi de pesta, així descaradament i simulada, per sota del camal contra la cua d’un porc català, no us estranye que ho fes a posta, com aquell ministre espanyol que fa un temps va dir que se’ns havien cagat damunt, que ens havien ben fotut el sistema sanitari públic, per això el van premiar els seus, i encara un altre ministre espanyol també va dir que durant el mes d’agost passarien coses a Barcelona, i aleshores van passar els atemptats de Barcelona, que després els mateixos ministres espanyols es van negar a investigar-ho, no fóra el cas que el parany que ens havien parat descobrís un pastís encara pitjor: això el club terrorista dels jutges no ho investiguen, perquè si ja saben on anirà a parar la merda que sura, no els caldrà doncs de traure al tap de l’aigüera. ministres, jutges, borbons, espanya… això també és una pesta  de porcs…

Va que sure la merda i que ho paguen les pobres botifarres deixades anar allà, enmig del bosc, perquè els senglars rebenten de farts, amb un sol entrepà, mamons, que sou uns garrepes, un de sol, sí, com en aquell miracle dels pans i dels peixos, sinyor, quin calvari això d’espanya, i tants inútils com són en política per amargar-nos la vida i fotre’ns la democràcia.

Si hom veu el preu de les mandarines, enguany, pensaria que el món roda avall de fàcil, sobrat de diners i joia: a dos quaranta el quilo en els supermercats, en canvi que al camp, amb sort les paguen a 48 cèntims: una fortuna si ho compares d’ací enrere, 100 anys o més encara. Els dos euros de diferència entre el preu del camp i el preu del super no són ni per al camp ni per al llaurador ni per a la terra ni el paisatge, són la quota que es queda de camí a casa, sinyors, que n’hi ha molts que també han de guanyar en canvi de mamar-la llarga. A 48 cèntims el quilo, n’has de fer més quatre-cents quilos de clementines per traure’n dos-cents euros bruts, que és la multa per aparcar malament a bétera, si ha de passar la processó i t’has descuidat de traure el cotxe del fill… La processó és l’església, sinyors, els beats, l’escapulari, els retors, els ciris, les medalles i les oracions; perquè van caure catòliques, les bombes de la guerra, ens van aixafar les cases i la vida, durant la república, contra l’anarquia i el dret a pensar lliurement: també van caure contra l’escola, i contra la llengua, com ara: la processó passa igualment i t’has d’aguantar vulgues no vulgues.

-Ep, però la processó no és a la vuit de la vesprada?

-A les vuit en punt, que no siga més tard (el guàrdia municipal)

-I vosté m’ha denunciat mentre dinava, a les tres quaranta, sinyor!

-Però és que l’avís era que el carrer havia de ser buit a les tres…

-Encara que només si hagués parat a dinar…? Que no veu com és el barri a aquestes hores?, de segur que a les cinc tindria lloc ací i més avall, i a l’altre carrer…

-Encara que el rei de França hagués recuperat el cap, a partir de les tres, multa al canto!

-Vostés m’han posat dos-cents euros de multa per una infracció de 40 minuts, i unes quantes hores abans que el cotxe torbe la processó reglamentària que, si la cosa anés bé, no passara abans de dos quarts de nou? Són gairebé cinc hores!

-Exactament!

-I si la infracció, pose jo un exemple real de la vida rural d’aquest mateix poble, durara anys i panys, quina seria la quantitat que hauria de pagar, segons vostés?

-Una fortuna! Si la infracció dura anys, haurà de vendre’s la casa i els camps!

-Però si vostés no els han denunciat, ni els fan pagar res, ni els aturen l’activitat, ves si fa anys que aquells del formigó contaminen, malmeten, enrunen, i provoquen maldecaps i avaries a la via pública…

-Què vol dir?, de què en parla? (el guàrdia municipal comença a agafar color de cara i la gorra li pesa més que no el cabàs de mandarines)

-No seria prevaricació, si vostés fan la vista grossa, o fan els cecs, o fan l’orni i passen de llarg?

-Una irresponsabilitat com una casa! La policia municipal només farem la vista grossa si molt ens convé! Però això és una processó legal! De segur que han demanat permís per ocupar la via pública.

-Ací vosté s’equivoca, això és una avaria social i un clam confessional contra la tranquil·litat de la via pública…

-Vosté sempre pot tancar les finestres, o millor, fugir al camp fins que la lluna siga redona i visible.

-Ací ho té, doncs, sinyor, aquella empresa del camí de llíria és molt visible: enmig d’una zona rural, han ordit una fàbrica de formigó de manera tan il·legal, sense papers, sense impacte ambiental, sense permisos, a dos-cents metres d’on vostés tenen la seu de la policia, que no diran que no veuen passar tants camions diaris de graves, ciments, formigoneres i tota la pesca d’una agressió medioambiental tan considerable…

-Nosaltres això no ho denunciem, no ho podem denunciar, ha de ser la batlle, o els de la caserna de la pàtria, els espanyols… Ací vosté pegarà en pedra per molt que vulga insistir.

-Jo vull insistir!

-Faça com vulga, tantes vegades tantes marrades. picar pedra i res més.

-Voldrà dir picar en grava, o gravera o formigó, quina cara tenen!

-Què vol dir?

-Dos-cent euros per això de la processó que passarà d’ací cinc hores, saben quants camions passen cada dia per davant dels seus nassos, els han comptat?

-No vinga amb romanços de matemàtica o ètica o filosofia!

-Vosté haurà fet la efepé en la pública, no?

-Calle d’una vegada i pague la multa, que si ho fa abans de vint dies, potser que li facen el descompte, com en el BlackFriday!

-O el cibermonday!

-No vinga dilluns, que també serà festa.

-Vindré a fer la tercera reclamació en ferm, sinyor, els posaré una denúncia per triple prevaricació, però no vindré dilluns si fan festa, també me queixaré dels beats, de les multes a traïció, de les empreses contaminants, dels responsables municipals que fan la vista grossa, de la polseguera d’aquell camí, de la brutícia que escampen a consciència contra el camp, de la merda que em cau damunt dels arbres…,

-Ja ha acabat?

-No, no he acabat, i encara sort que el meu cosí m’ha confirmat que la taronja ha tornat a moure, amb pols o sense.

-Bon dia, tinga!

-Bon dia, sí no són ganes de burlar-se’n.

-Mare, quina paciència!

-Pos encara falten quatre hores per a la processó!