Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

valencians, espanya ens roba (segona temporada)

0
Publicat el 6 d'agost de 2022

Els valencians som, un any més, els pitjors finançats per espanya. Per espanya, a la qual els valencians volen oferir-li tot de glòries i orxates, perdem cada dia una milionada, que espanya es queda per pagar els seus capricis, omplir les butxaques dels seus funcionaris fins i tot millorar les carreteres o abaixar els impostos dels espanyols més cèntrics al bunyol. Ho poden fer, no patiu, perquè nosaltres els ho pagarem amb escreix i amb propina. Ser espanyol, valencians, ens ix més car que ser valencians, més del doble, en canvi de tenir menys recursos, més despeses, el camp fet un nyap, i menys dignitat que una conilla víuda. Ah, com els agrada als aspanyols que els valencians tinguem més coll amunt el viure. I com és que això passa, direu, us demanareu? Com és que n’hi ha valencians que, amb poder de decidir una altra cosa, no ho fan? No? Doncs perquè aquests sí que tenen recompenses, aquests pocs, ells i les seues famílies. Aquests malparits, en canvi de vendre’ns al dimoni, xuplen i cobren, tenen la recompensa del criat dòcil, domesticat. Viure de genolls els té contents i alimentats, encara que mai no seran amos. I elsl, aquests supercriats, els mamons, voldrien que la resta de valencians abaixarem el cap i diguérem: sí, sesnyor, el que diga el senyor! I qui dia passa ja va estirant de la cadena, si té ganes de cagar i deixar el seu vàter net. Malparits, sí, però aviciats de per vida, els supercriats. La resta som els que ho tenim si fa no fa a perdre. Fins que no siguem lliures.

Els enviem a cagar, no?

“El cavall s’aturà i, alçant enlaire el flocall orgullós de la cua, hi afegí la seua participació deixant caure a terra allò que l’escombradora aviat arrossegaria i netejaria, tres boles fumejants d’adobs (vosaltres també en dieu bonyigos o monyigos?). Lentament, per tres vegades consecutives, defecà des d’una gropa plena. I humanitàriament el conductor esperà que ell acabés, pacient en el seu carro de corró.”

Ulisses, Joyce, catítol 16, cap al final, pàgina 608 en la traducció de Joaquim Mallafré editada per Leteradura

Mantenir-nos fidels en la dignitat, valencians

1
Publicat el 4 d'agost de 2022

“Si resistim és perquè ens neguem a perdre el nostre horitzó, que no és un altre que el d’ésser valencians, independents, sobretot d’un estat corrupte i antidemòcratic.” J.D.

la resistència és fermesa, és gaudir de la terra, d’aquests dies de conversa serena, de menges humils però exquisides. Uns veïns ens regalen ous de corral, l’endemà ens donaran tomates i cebes; de tomates, nosaltres n’hem portades tres basquets, boníssimes, malgrat que la varietat de pera no són enguany de primera. Són dures de pell i el sabor no acaba de transportar-nos al corral de cals pares, ni davant la preparació ritual de la conserva, per molts d’anys que vulguem tornar enrere. De vegades ho voldríem, tornra enrere, només per saludar els nostres, per fer una conversa amical, o per ser en silenci davant els records impossibles.

Al capítol setze d’Ulisses, “Eumeu el porquer”, els protagonistes Bloom i Sthefen ens conviden a flairar la fleca de James Rourke: “la certament saborosa sentor del nostre pa de cada dia, de tots els articles de consum públics el primari i més indispensable. El pa, el pilar de la vida, guanyeu-vos el pa. Oh, digueu-me on és el pa de fantasia? A cal Rourke, el forner, com diuen.”

Mentre acabe aquesta deliciosa lectura de “El tercer toc” de Toni Mollà, ell també ens farà passar per l’únic forn de pa de la seua comarca, almenys l’únic que encara fa el pa de mestre, pataquetes i unes altres formes, supose, que això és un altre dels indicadors de la decadència dels valencians, com ens hem deixat furtar els forns i, per tant, el pa. N’hi ha pobles sencers que els han perdut tots, els forns, i la dignitat, fins i to deixem que ens furten la llengua, que la malbaraten els mitjans, els polítics, els urbanites, els joves… Només la fermesa i la militància més radical ens mantindrà fidels, incombustibles.

M’he quedat sol a la casa que ens acull a Albió, llegint aquest regal de coneixement valencià que són els dietaris, un gènere literari que entre nosaltres agafa volada i qualitat. Finalment, un sabor amarg, per quantes coses ens perdem els valencians si ens rendim, si ens abandonem a la dependència castellana, justament avui que Vilaweb torna a publicar que som els més castigats pel finançament espanyol, un any més. I encara compromís defensava de regalar el seu vot als espanyols! Ni aigua, als malparits, als lladres, als corruptes. “Cames ajudeu-me” quan ens tornen a proposar l’enganyifa, cames ajudeu-me d’espanya, és l’única alternativa que ens salvarà.

I tornar a obrir els forns que vulgam, que ens done la gana, fillsdeputa.

Quan els valencians desperten, ja serem independents

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

Bé, aquest desig, si serem independents, també podria ser una màxima o horitzó a mig camí entre la realitat i la utopia necessària. Sense la independència, ni el camp ni l’escola ni la llengua ni la cooperativa de bétera no faran un quinzet. Ni mig ni cap. Però no desistim, ni ens desanimem. Mai.

“El món és on jo compre el pa i el vi de cada dia.”. He manllevat la frase a Toni Mollà, que atribueix a André Gide. Jo en sóc fidel, doncs, a la frase i a la lectura dels dos, mentre sóc de vacances, entre amics i amics que no han pogut venir i amics que ja no podran venir gaire lluny, que l’edat i la circumstància personal que els lliga ens fa tenir-los al pensament a cada moment. He avançat en el capítol dèsset d’Ulisses, i he trobat goig en algunes de les preguntes i respostes impersonals d’aquesta ítaca personal tan particular de Joyce. Quin malparit.

 

“Mai no m’he refiat del sistema públic espanyol. Quina enganyifa! Els polítics hi fiquen les mans, colze i tot, i així roden les coses pel pedregar. […] L’estat ací ha sigut un cau de malfaeners, d’aprofitats i d’inútils! gentola del règim, no importa de quin. En vora quaranta anys de denocràcia, si això és democràcia, ningú no s’ha preocupat de desmuntar les xarxes de sangoneres, militars assassins i capellans que l’ocupen. Governe qui governe, els amos del solar són sempre els mateixos… Que els piquen els collons amb pedra viva…” Josep Orts a El diari impossible, alterego de T.M.

 

Albió és en un turó sobre els mil metres, nou-cents llags, trenta-quatre graus, torna a moure el vent, els molins giren o roden o volten, com el rentaplats que s’està dues hores per escurar una cosa que a mà trigaríem un quart. Una putada immensa, la tecnologia, sense el cable hdmi, sense abastar una ítaca completa, valencians, només el capítol dèsset de Joyce. Sense la tecnologia actual, fa cent anys, Joyce apuntava que, ho transcriuré com ho va traduir J.Mallafré: ens guiàrem de nit per l’estrella polar, al punt d’intersecció de la línia recta que va de beta a alfa de l’Ossa Major, prolongada i dividida externament a omega i la hipotenusa del triangle rectangle format per la línia alfa omega així prolongada i la línia alfa delta de l’Ossa Major. 

Però ací encara no és de nit, que faltaran quatre o cinc hores encara, així que caldrà mirar-nos el sol que ja ha depassat l’espai rectangular del nostre corral de casa d’estiu, de barana de ferro abocada sobre uns camps de cereal i uns boscos fets a tires llargues, horitzontals,  que sostenen dalt de tot els molins, n’hi veiem vuit i tots giren o roden o volten sense parar, malgrat que han estat fins fa un moment quiets com estatàtues de bosc metàlic. Aquetes molins a la vesprà ens envien un vent del dimoni, no ho creure-ho, que ens obliguen a refugiar-nos de tanta frescor. En voleu? En venem?

Entre esl llibres que refereix Leopold Bloom que té a casa, hi ha Spinoza, els pensaments. Aleshores, els valencians ja podem dormir tranquils, si de primer hem sopat a la fresca. Però quina fresca, us demanareu? Si els valencians no us voleu despertar…

Sense independència, ni les vacances no són completes

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

S’ha girat l’aire, ara, bufa i crida queixós. Els molins giren les aspes en direcció est, els molins que s’alcen enllà al turó, entre pins i camps de cereal segat, color rovell que diu Toni Mollà, en El tercer toc. Això serà blat, però no ho sé. he encetat dues lectures el segon dia de vacances, un colps instal·lats a Albió, un llogaret de la Conca de Barberà. Si no ixes de la casa, s’està bé i rebé. De lectura i de repós. M’agraden els dietaris, sobretot si coneixes la gent i et conviden encara a més lectures i reflexions de vida. Enguany no passarà que convidarem Toni Mollà a la fira de Nadal de Bétera, si encara ho té tan lliure com apunta. La lectura, ara ho confesse, és per ajudar a passar l’envit de l’agost que comença aquesta setmana, amb l’Ulisses de Joyce, el tercer intent, el segon més seriós: m’ajude d’apunts que baixe de la xarxa, per interpretar aquest llibrot que llegesc en el desordre més altruista i lúdic que puc. M’invente una desorganització lectora pròpia, perque faig vacances durant una setmana, apartat de les feines del camp, lluny de casa, entre amics. I aprofite quan no hi són per descobrir els secrets amagats d’una novel·la magna, immensa. he començat pel monòleg final, el capítol divuit “penèlope”, que he tornat a llegir amb goig, amb sorpresa, tot pensant en la societat catòlica i apostòlica d’aleshores, la irlandesa i la valenciana, l’actual, la del meu poble tan carregada de beats i normes feixistotes i hipòcrites. Després he fet una passa enrera, en aquesta part de la novel·la que hom diu de velledat, per començar el capítol dèsset, ítaca, la casa, el retorn, com ja escrivia el poeta Estellés, cal tornar a casa, en aquesta banda on les respostes i les preguntes són, de vegades un castell de focs, d’una ciència tan exacta: l’admiració de l’aigua, què passava en obrir una aixeta, què passa encara avui, com és que en raja aigua d’una aixeta urbana i d’una altra de rural, en una caseta de camp… que els ho demanen als boteruts de mercadona, com raja l’aigua de dins el soterrani construït sobre l’ullal de Bétera: com diria Joyce, perquè no heu estudiat el meu llibre, inútils: aigua, aigua i més aigua, als antivalencians!

“…les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, pedra, la força a les rígides boques de regatge; la varietat de les seues formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar (i ullals, afegiria); la seua solidesa en glaciars, icebergs, congestes, la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans, la seua utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants, i secs… la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estatntissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.”

 

L’aire ha deixat de queixar-se, el vent supose més exactament, i la lectura és ara mateix serena, tranquil·la, ací en aquesta banda de l’Ulisses i en el tercer toc de Mollà. En la velledat, què voldreu, si encara no som independents ni lliures.

 

La invitació al cant d’estil més descarat

0

Si els valencians foren lliures, despullats de l’enveja pròpia i l’enveja pels pobles lliures, si no foren esclaus d’ells o d’altre, aleshores posarien el valor en allò que mereix de tenir-lo. En canvi, els valencians nem pocapena amb el cap cot, apocats, que demanaríem permís per respirar o viure o fins i tot morir-nos.

Avui a la plaça del Mercat de Bétera tornarà el millor cant d’estil, el cant involuntari, preparat d’unes hores de lleure inquiet, a partir de músics vells, i veus encara cmig ordenades, però també amb el cant madur de joves que s’expressen professionalment amb la música per la veu. La vesprà començarà amb un homenatge a dos versadors que són, o haurien de ser-ho, l’anima del cant, quan les versades també renuncien dels tòpics i la fluixera, en canvi de recitar versos de sentit, carregats i crítics, o festius, però sense perdre la convicció que el millor cant d’estil ha de tenir també els millors versos, que aleshores totes dues coses en faran una de més grossa i esplèndida. Si és que volíeu sentir que l’emoció és sincera i pura.

El ComboFolk és una formació casual nascuda al mateix Ateneu de Bétera, gràcies a la convicció de Toni Marzo, l’anima del FolkEstiu a Bétera (a vore si l’any que ve ja fem un festival de quatre o cinc dies, com ho tenen els festivals locals de jazz o de clàssica). Una formació amb set o vuit músics i una veu esplèndida, i unes lletres que acompanyen la passió per fer música i cantar un país sencer que renaix cada dia, malgrat tants d’entrebancs. Ves que mos faran patir els bandits, els corruptes, els jutges, què sé jo!

La formació que acompanyarà després Xavier de Bétera i Maria Bertomeu elevarà la plaça del Mercat al cel, pujarà més si podria ser la temperatura. I encara serem en el mig del festival, on també s’haurà elevat la muixeranga, la de València, la dels barris, muixerangues al cel de Bétera, que hom diria que tota la tradició s’aplegarà a la plaça i la mitjanit ja no voldrà dormir mai més serena, si no és camí de la llibertat dels pobles. La cultura, ja ho sabeu, o deuríeu de saber-ho, no ens la regalarà ningú, al contrari: n’hi ha que passaran per salvadors d’animes quan en realitat només que ens roben, cada dia.

Avui a la plaça del Mercat si és que voleu deixar créixer la dignitat, la individual i la col·lectiva.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Ausaes” obrirà el Folkestiu2022

0

Comencem o recomencem. Un programa complet, una tria de músics boníssims, de joves i de més edat, una barreja perquè la tradició, passada per la música d’anys i anys, ens recorde qui som, què volem. Sense oblits ni renúncies. Ferms. La identitat, les cultures d’europa, els pobles, cada dia més assetjats pels estats i la seua perenne corrupció, es reivindiquen en els drets universals, entre més la cultura d’arrel, majúscula, en les llengües, quan els pobles no abaixen el cap ni se’n senten vassalls, ni criats. El Folk és un cant d’arrel identitari, passat per diversos sadassos, que es reivindica viu i intens quan es despulla de tòpics, de la renúncia al criteri, a venir despullat fins a l’os. Som tradició i som perquè volem ser. Avui especialment en una plaça d’un Mercat que ja no hi és, però és una plaça viva, amb tres joves músics que ja tenen camí i escola per llarg. Són hereus d’uns altres músics de ferro, en un país on el ferro era rovell, que en torcar-lo, renaixia, fort i resistent a la intempèria, als polítics, però que el temps endormia i domesticava fins a envellir. Envellir ja sabeu on acaba si no n’hi ha més mans per passar draps i torcar el rovell de les històries que ens voldrien gairebé morts o pitjor. Però encara hi som, amb moltes mans. Un clam intens d’ateneu. De cultura, de fermesa.

Ausaes Bugaes són Jordi, Aitor i Eduard, obrin el Folkestiu2022 a partir de les 22.30, un altre encontre de l’Ateneu de Bétera amb el poble, amb la llibertat  i la seua música.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els mestres que perden el cul

0

A tot arreu que mires, si l’escola no té horitzó, n’hi ha mestres que perden el cul. El perden amb la llei o les lleis, amb les normatives i els reglaments, amb totes les excuses i paranys que espanya ens para perquè vivim pels marges. De cul al nostre veritable horitzó, que fóra l’¡escola dels valencians. Com que els valencians no tenim l’horitzó clar, i el de l’escola tampoc (la satsuma a 1 cèntim, sinyors), n’hi ha qui el pensa per nosaltres, l’horitzó. I el decideix. Un horitzó que mai, però mai, no ens convindrà com a valencians. Si no és perquè volem deixar-nos ensarronar encara més, ves si portarem anys.

Però ja tens tots els mestres perdent el cul, corrent a vore què diuen a espanya, que diuen els papers d’espanya, què ordenen aquells alts funcionaris, la corrupció d’alta volada, els jutges, els polítics, l’església, tots plegats un exèrcit contra l’escola: els sindicats, els partits, la conselleria, les corts valencianes fins i tot, tots plegats enviant-nos circulars, notes, avisos, correus electrònics sobre la lomloe, c0m?, sí,. sí, la lomloe… que és una llei que només afig una petita variació sobre les variacions inútils de totes les lleis espanyoles sobre l’escola que ja coneixíem, horaris, mandangues, mamaes, amb l’objecte que els mestres facen què, una orientació sobre l’agenda 2030?, una felació ambiental?, que és una mena de paper sofridet per dir-nos, dos punts, vosaltres parleu als xiquets de sostenibilitat, escalfament, mediambient i ecologia, mentre nosaltres ampliarem el port de València per abocar-hi més contenidors, més ferro, més ciment, més corrupció, per carregar-nos d’un colp el litoral valencià tan malmés per anys i anys, per acabar de matar l’albufera i les figues de pala, que, de pas que us continuarem agredint, portarem uns quants vaixells grossos amb taronges de l’àfrica, i si ens passa per la bossa del cogombro, més dèficit cultural i encara menys llibertat i menys drets. Inútils.

Veta cí tot el contingut filosòfic d’una altra llei espanyola contra l’escola, sobretot contra l’escola dels valencians. I els mestres i els equips directius ja perden el cul, literalment i física, adaptant-se a horaris, cercant programes, esmenant currículums i participant del mateix desficaci de sempre. Llepar la mà de l’amo, que d’escola i d’educació és qui menys en sap del món, del món civilitzat dins l’euro, naturalment. Si a espanya li la bufa l’escola, per què caram caiguem en la trampa de perdre més temps, mestres!

Sembla que si no caus a la trampa d’ells, no passes per un bon funcionari, que no té res a veure a ser mestre, com per exemple ho eren Freinet o Cousinet o Ferrier, que per suposat que no van perdre gaire el temps en lleis i normes i vòmits que els polítics de torn, i alts funcionaris inútils, ni en sabien d’escola i encara menys d’educació. Aquests només que volien ciutadans inútils, acrítics, com més de dretes millor, per fer rodar la roda i posar-los el pinso al pessebre.

Encara sort si n’hi haurà cent mestres que no es deixaran arrossegar per la caspa educativa espanyola, una mena de contuberni per desorientar l’escola i tenir-la lligada a buròcrates, a fer reunions, informes i una caterva de perdre el temps i deixar la instrucció (!), o l’educació, en mans del pensament feixista espanyol.

Escola Valenciana, sí

0

Ahir vaig ser convidat a parlar sobre el futur d’Escola Valenciana, una institució que vol tornar a ser al capdamunt de tot, en representació de l’escola dels valencians. Liderar l’escola del país, que no volem ser menys, ni menors ni criats de ningú.

Però per ser al capdamunt o al capdavant calen grans horitzons. Sobretot tenir un horitzó clar, senzill, però molt clar. Tampoc no caldria demanar permís, ni viure de ginolls ni caminar a la coixera. I sobretot, no hauríem de deixar-nos enganyar mai més per cap conselleria a mans de falsos progressites, o fins i tot per això, a mans de progressites, que són al remat venedors de fum, comercials d’espanya, que representa una de les escoles més casposes i inútils de tots els temps. Ahh, sí, sí, que n’hi ha excepcions, com aquella gallina de tres potes al museu d’Onda.

Hom no demanaria ni permís ni per favor, si vol decidir l’escola i posar-la al capdamunt. Ni Cossinet, ni Montessori, ni Ferrier, ni Freinet ni Ferrer i Guàrdia van demanar permís per fer escola, perquè tenien l’horitzó clar, net, rotund: van fer via, malgrat que els costés repressió, presó i mort. De tot plegat, l’espanya del psoe també en sap un munt, malgrat que ara li diuen lomloe o ves a saber quantes ocurrències més. Arribats ací, davant una escola que ens voldria lliures, espanya, el psoe al davant, ens enviarà la guàrdia civil a l’escola, contra els mestres. I aquests vindran encantats, contra els mestres.

Així que opreguntem-nos si l’escola, l’escola dels valencians, volem ser a primera fila?, si volem posar la matemàtica al capdamunt?, la lectura?, si volem ser com els finlandesos, els millors lectors del món, o com els espanyols, el cul lector d’europa?, volem tenir la millor ciència o ensenyar cretinisme?, si l’horitzó és clar, si el teniu clar a Escola, aleshores remem plegats cap al mateix horitzó, i que cap normativa o llei espanyola no entreabnque mai més l’escola que volem, que cap miserable polític, ni venedor ni saltamarges ens diga què hem de fer i què hem d’ensenyar i com, a la nostra escola.

I per això, només cal fer passes senzilles. Però comencem.

 

Si no veiem l’horitzó de l’escola

0
Publicat el 29 de juny de 2022

Bon dia, som de reunió d’escola per organitzar un nou curs. Oh, si després d’una hora d’intervencions encara no sabem quin és el nostre horitzó, aleshores badem. Sí, ja sé que parlem d’objectius (pobra l’escola que no en parla, més pobra encara si en parleu en excés, d’objectius), en parlem de treball cooperatiu, d’avaluació formadora, de neurociència i pedagogia, però això no vol dir que veiem el bosc, ni tenim més claredat, perquè tants arbres ho impedeixen. Si no tenim clar el nostre horitzó, l’escola que ens fa lliures, ja podem deixar passar hores xarrant amb la millor de les intencions. Haurem caigut en la trampa dels curriculums, de les normatives, de les lleis que ells voldrien que ens ompliren totes les hores i les preocupacions del món, del món de l’escola, naturalment.

Els mestres s’haurien d’entrenar més en aquella expressió d’enviar tanta pellorfa a cagar a la via.

L’estructura organitzativa de l’escola, tan estesa com inútil, va planificada per enterbolir realment la nostra feina de mestres, per desviar què és important i què és una boira, i convertir-nos en una escola de caspa, funcionarial i burocràtica, que és el que ells pretenen que fem, que convertim aquest espai de somoure consciències en un avorriment continu contra els coneixements. Contra la llibertat.

Ah, si no veiem l’horitzó de l’escola amb més claredat.

El vent feixista que vol entrar a l’escola

0
Publicat el 28 de juny de 2022

Si ens mantenim ferms, amb la convicció del primer dia, la fermesa que som una escola de valors, de drets humans, una escola sense fisures, aleshores aquest vent feixista que entra per tot, no podrà passar del carrer, ni entrarà a la nostra escola. Un vent feixista que ens envia la justícia, la borbonia, el psoe o els currículums que madrit decideix… Si ens mantenim forts contra aqueixa barbàrie, aleshores salvarem l’escola, l’única esperança ara mateix d’una societat cada colp més idiota i supèrflua.

A correcuita corren els sindicats, fins i tot els propis, o els partits, o ves a saber què, a alliçonar-nos sobre com afectaran l’escola les lleis espanyoles, perquè ens preparem. Com poden afectar l’escola les lleis espanyoles?, com una ferida inguarible, com una patada al cul i a la panxa. Ves quin sentit pedagògic transpua aquella meseta contra el nostre país i contra la nostra escola. L’única eixida possible és exigir el 100% del curriculum propi. Sense concessions, sense fisures, sense malparits que ens vinguen a dir que són impossibles, que són utopies o tota la merda d’aquella cançoneta de viure agenollats, com uns idiotes. Com si Freinet hagués estat en presó fa cent anys i no hagués valgut de res. Com si els espanyols haguessen de dir-nos res de didàctica, de pedagogia, d’investigació a l’aula, mentre la corrupció o els lladres campen i se’n burlen, i se’n riuen, dels mestres i de l’escola. A cagar a la via.

Nosaltres som de l’escola que ens fa lliures. Això ells no ho podran entendre mai. Vet ací l’únic horitzó possible. L’escola i la llibertat.

 

 

Que el desànim no ens guanye

0
Publicat el 27 de juny de 2022

De vegades, l’escola també és una derrota. Sense desànim si voleu. Sense desànim… Com cantaven dissabte al trinquet de Pelai, “Qui vol perdre de deu? Donem de deu?”

Dimecres havíem fet el sopar de comiat de la lleva de quart d’eso, una lleva que havia patit dos anys de pandèmia sense haver pogut gaudir completament de la seua escola. Ho va dir tan magníficament un dels pares, Rafa (no em sé el cognom), que va fer un dels discursos que caldria emmarcar, per l’escola, per l’esperit de l’escola dels valencians, contra qualsevol derrota. Contra totes les derrotes que patim. Com els catalans, els valencians també anem de derrota en derrota, potser perquè som germans de país, de llengua, de derrotes. He demanat el discurs per poder-lo enganxar ací, a trossos i mossos si cal, perquè l’ànim també és nostre. Com el carrer, com l’escola.

Dijous jo també faré el meu discurs de comiat d’un altre curs de primària, davant un grapat de pares. Un curs del qual no n’estic gaire content, i potser per això vaig cercant el to, la manera com m’adreçaré a les famílies per un altre comiat que hauria d’ésser una festa, que no l’és, enguany no. Potser perquè la pandèmia també ens ha afectat més que no ens pensem. Potser perquè aquesta també és una excusa per tot. Que ja no som joves, que no, i l’escola necessita sempre aquell esperit jove, rebel, contra tot i contra un món que ara mateix redola contra la democràcia i contra la llibertat. Ves, això.

No sabem quina escola tenim, que no ho sabem, i justament per això  rebem per tots els costats. L’escola que ens fa lliures, ves quin lema tan ben triat. I per això els fa mal. La llengua sobretot els fa mal, molt de mal, i ves on són les claus i com voldran fer veure que allò important no ho és, que és una altra cosa. Espanya decideix, l’escola perd.

Sort de mantenir-nos ferms. Molt ferms. Pel mestre Freinet, pel mestre Llorenç, pel mestre Zurriaga, i per tots els mestres que sempre es van mantenir ferms.

L’escola que ens fa lliures. L’escola dels valencians. Ah si els farà mal.

Volem l’escola o res!

0
Publicat el 14 de juny de 2022

Volem l’escola o res. Volem el país o res. Volem la llibertat o res… són sentències per dir que ja no ens aconformen molles, que això ja ho va dir el poeta Estellés, el poeta per excel·lència dels valencians. En el cas de l’escola que ara m’ocupa, mentre sóc de colònies a la Safor, vol dir que els valencians volem decidir el 100% del currículum de l’escola. Res de viure de genolls dels programes espanyols que malmeten el coneixement i malmeten la pròpia escola. DEcidir què llegim i com, aprendre de llegir, d’escriure, i prou de seguir els ximples i els llepons. El 100% de l’escola dels valencians a mans dels valencians. És l’unic horitzó possible i intel·ligent. Si volem deixar de fer una escola de mediocres.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Contra Estellés, contra els valencians

0
Publicat el 6 de juny de 2022

El psoe espanyol s’ha encarregat de matar una fundació perquè era d’un poeta valerncià. Als espanyols, els la bufa, en realitat els la bufen els poetes i els valencians. Siguen del pp, de vox, dels comuns o del psoe. Els valencians els la bufem. Només els interessem per robar-nos, per pegar-mos pel sac, per traure’ns en el rendiment d’un robatori i d’una invasió que dura anys i panys. Malgrat que n’hi ha que s’excusaran, viuen bé de borbons, de trair-nos, de robar-nos.

Can Bassot ja ho va denunciar fa dies, que espanya volia defer-se’n de la fundació Vicent Andrés Estellés, i el psoe de Burjassot, que és el psoe a valència, i al país valencià, és un partit antivalencià com la resta de partits espanyols, que no ha tingut escrúpols d’enviar a cagar el poeta i els seus versos. I de matar una fundació si només era de valencians.

Al govern valencià també n’hi ha d’aquests inútils, entre funcionaris, polítics i directors generals, que entre més torbacions, la llengua, estellés i fuster, o escola valenciana, el mateix sac lligat, els la bufa: n’hi ha a educació, a cultura, a hisenda, a qualsevol racó d’aquests inútils de la política, sobretot perquè hom pensava que amb el botànic, aquests destralers n’aprendrien alguna cosa. Una llufa.

Una caguerà espanyola és això, només, una caguerà. I cada colp contra la llengua, contra els poetes, contra els referents, ja arriben fins i tot dels bàndols progressistes. Ah, els progressistes, traieu-me’ls del damunt, mecaguenlapenanegara. Una altra caguerà, talment com passa el temps i es demostra què saben fer i què podem fer, els governs de progrés, si només que depenem d’espanya, i espanya decideix fins i tot de matar els poetes, com els feixistes. Si al remat i al capdavall són això, pobres. Espanyols. I feixistes.

Els inútils de Burjassot no us penseu que no són a tot arreu, on mires i cagues, i per això cada colp més haurem de llegir el poeta al carrer, sense pèls a la llengua, i acompanyar la lectura de clams que peguen contra els farsants, els polítics i el sac de fem que van deixant cada dia, sense vergonya i sense filtre. Llegirem Estellés, no només el 4 de setembre, cada dia, al carrer i a l’escola, i denunciarem aquest estol feixista infiltrat a casa, pels lladres que entre pel psoe, o pels comuns, o per compromís, tant se val, que ja van entrar per almansa fa tres-cents anys, i encara ens voldrien fer creure que n’hi ha res més, malafel i una incapacitat política que dura segles.

Un clam antivalencià a Burjassot, amb nom de psoe, i a tot arreu que mires. Resistència. Desobediència. Independència. L’única via valenciana, que ells voldrien amagar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escola valenciana a Piccadilly

1
Publicat el 8 de maig de 2022

Ahir vam participar de les Trobades d’Escola Valenciana a Quart de Poblet, l’Horta Sud, però també teníem gent que participava d’aquesta festa de l’Horta Sud per l’escola i per la llibertat des de Londres. “L’escola que ens fa lliures”, un lema tan ben triat i tan necessari, en un moment que els atacs a la llengua, a l’escola i al país són ordits per criminals institucionals, disfressats de borbons, de jústica, de polítics o de ximples.

La festa la vam viure amb els cercaviles per Quart de Poblet, amb els tallers de les corones pel coneiximent i amb la lectura dels aforismes de Joan Fuster, aprofitant el centenari, i la saviesa d’un intel·lectual que fa justament cent anys que va nàixer i uns seixanta que ens va guiar en favor de la terra, de la identitat, de l’agricultura, de la lectura i de la cultura majúscula. Des de Piccadilly o des del país, la força de reivindicar-nos: nosaltres els valencians!

—Vosaltres quin aforisme triaríeu per llegir en veu alta davant el món?

Dissabte, també serem a la festa que Escola Valenciana farà a Casinos, el Camp de Túria: aforismes amb els millors torrons.