Dachau, Buchenwald, Mauthausen, Mittelbau-Dora… Portaceli

Els topònims també són noms propis, i n’hi ha que ens recorden la terra, el territori, el terme, el nom d’una sèquia, d’una partida, d’una font… N’hi ha topònims que ens deixen muts, sense poder articular paraules, sobretot per respecte. Són espais que van representar un dels pitjors drames del segle XX, són símbol de la mort i de l’extermini. Hi van morir sobretot jueus, però també gitanos, o gent que era contrària al feixisme, gent que s’estimava la llibertat, gent de nacionalitat diversa, polonesos, alemanys, catalans, valencians, espanyols, russos… Quan els nostres alumnes fan un viatge aprop d’aquests espais-símbol de la barbàrie, els acompanyem a conèixer la història, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer, per l’odi a l’home. Els espais són carregats de respecte, de cerimònia, de silenci, i els adolescents es commouen i queden garratibats; els mestres també.

Els jueus foren objecte d’extermi i certs camps foren determinants: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor, Ravensbrück i Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau,  Buchenwald…

Tots aquests noms són coneguts o molt coneguts, malgrat que n’hi ha més camps a més països. El Camp de concentració de Mittelbau-Dora,  fou una extensió de Buchenwald. A Dora va encabir a més de 15.000 deportats; alguns dels quals foren republicans catalans i valencians. Si fa no fa un camp similar a Portaceli. Malgrat que molts testimonis que hi van ser, asseguraven que, comparat amb el camp d’Albatera, allò era la porta del cel… Una merda. Deien uns altres testimonis. Sense comparar-ho amb res, allò era la porta de l’infern.

Qui coneix Portaceli, però? Qui ho sap, que era un camp de concentració al terme de Serra, fa només setanta anys? A un pam de Bétera o Llíria? Potser que l’extermini no va ser tan bèstia (!). Potser. Supose que els centenars de morts (centenars?, milers? NO ho sabem. N’hi havia dies que en baixaven més de 15, en carro, morts al cementeri de Bétera, o els portàvem a Nàquera o Serra), doncs supose que els morts no dirien res, ara, però tampoc no acceptarien que allò no va ser bèstia o brutal.

Què ho és, sens dubte, de molt bèstia? Que a hores d’ara no tinguem suficient informació per explicar-ho. De fet, que tot siguen impediments per tenir una mínima informació. Això és molt bèstia, i que els documents, els arxius, la història d’allò que va passar a Portaceli, encara siga en mans de poders feixistes, d’un poder que encara barra i prohibeix la llibertat, la informació, la història. D’un poder que es queixa de la justícia alemanya, però és incapaç, setanta-vuitanta anys després, de lliurar la informació del que va passar…

Què és molt bèstia, que hom puge a Portaceli, a l’hospital doctor Moliner, i passe com si res, com si aquell espai no hagués acollit 15.000 homes i dones que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Només per això van deixar la vida i l’esperit, molts d’ells. És molt bèstia, que els governs d’espanya, tots els governs de la transició i la democràcia, els jutges i la resta de criminals, consideren que aqueixa història no siga història, que no pugam saber què va passar, que no puguem sentir el respecte que mereix aquell espai, el topònim, Portaceli, aquell camp de concentració que va contenir milers de republicans. Tot el respecte que mereixen altres topònims, igualment singulars, el voldríem per aquest. Per als camps de la història passada i present…, o no són també una realitat els camps de concentració i d’internament en temps de pau? És la realitat del XX i del XXI, malauradament. Avui mateix.

El camp de concentració de Portaceli. Presentació a l’Ateneu de Bétera, #AtB_portaceli 20.00h Plaça del Mercat, núm. 5

 

El mort i el degollat: la malversació llarena

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?

Los jutges es poden albardar?

1 Ase o somera jove, des que neix fins que assoleix el creixement complet

2 Ase adult; cast. asno, burro. Los matxos i’ls rucs ben arrenglerats. Ruc pare.

3. Home rude, grosser d’enteniment; cast. burro. Vergonya tindrie yo de ser agüelo de tan gran ruc

Cap de ruc: cap buit o enteniment molt curt.

Esser més ruc que una sopa, o que un paner: esser molt dur d’enteniment.

Fer sa prova d’es ruc: fracassar en un intent

Trobar el ruc de Llinars: trobar el contrari d’allò que s’esperava; fracassar
«No diguis molt bé del ruc, fins que el tinguis conegut»: significa que no cal fer elogis molt forts d’una persona fins que la tenim ben experimentada.

«Alaba’t, ruc, que a vendre et duc»: es diu per aquells qui són vanagloriosos o qui es lloen a ells mateixos.

«Qui té un ruc, té una mala bèstia»

«El ruc creix, l’albarda no»

«Per la corda es troba el ruc»:

«El ruc, per fam, es menja el gram»: vol dir que la necessitat fa fer coses que voluntàriament no faríem.

«Cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put»: es diu referint-se a males conseqüències de coses passades.

«Qui de ruc d’altri es fia, sovint ha d’anar a peu»

«Qui neix ase, no pot morir ruc»

«Ruc per ruc, més val carregat que buit»

DCVB http://dcvb.iecat.net/

Portaceli, el documental sobre el camp de concentració

L’associació Stanbrook, Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera presentaran dissabte, 14 de juliol, el documental El camp de concentració de Portaceli 1939-1942. Segons Rafa Arnal, coordinador del projecte, és el primer documental amb l’edició d’un llibre sobre camps de concentració al país. Encara caldrà dir gràcies.

En concret, el cas de Portaceli (al terme de Serra) és “un dels episodis més desconeguts de la història valenciana”.

Segons que explica l’editor Rafa Arnal, el camp de concentració de Portaceli es remunta a març de 1939 en el port d’Alacant, on 20.000 homes, dones i xiquets que esperaven fugir de la repressió cap a l’exili són capturats per l’exèrcit franquista. Després de passar pels camps Los Almendros i Albatera, van ser traslladats al camp de Portaceli.

“Quants presos va albergar, quin va ser el seu destí, com funcionava i quin pes tenia en relació a la resta de camps són qüestions que aborda el llibre a partir de nombrosos testimonis i documents oficials.” Des d’octubre de 2017, un monòlit recorda les víctimes del camp de concentració a l’entrada del actual hospital Dr. Moliner.

El camp de concentració de Portaceli 1939-1942 és el resultat de 12 anys de recerca i l’ajut i cooperació de cronistes, documentalistes, historiadors, periodistes i testimonis que van viure l’horror. El testimoni del tio Eugeni Pertegaz serà clau a l’hora de conèixer la vida al camp, la duresa del càstig, del linxament i l’acarnissament franquista.

“la xifra pujà de colp al voltant dels 12.000-15.000 i la situació esdevingué catastròfica per als interns, amuntegats fins a 32 presos a cada cel·la. Els mesos següents van anar trametent els ja identificats i jutjats als “sumaríssims”, als diversos penals de l’estat, a les execucions o potser a la llibertat condicional els qui aconseguien avals. Cal afegir els que moriren al camp per desnutrició, malaties… Hi hagué un dia que al dematí baixaren 14 morts de les cel·les –conta al documental l’intern Eugenio Pertegaz– que eren traslladats als cementeris de Serra, Bétera, València… I així consta als registres pertinents diagramats al llibre per l’historiador Vicent Gabarda i per Policarp Garay (cronista oficial de Serra). Així, a poc a poc van anar descongestionant el camp, sense cap dubte, el més important del País Valencià.

https://www.diarilaveu.com/apunt/79761/del-port-dalacant-a-los-almendros-albatera-i-al-final-portaceli

Vuitanta anys després, quaranta dels quals se suposen en democràcia (!), no curen l’oblit conscient al qual ens obliga una Memòria històrica tan feble com dominada pels poders militars i judicials. L’ocultació dels arxius, la impossibilitat d’accedir a la informació, els entrebancs oficials dels poders de l’estat a saber, expliquen una actualitat política dominada per la repressió i l’obscurantisme. La Transició no volgué fer net amb el feixisme, ni amb la impunitat. Aquells poders franquistes encara són amos dels arxius i de la història, que van redactar i guardar amb mà de ferro contra la democràcia. I el feixisme continua…

El documental forma part d’una trilogia amb Operació Stanbrook, viatge a l’exili algerià, 75 anys després (2015) i Fills del silenci (2016). Un recorregut des del final de la guerra al port d’Alacant fins a l’exili al nord d’Àfrica, la repressió dels camps de concentració i les presons franquistes, i l'”exili interior”.

 

*https://valenciaplaza.com/RafaArnalElcampdeconcentracidePortacelisundelsepisodismsocultsdelanostrahistria2

L’estiu dels bons mestres: polítics antivalencians

Diu Äbalos, menistre espanyol a Espanya, al Molt Honorable President Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana: “No et penses que tindré cap tracte de favor amb els valencians!” Ho diu, l’homenic i es quede més ample que llarg, amb un fals somriure d’homínid estret, que no sap somriure ni entrenant-se, ni falsejant la seua realitat.

“No et penses que farem cap tracte de favor als valencians!”, és una frase que amaga la covardia del govern d’espanya amb els valencians i la torpesa d’algú que es pensa que en sap, que vol quedar bé amb els seus, els espanyols i, sobretot, amb els de madrit, perquè vegen que, ell, Äbalos, és més de mantenir el greuge contra els valencians, el càstig financer i d’infrastructures. Çò és, com havien fet tots els del pp —ací no trobareu cap diferència—, i els dels psoe, i pegueu cent anys enrere: tot aquest segle que dura i més enllà, des que paguem el delme espanyol per dret de conquesta.

Ai, Äbalos, quin patir, quina saviesa, quin coneixement, valencià a mitges, falsament valencià, d’obligació… Ell realment voldria ser d’allà, de madrit, i poder dir, jo també vinc a València, a gaudir de la platgeta i no he de tenir cap tracte de favor, cap ni un. Així que, Valencians que m’escolteu, continueu tocant-vos el nas i la pansa, perquè haureu de seguir cent anys més castigats, al furgó, al forí del gra, a la cadireta de pensar… Fins i tot si us governa un valencià fals i avorridot.

Això o deixar de ser espanyols, ves, que en això, ni l’Äbalos ni aquella majoria d”espanyols, no hi pensen, que puga passar mai. Perquè això només depén dels valencians. Únicament depén de nosaltres, malgrat els centenars d’inútils i d’Äbalos que hi ha al món.

*Ací ja tenim més raons que abonen el propòsit de la República valenciana i la independència: separar-nos de polítics mediocres i cagamànecs. Antivalencians convençuts.

L’estiu dels bons mestres: per què són tan importants per al país, els mestres?

L’estiu dels bons mestres combina un programa estiuenc variat, de formal i d’informal, atzarós o calculat. I sens dubte que, entre més activitats, això inclou la formació. Sé que ja ho havia dit, en començar aquesta sèrie estiuenca sobre mestres, però ja hem viscut dos jorns de formació a València, a Jan Comenius, i no me’n puc estar de dir que la proposta ha sigut gratament positiva. Tres plats forts que combinaven, des de perspectives diverses, l’aprenentatge més enllà de les aules i un eix comú: potser que els mestres no siguen els únics actors de l’ensenyament. Fins i tot, potser que no siguen els principals en no pocs moments que els infants també aprenen. Malgrat que, jo ho considere així, els mestres són cabdals. Ara, com diu Maria José Díaz Aguado, si un mestre pot ser substituït per una màquina (enteneu màquina com un element substitutiu qualsevol) mereix de ser substituït.

La formació dels mestres és cabdal a l’inici del seu procés de mestre, quan encara és a l’escola de magisteri, i també durant els anys d’ofici. Per això AKOE_educació és i fa un paper important en la seua curta trajectòria vital, amb l’objectiu de formar els mestres. Però no ho fa de qualsevol manera. La tria de ponents és conscient, investigada, calculada, molt pensada perquè els mestres tinguen propostes de risc, de repte, que els ajude a pensar la feina que fan, l’escola que volen, la qualitat d’allò que trien…

Glòria Jové, Lluís Sabadell i Miguel A. Ariza han acomplert amb les expectatives dipositades. I tant que sí. Perquè ens han somogut, provocat, reptat a continuar pensant amb major risc allò que fem i oferim als alumnes. La metàfora de la Glòria, professora a l’escola de mestres de Lleida, que un armari de perruqueria pot contenir més riquesa que un armari de l’escola ens ha de fer reaccionar, mestres, si no volem continuar oferint metodologies i continguts del s. XIX. I encara avui, Ariza, ens ha sorprés en fer-nos veure virtualment una imatge que mostrava la façana de dos edificis germans. No es distingien per la façana. I el de dins?, es diferenciava? L’un edifici era una escola, l’altre una presó.

Va bé aqueixa comparança perquè és rabiosament actual: avui uns quants mestres, o polítics, demòcrates d’ànima i d’esperit, són en presó per les idees. Com en la dictadura franquista, que no diferenciava, voluntàriament i conscient, l’un edifici de l’altre. Com el govern d’espanya i la justícia d’espanya, que no diferencia els franquistes, als quals premia, en canvi de perseguir demòcrates, que engarjola ací i enllà.

Però tornem a l’estiu dels bons mestres, a la formació i a aquesta exquisitesa que representa de passar uns dies de formació entre mestres que, malgrat els anys, continuen aprenent.

Demà el tercer jorn i últim. Encara us podríeu apuntar a viure’l, a descobrir per què els mestres són tan cabdals a l’escola, i tan importants per al país.

L’estiu dels bons mestres: el parasol

Si és l’estiu dels bons mestres, en apagar-se la vesprada agafeu els estris i les eines imprescindibles i pegueu cap a la platja; a prop, que no cal anar-hi gaire lluny a trobar la mar: el nostre país és estret i la tenim a tocar, la mar, no com uns altres que han de venir a pixar-se de més lluny, des de ponent.
A la platja planteu el parasol “llibertat presos polítics”, això de segur que us garanteix una fanecà de platja per a vosaltres (bons són els unionistes per no respectar els nostres drets) i davall deixeu la nevereta, el cabàs i les espardenyes: que no s’escalfe l’aigua és important, o que les espardenyes no s’ensorren, perquè després deixeu l’estoreta del cotxe feta un drap que tot ho esmussa…, deixeu també a l’ombra del parasol la tovallola, la cadireta plegable i el llibre de lectura, per acompanyar la bonior del capvespre. Si n’agafeu dos o més, de llibres, no patiu de no tenir temps de llegir-los en una sola vesprada, mestres, potser us arribe un lector nou que vulga fer-vos companyia, en aquest estiu dels bons mestres, potser un nadador experimentat que haurà sigut capaç de nadar des de l’altra banda del mediterrani, o de més aprop, en tirar-se la barca en la qual navegava cap a la llibertat. Sí, fóra molt convenient portar més d’un llibre o una ració més de truita, o un parell de botelletes d’aigua, per si els nous inquilins del territori arriben amb sed. Tampoc no caldrà un excés de provisions, sabeu, perquè la majoria arribaran morts, surant cap per avall, i aquests ja no ens demanaran ni aigua, ni lectura ni la tovallola per eixugar-se. Però nosaltres, els bons mestres que passem l’estiu aprop de la platja, podem estar-nos tranquils, d’aquest curs magnífic que hem fet, sí, sí, agafant tot d’aire nou que ens renovelle l’esperit i l’ànim.

Per cert, no sé si sabeu que demanen voluntaris a València que puguen acollir xiquets saharauís per passar l’estiuet a casa, entre valencians. I ja n’hi ha bons mestres que s’hi han presentat voluntaris, que només en calen deu o dotze. Va.

L’estiu dels bons mestres: l’escola antifeixista

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…

L’estiu dels bons mestres

Com que ha acabat el curs, ens demanem què faran els bons mestres. Aquells que ja no posen deures d’estiu, supose que no, perquè ja han fet els deures durant el curs i, els seus alumnes, ja han triat què llegiran, cap a on pegaran, si han d’acompanyar els pares, o quines activitats lúdiques completaran el seu estiu merescut, guanyat amb l’estudi.

Mestres, com cada estiu, l’escola de mestres cooperativa AKOEeducació, us ofereix una formació exquisida, lúdica i innovadora per començar les vacances entre mestres, aprenent, compartint experiències que fan goig o prenent una orxata per parlar de com ha anat o com esperem el futur, els mestres valencians. Alguns dels tallers d’experiències que es presentaran a Marxalenes (el barri on es farà l’encontre), són de caure de cul, i un éxit d’un equip de mestres convençut que l’educació encara és el valor més preuat de qualsevol societat. Els tallers: bicicleta de la Xina a Montserrat… la implicació en el tractament dels residus del meu poble… la creació d’un rap amb sensibilitat social (ens volem vives, Marhaba Dolunay), exposició virtual de dones arreu del món mitjançant skype, Histogram = Instagram + ciències socials, estudi de les deu llengües més parlades al meu poble, escola expedicionària per a aconseguir que València siga una ciutat sostenible, com posar en marxa un espai de coworking, utilitzar l’art contemporani per a desenvolupar un projecte d’escola (interetapes), la transformació del pati com aquell espai somniat…

Cada dia, en acabar la formació, hi haurà un tast cultural-lúdic per agafar el dinar amb més gana, a més que trobareu una oferta de llibres (ai, els llibres, mestres), i un esmorzar de quinzet preparat perquè no us queixeu de res. Per cert, ja coneixeu aquell aforisme que diu: “Si hom agafa un llibre entre els mans durant unes hores amb la panxa buida, després, com es trobarà: haurà saciat la gana?, trobarà que ha perdut el temps, o en comptes de l’entrepà, haurà guanyat saviesa i coneixement? Què en diria Maslow?

Demà us penjaré el programa complet de les jornades.

Una bufa no té ossos, malparits

A Palma en dirien una butza, i el nom apareix en una rondalla mallorquina “En Pere de sa butza”. Per això que vull explicar, ja em va bé la manera valenciana “bufa o ventre”, o bossa fins i tot. Aquells paladins de l’ambaixada o del jutjat, que han eixit de diferents ventres o bufes o panxes, en canvi de tenir el mateix temple. L’un, l’ambaixador, no té pels a la llengua, ni ossos a la panxa ni al ventre ni a la bufa per faltar el respecte públicament, funcionari desgraciat, per insultar i maleir Catalunya i el seu MHP. El jutge/a, si fa no fa, encara viu en el 155, malgrat que teòricament s’havia desconvocat i continua amenaçant catalans, responsables polítics i institucionals: encara més. Si és veritat que ara es podia votar telemàticament, amb més raó el respecte que hauria de mostrar, el jutge bufa amb tantes paraules com li ixen del ventre. No mostrava tanta gosadia, aquest jutge bufa i aquella bufa jutgessa davant cinc ministres o deu, tant se val, i un empresari que van convenir, acordar i decidir de regalar-se mil cinc-cents milions d’euros (no ens cap al ventre quants diners poden ser tots reunits, quina bufa) que els van alliberar del frau que representava robar la hisenda pública per regalar-los a l’amicot que, després, ens posarà casa, cotxe i putes a compte d’aital decisió de baix ventre. El jutge bufa, d’òpera i ventre, ara demana diners als catalans, uns diners d’urgència, si no volen que els embargue la bufa, a ells i a la família… L’espoli català també és ara a mans dels jutges espanyols a través de decisions de bufa i ventre: multes, càstigs, condemnes econòmiques…El robatori judicial va començar fa anys contra el nostre país, en forma de multes per decidir de veure TV3. Centenars de milers d’euros. No en tenen prou amb l’espoli, que cada colp inventen noves vies per estrangular-nos. Només perquè no som espanyols. Ells ja ho saben. No ho som. I per això ens fan pagar i pagar i pagar. Il·legalment fins i tot, ens trauen la sang i l’aire. Fins que diguem prou, valencians, fins que diguem prou.

—Sinyor jutge; malangra sa butza i qui prega per sa butza! Velataquí, si la voleu!