Ulisses20

El descrèdit de la realitat. Els fiscals espanyols porten a judici un jove que havia escrit que mazon era un pocavergonya. Li demana 3.000 euros de multa, només. N’hi ha fiscals pocavergonya que no diferencien una creïlla d’una merda, i aquest llumenera de la justícia ha de tenir una merda de cervell per confondre un president pocavergonya —de dinarot mentre es morien més de dos-cents valencians ofegats— d’ua descripció del pocavergonya perfecte, que és en política per robar i demostrar que la incapacitat no té fondo ni límit. Entre els polítics espanyols la incapacitat és infinita, no us mateu a calcular-la.

Aquest fiscal lladregot que haurà fet carrera en canvi de llepar als espanyols les pilotes (del mundial), arribarà lluny en la justícia espanyola. La merda és així de grossa allà.  Si vols fer carrera feixista, sembla que els fiscals tenen prioritat, ja saben a qui han de cercar-li les puces, en canvi de mirar en una altra banda quan els criminals es passegen de polítics i de responsables màxims.

Espanya ha publicat la llista de la inversió anual en infrastructures per zones geogràfiques, les espanyoles i les colonitzades o envaïdes. No sé quina és la realitat d’inversió a València, si com ens van prometre ballaríem polques, o continuarem lligant la cua al gos rabiós. La realitat en directe no penseu que és per tirar coets. Que ells diguen això, no vol dir que hagen invertit això. Que hagen invertit que diuen, no vol dir que els diners siguen en la infrastructura, que butxaques n’hi ha moltes a repartir. Així que de mentides al riu, a ofegar-nos de calor.

Si ix a guanyar, la fava; si ix a perdre, com la cançó: tallarem la cua de felip de borbó!

—No haureu vist passar el bou de Gàtova? I les vaques?

Això era possible, o probable. Que guanyen en futbol, tants milions com destinen. En canvi de perdre en democràcia, tindrem futbol. Espanya celebra tant això, el futbol, o els bous, com la corrupció. El futbol com el lladrocini, d’això també són campions mundials. Ara mateix passen pel carrer Gascon uns joves que canten el cara el sol, cap sorpresa. Una cosa porta l’altra. No som campions en cultura, ni en educació —tenim l’índex lector més baix d’Europa, i tampoc no eixiríem ben parats comparant-nos amb la resta del món. No som campions en drets humans ni en justícia; d’injustícies, a espanya en són uns mestres, començant pels mateixos jutges, pel suprem o pel constitucional, fins i tot n’hi ha tribunals que fan carrera per corrompre els drets bàsics: n’hi ha tribunals contra la ideologia, en canvi d’afavorir o perdonar, o conspirar amb la mateixa extrema dreta. Ara ja comencen els coets al cel, els trons, i hom podria pensar que de tanta eufòria com s’estendrà, potser que els agafe un rodament de cap i puguen decidir-se per la democràcia, per l’equilibri, per retornar als valencians tant com ens roben cada any, amb les balances fiscals. No ho faran, perquè la bufa que els petarà encara serà un paquet pitjor contra nosaltres. No patiu, en això no s’equivoquen mai. Durant unes hores, o uns dies, els joves voldran imitar aquesta lliçó d’espanya, en favor de la dreta extrema:celebrar gols en canvi d’una ruïna col·lectiva i particular que dura anys i panys:  no pegaran per reclamar en favor de la sanitat, ni de l’escola, ni del camp, ni de cap infrastructura que als valencians ens pogués convenir. En aquella pel·lícula argentina ja ho explicaven, que l’emoció arriba més fonda que no la racionalitat. Potser que no canvien d’equip, ni de lema: espanya continuarà essent el país més corrupte del món, amb els borbons de model, i nosaltres continuarem pagant-los el sopar i el beure. Que no siga encara pitjor o molt pitjor.

Ahir, l’ultim jorn del Folkestiu 2026 va carregar sobre l’emoció del teatre, amb els incombustibles Vicent i Teresa, amb la música en directe de Laura i Eva, tots plegats rodamons, de Rodamón teatre. Són d’aquelles companyies que són un miracle, un regal d’aquest país, de córrer places i pobles, d’oferir amb garantia un espectacle tan honest, sincer i farcit de l’encanteri de la paraula, del ritme assaonat, d’una lliçó de cultura majúscula, que el públic agraeix i els artistes ens ho tornen amb escreix. De la saviesa popular, que deia Vicent que atresorava la seua iaia, ens regala moments sublims, si ja tens una certa edat i ets agraït. Ves que feia calor a les set de la vesprada ahir a la plaça del Mercat, però allò pagava qualsevol reguiny, saber que vam viure un dels moments únics d’aquest festival com més va més ferm i de nom propi. Rodamons cada any a Bétera, sinyors, perquè de les joies de l’art nascut de la paraula i de l’encanteri de dir-la tan bé, caldria un motlle de per vida, perquè no s’acabés mai. Per molts anys.

—No penses que exageres gaire, no?

Ara suposa que ja som independents. Suposa-ho, que no és tan difícil. Aleshores l’educació, la sanitat, la justícia, fins i tot la política serà de casa nostra. No vindrà imposada, ni maleïda, ni amb les males arts que es practiquen cada dia, contra nosaltres expressament. Potser que sí, que és massa imaginar. Un país lliure, dret, madur. Mare, quina d’il·lusió. Potser que  no sope aquesta nit

[continuarà]

Aquesta nit, a la plaça del Mercat, el segon concert del Folkestiu  Avui en directe el grup Sons d’Embat.

La festa a la plaça, amb la música folk, també per celebrar que europa diu que som a mans d’una justícia franquista, que aplica normes i lleis segons els convé. Les interpreta a conveniència, i les decideix amb rapidesa, en un dia si cal, si els interessa, o en anys, si la cosa els convé poc. D’això en diuen colpisme, a ser a mans de jutges prevaricadors, formats i fets amb el franquisme, que han heretat, amb voluntat pròpia, la manera de fer les coses com les fan a espanya, entre la corrupció i contra la democràcia i els drets humans. De la declaració dels drets humans encara no fa cent anys, deuen pensar, perquè n’haurien de fer cas, ells.

Per la música, aquests destiu a la plaça, malgrat els jutges i la rèmora que continuarem pagant, sense independència.

Però suposeu, per un moment, que poguérem decidir quina mena de país volem, quina escola, quin futur… Que no, que no, que no és un colp de calor, que la llibertat no és un somni, ni una utopia, hauria de ser la normalitat, fora d’espanya.

Els joves, i els grans també, s’hi apunten amb facilitat, a aquesta ona patriòtica que estén el futbol i tota la ferralla que l’envolta: mitjans, empreses, estat, mundial, i tota la caspa que vesteix el màxim de cultura al qual podem aspirar en aquest rodal d’influència franquista. Ens escanyen i encara els joves els adoren, ens escanyen i els vells de la guàrdia els continuen pagant i llepant. Hom diria que és en canvi de grans sacrificis o de regals extraordinaris, equivalents a bons jornals, millors condicions de treball, infrastructures adients, ja no diem normaletes, o beneficis a llarg termini… Però cap d’aquestes coses no passa. ben al contrari. Cada colp, el tracte que rebem és pitjor, d’infàmia, i cada colp, els joves els adoren i els vells els la xuplen. Com és que passa d’aquesta manera? Com és que en canvi d’un maltractament sistèmic nosaltres els regalem la casa, la terra i mitja vida? Com en aquella qüestió de la pandèmia mundial, no sabem d’on ix tanta caguera traduïda en submissió, però que necessitem com aleshores un esforç mundial ingent per trobar el vaccí, és inqüestionable. Espanya continua escanyant-nos als valencians sense amagar-ho, i nosaltres els continuem oferint casa, taula i llit. Quina síndrome, xa.

A faves com voleu que ens guanye ningú!

Anit ni una sola paraula. Ahir, durant tot el dia mut. Despús també. Penitència. Redéu quin desfici d’estiu.

Tres dies obligats de repòs, ara, a partir d’ara, i després recomença sense excessos ni panxades. Tria uns quants llibres, beu aigua, res d’alcohol, llegeix i camina si vols un poc, però sobretot beu aigua. Fins que no passen aquests dies de temperatura tan elevada prova de posar-te menys objectius de feina física. Aleshores, el camp, els sacs d’adob, la motxilla de polvoritzar, el xerric, les tisores… Res de res. Com si ningú no les hagués inventades, aquestes eines. Per a tu, no. Com que sóc disciplinat, m’he retirat de la feina del camp durant uns dies.  Fins a tres. Bé, si no fora demanar gaire. Pots passejar fins al camp, però sense treballar-hi. M’han robat les bresquilles, xa. Però no havies dit tres dies sense? I les bresquilles?

En tres dies comencem a la plaça dels Mercat la segona part i última del festival folk. Dijous, divendres i dissabte. Balls de plaça, música, cants, sopars a la fresca. Si n’arriba gaire, naturalment. En directe, la música.

Després d’una nit vacacional a la ciutat, tornem a casa. Ho va escriure el poeta Vicent Andrés Estellés: «després de certes coses, s’ha de tornar a casa.»

Segons com bufa el vent calent de l’estiu, s’escampa pel terme el siroll d’aquell himne invasor que ix del campament militar franquista; de fa uns mesos han amplificat els alçaveus per recordar-nos qui mana i qui farà de criat uns anys més, si és que la cosa no canvia a independència. Avui a Vilaweb el professor Goula explica l’augment de pressupostos europeus en armament. Una barbaritat sens dubte, contra la sanitat i contra l’educació sobretot, i contra més coses que podeu posar enmig del no-debat. Espanya ha decidit de fer despesa de milers de milions més en armes, com si allò fos una aposta pel coneixement o pels avenços del segle que vivim. Com més va, més rucs i més prehistòrics, despanya una.

Al remat, són armes que pagarem també els valencians doblement, serviran per tenir-nos controlats, vigilats, a punt de caramel per tenallar-mos la llibertat i qualsevol intent democràtic de trencar amb ells, que és trencar amb la corrupció, el lladrocini, l’especulació i la mala praxi contínua i generalitzada, ara amb l’exemple dels incendis i la cura que han demostrat totes les administracions espanyoles pel bosc. Però d’inflar-nos a morts i penalitats cada dia, d’això aquells en són mestres. Uns quants centenars de bombers, i sis avionetes, però els milers de milions en nova inversió aniran directament a defensa, a defensar els seus interessos, mai els nostres. En canvi, els ponts de l’Horta Sud, els camins, quants de temps fa que encara són en obres i ningú no se’n fa responsable del desastre i el caos? I dels diners destinats a reparació, quants en seran ja en les butxaques particulars d’empreses corruptes i de polítics encara pitjors.

Encara sort que governa l’esquerreta a espanya (amb el suport dels inútils nostres), que és qui ha decidit, només en dos anys, la pujada en armament més gran de la història d’ells. A cagar a la via, i tant de bo el sol els forade la crisma i els quede el cap com un bunyol, que l’enteniment ja era buit fa anys i panys, si fa no fa de tres o quatre segles que ens governen.

Hem baixat a la ciutat a passar un parell de dies de vacances. Bossa weekend, una bossa de mà en realitat, tres llibres i la novetat de ser a tocar de casa a fer repòs amb bones lectures. Ací en aquest hotelet amb encant l’aire fred t’obliga a portar camisa; l’encarregat de manteniment s’ha deixat el programador a 19 graus, i els hostes comencem a posar-nos la bufanda. L’home expert en climatització no hi és. Han enviat un uber a cercar-lo, però l’home és a l’hopital visitant sa mare i no pensa tornar fins demà, a millorar el clima mundial d’aquest hotel. Han començat a repartir mantes mentre al carrer fa 32 graus.

Res a vore amb el problema de Spinoza, expulsat de jueu pels seus, per racional i per posar en dubte el cretinisme religiós, tan jueu com cristià. El problema de Spinoza és un llibre d’Irvin D. Yalom, que ficciona la vida d’aquest filòsof i d’un ideòleg nazi jutjat a Nuremberg. El cretinisme espanyol no és menor, sobretot si s’hi afegeix la indústria catòlica i el safareig de l’extrema dreta. Sense ficció pel mig, Spinoza és un savi imprescindible encara.

Cap al final del llibre un dels personatges-ficció de la novel·la afirma: «els càntics m’inspiren i em transporten. M’encanta la poesia els salms, de tots els piyyutim. M’encanta la cadència, l’al·literació, i m’emociona la cara commmovedora de fer-se vell i enfrontar-se a la mort i delir-se per la salvació.»

Amb un enregistrament únic, Josep Piera recitava in memoriam, anit a Bétera en l’inici del Folkstiu: Oda amarga al mediterrani. deixaré, doncs, només un fragment homenatge al poeta, encara que unes finques elevades no deixen veure la mar de la finestra d’aquest hotel

Discurs d’obertura del director del festival Folkestiu a Bétera. Mas del Suís, ací en diuen mas del suïsso, però qui era aquest home que tenia aquesta propietat?, per què a Bétera? Pel moscatell finíssim que elaboràvem?, per les obres del trenet, que va arribar a las segona meitat del segle XIX?, pel comerç de la taronja, de principis del XX, amb aquell funcionari de ports que va acollir els poetes valencians a casa?, qui era en realitat aquest suís del qual tothom en parlava fa anys i panys, quan el poble era lloc d’estiueig dels sinyorets de València…

Miquel Pérez, Maria Moreno, Jordi Pastor, Tobal Rentero, Antoni Sanchez, Vicent Camps, han iniciat el concert amb la veu de Josep Piera, com se sent mediterrani, a Gandia, a Rodes, a Istanbul, homenatge al poeta i versos també de Marc Granell i Garcia Lorca, arranjaments particulars de Pérez Perelló, amb aquest Fines herbes, finíssim, diria que sublim. Les veus, tants instruments o estris, mel i romer, malgrat que l’acústica de l’espai no acompanyava el marc del paisatge sí, i la temperatura s’ha fet suportable fins i tot. Hem viscut l’exquisitesa folk del festival, avui, un producte extraordinari que mereix qualsevol escenari o geografia mundial. La resposta de públic també ha acompanyat aquest primer embat. Folk de cultura excelsa. Per molts anys.

Els focs del país no s’aturen, de cap manera. Revifen, se’n fan de nous, tornen, vénen i van, el foc és ara mateix l’estel més viu, l’actor no convidat que ompli de notícia el dia a dia, fa ja una setmana i no sembla que frenarà.

Aleshores, foc o festival. O a l’inversa, festival o foc. Si hom pensa que ací ha començat el festival folk, potser no s’equivoca, o potser que sí. Si t’ho mires amb els ulls del director del festival, de segur que no, que no hem començat avui. Wittgenstein ho diu així:

«Així és de difícil trobar el començament. O millor: és difícil de començar des del començament. I no intentar retrocedir més enllà.» De la certesa…

Pel que sembla, els fiscals i els jutges espanyols, i tota la banda criminal de la justícia espanyola, prefereixen de no investigar l’espionatge continu i il·legal a segons qui. És el manual de la justícia espanyola: si atempta contra els no-espanyols és un atemptat positiu, per tant no és atemptat sinó garantia que la nostra essència és per damunt de déu, i per tant de la democràcia. Només faltaria.

«Som un país de boscos, sense saber-ho que ho som.» Martí Boada

He manllevat la frase de Martí Boada, d’una entrevista que li fa Andreu Barnils per a Vilaweb, arran dels focs i la temperatura que vivim aquest destiu. Jo afegiria, gràcies als espanyols (!). Fa uns anys, més de quinze potser, en l’últim congrés que va organitzar l’Institut d’estudis a Serra, el Camp de Túria, un expert de boscos reconvertit a historiador ja ho va avisar: ara tenim massa bosc i no el sabrem protegir. És impossible de protegir tanta massa forestal. El públic es va quedar ert, fred, sense saber què dir. Però com?, no ho volíem això? Molt de bosc i menys ciment?! I ves que l’home expert tenia molta raó: l’abandonament del camp —qui hi voldria treballar amb el càstig constant als llauradors—, sobretot en zones pròximes al bosc, bancals de secà sobretot a prop de la muntanya, i un creixement forestal exponencial, ens abocava a la sort dels daus de Mallarmé: no pensaríeu que els responsables de la política farien res de bo pel bosc ni per res?

Si el foc s’escarrassa, arribarà on voldrà, ens cremarà el nas i algunes quantes urbanitzacions il·legals en llocs que no haurien de ser-hi. Qui va deixar construir allà on era impossible? Foc amb ells, doncs!

L’entrevista de Barnils a Boada és el millor del dia, sens dubte, llegir què diu un savi alliçona i millora el nostre destiu:

https://www.vilaweb.cat/noticies/marti-boada-una-barbaritat-construir-boscos/

Com diu el vell, som  a mans d’ineptes, els funcionaris ho són en una majoria, d’una ineptitud elevada a la potència, no parle dels mestres o de la gent de la sanitat, ja ho deveu saber: el senyor Boada els descriu a la perfecció, qui són, com es diuen, què guanyen per no pegar brot. I de segur que passaran un destiu millor que el nostre. No ho dubteu. Com més ineptes, més jornal. Tots aquells funcionaris de madrit, espanyols, funcionaris de confederacions, de rius, de ministeris, una pandèmia d’ineptitud herència del franquisme. Si és gràcies als espanyols, aquesta crisi mundial i del bosc.

Wittgenstein ho dirà d’aquesta manera:

—Qui no està segur de cap fet, tampoc no podrà estar-ne del sentit de les seues paraules.

«Del fet que a mi em sembla aixó no sé segueix que és així.» Wittgenstein, de la certesa

A les onze de la nit del set de juliol, el termòmetre del carrer Colom de Bétera marcava trenta-un graus. Un dimarts de sol cru, d’una ponentada extrema, d’un estiu que crema fins i tot el foc mateix. Hem penjat les pancartes anunciadores del Folkestiu, que començarà dijous amb una exquisidesa, ja ho havia dit. N’hi haurà d’un altre parer musical, cert, per això aquesta sentència del principi, publicada l’any 1983, traducció d’un original de 1969 a Oxford. Fa mes i mig que vaig ser allà, i justamnent feia trenta-un graus exactes a les cinc de la vesprada. Mes de maig i trenta-un graus allà. Inaudit! Sí, allà es torraven al sol, a les terrasses, als parcs, literalment. però ja van agafant l’hàbit de viure en unes condicions que no són Brèxit, sinó una realitat que s’ha escampat arreu de l’Europa occidental. Aquest migdia, quan només feia trenta-cinc graus a l’ombra, he baixat al mercat a comprar uns pantalons curts per fer un viatge vacacional també ben curt. L’home de la parada, que parlava un valencià de primera, plegava la roba en les caixes, només li quedava d’alçar les camises, i m’explicava que la gent del mercat ha pegat a fugir, que en alguns pobles l’ajuntament ha desconvocat els mercats ambulants, però que ells, que són fixes i de parada numerada, paguen per avançat, que la temperatura, o les decisions per la temperatura, no ajuden al negoci, de cap manera. No tinc bosses, les tinc alçades en la primera de les caixes, si vols que en demane ací al costat… M’he emportat els dos pantalons curts amb les etiquetes agafats de sota l’aixella, com un esmorzar, i cap a casa, a tancar-se durant hores, fins que no passe el pitjor.

Abans de baixar al mercat, abans fins i tot de decidir si baixava o no, per l’hora i per la temperatura al carrer, he passat pel Bassó a comprovar el reg i afegir el nitrat de calci. He lligat les tomateres i m’he parat a vore una prova de coets de luxe, davant la pirotècnia. Són bons?, i tant!, respon el coeter. Aleshores ja no es podia viure al camp, avui no, malgrat que decidires de fer feines senzilles. El coet a Bétera anuncia l’agost, ves què passarà amb el termòmetre llavors.

Amb aquests temperatures d’infern, ahir, despús, avui, en les hores punta de migdia i vesprada, us penseu que els jutges espanyols, els fiscals, l’extrema dreta, descansen? Us penseu que no disparen amb bala, amb normatives pròpies d’ells, amb interpretacions, per assetjar-nos la llibertat, per castigar-nos i mantenir el seu estatus podrit tan recelós? Qui penseu que els paga l’aire condicionat on viuen?

—Si no hi confies en aquesta evidència, per què hauries de confiar-hi en cap altra?

Dijous nou de juliol començarem la mostra Folkestiu d’enguany amb un concert d’exquisitesa. Són Fines herbes, mel i romer, Miquel i Maria, acompanyats de Tóbal i Jordi i Antoni. Possiblement un dels folks de música excelsa i punyent, per elevar-nos l’ànim i mantenir-nos ferms. Fem productes de molta qualitat, quan volem. Serà també en un espai nou, la masia del Suïsso a l’albereda de Bétera. Tret de sortida d’un festival desacomplexat i reblert també d’itineraris, patrimoni i art, llibres, exposicions, sopars, balls i reconeiximents populars. A dos de val.

Avui poca sorpresa pel que fa al temps, menys encara pel que fa als incendis arreu del país, encara pitjor pel que fa a la política internacional; de la nostra ni parlar-ne si no és per vomitar renecs. Res de tot plegat és nou, ja ho deveu saber, però ves que durant l’estiu hom esperava una treva, un repòs, un aire de descans enmig del despropòsit mundial que ens governa.

Posem-nos a llegir ficció, doncs, que ja ens repassarà comptes el viure de cada dia. D’una visita al camp, jo havia collit unes prunes roges boníssimes, i he anat repartint-les entre amics i coneguts, per compensar-los el desordre mundial. Per suavitzar el foc del sol, i el fum que enterboleix el país. El destiu també canviarà, supose, perquè la perspectiva no sembla favorable. Contra això us pensareu que no podem fer-hi res, ben al contrari. Ho tenim tot per canviar-ho. Dijous, per exemple, mel de romer!

Amb el fum a tocar, ací a la vall del Palància (Soneixa), fins i tot al campament militar de Bétera (encara ocupants amb armes), entrarem en la setmana del nostre festival particular, el folkestiu, que organitza l’Ateneu. Hom pensarà quins ous teniu: el país en foc, de nord a sud, i vosaltres de festivals. No sé si això serà gaire ètic, o immoral, convidar a passar-ho bé quan patim aquesta desfeta del paisatge, mentre n’hi ha qui es jugarà la vida per salvar-ne una part. Ètic o no, el nostre festival també és ben particular. Per salvar el patrimoni, la llengua i la cultura si més no. Contra el foc que tot ho fa cendra, i ací el foc no és metàfora.

Els valencians encara fem foc per tot menys per allò que caldria fer-ne. Ves si arribarem a ser bledes. Aquesta nit del cinc al sis serà una altra nit tropical que no baixarà lo manco dels vint graus. Per protegir-me, he collit al camp, passades les nou, prunes roges, grans gairebé com pomes, però cap bresquilla sencera: les bresquilles no les salvaré, si són atacades d’aquella manera per tot, formigues, mosques, vespes, caragols, ocells, rates… i un fong que les fa malbé en podrir-les completament. Sembla que la mosca capitata ja va deixar els ous a la primavera, i ara ja hem fet tard per combatre-la. No sé si trobaré cap remei a temps, si no és menjar-nos-les verdes com les cebes, o deixar-les dins les paperines que fan l’arbre de Nadal.

Hauré de parlar amb la IA, sobre el camp, a vore què em dirà.

El foc imparable té també la seua raó: una desinversió en prevenció fins a la vergonya. Comiats, bombers mal pagats, contractes insult, poca maquinària, desorganització, ni vint ni trenta ni cent anys no han servit per aprendre’n. Els polítics no tenen vergonya, ja ho sabem, ni de dignitat. L’any 1992 nosaltres vam patir a casa aquell incendi que va malbaratar la serra Calderona, 10.000 hectàrees de cendra. Què en van aprendre, els desgoverns?, cada colp més, sense defallir, els recursos es desviaven a qüestions particulars, amiguismes, butxaques privades, malbaratament, i quan el bou ens agafa un dia o un altre, ens pega de ple i ens tomba en terra. Amb el canvi climàtic la cosa no anirà millo, mai, i amb els polítics que patim encara menys. Però no dimitirà ningú, i les excuses omplirien sacs i sacs i més sacs de paraules buides. De mentides. Una altra prevenció és possible, i una altra política també. Però ja sabeu que espanya controla la millor empresa del món, la corrupció. En això són número ú. I això també vol dir abandonament, misèria i mala praxi. Els valencians en tenim molta experiència, d’aquell color, de viure sotmesos per afeccionats i amateurs, de patir governs espanyols i desficacis davant l’amenaça que, a l’estiu, també és el foc. No s’escaldaran cent militants d’aquell partit o d’aquell altre, els de dalt, ben rostits amb el foc, per comprovar si n’aprenien a deixar la cosa pública en mans de qui en sap o en voldria saber. De qui vulga ser honest, que ja seria un pas.

Aquesta vesprada-nit, a l’ateneu de Bétera tornen els anarquistes en format de banda: amb instruments, veus i cançó folk, sense armes. Un reconeixement a bonaventura durruti. A bétera n’hi ha un fals nom de carrer, popularment conegut com el carrer durruti. En fer-nos independents, un colp, un dia qualsevol, potser que l’oficialitzem.

Bassa, bassa blanca!

L’Ateneu de Bétera inaugura una nova exposició sobre art i teràpia. Les joves aporten aire nou, sens dubte. Una troballa que tant de bo qualle, que no és fàcil d’aplegar joves amb empenta i coratge en l’associacionisme de vell. Avui han convidat les dones de Bassa blanca a presentar què fan, com ajuden i orienten dones amb addiccions i vida complexa. Quina no l’és, de vida complexa, però n’hi ha de complexitat extraordinària i difícil. Una exposició que val de teràpia i d’encontre, de cura i solidaritat entre dones que han perdut molt i tornen a ser, vides de coratge en favor de la vida. Podeu venir si voleu a l’ateneu a repassar alguns textos i testimonis que paguen la pena de llegir, d’escoltar, d’atendre.

Segona part. «N’hi ha plats que són la nostra infantesa.», això m’ho dirà una veïna que m’explica com de bé cuinava sa mare, ara que ella ja no recorda com els feia, ni un sol plat que puga fer amb aquestes condicions de vellesa, ni encara amb el mateixos condiments. Però sí que em recorda com li agradaven a mon pare els caragols que ella feia, i les potes de corder, i el lleu, i el ventre, «oh, diu, d’aquelles plats, ton pare sempre volia que li’n portés. Sempre que podia fer caragols, me’ls portava, perquè li’ls cuinés.»  Jo li he baixat uns prunes blanques dolces com la mel del Pla de Pinela.

Encara he pegat cap al Bassó a encanyar les tomates. L’excusa eren les canyes, però sobretot comprovar que ja n’hi havia aigua al reg. Amb un estiu d’infern, només caldria que faltés aigua al camp un parell de dies seguits. Per passar la primera part de la nit he començat El pa dels àngels de Patti Smith, memòries de la cantant i poeta. «la meua va ser una infantesa proustiana, de quarentenes i convalescències: broncopneumònia, tuberculosi, rubèola, galteres, varicel·la… d’ací vindrà la meua afecció a la lectura, en els períodes de repòs.

-Però si les tomates eren de la varietat llirianes, i ara creixen a Bétera…