La merda, per als valencians

Governe qui governe a espanya, València calla. I paga. I així sembla que continuarà la cosa del finançament i de la política, uns anys més, mentre siguem reus i presos de les decisions del govern d’espanya. Ho ha dit el MH Ximo Puig, que ell no pensa exigir, ni pleitejar, ni queixar-se gaire (almenys públicament), contra el partit que se suposa que governa a espanya, que és, si fa no fa, el mateix partit que governa a valència, amb alguna petita excepció. Callem. I paguem.

Cada colp estem més mal finançats, en canvi que espanya continue fent despeses militars, borbòniques, eclesials, franquistes o en clavegueram. Ells mai no pateixen retallades o sancions o impostos. En canvi, la resta hem de pagar sempre, en retallades, en impostos, en fiscalitats negatives, perquè els comptes de l’estat suren, i els de sempre mantinguen privilegis: bancs, empresaris, corruptes, polítics, partits, església…

Tant se val que se’n burlen, que se’n riguen, que ens prenguen el pèl, mentre paguem ells no canviaran mai la política ni els modos. Mentre siguem lligats a un estat corrupte tan antivalencià, la merda serà per nosaltres i els diners se’ls quedarà espanya. Molles i engrunes, valencians, anys i panys. Encara que governe un partit, el mateix partit: espanya són ells i els valencians uns faves. Per ells els confits, per nosaltres la merda. Ells descansen al llit i nosaltres caiguem en terra.

És la cançó de sempre, malgrat que el MH diga que el diàleg és millor que res i que les solucions arribaran del cel… Amb espanya, quin dialeg? Espanya ni en sap ni en vol dialogar. Ni de política, ni de finançament, ni de democràcia, ni d’igualtat, ni de llengües, ni de cultura… Menys encara del camp i de les taronges!

Perquè si parlem de taronges…

70.000, assegura Pepe Rausell

En un moment de la coetà del Gos, a l’Albereda de Bétera, Pepe Rausell (un dels coeters majors del país) comenta que enguany els majorals han llançat 70.000 coets. Si hom calcula que aquella coetà es concentra en una plaça engabiada i en un temps d’una mitja hora, aproximadament, ja deveu calcular com és l’infern si els coets que cremen els festers són més de 2.300 per minut. El tercer dia de festa gran o grossa, entre els veïns, vivim un dels moments especials de la festa, la coetà del Gos, i si no fóra que enguany Bajoqueta ja va deixar una mostra de la música rock d’aquesta comarca (són de Riba-roja), potser que és el punt final de tres dies espectaculars a Bétera (recordeu que fins el 22 d’agost tenim vuitava).

N’hi ha debat i debats. De l’un costat, en aquella coetà ara s’escapen poques femelletes fora de la gàbia. Sobretot perquè els majorals han sigut avisats que no, que no poden tirar-ne fora perquè els segurs no es farien responsables d’allò que pogués passar. I n’hi ha veïns que afirmen que aquella coetà perd el sentit si la gent no té el cuc i el neguit d’esperar quan un d’aquelles coets esclatarà ben aprop que ens farà córrer amunt i avall. En canvi de raons i arguments en favor que, engabiats, els coets els podem gaudir tothom, fins i tot els que els tenim por i respecte.

Un altre dels debats ja porta més cansalà i molt mala llet: sobretot perquè una veïna (o vecina) es lamenta que polítics i jutges (marchena, lamela, llanera…?) no hagen aturat o prohibit una altra coetà ben famosa i molt més divertida que no aquesta del Gos, la coetà de Sant Roc (que ja sabeu que era un sant república molt altruista). Però de com farà passar per anticonstitucional el coet, la vecina, i potser ca Rausell, fóra bo de llegir-ho en l’editorial que Vicent Partal ens regala ahir, a partir dels coets en favor de la democràcia, la llibertat i la república dels valencians.

 

 

Potries, Eva Dénia i Open Arms

POTRIES #musicfest destinarà la recaptació del concert d’Eva Dénia a l’ONG Open Arms

CONCERT AVUI DIUMENGE 23.00 PARC DE LA CONCÒRDIA

  • La recaptació del concert d’Eva Dénia en el Potries Musicfest es destinarà a l’ONG Open Arms
  • L’Ajuntament retira la bandera de la Unió Europea fins que es garantisca un port segur per als immigrants del vaixell Open Arms i l’Ocean Viquing
  • La bandera comunitària s’ha retirat del pal de la façana del consistori en senyal de protesta per la inacció dels estats membres de la UE en el drama dels immigrants que naveguen en dos vaixells en el mar Mediterrani
  • El govern municipal protesta així, pel que entén, una vulneració dels drets humans i insta al govern espanyol i a les autoritats europees a facilitar l’ajuda humanitària que necessiten els immigrants rescatats per les organitzacions humanitàries en alta mar

En una resolució adoptada hui per l’alcaldessa, es reitera la necessitat de garantir vies legals i segures d’entrada en la UE per a acabar amb les xarxes de tràfic de persones i a adoptar mesures urgents per a resoldre el drama humanitari que es viu a la Mediterrània i en les fronteres europees. L’Alcaldessa de Potries, Assumpta Domínguez, ha assegurat que la resolució recull l’esperit dels tractats internacionals. «No podem deixar morir persones que fugen de la guerra i de situacions d’extrema violència. Cal que s’adopten mesures urgents i decidides per humanitat i per dignitat», ha destacat. A més l’ajuntament com a organitzador del festival intercultural Musicfest ha acordat amb el seu director, Ausiàs Garrigós, i Eva Dènia, destinar íntegrament la recaptació del concert que la cantant oferirà diumenge en la cloenda del certamen a l’ONG Proactiva Open Arms.

Tota la informació és del diari Serpis

 

Comencem la desobediència civil contra els delinqüents que governen els estats d’Europa. Per la república valenciana, que encara és sense senyal, sense finançament sense fiscalitat pròpia, sense recursos, perquè espanya ens roba cada dia. 

Sant Roc i el Gos, el 17A

Tercer dia de festa grossa a Bétera. Després de Sant Roc, el Gos.

Molt desigual, cadascú vivim la festa de manera desigual, perquè de colp les circumstàncies no acompanyen com voldrien: una malaltia d’un amic, la mort d’un veí, els anys o el cansament, la feina endarrerida, poden passar tantes coses en un segon, en un minut, que no tenim ganes ni d’escriure, si és que no hem de dir res que pague la pena. Res que puga escampar aqueixa sensació de disgust. Si fa no fa, com viuran els familiars dels presos, dels exiliats, els que són abord de l’Open Arms, els familiars dels morts i ferits en aquell atemptat 17A que espanya no ha volgut investigar perquè tenia gent a sou treballant-hi (no sabem quanta, a quina intensitat, fins a quin punt de l’organització criminal).

Això també és la festa, el dia a dia de la vida en temps del treball i en temps de l’oci. I ara que just si acabem les festes grosses (fins al 22 d’agost encara quedarà metxa) i fugirem amb els amics a cercar un temps més benigne, cal continuar insistint-hi: només la república valenciana defensarà els valencians, els drets universals i les llibertats bàsiques. Dos exemples contra la nostra economia: la fiscalitat valenciana ha empitjorat, a mans del govern espanyol. I aquest govern espanyol ha permés de comprar ara mateix milers de tones de mandarines estrangeres per rebentar el mercat agrari valencià en la campanya de tardor.

Però encara molts dels nostres joves lluen aquella bandereta al canell pensant-se que això farà modern o els unirà a la tribu pròpia d’adolescents a la qual pertanyen. I continuem, sense TV3, sense connexió, sense recursos propis (ens els roben cada dia), sense una política agrària amb sentit… Fóra com dir, de la festa, l’angoixa. I qui dia passa, any empeny.

Ballar per la república dels valencians

Som de festa major a Bétera. Demà és el dia gros, i despús-demà, i l’altre. La maedéu, Sant Roc i el Gos. Però avui ballem a la plaça, les danses de Bétera, les dansetes, una versió particular de l’Aljama sobre la dansà, amb variacions i afegits d’interés. A un quart de dotze, ballarem de la placeta del Sol a la plaça del Mercat. Després començarà la cantà. i durant la nit, qui puga, que descanse per al 15 d’agost. Paraula major.

Cadascú ja triarà què i com, jo ballaré amb goig pels amics i per la República dels valencians. Això que no ens ho roben, que ja n’hi ha prou feixistaes cada dia que passa. Pels amics, per la República Valenciana i pels presos polítics, i els exiliats, i per aquella gent que és a alta mar, amb l’Open Arms i altres vaixells i barques que no són creuers ni fan estiu ni turisme.

Per tothom que ballaré, amb gana, les dansetes de Bétera. Festes majors.

 

I si espanya no té límit feixista?

“La consciència democràtica justifica suficient la consciència antiespanyola.”

Amb l’auge de la violència policial, judicial, política i dels mitjans contra la democràcia, la deriva espanyola ja no té aturador. Que no el té, i potser no l’ha buscat mai, aquest aturador que redrecés el rumb cap a una situació política de normalitat (de democràcia a seques). Així que les veus que demanen debat, diàleg (que en realitat volen dir fluixera) ho fan conscients que guanyen temps, que vol dir que regalen més temps a espanya per augmentar l’amenaça, la violència, l’agressió contra les llibertats. Res més.

Home… Pot ser que… Si tothom posés… Si molt convingués…

Una merda, més clar? Espanya no té a la seua agenda retrocedir en favor de la intel·ligència. En canvi d’això té aquells jutges del teatret (de provincials, d’audiència, de suprem, de constitucionals: en un galliner no distingiries si cloquegen o cacaregen), té la gc, té la família de borbons al complet fent platja a Mallorca a compte dels presos, dels exiliats i de la resta de mortals, té fiscals, té a Borrell, al pp, al psoe… On hi veieu la intel·ligència que ha de dialogar? Dialogar què, més robatori?, més agressions?, més violència institucional?, més clavegueres…? I encara no hem tocat la mare dels ous d’un franquisme tan infiltrat, panxacontent i subvencionat com per fer net: ni amb una fàbrica sencera de zotal, podríem començar de zero la higiene. També perquè una part important de l’electorat espanyol, vulgues o no, ja se sent còmoda amb aquest viure dissortat dins un món de caspa.

I l’única manera de superar aquest malson que els mateixos espanyols han fabricat durant anys i panys contra la resta del món és vèncer-los democràticament. Sense defallir. I denunciar-ho. I explicar-ho. Que n’hi ha una altra vida més sana, més culta, més lliure, intel·ligent fins i tot, que no passa per espanya.

L’única via possible és independitzar-nos. La resta són monaes.

 

 

De la festa, la vespra (2019)

Pantaló llarg, camisa, llaç groc al pit i cap a l’Ateneu.
Aquesta nit l’Ateneu de Bétera organitza una nit especial per a socis i amics. Som a unes hores de les festes de Bétera i ací les obrim la vespra, amb un sopar amical enfaixat i unes cerveses d’oferta. Si hom vol defugi el siroll de l’albereda, la placeta del Mercat té una via en favor de la cultura, el compromís i la llibertat.

Com, l’any, passat, o l’altre, i encara més lluny (1.000 dies) cal recordar també en festes que n’hi ha que no les poden gaudir, ni ells ni les famílies. I en aquest ambient repressor i cavernós que espanya fa patir a aquells que tenen una opinió pròpia, o simplement llibertat d’expressió, algú ha de dir prou, no, nosaltres no som d’aquell món. I ho expliquem naturalment, que en el segle XXI espanya és un estat que no respecte els drets universals ni les llibertats bàsiques. Ho diu l’ONU, poca broma, i més experts i professionals que no estan lligats de mans pels mitjans espanyols.

Sí, som de festa i som en festes, la vespra, però diem i clamem què passa i per què cal mantenir-nos ferms: sense oblit ni perdó.

La vespra de la festa comença a l’Ateneu de Bétera amb un sopar enfaixat. Benvinguts.

El límit feixista on acaba?

1.000 dies de presó als joves d’Altsasu. La culpa? No se senten espanyols. Només això. Aleshores, la maquinària espanyola es posa en acció: jutges, policia, polítics, el govern espanyol de qualsevol color, els governs autonòmics, els parlaments d’ací i d’allà. Cap no s’atura davant aqueixa barbaritat. Direu, home, és que aquests joves es van pegar amb un gc en un bar. Aleshores, per què no han tancat el gc, que és qui va provocar la brega? Perquè aquest gc se sent molt espanyol, i això ho perdona gairebé tot, fins i tot la violació i l’assassinat. Fins i tot la connivència dels jutges. Fins i tot les lleis o les normes. Arriba fins i tot a canviar la història de les coses. La veritat de les coses, del dia a dia. Aleshores l’innocent és en presó i el culpable és premiat.

El govern espanyol potser que no siga la màxima autoritat de l’estat espanyol, però és ben còmplice de la deriva feixista de tots els poders espanyols, i s’hi ha afegit a la deriva i a bufar encara més aquest vent, fins i tot a posar llenya al foc contra la democràcia. Si serà gros. Com més va (1.000 dies de presó per no res és delinqüència d’estat), més pudor fa aquest estat espanyol a mans de casposos, de mamons, de defensors a ultrança del franquisme: del borbó a marxena, de la gc a l’església, del psoe a vox, del parlament a las cortes, dels bancs als mitjans, de les universitats a les colles de progres… No us deixeu ningú, perquè tothom és còmplice d’allò que va passant fa més de 1.000 dies. Els 1.000 dies són la visibilitat del desastre democràtic espanyol, una societat que ha sigut inacapaç, que està incapacitada, per diu prou. Fins al punt que, davant el cataclisme antidemocràtic que vivim ara fa vacances; mentre els joves i els presos polítics, i uns altres joves, o mestres, són acusats i amenaçats per un estat que ataca drets bàsics i universals, aqueixa societat anestesiada fa vacances, va a la platja, ix a sopar amb els amics, calla, emmudeix, tot ho engul, tot, un dia, un altre, deu, cent, fins a mil.

On acaba el límit feixista? On acabarà la barbàrie espanyola contra els drets, contra els homes, contra la democràcia? I si no té límit? I si justament cerquen això, els poders feixistes espanyols (dels borbons al psoe, de l’església a la gc) baixar fins al no límit, provocar infinitament la nostra anestèsia, veure si nosaltres tampoc no tenim límit en la submissió i el silenci, en l’acceptació de la derrota humana davant les llibertats i els drets universals? On serà el nostre pacient límit de suportar tanta agressió?

Hipòtesi: si uns joves franquistes, profundament espanyols antidemocràtics, haguessen estat tancats 1.000 dies per no sentir-se suficientment valencians, catalans o bascos, quin penseu que hagués sigut el límit pacient dels seus o de les seues famílies?

1.000 dies o cent o un fóra suficient per dir no a España. Nosaltres no som ni serem mai d’aquest món, només ho som per l’obligació militar, policial, judicial i franquista que ens reté. Només. I ni això no és suficient.

Contra els vins valencians

Si encara he entés res.

Si no és que he perdut el senderi, o l’oremus, o el sentit.

Si no és que els homes havien de ser destinats a ser racionals.

 

Una casualitat, o una amistat d’anys, o no saber quan hem de dir “No”, ha fet que avui dinés amb uns quants homes del vi a València. Després d’una reunió que se suposava de treball en favor del vi i de la formació, ens hem aplegat en un restaurant de València, en una zona elevada (amb vistes al món de l’Horta i de la ciutat). Excepte aquest home que escriu, la resta eren homes que es dediquen al vi, entre cellers importants, de l’Arc Mediterrani. Ens aplegava Joan C. Martín com a mestre de cerimònies i de conversa general i erudita. La sorpresa, si ho voleu saber, és que el restaurant que acollia vinaters importants del nostre país, no tenia cap vi valencià a la carta. Cap ni un.

INCÍS 1. Al segle XVIII, una majoria haguérem agafat unes corbelles i haguérem tallat el coll dels amos i dels cambrers. Però potser al XVIII no n’hi havia ni restaurants ni gent amb tanta mala ànima.

Sort que nosaltres havíem portat una botella pròpia, d’un cellerista de vi valencià de la zona d’Utiel (no especificaré res més). En un moment de la queixa tranquil·la (que ni alça pols ni remolí), el cambrer ens diu per sota mà que sí que tenen alguns vins valencians, però que no poden ser a la carta, perquè la carta es decideix a madrit. Que si volem, ell en traurà una botella o dues. No sap encara que l’amo del celler d’aquelles botelles és a la taula, entre els membres que dinem.

INCÍS 2. Només tenen vins negres amagats, perquè de blancs i de rosats no en tenen ni amagats. Ni a la carta ni en secret.

Després d’un arròs exquisit, aixó sí, i uns quants gots de vi negre, la conversa s’obri a explicar-nos què pensem d”això i d’allò: un dels celleristes més importants diu que no hem de barrejar la ideologia i la política en parlar del vi. Ací l’agafe abrandat i faig un pas més ferm: al contrari, li espete, justament és la política i la ideologia que provoca que a València passe per normal que, en molts restaurants, els vins valencians no siguen ni amagats. Justament aqueixa ideologia de dir que no farem ideologia delata fins on som capaços de permetre que ens amaguen, ens peguen, ens invisibilitzen. Com podeu permetre, els demane, que uns vins de tanta qualitat com feu, siguen eliminats de les cartes dels restaurants principals o dels altres? Fins on arriba la submissió que patiu i accepteu?

Un altre cellerista important d’Alacant reconeix que en la majoria de restaurants d’allà, tampoc no n’hi ha vins d’aquelles comarques. El cellerista de la Terra Alta diu: no n’hem bé. Com ho podeu permetre? I jo que li dic: no veus fins a quin punt és important el procés, que encara dubteu a defensar… Sí, em respon, però això de València com us pot passar? I jo que li dic que és la mateixa cosa. La mateixa submissió.

En un altre moment gloriós entre gots de vi (no puc dir si és la segona o tercera copa), ell em diu: ho confesse, Barcelona i els seus restaurants són els primers consumidors de vi de Rioja, per comptes de beure vins del país. Més encara, reunint-nos 11 denominacions d’origen de Catalunya per fer estratègia comuna i de qualitat, només hem avançat un 1% respecte del Rioja a tota la república (entre nosaltres en podem dir república, encara que ell no ho ha dit).

La submissió valenciana és de got i ganivet. D’obrir en canal una política comercial d’autoodi que enfonsa els vinaters (i els altres empresaris) valencians en canvi d’afavorir altres productes i uns altres consums. Quan hom diu que no podem barrejar política i vi, o política i taronja, o política i Horta, ja sabem de quin cantó ens posicionem.

Els valencians, els catalans, som a mans de gànsters, de polítics sense escrúpols, en mans de petits empresaris que no han descobert encara la vàlua del nostre territori, en canvi de vendre’s l’ànima i la casa. De vegades la ignorància, però sobretot la mala fe, no ajuda a corregir la mala vida valenciana.

Que l’Aula Vinícola òbriga una escletxa potser ens despertarà una mica la intel·ligència.

POST: l’home de Màlaga, que era a la reunió, encara es feia creus del debat i d’allò que passava. Però destrieu quan feia més carasses, aquell vinater, en sentir parlar el dolç valencià del camp de túria o en sentir el desficaci criminal que vivim els valencians (i els catalans) anys i panys.

La bandereta contra els valencians

Al metro València-Bétera pugen en una estació dos agents de la seguretat, amb sengles porres que marquen un estil de la seua seguretat: la violència, en cas de necessitar-la ells, no ens defensarà mai a nosaltres. A cada porra de cada agent lluu la bandereta española, com al pot d’olives, o com en tantes altres coses que marquen el territori: els gossos pixen, els ossos es refreguen, la bandereta lluu. No saben aquest agents, potser perquè no els ho han explicat, que aquest trajecte València-Bétera no ha canviat mai la línia única d’aquell tram de Bétera fins a l’estació de Seminari, perquè els espanyols mai no han trobat recursos per posar doble via en els més de 120 anys de trenet, i els horaris, el número de trens-metros, malgrat la quantitat de gent que en fa ús, és quina és. Ha d’ésser això, la bandereta, per si protestem, ens queixem o ens plantem del tracte rebut, en els trens de rodalies, per fer-nos saber qui mana: aquells bledes de la seguretat ens mostren qui mana, qui no invertirà en millores i qui ens continuarà robant la qualitat dels transports públics: han de saber-ho els joves, que els imiten de bandereta i de principis, què significa allò: un càstig continu contra els recursos i la millora de vida dels valencians. Ras i curt. Afegiu que aquest tram paga el bitllet més car. Potser pel privilegi de tenir via única i menys trens-metro que la resta de valencians.

Com a les porres de la seguretat (saber on rau la violència i quina identitat defineix ja alliçona), la bandereta contra els valencians lluu en altres indrets estratègics, a més de  ser en porres i pistoles, per exemple, a l’església valenciana, perquè mai no s’hi ha sentit ni valenciana ni prou església: contra la llengua fa anys i panys que hi treballen, sí, i encara perquè el rector no ha pensat a posar-la al calze, perquè els combregadors se senten més en el cel espanyol i menys en l’infern valencià de sentir-nos estrangers en l’església d’aquest país.

Potser que entre més indrets indicats o exòtics, la bandereta es podria tatuar en la punta del piu, si tants violadors exhibeixen prepotència i agressió (components destacats de la bandereta) sotmeten drets i llibertats personals. N’hi ha altres espais visibles de la bandereta, al poble, en altres pobles, supose, i si hom pensa en els amos d’aquell balcó o façana ja apama la ingent intel·ligència que guarda la casa i l’edifici sencer: contra els valencians sempre, ves, que paguem el supremacisme espanyol amb retallades vergonyoses que ratllen el  lladrocini legal. Això, aquests de la bandereta al canell, al cotxe, o al cul, ja els va bé com ens roba espanya…

Com els ha d’anar de bé, defensar la delinqüència, i quina lliçó en trauran, els banderetes?

[continuarà]