Ulisses20

El concert del centenari, una nova passa en favor de la pàtria lliure i la independència dels valencians. Cent anys del natalici del poeta. Prou d’ofrenar glòries als lladres d’almansa o de madrit, prou de falses autonomies o succedanis o paranys, prou de cantar que assumirem la veu del poble i a continuació aginollar-nos per engrunes i molles i penes…

Sort que la poètica estellesiana és per damunt de fums o despropòsits… Treballem pel cànon universal, per escampar la veu del poeta, i per la llibertat dels pobles, perquè els versos muden aquesta pell conformista d’uns quants  milers que anuncien  que en tenim prou, que ja va bé així, mesells de l’autonomia, del robatori, de l’especulació, del sí amo…

O ja no podem cantar que serem per a sempre poble?

N’hi ha que ho voldrien, que només poguérem llegir els versos, sense saber-nos-els, sense fer-los nostres, sense viure’ls o defensar-los a ultrança.

És dissabte 7 de setembre: a l’auditori de Burjassot, els músics del COM, el col·lectiu Ovidi, cantaran l’Estellés centenari. Una resistència en favor de la victòria… per anys i anys!

És 4 de setembre de 2024, centenari del poeta estellés. L’ateneu de bétera ha tornat a penjar la vela i els versos sobre el poble, una tria. Dissabte 7, farem a Burjassot el concert homenatge del país al nostre poeta més llegit i cantat en els últims anys. Potser que siga el poeta més musicat i cantat del nostre país, un dels més cantats d’europa, sens dubte. Com diu el màxim expert en Estellés, Jaume Pérez, camí de convertir-lo en un cànon universal. Ben a prop. Potser per això els espanyols se’n voldrien apoderar, robar-nos-el. Ara que el lligen xiquets, mestres, llauradors, metges, obrers de vila, iaios, homes i dones, una gernació de valencians que, a partir d’aquella idea “josepLozano”, el llegim a diari, el redescobrim, el guanyem per a la literatura de volada.

L’ateneu farà la Nit Estellés el 14 de setembre: si us voleu apuntar a llegir-lo, a escoltar-lo, a commemorar amb nosaltres el centenari…

«Volava el pla d’andanes i raïms

volava el jorn del campanar solemne…»

«Una pàtria lliure, lluminosa i alta.”

versió original, després de la lectura imprescindible, també avui, de l’editorial a Vilaweb

[…]

amb quatre arrels que penetren la terra

cercant camins de reg i convivència

d’ombra segura i justa.

garrofera (ceratonia siliqua)

V. A. Estellés

taulellet de manises lliurat a l’escolagavina  les famílies de 4t d’eso el curs 2004-2005

“una pàtria lluminosa, elevada, i lliure.”

contra tota desesperança!

“Baralle el temps. Conec el cep del temps

concret i ocult per la lluita i la ràbia.

Tinc el secret, ocult i cast, del temps.

Pregonament la muixeranga arriba

amb els tambors amarats d’una sang.

I tots els temps se m’esdevenen temps

Un pregonat foc incendia Xàtiva

i l’encobert el maten al meu poble.

El palleter cridava en un cantó:

qui és aquest i per què clama i crida?

País em sé i em sé poble per sempre,

veig arribar el rei Jaume a la seu,

de cos present i tot voltat de torxes.

Amb lentes passes ran del riu arriben,

homes que fan dibuixos a les coves.

I ja veig ara la protuberància,

el bult solar, sexual, del Mondúver.

Aquest, aquest, aquest és el país

del qual jo em sé fill i fidel per sempre.

Per un estiu de calor i terrasses

pugen, a Elx, clares veus del Misteri;

vida i metall, mirall al·lucinat,

la nit dels nards, preponderant les veus.

Atarantat arribava a la balma.

I veia, fosc de pols les Germanies

i un Estellés penjat del molt trist pal.

I seria, aquest, el meu principi brusc?

La meua clara voluntat de poble?

Ho pense, ho mire, i darrerament

em sembla tot coherent, raonable.

Oh aquest país declarat i indomable!

M’arriben veus fondes de sang i de pols.

M’arriben veus de clars canyars invictes.

Propugnen, altes, una ortografia,

—molt més, molt més: la lexicografia—

que mire, estrany. I me’n torne llavors!

Torne a les veus de la terra, calentes,

pedra cremada, terra al·lucinada,

i veig, propicis, focs de Catalunya,

i per la mar foc de les Balears.

Oh quan serà! Oh pàtria enterrada…

Qui gosarà traure el ferro encolat,

déus mutilats d’una marxa comuna?

El català que raone i escric

m’aclarirà noms i fum en uns murs.

sonata d’isabel, Obra completa 10, 3i4, València, 1990

el dia i l’any del centenari

L’únic objectiu favorable per als valencians és la independència. La resta són camins, vials, sendes, curtes, llargues, estretes, interminables si voleu, però cap d’elles és ni serà res que ens puga afavorir. El camí, en aquest cas, no és el missatge, sinyors impostors. De cap manera. Podeu marejar la perdiu tant com voldreu o podreu, perquè tindreu tots els recursos, els mitjans i la repressió de sempre preparada per posar-nos obstacles, forats o pedres grosses. Hi posareu franctiradors, inútils i mediocres a cabassos, ves si n’hi ha que voldran fer el paper. Però res no us valdrà, res que puga invisibilitzar l’horitzó, l’únic possible per als valencians. Els pegats, les mitges tintes, els abaixadors o els oasis (falses promeses i paranys d’una vulgaritat extrema) no serviran per enganyar-nos al 100% dels valencians. Al cinquanta, al setanta, de vegades al vuitanta-cinc per cent dels valencians, sí, amb aquests ho tindreu fàcil uns quants anys, els tafurs espanyols, sobretot perquè teniu el calaix, les misses, les pistoles, la publicitat, els simulacres franquistes, sou els partits espanyolistes… Però un colp perdreu, malgrat tanta ferralla, perdreu, aleshores les ovelles es trauran les esquelles, els marxamos, el número i la llana vella, aleshores s’haurà acabat el camí. Punt i final.

El president de la generalitat és analfabet. Un zero en la llengua dels valencians.

Però els valencians hem posat un home així al capdamunt del nostre govern. Un incompetent. La tria dels valencians dels últims cinquanta anys, pel que fa al president de la generalitat, no ha sigut gaire afortunada. Però en cada elecció, sembla que els valencians ja estem abonats als partits espanyols, l’un agent de la prostitució, l’altre el més corrupte del món. Però els valencians els regalem la condició de governar-nos en canvi d’un càstig constant contra nosaltres.

Aquesta vegada, l’exemple de Mazon, fóra com haver posat al cap d’una fusteria un ferrer, o al cap d’una pastisseria un adroguer, o al cap de la cultura del país, un torero ignorant. La cosa no podria anar pitjor. De cap manera. Posar un antivalencià al cap del govern dels valencians és disparar-nos un tret al peu. Aquell analfabet no defensarà mai els interessos dels valencians, en canvi de treballar per uns altres interessos que, als valencians, ens afecten negativament. El camp, l’escola, els preus, els transports, les infrastructures, les pensions, els impostos, la sanitat, però també la costa, l’interior, els pobles, les ciutats petites i mitjanes, camins i carreteres, què pot anar pitjor…

Posar un analfabet al capdamunt té contradiccions, sens dubte, però sembla que una quantitat gran de valencians no tenen remei, són valencians sense remei, que prefereixen aquest drama que vivim fa molts anys, en canvi de cercar millores i solucions.

No posaríeu ningú en què no confiàreu a tenir cura del vostre fill, a cuidar-se’n de la vostra casa, dels vostres estalvis o fins i tot a triar el destí de les vostres vacances, si és que en podeu fer, en canvi, en política, els valencians destriem una vegada rere d’una altra, el pitjor possible. Ara un analfabet total. Un inútil complet. Això ja ho va dir un home en el segle passat, referint-se al seu país, però prou que ens valdrà per al nostre: qualsevol idiota pot arribar a ser president de la generalitat valenciana, això és el que passa de veritat a la vida real.

L’última anàlisi de l’aigua potable de Bétera diu que no, que no és potable de cap manera, perquè l’excés de nitrits, o són nitrats?, sobrepassa el nivell autoritzat per l’Organització Mundial de la Salut, malgrat que l’organització municipal ha callat com les beates de marxalenes, no ens ha dit res, ni de salut, ni de seguretat ni de festes d’aigua. Ni la batlle no ha dit res encara, malgrat que va aprovar que els veïns de Bétera havíem de pagar més impostos si volíem una aigua neta i clara.

—Nosaltres abaixarem els impostos, deia el pp en campanya, però després va resultat el contrari, els van pujar el doble…

L’anàlisi és del cinc d’agost, segons que diu l’informe pertinent de Sanitat, però l’ajuntament no ha fet cap pregó, ni ens ha dit res, ni ha alertat embarassades, infants o mares amb xiquets de bolquers, perquè sanitat ho diu amb la lletra grossa: alerta que feu beure aquesta aigua de bétera a embarassades o infants, o que les mares prepareu cap aliment per a bolquers… Ni pen-sar-ho!

Sí, l’aigua conté massa mil·lígrams de nitrat per litre, a Bétera. Bé, no a tota Bétera. Segons l’anàlisi de Mas Camarena, allà l’aigua sí que és bona. De fet és boníssima. I ves que ens van fer pagar als veïns del poble, la seua connexió. La de Mas Camarena i Torre en Conill. Ells sí que tenen l’aigua potable, nosaltres, no. Però no som el mateix poble?, no ens fan pagar els serveis dels rics als pobres?, la jugada sembla tan perfecta, que ells tinguen l’aigua bona i nosaltres no, que potser ens convidaran a beure’n cada dia, si són tan agraïts de baixar-nos el carro de l’aiguader i repartir-nos als pobres unes quantes garrafes dde l’aigua dels rics, perquè els pobres puguem passar l’estiu, el que queda de l’estiu, sense una set d’aigua…

Així que la llebre, o el conill, ha saltat vint dies després que se sabés, que els veïns bevíem de l’aixeta una aigua contaminada, mentre el govern municipal callava i no ens avisava de res. Potser que no n’estiguen obligats de dir-nos res. Perquè si ens morim més prompte, els veïns pobres, deixarem de cobrar la jubilació, i els rics podran tenir més diners per a les seues piscines d’aigua potable, els seus jardinets privats, ruixats amb aigua potable i la seua urbanització privada, amb tot d’aixetes mineralitzades amb aigua potable, en canvi de pagar-los els serveis amb els diners públics del veïns pobres.

Podem cercar solucions, en comptes de queixar-nos. Ben fet, va, les solucions per endavant: la primera proposta: passar de beure aigua a beure vi, que sempre ens escalfarà el cos ara que vivim un estiu tan fresc i confortable. El vi dels pobres, naturalment, que deia Estellés. O fins i tot, podem deixar de beure, perquè s’accelere la mort d’uns quants jubilats, per al servei que ens fan els uns i els altres, o potser caldria instal·lar una embotelladora d’aigua de nitrat i enviar-la gratuïta allà a madrit, o a les platges on n’hi ha tant de turista d’aquell país, a vore si amb sort anem liquidant l’obligació d’haver-los de regalar les vacances sense pensar a regalar-los el beure, el beure d’aquesta aigua tan lluminosa i nutritiva que el pp amagava tan en secret.

-La culpa serà dels llauradors, que com volen fer les taronges grosses… (continuarà)

La normativa municipal diu que podem llançar els coets per mig poble, perquè l’altre mig s’ha d’estalviar brutedat i feina. El mig que viu la festa coetera no fa cap restricció, ni passa pena, només miracles, exigeix molt d’esforç amb el sabó i encara girar la mirada si no vols quedar-te atrapat de tanta ratlla. El mig que se salva del foc, no us penseu que no eestimen la festa, el coet, fins i tot paguen la mateixa contribució que l’altre, però no els cal posar gàbies, ni comprar detergent, ni passar-se dos dies posant i traient posts, xarxes filferrades o cartrons que s’encenen amb traïdoria.

Passats uns quants dies del festival, la batlle apunta la llista de queixes en una llibreta i calcula a colp d’ull la despesa necessària per deixar el mig poble brut com l’altre mig poble. Aquest mig, sense tanta dèria coetera, sembla més net i més culte. Al remat, els comptes no ixen, si no és que els majorals aporten els 70.000 euros per pagar una nova brigada municipal: els majorals del sabó contra el coet. Sí, en aquesta brigada només seran admesos els homes, com en la festa de l’alfàbega i la femelleta eterna, que durant deu dies deixaran mig poble com un espill, perquè l’altre mig ja brilla sol com un estel. Les quatre dones convidades faran la supervisió de la netedat i la polidesa dels joves. En tot cas, també faran orelletes.

Una proposta amical agafada al vol: de totes les colles coeteres, els amics, els vol lliure, els femelleta eterna, el foc i fum, fins i tot l’aquelarre coetó, convidaran els socis a agafar poal i fregalls per deixar el mig poble com el voldríem de net, sabut i festívol, preparat per l’any que ve. Mil homes capaços de fer d’herois per la civilització i la cultura de la festa. Netedat i ordre, sinyors.

Cent carrers són ara bruts, ratllats, negres i ennegrits de sutja, n’hi ha cases que fan pena, façanes amb portes i finestres que han pagat la falsa llibertat de mantenir-nos fidels a no canviar segons quines tradicions. Si podem embrutar, fem-ho. Si podem fer despesa, fem-la. Però sense responsabilitats, ni obligacions, ni deures, perquè després les coses s’ordenen de nou. O es netegen.

Amb una brigada de mil voluntaris n’hi ha prou. El quatre per cent de la població, o de mitja població. Això o organitzar la festa d’una altra manera, en una gàbia, en un espai concret, acotat, limitat, protegit. Sí, sí, com ja fa anys fan en altres pobles similars. Perquè després, els mil voluntaris tinguen totes les facilitats, i encara tots plegats fem menys despesa de sabó i múscul.

Aquesta falsa anarquia de bétera té més pecat… (continuarà)

Els homes tenien en comú unes quantes coses que alçaren la sospita feixista: eren llauradors. Tots dotze de Benaguasil, i afiliats al sindicat de la confederació del treball, la cnt. Van ser afusellats i colgats en una fossa comuna al cementeri del poble. Sense judici, sense causa, sense crim, només per defensar la terra i unes condicions laborals una miqueta més dignes. Avui han llegit els seus noms, els llinatges, l’edat que tenien quan els van matar, el 29 d’abril de 1939. Més de vuitanta anys després, el pp els nega la memòria i la història, els nega la justícia i la reparació. Fins i tot, s’oposa a una pedra de record, perquè eren defensors de la democràcia i de la llibertat. El pp de benaguasil, de valència, de la generalitat… Beats i sants.

Tots dotze llauradors, anarquistes, assassinats. No sé si avui n’hi havia gaires llauradors al cementeri, vull dir llauradors vius, defensors de  la democràcia i de la llibertat. A fora, sí, n’hi havia uns quants homes amb carro i haques, i un festival de rialles i ànims a les haques que participaven del concurs d’arrossegament. A vore si rebenten l’haca, els homenots, a quaranta graus tirant d’un carro que arrossega cinc-cents quilos de terra morta… Aquests són els veritables burros, deia un altre home.

Dins, entre el públic del cementeri, hi havia algunes nétes dels llauradors afusellats. Només que han volgut dir el nom del seu iaio, i els llinatges. Amb un esforç per no ennuegar-se de colp. L’agrupació per a la memòria històrica té els permisos, la pedra, l’ànim per destapar la fossa, però també té la negativa de l’alcalde del pp, que es nega al reconeixement, a la llibertat, a la història d’uns quants valencians que es van jugar la vida, homes llauradors, per defensar la terra i els drets humans.

Dins el mateix acte del cementeri, han fet un reconeixement a German Arrué Calvo, combatent de la companyia “La Nou”, que va alliberar París el 24 d’agost de 1944, feu ahir vuitanta anys. Les seues cendres són també en aquest cementeri. La dona que conduïa l’acte ha llegit una breu entrevista que li va fer Evelyn Mesquida. Del principi al final, només es parlava català, es defensaven els drets humans, hi havia reconeixement a llauradors —afusellats!, a la memòria, a la democràcia, s’escoltava la moixeranga, el silenci… En aquell cementeri de Benaguasil hom creia viure en un país normal, lliure, elevat.

*La realitat és molt diferent. Ni elevada ni lliure. A València governen els feixistes, han aterrat la llei de memòria democràtica, continuen atacant la llengua, l’escola…, els drets universals… Però els llauradors vius encara els riuen la gràcia, viuen esclaus d’uns amos que es pixen i es caguen en el camp i en la mare que els va parir.

**Aquells joves afusellats, de trenta a cinquanta anys, eren un horitzó de dignitat ferm, avui colgat i anònim per la gràcia de jutges, polítics i retors.

***Sense el franquisme, els valencians seríem una república lliure, i digna.

Volava el pla d’andanes i raïms / volava el jorn del campanar solemne

Vicent Andrés Estellés

Hom diu que esgota més la festa que la faena, perquè l’home és fet a les rutines i, en eixir-se’n, el canvi de ritme destorba fins i tot el metabolisme més petit. Sembla que ha passat ja una quantitat de temps immensa, inabastable, d’aquells dies de la maedéu i de Sant Roc, del jorn que van entrar les alfàbegues miraculoses a l’església… què se sap de cert, d’allò que el sinyor rector ni cap dels beats no volen arruixar les alfabegues?, que han d’anar els regidors i la batlle, personalment i per torns, per salvar-les de la mort i d’una sequera malaltissa?

Abans de tancar aquest cicle breu sobre l’altra festa, us deixaré un breu de Joan Fuster, hi explica amb ironia què en pensa ell, de tanta festa i de la ideologia tan ximple que l’empeny, abans i ara afegiria, a mantenir-se contra els canvis si signifiquen tocar cap estructura d’aquelles que hom diria intocables:

«Confesse la meua incapacitat de distingir entre etnografia i folklore. En la pràctica, l’etnografia serien, per exemple, les discoteques (discomòbils ara), els matrimonis de penalti (jo afegiria qualsevol matrimoni), el porro comarcal. I el folklore podria ser l’ú i el dos, les bandes de música i les marededéus del poble. Personalment, el problema no m’interessa massa, i, si hagués d’inclinar-me per un costat, ho faria per les alegries antixovinistes i més joves. Són, ja ho sé, una olla de grills. Però sempre serà preferible això a la moixama social, aparentment autòctona i a la ideologia que l’anima. No és que jo em faci il·lusions amb el rock-dur, ni crec que les drogues siguin una solució, però el folklore em produeix ois. El fals folklore, s’entén. Sóc un enamorat de les festes d’Algemesí i de Morella, i una mica les d’Alcoi o d’Ontinyent… (les de Bétera, Fuster no les coneixia, perquè malgrat que ja apuntaven a  deu dies de xerinol·la, encara eren ben locals, sortosament) […] Que més voldria jo, sinó que, quan a València fem festes, la xaranga contractada toqués «la marsellesa», i això que la marsellesa com la internacional, ja s’han convertit en himnes tan suavíssims com «el Corasson Santo, tu reinaràs!» El folklore que, cantant albaes pel Xiquet de Benicollons, diu allò de: «entre todas la regiones /és Balensia la primera…» convida a riure.» JOAN FUSTER

Aquest text de Fuster situeu-lo cinquanta anys enrere, i agafeu-vos fort a la mentalitat arcaica de festes i saraos provincians, actuals, que l’evolució entre els valencians va més lenta que la de l’anís del mono, que se’n burlava de Darwin, però ja me’n ric jo també, nosaltres que som més de la cassalla, de la involució mental que patim els valencians en festes.

L’any que ve viurem una nova festa, una altra més, si déu vol, el déu cristià musulmà o ateu, i ens proveís de salut i força en el canut… Aniran venint nous majorals, noves obreres, i fins i tot noves alfàbegues, si el fem i la llavor arriba a temps, però no espereu gaires canvis, ni formals ni de detall, ni envits revolucionaris, no espereu una festa nova o renovada, malgrat que l’afer ens agafarà un any més vells, més sabuts sens dubte, i, esperem-ho, amb ganes renovades de tornar-ho a contar.

Com una llonganissa llarga, la festa fa massa dies que dura, i malgrat que els festers esllangueixen el pas, porten ulleres de sol per cobrir-se la mirada i a penes si poden arrossegar l’anima, el poble, una majoria de veïns, sembla que ja ha passat pàgina: ha tornat a la vida i a la rutina de les vacances, o al treball de cada dia. Deu dies de festa no els aguanta ningú, almenys amb aquell ambient festiu i joiós dels dies grans. Sí, les hores es fan llargues i el temps sembla que no vol passar, però el programa és quin és i fins el 22 d’agost, que tornarà a agafar vivesa per uns moments, la festa a bétera s’aguanta agafada amb brides.

En canvi, darrere els bastidors, la vida és ben diferent i desigual. Ens passarà poc, i ho anem pagant a colps de granera, en amagar baix les estores la pols que va deixant l’administració local. La cara de la festa, al davant, diries que és viva, de llustre, i la batlle i els regidors posen davant un equip d’imatge que els enganxa contínuament a les xarxes, pertot, com si la felicitat que ells representen, la batlle i els regidors, l’haguéssem de compartir els veïns pobres, els dissortats, fins i tot els votants del pp… Sí, la batlle riu, li fan fotos, és a tot arreu, guiada, acompanyada, contenta, mentre als bastidors, ella ves si ho sap bé, a dins les cambres i els despatxos de l’ajuntament, les qüestions mínimes són d’una altra manera. Sí, al davant la festa sembla encesa, en canvi, al darrere les coses no pinten gaire bé. La realitat és la que és, sinyors, i les dones de la neteja de l’ajuntament de bétera han d’aigualir el detergent cada dia, perquè no els en compren prou per netejar els espais municipals… I enguany, de dins mateix de l’ajuntament, es burlaven que les alfàbegues no eixirien, perquè era el mes de maig i l’ajuntament no podia pagar el fem ni els cossiols per criar-les. I encara malgrat els setanta mil euros regalats als majorals —per cert, en un altre moment parlarem del pressupost de les festes de Bétera, perquè algú haurà d’explicar-nos què costen, els deu dies sencers—, els mínims i els bàsics del funcionament municipal és a ralenti, sense corda, amb els calaixos buits, que no tenen diners ni per pagar el llegiu, ni capacitat per complir amb els compromisos adquirits. N’hi ha proveïdors que ja han avisat que, a bétera, no ens serviran més mercaderia, si són mal pagadors i de poca paraula. El llast de la caixa zero mostra una qüestió econòmica preocupant, de poca solvència, de mala gestió, de ruïna, perquè mantenir el poble i aquella usurpació urbanitzada de mas camerena no serà barat, si en canvi dels vots i els regals, has de mantenir els rics del terme com si visqueren d’una subvenció permanent a compte dels veïns del nucli urbà, també dels veïns que voten el pp.

Dins la cordà, els colps i les espentes per agafar el punt de la corda encesa, on cauen a ritme les femelletes, eren habituals, com cada any, i només els que tenen cos i alçada física són capaços de mantenir-se ferms baix la corda… Uns quants coeters, no sabem si per casualitat, deien que els colps de coet contra el cos eren més forts i feien mal, ferien. De les ferides del coet, si en teniu l’oportunitat, fóra millor passar pel centre de salut. Si és que no us podeu rentar la ferida cada dia, trobeu el temps i la manera de fer-ho, perquè evitarà que allò s’infecte. Per a les ferides suaus, a casa fem ús de la calamina, i per a les ferides més intenses, fem ús del betatul, amb apòsits que canviem cada dia, i aleshores veus com les ferides van tancant-se i guarint-se com un  miracle, com un miracle científic, evidentment.

«El pitjor ja ha passat, deu pensar l’ajuntament. I el millor, sens dubte, pensem nosaltres.»

Anit la Fúmiga va fer ballar una gernació d’entusiastes seguidors que se sabien les lletres, els ritmes, els balls, vinguts de diversos indrets del país. Milers de wats que feien somoure el terra, jocs de llums i uns metalls que arribaven fora del terme. Amb la festa, no va faltar el missatge, els múltiples missatges que totes dues veus del grup amollaven entre cançons: el recordatori de guillem agulló, la llengua, la festa popular, palestina lliure, sàhara lliure, la no violència, l’antifeixisme, el feminisme, el país valencià…, per a la Fúmiga, capaços d’ordir una festassa extraordinària, la festa major no té perquè obviar ni evitar la lluita, la flama, la lliçó que, ni en festes, no podem abaixar els braços per a defensar qui som, i passar-ho bé.

De dalt l’escenari, i abans de cloure el concert, els xicots van agrair als organitzadors que programaren grups que estimen i defensen la llengua. Potser no sabien que, dels deus dies de festa a Bétera, aquest era l’únic que, festers i ajuntament, havien convidat grups valencians. De deu, un! Ves l’ideari dels defensors a ultrança dels valencians.