Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’escola, el dia 11

0

Today is Friday, the 17th of September 2021

Hem llegit una altra vegada el poema de Lenore Hetrick homenatge al sol. Prèviament jo havia desplegat un mapa topogràfic del País Valencià i he marcat una de les serres emblemàtiques: la Mariola, entre la vall d’Albaida i el Comtat. he anunciat que enguany sí que farem estatge, a l’octubre, almenys passarem en una nit pel món ales peus d’aquesta serra. Llengua i territori, l’envit del curs i de l’escola enguany. Per això he llegit uns versos del Mural:

[I, 275-276]

Des del port de l’Olleria

arribàrem a Ontinyent

Per Bocairent passaríem

Per les Covetes dels Moros

Remuntant la Mariola

Alegre de bon matí

Diumenge dominical

Alegre de fonts secretes

De fulles verdes com mai

Mai no oblidaré el matí

Creuant l’alegre Mariola

En acabar-se les fonts

En acabar-se les fulles

Vàrem arribar a Alcoi

[…]

I penòsament pujàrem

Un dels cims del Montcabrer

 

Oh guerrillera Mariola verda!

Amb els genolls clavats a terra, et pregue.

Oracions de perduda memòria,

perduts fragments com perduts grans de blat.

Pregue per tu, perquè vigiles sempre,

perquè assegures un futur claríssim,

un dur combat, una dura victòria,

el clar fusell, l’espasa il·luminada.

 

I pregue més: et pregue pels teus fills.

Preserva, tu, aquesta raça indòmita,

aquest futur de gegants i senyeres!

 

He agafat, amb una mà, una terra,

i m’he senyat, molt lentament, el rostre.

Mire segur els dies que vindran.

[…]

des de la Mariola davallen

com una cançó

les fonts les innombrables fonts

els rierols

les herbes bones per al fetge i per tal de pixar clar

a l’altra banda de la Mariola hi ha les covetes dels moros excavades a la mateixa roca”

 

És divendres i fem balanç de la setmana, presentem futurs delegats, repartim responsabilitats i, després de dinar, encara tenim temps de veure un curt animat que els alumnes agraeixen. El balanç de la primera setmana és boníssim, segons les apreciacions dels alumnes. Si això fos així sempre, ai… I ves si encara tenim coses a polir i aprendre… NOmés de repassar els noms propis de la setama, el curs ja espanta: Estellés, Hardy, Steiner, Sòcrates… Com n’hi ha mestres que fan tanta cara de disgust, si tot plegat és un regal!

 

 

El folk és ara a l’Ateneu de Bétera

0

Quan la tempesta de la vesprada ens ha agafat, el cel negre, els núvols amenaçadors, dos o tres trons, uns llamps llunyans, els músics ni s’han immutat. A recer han posat en rogle les cadires, les partitures, els instruments, i han començat a preparar l’estrena: quan he arribat amb les begudes, m’he trobat el bolero de l’Alcúdia, el d’AlTall, el de Carlet…, i una parella de balladors que valia per dotze. Demà n’hi haurà sorpreses, l’estrena apunta que serà el dia gran de l’encontre d’enguany, un petit festival folk contra la innanició i els atacs traïdors de la pandèmia. Folk, ball, ritme, i músics convidats que ompliran el corral divendres: percussió, piano, veus, guitarres, violes, viola de roda… Uiii, no esperàvem tanta festa en un assaig que valdria per concert i per tornar al 2017, o el 2018, en favor de la música i de la plaça de la llibertat o del mercat. Però demà serem dins, al corral, que no plourà ni ens banyarem, segons la previsió. La múysica tradicional durant dos dies ens festejarà fins dissabte a la nit, amb totes les mesures necessàries per no prendre mal, ni torbar els feixistes que ens voldrien quiets o parats.

La programació de setembre i d’octubre apunta de lo alto, si us voleu espolsar la tristesa dels arbres i les cagdes de la mosca blanca.

Ateneu de Bétera, divendres i dissabte: per la llibertat que ho fem.

 

 

L’escola, el dia 10

0

“La matemàtica dalt de tot de l’escola bàsica. A continuació la música, i després l’arquitectura.” George Steiner

—…després?, després ja podeu posar tota la resta.

Hem fet la primera classe en anglés, després de la presentació d’Adrià, que és el mestre nou. Va estudiar a La Masia, però és de València ciutat. I avui ens ha fet llegir poesia, uns verses que semblen un clàssic infantil americà, de Lenore Hetrick, després ens ha dit de guardar el poema en una funda de plàstic; per cert, ja sabeu com es diuen en anglés les fundes de plàstic per protegir els poemes?, Slippery Fish “el peix que rellisca”. Jo ho he trobat tan poètic, que he proposat als xiquets d’escriure un conte amb aquest títol: el peix que rellisca. Quan tinguem alguna cosa escrita ja us diré si ens ha servit… El verset de la poeta americana fa així

Great, glorious, golden sun,
Shine down on me today.
You are the life of all this earth,
You and your magic ray.

You are the life of bird and plant,
All must depend on you.
Shine down, great sun, the whole day long!
Shine from the heaven’s blue.

And I will welcome your golden rays,
For you mean life to me,
And you mean happiness and health,
Strength and energy.

Shine down, great sun, on flower and field,
And never say goodbye.
Forever and ever give us your light
From out the side, blue sky.

Golden Sun
By Lenore Hetrick

Sembla que el poema és un clàssic, i a la xarxa hi ha versions llegides en fonètiques diverses. Hem tancat el jorn amb una introducció a la filosofia que també obri nous horitzons. Ho hem titulat “PRINCIPIS ELEMENTALS DE FILOSOFIA”, i de primer hem definit què fan els filòsofs. Un filòsof és:

— o bé el que viu als núvols, (ací ja tenim una aktra idea per a un conte, un verset o un debat filosòfic)

—o bé el que pren les coses pel seu costat bo, el que no fa mala sang per res.

Això ja fa fort, per començar a pensar: “el que no fa mala sang per res”, ves si haurà de tenir paciència i equilibri, un filòsof valencià, amb tot el que ens passa i ens envia la meseta espanyola. El llibre de Georges Politzer afig després:

Però un bon filòsof també…

— vol trobar respostes, fer-se bones preguntes, trobar explicacions als problemes de l’univers, de la natura.

aleshores, Estela pregunta si no coneixem SÒCRATES. Ei, caldrà investigar qui era Sòcrates (diu el mestre)… Però, quines preguntes estudien els filòsofs, doncs?

—com va aparèixer el món?, cap a on va la humanitat? Tota la humanitat o només els que són refugiats?? I els xiquets, on van? I els alumnes de quart de primària? I els mestres retirats, on van?

—coses així!

i aleshores ja era l’hora de pegar cap a casa…

 

L’escola, el dia 9

0

EL MURAL DEL PAÍS VALENCIÀ

Vicent Andrés Estellés

 

Declaració de principis

[I, 302-303]

 

Escric, amb molt d’amor

i demorant-me en el que escric,

aquest poema que voldria ésser

el poema febril del País Valencià.

Ací vaig nàixer,

aci varen nàixer els meus;

ací dessota aquesta terra,

com llànties insomnes,

esperen,

un per un,

la resurrecció de la carn.

Ací he cregut

i ací he estimat.

[…]

Aquest és el meu lloc

i el lloc dels meus:

d’ací ningú no ens ha de treure.

Romandrem ací.

En aquest pam de terra,

brusc i tendre, divers,

fins al moment mateix de la nostra mort.

[…]

No és millor ni pitjor aquest país.

Molt senzillament és el nostre,

el teu, el meu.

No el defensem encara;

tractem només, tu, jo i aquell,

d’afirmar-lo,

de dir-lo.

Per això aquest cant que inicie

voltat, com per gresols humils,

per uns quants noms il·lustres

que m’hauran de guiar

a través de la nit,

a través del país

del nostre poble.

Ací em pariren i ací estic.

 

Aquesta és la declaració de principis principal, del poeta, del curs, del mestre.

La segona és el tex inicial d’Apologia d’un matemàtic de Godfrey H. Hardy:

“Ara no faig matemàtica, escric sobre matemàtica. Això és una confessió de debilitat. Els matemàtics més joves i vigorosos em poden plànyer amb raó. Escric sobre matemàtica perquè, com qualsevol matemàtic que ha passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per fer la meua feina de manera eficaç.”

Hom podria fer un paral·lelisme amb la feina del mestre? Quan el mestre ha passat la seixantena, ai, no sé si té el cap prou clar (o potser massa clar), ni prou energia o paciència per fer una feina eficaç. Temps al temps. O temps és temps. O el temps mai no farà marxa enrere.

-Quan els xiquets van acabar, el mestre encara dormia!

 

L’escola, el dia 8

0

Hem començat el projecte innovamat a classe, una proposta didàctica per aprendre matemàtica, una altra, però amb l’assessorament de gent que coneixem i amb la qual ens havíem format feia uns anys. Cecília Calvo i David Barba fa anys que es dediquen a l’ensenyament de mestres, amb garantia i sobrietat. Professionalitat. El primer contacte amb un dels exercicis ens ha costat una miqueta: aprenem a sumar sense fer la suma, a partir d’una altra suna model. Això és, si tenim un exemple model d’una suma amb dos sumands, calcula el resultat d’una altra suma si només hem variat un dels sumands amb una unitat o una decena, o fins i tto si hem variat els dos sumands. Vaja, que has de deduir el resultat d’una suma a partir d’una altra, sense haver de fer el càlcul i, després, has d’explicar què has fet, com ho has fet per arribar al resultat. Fàcil?, no no, després d’una hora els xiquets t’acaben demanant si poden fer la suma i prou. Sense mirar el model. Però no ens desesperem, que és una de les grans claus d’aprendre i ensenyar: paciència i un llapis. I un bon llibre. En l’últim moment del dia hem dibuixat el mapa del País Valencià: han aparegut més botifarrons que mapes, però després ja n’hi havia esborranys que diries, això sí que és el nostre país: s’assembla molt. Per dibuixar el país els dic que dibuixen un rectangle vertical que hauran de dividir en tres parts o caixes… A la caixa de dalt en el costat dret que toca la mar poseu Vinaròs, que coincid¡rà verticalemnt amb el cap de Sant Antoni a Dénia i Xàbia. Dibuixa una línia corva de Dénia a Vinaròs i una altra al sud, però ara al centre de la base del rectangle, a Oriola… i amunt a munt, a la caixa de dalt…

Dibuixar el mapa del país valencià, quan la referència a tot arreu és tan peninsular, no penseu que serà fàcil. Descolonitzar la ment no és una feina senzilla, mestres!

L’escola, el dia 7

0

I

als cinquanta anys de la meua vida,

quan davallen les aigües tèrboles, pels espills,

molt modestament inicie aquest cant.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS, Vicent Andrés Estellés, en començar el Mural del País Valencià.

 

Jo també comence cada curs amb una declaració de principis. Gairebé sense avisar-ho, ja explique als xiquets què es trobaren durant el curs a quart de primària. Així que jo també podria haver començat d’aqueixa manera:

—als seixanta-un anys de la meua vida…

Aleshores els llegesc la declaració de principis d’Estellés, que ja és un gran què, el Mural, del qual faré parades, estacions, pujades al cim, passejos pel pla, i encara més activistats que ja aniré explicant-vos al temps que passen. Avui ja he fet que recitaren el poema d’Almela i Vives sobre la garrofera, un a un, una estrofa i avant, però això també és una activitat que farem sovint enguany: recitar els poetes valencians, entrenar la poesia en veu alta, aprendre el ritme de lectura més escaient en cada moment, descobrir els grans noms de la poesia universal: estellés, akhmàtova, mandelstan, dant, skahespeare, granell, Swirszczynska, neruda, vinyoli, fuster, tsvetàieva…

Avui, els alumnes han fet un tast d’anglés amb el mestre nou, Adrià, un jove que ha estudiat a La Masia i guiarà els alumnes perquè aprenguen més llengües i més llengua. També els he explicat que comencem un programa nou per aprendre matemàtica, amb material i didàctica nova a partir de propostes que posen el punt sobre el pensament matemàtic, la reflexió i l’escriptura d’allò que hauran fet dia a dia. Ves que enguany tindré menys temps per a les reflexions del nostre mestre guia durant uns anys, Godfrey H. Hardy, però jo m’ho faré per escapar-me i proposar alguna de les seues lliçons. L’Apologia d’un matemàtic és un discurs imprescindible quan fas ensenyament més enllà dels seixanta.

Acabem el dia amb cinema, uns curts d’animació divertits i productius, que ja apamen que el cinema també serà una clau de volta del curs que just acabem de començar. El cinema, la matemàtica, la lectura, la poesia…

—sabeu si n’hi ha cap pel·lícula imprescindible a nou anys?

Theodorakis a l’ateneu

0

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

 

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

 

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

 

L’escola, el dia 6

0

Ja hem cantat massa vegades

les oliveres argentades,

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,

i els ametllers plens de joguines,

i els tarongers de flors albines,

i les figueres gegantines,

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,

plena de fe, la garrofera

[…] Francesc Almela i Vives

 

En arribar a l’escola, hem plegat garrofes. Sense preàmbuls ni miraments. Els dic, esmorzeu i ens posem a plegar. La parada de quart de primària és la garrofera, una de les cinc garroferes que tenim al pati. Aquesta va venir de Bétera, dels arbres Moreno, i ja comença a fer bones garrofes. Abans que no les xafen, ni passen per damunt sense ni mirar-les, pleguem-les, retornem-li la gratitud que mereix i l’arbre sempre ha regalat, si aquest era el dinar dels pobres quan no n’hi havia res a taula. Però què saben els xiquets, ara, de la vida del camp, d’aquest arbre que va arribar de Pèrsia, que necessita viure ben aprop de la mar, com si volgués dir, de l’altra riba és el meu origen, malgrat que fa segles que els valencians paren compte o en paraven. Jo sóc la siliqua!

-mestre, i tot el curs no farem una altra cosa que plegar garrofes?

Això ja seria un gran què, plegar garrofes i llegir. Llegir i plegar garrofes, parar el sac, sacsar-lo contra terra, pesar-lo, guardar-lo en un racó… De primer els dic que sí, que durant el mes de setembre, no farem una altra cosa, com passava a molts pobles valencians aleshores, i les colles eixien matinet del poble escampades pel terme, a plegar, iniciaven els cants: càntic de la ceratonia! dels xicots! dels nuvis! de batollar i de batre! Els homes havien eixit abans, per batollar i deixar la feina enllestida per als plegadors… Lligar el sac, carregar, transportar… la vida dels llauradors que sentien una passió especial per la terra. D’això m’agradaria parlar-vos avui, què farem aquest curs, què serà important, què anirà primer… I ens pagaràs diners, mestre?, no, no, vosaltres heu d’aprendre, aprendre què és la senzillesa, la gratitud, la humiltat, la feina del camp, la duresa del sol i de la terra, d’un colp ja veus qui és feiner, faces que faces, com n’hi ha que cerca un joc o escapolir-se’n, això també és un art, o bé trobar que allò siga divertit, perquè la filosofia ara mateix dels joves no és en la substància d’allò que fas, si no saber si és divertit per mi, si té cap recompensa material, aleshores es demanen: no acabe de veure perquè ho he de fer? Per aprendre, que responc, per saber com era el país, com era la vida de molts valencians, la vida rural, heu de saber que avui la garrofa val més diners que moltes de les altres fruites que poseu a taula, que trobeu a la taula de casa quan dineu. Al camp, hom ha dit que un quilo de garrofes es pagava a més d’un euro. Perquè el garrofí té molt de valor en cosmètica, això diuen. Les figues a sis euros al mercat de bétera, però les clementines, que n’hi ha que ja les han venudes, a trenta cèntims, i per cinc euros n’hi ha qui t’ofereix fins a tres melons, o dos, segons com siguen de grossos.

He repartit el poema complet d’Almela i Vives i els he dit que l’han de preparar per llegir-lo demà a classe. No n’hi ha deures, mestre? Només la lectura, llegir el poema i venir demà amb ganes de sorprendre’ns. De veritat que no n’hi ha?

—final del primer dia d’escola amb alumnes, què hem fet avui, què explicareu a casa?

Ho oblidava! També els he explicat la metàfora dels peixos: això és l’aigua.

L’escola, el dia 5

0

Com que avui és la moreneta (llegiu-ho per ahir, 8 de setembre), que és patrona de Picanya i el campanar recitarà el virolai, l’escola és buida. D’alumnes i de mestres. Xim-pum.

He dedicat el matí al camp, a polvoritzar els plantons del Brucar amb terra mineral que hom diu que és terra fòssil, mil·lenària, que serveix d’adob i de matacaragols: els caragols vius foraden les fulles i les deixen tremolant. Entre formigues, tisoretes, caragols, aranya i conills l’amenaça és contínua. Faltava el cotonet de les valls per adobar el plat i encara el meu germà diu que la mosca ja fa caguera. De vesprada m’he passat a condicionar el corral on deixem el tractor i les altres eines del camp. Tornaré de nit i ja no tindré ganes de res més, sopar i preparar una rentadora d’aigua a pressió per acabar d’adobar els espais i treure teranyines i rates mortes entre la runa i la pols. Quan fa tants anys que no mous les andròmines, t’hi pots trobar qualsevol sorpresa.

Per cert, que en eixir a comprar la rentadora a pressió he vist la nova redona d’accés al poble amb els astronautes que representen coeters dessota la corda, quina gràcia, no? Quan tornes al poble, ja veus el nou rètol de benvinguda: bétera un poble coeter. Ves, dos dies l’any que tirem coets, en canvi d’ésser això. No diu, per exemple, bétera poble llaurador, que n’hi ha que es dediquen a la terra, o bétera poble lector, encara que ací enganyaríem l’envisc, o poble escampat, no. No ho diu, res de tot això. Som coeters i prou. El nivell de l’acudit ja descriu on arriba la massa intel·ligent. Poble lliure, poble democràtic, poble pels drets humans, tots aquests adjectius o complements han de ser excessivament comprometedors, en canvi que algú ha decidit que, si res ens identifica, això és el coet. El coet, sinyors.

Bé si es tractava d’una cosa festiva, puntual, d’uns dies, l’ocurrència encara faria riure de grat: voler fer-nos passar pel forat de la idiotesa ja sembla excessiu: poble agermanat, acollidor, culte… Aahhh, ja sé que no podem excedir-nos, que semblarà que hem begut, però fins i tot per ací la troballa seria còmica però més realista: poble de bufandins, poble per esmorzar, poble empolsegat, poble de bars, o un poble de carabassa, si li n’han plantades tantes enguany. I poble de traca?, o poble de la vaca?, si tenim la granja més gran d’Europa, d’això en podríem pressumir, com d’urbanitzacions o casetes de camp, de propostes que n’arriben tantes com vulgueu, que encara queden redones de benvinguda que retolar.

Ara caldria escoltar què diuen els coeters, de tot plegat, els que fan els coets de veritat, com anirà aquell negoci, perquè alguns dels petits grans negocis locals, com els forns, les carnisseries, les paqueteries, els sabaters o els ultramarins s’ha reduït fins a mínims, en canvi de les cues davant la caseta de la loteria, que ves que sempre n’hi ha cua de gent cercant el miracle, cua davant un impossible, l’atzar, la grossa, mentre la realitat és que la hisenda espanyola ens ofega per tots costats, ens roba, i nosaltres de quatre potes que caiguem en un forat que és l’indicador de què som… si som un poble coeter!

 

 

l’escola, el dia 4

0

«res no em pot complaure tant com acabar la meua vida,

el meu obscur treball,

enllestint el cant general del meu País,

el seu extens mural unànime de corbelles i veles,

de taronges i de magranes.»

V. A. Estellés

 

El cap de setmana tenia el goig de ser el primer, després d’incoporar-nos els mestres a l’escola. El primer cap de setmana és un impagable, perquè després de les vacances, qualsevol esforç és elevat i esgota la poca energia pel treball davant un curs sencer, sobretot quan les rutines no són encara les necessàries per a l’adaptació al nou context: les vacances s’han acabat, ja no tornaran fins l’any que ve, així que val més fer-nos-en la idea, ràpidament. El temps mai no va enrere, que no és tan idiota com algunes de les conviccions humanes, sempre tan insegures.

Dilluns em plante a la ciutat, no sé quant de temps feia d’això, i enfile el carrer vell dels caramels, els del poble que baixàvem a la ciutat amb les mares ho dèiem així, carrer dels caramels, no déiem mai carrer navellos…, m’espere que obri la llibreria Llig perquè m’han assegurat que em reservaven trenta volums d’un títol que volia fer servir de llibre de lectura a la classe. El cap de setmana ja tenia aquesta cirereta, haver fet la troballa d’allò que volia fer llegir als xiquets durant el curs, entre més lectures voluntàries i lliures, naturalment. Oh, oh, la cara de la llibretera ja em deia que hi trobaria un disgust de ca l’ample, m’havia fet una idea equivocada, ells no tenia aquells volums, que és un llibre exhaurit de fa molt, gairebé de quan es va editar, si només se n’havia fet una edició curta per una data especial.

Potser que Tresiquatre ho hauria d’haver encomanat fa temps, perquè la idea és boníssima: una antologia, una tria, del Mural d’estellés, un volum de tapes molles, flexibles perquè els infants de primària puguen apamar en començar a llegir la magnitud d’aquell poeta. La primera antologia l’havia feta l’acadèmia valenciana, una selecció i edició a cura d’Honorat Ros, amb algunes particularitats discutibles, per la fragmentació d’alguns  dels poemes, o per com lligava versos de poemes diferents, però la idea és brillant, pràctica i imprescindible perquè els alumnes de primària acaben l’etapa recitant un poeta major, un poeta que amb un estat al darrere hagués sigut universal, de la dimensió de Neruda, a lo manco. Els pobles del Mural, ja ho diu també la introducció és el nostre cant general. Un cant imprescindible i extraordinari.

Bé, com que me’n vaig anar a l’escola amb la cua entre cames i el disgust per hores i hores, no puc sinó reivindicar la proposta de nou, o bé a través de l’editorial, o bé a través de la reedició que ja va fer l’acadèmia, en favor de tenir un material de butxaca estellesià també en favor dels nostres alumnes, quin regal no seria per a totes les escoles del país, també les del nord. De vegades una petita inversió pública podria fer molt de bé a la humanitat, almenys la dels valencians.

Fins i tot en això ens sentim robats, en els nostres referents, enla manca de reedicions, antologies o recursos dels nostres poetes.

Insistiré perquè la lectura d’estellés comence ben aviat, en les primers lectures…

 

Ací vaig nàixer

ací van nàixer els meus

ací dessota aquesta terra

com llànties insomnes,

esperen…

Aquest és el meu lloc 

i el lloc dels meus:

d’ací ningú no ens ha de treure.

Romandrem ací.

En aquest pam de terra,

brusc i tendre, divers,

fins al moment mateix de la nostra mort.

 

 

 

 

 

L’escola, el dia 3 (theodorakis)

0

Vilaweb informa de la mort del compositor grec Mikis Theodorakis, un referent de combat per la cultura i la música a l’europa del segle XX. En fa notícia i relaciona uns quants enllaços d’interés d’actuacions en directe ben significatives. Després en farà un especial, a partir d’un titular escaient: músiques per la llibertat. El combat i el compromís de Theodorakis passava fronteres i es mantenia ferm: la repressió perenne a espanya, a xile, a grècia, a israel, a frança… La lliçó ja l’apuntava Camus, un altre dels grans referents del segle XX: no n’hi ha cultura si no n’hi ha combat, mentre el món siga governat per fillsdeputa. I el món ja sabeu com va ara mateix, en mans de fillsdeputa.

En contraposició al periodisme, anit televisió espanyola dedicava un homenatge als feixistes de la division azul que van aliar-se amb els nazis per anar a matar russos. Un homenatge als assassins franquistes en canvi d’un especial a Theodorakis, vet ací la televisió pública d’espanya, aquest estat agressor i lladre que ens governa per dret de cuixa i amenaça militar. Ves si serà important l’escola per destriar els referents, quina història, quina identitat i quins objectius cal posar al davant.

En els anys setanta, jo havia comprat un disc a través d’una casa comercial que es feia dir “discoplay”, crec recordar, que de tant en tant hi posava algunes perles entre molta música comercial: el cant general de neruda musicat per theodorakis va ser-ne una descoberta excepcional, un disc que em va acompanyar molts anys, que gairebé em vaig aprendre. Després vaig saber que, com s’havia reeditat a espanya, havien prohibit unes quantes cançons que contenien referències a la dictadura i als assassins que continuaven actuant amb impunitat en l’espanya de sempre. “Les mans que maten a espanya”, escrivia Neruda, i cantava Petros Pandis, i prohibien els espanyols, entre més cançons extraordinàries, com encara prohibeixen els drets i ataquen la democràcia, músics, actors o mestres. Més tard, el meu germà va venir d’un viatge amb el disc original editat a Bèlgica amb totes les cançons (els lladres n’havien prohibit la meitat del contingut), però això no ho vaig saber sinó deu anys després: Lautaro, voy a vivir, i unes altres cançons que ara no recorde completament…

El feixisme d’aleshores que denunciava el poeta xilé i cantava el compositor grec encara ara assetja els demòcrates, els acaça, i encara dicta a l’escola què cal ensenyar i com, com si els mestres fórem rucs que calgués aparellar-nos amb les càrregues necessàries per no despertar consciències, que demanava Durruti. Us equivoqueu, funcionaris feixistes del cagalló, els mestres venim a despertar consciències. I a ensenyar. A lluitar per la vida i per la decència, contra tots els feixismes del món. Vet ací la nostra màxima. El combat, mestres.

Gràcies, Mikis Theodorakis, per la lliçó de vida.

 

–Ara, vosaltres no us perdeu els enllaços que proposava Vilaweb ací

L’escola, el dia 2

0

«Ja és hora que tornem a la feina de l’escola.»

Però de primer caldrà triar els noms propis (els eixos ja els vam decidir, o millor els van comunicar ahir: llengua i territori), però els noms propis són els personatges que guiaran les lectures, la filosofia del curs, els drets humans, la identitat dels valencians, la tria dels grans autors, dels matemàtics, pensadors, filòsofs, científics… De nous i de clàssics, d’imprescindibles i de suggerents per a provocar els debats, les idees, els autors capaços de fer pensar i d’ensenyar a pensar.

Fins i tot abans, en una reunió organitzativa, els mestres decidim les activitats grosses del curs, l’avaluació, les reunions de detall i de l’engrós, les formacions generals dels mestres, volem una fotografia d’un calendari tan atapeït que ara mateix és un impossible, com cada any quan comencem, però després les coses principals corren, flueixen, fins i tot amb una eficàcia positiva la majoria de vegades. El debat, com cada any, és l’avaluació, sobretot allò que els mestres en diuen “les sessions d’avaluació”. Ací hi ha una mare dels peixos complexa, desaprofitada diuen, però que ens veiem incapaços de canviar, i cadascú pega cap a la seua partida i polígon i l’essència es queda per resoldre. Hom es demanarà com és possible, que després de tants anys, l’avaluació a l’escola encara siga un jeroglífic egipci, il·legible, sobretot quan cal parlar dels grups, del col·lectiu, perquè individualment, un a un, els mestres avaluen els xiquets amb un mínim d’exquisitesa.

Apuntem una idea que serà d’interés: obrir un document d’etapa col·lectiu on els mestres escriuran cada dia, cada dia si poden, algunes observacions d’interés sobre els alumnes en relació a l’avaluació… Per exemple: avui P ve torbat de casa amb un disgust  i desconsol, ai, no vulgues que resolga ara aquell problema o siga capaç de fer el millor text del dia.

Quan arribem al capítol dels horaris el món es tanca contra l’educació: en això dels horaris, l’administració continua tan franquista com sempre: l’administració educativa (un sac de funcionaris una majoria dels quals tenen foradets de corca, de tants anys com han xuplat d’aquelles taules), vol els minuts de cada cosa, les hores, els quarts, comptats al mil·límetre, com si tot es convertira en un robatori contra l’educació en favor de la burocràcia, i al funcionariat caspós de tota la vida, uns incapaços, els la bufa que allò vaja en contra de l’educació mateix, de l’ideal d’ensenyar, de compartir com aprenem. En una escola d’incapaços, si no som prou valents per plantar-nos davant l’esperpent que representa encara una part de l’administració, també la dels valencians, no avancem ni un pam. Potser per això som a la cua d’europa i del món, un any i un altre i en van més de cent, que som al cul del món. Amb espanya no cal enganyar-nos: la corrupció i el lladrocini són per davant l’escola i l’educació. La distància d’anys llum no ha canviat gaire. Potser per això tenim un índex lector del 5%, i una preferència pels militars en canvi dels llibres i la cultura: a espanya, quan dius llibres i cultura canten, a por ellos!, i una majoria que lluen la bandereta al canell aplaudeixen i es miren el futbol. Però els horaris són innamouibles, segons l’administració. Aquest fracàs polític d’obeir els amos en comptes de mirar-nos què fan a europa, enllà al nord, mirar-nos els amos borbons, per lladres i violents, porta el regal de ser el furgó el carbó la cua i la torpesa endèmica. Ací encara es fa més cas de la guardia civil que dels mestres. Així com voldreu arribar enlloc, si no poseu el país per endavant, la llengua i el territori, mamons!

L’escola que siga combat, també el segon dia.

 

 

 

L’escola, el primer dia

0

El primer jorn dels mestres és especial. Entre més, les salutacions, les mirades, les abraçades amb mascareta encara. És núvol, de vegades el sol fa mala cara, però el verd del pati és intens, un pati ufanós encara amb pocs crits —els fills dels mestres que ja s’incorporen amb els pares. Són crits que ja ens entrenen i ens avisen que s’ha acabat l’estiu, almenys l’estiu de les vacances. Tres discursos breus, un recordatori al mestre Llorenç, un esmorzar de regal i cap a les classes a fer córrer el nou vent. Llengua i territori, els dos eixos principals que guiaran el curs, un altre encert de viure l’escola un altre colp. Un clàssic. Jo havia proposat de començar amb el llibre de Jordi Badia, Salvem els mots, un regalàs que no amaga sinó una ferma convicció per la llengua, però veig que l’eix principal ens hi portarà. Per molts anys.

La nostra directora ens encoratja a treballar per la llengua, per l’escola, pels alumnes i pels mestres, i malgrat que he arribat tard, perquè venia d’acompanyar el meu xic al camp d’aviació de Manises, el suc del missatge és intacte, any rere any: la llengua i el país, l’educació, l’escola, el coratge…, ànims que som en el primer dia. Esmorzem drets, sense parar de xerrar d’això i d’allò: jo ho he fet amb l’escriptor Carles Fenollosa (no li he recordat que fenollosa és nom de pilotari), que m’ha explicat uns quants projectes de molt d’interés literari, un sobre la llengua i els valencians, una conversa intensa com l’estiu. Parlar amb un escriptor de veritat el primer dia de curs és un recurs impagable, un altre regal que encoratja a començar amb la força dels titans, una mena de mestres que també van acabar baldats.

Jo he arribat baldat de l’esquena, per tant com he treballat al camp i perquè durant deu dies he anat buidant la casa dels pares (aquest apartat mereix sens dubte un altre apunt sobre les històries de bétera). He saludat gairebé tothom, fins i tot el nou mestre d’anglés, Adrià. A tocar de la classe també he abraçat Carol i Ester, dues dones principals que m’han deixat la classe enllestida per començar ara mateix un curs que potser que serà l’últim que faré de tutor. Enguany faré seixanta-dos anys, i no voldria que els alumnes entraren a classe dient “ens ha tocat aquest mestre vell”. Jo ja prove de compensar-ho amb trucs, lectures i un farcell d’il·lusió que renovelle cada any, però com diu Hardy, amb aqueixa edat a l’esquena, els miracles són lluny de la ciència i de la raó. Ara, també diu el gran mestre matemàtic que, si bé no ets gaire productiu, almenys pots dedicar-te a l’ensenyament. La ventaja, ací contra G.H.H., és que a mi sí que m’agrada ensenyar. I sobretot m’ho passe bé. Beníssim.

Per cloure el primer dia, com que una de les lectures que m’acompanyarà durant el curs amb els xiquets serà Filosofia a l’escola, de Mattew Lipman Ann Margaret Sharp i Frederick S Oscanyan, obriré el primer dels debats per aprendre a pensar a partir d’una de les idees del llibre: un xiquet de deu anys va comparar la relació entre el cos i la ment amb la que hi ha entre el raïm i el gust del raïm. Bé, doncs, què penseu que li va dir el mestre, aleshores? I què li haguésseu dit vosaltres? I si ets pare o mare d’un xiquet d’aqueixa edat, entre el nou i els onze (podeu estirar l’edat per on us convinga a la vostra realitat), què en diries, com l’animaries a continuar investigant aqueixa idea, d’aprendre a pensar?

Benvinguts al curs 21-22!

 

Històries de Bétera: l’aixadeta i el muscle

0
Publicat el 22 d'agost de 2021

«Ara, doncs, no em trobo tirant d’aixada ni arrancant verdolagues, sinó escrivint sobre el camp, una confessió de debilitat per la qual els llauraors més joves i vigorosos em poden plànyer o desdenyar amb raó. Escric sobre el camp perquè, com qualsevol altre llaurador que haja passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per tirar endavant la meva feina de manera eficaç.» Adaptació de Apologia d’un matemàtic de G. H. Hardy, per a una futura tesi sobre l’apologia del llauraor de bétera.

 

En aquella frase falsament visionària “tots els xiquets de Bétera arriben amb una aixadeta al muscle” hi ha continguda la filosofia d’una part important dels valencians, fins i tot d’una majoria del conformisme que tan mal fa a l’esperit i fins i tot corseca els drets humans mínims. Hi conté, sens dubte, una foto mural de valencianets somrients davant un quadre gros, tan gros que ocupa tota valència fins a ademús, d’un paisatge amb taronges, barraca i barqueta i tot de gent feliç somrient i agraïda als amos que són darrere el cartró del fons, robant-nos. Darrere mateix de tanta felicitat, els xiquets ja s’han fet grans, molts encara estudien, que pensen que els servirà per formar part d’una brigada municipal que agranarà els carrers, tallarà les herbes de les redones d’entrada al poble o pujarà els rosers del poliesportiu municipal, en canvi de camps abandonats, camins plens de clots de ruïna i els pares desocupats perquè no troben la manera de tirar endavant amb el robatori que cada dia els passa factura: els espanyols s’emporten els impostos, ens fan pagar els interessos d’allò que ens roben i encara ens demanen que els tinguem preparades les platges per quan l’estiu els aprete el viure de la meseta malparida on han plantat la seua falla capital. Fins i tot d’aqueixa metàfora, ves si la imatge de l’aixadeta farà mal anys i panys, Àpunt en farà notícia i els riurà les gràcies, de lladres i borbons. Lladres i borbons, per cert, podrien ser també en el quadre mural, en un retrat familiar somrient, si són els que s’omplin la panxa i els bancs suïssos amb el botí més gros.

 

La parella d’estris, la femelleta sota el braç i l’aixadeta al muscle, bé que combina per romàntica la feina i la festa. Sens dubte, que no volem esgarrar la imatge d’un nou sorolla del segle XXI, malgrat que d’una estètica més dubtosa i menys crítica. La feina i la festa que cantava el poeta Miquel Duran de València, de la qual en parla el mestre Ferran Zurriaga en el seu magnífic llibre La vall d’Olocau Marines i Gàtova, un testimoni històric que és, aquest sí per honestedat i decència, un cant seré i sincer contra la imatge tòpica dels valencians i la burla que amaga al darrere, l’aixadeta al muscle, de vegades inconscient en algunes ànimes tan càndides. Però, a aquestes alçades de l’invent humà del big bang, de Nosaltres els valencians, del Mural d’Estellés, o del governs talibans d’arreu, ja no confiem en la candidesa humana, sinó en la mala llet de fer-nos passar aigua per cassalla, i ves si la inconsciència dels valencians ens ha fet mal que encara ens dura la ferida. I tant.

Els valencians encara conservem el ganivet ben clavat a la panxa. I d’aquest patir del segle XX, com diria Anna Akhmàtova, ja n’hi ha massa morts i mutilats, tot de víctimes anònimes i amb nom propi, per continuar jugant amb versos amables, que els perdonavides són els primers a renegar i a demanar-nos què volem ara, tant bé com viuen ells.

Al muscle caldrà posar un pegat d’oli per asuavir tan de dolor com causa el viatge iniciàtic amb l’aixadeta, caldrà avisar les mares perquè descarreguen de tanta responsabilitat els fills, no acaben fent-se mal amb l’eina del camp, hom podria visitar la cooperativa i uns altres bars igualment nobles per destriar les converses dels últims mohicans del camp valencià, inclosos els de bétera: voldríem enganyar-nos que l’últim dels pisos de l’infern de Dante no fos ací mateix, a bétera, i a tot el camp valencià del nostre país, no fóra que deslluïm la foto, la postal del visionari, l’idil·li pastoril pur verge net d’un xiquet amb la seua joguina més estimada.

—Però, i si l’aixadeta, a més de tallar blets i cànems, valgués per tallar colls dels lladres que ens roben la terra i l’esperit de ser valencians de veritat?

[continuarà]

 

Històries de Bétera: final de festa

0
Publicat el 21 d'agost de 2021

Demà serà la vuitava i la festa dirà prou, en realitat ho dirà la no-festa, o potser que no dirà res, perquè hem deixat passar els dies. l’un darrere l’altre, sense poder celebrar gairebé res, res de res, de la festa ni dels majorals de Sant Roc. Així que enguany, com l’any passat, el tràngol final serà menys tràngol, que no haurem d’acomiadar res. Qui no s’aconformarà és perquè no ho voldrà fer. Al remat, la depressió post festa major serà sens dubte mès dòcil, ben allunyada d’aquella eufòria dels primers dies, quan fins i tot la televisió va voler explicar la festa de bétera sense la festa. L’ésser humà és capaç d’animar-se davant un esdeveniment nou o extraordinari només per elevar l’ànim i trencar amb la rutina.

Amb la pujada de l’ànim, hom va dir davant la càmera que els xiquets vénen aparellats amb dos objectes que defineixen com som a bétera, a més de ser bocamolls en allò d’explicar als forasters que som de bétera fins i tot abans de presentar-nos. Tan se val, això encara tindrà una pena menor, fins i tot una no-pena, però dir que tots els xiquets de bétera arriben amb un coet baix del braç (l’home va dir una femelleta), i una aixada al muscle és, no caldria consultar-ho amb un psicòleg gaire afinat, agosarat, fruit de l’esperit positiu en clembuterol: la segona dossi del vaccí ha provocat més canvis en els comportaments que no s’han anunciat per no espantar els jubilats.

El coet és més prompte un tòpic sense gaire efectes negatius, el foc és un indicador de la festa de molts pobles valencians, així que la imatge fins i tot podria ser divertida, una metàfora estiuenca molt valencianota: els xiquets ja venim de parís amb ganes de molta festa, sobretot, i de poca feina, per com va l’ocupació i l’interés dels governs a plegar els mitjons en canvi de pagar sous de misèria al jovent que es busca la vida de repartidor, encara per pagar-se els vicis mentre estudia i es forma i es prepara per arribar a fer la mateixa feina per la mateixa misèria, però ara amb el títol de grau superior.

Però l’aixadeta, l’aixà o la lligona al muscle ens ha agafat desprevinguts. Fóra com dir que el noranta per cent del jovent del poble és o voldrà ser llaurador, com a poc, malgrat que la realitat és tan oposada com decepcionant. Ni el 5% d’aquest jovent es dedicarà al camp, i d’aquest potser que l’1 tinga veritable desig per aquest treball. La resta és enganyar o pixar en un test badat. Potser que el pes de l’aixada al muscle fa desdestimar l’ofici en agafar edat i seny, o potser perquè no s’agafa mai, tant de seny, la decisió ja es pressa d’avantmà.

No sé quants llauradors de bétera, dels joves menors de cinquanta anys, o més grans de setanta, per posar dues faixes d’edat atzaroses, són convidats a parlar en les escoles del poble, o a l’institut, sobre la vida del camp, l’ofici i els avantatges de treballar la terra i tantes recompenses com regala aital vida. O quants dels joves de l’1% de l’estadística que han triat voluntàriament viure de la terra els ha demanat ningú per què ho han fet, de destinar el seu futur a portar tota la vida l’aixadeta al muscle, perquè la lliçó pogués servir a més joves que van desorientats o perduts o sense saber què faran els propers trenta anys, mentre viuen a casa dels pares sense més horitzó que la ruïna moral i anímica.

Jo imagine els xiquets, tots els nats els útlims cinc anys a bétera, que ja hauran pegat foc a la femelleta (un pare coeter voleu que no prove com és aquell coet que duia el fill!) o que potser l’hauran guardat en una vidriola del “monte de piedad” (la caixa d’estalvis dels valencians tenia els dies comptats amb aital nom) mentre  cada nit li trauran llustre a l’aixadeta amb un drapet i un xorret de sidol, esperant de tenir la força i la destresa suficient per anar al camp a fer cabets i cercols als camps dels iaios —els iaios indígenes sioux o resistents—, això si encara els camps no són abandonats o erms o deixats a la dula, la mare que va parir al visionari de la festa. Fins on no arribarà el mal que farà una càmera de televisió i un micro, abans que la festa, la no-festa en realitat, no tanque el cicle festiu al poble.