Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Premi Joan Triadú, a una escola del país

0
Publicat el 9 d'abril de 2021

Els premis Baldri Reixac, que organitza la Fundació Carulla, enguany lliurarà un premi especial en commemoració del centenari del mestre Joan Triadú. Ves si fa anys que els Baldri premien treballs, equips, investigacions, d’alumnes i de mestres, si fa anys que han fet una aposta extraordinària per animar i premiar el treball a l’escola. Però enguany, a més, volen premiar la millor escola del país, o aquella que més ha excel·lit, pel treball i per la llengua.

Nosaltres també hi som, des de València, amb un conjunt d’escoles finalistes que fa anys que ens dediquem amb garantia per la llengua i per l’escola. Com unes altres escoles, que fan una feina extraordinària. Aquest premi, que pretèn triar una escola entre unes quantes, la millor escola del nostre país, oh, malgrat que no n’hi haurà cap, que siga la millor en tot, com no n’hi haurà una de sola, que siga extraordinària, perquè tenim un país d’escoles, i prou que ens hem de sentir orgullosos. Així que el jurat no ho tindrà fàcil. Uf, quina responsabilitat.

Però no tenir-ho fàcil, no serà un impossible. No penseu que això d’aquest premi té res a veure amb els rànquings casposos que fan alguns diaris espanyols, i feixistes, per posar nota a les escoles. Res més lluny de la nostra pròpia realitat. Allò per ells, la competició i la merda de creure que aquelles escoles d’uniforme, espanyolitzades, segregadores, que passarien per institucions antiescola, tenen res a veure amb aquest premi tan ben triat com adient enguany, pels 100 anys del naixement del mestre Triadú.

—Vos he de confessar que un colp van venir aquells enviats del diariet a estudiar el nostre cas, per posar-lo a rànquing entre escoles d’espanya, i no els vaig deixar passar de la porta!

A posta per això, no sé quantes ni quines escoles han sigut triades finalistes del Joan Triadú 2021, però si n’hi hagués una que mereixeria encapçalar aquest premi, enguany justament, és l’escola El Puig, que és a Esparreguera, perquè traspassar aquella porta gran de l’escola et fa entrar en una altra dimensió, de la pedagogia i de l’aprenentatge. Així que si jo fos d’aquell jurat, ho tindria fàcil i senzill, i no crec que cap de les altres escoles candidates, no se n’alegrés de tenir al capdamunt de l’escola del país, aquesta que enguany també commemora els cinquanta anys de fer escola amb la mateixa il·lusió i goig que el primer dia.

Arran d’això, si voleu comprovar què dic, podeu visitar la web ací, i encara una pàgina especial, una tria de cinquanta paraules per festejar cinquanta anys de vida fent escola, cinquanta motius per sentir-nos orgullosos de l’escola, de la llengua, de la gent i del nostre país.

A veure si la premsa seriosa i compromesa d’aquest país nostre inicia d’una vegada un especial sobre l’escola, com una sèrie de presentacions i investigació per fer conèixer que tenim una gran escola, moderna i europea que es desviu per ensenyar i aprendre des de la llibertat i els drets, des de la lectura i el coneixement, la matemàtica, la filosofia o la ciència. Sense defallir, ni un sol dels dies de vida de cadascuna de les nostres escoles.

 

Per què no llegim? (19)

0
Publicat el 8 d'abril de 2021

Sembla que un expert en captar al vol idees i notícies s’ha fet ressò de l’índex lector dels joves del nostre país. A més, ha trobat la clau de volta del que hauria de fer l’escola per millorar la situació lectora de joves i de grans (ací valdrien tots els vaccins, sense manies d’edats). La conclusió dels experts mundials, sobretot en el cas que ens afecta —no és gratuït que tenim l’índex lector més baix d’Europa—, és que l’escola, almenys fins a primària, hauria de centrar tots els esforços en la lectura. Ves, que fa anys que ho dic, però no em fan cas, ni en faran tampoc, als experts mundials.

S0bretot perquè ens domina un estat ferotge i agressiu, carregat contra la lectura, sobretot contra la lectura i el coneixement. Contra les llengües. Un estat que té com a consigna la violència per davant dels Drets humans, no pot dedicar amb serietat res de bo a l’escola. Menys encara a la lectura. Per això els valencians, i la resta del país, hauria de fer un joc a banda, si volem salvar l’ànima lectora dels nostres alumnes. I fugir, pegar a córrer lluny, dels curriculums als quals ens obliga espanya perquè siguem més rucs que tacó, tota la vida. I ves si Tacó era ruc!

Ja sabem que diuen els experts mundials. Ja hem llegit què diuen els informes internacionals (TIMMS, PISA, PIRLS), els estudis dels experts, i encara si voleu el papa de Roma, però ningú en un estat feixista, governat per feixistes i per jutges malparits, no en farà cas, sobretot perquè millorar la lectura ens abocaria a renunciar a aquell estat agressor, a ser crítics i, sobretot, a aprendre dels països amb democràcia plena.

Al remat, allò que voldria dir és que l’escola hauria de deixar de perdre el temps i destinar esforços, recursos, il·lusió i goig a ensenyar a llegir. Després de 21 segles de vida, i cent anys de vida d’una escola llastimosa, encara tenim els joves, i els grans, a la cua de la lectura mundial.

Què en diuen d’això els jutges, la policia, el psoe, la gc, els militars, els retors i tota la patuleia d’opinadors bufats dels mitjans?

Aquests preferirien que pegàrem foc a la barraca o buidàrem el pixum damunt els llibres. Violència contra la lectura, ves si encara perdrem més temps i encara ens en faran perdre.

Per què no llegim Enric Valor (2)? (18)

0

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre de decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten, en canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixment, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans, o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sisetama educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes…

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

 

[continuarà]

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què no llegim Enric Valor (1)? (17)

0

Potser que fóra el matemàtic americà Martin Gardner, vull pensar que va ser ell, qui va escriure una reflexió que ja fa temps que em pega voltes, sobre la lectura. Gardner es queixava de la manca de bons lectors entre els xiquets americans en edat escolar, i acusava el sistema educatiu (i polític) que no preparava adequadament els joves per llegir les grans obres de la literatura universal, entre més, es demanava com era que els xiquets americans de dotze anys eren incapaços de llegir Alícia en terra de meravelles, un llibre del qual estava profundament adelerat —fins i tot va fer-ne una versió anotada, que és una llàstima no tinguem en català. Perquè ves qu,e d’Alícia, en tenim una de les millors versions del món, en català, traduïda per Josep Carner, que fins i tot podria fer ombra a la versió anglesa original, pel que fa a l’exigència lectora.

No cal dir que molts grans autors nostres van dedicar grans esforços a traduir obres clàssiques de la literatura infantil i juvenil, en canvi que la canalla tingués accés a la gran literatura de tot temps. Carner, Riba, Manent, són una tria només, d’una gran decisió en favor dels lectors, dels lectors d’alta volada, en traduir Perrault, Barrie, Carroll, Kípling, Verne, Grimm, Andersen… Però ves que una gernació de lectors no hi arriba. Ni a aquests llibres, que considera superats o passats —pensen que són històries poc atraients, si només que són rondalles—, o no arriba a llegir-les en les boníssimes traduccions dels mestres.

En el cas valencià en particular, la qüestió és més profundament complexa i local. O més catastròfica. Que els mestres n’opinen, perquè ací passa amb el mestre Enric Valor, que els alumnes de primària són incapaços d’enfrontar-s’hi, voluntàriament encara que siga a les rondalles. Massa literatura? Una llengua massa elevada? Com és, doncs, que amb dotze anys, els alumnes valencians són incapaços de llegir pel seu compte aquests registres literaris si no és en versions reduïdes o adaptades?

Un dels problemes que hom apunta, com un obstacle per llegir Enric Valor a l’escola, és que el seu nivell de llengua és elevat. Un registre literari, sinyors, voldrà dir això, que l’exigència no afluixa, si no volem oferir gat per llebre. D’una altra manera, no ens demanem el contrari: que el nivell de llengua dels mestres, i de retop dels alumnes, és de mitja canya o fins i tot d’una baixesa que no arriba a la categoria de llengua normal. I per això, quan cal afrontar una dificultat mitjana, abans fins i tot de començar, els mestres abandonem. I els pares.

O potser que no preparem prou bé els alumnes per llegir, per llegir fins i tot bona literatura, només succedanis.

Plantegem-ho d’una altra manera:

—us imagineu que els mateixos mestres, o els pares, comunicaren a l’escola que la matemàtica bàsica és massa elevada i, per tant, caldria reduir-ne els nivells, com ara multiplicar només fins al cinc; sumar fins a cent o fer divisions només si són de residu zero? Impensable. En això ningú no hi posa dubtes o falques o adaptacions més senzilles: això és matemàtica, o pitjor, és la llengua castellana! Perquè amb la llengua colonial ni gñú no es planteja la reducció, adaptació o la rebaixa. Només podria passar i passa en la llengua dels valencians, que com a màxim ha de ser nivell Àpunt, si no volem espantar el galliner, en canvi de continuar escampant el fem de gallinasa contra l’escola, contra nostre, contra el país.

Quina fóra l’edat adequada per llegir les rondalles d’Enric Valor en l’edició de l’editorial Bullent, si hom posa com a repte la llengua? Possiblement la resposta és variable, diversa, segons les ganes que tindrem de treballar. A partir de sisé de primària, potser, quan l’escola dels valencians ha tingut temps de preparar els infants en una lectura adequada i un bagatge lingüístic suficient. Perquè si h0m ha d’esperar que siguen els mitjans, els diaris, la televisió o l’empresa privada, a ensenyar-nos llengua —això és natural que passe en el món, quan una llengua no està sotmesa a pressió— podem esperar-nos asseguts uns quants segles. Ningú no ajudarà els infants valencians a tenir un registre de llengua suficient, normalet. No se us ocórrega d’exigir-vos res més, perquè només l’escola podrà garantir o provar d’aconseguir aital cingle.

Però si això passa, que ens esperem temps i temps que els nostres alumnes tinguen aquella llengua bàsica ben entrenada, els joves, i els joves adolescents, ja no seran per gegants o grandots o forners o roders de got i ganivet. Les històries rurals, el paisatge valencià, o les heroïcitats d’un fill de masovers, no els atraparà ni poc ni gaire. Ací hi ha un debat lícit entre els mestres, si volen traure-li punta.

En l’afer també intervendran les famílies, que voldran sucar-hi i pondre ous: serà pedagògic fer llegir als xiquets un text que per la dificultat (molt del lèxic que hi apareix sembla que els arriba del futur, que no l’haguessen llegit mai de la vida) no els deixa gaudir allò que llegeixen, allò que passa a la rondalla, i aleshores preferiran Potter o el Diari del Greg a les rondalles valencianes pròpies. Per què no les tres coses, sense desetimar-ne cap?

—Uii, massa és pasta. El debat dels pares podria ser intens o intencionat. Posem-hi positivisme i construcció…

Els mestres badem, sens dubte. I afluixem. De primer, perquè no tenim un bagatge lingüístic suficient ( i ves que tota la literatura del senyor Valor és un curs intensiu com n’hi ha pocs, per aprendre moltíssim els mestres, els alumnes i els pares), de segon, perquè ens emmirallem en models literaris mancats, d’un nivellàs que és de mitja divisió, i d’un horitzó prim i difús. I a cada bugada, perdem llençols, pronoms, estructures, maneres de dir, expressions genuïnes, fins i tot el sistema de les vocals valencianes…

Però, ai, no feu treballar tant els nostres fills, que no entendran què lligen!

 

[continuarà]

 

Dia mundial de la poesia 2021

0

NO EM DESPULLEU, de Felícia Fuster

Abans

que el gran compàs no em paralitze

amb la geometria de la mort

no em despulleu.

No em despulleu del temps

ni d’aquells mots

que, fins gebrats, jo feia càlids.

Sé que el meu cant

avui

no arribarà

ni a les òrbites baixes

i el món em pesarà. Tant és.

Deixeu-me.

Deixeu-me el formigueig

d’aquest cap ple de festa

i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,

calç apagada, encesa, poca cosa,

no, res,

amb els peus nus.

Sé caminar descalça. I més.

I encara sé:

només el que s’esborra

té importància.

 

Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2012)Obra poètica, 2010 [«Nusos de sorra», Aquelles cordes del vent,1987]

 

L’any que Felícia Fuster va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, jo també m’hi havia presentat, amb un poemari que no recorde, ni sé com es deia, no recorde res del que vaig escriure aleshores. Recorde que em vaig enfadar, i vaig creure’m arrogant, infeliç. Si mai trobe temps i trobe on, potser que cerque què vaig escriure. Però no promet res.

Avui he escrit un tros del poema a la pissarra, i l’he fet llegir als xiquets. Quan els he dit que només escriuríem fins ací, només la primera idea, Marc ha amollat: “Sempre ens deixes les coses perquè pensem, mestre”, i aleshores he trobat que la metàfora, només primera idea, encara tenia més sentit. Veuré demà que diran els xiquets, què els ha fet pensar, què en voldran explicar de la poesia, què voldran escriure de poètic, si no ens haurem de despullar primer.

Jo encara conserve el poema que va escriure Marc Granell, per al dia mundial de la poesia de 2018, els el faig escriure i llegir cada any, als alumnes. Ves si l’escola recobra sentit, aleshores, amb la poesia. Amb els poetes.

No em despulleu, dius!

La ràbia del fracàs

0

Espanya és un estat corrupte. Antidemocràtic. De conviccions feixistes.Un dels estats més repressors del món, de repressió rècord.

És capaç d’enviar policies i jutges a perseguir músics, poetes, mestres, polítics, tot de demòcrates honestos en canvi d’emparar criminals. Sense embuts, espanya empara lladres i assassins.

Sí, a espanya governa el psoe, que és un partit polític o una xarxa secreta que hom diu claveguera: jutges, militars, gc, empreses, bancs, borbons. Tot plegat és una tapadora per encobrir els borbons, una màfia d’incapaços necessaris per mantenir els privilegis heretats del franquisme. Ací s’acaba tota la descripció d’aquell estat putrefacte. Però podríem continuar.

Enmig d’una crisi sanitària sense precedents i una crisi econòmica que té l’estat espanyol en fallida (sense els ajuts econòmics d’europa, caldria penjar el rètol “en ruïna”), en la gestió política hi ha tot d’inútils. Inútils envoltats a més d’un exèrcit de funcionaris, assessors, secretaris, llepons i assitents de tercera fila, mamons a compte de no pegar brot i fer les coses tan malament com saben.

No ho poden fer aposta, s’entrenen a fer-ho malament… Fóra impossible fer-ho pitjor… Ací pegues en el clau. És això, són aquests, i encara quei ho faria bé, infinitament millor, és en presó o perseguit.

Tota aqueixa ràbia que provoca el fracàs espanyol, que supera la pitjor de les ficcions, es canalitza contra uns quants demòcrates. Que, casualment, no són espanyols.Perquè a espanya només n’hi ha que rucs. Almenys en els llocs de responsabilitat.

Ves si la catàstrofe d’espanya és grossa, de no saber què fer, ni de com resoldre les crisis, de no saber per on pegar, que els nous falangistes del psoe (al govern, a l’oposició, i al cavegueram) amenacen contra presos polítics, amb més presos, amb més repressió, per tapar o encobrir com són d’inútils, d’incapaços, de fracassats.

Un any darrere un altre. Una economia fallida, una política immoral, una justícia feixista, tot aquell aparell és podrit sense remei. Pobres, estan estacats en la merda. S’ofeguen. I volen que tothom s’ofegue amb ells. I en comptes de dir, ens ofeguem, vingueu a salvar els mobles, socors! Diuen: que s’ofegue tothom!

Són incapaços. Incapacitats per reconèixer que són rucs i no saben i no en saben. Per anys i anys! La cua d’europa, el furgó, el vagó de la brossa. I encara trauen pit contra els drets humans. Contra la democràcia, contra la dignitat humana. En canvi de tot això, militars, policia, repressió, repressió, ignorància.

És el preu de permetre el falangisme, el psoe, els borbons, els jutges, aqueixa pandèmia centenària que hom diu espanya. Sense vaccins, sinyors. Sense remei.

 

 

Si el nord no era tan culte, lliure i digne?

0
Publicat el 9 de març de 2021

El parlament europeu li ha donat la raó al tribunal espanyol. El TS és una herència franquista de normes, de jutges, de funcionaris, que van robar la gestió de la justícia un colp mort el gran dictador. Aquell club no ha canviat gens ni mica, si voleu, per això tot de sentències internacionals l’acusen, acusen tots els tribunals espanyols i l’estat espanyol, de trampes, manca de llibertats, tortures i violació de drets. Avui mateix l’última sentencia contra la violència policial espanyola.

Però què fan els tribunals, els jutges, els polítics, la policia o els mitjans de propaganda? Passar-se per baix cama el dret internacional, perquè en aquest estat governa una altra manera de fer, sense complexos, plenament feixista.

És el que dol de la sentència a europa, d’un parlament europeu que, almenys, havia d’ésser per damunt dels tics espanyols: clavegueram, franquisme, manca de drets, escarni, violència, agressions… Hom esperava que europa fóra encara el somni, que cantava Ovidi, quan recitava que al nord eren més cultes, educats i lliures. El somni s’ha esvaït de colp, per bé que parcialment, i ha estroncat molta de la il·lusió que, amb Europa, els pobles envaïts per espanya militarment i policial, conservàvem a curt termini. A curt, doncs, caldrà esperar. Esperar-nos.

Ja sabem que el parlament europeu és ple de polítics de molts colors, molts d’una extrema dreta perillosa i tolerada, uns altres feixistes declarats, delinqüents a seques, encara molts espanyols hereus d’aquella pandèmia que es deia franquisme. Entre més, cal dir que els del pp, o els del psoe, que han tirat endavant l’afer del suplicatori, són membres del partit més corrupte del continent. Poca broma. I no cal dir a europa, qui són els borbons i de quin piu coixegen.

Per això dol més que, Europa, que té o se li suposa major cultura democràtica, haja obert aquesta escletxa contra els drets, a partir de la brutícia que els espanyols van escampant des què són membres d’aquell parlament. Molt abans de tot això que parlem, parlamentaris del pp i del psoe ja havien mentit i desviat fons europeus, perquè les pràctiques corruptes franquistes, els espanyols, no les han abandonades mai.

I justament tots aquests nous falangistes del psoe a Vox, i molts de podemos, són els mateixos que avui festegen que europa faça costat al feixisme espanyol, en canvi de menystenir un dels moviments per la llibertat més vius ara mateix, el clam per la independència d’un nou país, que damunt, significaria sens dubte, separar-se de l’estat més corrupte i antidemocràtic de l’europa occidental.

No cal dir què són i representen els borbons, la gc, l’església espanyola, i els pous de brutor que governen aquell estat. És en favor de tot això que avui europa ha fet una passa enrere en la història, contra els drets humans, contra la il·lusió d’un país, o contra l’anhel democràtic i de llibertat de milions de persones, siguen o no a catalunya.

Perquè fora de l’esperit romàntic o càndid, europa també és els balcans, l’abandó dels refugiats, l’expulsió dels gitanos, la tortura, el creixement de la xenofòbia, la manca de llibertats, turquia, espanya… L’ambivalència hi és. I la memòria històrica mostra cada dia en quina fragilitat es mou el pensament de Sòcrates a Ènguels, per exemple.

Si només podem confiar en els tribunals europeus, mare, que quedarà del somni, de cap dels somnis?

 

Europa era el somni

0
Publicat el 7 de març de 2021

Dins la dictadura franquista i dins la dictadura de la Transició i dins la dictadura dels borbons, hom pensava en el somni d’Europa. Europa no era un somni, malgrat que els polítics van fer mans i mànegues per una reconstrucció democràtica que tingués solidesa. Per nosaltres, que vivíem i vivim sota el feixisme espanyol, el somni era Europa. L’és.

A Europa se li suposava el tresor del coneixement antic, des de Grècia almenys, malgrat que la construcció, o la reconstrucció del segle XX li va costar més que no esperava. Si bé la carta de Drets Humans de l’ONU era de 1948, per bé que les diverses democràcies europees eren sòbries i fermes, allò anava sobre uns fonaments damunt un matalàs d’aigua.

Però els valencians encara conservàvem el somni, els demòcrates valencians; perquè era l’únic escapament a la corrupció institucional espanyola.

Caldrà recordar que, el govern més progressita de la història espanyola, és fet per un partit que va  crear una organització terrorista per matar i violar aquells Drets Humans de la carta de l’ONU. I ves si ha delinquit aquest partit que governa durant anys i panys. Així que l’únic somni que ens quedava, als demòcrates valencians, era Europa.

Però Europa també és feta de polítics espanyols. No és una broma. A més que és feta de més polítics de l’extrema dreta, i d’una suma de partits que avantposen l’interés del partit a la democràcia i, pitjor encara, als Drets Humans. Espanya és el model paradigmàtic que avantposa borbons a drets humans.

Entre més rucades que Europa i les seues institucions han fet al llarg de la història del parlament europeu, demà s’estrenaran a condemnar Catalunya, per lliurar uns trofeus a l’espanya borbona que, ja ho deveu saber, mai no ha renunciat al feixisme, a la corrupció, a l’engany i a la mentida. Els mateixos borbons que, amb diner en paradisos fiscals, comissions il·legals, negocis bruts…, han corromput la mateixa democràcia, contra Europa i les diverses institucions europees.

Ara potser també caldrà pegar a córrer d’europa? Almenys d’una determinada europa que els espanyols volen que se’ls assemble, en lladrocini i frau a la democràcia.

Islàndia és massa lluny, tu!

 

Per què no llegim? (16)

0
Publicat el 4 de març de 2021

Com cada trimestre, m’arriben a l’escola les novetats de l’editorial Bromera, embolicades en cartró, amb unes quantes revistes, entre més l’ILLA, que va guanyant en cada número, en tacte i idees, amb ofici i experiència. Una de les coleccions, el Micalet Galàctic, ha fet trenta anys, i ha bastit taules, lleixes, carteres i butxaques d’abric dels mestres. Milers de volums ens han arribat, perquè la feina ingent d’aquesta editorial per dotar els mestres de lectures ha sigut cabdal. Ens han aviciat a llibres, sense defallir, i ves si els xiquets hauran llegit llibres i històries d’autors valencians, en canvi de tant de coratge editorial. I unes quantres traduccions d’autors internacvionals de primera fila. Aprofite per dir que la feina de les petites editorials valencianes ha sigut extraordinària, potser que poc valorada i gens mimada per l’administració valenciana, que ha preferit de fer inversions milionàries en mamonades i coentors, en canvi de deixar tot de molles a la feina d’autors, editors, correctors, il·lustradors o llibreters…

Ara bé, tanmateix no sabem si els mestres han correspost l’aviciament amb els quals ens regalaven algunes editorials, amb la feina de mestre, la primera feina vull dir, d’ensenyar a llegir i de fer estimar la lectura als alumnes. Segons els índex lectors valencians, el munt de petites editorials i tants d’esforços esmerçats, no s’ha vist correspost amb el nivell lector dels joves de l’eso, batxiller i menys encara pels estudiants universitaris. D’una altra manera, la qüestió lectora dels valencians hagués guanyat en qualitat i quantitat. Així que la pandèmia no-lectora que patim s’hagués superat fa anys si hom hagués correspost l’oferta editorial valenciana amb una invitació lectora seria i profunda a les aules.

Massa temps que els mestres van estar capficats amb els curriculums i les lleis espanyoles d’educació (totes de dubtosa qualitat educativa, i de profit zero), en canvi que no férem llegir els nostres alumnes ni un 10% dels llibres que s’editaven cada any a can Bromera, Bullent, Tàndem, Denes, Tresiquatre, per citar-ne unes quantes de pròpies i properes, o d’altres del nord o de les illes, amb fons editorials de molta qualitat. No, els mestres no hem sabut tornar-los el regal, als alumnes, malgrat tot… Així que una part de la responsabilitat, sens dubte, també serà nostra.

I ves que en valencià, hem tingut no pocs autors de nivell i traduccions de primeres espases internacionals que haurien sigut suficient reclam per construir una muntanya de lectura i de lectors de primer ordre. Què haurà fallat, doncs? L’escola? l’Administració?, la família? La política dels idiotes? Les editorials, no. Perquè sense suport, sense un estat al darrere que ens posés al capdamunt, ni un ajut polític mínim que creiés com d’important era fer lectors permanents, elles sí que han lluitat contra la inclemència d’una política que, a posta i premeditadament, ens enviava a la ruïna moral i econòmica.

 

Europa també acaça la democràcia

0

Els honorables Puigdemont, Ponsatí i Comín, demòcrates, són assejats i perseguits pel propi parlament al qual pertanyen. Fa uns mesos, o fins i tot des que es van presentar a parlamentaris europeus, una part d’aquest parlament els acaça les vides. És la complicitat inaudita d’una institució que hom creia de ferro democràtic.

Aquell parlament, entre més de membres de partits espanyols, ja ho sabem, també és ple de feixistes, que van fugir (almenys uns quants  que passaen per valencians) de corruptes i de delinqüents. Potser que també n’hi haurà criminals d’altres nacionalitats, d’europa, però d’espanyols i d’antidemocràtics, el parlament europeu n’és ple.

Gonzalez Pons és un dels criminals perdonavides que va sobreviure a la desfeta del pp valencià. Era l’època gloriosa que el seu partit robava, amagava diners, n’enviava a paradisos, delinquia i mentia a Europa —al mateix parlament del que ara en forma part.

El pp va destinar a comptes particulars subvencions d’Europa que mai van arribar al destí, i encara Europa els va denunciar per això. Però els tribunals espanyols, en comptes de fer pagar el robatori al pp, el va fer pagar a tots els valencians.

El mateix Pons, un dels actors de l’acaçament d’aquests dies, va ser protagonista principal de tants afers criminals en la València gloriosa i fallera, ara s’ha fet caçador de demòcrates, com aleshores. Perquè el pp és això, un partit caçador contra la democràcia. Com el psoe, no us penseu que fallen, cap dels dos.

Perquè els altres partits que participen de la cacera a catalans, per haver organitzat una consulta democràtica, són fundadors de bandes terroristes (el psoe va ordir el GAL), premien matances, prohibeixen mitjans, i juguen al profit dels jutges que, de segons qui, prohibeixen líders o partits sencers. Psoe i pp, ambdós. Amb el partit ciutadanos, ara els tres, no s’ha escapat de festejar el feixisme en canvi d’apuntar contra demòcrates i contra els drets humans.

La vergonya en la qual ha caigut una institució europea com és el parlament, en permetre aquest circ antidemòcratic, no és comparable a una pífia, ni és una errada sense importància: és una ferida que explica com de fràgil és la democràcia arreu, si permet atacs a la intel·ligència i a la integritat política.

Ara mateix europa permet el feixisme a les institucions, si bé en els seus principis fundacionals, justament, al feixisme no caldria donar ni aigua, ni deixar-lo respirar…, NO contents amb això, una munió de partits i membres d’aquell parlament permeten l’insult a la història més recent i a tanta gent com s’hi va jugar la vida pels drets humans.

Que un estat membre al parlament d’europa, espanya, amb el clavegueram franquista en actiu, les males arts, el terrorisme, el lladrocini, i tot de crims que justifiquen el feixisme descarat, encara mantinga la inviolabilitat dels borbons, és una mostra de cacera democràtica.

Els borbons són criminals, és la prova que a europa, el seu parlament, festeja amb connivència i interés qui converteix aquell espai en un cau contra els valors democràtics que hom pensava sòlids. Inexpugnables.

Si espanya guanya, europa perd. Doblement. I els valencians, i els demòcrates de veritat de qualsevol nació.

I el corrupte Gonzalez Pons podrà celebrar que el feixisme que representa ell i el seu partit, el més criminal d’europa, aquesta vegada ha aconseguit de vèncer, i soterrar aquella idea romàntica que hom creia encara viva.

Europa: espanya no ha renunciat al franquisme, ni al feixisme, ni al nazisme… No hi renunciarà mai.

Però la idiotesa, ni els interessos personals, ni el clavegueram espanyol, o europeu, no justificaran mai blanquejar els moments més foscos de la nostra història. Per cert, que catalans i valencians no els hem deixat de viure encara, els moments més foscos.

I aquells partits espanyols, del psoe a vox, diran que la corrupció i la delinqüència, si és dels borbons, serà sempre inviolable.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què no llegim? (15)

0

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

 

 

 

Els goril·les del psoe i del 15M

0

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

Marlaska envia els goril·les a fer sang

0

El govern d’espanya va desbocat. El psoe se salta cada dia tots els límits de la dignitat, perquè s’ha posat entre cella cella derruir els drets humans, a sang si cal. El seu ministre torturador, Marlaska, treu cada dia els goril·les a pegar. Agredir, violar la pau i la protesta, prohibir el dret a manifestar-se, en canvi que els goril·les peguen, peguen sense contemplació, com si el franquisme més dur ens governés ara mateix: el feixista fraga.

És això que passa, el psoe s’ha tret finalment la carassa i ataca amb una violència intolerable. I els governadors, i els alcaldes, i els seus súbdits de províncies justifiquen la violència, perquè per ells, pel psoe, els policies mai no peguen prou, dins el feixisme, dins el franquisme, o dins el govern del GAL. Fer sang és l’objectiu, perquè els joves no puguen queixar-se dels colps que reben fa anys de qualsevol dels polítics espanyols.

Si l’única resposta al jovent, del govern espanyol del psoe&podemos, és la violència, la sang institucional que corre i embruta més encara aqueixa falsa democràcia dels borbons lladres, dels mitjans espanyols panxacontents, dels jutges fillsdeputa, d’un estat podrit fins a la mèdula, l’estat ha fet fallida i no mereix de continuar amb vida. L’excusa esgrimida fins ara és que pegaven per catalans, per poc espanyols, però peguen a València, que també troben que són poc espanyols, en el fons, i comencen a pegar en altres ciutats, perquè troben que la solidaritat amb els catalans no ha d’escampar. L’han d’aturar, perquè això seria alçar la llibertat i traure la bena dels ulls de massa gent. Peguen perquè van desbocats, asilvestrats contra els drets, contra la dignitat.

L’encesa direu que l’ha provocada el Hasel, però els motius ja eren més grossos, més sòlids, més contundents, feia anys. L’estat espanyol és un niu de corrupció que afecta totes les institucions, públiques i privades, d’un estat que ha consentit el feixissme des de l’any 1939. I el consentiment feixista encara dura, més infiltrat, consentit i camuflat que mai. També perquè Europa i la resta del món occidental s’han negat a intervenir en el càncer espanyol, i s’han amagat de denunciar què passava, anys i panys que ho saben, que els borbons són corruptes i feixistes, que els governs de torn han fet ús de tot tipus de crims i accions delictives per tapar, robar i enriquir els seus, que han traficat amb tota classe de merda, i han construït un esguerro polític que no enganya, ja no enganya ningú, per això la violència, els goril·les, la sang. Només els goril·les els permetran de continuar governant amb violència, només, i encara no hem vist res del que són capaços de perpetrar per perpetuar la merda que són.

Un dia, dos dies, tres dies seguits que els joves es defensen de l’agressió, d’aquest estat corrupte de psoe i podemos. Que també és el dels jutges, els retors i la resta de goril·les. Pobres joves, molts es pensaven que les trobades del 15M representaven una altra via, i comproven que els seus, els que pensaven que eren seus, els envien els goril·les, com feia Fraga i la resta de les bèsties. I tot plegat, encara n’hi ha mitjans que diuen que els peguen poc, als joves, que caldria més sang, més ferits, menys ulls, fins i tot voldrien morts…

Ves quantes coses van emblanquinant els progressites al govern més govern. espanya no falla mai. Mai.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què no llegim? (14)

0

Avui l’apunt és un homenatge a tots els músics represaliats, perseguits, acaçats per estats corruptes i els seus braços armats: retors, militars, policies, jutges, polítics i tutti quanti aplega tant d’odi feixista contra la llibertat.

 

El llibre de Gianni Rodari, Escola de fantasia, que ha publicat blackieBooks és una mina per a pares i mestres. El seu subtítol ho apunta: reflexions sobre educació per a mestres, pares i xiquets. I encara n’hi ha una frase al peu de la portada que ja li val la inversió: «un xiquet, cada xiquet, és un fet nou amb el qual el món comença de zero.» Ho és, perquè la neurociència, qiue tant ha avançat els últims anys, pega en aquest sentit: cada xiquet demana d’una atenció individualitzada especial, si volem ajudar-lo a aprendre, des de l’equilibri emocional que en molts casos és una font de conflicte i falses creences. Aquesta tria de reflexions, articles i pensaments del mestre Rodari, és dels anys seixanta-setanta, actuals i lúcids en ple segle XXI. Sobretot en un estat opressor com el nostre que conserva penjades creus a les aules, o bisbots o reis corruptes, com a símbol dominant de l’educació que es pregona encara, i encara i encara…

Continue les reflexions sobre la lectura, dins el capítol de Gianni Rodari -coses que mai no haurem de fer els mestres ni els pares, si volem que els nostres fills no odien la lectura. Diu Rodari en el punt sis sobre aquest breu assaig per odiar la lectura: “No convertiu un bon llibre en una eina de tortura”, això és, no comenceu a dir que han de fer fitxes, o subratllar els noms, conjugar els verbs o ves a saber quines feines més encomanen els mestres… L’exemple que posa el mestre és sobre un llibre de Tolstoi, ahhh, Tolstoi era rus, i això per a els jutges i els inspectors de la meseta ja haurà de ser un punt de sospita eterna: “agafeu un conte de Tolstoi, condemneu un estudiant a analitzar-ne els noms i els pronoms, els verbs i els adverbis, i us assegure que amb el temps associarà el nom de Tolstoi a una sensació visceral d’avorriment que el farà allunyar-se d’Anna Karèninna com de la pesta i esquivar Guerra i Pau com esquivaria un niu de vespres.”

Aquest dissabte al meu germà i al seu cunyat els van umflar les abelles. En total, 11 picades, 4 a l’ún i 7 a l’altre no és cap broma. Cap dels dos no ha llegit Guerra i Pau, i potser que tampoc Anna karenina, però jo em pensava que ara els mestres ja no feien quines barbaritats, o potser sí, no ho sé. Cinquanta anys són molt de temps perquè l’educació haja avançat com la tecnologia, però ja sabem que no, que l’educació es mou tan lentament que les tècniques o eines o rudiments són gairebé totes del segle XIX. Quan Rodari va morir encara faltaven quatre anys perquè aparegués el primer ordinador Apple, així que la tecnologia ha fet un salt quàntic d’impressió, però una majoria d’escoles encara si passegen les sotanes i els borbons pels llibres i pels currículums. Ves si la distància entre la realitat i l’escola és sideral. No diguem si ho comparem amb el coneixement.

Rodari es queixa que resumir, aprendre de memòria, descriure els dibuixos, no ajuden a estimar la lectura. Són uns altres exercicis, però lligats a la lectura bloquegen una part fonamental del repte de llegir: passar-ho bé, descobrir el coneixement, encaterinar-se amb la història i els seus personatges. Com si la lectura fos un pont per aprendre coses de major rang, o serietat. I els xiquets això ho capten al vol, sobretot quan les dificultats lectores, o la poca passió per llegir són tan presents i habituals. Rodari és més contundent: “l’ensinistrament per a la vida, ves què pensen alguns mestres, i per a quina vida, pressumiblement concebuda com a patiment, per a la qual cal entrenar-se. El llibre que és a l’escola per al rendiment escolar produeix reflexos merament escolars. NO serà la cosa bella i bona, de la qual és té necessitat, sinó la cosa que li serveix al mestre per emetre un judici. L’escola com a tribunal i no com a vida.”

Aquesta reflexió del mestre Rodari té encara una última idea que trobe molt potent, per debatre amb les famílies i els mestres: “Aquesta manera d’enfocar o presentar els llibres eludeix la dificultat principal, que és fer nàixer la necessitat de la lectura, que és una necessitat cultural, no un instint com menjar, beure i dormir.”

No direu que no teniu ací un gran repte per escriure i escriure, els mestres, els xiquets, els pares,  sobre com ensenyem a l’escola, a casa, a les biblioteques públiques, a les places, perquè l’ésser humà tinga aqueixa necessitat de la bellesa, —la cultura—, i sobretot la cultura del llibre.

Ara que, si a l’estat on vivim encara empresonens els cantants o els músics per allò que escriuen, què voldreu que ensenyen els mestres d’aital societat.

 

 

Catalunya, independència: de nou, a un pam!

2

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.