L’atzar lector no matarà els poetes

“Una jugada de daus no abolirà mai l’atzar: Zolotoie Runó”

Anit una concentració poètica excelsa s’aplegà a Picanya per homenatjar la poesia i, particularment, un dels poetes valencians vius: Lluís Alpera. L’acompanyaven Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Isabel Robles, Lluís Roda…, potser hi faltava Anne Sexton, EE Cummings i fins i tot Vicent Escrivà, un escriptor valencià fora de límits i de marges, que va faltar fa uns dies.

L’escola d’adults de Picanya, els premis Camí de la Nòria, els poetes inèdits, la lectura de Laura Cabedo, i els poetes grans, tot li valia per posar dalt del cel la densitat poètica més ufanosa del país, en aquell salonet del Centre Cultural de Picanya.

Com va passar diumenge a Bétera, massa cultura, excessiva, per omplir-ho de gent, per trescar vores o saltar séquies. El luxe hi era. I els valencians hauríem de sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni. D’aquests homes. Però el cinc per cent de lectors no ajuda. I d’aquest cinc, no sé quin percentatge correspon a la lectura poètica en català. Minso? Paupèrrim? Patètic?

—Com que m’ha agafat un nus a la gola que no em deixa respirar he demanat als xiquets que porten el primer poemari que tinguen a casa… I ja sabrem començar una festa per la lectura de la poesia. Brindem!

“Els poetes voldrien romandre joves sempre, va dir fa unes dies el poeta Antoni Ferrer, en presentar a València Lluís Alpera. La feina dels premis petits, locals, comarcals, són una manera de mantenir jove la llengua, viva, en el lloc sublim que li correspon. Si escrivim, i escrivim poesia, convindreu que ens mantenim joves, i en voler que hi quede —en un llibre, en un cd, en un fil d’estendre—, ja defensem l’ideal de llibertat dels poetes majúsculs. Què seria del poeta, més pobres que els mestres, si no perseguiren l’ideal de llibertat que els furten els polítics!”

He recomanat per l’any que ve d’obrir uns ampolles de fondillon d’Alacant, com farien Homer, Ovidi, Safo o Virgili, i que la ferida siga menys ferida, si el vi, si els poetes, si la vida…

 

El poeta Alpera i els altres (2)

«El pare, congelada encara l’ànima per la derrota

I el fred de la batalla de Terol, comença a embarbollar-se:

—Stanbrook, Stanbrook!, inintel·ligibles mots per a un xiquet.

Archibald somriu des de l’altra vora de la mar.

El gal·lès continua somrient-nos.

Recordarem per sempre, Archibald, la teua gesta,

La teua flor de coratge per lluitar contra les botes del feixisme.

[ara que encara lluitem contra el 155, i reclamem democràcia,

a la teua memòria, Archibald]

La cartografia dels poetes també és una poètica necessària. La música, els referents, les musses, els llibres que lligen, tant com estudien… Les antologies representen el testament final, en vida. Una donació, va dir el poeta Antoni Ferrer. Totes les Ítaques d’un poeta no en fan una de prou abastable.

El poeta declara la seua intenció política. Amb vuintanta anys a l’esquena té aquesta llibertat: «quan em van demanar una traducció, vaig exigir la versió original en primer lloc, sobretot quan em van encomanar la versió espanyola. Perquè jo mai no he renunciat al català, mai.»

«Vaig viure un sentit democràtic als Estats Units que ací ni coneixen. Perquè viure i lluitar a Alacant no ha estat fàcil.» El País Valencià no ha estat fàcil mai. Ningú no ha dit mai, que el nostre país ho seria. Segons Alpera, ara vivim una situació extrema a Catalunya. Hi perilla la democràcia i només Europa podrà salvar-nos de la burrera. Cada dia ho comprovem, amb el 155, amb el perdó als bancs (els lladres més grans de l’època moderna a Espanya), amb el càstig a la llibertat, amb l’amenaça contra els mestres, amb la impunitat feixista, amb una justícia de per riure, la necessitat dels poetes, que tornen a mostrar-se contundents, necessaris: tots aquests inútils de la política espanyola, encara no han denunciat l’assassinat dels poetes Lorca, Neruda, Hernàndez…

—cobriu-me com Neruda, amb llençols de blau

—vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana

i un cor tan gran com el teu, federico

—Amb fe i coratge endinseu-vos dins la Mar

dels Sargassos, a la recerca de la insigne Atlàntida,

aquella que configurarà el perfil definitiu del rostre.

 

Amb vuitanta anys, Lluís Alpera és una altra descoberta.

El lector Ulisses i els 35 argonautes

«Mon pare, jo voldria ser cavaller, com ell!»

Ahir es va veure a Bétera la versió de l’exquisida versió de l’Odissea, que ha musicat Miquel Pérez Perelló, amb veu de Tomàs Llopis, dibuixos de Joan Castejón, i l’acompanyament de veus i músiques de Sandra Alonso, Paco Pérez, Maria Jesús Moreno i el mateix Miquel Pérez…

El paquet era un regal que organitzava la Coordinadora d’escoles valencianes del Camp de Túria i l’Ajuntament de Bétera, per a trenta-cinc argonautes que volien fer de públic una vesprada de diumenge. Hom es demanava on eren els mestres del poble, els seus alumnes de batxiller o de secundària, els majorals de la festa, els músics de la banda, els futurs mestres, els poetes, els escriptors, els lectors públics, els anònims, les brigades municipals, els escapularis o, fins i tot, els defensors a ultrança dels bous de carrer… Perquè Homer és Troia i és GRècia, i també el bou de Micenes. I si ens creguem la cultura popular, hem de pouar-la des del seu origen.

L’Ulisses “Tomàs Llopis”, el mestre de Pego, el lector heroi d’aquesta tragèdia poètica que jo voldria ser, m’ha encomanat avui, vint-i-quatre hores després, un jorn admirable, com si encara el veiés recitant de mestre d’aixa, el gran Ulisses, en aquell rai o barca per salpar cap a l’Illa en deixar la bella Calipso: voleu dir, que un home, un de sol, triaria deixar la immortalitat, aquella deessa, en canvi de fer-se vell i pansit? Només Homer ens ho podria desxifrar, si aquest poema majúscul —l’Odissea— el cant sencer, no ens renovella l’esperit.

El producte final d’aquest espectacle audiovisual (veu, música, imatges, veus…, què em deixe?), és tan culte que espanta, que ens fa defugir de la poesia excelsa, esperits contra la vida més vulgar, en favor d’allò més ordinari i grotesc.

 

«Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

de seguida es posà un mantell i una túnica Ulisses,

i ella es vestí na blanca folgada roba, la Nimfa,

fina i graciosa, i entorn dels flancs va tirar-se

un cenyidor bell, d’or, i un vel per damunt la testa..

I aleshores pensà en el guiatge d’Ulisses magnànim.

Va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa

dins els palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,

ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.

[…]

Homer: l’Odissea, versió de Carles Riba. ALPHA 1953

Perdoneu-mos, sinyor, si no us sabem seguir o destriar, ni un ni cent missatges. Guieu-nos encara, a pesar de l’ofensa i del greuge. I vos, regidora culta i sàvia, no us ennutgeu ni poc ni molt, d’aquesta escassa resposta a la crida; continueu enllumenant el camí i la senda, almenys fins que els devots, formats o desformats, n’aprenguen a llegir en el solatge i l’engruna.

 

PostApuntum: si voleu redimir-vos, també podeu comprar-vos el dvd…

 

Al banc groc!

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.

 

El poeta Alpera i els altres (1)

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.

 

Adoctrinament Katalanístic (4): Trobades

Torrent acollirà dissabte la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. El col·lectiu GUAIX, organitzador del programa, fa anys que es desviu per l’escola, per la llengua, per elevar la feina dels mestres a la categoria finlandesa. Què, us fa el paper?

Deia avui Tomàs Ortíz que, els neurocientífics, confien poc en la feina pedagògica dels pares. Per això la feina dels mestres és principal. Des de l’escola. Els premis sambori de literatura escolar, la trobada de cors, les actuacions de la Gira, el concurs de cartells anunciador, els regals, els tallers, la intendència, l’animació a les famílies, fa de les Trobades una de les festes més grans en favor de l’escola i del país. Són centenars de milers de valencians que eixim al carrer, de nord a sud del país valencià, per reivindicar l’escola, la didàctica, el compromís cívic, el coneixement, les llengües, els drets universals, la democràcia, la llibertat…

A partir de les cinc de la vesprada, bullirà la cassola escolar a Torrent, fins que diem prou i dilluns tornem a començar. Mestres, per aquest reconeixement merescut. I a les famílies per la confiança en l’escola. Per molts anys.

El Cant al Ras, dissabte 19 a Massalfassar

Cada tercer dissabte de maig, el Cant al Ras aplega músics veus i públic en favor del cant tradicional valencià; segons Josep Vicent Frechina, ens apleguem per estima a la cançó valenciana de tradició oral. Tres o quatre hores de cançons i música després del sopar a la fresca, el cacau, les faves, el vi, l’entrepà de llonganisses, la mistela, la coca i una conversa sense límit. El cartell d’enguany, que sempre és mig sorpresa, anuncia una barreja de grups consagrats i joves que comencen, a la plaça de l’església a prop de l’infern, dissabte a partir de les vint-i-una.

Anit es va estrenar al Centre Octubre el documental “Cant al ras, la nit del poble”, un altre regal emotiu, elegant, acurat, d’aquesta proesa dels valencians que trauen l’or de la terra erma, per exemple a l’Horta Nord. Segons els seus directors, el documental “naix com a projecte personal per tal de fixar i donar valor a una iniciativa cultural i popular, cridanera per la seua senzillesa i honestedat”.

És veritat, n’hi ha productes que per honestos i senzills arriben a ser tan excelsos. Si arribem a tenir un país ben viu i entusiasta…

Si no heu fet la reserva per dissabte…  601 24 27 64

Religió i fanatisme: adoctrinament!

«Els demòcrates asseguren que l’home ve del mono.»

Els cas jueu. El cas musulmà. El cas cristià… Quina religió és neta, polida, respectuosa, demòcrata? Quina no amaga la mà en llançar la pedra o quina no abusa sobre la innocència? Quin déu, d’aquests que hom venera, adula o prega, no representa sinó el poder i l’exaltació del cretinisme?

Ves que al llarg de la història s’hi han fet barbaritats en nom d’això i d’allò!

Ara vindran aduladors que argumentaran que una majoria de seguidors d’aquesta o d’aquella religió no són d’aqueix estil tan baix, que el poder que exerceixen els bisbots contra la feligresia no representa la mateixa feligresia… Que n’hi ha cristians de base, i jueus i musulmans de base, i tota la pesca de les minories que, a l’hora de la veritat, en aquella poderosa religió bastida de victòries de guerra, d’apòstols militars contra civils ateus, n’hi ha hagut més glòria que guerra, més aigua que sang, més pa que fam…

Mentida! No us els cregueu. Per cada un de bo d’aquests (desconfieu-ne) n’hi ha un milió dels altres (sense ànima).

Cap religió no podrà justificar això d’ahir a Gaza. Malgrat els argumentaris dels escuts humans, dels errors dels uns i dels altres, que ningú no se salva de rebre de calent… D’acord. Però això d’ahir a Gaza no té justificació, ni aquells atemptats, ni els altres. Cap excusa. En canvi, poques patums de la religió han eixit contra la massacre. Tan pocs han eixit a explicar que els colps —militars, religiosos, polítics—, atempten sempre contra la democràcia, que són fets per idolatria, per ajusticiar la raó, la llibertat i la democràcia.

Oh Jerusalem! Aquesta ciutat que significa tant, que podria ser un gran símbol de la pau, és justament el contrari, el nucli del foc, la caldera de l’odi, com tantes altres ciutats, que n’hi ha poques que se salven (bíblicament) de res.

Imagineu Barcelona, ara mateix, que l’alcaldessa voldria posar pantalles grans de televisió al carrer per veure el futbol d’un Estat que manté presoners polítics, gent a l’exili i robatoris contra el finançament valencià-català-balear entre més lladrocinis.

—Futbol i bous, morenaaaaa!

El cretinisme encara.

Oh Jerusalem

Israel mata. Aqueixa barbàrie militar d’israel capaç d’assassinar un dia, i un altre, amb aquella fredor i l’excusa que, ells, si volen, maten. Perquè no passa res. Malgrat les queixes internacionals, malgrat les denúncies de l’ONU, amb l’ajuda del feixista Trump, avui maten, i ahir, maten a sang freda i excusen que ells són per damunt del bé i de les lleis internacionals. Maten. Com passa arreu, n’hi haurà a dins d’Israel gent que serà en contra, contra l’assassinat, contra la barbàrie. El govern d’israel justifica l’assassinat, i celebra una festa, el mateix dia. Que no s’entén res. Ni Jerusalem, ni tant d’odi i encara menys la religió, aquella ceguesa per la fe, si li cal tant d’odi i l’assassinat per justificar-la.

En unes hores obrirem l’escola i explicarem l’assassinat d’ahir a Palestina. Ni llengua, ni matemàtica, la puta misèria d’una vida dura i cruenta: els drets universals, sinyors militars d’israel i del món: els drets universals per damunt les vostres raons i les vostres armes.

Ser fill de puta és molt fàcil. Allò ben difícil és anar-hi en contra pacíficament. Si encara ens cal aprendre. Per això la importància de l’escola.

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (3)

15 sentències o oracions extretes del Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Llegiu-les lentament (o no) i proposeu-vos el joc de trobar una acció en favor de cadascuna, una reflexió, una lectura, un dibuix, una concentració, un crit, un somriure, una queixa, una denúncia, una donació a l’ANC, una lectura, un regal, un pensament positiu, un pla d’estiu, un verset, una piulada, una conversa amb amics, una renúncia…

«LA REPÚBLICA NASCUDA EL 27 D’OCTUBRE DE 2017 TÉ ESCRÚPOLS I MORALITAT, I UNS VALORS QUE L’ESTAT ESPANYOL NO POT NI ENTENDRE.»

«VOLIA SER UN ESTAT DIFERENT, NO ES PODIA FUNDAR SOBRE LA VIOLÈNCIA.»

«NO PODIA NÀIXER FENT COSES HABITUALS A ESPANYA PERÒ IMPOSSIBLES ALS PAÏSOS NÒRDICS.»

«JOAN FUSTER» (ja sé que aquesta no és una oració sencera, però el nom té prou força per veure amb convicció valenciana la resta: el verb i els complements. Els catalans, sobretot, si no el coneixeu encara, proveu d’aproximar-vos, ara que sembla que ja sou lliures.)

«ÉS UNA TRAMPA DIR QUE ELLS NO SÓN NACIONALISTES I NOSALTRES SÍ.»

«EL PSOE ÉS DEL BRACET AMB EL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA.»

«L’ABRIL DE 1993, EL NAZI PEDRO CUEVAS ASSASSINA EL JOVE VALENCIÀ GUILLEM AGULLÓ.»

«ESPANYA ÉS UN PAÍS AUTORITARI. ON NO HI CAP CAP ASPIRACIÓ DE LLIBERTAT, I MENYS ENCARA REFERIDA ALS PAÏSOS CATALANS.»

«NELSON MANDELA VA DIR: IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.»

«ESPANYA ÉS UN ROBATORI.»

«REGALAR ALS BANCS MILERS DE MILIONS D’EUROS ÉS UN DELICTE.» (jo afegiria que els banquers que van agafar els diners, tots sense excepció, són tant criminals com el govern espanyol que va perpetrar el robatori dels diners públics per regalar-los a una institució tan sospitosa.)

«ESTEM CANSATS DE SER ESPANYOLS.»

«EL MOVIMENT SOBIRANISTA PUJA DE BAIX CAP AMUNT I GOVERNA ELS PARTITS POLÍTICS I LES ORGANITZACIONS SOCIALS.»

«ELS MOTORS REALS  (DE LA INDEPENDÈNCIA) SÓN A CADA BARRI, EN CADA POBLACIÓ, CONFORMEN UN MOSAIC HUMÀ PRECIÓS I EMOCIONANT.»

AQUESTA REPÚBLICA PROCLAMADA I BASADA EN UNS VALORS I UNS PRINCIPIS INTENSOS I PROFUNDS, NASCUDA D’UN POBLE ADMIRABLE, HEROIC, I D’UNA CLASSE POLÍTICA ABSOLUTAMENT DIFERENT DE LA QUE ESTÀVEM ACOSTUMATS.»

 

Potser que ja teniu ganes de llegir-vos el llibre?, no?, doncs, llavors, sí que l’he feta bona!

[continuarà]