Renuncieu a la corrupció o no, el PSPV?

Fa uns anys vaig convidar el Psoe de Picanya a convertir-se en el primer partit socialista d’un País Valencià Independent. Els demanava que renunciaren, sobretot, al robatori contra els valencians que espanya ens feia cada dia. Almenys, els demanava que li feren front, que es plantaren davant la burla i el saqueig del seu propi partit contra nosaltres. Naturalment que no em van fer cas. Però jo els insistia. Els explicava que aquell lladrocini era intolerable, i que la corrupció no es podia aguantar per enlloc si no n’ets còmplice convençut. Van dir que exagerava. Ells i jo sabíem que em quedava curt, del nivelld e corrupció espanyol.

Quan el calvari valencià era a mans del pp, durant vint-i-cinc anys que ens van governar a valència, els criminals de rita, camps, cotino, i tota la patuleia, les seues majories absolutes no eren a compte de res, ni gratuïtes ni regalades: era necessari que en els nostres propis cercles, la gent els votés, malgrat que sabíem què cuinaven, com robaven, com enfonsaven el país, com s’enriquien, i sobretot, com van arruinar el futur de milers de joves, de generacions senceres. Però de segur que en els nostres cercles propers, n’hi havia que els votava, perquè d’una altra manera, els comptes de vots no eixien.

Ara, amb el pspv passa si fa no fa, que tens coneguts, companys de feina, veïns, fins i tot amics, que són d’aquell partit, el pspv (si d’aquest partit en queda res), o del psoe valencià (que no pinta ni fava a espanya). Sí, n’hi ha que conserven aquest carnet, que ara mateix vol dir defensar la corrupció monàrquica, els abusos judicials, l’empresonament de demòcrates i l’acaçament de joves només pel fet de cantar, actuar o manifestar-se. Sí, el pspv, ara mateix, li fa el joc al psoe valencià i a l’espanyol, per tant és còmplice de la merda que sura, que empastifa, que embruta la dignitat d’homes i dones.

Em demane com és que no renuncien, a aquest estat contaminat de corrupció, de crim, de filldeputa l’últim, en canvi de fer net, de demostrar honestedat, de voler avançar cap a una societat on l’ètica i l’equitat no siguen utopies. Sí, ja sé que em diran innocent i càndid, però Voltaire els pegava cent voltes a coneixement i respecte. Cent i alguna més.

Sí, molts dels que coneixem, coneguts, companys de feina, veïns, familiars o fins i tot amics (!), no veig que hagen renunciat, ni comunicat, ni expressat un rotund desacord amb aquell femer d’espanya i la seua política de corrupció sine die.

Perquè davant el robatori que el mateix PSOE d’espanya farà ara als ajuntaments, per mantenir la corrupció i el vassallatge, la prostitució monàrquica i els abusos judicials, ja no n’esperem res. Res de res! Només silenci còmplice d’una conxorxa que, als valencians particularment, als nostres fills i els nostres joves, els roba el futur a curt termini. I a llarg els ofega fins al suïcidi. Però de la corrupció? Del crim organitzat per aquella casa de putes? D’això també badeu?

Fa uns anys, vaig convidar el pspv a renunciar a espanya i a convertir-se en un partit valencianista, capaç des del socialisme (si ells volien mantenir aquest tret del materialisme dialèctic tan formós com poc creïble), de defensar els valencians i els joves valencians que, ho vulguen o no els polítics, mereixen major respecte i un futur decent i esperançador. Però ni aleshores ni ara, ves que el moment i l’ocasió convida a fer una ratlla llarga per començar una cosa nova… La resposta no és sinó ajudar a la conxorxa espanyola contra el coneixement, la ciència, els joves o l’escola mateix…

I encara continuem sense resposta!

[a la foto, una taula de criminals en favor de la distribució de la riquesa a parts iguals]

 

El debat sobre el cinema i el clima

Si l’estiu és tan diferent com el voldreu descriure, a l’Ateneu el combatem amb propostes i activitats solidàries: quan els corruptes fugen, només els llepons els defensen amb l’amargant de saber que el pessebre no alimenta traïdors, sinó rucs que fan el fatxenda amb carassetes bandereta: estil corrupte, estil feixista, estil com més tarquim més merda sura en aquell estat i jo ho porte a la cara!

Dijous obrim debat sobre el cinema i el clima, el primer món i els altres (fins i tot els submons), una pel·lícula documental contra la idiotesa d’una majoria de pel·lícules d’estiu superficials i gratuïtes. Un debat sobre l’agricultura i el clima, l’alimentació i l’abús, l’abundància i els joves consentits i aviciats. A partir d’una idea senzillla, si plantem arbres, més arbres vull dir, potser que aturarem l’erosió d’alguns indrets en perill, hom planteja l’equilibri entre treballar per al benefici propi, amb l’afegit de la supervivència, o col·laborar amb els altyres fins al punt d’oblidar-te’n dels teus. En canvi, la innocència o la candidesa farà que encara pensem que els polítics dels països rics (ja sabeu que espanya està arruïnada i no compta) decideixen quin planeta deixaran d’ací a poc, perquè tornen els de Mart i planten les tendes i aparquen les naus espacials.

Debat sobre el cinema, dijous, 6 d’agost, al corral de l’Ateneu. Amb carasseta antiborbònica. 22.30h

 

El nostre homenatge avui, el savi Fabra

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.

 

 

El TS és el garant del feixisme a espanya

L’objectiu màxim del tribunal suprem és mantenir el feixisme. A qualsevol preu. Conservar el feixisme per damunt de drets, d’idees o d’accions socials i humanitàries. Sense bromes o dubtes o cap més consideració. Altres institucions judicials, d’advocats, de fiscals o de jutges per lliure, els ajuden en aqueix paper, de cooperació desinteressada en favor del primer repte. Tapen les barbaritats, fins i tot si van contra la llei mateix que no els interessa, i la interpreten a conveniència. Alguna cosa els caurà en recompensa. Les portes giratòries de la classe dominant, fins i tot en aquells que fa trenta anys eren uns desgraciats, ara els crema la pell. Són un deliri.

A tots els partits polítics espanyols els convé aqueixa organització. A tots. Cap ni un no es queixa d’aqueix estrafolari repte pel feixisme, al contrari, els convé per repartir el pinso entre els seus, fer la vista grossa o si molt els convé doblement, tapar a mentides les barbaritats judicials. Als mitjans, als cossos de repressió, als borbons, a la burgesia, a l’església… fins i tot a una part important de la classe obrera, entrenada en la submissió i a menjar agenollada de les molles que cauen d’aquelles taules. Tothom sense excepció calla i atorga que a espanya li convé el feixisme. El feixisme o el ridícul etern.

Fins i tot Europa calla. Tapa, atorga com si una oloreta a democràcia en fóra prou. Prou per autoritzar tots els abusos, les violacions, els enganys… Ningú no s’atreveix a cantar les quaranta perquè fóra com acceptar que els han enganyat durant quaranta anys, mentre miraven en un altre costat. Un toc de conservadurisme feia estil, un toc d’autoritarisme feia bell, amb un toc de feixisme fins i tot es podria conviure,… en trauen profit tothom. Sí, feixisme, després d’aquells exemples del segle XX… O Europa va fer res, davant els diversos genocidis als Balcans? A Turquia, a Polònia, a França, a Anglaterra, a Hongria, a Rússia…, per què n’haurien de fer front a espanya, doncs.

El feixisme o el ridícul.

Els uns, espanyols, i els altres, europeus, tanquen els ulls davant la corrupció a l’escala més alta: els pocavergonya dels borbons són lladres i són criminals, segons la premsa internacional, amb tot de proves sobre les seues maldats, però el govern d’espanya ni s’immuta ni pensa que calga explicar res. Ni corregir res. El govern d’espanya encara amorra més la dignitat, si li’n queda, i es gasta milions d’euros per explicar la culpa de la brutícia i de la merda que corre: la culpa és dels àrabs, dels catalans o fins i tot dels bancs suïssos, que no han amagat suficientment els draps bruts.

«espanya sempre afina.»

Europa calla davant una monarquia corrupta, criminal, en canvi de dir que són afers interns. Entre el govern espanyol i les seues institucions corruptes. Però el govern espanyol va crear els GAL, el 17A, la tortura, les audiències, els assassinats quirúrgics excepcionalment perdonats, va crear policies corruptes, violentes, agressives, i europa no vol investigar res ni que s’investigue res. Ni els inútils de PODEM no volen investigar res, per si perden el dret al pessebre. Pacten amb C’s, amb el pp, amb Vox, fins i tot amb el psoe, i amb tota la merda que calga pactar, en canvi de tenir dret a la cuixa, a l’os, a ser als mitjans, a creure’s els principis elementals de la filosofia. A ser part del falangisme del segle XXI.

El TS és el guarda i és el gos. La carta destapada del feixisme més consentit a Europa.

I el feixisme mossega la democràcia…

(continuarà)

 

L’únic horitzó honest és la llibertat

L’únic horitzó, si som honestos, és la llibertat. La resta són camins del mig, mitges vores, replans o indrets per al repòs. La llibertat és l’únic valor irrenunciable, a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, al camp. Així que espanya ens empeny amb força al nostre destí. I si cal, aterrar aquell espai de feixisme i podridura, fem-ho, però no renunciem a cap dels nostres ideals, ni als drets humans ni a la bellesa.

 

Si això és una declaració de guerra o una lletra de batalla? Tant se val, què vulgueu interpretar. Qui ha declarat la guerra als drets i a al democràcia és aquest estat violent i violador, que ens té colonitzats, atenallats, amb una repressió desbocada tan intensa que ens voldria morts, aniquilats, només per les idees, perquè aquestes idees nostres de llibertat i independència són d’un d’esperit que ells, aquells agressors compulsius, no podran abastar mai.

 

Diu el professor Georges Politzer, en el seu llibre “Principis elementals de filosofia”: «Hem d’estudiar els casos en què la gent no comprenga la necessitat de la revolució. Esbrinar per què és així, comprovar si es deu a la repressió, a la propaganda dels diaris burgesos, de la ràdio, del cinema, etcètera; i tractar per tots els mitjans possibles de fer comprendre el que volem, per mitjà de llibres, fullets, diaris, escoles, etcètera.»

El filòsof Politzer ens explica amb aparent senzillesa que és el materialisme, i per què cal ser cada dia en combat contra l’opressió i la manca de llibertats. La conxorxa espanyola, en canvi, no s’atura mai, mentre nosaltres ens debatem en pensaments de llibertat, en reflexions circulars i en debats estèrils tot esperant que el dimoni seurà a parlar del sexe dels àngels. A la caldera encesa, fa més de tres-cents anys, voldrien cremar-ho tot: de fuster a verdaguer, de rodoreda a Clara-Simó, d’Estellés a Alcover, amb els lectors, els fills els néts, i si pogueren, tot allò que fa pudor de salse a guardamar. No s’estarien de res, ni s’estaran, a poc que ens vegen en un veritable combat.

Però, és que encara no veieu la necessitat d’una veritable revolució?

Espanya ens empeny a la independència…

Espanya ens empeny a la independència, amb cada acció o decisió o acord polític i judicial. Són així de rucs, o som així de rucs, perquè no sembla que nosaltres aprofitem la invitació. De cap manera. Com si ens agradés el càstig, la repressió severa, l’assetjament.

Ara mateix, espanya amenaça l’ajut als llauradors a través de la PAC. Volen reduir la quantitat de llauradors que la poden percebre en canvi de quedar-se ells els diners, els epsanyols, per pagar-se les putes, els funcionaris, les vacances, els mestres, els metges… Sí, ens roben per quedar-se els diners o, en justificar que no s’ho quedaran tot per a prostitució, enviar-los a augmentar els seues recursos.

I què farem els valencians d’aquesta nova amenaça contra el camp? Vull dir els valencians honestos, no parle dels Mercadonots, els Roig, els català del PP, els corruptes, els criminals…, no, parle dels valencians vulgars i ordinaris que han de treballar si tenen feina, honradament o gairebé, mentre el robatori espanyol continua contra la hisenda valenciana.

Aquest és el probelma, que la hisenda és exclusivament espanyola, nosaltres els apleguem tots els impostos i els els donem perquè ells els pug8uen repartir per a la prostitució pròpia (drogues incloses), i del seus. D’allò que sobrarà, si en sobrarà res, ja veurem quin serà el percentatge que repartiran per a les escoles valencianes, els hospitals valencians, els servis i tota la morralla que ells consideren estrangera a l’hora del repartiment.

Ells continuen empenyent-nos a l’abisme i nosaltres, malgrat qla seua Covid19, Covid20, Covid21 i Covid infinita, ens matem per abraçar-los, per abraçar-nos a l’infern en el que converteixen el nostre viure.

A veure si és que nosaltres també haurem de ser albardats  i de cabeçó ample?!

Els presos són el fracàs d’espanya

El legionari Marchena és el braç del feixisme espanyol més desbocat. Però aqust feixisme del qual parle és un polp de milers de braços, jutges i fiscals, que ja fan el paper d’atacar la democràcia que tant els incomoda, als hereus franquistes que encara governen espanya com si s’estigueren vivint en els cinquanta del segle XX amb els rudiments tecnològics del segle XXI.

A través del Manifest de Nuccio Ordine, de nou aquesta infinita proposta de reflexions del professor italià, descobresc que Erasme parlava de la violència de les religions, com el seu fracàs fonamental. Si bé els papers teòrics de qualsevol d’elles, religions o fe o cretinisme, bíblies velles o noves, son un manifest humanista, en favor de la pau, la realitat, el seu dia a dia de qualsevol d’aquestes religions, són una experiència rere una altra de violència, agressió i guerres.

Si fa no fa, l’acarnissament espanyol contra els demòcrates —joves que es manifesten pacíficament, polítics, presidents, consellers triats per sufragi, poetes, músics, i tothom que espanya posa en aquest cistell per a l’escarni, és la demostració que espanya ha fracassat i continua fracassant en política. Si només la seua violència física, policial i institucional, fins i tot monàrquica, és l’argument únic que poden usar per aturar drets fonamentals, o moviments democràtics d’alta volada (la manifestació de la majoria d’un poble per la seua llibertat sempre l’haurem de considerar com excelsa, si és la voluntat lliure, conscient i intel·ligent per fer avançar aquella societat).

Sí, n’hi ha presos i n’hi ha repressió, per això mateix n’hi ha la prova que espanya és un frau que ha tocat fons, que no podrà avançar mai, ni créixer ni viure en llibertat, com hom pensaria han de ser les societats elevades. I per això mateix, aquest fracàs determina també el seu final, si no és que s’esllangueix, tant com vulguen, amb les armes i l’amenaça, amb un aparell de repressió que ens retorna als moments més foscos i pocavergonyes de la dictadura. Malgrat que els mitjans, les màscares amb bandereta o l’extrema dreta vulga rentar la cara d’aquell camp que, com les religions, només s’alimenta de l’agressió, la violència i la mort dels que pensen diferent.

Ara mateix, pobra, espanya només que es manté pel fanatisme feixista de la repressió.

Lliçons per al curs 20-21: mestres en combat (1)

Mestres, la primera lliçó del curs escolar 2020-2021 és “la independència dels pobles és una obligació moral”. Ho he llegir en una piulada de l’Eduard Voltas, i he trobat que és un gran pas en favor de la llibertat de l’escola, de la desobediència a un poder judicial feixista i una continuació del camí ferm i de compromís del gran mestre Freinet, que s’hi va jugar la vida per l’educació durant els anys que va exercir: el feixisme, els pares d’aquests jutges feixistes que ara ens amenacen i ens collen, van afusellar milers de mestres, i encara no se n’han penedit dels crims i de robar-los el patrimoni propi.
Ves si serà principal la feina dels mestres: la llibertat, sense por, sense excuses, com el gran repte de l’humanisme contra la violència de jutges, governs o policies…
Però com s’ensenya la llibertat, a l’escola? Què fareu els mestres per combatre els botifarrons o l’odi etern que els jutges espanyols, els borbons o el mateix govern espanyol, tenen cap al coneixement, els llibres i la llibertat dels homes?
Una altra piulada extraordinària l’ha feta avui Jordi Cuixart, en definir una llibreria com un territori de llibertat. Ací tenim una altra lliçó, la segona del curs si voleu, complement sens dubte de la primera.
Quins llibres ens faran lliures? Quin coneixement? De quina manera haurem d’entrenar a llegir els alumnes, perquè siguen capaços de créixer en llibertat… capaços de combatre per aconseguir-la.
L’única manera d’ensenyar la llibertat és ensenyar en llibertat. Una activitat recomanada, per exemple, en l’entrenament seria llegir en veu alta a classe (ja es pot fer a partir de quart de primària) breus textos de Nuccio Ordine, d’aquest magnífic quadern que és La utilitat de lo inútil. El manifest. Treuren frases i penjar-les de les parets, perquè els murs tornen a parlar en favor de la llibertat. Ho recordeu?, no?
Sí, ensenyar que la llibertat és un dret fonamental, un dret universal, i que no n’hi ha jutges feixistes ni espanyols que ho puguen impedir, si no és per la força de les armes, les mentides de la gc, o la fatxenderia legionària de marchena i la prostitució en la qual ha convertit la justícia. L’Estat espanyol s’ha convertit en un referent mundial contra la democràcia, en un territori desbocat contra els drets fonamentals, en un tros d’Europa contra Europa. espanya és a contracorrent de la història i contra el coneixement. No té remei. No en vol tenir. I malgrat tot encara n’hi ha que s’entesten en la complicitat d’amagar aquest càncer d’idees i de pensament que això representa.
La llibertat dels pobles és un deure moral que els mestres han de practicar i ensenyar des de l’escola. Sense perdre el temps. El primer dia. Feina per envant i coratge.

Històries del rei cafre (2): amb la cua entre cames

Un rei astorat estret acovardit volia follar-se una reina en un monestir, que volia follar-se un poble sencer, una nació ocupada, “no volem ser!”, una colònia, però l’abat els va demanar el respecte sexual necessari per no torbar el silenci d’un espai clar i català. Però un rei mana més que no un predicador, déu del cel, per poc que la sotana no li arribe a terra o li tape les sandàlies d’estiu, qui fa les sandàlies d’un frare?, i les d’un abat? i les sàries d’un ruc?

Una reina fideuenca podenca plebeienca venia a follar-se un rei ronyós, barbós fideuós feixistós, entre lloses i parets d’una història natural acomplexada tan absurda, poblet a més d’un bon ciclista del regne de mallorca, era el cementeri on reposava el rei dels catalans, i dels valencians, caguenlou que els fallers fa molt que no suquen traca ni fan bunyols! El monjo observava, el guilopo, si ella encara duia allò entre les cuixes del claustre: i aquesta tomba, quina reina era?, que pregunta ella, una reina fideuenca podenca plebeienca, i se li escapa un xiulet de saliva que topa amb el nas del frarot, ara sí que m’has mort, ais malapenca, més decantat cap a l’error monumental d’acceptar aquesta burla o invasió del meu espai de culte i encara m’arruixes el mal de madrit: Na Violant va passar volant damunt un dron amb una estelada, a sota tot eren vinyes verdes lluny del mar: independència, va pensar el frare, ves si ets aficionada, tu… Però em comptes de dir-ho, el monjo, la llenga el traeix, se li va escapar una bufa, hòstia puta quina bufa!, en aquell silenci del ball de màscares, hagueren mort cent haques en un dir arre!

Al carrer, entre les vinyes, el bosc, el jardinet, els camps de cultius, un milió de mossos amb navalles, pistoles, porrots, bombes, metrallaores, ganivets i màquines de descarregar l’odi de la xapa, la medalla milagrosa: ves que l’uniforme imposa al cos humà quan vesteix de violador de drets humans. És el que haurem de convenir: siga la policia que siga, una majoria són un cos de violació de drets universals. Ah, i tant que caldrà fer net i enviar-los a cagar a la via, el 99.9% al carrer. Torqueu-vos amb allò que sabeu, violadors o mossos o falsos defensors de res. Feixistes amb legalitat per pegar fins a matar, els drets d’un jove, d’un home, d’un pensament! És que la policia fa falta! Per a què? (d’això un altre dia, paraula)

Esquivant els colps, les genollades, tanta força filosòfica o platoniana, les potades, l’agressió dels carnissers dits policies de mosso, una representació important del poble català, fart dels abusos borbònics, dels viatges de lladres, dels comptes a suïssa, de les matances d’elefants, de les inútils infantes, dels paradisos, de les seues follaes, robaes, i burlaes, i el pitjor, de creure’s la inviolabilitat al s. XXI, de tot plegat ha dit prou, prou de suportar la pitjor pandèmia de la història: espanya.

Enlloc del món no s’ha vist un estat violent, pedòfil, corrupte, lladre, trampós, trompeter i acordionista: els gal, els bàrcenes, els rajoy, els cotino (ahh, aquestes encara roben als valencians amb permís del beat mort), els ordinadors del bàrcenes, florentino, acesa, iberdrola, gas, lacaixa parlem amb els borbons per tenir-los consentits a suïssa, rato rato rato, aznar, els gal per gal, gonzalez, sanchez, el legionari marchena, pare i fill, iceta el monassillo, cajamar, bankia, les clavegueres, la destrossa de la sanitat, l’atac a l’escola, a les llengües, tota la branca podem contra la llengua, contra la llibertat dels pobles, marlaska, el psoe, els ordinadors del pp que no eren ni proves ni xufes ni allò que deia el suprem: deixeu que els xiquets s’acosten a mi, a tocar d’un jutge: l’església que tot ho posa sota sotana, el feixisme, la corrupció que no sabem, el clavegueram, els TGV, Renfe, el corredor mediterrani, el finançament valencià ha, i el rei que es follava els elefants amb pius de dos canons, el de cartagena, el de santander, el feijó, lerma, oh aquest encara viu, rita no, que ja cria malva, castelló cagalló, que encara envien l’extrema dreta a calar foc als ateneus, els aeroports fantasma, quin corredor mediterrani?, el instituto cervantes (quina prostitució), marsé, els gc que envien voluntaris a trencar cames, les terres robades a bétera a colps de pistola, de bandera, de carasseta de submissió…

Per cert, els folladors de poblet ja han acabat el nyigo-nyigo?, s’han fet el frare del temps, el viu, el mort, el tort, el monjo que no sap com posar-se la màscara, els mossos que continuen repartint violència sota les ordres del conseller Buch, gordillo el de la ràdio, el barça que pagava perquè insultaren els catalans, els del vi de Requena que són inútils rematats, el mercadonot… Oh, és com un viure feixistaaaaa, aquesta sí que és la pandèmia!

L’estat que és espanya només s’aguanta per la violència i l’amenaça militar, perquè els diners que salvaran espanya momentàniament, no salvaran valència ni els valencians. Us estranyaria que aquell estat de vividors i malparits, dels jutges, els villarejo, els borrell, els fiscals, el pp, el psoe, no puguen ordir un pla per eliminar-nos a colps de covid?

Un rei, una reina, la cua entre les cames, la figa quieta, tonen d’un viatge per les colònies amb la lliçó sabuda: com ens estima el poble, quan follem al monestir!

Avui triem president

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5