Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Joan Fuster: diari 1952-1960 (2)

0

“els espanyols ni en saben ni en volen aprendre.”

Joan Fuster fa un repassada a l’Unamuno de torn, en un apunt final del diari, corresponent a novembre de 1960. És com un retrat dels espanyols de fa cent anys, encara actual, que poster ho serà també d’ací cent anys més. Aquells no tenen remei ni en volen. Si és robar, o anar a la platja, o viure del “cuento”, a compte dels altres (dels valencians sobretot), aleshores tots els remeis i els recursos i els enginys. Si és treballar o estudiar, com deia l’apunt i aquell ideòleg, que inventen els altres.

Fa referència Joan Fuster a un llibre divertit, i tant que ho serà, d’Alejo de Venegas que ens parla de quatre pecats dels espanyols, entre més aquell tan sincer que ens diu que els espanyols ni en saben ni en volen saber.

«Què inventen ells!, I ells han inventat sense parar. En la grandiosa aventura creadora de la civilització actual, la participació hispànica és pobrissima.»

A partir d’ací, l’apunt d’aquest dia al diari és divertidíssim, per com el retrat dels espanyols és contundent i tan patètic com ho és ara mateix, només caldria obrir un canal de televisió espanyol, un de qualsevol amb debats, esports, concursos, telenotícies, o fins i tot cinema espanyol, per comprovar-ho. Així que el patetisme d’aquell pecat dels espanyols que en deia un home del segle XVI del qual parla Fuster tan divertit, s’adiu perfectament a la pobresa de l’actualitat cultural i folcklòrica espanyola. Burlar-se de la ciència, de la cultura, del coneixement —no caldria sinó vore els programes escolars que ens prepara espanya perquè l’escola continue essent el furgó de cua d’europa «ni en sabem ni en volem saber», i ves que d’això els valencians, molts valencians van copiar aquell motlle aposta fet contra l’estudi o els experts o la universitat —les bombes a sanchis guarner, a joan fuster mateix, els atacs encara avui a vicent andrés estellés, a la llengua, als llibres—, són encara aquell model medieval que els espanyols volden perpetu, com alguns calendaris: no és a compte de res, ni és gratuït, que tot de tertulians de l’extrema dreta siguen convidats cada nit e a les televisions espanyoles per dir-nos com d’estraordinaris són els espanyols de dretes, com de sabuts i alts i cultes, en canvi d’aquella xavalla que viu, segons ells, pirineu enllà.

Joan Fuster en farà un repàs de les tesis d’Unamuno, aquell homenic que els espanyols consideraven sabut, i el posarà blau i vert, en canvi de denunciar que unes idees tan reaccionàries arreu haurien fracassat, en canvi de l’èxit que encara tenen a espanya, pobres. Es queixa al remat Fuster, que entre nosaltres, aquell sentiment tràgic de rebutjar la saviesa, el coneixement i el treball, també havia fet forat entre el xúquer i l’ebre, amunt i avall. També nosaltres hem patit de provincians, ridículs i massa assimilats. De tot plegat se n’han encarregat polítics, partits, empresaris, i una tal corrupció de jutges, militars i retors que han tingut un paper tan colpidor com dissortat.

«La història encara dura!» dirà Joan Fuster, la burla, la idiotesa, i tenir-nos agafats dels ous: ni el dret valencià, ni la llibertat econòmica, ni la llengua, ni el camp, ni el paisatge, ni els ports, ni les platges, res no ens respecten, aquells espanyols unamunians, els del psoe, el pp i la resta de sectes sempre en favor de la ignorància, perquè això els permet de viure de paràsits, un bon viure sens dubte, sense pegar colp, amb la butxaca plena per a luxes i els drets universals lligats i guardats en un calabós o en un meson o en un parador.

[continuarà]

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Irreductibles (10)

0

Irreductibles?, els valencians? I tant!

Una història de la llengua i la literatura dels valencians, que el professor Carles Fenollosa (recordem que té nom de pilotari), escriptor, ens avisa del perill i dels perills que espanya i els seus polítics ens envien cada dia contra la teulada: a mans d’espanya, la llengua de vegades ja no depén exclusivament de la convicció i de la militància. Els fets, els últims anys de major militància política, amb compromís governant-nos amb el dimoni del psoe, hem perdut punts percentuals en l’ús de la llengua. En els mitjans, en els recursos, també al si de l’escola, on semblava encara no fa quatre dies, que el refugi dels mestres era suficient per animar els joves i una gernació de futurs valencians a conquerir nord i sud.

Les dades de l’últim estudi sobre l’ús del català al país valencià, i al país sencer, són de per riure: pa plorar. I encara els polítics del psoe han decidit que ni metges ni cinema ni videojocs ni televisions ni premsa ni res de res, no han de tenir cap obligació en l’ús de la llengua… Aquell objectiu de la generalitat, de defensar a ultrança la llengua, entre més drets dels valencians, s’ha quedat per al tirant i els altres cavallers de fesol i nap.

Fins i tot els tribunals espanyols, beats i feixistes, permeten tot d’abusos i burles, i insults, contra els valencians ferrenys i irreductibles. Moriran a ferro, aquells malparits. Però el nyap de les conselleries valencianes a mans d’espanya (educació, el camp, la sanitat, la indústria, la hisenda…) no serveixen sinó per traure uns quants cartells de publicitat bilingüe o plurilingüe. L’únic remei que tenim és la forca, enforcar-los pel forat de la ce trencada i el punt volat.

Quins disgustos penseu que vindran sols? Anit mateix, en àpunt, el futur president de la GV que proposa compromís ja ho deia: els tribunals espanyols i el psoe no ens deixen ni decidir el preu del lloguer dels pisos, ni l’0bertura de les boqueres de reg, ni la tria de botigues que es neguen a vendre llibres en valencià, com ara els supermercats d’anomenada… Acabarem per fer taronges blaves, els valencians, si molt els convé als espanyols!

 

Carles Fenollosa “Irreductibles”, editat per drassana (que ara sembla que fa les barques més lleugeres)

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Comunicat del Consell per la República sobre la sentència del TJUE

0

Avui, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha fet pública la sentència on respon a les preguntes prejudicials del jutge espanyol del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, sobre l’euroordre que va emetre contra Lluís Puig en la persecució judicial espanyola al procés, un cop la justícia belga la va denegar.
Llarena havia fet 7 preguntes al TJUE amb l’objectiu de desacreditar la justícia belga i, així, poder emetre una nova euroordre al conseller Lluís Puig. Entre les arriscades qüestions que el jutge espanyol feia a l’alt tribunal europeu, en destaquen les següents: si la justícia belga s’havia extralimitat en fiscalitzar el Tribunal Suprem en afirmar que no era l’òrgan competent per a emetre l’euroorde, si l’informe de grup de treball de detencions arbitràries de Nacions Unides es pot fer servir per a argumentar una denegació d’una euroordre, que si amb la interpretació belga s’ha vulnerat el principi de confiança entre els estats de la Unió i, finalment, si les respostes li eren favorables, Llarena demanava saber si podia emetre una nova euroordre sobre Puig.

El president Carles Puigdemont, en una atenció a mitjans a mig matí, ha assegurat que “avui la sentència deixa les extradicions en via morta. Posa condicions a la presentació de noves euroordres que, a la pràctica, les fan inviables”. L’exiliat també ha recordat que “és molt significatiu que la sentència s’allunyi de les premisses de l’advocat del TJUE”. Puigdemont també ha volgut fer referència al fet que la lluita a l’exili “no ens defensàvem individualment sinó col·lectivament” i ha destacat que és de “gran importància” el terme utilitzat a la sentència sobre l’existència que un “grup objectivament identificable” pugui ser perseguit, és a dir, “els catalans que volem que Catalunya sigui una nació amb estat propi”. El conseller Lluís Puig s’ha mostrat “molt content” després de la sentència: “per mi i content pensant que Europa avui és més justa i aplicarà un respecte als drets fonamentals a totes les causes que puguin sortir en un futur als catalans o a la resta d’Europa”. Sobre el següent pas de la justícia espanyola, ha explicat que “no sabem si es presentarà una nova euroordre, suposem que sí” però que ara ja s’acumulen dues sentències favorables, la de gener del 21 i la d’avui: “Ara estem molt més forts. No defallim, seguim la lluita pacífica i democràtica”.

— Per cert, valencians, ara som en una campanya nova 1+1 al CR, t’hi apuntes?

Fes-te del consell ací

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre la guerra i el dia de la pau, combat a l’escola

0

“Cap cel estrany no m’aixoplugava

Ni en protegien ales forasteres.

Era, llavors, entremig del meu poble

i compartia la seua dissort.” Anna Akhmàtova

 

Llegim al pati uns quants versos i després uns altres fragments del “Diari d’Zlata Filipovic, sobre la guerra a Bòsnia…

«Cinc-cents noranta obusos. Des de dos quarts de cinc del matí i durant tot el dia. Sis morts, cinquanta-sis ferits. Aquest és el balanç de la jornada d’ahir. El pitjor va passar a Soukbunar, a Skenderija. No sabem res de la tia Melica.[…] Un altre colp, un altre colp han destruït, han arruïnat totes les nostres esperances, ho han engegat tot a rodar.»

«Estimat Diari, ara ja no disparen tant. Sent roncs de serra elèctrica. L’hivern i els talls d’electricitat han condemnat a mort els arbres centenaris que adornaven les avingudes i els parcs de Sarajevo. No podia veure desaparèixer els arbres del meu parc. Els han condemnat a mort.»

Després dels textos, els alumnes ballen i canten, parlem d’aquest cel ras i net a Picanya, passa un avió molt baix que haurà despegat de Manises, hi ha la lluna creixent, molt alta encara ben visible enllà a l’est; fa sol, un sol esplèndid que escalfa un dia que havia sigut fred. Berenem al pati, ací no cauen bombes, ni n’hi ha trets. Ho celebrem, malgrat aquelles lleis que voldrien una escola de suro, morta, com aquells arbres centenaris condemnats a mort: voldrien una escola muda i paralitzada. Però nosaltres som com Camús, com Durruti, que venim a somoure consciències. Per la llibertat dels valencians. Per la llengua amenaçada. Pels estralls que ens provoquen aquells jutges, fiscals i polítics malparits que decideixen contra nosaltres. Que ells no defalleixen. Però nosaltres, els mestres, som irreductibles.

Com deia la poeta russa, als valencians ens aixopluguen poques coses. Cap ni una de fet. Només nosaltres, els nostres caps, les nostres mans. Ni paraigües, ni polítics ni institucions. Només nosaltres.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Fuster: diari 1952-1960 (1)

0

“Contra tota previsió, les masses no sempre són massa partidàries de la democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se «lliures» Diari 1952-1960, Joan Fuster (en 3i4 i en ed. 62)

En el tercer curs de literatura del mestre Enric Iborra, centrat en tres dietaris que ell considera alta literatura, si no la millor literatura catalana del segle XX, abordarem dimarts que ve Joan Fuster. El gener de 1952, farà exactament ara setanta anys, Fuster parla de la por dels pobles a la democràcia en canvi de la submissió a l’obediència, ell en dirà por a la «desobediència». Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina.

Valencians, això realment ens passa, a nosaltres, per dalt per baix i per tots els costats del cos humà: l’última de les cireretes és la negació del pp i del psoe a acceptar el dret civil valencià. El mateix psoe que s’afarta a fer publicitat a twitter (tenen una colla de funcionaris que s’hi dediquen a cost de la hisenda pública dels valencians a glossar com de bé ens tracten, a vendre la moto i el sidecar). Els malparits, no caldir-ho, es disfressen de cabretes, d’ovelles, de gats domèstic, però de fet ens degollen i desagnen, i de la sang en fan olla i una sopa de núvia que tomba: ens tomba a nosaltres, els valencians, que ens roben els diners i els drets i les lleis mínimes, perquè no puguem dir-nos ni valencians. Ves si els polítics que tenim a valència, al govern i a l’oposició, serà de fillsdeputa a l’alça. Ximo i els seus, que semblaria pel que diuen que són més valencians que nosaltres, de la garra prima: sobretot perquè ens roben i s’omplin la butxaca més que nosaltres, a base de mentides i promeses d’aigua en cistella.

Però més culpa que ells, aquests farsants que es vesteixen de valencians bons i melindres, la tenim nosaltres: per no haver-los passat per la corbella ja fa anys. No haver-los enforcat quan podíem, per la panxa i pel cul, i haver-los tret les puntes de la fusta per boca i orelles, i després no haver-los penjat a estendre als caminals dels pobles, que enlloc de ser farcits de forats de clots de pedres velles, lluïren aquells cossos morts fins que s’assecaren al sol com pells o cuiros o bocois de vi.

Saben que els valencians som passius, i per mantenir-nos muts i en la gàbia, hi ha els mitjans que fan campanya cada dia en contra nostra, i els fiscals i els jutges, que damunt ens amenacen: codis penals, lleis, normes, ordenances, totes les coses judicials són fetes i redactades contra nosaltres, perquè no tinguem ni la sospita de desobeir qui mana, aquells espanyols de merda que ens tenen amorrats en un piló de bou embolat, amb el cap encés, i sense voler-nos tallar la corda, cremats i adolorits, encara per si de cas cap de nosaltres es descarrila fora de les barreres.

Diu Fuster, al remat, en l’apunt d’aquell dia de fa setanta anys (ell vivia una dictadura militar, catòlica i feixista, si fa no fa com el present borbó), que ens tenen tan agafats dels ous (Fuster no és barroer, naturalment) que fins i to respirar ja apunta a desobediència. No dic res de parlar valencià sempre, allà on siguem, malgrat un cel tan ple d’ànimes putes i de males persones com n’hi ha. Si fa tres-cents anys lo manco que vivim sota un cel negrot de filldeputisme. I malgrat tot, resistim, ens resistim. A cagar ells, i visca la desobediècia, que tant de bo es muiguen abans que nosaltres, ells, les seues mares, els fills, sogres i consogres, tots plegats, d’una pandèmia puta i providencial.

(riu, riu, que qui riu l’últim…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Irreductibles (9)

0

“Cada dia naixen noves esperances, malgrat el setge i la pressió espanyola per enfonsar-nos!”

Hem fet una estadística dels llibres regalats als alumnes de la classe de Nadal a Reis. Enguany, si les dades no fallen, els han regalat noranta-tres llibres, dels quals seixanta són en valencià. Això, entre 22 alumnes de quart de primària, apama una mitjana de quatre llibres i escaig per xiquet, la qual cosa no és que estiga molt bé, és que ens catapulta cap a finlàndia, la societat europea més lectora, o que millor ensenya a llegir segons les proves de lectura internacionals que es fan públiques cada any.  I no només això: recordeu que, segons l’expert d’aquella escola, Xavier Melgarejo, un 44% de les xiquetes i un 40% dels xiquets d’aquell país, trien la lectura com a l’activitat preferida en temps lliure, en temps d’oci. Si no serà una barbaritat aquella dada. Això és sens dubte una societat culta, que no vol dir exempta de problemes, d’acord, però ves si la democràcia té fons i fermesa, en canvi de la ruqueria dels nostres veïns de la meseta.

Si el 95% dels valencians no lligen mai en valencià (caldrà començar a considerar si són valencians falsos, o impostors o ves a saber si no han pogut anar mai a escola), tenir una classe que el 100% trien llibres, o els regalen llibres en valencià, i els lligen, és un pas de gegant. Ara caldrà veure que faran els mestres a l’escola, amb aqueix envit. Si no haurem de començar a preguntar-nos, també, si són mestres, falsos mestres o impostors vinguts a pegar-mos pel sac, com els jutges, els polítics, els retors i tota la ferralla de les casernes de dins i fora vila.

Per la meua banda, he felicitat els xiquets i les famílies.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un clàssic de trens (1)

0

L’altra nit me vaig trobar tres mestres companys, ja retirats de l’escola però no de l’activisme social i polític, eren d’una escola amiga de mislata on jo vaig aprendre de mestre: Nati va ser la meua primera mestra en el meu primer any de pràctiques, trobe, a segon de primària, en uns barracons prefabricats, que els valencians encara viuríem prefabricats un ramat d’anys. Així que Manolo diu, últimament això del bloc no va gaire corregit, xa, deixes anar lo primer que et passa i avant, sense revisar… És veritat, li responc, m’he fet adan de veritat, per això aquest homenatge d’avui a l’encontre  d’anit i als anys de joventut, que vam viure plegats amb tanta il·lusió:

«Sóc en una sala de mestres o tutories o materials esparsos quan arriben un grapat d’alumnes de segon de primària, acompanyats d’un mestre jove: -venim a fer matemàtica!, diuen. I jo els responc encara amatent: -doncs vos explicaré un problema, a vore  si us veig espavilats de segon de primària o ja esteu per passar a tercer demà mateix, així de pas escalfarem el vostre cervell prematemàtic: el problema. —Això és un tren que ix de barcelona ea les nou del matí, en direcció a valència, a 200 km per hora —salta un més viu que les raboses d’isop i em pregunta, tu com ho saps?, home, perquè sóc amic del maquinista, i ell m’ho ha dit abans de venir, aquest matí que feia un fred del dimoni, que davant del volant del tren tenen un rellotge gros que els diu la velocitat que agafa aquella màquina locomotora quan no s’avaria… Continue, va: a la mateixa hora, un altre tren germà del primer, ix de valència en direcció a barcelona, també a 200 km per hora. I ara vindrà la pregunta del problema, que és un clàssic de tots els temps, cap a on anirà el fum, d’aquest trens del segle XXI? Ràpidament salta un altre viu viu cok un coní que amolla: pacatràs! I jo: exacte, pacatràs és una presó d’amèrica d’on fa cent anys es va escapar un que encara cerquen… Aleshores una altra centella de bétera, l’oriol, afig: mon pare també té un amic que té cent anys! I jo ho confirme: és que a bétera, com a alboraria, n’hi ha que no voldria morir-se mai. No sé si ho farà la xufa o l’alfàbega!

—Veieu si l’escola podria ser divertida cada matí!, però els mestres sembla que han d’omplir tot de fulls i memòries i martingales per justificar la feina dels funcionaris podrits de la conselleria amb el des al davant, que diria gianni rodari. De la deseducació i la descultura fins que arribem a la sepultura!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tercer curs de literatura: diaris (1)

0

17 de gener de 2023, Sant Antoni

Avui, dia de Sant Antoni , un jorn de vent i de matacabra d’última hora, hem començat el tercer curs de literatura amb el professor Enric Iborra. Aquest erudit valencià per força que ens veurà grans, els alumnes —de jubilats en serem el 95% dels assistents—, però ens fa sempre unes lliçons de discurs fluïd, distés, tan senzill com profund.  Enguany el tema del curs són els diaris de tres escriptors de primera: josep pla, joan fuster i josep iborra.

La primera classe consistia a explicar-nos quatre detalls dels diaris, o dietaris, la dualitat privat-públic, sincer-complet, l’envit literari dels autors, i el desig de publicar-los en vida (a partit del s. XX), a datar els primers grans diaris universals (Stendhal, Montaigne, però també Wolf, per exemple). A partir del s. XVIII, el mestre ens informa que ja n’hi ha bons exemples de diaris amb interés literari. Després, la sessió d’avui al Centre Octubre, se centrava en el primers dels llibres de referència que treballarem: el quadern gris de josep pla. El professor Iborra ha triat uns quants fragments que ha llegit en veu alta, malgrat que avui la seua veu patia l’esforç, i destriava fragments del llibre editat el 1966, quan l’autor ja tenia seixanta anys, d’uns altres fragments que, aquesta vegada sí, eren de l’original que va fer Pla amb vint anys i escaig. Segons el professor Iborra, ja ho deia ferrater, amb aquella joventut no es podia escriure un volum de vuit-centes pàgines amb aital mestria. “Si fins i tot podia passar per una gran novel·la, aquest diari!”. Hom ja ho sabia, que aquest quadern que sembla un diari, és un llibre elaborat molt després, amb un estil i unes maneres que ensenyen un Pla més madur, més conservador, menys enèrgic i menys agosarat que no de jove. L’obra, l’estil de les frases, el ritme, l’adjectiu precís… Els fragments de la lectura són un regal, malgrat algunes contradiccions voluntàries. Dos eixos centrals, remarcava el professor, un jove que creix i madura, i la gran decisió de voler convertir-se en escriptor…

“És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?”

Josep Pla, el quadern gris OC 1, p. 451

En la primera sessió, el professor Iborra també ha fet alguns comentaris dels altres dos dietaris i ha afirmat, sense vacil·lar, que som davant tres llibres que contenen la millor prosa catalana del segle XX. Sort encara que ens hem apuntat a gaudir-ho. Entre el públic hi havia escriptors, mestres i professors retirats, estudiants, un equip de tres mestres jubilats de la primera escola on vaig treballar fa quaranta anys, on vaig aprendre també de mestre. Perquè si és pels mestres jubilats, el país encara té molta esperança. A la planta baixa d’on érem nosaltres, hi havia també una taula de mestres freinetistes fent escola. Més de quatre-cents anys d’experiència reunida encara per ordir una escola valenciana capaç, on no hi caben les ments colonitzades d’uns quants mestres d’horitzó perdut.

-Hem de pensar que, els mestres joves, s’estarien a casa fent el sopar i preparant la classe de l’endemà.

 

Comunicat del Consell de la República pel 19G

0

 l’Assemblea de Representants del Consell de la República, adherint-nos a la convocatòria del 19G, contra la cimera dels ocupants franco-espanyols a Barcelona, convoquen el poble a una concentració per la dignitat i la independència de la nació catalana. Salut i República, JG

«PER LA INDEPENDÈNCIA… 
Els caps de govern dels estats imperialistes espanyol i francès es reuniran el 19 de gener a Barcelona, per fer palesa llur voluntat d’impedir la independència de Catalunya, l’alliberament nacional i social del conjunt els Països Catalans. Tots dos individus són persones alienes a la nostra terra perquè són executors directes de l’opressió política, la repressió policial, l’espoliació econòmica i la substitució lingüística. A Barcelona, sotmesa a l’estat borbó espanyol el 1714, és especialment odiosa la presència del cap de govern espanyol, en tant que màxim representant, juntament amb el rei Borbó, de l’opressió i la repressió sobre la nostra nació. Per això, cal que el poble català es manifeste massivament i enèrgica contra la presència indesitjada: “Fora de la nostra terra els qui l’ocupen! /Ni frança ni espanya, països catalans!  /Per la República Catalana!
COMISSIÓ D’ACCIÓ POLÍTICA INTERIOR (CAPI) DE L’ASSEMBLEA DE REPRESENTANTS DEL CONSELL DE LA REPÚBLICA
Països Catalans, 13 de gener de 2023

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El diari (o dietari) de Josep Iborra (2)

0

La literatura infantil, 1965

“Un lector en retirada”, en una de les entrades de novembre de 1965 del diari del professor Iborra, fa referència a la desaparició de la literatura infantil, en observar que, fins i tot la realitat d’aquells anys, superava en atracció allò que oferien aleshores, o havien oferit fins aleshores, els llibres destinats a xiquets: Aladí, Alícia, o els llibres de bruixes, mags, gegants, nans… Podem afegir pinotxo, o peter pan, o perrault o andersen o els germans grimm…

El professor Iborra argumentava en l’apunt que cada vegada, aquests contes o relats esdevenien menys atractius als petits. I si això passava, ja no tenia remei, malgrat que durant anys hom pensava que allò, aquell món màgic, era al marge de tot i de tothom, que es conservaria per sempre tan vigent com el primer dia. “El món real dels adults no podria afectar mai un món màgic, fantàstic”. Segons la seua opinió experta, la realitat sempre seria més pobra que les fantasies destinades als infants. En canvi, afirmava ell, aquella literatura ja era poc eficaç per satisfer les necessitats dels infants.

En relació a això, anys més tard, el matemàtic Gardner, un expert també en literatura infantil, es demanava com era que els infants nordamericans ja no llegien Alícia en terra de meravelles, cosa que aquest també atribuïa a la pífia, a la poca traça dels responsables de l’educació, que no feien llegir a l’escola aitals obres mestres, o simplement no feien llegir: ell en va fer una versió anotada d’Alícia, magnífica, malgrat que no la trobareu en català. (a vore si ara que serà més independent per fer coses, Bromera s’anima a traduir-lo!)

Perquè allò passés, a la mort de la literatura infantil —no oblidem que llegim un apunt de diari de 1965—, el professor Iborra explicava que el món real dels nens d’aleshores posava en joc davant els xiquets arguments que eren més meravellosos que els propis contes dels quals parlem: la realitat superava ja aleshores les narracions fantàstiques. Una frase que m’ha agradat especialment és, deia el professor “els nens d’avui s’avorreixen o s’impacienten davant els mags, les bruixes, els prínceps o els gegants dels llibres clàssics”. I encara més contundent, “Aladí i la seua llàntia són ja pura prehistòria, un món massa simple i rudimentari que no és a la seua altura, a l’altura de coets, satèl·lits i marcians.”

Però, ep, ara després el mateix apunt dirà: naturalment, ara atrapa els infants l’efecte d’un giny, més que no la fantasia de personatges medievals, bruixes, mags, castells princeses… al costat de naus i coets no tenen res a fer.

En aquest impàs de 1965, 1975, 1985 afegiria… Molts dels mestres d’escola encara no llegien gaire, després de la porga franquista contra l’escola, i encara menys els infants valencians, foren o no a l’escola, que sembla que no n’hi havia, que volguessen llegir, si costava tant de trobar llibres en català, prohibits una majoria. Amb el temps, arribaran els llibres, els primers llibres per omplir l’escola dels valencians, les rondalles, naixeran editorials en un grapat, també en moriran, i encara més tard una pluja de varetes màgiques amb molts poders, i mags, i graneres voladores, triomfaran de nou, de la mà de Harry Potter, o CS Lewis, o d’uns altres autors de renom, i el cinema, i el viatge al passat i al futur de la fantasia o literatura per a infants, per a infants valencians particularment, farà alts-i-baixos espectaculars. Tan extraordinaris que vorejarem el 5% de lectors, mare, el cinc per cent, un màxim de lectors valencians en edat de la infantesa. Un exitàs, si recordeu que veníem del desert, de somàlia, de tenir durant anys i panys prohibida la llengua, els llibres, els autors.

I encara, compte, seixanta anys després del que expressa el professor Josep Iborra, la maquinària editorial espanyola i universal ha decidit un femer de llibres de protagonistes inútils, han decidiit per nosaltres, els mestres, els bibliotecaris, els lectors experts, en canvi d’ferir-nos llibres infantils carregats de tòpics, de ferralla, de merda de primera, perquè els futurs lectors passen de femer en femer tot evitant les grans obres de la literatura, dita infantil, juvenil i universal…

El professor Ibora es demana què llegien els infants del món, del món occidental se suposa, abans del segle XVIII, que és a partir d’aleshores que apareix la primera literatura específica per a infants de casa bona. “Com és que hom va pensar en una literatura per a aquesta edat?”, “A què responia una literatura per a xiquets?”

Quan els grans mestres Marià Manent, Carles Riba, Carner, Sandiumenge i altres van traduir els clàssics universals infantils, alícia, pinotxo, peter pan i wendy, els germans grimm, aleshores van descabdellar una llengua culta, d’impressió, sense rebaixar ni un pèl l’exigència lectora de primera categoria universal. Quin pou de llengua: talment com alcover o valor o uns quants rondallaires més van fer per la seua aportació a la literatura per a infants, no rebaixar ni una engruna la llengua exquisida del nostre país…

Aleshores l’escola a penes si començava a destriar què llegir,  a saber que calia llegir per damunt de totes les coses, a posar a primera línia de les activitats principals, la lectura, al capdamunt de tot de l’escola obligatòria i no obligatòria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El dietari de Josep Iborra (1)

0

“En la meua ingenuïtat no comprenc com un país on som quatre gats només, les coses no puguen marxar com cal i fallen homes que tenen tantes responsabilitats. La mesura d’aquest desastre estava perfectament marcada per la indignació crispada de Fuster. Estava fatigat, aclaparat. Quanta paciència, quanta energia, quanta resistència contra tanta desídia, tanta deserció, tanta feblesa, tanta irresponsabilitat!”

València, 22 de setembre de 1969 — Josep Iborra, Diari 1965-1977 Alfons el Magnànim

 

Com que m’he apuntat al III curs de literatura universal que impartirà el professor Enric Iborra, he començat a llegir un dels diaris que seran material d’estudi i debat, i m’he trobat que aquest apunt de fa cinquanta-quatre anys venia a explicar on som ara mateix: segons el professor Josep Iborra, Fuster havia fet un viatge a Barcelona i n’havia tornat enrabiat, pel que s’hi havia trobat.

Supose que a partir del curs, la primera sessió començarà el 17 de gener, escriuré sobre alguns dels apunts dels tres diaris que s’hi tractaran: Fuster, Pla, Iborra. Aquest d’avui, anit em va copsar per la rabiosa actualitat i la ràbia incontenible de Fuster de veure com eren de rucs, els catalans que tenien responsabilitats. Com aleshores, ara mateix se n’haurien d’albardar dos o tres-cents inútils, començant pels dos presidents molt honorables, del nord i del sud, per com llepen de les almoines d’espanya i encara es deixen pegar pel sac i pel forat, com si foren uns criats pobres de solemnitat que no governaren un territori tan important o més encara que no aquella misèria de nom espanya. Som a mans d’idiotes, de polítics idiotes.

Ens faltava la cirereta que avui ha publicat Vilaweb: l’editorial valenciana Bromera ha sigut venuda a l’espanyola Planeta: de tasses plenes de merda només en traurem pudor i misèria. Dues tasses, com dues pedres esmoladores per esclafar-nos els ous.

-Combat, mestres! Irreductibles sempre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escola per a què?, el calendari 2023 (2)

0

11 de gener de 2023

Torne a aquest calendari del qual en parlava anit, abans d’una altra lectura de repòs, abans de gitar-me i no-fer-me una nova infusió, per no perdre més temps. Per a què venim a l’escola, es demana l’editorial del calendari 2023 d’escolagavina: -per contextualitzar un projecte temàtic no gaire fàcil, si volem situar l’educació, sense falsedat ni escapaments de fums.

Al primer paràgraf, la primera idea és que vivim un temps d’emergència, en gairebé tots els àmbits de la vida i arreu del món (per posar exemples, d’Ucraïna al Brasil, passant pels EEUU, França, Síria, Iran, Espanya o el País Valencià). Temps de desigualtats tan greus que esmicolen el planeta: i encara més contundent, aquesta editorial del calendari, diu que fa la sensació que els esforços s’adrecen a perpetuar més les diferències, no a resoldre-les. Encara si tenim el dret a l’educació, que es reivindica ferm i clar, no el volem al servei del capitalisme ferotge que dicta curriculums i idiologia per l’escola mateix, des de l’escola, perquè aquesta mantinga tots els desequilibris. I què fan els polítics, que en teoria es deuen a la responsabilitat de servir els ciutadans, de servir-nos?, servir-se’n a pleret les butxaques amb una moral de serpota. (final del primer paràgraf)

D’aquet paràgraf que jo també interprete a conveniència, havia demanat unes frases als alumnes, algunes són gairebé literals, ací les escric:

-Le sirenes d’ambulàncies, les explosions de les bombes, la sang de les ferides, tot això s’acaba ací (no sé si vol dir al calendari o a l’escola).

-Aquest temps d’emergència destrossa el nostre planeta, i nosaltres som els culpables.

-Si el planeta s’esmicola, nosaltres som responsables d’impedir-ho.

-Som en temps d’emergència en economia, en educació, en sanitat, en desigualtats, necessitem un canvi ràpid.

-Estem en oerill i som culpables. No només en perill literal, també moral. Som els únics que podem canviar-ho.

-Les desigualtats són cada colp més greus. Som en temps d’emergència en gairebé tots els àmbitsde la vida. 

-[…]

[continuarà]

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El calendari de l’escola 2023 (1)

0

10 de gener de 2023

Avui ens ha arribat de la impremta Vimar el calendari nou a l’escola. És un projecte que dirigeix Jordi Orts en el qual hi participa un grapat de gent, entre més mestres, alumnes i pares. Com cada any, la primera impressió és extraordinària, d’una qualitat estètica poc usual en els calendaris. Per nosaltres, a més, és un gran document de reflexió i de debat, enguany amb més motiu: la temàtica triada que repassa cada mes és “per a què venim a l’escola”, i només la pàgina de la introducció apunta a editorial i a declaració de principis. Més endavant aniré descrivint què us hi podeu trobar, i com en podem traure més partit. Per exemple, en repartir-lo aquesta vesprada he aprofitat l’avinenetsa perquè els alumnes llegiren l’editorial, llarg i contundent, que és també una carta a les famílies perquè es repensen el paper de l’educació, de l’escola i dels mateixos pares. Una declaració valenta que posa damunt la taula, sense subterfugis ni excuses, perquè és tan important que l’escola siga combat contra les desigualtats, els desiquilibris, els falsos gestors educatius i en favor de la indentitat, la llengua i el país. Els he dit… -xiquets!, ací tenim un document de primera magnitud, així que llegirem què diu aquesta carta i escriurem almenys una o dues idees de cadascun dels paràgrafs. Una idea que us valga de comprensió de text i de preguntar-nos què fem ací, a l’escola gavina.

També es diu a la carta, el calendari d’escolagavina va dedicat al mestre Ferran Zurriaga.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El dolç silenci, de l’escola

0
Publicat el 9 de gener de 2023

9 de gener de 2023

Avui hem tornat a l’escola. Quan hi he arribat, després de descarregar taronges a la Canyada de Paterna, els xiquets ja m’esperaven al banc roig de l’entrada. Tenim el costum de trobar-nos-hi tothom i després pujar plegats a classe. Com que feia tants dies que no ens vèiem, l’arribada ha sigut espectacular. Una majoria vivia amb entusiasme el retorn, amb abraçades, xivarri, converses creuades; només en un cas, dos màxim, posaven una certa distància, o sentiment encara vacacional. A classe, en canvi, de seguida s’ha fet un silenci espectacular en favor de la lectura. Un silenci de goig, que convidava a llegir temps i temps damunt del temps. Al final de la sessió de lectura, els he convidat a escoltar-me, poseu atenció per comprendre ara:

“el dolç silenci convida / els espectres a esmorzar.”

Són els versets amb els quals comença, Manel Alonso, Fusta de carrasca, la novel·la breu que tant m’ha agradat de llegir el mateix dia de Nadal i a la qual dedique tota la publicitat lectora de què sóc capaç. Els he llegit la primera pàgina, i he fet unes quantes preguntes sobre la protagonista que ens parla, la narradora: què fa, de quina cosa parla, on la transporta aquella sensació, el sentit de gust, per tant, quina edat li poseu, on és mentre ens explica allò què fa, en quina banda de la casa és, com la imagineu, i com és la vostra cuina, encara com us imagineu aquella terra de les germanes, els pares i l’àvia, i com és que li provoca aital sentiment, el record, el pa i la crema d’avellana…

Després que han fet classe d’anglés, he hagut de tractar un conflicte que passà l’últim dia del curs del primer trimestre: amb la directora, Empar, hem parlat amb dos alumnes que s’havien agredit de valent a les tres de la vesprada del dia 22 de desembre, i ella i jo, directora i tutor, ens hem emocionat per la descripció i com havien abordat a casa i avui mateix la reparació del dany fet: “es plany a colps el pesar” diu Manel Alonso en el verset d’entrada d’aquest primer breu i excels capítol “La dèria de recordar”.

“l’aigua, la sal, el rent i la farina que conformen aquest pa, les mans que el pastaren, la llenya i el forn que el van coure nasqueren en la mateixa terra que les meues germanes, que els meus pares, que els meus avis.”

Com de rebé s’està a l’escola, si la’escola et fa goig, els llibres, aprendre de llegir i d’escriure, conviure amb els xiquets, si no cal baixar a refugiar-nos de les bombes, si la llibertat i la democràcia és per damunt d’incapaços, de currículums, si l’horitzó és clar i els drets prevaleixen.

Si els mestres, com en aquella novel·la d’Alonso, escriptor de Puçol, només que aspirem a un tros tangible d’alegria…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La fira de llibres de Bétera: “l’ateneu” (i 16)

0
Publicat el 8 de gener de 2023

Deixe una còpia de l’article que Manel Rodríguez Castelló va publicar despús-ahir al diari La Veu del País Valencià, en referència a la vida de l’ateneu, després d’un recital extraordinari que va fer de Passatge, acompanyat d’un metge amic, Xema Climent, que també era poeta de jove (ara no sé si encara escriu) però que composa i acompanya a la guitarra amb una gran sensibilitat i mestria: els experts diuen que, per poder traduir un poeta, hom ha d’éser poeta. Hi podem afegir, per acompanyar a la guitarra un poeta, hom ha d’ésser poeta. Era el cas. Vaig proposar a Manel que presentaren aquest projecte conjunt de recital-presentació-guitarra a qualsevol ajuntament valencià, perque és un producte d’una qualitat altíssima. Una lliçó de lectura i de poesia que als instituts faria molt de paper. L’article de Manel, ara sí:

 

” És cert que després de la transició (o restauració d’una monarquia que el franquisme va deixar-nos ben lligada i coronada) hi hagué una desmobilització que afectà tots els ordres de la vida social del país, molt especialment aquelles entitats civils tan inquietes i importants en la resistència democràtica que s’havien dedicat amb molt d’esforç i generositat a la tasca del que es coneix per fer país. La consigna de les forces que havien aconseguit la seua part del pastís exigia deixar la política als professionals del ram, que d’ara en avant vetlarien pels interessos del poble. Una part de cansament, dues de decepció d’un món que s’estrenava però no semblava tan bonic com l’havien pintat i tres parts de cedir (per grat o per força) a l’imperatiu que els nous gestors proclamaven d’arriar les veus i les banderes en nom d’una reparació democràtica que mai no es va fer efectiva. Aquesta fou la recepta amb què es va cuinar el desengany i ens va fer caure en l’evidència que havíem deixat un treball preciós a mitges. El temps no faria més que confirmar la idea que la política (o la cultura, o la llengua, la pau o el medi ambient o el que vostè vulga) era massa important com per deixar-la en mans dels polítics i que en les cunetes de l’oblit havien tornat a enterrar els millors esforços i projectes d’un poble. El decurs històric és ric en exemples de l’oscil·lació del caure a l’alçar-se, del temps de l’oblit al de la memòria, del decandiment a la recuperació i la plenitud fins en lapses molt curts. En el fals dilema entre cultura i política, la cultura va eixir-ne mal parada i la política burocratitzada en les mans excloents dels professionals. Aquest debat volgudament superficial i fet de restes ben calculades s’establí al País Valencià en termes de nacionalisme cultural enfront de nacionalisme polític, com si fossen menys que amics, simples saludats o fins i tot rivals. Era l’hora de la política, d’abaixar la persiana de casals, ateneus i centres de cultura perquè institucions ben dotades i tècnics molt formats remenassen les cireres (escasses) de la cultura.

Malgrat tot, i com més va amb més força, el país ha mantingut o creat de nou entitats rigorosament independents de la mamelleta capriciosa del poder que impulsen la creació cultural des de l’únic lloc on pot ser sòlida i ben fundada, des de la base autogestionada, arrelada al veïnat. És veritat que en tot de casos hi trobem a faltar la saba jove de la renovació, la presència d’aquelles generacions sobre les quals la despolitització i la propaganda del consum cultural (que no difereix en essència de qualsevol altra mena de consum i que xifra el projecte de domesticació del ciutadà en consumidor) ha fet més mal. Però no ho és menys que del narcòtic de la delegació en les mans benefactores dels mandarins de la cultura ja fa temps que al País Valencià anem desintoxicant-nos-en. De manera que casals, clubs, ateneus i associacions recuperen el pols i guanyen nous impulsos arreu del País Valencià. Hem après que aquest magatzem de civisme i cultura ens és indispensable com l’aire que respirem, sabem que sense aquest rerepaís, fet de nervi i voluntat, malament podem alçar res de digne i perdurable.

Tal és el cas, paradigmàtic, de L’Ateneu cívic i cultural de Bétera, que formalment des del 2010 però en la pràctica des de fa ja unes quantes dècades, practica la cultura de l’anar caminant i sumant, de l’autogestionar els recursos i els projectes sense esperar el mannà ni el beneplàcit de déus incerts però inspirat en la sàvia mirada de la deessa Atenea. Fidel als principis de l’ateneisme, que al país es coordina a través de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans des de 2011, el de Bétera no para quiet en la tasca de crear i difondre cultura, la qual cosa exigeix el coneixement i defensa del medi natural, l’arrelament al poble. Després de quaranta anys, en què acompanyat a la guitarra per Xema Climent, vam fer el nostre primer recital de poesia en aquest bell poble del Camp del Túria, hi vam tornar el dimarts passat en un retrobament màgic que potser ha trigat massa a produir-se, per dir poemes del meu darrer llibre en el context de la VI Fira de Llibres, que va tancar Vicent Partal ahir amb una xarrada sobre Nosaltres els valencians. Després d’un oportuníssim i significatiu homenatge a George Orwell, hi han passat Raquel Ricart, Manel Alonso, Empar Esturi, Pep Ricart, Circorama Teatre, Toni Mollà, Manolo Gil, Begonya Mezquita i Vicent Torrent. Són els fruits de l’esforç tenaç de gent com l’Albert Dasí, el Toni Marzo, la Rosa Dasí o el mateix Vicent Partal i tots els socis i sòcies de l’entitat, la mateixa gent que vaig conèixer en 1983 mantenint la flama de la cultura, portant els tresors dels llibres a un poble que malgrat les seues dimensions i importància no té encara cap llibreria, alimentant el rerepaís que ha après que tota política i tota cultura que no fem nosaltres serà feta al capdavall contra nosaltres. És de persones ben nascudes agrair-los-ho ara i ací. I desitjar-los que perdure i cresca la bella flama. Gràcies.”

https://www.diarilaveu.cat/opinio/12195/lateneu#.Y7nHQZfxnas.whatsapp

L’enllaç a la Veu

Publicat dins de General | Deixa un comentari