Ulisses20

Els nostres alumnes van llegir divendres en la Nit Estellés de Picanya. L’endemà ho van fer al Micalet, en la crida organitzada per Escola Valenciana, la Plataforma del centenari i la mateixa Societat coral el Micalet. Com n’estem de pagats per acompanyar els alumnes en aquestes lectures de commemoració, i com es nota si la lectura és entrenada, assajada, un dia i un altre, i un altre més, perquè els alumnes també es troben que ho faran amb goig i de manera excelsa. El poeta i la commemoració ho mereix, i els mestres farem bé, no només d’ensenyar a llegir d’una manera acurada, sinó d’entrenar-los com si hagueren de fer una estrena d’una obra de teatre en un escenari professional. Com els actors de veritat. Per això, hom ha de creure’s la faena, i ha de voler fer de mestre cada dia, sense vacil·lar. N’hi ha vegades que et trobes lectors que han assajat poc, com si el fet d’enviar-los ja fóra prou -hala, xiquets, pugeu a llegir!-, com si la responsabilitat dels mestres s’hagués acabat ací. Quin error, mestres, perquè aleshores la lectura no passarà d’una cosa mecànica, sense ànima, i els alumnes patiran, i no se sentiran acompanyats, no ho voldran repetir: igualment podrien llegir com passar-se els cordons de les sabates, home.

Llegir, llegir els poetes, Estellés enguany, ho heu de convertir en un acte sublim. Si de menuts no els deixeu davant d’un plat amb una tomata, una lletuga i una ceba, a pèl, perquè ho pelareu, ho rentareu i ho tallareu a trossos petits, i encara ho emplatareu i adobareu amb un oli d’oliva boníssim abans deposar-los davant el plat, la lectura és el mateix: la lectura, mestres, s’ha d’entrenar com aqueixa amanida. Després de fer la passa mecànica, de saber llegir cada paraula, cada expressió, amb una fonètica acurada i correcta, ha d’arribar la lectura d’ànima, que demana entrenament, un bon model -el mestre-, fins i tot ensenyar-los uns enregistraments fàcils de trobar a la xarxa, i després dedicació i ofici, mestres. Com fan els actors professionals. Aleshores ja els tindreu preparats per fer-los pujar a llegir a l’escenari. Cada any, en cada commemoració, o festa d’escola o Nit estellés, ells voldran ser, i elevar la llengua per la lectura. No defalliu, mestres, i ensenyeu-los a llegir. No us esteu de res, per això.

La tómbola de la fira de bétera repartia bolletes sense premi i amb premi, d’aquestes en repartia menys, naturalment, però en aquella època de tantes mancances, per un duro tenies l’oportunitat d’emportar-te a casa una cosa que simulava un pernil, o un salsitxó o un peluix gegant en forma de bambi, o unes paelles de ferro, o unes nines més lletges que l’avarícia, aquell home no parava de xerrar i explicar quantes coses regalava per un duro, i aleshores t’omplia les mans de bolletes que anunciaven que havies de continuar jugant, sens dubte, però n’hi havia que guanyaven, pocs, però n’hi havia que sí, que s’emportaven a casa el pernil que no era pernil. Recorde personatges populars que van acabar emportant-se el premi gros, aquell succedani de cuixot oliós tan ranci… L’homenic que no parava de xerrar per l’alçaveu es deia terremoto, com la tómbola, i l’acompanyaven dues ombres inseparables: un que feia de secretari, i ell li deia secretari, que repartia les bolletes, i un mico agafat a una escala amb un cadena. DE vegades, el mico es tirava al cap del que tenia més proper i t’estirava el cabell com si se’l volgués quedar. Allò era una estampa d’una època difícil de superar, allò va durar qui sap quants anys, perquè en cada fira de festes, aquell tros de tómbola es plantava sempre al mateix lloc, i venia i anava de poble en poble, l’homenic, que al final es va fer casa ací mateix. La tómbola, els dies de festa grossa, repartia això i allò, sense parar, i terremoto alçava la veu i tothom a cent metres lo manco posava atenció a tants miracles…

Ara sembla que han obert una altra tómbola o rifa, però a la mateixa generalitat dels valencians, al cap de la qual hi ha l’analfabet mazon. Per un set a secundària o a batxiller, segons el patètic milhomes d’aquesta rifa, ell en persona t’envia el títol màxim d’una llengua, com si volgués dir prou, prou d’estudiar català, la llengua dels valencians, prou de fer l’estudiant, d’esforçar-te, perquè ja en sabeu prou i massa, i jo en persona, l’analfabet mazon, vos regale un cabàs de títols. I sí, ell en persona eixia a les xarxes i a la tv ahir regalant tot de títols, només si premies un botó, automàticament: terratrèmol mazon expedia títols com podria expedir certificats metges, o documents notarials de la propietat, o certificats superiors d’estudi, perquè l’analfabet s’ha eregit en catedràtic de llengües, com a poc, i regala si vol títols a tothom: només calia demostrar que tu passaves per allà, i n’hi havia prou… En passar per allà.

No sé que hagués passat, si l’homenic mazon s’hagués atrevit a fer el mateix amb altres llengües: amb el francés, amb l’anglés, fins i tot amb l’espanyol… no sé què li haguessen dit les universitats espanyoles, o els primmirats d’oxford o la sorbonne… Possiblement l’analbafet s’hagués atrevit a respondre’ls també a tots: que ell és per damunt del coneixement, de les institucions acadèmiques, que per tant pot regalar el que vulga a qui vulga, quan vulga i com vulga. Que la seua vulga no li la treu ningú, que ell no vulga.

-mecaguenlouconsagré, mazon!, si ets més ninot mos faràs vomitar la melsa, tros d’inútil!

Dissabte, la Societat coral el Micalet acollirà la Nit Estellés de València, l’any del centenari.

Organitzada per la Plataforma pro Fundació Estellés que anima i encoratja molts dels actes que es fan enguany arreu del país, dissabte ens aplegarà a la ciutat. Després de diversos intents per fer la Nit al carrer —recordeu allò dels carrers seran sempre nostres?— i davant el silenci administratiu, a pocs dies de la celebració, l’organització va decidir de fer suport al Micalet, que passa estretors pel tall en sec de les subvencions adjudicades en el seu moment, que ara els ha retirat el govern falsament valencià de València. Dir-ne govern valencià, d’uns creminals de política extremista contra els valencians fóra un insult a la intel·ligència. Més encara quan el mateix president de la generalitat  ha declarat que prou d’ensenyar valencià, allò que cal és la uniformització espanyola. Serà ruc i l’albardaran, sens dubte. Però ara mateix ell mana i nosaltres passem dificultats, econòmiques i ètiques, de llengua i de salut, amb aquells sinyors fent política contra nosaltres.

El Micalet acollirà doncs la Nit Estellés de València: i no vos penseu que en serem un miler, que no cabríem tots en aquell espai, potser un centenar, per sopar, llegir i escoltar els músics del col·lectiu Ovidi. Si encara no us heu apuntat, no feu tard, perquè la cosa va de límits. Ací vos deixe l’enllaç

El president de la generalitat valenciana és analfabet. Total. A més de mediocre. Sembla que ser-ne li fa goig. Ara argumenta que el català s’ha imposat durant massa temps. A ell que li ha valgut de poc, tanta imposició. De fet no el sap parlar, i dubte que el puga llegir amb correcció. Els valencians tenim un president analfabet que es vanta de ser-ho. D’analfabet a inútil. Ves si la tria dels valencians ha sigut exemplar.

ës veritat que un percentatge elevat de valencians presumeixen del mateix defecte —potser que per a ells siga una qualitat—, el desconeixement de la llengua. I d’això trauen pit, i collons (traure collons és sempre inútil, però aquesta vegada ho és doblement). Un poble civilitzat, d’aquest orgull per la mancança de la llengua pròpia del país, en diria ignorants. Males persones. Fóra com reclamar que l’escola desaparegués, que deixés d’ensenyar, que,  total, per al paper que en trauen uns quants…

Hom arriba a l’escola primària, imagina un xiquet de set o vuit anys, fins i tot un de nou o deu anys, un alumne qualsevol de l’escola primària. Potser que el mestre encara no els ha explicat les fraccions, o les potències… perquè som en els pirmers dies del curs, aleshores a partir d’un dia, el mestre traurà didàctica i començarà a explicar què cal per dividir, per operar amb fraccions o amb potències, explicarà les mesures, la geometria… N’hi ha alumnes que ho agafen a la primera. N’hi ha que els costa més. N’hi ha que tindran dificultats sempre. Però cap d’ells, de no saber matemàtica, operacions, problemes, o com aprendre les dimensions de l’univers, d’això no en faran un tret d’orgull, ni trauran pit, ni en presumiran… NO són analfabets, ni inútils, ni ho volen ser. No em veig fent el fatxenda per no entendre plató o wigenstein, ni per no saber prou llengües per comunicar-me amb els altres…

Però és això que nosaltres, els valencians, tenim de president: un home ignorant i incapaç de parlar valencià amb correcció, la llengua dels valencians, L’única llengua de la generalitat si realment fóra valenciana, en canvi de presumir, de traure pit, de creure’s milhomes amb aqueix gep carregat damunt: l’analfabetisme.

Aquest ruc, poseu-li sària i porteu-lo a la plaça, enmig d’una garbera de llenya seca: que no puga mostrar més com podem caure tan fondo, els valencians.

Aquell 1 d’octubre, diumenge, catalunya decidia per majoria absoluta de fer-se independent. Espanya ja feia dies que amenaçava amb militars i policia, amb una invasió sense precedents: com que la festa era pacífica, d’una banda, la banda genuïna, l’altra banda la volgué convertir en carnisseria; va haver-hi sang, molta sang i molts ferits, i una brutalitat feixista com espanya sap fer. No en sap d’una altra cosa. A la festa democràtica catalana, espanya va respondre amb violència. Sense cap altre argument o recurs: un nou colp feixista, com al 36, el 155. Després, en passar el temps, la violència física es va convertir en violència judicial i política. Aquella brutalitat, espanya no la podia mostrar cada dia al món occidental. Però…

La festa que jo vaig viure en directe, espanya volia cobrar-la en sang. No tenia arguments per convèncer ningú, si no era sang en canvi de drets humans. Vet ací el nivell civilitzat al qual hom pot aspirar, a espanya. Aquella violència física s’ha fet servir després contra la llengua, contra l’escola, contra el finançament, contra les pensions, també dels valencians, que patim un setge i un robatori d’anys i anys. Perquè espanya, això sí, actua sense escrúpols, només per l’egoisme dels seus. Adoba lleis, normatives, i interpretacions a partir de les quals espanya guanya sempre, sense arguments, amb violència…, i encara si pensés que no podria guanyar, aleshores aplica de nou la violència.

En canvi d’això, només ens queda continuar batallant, democràticament, i desobeir, desobeir sempre amb arguments contra aquell estat violent i enfeltrit. Tornar a recuperar, més prompte que tard, aquell jorn festiu que va representar l’1 d’octubre de 2017, un dia històric, excels, de festa major d’un poble alçat en eleccions, lliure i lluminós.

El que va passar després…

La professora i activista Maria Conca ha rebut un premi important i n’ha fet una lloa, en el lliurament. Ella diu que al nostre país només tenim obligació d’aprendre espanyol, obligació (segons la voluntat d’una constitució espanyola xenòfoba, racista, i llengüicida), en canvi, ningú no tenim l’obligació d’aprendre català ni altres llengües. Això passa perquè el document és una constitució forastera, sens dubte, només feta per a espanyols, però no para de fer-nos la guitza negativament cada dia, la vida impossible. D’aquesta alçada de circumstàncies, la constitució espanyola fa de mare dels ous… I escampa tot de tentacles perquè ningú no alce el cap en favor de la llibertat, ni dels drets i de res que no siga espanyol i ranci. Allò és un document de caspa, vigilat per militars i jutges.

A com ara, si la universitat de valència diu que s’adreçarà a tothom en català, exclusivament, id’ací tu ja faràs per aprendre llengua, un jutge saltarà a punt de disparar la seua llei, interpretarà que a la constitució espanyola n’hi ha un apartat, inventat o no, per això, i negarà que la universitat puga fer aquell desficaci. El jutge farà mans i mànigues d’una justícia forastera i farà canviar estatuts i normatives fetes democràticament, perquè el seu criteri, el d’un jutge espanyol, és per damunt del dret democràtic d’una universitat sencera.

Si la cosa hagués sigut al revés, que hom s’adrecés exclusivament en la llengua d’ells, l’espanyol, com passa sovint a les casernes, a les comissaries, a les farmàcies, a les misses, a les cases d’electrodomèstics, per posar només uns exemples, aleshores cap jutge no alça ni el piu ni l’aleta ni el bec… I ves si d’aquests color, usar només l’espanyol, els jutjats en van plens. Els malparits.

Un altre exemple del color neoranci espanyol a penes d’unes hores: si els ciutadans d’un poble reclamen de retirar el sumari feixista d’un colp militar, el cas del poeta Miguel Hernàndez, com ha sigut el cas a Oriola, poeta assassinat pels espanyols, uns polítics forasters s’hi oposaran amb rotunditat, i mantindran el dret franquista per damunt del dret democràtic. Aleshores, us penseu que cap jutge espanyol no s’hi oposarà, a la barbàrie de mantenir en guerra aquells documents sumaríssims contra poetes, mestres, llauradors, forners… Ca, una burla setanta o vuitanta o noranta anys després, ves que calcen els espanyols, en justícia, en cultura i en política…

Un altre exemple d’aquella constitució?, si avui l’ajuntament de Godella retira els versos d’Estellés del carrer, com un atac directe a la llengua i a la cultura, com ahir o fa uns anys va fer l’ajuntament de burjassot, del psoe, que es carregà la fundació vicent andrés estellés, ningú no es queixarà, ningú que no siga escola valenciana, o la plataforma estellés, o els esforçats de la lluita continua contra una espanya profundament neofeixista. Antidemocràtica… Ara tu ves i toca un monument franquista, el nom d’un carrer, un avinguda, i voràs créixer tot de jutges amb diners públics contra els drets democràtics…

D’entre els jutges prevaricadors espanyols —ves si n’hi ha exemples de colps baixos, contra els valencians—, les lliçons s’escampen també per europa: que allà no penseu que els gossos van lliures de llonganissa… Ahir un tribunal europeu sentencià que la justícia espanyola, que ja sabem que avantposa el dret franquista als drets universals, és per damunt del dret del poble a decidir en unes eleccions, malgrat que el poble trie uns eurodiputats lliurement…, perquè segons això d’ahir a europa, seran els jutges espanyols, per la gràcia ara també internacional, els que decidiran si molt els convé, un resultat electoral. Oh si la cafrada serà grossa, que si la cosa assenta precedent, un jutge farà passar pel sedàs milions de vots, per fer ample el putiferi contra l’honestedat i la justícia.

Ves si n’hi ha encara guerra bruta, ací i allà, i anys per endavant per continuar bregant-la.

Aquest pèndol que ara vivim fa temps bascula contra els drets humans: en favor dels estats burocràtics, corruptes, malatissos: l’europa dels estats en contra de la idea de l’europa dels pobles i de les nacions. Ves si caldrà bufar ben fort, i empènyer, per no mori-nos aixafats, cansats d’inútils i incapaços com ens governen. Nosaltres que sempre havíem confiat que europa no claudicaria davant l’espanya franquista i borbona.

Contra les llengües. Sembla que tenim un grapat de gramàntols contra les llengües, entre més contra el català. D’aquests pollastregots, n’hi ha de valencians, però sobretot n’hi ha molts d’espanyols. Milers d’espanyols incapaços de respectar les llengües que no són la seua. espanyols a seques. Però n’hi ha més que s’afigen a topar com els bous, contra les llengües, contra el coneixement, contra la democràcia. Ves que n’hi ha una relació directa, com més prim és el respecte a les llengües, més ho és la democràcia dels gànguils. Tenim un cabàs d’inútils entre nosaltres, que ens fa perdre tantes sinèrgies, tanta força, tants de recursos, que ens passem mitja vida pagant, interessos: pels drets robats, pels recursos robats, per l’alegria robada…

Com acabem de cansats cada nit, en tornar a casa.

Estellés ho resum en un dels poemes més desconeguts:

“quan voldran els déus, o qui siga,

que acabe aquesta situació.”

Ara voldríem un país normal, un país democràtic, lliure, respectuós i humil… però no seria el nostre, ni el país valencià, potser que…

“arraparia les parets,

isabel se n’ha anat a la cuina

m’ha dut un got d’aigua.”

Demà, dijous 26 de setembre, Acció Cultural ha convocat una concentració a la plaça Viriat de València contra els polítics incapaços de portar els valencians a la normalitat. Això és, contra els polítics haguts fins ara a la generalitat, sense excepció. Cap no ha aconseguit que els valencians siguem normals, europeus… Més encara avui, amb aquests creminals del pp i vox, els rovira i companyia, però també tota la parafernàlia de partits espanyols, sense excepció, dels comuns a vox. Cap d’ells no ha volgut mai que els valencians puguem viure amb normalitat. Cap ni un.

Anit vaig veure l’espectacle Coral Romput, al teatre Principal de València.

Avance que jo sóc de Coral Romput, possiblement un dels millors llibres d’Estellés, si no és que l’és, el millor de tots amb el de meravelles també. Però això d’una cosa millor també és elàstic, com explicava Martin Amis a Tren de nit. Marina Alegre diu Coral Romput, gairebé complet. Cal dir que cal tenir una certa preparació, i els valencians comencem a tenir un cert ofici d’escoltar poesia, encara lluny dels russos, és clar, des que recitem estellés d’uns anys ençà, però Coral Romput demana ofici, de lector i de públic. De saber escoltar pacient aquesta joia de llibre, un pensament llarg, una vesprada de diumenge, que depassa el miler de versos: la ciutat de València, la infantesa, la mort de la filla, la il·lusió d’un viatge a Itàlia, la fam, la postguerra, el camp de Burjassot, el trenet de Paterna de Llíria de Bétera, la serra de Portaceli, el cementeri, els nínxols, el iaio i el nét, el ventre de la mare, tot plegat des de l’estudi del poeta, una cambra petita on entren tot de sirolls de ciutat, els ferros de l’ascensor, els veïns, el taf de barcelona, i grècia, i roma, i unes joves de roig de blanc de verd, i la boira (no recorde si maria va llegir aquest encant de la boira), Portofino i Capri, i la mare, i Isabel, i els carrer de la Pau i Sant Vicent de fora, Europa i Beniferri,  tot plegat una tendresa oculta no exempta de tristesa… Mentre vaig escoltant Marina Alegre sé que el nostre país és elevat i culte, només per aquest llibre Estellés ja mereixia l’olimp, aquest regal que ara la societat civil li retornem amb escreix per tantes nits i nits escampades retrobades entre els pobles, malgrat les dificultats, els entrebancs, aquesta postguerra que no s’acaba mai, que no s’acabarà mai a València, si no som capaços d’aterrar el feixisme mental i físic, que s’ha ensenyorit dels valencians.

El mestre Ovidi Montllor va dir Coral Romput, el va enregistrar, és un testament poètic de lletra, veu i música. Marina Alegre li posa gest, mirades i complicitat, fa somriure el públic en moments claus, pocs, molt pocs, poquíssims, perquè Coral Romput és un colp fort al ventre, aquest malviure valencià de passar-les magres, una realitat que és tristesa, una tristesa enfeltrida que ens va robar l’alegria per anys i anys, i encara si la veiem passar sense abastar-la, l’alegria de viure. Marina li posa actualitat i modernitat, al Coral, sense perdre’n l’essència, ni la virtut ni l’Estellés de carn i os, i nosaltres ens admirem, d’ella i del poeta, ens posem drets per aplaudir-la, a ella, al marc chornet i al gerard marsal, al poeta estellés que hem reviscut durant cinc quarts a l’escenari, a tocar, que veiem ara mateix al seu estudi de casa, entre quatre parets i una taula, i un grapat de terra del cementeri, mentre sentim el trenet que ve de bétera i passa per burjassot, i cada cop que passa això, ens consignem, com fan els beats cristians, perquè nosaltres som d’estellés, del Coral Romput, i a partir d’ara també de marina alegre. Hom escolta Coral romput i no s’estranya que Patti Smith o Lou Reed també el volgueren llegir en públic, “Oh la lluna, o les illes assolellades”, aleshores recomanaria que Marina Alegre passés pels claustres de mestres, pels instituts, de poble en poble, perquè tothom n’aprengués de llegir, de dir poesia, perquè tinguérem el do d’admirar-nos, que som capaços, d’aquesta lliçó universal, Coral.

“Aquest és el meu lloc. jo dec romandre ací,

entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.

Portofino, Ischia, Ponza, Capri, Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ràvenna…”

L’odi a la cultura dels valencians no és, per als jutges espanyols, res que els provoque ni fred ni calor. Aquella llei que va treure la dreta, pp més psoe, i que després va abonar l’extrema dreta, i els comuns, en un deliri de normes sobre els delictes d’odi, no afecta als valencians, només als espanyols. Ells poden atacar la llengua, l’escola o provar d’invisibilitzar el poeta Estellés, fins i tot permetre tot d’insults o agressions o burles… Si és contra nosaltres, perquè això no compta, perquè en no ser com ells, no senten que la llei siga atacada o afectada de cap manera.

“L’odi contra els valencians, no és odi, que és pàtria espanyola”, han de pensar aquells gori-gori.

El govern antivalencià del pp s’ha negat a reconèixer el centenari estellés. Neguen cap reconeixement, cap ajut, cap vàlua. S’han negat a ajudar Escola valenciana, o la sanitat pública, uiii, i les empreses dels valencians… En canvi, poden fer despesa pública de mascletades, falles o ves a saber quin sant crist gros, fins i tot a espanya poden pagar bous, entre més festes o desferres, amb els diners valencians, o processons, ací al país o enllà a espanya, que això els jutges no consideraran que siga una despesa inútil, ni malversació, ni robatori públic.

Com en els anys trenta, la cacera contra els poetes, aleshores l’espanyol lorca o el valencià hernàndez, continua ara amb el poeta estellés: i no se’ls despentina la fava, pel greuge, la violació o l’odi que traspua aquesta decisió política dels virreis d’espanya a valència. Afegiu més greuges, com ara negar-se a subvencionar els instituts d’estudis de les comarques, la investigació local, la federació d’instituts, un petit cabàs d’almoines que ajudaven a mantenir una xarxa d’esforçats herois de la història dels pobles valencians… Ni això no estan disposats a aguantar, els lladres que ara fan d’amos.

Tot plegat, una conxorxa contra la cultura. La cultura i l’ensenyament i l’educació, és això el pp, i totes els seus satèl·lits, el retorn a la caspa, la beator i la ignorància. Vet ací l’espanya que us abraça, valencians: una burla continua mentre continueu regalant-los l’autoritat d’aterrar-nos cada dia.

Però nosaltres resistim…

…que som un poble caminant, entre una amarga polseguera”

És setze de novembre, així que us queden quatre dies, segons el calendari oficial, per inscriure els alumnes de l’escola en el recital-lectura que organitzen la Plataforma Estellés, Escola Valenciana i la Societat coral el Micalet, per commemorar el centenari. Alumnes de primària i de secundària llegiran el cinc d’octubre a València, una tria que trobareu a la web d’escola. N’hi haurà diferents categories, i tots els participants rebran un diploma recordatori.

L’esforç de l’escola i dels mestres per ensenyar a llegir poesia, i viure el deler estellesià amb goig: si n’hi ha un poeta que fins i tot els experts troben únic a l’hora de llegir-lo, d’expressar-lo, aquest és Vicent Andrés Estellés; ben pocs poetes han tingut aquesta capacitat de convertir la rutina, el dia a dia, en alta literatura. Això no vol dir que els temes clàssics dels poetes, no siguen un tema important, extraordinari, també. L’amor, el país, la mort, la guerra o la fam, el sexe, l’amistat, el futur i el present, i encara l’agraïment als poetes clàssics, Virgili, Horaci, Ausiàs March…

Camí de convertir Estellés en un cànon universal, també a partir de l’escola.

L’absència també és un públic que compta en els actes públics, culturals i polítics. L’absència en una manifestació o en unes eleccions compta tant com la presència. Anit, per exemple, a l’ateneu de Bétera vam celebrar la Nit Estellés del centenari. Per bé que hi havia públic, en les dues parts de l’activitat, l’absència era notable. Molt grossa, afegiria. Entre més absències que vaig descomptar, em ferien els mestres i els professors d’institut. Dalt o baix, en un poble de vint mil habitants llargs, ha d’haver-hi uns quants centenars de mestres. I milers d’alumnes. Hom els atribueix als mestres d’escola  la responsabilitat de la lectura, com a poc, i també la responsabilitat social, el compromís ètic i moral, dirien a Finlàndia. Si vosté no té un compromís ferm pel seu poble, per la cultura, per l’educació, no pot ser ensenyant, així que el convidem a plegar. Així de segurs es mostren a l’escola finlandesa. Ací, entre els valencians, contaminats de l’esperit de derrota espanyol, qualsevol pot arribar a mestre o ensenyant d’això i allò. Per això mateix, l’any del centenari Estellés, centenars de mestres i professors de literatura i llengua no només no conviden els alumnes a llegir, a escoltar el poeta: ni ells mateix no tenen la barra de participar-hi, com actius entusiastes d’un poeta excels, de Burjassot, com qui diu, veí nostre. Així que la vergonya és grossa i grotesca, perquè no podem deixar de pensar a mans de qui són ara els xiquets que aprenen, i els joves, que són els futurs lectors, o no, d’aquest país. Ser els futurs no-lectors també seria gros.

Sí, les absències compten una barbaritat en actes tan significatius, i hom pensa que la causa és perquè som a mans d’una ignorància espanyola que s’ha fet ama, i nosaltres els valencians encara sense revoltar-nos. I ves que vam viure de nou una altra nit única, de poesia i de música, anit.

Ho vam dir divendres, que vam tenir convidada una jove professora anglesa, que treballa al Queen Mary de la Universitat de Londres, Charlotte Byrne: en els anys trenta del segle XX, les mestres republicanes aleshores tenien idees molt avançades, naturistes, anarquistes, llibertàries, eren mestres d’un pensament més lliure que no tenim ara, i estaven veritablement compromeses amb els alumnes, amb la feina de mestres però també compromeses socialment i política. Ara mateix, el vuitanta per cent dels mestres ni els arriben a la sola, a aquelles dones. I no us penseu que això els preocupa gaire. I a mi potser que tampoc no m’hauria de preocupar gaire. Em fot pels estudiants, pels xiquets i els joves que tenen xixarel·los en comptes de mestres, per això la vida va com va, dins i fora de l’escola, també a Bétera.

Potser en el segon centenari del poeta la cosa haurà canviat, ja no caldrà llegir els salms del revés, per vore si trobem aquell pensament lliure i altruista d’aquelles dones mestres, tan valentes i coratjoses. Moltes van ser afusellades, exiliades, empresonades i llançades fora de l’ofici. A l’escola franquista es van quedar els mestres més inútils i incapaços, aleshores. I encara sembla que dura la substitució, per com passen algunes coses…

Avui farem la Nit Estellés a Bétera, Si vindreu a llegir, hi serem un entre tants, veniu a sentir-vos, a escoltar la poesia del poeta centenari.

Aleshores, no direu els salms del revés, ni faltareu a la paraula, ni a l’hora de la missa ni més enjorn, ni mai. Vindreu a llegir, i jo llegiré un salm, que és un cant o una pregària, que els valencians hauríem de fer cada dia, per redreçar el país, i elevar-lo. Hom diu que els salms són al llibre del poble de déu, però nosaltres, els valencians, no sembla que hi siguem convidats, per aquell homo, per com la vida ens tenalla a mesura i apamats, cada dia. Doncs parleu amb el rei David, el del testament antic, el vell rei, perquè envie tot de focs i forques contra aquells invasors d’homes falsos… A posta ens farem independents, els valencians, però no serà a força de versos, malgrat que tota pedra fa paret.

Llegiré, del llibre “El gran foc dels garbons”, i el salm d’inventari: Oh món, tan adorable!

— SALM (ant. escrit psalm). m. […] Fer dir els salms al revés: fer-los recitar al revés amb la intenció de trobar una cosa robada; hi ha qui creu que aquesta pràctica fa comparèixer allò que ha desaparegut per robatori. Etim.: pres del llatí psalmum, mat. sign. DCVB

A vore si dient-lo del revés, els salms, trobem la llibertat robada, i els diners que cada dia ens foten a ponent.

«Oh món, tan adorable!

a  mi m’agradaria escriure

versets dòcils i coses delicades…» VA Estellés, dins l’ofici de demà

Això no és futbol. És l’economia real dels espanyols, d’aquest estat que ells en diuen espanya. Un colp hem recaptat els impostos, els dels valencians, els envíem a madrit, que decidirà en quina cosa es gastarà aquella quantitat anual que recaptem. Em la decisió ja n’hi ha la primera desigualtat, molt greu, malgrat que els jutges ja diuen que això a nosaltres, els valencians, no ens importa gens. No podem fer-hi res. Ara imagineu un exemple, que han decidit de gastar-se 1.000 euros a madrit i només 50 a valència. Home, dirà ningú qualsevol, és que allà són més gent. És veritat, són més funcionaris, més gent xuclant del pot, més gent que pega en inútils, més de tot. Això no ho discutim. Però un colp la decisió és feta (recordeu que els valencians no pintem ni decidim res), aleshores comencen a fer ús d’allò acordat dels 1.000 i els 50. Quina és la sorpresa? Doncs que, quan passa l’any, a madrit s’han gastat el 220% i a valència el 40% si arriba. Resultat, a madrit s’han gastat 2.200 euros, dalt o baix, i a valència 2o euros. Veritat que la diferència no us quadra tant, encara que allà n’hi haja més inútils, més de tot… Ara poseu això en milions, en milers de milions, aleshores calculeu si la diferència dels uns i dels altres ens fa iguals o més inútils que cagar ajupits. Perquè de valencians inútils que els regalen el vot, n’hi ha sacs d’aspillera plens. I els altres espanyols, els de múrcia, andalusia, extremadura o la manxa, ja diuen que les coses són així, que als valencians ens toca de pagar cada any. Cada any. Per inútils. Per valencians. Que això és la constitució espanyola.

Potser per això no tenim prous mestres, ni prou metges, ni prou atenció a l’ITV dels cotxes, ni prou infermers als hospitals, i els camins de camp són un formatge de forats, i els camps són abandonats, i cal continuar treballant perquè a madrit visquen de reis, i els reis de creminals… és la constitució espanyola, sinyors.

I només he explicat un detall, que la cosa per dins encara és pitjor…

El discurs de Josep Vicent Frechina, en el concert del centenari…

«Com diuen al meu poble, i espere que als vostres també, bon dia de vesprada.

Des que Ovidi Montllor decidira incloure dos textos musicats d’Estellés, “el vi” de Llibre de Meravelles i “Prediccions i conformitats”d’Ofici de demà, per al seu segon disc de llarga durada, el trencador i progressiu Crònica d’un temps, la veu del poeta no ha deixat de ressonar en les nostres cançons.

Un ressó que, en direcció contrària a les pràctiques habituals d’aquest país miserablement abraçat a la desmemòria, ha anat fent-se més i més gran amb el temps fins assolir xifres absolutament insòlites si les comparàvem amb qualsevol àmbit i en qualsevol cultura.

Perquè hi haurà ben pocs poetes en el món que superen les 500 canços publicades a partir de musicalitzacions dels seus versos. 532 en portem anotades, concretament, en l’inventari que anem fent d’uns anys ençà. D’alguns dels seus poemes més populars –”La rosa de paper” o “Els amants”– n’hem computat fins a setze musicacions diferents. I, fins ara, la seua poesia ha propiciat ja 22 discos monogràfics.

Aquesta popularitat d’Estellés no és conjuntural: s’ha mantingut al llarg dels anys i, a mesura que el temps ens ha donat la perspectiva per ponderar la seua ingent producció poètica, ha seguit una tendència a l’alça en un procés que darrerament, lluny d’amainar, s’ha intensificat encara més.

Quines són les raons d’aquesta transferència tan continuada dels seus versos a l’àmbit de la cançó? Quins mecanismes operen en l’impuls creatiu dels artistes per voler posar música als seus versos d’una forma tan tossuda i recurrent? Jo crec que n’hi ha un bon grapat de motius: la força de la seua veu poètica que porta més de cinquanta anys seduint generació rere generació, l’oralitat que suggereix la seua escriptura –els seus poemes demanen a crits una veu que els diga–, l’adhesió que suscita el seu posicionament ètic nodrit per una estima rabiosa a llengua, cultura i territori, el fet que la seua proposta identitària completa per la via sentimental el programa intel·lectual, “il·lustrat”, de Joan Fuster, i el matisa amb un imaginari nacional d’elaborat contingut simbòlic que multiplica el seu poder de seducció per la consistència formal i la visceralitat expressiva amb què es presenta…

Pero jo voldria subratllar-ne un de ben especial: la qualitat plural i col·lectiva de la seua veu. Quan Raimon musica Ausias Marc —per posar un exemple ben paradigmàtic— fa d’intermediari entre el públic i el poeta. Quan Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Pau Alabajos, Andreu Valor, Sis Veus, Carraixet, Tomàs de los Santos o Rafa Xambó musiquen Estellés, ho fan a través d’un procés d’identificació íntima amb la seua veu. Volen dir el que ell diu. No és una mediació sinó una apropiació. En Estellés es dóna aquesta paradoxa: la seua veu té una individualitat indiscutible però tots la podem fer nostra.

El dimecres passat vivírem una dels dies més foscos, humiliants i deplorables de la història recent del país. Les seues principals institucions, donaren l’esquena i ignoraren activament el centenari del naixement d’una de les figures indiscutibles del patrimoni cultural valencià de tots els temps. I ho feren per una raó molt senzilla: perquè aquesta figura –un dels poetes europeus més importants del segle XX, no ho oblidem– s’expressava en valencià.

Ha hagut de ser novament la societat civil, la imbatible Conselleria de Cultura que conformem tots plegats des de fa tants anys, la que li restituesca al país l’honor embrutat per la indignitat institucional.

I en aquesta restitució, hi han jugat i hi juguen un paper fonamental els nostres músics –dels quals avui en tenim una representació esplendorosa. Uns músics que, en una operació d’emocionant justícia poètica, ens han ajudat a convertir definitivament Estellés en la seua “rosa de paper”.

La rosa que circula de mà en mà entre el poble contra els designis del govern. I circula com una consigna però no ho fa secretament: ho fa a la llum del dia per reflectir la vilesa, la infàmia, amb què la màxima representació política dels valencians ha tractat la seua veu literària més lluminosa, més transcendent i més popular.

Moltes gràcies.»

Josep Vicent Frechina

Ara i ací, independència. L’unic camí possible, l’única via que ens ha deixat espanya per sobreviure. Amb espanya, el país valencià és espremut com una taronja, sense possibilitat de subsistència. Ells ja fan campanya, amb el deute al qual ens obliga espanya, que ens té ben agafats dels collons, sense alè, ni aire, no podem respirar, si no ens ho fan pagar car, aquells corbs que fins i tot ens envien, corbs i blanques, aquells ocellots de la meseta perquè se’ns mengen caderneres, oriols, pinsans, teuladins, ens roben els impostos, ens retornen unes quantes almoines per subsistir, i com que hem d’emprar-los diners per viure-hi, aleshores aquestes diners ens els carreguen d’interessos, i torna el ruc a pegar voltes a la nòria, tan agafats dels collons que ni piulem, si no és per aginollar-nos: n’hi ha valencians que viuen de ginolls tota la vida i s’enorgulleixen, se senten tan espanyols que no els queda vergonya ni dignitat, es posen la bandereta al canell, al cotxe, i voldrien que tothom formés, una gernació de criats en amo, sí senyor, el que diga el senyor, que cantava ovidi.

L’11 de setembre, l’1 d’octubre, el 9 i l’últim diumenge, el 31 de desembre… per anys i anys ens mantindrem fidels. Som la resistència, ara i ací. Independència, per anys i anys, contra els lladres d’almansa, de madrit, de la generalitat robada.

Fins que tinguem una pàtria pròpia, lliure, lluminosa, alta!