Jutges contra la llengua, dispareu!

Una conxorxa de jutges feixistes, és l’activitat de moda a la política espanyola. Malgrat que fa anys que fan feixistaes, una rere l’altra, ara van desbocats contra nosaltres, contra la llengua, contra l’escola, contra el camp i contra la democràcia. Què dura, això, tres-cents anys?

Avui o ahir o sempre, els jutges espanyols que treballen a València (de valencians no tenen ni la merda que xafen) tornen a decidir contra l’escola i contra la llengua dels valencians, en fer cas de l’OPUS i de quatre fillsdeputa catòlics que van denunciar que el decret de plurilingüisme valencià assegurava l’aprenentatge de llengües. Ells, en realitat, catòlics pocapena, només volen aprendre’n una, de llengua, i nosaltres hauríem d’acabar badenjant-la completament de l’escola, per compensar totes les agressions que patim: recordeu aquell clam de “Cap agressió sense resposta”? Doncs això, tu, a cagar a la via la seua. I Foc al clero!

I qui direu que torna contra la llengua i contra el model valencià d’ensenyar llengües? Un exèrcit de jutges que mai han deixat que als seus jutjats es parlés català. Els advocats que ho saben, ja t’avisen: si vols tenir cap possibilitat en aquest judici, ni se t’ocòrrega de parlar en valencià. Ja vaig explicar una vegada una experiència particular, i n’he viscudes tres o quatre de similars: ni se t’ocòrrega de parlar valencià, davant un jutge a València.

Així que una banda de fillsdeputa decideixen què podem ensenyar i com, a l’escola. D’això el psoe en diu providència, i ERC i Baldoví els aproven els pressupostos, perquè a l’amo cal llepar-li els ous i la figa, tot plegat, per no destorbar-lo d’afers més importants (robar, delinquir, corrompre la democràcia).

Sí, els valencians ara tenim un model de llengües criminalitzat pels jutges, pels catòlics, pels espanyols, pels fillsdeputa —ja trobareu vosaltres la diferència en aquest món d’inútils, tan farcit d’estupidesa contra el coneixement, contra l’aprenentatge, en favor del cretinisme, la cienciologia i la merda de lloca.

Aquesta associació de pares de capacitat intel·lectual tan limitada (segons el filòsof Georges Politzer, la religió naix de les concepcions limitades de l’home, que ho va dir ni més ni menys que Engels), ens voldrien rucs, als valencians, i sobretot als fills dels valencians: incloent-hi els fills d’ells, que són uns desgraciats que ja tenen prou pena, de tenir pares de mala vida de per vida.

El seu ideal, el dels jutges feixistes, és que els valencians tenim l’obligació de ser fillsdeputa com ells, pagar, pagar, i alhora aprendre només la llengua de l’ase, i dels caragols avellanencs, nosaltres, que som de matxos i mules i haques de cul partit, sabeu. Però el seu idealisme, deia Lenin, no és res més que una forma armada i refinada de religió: ser espanyol, perquè no poden ser una altra cosa, és la forma acomplexada de passar a una altra vida, ves si la torpesa arriba a fer-los mal. Però nosaltres som valencians, i ves si podem ser una altra cosa. Ací els cou, als feixistes, els cou que, damunt que no volem ser com ells, és que no ho som gens, ni com ells ni res que els assemble.

Però els fillsdeputa feixistes que fan de jutges tenen la paella pel mànec, mentre no els enviem a la merda i els diguem que prou de robar-nos, com passa ara mateix (diuen que el mateix Baldoví els aprovarà el pressupost en canvi que ens regalen una almoina, que no arriba a tapar el 5% dels que ens roben cada any, ells.)

Segons el TSJ, un tribunalet de simis, ensenyar llengües a l’alçada europea atempta contra la constitució espanyola, el paper més important que qualsevol document civil o bíblic ha parit el coneixement, més que l’Ulisses de Joyce o l’Odissea d’Homer… A rucs com els voleu guanyar!

Aquests dissortats del peroné magre, no diuen res de tantes institucions valencianes fora de la llei, que mai no han respectat la llengua dels valencians. Ni diuen res ni respectaran mai el cul d’aquella estàtua cega que representa la justícia.

És veritat, com diuen els grans filòsofs, que la lluita entre la ciència i la ignorància és tan vella i actual que ha travessat la història de la humanitat: l’una porta la humanitat cap a la ignorància, l’altra tendeix a l’alliberament dels homes (Politzer, principis elementals de filosofia, bàsics Sembra).

Els jutges espanyols, feixistes fins a l’ànima, voldrien això: mantenir els valencians enfangats en la merda. Voldrien que renunciàrem. Per això l’escarni, el càstig, l’amenaça, l’insult… i nosaltres endavant amb els pressupostos.

Combat! Combat i resitència. I república valenciana.

A mamar els botiflers!

 

 

 

Contra la violència de gènere i judicial, espanyola sobretot

CONTRA QUALSEVOL VIOLÈNCIA, ELS DRETS HUMANS (1948)

Ahir l’Ajuntament de Picanya ens feu arribar un mocador per a cada xiquet, un mocador que simbolitzava la lluita contra la violència de gènere. Així que vaig aprofitar-ho per destinar uns minuts de la classe a la lluita contra qualsevol violència, entre més la judicial, i tota l’espanyola, que inclou la de gènere, la judicial sobretot, la política i l’econòmica, perquè espanya ha sigut sempre un estat violent, que no ha respectat mai els drets ni la democràcia. Mai. Espanya s’ha emparat sempre en la conxorxa, en les casernes, en el clavegueram, en la tortura, perquè és un cau violent, que no sap estar-se’n. De vegades, la vergonya internacional li apuntava això i allò, sabeu, sobre unes eleccions, uns titelles que jugaven a corts, a parlamentaris i tota la pesca per simular que no era tan violent, però era per amagar la seua cara de veritat, la real, la cara sense màscara, la cara violenta de la corrupció, el genocidi, l’agressió i l’acaçament als demòcrates.

I per repassar-ho, treien un borbó carregat de medalles i metalls pesants per amenaçar amb tancs i la guàrdia civil: i fot-li canya, tu, contra el camp, contra l’Horta, contra l’economia dels valencians, contra la llengua„ espanya és un manual de violència contra qualsevol cosa que no faça prou pudor… Perquè ara i sempre, ha sigut un estat denunciat per l’ONU, que fa uns dies li recordava que té més presos polítics que moltes dictadures de renom, si espanya és això, una dictadura il·limitada, capaç d’inventar-se excuses, clavegueres, aigüeres, i tot de trucs per mantenir la violència per damunt qualsevol dret.

Però allò del gènere, de passar pel feminisme de baixa intensitat des de quatres institucions provincials, regionals o locals,  pensa que li renta la cara, la màscara i el cul, l’exculpa d’una pena major, li amaga la fúria, el destí violent dels seus gens criminals i corruptes… O em llepeu com uns cretins, amb tota la servitud que demane, o es envie a l’infern, malparits.

I ací estem, presos del deliri violent d’espanya. Un any més, un dia mes, amb presos, amb amenaces a la llengua, amb gent de primera i de segona, amb banquers premiats en canvi de treure la gent de casa i llençar-la com un drap, premiar els violents en canvi d’escarnir la gent lliure. vet ací el cel a espanya, la vella i la nova pandèmia. Eterna.

Jo vaig fer escriure als xiquets aquest verset de la gran poeta russa ANNA Akhmàtova (1889-1996). Em pense que ja ho havia fet fa uns anys. Tant se val. Si el voleu llegir i aprendre’l, i recitar-lo des del balcó de casa… Ara, que si plou o no plou…

 

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà

i es convertí en columna de sal.

Llibre del GÈNESI

 

Un esguard! —I, aglevats per un dolor mortal

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de colp sal transparent

i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

Camagroga, un poema al camp

Anit vaig veure la pel·lícula Camagroga, que em va semblar un càntic dels càntics, un poema coral al camp, una declaració d’intencions, malgrat uns quants tòpics i pocs detalls que no haguessen calgut, o potser n’hagués destriat d’altres: l’Antoni mereixia una conversa més profunda i intensa, en canvi d’aquella bonior fàcil del seu nét, algú que li demanés què pagava la pena i a qui li hagués segat les ganes de matar el camp valencià… Amb tot, la pel·lícula d’Alfonso Amador mereix els honors, perquè els valencians no tenim gaires oportunitats de mostrar-nos com som a través del cinema.

L’horta Nord és mor, clamen els llauradors, per l’abús depredador i una idiotesa política sense fre, els últims a pegar queixalada el psoe, el govern espanyol i un filldeputa de nom àbalos, emparat en aquella corrupta espanya i un seguit d’empreses que maten, la terra, el camp, els llauradors, i milers de famílies que han hagut d’abandonar l’ofici i què eren.

Espanya no falla mai, roba, roba, roba, sense parar, i als valencians ens ha castigat especialment. En algunes imatges de la pel·lícula, poques, hom veu com la guàrdia civil protegeix l’assalt a les alqueries, a la terra, protegeixen les màquines i els empresaris corruptes, aquell estat criminal que tot ho ensorra, si fa pudor a valencià, a llaurador, a practiques en un altre temps nobles.

Però què faran molts d’aquests llauradors castigats, ofegats, maltractats fins a l’extenuació?, doncs votar l’extrema dreta, continuar pagant-los el delme i llepant-los els peus, de tant com els han escarnit i castigat l’ànima. Una major part dels llauradors han perdut l’ànima, robada pels fillsdeputa de la meseta i els seus gossos. No els en queda una engruna, i  només que poden fer fum, embolicar-se un cigarret i xamar, mentre la vida se’ls escapa robada i perduda, sense remei ni esperança. L’horta es mor, i el camp, malgrat els governs que hom pensava demòcrates o progressites, que potser empararien la terra, la llibertat d’expressió, que defensarien els humils o els desgraciats, davant els lladres, els corruptes o la merda depredadora… Ves que no, que els anys de la universitat, dels estudis, malgrat que són a tocar d’aquella d’horta, només que han servit per continuar robant, delinquint, còmplices de la usura i la merda de lloca.

Camagroga és el càntic dels càntics a l’Horta d’Alboraia, una elegia, un dol observat per la terra i el camp valencià. Un regal per a la història, que podeu veure a Filmincat, memorable, com ara aquella escena de l’esmorzar del Frare, si és aquest personatge que pegava aquells mossos a l’entrepà i a la tomata, pura antologia.

—I si el camp es mor… que florentinyo diga on haurem d’anar a pixar, amb permís del psoe!

 

El desànim contra la llibertat

En la llibertat no cap el desànim. O potser que no hi caldria. Però ves que els jocs dels polítics botiflers ens fan passar ase per bèstia, i de la traïdoria en diuen col·laboració necessària. Sí, els valencians fa més de tres-cents anys que col·laborem amb espanya, des de la submissió, que ja sabem que significa robatori i espoli. Però els col·laboracionistes en diuen el mal necessari, quan són davant un espill de decència, si els en queda a l’altra banda de l’espill, i prou que pare¡n la butxaca per aplegar unes quantes molles, per ells i pel patrimoni familiar. Aaahh, els ressentits no hi teniu res a dir, ara —ens diuen. Per ells, continuar treballant per la llibertat és superflu, gratuït, inofensiu…, i fins i tot idiota.

Feu com nosaltres, ens conviden amb bones paraules, amorreu-vos al piló, digueu que ells són senyors i nosaltres els criats, però sobretot eleveu la paraula criat pe damunt d’indigent, sense llar, sense llengua o sense país. Llepeu i digueu que us assuaviu els llavis.

Els polítics botiflers sempre ens voldrien desanimats.

[la llibertat a espanya és impossible, el feixisme no.]

Contra la democràcia, sempre hi ha la gc

La gc segresta uns quants joves de Pego que havien defensat la democràcia, contra un abús feixista uns dies enrere. La vida continua.

Ara a psoe i podem cercaran la manera de repartir unes quantes medalles i títols i regals de Nadal perquè els uniformats feixistes tornen contents a les casernes amb el deure acomplit de matar cada colp més profundament els valors universals.

Els drets a espanya no valen una merda.

Diu l’advocat Gonzalo Boye que el govern espanyol no controla l’estat, ni el clavegueram, supose que per això, aqueix govern, s’amorra a llepar els borbons i els caps militars, i a dir que els espanyols tenen la constitució més bella…, i la democràcia més demòcrata.

Els valencians només es peguen o es queixen per la paella. El nivell democràtic els la bufa, o la lectura, o la cultura. Veuràs on acabarà el preu de la taronja, si Consum ja l’amaga dins munts de nata perquè no semble taronja. Dubtem si allò era una taronja valenciana.

N’hi ha que s’excusen en la por, que no podem fer res, que cal amagar el cap sota l’ala o en un forat, no fóra el cas que se’ls gire contra ells el vòmit feixista que ens governa per baix cama. Que ens hem de conformar, amb el peix que n’hi ha, encara que siga pudent.

Som incapaços de dir-ho: els governs regionals són impotents, de posar solució a res, en canvi d’acceptar que ells, com la gc, també són part del tumor, si ja els va bé damunt cobrar els rèdits i agafar les molles i demà serà un altre dia.

La crisi no la pagarà espanya. Ni els uniformats, Ni els borbons.

La cultura democràtica no existeix, en aquesta imitació de Cambòtja a l’europea que és el càncer espanyol. Perquè hom pensa que només patim perquè volem, la desfeta, la ruïna, el robatori. Si miràreu en un altre lloc, potser que no esteu pitjor, que n’hi ha que ho estan més i més i mes…

Però tot plegat ja no enganya. Ells continuen podrint, robant, enfonsant-nos, en un tarquim que continua enviant-nos la gc a tancar els nostres joves, si són antifeixistes i demòcrates.

I callem, i callem. Callem finalment.

Mentre governen les casernes, les misses, la pornografia borbònica.

Les regletes Cuisenaire per aprendre

Les regles de Cuisenaire són una eina senzilla per aprendre matemàtica. Hom pensaria que són com aquell joc de peces de fusta, els regals Froebel, a partir del qual s’hi van instruir arquitectes de renom, com ara Frank Lloyd, però si fa no fa, aquestes regletes no t’emboliquen més enllà del joc i del càlcul, així que ajuden a entendre la descomposició de nombres, entre més temes matemàtics, com les operacions bàsiques, o les fraccions, les simetries, i n’hi ha que apunta, fins i tot, les equacions.

Maria Montessori i Friedrich Froebel van usar regletes per a representar nombres. Però Georges Cuisenaire (1891-1975) les va introduir per al seu ús amb mestres a partir de 1945. Cuisenaire va ser un professor d’escola primària de Bèlgica, que va publicar un llibre sobre el seu ús en 1952, anomenat Els nombres en colors.

Avui, Marc ens ha portat a la classe una capsa que, amb sa mare, havia comprat en un viatge per Àmsterdam: les havien trobades, les regletes, en un mercat, i la capsa, ben cuidada, ja havia passat per diverses mans. Oh, caldrà inventar una bona història per a aquesta capsa, una història que explique els aventures de tants xiquets com aprendrien matemàtica, amb aquest recurs: com serien aquests xiquets?, on viurien, què n’hauran fet de les seues vides?

Ací la nostra imaginació a la classe ja corre per aquella geografia del nord d’Europa, àgil, lleugera, i fantasieja què faran ara aquelles joves que en van aprendre amb aquesta capsa, a què dedicaran les seues vides, on viuran? per què se’n van desprendre?, hauran imaginat mai que la capsa de les regletes és ara en una escola valenciana de l’Horta?, potser la van deixar anar com un missatge en una ampolla que digués: valencians, espavileu-vos a estudiar matemàtica, a vaure si mai sereu europeus de veritat!

Així, nous xiquets i xiquetes n’apreguen per anys i anys, a admirar-nos dels nombres i dels grans noms de la matemàtica, com Cousinier, Vicent Caselles o el mateix Hardy.

segons goggle, Les regletes són de fusta, generalment, de colors vius, uns prismes d’un centímetre quadrat de secció i de longituds que van d’un a deu centímetres. A cada longitud li correspon un color diferent, sense repetir i es relaciona amb un nombre. Així hem de l’un se li assigna el blanc, al dos el vermell, al tres el verd, etc. Les regletes no estan graduades, permet que siga el xiquet qui descobresca les seves propietats i com es relacionen entre elles (major que, menor que, més curta, més llarga) i arribe a deduir la seva equivalència numèrica.

Ànimes i morts, homenatge

Avui hem encés una mineta a la classe, tan tènue, tan feble que apenes s’hi deixava veure quan hem abaixat les persianes. He dictat el significat de mineta que explica el DCVB. Després, he explicat aquest costum de guiar les ànimes a casa a través d’un llum… Alfons Llorenç afegia que, algunes cases, els deixaven la taula parada, el dinar, un tros de pa i un got de vi, per exemple, un badall a la finestra, unes quantes ametlles servirien… I si era de nit, els llums tènues eren suficients, que ja els feien de guiatge. Tot això, com els ho explique als xiquets, per demostrar-los que la cultura dels valencians tenia més esperit, més aventura i major dignitat que tota aquella ximpleria de halloween? Convidar les ànimes perquè comprovaren com els cuidàvem la casa, la cambra, els objectes que havien deixat, a qualsevol hora de la nit i el dia, és més suggeridor que vestir-nos de calavera i anar a fer romanç com autèntics xitxarel·los. Però ells què diuen, després, els alumnes? Això, llegim què diuen!

 

 

HOMENATGE ALS MORTS I A LES ÀNIMES : Hui és el dia d’ànimes. A classe, el mestre ha encés una mineta que havia portat de casa, per recordar els costums antics, encendre una mineta i guiar les ànimes a la seua casa, posar una imatge al costat…, il·luminava poc però servia per guiar-les. M.Sánchez

[continuarà]

Som la màfia, jutges i bancs

Una altra cirereta dels jutges en favor dels bancs.

—A robar! A robar! A robar!

A la terra, en una terra civilitzada i culta, hom no creuria què passa, a espanya: Però aquells fillsdeputa son d’un altre planeta. D’una altra manera no podríem creure què passa, què fan, com són capaços de tantes porcades.

Perquè tots els robatoris són contra algú. No és que aquells fillsdeputa dels jutges o dels bancs es troben uns diners i se’ls reparteixen. No. Els diners són públics, de tots nosaltres, i aquells decideixen robar-los per la cara, els roben i en pau, s’ha acabat. I demà tornaran a robar i despús-demà. I la setmana que vindrà, sabeu, perquè són lladres compulsius. Van al calaix públic i fiquen la mà: policies, gc, jutges, borbons, polítics, bancs, retors, empresaris…

I la quantitat robada avui, quina és, us demanareu: 1.300 milions? 100.000 milions? 40.000 milions? 1 bilió? La hisenda espanyols és un lladrocini, els polítics del psoe i dels comuns ho són, lladres, i la resta de pedòfils, el pp, vox, c’s, tots són lladres compulsius… criminals. Tots els polítics espanyols de la transició, amb responsabilitats de govern, han sigut lladres prompte i tard. Calaveres. Uns calaveres professionals del robatori compulsiu. Després dels franquistes, amb el perdó als franquistes, s’incloïa que venien a robar: tots, sense excepció, no només aquell inútil del Zaplana, que a més ho va deixar enregistrat, malgrat que els jutges aleshores, i ves si farà anys, van dir que bé, que això ja era acordat de temps, i que no era cap crim, a espanya, però que no calia ser tan clars. I van perdonat-se entre lladres, i embotint-se els milions en els seus comptes.

Jutges, militars, retors, borbons, polítics, bancs, empresaris, sindicats oficials del tipus ccoo, ugt, mamons, gc, premsa oficial, qui no vindrà a robar, a robar-nos?

Què passarà? Calarem foc als bancs? al bernabeu? a les casernes?, als jutjats?, als pares dels lladres? a l’església? De tantes ferides patides des dels anys quaranta, no sembla que res farà moure’ns més enllà de la queixa verbal, de repicar atifells, d’insultar els caps visibles de les quaranta famílies més criminals d’europa, totes elles espanyoles convençudes.

I el resultat del robatori quin és? Què podem esperar d’un atac continuat als recursos, en especial dels valencians… Desinversió, una ruïna en estudis, en escoles, en universitats, en ciència, en ocupació, en serveis, en sanitat, en el camp, una ruïna per al futur dels joves, dels adolescents, dels xiquets, de les famílies en canvi de continuar enriquint els fillsdeputa de sempre, noms propis del feixisme espanyol desbocat dels últims anys, setanta, vuitanta anys que continua atacant els drets bàsics i els recursos públics.

*En canvi de robar-nos milers de milions, els jutges protagonistes d’aitals decisions, amenacen demòcrates que els canten la veritat, els amenacen que han gastat 100 euros amb llapis i gomes de borrar.

**Els bancs que van patir una crisi gravíssima, que el govern espanyol els va tapar regalant-los més de cent mil milions d’euros, són els que han denunciat la hisenda pública per continuar robant-nos.

***A espanya n’hi ha més criminals als govern, als borbons, a les casernes, als jutjats que no a les presons.

espanya contra Galileu (2)

Espanya i els seus tribunals feixistes (TS+TC+TSJ+el rastre d’audiències i botifarrons) voldrien punir Galileu i les seues descobertes científiques en ple segle XXI. Que la terra es mou? Una merda! Diran tots aquests fillsdeputa encarregats de defensar el catolicisme a ultrança dins l’escola. Que la ciència avança? Una merda, s’exclamaran els feixistes dins els jutjats i les seues trones.

Diu Martí Domínguez a “Veus de ciència” que la retractació de Galileu encara resulta dolorosa a la comunitat científica, perquè va produir un retard en la recerca i una por que va calar en els ossos de tots els pensadors. Doncs això és exactament el que passa a l’estat feixista espanyol, avui, on la inversió en església i cretinisme encara és mil vegades més grossa que en ciència. I si de cas algú proposa d’equilibrar aquest greuge contra la raó, ja n’hi ha que se n’encarrega d’amenaçar-nos un altre colp amb la presó i la foguera. el TC, el TS i tota la claveguera: cristos, santcrists, escapularis, bisbes, editorials, diaris, ràdios, tvs… un exèrcit complet de mitjans casposos, beats i pederastes que s’ungeixen d’un poder diví per amenaçar la ciència i els drets universals. L’objectiu d’espanya, d’aquell estat malalt, és carregar-se la democràcia abans de parir-la. I no perden el temps ni els diners, perquè els roben cada dia, per pegar fort al cap i aterrar qualsevol possibilitat que alene fora d’unes urpes feixistes que tot ho emmerden.

No fa ni vint anys, 20!, que el vaticà va dir que sí, que possiblement n’hi havia hagut errors en aquell judici a Galileu (uns errors petits no us penseu), i tot plegat, aquella secta catòlica encara atia la por i l’amenaça. Segons El professor i escriptor Domínguez, hi ha un itinerari de la por per a la història de la ciència. Una ruta de persecusió als científics. I aquesta ruta comença a espanya, en aquell cementeri brut, beat, catòlic i pudent, on els poders de l’església més retrograda i violenta (no sé si n’hi ha cap altra), s’han fet forts emparats pel clavegueram i auell destí franquista sota pali.

Els espanyols, del psoe a Vox, fins i to molts del podem, encara s’aixopluguen en aquest terror de les processons, les beators i les misses cantades, per amenaçar la ciència en canvi d’emparar beats i criminals. És el país de la bandereta al canell, a l’espillet del cotxe, a la mascareta o al forat del cul, tant se val, en canvi d’amenaçar les idees de Galileu: el cretinisme a dalt de tot de l’escola o de la universitat, és això a què obliga ara la sentència dels jutges: abans rucs que il·lustrats.

espanya contra Galileu (1)

El TS, que són la nova inquisició espanyola desplaçada des del S. XVII contra qualsevol intent científic o filosòfic, torna contra Galileu o qualsevol pretensió Il·lustrada, contra la llum, si no és aquella de la fe i la pederastia. Ara han ordit contra l’economia dels valencians, en atacar la conselleria d’educació i l’escola pública, contra una decisió sobre els concerts econòmics: o pagueu trinco tranco als catòlics o us descavalquem amb foc aeri i metralla nova: jutges, jutges paracatòlics, paramilitars, paraextremadreta, van decidint contra la democràcia i contra la llibertat.

No és només els presos polítics i els exiliats. és l’escola i qualsevol cosa, ells decideixen les economies i la política, els jutges inquisició desplaçats al s. XXI. No és estrany que espanya siga l’estat que menys inverteix en ciència i més en religió. La desigualtat en favor de la fe i la merda d’escoles que la pregonen, ja se n’encarreguen els jutges de destriar com i compte que ningú, democràticament fins i tot, diga res en contra.

I la religió és dins l’escola i dura i dura i dura… un càncer que és un infern.

Si hom pregona la democràcia i la raó per damunt el cretinisme sempre trobaràs un malparit que et denunciarà i un jutge que li farà cas i costat, per aterrar qualsevol intenció lícita d’equilibrar l’escola o qualsevol dèria: si l’extrema dreta no governa, i ves si encara governa, ja ho faran els jutges, amb repressió, nocturnitat o a la llum del dia: van desbocats i sense vergonya, els pocavergonya. Com que ningú no els planta, ni els diu a la cara “desobediència, inútils”, ells s’agafen el mànec, la paella, i tenen tothom atemorit, als peus, com si no n’hi hagués més món: a espanya, la democràcia és d’un nivell tan idiota i minúscul, que qualsevol cagalló funcionari, arriba a posar contra les cordes la civilització mateix. Només perquè els espanyols, sobretot els espanyols funcionaris (retors, militars, gc, fiscals, administració, jutges, etc.) són per damunt del bé i del mal i es creuen en el destí de lo universal.

N’hi ha merdes de vaca amb major dignitat. L’altre dia, per exemple, vaig veure una pel·lícula que…