Si els editors volen cagar a la via!

«Una pena. O una altra desorientació, com la dels mestres. Ara en el tocant dels llibres. Quina barra! Tant com ens costa de fer possible la lectura, d’ensenyar a llegir, de fer comprar els llibres, que ni regalant-los…»

Acabe de llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià vol afegir-se a la federació de llibres d’espanya (que només es preocupen d’espanya i la seua llengua), per reclamar un pacte d’estat en favor dels llibres i de la lectura. Amb Espanya? Un pacte pels llibres? Per la lectura? Com podem arribar a ser tan rucs! Aquells només que es miren el seu melic, la seua llengua, i el seu territori, que no és el nostre. Nosaltres som la colònia, el territori ocupat, i tan és així que fins i tot les lliberies estan ocupades pels seus llibres i la seua llengua. Només un tros, quan n’hi ha, és per als nostres llibres, de vegades fins i tot d’amagat. I nosaltres encara volem signar un pacte amb aquells colons que només si destinen les subvencions als seus llibres, a la seua llengua, al seu negociot, en canvi de matar la nostra i els nostres llibres.

Tan greu és l’ocupació colonial, que ocupa també la ment dels valencians, quan compren llibres, si en compren, exclusivament es espanyol. Fins ací ha fet ferida la invasió, i aquest tret nostre submís i vassall. Però els editors valencians es pensen que així són progrés, no ho sé, o compromesos, no ho sé, o reivindicadors de la lectura, no ho sé…

Una bufa, són! Sí, en canvi de la nostra adhesió, ells, els espanyols editors, llibreters, il·lustradors, publicistes, escriptors, llibreters, han fet res pels nostres llibres?, per la nostra llengua?, s’ha queixat quan els Jutges calavera del Suprem s’han acarnissat, una vegada més, contra la llengua dels valencians? Contra l’escola dels valencians? Contra els nostres llibres i els nostres drets? Han dit res aquells malparits de la FEDECALI?

Una bufa! (i ja és la segona). Ells passen de nosaltres i participen del robatori que espanya comet cada dia contra la nostra hisenda. Per subvencionar-los a ells. Mai als nostres. En canvi, els vassalls, els submisos, corren a llepar-los el cul i a demanar un pacte d’estat (!), per la lectura. Per quina lectura, sinyors? La que ens mantindrà presos, o muts, o espoliats, en canvi de fer-los la faena i després començar a fer la nostra faena! Que ells mai no veuen, mai de la vida. Ells només s’esperen que els jutges ens prohibesquen els llibres en valencià, o l’escola o els drets… I nosaltres, ves si som rucs, posant de lectures obligades autors de segona fila, només perquè són autors espanyols!

Ells, aquells, quan s’han preocupat mai de nosaltres? Quan?

A cagar a la via, els editors, la fedecali i aquest pacte corrupte contra els valencians, els llibres i la llengua!

 

Per què Camus, ara? (1)

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

s.XXI: Camus? Albert Camus? Allo?

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

 

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

Discriminar l’espanyol i els jutges feixistes

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Llegirem versos, si encara serà legal

El Tribunal Suprem atacarà els demòcrates fins a impedir-los de llegir els versos de Rimbaud o Lorca?, deixarà que llegim Estellés…? Potser ho farà perquè pensa que aquests poetes no mereixen de ser llegits, no com Carner, March o Estellés…

—Vosté ha repetit Estellés!

HO sé, sí, l’he repetit, però d’ací no baixe, que no, que jo sóc així!

Entre llegir els versos d’un poeta i decidir la seua mort, què penseu que farà el TS i el TC? Matar Laura Borràs? Deixar-la venir a llegir a Bétera?

Em direu exagerat tantes vegades com vulgueu, però mentre ho escric, arriba que Amnistia Internacional denuncia que a espanya es tortura, amb el consentiment del TS i del TC, del PSOE (d’aquests ja podem esperar qualsevol novel·la de terror, si fins i tot la CIA diu que eren una companyia per provocar la mort). i Amnistia reclama a l’estat que reconega les tortures… Serem infeliços! Reconèixer que la merda fa pudor de merda!, ni el TS ni el TC. Ens hem tornat bojos. Volen que pensem, si encara ens ho deixen fer, que no nem bé.

Dimarts va arribar la Flama de la llengua a l’Ateneu de Bétera, i ràpidament vam organitzar una lectura per la llengua i per la llibertat. Serà la primera activitat en desconfinament: al corral de l’Ateneu tornaran els poetes, els assassinats per Espanya (una representació dels poemes, evidentment), els perseguits per la justícia espanyola, els blasmats i insultats pels mitjans de comunicació, els insultats per jutges i malparits… Llàstima que Laura no puga venir a recitar-nos Vinyoli!

Estellés, Fuster, Marçal, Bonet, Verdaguer, Ferrer, Navarro, Vinyoli, Granell, Robles, Escrivà, Montaner, Piera, Cabanes, Cassasses, Martí, Timoneda, Carner, March, Riba, Brossa, però també en podem llegir de poetes forasters o internacionals, de clàssics i de moderns: Shakespeare, Homer, Safo, Dant, Lorca, Baudelaire… (no, aquest potser que no), Alpera, Corella, Llull,

Els tribunals vindran a pels poetes en nom d’espanya, com van fer en el segle passat, ara mateix ja van contra els músics, els cantants, els periodistes, els advocats, els mestres, si molt els convé, aquells que els fan la col, per dir-los feixistes, corruptes, prevaricadors!

L’Organització Mundial contra la tortura assenyala espanya com un actiu on la tortura és impunitat, però el govern espanyol respondrà ascendint generals, premiant agressors, alliberant els violadors, elevant la desmesura feixista a la categoria d’acció per la humanitat espanyola, l’única de premiar els violents i perseguir innocents, o demòcrates, o poetes…

“una amable, una trista, una petita pàtria,

entre dues clarors, de comerços antics,

de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta…”

estellés, sempre, fins a la independència!

Plaça del Mercat, 5, dissabte 27 de juny de 2020. A les vuit de la vesprada. Primer dia de desconfinament a l’Ateneu de Bétera. Podeu portar les vostres lectures, el vostre poeta preferit, si veniu a llegir per la llengua i la lliberta. Fins i tot podeu portar el sopar, sí, al sopar dels poetes sense poetes.

 

El regne de les calaveres

Llegesc l’article del Josep Casulleras sobre el judici a Trapero, amb la defensa final que fa l’advocada Olga Tubau. Quina sort d’advocada, de dignitat, i quina sort d’aquest periodisme que ens va relatant amb tanta destresa allò que passa a espanya, als seus jutjats, una de les pedres angulars en “El Regne de les calaveres”, si no és que ara mateix és el triangle equilàter, pur feixisme a l’engròs.
Ací el debat és sempre decidir entre la guàrdia civil o la democràcia. Això és, entre Garcia Lorca i la guàrdia civil, entre Joan Fuster o la Guàrdia civil, entre la guàrdia civil i la justícia (no ho confoneu amb els jutges espanyols i menys encara amb els membres màxims del TS i el TC).

En ElRegnedelescalaveres, fins i tot la suposada esquerra més progressista que poden tenir (ni és esquerra ni és progresista), es decidiria per la guàrdia civil, abans que no per la justícia, la democràcia o el poeta Lorca. O pel poeta Miguel Hernàndez. No diguem entre Joan Fuster o la guàrdia civil. Ací a la república valenciana encara esperem la investigació dels atemptats amb bomba a Fuster i el poeta Jaume Pérez Muntaner, que aquella nit l’acompanyava.

Ací al País Valencià, entre més confusions, caldria veure per quina cosa es decantaria Compromís, que no us cregueu que la cosa aniria tan clara o neta.
Les coses van així al segle XXI, en El regne de les calaveres. O ets de la guàrdia civil o t’enfrontes a tot l’aparell de l’estat, i això implica renunciar al coneixement, a la filosofia i als poetes majors.

També indica el grau de desorientació dels partits més marginals, regionals o autonomistes, que per segons quines coses, també poden mamar-la de canto. Si són qüestions socials, ai, sembla que no tenen dubtes a fer declaracions fins i tot en els mitjans declarats profeixistes. Ara bé, si es tracta de preguntes més seriotes, s’agafen al puritanisme, que ves quina casualitat, sempre cau de la banda d’espanya, que ja sabeu que continuarà robant-nos i exprement-nos al màxim: però els regionalistes progressistes, consideren que cal continuar en aquell bull, no perquè les calaveres els consideren propis, o amics o dels seus, no. Només perquè de les engrunes, ja ho deia la cançó popular a la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, hom pot adobar una olla per a catorze o quinze dies.

L’excusa dels partits unionistes que podrien tirar de la manta, tipus…, tipus… (trobe que se m’ha enredrat la llengua o no puc dir allò que no puc dir), també és que espanya, malgrat que ens robe, és una unitat de destí en lo universal, i si roba, roba, i si mata, mata, i si posa en presó innocents que s’aguanten, però ells, els partits regionalistes, prefereixen aquesta cançoneta que no fer rodar el cap de les calaveres.

La democràcia, al remat, tant se val, deuen pensar. O els drets universals, o la dignitat. Dins els sistema de les calaveres ja ens trobem bé, pensen. I prou que ho viuen d’aquesta manera!

En el Regne de les calaveres, per exemple…

En favor de Laura Borràs (i2)

«Vinyoli?, Estellés?, Fuster?, Bonet?, el còctel literari és tan d’alta volada que aborrona, sobretot perquè no és impostat ni d’artifici, és el dia a dia, la poesia de primer ordre, des que t’alces, desdejunes i fins que dius bona nit, a dormir.»

Però és clar, els espanyols calavera, entre més els borbons, el TS i el TC (lladres de drets), encara no han demanat perdó per l’assassinat de Lorca, ni per l’assassinat dels mestres, per una persecució que encara dura. Com no voleu que acacen els poetes, qui els llegeix o els escampa com una lliçó diària imprescindible!

Els poetes o els mestres de combat, a espanya són perseguits.

La GC ja ha demanat perdó per l’assassinat del poeta espanyol Garcia Lorca? Per la mort de Miguel Hernàndez? No? Aleshores entendreu perquè hi ha els feixistes al parlament o perquè n’hi ha balcons que ensenyen la bandera calavera, en canvi de ser incapaços de demanar perdó per l’assassinat. Per l’insult o per la violació de drets.

—Si no demanen perdó ni pels poetes espanyols, voldreu que en demanen pels nostres?

Ho diu el rètol a les casernes: “tot per la pàtria”, això vol dir fins i tot la corrupció o l’assassinat dels poetes, o ordir grups terroristes per matar. Tot. A qualsevol preu, en democràcia. O penseu que han tret cap dels rètols d’aquelles casernes durant la dictadura i la transició a la segona dictadura? I Marchena i els seus pistolers amb tot de medalles i escapularis penjant-los del coll i de l’engruna, a qui penseu que faran més paper, als poetes o la GC?

—Només per recordar-nos qui mana, contra la democràcia i contra la llibertat.

Laura Borràs llegint Lorca o Estellés, no us sembla bé? Massa internacional?, ella llegeix en moltes llengües, ves quina enveja!, Shakespeare, Baudelaire, Wolf… Però en política, quan el discurs és culte i sentit, és tan perillós que alça les orelles del llop. Passa també en altres espais, a les universitats, per exemple, que haurien de ser centres de coneixement i investigació i van pel camí de la corrupció política i acadèmica. Ho afirmen professors d’universitat que han estat anys i panys, una vida sencera en aquell catau, que semblen prostíbuls on s’hi han enfeltrit també els corruptes disfressats de coneixement.

Nuccio Ordine, que fa una apologia de l’escola presencial des de la seua estimada Calàbria, ho va deixar escrit en el seu manifest de 2013, en referència a Lorca. Comenta el discurs del poeta a NovaYork, en presentar un altre poeta gran, Pablo Neruda, i en parla de passió: “La poesia requereix iniciació com l’esport, però en la veritable poesia hi ha un perfum, un accent, un tret lluminós que totes les criatures poden percebre”

—Ja us dic jo que Marchena i la seua generació de botifarrons, no poden percebre ni el perfum ni la lluminositat: sobretot perquè els seus encara no han demanat perdó per res:  ni per les bombes a Fuster o Guarner, ni pels crims contra la humanitat comesos per la seua pàtria…

“La imprudència de no llegir els poetes, fins i tot en política, també afecta els catalans, que ara van tan desorientats com la resta del món. Han passat aquells dies d’Octubre que érem visionaris de la llibertat i la tenien a tocar.”

Ordine parla que aquesta passió o bogeria que provoca la poesia seria imprudent no viure-la. I és ací on els Marchena de torn veuen el perill: la passió, la poesia, la llibertat, aquest deler els destorba perquè hi veuen un lideratge que podria descobrir-los tanta incapacitat: la veu ell, el calavera, com la veuen fins i tot els partits catalans, perquè l’ombra que els podria fer la brillantor els frena la seua aspiració immoral: són capaços de renunciar a l’horitzó de llibertat en canvi de les engrunes autonomistes del 155: una autèntica merda seca, tots aquests partits perduts en la boira:

“Ara els catalans naufraguen tristament en la boira,

ara els borbons suren damunt un frau de boira,

ara les porcellanes flotaran en la boira

El renill dels cavalls ofegant-se en la boira

S’esdevindran els xiquets amargs arbres de boira…”

[Estellés i el Coral Romput, amb alguna modificació-corrupció)

 

Quan hom veu un competidor polític, el converteix en un obstacle a abatre, per això tanta gent sembla que voldria ajudar els calaveres, els calaveres mateix, contra Laura Borràs. Però aquells polítics que hom pensaria que haurien d’ésser en el mateix destí, si aquest és de veritat la llibertat del país, no les engrunes ni les misèries humanes.

Mentrestant que passa tot això contra Laura, contra els presos polítics, contra els joves d’Altsasu, contra els exiliats, contra la llibertat dels valencians, contra el camp valencià, contra el nostre finançament (això per als fillsdeputa del TC és constitucional), contra els músics que els toquen la pera, contra els actors de teatre, contra ma mare, contra mon pare, contra la llengua, contra el preu de la creïlla, n’hi ha que es debaten si la puresa, si la inviolabilitat, si la màcula, si la virginitat, si l’honradesa infinita, si la, si la, si, si…

Ara anirà Simone Signoret per la boira.

Ara estaran xopant-se de boira els empedrats

de París i les lloses del Pati de Sant Roc,

i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…

[Ara sí, Estellés sense corrompre’l]

 

 

 

 

En favor de Laura Borràs

«Fa temps que vaig dir que podria ser la primera presidenta de la república catalana. Però el Regne calavera també ho va sospitar, i va ordir l’opereta judicial contra Laura Borràs.»

Un colp vaig presentar-la a valència davant els mestres, en unes jornades de formació organitzades per AKOE. Era una experta en literatura, en llengües, de discurs fluïd, apassionat i intens. Vam trobar-nos en alguna activitat més, amb l’excusa de la literatura, un homenatge poètic a Vinyoli, al Centre Octubre, amb els alumnes de l’escola, amb xerrades sobre la lectura i com podíem fer els mestres per millorar la lectura del país.

Després me’n vaig allunyar. Perquè el seu discurs, que continuava apassionat i intens, es repetia i no m’aportava gaire novetats, més enllà de la tecnologia. Jo preferia aleshores els clàssics, l’alta literatura, els llibres, i sobretot saber contagiar la passió per la lectura; els booktrailers m’interessaven poc, malgrat que a l’escola feia anys que n’havíem fet, sense saber aleshores que es deien d’aqueixa manera.

Amb tot, Laura Borràs era un referent, jove, de presència, molt formada, que arrossegava un públic fidel, capaç de somoure l’auditori o emocionar-lo amb uns versos. Amb aquella capacitat i domini de llengües, va ser convidada a milers de presentacions, animacions, i finalment va ser triada per a la Institució de les Lletres. Cal aprofitar tant com puguem la gent que ho val i ho mereix i és capaç de renovellar les institucions. Però jo ja havia deixat de seguir-la, perquè jo en mantenia en la lectura, en els primers lectors, sobretot en la lectura de primària dels primers cursos, quan han de començar a descobrir la passió d’un text, els xiquets. És on rau la clau, si volem elevar el nivell lector i de cultura del nostre país: els ho dic als alumnes, cada dia, fins i tot a través de les pantalles, no només heu d’aprendre a llegir bé per vosaltres, ho heu de fer per elevar l’índex lector dels valencians a la categoria dels finlandesos (un altre dia us parlaré de Roy Andersson i els seus finlandesos).

Però quan Laura Borràs va entrar en política, m’hi vaig alegrar molt. Moltíssim. Hi era feta per això, no perquè considerés que fóra un animal polític, a la manera clàssica dels polítics avorrits, que hi xuplen tota la vida d’aquella manera de viure, paràsita. Justament perquè podia afegir-hi passió, vitalitat, discurs, riquesa verbal, i un nivell culte i literari a la política que escasseja molt. Fou aleshores que ho vaig dir: davant la situació de repressió espanyola, de presos polítics i exiliats, on una majoria dels equips polítics més capacitats que havíem tingut mai, eren castigats pels calaveres del TS i del TC, justament perquè eren cultes, preparats, i sobretot demòcrates, la incorporació de Laura Borràs era un encert i un aconseguiment. En aquell moment, i en aquest, la política guanyava a la cultura, però la necessitat davant l’acaçament espanyol ho requeria.

Aleshores ho vaig dir, mentre no tinguem llibertat, i tornen els homes i les dones que són perseguits, Laura Borràs pot ser una bona presidenta per Catalunya. Discurs, entusiasme, vitalitat, llengües, cultura, formació…, fotre, li havíem trobat la tapadora al perol polític que ara representa que és tot aquell bull.

El regne de les calaveres va posar la maquinària en funcionament per dirigir l’acaçament contra ella, i els catalans hi van caure de cap: els puristes, els inútils, els incapaços, els polítics clàssics, els de casa nostra, van traure la vanitat i van témer que ella els faria massa ombra, els empetitiria, física i mental, i calia fer el paperot d’ajudar els criminals del TS amb tot de declaracions i manifestos sobre la immaculada concepció: en política, i a l’esquerra (també a la catalana) n’hi ha tot de maedéus i beats que no es pot aguantar (l’amic Rafa Arnal ja em perdonarà, però n’hi ha més rosaris i estampetes amagats a ERC que al vaticà).

Sí, no sé si fa un any, o dos, o tres que ho vaig dir, que és una dona forta que faria de presidenta i elevaria la cultura del país a una de les divisions europees i internacionals. A espanya no n’hi ha cap amb tanta capacitat, ni home ni dona; ni a València, ni potser a Catalunya, que ara siga lliure… Imagineu obrir el parlament, una sessió de govern o de consellers, recitant Vinyoli, Verdaguer, Fuster o Estellés… Perquè damunt ella també té aquesta dimensió de país!

[continuarà]

 

Espanya, feixista i calavera

Ara els mestres corren a gran velocitat per enllestir els informes finals. Corren a explicar, per exemple: els xiquets han aprés barbaritats, gràcies als mestres i, sobretot, als pares que tenien el privilegi de poder atendre’ls. Però el feixisme espanyol continua, malgrat tot.

Malgrat l’escola, la sanitat, el preu de la creïlla i la ceba, o el teorema de Fermat.

Políticament, espanya és en un pou. la pedra cau que no toca fondo. Econòmicament, ai, llegiu e Goula cada dia, si voleu llevar-vos amb més ànim. Judicialment algú va regalar els títols, en canvi d’aplicar una fórmula senzilla: tothom pot delinquir en nom d’espanya. Què s’hauran pensat els de la CIA!

El psoe no vol investigar els criminals, perque pegaria al cap del cap del seu partit i milers de militants s’haurien de descarar: preferim continuar delinquint!

Podemos renuncia a investigar el major de la trama GAL, Gonzalez, perquè els assassinats no compten entre els crims espanyols, si són fets en canvi de continuar la trama, ni compten si són fets en nom d’espanya.

Qui serà la CIA per venir a cagar-se en la paella, en els bous, en el futbol, i en la justícia divina? Tots els americans són malparits, han de pensar els militants del psoe, o fillsdeputa, venir a tocar-mos la pera criminal que representa cada bandereta espanyola que penja dels balcons.

És això: cada bandereta espanyola al balcó, al cotxe, al canell o a la mascareta és per recordar-nos que espanya mata, assassina, roba i confabula, però en nom de la calavera: que això no és ni criminal ni paregut a res que es coneixia en la democràcia d’Atenes..

En canvi que un assassí com Felipe siga solt, la presidenta del parlament català, Carme Forcadell, és en presó per defensar la democràcia. Espanya és això. Xile en temps de Pinochet, espanya en temps de franco, en temps d’aznar, en temps de felipe… espanya sempre

Quan uns joves d’Altsasu van enfundar la xufa d’un gc que volia passar-se de fatxenda, els jutges espanyols s’hi van acarnissar perquè ningú no pot burlar-se d’un desgraciat pocapena si és gc.

Però espanya pot ordir una trama criminal i terrorista (encara n’hi ha parlamentaris còmplices d’aquella conxorxa), amb el resultat d’uns quants assassinats, que les medalles aniran rifant-les els botifarrons.

Uns policies disparen contra fotografies de polítics, o maten un jove, o agredeixen i violen… res, com un gelat d’estiu. Però si pegues en demòcrata, prepara’t… No penses com aquests de podem que en sucar del pot s’han fet borbons, marchenes i gc’s tot en una: això de “podem” passarà a la història com una de les burles més grosses. Una de les estafes piramidals a l’esquerra, ordida també des del clavegueram.

el confit espanyol de pocavergonyes? el corrent de criminalitat major?

A amèrica, més de la meitat del parlament espanyol seria en presó, tots els borbons sense excepció, qualsevol militant del pp o del psoe, vox, i ciutadans… Però allò és amèrica, i la democràcia compta, no es rendeix com a espanya, ni val per tocar-se el cul o tenir-la empresonada.

Credibilitat? Demaneu-la fora de les mans assassines d’espanya, a veure què ens diuen.