Enxampen el PP local regirant bústies a Bétera

Anit ens van trobar una escena curiosa, només unes hores després del debat local al castell de Bétera. Quatre membres del pp passejaven anit pels carrers del poble, entre més la seua candidata principal, i tres d’ells almenys regiraven bústies de particulars i en treien la propaganda electoral que no els convenia. Els vam fotografiar i encara van tenir la barra de burlar-se’n. Però s’ho van repensar. Després van començar a amenaçar-nos en telefonar la policia. Naturalment que els vam convidar a fer-ho, perquè explicaren què feien, ficant el nas en les bústies de les cases. No van telefonar la policia, és clar, però van dir que, si féiem públic aquell incident, ens denunciarien. Justament es repetia aquella acció que denunciava la ràdio Àpunt feia unes hores en un programa matinal: quan hom denuncia corrupció no cau en falta qui la fa tan grossa (regirar i traure res d’una bústia és un delicte) si no que poden agredir el denunciant. Això sembla que pretén el PP de Bétera, i no és la primera vegada. REcordeu quan es van manifestar amb espanya 2000 contra l’Aplec del Camp de Túria?

Tant se val, els vam dir que faríem públic allò que feien, robar publicitat —ho vam piular i avant— i ells ho van continuar fent, perquè els pinxos no són sinó pinxos, i que explicaríem com entenia la democràcia el PP de Bétera, amb la seua cap permetent un robatori en tota regla davant les eleccions de diumenge: com els agrada a alguns partits de segrestar la democràcia, de malmetre-la, en furtar la possibilitat que els veïns puguen triar entre les diverses opcions democràtiques. Com al Congrés espanyol, que ara ja prepara com suspendre uns quants representants triats pel poble només per desequilibrar majories a conveniència. Desequilibrar majories a través de jutges, de repressió, d’amenaces… Una dictadura legal, sinyors, aquest estat. Sí, molt democràtic tot plegat, aquest joc entre bandolers, creminals i pocapena. A robar a la Calderona passarà a dir-se ara a robar a les bústies!

[continuarà]

La policia pren el parlament espanyol!

Hom diria que això és un colp d’estat: tot de policies de paisà vigilen i acacen els congressistes dins el mateix congrés espanyol. Congressistes que ja tenen presos més d’un any, els actius d’una democràcia destralera. Aquest exercici polític, escenari o teatre, espanya ho voldria fer passar per normalitat política, que la policia vigile els representants del poble. Sí, que la polícia vigile un congrés triat en unes eleccions, o vigile uns quants dels seus membres. Just aquest absurd. Però això no és democràcia, encara que ho vulguen fer creure. Això és legalitzar aquell Tejero, disfressat de 155, o disfressat de vicis franquistes: autoritzar la repressió a dins mateix del congrés. Si no són espanyols convençuts, pegant a feixistes, els policies, els jutges, i el psoe estan autoritzats a fer entrar la repressió i prohibir que aquells homes facen declaracions, que opinen, que voten, que puguen parlar amb els mitjans, que puguen fer rodes de premsa o reunions o piulades o vídeos… Això què caram és, espanya? Una vergonya, una de les vergonyes més grosses del segle XXI, que és realment aquell estat que ens tenalla els drets universals, bàsics, aprovats a l’ONU el 1948. I encara espanya autoritza aquest segon drama contra la democràcia mateix. De primer el judici, de segon el setge al congrés espanyol.

Ara, fa uns mesos que van assaltar el parlament català. També van assaltar la República. De fet van assaltar la democràcia sencera. Una autèntica merda! (no digues merda, xa, que això desautoritza allò que dius).

Sí, dir merda a espanya sembla que és pitjor que deixar entrar la policia al congrés a veure què diran, com ho diran, quan ho diran, els congressistes. Si tenen veu, si els deixen parlar, participar, col·laborar… i en acabant a la presó, tancats de nou, vigilats, muts. Aqueixa és la igualtat de dret a espanya. Aqueixa merda! (una altra vegada ha dit vosté merda!)

I espera a veure el comportament feixista dels feixistes. Sí, una grapat d’espanyols han votat els feixistes, perquè espanya els va tolerar, consentir, aviciar sempre. Sempre. I ara ja són al Congrés espanyol, cridant, xiulant, fen el torero. És espanya, i no voldria dir merda!

[continuarà]

Bétera, què fareu els joves?

Els joves decidiran amb el seu vot quina mena d’ajuntament ens governarà Bétera els propers anys. Seran els joves que faran desequilibrar una balança en favor d’un govern valencià, de progrés, de les oportunitats, de la gestió honesta, d’una política que garantesca l’atenció social i humana, en canvi de no tornar a la corrupció, a la despesa supèrflua, a l’amiguisme, a perdre allò guanyat en tan poc de temps. Setanta anys d’ajuntaments peripatètics què van oferir als joves?, uns polítics que mai recordaven que n’hi havia al poble, de joves? Tòpics. Els van oferir tòpics i misèria.

Entre més, els partits espanyols es van carregar dues generacions de joves preparats, amb estudis, amb dedicació, en canvi d’haver-los oferit gat per llebre, un dolç enverinat en canvi de robar-los l’esperança: un índex de desocupació criminal, treballs precaris, poques eixides professionals i un horitzó d’abisme. El robatori criminal dels diversos governs del pp (és el partit d’Europa de major nombre de militants imputats) i la seua ineficàcia, va estimbar el futur dels joves. És el que passa quan la política és a mans de polítics pocapena: els interessava una llufa el jovent, els seus estudis o la seua formació.

I els joves van pagar els plats trencats d’una crisi que vam patir per culpa de polítiques nefastes. Ai, però els joves decideixen, oimés què els interessa al poble, qui els proposarà i oferirà polítiques, projectes, programes, recursos, de lúdics i de professionals, d’estudi i de participació, de col·laboració i de solidaritat… Qui garantirà suficient finançament als valencians perquè els joves se’n puguen aprofitar? Sembla fàcil, ep, però si ho fos, ja tindríem la clau i l’horitzó més net, més culte, més lliure. Més jove.

 

 

Parlen de “jocs” mentre es vulneren els drets

Ahir vaig ser al camp del Llevant en l’últim partit de lliga. Aquesta vegada celebr+avem que l’equip serà en primera un altre colp, però jo celebrava com augmentava l’ús de la llengua, ahir, des dels seients dels voltants, des de la megafonia oficial, amb discursos fluïds, ben construïts, i des de la megafonia d’un dels angles on hi ha un estol d’afeccionats que, segons que diuen els històrics, es passen el partit amb clams i himnes animats per un que, casualment, ahir feia cantar en valencià cançons populars i tradicionals, i la resta del públic s’agafava amb una facilitat que animava la festa i la llengua: oh, si cada dia de partit la llengua servís justament perquè la gent visqués en valencià qualsevol moment quotidià.

A l’escola, per exemple, darrerament hom parla sovint sobre un programa de la televisió, Joc de trons, en canvi d’oblidar que tenim presos, que es vulneren els drets, que hi ha famílies que pateixen, que el país se’n ressent, que els jutges se salten les lleis mateix, la democràcia i la llibertat, i que n’hi ha partits que ho voldrien normal, tenir empresonada la gent honesta en canvi de mantenir partits corruptes, xenòfobs, franquistes, amb tot de rucs que passen per governants aprofitats.

Si, ho parla de qualsevol banalitat i potser que siga normal, sí, però a l’escola cal més serietat, major compromís, més feina en favor de la democràcia. Sense aturar-nos, sense deixar de pensar-ho, que n’hi ha que s’hi han jugat la pell per la llibertat, a la presó i a l’exili, mentre nosaltres ens passem el temps, entre més, parlant de jocs i de banalitats.

 

 

La burrera espanyola, com la numeració, és infinita

Els polítics empresonats per espanya. Els presos polítics. Els presos que ara són parlamentaris presos. Seran parlamentaris sense dret a treballar, ni a fer reunions, ni a parlar amb els mitjans. Els jutges d’espanya els prohibeixen de parlar, de treballar o de debatre, encara que els permetran d’anar i venir a les Corts espanyoles, custodiats, vigilats, mancats de llibertat.

Espanya fa el ruc, cada dia gira i gira en aquella sínia imposada pels jutges, pel 155, pel clavegueram. És espanya que gira en aquella roda sense trobar-hi l’eixida, perquè cada colp és més profunda la ferida democràtica, més fonda, gira espanya en una sínia on fa el ruc en un carreró feixista sense retorn.

Espanya inventa i improvisa sobre la marxa l’aberració democràtica que passarà dilluns, quan prenguen part els presos polítics públicament, davant el món. Amb aquest mateix patró, els jutges podrien decidir de tenir un parlament pres, emmanillat, mut, custodiat i vigilat, en canvi que el franquisme governe a l’ombra. NO els caldrien més colpistes Tejero ni Milans, ni reis borbons… Si els jutges (i el psoe i el pp) ja dibuixen com serà a espanya aquella cambra triada pel poble. Un cementeri polític tindria més vida o major diàleg, ves on ha arribat l’absurd espanyol, on ens ha portat aquest cul d’Europa que no es manté dret ni un segon més.

Tot això ho veurà el món dilluns. De fet, fa molt que milions de catalans ja ho han vist, per això no és estrany que hagen decidit de construir la seua República. Que només la repressió la manté en letargia, aparentment.

La clau valenciana a Bétera

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

 

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

 

Novecento revisitat, el feixisme infantil

Novecento és una gran pel·lícula, d’una època llarga i tan dura. Entre més, hi ha el naixement del feixisme més cruent i barroer. L’odi transmés de pares a fills, perquè els fills escampen l’odi en canvi dels pares. Avui n’hem tingut un exemple semblant a l’Ateneu de Bétera. Ja fa unes nits que passa, el mateix exemple, aquella cara rància de l’odi a través dels xiquets. No tindrien quinze anys encara, però s’estaven allà a la plaça jugant amb els mòbils, posaven músiques feixistes i himnes que haurien de ser prohibits. A espanya el feixisme està protegit i subvencionat. Ho hauríeu de pensar abans de plorar segons quins polps polítics.

El xiquets són xiquets, sí. Ignorància?, mala fel? Xiquets, que dirien els pares feixistes. De primer eren les cançons, després han entrat d’amagat per fer ús dels serveis. Podeu passar a pixar tranquil·lament, si en feu bon ús i no feu res que no faríeu a ca vostra. Una nit ens van llançar crits feixistes, una altra un petard gros, o un colp contra el vidre. Avui ens han llaçat uns gelats per empastifar els vidres de la porta. Hom diria que la cultura, el civisme, el compromís de l’Ateneu ha despertat una altra bèstia. No, no. No us equivoqueu. L’Ateneu fa allò que ha de fer. A l’agost van venir els pares a amenaçar-nos amb les banderes d’espanya. Quan algú vol amenaçar trau aquella bandera, ai. Van venir gent de valència també, a insultar-nos i amenaçar-nos.

La nit del sopar groc també van venir uns altres pares, a atacar la democràcia i el dret de reunió. Els pares ensenyen als fills com cal atacar la democràcia i les idees. A setembre van venir-ne més, aquesta vegada les amenaces es van transformar en atacs a la integritat física i moral. Mentre els feixistes, els pares, mantenien converses amicals i còmplices amb la policia local i la gc, des d’aquell local de la ferreria.

Però ara envien els fills: dotze anys, tretze, catorze: llancen petards, insults, gelats contra els vidres… Fins que prendrem mal, potser. És la democràcia que els ensenyen a casa, o al partit, el pp, vox, c’s, psoe (sí, d’aquests de bétera que són a les llistes d’ara també n’hi havia ensenyant l’odi), tots aquells partits del 155 que no toleren la democràcia, ni la llibertat, ni les idees. No toleren i prou.

Novecento encara té aquell esperit del cinema que volia explicar una història, un segle, una lluita entre filosofies i idees. A la plaça del Mercat de Bétera n’hi ha qui aprofita aquella sentencia: estudieu la història per a no repetir-la, sobretot si la història és tan carregada de males arts i pensaments contra els drets humans. No sé si ningú a l’escola explica els drets humans, a l’escola de Bétera vull dir. Però potser que caldrà començar la casa pels fonaments. Vet ací una vegada que espanya no volgué ser feixista, però…

La llengua sí que pinta malament, Carme

Si hom es mira la llengua a l’espill, ben deixondit i espavilat, no se sorprendrà d’espetar: tens l’aliacrà, tu. Una mica el tenim tots, l’aliacrà: una llengua d’un color lleig, llegíssim, pel que fa a l’ús. Com si teníreu la fel per la boca, sobreeixida o sofregida. Ma mare ho deia quan jo era un xiquet i em veia aquell color de cara color safrà, o verd o pàl·lid. Sembla que tingues l’aliacrà, fill.

Allò que diu Carme Junyent, com de malament tenim la llengua, ai, ens hauria de preocupar, perquè la mestra no està exempta de raó. No m’havia passat mai, aquest desànim, sinyors. Potser no convé, davant d’eleccions, malgrat els esforços de l’STEPV, la conselleria d’educació, una part de la universitat i escola valenciana, entre més GUAIX. Però ho tenim pelut, tan malament com narra Carme cada colp que li ho demaneu. L’ús de la llengua el tenim al furgó, i mentrestant tenim la TV3 prohibida a valència (100 mitjans espanyols contra un de valencià). No us pensareu que podeu guanyar el partit?

Des que li van aplicar el 155, a la llengua, els valencians patim un desequilibri de recursos que no és just, ni constitucional (ves que me la bufa la seua constitució-prostitució). A l’escola tinc una fotografia exacta d’allò que passa: a partir de quart de primària ja ningú no parla en valencià fora de l’àmbit obligatori. Fins i tot dins l’aula i en classe de llengua ho fan inconscientment. I en classe d’anglés. I encarta si han arribat a primer de primària que no tots l’han aconseguit de parlar amb naturalitat. Això és, en tres anys (de primer a quart) els alumnes d’una escola valenciana passen de començar a parlar la llengua a deixar de parlar-la per voluntat pròpia. I ves que jo sóc militant, soldat de la llengua, que no abaixe la guàrdia ni matant-me, insistent i persistent: voleu parlar en valencià! Ep, què feu, pocapenes! Com és que renuncieu tan fàcil a la llengua? Que no sabeu en quina escola hi sou? Que no sabeu en quin país vivim?

Tant se val, en uns anys hem demostrat incapacitat, hem sigut porucs, hem anat amb peus de plom, hem tingut por de xafar moll, i hem deixat l’obligatorietat en canvi que els joves renuncien sense adonar-se’n, sense obrir els ulls, sense que els polítics i els governs foren capaços d’una altra cosa que convidar de bones maneres, i els altres no han perdut el temps, de cap manera. Som pitjor que no pensem, molt pitjor, entre els joves: i si bé a l’escola i en el món editorial havíem fet un petit forat d’esperança, a les pantalles ja hem perdut abans de començar.

Carme Junyent ho diu, que en vint anys el català ha reculat, ha perdut, té davant un futur uf, agònic? A l’escola ho veig cada dia, cada dia, sinyors de la política. No ens toqueu la fava. Amb polítiques de submissió arribem a perdre milers de parlants cada dia, a partir dels deu anys. Si continueu fent el fava, davant les eleccions, perdem. Cada dia ho fem. Submisos i autonomistes, va, no siga que espanya s’enfade i encara ens envie plagues pitjors.

Carme J.

“La sobrietat del Botànic”, segons Antoni Marzo

«Una entrevista a un amic, que durant quatre anys ha fet un model de gestió política, econòmica i humana del territori. Potser que els veïns de Bétera li hauríem d’agrair tanta honestedat i dedicació»

Antoni Marzo es director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental de la Generalitat Valenciana, biòleg, gairebé 40 anys de treball en l’administració, i un compromés activista social i ambiental. És una de les memòries a Bétera, la persona que ha estat en tot de moviments, consensuant i arromangat per continuar endavant.  En la cèlebre classificació de Bertold Brecht, és en la categoria dels “imprescindibles”. En esta entrevista del Bloc de Bétera, repassa les millores introduïdes en la gestió del Medi ambient del govern del Botànic, posa en valor l’acció de govern a Bétera en els últims quatre anys i destaca com d’important és “enfortir la posició de Compromís en política.

– Com valores la teua experiència en el govern de la Generalitat?

Ha estat una experiència apassionant i engrescadora. No vaig dubtar a acceptar el càrrec quan m’ho van proposar, perquè de sempre he sigut socialment inquiet; m’oferia la possibilitat de participar en la pressa de decisions per a millorar l’estat dels sistemes naturals valencians, preservar la biodiversitat, crear entorns més saludables i salvaguardar la qualitat de vida. He de dir que la gestió no ha sigut fàcil, entre d’altres raons per com estava la Direcció General a l’inici de la legislatura, el juliol del 2015. Des de 2009 s’havia perdut el 79% del pressupost i el 75% del personal.

—Què destacaries de la teua gestió?

Ens vam trobar una conselleria que no responia a cap visió estratègica, que només perseguia clientelisme i acontentar amistats. El primer que vam fer va ser recobrar la coherència del treball, generar objectius i línies de treball que s’adreçaren a la millora dels espais naturals i a preservar els beneficis ecosocials que aquests espais procuren a la societat, els anomenats serveis ambientals o ecosistèmics. “S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços en la millora de la vida quotidiana de les persones”. Vam paralitzar el procés de privatització encoberta de les muntanyes públiques valencianes, que eren subhastades per a explotar-ne industrialment la biomassa i reorientàrem la gestió forestal a la preservació i millora de la funció que les cobertes de vegetació exerceixen per a la protecció dels recursos naturals essencials del territori: aigua, sòl, qualitat de l’aire i biodiversitat de fauna i flora. S’ha redreçat el model de gestió dels Parcs Naturals, professionalitzant-ne els directors-conservadors, creant documents estratègics per als propers anys i incrementant la participació social a través de les Juntes rectores. Vull ressaltar la línia de restauració d’hàbitats naturals, que actua sobre una gran diversitat d’ambients, des d’àrees forestals a marjals litorals o sistemes dunars, a fi de revertir els processos de degradació. En total s’invertiran en aquests projectes 65 milions d’euros, cofinançats per la Unió Europea mitjançant el programes FEDER. Durant quatre anys, s’ha fet un gran esforç per recuperar la capacitat de treball i millorar la plantilla de personal. El 2019 s’ha incrementat el pressupost dedicat als espais naturals un 117% respecte a 2015 i s’han reforçat les brigades dedicades a la conservació i gestió dels Parcs Naturals, a la sanitat forestal i a la neteja d’àrees recreatives.

—Com ha millorat el dia a dia dels valencians en els darrers quatre anys?

S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços importants en la millora de la vida quotidiana de les persones, amb normatives i polítiques avançades i valentes, sense fer escarafalls ni esdeveniments faraònics, tot i que el problema del finançament crea dificultats per a desplegar com es voldria les diferents polítiques socials. Tot això s’ha acompanyat d’una gran austeritat en les despeses que han generat els polítics a nivell personal durant quatre anys, un fet que crec que els honora i que no és prou conegut. Amb els anys que porte a l’Administració, mai no havia vist res de semblant. En quatre anys no hi ha hagut cap concessió al dispendi i al luxe.

– Ets en les llistes de Compromís per Bétera en les pròximes eleccions locals. Quin balanç en fas?

De primer ressaltaria haver aconseguit sanejar econòmicament l’Ajuntament, superar una situació d’endeutament i convertir-la en una de superàvit milionari que ha de permetre que en els propers anys es puguen escometre accions importants en benefici del nostre poble. Fóra molt important enfortir la posició de Compromís. Tot això s’ha fet sense renunciar a una programació cultural estable, a la millora dels serveis de biblioteca, a albergar una seu de l’Escola oficial d’idiomes, a donar suport a les associacions, a millorar els serveis socials, a realitzar inversions de manteniment de camins rurals, a construir col·lectors o a renovar i incrementar la dotació dels parcs infantils. D’altra banda, cal esmentar l’esforç de regidors i regidores a fi d’atraure i agilitzar obres i serveis que depenen d’altres Administracions o que necessiten de subvencions externes, com la variant nord, la construcció del nou institut, l’ampliació de la depuradora d’aigües residuals o la restauració del castell i la construcció del museu de les tradicions.

– Quines seran les prioritats per a la pròxima legislatura?

Pel que fa a Medi Ambient, en els propers quatre anys Bétera s’implicarà de manera decidida en la transició cap a un model de poble ambientalment més sostenible i en la lluita contra el canvi climàtic. Iniciarà el desplegament de la infrastructura verda, generarà una estratègia d’economia circular, posarà en marxa un Pla de millora de la mobilitat, impulsarà l’Ús de les energies renovables, fomentarà l’Agricultura ecològica i de residu zero, conservarà i millorarà el patrimoni natural… Serà un llarg camí necessari si no volem comprometre la vida de les generacions futures.

*entrevista publicada al web de compromís Bétera el 26 d’abril de 2019