Espanya no em representa

Espanya no em representa, ni ací ni a Europa. Potser perquè sóc dels que van votar candidatures que espanya ha prohibit que ens representen: espanya prohibeix la llibertat, l’expressió i la representativitat. Potser per la mala praxis, i l’ús i abús de fons reservats per atemptar contra la llibertat siga una raó suficient… Si bé la meua opció triada no va ser majoritària a València, el meu vot ajudà a triar aquells homes, que espanya prohibeix que tinguen legitimitat. I el meu vot ha de tenir el valor de qualsevol vot. Si no és que n’hi ha ciuatadans de primera i de segona o tercera. En democràcia això no fóra vàlid, però espanya no l’és, una democràcia, sinó una disfressa camuflada, que va ensenyant tot de tòpics i modos autoritaris, del seu particular règim tan històric com fatal.

Espanya no només no en té, de tradició democràtica, és que té arrel feixista, tradició feixista, filosofia feixista de viure.

Contra la llibertat de les idees, contra la democràcia, contra la llibertat dels pobles. Això és espanya, i justament per això i per més pals a les rodes dels drets universals, espanya no em representa. Sí, els seus jutges aviciats, la seua estructura postfranquista, fa que tinga representació a Europa, fins i tot una representació que és major que no la meua, però a mi particularment no em representa.

Espanya atenalla, va contra les idees, contra la investigació científica, contra la inversió en universitats, en escoles, en l’estudi i en donar possibilitat als joves. Com voleu que això ens represente, si és un model de política casposa tan reaccionària com idiota.

Espanya no em representa perquè defensa uns valors autoritaris, eclesials i militars que són lluny dels ideals universals més lloables: em poden representar els ideals del poeta Lorca, de Mandela o Chomski, d’Estellés o Fuster, o aquells que garanteixen la dignitat, l’home, l’ésser, la llibertat.

Per això espanya no em representa. No té cap autoritat moral sobre meu,cap ni una, ni moral ni ètica, ni filosòfica ni científica. Espanya s’empara en el cretinisme que s’ha encarregat al llarg dels segles de lluitar contra la veritat, el coneixement o l’estudi. Per això que no em representa.

Potser que espanya tinga la força que empara la violència, l’agressió gratuïta, la immunitat de l’amenaça i la repressió. Una llei contra els pobles i contra els homes, als quals empresona per les idees o la política. Tot això no em representa.

I com que espanya és irresoluble, perquè avantposa corrupció, elit, amiguisme, íbex, borbonia, franquisme i política de segona divisió (el cas del psoe ja és paradigmàtic), hom pensa que Europa és per damunt, salvable, malgrat que és a mans d’estats corruptes com espanya o frança. Per això reivindiquem la llibertat i la representació a Europa. Hi confiem. Però no serà per sempre. Que no.

Perquè altres aliances entre pobles són possibles, per bé que no siguen econòmiques. I justament per això poden ser més eficaces i moralment vàlides.

Neurociència i escola a l’Octubre (2)

Segon comunicat sobre la jornada de neuropsicopedagogia que organitza a València la Universitat de Girona, la Fundació Carme Vidal Xifre i AkoeEducació, amb el programa de les comunicacions que s’hi faran a l’Aula 1 de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Al llarg de la història de la pedagogia, grans mestres van saber fer, sense els avenços de la neurociència, és cert, però aquest mestres reunien unes condicions extraordinàries: professionalitat, investigació i un deliri lector fora de mida.

L’estil fa l’home, diu Martí Domínguez que diu el compte de Buffon. I potser la ciència ja hi era en aquells mestres que només havien d’estudiar investigar la seua pràctica i avaluar-la cada dia, per desxifrar si l’experiència els feia avançar en favor de l’escola.

Ara la neurociència ens facilita el camí, en conèixer com actua el cervell, com podem ajudar amb criteri els alumnes, i de quina manera podem atendre millor les famílies. Lucreci (s. I aC) pensava que la ciència imperaria, per com aportava tants d’avenços. Però si hom es mira la realitat, alguna cosa no ha funcionat i potser encara no funciona com voldríem. Però l’esperança en la ciència no defalleix, al contrari, i la investigació neurocientífica aporta llum i arguments. Però, de quina banda són els mestres?, a quina postura hi juguen?

Si us voleu decantar de l’un costat, no dubteu a passar per l’Octubre dissabte. Sereu benvinguts.

 

La República i la història al Villar

Dissabte republicà al Villar, els Serrans, amb un jorn sobre la memòria històrica. Amb debats, xerrades, documentals i itineraris històrics.

Contra els pocavergonyes i els cagamandurris del psoe, que es deixen governar per empresaris corruptes, o borbons, o tota mena de delinqüents que viuen de llepar i mamar i enganyar.

Homes i dones que van jugar-se la vida en favor de la llibertat, seran reconeguts dissabte 21 al Villar, i encara sort que els podem recordar un colp l’any, sense ajuts, ni mitjans, ni recursos, per com ens roben allà i ací, polítics i galifardeus.

Avui mateix que el psoe autoritza un reconeixement a Jose Antonio —aaahhh això què és, us demanareu!— doncs és feixisme, senzillament. Doncs avui mateix,  el pocavergonya “Pedro i el lobo” recorda l’Ascension Mendieta, en canvi de mantenir presoners polítics, i untar-se els dits amb l’ïbex, pobre dissortat o sangonera, que no fóra pitjor ser ruc però honest. De malparits, el món en va ple, i aquell terme espanyol fa niu i s’escampa com el fang i l’aigua, un tarquim tan pudent no podia sinó empastifar-nos l’esperit: ara diuen que espanya ens avançarà uns milions als valencians, milions que prèviament ens havia robat, i que ens els cobrarà doblement, amb crèdit i rèdit. I encara el MH Puig ho ven com un èxit de gestió. Que els milions encara han de venir, ai…

Memòria històrica, finançament i dignitat, ves com fa espanya per emmerdar la història, els drets universals i l’ànima d’algunes dones que van lluitar contra tot això que representa el psoe i un règim podrit.

Per cert, si voleu participar d’aquell jorn sobre la història, podeu enviar un correu a… villardelalibertadvillar@gmail.com

Neurociència i escola al Centre Octubre (1)

Dissabte presentarem a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, els treballs finals del màster “Diagnòstic i Intervenció en Neuropsicopedagogia” que ha dirigit durant dos anys la professora Carme Timoneda, de la Universitat de Girona.

És una activitat oberta a mestres que vulguen escoltar les conclusions d’un curs que prova d’activar a l’escola les descobertes que la neurociència posa a l’abast de l’escola per millorar l’eficàcia de l’educació. Diu la professora Timoneda “Si no serà important tenir en compte en el dia a dia dels centres, el cúmul de de vivències que els alumnes s’emporten posades en el seu magatzem de memòria emocional que ha de contribuir a fer que se senten més segurs o no d’ells mateix.” N’hi ha molt a fer, conclou, per això és important que els mestres coneguen el funcionament emocional del cervell i la transcendència dels actes comunicatius més quotidians (un somriure, una mirada de duresa, un tracte afectuós, un crit…).

«La societat canvia, o trobem que canvia sense parar, la ciència avança, ens fa avançar (?), però l’escola, ai, pesa, com si la inèrcia no la deixés anar al ritme del món…»

Si dissabte 21 de setembre no trobeu que res puga fer més pes que això que us presentem, sereu benvinguts, només que siga per cercar peixos al cel.

El jorn “La neurociència entra a les aules amb ulls de mestre” es farà a l’Octubre CCC al carrer Sant Ferran de València de 10.00 a 14.00, organitzat per la Universitat de Girona i la Fundació Carme Vidal Xifre. (Fins a omplir l’aforament)

 

Espanya sempre amanaça, valencians

Com que la ruïna d’espanya és a tocar, que el forat és irreparable, el govern valencià fa mans i mànegues per ordir retallades d’ací i d’allà per quedar-se amb allò bàsic, si arribarem a caminar nuets: entre més, ara els tocarà de patir als instituts d’estudis comarcals i locals del país, que si ja fan volantins per mantenir-se entre vius i morts, caldrà que doblen els esforços, perquè al calaix valencià no n’hi ha sinó teranyina i mosca blanca. Encara sort, diuen a espanya, que no ens emportem també el calaix, si no us anem a donar res, però res de res.

—I potser que us robem també la teranyina, per deixar-vos com el plateret i tant de bo la mosca blanca us remate, si no ho ha fet la dana o la gota freda…

Per cert, diuen que el ninot del psoe volarà per damunt les comarques del sud, però de diner no en traurà gens, que el necessita pa pagars borbons, vaixells militars, iots, campanyes i butxaques agraïdes: fiscals, jutges, i colles de lladres i serenos pròpies d’ells.

Sí, ens avisen que ens preparem, per retallar en cultura, en art, en publicacions, en lectures, en treballs d’investigació, que res d’això no ens cal mentre tinguem futbol i bous, això sí que anirà subvencionat, perdonat i delinquit, des del psoe, però la cultura i el viure d’aquestes institucions comarcals guardeu-les en el reliquiari, allà on teniu penjada la corbella; si no és que traureu la corbella i direu prou, prou de robar-nos, d’amenaçar-nos, de burlar-se’n.

Els diners que diuen que no ens donaran ni per a engrunes, valencians que encara lluïu la bandereta al canell o a l’espillet del cotxe, són nostres, de tots els valencians, robats un dia i un altre, any rere any, i en van més de cent: que ells, els espanyols, diuen que els necessiten per a lo seu i els seus capricis… I aquells que teniu el fang a casa, l’horta ofegada i la fruita podrida, ja us ho fareu per sobreviure, malparits, si només que sou valencians.

Per cert, ahir Consum ja venia les clementines de sudàfrica a 2.90 el quilo, sembla que ja prevenien que les mandarines valencianes no valdrien ni un pet: fins i tot els nostres ens ataquen, si serem malparits que en els collons ensopeguem.

Jutges, déus o feixistes?

S’ha de ser malparit i feixista o combinar les dues coses (en realitat són inseparables), per obligar el MH president Torra a presentar-se a un judici acusant-lo de mantenir una pancarta de llibertat d’expressió penjada del balcó.

Un jutge,o dos o cent, poden tenir en escac un país només per una qüestió de llibertat d’expressió?

Poden atacar la dignitat o la màxima representació d’un país només per caprici o deliri? Són tant per damunt la realitat, la decència o l’humanisme?

Ho són. El franquisme era això. Aquesta espanya és això. El psoe o el pp, és això.

Perquè això és el que passa quan la justícia espanyola és a mans de feixistes, d’hereus d’assassins franquistes que han ocupat, assaltat, envaït tots els jutjats de l’estat, els d’espanya i els de la resta d’autonomies. Una majoria de tribunals són a mans d’aquell ideari que va matar el president Companys, el poeta Lorca, o el mestre Antonio Benaiges. I també van assassinari milers de valencians a Paterna, mestres, llauradors, metges o polítics, aquells i els seus hereus són els que ara decideixen què, què podem dir, què podem fer, que podem penjar en un balcó, si a ells els passa per la fava de castigar la llibertat d’expressió, o la llibertat de pensar, de dir, de proclamar què volem ser.

Déus o feixistes, aquest jutges van passats de frenada, de rosca, emborratxats de poder, de pensar-se o sentir-se per damunt la democràcia i fins i tot per damunt d’institucions com l’ONU, la Unió Europea o els Tribunals Internacionals. Són déus per damunt els Drets Universals, per damunt l’honestedat i l’honradesa. Són capaços de perdonar crims horribles, corrupcions diàries, violacions, en canvi d’atacar mestres que posen en debat què passa al món, o presidentes de parlaments que respecten el joc democràtic per al qual han estat designades.

Déus o feixistes que fa anys que perdonen tot de crims de grups ultres, que minimitzen atacs i violacions de drets, que s’excusen davant l’allau de barbaritats comeses per parafeixistes d’ençà de la transició i més a prop encara, que s’emparen d’aqueix estil perdonavides.

Déus i feixistes que han autoritzat tot de tripijocs i negocis ruïnosos per a la hisenda pública quan els diners anaven a butxaques amigues, a la llotja de l’Íbex, al cap de tants Florentinos sobre els quals s’ha bastit la indecència econòmica d’una espanya que és un femer, un niu de serpotes entre més de jutges, empresaris, militarots o encara coses pitjors: això és la borbònia i entre més el seu cos de jutges, que emparen el crim en canvi de criminalitzar l’assumpte més innocent i innocu.

Davant els crims comesos per presidents espanyols del pp i del psoe (que van incloure la planificació d’assassinats, o la participació aberrant en guerres), els jutges espanyols persegueixen catalans, siguen presidents, mestres, joves, poetes, músics… tant se val. Ells són déus o feixistes. O totes dues coses.

Fins i tot són capaços d’impedir una mala llei de contribució turística o sobre els medicaments, però són incapaços (conscients i conspiradors) d’aturar el finançament desigual contra valencians i catalans. Incapaços d’aturar el genocidi econòmic que patim anys i panys, governats per aquell desordre. A mans de déus o feixistes o de totes dues coses.

El feixisme no s’ha d’acatar mai

Si hom llegeix avui la portada de Vilaweb, no em direu que no n’hi ha per a caure mal! La metàfora dels “cadàvers franquistes” és boníssima, per tan real com s’assemblen als morts, aquells quatre o cinc o cent de l’any judicial: a borbònia, allò sembla que els agrada tan com el robatori contra les nostres hisendes públiques: els collars de xapa, els vestidets i els brodats a les mànegues, la pardaleta, la creu, la campana i els olis de la veritat, els medallots, els escapularis, els canelobres… Són la inquisió del segle XXI, i Buñuel en faria una de bona, amb aqueix posat de malaguanyats tan vampiresc: perquè en definitiva, ells volen sang, ens trauen la sang, en fan, de sang, per haver de mantenir-se…

Ací en tenim cinc contra els drets humans i contra els valors de la llibertat i el respecte, defensors a ultrança de la violència i l’agressió, del lladrocini i pitjor de tot, de l’amoralitat. Un equip contra el coneixement i l’humanisme, vet ací què representen aquests estaquirots que es pensen per damunt del cel i del purgatori, si poden arribar a tenir mala ànima.

I d’això d’acceptar i acatar que ja prediquen acòlits, franquistes, mitjans, i catalanets de pa sucat, una merda! El feixisme, vinga d’on vinga, no s’ha d’acatar mai, perquè fóra acatar la violació, l’assassinat, l’abús, i els crims que aquests i aquells que representen van fer des de la guerra ençà. Acatar una merda, més clar!

Una altra cosa és, com ja va dient el psoe i els seus criminals, que cal emportar-se a la força els presos a espanya, una altra cosa és la seua violència continuada, la seua agressió perpètua, consentida i atiada per tantes institucions, mitjans, polítics, fiscals, jutges o partits… Ni acatem ni ens rendim, si no és per la força de les armes, que no trigaran a apuntar-nos, a amenaçar-nos. Perquè de raons, de llibertat i de respecte pels drets, aquells no en tenen ni en coneixen. Mala metàfora no és que, per ells, a borbònia, els representants màxims de la llibertat siga la gc i la policia, caguendena!

*El pas següent a la desobediència civil i pacífica, benvolgut MH president de la generalitat fóra una ordre de presidència de llibertat de tots els presos polítics. Llibertat i avant. Obrim les presos, redéu, i prou d’anar a dir bona nit!

 

Del camp a l’escola, espanya ens arruïna

Divendres vam ser al tast de vi rosat, on els ponents posaven en qüestió la política valenciana sobre el camp ( de l’espanyola no cal ni parlar-ne, perquè té l’objectiu d’arruinar-nos). Potser per això, el meu amic Apa va comptar quants membres de la conselleria d’agricultura hi van participar: zero! Ni tècnics ni directors generals ni la consellera: potser perquè parlàvem del camp, donàvem dades, denunciàvem que Freixenet i Cordorniu han pactat la rüina dels preus del raïm (ho va dir algú de pes quan ja havíem tastat tres vins rosats de caure de cul, els dos primers valencians (castell de Bétera i Forcallat), el tercer de la terra Alta, un garnatxa peluda sublim… Així que ja no guardàvem formes ni protocol i parlàvem ras i curt sense pèls a la llengua: a la conselleria no tenen ni idea del camp. Ni idea. Ara, que si passem a comptar quants llauradors n’hi havia, o representants de les cooperatives, o dels sindicats agraris, la quantitat no millora gaire: uno o ninguno, que deia Llorenç (cap ni un, xa). Així que si els llauradors penseu que el camp l’adobarà la processó de la pastora, o la missa major, o l’ajuntament, o europa, ja podeu bufar i agafar l’hamaca, ni el vi ranci no us traurà el pesar.

Una llàstima que una activitat de tant de goig tingués tan poca resposta per les persones a la qual anava destinada. Però les coses són així i cal continuar: de fet dissabte el grup de teatre de l’Ateneu, Zorongo, va fer una estrena en valencià de l’obra TRES, que ja havia representada en espanyol: però les circumstàncies van poder contra el teatre (el campanar de Bétera es va tornar xirivia, que les tres protagonistes van haver de parar tres vegades, i encara quan venia gairebé el final d’aquella comèdia fresca i carregada d’humor, la pluja va entorpir el desenllaç, corrent a apagar llums, plegar veles, entrar la decoració, la taula, els focus, i de nou l’humor que venia rodat: la Pastoreta, la processó de la maedéu trobada a Bétera semblava que volia entrar en el corral de l’Ateneu a beneir els descreguts i els ateus, i encara sort que només era la baixada, perquè ens va deixar sopar tranquils entre amics i converses i vins negres i rosats i caves.

Era el preàmbul del que passarà el cap de setmana que ve a Olocau, amb el nou Aplec del Camp de Túria, que ja deveu recordar que és un encontre de llibertat i de futur per la comarca i pel país, però entremig, dilluns mateix comença l’escola i començarà amb el recordatori a dos protagonistes de primera fila. Carme Miquel i Llorenç Giménez. Nosaltres, a l’escolagavina, hem preparat un jorn especial per recordar Llorenç, i aplegarem tots els xiquets i els explicarem què farem , doncs un dia d’escola de contes, de rondalles, d’acudits, d’equilibris, de jocs, i de compromisos socials i polítics: sembla que en recordar Llorenç, entre rondalles i riures, els protocols i els mitjans no expliquen el nivell de compromís social i polítics pel país i pel territori, per la llengua i la llibertat que assumia… “A la làpida escriviu-me País Valencià!”

Per tot plegat, pel camp, pel teatre, per l’escola, per Llorenç, comencem una altra setmana tan farcida com esperançadora, perquè el món no para, i ves si encara haurem de plantar els arbres sense fer els clots. Però, i a Catalunya, què diran els mitjans del lladrocini que passarà dimarts? En favor de totes les repúbliques, les que són vives i les que ho seran a poc que siguen lliures!

El vi, la terra, el país: un nou colp contra el camp

Els llauradors valencians es manifesten a Requena, la Plana d’Utiel, pel preu del raïm, que segons asseguren, han pactat les grans empreses celleristes per arruinar-los expressament, manifesten plegats els sindicats: un preu que enfonsa encara més l’ofici, davant els ulls d’una política espanyola feta a posta contra el camp. Com que el raïm afectat és el que va destinat al vi i al cava, aquesta vegada la protesta-tractorada coincidia amb les reivindicacions dels llauradors catalans. Ara el raïm, abans les pomes, sempre les taronges, tant se val. Els productes valencians a mans de polítiques i polítics espanyols van de mal en pitjor; el camp valencià fa anys que tremola, que es mor… Tampoc no sembla que les polítiques “provincials”, autonòmiques o regionals facen gaire forat en la crisi. Els últims quatre anys el Govern del Botànic no ha fet ni aire al camp, ni bufar, ni fer cas… Ni ajuden ni milloren el caos que vivim. Aleshores què fa la conselleria d’agricultura? Reparteix albarques? Es queixa pel clima? O es prepara per reorganitzar el camp?

Hom es pregunta com és que el vi i el cava, que d’uns anys ençà viuen un reviscolament econòmic i empresarial, que posa cura i qualitat en els nous productes i els petits cellers, encara ha de patir les polítiques abusives dels grans majoristes.

Justament en unes hores, l’Ateneu de Bétera acollirà una jornada sobre el vi, el territori i els grans cellers valencians (grans per la qualitat) i posarà a debat les problemàtiques, les solucions i les causes que ataquen el camp valencià i la vida dels llauradors.

Sobre el títol “Un Jorn sobre els rosats”, un vi que és una tendència, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i el mateix Ateneu han convidat l’Aula Vinícola que dirigeix l’enòleg Joan C. Martín, a coordinador una xerrada debat d’interés: hi són convidats el president de la DO (denominació d’origen) Catalunya, Xavier Pié, el cap d’estudis de l’Aula, el professor Andrea Gabrielli, un expert en vins italians, i el mateix Martín. I encara s’espera que hi haurà més experts a Bétera, si el problema serà gros.

Per aquesta jornada, els organitzadors han convidat expressament tècnics de la conselleria d’agricultura, la mateixa consellera, Mireia Mollà, i els presidents de diverses cooperatives de la comarca. També s’haurien de sentir convidats els presidents i secretaris de la Unió de llauradors, o més responsables de la política agrària dels valencians, a veure si plegats deslloriguen què poden fer els llauradors per salvar el camp.

Si la cosa no acaba en fallida, l’acte acabarà amb un tast de sis vins rosats bons i boníssims. Si hi veniu ho comprovareu.

DIVENDRES 6 DE SETEMBRE, 19.30H ATENEU DE BÉTERA PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 (EL CAMP DE TÚRIA)

El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!