L’escola farà paper aquesta setmana

Els estudiants universitaris i la universitat ja tenen edat per decidir de parar les classes aquest dies, per afegir-se a guanyar el referèndum des del carrer. Però l’escola no sembla que ho puga decidir, això, sense rebre per tots els costats com adoctrinem els xiquets en favor de la llibertat. Ni en favor de la llibertat, mestres, ens deixen ensenyar. En canvi, l’escola sí que pot explicar i ensenyar què fa la gent d’un poble per guanyar la democràcia. Llibres, textos, històries, vídeos, documentals, n’hi ha a manta, recursos de molt d’interés adaptats didàcticament per a l’escola. Potser que d’ací uns anys, aquests “dies de Catalunya” figuraran en les millors lliçons per ensenyar la il·lusió d’un poble. Gent de qualsevol edat, gernacions arreu de places i carrers a ciutats grans i petites, als pobles, entusiasme, concerts, discursos, accions creatives, imaginació, pacifisme, regals, flors, una invitació a la història dels moviments universals, polítics, socials, cívics, molt multitudinaris en favor dels pobles i del poble.

Entrar a classe dilluns de matí, 25 de setembre de 2017, i escriure a la pissarra la paraula “DEMOCRÀCIA”. Va, comencem, xiquets! Comencem per veure quina cara fan, les expressions que posen, demanem que els xiquets s’expressen, posem-nos a debatre, a apuntar en fulls en blanc, reciclats, blancs, de color, què diuen a tres anys, a quatre, a primer de primària, a quart, a sisé, a secundària. —Com explicaríeu què vol dir la paraula?, com la viviu cada dia?, per què ho sabeu, que vivim en democràcia? Una cançó que us porte, un paisatge, una imatge…

I totes aquelles idees, totes sense excepció, que pengen de la paret, de les parets de la classe, del passadís, de l’escala, de la porta de l’escola, si cal. Telefonem a l’ajuntament i demanem-los de posar les idees dels xiquets a la plaça. Parlem-ne de les idees.

Ep, si no tenim idees podem connectar-mos al món; voleu que engeguem l’ordinador?, la xarxa?, voleu que posem a Youtube la paraula democràcia, a veure què passa?, a google? I si fem un exercici de posar en dues columnes conceptes, idees, paraules d’allò que és i d’allò que no és democràcia? Qui vol començar? Un dibuix?, una pintada?, un grafit, què us recorda i us diu la paraula democràcia?, heu escoltat les notícies, a les televisions que engegueu a casa, res sobre democràcia?, què en diuen els pares, què us diuen?

L’escola que no tanque, que no envie els xiquets al carrer, que els faça participar, pensar, debatre, aprendre en llibertat, en democràcia. Fins i tot que l’aula puga decidir què farem, avui, aquesta setmana, en un referèndum. Per aprendre. Per aprendre a viure en democràcia des de l’escola.

Per voler la democràcia!

Han passat tres o quatre dies del colp d’estat d’espana a la democràcia. No ho oblidem. El govern de Catalunya, uns polítics valents, la força de la CUP, uns pocs diaris amb periodistes que “informen”, però sobretot, els milers de ciutadans que són al carrer, canten, aguanten, defensen pacíficament allò que volen, han aguantat el primer embat important contra la democràcia. Però el colp hi és. L’amenaça, la intervenció, la vergonya de nou d’Europa.

La conxorxa del pp i els jutges, emparats en interpretacions de lleis xafarranxo, com més va més pocasolta i menys democràtiques, amenaça la convivència a Catalunya i, de retop, a espanya. Si la violència i la violació de drets és l’única arma política, la història que escriurem serà la dels pocavergonyes, que es mouen còmodes en la dictadura.

Però què passa a València, a les Illes, a Euskadi, a Galícia, mentrestant? Fins i tot a Madrid? Ja els convé aquest colp?, aquesta amenaça a la democràcia?, o troben que, com és a Catalunya, a la resta la deriva extremista d’espana no els afectarà?

Espana està endeutada fins als ulls, no pot pagar ni les pensions, cada setmana ha d’agafar més crèdits, el deute ja és insalvable, per això ara controlen les finances catalanes, que sembla que estretes i minses, són més fiables, més segures que no les espanoles. I si penseu que el control d’aquests diners d’aquell “xulo” de Montoro, evitarà que continuen robant-nos, anem errats. L’atac a la democràcia del mediocre Rajoy, amb el consentiment del psoe i els altres, és també una fugida del desastre de corrupció del seu partit, que té suficients afers com per il·legalitzar-lo. Però, ai, ací topem amb els tribunals, amb els borbons, amb el poder fosc d’interessos i famílies que li permeten el joc brut, en canvi que se salve el pp, i ells continuen berenat-se espana per damunt de pàtries, ètiques, o banderes.

El feixisme torna, si és que se n’havia anat mai, a cara destapada, i en sentir-se amenaçat per aquest cant de llibertat que es cou a catalunya, tem de perdre els privilegis dels darrers cent anys. O dos-cents. Per això atien odi, els militars de la GC, els policies dels vaixells, al davant de tot a mantenir el colp, els privilegis, els estàndars espanols en favor dels interessos d’un pocs. Democràcia?, Europa?, llibertat d’expressió?, a prendre pel sac, qdeuen pensar, mentre ells continuen mamant. Total, que els podria fer Europa…

A Catalunya hi ha un poble capaç, entusiasta, rialler, fort, d’un esperit lliure i democràtic com a espana no esperaven. Estaven acostumats que, cada colp que érem en un punt d’inflexió, agafàvem els diners, o les llenties, o els privilegis… Però ara, no. Ara va de veritat. Per primera vegada després de la República, que aquells tenen la por al cos. I si Europa ajuda Catalunya, i no torna a vendre’s per tercera vegada, en canvi de consentir corruptes facinerosos per compte d’aprofundir en la democràcia dels pobles, s’obrirà un nou estat que farà molta enveja. Fins i tot als espanols els podria convenir el model i la col·laboració. Perquè el deute, sinyors d’espana, ni robant a Europa! I la resta són pel·lícules amb les quals eixirem perden tots.

Trons i llamps, que no són de pluja

Uns amics treballen avui per la recuperació de la memòria històrica dels valencians. En concret, estudien documents i imatges del camp de concentració de Portaceli, el Camp de Túria, perquè preparen unes jornades en favor de la democràcia, de recuperar la dignitat de tanta gent assassinada als peus de la Serra Calderona, allà on ara hi ha el camp gran d’oliveres a l’entrada de l’hospital doctor Moliner, al terme de Serra.

Això després d’un altre jorn per a la història de la democràcia a Catalunya. El 20 de setembre, després de l’atac feixista contra les institucions de la generalitat, el poble va donar una altra lliçó al món, fins ben entrada la matinada, defensant el carrer, les institucions, les seus dels partits, els seus polítics, el govern. És un moviment imparable, que alliçona també d’emoció. Ahir es va destapar la conxorxa del govern d’espanya contra la democràcia, amb l’excusa del referèndum. L’organització de vaixells caserna, que podrien convertir-se en vaixells presó, és, com diu Vicent Partal a l’editorial de hui, un fet d’una gravetat extrema, en una democràcia. La democràcia a espana s’ha acabat, ja fa dies, per les pressions i el setge militar de la guàrdia civil contra Catalunya. I sobretot, perquè aquest paper de la GC no ha canviat mai, era en temps de Franco i és avui, el mateix paper, el mateix esperit amenaçador, el mateix rostre feixista.

En cinquanta anys, aquells governs d’espanya que es diuen democràtics, s’han vist incapaços de fer net, de recuperar la dignitat, de mostrar que tenien la voluntat de restablir la democràcia. No parlem dels privilegis a fundacions feixistes, militars o eclesials. parlem de consolidar una democràcia mínima, de tall europeu, que pogués créixer i guanyar amb llibertats i privilegis per a tots els ciutadans sense excepció, nadius, forasters, estrangers, migrants o immigrants, sense distinció. No només no ha sigut possible, l’empresa, sinó que la resposta al clam de demanda d’independència d’una de les parts de l’estat, condició que aplega la carta de les Nacions Unides i la carta d’Europa, ha sigut la violència, el colp, l’assalt contra la democràcia mateix.

Ho diu el mateix president espanol, Mariano Rajoy, un dels homes més mediocres de la política dels últims cinquanta anys, que encara té mesures pitjors i no dubtarà a aplicar-les. Çò és la mateixa mesura d’un maltractador: —t’has guanyat que et mate!, i acaben matant.

I encara n’hi ha que es pensen que no li manca raó i que potser farà curt. Ves la burrera i el fons d’una gent que es pensava que era democràtica, de convicció. Però en veure les orelles de la llibertat atien el foc policíac o militar: milers d’homes amb armes a adobar un problema polític!

Catalunya serà lliure, tard o d’hora. Allò que alguns provocaran en el camí d’aconseguir-ho serà d’una irresponsabilitat gravíssima.

Els amics continuen burxant documents, imatges, testimonis del camp de concentració de Portaceli. Hi van tancar milers de republicans que havien perdut la llibertat i l’esperança. N’hi ha fosses encara per descobrir, amb centenars de morts anònims, sense memòria, per una mala interpretació de la llibertat que uns pocs van pactar durant la Transició. A conveniència. “No, no toqueu res, no alceu més pols, no siga cas que la democràcia que signarem, tan prima i amenaçada, desperte els marianos de torn, els icetes, arrimades, tejeros, o ves a saber si aquells set professors universitaris que reclamen més mà dura, més colp, més feixisme.”

Europa ja pot baixar a Catalunya a aprendre. Si més no tants polítics com tenen tanta responsabilitat democràtica.

Gràcies a tants milers com ahir ens vau tornar la dignitat de ser. Per molts anys!

 

Defensar Catalunya és defensar València

Clam en favor de Catalunya: a les 20.00 concentració a València, contra el colp d’estat a la democràcia, a la dignitat, a la llibertat dels pobles.

Carrer Colom, davant la delegació del govern d’espanya.

 

Malgrat que la lògica violenta anunciava que això d’avui podia passar —ja sabem com entén la política espana—, el colp sempre fa mal. Ara cal coratge i no arrugar-mos del melic. Arromanga’t els camals i cap a València, xa!

 

Tant d’entusiasme, com el volen parar?

Deu dies d’infart, fins a l’1 d’octubre. Deu dies que canviaran el món, almenys el nostre, proper i tan viu. Deu dies que serem centre de la mirada occidental, per com d’important és allò que passa a Catalunya.

La inèrcia espanola no canvia, com més va més duresa, major repressió, més ridícul internacional. La torpesa política no té fons, i cau a l’infinit. De tot plegat, les actuacions de la GC s’esperaven, potser que no tant la col·laboració dels Mossos i dels municipals, però compteu que no tots els mossos són Trapero i molts dels policies municipals ja no són aquells homes càndids que se n’ocupaven de la vigilància als pobles. A qualsevol policia, una majoria hi és per convicció, i aqueixa convicció no va de candidesa, ni de respecte ni de democràcia extrema. No sinyors. En una majoria, són cossos de repressió, que no respecten ni aquest moviment pacífic tan entusiasta i creatiu. En el futur Estat que pensem a curt termini, una majoria d’aqueixa policia no tindria cabuda ètica i moral, com passarà també amb la majoria de jutges que ara actuen: què farem de tants funcionaris de justícia que seran un fre de la democràcia?, jo no ho sé ni ho vull saber, però feina per envant a partir del dos d’octubre, de tants infiltrats com ens voldran malament.

Des de València seguim amb deler què va passant a Catalunya, i n’hi ha que ens hem organitzat per pujar el dia 1 a Alcanar i les Cases per ajudar en l’organització i la resistència pacífica si cal. La democràcia de la qual parlem no l’hem viscuda mai, i ara que som a tocar no ens ho volem perdre, ni el primer minut. Coratge i força en aquest deu dies, onze i unes hores… Europa agrairà aquest exemple del poble català, que passarà a la història com un model de lluita per la vida i la llibertat.

Això, no podem demanar que ho entenga espana, malgrat que ho va tenir en els anys trenta, i ves com va patir la gent tanta gosadia: la llibertat i la democràcia d’aquells anys va destapar una cara d’espana que patim encara.

 

*Potser que vam calcular malament les vacances, i és ara quan necessitàvem de ser-hi presents tots, les vint-i-quatre hores.

Cant a una garrofera del pati

CANT DE LA GARROFERA

Ja hem cantat massa vegades 

les oliveres argentades, 

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, 

i els ametllers plens de joguines, 

i els tarongers de flors albines, 

i les figueres gegantines, 

i els pins catedralicis que sonen com un cor. 

Ara cantem amb veu sincera, 

plena de fe, la garrofera, 

aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp, 

espècie tota proletària, 

titllada a voltes d’ordinària, 

que ocupa el lloc humil d’un pària 

dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp. 

Sa copa, obrant com una escombra, 

fa un arreplec de tota l’ombra 

que vola disfressada pels àmbits de la llum 

i la projecta en els terrossos, 

amb vermellor de sang i grossos, 

on les vesprades jauen cossos 

que lligen o assacien la dèria del costum. 

Sa copa, obrant com un paraigües, 

desvia el ròssec de les aigües 

que cauen en les tristes diades de l’hivern. 

I sota ses branques s’aixopluga 

una vellarda fredeluga 

o el llaurador que sol remuga 

o el sec home captaire que té boca d’infern. 

I, en acostar-se el temps d’autumne, 

la garrofera —bon alumne— 

barreja entre ses fulles verdoses la negror 

de les garrofes encerades, 

de les garrofes engreixades, 

de les garrofes ensucrades 

que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color. 

Tot recollint la presentalla, 

la joventut balla que balla, 

entona cants eròtics, diu mots reblerts de mel. 

I, en desmaiar-se les campanes, 

els carros van per vies blanes 

cap a les cases llunyedanes 

tallades de manera roenta sobre el cel. 

Hi restaran amuntegades 

dins de les cambres ofrenades 

al vent que corre i passa llançant udols i crits 

i que s’emporta pel vilatge, 

en un subtil peregrinatge, 

el fum eteri del solatge 

que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum. 

I acabaran essent delícia 

estimulant i alimentícia 

dels ases i les egües, de mules i cavalls 

que en cercaran plens de frisança, 

que en menjaran amb delectança, 

que en pairan sense recança 

com mengen els burgesos perdius, llebres i galls. 

Ja hem cantat massa vegades 

les oliveres argentades, 

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, 

i els ametllers plens de joguines, 

i els tarongers de flors albines, 

i les figueres gegantines, 

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

FRANCESC ALMELA I VIVES (1903-1967)

 

“El rapte del referèndum”

«Això era i no era un llaurador que tenia el fill, batlle del poble, a la presó per donar suport a un referèndum sobre la llibertat i la democràcia.

—Fill meu, no sé com ho faré enguany sense tu per remoure la terra i plantar les creïlles.

I el fill li respon:

—Mon pare, sobretot, no remogues la terra encara, que hi tiNc amagades les urnes i les paperetes.

Interceptada la carta per les autoritats de la presó, a les 4 hores de la matinada es presenta un escamot de la guàrdia civil a casa del llaurador i remou tota la terra cercant paperetes i urnes, sense trobar-hi res. El llaurador escriu al fill per contar-li el que ha passat:

—Que no ho entenc fill, i ara què faig?

Respon el fill:

—Mon pare, és l’únic que he pogut fer per ajudar-te des d’ací. Ara pots plantar les creïlles.»

El text que ens va arribar a l’Ateneu de Bétera des de Barcelona a través de twitter, corria també anit mateix per Irlanda i Anglaterra, entre wassaps d’amics. Hom diu que és un acudit irlandés dels anys setanta que s’explicava contra el setge anglés. És un succeït intel·ligent, una narració per començar dilluns l’escola a cursos i nivells diferents, a veure què entenen els xiquets, què diuen, com ho veuen, com els arriba tot això què va passant contra la democràcia.

“El rapte del referèndum” ho podríem titular, per com la policia va perseguint els cants, les flors, els cartells, els missatges, l’entusiasme, l’alegria d’un poble, la seua voluntat. No sé si podran segrestar finalment l’1 d’octubre de 2017, si aconseguiran eliminar dels calendaris aquest dia (un grapat d’espanols el veuen tan malèfic). Però sembla que aquest moviment català, aquest esclat joiós, passarà a la història del món com han passat altres moments esplèndids, per exemple aquella discurs de Martin Luther King, ‘he tingut un somni’, la lluita universal de Gandhi per la pau, la caiguda del mur a Berlín, l’alliberament de Mandela

Catalunya va camí d’un moment gros de la història, sens dubte. Un moment que fa anys que dura. Cap d’aquests fets històrics no va ser fàcil, perquè hi havia qui pensava i es pensava amb raons suficients per anar a la contra, fins i tot del curs de la història. És veritat que espana pot arribar a ser molt bèstia, com ho va ser també la crueltat contra els negres d’Amèrica, o l’apartheid, o la burrera anglesa a l’Índia i a Irlanda. Qualsevol lluita guanyada, vista amb perspectiva, té ara una interpretació que sembla fàcil, però res més lluny de la realitat.

Catalunya viu ara un dels moments històrics més decisius. I nosaltres que ho veiem amb ulls de mestres d’escola, a pocs quilòmetres, caldrà que ho expliquem, amb perspectiva pedagògica, alliçonadora i entusiasta. Per construir l’escola que volem.

«Els mestres també ho podem fer possible.»

 

Primera setmana d’escola

No faré balanç encara, que és prompte per dir res. Però he acabat mort, xa; això és dur, que m’ha agafat desentrenat. Els mestres, això ho dic cada any, són herois, i fan una feinada de por. I la feina no se’n va mai, sempre n’hi ha i en queda que et podries quedar a dormir, i no se n’aniria: i no n’hi ha mans ni ulls suficients per tot. Ves si passen coses en una setmana dins l’escola. Una barbaritat. I ves si en passaran a totes les escoles del país, plegades. Ahir vam tenir a l’Enric Queralt a l’escola, alliçonant-nos sobre com ensenyem a escriure i com caldria que ho férem. Si en teniu l’oportunitat, demaneu-lo: és una garantia de qualitat, de professionalitat, un impacte didàctic que et posa davant allò que fas i t’ho fa pensar dues vegades… Sobre l’expressió escrita, ai, quantes coses caldrà aprendre. L’impacte ja m’ha fet profit: he canviat una part de l’horari setmanal de la setmana que ve, just que ja he començat avui, amb una sessió de tancament de la setmana on hem escrit. A partir dels consells d’ahir, avui ja hem escrit. Per cert, que també els he posat la cançó “Garrofera rumbera” de Bajoqueta Rock. Dilluns potser que la ballem, per començar la setmana.

Mentre programava la setmana que ve, a l’escola, he rellegit a twitter totes les burraes que sembla que van fent per impremtes, diaris i altres mitjans, al nord, on diuen allò de la gent culta, seriosa, recta, lliure: uns homes enviats pel TC i la fiscalia, la GC, sembla que amb ajut (!) de mossos, vigilaven impremtes, mitjans, diaris digitals… Torna aquella dictadura que ataca la llibertat, fins i tot de reunió: ahir València, avui Vitòria, Barcelona… Espana ha perdut els papers, el sentit. La decència, amb els robatoris orquestrats del pp, ja sabem que la van perdre fa anys, gairebé des que van començar. Però atemptar contra la democràcia, com ara fan tan descaradament, amb el consentiment de psoe i podem, no els eixirà gratuït. Europa els passarà comptes, tard o d’hora. Potser que Turquia, no, però Europa, sí. La impunitat té un preu, un colp ixes del teu galliner, si viatges a qualsevol democràcia. Tard o d’hora la protecció feixista s’acaba.

 

L’honorabilitat de fer escola: aprendre a beure d’una botija

—Albert, tu me fas l’honor de deixar-me decorar la carpeta i el meu carpesà?
Quan l’he mirada se n’ha adonat de la meua sorpresa i Irene s’ha posat a riure, i jo també, i gairebé que ens pixem, que ella plorava i tot. Potser que eren les nou, xa, i ens ha agafat el dia fluix.
—Honor concedit! —que responc.
I tornem a riure.

—D’on has tret aqueixa manera de parlar tan coenta, xa!

I continuàvem rient.
Ai, si serà fantàstic fer escola, xa!

 

Després del pati, els xiquets s’han posat una mica bascosos. La ponentà era de por, feia una calor que tombava de tos i els he proposat un exercici d’equilibri, agilitat, destresa física i històrica. A més, el fons filosòfic de l’exercici té a veure amb el canvi climàtic. Hem baixat al pati, ens hem assegut a l’ombra de les tipuanes i els he ensenyat dos artilugis que semblaven futuristes, o modernistes, o ves a saber… Això què és, mestre? N’hi havia que no n’havien vistes mai, dues botiges o cànters o corxos, que és com ho diem a Bétera i té registrat Coromines… I aleshores hem començat la lliçó d’aprendre a beure a gallet de la botija.

Em sembla que serà el més extraordinari que farem enguany, o potser que siga el segon més extraordinari, no ho sé, però ho hem passat genial. I n’hi ha que ho ha passat millor encara.

 

 

Batollar les garrofes i el país

BATOLLAR v. tr.
|| 1. Batre els arbres per fer-ne caure la fruita, principalment les nous, garrofes, ametles, etc. (Pena-roja, Llucena, Val.); cast. varear.
|| 2. Batre amb batolles els cereals o llegums per separar la bajoca o la palla del gra (Empordà, Pla de Bages, Lluçanès, Pena-roja, Vistabella del M.).
Fon.:
bətuʎá (Pla de Bages, Lluçanès); bətuјá (Empordà); batoʎá (Maestr.); batoʎáɾ (Val.).
Etim.:
derivat de batolla.

DCVB. Diccionari Català Valencià Balear

 

Ahir també vam aprendre a batollar, a l’escola, malgrat que de les tres garroferes que vam plegar, només una tenia les garrofes penjant. Les altres dues, les tenien totes en terra, de tan seques i madures. Si fa no fa, com passa a Catalunya. Allà la fruita és ben madura, que caldrà batollar poc, el repte de la independència va a una velocitat insospitada, de maduració. Si arribem a l’1 d’octubre, és perquè el govern català marca el ritme, el tempus, l’estil. I quin estil, xa, i quin ritme. Els faltava el comunicat d’Amèrica.

Llàstima que a València portem una altra velocitat, que ací les garrofes encara són, en la seua majoria, dalt l’arbre. Però tot arribarà, perquè de la manera que va posant-se espana, continuar-hi lligats serà un infern. Curt, de cinc o sis anys, però un infern. Les coses ací baix també es podrien precipitar, pel caire fatxenda que van agafant algunes polítiques pp-psoe-c’s: diaris, impremtes, alcaldes, webs, un parlament elegit democràticament… Tot ho tenen amenaçat, xa, que on pot arribar espana amb el seu deliri és d’una gravetat impensable a Europa. Ells solets van posant-se de tarquim fins al cap, que no necessiten ningú per estacar-se.

Mentrestant, Catalunya va deixant caure les garrofes, que ja van quedant-ne poques, a l’arbre…, dos grapats. A València encara ens caldrà continuar batollant uns quants anys més, no gaires, que la sorpresa podria ser extraordinària. Ara, en el moment que ho decidim, els valencians serem molt ràpids.