L’escola no és l’església, moniatos!

El president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, va llegir el discurs anual en la presentació de les trobades que enguany recorreran el País Valencià. Un discurs sobri, compromés, d’una solidesa a prova d’amenaces. Érem en la quinzena nit d’escolavalenciana a Gandia, i després que Vilaweb l’ha publicat, he polit les referències casolanes per afiançar les idees principals. L’amistat i el compromís per uns objectius compartits, m’autoritzen aquesta llicència, d’escampar la nova a través de les xarxes. Però si voleu llegir el discurs íntegrament, sense retocs, ja sabeu on és. Com diria Fuster, auixeu les mamonaes i llegiu…

[…]

Una nit fusteriana, que, com el mestre, vol transmetre un missatge lúcid, còmplice, apassionat i serè, irònic quan cal, directe quan és necessari, reflexiu, però orientat a l’acció. A nosaltres, mestres, només se’ns podrà acusar d’haver-nos apassionat per la vida i el destí del nostre poble… en paraules de Fuster.

I ho fem a Gandia, la Safor, on algunes escoles capdavanteres en l’ensenyament del valencià van obrir camí a les escoles que vindrien després.

[…]

Hui farem un record especial per als companys d’Òmnium Cultural, que ens han acompanyat molts anys. Passen uns moments durs, difícils, però també esperançadors i vitals. No esteu sols. Us volem transmetre tota l’energia i bondat que puguem. Ningú hauria de ser perseguit ni empresonat per lluitar, de forma pacífica i democràtica, pel seu poble. Farem perquè els arribe la nostra estima i solidaritat a tantes persones perseguides per exercir amb normalitat drets civils bàsics. Ho vulguem o no, tots nosaltres ens veurem afectats per algunes de les conseqüències del que passa a Catalunya: el vell fantasma de l”adoctrinament’ que els addictes al pensament únic fan córrer regularment ha tornat i ens assenyala directament. A vosaltres i a nosaltres.

Però, en realitat

–Quins centres segreguen els alumnes per gènere? Quins venen serveis educatius a qui puga pagar-los? Quines empreses fan negoci de l’educació? Qui fa la gestió i la governança de manera antidemocràtica? Quins centres filtren els alumnes amb mètodes elitistes, xenòfobs, intransigents o mercantilistes?

Nosaltres no ‘adoctrinem’. Al contrari:

Som els que volem una escola laica, que ensenye a pensar en llibertat, a ser crítics, a preguntar, a conèixer, a reflexionar, a conrear el dubte com a llavor de creixement personal i social. L’escola que fem educa en valors, fa persones solidàries, respectuoses del medi, pacifistes, que estimen la llengua i la terra, que creen empatia per altres llengües i cultures. Volem ciutadans que es comprometen amb un món millor més lliure.

[…]

La nostra escola entrena en el debat d’arguments, propugna el valencià com a garantia de plurilingüisme, perquè estimem les llengües —l’anglès, el romanès, l’àrab i el castellà, qualsevol llengua. Però diuen que adoctrinem. Animem a llegir i escriure, organitzem premis literaris en els quals participen milers d’alumnes lliurement, treballem el llenguatge audiovisual i el Cinema a l’Escola, però diuen que adoctrinem. Animem persones de qualsevol ideologia a ajudar uns altres que volen aprendre valencià voluntàriament, ensenyem a fer ràdio en valencià, però diuen que adoctrinem…

—Tot això és ‘adoctrinar’? Des d’ací donem suport als mestres que entenen què és ‘l’ofici de ser mestres’, als mestres amb ànima. Els d’ací i els d’allà, al nord, al sud, on tanta gent treballa en condicions injustes i difícils. Des d’Escola Valenciana donem suport a tots aquests mestres. Nosaltres som els del valencià. Els del ‘sí al valencià’, sempre endavant. I per tot això fem Trobades d’Escoles en Valencià, actes d’afirmació i autoestima que apleguen desenes de milers de persones, amb un punt de trobada comú: el valor de la llengua i el seu paper en una educació de qualitat.

Enguany, les Trobades es dedicaran a Joan Fuster. El lema que unificarà les dènou festes per la llengua té reminiscències fusterianes: ‘Nosaltres, pel valencià’

Allà on es vulga construir, ens hi trobaran per a treballar i ajudar. Avui hem estat amb molts de vosaltres per demanar un finançament just, perquè necessitem inversions, mereixem un grau d’inversió en educació, en llengua, en cultura, en sanitat, en polítiques socials… que fins ara ens han negat.

La campanya ‘Construïm la igualtat lingüística’ segueix oberta. La Llei d’Ús ha fet el seu paper, però ja és hora de plantejar-nos les coses en altres termes. Volem ajudar, volem participar, volem que ens considereu còmplices, però també crítics quan allò que anhelem no arriba o ho fa de manera incompleta. Compteu amb nosaltres per a explicar la necessitat de tenir escoles i instituts plurilingües. Tenim molta feina avançada. No partim de zero. Aprofitem-ho. No retrocedim. Compteu amb nosaltres a l’hora de formar part i impulsar el Consell Social de la Llengua. La creació d’aquest consell és una de les reivindicacions històriques d’Escola Valenciana. Compteu amb nosaltres quan es pose en marxa una televisió i una ràdio públiques, plurals, en valencià. Compteu amb nosaltres quan calga soterrar definitivament una llei destructiva i mercantilista com la LOMCE. Compteu-hi, perquè no som nous, en tot açò. Sumarem, creixerem, serem. Compteu amb Escola Valenciana, perquè fa molt que vertebrem el territori, fent l’escola que volem: fem poble, fem comarca i caminem cap al País que desitgem.

‘Nosaltres, pel valencià’. Moltes gràcies

Vicent Moreno, president d’escola valenciana, novembre del 2017

 

Post: anit els mitjans espanyols del 155 atacaven unes quantes escoles valencianes perquè expliquen la història de Jaume I. La història dels valencians ja la consideren un insult a espanya, aquells mitjans, i ensenyar llengües que no siguen l’espanyol, també. és el nivell… L’inútil de l’Albert Rivera ensenyava un mapa lingüístic dels països catalans com un senyal de guerra i adoctrinament. Pobre torpall… En vindran més, d’atacs i d’insults a l’escola i a la intel·ligència. Però si peguen contra l’escola trobaran els mestres, un ferro sòlid en favor del coneixement, malgrat que aquell tòtil voldria el feixisme de nou a les aules.

—Mentre Europa s’ho torca amb un paperet, Juncker!

Tres dies després, ressuscitem!

Resurrecció, resurrecció! Ens hem despertat del somni de dissabte, a València. Tots aquells milers han tornat a casa. Els mitjans no han dit res. Els mitjans corruptes a sou del govern espanyol i de les empreses de l’Íbex, amb els comptes en paradisos celestials de l’economia, no han dit res. Ni els públics ni esl privats, els valencians no interessem ningú. Encara. Perquè som fluixos, o molls, o menjar-caguera.

Els caps sindicalistes prenen café amb els empresaris, a madrit, que els han pagat el dinarot en un gran hotel restaurant. València s’ha despertat i tot aquell esforç de dissabte no ha servit per a res. Ningú no en parla i la vida torna a la normalitat, fins i tot en el carrer de Guillem de Castro (dissabte, una veïna que volia entrar en casa en el portal vora la llibreria Futurama, deia que allò, aquella gernació reclamant no sabia què, no l’havia vista mai ni en falles). La normalitat valenciana vol dir no pintar una mona, no ser ningú a espanya, no ser ningú en la política que decideix, la dels euros, la fiscalitat, la identitat, la seguretat dels valencians… Som a mans d’espanya, quan ens despertem del son, i tornem al malson de ser a mans del govern espanyol més corrupte de la història, el més corrupte d’Europa, a mans dels mitjans menys fiables del món (els segons menys fiables del món). I la protecció, la seguretat, l’ocupació, les infrastructures, la sanitat, l’escola, serà decidida per aquells delinqüents de madrit.

Deia el portaveu del pp que en demanar un finançament més just, els valencians corrien el perill de caure en la temptació. La temptació era dir que ens robaven, i d’ací a demanar la independència, que segons aquell pinxo és l’infern, no n’hi havia res. Res de res.

Exactament, cada minut que passa, el malson valencià és més greu i més insalvable. Aquells continuen robant, atiant l’agressió, ficant les grapes en la nostra gestió de valencians honestos. Cada minut que passa és un minut perdut. Tot el temps perdut. I els valencians continuarem pagant-los la ruïna, amb la nostra misèria.

Sense mitjans, sense diners, sense esme…

Preferim l’infern, preferim decidir. Ser amos del destí. Potser que també hauríem d’anar a Brussel·les, a reclamar contra un estat corrupte, venjatiu, franquista, que ens roba i roba els fons europeus. Potser que sí, que a Europa ens faran més cas que no a espanya.

València clama contra Espanya

Anit els carrers de València va ser un clam. No tots els carrers, naturalment, ni tots els valencians, eren a Guillem de Castro, però n’érem moltíssims, milers. Una manifestació com feia anys no clamava a València. Anit milers de valencians demanaven un finançament just. Poca cosa més. Ni menys. Potser que era un altre clam al buit, que caurà en sac foradat. Possiblement. Però anit València va demostrar que s’ha despertat del malson, del càstig que significa el govern d’espanya. Qualsevol govern d’espanya. De fet, els mitjans espanyols no han fet cas, avui, de la queixa valenciana, de la denúncia d’una injústicia que dura anys. Ja n’estem acostumats, que el govern i els seus mitjans, sense excepció, no facen cas dels valencians. Ara caldria que molts que anit reivindicaven a València contra el càstig d’espanya, se n’adonen, del cas que ens fa espanya.

Que n’érem milers ho demostra que, quan la capçalera ja era a les Torres de Serrans, el nostre grup que no era l’últim, encara no havia passat a l’alçada del teatre Micalet. Per això vam tenir la sort de perdre’ns els discursos i l’escenografia, les cançonetes i les bretolades de submissió. Per exemple: si clamem contra la injustícia a la qual ens castiga espanya, i ningú de fora de valència no ens fa cas (ni ens en farà), nosaltres per què amollem l’himne que ofrena glòries. Això és, com si tot continués igual, o pitjor: malgrat que ens castigueu, espanya, nosaltres volem continuar oferint-vos la nostra submissió. Com si uns quants dels valencians organitzadors d’aquell clam d’anit, no volgueren que res canviés, que res pogués torbar la seua comoditat, i la seua posició intransigent antivalenciana. Com si algú volgués convertir aquella reivindicació en una festa fallera: les Torres, l’himne, les llumenetes, l’ofrena… Quina pel·lícula i quina vergonya!

Darrere la pancarta de l’STEPV, sindicat de mestres i de la sanitat, hi havia una banda del siroll infernal que animava sense parar, i justament després venia el PSPV amb algunes mòmies intransigents: això és, antivalencians que no volen transigir amb cap canvi significatiu ni de cap classe. Viuen d’aquest viure immòbil, i no pensen modificar res perquè res no els modifique. Per això aquest clam contra el govern d’espanya, contra el maltracte econòmic i polític, contra les nostres infrastructures, contra la nostra hisenda pròpia, contra la nostra identitat, aquesta violència permesa i tolerada, ja els va bé. Realment els va molt bé. Per això ofrenen glòries, les mòmies i els joves que els segueixen el joc.

En canvi anit ens vam manifestar uns quants milers de valencians, en el mateix espai i en els mateixos carrers de València, per exigir un canvi: el maltracte és robatori i el robatori delinqüència, i quan et roben una vegada i una altra, anys i panys, l’única solució possible és anar-te’n. Per democràcia.

El clam contra una espanya injusta demana un posicionament valencià més agosarat. Menys botifler i menys conformista. Perquè demà, què pensen fer per aconseguir un resultat diferent, aquests del pspv, contra el maltracte…, continuar donant suport al pp i a l’aplicació del 155? Fer de fartaolles i de llepons de la falla?

Farien bé de llegir el discurs del president Vicent Moreno, anit a Gandia. I aprendre’n.

 

 

València és manifestarà per un finançament just (2)

Ja han passat més de trenta dies en presó dos homes honestos. Ja sé que això, en la manifestació de dissabte a València no sembla que toque. O ells voldrien que no toqués. Però és ací que jo em manifestaré dissabte, més que no pel finançament, per la llibertat dels presos. I per més coses. I em manifestaré, potser, al costat de gent del psoe, que són qui han conxorxat amb el PP perquè aquests dos homes honestos siguen en presó trenta dies i escaig, per les idees polítiques. Sí, aquests del PSOE valencià són en favor de la presó i del franquisme, malgrat que avui, a València, demanen més diners per als valencians. Un prec just, és veritat, però incomplet, i trampós. Sembla que el PSOE valencià anirà de progré, dissabte a valència, contra el govern espanyol, que castiga els valencians durant tants anys, durant els anys que governava el PSOE a espanya, també, ves quina casualitat, home. I ara aquests també demanen un finançament just, que ells no van voler canviar mai. Com no han volgut canviar aquesta democràcia de fireta, quan han tingut una bona oportunitat, ni han volgut fer justícia contra la delinqüència del pp, en canvi de pactar contra la independència. Ai, sí, ens manifestem junts, però no anirem amb el mateix sentit, amb aquests còmplices del franquisme, no.
Durruti era més honest, amb les consignes, venim a somoure consciències! I avui moltes de les consciències valencianes és amb els presos polítics, amb el govern empresonat o exiliat de la República. Perquè jo també voldria tenir la nostra República a València. Sobretot, perquè serà l’única manera de recuperar la dignitat. I per no enganyar-me, també em manifestaré. Amb el PP, i amb el PSOE, els valencians continuarem patint el maltracte de sempre. Per això no hem vingut a València, carallots.
Visca la independència. Llaor a la república catalana.

 

Post: avui mateix, a les Corts valencianes, el pp ha xiulat contra el conseller d’economia del govern valencià. Com uns berros! Però el Psoe manté aquest suport al 155. Aquest colp franquista a la democràcia. Xiular o xiular!

València es manifestarà per un finançament just

Avui el pp ja ha pixat pels cantons de València, a prop de les Corts valencianes, a tocar de la maededéu i el braç incorrupte de Sant Vicent, ha pixat contra les parets del palau de la Generalitat i contra l’escola dels valencians, ha pixat contra la sanitat i contra els hospitals, ha pixat contra els desocupats, contra els desatesos, contra la democràcia i contra la llibertat. És el que fa cada dia, el pp, pixar contra els valencians. I mentre pixa, en aquest ferum que deixa en l’aire dels carrers nobles de la ciutat, i pels barris de segona i de tercera, pels ravals, oblida tant com ha delinquit, a València, i com continua delinquint a Espanya. Però sobretot, aquesta pixera delinqüent, despista! Sobretot despista que encara no ha tornat cap euro dels milers de milions que ha furtat, diners que són en les butxaques de polítics de primera i segona fila ppera i en comptes particulars del partit en paradisos fiscals. Ells són ací per “forrar-se” i a prendre pel sac la vida dels valencians. Ja ho van avisar per què eren en política.

Aquest matí han assegurat, els piuladors-pixadors oficials del PP, que “el País Valencià començarà per demanar un finançament just, continuarà per dir que espanya ens roba i acabarà demanant la independència.” EQUILIQUA
Ho han encertat, xa. Són llums en un cresol, s’avancen amb idees brillants al temps i a l’única possibilitat que tenim de subsistir, els valencians: la independència. Un altre menú fóra demanar les molles o la caritat. I el pp ha sigut capaç de robar fins i tot els diners que anaven destinats a aquesta caritat.

Ahir, o despús-ahir, en una reunió o públicament, el gos Montoro (un altre delinqüent denunciat per jutges fins i tot amics) va afirmar que si els valencians no voten en favor de Rajoy, ells, el govern espanyol, no té perquè tenir en compte la reivindicació valenciana d’ajustar amb major equilibri el finançament. Ho avisa com qui avisa qui mana en la seua dictadura franquista, la del 155 (amb el PSOE), i la dels presos polítics. Ho avisa per a què els valencians no acabem pagant els plats trencats d’Espanya, una de les economies mundials aprop del caos, amb un deute insalvable i sense que ningú no ature la màquina de robar que és aquella organització criminal que governa, el PP.

Tenen por. Comencen a tenir por dels valencians. Per això ens van agredir el 9 d’octubre tant descaradament, davant els morros de la policia, fins i tot atiats per la pròpia policia, per això ara ens amenacen il·legalment, dient-nos què hem de votar i a qui, si volem una cosa justa, per això trauen aqueix estil matador fanfarró: acostumats com els feixistes a decidir per nosaltres què ha de votar o no la gent.

I per aquests delinqüents sembla que, centenars d’organitzacions, eixirem dissabte a pidolar l’almoina. Bona gent, amb modos, sense ensenyar ni banderes, ni clams, ni idees, que els puguen destorbar gaire. Una processó, un cercavila festiu, per dir que si patim cent anys de robatori, de maltracte, uns mesos més no vessaran el got ni la paciència. Porteu-vos bé i parleu només d’economia…

Però, ai, si dissabte eixim a somoure consciències, que cantava Durruti!!!

Invasors del pp, extraterrestres o extrademocràtics?

Una invasió extraterrestre encara tindria una punta d’interés, de sorpresa, el misteri o l’enigma de descobrir si n’hi ha intel·ligència, més enllà. Encara ens aguantaria la son saber què n’hi ha de realitat o de fantasia, a les nostres vides. Però una invasió d’homes del pp a Catalunya ni és sorpresa ni ens aporta res de nou: en qualsevol cas, oix i el vòmit de saber que vindran a remenar la feina feta, que vindran a robar la caixa dels departaments que remenen, que vindran a desviar els diners cap a la seua empreses, comptes a l’estranger, o a entrebancar i decidir contra la gent. Són delinqüents corruptes i els seus afers delictius no els deixen sinó actuar antidemocràticament. D’intel·ligència, zero, revenja, odi, mala fel, i una torpesa política que portarà l’estat a la ruïna de cent anys: això és, posar ordre econòmic a l’orgia del pp farà pagar doble i triple d’impostos als espanyols i asl no espanyols que ens obliguen a passar per espanyols.

Una invasió de funcionaris d’espanya a catalunya és enviar-nos la incompetència a casa, és embrutar la transparència, liquidar el camí fet i apostar per servilisme. És transportar la indecència on no en calia.

Però un nombre indeterminat dels funcionaris que ara són a les ordres del govern invasor (estrangers segons la república catalana), han dit que no col·laboraran, i per això es manifesten i entorpeixen la feia de la invasió. Tenim el govern intervingut (en presó o exiliat), però els funcionaris no són idiotes. Malgrat que n’hi ha que estaran contents de servir els invasors, una part important no cauran en la provocació. No col·laboraran.

Catalunya viu l’extrademocràcia del PP i del PSOE, gràcies al colp policial i a l’aplicació de normes inventades, que depassen el 155, fins al límit “Ací mane jo” que em dic M.Rajoy i faig que vull i com vull. És el límit màxim al qual han arribat a espanya amb aqueix pacte ranci i inversemblant, extraterrestre, si no és que parlem del PP, del PSOe i C’s…

De segur que haguéssem preferit els marcians, vista la poca intel·ligència de la realitat que vivim o viurem fins el 21 de desembre.

I demà ja parlarem de València i d’Espanya, i d’aqueixa processó de les almoïnes que farem dissabte. Una altra realitat extraterrestre.

Vexar els homes i les dones

vexar: “Molestar greument, sobretot per abús de poder sobre algú que no es pot defensar” Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll.

Aqueix ha sigut l’objectiu de la justícia espanyola contra deu homes i dones. Consellers, presidents d’associacions, vicepresidents, membres d’un parlament electe… De l’un dia per l’altre, la decisió d’una jutge els envià a presó, com a caprici personal i venjatiu, amb el deliri de la notorietat i l’escarni. Si aqueixa és la justícia espanyola, hi renuncie, no en vull, perquè és castigar l’altre (quan encara no s’ha demostrat que haja fet res d’il·legal ni de punible) amb el pitjor que hom pot privar un home, la seua llibertat. Pitjor encara, si no són homes que han robat, ni delinquit, ni atacat ni violentat ningú: en canvi d’unes idees polítiques, legals en el parlament que representen i per allò que han sigut votats. Completament legal al seu país.

L’abús de poder és un dels errors més greus en què pot caure un jutge, i encara més greu és actuar de mala fe, amb voluntat de l’abús i d’ensenyar al món de quina cosa és capaç, la jutge: “Mireu de quina cosa sóc capaç, jo, la jutge Lamela!” La prevaricació fa curt. Perquè ací l’objectiu no és impartir justícia sinó, abans d’estudiar les proves o escoltar les defenses o preparar els discursos, les raons o les rèpliques, la jutge ja ha decidit per damunt la justícia mateix, que cal la burla. Perquè l’escarni és burla, és insult i, per sobre de tot, injustícia. Aqueixa és la voluntat final de la jutge, la injustícia, contra aquests homes i dones. Burlar-se és no prendre’s seriosament res, és fer riota d’algú o sobre algú… Una jutge sobre uns homes i dones sobre els quals n’hi ha tanta responsabilitat, de govern, de liderar equips, de l’administració pública, i el detonant d’apartar aquests homes de la feina i de les famílies és aqueixa riota de jutge, que no pot prendre’s la justícia sinó com una burla.

El PP fa anys que ho va avisar, un dels tresorers del partit va dir que venia a la política a delinquir (ell digué a “forrar-se”), i ausades que ho va fer, ell i els següents tresorers, tots ells, del partit popular, convertits en delinqüents professionals, com la resta d’homes de primera fila del mateix partit: ministres, vicepresidents, president, n’hi havia agendes, quaderns, assignacions en negre, fins que un comissari ha hagut de dir al Congreso que el partit era una conxorxa per a delinquir… Aquests, sí, homes i dones enrampades en afers delictius, sense vergonya. Amb desaparició de proves, destrucció de proves, que han arribat a cremar jutjats, assaltar despatxos, perquè, misteriosament, desapareguen arxius complets amb tantes proves i tants anys d’investigació. Casualment, sense vergonya ni mirament. Cap d’aquests homes no és en presó, cap ni un. Però ves quina justícia empara el dret dels ciutadans en aquest estat: els homes del govern català són presos polítics en canvi que els homes que han delinquit són lliures de fer que fan.

Quan dissabte escoltàvem al carrer Marina les cartes per boca dels fills, les dones o els companys, no podíem sinó sentir-nos orgullosos, dels homes que són integres fins al final de les conseqüències. Alhora que sentíem vergonya d’espanya, de la seua justícia i de la corrupció judicial de totes les “Lameles” possibles. Ací no és només la República o la democràcia, que ens juguem. El femer a espanya és tan gros que dubte que mai s’arribe a fer net, que l’única opció, l’únic camí possible és fugir, democràticament, amb la convicció que la dignitat i el respecte són per damunt les lleis espanyoles i les seues trampes corruptes, jutges i polítics inclosos.

Espanya, el país dels morts?

Un país antidemocràtic és un país mort.

Un país democràtic a mans de polítics antidemocràtics és un país mort.

Un govern corrupte porta un país viu a la mort.

Espanya quina mena d’estat és, ens demanem, i encara més important, quina mena de país voldria ser, de vius o de morts? Realment, de veritat, ara mateix espanya és un estat apocat, acomplexat i violent. Per molt que ho intentes, una majoria prefereix de ser al país dels morts, segons els seus mitjans (bé que subvencionats), els seus funcionaris, i la seua història. Per molt que ho intentes, és així, per ideologia, per convicció, per comoditat, per tradició. Espanya se sent atreta pel franquisme, malgrat allò, malgrat la història i malgrat els morts, malgrat el recorregut antidemocràtic del segle XX. El segle XXI no penseu que millorarà en el rànquing d’un desig diferent.

L’única manera d’eixir d’aqueix atzucat és amb un lideratge valent. No és el cas. Sobretot perquè la majoria de responsables polítics a Espanya són còmodes i s’estan molt còmodes liderant un país de morts. Ells diuen que no, naturalment, que és preferible això, aquest interminable recorregut d’una història de morts, que no el camí de la llibertat que han iniciat a catalunya (una majoria), València (una minoria), les Illes (uiiii), i el País Basc (una minoria). El país dels morts argumenta que aqueixa llibertat no necessita arguments, i l’aixafa amb les eines de sempre, la repressió. Els que cerquen la llibertat no argumenten sinó raons, pacientment i pacífica. Els uns diuen que mai de la vida. Els altres que camí envant sense perdre l’horitzó. No n’hi ha trobada: caixa o faixa. Contra la força, la raó. O d’una altra manera, contra el creacionisme, la ciència. Contra el desig, el garrot. I mentre el garrot aguante, l’horitzó serà físicament horitzó. Aqueixa és l’argumentació màxima del país dels morts.

Caldria tornar a llegir Dant, o repensar per què Ulisses és l’únic viu al qual se li va permetre de baixar al país dels morts i tornar. Que del país dels morts no torna ningú. Ningú que coneguem de veritat. I nosaltres ja fa massa temps que hi convivim, per la força i la violència dels morts.

La República és molt viva

“La República és molt viva”, segons que vaig comprovar anit al carrer Marina. Compartíem amb la gent que teníem al costat que, tants anys com els catalans organitzen mobilitzacions en favor de la República, aqueixa d’anit a Barcelona haurà sigut de les més grosses i multitudinàries, sens dubte. La gernació ocupava diversos quilòmetres quadrats, en molts punts no podíem ni moure’ns, avançar o trobar-nos era impossible, i res llançat a l’aire hagués tocat terra. Fins ben passades dues o tres hores, allà on érem nosaltres, finalment, començava a passar l’aire. De tot plegat, més que no les quantitats, les mesures, l’estètica de les llums, els clams i els cants de la gentada demostraven que, com diu Vicent Partal: la gent que anit érem al carrer sabem que la República és viva i es manté ferma. Els qui érem allà sabem que n’hi ha República i per això la defensem.

Els mitjans espanyols, els franquistes, el govern espanyol criminal, els llepons, la policia, i una part important dels funcionaris de l’administració diran que no, que això és i continua essent espanya. Una bufa! Allà dret davant aquell escenari on es llegien les cartes dels presos polítics, missatges llegits per familiars que arribaven ben endins, ningú no pensava que som espanya ni que som una autonomia, per molt que molts s’aferren a escampar-ho per desmoralitzar-nos. N’hi ha feina i serà per llarg, però d’autonomisme, zero. I de submissió a espanya, zero. Com ja han dit uns quants analistes i professionals de les dades, pel cap baix, la mitjana per fer-se amb el control complet dels funcionaris del nou estat és de mesos o anys. Fins i tot Israel va trigar a tenir el control del seu país molt de temps. Així que de desànim, gens ni mica. Al contrari, cada colp que ens mobilitzem aconseguim èxits impensables, extraordinaris, i posem davant Europa, amb un pas ferm i sòlid, el model d’estat pel qual treballem.

Ahir érem uns quants veïns de Bétera a Barcelona, vivint aquell jorn històric, donàvem el nostre suport, però rebíem més que no donàvem, perquè la lliçó d’aquest poble en favor de la llibertat, és una lliçó universal per a tants aprenents com ens sentim atrets d’aquest aprendre a viure solidari i compromés. La cirereta va ser el sopar amb els amics a ca l’Assumpció. La TV3 oferia un programa amb llums i ombres. Però la convicció i la contundència de la Gabriela Serra adobava la taula amb taronges valencianes i rotllets d’anís de ca Rosegó. Final i viatge de tornada cap a València. Entrem de nou al poble de matinada, quarts de quatre, cansats i mòlts, però amb el goig d’una altra victòria camí de la llibertat.

Visca la República [setze dies]

 

A Barcelona, pels meus drets!

En unes hores pujarem a Barcelona, a fer costat a la República. N’hi ha una crida que és un clam en favor de la llibertat i els drets bàsics. I n’hi ha un estat que ataca aquests drets perquè defensa un model social caspós, resclosit mancat de les llibertats mínimes, ataca molts dels articles de la carta de drets universals de l’ONU. Drets de 1948 que Espanya, aquell estat que Juncker diu que respecta coses que, a ell particularment, li convenen, no consentia ni en 1948 ni ara mateix. Per això pugem a Barcelona a defensar-nos de la repressió, del 155, d’un govern espanyol corrupte, amb un president que és un criminal. Per això cal aquest esforç solidari en favor dels presos polítics. I també pugem per defensar una República jove, declarada fa quinze dies, amb un govern exiliat, en una part, i empresonat. Ves quines coses de viure i de contar: n’hi ha estats joves que tenen la il·lusió de la naixença, de la defensa dels drets, de la llibertat dels homes. N’hi ha que viuen contra això. I malgrat que els valencians vivim sotmesos al segon, particularment prefereixo el segon. Sense embuts nio subterfugis. Visc per això, treballe per això, estic compromés en això. Que els homes puguen viure lliurement, amb els ideals més alts. I espanya no defensa això, sinó el contrari. I encara allò que defensa, ho fa tramposa, amagada darrere un estil corrupte, fracassat i incompetent. Perquè som a mans d’un govern espanyol corrupte i una justícia espanyola falsa i parcial (n’hi ha una declaració de més de cent professionals del dret d’Universitats d’arreu que ho testimonia)

Per tot plegat pujaré a Barcelona. Conscient i ferm que és el meu deure i el meu dret. Per la carta de drets de l’ONU de 1948 i la carta de la República catalana proclamada fa quinze dies.