Escola Valenciana i el mestre Ferran Zurriaga

La Nit d’Escola Valenciana retrà un reconeixement merescut al mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938). Serà avui dissabte 17 de novembre a Sant Pau d’Albocàsser, on van exercir uns altres mestres honorables, honestos, que van fer escola entre els valencians, entre més Carles Salvador i Enric Soler i Godes. El mestre Ferran Zurriaga ha sigut el pont necessari a  l’escola entre aquells mestres dels anys trenta, valencianistes, republicans, laics, i l’escola que ara vivim, una part almenys, que és un model d’escola coratjosa i entusiasta: és el nostre mestre Freinet a la manera valenciana, amb les seues Invariables, però també l’Escola Moderna i els seus principis, Coussinet, l’honestedat intel·lectual en favor de la pedagogia, l’experiència d’aula i l’activitat en favor de tots els infants sense exclusió. Olocau, València, l’explorador Andrés, les colònies valencianistes dels anys setanta-vuitanta a la manera de les colònies a Albocàsser, és el coneixement, l’erudició dels mestres grans, que han fet escola i han obert camí a centenars de mestres valencians, malgrat les escoles de magisteri. El mestre i els llibres, la lectura intensa en favor d’ensenyar, d’aprendre del dia a dia amb els alumnes, de compartir amb els mestres més joves com havíem de fer escola. Com ell mateix diu, en l’última entrevista que li ha fet Escola, el premi a una Trajectòria?, doncs si encara no he acabat la meua trajectòria de mestre, jo continue treballant-hi cada dia, al poble, a la ciutat, en l’estudi, per la llengua… Cada dimarts encara es reuneix a l’OCCC un equip entusiasta que va obrir la via pedagògica de major interés entre els valencians: mestres freinetistes, d’esperit jove i il·limitat.

—Tinc vuitanta anys, però continue essent mestre!

 

Un estat de merda

Si un estat és una vergonya, cal dir-ho cada dia.

Si aquest estat manté presoners polítics, cal denunciar-ho (i denunciar-lo) cada dia.

Si aquest estat ataca la llibertat i l’expressió lliure, cal acusar-lo sense renúncies.

Si aquest estat vulnera la laïcitat i equitat, cal portar-lo als tribunals internacionals.

Si aquest estat és incapaç de la democràcia, caldrà minar les seues estructures.

Si aquest estat ataca els drets universals, cal aturar la vida de normalitat que tants conspiradors i ideòlegs ens imposen.

Si un estat és immoral, es denuncia sense excuses.

Sense perdre la memòria dels qui volen evitar-nos tanta merda, denunciem els enemics de la llibertat, de la democràcia, de la república, dels drets bàsics, de la justícia, de l’equitat.

A la merda! A la merda!

Per la llibertat i contra el feixisme

Arran de les agressions feixistes rebudes en el 7é Aplec de Camp de Túria a Bétera i davant la impunitat del feixisme al País Valencià, és necessària una resposta ferma i contundent. L’Aplec i diversos col·lectius us convoquem el pròxim 15 de desembre, a les 19 h davant l’Ajuntament de Bétera, a una concentració. Amb el lema “Junts per la LLIBERTAT i contra el FEIXISME” volem mostrar el nostre rebuig a la intolerància. Tant si hi podreu vindre com si no, al següent enllaç podeu trobar un formulari d’adhesió (individual o col·lectiva) juntament amb el manifest de la concentració i totes les adhesions actuals: https://goo.gl/TxbpUK.

PROGRAMA:
► 19.00 h: CONCENTRACIÓ. Davant l’Ajuntament de Bétera (C/ José Gascón Sirera). Pots adherir-t’hi mitjançant el següent formulari: https://goo.gl/TxbpUK.
► 20.00 h: XARRADA “Com fer front al feixisme als nostres pobles”, a l’Ateneu de Bétera.
► 21.30 h: SOPAR, a l’Ateneu de Bétera. Cal reservar-lo al següent formulari: https://goo.gl/GsPNUS. El preu de l’entrepà serà de 4 €
► 22.30 h: ACTUACIONS de NUC, Xavi Sarrià i PDs residents, a l’Ateneu de Bétera.

Si voleu fer una aportació solidària a l’autogestió de l’Aplec, podeu realitzar-la en el següent número de compte: IBAN ES52 3159 0062 0124 1164 2610.

#NoPassaran #FeixismeMaiMés #15D #AplecDeCampDeTúria #JuntesHoPodemTot  https://goo.gl/ZkqAXN.

Caminar la serra i concert al corral

Avui programa doble a l’ateneu i des de l’Ateneu. El concert ajornat fa dues setmanes, el podreu gaudir avui, en directe, des del corral de l’Ateneu: dones compositores. Amb Valèria Sepó, soprano, i Laia Bernad, piano. De matí, els més agosarats han passejat la serra d’Olocau a Portaceli. Un itinerari didàctic i harmoniós, després de les pluges i la vegetació ufana d’aquest paratge especial del Camp de Túria. El documental sobre la serra que es presentà anit, el podeu aconseguir en dvd a l’Ateneu, si n’esteu interessats. El concert és en solidaritat amb la campanya Stop_malària, que coordina Núria Moreno.

 

 

L’esport i els drets universals, Marc

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.

 

Contra els llibres, els feixistes consentits

Durant l’estiu vam viure diversos episodis de civilització primitiva al Camp de Túria. Entre més, els atacs a la caseta de llibres que l’Ajuntament d’Olocau disposa a la urbanització de Pedralbilla. Repetidament, els feixistes escriuen anònims i insults contra els llibres que no són en espanyol. Arranquen pàgines, els ratllen, els embruten, els pixen i deixen escrits missatges com ara: mai no mos fareu catalans. Ni valencians, caldria afegir. Ni humans!

Aquest cap de setmana passat, a la Plaça del llibre, una activitat organitzada per llibreteres i editors a València, hem tingut el mateix atac contra els llibres. A cara descoberta, els feixistes s’hi van plantar dins l’organització, entre les casetes i van començar amb insults i amenaces, contra els llibres en català, contra la lectura i contra el coneixement. L’agressió no va fer moure un dit dels cossos de la (in)seguretat ciutadana, que van deixar campar els bàrbars fins que van voler: per la policia, espantar les famílies, amenaçar-les, o amenaçar la cultura és llibertat d’expressió.

La pocavergonya va instal·lada en el xip de la formació policial?, en les seues escoles sembla que ensenyen que hom ha de ser permissiu amb l’agressió si l’empara el feixisme, malgrat que siga contra els escriptors, els llibres, la lectura o l’escola. Aqueixa burrera espanyola contra el coneixement.

Com expliquen llibreteres i editores què va passar diumenge a la Plaça de l’Ajuntament de València i la fredor amb què es va permetre que els feixistes feren l’haca assegura com de desemparats som, els valencians, d’una burrera feixista que uns pocs han incorporat a la genètica espanyolista. Albardes i cabeçons, i ramals, per guiar-los, xa, però la impunitat explica i retrata la justícia espanyola, capaç de tancar algú per una piulada, en canvi d’atiar —amb el seu exemple dissortat— la violència contra la llibertat de pensament. Ells són diferents, sí, i feixistes.

La justícia espanyola no té un pet de justa

Ni un pet ni una bufa, la justícia a espanya no té un pet de justa. Però això és igual, perquè qui governa espanya és una maedéu rapà d’intel·ligència, amb tants pèls franquistes que passarien per dictadura, així que ni és just ni li interessa la justícia, a la calavera. Allò que interessa al comú dels 155 (és el model polític espanyol post-franquista) és ser corrupte, refillet i ric, una coartada perfecta per furtar bona cosa, mamar del pot, tenir padrins, llepar del clavegueram, mamar de la vaca, ficar el cap al pessebre, passar-la llarga, heretar privilegis i, si els queda temps i grandària de forat, cagar quan els rote.

Els bancs no paguen ni el que furten, ni el que mengen, ni allò que l’estupidesa del psoe i el pp ens va furtar per regalar-ho a lladres presidents del santander, bbva, bankia, lacaixa, i la resta de la lliga més criminal del finançament mundial. Els bancs són en mans de lladres, són institucions gestionades per criminals, pistolers i mafiosos: els beneficis són per ells, les pèrdues les paguem nosaltres. A la llarga, i a la curta els polítics els la mamen i després hi mamen. Si havien de pagar lloguer o despeses o tributs, ca, ni una no en pagaran, i ja ho adobaran jutges, polítics, borbons i mamons, del pp i el psoe, per perdonar-nos la vida i regalar-la al filldeputisme bancari (els bancs són qui financen el feixisme en canvi de res). Si financen res més, ens ho fan pagar tres vegades.

Europa diu que espanya no fa judicis justos, aahhh, quina sorpresa, quin ensortit, quin sidral: el tribunal d’Estrasburg diu que espanya és una porcatera judicial, però de colp ixen ministres porquera del psoe pro-feixista155 per assegurar que això no afectarà: és veritat, els tribunals europeus no afecten espanya, perquè la democràcia europea no afecta espanya de cap manera. Què ha d’ensenyar ningú a espanya de democràcia, si espanya és la lliçó universal de la democràcia en representació de la Terra, és el cel i és la glòria, espanya: posem un sol jutge, un de sol, a espanya, que no siga […] demòcrata, lliure, independent, honrat, honest, just…

—Cal ser molt fill de puta per pensar tan malament! Però els catalans s’aproximen al valor… A pos, els valencians! Aquests ja dupliquen el quoficient…

Ai, Pinotxo, que et veig on vols arribar amb el nas, amb la fava, amb la bíblia i amb el malparit del papa: sí, el papa tampoc no ha dit res de la justícia a espanya perquè ell és francesc de nom i és per damunt d’Estrasburg i d’Andorra la vella, de la pederàstia, de la religió i de la pobresa, si li cal…

Europa fa una biòpsia als jutges espanyols, de quan en quan, i els treu una merda que no és merda, ni és càncer, ni malaltia ni edema —les mostres han sigut enviades a un laboratori privat que vigilava el superhome de cospedal mentre ella la mamava a dues bandes, la mala peça que faltava per recompondre la cadena de la intel·ligència humana: ni els morts, ni els fossars, ni la merda de la muntanya no fa pudor, perquè quan hom viu en un femer, el nas ja s’ha fet a la pudor… A la meseta fa tres-cents anys que ja fan perfum, els porcs, pernils, i per aixpo el contagi a València sembla irreversible: anit, per exemple, Àpunt treia imatges de l’alcalde de València al seu despatxet amb un altre il·lustre de la intel·ligència espagnola: Àvalos l’Avatar: a la tauleta de nit hi havia la fotó del borbó de regal, per demostrar com n’hi ha valencians que, malgrat el càstig financer d’anys i panys dels borbons, els nostres encara els tenim a la tauleta de nit per pregar el rosari…

Ai si encara ens farà falta mamela, per netejar els budells irredempts de tants llepafigues que suen i suen anys i panys en canvi de viure l’últim sopar amb una bona taula i l’oblit de qui érem trenta o quaranta anys enrere: l’estatut!, l’estatut! Democràcia! i TV3, xa!

Sort de Brussel·les, de Bruges, de Gant, d’Escòcia… i encara d’Europa, malgrat la Unió dels junckers.

Si van morint-se ells

No podem esperar que es muiguen ( o es morin) tots els jutges prevaricadors, perquè en vindran d’altres, posats també a dit, d’herència, per uns altres jutges prevaricadors o polítics155 (pp+psoe), com els jutges franquistes que s’han encarregat sempre de decidir què sobre la vida d’una majoria: una minoria antidemocràtica ha jutjat la gent d’aquest país fa més de setanta anys, i prou que es van escarrassar a fer-nos la vida impossible. Ara ja s’entén per què durant anys, totes les accions feixistes han sigut perdonades, justificades i endolcides, per la justícia espanyola. En canvi de castigar durament qui s’ha enfrontat al poder corrupte espanyol.

Nosaltres també anem morint-nos, si fa no fa, així que no podem esperar-nos a veure si ells desapareixen del mapa amb més rapidesa. Cal actuar i cal fer-ho amb contundència, contra el 155 permanent de l’estat espanyol, contra la vergonya del psoe i la seua fiscalia (la fiscalia del PSOE demana vint-i-cinc anys de presó a homes plens de raó), contra tanta gent que actua contra la llibertat dels pobles. Els valencians fa centenars d’anys que ho patim, tant ho hem patit que molts que passen per valencians s’han aconformat al servilisme i a acotar el cap. A viure esclaus amb unes certes almoines del s. XXI: un parell de canals espanyols amb gent progressista que els fa riure, el cap de setmana amb els amics, les falles, els moros i cristians i l’esmorzar de cada dia… Amb això milers de valencians ja abaixen el cap i es deixen pegar per baix i per dalt. Els valencians, malgrat que molts no ho saben, rebem més colps i més durs que ningú. Però encara la mamem.

Altsasu ha escampat el fem contra el feixisme. Catalunya ha dit prou a l’espanya colonial repressora. Els valencians, que som el furgó de cua, encara si ens pensem a ballar-los una jota. Ves si ens tenen atemorits. Agafats. Fins que no ens despertem una majoria, i diguem prou. I diguem aquest país és nostre i el gestionarem com voldrem. Nosaltres. Els valencians.

 

Ens ha sorprés la fava!

L’escarni no ens ha agafat de sorpresa. Espanya no és cap sorpresa i, qui diga que s’ha sorprés, menteix. La fiscalia i els advocats de l’estat s’han conxorxat, amb jutges, policia, església i militars, amb el psoe i el pp, per escarnir la llibertat i la democràcia. Fins i tot per escarnir aquell heroi de Trapero, ves si els fa mal i què. S’ha acabat el mambo, xicots, el ball, la jota i la festa. I la democràcia de quinzet, que és uan dictadura disfressada torna a ser ama com ho ha sigut quan li ha convingut. S’ha acabat la festa: espanya vol guerra, vol sang, i per això, com que no aconsegueix una resposta violenta que puga vendre a Europa, eleva el nivell de càstig a l’impossible, passa la ratlla de la mesura i fueteja amb justícia franquista en ple segle XXI.

I què direm? Res, perquè a espanya li la bufa què puga dir ningú: Europa, l’ONU, Amnistia Internacional o el Tribunal de Drets Humans, li la bufen. Menys encara què puga dir una colla de demòcrates catalans. Li-la-bu-fa! Espanya és franquisme pur i dur: dins la justícia, la política, la monarquia, els mitjans, l’església… En el futbol, en els bous, en les TVs, arreu que trobes defensors a ultrança del franquisme més pudent.

Si ja ho sabem, això, què fem? Ara què? On tirem, a on cavallers?

Què pot fer mal, en realitat en aquella ferida, en aquell putiferi polític, burlar la hisenda?, fem-ho! Traure els diners dels bancs d’espanya? Fem-ho. Deixar de comprar-los aquella merda de loteria? fem-ho! Deixar de consumir res que faça tuf a espanya? Fem-ho… Però tot això no és prou. Ni suficient, perquè res canvie en aquella cofurna. Cal preparar les estructures de la república a cada tros d’aquell estat que tinga possibilitats d’anar-se’n. Els valencians també. Fem-ho! Sobretot perquè als valencians ens enganyen cada dia, ens roben cada dia, això sense haver-los organitzat ni el procés ni la revolta democràtica més pacífica dels últims cent anys a Europa. Però ja podem començar, ja… Fem-ho.

Prou de connivència amb els progres? Fem-ho. Prou de… Fem-ho!

[continuarà]

O morts o ànimes, xa!

A El sant del dia Alfons Llorenç explica que els valencians encara deixem un badall a la finestra, avui i demà, perquè les ànimes dels nostres tornen a casa i hi troben la taula parada, el llit, nosaltres esperant-los per festejar el record i el retorn, cada any el dia de tots sants. És dia de morts, avui, i demà d’ànimes, i els valencians tenim memòria. Per això enceníem unes minetes de cera petites, protegides d’un plàstic roig que encara feia més tètrica l’escena contra la foscor de les cases.

O morts o ànimes, els valencians ens haurem d’espavilar si volem sobreviure, per bé que si volem mantenir uns quants costums i una mica de cultura, no ho tindrem fàcil: si hom pensa que halloween s’ha menjat els nostres morts, potser que no pensem que els espanyols ja s’han menjat la nostra economia. La quarta part del nostre pressupost anual es destinarà a pagar el que devem als espanyols, que cada any ens roben el necessari per continuar mantenint-nos agafats dels collons dels vius i dels morts. El conseller socialista Vicent Soler, diu al president d’espanya, que també es socialista de la mateixa cofurna política, que això que passa és una vergonya, una deslleialtat als valencians, si tots segons ells som iguals davant aquella prostitució de constitució que ho consent.

Morts i sense ànima és com ens voldrien mantenir els espanyols, als valencians. Muts i a la gàbia. Molls i capcots. Ves quina autoritat ens representa que encara se’n burla del mort i del degollat, quan allà asseguren que els valencians no serem capaços de protestar ni de queixar-nos fins al punt de trencar res. És el modo franquista del psoe, que mentre ens insulta, s’esgola pels badalls de finestres i portes per robar-nos l’ànima.

Si l’única possibilitat de sobreviure és la República dels valencians, si volem evitar-nos tanta carabassa i tanta calavera. I sobretot evitar que continuen robant-nos. Els nostres morts i les nostres ànimes.