Ulisses20

El concert de hui de la banda de Bétera amb els cors de l’orfeó d’Aldaia, ciutat de Burjassot i el Centre artístic de Bétera, a més del propi cor escolar, ha sigut extraordinari. Cinc bisos, la gent que no volia anar-se’n, que volia que el temps s’hagués aturat, en aquell instant de la Fortuna, quan la percussió s’apodera de l’ànima, les veus pujaven sobre el públic a l’amfiteatre amb els metalls, la fusta i la corda, tot lluïa que clamava en favor de la música: sí, ara potser ens diran que això i allò, que no eren monjos escapistes, no, solament estudiants, mig homes mig seminaristes, que en provar tota aquella austeritat humana, van pegar a fugir, cames ajudeu-me, per buscar una taverna i alçar els gots: visca els goliards!, visca la vida i mori l’autoritat… Que mori, siga civil o eclesial.
A l’escenari de l’auditori de Bétera, altrament palauet o casa dels majors, hi havia tot de veus i músics en contra de la crisi actual, en contra de les retallades, com un esclat de la cultura que, malgrat el sainet que han representat alcalde i el president de la banda (això calia?), res té a veure amb les limitacions de la intel·ligència, dels recursos, de les eines necessàries per sobreviure: les veus principals d’Aurora Peña, Vicent antequera i Eduard Escartí, els cors immensos que hi participaven, la banda i l’home que ho dirigia, amb aquella passió gestual, Lluís Serrano, ens han fet viure la cultura majúscula, i tanta voluntat d’edats diverses, d’interessos diversos, a canvi d’aquella música és un exemple col·lectiu del que som capaços d’aconseguir.
En un parell d’hores l’esclat de dies d’assajos, de treballs anònims, d’estudi, de disciplina, com és el treball de moltes bandes i cors, d’escoletes de música, de conservatoris, que van passant-les plegats tan magres i primes.
L’emoció en diferents cants del concert, la veu sobretot d’Aurora en el Dolcíssim, l’Ave i la Fortuna, principi i final, o els cants a la taverna… En tenim per dies, al poble, d’agrair a molta gent tant d’esforç i el goig que ens han fet viure abans de Rams. Per molst anys. O Fortuna!

La banda de Bétera, amb el seu director al capdavant, estrenen en unes hores Càrmina Burana, de Carl Orff, a partir de les cançons profanes ‘els Càrmina Burana’, una cants dels segles XII i XIII, de got i taberna, d’amor i de burla; n’hi ha qui els compara, els cants, amb el primer moviment contracultural, per la seua ironia contra la religió o la vida de monestir. De fet, els versadors s’havien escapat de la seua vida monacal, austera i rígida, i ara cantaven al bon beure i a la bona taula. Exfrarots o vividors de l’almoïna, aquests mendicants predicaven amb la música el contrari que els havien fet viure: segons la viquipèdia, els cants de Bura –les cançons de Beuern, a Baviera–, s’expressen a partir d’un llatí vulgar, desdentat, i reclamen els plaers terrenals, abans no arribem al cel (la carn, el vi, l’amor, la burla del poder eclesiàstic…). Per si les mosques el cel no acaba en allò que la religió explica sobre la vida després de la mort.

La banda de Bétera ha oferit avui un assaig obert, amb alguna traça de didàctica, quan el seu director intervenia en una peça per marcar un ritme, repassar una estrofa, o avisar el cor que no s’avancés: els cors de Burjassot, Aldaia, Bétera i un quart d’escolar, apleguen més de cent trenta veus, i vuitanta músics i escaig, omplin l’escena sobradament. Com és de complicat i de difícil de coordinar-ho tot, quan la majoria són i s’hi dediquen per goig, sense la professionalitat d’un repte d’aital envergadura. N’hi ha músics amb molts anys, sí, però també n’hi ha joves acabats d’arribar, estudiants, i per tot això, a posta, l’emoció és assegurada, i el gaudi demà, que pagarà els esforços de tanta gent com ha dipositat l’admiració necessària.

Fa trenta-cincs, anys, pam amunt pam avall, que la banda de Bétera guanyà el festival de bandes a la plaça de bous de València, amb una interpretació particular d’aquesta mateixa peça. Tornaven de matinada i no es van estalviar un passacarrer nocturn i festiu, per despertar els veïns i convidar-los a la bona taula. Hui dissabte, una banda renovada, que encara conserva uns quants músics que hi van ser aquella primera vegada, torna pels cants bavaresos, d’una toponímia germànica no exempta d’identitat, que trencava aleshores amb el llatí per fer-se lloc, com a  llengua pròpia… Vint-i-cinc cants per fer-nos gaudir de la música, de la passsió i l’esforç titànic de les bandes. Quin veritable colp a la crisi.
Per molts anys.   

Serveis mínims. He rebut tres o quatre notificacions, de la Direcció territorial, de la inspecció, de la conselleria… Volen informació abans de les nou i mitja del matí, per fer els càlculs dels diners que hauran de deixar de pagar-nos. Nosaltres fa tres mesos que no cobrem, no hem cobrat res, res de res, corresponent al 2012. Però demà obrirem les portes per fer els serveis, els mínims, per suposat, que supose que és atendre els alumnes que vinguen, i els altres, els de passar la informació perquè ells maneguen les xifres, la interpretació, i facen públic, a través dels mitjans com Canal9, del que els passe pel forat de la càmera. Es neguen a explicar-nos contractes públics, dades mínimes d’una administració transparent i democràtica: durant anys i panys d’una política erràtica, corrupta, de lladrocini, ho ha fet d’aqueixa manera, però demà els directors d’escola i d’institut tenim l’obligació de denunciar els nostres: ells diuen que nosaltres representem l’administració (una mel de xurro). I diuen que qui faça vaga, que siga conseqüent a donar la cara. Home, ací, què voleu, jo discrepe. (però això seria un altre debat.)

Si milers de valencians voten el pp, per majoria de majories, demà manta escoles tindran poca gent per atendre tans xiquets com rebrem, la majoria de centres. Nosaltres hem recomanat els pares que no porten els xiquets, però, cada cas és un món, i la realitat sempre és molt complexa. A més, voleu dir que la vaga no amaga també interessos particulars? Sí, sabem que hi ha motius sobradament coneguts per ser de vaga una setmana. Però també n’hi ha motius més nostrats i igualment greus que no ens porten a plantejar una mesura semblant. Per exemple tot això de Mallorca, o el cas TV3, o les multes indecents a Acció Cultural, que és a milers de valencians entre més detalls…
I l’un costat i l’altre, potser que ens entendríem. Perquè ens emparen raons de pes nobles i decents.

Tornem a demà, que és avui, d’ací unes hores: imagina que ens envien, per exemple, dos-cents xiquets!, amb tres persones no en som prou, si no és que els deixem davant una pantalla de cinema. Però, quina pel·lícula els passem? Novecento?, els 400 colps?, una de l’oest?, per exemple ‘Sol davant el perill’ o l’obra completa de Segundo Chomón? Ah, quin homneot, Segundo…
A més som d’intercavi amb els alumnes del Montessori College de Hengelo, que no han entendre massa res, si no és que els expliquem detalladament la situació laboral al sud d’Europa: potser que explicar què passa als joves, als estudiants, als xiquets, fóra també una manera de contribuir a difondre per què som tan dissortats: més del 20% de desocupació, el sou mínim més baix d’Europa, i encara una precarietat que ens vol tornar al segle XIX.

Demà continuarem explicant la sèrie desficis i treballs d’una escola valenciana, després que haurem enviat la notificació d’incidències avall avall. 
[Segons que ens han passat, a Almussafes ja no fan cotxes, aquesta nit. Ni a Martorell, ni a Saragossa… Visca la Corona d’Aragó i aqueixa revista del motor.]

¨Els últims apunts tenen els títols massa llargs, m’envia un consell un amic, però no sé què em passa, que ara el titol de l’apunt també és l’apunt. No sé si ho he dit gaire bé, això, però no passa res. Mentre repasse alguns mitjans, abans de posar-me a corregir unes quantes llibretes d’alumnes, em soprén de trobar uns quants alliçonaments morals i ètics, de polítics i dels representants màxims de la banca.
Per exemple, els amos dels diners, que són els bancs, diuen que això de la vaga general ens portarà a la catàstrofe grega o alguna cosa similar, com la guerra de Troia. És clar que, mentre ens van anar furtant i robant els diners, durant anys i panys, amb usura i professionalitat, això d’ells no atemptava contra el naufragi etern que ara els espanta.

Un altre exemple dissorat i idiota, en referència a la idiotesa política de l’ajuntament de València, el protagonitza Alfonso Grau, que anomena pallassada la voluntat de Compromís que, els corruptes del pp de l’ajuntament de València, responsables del cas Emarsa i encara de pitjors, tornen els diners. Fotre, com si tornar allò robat fora una pallassada. És el que ha de pensar l’homenic Grau de València, que si ja ho han robat, per què haurien de tornar-ho: com els lladres són del teu partit, Alfonso, en la seua majoria, potser que et caiguen més molles que no pensa l’enemic, i per això no voldrà que ens tornen res de res: Santa Rita Rita, Grau, mala peça no t’has fet, que semblàveu ximples, en la seua majoria.

El tercer exemple? Aquell homenic que va arribar a ser president del congrés espanol, li han fet un retrat a l’oli que ens costarà vuitanta mil euros. Fotre, com ens va plovent el desastre dels polítics espanols, per incompetents i torpalls, i encara els hem de regalar pintures que valen milions, que ens costen milions. Xe, no els podríem penjar dels collons, aquestes desferres, i que el pintor vaja trobant colors i barreges, mentre Bono es va descrostonant en favor d’una descollonada endèmica i pocavergonya?

Cada dia, hi ha exemples de tornar a les forques i les corbelles, i passar-los per damunt la rella i el forcat gran, a vore si els traiem les males arts a tot de xixarel·los i pixafaves.

No sé qui l’assessora, la consellera d’educació, Maria Josep Català, però no l’encerta. Almenys avui, no l’ha encertada, des del nostre punt de vista. Jo havia manifestat la meua negativa a convidar-la, sobretot perquè pensava que no vindria, que l’administració valenciana, per segons quines misses, li agrada el paper galdós. Ella és la maxima autoritat política en matèria educativa, i avui Caixa Popular, una cooperativa dedicada al finançament i als serveis socials, lliurava els seus premis d’innvació educativa i de gestió. Confluïa que és l’any internacional de les cooperatives. Això no ho han decidit els rojos catalanistes de les cooperatives valencianes (sobretot perquè també n’hi ha cooperatives de dretes, i de menys nacionalistes). Això ho ha decidit l’ONU, poca broma, l’Organització de Nacions Unides. Però la consellera ha preferit de declinar la invitació confirmada fa molt, a última hora. Aqueixes coses sembla que es fan sempre a última hora. No sé si tenim cap empresa de finançament pròpia, a més de Caixa Ontinyent, i allà hi havia representades escoles de prestigi, entre elles les guanyadores dels premis d’enguany a la innovació. Ni això no ha sigut suficient per la consellera.
Un altre colp serà, dona, tindràs massa oportunitats per esmenar la pífia, que te’n donaran més que no voldríem. I ves que avui era venir a triomfar, en un auditori fet, el Club diario Levante, que fins i tot la cartelleria era en espanol, perquè ningú no es confongués en l’acte, si venia de ponent, o de més enllà.
Ep, pel que fa a la llengua, nosaltres també peguem en la torpesa. Però, com Maria Josep, també tenim temps i recorregut per esmenar-nos. A vore si ara que hem descobert que ‘#Notenimconstitució’ perdem l’oli necessari en tangents i sinèrgies pròpies.
A algunes edats ens costa d’aprendre a vocalitzar tota la fonètica seguida.

La sentència de Jordi Puyol ‘No tenim constitució’ és una idea fantàstica, no perquè ens descobresca la farina o el foc, no, sinó per la senzillesa i potencialitat de la idea.
Li ha costat trenta anys, al savi, decidir-se’n; però sens dubte que s’ha tret una bona idea del barret. Sense constitució ens passa això: cal eixir al carrer a defensar-nos per tot. I encara defensant-nos democràticament, pacíficament, no n’hi ha prou. Sobretot perquè la democràcia espanola és molt feble, molt prima, i les accions democràtiques no serveixen gaire. Fins i tot s’atreveixen a prohibir-nos que puguem exercir consultes o referèndums, un entrenament de salut democràtica indiscutible arreu, excepte a espana. El sí a la llengua d’aquesta vesprada a Palma, la vaga de fam de Jaume Bonet durant vint-i-cinc dies, el clam d’escola valenciana dissabte a Alcoi… Amb una constitucuió pròpia, res de tot això no passaria. Els valencians no hauríem perdut les caixes i els bancs, els dissortats del pp no s’hagueren atrevit a saquejar-nos amb impunitat, i tot d’audiències i tribunalots es demostrarien inútils.

Doncs a treballar, ara, per escampar la nova: ‘#Notenimconstitució.’

Algunes idees per a la XVII Jornada socolingüística que s’organitza al Campus universitari d’Alcoi: és una barreja sense ordre que pega per trobar un parell d’idees per al debat i la #primavera valenciana:

– sense constitució pròpia, caldrà continuar fent de #mestresmaquis per defensar la llengua.

– #Notenimconstitució Als noruecs, per exemple, no els cal aprendre espanhòl per a res. No se senten colonitzats, ni obligats a estudiar-lo.

– A Alcoi portem una idea principal: per aprendre espanhòl correctament NO cal destinar cap hora de l’escola obligatòria #Notenimconstitució

– El curriculum d’espanhòl i de literatura espanola en l’escola obligatòria és #combustibleperafalles

– L’espanol a l’escola també és #combustibleperafalles Ni una hora perduda en llengües imposades.

– Ells no cedeixen mai: Mallorca és l’exemple d’un atac a la llengua i al país cruent i eficaç. Catalunya ve després. València ja és perduda.

– Bauzà sol no és res: és el pp i els espanhòls, que ataquen directament la llengua i el país. @lalectora (la societat civil no és suficient.)

– Si un model exitós de plurilingüisme com el d’#escolavalenciana pot tombar-lo una burrera política, qualque cosa falla.

– #Notenimconstitució És per això que treballem sense empara, sense defensa, atemorits que qualsevol xixarel·lo tombe allò que fem.

– XVI JORNADA sobre sociolingüística ‘models plurilingües en educació’. Obrirà @salvadorcardus amb «Educar en moments d’incertesa», ALCOI d’ací a poques hores.

Ara me’n vaig a dormir, que un dissabte enmig de tants conceptes agradosos pegarà en divertit i lúdic.
#Bona nit.

Ahir es constituí a Calp, formalment, la Xarxa de Centres educatius de qualitat lligats a Escola valenciana. Ací teniu l’enllaç des del qual podeu llegir els objectius bàsics, els reptes, els nous compromisos per una escola que pretén ser referent del país. D’alguna manera, sabem què no és: perquè no amaga al darrere tot de paperassa, ni cortines de fum que, masses vegades, és el que hi ha en el concepte qualitat, més encara quan això comporta certificacions, grans despeses i esforços i sinèrgies per demostrar què no som, o què volem aparentar que som.
Des de la senzillesa i la humiltat que caracteritza Escola Valenciana, la Xarxa de centres pretén de comprometre els mestres i l’escola amb uns quants reptes bàsics: la llengua, naturalment és inqüestionable i el primer dels objectius, que aquesta xarxa és lluny de ser allò que demana l’administració valenciana, per exemple, més encaboriada a arraconar-nos o a fer prevaldre l’espanol per damunt de totes les coses, amb l’aparença que volen fer-nos cenrre bilingües anglés-espanol, de cara a rentar la cara d’uns quants panxacontents, entre directius, mitjans i polítics.
La llengua, la sostenibilitat i el medi, els valors, la innovació són les claus de gran calat, i potser que no en calen més, per això l’acte va ser senzill, auster, sense gaire boato: ni bandes de música, ni fedataris, ni televisions, no. Mestres, ras i curt. I ara, a continuar treballant per l’escola, per la xarxa, pel país.

El primer peixot a la garjola. És el principi. I el canguerri s’ha instal·lat a can pp. En cauran més, de més grossos, i uns quants de subalterns, que no vol dir que no n’hagen furtat prou, que ho han fet a grapats, però no comptaven la meitat, almenys directament no donaven la cara, malgrat que part dels guanys, una bona part del total del lladrocini servia per pagar ja sabem què: partit, campanyes, putes, cartells, favors, i apòstols d’aquest apocalipsi valencià tan particular. Vindrà la resta de catxalots i taurons, a engreixar Picassent que no tindran prou reixes per ficar-los a cosir vestits a ratlles. Ara ens deixem els noms penjats d’un fil d’estendre, la roba bruta, però ací en passaran de grosses, que la sorpresa va destapant qui ja prepara maletes i embalums, i no precisament per passar de creuer unes vacances amb les fallerotes del balconet, pobretes, que han d’estar tan cansades que es mereixen de reposar tant d’esforç com han dramatitzat tots aquests dies de festota a compte dels valencians.
-No, home, no, que açò s’ho pagaven elles dels seus diners, dels bitllets que s’amaguen al si entre les mamelles.
Com en aquelles barretes americanes de got i catxerul·lo, uns quants grimpaires renegats de la societat, els escridassaven des de la plaça: agafeu-los, agafeu-los, deien, els bitllets que us regalem perquè eixiu de creuer… Se suposa que amb els costa, que són més directes i més fins en calcular la tornada del passatge.

Ara, l’aposta és endevinar el segon peixot que caurà: qui penseu que traurà la bolleta?

Ella de segur que farà bé el paper, al cadafal, i milers de valencianes ploraneres i ploramiques lloant-li el parrús, amb tot de rams i flors i joies que semblen falses perles de per riure que volen aparentar tota la beator valenciana com no podríem imaginar: la coentor no és el pitjor, d’aqueix invent d’una ofrena d’herència franquista i feixistoide: hores i hores de televisió pública en favor dels ideals més conservadors: com que ja ens hem begut el caldo, mare, ara ens menjarem la clòtxina. Tant se val la democràcia, el laïcisme, europa, o la civilització: allò públic que paguem tots no és allò per on ells voldrien fer-nos passar a tots.
– No sigues burro, home, si és la seua festa.
Per això mateix, pretenen de fer-nos passar a tothom per aquest lladrocini cultural, l’exaltació de la coentor, de falsos plors i històries personals de cartró i misèria: milers d’aquestes que desfilen són protagonistes també de la conspiració corrupta contra els valencians, socis i votants del pp, dels casos emarsa, gurtel, ciegsa, falses ong’s i encara exemples majors: ploreu, donetes, per tant com ens heu robat aquests anys: i que la televisió que ens pohibeix als valencians de veure què fa l’escola, la musica, la literatura, o l’art, ens mostre dies i dies que fan els feixistots per festejar la seua església sectària i salvatge, en favor d’una església valenciana que fa anys va renunciar a la llengua, que ataca els valencians en cada missa, que ataca la democràcia mínima en cada acció que, ells, en diuen i volen passar per cristiana.
I tant que Rita farà bé el paper, de mare, de geperuda, de ploramiques, de falsa, de fallera gran, amb totes aquelles banderes ¡nternacionals, d’espana em sembla, i que la traca dure, per corrupta, per idiota, amb tot aquest forat econòmic i de dignitat que significa Canal9 en directe, que la merda entre per les càmeres en cada casa i que aquestes dones vinagre que passen per periodistes o màrfegues ens expliquen amb versets i retòrica tot el que van aprendre el primer dia de contracte: o xucleu o llepeu: falses, que valdríeu per als variatets rurals.
– Xe, vols deixar de fer el burro!
– Calla, calla, quina agonia, rita.

Falles, la segona part: malgrat que em vaig passar mig dia al soterrani ajudant les dones amb els trenta-quatre quilos de farina per preparar tants bunyols com es volgueren menjar, la festa a la superfície també va ser extraordinària: la xaranga ‘T’hafetaire’ acompanyava els xiquets i els ninots cap a la plantà del pati (van fer pujar les bunyoleres perquè ballaren); la falla l’enllestien mestres i alumnes, després de la plantà el partit, la paellota dels grans (totes dues coses tòpiques d’aqueix jorn de festa), els mestres guanyen i els alumnes ploren, pobres. Deixeu-vos una miqueta, grandassos!, demanava algú…, –no, no, ni pensar-ne, sense perdó!, guanyeu-los, aterreu-los! La paella es podia menjar, però és que era molt gran i n’hi havia massa mans, i massa que en manen, un dels perills màxims fins i tot en la cuina de camp i de festota, dinar i mascletà. Dinem les bunyoleres, els mestres, alguns amics que han vingut i ja enllestim cap a l’espai de la mascletà: bufes, tabals, plats, pots, tot li val per fer siroll i seguir a ritme del que ens diu el mestre ferran, sense foc ni trons imitem una mascletà de per riure que si no heu vist, paga com una de veritat, si n’hi ha menuts: corrent cap a la falla, les recomanacions de seguretat, les traques, el tro, el foc, i tot per l’aire en un bufit: la feina, els ninots, el fum…, sembla que provoquem i incitem a tenir dèria per la falla, a reprendre de nou la festa, perquè no ens torne a passar que, els altres, ens manlleven que també ho sabem passar bé, i que si algú ha instrumentalitzat mai res, la dreta és mestra, i els valencians prou que ho hem patit. Sí, la nostra falla pegava i fort, amb ironia, amb respecte, no deixava res per socarrar, però és que els valencians prou que ens hem guanyat i merescut la riota general. Foc i fum, i festassa, però amb memòria i seny. Que visquen les falles.

Cloenda a l’escola de la festa de falles. Xicolatà i bunyols. Gairebé un miler de persones, sense exagerar, que han passat per l’escola al llarg del dia. La festa ho mereixia, en molts sentits. Per molts sentits. Hem començat enjorn, a les nou ja pastàvem el primer dels cossis, la meua sogra Empar i jo, que anava decantant-li la farina. La primera farina no era gaire bona, perquè feia molts grumolls, en canvi, el segon sac era fina que fina, la farina, una gràcia per pastar… Però això ha sigut després, quan ja en portàvem vuit, de cosis pastats. Total, trenta-cinc quilos de farina que no són cap broma. De primer l’aigua calenta, que no creme gaire, perquè no escalde el rent. Després desfeia la carabassa, per cert que eren boníssimes, de llavor de Xeraco de la tia Pepita que vam cuidar al camí La Torre, a Bétera. Empar desfeia el rent i em demanava que li tirés la farina mentre ella l’anava pastant. Quan ella la trobava bona, la tapàvem amb un drap i deixàvem que pugés, que és fes bona. Au, dos paellotes fondes a curumull d’oli bullent, i a llençar bunyols. Avui feien de mestres la meua sogra, Empar, Carme i la tia Pepita; ens ajudaven a girar-los i a traure’ls un grapat de dones valentes. Empar, la mare d’Empar, que és al coordinadora de secundària i avui també tenia mil extres de feinada i de control, Màrian que és mare i acompanyant d’autobús, i fa l’anglés amb els mestres, Mar que és la mestra de matiners, de francés i mare de l’escola, entre més coses, Isabel cuienra ja jubilada que ve a ajudar quan cal, Anna, que també és mare, Anna Doménech, que no ha parat d’ajudar a la cuina, Fina que és la psicòloga, també Vicent…, hem convidat tothom, xiquets, famílies, exalumnes, mestres, amics, que és una tradició a l’escola, la festa de falles… Ara mateix encara trastegen per la cuina Rafa, Esperança i Àngela, enllestint el final de la neteja, que un dia com aquest val per tres, sense exagerar. En molts sentits. Per tots els sentits.

Ara mateix podien recollir-mos amb un cabasset, que no sé si he vist mai anar-mos-en tan cansats, els mestres. Per molts anys!

Segons que anuncien alguns mitjans, la consellera d’educació de la generalitat valenciana ha pactat, no sabem amb qui, un model lingüístic nou que atempta directament contra l’escola. De fet, ni Escola Valenciana, la institució amb major experiència i millor criteri, ni les universitats valencianes, ni els sindicats, ni les federacions de pares i mares, no han pogut participar de la decisió. La consellera ha preferit desestimar les recomanacions, els consells, i els estudis que apunten com aprenen millor les llengües els xiquets valencians.
La decisió, per tant, s’entén com una declaració de guerra en tota regla, contra l’escola, com una torpesa voluntària i suïcida de calibre gros: senyora consellera, això que vosté defensa atempta contra la universitat dels valencians, contra els estudis fets i elaborats per la seua pròpia conselleria, i encara pitjor, contra els estudis europeus de societats lingüístics semblants a la nostra: s’entén com la cabuderia de fer el ruc, pretendre que els xiquets valencians no continuen aprenent amb la major de les garanties, de l’un costat; de l’altre, atemptar contra la llengua dels valencians, cinquanta anys després de la publicació del llibre de Fuster.
Sí, qui és burro que l’albarden, però si damunt s’és consellera, la pretensió de ruqueria és delictiva: corruptiva i malintencionada. No ho podem llegir de cap altra manera pus.

La guerra a l’escola és el que menys mereixem, el que menys necessitem, si no és que prefereix que els valencians continuem en el pou de l’estadística pel que fa a resultats en educació. Si és això, el deliri l’hem de denunciar, de primer els mestres, després les famílies, els xiquets, i els metges, si cal: caldria arribar a tancar aquells que no es troben bé del perol.

Passar per damunt d’escola valenciana, la institució que ha treballat més que ningú al país, per l’escola i per la llengua, en una decisisó d’aqueix calibre és jugar fort i maldestrament, senyora Català: jugar contra la llengua, és continuar aqueix autoodi que el seu partit fa anys que practica, contra el seu propi llinatge i la identitat innegable de milers de valencians bennascuts. Segons que vol demostrar, senyora, tots els ninots no es cremaran en aquestes falles. Ni totes les males arts dels polítics pocapena.

Ella volia ser la fallera major municipal, la mare de totes les falleres, però li ha eixit com la major de les fallides, el seu governot municipal: ara pretén explicar al món que ella no n’és responsable de res, de res de res, pobra, per això no pensa dimitir ni demanar disculpes ni perdó ni res que s’antoixe d’aqueix estil: el seu estil fatxenda, grotesc, no arriba a l’alçada de més circumstàncies, aqueixa intel·ligència n’hi ha, l’agafes o la deixes, i aquest pastís faller ha sobreviscut per damunt dels valencians de la ciutat com una bèstia capaç d’esclafar oponents amb barroeria i contundència: l’espectacle és inaudit, és inversemblant, però els valencians som capaços de fer-la més i més grossa cada colp, i sempre ens lluïm foramida. Perquè això és la vida real, no és el teatre, ni la caricatura, ni el sainet, és la vida de cada dia dels valencians i la seua capital. Pantagruèlic? Ulisses i els seus argonautes van haver de ser castigats per ferir de mort l’ogre, i això era una novel·la, una llegenda grega, la millor de les històries: almenys, ells, els grecs i els troians, d’aquelles historiotes feien bona literatura. Nosaltres no passem d’una Polifem de got i pitram, de capitan trueno i goliat,i aqueixa és la màxima democràcia que la dictadura popular ens té encomanada. Als valencians no ens faran grans ni les llegendes ni els pets amb corfa. Aquesta és la nostra realitat d’opereta…, i qui se’n burle, que el dimoni li furgue. 

Diu l’encara acaldessa de València, Rita Barberà, que mentre ella puga, no hi haurà més radicals d’esquerra al ‘seu’ ajuntament. A propòsit dels draps bruts municipals que esbomben jutges, mitjans, i parlamentàries, ella ha esclatat amb això: mentre ella puga, cap més radical no sera a l’ajuntament. No ha dit com ho aconseguirà, Rita, això d’impedir que entren solament radicals de dreta i d’extrema dreta, capaços de robar, furtar i lluir totes les riqueses manllevades, mentre ella tenia els ulls clucs, sense assabentar-se de res. Si no és que utilitza, com és habitual, tot de males arts, no democràtiques, per aconseguir els seus objectius. Deixar que et furten la caixa, que preparen campanyes de luxe, o tenir tot d’afiliats i amigots sense ofici ni benefici a compte de nòmines insultants, tampoc no és gaire democràtic ni exemplar, dona. 
Així que l’estirabot d’aquesta setmana, agafant un telèfon per demanar pel seu advocat, perquè tothom veiés com les gasta ella, l’alcaldessa fatxenda, no és una provocació, sinó un insult als drets i a la justícia en societats normals no valencianes. L’amenaça, madame, no és sinó l’arma quan no hi ha raons ni debat ni diàleg: que vosté no ha robat, diu? Dona, i com és que la màxima responsable municipal ha obviat que ens deixaren netets, endeutats i avergonyits d’aqueixa manera, en tot d’empreses i institucions municipals de les quals, vosté, n’és la màxima responsable? Vol dir que hem d’atribuir-ho tot a la torpesa, a la ceguesa, oa la irresponsabilitat populil? Que som l’exemple de ciutat a no imitar enlloc, senyora, segons mitja europa.

Va, dona, a mentir i a robar a la Calderona, com els lladregots de got i ganivet. O al balconet dels famosos, que per als valencians, és el mateix, l’índret de trobada i encontre per als assaltadors de camins i de ciutats.