Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Fira de Cocentaina (1)

1

Cap de setmana a Cocentaina, de fira, perquè ja feia massa que ens perdíem aquesta festassa de gent, de parades, d’activitats, de menges, de carrers tan vius i places que fan fum, els uns que venen, els altres que compren, exhibint productes , firant entre una gernació que es mou amunt i avall hores i hores, tres jorns seguits. Segons que diuen alguns documents, en el segle XIV ja n’hi havia fira, a Cocentaina, com se’n senten d’orgullosos, ells i elles, per això. Músiques que semblem medievals, actors, exposicions, sembla que tota la comarca es desviu per aplegar-se a la fira. Tot li val, aparcar ací i enllà, damunt i baix, i au, a caminar hores i hores entre parades, crits, sirolls, sorpreses, amics i bona taula. És després de tornar que apames la veritable dimensió d’aquell espectacle, farcit d’històries de venedors, de gran venedors amb el do de la paraula, d’altres d’espavilats, o tòpics, o ves a a saber. És difícil abstenir-se, que sense voler ho compraries tot, o gairebé tot, que sense adonar-te’n se’t va buidant la butxaca, i encara n’hi ha tant que et fa goig, que voldries emportar-te a casa… Jo ja voldria tornar-hi.

Un detall de cistelles que em porten el record dels meus, de la tia Gertrudis baixant pel carrer dels Morts carregada, mon pare ajudant-me a carregar la bicicleta amb un cistellot de por que apenes si podia dominar, la dona del filet que cada divendres pujava de València amb dues paneres com doa carros, la cistella dels pollastres, de la carn, la dels embotits, la dels ous, érem una casa de cistelles, una família completa de cistelles de grandàries diferents, que encara són per les cambres, tenint cura dels records. Ah, ja sabia que això de Cocentaina i la fira amagava més històries de vida que no em podia imaginar, que voldria anar descabdellant.
El jove que hi ha a la parada em demana per què fotografie les cistelles, que per què ho faig… Home, potser que tingues una de les parades més importants de la fira, li dic, i ell se’m queda mirant com si no entengués res. Les cistelles són la història de la meua família, li amolle, i ell fa cara de no entendre res. En realitat, li acabe dient, és que faig un reportatge per un diari. Ah, això canvia les coses, ara ho entenc, em respon el jove. Una família de cistelles, quin coratge.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Bétera fóra una festa.

1

Raquel Ricart ha guanyat els premis Octubre d’enguany. L’Andròmina de narrativa. Això ja converteix la nit en especial, a Bétera. Una nit de festa i de goig, que aplega, la bona nova del lliurament dels Octubre a Raquel, escriptora, també a Cocentaina, on passem el cap de setmana. Ho diu tan magnificament Vilaweb, Montse Serra, que els Octubre tenen enguany nom de dona, que tot plegat ens ha emocionat. Que no podem sinó emocionar-nos, almenys la colla que enguany havíem baixat a la fira de Cocentaina. Que no tenim perdó, ho acceptem. Fa vint anys que volíem baixar en una fira que ens ha tombat de cul, no és debades que diuen que hi ha documents de la fira del segle XIV. Justament hem trita anar-nos-en el dia que Raquel Ricart guanyava els Octubre, que farà que tot plegat es convertesca en un jorn per recordar. Rocambolesc i extraordinari. Li enviem una foto de la colla, celebrant el seu premi. I pengem la foto en aquest apunt.
Fa uns dies participàvem de la presentació del Quadern d’Àngela, la publicació d’un conte nou de Raquel. Avui celebrem un dels premis literaris de més significació del país, a Bétera, una distinció de primera. Per molts anys. Des de Cocentaina, des de Bétera, des del Camp de Túria. En favor de la bona literatura.

Other, els altres

1

Potser que en Camps ja siga mort, i els altres també, Na Rita, Gerardo, Ripoll, Fabra; és una possibilitat, que tots siguen morts, com a la pel·lícula, i per això no poden dimitir, perquè els morts no dimiteixen, en tot cas poden representar que fan el viu, però és impossible que dimitisquen, perquè són morts. D’una altra manera no s’entén, no ho pot entendre ningú com, després de tants escàndols de corrupció, encara s’aguanten a la vida, als càrrecs polítics, s’aferren perquè saben que representen, i ho fan molt bé , això de representar que són vius, però en realitat són ‘els altres’, i solament ells ho saben, que són els morts, en un país que també representa que és mort, completament mort, perquè ningú no podria aguantar sense reaccionar, davant tot el que passa. Davant els nassos de tothom, no solament davant els nassos dels valencians, com passava abans. Ells senten com que plou, com si algú els digués a l’oïda: ei, que esteu morts, que fa temps que us heu mort i heu d’abandonar aquesta escena pública, la que representa que governeu. Ni cas, ells no fan gens de cas, perquè són ‘els altres’, els de veritat, i són morts. Uns cadàvers. Potser que no passen de Tots Sants, que hagen triat aquest dia per acomiadar-se: adéu, diran senzillament, ara ja se n’anem al país dels morts. Com en aquella pel·lícula, hauran trobat el llibre de totes les corrupcions en vida, i per això se n’han adonat, que són morts. Uns cadavers.
– Abandoneu la casa, abandoneu la casa…
Se senten veus, de l’altra banda, sí, com si algú els volgués empényer, foragitar de l’escena pública.
– Aneu-vos-en, aneu-vos-en.
Però són durs d’oïda, els morts, i encara ens faran molt de parlar. Més que molts vius. N’hi ha morts que costa molt que es muiguen, que es muiguen del tot.
– Abandoneu la casa, abandoneu.
Sí, per Tots Sants, que es quan fan la fira de Cocentaina. Que espere no trobar-me els altres, els morts de veritat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Més enllà

2

‘Més enllà del Mur’, és el documental que avui presentaran a Vilamarxant, a la seu de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria. Hi participaran el director, Josep Pitarch, i un parell de músics trobats, Xavi Sarrià i Miquel Gironés.
‘So i silenci’ és un llibre sobre música, música culta, de l’assagista Guillem Calaforra, que es presentarà a l’Ateneu de Benaguasil, també aquesta vesprada. N’hi haurà música en directe, sopar enfaixat, i una tertúlia entre amics de molt nivell.
‘L’Aljama de Bétera’ presentarà demà una jornada de danses i balls populars, a la casa de la Cultura de Bétera, conjuntament amb una colla de danses del Portixol de Xàbia, i una altra colla de Requena. A més, la música també la posarà la colla de tabals i dolçaines Xé quina burrà, que va guanyant amb fons i recorregut de bon ofici. Després també faran sopar popular a l’Ateneu de Bétera.
Són tres mostres del caliu cultural de la comarca, amb pressupostos minsos, al marge d’una oficialitat d’ajuntaments de poca ànima, però amb un espirit de fer-nos créixer, des del voluntarisme, el compromís i la dignitat social.
I encara diumenge eixiran tot d’excursionistes cap al Puig, que el camí ja és ben sabut… Veieu com amb treball i ofici cal estar esperançats. Fins a la victòria almenys, que, com diu Carles Subiela, és més a prop.

Contra Joan Solà

1

«Els diputats tenen la responsabilitat de fer que aquest poble no se senta subordinat.» «En aquest país no hi ha pau lingüística.»
Es mor un altre dels lingüísties de referència d’aquest país. Que en aquells articles de l’AVUI, almenys quan arribava a València, l’AVUI, acompanyat del suplement els dijous, denunciava la situació de la llengua per culpa del país que tenim, sobretot per cupa dels polítics que jugaven a subordinar el país. Fa unes hores que el propi tribunal superior (!) de justícia (!) català (!), ha dictat de nou contra la llengua, amb impunitat. Perquè ací, en aquesta subordinació de país no hi haurà mai pau lingüística, mentre ens governen els jutges per damunt de les democràcies. No sé si això solament que passa a Espanya, que els jutges tenen la capacitat, la competència, la potestat de tombar allò que els passe pels ous, contra allò que voten els pobles. No ho sé.
Quan va morir Fuster, o Guarner, o Estellés, per posar-ne uns quants d’homenots valencians com a exemple, els polítics s’apuntaven a les fotos davant el mort, la caixa i les banderes. Amb en Joan Solà, passarà també, que els polítics actuaran contra el mort, malgrat que voldran fer-se les fotos i aparaular unes quantes mentides amb les quals no hi creuen. Perquè tot aquests políticots que acabaran governant el virreinat, seran els responsables de la subordinació, perquè és el màxim que prediquen en la campanya. El que vol dir, també, predicar contra la pau lingüística, en favor dels jutges que, quan els passarà pels ous, es cagaran damunt el mort, el cos present, la llengua i el país sencer. Que és cagar-se en el que voten els pobles, mentre no siguem independents.

N’hi ha que plantarem cara sempre. Contra la impunitat dels jutges, d’una justícia feta a mida contra la llengua i contra el país.

Ara em sembla recordar com parlen de les bondats acollidores, aquells del requeté, un aital Goytisolo, i un altre, Vargas, premiats recentment amb els diners de tothom, dels no espanyols també, que enraonen d’una sola llengua, i una indivisible pàtria, ells que són els màxim defensors de les no fronteres, sempre que això obligue a acceptar l’espanyol com a única llengua del seu univers.

Sí, tot de polítics fent-se la foto de campanya, cagant-se en el mort i en el cos present de la llengua. Contra Joan Solà mateix.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Llicència Zotal!

0

Fungicida, plaguicida, insecticida, ves que no té propietats aquest producte, roent, amb una sentor inconfusible, Zotal per al ramat, l’aviram, la indústria, la puça la caparra… i encara hauria d’afegir el pot, per a la política, excepcionalment la valenciana. Ni amb arruixades contínues de zotal, no aconseguiríem de netejar tanta porqueria política com n’hi ha de Vinaròs a Guardamar, que han convertit el país en una cortiella, amb tot de porcs del PP, i dels altres, a canvi de diners, de corrupció, de fer el cutre, el puta, per diners que ho venen tot, aquests cabrons de la política fallera.
Aquelles pobres dones d’Oriola es veien derrotades davant la càmera, avergonyides dels seus polítics, solament teníen esma per dir això: -ja no volem ni que els tanquen, però que ens deixen en pau, que ens deixen viure.
Feia aquella llàstima de l’impossible, perquè elles ja saber que no els passarà res. NOsolament no els passarà res, als corruptes, se’n burlen de déu id e sa mare, malparits, i continuen governant-nos com si no passara res, perquè els jutges, corruptes i acomodats al sistema com ells, amigots dels propis delinqüents de la política, del PP sobretot, ho maneguen per salvar-los. És clar que tot això no eixirà en les càmeres de Canal 9, i per això el delinqüent Camps, i el delinqüent Blasco, i el delinqüent Ripoll, prohibeixen que cap altre canal de TV puga informar què passa a València. No els agrada que els seus propis veïns, molts votants d’ells mateix, se n’avergonyeixen de mirar-los a la cara: -deixeu-nos viure, deshonrats!, deixeu-nos en pau.

Regidors, alcaldes, diputats, presidents de diputació, consellers, president del govern, la generalitat valenciana en peça, són una gernació de delinqüents… Així que una nit, mentre que dorguen amb la boca oberta, oferint aquell ronc acomplexat de la culpa (són capaços de dir mentides fins i tot en els somnis), els omplirem el pap de zotal, fins que rebente el budell, el prim, el gros, el cular, i se’ls menge la química tanta mala fel acumulada.

[MariaR, si veus que m’he passat, retire lo del budell prim.]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Molt de múscul i poc cervell

1

Ho diu Francisco Mora, que avui era el convidat a Singulars, el programa de Jaume Barberà, que avui s’ha excedit a treure-li temps d’interés a l’home que presentava per, supose que són obligacions absurdes de les televisons i els seus horaris idiotes, bescanviar-lo per una programa de ximpleries. Massa intel·ligència podria pegar-mos malament. El científic ho és també a Amèrica i des d’allà li demanen què passa amb els espanyols, que solament que guanyen en futbol, en ciclisme, en tenis…, en massa muscular, pel que sembla. I ell amolla una cosa tan senzilla com això: els espanyols cultiven el múscul gairebé exclusivament, per això tenen tan poc de cervell. Es pregunta en veu alta quants nobels científics tenen, els espanyols, i quant s’inverteix en investigació. Indirectament ho compara en quant invertim, plegats en aquest escàndol, en futbol i massa muscular, i en ciència i escola, per comparar dos exemples. I això fa tants anys que passa, que sembla que ho porten incorporat al xip genètic, no és que fa quaranta o setanta anys, no, és que fa segles que passa, que els espanyols ja en tenen prou amb el múscul.

En una altra televisió, l’innocent Gabilondo conversa amb l’nnocent Goytisolo, parlen de jueus i palestins, mal partit sense final, parlen sobretot de jueus i de com són un Estat com no n’hi ha cap, que se salta les normatives i resolucions internacionals, i llavors apareix, casualment i sense cap intencionalitat la paraula identitat, així Gabi, com si la deixés caure d’improvís, sense intenció, identitat: aleshores, el Goytisolo que és per damunt del bé i del mal ja explica quin és el mal del món, i denúncia com és que hi ha gent que pensa en literatura argentina, o colombiana, o xilena, quan solament n’hi ha una, de literatura, que és la bona, i és tota sense fronteres, espanyola, diu ell. Això no és cap identitat, no, afesgesc jo, però això no compta. Apuntaria Gabilondo cap a d’altres identitats, com Goytisolo, per definir quin és el mal del món, però aleshores ja he canviat el canal, que ja tinc l’esquena torbada com per tenir mal de panxa, abans d’anar-me’n a dormir i tenir un somni. Amb el canvi de canal, caic o no caic, trobe llicència per a matar. Això és, casualment i amb completa innocència, el que buscava. Un somni per descansar i preparar-me per fer múscul. O per eliminar-ne.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ATENEU Cívic i Cultural

0

L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera ha obert les portes al públic, amb un programa en favor de la música popular i tradicional. Si be Llorenç Giménez va inaugurar el primer dels actes importants, amb els contes i les contalles per als xiquets, l’Aljama i la colla ‘Xé quina burrà’, van oferir un programa de ball tradicional i música de festa que omplia el carrer Major de gom a gom. Com van explicar Toni Marzo i Pau Pertegaz, aquest és un nou espai en favor de la cultura, des de la senzillesa, la humiltat i els bons propòsits. Una dèria de molts anys que ara s’ha fet realitat, que vindrà a omplir un buit que feia massa que durava. Una nova associació d’àmbit local i comarcal que se suma a una xarxa important d’associacionisme que consolida el Camp de Túria com una aposta ferma contra l’antivalencianisme del PP (és una manera de dir-ho i/o d’interpretar-ho). La cloenda, després del sopar popular –que no n’hi ha ateneu sinó sopem d’entrepà–, va anar a càrrec de la banda jove ‘Horta Folc’, fills de músics que apunten amb ganes cap a la festa, el ball i la xerinol·la. Sis hores d’inauguració que van passar com un llamp també mostra una intencionalitat de recorregut. Alguns dels socis (ja compten amb més de seixanta inscrits), són corredors de fons i amb ganes de continuar pegant en favor de la dignitat i de la indentitat. Per molts anys.
La primera de les exposicions que es pot visitar és ‘Paisatges tèxtils’ d’Empar Esturi.

Cares de llibre, carasses, màscarats

0

Realment és el que passa amb això del Facebook, que hem acabat mascarats, malcarats, foragitats. Sempre els mateixos, sempre, acabem pelats, enrunats, carregats de ronya, bruts, d’aquests pispes universals i gal·lactics que són per damunt del mal i del bé. No és que no m’hagués refiat mai d’algunes xarxes socials, com ara Facebook, però sempre que em convidaven a entrar-hi, a afegir-me no sé sap on per dret, hi havia coses que no eren clares. L’ús de la llengua, els missatges, l’ús de la confidencialitat, i encara més obscurantismes que ells ja sabran gestionar, contra nosaltres sempre. Sempre.
Això que facebook haja fet fora escolavalenciana ho trobe lleig, molt lleig, intolerable, suficient per començar a fer campanya a la contra, per fotre’ls fora dels nostres àmbits. Potser que serà una guerra perduda. O no. Però si aquests dissortats no-nigú són capaços de fer fora l’independentisme, sempre un costat de la balança, no és per casualitat, ni per les seus normes, és perquè les coses no són mai tan innocents ni altruïstes. Contra aquests malcarats de llibre, nosaltres diem prou. Que no aconseguirem res? Tant se val. A perdre. Lletra de batalla si cal. Fora dels nostres ordinadors aquests malparits. No ens calen. De cap manera.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Delinquir, fabrilment i cooperativa (2)

0

El dia mundial del cooperativisme, els valencians, el vam celebrar a Castelló. Uns quants valencians van desestimar d’assistir-hi, perquè la publicitat de tot plegat, i el contingut de la jornada, era exclusivament en castellà (el monolingüisme que reclama Conxa Gómez, secretària autonòmica d’educació, clar i as, que ella no es queixarà mai d’aquest model.) Així que moltes cooperatives valencianes no es van sentir representades en aquell encontre que organitza la Confederació de Cooperatives. 
Ara, potser que vam encertar la decisió en la nostra negativa, en saber què passa a Castelló, ciutat que va acollir l’encontre: les dues figures que van presidir els actes, malgrat que tots dos no sembla que volien coincidir plegats per si les mosques, van ser en Fabra i en Camps, dos delinqüents declarats, no confessos, en multitud d’afers en els quals estan imputats de fa anys i panys, però ells, ai, no tenen vergonya de presidir ara els valors que representa el cooperativisme, les empreses de l’economia social. Quina casualitat que, després de molts anys de no fer-nos gens de cas, ara els dos gànguils vulguen lluir cara i cul. No sé si la tria i l’acceptació de la Confederació valenciana ha estat encertada o obligada, ells ho valoraran amb honestedat, o potser no han pogut negar-se i dir no, que de vegades la política i l’empresa no pot estalviar-se segons quins atzucats i carrerons sense eixida.
És cert que hi havia gent molt incomoda, dalt i baix de la taula, segons que expliquen alguns dels presents. Una incomoditat compartida, suggerida, cooperativa, delictiva…?

Matrimoni de serpotes

0

Els funciona de meravella, que no es poden queixar. Ara jo governe això i allò mentre vosaltres governeu enllà i ençà. En la propera legislatura vosaltres governareu encà i enllà i nosaltres ho farem ací i ací. El matrimoni perfecte, i encara més si els ajudem quan realment són contra les cordes. Però aquest moments són els menys freqüents i nosaltres, bé, uns quants catalans i valencians, bé que els saben ajudar amb pactes de salvament, d’honor d’estat o de pitjor adjectivació. Qui podria posar-los al lloc, ai caram, sempre ha preferit traure tallada particular i posar els seus i les seues famílies a menjar del mateix pessebre. Tant se val de dreta o d’esquerra, ciu i erc han fet el cul gros de l’un costat i de l’altre, tant se val qui covés els ous del niu. Mentrestant, ells sempre peguen en un sentit, i nosaltres no alcem mai el cap. Ni el piu ni la bandera.

Dols cops de sincronia matrimonial: el govern espanyol del psoe es carrega tota la participació de milers de ciutadans en favor de veure la TV3 a València. Tute, cavallers! El psoe no enganya, és el que tenim i el que ha demostrat durant anys. València li interessa un rave.
Segon colp: la secretaria autonòmica d’educació, Na Conxa Gómez, ha acusat públicament escola valenciana de voler convertir el país valència al monolingüisme (sit). És per això que ella mateix ja s’encarrega que res d’això puga passar, entrebancant que milers de valencians puguen continuar els estudis de secundària en valencià. Elimina línies i a una altra llengua, xiquets, que la seua que ella defén a capa torera passa per molt menys monolingüe, pensarà la dona i on vas a parar…, que no hi ha color, pensem moatros. No sé si calen més explicacions. Però les serpotes de l’una raó i de l’altra, què voleu, tenen aquella llenguota bífida, esbiaixada i llefiscoseta que quan pega per llepar a la part baixa, no ho sé, quan comences a notar que… Però una cosa de no notar-se gaire, no vos penseu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A delinquir, a Castelló, fabrilment.

0

A València, a Alacant, a les tres províncies…, que en diuen ells i els agrada de repetir i de mantenir com una estructura franquista que ha evolucionat tant com alguna escola de València, que encara manté allà a la façana l’aguilot franquista, al carrer Juan Llorenç. Ahir van fer festa grossa a Castelló, un miler de delinqüents que festejaven el retorn del padrone Fabra a la vida, després del transplant. Com el cànem bort, n’hi ha que no els mata res. Un miler d’imputats, d’acusats per frau, per prevaricació i excessos, desviaments de fons, amiguismes, a més de lladrocinis de caixes públiques, de cabals públics i tota la pesca. Tot això celebraven ahir a Castelló, consellers, alcaldes, directors generals, i el president dels valencians… Ara, si solament que en van reunir un miler, tampoc no devem tenir l’índex més alt d’Europa, pel que fa a delinqüents. La diferència, potser que significativa, tampoc no ho sabem, és que el nivell de delinqüència declarada, entre els valencians, és al Govern, als llocs de màxima responsabilitat, governs autonòmics, diputacions, ajuntaments, tot és ple de delinqüents, i els agrada de festejar-ho i esbombar la notícia a través del seu camalet de televisió de tercer ordre. 
Però tu els veus aquells ulls, aquelles boques, aquells moviments de braços i de coll, entre alarmats i perdonavides, i t’exclames: l’exorcista, déumeu!
Ora pronovis. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pa ser de Bétera

1

‘No ho han fet malament, cap dels dos no ho ha fet gens malament.’ 
Aquesta nit han presentat al teatre Capri de Paterna ‘El quadern d’Àngela‘, una història de l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, amb il·lustracions de Paula Pérez i de Lanuza, i la lectura d’uns quants fragments a càrrec de Pep Ricart. Sense temor d’exagerar, haguérem pogut escoltar tota la història, de la veu de Pep, que ha descabdellat un fil argumental  que anava atrapant l’auditori cap al silenci, en la seu majoria eren adolescents que han hagut de plegar-se a l’atenció d’una lectura exquisida, d’emoció, breu en un temps que ja pagava l’esforç de perdre’s després per trobar l’eixida del poble.
Raquel és una escriptora prudent, sobretot en mesurar la quantitat de publicacions, i el lector agraeix la qualitat de cada història, l’esforç d’una llengua que apunta ben amunt, que no defalleix, ni s’apoca a la moda, menys encara al fals raonament que hem de facilitar textos de segona perquè el jovent no s’esforce en excés. Vaja, com si els textos de segona foren motivadors de convertir-los en lectors de fàula.
El llibre l’ha editat Tàndem Edicions, editorial que acaba de fer vint anys, una heroïcitat a València, sens dubte, i Rosa Serrano ha tingut aquelles paraules càlides i amatents en favor dels llibres i de l’escriptura de Raquel Ricart. En la primera part de l’acte, s’ha lliurat el premi de teatre juvenil vila de Paterna, que ha tornat a guanyar Octavi Egea, per segon any i consecutiu.

‘…quan he contemplat el cel tan blau, m’he demanat com deu ser el blau del cel de la Xina, un país tan gran que no em cap al pensament.’ 

Octubre, primera part

0

[…]

dansen, per a mi sol, a la meua nit, al meu cor,
els guerrers de morella,
les gents d’algemesí,
puja una veu de vidre o d’aigua a elx,
avancen pels carrers els moros i els cristians,
les comarques de castelló.
veig la mar de peníscola, petita i de dentetes, de
saliva febril

 ran les pedres del vell castell,
i veig la mar de dénia o xàbia, els pàmpols de
teulada,
veig el migdia únic d’alacant.

 

ningú
no em llevarà aquest orgull.

V. A. Estellés

Ves que no li queda corda, encara, al mes d’octubre, fins diumenge, el darrer, com canten encara imparables, incombustibles, els homes d’Al Tall. 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cap a València (i5)

0

9 d’Octubre. 18 hores. Finalment hem arribat a València, a la plaça Sant Agustí, d’on naixen la majoria de reivindicacions nacionals i socials d’aquest tros de país, al sud. Com ens ha passat en tantes coses, també tenim contradiccions a l’hora de triar el dia de la reivindicació nacional. Pel que sembla, hem deixat el 9 d’Octubre per totes aquelles institucions oficialistes, la majoria antivalencianes, però carregades de boato i de proclames en favor d’ofrenar glòries a Espanya. Vaja, antivalencianes i ràncies. Però n’hi ha un grapat d’esforçats que no afluixem mai, i ens convoquen com cada any, per València. Així que nosaltres venim, perquè ens agrada la festota més que el vi, i ves que el vi ens agrada.

Arribe una miqueta tard, quan han començat a caminar cap al carrer Xàtiva i carrer Colom. En direcció contrària tot de moros i cristians disfressats de cap a peus amb bandes de música que desfilen per davant el famós balconet dels Gürtel, la corrupció papal, i les subvencions fantasma que s’han desviat per comprar pisos entre més favors particulars. Per davant de tots aquests pirates de la política i de l’antidemocràcia desfilen milers de valencians, potser perquè també reclamem part del pastís d’un frau antivalencià de milions i milions d’euros. Quinze anys de governar-nos amb tampes i lladrocinis fan una gran collita.

En aquella confluència hi ha un músic amb clarinet que s’afegeix a la nostra manifestació quan es aturat per un policia nacional de la seua nació: -Ixca d’ací que li pegaran, crida el policia en l’altra llengua, la primera i única d’ell. El músic s’exclama que ell es posarà on vulga, que no pensa que alli li pegarà ningú, que no veu que són xiquets i pares i mestres, home, que es manifesten. Sort que almenys queda un músic honest, m’exclame.*
[a veure, ara segur que vindran tot de bandes a reclamar pel meu comentari, però la metàfora ja veieu que no em quedava malament. Em referia a un sol músic d’aquells que desfilen per davant l’altar del gansterisme valencià. UN músics que tenia la consciència que li tirava més açò nostre que aquell altarot de bandits.]

Sort que va afegint-se més gent, quan començàvem n’érem pocs, i és que molts portem el dia sencer, manifestant-nos, uns altres són a les seus que Ikea té muntades a Múrcia i a Saragossa, i uns altres són de viatge, aprofitant un pont valencià extraordinari. Sí, hem pogut vestir més o menys la manifestació a l’alçada del carrer Colom. No diré que n’érem quinze mil, que no, però en som uns quants milers que ja fem goig.
Quan el gruix de la manifestació arriba al final, els vàndals ja han carregat contra un cotxe de l’organització i el seu xofer. N’hi ha discrepàncies sobre l’actuació de la policia, però sempre paguem els mateixos. Després hi ha els parlaments, i la festa final. Continuem reivindicant drets nacionals i socials. Cada any, el 25 d’abril i el 9 d’octubre. Potser que tots plegats i un sol dia aplegaria més força i faria més pegada. Mentre que ho decideixen, caldra tenir apuntades les dues dates a l’agenda. Els valencians tenim varietat d’ambivalències, i les dates i les celebracions no ens obriran cap armari nou.

Tornem passejant, saludem coneguts d’ací i d’enllà, parem a la casa dels caramels (un altre búnquer), però que ens recorda una certa infantesa quan veníem amb les mares a la ciutat, pel pont de fusta a agafar el trenet. Els xiquets carreguen un garrot de caramel, n’hi ha qui tronadors i piuletes. Tenim el cotxe lluny, al carrer Palleter (un altre penca amb manta i cadireta de voga), i arribem de miracle abans del xàfec, que és d’impressió.

És un viatge curt però intens, acompanyat d’una tempesta de collons. En arribar al poble, justament davant l’alfàbega de ferro, cau un llamp que ens enllumena el cel fins a la tercera galàxia, s’apaguen els llums, tornen, «s’acaba el món, Vicent!», exclame. Que conste que havíem cagat tots per la veu grossa, els xiquets inclosos i estaven perdonats, mare quin llamp! L’alfàbega s’ha fos, però es manté com un senyal, dreta davant la inclemència que ens havia amenaçat la vida.

Encara sort que no ha passat res més, que podem tornar al Purgatori, cap a la vida real de cada dia, després d’un jorn extraordinari, irrepetible. Excels.
Ho fem sans i estalvis, però molt més feliços que no havíem eixit de matí.