Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El retorn a Bétera, je suis desolè

1
Publicat el 30 d'agost de 2014

 

Ais2

Ja som a casa. La frase, ni cerimonial ni afectada, és necessària per explicar que, enguany, encara hem eixit menys, però suficient per desconnectar i cap ací, tu, que el món no va per bromes. Cada colp falten menys dies per tot, que no ens podem entretenir: per començar el curs, per trobar-nos els mestres, per la festa Estellés del Camp de Túria, per veure la resposta de la V de Barcelona (!), per veure la resposta de València, si s’hi farà cap bronca o sidral, pel 9 d’octubre (9O del 2015?), pel 9N i veurem si l’Ateneu farà cap simulacre en viu…, cada colp falta menys temps per tot. Així que avui ja hem tornat, hem desfet les maletes, he anat a trobar els pares, i he obert l’ordinador gros per començar, ara sí, a teixir els preparatius del curs que comença dilluns. Ja és dissabte, de fet, i d’ací unes hores pegaré una ullada als camps, no els haja passat res durant la meua absència. A Ais hi havia taronges a 2.90 euros, vint vegades més que no li les paguen al llaurador, però també he trobat gasoil-energètic (el bo), a 1.302 el litre. Així que no totes les llonganisses han de ser com les preparen al carrer Itàlia del barri vell, caldria tancar el cuiner del bar Le Balto… En general, venim molt contents del nostre viatge, però n’hi ha detalls que no són a l’alçada d’aquella ciutat. Vaig comprar una guia ‘Insòlita i secreta d’Ais’, però ni això no podia aparèixer allà, quin desastre de plat. Damunt, el cambrer ens demanà si havíem sopat bé, però Empar ni es frenà ni retingué l’oportunitat d’abocar la queixa: a pleret. L’home es queda blanc. mut, finalment diu: je suis desolè!

Ca, si ho pots estar, bonico.  N’hi ha que es pensen que poden arruixar gat per llebre i passar per francesos o una cosa pitjor. Com n’hi ha que es pensen que ens mamem el dit, i com eixim poc, ens xiulen per afirmar que som en un concert exquisit. Si voleu, em podeu creure, però aquesta nit he sopat llonganisses.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ais de Provença no és València

1
Publicat el 28 d'agost de 2014

IMG_1706

 

Acabe de llegir l’article de Josep Blesa sobre l’expansió valenciana cap a l’avinguda de les Corts valencianes, un altre bunyol o monyigam contra els valencians. Ah, quina poca sort, de ser en mans de gànsters, torpalls, mediocres i lladres, un cabàs de ninots i malparits governats per una alcaldessa panxovilla més aprop de l’exabrupte que del rigor intel·lectual, urbà o estètic. Una altra oportunitat perduda, segons l’arquitecte Blesa, de la ciutat i uns habitants que troben bé de perdonar la idiotesa en canvi d’evitar la cultura europea o la lliçó del segle XX. Sí, fa uns anys, València encara tenia un tresor a salvar, però fem tard, els valencians, sobretot si un passa per ciutats petites que ens donen tantes lliçons, i prefereixen la qualitat a la barroeria, l’estil a la poca traça d’uns polítics de got i ganivet morruts com simplots. No cal viatjar gaire lluny, per assaborir una ciutat, unes places, uns carrers estrets nets, conservats, llustrosos, amb tot de botigues i llibreries, i gent que hi entra i compra llibres!, i cafés i fonts. No sé on van estudiar els nostres polítics, si van estudiar gaire, si van traure la nota suficient, però cap, cap ni un, xa, no ha pegat una sola patà per València, cap ni una, per tornar-la a l’esplendor que lluí cinc-cents anys abans. Un pet de por, això és, un gran pet com un aglà, o una altra cosa pitjor. Sense remei. Fins i tot sucant-los tots els diners del món (diners robats als valencians), els grans artistes no volen venir, com veuran de llepapius aquell balcó valencià tan faller.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ais de Provença, ara sí

0
Publicat el 27 d'agost de 2014

IMG_0773Vam venir fa uns vuit anys a Ais, de camí a a la Toscana, però no vam passar de l’extramurs, no ens demaneu perquè, no vam vore res, res de res, de la ciutat. Així que calia tornar, sobretor després de llegir El fracassat de Martí Domínguez, de reconèixer la nostra ignorància, de saber que, si anem a la Toscana, la resta no podia torbar el nostre objectiu. Fa dos dies que ens hem adonat de l’error, sobretot perquè Ais de Provença demana una parada llarga, supose que com milers de ciutats, però aquesta especialment, si no tens pressa, ni res no et torba què, com i quan decideixes ara això ara allò ara astò. Les fonts, els carrers, els palaus, les places, n’hi ha abundor d’espais exteriors a córrer, a perdre’s (amb tanta gent és impossible), llibreries, cafés, terrasses, botigues, aquests de la Provença saben viure i viuen bé. No cal dir com van els preus de les coses, tant se val, però no perden el temps, malgrat que tampoc no cal. Supose que no els cal, si la majoria de turistes són francesos, és sorprenent que les llibreries són grans, amb espais i racons per a les especialitats, que cal fer cua per pagar (gairebé igual que a València, eh) i que la cultura és la que és: porte una samarreta que diu «I -in de – inde pen dèn ci a», que algus em miren amb el morro tort, que no ens hem trobat ningú que ens torbés, que fins i tot ens han confós per anglesos, i poca gent ens atén o comprén en català. Parlem francés, d’això ells en saben més, i nosaltres ens bevem el vi i ens mengem els seus formatges…, forns, pastisseries, botigues de roba, cellers, tot sembla especial, si vols deixar-te els diners, i com que passem quatre dies, tampoc no arronsem els muscles. En una de les llibreries principals em demanen d’on venim, si d’Amèrica, Russia, la Xina, jo que sé, quan els dic que sóc valencià, o català de valencià, em pregunten per què he comprat aqueix llibre, ‘Guide de conversation Catalan‘, una mena de guia per a francessos que vulguen passar un cap de setmana al nostre país. Per què?, els responc, perquè vull saber quins són els tòpics que expliqueu als vostres, xa. En occità no la tenen, naturalment.

Entre més coses, he comprat un llibret sobre Cézanne, malgrat que en portem dos de Martí, un altre sobre els secrets d’Ais contats pels seus veïns, i un llibre curiós, Nous les enfants de 1959, que és l’any que vaig nèixer, una col·lecció de llibrets de divulgació des d’un any determinat (l’any 1924 hi era, que és quna va nàixer ma mare), fins que els xiquets de l’any fan divuit anys i passen, en teoria, a l’edat adulta. Qui dels famosos va nàixer en el teu anys i quins van ser els esdeveniments més importants que van passar abans no feres divuit anys. Una curiositat, xa, que no he volgut deixar anar. La seu, i la porta de les sibil·les, l’avinguda Mirabeau, alguns malcarats d’aspecte francés, el sabó de Marsella a les parades del mercat, el carrer Cordellers, xa, l’aigua de les fonts, i els vins, un de rosat i un de negre, ja m’eixiran els noms.

Entre més, aquell llibret sobre els catalans, té coses ben curioses: diu que l’ús de ‘ser’ i ‘estar’ en català és complex (ho saben, els catalans, això), que anem a missa cada diumenge, que tenim tradicions molt cristianes, com ara Nadal, la cavalcada de Reis o l’Assumpció d’Elx… Enacra xalaré més que no pense, veuràs…

Què, són rars o no, els francesos? I provençals, quants n’hi ha? Es consideren occitans? No? A quin sant!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Curs breu de lectura (1)

1
Publicat el 24 d'agost de 2014

Curs breu de lectura, per acompanyar l’audició d’un concert de flauta

Primera part. Presentació. Vostés han vingut a escoltar un concert de flauta. Fa uns anys vam iniciar uns concerts al castell de Bétera en els quals oferíem música i poesia. vam recitar Fuster, Estellés, March, Ferrer, Navarro, Ovidi… entre més poetes. Enguany no hem trobat el lector que acompanyés la música de Vicent Morelló, així que ens hem decidit per un Curs ràpid de lectura. A primers d’agost, en aquesta línia d’aprofitar la gent de pes que passa les vacances al poble, de pes cultural, musical o artístic, vam organitzar un petit programa que equilibrés el contingut del programa de festes oficial. Això que ofereix el nostre Ateneu és un festival Off, festiu també, però fora dels canals convencionals. Aquesta d’avui tanca el programa d’agost, però no el programa de l’estiu, perquè el 6 de setembre tenen vostés una altra nit màgica gairebé única. La V festa Estellés, amb Borja Penalba i Francesc Anyò, a més de les lectures de la gent que s’hi afegirà a participar. Vam inciar el programa amb un taller de blocaires de +VILAWEB. No sé si vostés en segueixen cap, d’aquests opinadors, especialistes, científics, periodistes, arquitectes, mestres, polítics, etc. Però si volen saber de cinema, del cel, de literatura, d’arquitectura, d’identitat o d’altres àmbits, hi tenen on regirar i llegir. La primera recomanació d’aquest Curs breu de lectura és:

—Llegiu els blocs de +Vilaweb.

La segona activitat que vam oferir dins el programa d’agost va ser el curs de llet gelà de Roque Partal, del café de Montes. Un regal i un èxit de participació. Dels 40 euros invertits en els costos, mà d’obra a banda, se n’han recuperat 100, del càlcul fet de cinquanta gots venuts a dos euros durant dos dies de festa. I sensen comptar la vuitava. L’activitat va venir precedida d’un curs anterior d’orelletes, i ja n’hi ha propostes de nous cursos d’estiu: les mandonguilles d’abaetxo de Lola, del Bar Baixet, la sèpia de Ca Montes, un altre de pa… serà la cuina de l’Ateneu, a l’estiu, a partir de tallers o cursets. La segona recomanació d’aquest curs breu de lectura:

—Llegir entre línies obri…, obri noves perpectives de la història i dels personatges de la lectura, i dels ñrotagonistes de la vida local. No saben vostés com s’aprén d’aquestes vespraes lúdiques i amicals.

La tercera activitat proposada en aquest programa ràpid, la xerrada sobre Escòcia, va dibuixar un rogle en aquesta terrassa que passaria per una taula de nobles, un ambient distés, relaxat, on s’hi podia parlar de tot i amb un to respectuós i lliure. Semblava una lliçó de democràcia: la tercera recomanació d’aquest Curs breu de lectura:

—Tot no és en els llibres, però ves si les persones que llegeixen ens aporten coneixement, maneres i vesprades d’estiu que paguen unes vacances senceres.

I arribem a aquesta quarta i última activitat del programa d’agost de l’Ateneu, el concert de Vicent Morelló. En no trobar un lector a correcuita que atengués els socors d’aquest home que els parla, m’hi vaig presentar a acompanyar el músic, però en canvi de fer-los una lectura dramatitzada, que compromet per a la tardor, amb un tema ja decidit: la Grècia d’Homer i la tragèdia europea, els oferiré un Curs breu de lectura. En realitat els que porte fent en aquests primers minuts. Fer temps perquè el músic destrie un dels tres mstres que els presentarà tot seguit. Aquesta ha sigut la primera part del curs. Les recomanacions.

Ara Vicent Morelló els interpretarà Bach. I els l’explicarà. I vostés passaran a escoltar la música, que també és llegir sentiments, sensacions, sons, gestos, un cabal d’històries. Però també és ritme, disciplina, estudi, matemàtica, treball…

—Per cert, saben quin és el millor llibre que explica Bach per a no iniciats? Amb vostés VICENT MORELLÓ.

[sona la flauta de Vicent Morelló. Prèviament explica el compositor]

 

Segona part. Curs breu de lectura.

En aquesta segona part del Curs breu de lectura m’he decidit per les lectures que fem a l’estiu. La lectura em porta a fer-los una proposta ara i per a més endavant. Una proposta de presentació de llibres que llegim anònimament. Per exemple: Un son profund d’Enric Iborra, un curs de literatura per a batxillers de molt d’interés. Per les propostes, i per la pròpia lectura.  Una proposta adrenalítica: quan s’acabe la tercera part d’auest Curs breu, vostés podran venir ací on sóc jo, i explicar davant el micro durant un minut la lectura que han fet durant l’estiu. Si no tenim voluntaris, no es preocupen, ja els traurem nosaltres. Si passa que no recorden què han llegit aquest estiu, cosa que suposem que no serà certa, podran triar el llibre de la seua vida. Ah, quin privilegi, el llibre de la vostra vida. L’heu pensat mai, quin és? El teniu triat? Podeu alçar el braç aquells que ja heu decidit el llibre de la vostra vida? Si?

Les lectures ens delaten. Diuen qui som, parlen de nosaltres, ens defineixen. Per això destriar-ne un, d’entre centnars de llibres llegits no és senzill. Sobretot si volem que siga un retrat fidel del lector. Un de sol. Doncs si no és senzill triar el llibre d’un mateix, com serà triar el llibre d’un país sencer?

PROPOSTA: —Trien el llibre del País València, en secret, sense dir-lo en veu alta. I el llibre d’Europa? I el d’Amèrica? Quina Amèrica de totes? Quina Europa?

CURS BREU DE LECTURA. Tercera part.  La lectura, ara sí. Els parlaré prèviament de la lectura a Finlàndia, de la bíblia luterana i de l’obligació que tenien homes i dones, si volien salvar-se, de saber llegir. Ah, el contrari que a ca nostra. Mon pare m’explicava avui en la sobretaula, que ell va voler comprar la bíblia de xiquet, i que una monja li ho va prohibir. Que això no era per llegir, que això era per llegir-ho els retors, els xiquets no. No fóra que…

Jo els faré una lectura de tres fragments del llibre ‘El Càntic dels càntics’

“El món sencer no val tant com el dia en què es va sonar a Israel el Càntic dels càntics” rabí Aqiba

—fragment 1: Que em bese amb besos de la seua boca!

fins a…

Assaborim més que el vi les teues carícies!

Amb raó s’enamoren de tu!

—fragment 2…

 

[continuarà]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xicotet Rus

0
Publicat el 22 d'agost de 2014

Lo petit Rus, a València, també podria passar per una enciclopèdia del disbarat i la forma barroera d’entendre l’esperit valencià. Xicotet Rus, que és el president de la Diputació de València, una institució franquista que no ha perdut un pèl de l’ànima feixista que el va parir, representa 100% el cor valencià més cerril que hom podria imaginar; ni en somnis un mediocre intel·lectual d’aital nivell podia imaginar arribar tan alt i tan lluny. Però això és València, tan lluny de la civilització europea com cap escola matemàtica podria mesurar. L’estudi i el coneixement, per Xicotet Rus, són trets inútils, superflus, i la majoria dels valencians, segons ell, no necessitem embrutir-nos de semblants adjectius o propòsits: nosaltres som per damunt lo món sencer, així que estudiar és perdre el temps, sobretot si monyicots com ell i altres exemplars similars poden arribar al cim de la societat que representen. Per això, Xicotet Rus pot fer ús de paraules com ‘gilipolles, cabrons, desgraciats, fills de puta’, en referir-se als mestres, als professors universitaris o a qualsevol que no pensa com ell, que és l’única manera de pensar possible en el seu món xicotet. I són paraules que utilitza als discursos públics, amb la boca ben oberta, movent els braços com un bisbe panxut, rodanxó, capaç de demanar cava i putes per celebrar com van guanyant elecció rere elecció, ara ho sabem, amb tot de robatoris, corrupció i desviació de fons per pagar famílies senceres, brigades, campanyes, i luxes en canvi de no deixar el pessebre i l’estirabot oral.

Anit inventà una altra idea bomba, Xicotet Rus, en relació a l’amenaça que viuen els seus que, després de descobertes les mangàncies, sembla que poden perdre la nau, el timó i la governabilitat valenciana –el senderi no el pedran perquè no l’han conegut mai. La idea és: o ens continueu votant, pp, malgrat el que sabeu, o els valencians s’afegiran a la inèrcia catalana de la independència, que compara amb l’Infern, no l’infern de Dant, per ell és massa culte, sinó l’infern d’analfabets torpalls i cagamandurris, que ha de ser més calent i més viu que cap altre.

Home, aquesta és bona. O jo o la misèria de ser lliures de ls castes, de la corrupció, del robatori. O jo o haureu de responsabilitzar-vos de créixer. O jo o haureu de governar els vostres diners. O jo o la democràcia. O jo o la independència de pensar per vosaltres. O jo o la cultura, ahhh!. O jo o la universitat, horror!! O jo… No cal continuar. Aquest és Xicotet Rus, el personatge, l’home que representa la més alta institució valenciano-franquista, després del govern valencià, que és plat a banda, i les Corts valencianes, segrestrades políticament pel pp, des que van arruinar els valencians per perpetuar-se coste que coste.

I els valencians, què?, ens demanem, serem capaços de destriar entre la llibertat, el pensament i la decència, o voldrem continuar aparellats davant un carro carregat d’estupidesa, això sí, cerrilment valenciana…?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mestre i els alumnes (7)

0
Publicat el 21 d'agost de 2014

Anem fent-nos la idea, queden deu dies per començar el curs. Xaaaa!

Pregunta Núm. 5: —Com definiu la qualitat de la vostra pràctica?

Vos ho pregunteu, això? Per quin sedàs passeu si allò que feu cada dia, els dies inspirats i els dies rutinaris, tenen la suficient força per passar una vara de mesura que diga: això que he fet avui és bo. Realment, és molt bo.

Ja sabeu que aquest dies de vacances dedique uns quants apuntaments al quadern de John D Wilson, professor escocés, sobre la qualitat en l’ensenyament. Malgrat que és un quadern de fa trenta anys, té idees interessants per desenvolupar a l’escola, per reflexionar sobre el paper dels mestres, les activitats a la classe, els alumnes, i tot allò que fa que pensem l’escola. Sempre que pensem l’escola apostem per la millora, d’una altra manera no caldria pensar res. Dit d’una altra manera, pensar fóra una altra cosa.

Per al professor Wilson, ‘la qualitat de la posada en pràctica’, és en relació a una varietat d’objectius com ara l’equilibri entre el treball del conjunt de la classe, el petit grup, el treball individual (ho feu cada dia això, aquestes tres pràctiques?, en cada àrea, si és que les compartimenteu?) el grau en què son identificats i atesos els alumnes amb dificultats, l’ús dels recursos, l’habilitat per l’ús de la potencialitat dels nous recursos, fins i tot l’eficàcia en la relació amb els alumnes difícils i atípics. Caram amb el professor Wilson, que l’any vuitanta ja apuntava maneres de lo alto que avui semblen d’una modernitat astoradora…

Bé, com el mestre Freinet i les seues Invariants. Són rabiosament modernes, malgrat l’abandó i l’oblit imperdonable al que l’han enviat les escoles de mestres, l’administració del pp i del psoe, l’església i encara sindicats pretessament moderns.

En aquell final del segle XX, diu el professor Wilson, la pròpia administració anglesa dubtava molt que les escoles que formaven els futurs mestres els prepararen amb aquelles habilitats. Afirma, el professor, que si bé s’ha avançat una mica, és un pas insuficient a l’hora de formar els nous mestres en planificació, progressió, valoració, i avaluació. Apunta una raó, sobretot, que no deixa de ser curiosa:

Els llicenciats encarregats en la seua majoria de formar els futurs mestres no solament es troben desconnectats de l’evolució que s’ha produït a les escoles últimament, també s’hi troben desconnectats dels canvis teòrics i curriculars. Això sense comptar, afegesc jo mateix, que una majoria no han xafat mai una escola. Mai.

El mestre i els alumnes (6)

0
Publicat el 20 d'agost de 2014

«En general, a l’escola hi ha una gran diferència entre allò que hi ha escrit, planificat, i allò que realment s’hi fa. Una gran diferència entre allò que es pretén oficialment i allò que fan els alumnes realment.»

Potser sí que hi ha mestres amb una alta capacitat intel·lectual, d’improvisació, de saviesa, però no és el normal a l’escola, així que fóra millor que una majoria apostàssem per preparar què volem fer, sobretot si ja n’hi ha una guia-índex del que cal fer, fins i tot, si es vol anar contra aquesta guia mateix, amb sensatesa i carregats de raó.

La pregunta número quatre del programa del mestre escocès John D. Wilson és:

Pregunta núm. 4: —Com es reflexa la planificació en la posada en marxa del currículum?

La planificació ens dirà què farà el mestre a l’aula en cada moment. Serà sens dubte un segur de l’acció i de l’activitat, els donarà confiança en allò que fan, perquè és allò que prèviament han pensat que serà el millor que oferiran als alumnes. Calen recursos, és veritat, metodologies adequades —s’espera molt dels mestres en actiu, així que poca broma— que atenguen la individualitat dels alumnes, les diferents capacitats, de manera que tothom sense excepció, avance i aconseguesca l’èxit escolar que, naturalment, serà diferent per cadascú. La relació mestre-alumne serà de cooperació, el mestre ajudarà els alumnes a aconseguir els objectius que s’hi han planificat… Però, ai, no sempre aquesta idealització funciona. Almenys no com esperem.

El mestre entrarà a classe amb bon humor, amb un somriure, dirà bon dia, sí, sí, dirà bon dia… No sé si sou dels que escriviu la data a la pissarra, dels que teniu encarregats que cada setmana l’escriuen, en parleu del dia abans de començar, del sant dia, del que diu el calendari del pagés, o del refrany si n’hi ha, que n’hi ha a manta, de segur… Heu trencat el formalisme de començar, sí, i aleshores la classe ja va rodada, obriu el vostre planing, la planificació, no,no, ja l’havíeu llegit abans d’eixir de casa, no us cal repassar-lo, que no cal… Aleshores et planteges una altra pregunta, sí, per exemple, et demanes què és el més intel·ligent que faràs aquell dia amb els alumnes, fins i tot els ho demanes a ells, tens un dia sencer per endavant, així que ja comenceu el millor i el més difícil dels exercicis, pensar…

—el més intel·ligent que farem avui, mestre!

 

 

 

 

Tres dies de festa Major

0
Publicat el 19 d'agost de 2014

IMG_1553

 

Ha passat el Gos, que vol dir que els tres dies de festa gran o festa grossa s’han acabat: la maedéu, Sant Roc i el Gos, o Sant Gos, que no tenim manies. Cap dels tres dies he pogut explicar gaire cosa, malgrat que, com cada any, hem viscut moments extraordinaris de les festes, de vacances amb els amics. De totes les coses, sens dubte que triem els amics. Potser que no siguen tots, però n’hi ha prou per reviure un any més les nostres vacances particulars, a Bétera. Ho va dir Sanchis Guarner, fer com colla com els de Bétera, i ho va escriure perquè ho vivim amb aquell aire de saber-nos colles especials, també els dies de festa. De la vespra, que passem engabiant les façanes i mig carrer si cal, passant per la rodà de les alfàbegues, la plaça, el color, la gentada, l’Ateneu que va agafant alè de parada final, la cordà i la coetà de la nit… Segons que m’expliquen, vaig anar tant  a la meua, encenent coets a dotzenes, que no vaig ni assabentar-me fins a l’endemà que el mono del xic s’encenia, i ves que érem junts i vam ser junts gairebé tota la nit. Sant Roc és també un jorn especial, d’explicar-nos la nit, els detalls, els encontres amb altres colles, la baixada de les xarxes, fregar les ratlles de les parets —a mi la cantà m’ha agafat netejant la paret de la tia—, el sopar més tranquil amb tomata valenciana, meló d’Alger i de tot l’any, vi, cervesa, llet gelà de Ca Montes —quin curset del mestre Roque—, i la conversa cada nit fins a la matinada, hores i hores de conversa distesa, rient-nos, explicant-nos això i allò, i no-res, i encara conxorxant-nos per ordir noves activitats, nous projectes, i després del segon dia arriba el tercer, el Gos, i aquella coetà impressionant a la plaça de l’Abeurador, com una festa iniciàtica dels joves majorals que viuen la prova d’haver passat per l’infern durant mitja hora. Sí, avui hem fet l’últim dels sopars de festes, després d’una xerrada distesa a l’Ateneu sobre el referèndum a Escòcia, amb Vicent Partal narrant-nos els paral·lelismes i les diferències amb Catalunya, dos processos amb perfum de llibertat, de democràcia, malgrat la diferència de calat democràtic entre els anglesos i els espanols, avui justament que fa anys que els franquistes van assassinar Lorca entre milers de ciutadans més, i encara el govern del pp no renuncia a aquell passat ni a la seua ideologia.

Ah, la festa i les vacances han de ser això, aquests moments tan curts de l’any, en què tot és senzill, proper, amical, i la rutina és més sinyorial, menys avorridota, d’un ritme diferent tan altruïsta. El corral de l’Ateneu, el corral de ca Conxa i Toni, i el corral de Sari ha sigut el nostre triangle particular d’encontres, de superfícies allunyades del món que de colp ens el feien més pròxim, com si ens dolgués d’absentar-nos completament: salut, amics, encara no som a la vuitava, però això ja fóra una història diferent, un altre relat del qual ja parlarem demà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mestre i els alumnes (5)

1
Publicat el 14 d'agost de 2014

Unaa prova per enganxar vídeos fàcilemnt en un apuntament

això és una escola de cinema per a joves, enmig del paisatge interior valencià, Xelva. EACN és l’escola d’activitats culturals a la natura passant pel sedàs del cinema. La coordinació és a càrrec de Jordi Orts (@400colps) i Paco Raga (unbloceducat)

També és una prova per veure si és tan difícil de penjar un vídeo.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mestre i els alumnes (4)

1
Publicat el 14 d'agost de 2014

Tercera pregunta. Quina importància té la planificació del que faràs, mestre?

Encara n’hi ha mestres que arriben a classe i obrin la pàgina del llibre i aleshores conviden els alumnes a obrir la mateixa pàgina. N’hi ha que pensen que no els cal ni això. Ho tenen tot al cap, tot absolutament. I no els cal sinó anar buidant allò que saben. Encara n’hi ha que els agrada improvisar, els agrada improvisar tant que s’arrisquen a no programar res, res de res, perquè no interferesca en el seu art improvisatori. Abominen d’aquells mestres que diuen que no hi ha cap millor improvisació que quan es porta tot tan programat.

Com podem saber si els mestres programem el millor per als alumnes? Com podem saber que allò que programen és el millor que oferiran?, Com podem ajudar-los a completar una programació d’interés, exigent, culta, que pose l’inici de cada classe en un indiscutible repte per l’ensenyament?

Els mestres parlen poc de programació, o en parlen per maleir quant de temps hi han de dedicar, un temps que consideren perdut i, per tant, acaben no dedicant. Potser si plantejarem la programació-planificació com el guió per no perdre mai de vista que ofereix el millor als seus alumnes, com l’eina que evita d’extraviar-se en banalitats o activitats de poc calat intel·lectual, els mestres, sobretot els mestres preocupats de la bona educació, no malparlarien gratuïtament.

De colp podem adobar-nos de la incompetència pròpia, o de la pobresa de la nostra oferta intel·lectual, amb l’excusa que això de les programacions o les planificació són una de les feines més feixugues, constrenyidores que alguns han interpretat com la falca perfecta a la seua creativitat i ofici. Res més lluny, però.

La reflexió no té res a veure amb les programacions burocràtiques, inútils i mediocres que pretén l’administració, quan vol obligar els mestres a una paperassa avorrida, buida d’allò que ha de ser l’educació.

I ara, un altre repte, afegit a la pregunta de l’inici: i les programacions grupals, en equip? Si l’escola és treball en equip, coordinat, en col·laboració, com és que no programem la nostra activitat d’aula de la mateixa manera?

Avui que faràs de la història, i tindrà res a veure amb la ciència, amb la matemàtica, amb el prsent que viuen, com lligaran què els preocupa amb allò que aprenen? Com aprendran a resoldre problemes, sense l’avidesa de conèixer, de saber sobre la llengua i què l’amenaça? De quina cosa parlem els mestres, quan en parlem?

 

El curs de llet gelà

0
Publicat el 13 d'agost de 2014

lletjpg-large

Avui hem passat un matí de vacances ‘asplèndit’, preparant l’Ateneu de Bétera per al curs de llet gelà que farem a la vesprada, a la manera tradicional de Ca Montes, casi res no porta el diari. A les nou en punt, Roque i Vicent ja eren a la vaqueria de Miguel Morla al final del camí Alcubles, amb una lletera de 40 litres de llet acabà de munyir d’aquella nòria que fa rodar les vaques. En canvi de la llet, Miquel vol un pot de la llet gelà de Ca Montes, una llet famosa arreu de la comarca i del món sencer. –No, no em pagueu res, però no us oblideu de portar-me’n un pot, de llet gelà. Jo els esperava a la porta de l’Ateneu, amb la nevera preparada per acollir aquell cànter que calia traginar com uns homes. Després tots tres hem pegat cap a la cooperativa, a pels ingredients necessaris; entrem al bar de la coope per fer un café i tot d’homes ens regiren de dalt a baix: no som habituals del café. Ens arrimem a la barra i ràpidament ja ens obrin la conversa per endevinar com és que som en aquell lloc de llauradors: en un cantó de la barra, quatre asos d’homes del poble, Balí, el Cabo, Morante, i el quart del cabell blanc que reconec però no en sé el nom ens furguen amb interés : quina en porteu de cap? Em pregunten per ma mare, gosen de dir que mon pare no anà al camp sinó de gran, en tancar la carnisseria (toca d’oïda, xa), i ixen a la conversa els homes que falten d’aquell assortiment de cartes, el Cassolo, Bartolo, el meu sogre…, la conversa és tan fàcil que podríem passar el matí sencer, però la nostra missió avui és una altra: ens acomiadem i entrem a la botiga de Consum: els ingredients per fer la llet gelà són: llimes corfudes, canella en rama, sucre, gel, sal grossa… i un altre ingredient que encara no estic autoritzat a dir: carreguem les coses al cotxe i peguem de nou cap a l’Ateneu. Hi hem portat dues cassoles, una de gegant, la geladora amb les resistències invent de Roque, el bidó del gel, i un altre recipient cilíndric on a la vesprà gelarem la llet. Ens posem a la faena, rentem les eines, les cassoles, les paletes, i posem a bullir la llet, 20 litres d’un colp, Roque és el mestre de cerimònies, ens va explicant això i allò, rodant sense parar la paleta perquè la llet no s’agarre a la cassola, preparem la primera de les tongades que caldrà tenir enllestida a la vesprada, quan comence de veritat el curs. En alçar el primer bull, jaç, coca, Roque amolla lentament un preparat que, ho repetesc, no puc dir, encara no… i torna a remenar la llet perquè no s’agafe… Quin perfum d’estiu, xa! Música, vídeo, entrevistes, discursos, premsa, no faltarà de res, a la vesprà: la memòria històrica de Ca Montes torna a l’Ateneu a partir de les 19.00h. Bon profit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El mestre i els alumnes (3)

0
Publicat el 11 d'agost de 2014

Diu el professor Wilson que els estudiants de mestre coneixen la importància de la planificació, però els mestres en exercici no s’hi entretenen gaire. Ahir vam dir que la planificació és cabdal, però… Però el dia a dia se’ns menja part de l’ofici i el temps de planificar. Un error. Greu.

La segona pregunta del nostre curset d’estiu per planificar un curs escolar a través del bloc és la següent:

Segona pregunta. Quins aconseguiments esperes dels teus alumnes l’any que ve?

No és fàcil, no, encara que ho semble, i per això és important de fer-nos la pregunta abans de començar. El professor Wilson encara no coneixia el concepte ‘Avaluació formadora’ però hi té molt a veure, la qüestió, perquè a partir d’allò que espere dels alumnes hauré de començar a planificar el meu curs. Sense, fóra un suïcidi, que és el que passa massa sovint. Bé, sense dramatitzar, em quedava bé deixar una llosa lapidària, de colp, perquè no us adormíreu llegint. Si afiges que no tots els alumnes han d’arribar per igual als aconseguiments que vas dibuixant ja destries diversitat, atenció, individualitat, gradacions…

Potser l’èxit de la missió enguany siga que cada alumne arribe als aconseguiments que necessita per avançar, i que no tots els aconseguiments seran vàlids per tothom. La dedicació, el temps de cadascú (o ritme), l’adequació a cada realitat, a comptar que cada casa és un món… Potser si el primer dia comenceu per escriure plegats els aconseguiments individuals i col·lectius, el mestre i els alumnes, ja avances que l’avaluació anirà en aquest sentit, des del primer dia, i cadascú regularà el seu aprenentatge autònomament, vaja, el primer dia ja comences practicant que tothom aprenem de tothom, aprendre a aprendre.

Que no li valga d’excusa i comença a escriure els aconseguiments que esperes dels teus alumnes, de quina cosa seran capaços, de quantes coses?

Sí, la pregunta és, quins aconseguiments… I el mestre, quins són els acconseguiments que espera d’ell mateix? Què n’esperes i de què et veus capaç?

El mestre i els alumnes (2)

0
Publicat el 10 d'agost de 2014

‘La qualitat d’un mestre es pot mesurar per com aquest és capaç de proporcionar a cada alumne allò que ha d’aprendre, el currículum més adequat.’ John D. Wilson.

Per Wilson, sense planificació no n’hi ha aprenentatge, i el procés d’ensenyament se’n resent fins al punt de ser inerme. Així, si la planificació és cabdal, començar un curs escolar sense el temps necessari per desempolsegar els mobles i les persianes és de rucs, i els mestres enguany estarem venuts per culpa d’una (des)planificació calculada des de la pròpia conselleria d’educació valenciana, que ha decidit d’un colp populista que els mestres no cal que planifiquen res: —Obriu la persiana i que entren els xiquets, sembla que han dit, ja us inventareu què dir.

Diu Wilson que, la qualitat del que fan els mestres dependrà directament de la relació mestre-alumne, per la cooperació entre l’un que ajuda a aconseguir els reptes que l’altre s’ha marcat. Què haurem d’inventar?

El concepte aprendre a aprendre, ara és una competència necessària i cabdal a l’escola, però aquest professor escocés ja el va defensar en els anys setanta.

Per a Wilson, abans de començar un curs que pretens siga de qualitat, cada mestre ha de fer-se deu preguntes, i tenir-ne una resposta lògica, almenys una per a cada interrogant. Comencem a planificar, doncs, abans que ens agafe el bou:

Primera pregunta. Quines habilitats i qualitats creus que necessitaran els joves per a desenvolupar-se en el món que els ha d’acollir?

El mestre i els alumnes (1)

0
Publicat el 9 d'agost de 2014

Abans de tancar l’escola, el mestre Paco Raga responsable d’Unbloceducat, em passa un llibret dels anys vuitanta sobre la qualitat de l’ensenyament a la Gran Bretanya de John D. Wilson, professor de llengua en una escola universitària d’Edimburg que investigà sobre la qualitat en educació per millorar la formació dels mestres, l’avaluació i el curriculum escolar. En el segon capítol, el professor Wilson explica les tres claus dels grans mestres: de primer, carisma, una mena de do natural, de magnetisme. Recordeu cap mestre vostre amb aquesta qualitat? Què el feia admirable? La segona condició del gran mestre és conèixer molt bé allò de què parlarà. Això a Finlàndia ho tenen adobat de la següent manera: has de ser el millor en la teua matèria,se’t suposa un crac de 9.5 a l’alça. La tercera habilitat del gran mestre és l’ofici: la metodologia, l’habilitat per fer preguntes als alumnes, per aprofitar-se’n de la seua diversitat, per adaptar-los a cadascú el programa i què han d’aprendre, saber gestionar l’aprenentage individual i col·lectiu. Fins no fa gaire, hom considerava que solament els mestres de primària havien de tenir aquesta qualitat.

Què, ja teniu al cap qui ha sigut el vostre gran mestre a l’escola? Per què el recordeu d’aquesta manera, ho podríeu explicar, perquè els mestres que comencen hi puguen aprendre res?

 

 

Anarquisme (i2)

0
Publicat el 7 d'agost de 2014

«Al cap i a la fi, si en alguna cosa ha destacat Catalunya, ha estat per tenir un dels moviments anarquistes més potents de tot el món.» Xavier Diez (2013): L’anarquisme, fet diferencial català

 

Bé, doncs sembla que això no caurà en un sac foradat, ara no. Aquesta vegada no. Perquè amb la independència, Catalunya posarà les bases d’un estat diferent, molt diferent, a allò que hem conegut fins ara en la història més fosca, i indecent, dels últims tres-cents anys. Dels últims setanta anys no baixe.

Aquella trinitat civil de llibertat, igualtat i fraternitat finalment serà aprofitada per organitzar un país europeu des de zero, que vol dir tenir l’oportunitat de fer net i començar el primer dia: bon dia, som el nou estat europeu, Catalunya, volem començar de zero. Per això venim a presentar-nos.
Així que aquell somni llibertari, malgrat que mai no podrà ser complet, perquè deixaria de ser somni, aquesta vegada sí que ocuparà la part dels valors necessaris per construir una nova societat. Però, ens demanem, si serem els mateixos, la mateixa gent, podrem fer gaires canvis, realment?

Veus, ja comencem amb els cagadubtes. Hi tant, home. Queda tot l’esperit d’aquell alè llibertari, que és realment qui ens ha portat fins a ací, a tocar del 9 de novembre de 2014. En Xavier Diez li diu capacitat de rebel·lia, anhel de construir un país a partir d’aquella trilogia republicana, la consigna de no acotar el cap mai més. Fins i tot de ser un model per a la resta de nacions d’Europa, fins i tot la valenciana, que no trigarà a adonar-se del seu nou horitzó. Perquè llavors res ja no serà igual; l’escola, que ves si no ha bastit un sediment en aquesta nova via, l’economia, la sanitat, l’atenció social, les relacions internacionals, l’antimilitarisme, la sexualitat, els mitjans, tenim una oportunitat tan gran de començar de colp i de nou, a més, amb tant com sabem, amb tants errors com sabem que no hem de cometre, que no podem cometre… tenim mig camí fet sense eixir a caminar.

Xa, si bé Xavier Diez acaba dient que Catalunya serà anarquista o no serà, jo afegiria, que tenim l’oportunitat de convertir-nos en una petita gran nació davant els ulls del món.

Com volem que deixem passar aquesta oportunitat.

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari