Ulisses20

Som en el dotze del món, segons els francesos del ministeri, que és un club de funcionaris jacobins capaços de pegar contra la nostra i unes altres llengües. Sense vergonya, ni mania, peguen contra la diversitat, els francesos, i sobretot contra el català. Encara que siguen d’una democràcia ferma, sòlida i republicana, no miren detall a l’hora d’atacar drets bàsics, també. Són els francesos que governen i encara en tenen d’extrema dreta a cabassos.

Som el dotzé valor del món, malgrat els atacs diaris dels espanyols, de l’extrema dreta que conformen jutges, polítics i una societat incivil que els riu la gràcia i els fa de braç executor. Al Quadern suís, el MH Quim Torra fa un dietari molt bell i interessant, com són ara els dietaris arreu, com ho eren al segle XIX, si hom no fatxendeja més enllà del nas que no cal. Entre més detalls, explica el respecte per les llengües minoritàries d’aquell petit país modèlic, suïssa.

“No hi ha res que puga detenir la voluntat de mantenir viva una llengua i una identitat si un poble vol ser.”

Ni marxena ni llarena, ni tots els botifarrons fiscals ni la gc, ni les casernes, ni els mitjans espanyols, ni el psoe, ni l’església catòlica valenciana podrà res, si els valencians volem. Si volem ser, assumirem la veu, la llengua, la identitat, el territori.

Aquest anunci dels jacobins francesos haurà caigut com un llamp enmig del tribunal feixista espanyol, el suprem, el tc i tota la parafernàlia conra la llibertat. Que malgrat tants atacs i tancs i amenaces i retallades i lladrocinis, siguem el dotzé valor del món, mecaguenlamarequehohaparit. Traca, traca amunt!

Avui m’han dit que la mestra especialista de castellà no vindria a classe, que jo me’n fes càrrec. Els meus xiquets ja saben perfecrtament què pense d’això, del castellà a l’escola, així que irònicament m’han demanat: mestre, avui ens faràs tu el castellà?, jo?, els responc: jo no perc el temps, ja ho sabeu. Així que els he posat durant uns minuts mikis theodorakis i el canto general de pablo neruda, fins i tot els he llegit un dels poemes: vegetaciones i algunas bestias. Aleshores, encara no havien passat els deu minuts, els he dit, au, al pati, entrenarem l’eixida de la cursa de cinquanta metres, que això sí que és de profit. No sabeu com apama com tenen de moblat el cervell, els xiquets, només de veure com es preparen, com posen el ginoll en terra i les dues mans al davant, com fan els atletes professionals, preparats llestos ja, a córrer valents!, aleshores veus què passa en aquells cervells, si van o no organitzats, si n’hi ha qüestions emocionals, si tenen confiança en ells mateix, si necessiten més ajut, molt més que no pensem. Ací ja podria estendrem una bona estona, però no ens cal més: potser molts mestres perden el temps en el castellà a l’escola, en canvi de saber què els passa als alumnes, perquè tenen dificultats, i es demanen com els podem ajudar, de quina manera orientem o no la nostra feina de mestres. Però no en sabem. Avui justament que un estudi francés, de no sé quina institució, diu i assenyala que el català és la dotzena llengua del món, i segons els bascs, pel que fa al nombre de parlants, som en el nou, d’una escala de deu. Molt de compte, doncs, amb segons quins inútils de funcionaris, de pedòfils, de diglòssics de l’arròs al forn.

Quan hem pujat a classe ja eren les quatre, i la mestra especialista havia tornat: abans dels espanyols, molt abans que no es pensen, ells (si en saben de pensar), foren els rius, els rius arterials, les cordilleres, el cóndor i la neu, l’espesa boira, el tro sense nom, amèrica, i també el nostre país, el nostre país lliure i independent… Com els colons a amèrica, ací encara continuen fent mal, els moniatos.

“a la tierras sin nombres y sin números

bajava el viento desde otros dominios,

traía la lluvia hilos celestes,

y el dios de los altares impregnados

devolvia la flores y las vidas.

Pablo Neruda, canto general (1950)

Avui comença el nostre concurs de lectura en veu alta 2023. La primera de les accions d’un concurs que vol posar la lectura al capdamunt de l’escola bàsica. La lectura en català, en el valencià més bell i culte. Comencem per lloar la lectura, valencians, a vore si d’un colp passem aquest 5%, si contagime l’altre 95% de valencians incapaç d’agafar un llibre i llegir. Llegir-lo. Ahir els mestres vam fer reunió per celebrar la setmana de la llengua materna i ens vam decidir per atiar el foc i llançar-nos a l’aventura, a predicar, com els apòstols aquells de les bates llargues i les sandalies amb gorritons, apòstols de la llengua i del sant sopar, el de Gauix o el d’escola valenciana, tant se val: predicar que tenim feina per endavant i un envit fàcil fàcil: només que férem llegir en valencià uns quants innocents, el percentatge de ciutadans lectors es dispararia com un coet: ves si venim de fondo, d’un pou que no tenia final. Ni aigua. Ni pols. Per què el concurs de lectura es diu Maria Ibars?, em pregunta un xiquet a classe. Totes les escoles tenen concursos de lectura en veu alta? I com és que n’hi ha que no volen llegir mai?, que no volen ni que nosaltres llegim? Qui era Maria Ibars? I Empar Navarro?

Ah, els responc, el món també va ple de bunyols que tenen el cor més agre que un baladre. N’hi ha homes i dones que són del gènere humà perquè porten cabell damunt el cap i caminen sobre dues cames. Perquè d’una altra manera no sabem com han pogut baixar dels arbres. NI com poden viure cada dia, sense rebentar com una sangonera, de tanta mala fel com congrien. Lo bé qu ho passem els mestres!

—Què ens vol dir, mestre?

No res, no res, era una paràbola, una línia llançada al buit que no cerca la distància més curta, no, només explicar-vos que el feixisme ha fet molt de mal al món, i encara continua viu en aquesta estat corrupte que ens té agafats pels curriculums.

La nostra tria de lectures per al Maria Ibars, la primera de les eliminàtories, naix del llibre 66 poemes imprescindibles, poesia per a joves, una selecció de Montserrat Ferrer, que va editar Tàndem dins la col·lecció Joies de paper que dirigia, no sé si encara ho fa, Enric Iborra.

El goig amb el qual el lligen els xiquets, a quart de pirmària, ja paga el curs sencer, i encara ens falten uns quants mesos per anar-mos-en d’estiu.

Dilluns Àpunt presentà un programa sobre la llengua, sobre la llengua a l’escola, els models plurilingües, i de retop el vell assetjament dels espanyols contra la llengua, contra l’escola, i de retop, contra la democràcia.

No ho oblidem això: tots els models de ciutadans que es neguen a aprendre la llengua (famílies amb fills en edat escolar, però també metges, funcionaris, periodistes, empresaris, esportistes, tant se val qui poseu) són feixistes.

El model feixista espanyol de consentir el franquisme dins el segle XXI té aquests fruits i aquestes batalles. No només contra la llengua, també contra els drets humans. I ho escampen sense vergonya, amb tota la impunitat judicial de la qual gaudeixen. Sense amagar-se.

En canvi de tot plegat, la televisió valenciana fa un programa que enganya, que amaga dades, que no explica el fracàs de l’escola a l’hora de potenciar i escampar la llengua. Salveu l’escola infantil i primària si voleu. Una part de secundària, però batxillers i universitat, ai,. allò són també territori enemic. Sí, la mateixa universitat valenciana, aquella que hom pensaria defensora de drets i de coneixement, també és un cau contra la llengua dels valencians.

I encara nosaltres, les bones persones, hem de convidar els feixistes i els seus mitjans perquè diguen la seua: donar-los minuts i minuts de programa perquè se senten participatius: i nosaltres més democràtics.

Però no enganyem, amb el dolcet, ni amb amagar la realitat, ni evitant les dades: sóm el 3,5 de lectors en català al país valencià, sinyors, i de l’ús a penes no arribem al 30 per cent dels valencians. I encara si m’estireu de la llengua, per exemple, no sé si arribem al 2% que ens mantenim fidels, parlem amb qui parlem. I això si no porten pistola, que la cosa ja no arriba a l’1. I nomès que parlem de l’àmbit educatiu, que és on més forat semblava que podíem fer.

Si tenim gent al govern valencià que odia la llengua dels valencians, què podíem esperar!

Fem aigua, la conselleria d’educació fa aigua, els sindicats fan aigua, i els governs del botànic han fet aigua, perquè tenen el cos i la pell del psoe, que és espanya. Això és, la immoralitat a l’escola, a la política, a l’economia, a la sanitat, on vulgues mirar. Clar i ras.

I encara n’hi ha que volen ser de segona, i mamar-la, o explicar com de bé ho fan, com som de ben parits els valencians, quan ens agenollem davant l’estat més corrupte i criminal d’europa. mamar-la.

És espanya que és immoral.

Ho és l’economia, ho són les autonomies, ho és la policia, ho és l’església, ho són els jutges,i  la seua justícia, ho són els polítics, la seua majoria, ho és la premsa, el 99% si fa no fa, ho són molts mitjans adobats, ho és l’esport, la borbonia, sobretot. Allà no se salva res, ni les rates no se salven. Són un estat immoral.

El degà d’economistes de catalunya és entrevistat a Vilaweb i ho deixa anar d’aqueixa manera: “madrit és immoral. la seua situació fiscal.” Quan li demanen pel cas del país valencià ho rebla d’aqueixa manera: «El País Valencià és un cas una mica curiós, perquè fa quaranta anys tenia un PIB i una renda per sobre de la mitjana espanyola i ara està per sota. El País Valencià ha estat penalitzat i perjudicat per un model de finançament que no ha tingut en compte la seva aportació. Han estat molt castigats.»

No caldrà dir-vos, lectors sabuts del canut i el lletsó, que és gràcies al pssoe i el pp, la nostra ruïna, el càstig perenne,  per una conjuminació dels partits espanyols que ens han governat sempre.

Sí, els valencians hem sigut castigats contra la paret per anys i anys, amb tots els governs d’espanya. Sense excepció. Però els valencians no reaccionem: hi ha màquines polítiques i màquines mediàtiques preparades per tenir-nos quiets, muts contra la paret: per exemple el futbol, el festival de benidorm, ara una copa de tennis, o unes barques al port, uns quants esdeveniments del circ espanyol perquè no ens rebotem:  ni ens queixem, ni alcem polseguera. Feu carnestoltes, sí, feu de  per riure als xiquets a l’escola, a les famílies, els mestres. Parleu-vos del curriculum, de la vida sana i de reciclar els pots de fanta, els de la premsa parleu d’això i d’allò, sense destorbar qui us paga, o repartiu estàtues del cinema, o feu bunyols per falles, sí, organitzeu cavalcades, ninots, desfilades, i calleu, calleu fins que vinguen eleccions, i torneu-nos a somriure, va, mentrestant, nosaltres us arreglarem el carrer, posarem unes plantes, un parc d’arbres urbans, unes llums, repartirem llumins i llepolies, cassles d’arròs solidàries, ens solidaritzarem amb el kurdistan, amb palestina si ens cal i ens prem el nus, però no alceu polseguera, valencians, que enguany la lane ´s a vint-i-vuit centims, a trenta fins i tot, baixeu al xino, compreu-vos la disfressa i moveu sirolll, però del carro que fa baixada. Organitzeu el carnestoltes, feu xerinol·la, torneu tard a casa, però torneuabans de la matinada, i els metges, i els mestres, i els llauradors, i el camp i els centres de salut, i les rodalies, i els camins d’horta, i l’aigua potable, i la llum, i el gas a¡, de tot això no us en queixeu, ni de la manca de llibertats, ni del feixisme, no de ser espanyols, perquè nosaltres aj ens en cuidem, que no sabeu com de malament vivim a madrit, com de cara és al vida, què sabreu els provincians, com se’n preocupen per tots plegats, aquells fillsdeputa.

Però sobretot no us queixeu, valencians. Feu bondat, sigueu bons, i sobris, i austers, i mireu-vos la paret. sí. passeu-li un pinzell de calç si té cap taca, collons, no us queixeu.

El setge contra la MHP Laura Borràs és de manual conspiratiu. Com l’és la complicitat dels jutges espanyols amb la corrupció. Dels borbons al pp, del psoe a les policies de totes les variants i escuts, dels militars, dels retors bisbes, dels empresaris grossos… No sé si cap institució espanyola, beata militar o civil, se’n salva d’un foc que dura segles. Espanya és corrupció. És el seu tarannà genètic. D’això, ni s’amaguen, ells, que ningú no en dubta gens. S’hi posen medalles i es rgalen ascensos al cadafal, a la vora del déu pare, que serà si fa no el piu borbó de torn.

Demà diuen que un altre judici espanyol farà per porgar la presidenta Laura Borràs. Sobretot amb proves fetes per la GC, la guàrdia de qualsevol cosa per espanya, encara que mentim, robem, insultem amenacem… I encara molts polítcs catalans dubten si això és assetjament o justícia o benidorm-fest. Aquests últims arcàngels purs s’emparen en la netedat, la puresa i la neutralitat del cel, del cel bíblic, naturalment i messiànic. Fóra com dir que, allò de l’exili no caldria, perquè a espanya els homes tindran un judici just. La mateixa justícia del psoe que permet que espanya ens robe als valencians milions d’euros cada any, que d’aquests diners en canvi espanya pague putes i luxes de borbons o borrellons, amb els nostres diners (!), també amb els diners dels catalans. Dels bascos, no. A dalt de tot de l’escala jeràrquica espanyola mantenen diners en paradisos fiscals, cobren comissions il·legals, paguen milionades per tenir boques tancades… N’hi ha llibres comptables d’aqueixa corrupció, n’hi ha noms propis i comuns, proves i denúncies. Tota aqueixa ferralla corrupta ja va arxivada abans d’hora. Al calaix del “mai no ha passat”.

El pp valencià, el pp de madrit, el psoe d’espanya i el de valència… han robat als valencians milers de milions per regalar el deute dels bancs, per exemple, o per pagar la carrera als fills de jutges, que després seran fiscals i també seran jutges. I aquests pagaran, amb els nostres diners del camp, de la fàbrica o de les pensions, la carrera als fills: aleshores seran advocats, fiscals, jutges i tornem a començar… Uns empresaris corruptes?, n’hi ha pocs que siguen grans i se’n salven. Són criminals i gànsters. Cap d’aquest són en judici, ni els cal, ni els jutges d’ara o d’abans, els busquen o buscaran les puces. En canvi, ací, entre nosaltres, posem en dubte aquella dona valenta, i altres dones valentes, perqué la guàrdia espanyola va dir que tenia unes proves, que només ella, la guàrdia incivil, havia vist.

Res a vore amb les proves del comptable principal del pp, que pagava a noms propis milionades cada setmana… Res a vore. Així que el mateix cos antidemocràtic, la GC, incapaç de la llengua, dels drets o del respecte pel nostre país, fa passar unes proves i fa dir a polítics catalans i a puritans que, si ella ha fet o va fer, que pague.

Això també passa perquè només ella és capaç, o més capaç, que molts altres. Més capaç que molts homes polítics. Compte, potser més capaç que cent homes polítics. I ací arriben els jutges, i els puritans, i Omnium, i més retalls i teixits, i i encara més institucions completament pures… Els àngels de la guarda. Més discurs, més capacitat, més intel·ligència, que molts governs d’ara o del futur, de tot aquell espectre al parlament català i valencià.  Això fa mal. Això en fa.

Creure a rucs que ens han pegat, que s’han carregat l’escola, contra la sanitat, contra la hisenda pròpia, contra els drets humans, contra el futur dels fills, en canvi d’avantposar el nostre equilibri o la nostra netedat, no ens fa passar per menys pudents, ni menys idiotes que els espanyols. Perquè al remat, els fem el joc, ves si arribem a equivocar el tret, els idiotes. Que al final, aquest sopar d’idiotes al qual ens conviden, ja l’havíem vist tan preparat i pur. És el mateix sopar i dinar i berenar al qual ja ens van convidar fa anys, quan uns quants polítics catalans defensors de l’1 d’Octubre van deixar-se enganyar pensant en un judici just. Ai, que serem gats per dècades, idiotes del cul.

En aquell judici ordit per rates que en diuen suprem o constitucional o audiència, o merda de gat, sabíem el final, però els idiotes pensàvem que els discursets farien blanet aquell cor feixista d’espanya. El feixisme no té cor, burros! No n’ha tingut mai, de cor. És feixisme.

Florirem inútils, perquè som ximples o perquè ens deixem pegar a cada carrer, a cada cantonada, pels homes més incapaços d’europa, uns homenics que governen un país de pensaments i lleis feixistes, ordides contra la llibertat, contra les llengües del món, contra els llibres i contra la lectura, contra el camp valencià, contra els desgraciats. De criminals grossos amb medalla, espanya en va plena, podríem escriure’n milers de noms, en canvi de malbaratar sinèrgies i posar en dubte, contra la paret, els  nostres. Perquè nosaltres som nets, purs, de rentar-nos el cul amb llegiu pur cada dia. De pur videt, som. Ves si florirem.

Si som més faves, si som més idiotes, si som més incapaços, al final i al remat també semblarem espanyols. Homenics de ment colonitzada.

Coratge, MHP!

“els espanyols ni en saben ni en volen aprendre.”

Joan Fuster fa un repassada a l’Unamuno de torn, en un apunt final del diari, corresponent a novembre de 1960. És com un retrat dels espanyols de fa cent anys, encara actual, que poster ho serà també d’ací cent anys més. Aquells no tenen remei ni en volen. Si és robar, o anar a la platja, o viure del “cuento”, a compte dels altres (dels valencians sobretot), aleshores tots els remeis i els recursos i els enginys. Si és treballar o estudiar, com deia l’apunt i aquell ideòleg, que inventen els altres.

Fa referència Joan Fuster a un llibre divertit, i tant que ho serà, d’Alejo de Venegas que ens parla de quatre pecats dels espanyols, entre més aquell tan sincer que ens diu que els espanyols ni en saben ni en volen saber.

«Què inventen ells!, I ells han inventat sense parar. En la grandiosa aventura creadora de la civilització actual, la participació hispànica és pobrissima.»

A partir d’ací, l’apunt d’aquest dia al diari és divertidíssim, per com el retrat dels espanyols és contundent i tan patètic com ho és ara mateix, només caldria obrir un canal de televisió espanyol, un de qualsevol amb debats, esports, concursos, telenotícies, o fins i tot cinema espanyol, per comprovar-ho. Així que el patetisme d’aquell pecat dels espanyols que en deia un home del segle XVI del qual parla Fuster tan divertit, s’adiu perfectament a la pobresa de l’actualitat cultural i folcklòrica espanyola. Burlar-se de la ciència, de la cultura, del coneixement —no caldria sinó vore els programes escolars que ens prepara espanya perquè l’escola continue essent el furgó de cua d’europa «ni en sabem ni en volem saber», i ves que d’això els valencians, molts valencians van copiar aquell motlle aposta fet contra l’estudi o els experts o la universitat —les bombes a sanchis guarner, a joan fuster mateix, els atacs encara avui a vicent andrés estellés, a la llengua, als llibres—, són encara aquell model medieval que els espanyols volden perpetu, com alguns calendaris: no és a compte de res, ni és gratuït, que tot de tertulians de l’extrema dreta siguen convidats cada nit e a les televisions espanyoles per dir-nos com d’estraordinaris són els espanyols de dretes, com de sabuts i alts i cultes, en canvi d’aquella xavalla que viu, segons ells, pirineu enllà.

Joan Fuster en farà un repàs de les tesis d’Unamuno, aquell homenic que els espanyols consideraven sabut, i el posarà blau i vert, en canvi de denunciar que unes idees tan reaccionàries arreu haurien fracassat, en canvi de l’èxit que encara tenen a espanya, pobres. Es queixa al remat Fuster, que entre nosaltres, aquell sentiment tràgic de rebutjar la saviesa, el coneixement i el treball, també havia fet forat entre el xúquer i l’ebre, amunt i avall. També nosaltres hem patit de provincians, ridículs i massa assimilats. De tot plegat se n’han encarregat polítics, partits, empresaris, i una tal corrupció de jutges, militars i retors que han tingut un paper tan colpidor com dissortat.

«La història encara dura!» dirà Joan Fuster, la burla, la idiotesa, i tenir-nos agafats dels ous: ni el dret valencià, ni la llibertat econòmica, ni la llengua, ni el camp, ni el paisatge, ni els ports, ni les platges, res no ens respecten, aquells espanyols unamunians, els del psoe, el pp i la resta de sectes sempre en favor de la ignorància, perquè això els permet de viure de paràsits, un bon viure sens dubte, sense pegar colp, amb la butxaca plena per a luxes i els drets universals lligats i guardats en un calabós o en un meson o en un parador.

[continuarà]

Irreductibles?, els valencians? I tant!

Una història de la llengua i la literatura dels valencians, que el professor Carles Fenollosa (recordem que té nom de pilotari), escriptor, ens avisa del perill i dels perills que espanya i els seus polítics ens envien cada dia contra la teulada: a mans d’espanya, la llengua de vegades ja no depén exclusivament de la convicció i de la militància. Els fets, els últims anys de major militància política, amb compromís governant-nos amb el dimoni del psoe, hem perdut punts percentuals en l’ús de la llengua. En els mitjans, en els recursos, també al si de l’escola, on semblava encara no fa quatre dies, que el refugi dels mestres era suficient per animar els joves i una gernació de futurs valencians a conquerir nord i sud.

Les dades de l’últim estudi sobre l’ús del català al país valencià, i al país sencer, són de per riure: pa plorar. I encara els polítics del psoe han decidit que ni metges ni cinema ni videojocs ni televisions ni premsa ni res de res, no han de tenir cap obligació en l’ús de la llengua… Aquell objectiu de la generalitat, de defensar a ultrança la llengua, entre més drets dels valencians, s’ha quedat per al tirant i els altres cavallers de fesol i nap.

Fins i tot els tribunals espanyols, beats i feixistes, permeten tot d’abusos i burles, i insults, contra els valencians ferrenys i irreductibles. Moriran a ferro, aquells malparits. Però el nyap de les conselleries valencianes a mans d’espanya (educació, el camp, la sanitat, la indústria, la hisenda…) no serveixen sinó per traure uns quants cartells de publicitat bilingüe o plurilingüe. L’únic remei que tenim és la forca, enforcar-los pel forat de la ce trencada i el punt volat.

Quins disgustos penseu que vindran sols? Anit mateix, en àpunt, el futur president de la GV que proposa compromís ja ho deia: els tribunals espanyols i el psoe no ens deixen ni decidir el preu del lloguer dels pisos, ni l’0bertura de les boqueres de reg, ni la tria de botigues que es neguen a vendre llibres en valencià, com ara els supermercats d’anomenada… Acabarem per fer taronges blaves, els valencians, si molt els convé als espanyols!

Carles Fenollosa “Irreductibles”, editat per drassana (que ara sembla que fa les barques més lleugeres)

Avui, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha fet pública la sentència on respon a les preguntes prejudicials del jutge espanyol del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, sobre l’euroordre que va emetre contra Lluís Puig en la persecució judicial espanyola al procés, un cop la justícia belga la va denegar.
Llarena havia fet 7 preguntes al TJUE amb l’objectiu de desacreditar la justícia belga i, així, poder emetre una nova euroordre al conseller Lluís Puig. Entre les arriscades qüestions que el jutge espanyol feia a l’alt tribunal europeu, en destaquen les següents: si la justícia belga s’havia extralimitat en fiscalitzar el Tribunal Suprem en afirmar que no era l’òrgan competent per a emetre l’euroorde, si l’informe de grup de treball de detencions arbitràries de Nacions Unides es pot fer servir per a argumentar una denegació d’una euroordre, que si amb la interpretació belga s’ha vulnerat el principi de confiança entre els estats de la Unió i, finalment, si les respostes li eren favorables, Llarena demanava saber si podia emetre una nova euroordre sobre Puig.

El president Carles Puigdemont, en una atenció a mitjans a mig matí, ha assegurat que “avui la sentència deixa les extradicions en via morta. Posa condicions a la presentació de noves euroordres que, a la pràctica, les fan inviables”. L’exiliat també ha recordat que “és molt significatiu que la sentència s’allunyi de les premisses de l’advocat del TJUE”. Puigdemont també ha volgut fer referència al fet que la lluita a l’exili “no ens defensàvem individualment sinó col·lectivament” i ha destacat que és de “gran importància” el terme utilitzat a la sentència sobre l’existència que un “grup objectivament identificable” pugui ser perseguit, és a dir, “els catalans que volem que Catalunya sigui una nació amb estat propi”. El conseller Lluís Puig s’ha mostrat “molt content” després de la sentència: “per mi i content pensant que Europa avui és més justa i aplicarà un respecte als drets fonamentals a totes les causes que puguin sortir en un futur als catalans o a la resta d’Europa”. Sobre el següent pas de la justícia espanyola, ha explicat que “no sabem si es presentarà una nova euroordre, suposem que sí” però que ara ja s’acumulen dues sentències favorables, la de gener del 21 i la d’avui: “Ara estem molt més forts. No defallim, seguim la lluita pacífica i democràtica”.

— Per cert, valencians, ara som en una campanya nova 1+1 al CR, t’hi apuntes?

Fes-te del consell ací