Ulisses20

Bétera, el camp de túria

A la manera de Carme Junyent, «no patiu per ells»

0
Publicat el 22 d'agost de 2023

Una de les grans exquisiteses de l’estiu, a can Vilaweb, són les cròniques diàries de la professora Carme Junyent. Sota el títol «No patiu per mi», cada dia ens narra històries de restaurants amb tot de detalls de vida que valdrien per un dels grans dietaris, i per fer-ne una ruta pel país i les bones menges. Arran d’això, jo també explicaré una anècdota de fa tres dies en un restarurant de Bétera, la volteta.

Amb molts dies per endavant, els amics havíem fet una reserva per dinar el 19 d’agost. Puntuals que arribem, i veiem entrar davant nostre majorals i obreres i la corresponent xaranga de músics. Ens mirem i, sense paraules, atònits, coincidim a dir-nos «no és possible!». Nosaltres havíem reservat un dia, un de sol, per dinar fora amb els amics, per celebrar la festa i unes altres coses, i ens trobem que la xerinol·la no ens deixarà xarrar ni dinar tranquils, a quin sant. De fet, encara no ens havíem assegut que la xaranga atacava amb siroll eixordador passodobles o romanços o fins i tot imitacions de la Fúmiga… Aquell xivarri va alterar una taula que havia decidit, com nosaltres, celebrar amb amics un dinar tranquil: l’homenot, que es va presentar com a veí de la «república independent del cabanyal» (no és cap broma), tot i que vivia a paterna, va reclamar i va exclamar que allò no podia passar, que no era normal, que algú els hauria d’haver avisat, amb temps, que dinaríem amb la festa de bétera en directe —cal afegir que els festers tenen per hàbit de dinar cada dia en un local del poble, si fa no fa—, però ningú no ens havia avisat, que allò podia passar-nos. De fet, l’home es va impacientar i alterar i va exigir respecte per un dinar de festa… van eixir les paraules grosses en no haver cap resposta que no fóra la xaranga elevant el siroll a la categoria “trencatimpans” i uns quants dels majorals es van sentir violentats i van provar d’agredir l’home: sort que algú els va desparar, perquè la situació era violenta de collons, de l’alçada «colilles contra caximbufes» dels anys setanta. Ves que enguany, durant les festes de bétera hi ha hagut tot d’agressions físiques, batusses, navallades… Uf, la cosa al restaurant la volteta es va encalmar, els veïns van decidir de no dinar amb aquelless condicions d’intolerància i nosaltres vam demanar què podíem dinar: no us penseu que la carta és en català, de cap manera. Només en espanyol i avant, com en el 95% de restaurants valencians i catalans del país valencià. Això també és una agressió contra els valencians tan sirollosa com la de no avisar si dinaràs acompanyat de xaranga i festival.

Sort que la nostra tolerància per la música popular i festiva és elevada. Inversament proporcional a la tolerància que caldria amb restaurants antivalencians, o cinemes, o empreses, o misses, o lectures, o escoles, o conselleries, o generalitats… antivalencians fins a la mèdul·la.

Per cert, si teniu goig de llegir, no us perdeu les cròniques d’estiu de Carme Junyent «no patiu per mi» a Vilaweb

100.000 pixarraes (2)

0
Publicat el 21 d'agost de 2023

Ara en valencià, una crònica per explicar-nos, valencians, també els dies de festa major. Deu o dotze dies de programa intens, fins i tot de cantants pescats amb més de setanta anys, en un bagul de pocavergonyes: cap d’ells no cantarà en valencià, ni farà cançons que no siguen inútils de l’alçada del campanar: els ajuntaments renuncien a programar lliurement en favor dels grups del país (valencians, catalans o mallorquins), en canvi de deixar que programen contra nosaltres: la por a la identitat dels valencians (només se’n fan misses si ens agenollem davant l’amo). Sí, n’hi ha uns quants detalls dins la festa que simulen que som valencians cada dia: alfàbegues, cant d’estil, ball de plaça, ball de Torrent, coets, pilota… però els diners, la gran despesa ves que se n’anirà a pagar lluny del terme, a cagar a espanya, gairebé com la recaptació d’impostos generals: espanya es queda els diners i després decideix la quantitat que ens retornarà per a pagar algunes necessitats: la ruina també en la festa, sinyors.

Els valencians no alcem el cap. Ni la cua. Si l’alcem és per viure de ginolls. I la processó semblarà llarga, no, llarguíssima. Almenys mentre n’hi haja fills del poble que prefereixen de viure en amo, governats pels pocavergonya que decideixen per nosaltres també en la festa. Creure que som nosaltres que programem, fóra com pensar que som nosaltres els protagonistes del destí de cadascú. En el poble i en l’univers. No tenim orgull, ni som forts, ni ferms, els valencians, només si tenim unes espurnes de resistència i avant. Som insuficients encara, fins que no guanyem en un daltabaix democràtic. I mentre no passe, tot de convidats a preus d’escàndol, cap de valencià al nostre programa més festiu: i estira aquest exemple per pobles i pobles i la metxa nyas si serà llarga: contractar la gent que canta en valencià és prohibit: en el 95% dels casos: ves que n’hi haurà més de cent grups i músics boníssims per fer festa. Ni un, ni un exemple ni cap. Després, se’ls ompli la boca de tant valencians com són, i de tant de pit com trauran: de bonyigos en el cap, tiroliro-tiroliro!

És odi. Un odi a allò valencià que els cou dins la panxa, i els fa la fel agra. Ves si han passat colles de majorals, per anys i anys. I la festa continua tant antivalenciana com sempre. Nooo, un any vam convidar un grupet… Un any va venir a bétera… Aneu a cagar, colla de covards. Sou antivalencians, ho porteu a la sang, aquest temor que us té agafats dels collons. Esporuguits.

Però vindrà un dia que la por se n’anirà, ves, i aleshores… Hom posarà dos dits de front al programa i la festa convidarà a sentir-nos de debò… Mentrestant, les pixarraes hauran de torcar-les dones de vuitanta o més anys, si és que voldrem que el poble deixe de fer ferum, d’ofrenar tanta pudor enfeltrida als cantons de cada casa i als cervellets de canari.

Un dia, sense adonar-nos-en potser, la festa canviarà.

100.000 pixarrades

1
Publicat el 19 d'agost de 2023

No havia plogut, que no, ni havien obert les boqueres del camí de Llíria o d’Alcubles, però rius de gent s’havien aplegat a la crida que la festa de Bétera havia ordit a l’albereda on tot li val, a preu d’or. «Demà escriu la crònica del que passa», demanava una amiga enmig d’un espectacle de cares i cossos despullats, samarretes al muscle, que anava i venia o s’aturava a la plaça del Mercat. N’hi havia milers de joves, milers i milers de joves desorientats, amb ampolles i gots i bosses amb beguda. Els carrerons, els carrers, les placetes no podien acollir tanta de gernació, era impossible encabir-los tots a dins el barri vell: el baix-pas s’havia col·lapsat mitja hora, les entrades de Sant Antoni, els camins rurals, el camí València, més de mitja hora per entrar al poble, dins el cotxe, la gent arribava amb una bona temperatura i gairebé amb l’espectacle de l’escenari finit. Tard, heu fet tard. Deixaven els cotxes on podien, a recer més enllà del magatzem d’ametlles Osuna, en canvi que n’hi havia gànguils que entraven amb cotxe fins a la plaça davant l’Ateneu: tard!, aparcaven, baixaven dos o tres que ja no passaven per joves, obrien les comportes i treien els licors, les fantes, els gots, el gel, es miraven la gent atònita —nosaltres no havíem vist allò encara, fins ahir, en aquesta plaça— i improvisaven els bars ambulants, el botellot! el canteret! el botijot! Tornava la gent del foc encés de l’albereda, s’ofegava que no hi cabien: no podem passar, és impossible, no sabem si els fills seran allà dins la caldera, no sabem quants milers n’hi havia anit al poble, però bé que havien de buidar tanta aigua com bevien, l’aigua és una metàfora i qualsevol espai els semblava oportú, entrar en un wàter era un impossible: no sabien què passava, a bétera?, algú havia previst allò?, seguretat?, els municipals no sabien què fer, pobres, ni com, sort vam tenir que el dia i la nit roden en aquella òrbita imparable del temps, i avui també s’ha fet de dia. No podem contar ni de la missa la meitat, ni sabem els milers d’històries que van passar, però en seguir-ho tot, podríem fer una novel·la, una sèrie… El jovent, que no depassava els vint anys, pixava portes, bancalets, persianes, racons, empedrats, contenidors, voreres, i s’escampava fins i tot pel poble nou, o tornava cap a l’estació, l’últim metro era a les tres, embotits als vagons, però tanta riuada de gent omplia fàcil un metro de bétera 1.000 vagons fins al seminari, no hi cabien els de godella, ni els de burjassot, ni els de valència, no hi havia prou previsió de res: marxalenes!, rocafort!, tavernes! n’hi havia que es queixava de la cartera, dels diners furtats, n’hi havia que rodava que no trobava el cotxe, ni el seny, ni els llibres de secundària, ni els llibres de lectura, feia tanta calor, que tot s’elevava en excés: de la brega fàcil que cercaven escamots violents, hom cantava només en espanyol, n’hi havia que s’havia plantat a la plaça amb torres acústiques portàtils que ajudaven a elevar el siroll dels carrers… aigua!, aigua!, demanaven, i l’aigua tornava després ens pixums que s’estenien i escampaven a preu de satèl·lit: una hora d’actuació d’aquell juan de badalona canviava a cada comentari, cinquanta mil, setanta mil, noranta-set mil… Cent mil euros una hora d’actuació. Una broma fàcil, aquest despropòsit antivalencià. Si es confirma aquesta immoralitat de preu, aquell sinyor cobrava a mil cinc-cents euros el minut. Un greuge tan immoral que encara no ens ho podem creure. De cap de les maneres. Res comparat al preu de vore avui les dones de bétera, carmen, maria, vicenta, pilar, amb més de vuitanta anys, amb el llegiu, els fregalls, els poals provant de traure aquella ferum que t’arriba a l’estómac, carrer de Sagunt, carrer Llarg, carrer Major, placeta Roc, carreró, Boïl… N’hi havia gent perduda per Colom, per Caruana, per Gascon Sirera, rius de gent cap a l’estació, o cap a l’horta, la pudor que penetra endins de l’ànima, de gastar-se en tararots el jornal de mil joves repartint coques, o tot un programa de grups valencians que, a bétera, no sabem encara com passa, no són convidats mai en festes… Mai! Com si convidar, contractar o programar grups valencians fóra prohibit, censurat, un crim d’humanitat… Som antivalencians fins i tot en festes, ves si som burros! Ves si el nostre odi contra nosaltres mateix és gros, intens, de renúncia a la indentitat! És el preu que paguem els valencians de no tenir veu, ni als ajuntamenst ni al consell, ni a les corts, ni a la diputació ni enlloc, el preu de tenir els carrers pixats, el poble embrutit i l’ànima en terra.

«Amb tot, direu, no vau renunciar a l’espectacle!» És veritat. El jovent, atiat per les grans decisions polítiques de quin model de festa tenim, va descarriat, amb la mirara perduda, tallats d’un patró, sense camisa, el got a la mà i la cultura al cul… que els valencians siguem a la cua lectora d’europa no és una casualitat.

*Malgrat tot, amb el valencià oficial a europa, ca si canviarem les coses. Què, visca la festa!

[continuarà]

 

La banda de madrit: enemics (2)

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Segons que relaten les veus expertes, avui hem guanyat a madrit de tenir llengua pròpia a europa. Home, farà gràcia de vore, si es confirma (això encara és a mans del pchoe), que europa permeta de parlar valencià (el català més bell) i a les corts valencianes o al govern valencià una majoria s’expressen en espanyol, que és la llengua de la corrupció, que és la dels borbons, i és la dels franquistes. Però ja fa paper el paral·lelisme: els hereus d’aquella banda de madrit, còmplices i militants, han enviat els sues criats a governar els valencians, perquè nosaltres encara no hem tingut la força, ni el seny, ni l’orgull de governar-nos, nosaltres mateix vull dir: sempre hem estat a mans d’enviats espanyols, com si els valencians fórem una filial de banc, o una sucursal pobra d’hipermercat… Una mala herba.

Però si el valencià serà oficial a europa, malgrat la renúncia de compromís a exigir res en canvi dels seus suports incondiciuionals als inútils i mentiders de sempre, ja no caldrà ensenyar espanyol a l’escola. Això ja ho farà La provincias, o encara pastràssimes pitjors.

(continuarà)

La banda de Madrit: enemics

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Passe que passe avui a madrit, els valencians eixirem escaldats. Sempre ha passat, sempre; sense excepció. No sé per què els valencians els hauríem de fiar cap vot, a espanya. Els valencians acabem esquitxats, amagats, silenciats… Robats. Som l’exemple del pitjor finançament de l’estat, i ens fan pagar que som “valencians”, malgrat que no n’exercim. Si, com ells diuen, nosaltres també fórem espanyols, no ens tractarien com un drap, de ciutadans de tercera. Però els fets són inqüestionables. Sou valencians?, pagueu!

[continuarà]

De festa major (2)

0
Publicat el 16 d'agost de 2023

Anit, el dia va acabar penjant d’una corda. De cap a cap trenta hores de festa sense parar. Si avui és Sant Roc, demà farem Sant Gos, si un important l’altre més encara. Hom repassa els noms dels carrers del poble i el noranta per cent són sants, o botiflers o franquistes, si no són en espanyol, la majoria. Ací no hem fet net, com en tantes altres coses, i de carrers valencians, de noms valencians, entre toponímia, personatges, o protagonistes de les rondalles d’enric valor o paraules genuïnes de la llengua (n’hi ha que mereixerien de ser al carrer per no oblidar-ne’n cap) n’hi ha ben pocs, o són amagats per irrellevants. Encara no hem posat el nostre patrimoni principal en valor, els valencians, com si ens penés de passar a primera, com si volguérem amagar-nos o viure de ginolls.

També hem bescanviat els cromos del sant pel de la maedéu, si anys enrere la festa major era Sant Roc, ara el segon dia fa de pont entre ella i el gos, i el gos també és foc a bétera, malgrat la carabasseta i el pa. Sant Roc passa el retaule, baixem gàbies i reixes, agranem i ruixem els carrers… Si arribem al sopar sans i estalvis ja haurem recuperat el tremp per continuar la festa grossa…

Avinguda del gran mestre Enric Valor, del Gegant del Romaní, de Joan de la Panarra, d’Esclafamuntanyes, de l’albarderdel castell d’entorn i no entorn… 

 

Som de festa major

0
Publicat el 15 d'agost de 2023

Bétera, 15 d’agost. Festa major. Si ahir ja van sortejar les setze alfàbegues, amunt les bandes, les dolçaines i les dues ombrel·les… hi ha dues obreres que són fadrines i homes amb mocador. Amb tanta de gernació els carrers es fan estrets, entusiastes. Dels detalls de la festa els crònistes diran ai, mentre els cossiols els enlairen joves amb camises de flor. Serà un dia de trenta hores, que acabarà a foc. Per anys i anys.

La banda del pessebre, cadiretes espanyoles

0
Publicat el 14 d'agost de 2023

Entre els polítics, fins i tot entre els del mateix partit, les colzades són freqüents, quan s’hi juguen garrofes particulars, fins i tot entre els cosins. Per bé que són garrofes públiques, els polítics les adoben a conveniència, les fan seues, exclusives…,al contrari que les garrofes de veritat, aquelles es paguen a preu d’or. Només un percentatge molt baix, baixíssim, de polítics renuncia a menjar i beure de franc un colp enllestida la feina de posar el cap al pessebre. Quatre anys, màxim vuit. Però això són casos comptats. La majoria dels polítics hi viuen anys i panys pegant voltes al rosari, bé que li peguen tantes voltes com necessiten. N’hi ha exemples que són tota la vida activa i més enllà encara. Tota una vida sense pegar colp, un colp feiner, diríem. Ja fa uns dies que a compromís també n’hi havia xafarranxo, entre socis. Les cadiretes, ai, i els milers d’euros que et plouen cada mes, són una raó suficient per acabar a colps dialèctics. Però no s’entén que, quan hom ha arribat al capdamunt del govern d’un país, el país valencià per exemple, bé de president de la generalitat, bé de conseller, o encara més president de les corts o del parlament, hom es mate per anar a espanya, a fer el pallús. Anar al senat espanyol no és sinó cercar una jubilació en vida, a fer el panoli. A bon preu, és cert. Però bescanviar un càrrec gros, el segon comandament del país valencià, o el primer, per anar a morir a aquell cau de pensionistes aprofitats és, sense excuses, provincianisme, voler passar a regional, en canvi de la dignitat i la representació més alta.

Ara, si hom ja pensa que això de les autonomies no val per a res, que és com eixir als quatre cantons amb la cabra, l’escaleta i un llanderol,  aleshores hom entén manta coses. Això és, ja bufaven en gelat, cada dia de la seua vida, aquells polítics. I com deia fa poc algú, els parlaments de les autonomies no decideixen una merda seca, només si fan comèdia o teatret, perquè qui decideix sempre és espanya, els retors i els seues jutges corruptes. Així que, matar-se per les cadiretes espanyoles, ronyoses i balladores,  com servir-se’n de la vida pública per al profit propi, és perdre qualsevol sentit si encara n’hi havia cap, o tenir por de la mort: desviar l’horitzó d’una barca que ja feia aigua a port i que ara més valdria enfonsar entre el tarquim i la boga i el vimet i el jonc…

La banda dels analbafets, deseducació (2)

0
Publicat el 12 d'agost de 2023

Aquests dràcules de la conselleria d’educació, l’un i el dos, ja saben que només el 5% dels valencians lligen en valencià, que és el millor català segons Enric Valor. Ho saben, però ells preferirien encara que l’índex lector dels valencians fóra menor. Zero, per exemple. El zero absolut. Són rucs i són analfabets: no saben escriure ni llegir en català, i això no només el passa per vergonya, perquè són inútils, una riota i un model analfabet de primer ordre.

Com que l’objectiu dels espanyols és aterrar els valencians, que passaria també per enterrar-los, en favor dels espanyols i els madrilenys espanyols, s’excusen en la llengua, en el catalanisme, en això i allò, en el fons per amagar que són incapaços, rucs de comunió, beats de la ruqueria, incapaços de millorar la sanitat, o l’educació, o l’honestedat política, incapaços de desalimentar el feixisme tothora present: als mitjans, a les casernes, a l’església, al carrer…

Per tapar que són inútils, que ho són de rematats, ataquen la llengua dels valencians, pobres, perquè no arriben a més, si seran desgraciats i pobres d’ànima, voldrien que els valencians tinguérem una llengua de drap, i tenim la millor de les llengües europees, la llengua d’Estellés i d’Ausiàs March, però ells què saben, pobres quins puntals polítics són ara els màxims responsables de l’escola, al país valencià. A l’escola, i al consell, i a la política, io al govern… «Joseantonio i anaañó» no passarien en un país europeu civilitzat de ciutadans de regional, una segona categoria que en trobar-la asseguda en una plaça qualsevol, hom tiraria en un contenidor, perquè no destorbés ni fes pudor ni ensenyés què són els espanyols, al cap i a la fi.

Ves quina lliçó podrem ensenyar els mestres a setembre: xiquets, quin exemple d’inútils vos ha tocat en sort a l’hora de decidir el vostre futur.

La banda dels analfabets (i el govern valencià)

0
Publicat el 6 d'agost de 2023

Com que una majoria del govern valencià és analfabet, almenys en la llengua dels valencians, voldrien amagar la seua ignorància tot llençant-nos flors i violes, sobre com d’important és la llengua d’ells, l’espanyol (els valencians de veritat ja sabem que no val pa res). Els membres del govern valencià, entre més els consellers i el mateix president de la generalitat, són analfabets funcionals, totals diria jo, si no coneixen la llengua del país que governen. I des que han començat, diríem a governar, només que ataquen la llengua que no coneixen, de retop la cultura, l’educació, l’escola… Per amagar tanta torpesa, van llançant focs i bales contra el coneixement, perquè en tenen tan poc, els desgraciats, que tenen por de quedar amb el cul a l’aire davant el món: així que la burrera i l’analfabetisme serà l’eix polític d’un altre dels calvaris que els valencians hem començat a passar, de nou i de trinca, després de vuit anys de dubtes i pors i neguits i de fer el fava, emporuguits.

Perquè la faena no el desllome ni li provoque bufes a les mans, i no assumir que és un ignorant pocapena, el conseller d’educació diu que ara no ensenyarem català a l’escola. I ací s’ha acabat tot el discurs educatiu de l’home. Resum, que voldria tornar al quijote i a fer misses a l’escola. Ves que hi havia desorientació i fum, però ara sembla que la cosa serà més clara, i senzilla: el conseller “joseantonio” demana que els alumnes valencians també siguen anbalfabets, com ell.

*Homee, ara els mestres obriran els ulls i tindran l’horitzó clar. O tampoc?

La banda del formigó (il·legal)

0
Publicat el 3 d'agost de 2023

Al junqueral de bétera, camí de llíria, hi ha una planta il·legal de formigó. Això ja ho havia dit fa temps, però la planta ara treballa amb una intensitat com si els faltés temps per redimir el món, com si el món s’acabés demà, si aquells camions no agafen l’embranzida màxima i es llancen ben carregats a desplegar formigó amunt i avall: centenars de camions —en realitat en són deu o dotze que no paren de fer viatges—, tot lo dia carretejant per dins del poble, empolsegant-nos fins i tot els ulls de poll, i la ullera llarga…, després arriben els camions de gran tonatge, amb les graves, les terres, el material necessari per elaborar el formigó allà mateix, en aquella planta contaminant, sense permisos, sense impacte ambiental, sense cap contro d’abocaments, però això sí, amb la complicitat de l’ajuntament, perquè d’una altra manera no ens expliquem com caram en un espai rural, de tarongers, ullals d’aigua i ajardinament del poble, la batlle permet una activitat industrial tan contaminant, a quilòmetres del polígon industrial del poble.

En la banda, ara n’hi ha una associació entre cacics veïns i empreses forasteres, hi ha un acord no escrit: els amos de segur que no deixaran passar aquelles còrrues de camions per davant de sa casa, ni per mas camarena, ni per torre en conill, de segur que no permeten passar aquell trànsit polsegós per davant dels seus morros. Ara, pel morro del poble, que passe tota la prostitució, i la puríssima, i l’àngel custodi, i la pastoreta, i les obreres, i els majorals, els coeters, i els colombaires, i els caçadors…

-Voleu dir què guanya l’ajuntament de permetre tanta runa, en aquell espai protegit?

 

La banda del rei borbó (el vell)

0
Publicat el 2 d'agost de 2023

Viatge de vacances pagades a sanxenxo, amb avió particular, equip de protecció, benvinguda i habitatges de luxe: qui paga tota aquesta malversació de diners públics, en favor d’un corrupte amb milers de milions en paradisos fiscals?, els valencians: com ho sentiu, dels diners que ens roben de les infrastructures, del camp, dels transports públics, de l’educació, de la sanitat… una part d’aquell balafiament del vell borbó de sempre (tirar els diners en canvi que els joves universitaris repartesquen coques) la paguem els valencians. Amb els interessos del FLA —com que els valencians som robats pel govern d’espanya, necessitem emprar diners i pagar-ne l’interés dels crèdits. vet ací el negoci rodó espanyol del psoe, aquell que mos demana de votar-los una altra vegada, amb els de sumar i tota la xàrxia de ninots del betlem. Però el rei borbó, que no té ordre de cerca ni de captura, ni de presó provisional ni de cadena perpètua, el rei borbó, el vell, entra i ix del territori espanyol amb els mitjans llepant-li la tanda.

Què fan els jutges, d’aquesta suposada malversació de la casa borbona?, cerquen joves independentistes que caminen per les vies, o pels aeroports, o per urquinaona, per carregar-los l’odi espanyol més ranci. És ací on descarreguen la seua impotència, sobre els joves que protestaven pacíficament pels abusos d’espanya,. perquè els jutges, al remat, són impotents, incapaços d’enfrontar-se a la veritable corrupció espanyola.

*Home, és que aleshores també haurien de jutjar-se ells mateix, els jutges jutjats, i aleshores… Aleshores el rei borbó, el vell, agafarà el jet privat, mourà la maneta i dirà adéu, ací us quedeu, moniatos, amb un pam de nas, que els meus negociots no són d’aquest món ni els jutjaran mai homes nascuts de dona.

*Però vosaltres voteu el psoe, no siga que vinguen els marcians de mart i vulguen agafar dels ous el borbó iaio.

Com pitjor, millor: valencians!

0
Publicat el 1 d'agost de 2023

Jo sóc partidari, com el Barnils, del lema «com pitjor, millor!», sobretot perquè els valencians ja ho tenim això, dins el plat: ací al país valencià governaran, després dels jutges, les casernes i els retors, el pp i vox: tots plegats una de les pitjors pandèmies que déu va enviar al faraó, abans d’alliberar el poble de Moisés. Alliberar-nos, justament és el que volem, però continuen cagant en pena, que els valenciasns no escarmentem, almenys completament.

En uns segones eleccions, sempre hipotètiques (de junts, i menys dels espanyols, no te’n pots refiar si són un partit polític), els valencians no ho podríem fer més malament. Impossible. Així que, per malament que ho facen: com pitjor, millor.

Que tasten els espanyols que és ser a mans de la ràbia i de l’odi: els valencians portem mig segle d’odi darrere nostre… I espanya ben poc que ha fet, per ajudar, ben al contrai, ha continuat robant-nos, aprofitant-se’n de l’odi per construir més odi.

*És veritat: en les coses importants, allò d’espanya ja és com pitjor, millor: corrupció, caciquisme, tribunals, casernes, borbons, economia, lladres…

*Però, i si els valencians es desperten?, que no podria passar?, que viuran sempre de genolls, una majoria?, que a rucs no ens guanya cap poble d’europa?

*En realitat, els espanyols ens tenen una por de por: per això, malgrat que en som una minoria, continuen assetjant-nos, a morir, i encara ni apamen la força que podríem tenir… Ai, si ens desvetllem un dia! O per les vores de la nit…

Manolo Miralles

0

Avui sonarien bandes, pels carrers de València, pels carrers dels pobles valencians amb una dignitat mínima. Minimal. Toquen bandes que diria estellés, i les seguirien unes altres bandes folk, i colles de danses, balladors de polca, de fandango, de jotes que tocarien tres fan ball i uns altres milers de músics, de joves i de vells, totes les colles de dolçaines, i els tabals, i pujarien les muixerangues d’Algemesí i dels altres pobles que comencen a fer escola, xirimiters, bandúrries, llaüts, cantarien per la de l’ú, i farien un ú i un dotze també, el cant d’estil s’escamparia, serem un poble en dansa, el país sencer ballarà, per aquets homenot que tot ho feia bo i també sabia ser àcid, sobretot quan els polítics van arraconar-nos tota aquella efervescència que pujava, i psoe i pp van amagar-nos durant anys, amargar-nos, perquè un país que canta i balla, que recuperava la música tradicional, potser que podia recuperar unes altres coses, massa coses. Van arribar aquells inútils de la política que tot ho van arrabassar, i ell prou que ho explicava, com havien aterrat el país, com havien aterrat la tradició, i la llengua i l’escola…

Manolo Miralles era un homenot, l’és, de la música, de la cultura, del compromís ferm d’un país valencià agafat pels ous, atenallat. Fa uns dies que li escoltàvem la veu a Torrent, possiblement l’últim comiat públic, davant l’auditori Vicent Torrent, tots dos gegantots, ell i vicent i miquel, els tres. Cada colp que els valencians ens aplegàvem per reivindicar-nos, a valència, a castelló, a xàtiva, eren allà, ells, la cara d’Altall, aplegant-nos i fent-nos ballar, fent-nos creure que el país era possible, l’única passió noble, que explicava Joan Garí en aquell llibre tan bell. La llengua, la música, el país. Mentre hi haurà músics com Miralles, n’hi haurà esperança, i el país se salvarà, tard o prompte. És l’herència que hem rebut, de tants homenots, de tants homes bons que ho han fet possible, tornar-hi, ser-hi. Sense Miralles, la música d’aquest país no hagués sigut igual. Ni el país hagués sigut com és. Ni tanta esperança com encara tenim.

Passaran bandes pels carrers, sonaran dolçaines i llaüts per les places, els acompanyaran uns altres bandes joves i colles i grups de música tradicional, aleshores l’arrel del país tornarà a agafar-se amb força a la terra. Aleshores tallarem la cua de felip de borbó, definitivament, i tornarem a vèncer.

Gràcies per tant com ens has donat, homenot Manolo Miralles.

La banda psoepp: conspiradors

0

Diu Nadejda Mandelstan a «Contra tota esperança» que el bé és innat a la naturalesa humana, i els que l’infringeixen, aquest bé, acaben adonant-se’n, fins i tot en generacions posteriors, se n’adonen, els fills per exemple… No podia haver conegut el pp, ni el psoe, aquesta força de dona, ferro i lluita com pocs éssers. Quan l’odi a la cultura és consubstancial, l’odi a la llengua, a l’escola mateix, pel que puga representar de llibertat, de voler saber aprendre millorar, el bé els senta com una patacada a la panxa, com un colp sec: no els cal sinó vomitar l’odi i celebrar-ho en privat (de vegades ni se n’amaguen i se’ls escapa el riure, un gest burleta).

La banda psoe i la banda pp es pensen amb alguna diferència, però no n’hi ha sinó un paper fi, que els separa. Tots dos són del règim franquista, acomodats a les normes i les trampes feixistes de la dictadura, i se’n vanten, tots dos, que això és el millor que ens podia passar: casernes, retors, jutges, borbons, mitjans, el paquet complet d’una herència que els va apessebrar durant anys: els uns són franquistes pels gens, els altres s’hi han fet amb una facilitat impensable. No tenen remei, no n’hi ha un altre remei. Confrontació. Per ells el bé no es ni probable ni innat: en canvi, l’odi sí. L’odi a la diferència, a les llengües, als drets universals, a la cultura majúscula… Ni ho dissimulen, voten en contra de la llengua, ací i a europa, els uns la negarien sempre, els altres deixen unes molles, però no toqueu més els collons… en passar la primària, a cagar a la via la llengua dels valencians, el català, i sopen plegats i brinden. Són una banda que tant se val qui mana, cada quatre anys. Són conspiradors, quan els interessa fan pinya i carreguen: a través de jutges, de fiscals, de policia, de casernes, d’església…

I qui els podria parar els peus para la mà, per les molles. Sense remei.