Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La banda dels analbafets, deseducació (2)

0
Publicat el 12 d'agost de 2023

Aquests dràcules de la conselleria d’educació, l’un i el dos, ja saben que només el 5% dels valencians lligen en valencià, que és el millor català segons Enric Valor. Ho saben, però ells preferirien encara que l’índex lector dels valencians fóra menor. Zero, per exemple. El zero absolut. Són rucs i són analfabets: no saben escriure ni llegir en català, i això no només el passa per vergonya, perquè són inútils, una riota i un model analfabet de primer ordre.

Com que l’objectiu dels espanyols és aterrar els valencians, que passaria també per enterrar-los, en favor dels espanyols i els madrilenys espanyols, s’excusen en la llengua, en el catalanisme, en això i allò, en el fons per amagar que són incapaços, rucs de comunió, beats de la ruqueria, incapaços de millorar la sanitat, o l’educació, o l’honestedat política, incapaços de desalimentar el feixisme tothora present: als mitjans, a les casernes, a l’església, al carrer…

Per tapar que són inútils, que ho són de rematats, ataquen la llengua dels valencians, pobres, perquè no arriben a més, si seran desgraciats i pobres d’ànima, voldrien que els valencians tinguérem una llengua de drap, i tenim la millor de les llengües europees, la llengua d’Estellés i d’Ausiàs March, però ells què saben, pobres quins puntals polítics són ara els màxims responsables de l’escola, al país valencià. A l’escola, i al consell, i a la política, io al govern… «Joseantonio i anaañó» no passarien en un país europeu civilitzat de ciutadans de regional, una segona categoria que en trobar-la asseguda en una plaça qualsevol, hom tiraria en un contenidor, perquè no destorbés ni fes pudor ni ensenyés què són els espanyols, al cap i a la fi.

Ves quina lliçó podrem ensenyar els mestres a setembre: xiquets, quin exemple d’inútils vos ha tocat en sort a l’hora de decidir el vostre futur.

La banda dels analfabets (i el govern valencià)

0
Publicat el 6 d'agost de 2023

Com que una majoria del govern valencià és analfabet, almenys en la llengua dels valencians, voldrien amagar la seua ignorància tot llençant-nos flors i violes, sobre com d’important és la llengua d’ells, l’espanyol (els valencians de veritat ja sabem que no val pa res). Els membres del govern valencià, entre més els consellers i el mateix president de la generalitat, són analfabets funcionals, totals diria jo, si no coneixen la llengua del país que governen. I des que han començat, diríem a governar, només que ataquen la llengua que no coneixen, de retop la cultura, l’educació, l’escola… Per amagar tanta torpesa, van llançant focs i bales contra el coneixement, perquè en tenen tan poc, els desgraciats, que tenen por de quedar amb el cul a l’aire davant el món: així que la burrera i l’analfabetisme serà l’eix polític d’un altre dels calvaris que els valencians hem començat a passar, de nou i de trinca, després de vuit anys de dubtes i pors i neguits i de fer el fava, emporuguits.

Perquè la faena no el desllome ni li provoque bufes a les mans, i no assumir que és un ignorant pocapena, el conseller d’educació diu que ara no ensenyarem català a l’escola. I ací s’ha acabat tot el discurs educatiu de l’home. Resum, que voldria tornar al quijote i a fer misses a l’escola. Ves que hi havia desorientació i fum, però ara sembla que la cosa serà més clara, i senzilla: el conseller “joseantonio” demana que els alumnes valencians també siguen anbalfabets, com ell.

*Homee, ara els mestres obriran els ulls i tindran l’horitzó clar. O tampoc?

La banda del formigó (il·legal)

0
Publicat el 3 d'agost de 2023

Al junqueral de bétera, camí de llíria, hi ha una planta il·legal de formigó. Això ja ho havia dit fa temps, però la planta ara treballa amb una intensitat com si els faltés temps per redimir el món, com si el món s’acabés demà, si aquells camions no agafen l’embranzida màxima i es llancen ben carregats a desplegar formigó amunt i avall: centenars de camions —en realitat en són deu o dotze que no paren de fer viatges—, tot lo dia carretejant per dins del poble, empolsegant-nos fins i tot els ulls de poll, i la ullera llarga…, després arriben els camions de gran tonatge, amb les graves, les terres, el material necessari per elaborar el formigó allà mateix, en aquella planta contaminant, sense permisos, sense impacte ambiental, sense cap contro d’abocaments, però això sí, amb la complicitat de l’ajuntament, perquè d’una altra manera no ens expliquem com caram en un espai rural, de tarongers, ullals d’aigua i ajardinament del poble, la batlle permet una activitat industrial tan contaminant, a quilòmetres del polígon industrial del poble.

En la banda, ara n’hi ha una associació entre cacics veïns i empreses forasteres, hi ha un acord no escrit: els amos de segur que no deixaran passar aquelles còrrues de camions per davant de sa casa, ni per mas camarena, ni per torre en conill, de segur que no permeten passar aquell trànsit polsegós per davant dels seus morros. Ara, pel morro del poble, que passe tota la prostitució, i la puríssima, i l’àngel custodi, i la pastoreta, i les obreres, i els majorals, els coeters, i els colombaires, i els caçadors…

-Voleu dir què guanya l’ajuntament de permetre tanta runa, en aquell espai protegit?

 

La banda del rei borbó (el vell)

0
Publicat el 2 d'agost de 2023

Viatge de vacances pagades a sanxenxo, amb avió particular, equip de protecció, benvinguda i habitatges de luxe: qui paga tota aquesta malversació de diners públics, en favor d’un corrupte amb milers de milions en paradisos fiscals?, els valencians: com ho sentiu, dels diners que ens roben de les infrastructures, del camp, dels transports públics, de l’educació, de la sanitat… una part d’aquell balafiament del vell borbó de sempre (tirar els diners en canvi que els joves universitaris repartesquen coques) la paguem els valencians. Amb els interessos del FLA —com que els valencians som robats pel govern d’espanya, necessitem emprar diners i pagar-ne l’interés dels crèdits. vet ací el negoci rodó espanyol del psoe, aquell que mos demana de votar-los una altra vegada, amb els de sumar i tota la xàrxia de ninots del betlem. Però el rei borbó, que no té ordre de cerca ni de captura, ni de presó provisional ni de cadena perpètua, el rei borbó, el vell, entra i ix del territori espanyol amb els mitjans llepant-li la tanda.

Què fan els jutges, d’aquesta suposada malversació de la casa borbona?, cerquen joves independentistes que caminen per les vies, o pels aeroports, o per urquinaona, per carregar-los l’odi espanyol més ranci. És ací on descarreguen la seua impotència, sobre els joves que protestaven pacíficament pels abusos d’espanya,. perquè els jutges, al remat, són impotents, incapaços d’enfrontar-se a la veritable corrupció espanyola.

*Home, és que aleshores també haurien de jutjar-se ells mateix, els jutges jutjats, i aleshores… Aleshores el rei borbó, el vell, agafarà el jet privat, mourà la maneta i dirà adéu, ací us quedeu, moniatos, amb un pam de nas, que els meus negociots no són d’aquest món ni els jutjaran mai homes nascuts de dona.

*Però vosaltres voteu el psoe, no siga que vinguen els marcians de mart i vulguen agafar dels ous el borbó iaio.

Com pitjor, millor: valencians!

0
Publicat el 1 d'agost de 2023

Jo sóc partidari, com el Barnils, del lema «com pitjor, millor!», sobretot perquè els valencians ja ho tenim això, dins el plat: ací al país valencià governaran, després dels jutges, les casernes i els retors, el pp i vox: tots plegats una de les pitjors pandèmies que déu va enviar al faraó, abans d’alliberar el poble de Moisés. Alliberar-nos, justament és el que volem, però continuen cagant en pena, que els valenciasns no escarmentem, almenys completament.

En uns segones eleccions, sempre hipotètiques (de junts, i menys dels espanyols, no te’n pots refiar si són un partit polític), els valencians no ho podríem fer més malament. Impossible. Així que, per malament que ho facen: com pitjor, millor.

Que tasten els espanyols que és ser a mans de la ràbia i de l’odi: els valencians portem mig segle d’odi darrere nostre… I espanya ben poc que ha fet, per ajudar, ben al contrai, ha continuat robant-nos, aprofitant-se’n de l’odi per construir més odi.

*És veritat: en les coses importants, allò d’espanya ja és com pitjor, millor: corrupció, caciquisme, tribunals, casernes, borbons, economia, lladres…

*Però, i si els valencians es desperten?, que no podria passar?, que viuran sempre de genolls, una majoria?, que a rucs no ens guanya cap poble d’europa?

*En realitat, els espanyols ens tenen una por de por: per això, malgrat que en som una minoria, continuen assetjant-nos, a morir, i encara ni apamen la força que podríem tenir… Ai, si ens desvetllem un dia! O per les vores de la nit…

Manolo Miralles

0

Avui sonarien bandes, pels carrers de València, pels carrers dels pobles valencians amb una dignitat mínima. Minimal. Toquen bandes que diria estellés, i les seguirien unes altres bandes folk, i colles de danses, balladors de polca, de fandango, de jotes que tocarien tres fan ball i uns altres milers de músics, de joves i de vells, totes les colles de dolçaines, i els tabals, i pujarien les muixerangues d’Algemesí i dels altres pobles que comencen a fer escola, xirimiters, bandúrries, llaüts, cantarien per la de l’ú, i farien un ú i un dotze també, el cant d’estil s’escamparia, serem un poble en dansa, el país sencer ballarà, per aquets homenot que tot ho feia bo i també sabia ser àcid, sobretot quan els polítics van arraconar-nos tota aquella efervescència que pujava, i psoe i pp van amagar-nos durant anys, amargar-nos, perquè un país que canta i balla, que recuperava la música tradicional, potser que podia recuperar unes altres coses, massa coses. Van arribar aquells inútils de la política que tot ho van arrabassar, i ell prou que ho explicava, com havien aterrat el país, com havien aterrat la tradició, i la llengua i l’escola…

Manolo Miralles era un homenot, l’és, de la música, de la cultura, del compromís ferm d’un país valencià agafat pels ous, atenallat. Fa uns dies que li escoltàvem la veu a Torrent, possiblement l’últim comiat públic, davant l’auditori Vicent Torrent, tots dos gegantots, ell i vicent i miquel, els tres. Cada colp que els valencians ens aplegàvem per reivindicar-nos, a valència, a castelló, a xàtiva, eren allà, ells, la cara d’Altall, aplegant-nos i fent-nos ballar, fent-nos creure que el país era possible, l’única passió noble, que explicava Joan Garí en aquell llibre tan bell. La llengua, la música, el país. Mentre hi haurà músics com Miralles, n’hi haurà esperança, i el país se salvarà, tard o prompte. És l’herència que hem rebut, de tants homenots, de tants homes bons que ho han fet possible, tornar-hi, ser-hi. Sense Miralles, la música d’aquest país no hagués sigut igual. Ni el país hagués sigut com és. Ni tanta esperança com encara tenim.

Passaran bandes pels carrers, sonaran dolçaines i llaüts per les places, els acompanyaran uns altres bandes joves i colles i grups de música tradicional, aleshores l’arrel del país tornarà a agafar-se amb força a la terra. Aleshores tallarem la cua de felip de borbó, definitivament, i tornarem a vèncer.

Gràcies per tant com ens has donat, homenot Manolo Miralles.

La banda psoepp: conspiradors

0

Diu Nadejda Mandelstan a «Contra tota esperança» que el bé és innat a la naturalesa humana, i els que l’infringeixen, aquest bé, acaben adonant-se’n, fins i tot en generacions posteriors, se n’adonen, els fills per exemple… No podia haver conegut el pp, ni el psoe, aquesta força de dona, ferro i lluita com pocs éssers. Quan l’odi a la cultura és consubstancial, l’odi a la llengua, a l’escola mateix, pel que puga representar de llibertat, de voler saber aprendre millorar, el bé els senta com una patacada a la panxa, com un colp sec: no els cal sinó vomitar l’odi i celebrar-ho en privat (de vegades ni se n’amaguen i se’ls escapa el riure, un gest burleta).

La banda psoe i la banda pp es pensen amb alguna diferència, però no n’hi ha sinó un paper fi, que els separa. Tots dos són del règim franquista, acomodats a les normes i les trampes feixistes de la dictadura, i se’n vanten, tots dos, que això és el millor que ens podia passar: casernes, retors, jutges, borbons, mitjans, el paquet complet d’una herència que els va apessebrar durant anys: els uns són franquistes pels gens, els altres s’hi han fet amb una facilitat impensable. No tenen remei, no n’hi ha un altre remei. Confrontació. Per ells el bé no es ni probable ni innat: en canvi, l’odi sí. L’odi a la diferència, a les llengües, als drets universals, a la cultura majúscula… Ni ho dissimulen, voten en contra de la llengua, ací i a europa, els uns la negarien sempre, els altres deixen unes molles, però no toqueu més els collons… en passar la primària, a cagar a la via la llengua dels valencians, el català, i sopen plegats i brinden. Són una banda que tant se val qui mana, cada quatre anys. Són conspiradors, quan els interessa fan pinya i carreguen: a través de jutges, de fiscals, de policia, de casernes, d’església…

I qui els podria parar els peus para la mà, per les molles. Sense remei.

Vicent Torrent, sobiranies

0

Després de cada jorn d’eleccions, els valencians han de continuar remant, contracorrent. No pintem una fava, ni enllà ni ací, així que caldrà tenir paciència i començar per l’alfabet, les primeres lliçons: a mans de partits espanyols —tant se val de dreta o d’esquerra, si n’hi ha cap que tinga la barra de creure’s això— els valencians tindrem el camp abandonat, el finançament de ruïna, els joves repartint coques de sal, fent de cambrers i pidolant feina, la universitat sota el regne de madrit i la sanitat cul per amunt. Això per tocar uns quants exemples, perquè els espanyols, del pp al psoe, de vox a sumar, no faran un brot per nosaltres. Ni un ni mig ni cap. Cap inversió que digues, som iguals que ells en infrastructures o recursos. Una merda. Mentre els valencians els regalem els vots i la feina (en fan ben poca, en realitat), als partits espanyols, ells només que deixaran molles: encara gràcies, ens diuen, que a espanya n’hi ha moltes obligacions, si han de mantenir tants fillsdeputa vivint del cuento.

Damunt, entre els uns i els altres, quan no és una garrotada és un canyot. En governar el psoe, primer torn, hom podria pensar en la normalitat política. Fals. Home, si n’hi ha compromís que els vigila i els empeny… Fals. I en governar el pp, segon torn, la destrucció és més directa i d’amenaça. Aquesta cançó no ha canviat i ves si fa anys que dura. Ací aterren la llengua, l’escola, la indentitat i fins i tot els mínims de respecte democràtic. Gairebé de l’un torn a un altre només hi ha diferències en el maquillatge, perquè ja he avançat que en allò fonamental, els uns i els altres s’entenen a la perfecció. Què vol dir?, que els valencians no som ciutadans de primera i ens castiguen cada dia.

No us penseu que el psoe no volia, i vol encara, aterrar el paratge natural de Paterna, o no vol carregar-se Pinedo i el Saler, amb l’ampliació del port… O no desvien els diners del corredor mediterrani a inversions de la seua capital… Faves no som, ni ells angelets que treballen pel bé públic. Quins gànsters!

Sobre la llengua, sobre la música, sobre l’art, sobre la literatura, sobre el país, el pp ens viu com una gangrena: tallaria per lo que consideren sanot —espanya una i franquista— i ens tirarien a l’aigüera: ho tenen tan clar que actuen sense vergonya: el psoe també. D’un any «joan fuster» poden passar a un altre «nino bravo», nyas! Sense vergonya. Els uns i els altres, a duo, són responsables que l’ONU haja declarat que espanya és l’estat d’Europa que més incompleix la normativa internacional. Contra els drets, espanya de dretes o de pseudoesquerra, no falla mai. Ara, els uns i els altres, pp i psoe, s’enorgulleixen de tenir músics, o actors o joves incriminats per cantar o protestar per la seua corrupció. Sense vergonya.

Avui ens aplegarem a Torrent per dignitat. Comptaré quants del pp o del psoe del meu poble hi són, en favor d’un gegantot del patrimoni dels valencians. Particularment, això dels noms de lloc, si no és que són topònims majors o menors me la bufa. Però avui ens concentrem contra els atacs continuats dels polítics espanyols als valencians. Contra la burla i l’insult. El pp no tindrà mai un sol home d’aquella vàlua, Vicent Torrent, però el psoe tampoc. Ara, amb els anys, ens ompliran fins i tot les barraques de noms que grinyolen a ferro raspat: psoe i pp. Mentre siguem colònia, un país colonitzat, aquells partits espanyols no passaran d’atendre’ns de criats. De no tindre’ns cap respecte. Contra la descolonització, ens concentrem doncs. Per l’homenot Vicent Torrent. Per començar la nostra sobirania.

 

La banda del capo Fabra: castelló cagalló

0

A Castelló els valencianistes fan poc de forat: hi ha una xàrxia política controlada a ferro per espanyols de dreta i d’extrema dreta que no deixa passar ni l’aire, que el vent fa girar de cul la democràcia, que fa cent anys va desaparèixer. Com és, que passa aquell cataclisme antivalencià, no ho sabem, si una majoria parlen, almenys entre els pobles petits, aquella llengua ufana i bella, no ho sabem. Potser perquè és una ciutat petita i molt de poble, Castelló, com una cirereta per a vells càcics, amb pobles d’interior o de mar, de marges secs, d’oliveres i ametllers, i de ports amb barques petites, de xarxes que s’han d’apedaçar cada dia, que les màfies i els capos es passegen amples i segurs i protegits: les ermites, els fars petits de l’aigua avall, de la mar propera, els rècords falangistes que fan i desfan encara, com si el franquisme s’hagués quedat arrapat a la pedra in eternum. Per sempre. Malgrat que van tancar el cap de totes les màfies uns quants dies, no així cap dels promotors que pagaven i rebien favors, i vivien d’amagat entre més empresaris de renom, per haver robat i robat i robat qui sap els milions, dels quals han tornat poca cosa, a les comarques, el nord valencià només que els regala vots i vots i vots, per cacics que passen o moren… Són de Tirig, o Benicarló, o Sant Mateu, com podrien ser de Calàbria o Palerm, xa, els cacics viuen a l’empara sans i estalvis, protegits. La Jana, Traiguera, Vinaròs…

En canvi, n’hi ha músics o actors que encara s’estaran anys tancats només per una cançó, mentre els lladres roben i roben i tornen i viuen per anys i anys, famílies senceres amagades darrere dels ulls foscos de totes les dictadures: no sabeu com els van bombardejar aquells veïns, que encara ho recorden atemorits, no els torne a passar: aquests capos tenen agafats pels ous les institucions suposadament democràtiques, són amos, fan i desfan a l’ombra i descaradament, i la gent continua adulant-los i reverenciant, com si viviren encara cagats sota el dimoni, no fóra que tornaren les pistoles feixistes i els perderen la confiança dels criats. I els jutges què, què decideixen i contra què, si són de l’escola franquista, defensors a ultrança de les teories feixistes de tot temps a espanya? Què se n’ha fet, doncs, de les ulleres fosques d’aquell capo de corral, de l’amenaça eterna del sé qui ets i què vas fer? A Castelló, si pintem un rave, els valencians!

Folkestiu2023: dia 3 (adufeiras i xabier diaz)

0

Cinc de les nou o onze dones que són Adufeiras van ser anit a la plaça del Mercat. Acompanyen Xabier Díaz, toquen panderos i panderetes, toquen llaunes de pimentó o aixadetes. És un cant ritual, de percutir, en favor de la llengua, a l’empoderament de les llengües, que els espanyols voldrien minoritzades, és una música reivindicació de solidaritat i fermesa, contra el despoblament dels llogarets, en diuen aldees, els petits pobles que els polítics voldrien invisibles, o muts o silenciats: d’ací el nom de lúltim CD les «catedrals silenciades», tants llogarets oblidats si tota la publicitat i l’economia se l’emportà aquella cosa de l’obradoiro. Xabier Díaz és de discurs ferm, sobri, d’una crítica sorneguera i corrosiva, fa més de vint anys que recorre el seu país cercant informants de cançons, romanços i versets rurals, de ritmes amb casoles, culleres o llaunes, aixades fins i tot —ens recorda el nostre patrimoni gros, en Botifarra—, i entre cançons, fins i tot demana si xarra massa o poc i si voleu que continue cantant. «Voleu un concert llarg o curt», ens demana, tu ves fent, que li diem, i de curt ja sabràs si voldràs passar-lo a llarg. Les joves que canten i toquen i els dos músics amb violes de roda, gaites o acordions ja fan d’aquella música tradicional un concert especial: també hi ha massurques, jotes, balls, i complicitats corals amb el públic: als papers que enganxen al terra de l’escenari, per saber-ne el guió i l’ordre de les cançons, hi havia quinze cançons apuntades, no hi ha els discursos i les declaracions d’intencions, però hi trobareu el bis, el voa o aire,  voa o vento, també voa o pensamento, que lligava, com no, amb «ja ve l’aire» de Pep Gimeno, la complicitat de la investigació popular, de l’adaptació a nous corrents, del guiatge de bons músics, hom notava que Xabier es trobava amb goig a la plaça, que agraïa quan ballàvem, els comentaris, i la relació “amistosa” músics i polítics (recordeu que en el país colonitzat que votem, els polítics i els jutges empresonen músics i actors, i mestres, en defensa del franquisme: jutges que mai no empresonen en favor de les llibertats o els drets… No sap ni poc ni molt quanta gent passa per la plaça com si passés pel barranc, o per un desert de pedra, sense adonar-se’n de la música, del patrimoni, de la identitat, de la llengua, de la gent que atén en un concert, agraïda d’allò que ens regala un escenari durant tres dies, quin patrimoni de cultura popular tenim… La tria d’aquests galecs ha sigut un altre encert del programa d’enguany, i obrir fronteres (malgrat que no vam poder tancar per quèstions tècniques d’avions i preus aquells músics de calàbria…

Encara sembla que som a la plaça, ara…

*

Folkestiu2023: dia 3 (Rodamons)

0

La vesprada del tercer dia va obrir el meló de la plaça “Rodamons”, una companyia de teatre amb més de vint-i-cinc anys. Redolant, rodant, voltant el món, girant tants anys, ahir feien repàs i explicaven, a través e contes i cançons i jocs que animaven menuts i grans, el públic necessari, la història d’una vida ací i enllà. No recordava que eren tan bons. Això de Vicent a l’escena, explicant històries, mereix un monument. Quin personatge, mare! Només l’inici de l’espectacle, aquell tros de fusta en moviment que ells en diuen «mequetrefe», paraula d’origen portugués, no sé per què no en diu tarambana, o borinot, o tiroliro o monyicot, bé, doncs, només aquella petita història del ninot de fusta explicada per Vicent i les expressions i carasses de Teresa ja pagaven tot l’espectacle, allò conté una traça d’actors que se’n diu art: n’hi ha que té una traça, un tarannà i una expressió que naix de la senzillesa: no els cal impostar, ni fer el nyiquis, cal fer teatre de veritat, tenir-lo a dins, i anar filant una història, una altra, una més encara, per córrer places i carrers i ensenyar que el teatre popular, el mim, la música, són encara un ofici d’un valor incalculable, per damunt d’ocis idiotes i falsos, sobretot perquè aquest art de Rodamons, que ens va atrapar des de la primera frase, s’on ben difícils de tenir i de trobar.

No recordava que eren tan bons, Rodamons, i des de les primeres paraules ja ens havien atrapat, quin caliu, quina manera de guanyar-nos, quina sinceritat…

I ves que a Vicent i Teresa els coneixíem d’altres vegades a la plaça i al mateix Ateneu, fins i tot quan encara no era ateneu i ell feia màgia. No sabem quants anys farà d’això. També feia de mestre, o de llaurador —un dels primers llauradors ecològics del país, que va ordir la primera cooperativa experimental del camp des de l’agricultura regenerativa, quan ningú no sabia què collons era allò. Encara coordina un taller d’hort escolar al seu poble, a Alboraia. I Teresa, que venia d’Albacete i se li nota que encara fa viatges amb les obertes i tancades, té aquell tendre de la mirada i la veu que t’agafa en un altre viatge a la infantesa. Teniu fills?, o néts?, o nebots?, o sou mestres?, o voleu ser actors de carrer?, aleshores cerqueu on actuaran i apreneu-ne. Perquè són una autèntica escola. No recordava que eren tan bons, Rodamons.

Enmig del mateix espectable d’ahir, Vicent es quedà mirant la façana de l’Ateneu i explicà que no pot no pensar, quan la veu, amb un altre gegantot de l’escenari, un amic d’anys i aventures, Llorenç Giménez, i aleshores conta una història d’homenatge i ens guanya l’emoció i i el record d’amics que han fet de la paraula vida. Homenatge al teatre de carrer, a la paraula viva, a la sinceritat d’espectacles que tenen, ells mateix, una qualitat difícil d’aprendre, si hom no té l’ànima a la mirada, i un teatre d’alta qualitat per a xiquets i grans. A setembre seran a Montitxelvo, no sabem com és que els ajuntaments no els fan anar cada dia de plaça en plaça, durant l’estiu. És el nivell de programadors culturals de fireta. Els tarambanes o «mequetrefes» que es rifen qui actua i qui no. El país no el canviarem avui, amb unes eleccions d’ocupació, colonials. Ni els programadors. Per molts anys Rodamons.

Folkestiu2023: dia 3 (segona part)

0

Començarem pels volts de dos quarts de vuit, el tercer dia de festival: parada de llibres, aigua fresca, l’ambient de plaça popular i el teatre. Avui RodamonsTeatre  torna amb un altre espectacle de molt d’interés: són incombustibles i bons, dalt l’escenari, i mereixen un altre colp la nostra admiració. «25 voltes al món» farà un recorregut per la història de la companyia i els seus viatges arreu de pobles i ciutats, damunt dels escenaris, en valencià, tant de temps, ja són una acció d’herois i de convicció pel teatre i la música. La diversió de tothom està assegurada. No els falleu, va.

El teatre popular, la música de la xicalla, els jocs verbals, els balls, han sigut sempre, en la tradició una part important de la cultura popular, necessària sempre. El teatre popular que encara es violdria arracinar com una andròmina, en canvi d’ocis urbans més pudents i idiotes. A partir de dos quarts de vuit, si teniu amics, coneguts, fills, nebots, néts, o sou voslatres mateix que voleu gaudir, davant una onada d’idiotesa encomanada, veniu a la plaça.

El tercer dia i últim del festival Folkestiu, obri la plaça el teatre. Benvinguts.

Folkestiu2023: dia 3 (set hores de programa)

0

Anit vam viure un nit especial a la plaça del Mercat, única. Ja ho hem dit altres vegades, ja ho sé que ho hem repetit, però anit quina festassa, amb «Ja ve l’aire» i un Pep sembrat, com gairebé sempre o més encara, uns músics espectaculars, extraordinaris, els balladors que s’afegien des del públic, ballaven les jotes, les polques, els fandagos, els boleros, el públic que retornava l’esforç, que a la plaça no cabia una agulla saquera, i malgrat que en la banda de baix de la plaça el so no era bo, tothom va saber respondre aquell regalàs de gegantot que és el Botifarra. Quina àura, quina llengua, quina fluïdesa, quin mestre que corre per places i auditoris en favor de la música, de la tradició, de la llengua i del país. Aquest home sí que el votàvem diumenge, sense dubtes.

Un repàs a la tradició de les cançons, amb guiatge de Miquel Pérez a la guitarra que és una altra lliçó, els acordions de Jordi Pastor i els llaüts o guitarrons de Rentero, hi han afegit un contrabaix i una veu d’Alcoi encara molt tendra, i la percusió d’un expert, en Robert, però el conjunt és un altre producte d’excepció, en favor de la música popular dels valencians, d’aquest patrimoni immens que ha construït pam a pam, pel país i per a la història Vicent Torrent. Sense, potser que no tindríem res de res.

Anit lluïa l’Ateneu de Bétera com mai, o com un llum per la cultura i pel país que podríem ser, malgrat alguns detalls d’uns quants veïns, que mostren poc de respecte per tot, per qualsevol cosa que els destorba, com és al cultura, o la llibertat, o saber qui som i per què hi som, però amb tot, el luxe d’anit era de lo alto, d’aquells moments que eleven la dignitat del poble, a  una categoria de normalitat, de convivència, de saber ser: ni el feixisme pudent no va poder anit esborrar aquell esclat d’emoció. Som folk aquests dies, i la tria del programa d’enguany, i el lluïment de cooperació de molta gent que col·labora per fer-ho possible, té aquest resultat. Ho va dir la batlle Èlia Verdevio, en el reconeixement als coeters, Rausell i el Mono Asensi, una altra de les grans ànims de la festa i de la tradició: «per anys i anys el folkestiu a la plaça.» I l’equip organitzador va agrair aquest ajut de l’ajuntament sense el qual el programa no seria possible. Per molts anys.

 

Folkestiu2023: dia 2, «ja ve l’aire»

0

Anit vam viure un altre concert especial amb Andreu Belmonte quartet, amb una barreja de música mediterrània occidental de gran exquisitesa: el mateix Belmonte explicava com havia fusionat les arrels àrabs i valencianes, el cant de batre o l’oració musulmana, els instruments d’enllà i d’ací, i encara amb un ambient «en família», al poble, es va atrevir a cantar en àrab clàssic, a ballar, a convidar a Xavier de Bétera a l’escenari per fer-nos viure un altre moment especial a la plaça. La qualitat del primer dels concerts del festival apunta ben amunt la trobada d’enguany.

De vesprada, una còrrua de fanalets d’Alger acompanyats amb la dolçaina de Brauli va córrer pels carrers del barri vell amb les lletres del sereno, encara que l’hora no era tan fosca i de temperatura n’hi havia de sobres per encendre els melons de tot el terme.

Continuem avui amb un altre dels moments esperats, amb Pep Gimeno Botifarra i el nou producte «Ja ve l’aire», amb un acompanyamet de luxe, amb Miquel Pérez, Jordi Pastor i Tobal Rentero, entre més músics a l’escenari. Si anit la plaça era gairebé plena, avui potser que caldrà eixamplar els carrerons, i demanar que l’enllumenat públic no arribe tan tard, si no és que voldrem sopar a les fosques. Qui vulga sopar, l’haurà de portar de casa.

Al voltant de les vuit, mentre la banda del Botifarra farà la prova de so, es farà un reconeixement a la faena dels coeters, els Rausell i el Mono, del foc que fa la festa, almenys a bétera i més pobles, els coeters són primera línia, pel que fa a una feina de tradició ni fàcil ni agraïda. Avui la resposta del poble veurem quina serà, segons aquell rètol de l’entrada sud. Dos detalls més per al segon dia: avui comença la rifa i tindrem parada de llibres. No us ho voldreu perdre, malgrat que ho explicarem per les xarxes.

Folkestiu 2023: dia 1

0

Avui comença el festival folk a la plaça del Mercat de Bétera. Netejar la plaça, condicionar-la, traure-li els cudols destorbadors, aclarir els arbres cocoters (qui seria el botànic malparit que decidiria de posar cocoters a la plaça del Mercat de Bétera? encara no l’han tancat?), pujar l’entaulat o cadafal, instal·lar la caixa de llums, enllestir  les graneres, les màquines netejadores, netejar les cadires… Si hom pensa que en obrir els llums ja comença el festival és que no n’ha organitzat mai, per petita que siga una activitat, com costa de preparar, si només depens de la voluntat de sis o set persones que ja porten tres dies netejant l’ateneu…

A partir de les set de la vesprada, ara sí, començarà el taller de fanalets, ja ho deveu saber, amb els melons d’Àlger, que enguany han costat de trobar tant. Passacarrer i música de dolçaina, el sereno, ja ve l’auelo, per anunciar que durant tres dies les nits de música seran llargues fins a la matinada. No patiu, els veïns, perquè la calor ja destarota més que cent festivals de música. Soparem a la plaça, si porteu el cabàs de les viandes de casa, nosaltres afegirem la beguda fresca, si en voleu, els cacaus del terme, meló, que haurem buidat de vesprada. Després, el primer dels concerts… Aquesta nit, a dos quarts d’onze, Tariq obrirà el meló dels concerts: una barreja de músiques mediterrànies, de referències àrabs, mediterrànies, de valència a el caire, de casablanca a istambul, de sanà a bétera, una exquisitesa si sou de barrejar cultures, tradicions i cavar per trobar l’arrel més pregona, més fonda, més intensa. Si som un poble de músics, potser que hui omplirem la plaça i ampliarem l’horitzó. Benvinguts al primer dia del festival.