Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Jutges franctiradors criden a l’alçament

0

Si això fóra un estat democràtic, aquest jutge seria en presó, i no podria exercir ni de bidell. Però això és espanya, que honora dictadors, subvenciona fundacions franquistes, paga i suborna l’extrema dreta, compara falangistes amb herois de guerra, o passeja atacs a la democràcia com qui es beu un pitxer d’aigua. És el nivell espanyol de política.

L’amenaça d’un jutge davant els caps militars no serà gratuïta, ni atzarosa: és una conxorxa de la borbonia. del rei, els jutges, els militars, el psoe, ací tothom plegats van ordint un pla per aterrar la democràcia, que ja va tan malparada que no diferenciareu moltes de les normes o lleis d’aquest tràngol de territori d’una autèntica prostitució: el clavegueram espanyol ja no pot tapar tanta merda, ni tanta amenaça, ni tanta pocavergonya.

Ho volen fer passar per unes eleccions democràtiques: ca, una mentida grossa, inútil, capitanejada per mediocres que es fan passar per polítics. Ni un dels líders dels partits espanyols, ni un ni mig ni cap, no passaria un mínim test d’intel·ligència, però vs a amns de qui han dipositat la responsabilitat d’aquell estat de pandereta. Possiblement per això els jutges fan de polítics, fan clams militars, o s’erigeixen déus capaços d’empresonar joves i joves a dojo, com si traure’n la llibertat d’un sol dels joves que és en presó no fóra un crim contra la humanitat6. Sí, espanya té un autèntic exèrcit de jutges canibals, que ara es pensen intocables, quan fan de franctiradors contra demòcrates, pacifistes, joves capaços de revoltar-se com tanta injustícia i manca de dignitat com el psoe i aquesta espanya disfressada, idiota, representa.

Només faltava el numeret de les menistres amb franco i joseantonio.

Espanya no sabrà mai on és el límit de la vergonya humana, mai, i caurà tan fondo que l’esclafit farà història local i internacional.

 

Especial 26 d’Octubre, terrorista marlaska

0

El menistre marlaska podria aplicar la llei antiterrorista al ministeri d’agricultura, per com aquest pou de ninots atempta cada dia des de fa anys contra el camp valencià, el regadiu, el secà, l’horta vella o la jove, tan se val, apliquen el terror contra el camp, és ací on tindria futur aquell homenic, si és que en té cap, perquè a més que va ser denunciat per diversos Tribunals internacionals, marlaska és un incapaç de les lleis, si només interpreta la conveniència de la política espanyola i de la política d’extrema dreta.

De justícia no en sap, de menistre menys, però de polític és un sac de segó.

Fa uns anys que els governs espanyols ja apliquen el terrorisme des del govern: terrorisme econòmic, d’infrastructures, judicial, polític, cultural, policial i brutíssim… Anys i panys que espanya i els seus governs han legalitzat la corrupció per endegar un dels governs i un dels pitjors estats d’Europa. És per això que s’han de gastar tants milions en publicitat per tapar la mediocritat, els robatoris, les trampes, i la vida de clavegueram ordida des de Madrid. Però ni així no podem amagar el fracàs, la ruïna, el pitjor que és pugueu imaginar des de qualsevol dels àmbits que ho mireu.

No tenen remei, si a més han de dir-nos que som espanyols i per això ens hem de fotre! Ves la campanya que no faríem aquest 10N: ser espanyol és fotre’ns un dia i un altre i un minut i un altre, sense descans.

Per agafar aire, respirar i airejar el lleu i l’esperit, ahir vam ser a Barcelona. Un altre colp vam viure un jorn únic, esplèndid, entre amics i grans mestres. Un dinar a cal Vicent i Assumpció va aplegar vint-dues persones entaulades a conversar d’això i d’allò abans d’aplegar-nos, tots els convidats, embotits en un metro (com que tots no vam poder accedir-hi), en dos metros, que anaven fins al sostre, l’un i l’altre i els que vindrien darrere, ves si portaven gent cap al carrer Marina. Al carrer Marina ens havia convocat l’Assemblea i Òmnium per reclamar llibertat, dret de decidir, justícia…

Pel menistre marlaska, o pel jutge marchena, o per l’inútil de Pedro i el llop, potser que el dinar d’amics indepes, o la manifestació i d’un milió de persones (els policies locals no saben comptar una merda), o tanta festa i treball, per un país que ja se sent República, malgrat que segrestada per un estat policial… Doncs tot plegat, els calaveres pensen que és motiu de terrorisme, si terrorisme és festejar la llibertat i la democràcia d’un país que se sent lliure i democràtic per damunt de tot, i que per damunt de tot no farà cap pas enrere, mai més, fins que no aconseguirà l’objectiu i el repte de la independència. Els joves, si més no.

Què ho impedeix, o què impedeix tanta llibertat com clama el poble, si no és un estat policial, judicial i del segle XIX? Justament el terror que el mateix estat d’espanya provoca. Perquè és espanya qui practica el terrorisme, la violència, l’agressió contra gent pacífica i democràtica: fins i tot arribà a empresonar líders polítics per les seues idees en el segle XXI: presidentes d’un parlament i presidents d’una generalitat. Això homes incapaços com marchena, marlaska o pedro… d’un coeficient limitat, són protagonistes d’empresonar una de les lleves polítiques més preparades d’Europa. Si això no és terrorisme…

El terrorisme ara mateix només arriba des d’espanya, perquè justament aquell estat no en sap cap altra, de cançó o via per avançar políticament. Els modos espanyols són foscos, arbitraris, desajustats, injustos, fraudulents, agressius, i justament per això són espanyols, perquè durant dos segles espanya no ha aprés una altra cosa, no ha sabut fer una altra cosa, no ha volgut canviar de mètode o de pràctica. Dictadures.sí. I si n’hinha cap cavi, repressió: democràcia?, prou, prou, apliquem-li repressió!

El terror, la presó, la por, la parcialitat, la injustícia repetida cada dia, i una incapacitat gegantina per atendre res professionalment. Res en absolut. Aqueixa definició d’espanya que la tenalla, que la perd, que impedeix el canvi.

Però Catalunya fa via…

Nosaltres dinem, amb menges i vins d’exquisitesa, agafem el metro a la parada d’Urgell, baixem a Arc de Triomf una gernació de colors, edats, banderes, condicions diverses i altruïstes. Pares, xiquets, joves, gent gran, gent molt gran,… Ells no ho poden entendre, de cap manera. Aquella festassa per la llibertat no tindrà res a veure amb enemistats, ni violències, ni agressions, ni insults ni res de paregut, a això que s’haurà viscut diumenge entre els espanyolistes, que només són extrema dreta de VOx a PSOE, que juguen amb la mateixa violència i terror tots plegats, però amb collars de matisos diversos.

Després dels discursos a Marina, una part de la gernació, torna a casa, als pobles, a la feina, lentament, passa carrers, avingudes, pugen als bussos, per tornar a comentar la jugada, el disgust de saber-nos amenaçats i agredits cada dia per un estat poc democràtic i molt repressor. Una altra part de la gernació passem per Laietana, a concentrar-nos amb els joves, a fer-los suport. Encara no haurà pres la força la policia, ala repressió de nou, nosaltres ja hi serem de tornada cap a València. Abans d’arribar a Benicàssim perdrem el senyal de la ràdio amb catalunya i tornarem a la realitat del terrorisme mediàtic de marlaska, machena, pedro i el llop del psoe, perquè els valencians tenim prohibit que ens arribe el senyal de ràdios o televisions de catalunya: una altra penyora del terrorisme espanyol contra la democràcia, i ves si fa anys que dura.

Ells que es creuen un model, una lliçó en lo universal, un destí bíblic, encara mantenen prohibides les senyals mediàtiques a València, mentre València es fa la muda, la sorda, pobra, a mans de polítics que no sembla que els convinga sinó el servilisme, fer de criada pobra, d’aquell esguerro d’estat repressor i corrupte.

Arribarem a València a tres quarts de dues de la matinada, en pagar l’AP7 doblement, en favor d’espanya que ens continuarà robant i robant i robant si valència continua muda, i sorda. Tornarem amb el goig d’un jorn inoblidable, viscut allà on ara mateix, com diu Otegui, es fa la revolució a Europa, malgrat que europa (la dels estats contra els pobles, contra la gent), com valència, fa la muda i la sorda.

Sí, persistirem, valencians, perquè el nostre deure és explicar que n’hi ha que són a tocar de la llibertat, que només la repressió els la frena. La violència, el terrorisme d’aquell estat.

Persistirem!

(per cert, que ja tenim codi)

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Si els valencians també som de la llibertat

0

El camp valencià encara és a mans de les decisions del ministerio espanyol. N’hi ha conselleria d’agricultura?, si?, no sembla que el camp ho haja notat els últims anys, Només una quants esforçats de la Unió, no gaires, a cada comarca fan sa guerra en favor del camp. La resta és bona voluntat i viure-hi a la intempèrie, a la dula, sense protecció, amb una capacitat valenciana nul·la i una de les majors incompetències. El camp no té remei?, no en té?, i la llengua? i l’escola?

Demà pujarem a Barcelona. Potser que no adobarem el camp ni cap de ls accions necessàries per guiar-lo, però pujarem a reclamar la llibertat, i la democràcia, en uns dels pocs indrets d’Europa on la lluita és real, significada, amb gernacions de joves que han dit prou. Han deixat aparcades les mamonades. Avui que una grapat de partits del país han tingut l’oportunitat de fer una declaració conjunta en favor de la llibertat, Compromís se n’ha desmarcat. Una altra oportunitat perduda en canvi de flirtejar amb MésEspanya, que és menys finançament, més burla, i més robatori diari a la hisenda valenciana.

Diumenge és el darrer d’octubre, i ni això no ens lleva la son, a una majoria de valencians, que encara es debaten entre l’espanya de dretes i l’espanya de l’extrema dreta. Totes dues ens pegarà pel cul, com sempre, i provocarà més ruïna i més incertesa, política i econòmica. Així que nosaltres peguem cap al nord, a passar unes hores de dignitat, de manifestació, de clam pels drets universals.

Voleu que us baixem uns quants codis Qr, per si un dia aparqueu vosaltres també les mamonades i ens posem plegats a la feina?

Els jutges també es posen a promotors

1

La Conselleria valenciana de medi ambient ja va pronunciar-se fa un any o més contra INTU-Mediterrani, un nou esguerro comercial contra els valencians que volia instal·lar-se al terme de Paterna, en un paratge natural, a pocs metres d’altres centres comercials igualment esguerros contra-natura i contra el viure valencià.

Com que els polítics del PP valencià feia dies que vivien de la corrupció a distància, i no tenien accés als calaixos públics (tret d’excepcions locals o provincials), algú de fora va dir que si València havia sigut corrupta, per què no ho podia tornar a ser!

Així que els corbs de fora i de dins de València i del país van posar-se a ordir com ens podien pegar pel serengue, als valencians. Entre més aquest projecte de nom tan estrany com temerari (només pel nom ja els haurien d’apedregar).

L’operació d’especulació comercial, paisatgística, econòmica i cultural, atemptava contra tot, però només per la qüestió contra el medi ambient, va possibilitar que la Conselleria els negués el permís de construcció. Però ara han arribat els jutges, els fatxendes de la justícia, jutges o calaveres, que tot ho poden en favor del feixisme, sempre contra la llibertat i contra la democràcia.

Fins i tot, els jutges ja decideixen contra la política, per damunt la democràcia, o els governs, i si molt els convé (sempre que el vent pega per aquell cantó, els convé) decideixen amb el criteri propi de la política: per damunt dels experts, ells són més experts, o van més untats, no ho sabrem. Però sabem que no en saben més de medi ambient, o de ciència, o de matemàtica, que no en saben res, els dissortats, però decideixen per damunt els experts, o els polítics. No es presenten a eleccions, però fan i desfan més que els polítics i els governs, sobretot si poden fer mal a una part de l’espectre tan lluminós com ells decideixen.

Sí, els jutges fan política emparats en aquella inviolabilitat que són jutges, per damunt el bé i el mal, i decideixen allò que els passa pels ous: com ara que si un projecte atempta contra milers de fanecades de paratges naturals a ells els la bufa, o si aquell projecte atempta contra el petit comerç, ells s’ho passen per l’engonal, i si encara el projecte atemptar`contra el malmés enteixinat comercial valencià, ells pegaran a fotre només per demostrar que manen més que déu i la petita democr`cia que patim els valencians…

—Us penseu que els jutges decidiran contra l’infrafinançament que patim?

—us penseu que actuaran contra els lladres del camp valencià?

—us penseu que faran res contra el robatori anual de la hisenda dels valencians?

—Us penseu que pegaran a investigar aquell mafiós de Florentino? O la borbonia? o l’AP7? O el corredor mediterrani?

Una merda! En aquests assumptes no hi ficaran el nas, perquè ja saben quina cosa unta, què unta, què ho unta, com s’unta, i quina vida de merda han de continuar fent els valencians, perquè els untats no remoguen sinó allò que molt els convé.

Els jutges faran de promotors, construiran o derruiran, i ja pagarà el territori, els valencians, la merda que desgoverna, aqueixa justícia franquista que decideix anys i panys el nostre futur.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Bloc, els joves, la llibertat

1

Fa cinc anys, o sis, set?, que tenim tancada la TV3 al país valencià. En aquell moment, l’atac a la llibertat d’expressió va fer mal, molt de mal, i va alçar molta polseguera. Sobretot entre la gent més sensible a la democràcia. En aquell moment de l’agressió a la llibertat, sembla que n’hi havia, de gent sensible a la democràcia, entre el pspv, el bloc, esquerra unida, fins i tot en la coalició compromís. Però d’això ja fa anys, cinc, sis, o set?, i ara mateix no sembla que siga en les agendes prioritàries de cap d’aquests partits, recuperar la llibertat d’expressió, ni guanyar més democràcia, no ho és gens, una acció prioritària, que ningú no en parla de tornar a tenir un espai de comunicació mínim entre els valencians: una graella de proporcionalitat lingüística tan desigual, hauria de ser cosa dels jutges, però els jutges estan més per feines feixistes pròpies, malgrat que no sabem què mengen, què volen, què beuen, on estiuegen o on compren la mortadel·la.

El Bloc nacionalista valencià ha demanat la llibertat dels presos polítics, i ràpidament la cap visible de la coalició compromís ha eixit a repartir berenars a dojo, ha dit que qui vulga mortadel·la ja es tria la carnisseria i el carnisser, i que compromís és una cosa i el Bloc una altra cosa diferent, que ella no pensa de demanar més llibertat, ni més democràcia, en tot cas, s’ha apuntat a més espanya, més borbons, i que als valencians continuen robant-nos els melons… Si fa no fa és la mateixa cosa:  a compromís n’hi ha diverses sensibilitats, i la llibertat no sembla que siga prioritat, ni la democràcia, fóra dels motlles espanyols: falles, bunyols i rock&roll, i si els va bé, a espanya, ja ens enviaran les molles, les engrunes i les plomes de la gallina, si els en sobren.

No demaneu res més i no escaroteu el galliner, diu ella, i que cadascú s’apunte a votar que crega convenient: però la TV3 que continue tancada, els presos en presó, els joves fotuts i el finançament valencià embotit en una botifarra de Nadal.

Sort del Bloc, dels joves i d’algunes mobilitzacions que comencen a protestar a València, a Castelló, a Pedreguer, a Bétera, que això de compromís ja ha tocat sostre, i si volem salvar valència per als valencians, les alternatives passen per aprofitar les sinèrgies i despertar les consciències, que demanava Durruti (ell en deia somoure).

Sense senyal i sense vergonya, ara mateix, algunes polítiques…

 

 

24 hores a Barcelona (i3)

0

Hem tornat a casa i hem provat de dormir, al carrer s’escolten les sirenes, policia?, bombers?, joves?, els sirolls són lluny, però encara no dormim, perquè el jorn ha sigut intens, emocional, identitari: els joves estan convençuts que no tornaran amb les mans buides; els pares els fan suport incondicional; hem escoltat com van de ferms, després que la sentència, que no cap altra cosa, ha posat la intensitat que necessitava aquest moviment. És una revolta. Sens dubte que ho és, només frenada per la intensitat de la repressió, la duresa de la violència policial i l’absència d’una política que unifique l’acció i faça suport a la gent que és als carrers. Cinc, sis, set, vuit dies als carrers, amb talls de carretera, de vies, de llocs neuràlgics, d’una organització com no havíem vist abans, posa Catalunya a primera línia i a poca distància del seu objectiu: en contra només hi ha el mur espanyol de la repressió. Només això separa una majoria de Catalunya del propòsit de la independència: perquè no pocs països del món farien una declaració de suport i final del problema: el tràngol passaria a ser una festa de dibuixar com serà i  com voldran aquesta nova república, els catalans.

Però això que podria durar un dia, pot durar mesos, perquè espanya s’ha plantat, no vol dialogar, no en sap, només violència i càstig, agressió i venjança: siguen adolescents, joves, adults, iaios, fins i tot xiquets: domini i submissió. Però pel que hem vist aquestes vint-i-quatre hores, no trobe que aquesta vegada Catalunya es rendesca: prou de rendicions i d’acotar el cap. Els joves han dit prou, i ara n’hi ha una organització amb capacitat per arribar a port: horitzó la república catalana, el nou estat d’Europa.

I encara no hem dit res del Tsunami democràtic, que molts van bandejar els primers dies, com un altre detall folklòric, un altre més, i en canvi ara, davant l’èxit de l’acció a l’aeroport, tothom considera una punta de llança que pot pegar en la diana i guiar el país en un camí sense retorn. No debades, espanya l’ha posat, al costat de Puigdemont, com l’objectiu a abatre, l’enemic número dos.

El moment que vivim, que viu Catalunya, és un dels més trascendents de la història d’aquest país. Ho diuen els joves, que són l’alè més fresc i ferm: fem història, mare, fem història i no tornarem a casa fins que no l’haurem escrita completament.

 

24 hores a Barcelona (2)

0

Hem estat més d’una hora aturats a Diagonal, a l’alçada del número cinc-cents, aproximadament. Hi ha molta gent que torna, que se saluda, que coneixen aquest o aquell, que són del mateix poble i diuen que ja retornen, que tenen molt de camí encara… Fa més de dotze hores que havíem eixit del poble, nosaltres, que també comencem a notar el cansament a les cames. Però fem un café al carrer, per recuperar-nos, i decidim baixar cap a Passeig de Gràcia, almenys per intentar-ho, passar entre la gernació que tot ho ompli. N’hi ha pares que pregunten als fills que si eixiran a la nit, que sí, que aquesta nit el fill diu que sí, que ja pararà compte, que cal eixir tantes nits com calga, que justament ell li ho va ensenyar…

Arribem a Passeig de Gràcia, tots els carrers perpendiculars a Diagonal que hem anat passant són plens, extraordinàriament plens, a partir de Passeig Gràcia la gent comença a moure’s, a poder moure’s en direcció a plaça Catalunya; ocupem tot l’ample del Passeig, sencer, i els carrers que tallen són increïblement plens també. No sé com es compta això, la policia urbana, quan diuen que només en som mig milió, pel cap baix i sense exagerar se n’han menjat més d’un milió. Això és una barbaritat de gent i tots no són ací, que n’hi ha en altres punts de la ciutat, gernacions que van i mouen, i canvien de lloc. Nosaltres portem un caminant que venia de Martorell i té els peus per posar a remull, així que decidim de fer una aturada. Passarem a saludar i pegarem cap a casa, allà on farem nit avui. De primer passem per la redacció de Vilaweb, ens atén el seu director i fem un canvi d’impressions d’allò que hem vist i viscut durant dotze hores. Sobretot parla Apa, que explica a Vicent l’experiència de la setmana: des de diumenge que va arribar a l’Espluga, a la Conca, ha acompanyat la marxa del Sud, en representació dels amics de Bétera i de l’anarquisme valencià: Vicent ens havia regalat una bandera negra amb l’estel, per celebrar aquesta solidaritat valenciana amb els jorns que viu Catalunya. No soparem junts, perquè els periodistes tenen feina per llarg, les vint-i-quatre hores si més no: a més, Vicent ha sigut convidat per Àpunt, que ha destinat un equip a Barcelona per informar en directe què passa… Nosaltres fem via cap al barri de Sant Antoni. DE camí, ens trobem oberts els hipermercats valencians a Barcelona, esquirols de merda valenciana, Mercadona i Consum, i també les parades de fruites i verdures i licors dels paquistanís, algunes franquícies també són obertes, sembla que els treballadors eren amenaçats si no treballaven… Sopem en una casa convidada davant les notícies en directe de BtV i TV3, que van explicant els detalls d’un jorn extraordinari; seguim les càrregues policials d’aquest matí contra la manifestació d’estudiants, una suma de ferits i detinguts, i una violència desfermada com si els cossos de la seguretat tingueren l’objectiu de fer mal. Rebem una telefonada al mòbil: baixeu, heu de veure açò! Són quarts d’onze de la nit, ens posem una peça d’abric i baixem a la Gran Via. Ens trobem tot de joves que corren en direcció nostra, panteixant, suats, neguitosos, molts porten el mòbil a la mà i van fent: ens han explicat que són capaços de saber on són els cossos policials a cada moment i que s’avisen entre ells per fugir del perill. Davant nostre dos cotxes dels Mossos acacen uns joves, frenen, arranquen, passen, giren, van desenfreïts: en baixa un del cotxe, puja, els joves són per tot arreu escampats… Continuem per Gran Via cap a Universitat, ens trobem els nostres guies, periodistes, que volen que veiem en directe què passa ara a Barcelona: hi ha focs a Universitat, en diverses cantonades, i arriben sis furgons dels mossos amb els llums blaus i una velocitat de ralli: algú prendrà mal, pense, frenen, baixen, Vicent em passa un jupetí taronja de premsa i em demana que me’l pose, per anar més protegit. Home, si ja van vint periodistes ferits en aquests nits, no sé si això em salvarà de res. M’equivoque. En un moment, ens trobem atrapats entre els furgons, a la plaça Universitat, els Mossos han baixat dels furgons i ens enfilen amb les armes, disparen, les bales de goma o foam, reboten a les façanes, ens amaguem contra un portal tancat, ai ai ai: Vicent diu que m’avance, perquè distingesquen el jupetí. Aleshores disparen cap al centre de la plaça on n’hi ha un jovent dispers, sense por, que va recollint les bales, una de goma!, no sé si ja hi era, o dins aquells furgons n’hi ha policia espanyola, però els Mossos tenen prohibit de disparar bales de goma. Pugen de nou als furgons i emprenen la marxa: pugen per un carrer, giren, tornen, ara han travessat tot de contenidors, disparen de dins el furgó a través de les finestres, ens ajoquem, ens girem, sobretot per protegir-nos la cara: fem fotos del focs; els furgons tornen, van en filera, com uns bojos, a una velocitat increïble: baixen, disparen, pugen tot es repeteix igual, però l’eficàcia és nul·la; els joves tallen els carrers, els obliguen a pujar per voreres, per jardinets, calen foc i desapareixen, n’hi ha valents que els planten cara a uns metres: nosaltres baixem ara pel carrer Tallers, però els furgons de la filera tornen, s’aturen i comencen a disparar de nou, allà ningú no fa res que siga violent, però ells disparen, una de les bales pega davant nostre, la plegue, l’ensenye, un turista me la demana per ensenyar-la a un grup, me la torna, la filera ha girat cua però torna per un altre cantó, ens apunta, aleshores som davant un hotel que obri la porta d’emergències i ens refugiem: els turistes s’han quedat fora observant l’escena: però la policia els dispara i se n’entren corrent. La foguera és immensa, i n’hi ha que passa per la vora; arriba un repartidor de pizzes en bicicleta, una mà al manillar i l’altra va filmant amb el mòbil l’escena, els policies, el foc… N’hi ha joves amb un coratge!

Són dos quarts d’una, i els periodistes han de continuar, han d’explicar què passa, a la feina!, a la feina! I nosaltres peguem cap a casa, a veure qui pot dormir!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

24 hores a Barcelona (1)

0

Pugem de matinada cap a Barcelona, que feïm tot el trajecte gairebé de nit: a l’AP7, aquesta carretera que fa anys espanya ens fa pagar per repartir el botí entre lladres com Florentino; es nota que Catalunya farà vaga avui, perquè a penes si hem vist trànsit, i ben pocs camions. Arribem amb la veu de Mònica Terribas que va explicant què es trobaran avui els catalans, un jorn que és de vaga general, per la sentència espanyola contra la democràcia i per la independència de Catalunya, a més d’oferir-nos una tertúlia on hin’hi ha quatre polítics que o es posen d’acord en res, que avantposen l’interés particular a la política de grans horitzons. Només ens trobem un tall de carretera a l’entrada de la  Diagonal i després a la plaça Espanya, però podem arribar al nostre destí sense gaires entrebancs: l’objectiu és aparcar, instal·lar-nos i pujar a la part alta de la ciutat a esperar la marxa que vindrà de Tarragona, l’Espluga, Montbanc, Martorell, que porten uns dies caminat el país i nosaltres tenim convidats de luxe en aqueixa marxa. Per davant la Universitat vella ens trobem una gernació de joves a la plaça i peguem a veure què s’organitza, què couran els joves: arribem just a temps de veure eixir milers de joves, milers, que baixaran no sabem encara cap a on (després sabrem que han fet cap a Urquinaona i la Via Laietana). Els cants dels joves són ferms, entusiastes, d’una força que t’encomana a afegir-t’hi, a seguir-los… No ho fem, perquè el nostre és un altre objectiu, malgrat que el repte final siga el mateix. En passen milers, n’hi ha que d’una edat tendra, molt tendra, de secundària a penes: “Mare avui no sóc a la classe d’història que fem història”, “Som els nets dels poetes que no vau poder afusellar”, són lemes als cartrons i a les pancartes improvisades: els clams són en favor de la llibertat dels presos, els carrers seran sempre nostres o independència… Veiem tanta convicció, tanta força en aquelles cares, que se’ns fa difícil pensar que tornaran amb  les mans buides, a curt termini. A llarg termini no tinc cap dubte que defensen una vida millor, que els han robat, i un futur digne i lliure. No s’arronsen, que no, i ho comprovàrem més tard, en diversos moments del dia: a traves de les xarxes, però també en la trobada final de les marxes a Passeig de Gràcia i encara a mitjanit, una altra vegada al mateix punt d’Universitat, on la convicció es tornarà en una lluita al carrer contra la repressió i la violència desfermada per la policia.

Quan passen uns minuts de migdia, a la manifestació dels joves se n’afig una altra, també amb molts joves, i amb gent més gran, amb mocadors que els tapen la cara: el color general de samarreta és el negre, i les maneres més alternatives: al davant, la defensa de Rojava i la solidaritat amb els Kurds. Mari i jo peguem ca a Diagonal, per Gran Via i després amunt amunt travessarem aquells carrers de l’Eixample: topem amb tot de gent amb banderes, famílies, gent gran, uns altres joves que passegen la ciutat, els carrers sense trànsit , i una munió de botigues tancades. El nostre convidat especial, hoste i amic, ens havia fet recórrer de matí el barri de Sant Antoni, per comprovar la incidència de la vaga: per cert, Bon Preu i Esclat, la cadena d’hipermercats més extensa a Catalunya havia convidat els seus treballadors a la vaga, en canvi de no traure’ls el sou: Consum, els supermercats valencians eren oberts, els esquirols, i Mercadona sembla que amenaçava els seus d’acomiadar-los si insinuaven que no treballarien. Mercadora és una empresa que no s’està d’amagar que financia la repressió, i el robatori espanyol contra els valencians, però de Consum esperàvem més dignitat. Paciència, que si no en saben més, caldrà recordar-los-ho!

A les dues som a Pedralbes i ja baixa gent que ve de les marxes del Sud, de primer esparsos, que els pots comptar, mirar, observar com arriben d’esgotats, alguns mòlts, ringo-rango, n’hi ha que somriuen sastisfets, saluden, els que els reben, tenim una colla de dones entusiastes al costat, aplaudeixen, els animen, els demanen d’on arriben, els llancen lemes, la imatge fins a dalt de Diagonal és espectacular, milers i milers i milers de colors, que són persones, banderes, fums rosats, rojos, i ara ja van arribant els caminants més espesos, n’arriben, i n’arriben, i n’arriben, que no s’atura i el gros encara mo ha arribat, que es distingeix lluny, molt lluny d’on som. És una imatge espectacular que explica un país que camina, que avança cap a la llibertat, el nou Novecento del segle XXI, una lliçó mundial, una gent d’un coratge mai no vist en aquest rodals, jo no ho havia vist, ningú que conec ho havia vist, és tan espectacular que aborrona, emociona posa els pèls de punta, un país sencer que camina i conflueix pels seus, pels drets i els seus líders democràtics, empresonats, sentenciats, per expressar-se, per voler ser lliures, per enviar la gent a casa sense violènica, per permetre un debat al paralment, per obeir els mandats polítics i els reptes dels seus, per la república, pel somni d’un poble sencer, pels Drets universals, per tot això caminen, milers i milets, quan jo som una hora i mitja rebent gent, arriba el gros de la columna que avui eixia de Martorell, que venia de Tarragona feia quatre dies, són imparables, són un poble i una lliçó a Europa, cada vegada que es manifesten són una lliçó, i nosaltres humilment els rebem, els abracem i ens afegim a caminar amb ells, els agafem la motxilla, els alliberem el pes, els donem entrepans, aigua, més coses que haguérem tingut, i caminem amb ells Diagonal avall, feliços de participar d’aquesta part de la història d’un país que camina en favor de la llibertat.

 

Olocau acull l’Aplec 2019 del Camp de Túria

0

Dissabte torna l’Aplec. Olocau acollirà l’aplec 2019, que aplegarà parades, tallers, conferències, música, parlaments, àpats de germanor i compromisos per la comarca, pels pobles i pel país. La pluja de setembre va ajornar la festa comarcal amb més criteri dels últims anys, un compromís ferm per la cultura, la identitat, el camp, el finançament i contra el robatori que espanya perpetrà contra els valencians, i contra el Camp de Túria en particular.

A partir de les 10.00h de dissabte i fins passada la mitjanit, trobareu tot d’activitats per a xiquets, joves i grans, entre excursions, itineraris, visites, recorreguts i una intendència especial. Ateneus, instituts, joves, entre més empreses i institucions col·laboren en aquesta trobada anual que vol convertir-se en un referent comarcal.

Convençuts de la independència

0

Catalunya porta dos dies convençuda que independència o res. El coratge d’aquella gent és una mostra de com desitgen de ser lliures, finalment, d’una espanya que cada colp es demostra més salvatge, més ignorant i més incapaç de res. Un res català a les antípodes del res espanyol. Perquè espanya només ha deixat un únic camí possible, a Catalunya, la declaració unilateral, l’aixecament de la república amb tots els drets i la formació d’un govern a l’exili mentre el món obliga espanya i els rucs que la governen a negociar les condicions de la rendició davant la democràcia.

Dos jorns de lluita per aconseguir el somni anhelat tants anys, dos dies a penes després d’una sentència que pretenia agenollar un país en canvi d’alçar-lo emocionat fins a la victòria.

Sí, és clar que vindran colps, i més agressions, i una violència desfermada que omplirà les televisions del món, però això serà l’enterrament final d’una espanya que és al cul dels estats, del coneixement, al cul del drets i d’allò que representa l’ésser humà al segle XXI.

Què durara tot plegat?, fins quan resistirà espanya despullada davant el món? Uns dies, una setmana, uns mesos? Cada agressió, violència i violació dels drets és una major distància amb catalunya, i aquesta un pas menys que haurà de fer per aconseguir el seu propòsit.

Llàstima que el govern de catalunya no semble a l’alçada de les circumstàncies que viu la seua gent. Vindran dies que duraran anys, sí, llàstima de governants i dels còmplices que fan el joc a l’agressió policial.

MANIFEST de solidaritat amb Catalunya

0

LLIBERTAT PER A LES PRESES I PRESOS POLÍTICS, AMNISTIA!
La sentència que avui dilluns 14 d’octubre de 2019 s’ha fet pública i amb la qual el Tribunal Suprem dicta condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó pels delictes de sedició i malversació a les preses i presos independentistes és la culminació d’una llarga llista de despropòsits contra drets i llibertats i una vulneració dels més elementals principis de la democràcia. La raó d’Estat, la que dicten les minories que controlen a benefici propi unes estructures hereves directes del franquisme, ha prevalgut per damunt les raons
democràtiques i els drets humans. Perquè votar no pot ser, no és, cap delicte; perquè fer un referèndum no és cap delicte; perquè exercir el dret d’autodeterminació no és un crim. Però les raons d’Estat i la unitat per la força d’Espanya han construït una causa general contra el poble de Catalunya i el dret a decidir el seu futur, dret que s’ha pogut exercir en democràcies consolidades com el Canadà o la Gran Bretanya. Per justificar aquesta vulneració de drets i llibertats l’Estat ha construït el relat d’una violència que només han exercit les forces policials per reprimir brutalment els votants del 1r d’octubre de 2017, repressió que causà els més de 1.000 ferits que van haver de ser atesos aquell dia i una fractura social i una humiliació col·lectiva difícils de reparar. Les imatges de la violència indiscriminada contra població pacífica van fer la volta al món. Perquè diguen el que diguen el moviment per la llibertat de Catalunya ha estat i és impecablement democràtic,
transversal i inclusiu i es troba fermament arrelat en els principis de la no-violència i la resistència civil pacífica. El judici que presidí el jutge Marchena es revelà com una farsa ordida per justificar un empresonament preventiu desproporcionat i una sentència ja dictada amb antelació com a venjança per l’èxit del referèndum i càstig exemplar per inhibir tota protesta. El fals relat de rebel·lió («alçament violent i públic»), substituït finalment pel de sedició («alçament tumultuari que impedeix per la força l’aplicació de les lleis o l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat») i malversació de cabals públics sense proves vistes i exposades en el judici, la negació d’exhibició de vídeos i altres proves documentals de la defensa, les mentides sistemàtiques de policies i funcionaris ben alliçonats, amb afirmacions delirants que insulten la raó, ens parlen de la naturalesa política del judici. I del fracàs de la política –amb el PP tant com amb el PSOE, del bloc monàrquic en conjunt– com a forma deliberativa d’encarar els conflictes socials.
L’orquestra de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols s’ha mogut al ritme de la mateixa batuta que intenta criminalitzar l’independentisme català i qualsevol dissidència contra el discurs neofranquista emparat per una Constitució que és una tapadora democràtica inservible per acarar els problemes i reptes dels nostres dies.
Per això la legítima denúncia contra la sentència i les vulneracions de drets que estem patint amb especial virulència en els últims anys és abans que res una qüestió de justícia i de democràcia. Demanar avui l’amnistia per a totes les preses i presos polítics és una exigència de dignitat democràtica i civil, una resistència a les regressions autoritàries de l’Estat espanyol, on els màxims responsables polítics han dimitit de les seues obligacions en favor de jutges i tribunals, on la monarquia anomenada parlamentària ha abandonat la seua funció arbitral per erigir-se en part interessada contra grans masses de ciutadans, on es permet que alts comandaments policials i militars facen proclames polítiques i amenacen els drets democràtics de la població, on la Junta Electoral s’ha convertit en una maquinària per a la censura d’expressions com «presos i exiliats polítics», «Consell per la República» o «Assemblea de Càrrecs Electes» i on els parlaments i altres institucions democràtiques es veuen sotmesos a un control per limitar i impedir determinats debats i deliberacions. Espanya es troba immersa en una greu crisi institucional on les eleccions,
les mocions de censura i la provisionalitat de governs i pressupostos s’hi han succeït durant quatre anys sense que ara com ara s’albire una solució raonable a un conflicte polític que ni sap ni vol identificar com a tal; una Espanya sumida en la perpetuació agònica d’un règim que fa trontollar els avanços democràtics dels darrers decennis, sense horitzons ni projectes engrescadors, una Espanya paralitzada en els seus tòpics i enrocada en els seus fracassos històrics que ven la retirada de la mòmia de Franco com un èxit democràtic mentre obvia la mateixa existència del despropòsit feixista del Valle de los Caídos i l’oblit a què són condemnats milers i milers d’assassinats pel franquisme a les cunetes, murs i descampats de la història. Una Espanya, en fi, que un dia haurà de retre comptes davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans pels seus dèficits democràtics i els atemptats contra els drets humans, com l’hi retrà tard o d’hora Turquia pel nou genocidi kurd. Per això i més raons, en aquest dia atziac en què hem conegut la sentència del Tribunal Suprem, demanem la llibertat dels avui condemnats i de totes les preses i presos polítics que veuen segrestats els seus drets i llibertats que són al capdavall els drets i llibertats de tots: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn; pels detinguts dels CDRs Germinal Tomàs, Ferran Jolis, Guillem Xavier Duch, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Buigas, Eduardo Garzón; pels joves d’Altsasu que porten més de 1.000 dies en presó per una baralla de bar, Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Ohian Arnanz; per les més de mil causes obertes contra ciutadans i representants electes de Catalunya, entre ells Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, condemnats per desobediència; contra la imputació al jove del PAH d’Oliva Joan Cogollons; per la llibertat de Pablo Hasél i Valtònyc; pel lliure retorn del president Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig; per la llibertat dels exiliats Adrià Carrasco, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Les valencianes i valencians no podem restar passius davant la injustícia i les traves a la democràcia plena, perquè també són els nostres drets i les nostres llibertats els que avui són qüestionats, la llibertat d’expressió, manifestació i participació política. Avui fem una crida perquè en cada comarca del País Valencià s’organitzen comitès de solidaritat amb el poble de Catalunya en defensa de drets i llibertats, de la democràcia i l’autogovern, i a fer activa i extensiva la lluita per la dignitat de les persones a través de la noviolència i, si cal, la desobediència civil, i a no votar el proper 10-N aquells partits que no tenen més proposta als conflictes nacionals i socials que la repressió i l’aplicació de maniobres dubtosament legals com la de l’article 155. Instem així mateix el Govern d’Espanya a complir les resolucions d’institucions internacionals com les del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional i diversos grups de parlamentaris europeus, entre d’altres, per a una posada en llibertat immediata de les preses i presos polítics, el sobreseïment de les causes obertes per raons polítiques i el lliure retorn d’exiliats i exiliades.

SOLIDARITAT I REPÚBLICA, País Valencià, 14 d’octubre de 2019

Desobediència contra els crims d’estat

0

“La desobediència fiscal, la desobediència civil, la desobediència econòmica, la desobediència lingüística, la desobediència política, la desobediència judicial, la desobediència energètica, la desobediència als mitjans col·laboracionistes, la desobediència general a allò que afecte els interessos d’empreses que participen de la repressió, la desobediència als bancs, penseu què els pot fer mal, què és el que no esperen: la desobediència fins a la victòria…”

Espanya s’ensorra en una misèria antidemocràtica com no patíem des del temps del franquisme. Ara fa suport a les tropes turques que assassinen els kurds, en canvi de vendre’ls armes, suport logístic i més recursos pactats fa temps contra la democràcia. En canvi de diners i de clavegueram que no ens explicaran mai l’Iceta, el sànchez, ni l’iglésias, ja són tots un grapat nefast d’una història passada, antiga, borbònica…

Els governadors de la UnióEuropea, a mans d’estats pocavergonya, acaben de triar un diplomàtic internacional, l’incapaç JoséBorrell, que oh sorpresa és còmplice de la guerra de Turquia contra els kurds. Aquest inútil ha d’anar a Turquia a dir que deixen de matar? Aquest miserable? Peò és el que han triat els del parlament d’Europa, que encara reté les actes dels parlamentaris catalans, segrestades. Europa, el seu parlament, també segresta la democràcia. És el nivell dels governants europeus —no ho confonguem a la idea d’Europa—, atrapats entre militars, dictadors i polítics nefastos, còmplices de la pitjor idea d’Europa que hom podia pensar: si Europa la governen els estats, això serà un territori on els feixismes internacionals (espanya i turquia per exemple), camparan amb llibertat, mentre signifiquen negoci i submissió. Assassinaran de franc, com han fet fins ara. DE franc atacaran els drets universals.

Però què farem demà els valencians al camp, a l’escola, a la fàbrica, al bar, a l’hospital, als llocs de feina, d’estudi o de desocupació? Què farem per aturar aquesta onada antidemocràtica que ens governa en funcions però amb una vilesa que té l’objectiu de fer mal, d’agredir, d’emporuguir, homes i dones que clamen per la llibertat i els Drets Humans? Que faran demà els valencians honestos, homes i dones amb principis, que en veure què passa al món s’exclamen, s’aturen, desobeeixen, diuen prou, prou d’abusos, de crims, de jutges criminals, de polítics covards convertits a carcellers…

Vet ací una història particular per acabar el relat…

Hom veu un home que coneix, una dona, que diuen i confessen que són del psoe a Bétera, a Picanya, però no trobe que combreguen amb els assassins turcs i el suport del seu cap, el sanchezcastejon, que els ven armes i els regala soldats perquè els ajuden a matar xiquets, o joves, o estudiants a l’escola…

No m’hi veig, que aquests que conec, home o dona del psoe de picanya o de bétera, estiguen d’acord a enviar criminals a atacar la democràcia, a fer de cínics de la política, l’Iceta, castejon i el rastre de corruptors de la democràcia que hom pensava que era possible, a penes fa uns anys… NI trobe que el silenci d’una majoria de polítics siga productiu, ni ètic, sinó la covarda submissió a un partit i als bancs que el governen…

La involució d’aquests cínics de la política, que no la veuen els homes i dones de bétera o picanya?, per posar dos exemples significats en els caps del partit on militen? Hi estan d’acord, com estaven amb el GAL, amb aquests crims?, hi treballaran a l’escola, a la botiga, a l’ajuntament, com si no passés res, ells?, faran vida normal, bo i sabent que cada minut que passa, som còmplices d’assassins i criminals? No hauran vist les imatges que arriben per les xarxes, de com maten els innocents, la violència i la política d’aquests desgraciats?

Som davant la desobediència, com a únic camí al terror, a l’agressió, al militarisme policial i polític, a la pèrdua de drets i de llibertats, la desobediència per sobreviure amb un mínim de dignitat…

 

 

Valencians, per honestedat democràtica!

0
Dilluns plantarem cara a la sentència des de l’escola. Potser que en serem pocs?, o semblarà que en serem pocs?, que des de valència direm prou d’abusos judicials, prou de franquisme? I encara que provaren d’amagar si en serem cap, encara que en fórem vint, o cent o mil, que espanya sàpia que n’hi ha resistència la involució feixista que han fet créixer els partits, els polítics, els mitjans, els grans empresaris, els bancs, els borbons, l’església, tot aquest submón capaç d’anar contra la democràcia amb la cara descoberta, com uns pocavergonyes, han atiat de nou el franquisme més pudent i barroer per frenar la llibertat i atacar els Drets Universals. Però fa molt de temps que espanya amenaça la llibertat i la democràcia, que atempta contra els valencians robant-nos el finançament just, que castiga els llauradors aprovant decrets en favor de l’exportació de taronges contaminades, que ataca les nostres infrastructures, malgrat que uns quants descerebrats dimecres insultaven, atiaven la violència i l’agressió brandant les banderes d’espanya… Perquè espanya és això al remat, una lliçó de violència i de violació de drets, que som a mans de jutges i gc, com si fos de nou un estat policial, en els anys setanta, ara amb l’afegit que partits que semblaven demòcrates, els fan el joc, els alimenten, els blanquegen,  com si haguessen perdut la memòria, la història d’un estat feixista i assassí encara no fa uns anys. Davant l’allau repressor, i el dictat de tribunals antidemocratics denu ciats per l’ONU, #paremlesclasses Defensem els #DretsUniversals escrivim a les pissarres aquells clams, a les aules però de la llibertat. Des de València, denunciem que espanya ens roba i encara ens demana de continuar-ho fent quatre anys més.
Jo m’afegiré a la desobediència, mentre la democràcia i la llibertat valga menys que la merda de gos.

El feixisme valencià contra el 9d’0ctubre

0

És 9d’Octubre i baixem a la ciutat, a manifestar-nos pel país que volem. Enguany no n’hi ha gc a l’estació i ningú no ens regirà les bosses. Arribem enjorn, però un estol de joves, uns tres mil almenys, són voltats per un centenar de policies amb el parament antidisturbis. Els antifeixistes apleguen el gros policial, amb fusells de bales de goma, que no saps mai quan com ni cap a què dispararà. Finalment trobem el cap de la manifestació que just si comença a desplegar veles i lemes: el país que volem, l’autodeterminació, volem les claus de casa, amnistia, un país d’escoles, amb tot el dret de decidir què… A dos quarts de set la megafonia instal·lada en aquells edificis que volten Sant Agustí dispara l’himne d’espanya que canten uns joves de Vox, ho repetiran diverses vegades, a molts metres sobre el nivell del mar, després ja comencen els himnes falangistes, el franquistes, el caralsol, la novia de la muerte, els legionarios, i els clams que llança aquella megafonia són com a poc antidemocràtiques, amenacen, agredeixen, violen els drets… Uns joves expliquen que el delegat del govern espanyol tolera aquells clams feixistes perquè espanten les famílies que s’han aplegat a manifestar-se pel país, perquè se’n vagen a casa, als bous, o a veure moros i cristians: una vergonya, encara, a mans del psoe que va tolerar diverses manifestacions antidemocràtiques. Serà un plat que anirem trobant-nos en diversos punts del recorregut, davant l’estació del Nord, davant la plaça de bous, al carrer de Colom… Ens amenacen, insulten, agredeixen, davant la passivitat de la policia espanyola, que només que impedeix que l’agressió no siga física. La manifestació canta en favor del país, de la llibertat dels presos, que els carrers seran nostres algun dia, que potser València, només potser, un dia serà democràtica i tolerarà que la gent es manifeste, encara que ho faça tan pacíficament com avui.

Si hom després escolta les manifestacions d’un general feixista, a càrrec de la gc, entén perquè el feixisme viu tanta tolerància en aquest estat repressor hereu del franquisme. Com que no hem fet net, els cervells més rucs, intolerants i sanguinaris, són alts càrrecs a la gc, a la policia, a l’exèrcit, als jutjats, a la política, al futbol, a les empreses, i el coneixement es mor, mor amenaçat per una espanya d’intolerància que no sap eixir dels propis fantasmes que va crear des que es va fer al s. XIX…

En canvi, pels carrers de València encara som capaços uns quants milers de valencians de manifestar-nos amb coratge i sense acotar el cap i l’ànima: ja ho deia Spinoza, viure per la llibertat i pel coneixement demana coratge, valor, fermesa de conviccions.

Pel país que volem

Per la independència dels valencians

Contra el feixisme

Per la independència, l’autopdeterminació

Contra marchena o contra aquell maleït general de la gc, i contra tots els feixistes, que només si saben atacar els drets universals.

Visca el país valencià

Si això és un 9 d’Octubre (2)

0
PER LA LLIBERTAT, L’AMNISTIA I EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ
La Diada del 9 d’Octubre és per als valencians la festa en què commemorem la conquista de Jaume I de la ciutat de València, capital del regne que acabaria configurant-se dins la confederació catalano-aragonesa i moment fundacional del nostre poble. És un dia de festa i celebració jovial, però també de lluita i reivindicació. Perquè si malgrat tots els entrebancs que històricament hem hagut de patir per a la nostra pervivència com a poble i per a les nostres expectatives de futur encara som ací, ho devem en bona part a la capacitat col·lectiva de resistència. Els reptes que el País Valencià té plantejats als nostres dies són grans i nombrosos. De res no servirà la gestió més o menys eficaç de les institucions autònomes si els propis recursos, a fi de comptes, són controlats per Madrid per servir els interessos del règim monàrquic. Per establir la reciprocitat de l’espai comunicatiu en la pròpia llengua o exercir en plenitud els drets lingüístics i culturals, per exemple, necessitem eixamplar els marges de la nostra llibertat, enfortir-nos com a societat civil i apoderar-nos com a poble.
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La `democràcia´ espanyola és comparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple de vulneracions del dret, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret a decidir el futur. L’única resposta a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques. AMNISTIA!
Perquè també el País Valencià, com tots els pobles, té dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la seua vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la noviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA PAÍS VALENCIÀ 
País Valencià, 7 d’octubre de 2019