Ulisses20

Avui hem compartit el matí amb el professor Salvador Cardús, un referent de l’escola, sobretot a partir d’aquell llibre de l’any 2000, el desconcert de l’educació. Ell no voldria que s’hi referirem d’aquesta manera, però és una de les veus autoritzades, moralment i ètica, en favor de l’escola i dels mestres: «Allò que diré és per ser discutit. Ha de convidar a la reflexió.» Tot plegat, érem en una Jornada d’orientadors (psicòlegs, pedagogs i directors d’escola) a Florida, Catarroja.

La segona idea sobre la qual, Cardús, planteja la reflexió és sobre la diversitat de valors. «L’aposta pels valors és una fugida cap endavant.» Que l’escola ha d’educar en valors…, bé, la retòrica ací ens faria estendre’ns massa; per ser més explícits, o no, la tolerància és un valor? I si el que cal és de ser intolerant (per exemple contra el tancament de mitjans, en actituds xenòfobes…, i l’esforç, és un valor quan es tracta de memoritzar mecàniques avui competament superflues? Quan encara hi ha mestres que es creuen els únics informants i ens carreguen dels seus coneixements? El poeta Lluís Roda, en un assaig sobre la postmodernitat apuntava que, en molts casos, l’escola s’equivoca si es fa exclusivament tolerant, perquè davant algunes actituds, caldria ser ben intolerant.

La tercera idea, sobre la crisi, la idea de crisi mundial, és com consubstancial a la idea d’educació: això ens ha portat massa vegades al catastrofisme, a l’exageració: estem pitjor que mai, tenim uns recursos insuficients, els joves són uns això i allò… Caldria remetre’ns a aquelles fitxetes del professor Cardús tan recurrents d’alguns filòsofs, quan parlaven i es referien als joves de la mateixa manera que ara els trobem a l’escola. Home, la societat també té molt bones notícies a explicar, i caldria anar-hi més per això: a transmetre confiança en el passat i esperança en el futur, abans de dir als joves quina classe de societat terrible es trobaran, quan cresquen: perquè llavors serà cert que no vulguen crèixer, davant els nostres temors.

La quarta idea de Cardús: ell diu que, realment, qui ha afeblit l’estructura educativa no ha sigut la crisi, sinó ben al contrari, l’etapa de l’abundància. Deu o dotze anys d’excés, d’insolidaritat, de maneres que van atacar la sensatesa, la racionalitat, l’equilibri, van fer més mal que no això d’ara mateix. Realment, l’escola és un món en crisi, perquè sempre hauríem d’estar de la banda de voler anar canviant el sistema, aquest fóra l’objectiu, la idea de canviar la societat.

«Com m’agradaria ser hui a l’Eliana! I, si fóra possible, poder dir personalment als d’Al Tall quantes hores de goig m’han proporcionat, quant de coratge m’han infós, quanta esperança m’han fonamentat, afermat i acrescut, com m’han eixamplat els horitzons: tant que des del nostre país m’han ajudat a abastar la terra tota! I quantes gràcies voldria dar-los per tot això. Sí, quantes!» JC

 Anit vam viure un altre moment per guardar en el de la pròpia història dels valencias. Dins el programa Tirant de Cançó, a l’Eliana vam gaudir dels incombustibles, i anit més majestuosos i magnànims si cap, músics d’Al Tall. És veritat, com diu Josep Vicent Frechina en el seu apunt, que han guanyat música, amb aquest treball, que han guanyat al temps, la maduresa i la genialitat de mantenir-se vius, mentalment àgils, més enllà de l’edat que un demanaria de prejubilar-se, oferint ara un producte excels, de petita obra mestra. 

El rei en jaume, el protagonista de la cantata Vegonya, cavallers, vergonya, prou que hagués desitjat d’afegir aquest document al seu llibre dels Fets. I els valencians tots, sense excepció, prou faríem d’homenatjar aquell rei escoltant les deu parts d’aquest disc d’En VIcent Torrent, Manuel Miralles, i tota la resta de grans homes que els acompanyen. 
L’auditori municipal de l’Eliana, gairebé ple, va fer silenci en escoltar el primer recitat: ‘Així com vell que passa els 90 anys, es troba ací com ésser d’altre món, estrany i arcaic vivent d’època antiga, des de la qual mira aquests temps futurs, així i molt més em pren a mi mateix com guaite el món del segle vint-i-u i tot alhora contemple els temps mesclats.’

I si bé el rei en Jaume es regirarà a la seua tomba, a Poblet, per tot això que passa als valencians, per culpa de malnascuts valencians i endemés homes que ens empenyen en un abisme comparat a l’infern, el regal d’anit a l’Eliana és també l’esperança que hi ha vida, i il·lusió de viure-la en favor de la conquesta encara: ara imitant què passa al sud, a l’Àfrica, ambn els germans musulmans, pel noble en Jaume, nosaltres ens mantenim ferms per Mallorca, València, Barcelona, Urgell i Montpeller.

Gràcies, Al Tall, per ajudar-nos a abastar la terra tota!

En Mas diu, o ho diuen per ell els portaveus, que no vindrà a València a fer el milhomes. La portaveu valenciana, Sánchez de Leon, assegura que no se’n parlarà de TV3, solament del corredor mediterrani(de vies i de trens) i no del corredor mediterrani d’expressió i comunicació; la bidireccionalitat de les respectives televisions. El cinisme del govern valencià no té límit ni vergonya. La fluixera del govern català ja ha començat a pixar-se en els pantalons. Per molt que el govern valencià tinga majoria absoluta, no poden atacar la llengua, ni l’escola, ni burlar-se’n de la llibertat dels valencians, en siguen molts o pocs. Res, ni aqueixa majoria, no els autoritza autoritàriament. Com la falsa actitud del govern català, de no interferir en altres territoris, no els autoritza a no defensar els atacs a la llengua, a l’escola o a la falta de llibertat. 
Els insults, la manca de respecte, els atacs continus contra això i allò, mereixen l’acció contundent dels que en tenen la responsabilitat. D’una altra manera, quan algú fa ús de la violència, mata la dona, o escanya el fill, tampoc no hauríem d’actuar, perquè ni és la nostra dona ni és el nostre fill. Vet ací la regla que aplica, fa trenta anys, el govern català per cada insult, vexació o atac a la llengua o a l’escola. Vet ací el respecte que li mereix al govern espanol tot plegat. 

Pels uns i pels altres, tan se val, des de València poden actuar amb la impunitat que vulguen. I en Camps podrà continuar matant les dones, escanyant els fills, insultant l’escola, pixant-se en la llengua, perquè és un mentider compulsiu (jo em pagava els vestits!), però un mentider compulsiu consentit, pels seus i pels altres, un ferit de ràbia i odi contra qui no és igual que ell,que fins i tot el poder de l’Opus ha pogut més que no el poder d’en Rajoy. Malgrat la corrupció declarada, malgrat la xenofòbia i els cobraments il·legals amb medalleta inclosa.

El nostre candidat ha de tenir l’esqueneta molt coberta, perquè el deixen lluir crostó malgrat l’agonia i el calvari que va fent passar a la seua tropa. Ha de tenir un escapulari ben gros que li pare tants colps. Ja veurem si el compte pendent també l’haurem d’anar pagant els valencians, que ja fa anys que li paguem més coses que no ens diuen. Que no s’atreveixen a dir.
– O potser aquestes també van ixin de la boticaria?

El PP d’espana ja ha triat el candidat dels valencians, que el pp de València ja havia triat prèviament. Suposant que guanyés, aquest candidat d’ells, que la cosa no està gens clara, perquè la natura sempre és sàvia –no els homes–, guanyaria políticament un home imputat en un afer petit que en tapa molts i de grossos. Molts i de grossos afers bruts, d’econòmics i de morals, de greus i de més greus. Uns altres afers són públics, com aquests de la ràbia i l’odi contra la cultura i la llengua dels valencians: contra Sanchis Guarner, per exemple, contra Josep Iborra, aquell homenot prim, que semblava feble, i era un pou de cultura i exquisitesa, de tacte, home de lectures infinites com n’hi havia pocs, entre els valencians, que es va morir ahir. Aquest candidat triat ací i enllà, és contra tot això i contra més coses que els mitjans, alguns mitjans no controlats pel costat fosc de la democràcia post-colpista, encara amenaçada, han publicat aquest dies que València pateix una restricció informativa com mai, assetjada per maneres feixistes i xenòfobes.

Aquest és el candidat que els valencians han de destriar del pomell que ens regalaran les diverses ofertes polítiques a maig.
-Home, l’esperança en el futur d’un homenic així, no és per llançar coets, ni tronadors. Això és colgar el mort abans de fer l’enterro.
Sí, si, cavallers, vergonya, perquè ara aniran portant el cadàver a cada poble, somrient i acartronat, presentant-lo com el futur polític dels valencians.

Frankenstein revisitat.

Descaradament, sense vergonya. Sense fre. La Conselleria d’educació valenciana prepara nous reglaments que farà passar per decrets, normatives, o fins i tot modificació de la llei d’ús i ensenyament, que ja era tova i maldestra quan la va parir i consensuar el psoe. La intenció del Govern camps, després d’obligar el tancament dels repetidors de TV3, és atacar l’altre costat més vertebrat dels valencians, l’escola, i escolavalenciana particularment. 
Atacarà els models lingüístics, i anirà minvant les possibilitats d’aprendre en valencià a València. Amb impunitat, amb traïdoria, amb la cara descoberta. Els la bufa la llengua, com els la bufa l’escola, o el coneixement.
– Per què són en política, tots aquests homenics llepafigues? Per xuflar del pessebre, per enriquir-se i enriquir les famílies i els amigots. Per enfonsar qualsevol bri de valencianisme, siga en TV, a l’escola, a la cultura o fins i tot en l’associacionisme particular i privat. 
Són curts, cutres, i malversadors, a més de lladres i delinqüents. Com es poden amagar els comptes públics i no donar comptes als ciutadans del que es gasten en això o en allò? Doncs ho fan, amb la barra de pensar-se que amb la majoria absoluta fan d’absolutistes. No presenten comptes, no rendeixen comptes ni a les Corts valencianes, no sabem quant s’han gastat per portar el papa, ni què ens costa la fórmula 1, ni els vaixellets de paper dels quals ningú no s’enrecorda… No presenten res a ningú, perquè ells són per damunt de la responabilitat o de la vergonya pública. Són delinqüents que se’n pixen dels jutges i dels fiscals. 
També són els polítics que ens han portat la màxima ruïna, la major desocupació de la història valenciana, la pitjor agricultura possible, el desnonament de la indústria, però tant se val. Han rebaixat els concerts econòmics, els sous dels mestres, les mínims per a l’escola pública, però continuen gastantse allò que no tenen en capricis, en sobresous, en ONG’s fantasmes, en obres que no es fan, i no els passa res. mai no els passa res. Els vestidets són na tapadora de la veritable delinqüència ppera. Són puteros, gastadors, tramposos i mentiders. I d’ací uns dies, els millors falleros del món. Això, sí. Són el millor del món en falles. Ai.

Per què han de presentar comptes, ells? Qui els hauria d’avaluar la gestió? Són amos. I són facilitadors del colpisme. Això que vivim els valencians, és un colp encobert contra la democràcia i la participació. Contra la transparència i contra la justícia. Contra l’honestedat i l’ètica. València és encara a mans d’aquells fabuladors del 23F, i els tancs personals del pp encara davallen albereda amunt i avall, de Bétera a València, pel camí vell de Burjassot. 
A València el colp sí que va triomfar.

Ho va dir anit Pep Ricart, un dels millors actors que ha donat aquest país els últims anys, a la plaça de la Marededéu; ho deia Manolo Miralles, un altre músic imprescindible-incombustible, acompanyat de Rafa Xambo o Pau Alabajos, ho deia Vicent Moreno, president d’escola valenciana… Tots plegats entre més persones, que van apareixent a VilawebTV –al canal 9 fa anys que tenen prohibit d’eixir. Quins collons, no solament ens prohibeixen de veure aquells canals, ens prohibeixen de veure actors, companyies, músics, escriptors, en aquest canalet que es diu 9, Canal9. Amb tota impunitat no ens deixen veure el món cultural valencià sinó en comptagotes, d’amagat…, ens el bescanvien per tanoques, malparits i vividors, que s’omplin el pap i les butxaques. Canal9 és una de les majors ruïnes econòmiques i audiovisuals de la factoria Camps-Blasco-Rita.

Plegats, ens comptàvem per milers, quatre o cinc milers, que anaven explicant, explicant-nos, que l’atemptat contra la llibertat d’expressió del president dels valencians, Francisco Camps, no s’entén en una societat moderna o democràtica, si no és que fa ús de la xenofòbia, la discriminació i encara més males arts.

Ho diu la mateixa Conselleria d’Educació d’en Camps, en els currículums mínims que han d’acomplir els xiquets valencians a l’escola bàsica: la llengua ha de contribuir a l’eradicació d’usos discriminatoris, ens ha de servir per comunicar-nos, per establir ponts de diàleg. De tot això, en Camps se’n burla i se’n fot. Perquè ha de focalitzar la ràbia de la seua actuació delictiva contra algú: ell ja ha decidit, i no ho ha fet sol, qui és qui ha de pagar els plats trencats d’una legislatura política que és un curs autèntic de delinqüència: la víctima és la llengua, Acció Cultural, els actors, els músics, els mestres, els alumnes valencians d’escola valenciana… La dèria anticatalana del PP sempre tira mà del bagul xenòfob, quan li va malament, fins i tot, quan li convé, si li va bé.  

Tot plegat, quan passem la prehistòria, estudiarem la història delictiva de tants anys de batalla de València, quan tots aquests passarells de corruptes del PP deixen els seus llocs de responsabilitat, i siguen responsables dels seus actes, la majoria a l’ombra de Picassent, que reclamava anit la plaça. 

Tornar a les societats xenòfobes, mancades d’expressió, de llibertat, és com celebrar el 23 de febrer colpista dels militars amb aquell ofici de voler tornar a la foscúria, a la repressió, a reviure un altre tràngol d’anys en una cova de rates penades: la prehistòria democràtica és el niu preferent del pp. I molts d’aquests que ens governen, encara no han renunciat al franquisme, al feixisme assassí d’aquella època.
Quina escola, i quina banda.

El nou Sant Roc dels valencians, Francisco Camps, assegura que, malgrat la corrupció, les multes i la imputació del jutjat, guanyarà les eleccions per àmplia majoria. Perquè els valencians no estan preocupats sinó per votar-lo. Solament que li calia dir que ell és déu, i l’Opus una obra pròpia. 

Naturalment, el censor Camps, no diu que té silenciats els mitjans de comunicació públics i privats, sota amenaça de comiats, reducció de subvencions, o altres raons polítiques de pes. Que el segrest informatiu de Canal9 i Ràdio 9 han convertit Camps en l’únic candidat: segons aquests mitjans, ni la crisi, ni la desocupació, ni la manca d’idees o de recursos, o la destrucció de la indústria o de l’empresa petita, no són de la seua responsabilitat. Ni el fracàs de societat que ha volgut improvisar no són de la seua responsabilitat.
La pocavergonya dels mitjans els porta a mentir: ens bombardegen com és de bo el sant, quants miracles ha fet, i com serà el cel dels valencians si el continuem benerant. El model de prostitució periodística que ha inventat el PP i en Camps ha assentat una immoralitat que ratlla l’època hitleriana: segresta, tanca i assetja. Segresta els mitjans públics, tanca TV3 a València, i assetja econòmicament, amb l’amenaça de l’expropiació i encara coses pitjors, els socis d’Acció Cultural, i de retop, milers de valencians que no pensen com ell. 

La situació informativa valenciana és tan demencial com impossible de creure. Dotze anys de mentides, de falsedats, d’explicar una altra realitat, d’enganyar la societat, han aconseguit de fer forat, ha produït eficaçment el que s’esperava. Una societat valenciana morta, submisa, ignorant, a la cua intel·lectual d’Europa. 

D’acord. Però això que va passar ahir, ‘Sense senyal’, ha posat contra les cordes el nostre dictador particular. Una acció feixista d’aqueixa envergadura no passa desapercebuda a Europa o al món. Ja no. Perquè les xarxes socials ja no poden ser controlades pels Ubu-Camps de torn. I aquest desgast té un preu.

El cadàver ja el tenim, vestit de mentides. Solament que ens cal el dia de la missa, i saber quan es farà l’enterro. Despertar la societat de la terra dels morts potser que no serà tan fàcil.

El president de la Generalitat valenciana -Opus corrupte-, ha reobert la batalla de València. Una batalla que mai no s’ha acabat de tancar completament. A Francisco ja li va bé, el rèdit i el crèdit, d’auixar els fantasmes xenòfobs per atiar l’olla de l’odi i la ràbia. 
Francisco Camps és el primer president valencià que s’ha declarat obertament mentider, un fals sostre, en les seues afirmacions. Un homenic que no va tenir remordiments per emmerdar la dona i la seua botiqueria per tapar culpa i pecats. Un insegur de diarrhoea d’una baixesa moral com no havia demostrat cap polític en els trenta-cins anys de transició espanyola cap a la dictadura informativa i feixistota del PP. I ves que n’hi ha hagut de cafres i burrots.

La jugada del tancament de TV3 t’ha eixit pel serengue (quina broma, Paco), perquè la xarxa t’ha tocat els morros, la web, la prepotència de pixacurta retoril, i els collons de dubtosa reputació. Ja veurem on t’amagaràs quan no sigues ningú, quan el PP t’he pegue patà al cul i, ells mateix, et deixen en el voral del camí a l’infern.

–A Madrit li haurà agradat molt el teatret que has muntat, Paco. N’estaran molt pagats de fer-te candidat demà mateix, després que mitja Europa ha vist els modos que gasten els Mubarak valencians del PP: investit primer ppero a seguir les passes hitlerianes contra les televisions públiques: les dues orelles i el rabo, geperudeta!

Has de ser burraes d’intel·ligent, Paco, per això t’estimen tant, els teus, els d’ací i els d’espana. Em sembla que aquesta vegada tu mateix t’has fet el vestidot. Solament que et cal de prendre’t les mides del taütet (políticament i metafòrica, home). No t’adormes, Paco, no et gires! No tanques els ulls, perquè els teus ja s’hi juguen al punyet la teua cadireta, i més coses.

Però no te faces il·lusions: encara et malden a passar a muntó de calvaris abans no completes la passió. El teu presidentot encara s’estarà burxant el fem de tanta intel·ligència de la qual fatxendeges: però és podrà ser més tarròs!  

  
-Sense senyal!!

D’aquella Associació mare, AC (Acció Cultural), hem viscut moltes petites institucions i particulars, a través d’ajuts, subvencions, cursos, activitats, publicacions, aplecs… N’han viscut músics, sobretot, joves de colònies, xiquets de colònies, professors, autors, artistes, intel·lectuals, casals, colles de la ciutat de centenars de pobles del país. Tot plegat, un cant a la llengua, a la recuperació, a l’ús, de costat d’escolavalenciana, quan encara aquesta anava construint-se, construint un paral·lel i un altre bastió important. Durant molts anys, AC significà l’únic ajut possible en aquest país de miserables. 

L’atac econòmic contra Acció Cultural és, per tant, un atac a persones, a músics, a intel·lectuals, a tanta gent com hem participat per viure amb normalitat, i pacíficament, cosa que ells sí que poden fer. Ahir mateix els delinqüents del PP al govern valencià van inventar una nova llei contra el poble: multem-los fins que els ofeguem. No els deixem respirar. Aquests homenics d’en Camps, Blasco i la cort botiflera dels Gürtel descarreguen tot l’odi de la seua rama corrupta, la ràbia de gos, contra la llengua i contra la cultura.

Tanta irracionalitat i virulència és una patologia. Estan malalts sens dubte. De pensament i d’obra, representen aquells cristians de l’odi visceral, catòlic ultraconservador i malaltís. Són provocadors, són torpalls i torpots, maldestres, però tenen el poder que usen contra milers de ciutadans, com una banda de delinqüents, que han declarat la guerra, que no han deixat mai la guerra bruta, malgrat les misses, les processons, les ermites i la comunió diària.

Tenen el poder, la força, la ràbia, aquell terrorisme de baixa intensitat que usen en favor de la por i de l’amenaça. Diàleg?, negociació? No en volen. Que em sembla que l’única cosa que tenim al nostre favor és que muiguen de mort natural, però que no triguen gaire.

*mentrestant, el psoe valencià pacta amb aqueixa ràbia. CiU pacta a Madrit amb aqueixa ràbia, n’hi ha més que els donem tot de facilitats perquè continuen burxant en la ferida, amb aqueixa ràbia, i els que haurien de ser del nostre costat, pacíficament, continuen regalant-los tot de pactes i de butles.

Quantes coses es poden fer amb 600.000 euros en favor de la llengua? Què faran aquest malparits dels diners que manlleven a la llengua? Que manlleven als casals, als músics, als actors, als mestres, i a la cultura en majúscula? Possibement que més vestits, més corbates, i més sabates, per continuar mantenint la corrupció i el consentiment de malcriats i pocapenes. Possiblement que més subterfugis per continuar amagant com de desnaturalitzat és el poder valencià. Subreal i dement.

«Un règim profundament autoritari, que es basa en el control de la informació i en un conflicte d’interessos gran com una casa que l’esquerra mai no ha sabut resoldre.»
Vet ací una de les petites descripcions del Govern valencià, de la Generalitat valenciana mateix, a mans del pp. «Fóra suficient de no votar-los.»

Però la societat està anestesiada, els valencians estan faves o són faves? perquè els mitjans, la televisió, la ràdio, els diaris escrits, sempre han estat en favor de la dreta i d’espana. I sobretot, que tots plegats, aquests mitjans, semblen dominats pel nino Camps i el seu aparell (el polític, naturalment). Que és el mateix que dir que domina la comunicació i la corrupció. El problema valencià ve de lluny, i s’hi ha instal·lat tan pregonament que no hi ha eixida. Almenys no hi ha una eixida pacífica.

Tot plegat, i barrejat, són paraules de Barbara Spinelli, periodista i lluitadora pels drets civils, parlant d’aquell mafiós magnat de Berlusconi, després que milers de dones li han cantat les quaranta, malgrat que no s’han atrevit a tallar-li els collons. Jo he gosat de fer un paral·lel, una semblança a la italiana del cas valencià.
Perquè nosaltres tenim un paral·lelisme bessó, gairebé idèntic, amb el cas Italià. Si canviem putero per beat (un detall que la pederastia cristiana ja ens sabrà perdonar), la resta val pels dos costats com dues gotes d’aigua. Quina és la nostra solució, contra aquesta dissortat PPP que ens governa? (que Camps no no és tot el problema, lamentablement). No ho sabem, potser que no no tenim cap solució; almenys a curt termini, els propers deu o quinze anys, per posar uns números que caben en les mans.

Allò que apunta la fundadora de La Republica o de l’Stampa, no ho sé, no és cap broma: «la solució és un comité d’alliberament semblant a aquell que es va crear després del feixisme de 1945.» Ella s’hi refereix a Itàlia i a Berlusconi.
Per la democràcia no ho tombarem. A València, no. Les màfies, després de tants anys de dictadura, i després d’aquests anys de simulació democràtica, han sabut adaptar-se i crear tot de subterfugis difícils de desemmascarar. N’hi ha centenars de casos, de milions d’euros furtats, de desenes d’imputats que es neguen a declarar davant els jutges sense que els passe res. Res de res. 

La italianització valenciana és pitjor que no ens pensem. Al nord, d’Itàlia almenys, sembla que hi ha veritables ciutats, gent culta i assenyada. Ciutats verament artístiques. Pobles que són un pur art. Els valencians, en canvi, per segons que diuen aquells de la cervesa, solament que tenim un desert, al nord. O una banda de provincians desconeguts. I els nostres pobles, per aquell autodi que algú ens va ficar a la pell, fa anys que van perdre molt d’encant. 
Per més fill de puta que és en Berlusconi, que ho és, no sé si eixiríem encara guanyant… On ens han pogut portar tants anys de males arts! 

Una societat que castiga i multa la cultura és una societat malalta, moralment esbiaxada. Encara més quan les multes són per castigar la cultura i provenen de governs triats democràticament, sí, però que fan abús d’atribucions per usura i males arts. Una associació cultural no és una colla de delinqüents, ni de lladregots, ni de creminals. Ni hem malafiat diners públics, ni hem contaminat el paisatge o l’Albufera, ni hem vingut a cremar-vos els boscos. Malgrat que no pensen com un voldria o tinguen idees contràries a la majoria, no hi ha excusa suficient ni raó per multar amb acarnissament. En una societat democràtica, normalitzada, el govern hauria de respectar els drets, els drets mínims. A València, en canvi, això no passa. Conjuntament amb Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià és una de les Associacions culturals que més ha treballat per la llengua i la identitat dels valencians, amb més de quaranta anys d’història i de compromís pel país sencer. Vet ací la causa dels mals, i la raó que subjau per castigar-la amb aquesta desmesura.

COMUNICAT OFICIAL: 

El mestre Célestin Freinet va escriure unes normes pedagògiques que va anomenar invariants. Fa un parell de dies que li pegue voltes, a aquestes idees tan senzilles i tan modernes de colp, perquè ens debatem a l’escola sobre l’avaluació, un tema clau i molt seriós, si és que volem saber què es cou en aquell procés d’aprendre i d’ensenyar. El professor Francesc Imbernon n’ha fet un estudi recent que ha publicat a Graó. Realment, les petites normes són una joia, llegides en aquest petit quadernet que va publicar l’editorial Estela de Barcelona l’any 1971, traduït per Miquel Adrover, dins la col·lecció biblioteca de l’escola moderna, i que conservem a l’escola com un tresor. Com que l’altre dia ja vaig copiar aquelles normes que algú va atribuir a Gates, no trencaré cap penitència si ho faig per aquestes normes del gran mestre que va ser aquell home senzill tan avançat.

INVARIANT núm. 1: «L’infant és de la mateixa naturalesa que nosaltres.»
Per tant, abans de jutjar un infant o sancionar-lo, feu-vos només una pregunta: al lloc seu, com podria jo reaccionar? I com actuàvem quan érem com ell?