Al nord i al sud fem figa, sinyors, a on?
Nosaltres som al trinquet, la postura ja se sap que anava roja, però de sobte ha canviat a blava. A la llotja, els espanols es freguen les mans i es freguen de mans. Escala i corda, cavallers, va de bo, repica el marxador; però la pilota no corre, malgrat que la vaqueta de Carcaixent és ràpida, potser no tan veloç com aquelles que feien a Bétera fa més de cinquanta anys: l’han encalada i encara van buscant-la, que no hi ha res a fer. A l’escala, el públic no ens ho acabem de creure, què passa. Teníem la partida del segle, la partida de la nostra història, però no hi ha res a fer.
Els blaus s’han lligat curta la faixa; tant els prem, que ni de manró, ni de bragueta, ni de volea, han afalcat el cos, tots deu jugadors, inflexibles. Que no, que no, que no juguem de cap manera amb vosaltres. Sense pilota i sense joc, els dos milions d’espectadors, els que havien votat Junts, i els que havien votat CUP, se’n van a casa, incrèduls, disgustats, gratant-se els ulls d’aquest impossible: hem llançat la partida quan portàvem vint jocs d’avantatge, o trenta, hem llançat la partida a la merda.
Però al trinquet es prohibeix de blasmar paraules i ningú no diu ‘merda’. Ni quan veuen passar la CUP, ni quan veuen passar Junts.
La postura!, s’exclamen al sud els de Compromís. Aquests volien jugar a raspall, per terra, a les comarques centrals fa més patxoca, aquest joc, corren més diners, i s’ha de deixar més el llom; tot va per terra, al raspall (en el raspall i en més coses, en el camp, en l’empresa, en el finançament valencià…). Ací ha passat al contrari que al nord, perquè n’hi hagué qui tocà la trompeta i haguérem de pactar amb Podemos, de genolls, perquè la pilota va tant per terra que hi juga tot, els genolls, les mans, el cos, tot li val. I abans de quatre mesos, aquella joia de Compromís ha saltat pels aires, mitja executiva se’n vol anar, els uns no volen la marca per res, que ací no mana una assemblea, que mana una i prou…Una, quèè? Ahh, la pilota valenciana, que desagraïda és, la malaputa, quan semblava que reviuria ens van tallar la televisió i la ràdio, ens van tallar tots els mitjans, absolutament tots, que eren en la nostra llengua.
Però ni això no val al nord per a fer un pacte, ni aqueixa agressió constant contra els valencians, i contra els catalans, ni això és prou per arribar a un maleït pacte que ens porte a la llibertat: sí, sembla que per la CUP (ho sent, però només en teniu 10, els altres en fan 62) sembla que per la CUP és abans la inflexibilitat, l’orgull, els 1.000 principis escrits un a un per cada revolució de la història… Segons ells, la CUP, els principis s’haurien d’aplicar sense excepció l’endemà mateix de triar govern, a primera hora, els mil, ni un ni mig de menys. No tenen aquell humor i cintura del Grouxo, que també tenia més principis si hi convenia al conjunt, a ell i a la resta del món: els meus principis abans que la llibertat d’un país sencer, que la força d’anar plegats, que vol dir ser, Ser!, que vol dir governar realment, aquest consens; aquest consens és un ‘no-consens’, que els altres oferien de màxims, temporalment, fins que arribem a plantar la bandera a l’ONU, caguenmí, que no és per sempre… Ni això no els ha valgut. Que no n’era prou. El prou és el cap de Mas. Ves, el cap, com aquella reina que volia el cap de Joan Baptiste. Xa, per què collons m’haurà eixit aquest ara a la pel·lícula, Sant Joan Baptiste… Bíblic, molt bíblic això de la CUP. No és no. No és una altra cosa. A aquests se’ls hagueren ofegat tots els animals de Noé, fins i tot els cadells de Bixon i les burretes del tio Tòfol del carrer Caruana.
Sí, al sud ja tenim la governança preparada, els valencians amb els espanols de Podemos, però ja han saltat les alarmes, això abans de les eleccions, abans de res, abans que tornem a dir-los que, nosaltres, vagen amb qui vagen, no els votem, aquest de Podemos que neguen la llibertat de decidir dels pobles.
Sí, hem perdut l’ocasió de convertir-nos en el primer estat d’Europa del segle XXI, hem perdut l’oportunitat de dir-los als valencians, ep, ara baixem a ajudar-vos, venim a col·laborar, també vindrem a les illes… Abans l’orgull que obrir Via (ah, qui se nenrecorda ara de l’entusiasme de la via!). Ca, no cal, no cal més retòrica ni discurs: hem badat, hem fet figa, hem perdut l’esperança i la il·lusió de cada 11 de setembre dels últims cinc anys, hem perdut la força del 9N i, sobretot, hem perdut la majoria del 27S, si no serveix per formar govern.
A la tercera? Que no n’hi ha segona sense tercera? Amb les dents serrades, i l’aixella suada, i els peus sense rentar, i un alè que ha perdut frescor, i una mirada que apunta a la sospita, fins i tot la pròpia incompetència se’ns ha aparegut de maedéu, caguenlou: ves què direm a l’escola, demà «xiquets, no ha pogut ser». D’ací cent anys, potser, a lo millor, com ho podem saber… Això que ara tenim a tocar ho hem llançat per damunt el trinquet: ah, remaleït trinquet, que té aquells forats i deixa escapar la pilota quan més interessant era la partida… Sí, n’hi ha uns quants homes que encara cerquen entre la brossa, al barranquet (a Bétera el trinquet era a la vora del barranquet), a vore si la troben i encara poden mamprendre un joc…
La situació és la següent: Acte tercer, escena segona…
A l’un costat de la corda, la CUP: uns calendaris, s’estan asseguts a l’escala, al primer graó, les cames els pengen que no toquen terra (el primer graó, per si no ho sabeu al nord, és molt alt), es miren les mans i van desembolicant l’esparadrap, deslligant-se els guants de vetes blaves…, a l’altre costat, amb cara d’idiotes, Junts: sembla que també es miren les mans, beuen aigua mineral de tant parlar i d’oferir joc, es mosseguen una bufa en un dit d’una mala pilotada… El marxador corre de l’un costat i de l’altre, ofereix ofereix ofereix, però ca, no hi ha postura, no entren, no entren de cap manera… A Pelai no penseu que la partida va millor, sí, la pilota va de l’un costat i de l’altre, però el públic no posa ni un duro, ni un ni cap!, no se fia, no se fia gens ni miqueta dels blaus ni dels rojos, Compromís i Podemos?, ca home, si volen que es juguen ells l’esmorzar, a madrit se’ns ha perdut poca cosa amb aquells, si al remat ni els uns i ni els altres no voldran millorar-nos el finançament.
Entra corrent l’home bo, com una fona, fiiiiuuuuuu, crida que no l’entenem, com si s’hagués alarmat o hagués vist la bumberota: l’han…!, sembla que diu ‘l’han’, però no se l’entén, alena, panteixa, alena, dobla l’esquena i posa les mans als genolls, alça el cap, alena, panteixa encara: l’han…, l’han trobada!
—Què?, què han trobat, parla seguit collons? —es demana el trinqueter posant-li la mà al muscle.
—La pilota, han trobat la pilota!
—Quina?
—Quina què?
—Quina han trobada, la de Carcaixent o la de Bétera?
L’home ha deixat de panteixar. S’ha incorporat. Es torca la cara amb un mocador de tela (encara en queden, xa, al trinquet encara queden mocadors de tela). Es mira el públic, que ja ha buidat les galeries, l’escala, només hi ha plena la llotja dels espanols…
—Com voleu què ho sàpia, quina! tant se val quina…’Neu a fer la mà, tots.
(No continuarà. O sí)