Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Agost: revisitant l’Ovidi, perquè vull.

1
Publicat el 29 d'agost de 2011

Perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar,
vam volar pel món,
perquè vull,
perquè tinc ganes de volar 
vam sentir un món nou,
perquè vull,
perquè no m’agrada aquest.

Mentre preparava la selecció de lectures del Mural del País Valencià, que llegirem a l’Ateneu de Bétera dissabte, he revisitat l’Ovidi, imprescindible per entendre Estellés, la poesia dels valencians, i la manera de recitar. Perquè ja ho diu Toti Soler, ningú com Ovidi per dir poesia. Ningú. He procurat en la selecció de defugir el lirisme, i els poemes tan llegits per l’Ovidi, una mania si voleu, o un deute, m’he passat mig matí i la sobretaula entre videos, poemes, música, entrevistes… Farem una selecció per dissabte, malgrat que el protagonista és Estellés, i el Mural, en particular, en el cas del Camp de Túria. 

El Projecte L’Ovidi, d’Octavi Masià, és un documental a Vimeo que apunta de lo alto. Després passe pel video de TV3 Identitats, Espinàs entrevista Estellés. Una contribució extraordinària de fa gairebé vint-i-cinc anys, una història d’un home senzill tan gran, i un relat de com la vida ha tractat dos homes especials, Estellés i Ovidi, per com hem sigut capaços de bandejar la saviesa, l’art, baratar-la per quincalla i servilismes que encara ara paguem. Hem pagat fortunes immenses, els valencians, en canvi de ruïnes, d’una ruïna total, contra la cultura i l’honestedat.
La idea de Josep Lozano, de fer joia de les coses grans que ens han passat als valencians, és extraordinària. Per això aquest tres-quatre de setembre, ara sí, tindrem l’oportunitat de recuperar tot el temps perdut. 

La dissort és que, el mal dels valencians, mai no ha vingut sol.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: a casa, amb Estellés

1
Publicat el 28 d'agost de 2011

Anit vam arribar a casa. Avui el xic diu a Twitter que no recordava com era d’avorrit, ser a casa. Caram, perquè el nostre viatge ha estat bé, fantàstic, i l’Arièja ens ha agradat especialment. Hi ha tants moments bonics, en un viatge entre amics: els sopars, les descobertes, el paisatge, la cassoleta de fesols amb ànec i llonganissa, l’arròs amb magret i el vi ecològic d’Engraviès, els carrers animats de Tolosa, la tranquil·litat d’uns poblets de turisme de gent gran, els dacsars i les mànegues gegantes, l’estany de Montbel i l’estany de Lers, tantes llibreries que sorprén la cultura, el canvi, la inexistència gairebé total d’Occtinània, les compres, Sara Thomson, la nostra ama de la casa, que ens ha atés esplèndidament, amb aquell hortet escocès, de tomates, bajoqueta, albergínies, carabasses, xe, com si estiguérem a a casa…, tot plegat fa que la tornada a casa, segons que diu el jovent, siga el retorn a l’avorriment. 
Una mel de xurro! Avui ja hem estat a l’Ateneu, ens han parlat de la festa del fanalet, un èxit de l’antropologia del poble, i hem participat de l’assaig de la 2a Nit Estellés, que enguany farem a Bétera. No n’érem molts a llegir, però hem fet una selecció del Mural del País Valencià, que m’he compromés a escriure aquesta nit per tenir demà les còpies enllestides. Ja faré publicitat perquè la gent compre el llibre sencer, que fóra un altre dels objectius de la nit proposada per Josep Lozano, que llegim més els nostres poetes. Estellés, particularment.
Entre veus joves i veus adultes, érem una quinzena de persones. Ja veurem si s’hi afegiran més veus. Dimecres, a partir de les 19.30h, farem el segon assaig, al corral de l’Ateneu de Bétera. Encara us podeu afegir a la lectura, que farem dissabte a partir de les nou de la nit. El sopar enfaixat l’has de portar de casa, després ja vindran les altres sorpreses.

El fanalet del carro encés,
el pimentó amb tonyina dins
la cassola de fang, eixíem
molt matiners de Burjassot.
Sempre eixia alguna veïna:
tenia algun malalt a casa
i no podia anar a Llíria;
li donava un parell de ciris
a ma mare i li deia:
«li’ls posaràs per mi a l’arcàngel.» 

Mural del País Valencià, 3i4
Episodi de Llíria
Vicent Andrés Estellés.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: pobra Carcassona!

1
Publicat el 27 d'agost de 2011

Mira que bé! Són de festa, a Carcassone, i per poc no prenem mal. Veta ací unes colles de músics, a la manera de xaranga, de noms tan poc casuals, peña mar y sol, i a la plaça una vintena de dones disfressades d’aquella andalusia ballant sevillanes, i una fira grossa en un lateral amb tot de banderetes d’aquelles grogues i roges, i dius: m’he equivocat de ciutat i de país. Però no, torne a passar per tres llibreries, amb seccions de viatges a llocs exòtics, però cap ni una no té res d’Occitània, res de res. 
Després pugem a la ciutat vella, l’emmurallada, de poc que no caiguem de cul, de tanta coentor, tanta botiga i tanta gentada. Un passeig ràpid fins a l’església vella i de vap en avall. De baix semblava una cosa, de dins la cosa perd molt, per tants aditius contaminants. És veritat que és un negociot, això, que d’alguna cosa s’ha de viure, però l’excés no rebentarà la mamella?
Dinem cassoleta, que és un fesol de por amb llonganissa, ànec i cansalà, i són quarts de cinc quan acabem allò i comencem a passejar. Plou, el fred és espaterrant, pel colp que ha significat perdre vint-i-cinc graus d’una trompada. No és broma, que hem passat de trenta-vuit graus a tretze de la nit al matí. Vent, aigua, fred… I sense la roba adequada per tots. Així que peguem cap a Mirapeis, i ja deixarem passar la vesprada sota els porxos de fusta d’aquella plaça, ara gairebé buida, res a veure amb dilluns, que n’hi havia mercat i bullia, però un mercat de fruita i de roba i d’estris, res de superflu o execessivament consumista. Allà un de Requena tenia els millors melons de tot l’any, i després ves que la nora és veïna nostra, ací en la casa que ens estem a Engraviès. 
De tot plegat, voldré recordar Carcassona quan era de pas, quan encara no havíem entrat mai. O potser pensar en aquells carrers empedrats, medievals, quan seran buits, sense aquell bullitori de ciutat doblement sequestrada. Per enlloc no vius Occitània, no s’hi veu, tret d’aquest allau jacobí que prova de desfer i refer la història a la seua manera tan francesa. Quan torenm, encara plou, però els camps de dacsa continuen ruixant-se amb aquelles mànegues gegantes, volta, volta, volta, xas-xas-xas, ningú no vindrà a aturar el reg. 
Unes hores més tard encara pagaré l’efecte de la cassoleta, els fesols, la llonganissa… Pobra Carcassona! 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: Pirineus d’Occitània

0
Publicat el 26 d'agost de 2011

Avui hem fet ració de muntanya, pròpiament. De primer cap a l’estany blau, a les envistes d’una cascada no tan famosa com la d’Acs, però espectacular i tranquil·la (érem sols), amb tot de rierols d’aigua ben freda. Després, cap a l’estany de Lers, no sé quina serà la grafia correcta occitana. És en un balconet de fusta sobre aquest estany que ens hem aplegat més nacionalistes occitans que no vam trobar ahir a Tolosa, però cap ni un no era occità: n’hi havia de valencians de la Safor, de l’Horta, de Barcelona, del Camp de Túria, però cap d’Occità. Tots portàvem un exemplar de Descobrir Catalunya, el número que parlava de l’Arièja. Hem acordat d’enviar la fotografia a la revista, perquè comproven el paper d’aquest número. 
Un jorn de paisatge pirinenc, avets i fagedes, prats, vaques, cavalls, monyigaes a manta, i calor. Una ruta senzilla, de naturalista de cotxe i pocs esforços, per agafar oxigen: per descontaminar-nos, hem sopat pollastre al forn, tres pollastres menuts però gustosos, amb un vi ecològic d’Engraviès, que ens ha costat de trobar-li l’aroma: què era realment, aquell gust final, no ho hem sabut endevinar, però satisfets, ca!
Demà passarem per Carcassona. A glatir del penúltim jorn del nostre viatge.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: al govern d’un catamarà

0
Publicat el 25 d'agost de 2011

Els que som de secà no enganyem, ni explicant mentides. Ací m’estic al govern d’un catamarà elèctric, un prototip únic, segons aquell llop de mar (un panxut simpàtic molt de la broma: això és fàcil de conduir, però sempre ho has de fer dolçament, sense colps de volant). Fàcil?, una merda! Ací vaig enrere, com els carrancs, perquè no hi ha manera de traure aquesta cosa de la barana on era ancorada.
Finalment eixim, després de molts esforços, i deixe que siguen els xiquets qui guien el catamarà, el prototip. Ho fan molt millor que no jo, perquè ells ja no són exclusivament del secà, almenys es fan a més experiències, són més dúctils, menys espesos. 
Això del catamarà, aqueixa dificultat de la conducció en l’aigua, és una mica el que passa a Occitània: ningú no ens diu on podem trobar cap relació amb Occitània. A Tolosa ens hem trobat tancat el casal d’Occitània, que diu un rètol que feien vacances (!), i la llibreria Occitana del carrer Taur no tenia sinó un mapa històric de la toponímia, en una cartolina plastificada que feia difícil d’emportar, malgrat que el llibreter, que solament que parlava francés, m’aconsellava de portar-lo enrotllat. He desistit, però, i ho provaré de nou a Carcassona, això d’emportar-me un mapa amb els noms de pobles i ciutats. Tolosa m’ha agradat, malgrat les llibreries, cap ni una no m’ha ofert allò que buscava, malgrat que n’he trobades d’especialitzades en llengües exòtiques, geografies llunyanes, però cap que m’oferís res en occità o català. Fins i tot hem trobat una exposició especial de Sant Exupery, i un calaix de vidre amb un grapat de petits princeps en llengües d’enllà i d’enllà, però no cap de propera, cap en occità ni en català. És una consigna francesa contra el país i contra la llengua, fins i tot aquelles editorials especialitzades en mapes, llibres de viatges, guies de comarques, i tota la pesca, obliden on som, amb consciència i nocturnitat. La traïdoria contra Occitània és brutal. Un genicidi conscient sota la filosofia jacobina tan francesa: de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Una merda com un plat!

Per cert, això del catamarà era a l’estany de Montbell, pel camí de Leran. I és vist que no seré mai un llop de mar, pel que fa al guiatge.
I què m’ha agradat de Tolosa? Dons jo vos ho explicaré en un altre moment. 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: Foish, per l’Arièja

1
Publicat el 23 d'agost de 2011

Despús-ahir vam ser a Foish, gairebé sols, tret de dos turistes, un de francés, i una parella de catalans que havien vingut a fer el negoci amb les bombolles de sabó. Res, quatre cèntims, tres nostres que som bones ànimes, i no sé si, ells, arribarien a sopar del negociet. Foish era tan tranquil, excessivament tranquil, que ho vam visitar en un rampell, i vam agafar els cotxes, de nou. Em va agradar això, Foish, la quietud, però la temperatura tocava gairebé els quaranta graus, i era difícil acomodar-nos a res més: l’escapada ens va agafar de nit, i vam haver de sopar a correcuita uns ous fregits amb pernil per arrodonir la vesprà que ens havia agafat.
Ací no topem amb gairebé ningú, els pobles són tranquils, silenciosos, que ningú no es torba, per la presència dels valencians. Provem a parlar-los però ens hem de passar al francés, que d’Occitània ningú no s’en recorda, o fan com que no en saben, o desconeixen. Solament a Sant Líser (!), vam trobar penjada la bandera occitana al costat de l’europea i la francesa. Però era tant de nit que tot era tancat, com si ningú no ens esperés.
Un primer jorn per situar-nos i esperar noves. Fins i tot el castell era tancat, que no esperaven ningú.

-M’he deixat l’apunt a mitges, perquè l’arròs de magret d’ànec era a taula, i m’ha costat un disgust, arribar-hi trenta segons tard. Sempre n’hi ha desqueferats que t’han de bonegar el dia.
Xe, quin arròs, mare, un plat de l’Arièja de primera, bajoquetes d’Engraviès, tres magrets d’ànec de Vira, espècies de Merviel, i un pessic occità, acompanyat d’un vi que no ha acabat de fer-mos el pes, malgrat que no acompanyava malament, exagerats! El paisatge és bell, ordenat, net, tan vert que fereix que venim del secà.

Davant de ma fenestra
I a un aucelon
Tota la nuèch canta
canta sa cançon.

Com que hem sopat abundosament, ens alliberem la faixa, les cordes, els tirants, qualsevol que barre les puntes d’aqueix estel. Davant ma fenestra canten els grills, davall un til·ler i uns llums que afaiçonen cap al Pirineu. Visca lo nostre cuiner.

Enllà, a Bétera, hem deixat una part dels amics que ara saludem de cor oberts. Com ho haguérem gaudit plegats.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: #100anysdeValor

3
Publicat el 22 d'agost de 2011

El centenari del narrador valencià del segle XX, Enric Valor, ens servirà per provocar-ne la lectura, almenys de les novel·les, sobretot de les novel·les, si bé afegim la importància del treball de Vilaweb, durant el mes d’agost, d’escampar les seues rondalles a través de la xarxa. 

Enric Valor és sens dubte un dels millors prosistes de la llengua catalana de tots els temps, sens dubte, i tan poc conegut al nord, i al sud si exceptuem la rondallística i la gramàtica, que és també aquesta mostra d’ignorància i greuge general que ens explica com som els valencians, amb aqueix  patrimoni d’homes de gran vàlua. Com diu en JC, juntament amb Caterina Albert, Valor és dels pocs escriptors que ha sabut bastir una literatura a partir d’una llengua excelsa, preciosista, extraordinària, com pocs van saber fer. Ací no es nota cap artifici, al contrari, sinó l’ofici d’un escriptor com una casa, com una foia, entre els valencians, dels més grans. 
Per molts anys.

 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: la casa a Engraviès

1
Publicat el 21 d'agost de 2011

A tocar del Pirineu, el colp de calor ens resitua més a prop del camí de Llíria, o del camí d’Alcubles, a Bétera, que no enmig del paratge natural de l’Arièja. Trenta-set graus a l’ombra, no és broma, preferim estar-nos a dins la casa que no eixir al carrer, que fa una ponentada d’un agost creminal. Ja ens hem insta·lat però aquest matí hem desistit de fer la primera de les excursions, contra la temperatura de l’infern no ens atrevim a fer res, sinó estar-nos davall un til·ler ufanós a la vora de la piscina. Al llavador de la casa Thomson és on tenim la millor cobertura de xarxa i des d’on escric. Ací també n’hi ha els congeladors i els resbost de les confitures, la carn, i tot d’estris de cuina i atifells per preparar abundoses conserves. Sara, l’ama escocesa que ens acull, ens ha permés d’agafar allò que necessitem, i la calor potser que ens obligue a refugiar-nos en aquest aparador de tanta cosa, que ens resistim a passar pel foc exterior. Malgrat tot, hem preparat la primera eixida a Foix, perdó, Foish, i ja veurem si no ens cau la pell d’aqueix foc que ens ataca de bon de matí. 
Som en un llogaret de sis cases i un cementeri menut, entre nouers, castanyers, i aquest til·ler que ens conserva encara vius, després d’un dinar que també ha contribuït a parar-nos els peus i ajornar l’eixida. Això serà de valents!
-Per Occitània! 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: és el moment del viatge

0
Publicat el 20 d'agost de 2011

En unes hores eixim cap a Foish, a Occitània. En realitat venim a un poblet menut, que va perdre l’ajuntament, fins i tot, Engraviès (no he trobat la grafia occitana), on passarem set dies a la fresca del Pirineu, enmig de l’Arièja. Eixim matinet i després d’instal·lar-nos ja veurem com peguen les voltes, els occitans. 
Deixem enrere la festassa de Bétera, avui amb músics estridents, en una banda, i allò del sainet valencià en una altra, a l’Ermita, i ves que és un espai que convida, aquella plaça de l’ermita de Bétera per fer i refer teatre entre més coses.
Sembla que ho tenim tot, o gairebé tot, les maletes convencionals i les maletes tecnològiques, amb tot de fils, estris i artilugis que ocupen si fa no fa el mateix volum que la roba. Demà ja comprovaré si és ver que hi ha connexió i tota la pesca. Em dol perdre’m els Bajoqueta, però una altra vegada serà.
Cap a Occitània, seguint el rastre de les aurelhetes.  

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: una coetà sublim

1
Publicat el 18 d'agost de 2011

Els sabuts de l’ortodòxia festera de Bétera, tants caps tants barrets que diria Fina, ja apuntaven tan bon punt van acabar la coetà que allò no havia estat a l’alçada de l’any passat. Xe, que sempre n’hi ha que han de destorbar la joia i el goig de la festa, que sempre n’hi ha que tenen el cul agre i tot de teories i tesis sobre aquest i aquell detall.
Jo la vaig trobar sublim, la coetà del Gos, que va complir totes les expectatives dipositades, que sempre en són moltes. Mitja hora de foc brutal, molt bèstia que deia l’Oriol, que tret d’aquells dos càmeres que eren a dins l’infern, s’ha convertit en el reporter més arriscat, que ha vingut de fora en molts anys.
Efectivament, molt bèstia, i molt de coratge viure-ho de tan aprop. Jo mateix m’hi vaig acostar com mai, per fer unes quantes imatges i mai no ho agrairé prou, per com es viu l’emoció dels coets a tocar del perill. Res acomparat amb allò que viuen els majorals dins la gàbia, infernal, bèstia, per com s’abraçaven després, per com treien tanta emoció i goig d’aquells trenta minuts que no oblidaran, de segur, durant molt de temps. 

El debat dels coets, i les gàbies, són a peu de carrer: o tots o ningú, diuen moltes dones en referència als carrers autoritzats a ser espai de coet mentre d’altres són protegits cada any, amb el desequilibri de recursos, hores de neteja, despesa en façanes, i tants esforços com s’estalvien la majoria, mentre uns altres han de destinar un parell de dies bons en adobar la protecció, i encara sense evitar, dissortadament, els accidents. El debat és servit i, ara mateix, segons que apunta un grapat de saberuts, perdrien la votació per majoria 1 a 4, aleshores caldria veure com acabaria la festa dels coets, on?, de quina manera?, qui?, un reguitzell de noves problemàtiques que, indubtablement, ja formen part de la conversa casa per altra. Fins i tot l’Ateneu de Bétera ha sigut acusat de promoure la festa del coet, en participar d’aqueixa gàbia de la plaça del Mercat: i això és cultura, això que feu?, li van etzibar al president, pobre, que no n’havia tirat cap, de coet, però volia intervenir en favor de la festa i del goig del poble. Però el poble ha canviat, som uns milers d’habitants forasters i els forasters no veuen tant de sentit a tant de foc. Però compte, molts dels que s’oposen, són gent gran, de sempre o de tota la vida, i la votació sembla definitivament perduda.

En acabar la coetà del Gos, el majorals mateix van cantar ‘volem coets als carrers de Bétera’, com una imatge insòlita, com si això mateix, la festa, ara sí que comencés a fer-se reivindicativa, cinquanta anys després. Home, d’això a tornar a provar de fer majorales, potser que no n’hi ha tantes passes. Fins i tot això segon fóra més fàcil d’aconseguir que no estirar massa el coet lliurement pels carrers. Com ens costen de fer alguns canvis, redell.

Malgrat l’ortodòxia, i els savis, i els saberuts, jo vaig trobar sublim la coetà. Extraordinària. Per molts anys. 
Per cert, anit ja la vam veure en directe a l’Ateneu de Bétera, completa, amb tot d’imatges i pel·lícules que posaven els pèls de punta. La tecnologia en favor de la cultura, i dels coets, des de l’Ateneu. T’ho voldràs perdre?

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: després de Sant Roc, Sant Gos.

0
Publicat el 17 d'agost de 2011

Han passat els dos primers dies forts de la festa, que solament que ens queda el Gos, i els efectes ja van deixant-se notar, sobrettot perquè el cansament d’una edat, ja no és aquell cansament joiós dels joves, i cal anar fent-se a la idea, que els dies, i els anys que cantava aquell, no passen debades. Anit ens vam aplegar a l’albereda per sentir l’ambient de Sant Roc, i un grup de música que omplia l’espai, Seguridad Social. Imaginava, aleshores, què passaria en el mateix recinte dels concerts, si fóra la Gossa Sorda, o els Obrint Pas, qui s’estigueren a l’escenari de festes fent ballar la gent. Ho imaginava perquè no tindrem la sort que els festers (mantinc la promesa de no parlar-ne enguany, o de no parlar-ne gaire), no han pensat en una cosa així. Llàstima.
Però aquesta nit hi ha la gran coetà del Gos, i això és una altra història, i un altre dels plats forts de les festes de Bétera. Ací solament que hi participen els majorals, i el siroll, el fum, el foc i l’infern és assegurat: és un dels punts sublims, sens dubte, capaç de competir amb qualsevol espectacle d’arreu del món. T’ha d’agradar el coet, és veritat, però és indiscutible la força i l’emoció que dispara, quaranta minuts de foc contra el destí d’aquells homes (prou! Prou!).

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, projecció d’imatges de la festa, el quinze d’agost, la cordà, Sant Roc i el Gos. És un altre espai que va creant un caliu per viure la festa a la fresca del corral, lluny del primer brugit i de tanta gentada. El dia del Gos clou el gran cicle de la festa gran, i després ja vénen els dies de la vuitava, amb menys intensitat, però encara amb alguns encontres d’interés. Dijous, ball de Torrent, i l’actuació de l’Aljama, la colla Xe quina burrà, i la rondalla, amb Fermín Pardo i l’escola de cantaors. Divendres sainet valencià a l’Ermita, amb el grup de teatre Pepeta Ricart, i dissabte, home, dissabte actuarà Bajoqueta Rock, de Riba-roja. Els primers que ho faran en valencià, a l’escenari de concerts de les festes. Xèè, veus, sempre queda alguna cosa, que tot no es va perdre amb la riuà.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: anit la coetà avui Sant Roc

0
Publicat el 16 d'agost de 2011

Anit ens vam estrenar en la coetà de Bétera. Sobretot l’albert, el meu xic, i el ferran, que ara ja són dos joves experts després d’una experiència tan extaordinària. Xe, això s’ha de viure. Vam arribar-nos fins a la plaça del Mercat, on hi havia tot d’entusiastes coeters que volien pegar-li foc al món, un autèntica festa de l’infern. El debat entre aquells que volen continuar disparant amb llibertat, i aquells que volen conservar les façanes intactes, que ara valen un ou de pintar i de tenir curoses. (I les hores que passen netejant i fregant no valen diners i jornals?)
Vam saludar molts amics, hi havia gent de Llíria, d’Ontinyent, de Paterna, De Sant Pere, de Barcelona, i de Bétera, d’ací és d’on més n’hi havia. Vam refrescar-nos i vam tornar a disparar. Jo anava especialment mort, de tan cansat, però els joves gaudien d’aquella nit iniciàtica.
Avui, Toni, ho explicava a la seua manera: com és que us agrada d’imitar una guerra de foc, entre bàndols, entre colles? No esteu bé del cap!

Els xiquets, especialment, ho van passar d’envergadura, i van valer-se com a bons llançadors de femelletes, marca Rausell, naturalment. A vint-i-sis euros la mitja dotzena bé que poden ser bones, malgrat que la feina de coeter, entre perillosa i difícil, per als valencians no és qualsevol cosa.
En tornar casa, vam trobar-nos un incident desagradós: un accident de foc havia encés una de les façanes cobertes de cartró: sort de l’acció ràpida de les veïnes i els xicots que disparaven que van frenar que passés res de més gros. Però això ens obligà a arrear dos muntons i acabar la festa d’un colp. Una foguerada de l’infern, si bé la nostra era més reduïda, els que pegaven al cantó de dalt van alçar una flama de cinc metres, que exagere lo justet, perquè van cremar fins i tot els gallardets de les Fonetes. Anit ens estrenàvem, sobretot els xiquets, i ho vam passar bé per explicar-ho un grapat de dies, mentre duren les festes. L’any que ve més festa de coets, i ara a gaudir de Sant Roc, sant netejador de pestes i pitjors malalties. I els valencians, caguenmi, mira que em patim de fa anys, de passes i pestes. Visca Sant Roc, a veure si ens trau del pitjor que vivim.

Ep, de padrins del foc, els xiquets tenien dos grans mestres, dos Vicents grans, que van saber guiar-los i adestrar-los en la pedagogia del coet, del trellat i del seny. Per molts anys.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: festa Major

0
Publicat el 15 d'agost de 2011

El 15 d’agost és la festa grossa de Bétera. És la maedéu d’agost, i les alfàbegues han eixit ben tard de l’hort; per casa passen gairebé quan toquen migdia, però l’ambient és formidable. Tenim convidats, i els expliquem això i allò, mentre van desfilant les alfàbegues, descomunals, ufanes, tan extraordinàries cada any que sembla que no les valorem com cal. Les valorem, i molt, i són part d’una festa que no podria explicar-se sense. Saludem com cada any els amics que es van aplegant, els veïns que van apareixent en comptagotes, perquè saben que avui la desfilada ha començat, uf, ja veurem quina hora es farà per dinar. Les alfàbegues, les obreres fadrines, els majorals, els mocadors, els forasters s’estranyen que els homes porten mocador, però ja sabeu com ens agrada als valencians, de vestir-nos, de disfressar-nos per tot. Realment són grans, enguany, extraordinàriament grans. Les bandes de música, el confetti -recordem que es va incorporar més tard-, enguany no han eixit els formentets, però el perfum del carrer és extraordinari. Hi ha canal nou davant nostre, no fariem el cartell ‘Sí a TV3’, perquè tenim un amic que els ajuda a explicar la festa… Saludem Uiso, el tio Manolo, el tio Vicent, la tia Teresa, que no porta ni un paperet de color, que no sabeu com li molesta, i van passant majorals, i plantes que semblen gegants: esmorzem en el corral de ca Sari, però ella marxa a obrir l’Ateneu. Esmorzem amb els convidats, enguany el president de l’Institut d’estudis comarcals del camp de Túria, Carles Subiela, i la directora de la Nostra Escola Comarcal, Imma López, i baixem a la placeta del Sol. Sorpresa, ací encara no hi ha confetti, ni un, i ja és la una. Els ortodoxos de la festa diran que se’ls ha fet tard, que se’ls ha amuntegat la faena, que no els sobrarà cofetti als sacs ni res, quan les obreres ja seran dins l’església. Tan se val, la festa és un goig, una música, un clam i una cridòria en favor de passar-ho bé, de color verd i d’or, que és el confetti que reservaven els majorals per a la plaça, i ací anem trobant-nos més amics, i gent de qualsevol condició ens apleguem cada any, el quinze, abans de Sant Roc. 

Els majorals no tiren confetti, és el crit més multitudinari, però ningú no canta, segons explicarà després Empar Esturis, que tota la culpa és de l’Ajuntament. Jo no els he vist, enguany, els polítics, com si no els volgués mirar. Nosaltres hem acabat a la plaça del Mercat, a l’Ateneu, un nou lloc d’encontre on la festa és viu de manera diferent, la música és en valencià -en aquell moment sona el Botifarra i la seua rondalla-, i gent nova i gent de sempre va explicant-se què ha viscut i tant com ens queda encara per viure. A la nit la processó, el coet de luxe, la cantà i la cordà. I després, ja veurem com acaba la nit del foc, que el programa és llarg i el ciri encara té corda.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: aurelhetas per mor d’Occitània

1
Publicat el 13 d'agost de 2011
Anit vam estar-nos al corral de l’Ateneu, en un altre dels projectes nous que ens possibilita la tecnologia i un programa de festes a Bétera que, en el seu primer dia, què voleu, ens tornava uns records massa tous, musicalment s’entén: fugíem de fórmula V, naturalment, perquè posats a triar coentor, nosaltres haguérem preferit V Realidad, que eren de Montcada i més propers. Però enguany m’he fet el propòsit de no dir res de la festa oficial, aquella que organitza l’ajuntament, els majorals i les obreres, per això que nosaltres vam estar-nos al corral de l’Ateneu, en un concert especial, destriat a partir d’allò que ens demanaven els convidats presents, que no n’eren molts però tenien aquell punt de música d’or i flama. Per la veu, i la gràcia de youtube, vam passar per Eliseo Parra i el silenci d’estimar, una joia sens dubte, i després vam repetir la cançó amb la versió de Eliseo acompanyat per Pep Botifarra; vam decantar-nos per Carles Dénia, tan alt com va Carles Dénia que diu JV Frechina al seu manual de La cançó en valencià, i ací ens vam quedar amb algunes troballes, per exemple allà a l’Hort de Trenor, a Torrent, en aquelles magnífiques nits de cant d’estil i de batre, vam passar per Can Vilaweb, en aquells directes de l’espai Vilaweb que ens fan un tast del moment actual de la música en català, impagable: acústics d’Obrint Pas, la Gossa Sorda, Antònia Font i el seu Clint Eastwood, i unes quantes tries més que ens van arrodonir la nit Cercant Maneres i nous projectes: una tria personal de tres o cinc cançons per presentar-les al corral de l’Ateneu, ara que la tecnologia ho permet gairebé tot, excepte de provar aqueixes magnífiques orelletes de les quals parla i va enregistrar la manufactura Vicent Partal. Ho podeu veure a Hipàtia, i ja comprovarem si tot plegat no mereixia un altre esdeveniment per encetar la gran festa de Bétera, eva maria! 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost: Hugo Mas

0
Publicat el 12 d'agost de 2011

L’Hugo Mas va ser anit a l’Ateneu de Bétera. Una nit especial, que el cantant d’Alcoi va convertir en excelsa, malgrat que ell va dir que no, que exagerem. Potser és l’edat, que el fa ser humil, o que venia de franc, per amistat (el primer any de l’Ateneu és molt fotut per als intèrprets, cantants i grups), i tampoc no volia lluïments superflus, ni excessos. Com ell va explicant entre cançons, tan naturalment, canta perquè ens adormim, això diu, però no és cert del tot, malgrat que va interprertar alguna cançó de bressol, i una tipus Louis Amstron (!) impagable, i una altra de Leonard Cohen que feia millor que el mateix Cohen. També en va interpretar un parell de l’Ovidi, però això són paraules majors… Però com apunta l’Hugo Mas: com m’agradava aquella cadència, la veu, la guitarra, el no-volum… Des d’aquell corral de l’Ateneu anit tocàvem un altre moment especial: li vam agafar al vol i a ritme l’oferiment de venir més vegades. Tantes com vulgues, Hugo, si és amb aquesta veu, de lletra tendra, suau, que ens va anar deixant copsats amb aquell punt del somriure als llavis, malgrat algun vers punyent. A la vegada, narra molt bé, allò que fa, allò que explica com li va arribar aquell verset des de Provença, o des d’Occitània: una xiqueta d’onze anys era sola, allà en un racó, mentre la lluna i els estels feien no sé quina cosa, i enllà hi havia algú, i ella pensava que l’estimava, la xiqueta ho pensava de veritat, que l’estimava. I aquells versets els penja escrits en trossos de paper sobre la porta de la nevera, o en aquell espill, que l’amic, després de demanar-ho expressament, li envià per correu.

Anit l’Hugo Mas es va guanyar a pols la gent de Bétera, i uns quants de Nàquera, i de Benaguasil, en aquella casa noble de les Palmeres. Vinguen quan vulguen!

Publicat dins de agost | Deixa un comentari