Fem escola, dia 19: el mestre
Ahir, segons que apuntava el nostre calendari d’escola, era el dia del mestre. Ho dic i Saül s’arrima m’abraça i em fa un bes: felicitats, mestre! Com me quede d’aquella pasta, em torna a abraçar i m’ho torna a dir. Ves si l’escola és o no emoció i entusiasme.
Avui, el Moviment Freinet valencià retrà homenatge a un mestre excepcional al Centre Octubre. Els mestres dels anys seixanta d’aquest grup d’esforçats herois de l’educació van ser cabdals per canviar l’escola d’aquest país. El mestre Ferran, rigurós i conscient de l’escola que calia, en va ser l’ànima. De molt jovenet ja va ser entre els prohoms valencians que volien redreçar la identitat dels valencians, el seu oncle Ismael el va acompanyar i introduir perquè no se’n perdés detall, Ismael Rosselló també era mestre: potser que a l’escola de magisteri, facultat en diuen, encara siguen perdent el cul en la lomloe i encara ningú no els haja explicat qui va fer possible al País Valencià una escola moderna, arrelada, compromesa i entusiasta pel coneixement i per saber qui som: perquè l’escola ha sigut el gran referent dels valencians els últims quaranta anys, ni els polítics, ni la generalitat, ni el botànic, gràcies a la feina dels mestres, a la fermesa d’un esperit fort com el ferro, hem pogut mantenir-nos, resistir-hi.
Ens vam conèixer en els anys setanta i aleshores es va convertir en el mestre de tots nosaltres. Ens va acollir i ens va fer estudiar i aprendre, ens va explicar que el país necessitava gent ferma, conscient, fidels al servei del poble. Perquè els mestres havíem de ser bandera, coneixement, vanguàrdia, capaços d’ensenyar als xiquets i als joves que pujaven d’entendre el món i defensar el nostre país, i la llengua. La llengua per damunt de tot. Perquè si salvem la llengua, salvarem el país. D’ací tots els atacs i insults i menyspreus. I encara som ací, en aquesta casella de partida, per la llengua, pel país, amb el mestre.
Aquesta vesprada, a partir de les 18.30 hores, els mestres més vells i ferms d’aquest país retran homenatge i reconeixement al mestre, l’home que feu possible que ens admiràrem per l’escola més necessària.