Ulisses20

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.

L’objectiu màxim del tribunal suprem és mantenir el feixisme. A qualsevol preu. Conservar el feixisme per damunt de drets, d’idees o d’accions socials i humanitàries. Sense bromes o dubtes o cap més consideració. Altres institucions judicials, d’advocats, de fiscals o de jutges per lliure, els ajuden en aqueix paper, de cooperació desinteressada en favor del primer repte. Tapen les barbaritats, fins i tot si van contra la llei mateix que no els interessa, i la interpreten a conveniència. Alguna cosa els caurà en recompensa. Les portes giratòries de la classe dominant, fins i tot en aquells que fa trenta anys eren uns desgraciats, ara els crema la pell. Són un deliri.

A tots els partits polítics espanyols els convé aqueixa organització. A tots. Cap ni un no es queixa d’aqueix estrafolari repte pel feixisme, al contrari, els convé per repartir el pinso entre els seus, fer la vista grossa o si molt els convé doblement, tapar a mentides les barbaritats judicials. Als mitjans, als cossos de repressió, als borbons, a la burgesia, a l’església… fins i tot a una part important de la classe obrera, entrenada en la submissió i a menjar agenollada de les molles que cauen d’aquelles taules. Tothom sense excepció calla i atorga que a espanya li convé el feixisme. El feixisme o el ridícul etern.

Fins i tot Europa calla. Tapa, atorga com si una oloreta a democràcia en fóra prou. Prou per autoritzar tots els abusos, les violacions, els enganys… Ningú no s’atreveix a cantar les quaranta perquè fóra com acceptar que els han enganyat durant quaranta anys, mentre miraven en un altre costat. Un toc de conservadurisme feia estil, un toc d’autoritarisme feia bell, amb un toc de feixisme fins i tot es podria conviure,… en trauen profit tothom. Sí, feixisme, després d’aquells exemples del segle XX… O Europa va fer res, davant els diversos genocidis als Balcans? A Turquia, a Polònia, a França, a Anglaterra, a Hongria, a Rússia…, per què n’haurien de fer front a espanya, doncs.

El feixisme o el ridícul.

Els uns, espanyols, i els altres, europeus, tanquen els ulls davant la corrupció a l’escala més alta: els pocavergonya dels borbons són lladres i són criminals, segons la premsa internacional, amb tot de proves sobre les seues maldats, però el govern d’espanya ni s’immuta ni pensa que calga explicar res. Ni corregir res. El govern d’espanya encara amorra més la dignitat, si li’n queda, i es gasta milions d’euros per explicar la culpa de la brutícia i de la merda que corre: la culpa és dels àrabs, dels catalans o fins i tot dels bancs suïssos, que no han amagat suficientment els draps bruts.

«espanya sempre afina.»

Europa calla davant una monarquia corrupta, criminal, en canvi de dir que són afers interns. Entre el govern espanyol i les seues institucions corruptes. Però el govern espanyol va crear els GAL, el 17A, la tortura, les audiències, els assassinats quirúrgics excepcionalment perdonats, va crear policies corruptes, violentes, agressives, i europa no vol investigar res ni que s’investigue res. Ni els inútils de PODEM no volen investigar res, per si perden el dret al pessebre. Pacten amb C’s, amb el pp, amb Vox, fins i tot amb el psoe, i amb tota la merda que calga pactar, en canvi de tenir dret a la cuixa, a l’os, a ser als mitjans, a creure’s els principis elementals de la filosofia. A ser part del falangisme del segle XXI.

El TS és el guarda i és el gos. La carta destapada del feixisme més consentit a Europa.

I el feixisme mossega la democràcia…

(continuarà)

L’únic horitzó, si som honestos, és la llibertat. La resta són camins del mig, mitges vores, replans o indrets per al repòs. La llibertat és l’únic valor irrenunciable, a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, al camp. Així que espanya ens empeny amb força al nostre destí. I si cal, aterrar aquell espai de feixisme i podridura, fem-ho, però no renunciem a cap dels nostres ideals, ni als drets humans ni a la bellesa.

Si això és una declaració de guerra o una lletra de batalla? Tant se val, què vulgueu interpretar. Qui ha declarat la guerra als drets i a al democràcia és aquest estat violent i violador, que ens té colonitzats, atenallats, amb una repressió desbocada tan intensa que ens voldria morts, aniquilats, només per les idees, perquè aquestes idees nostres de llibertat i independència són d’un d’esperit que ells, aquells agressors compulsius, no podran abastar mai.

Diu el professor Georges Politzer, en el seu llibre “Principis elementals de filosofia”: «Hem d’estudiar els casos en què la gent no comprenga la necessitat de la revolució. Esbrinar per què és així, comprovar si es deu a la repressió, a la propaganda dels diaris burgesos, de la ràdio, del cinema, etcètera; i tractar per tots els mitjans possibles de fer comprendre el que volem, per mitjà de llibres, fullets, diaris, escoles, etcètera.»

El filòsof Politzer ens explica amb aparent senzillesa que és el materialisme, i per què cal ser cada dia en combat contra l’opressió i la manca de llibertats. La conxorxa espanyola, en canvi, no s’atura mai, mentre nosaltres ens debatem en pensaments de llibertat, en reflexions circulars i en debats estèrils tot esperant que el dimoni seurà a parlar del sexe dels àngels. A la caldera encesa, fa més de tres-cents anys, voldrien cremar-ho tot: de fuster a verdaguer, de rodoreda a Clara-Simó, d’Estellés a Alcover, amb els lectors, els fills els néts, i si pogueren, tot allò que fa pudor de salse a guardamar. No s’estarien de res, ni s’estaran, a poc que ens vegen en un veritable combat.

Però, és que encara no veieu la necessitat d’una veritable revolució?

Espanya ens empeny a la independència, amb cada acció o decisió o acord polític i judicial. Són així de rucs, o som així de rucs, perquè no sembla que nosaltres aprofitem la invitació. De cap manera. Com si ens agradés el càstig, la repressió severa, l’assetjament.

Ara mateix, espanya amenaça l’ajut als llauradors a través de la PAC. Volen reduir la quantitat de llauradors que la poden percebre en canvi de quedar-se ells els diners, els epsanyols, per pagar-se les putes, els funcionaris, les vacances, els mestres, els metges… Sí, ens roben per quedar-se els diners o, en justificar que no s’ho quedaran tot per a prostitució, enviar-los a augmentar els seues recursos.

I què farem els valencians d’aquesta nova amenaça contra el camp? Vull dir els valencians honestos, no parle dels Mercadonots, els Roig, els català del PP, els corruptes, els criminals…, no, parle dels valencians vulgars i ordinaris que han de treballar si tenen feina, honradament o gairebé, mentre el robatori espanyol continua contra la hisenda valenciana.

Aquest és el probelma, que la hisenda és exclusivament espanyola, nosaltres els apleguem tots els impostos i els els donem perquè ells els pug8uen repartir per a la prostitució pròpia (drogues incloses), i del seus. D’allò que sobrarà, si en sobrarà res, ja veurem quin serà el percentatge que repartiran per a les escoles valencianes, els hospitals valencians, els servis i tota la morralla que ells consideren estrangera a l’hora del repartiment.

Ells continuen empenyent-nos a l’abisme i nosaltres, malgrat qla seua Covid19, Covid20, Covid21 i Covid infinita, ens matem per abraçar-los, per abraçar-nos a l’infern en el que converteixen el nostre viure.

A veure si és que nosaltres també haurem de ser albardats  i de cabeçó ample?!

El legionari Marchena és el braç del feixisme espanyol més desbocat. Però aqust feixisme del qual parle és un polp de milers de braços, jutges i fiscals, que ja fan el paper d’atacar la democràcia que tant els incomoda, als hereus franquistes que encara governen espanya com si s’estigueren vivint en els cinquanta del segle XX amb els rudiments tecnològics del segle XXI.

A través del Manifest de Nuccio Ordine, de nou aquesta infinita proposta de reflexions del professor italià, descobresc que Erasme parlava de la violència de les religions, com el seu fracàs fonamental. Si bé els papers teòrics de qualsevol d’elles, religions o fe o cretinisme, bíblies velles o noves, son un manifest humanista, en favor de la pau, la realitat, el seu dia a dia de qualsevol d’aquestes religions, són una experiència rere una altra de violència, agressió i guerres.

Si fa no fa, l’acarnissament espanyol contra els demòcrates —joves que es manifesten pacíficament, polítics, presidents, consellers triats per sufragi, poetes, músics, i tothom que espanya posa en aquest cistell per a l’escarni, és la demostració que espanya ha fracassat i continua fracassant en política. Si només la seua violència física, policial i institucional, fins i tot monàrquica, és l’argument únic que poden usar per aturar drets fonamentals, o moviments democràtics d’alta volada (la manifestació de la majoria d’un poble per la seua llibertat sempre l’haurem de considerar com excelsa, si és la voluntat lliure, conscient i intel·ligent per fer avançar aquella societat).

Sí, n’hi ha presos i n’hi ha repressió, per això mateix n’hi ha la prova que espanya és un frau que ha tocat fons, que no podrà avançar mai, ni créixer ni viure en llibertat, com hom pensaria han de ser les societats elevades. I per això mateix, aquest fracàs determina també el seu final, si no és que s’esllangueix, tant com vulguen, amb les armes i l’amenaça, amb un aparell de repressió que ens retorna als moments més foscos i pocavergonyes de la dictadura. Malgrat que els mitjans, les màscares amb bandereta o l’extrema dreta vulga rentar la cara d’aquell camp que, com les religions, només s’alimenta de l’agressió, la violència i la mort dels que pensen diferent.

Ara mateix, pobra, espanya només que es manté pel fanatisme feixista de la repressió.

Un rei astorat estret acovardit volia follar-se una reina en un monestir, que volia follar-se un poble sencer, una nació ocupada, “no volem ser!”, una colònia, però l’abat els va demanar el respecte sexual necessari per no torbar el silenci d’un espai clar i català. Però un rei mana més que no un predicador, déu del cel, per poc que la sotana no li arribe a terra o li tape les sandàlies d’estiu, qui fa les sandàlies d’un frare?, i les d’un abat? i les sàries d’un ruc?

Una reina fideuenca podenca plebeienca venia a follar-se un rei ronyós, barbós fideuós feixistós, entre lloses i parets d’una història natural acomplexada tan absurda, poblet a més d’un bon ciclista del regne de mallorca, era el cementeri on reposava el rei dels catalans, i dels valencians, caguenlou que els fallers fa molt que no suquen traca ni fan bunyols! El monjo observava, el guilopo, si ella encara duia allò entre les cuixes del claustre: i aquesta tomba, quina reina era?, que pregunta ella, una reina fideuenca podenca plebeienca, i se li escapa un xiulet de saliva que topa amb el nas del frarot, ara sí que m’has mort, ais malapenca, més decantat cap a l’error monumental d’acceptar aquesta burla o invasió del meu espai de culte i encara m’arruixes el mal de madrit: Na Violant va passar volant damunt un dron amb una estelada, a sota tot eren vinyes verdes lluny del mar: independència, va pensar el frare, ves si ets aficionada, tu… Però em comptes de dir-ho, el monjo, la llenga el traeix, se li va escapar una bufa, hòstia puta quina bufa!, en aquell silenci del ball de màscares, hagueren mort cent haques en un dir arre!

Al carrer, entre les vinyes, el bosc, el jardinet, els camps de cultius, un milió de mossos amb navalles, pistoles, porrots, bombes, metrallaores, ganivets i màquines de descarregar l’odi de la xapa, la medalla milagrosa: ves que l’uniforme imposa al cos humà quan vesteix de violador de drets humans. És el que haurem de convenir: siga la policia que siga, una majoria són un cos de violació de drets universals. Ah, i tant que caldrà fer net i enviar-los a cagar a la via, el 99.9% al carrer. Torqueu-vos amb allò que sabeu, violadors o mossos o falsos defensors de res. Feixistes amb legalitat per pegar fins a matar, els drets d’un jove, d’un home, d’un pensament! És que la policia fa falta! Per a què? (d’això un altre dia, paraula)

Esquivant els colps, les genollades, tanta força filosòfica o platoniana, les potades, l’agressió dels carnissers dits policies de mosso, una representació important del poble català, fart dels abusos borbònics, dels viatges de lladres, dels comptes a suïssa, de les matances d’elefants, de les inútils infantes, dels paradisos, de les seues follaes, robaes, i burlaes, i el pitjor, de creure’s la inviolabilitat al s. XXI, de tot plegat ha dit prou, prou de suportar la pitjor pandèmia de la història: espanya.

Enlloc del món no s’ha vist un estat violent, pedòfil, corrupte, lladre, trampós, trompeter i acordionista: els gal, els bàrcenes, els rajoy, els cotino (ahh, aquestes encara roben als valencians amb permís del beat mort), els ordinadors del bàrcenes, florentino, acesa, iberdrola, gas, lacaixa parlem amb els borbons per tenir-los consentits a suïssa, rato rato rato, aznar, els gal per gal, gonzalez, sanchez, el legionari marchena, pare i fill, iceta el monassillo, cajamar, bankia, les clavegueres, la destrossa de la sanitat, l’atac a l’escola, a les llengües, tota la branca podem contra la llengua, contra la llibertat dels pobles, marlaska, el psoe, els ordinadors del pp que no eren ni proves ni xufes ni allò que deia el suprem: deixeu que els xiquets s’acosten a mi, a tocar d’un jutge: l’església que tot ho posa sota sotana, el feixisme, la corrupció que no sabem, el clavegueram, els TGV, Renfe, el corredor mediterrani, el finançament valencià ha, i el rei que es follava els elefants amb pius de dos canons, el de cartagena, el de santander, el feijó, lerma, oh aquest encara viu, rita no, que ja cria malva, castelló cagalló, que encara envien l’extrema dreta a calar foc als ateneus, els aeroports fantasma, quin corredor mediterrani?, el instituto cervantes (quina prostitució), marsé, els gc que envien voluntaris a trencar cames, les terres robades a bétera a colps de pistola, de bandera, de carasseta de submissió…

Per cert, els folladors de poblet ja han acabat el nyigo-nyigo?, s’han fet el frare del temps, el viu, el mort, el tort, el monjo que no sap com posar-se la màscara, els mossos que continuen repartint violència sota les ordres del conseller Buch, gordillo el de la ràdio, el barça que pagava perquè insultaren els catalans, els del vi de Requena que són inútils rematats, el mercadonot… Oh, és com un viure feixistaaaaa, aquesta sí que és la pandèmia!

L’estat que és espanya només s’aguanta per la violència i l’amenaça militar, perquè els diners que salvaran espanya momentàniament, no salvaran valència ni els valencians. Us estranyaria que aquell estat de vividors i malparits, dels jutges, els villarejo, els borrell, els fiscals, el pp, el psoe, no puguen ordir un pla per eliminar-nos a colps de covid?

Un rei, una reina, la cua entre les cames, la figa quieta, tonen d’un viatge per les colònies amb la lliçó sabuda: com ens estima el poble, quan follem al monestir!

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

Avui, el llibreter i editor Rafa Arnal farà un recorregut històric d’aquest gran moviment anarquista i sindical que era la CNT, i també la FAI a petita escala.

Els principis dels grans moviments obrers, sindicals, polítics, animats per filòsofs i pensadors d’esperit elevat, eren una llum a l’horitzó, enmig dels abusos dels estats, els governs, l’església o els altres poders, sempre rancis i feixistots.

La lluita va fer milers de morts en els bandols obrers, sempre perseguits, castigats o assassinats a muntons, sota les ordres de tots els polítics dits de dreta o esquerra (eren els mateixos quan havien de matar una revolució o una queixa dels treballadors). Hom diria que aquells principis ideològics, la llibertat primer, la igualtat, la solidaritat, la coopereació, triomfarien amb facilitat, a poc que el món se n’adonés dels seus beneficis físics i espirituals. Que va! Aquells principis, moviments i ideologies, havien d’ésser guiats per homes, i ací començava a enrunar-se el castell, que sempre queia com les cartes en un munt esclafat a terra, pels homes mateix, també per homes ajudats de retors, militars, policies o encara coses pitjors, si n’hi havia aleshores res de pitjor.

Diu Rafa Arnal que, els anarquistes, sempre han defensat la llibertat com a qüestió principal. Potser que siga veritat, però el projecte mai no ha fet fortuna. O no ha fet prou fortuna com per gestionar un país sencer, malgrat que fóra petit, o que passara de mig milió d’afiliats cenetistes entre catalunya i valència. Per impedir-ho sempre hi havia la repressió: la dreta, l’esquerra, els socialistes, els comunistes, els espanyols, i l’església, que sempre era darrere dels colps i de la mort.

“Contra la llibertat” sempre ha fet més fortuna que qualsevol altre ideal, i els seguidors d’aqueixa conxorxa han tingut de cara les armes, els diners, els poders i la complicitat mundial. N’hi ha un  país anarquista enlloc, un de sol?, no?, vol dri això que l’ideal és un impossible, que només serveix per escriure als llibres, fer filosofia i explicar una pel·lícula. També hauríem de dir, en aquest descrèdit fusterià, que tampoc no n’hi ha cap país que siga lliure, perquè si ho ha volgut provar de ser, el món se li ha llançat a sobre a estomacar-lo.

El segle de les llibertats, el segle XX de tantes batalles i lluites obreres sembla que s’ha acabat sense el seu propòsit més honest: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Acabar amb les dictadures o els totalitarismes de qualsevol mena. Desterrar el racisme i desenvolupar les ciències i les arts de manera que el pensament siga elevat.

I ves que l’anarquisme, en general i sense la pretensió de posar-lo a caldo, ha coixejat de valencianisme o defensa de la llibertat dels pobles.

Al segle XXI què en queda de la lluita obrera?, Comissions? Ugetisme?, si el partit que conserva el nom obrer és una falange radicalment antiobrera i terrorista en el pitjor dels sentits d’aquells ideals del s. XIX, quan es va fundar. Com en aquelles pel·lícules que no aguanten el pas del temps, n’hi ha discursos que ara amaguen por, por que uns altres defensen ideals més elevats i honestos. Els independentistes, per exemple.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat Núm. 5. Conversa amb Rafa Arnal, una història de la CNT i els valencians. Dissabte 11 de juliol de 2020. 20.00

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

Els fiscals espanyols diuen que caldria tractament per als presos polítics. Ells pensen un tractament a la manera dels metges feixistes de l’alemanya nazi. Eliminats amb la injecció i avant. Tractament amb optalidons?, amb supositori?, amb anticossos contra la llibertat? Quina mena de tracatment pensaran els fiscals terroristes dels GAL i el 17A a Barcelona?

El president Puigdemont se’n queixa, a la primera dona d’Europa, però Merkel no diu res d’aquest calaveram feixista espanyol, en canvi d’esmentar-ne d’altres. Sap que ara deixarà uns crèdits altíssims a espanya i no vol enemistar qui li haurà de pagar els ous de la gallina. Espanya no té diners ni per al paper de fumar, i augmentarà els robatoris a catalans i valencians sense fer-se el monyo. Com han de pagar les follaes d’aquells exèrcits de funcionaris que viuen a madrit… Si heu vist la pel·lícula paràsits, que no em va agradar gaire…

Els fiscals espanyols són malalts mentals amb el poder de decidir a qui acusen, sense proves o amb falsificacions de cal sabater de la plaça, peguen sempre contra els demòcrates, sobretot si són catalans, o lliures o de pensament elevat. En canvi, que els reis d’espanya, pare, fill i esperit sant, roben i amunteguen, tenen comptes en paradisos, es prostituiexen amb dones sofisticades, no declaren a la hisenda les comissions, o es torquen el cul amb la pell i no el paper l’elefant, això, per als fiscals, no és motiu suficient de posar en cap tractament la borbonia. No.

Els fiscals de la calavera, i els jutges, i tota aquella caspa judicial espanyola ara tenen embolics amb menors?, no passa res, xa. Que han arribat a falsificar actes, acords, i fins i tot documents principals que valdrian l’expulsió d’un miler d’inútils? Ca, es giren en un altre cantó, peguen amb el dit contra el nas, aspiren l’aire blanc similar al talc i no en fan ni cas ni sexe segur.

El Regne de les calaveres va destapat, dels dels reis corruptes espanyols, que no poden amagar tota la merda que sura i xafen i esquitxa, als polítics amb tot de títols falsos, o comandaments policials que van trobar caixes i caixes de títols de màsters i graus que es van repartir a la valenta, aquest pa mi aquest pa tu, aquest tururú! Tan destapada corre la merda a espanya que el PSOE ha d’eixir cada dia a dir que no, que tenim un espill polit i transparent, i vinga de fer gros el forat, tan gros que els cap el xiulet la goma i el pot, pobres, no veieu que han d’amagar la merda dels altres i la d’ells!

I Podem, ai, podemos pobres, que de tant de callar i aguantar, els desgraciats, ghan de parar la mà, i ja pensen quin país serà més barat per obrir els seus comptes, que alguna cosa els caurà, si han de viure callats, amorrats dessota la taula com els gossos, que no saben quina mà llepar ni en quin morter els faran l’all-i-oli per trobar-los si tenen res al budell, amb una psa tan alta com els va eixint de tan furgar.

De l’església catòlica, aquella que matar el mestre anarquista Ferrer i Guàrdia o el poeta Federico, i calla els crims dels fiscals contra els presos, en parlarem demà. O despús-demà, que tampoc no sembla que tindran pressa per ordir un sermó diferent d’un estat feixista que aguanten amb tanta fe.

«Una pena. O una altra desorientació, com la dels mestres. Ara en el tocant dels llibres. Quina barra! Tant com ens costa de fer possible la lectura, d’ensenyar a llegir, de fer comprar els llibres, que ni regalant-los…»

Acabe de llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià vol afegir-se a la federació de llibres d’espanya (que només es preocupen d’espanya i la seua llengua), per reclamar un pacte d’estat en favor dels llibres i de la lectura. Amb Espanya? Un pacte pels llibres? Per la lectura? Com podem arribar a ser tan rucs! Aquells només que es miren el seu melic, la seua llengua, i el seu territori, que no és el nostre. Nosaltres som la colònia, el territori ocupat, i tan és així que fins i tot les lliberies estan ocupades pels seus llibres i la seua llengua. Només un tros, quan n’hi ha, és per als nostres llibres, de vegades fins i tot d’amagat. I nosaltres encara volem signar un pacte amb aquells colons que només si destinen les subvencions als seus llibres, a la seua llengua, al seu negociot, en canvi de matar la nostra i els nostres llibres.

Tan greu és l’ocupació colonial, que ocupa també la ment dels valencians, quan compren llibres, si en compren, exclusivament es espanyol. Fins ací ha fet ferida la invasió, i aquest tret nostre submís i vassall. Però els editors valencians es pensen que així són progrés, no ho sé, o compromesos, no ho sé, o reivindicadors de la lectura, no ho sé…

Una bufa, són! Sí, en canvi de la nostra adhesió, ells, els espanyols editors, llibreters, il·lustradors, publicistes, escriptors, llibreters, han fet res pels nostres llibres?, per la nostra llengua?, s’ha queixat quan els Jutges calavera del Suprem s’han acarnissat, una vegada més, contra la llengua dels valencians? Contra l’escola dels valencians? Contra els nostres llibres i els nostres drets? Han dit res aquells malparits de la FEDECALI?

Una bufa! (i ja és la segona). Ells passen de nosaltres i participen del robatori que espanya comet cada dia contra la nostra hisenda. Per subvencionar-los a ells. Mai als nostres. En canvi, els vassalls, els submisos, corren a llepar-los el cul i a demanar un pacte d’estat (!), per la lectura. Per quina lectura, sinyors? La que ens mantindrà presos, o muts, o espoliats, en canvi de fer-los la faena i després començar a fer la nostra faena! Que ells mai no veuen, mai de la vida. Ells només s’esperen que els jutges ens prohibesquen els llibres en valencià, o l’escola o els drets… I nosaltres, ves si som rucs, posant de lectures obligades autors de segona fila, només perquè són autors espanyols!

Ells, aquells, quan s’han preocupat mai de nosaltres? Quan?

A cagar a la via, els editors, la fedecali i aquest pacte corrupte contra els valencians, els llibres i la llengua!

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]