Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Sopars de cine i populars

0
Publicat el 28 de juny de 2019

L’Ateneu de Bétera ja ha començat el programa d’estiu, per no perdre l’horitzó ni el senderi d’una actualitat que no per vacacional ha de difuminar la identitat valenciana: faltava la punset d’assessora, mentre el finançament continua sota mínims, la TV3 prohibida, canvis en Àpunt estranys, i una llepada borbònica que fa córrer més misèria que forment.

Avui li peguem al cinema valencià, després que soparem a la fresca, i ja direm demà si el dia serà més benèvol. Tanquem el mes de juny però aviat encetàrem el juliol, un dels plats forts a l’Ateneu, sens dubte, amb la programació del Folk. Ja teniu reservada l’agenda?, no? Tenim els gins més barats de la comarca. Comproveu-ho!

Si sou de la pedra seca (1)

0
Publicat el 28 de juny de 2019

Si voleu presentar-vos a la X Trobada de Pedra Seca, els organitzadors informen que atenent diferents peticions i amb la finalitat d’enriquir la trobada, s’ha decidit ampliar el termini de presentació de propostes de comunicació i pòsters, fins al 14 de juliol. Per a poder participar en les comunicacions, hauran d’estar directament relacionades amb algun dels blocs temàtics:

-CONSTRUIR EN PEDRA SECA HUI. OFICI I ALTERNATIVES D’OCUPACIÓ. Experiències realitzades per a la recuperació de l’ofici, formació i eixides professionals de la tècnica de la pedra de seca. Noves construccions i restauració.

-GESTIÓ PATRIMONIAL DE LA PEDRA SECA. Experiències públiques i privades abans i després de la declaració de la Unesco.

-EL FUTUR DE LA PEDRA SECA. Posada en valor del patrimoni cultural: turisme, educació, medi ambient, agricultura…

-PEDRA SECA HERETADA. Estudis de patrimoni material i immaterial, conservació, eines innovadores…

Les propostes seran valorades pel Comité científic i a la fi de juliol es notificarà als interessats la seua resolució. Les comunicacions triades disposaran d’un temps màxim de 10 minuts a fi de ser presentades durant la X Trobada Pedra Seca. Segons el nombre de comunicacions acceptades es podrà modificar el temps d’exposició pública, circumstància de la qual s’informarà adequadament. Les comunicacions acceptades seran incloses en la publicació de les actes de la X Trobada Pedra Seca. Les comunicacions s’hauran d’enviar al correu comunicacions@trobadapedraseca.es amb l’assumpte “Comunicacions X Trobada Pedra Seca”. Podeu ampliar informació en www.trobadapedraseca.es

Si salveu vides no estudieu valencià

0
Publicat el 27 de juny de 2019

“Una consellera del govern valencià ho ha dit així, amb la boca plena, que abans que no estudiar valencià, n’hi ha la prioritat de salvar vides. Doncs, vinga, dona, ja que t’has lluït en filosofia, en llengües i en valors universals, ara ja pots pujar al cel, ràpida, i deixar-nos governar als valencians el País Valencià.”

Feta la metàfora, o el paral·lelisme, ja podem tocar terra i tornar a la realitat valenciana més crua: després de les eleccions municipals, espanyoles i regionals, continua governat-nos el #155, als valencians, entre més el psoe i tot de fiscals i jutges amics que, amb la llengua, no tenen dubtes ni secrets: amb la llengua espanyola, naturalment. Perquè l’espanyola és una llengua natural, divina si els cal, i necessària per salvar vides, encara que siguen vides que no ho mereixen, de ser salvades.

Per cert, sembla que el vaixell OPEN ARMS ha salpat d’un port d’Itàlia per salvar vides, contravenint les ordres del govern espanyol que li havia prohibit de salvar-ne: sí, el psoe del 155, els jutges i els fiscals, tots plegats, prohibeixen que el vaixell salve ningú més al Mediterrani. Potser que aquests mariners de l’OPEN han de saber massa valencià, si tenen prohibit de salvar vides, i també contravenen l’ordre donada per la consellera Gabriela Bravo, que diu que els funcionaris no han de saber de llengua, si no és l’espanyola, que de primer han de salvar vides, i després ja veurem.

Les llengües o la vida, sembla que deu pensar l’Honorable Gabriela, amb aquesta demagògia pròpia dels polítics pocapena: hom caldria que li preguntés què deu tenir a veure una cosa amb l’altra, saber valencià per a salvar vides, com si saber la llengua del país no fóra prioritari, ni important, ni estigués a l’alçada d’una circumstància, diguérem, de primera categoria: per exemple, quan un valencià arriba a l’Administració de justícia, o de salut, o d’hisenda, com és que se’l considera de segona, si ningú no l’atendrà amb la llengua que l’han parit, ensenyat o alimentat? Com és que els valencians que parlen valencià han de ser considerats de segona, si ningú d’aquestes administracions, per posar uns quants exemples inútils i d’inútils, no els atendrà mai en la llengua oficial dels valencians? Ah, que torna el tio Canya, amb aquests miserables de la política que no avancen ni es formen ni canvien… Mai, mai de la vida se m’ocorreria de dir, a cap valencià que parle valencià, que abans de saber espanyol caldria salvar vides. però ves, fóra el moment d’explicar-ho, no? Si el govern d’espanya prohibeix al vaixells OPEN ARMS de salvar vides, potser que ha arribat el moment de renunciar a espanya, no?

Xa, que sempre ens han de tocar a nosaltres (els valencians) tots els jocs de rucs i d’ases de la granja?

[continuarà d’ací una estona]

Trasllats de tres dies

0
Publicat el 25 de juny de 2019

Els presos són camí de Catalunya, en un viatge de tres dies. La frontera amb espanya (ara mateix la frontera només és mental) costa de passar, perquè el món espanyol és d’aqueixa manera: no sabeu quants dies van trigar a traslladar el cunyat del borbó a una presó a Suïssa?, setanta dies?, cent?, si és que és en presó, aquell homenic.

L’escarni fins i tot en els trasllats dels presos polítics, perquè els jutges pixen en cantoneres i escales contra la dignitat humana, és al punt de la constitució espanyola, allà on diu paper del wàter. D’una altra manera, si fóra una qüestió econòmica, en una empresa privada o ajustada a eficàcia, si no és que fas ús de la diligència de John Wayne, si trigues tres dies per anar de madrit-espanya a barcelona-catalunya és perquè fas turisme penitenciari, o perquè vols esbombar la feinada dels funcionaris, pobres, tan carregats com tindran els muscles de l’esforç. Sembla que els porten a muscles, com les andes del Cristo.

Podríem posar aquest problema matemàtic a l’escola, si no és que s’hagués acabat el curs: «Si el tren ràpid amb el qual els corruptes d’espanya made in florentino, es van embutxacar una milionada, triga tres hores en fer un trajecte d’un punt M_espanyol a un altre punt B-català, i en canvi de les tres hores, el trajecte es farà finalment en tres dies, respon:

—qui havia decidit que el tren calia espentar-lo?, o què caram ha passat a meitat de viatge perquè el temps s’hagués aturat a espanya dins el franquisme?, o què passa quan les vies ja no són paral·leles, sinó d’ample espanyol?, o quin és el preu que hauríem de pagar per una feina, si el temps a fer-la depén d’un alt funcionari espanyol com Inda o Villarejo?, o qui té més eficàcia en l’afer, els cosos de seguretat, en no baixar a repartir hòsties durant tres dies, o les mestres d’escola, que triguen lo manco sis anys en ensenyar a llegir els xiquets?

Per cert, aquesta nit on és l’acampada d’aquell atobusset?

 

Cap a Estrasburg (1)

0
Publicat el 24 de juny de 2019

DES DE SOLIDARITAT I REPÚBLICA – PAÍS VALENCIÀ VOLEM ADHERIR-NOS A LA MANIFESTACIÓ QUE CONVOCADA PEL CONSELL PER LA REPÚBLICA TINDRÀ LLOC EL PROPER 2 DE JULIOL A ESTRASBURG. PELS DRETS DELS PARLAMENTARIS ELECTES, PELS DRETS DE LA CIUTADANIA, PER LA LLIBERTAT DELS PRESOS I PRESES, ENCAUSATS I EXILIATS POLÍTICS, PERQUÈ L’AUTODETERMINACIÓ ÉS UN DRET.

SALUT, SOLIDARITAT I REPÚBLICA!!!!
València, 17 de juny de 2019.
Manel Rodríguez-Castelló, en nom de

Solidaritat amb Catalunya

en defensa de la democràcia
Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Nit de la llibertat a Bétera

0
Publicat el 22 de juny de 2019

Aquesta nit, l’Ateneu de Bétera celebrarà la festa especial del solstici d’estiu, per agrair als socis i al poble el suport i la col·laboració. Festota per reivindicar, per organitzar, per comprometre’ns, per continuar obrint via i camí per la identitat, la cultura i la reivindicació política i social.

Amb l’acord municipal de la dreta extrema a l’Ajuntament del poble, l’Ateneu és ara mateix l’últim far de llibertat, un col·lectiu que treballa sense excuses ni por. Potser per això mateix, per aquest coratge demostrat any rere any, s’ha escampat un boicot general, no només contra l’Ateneu, també contra els valors bàsics, els drets universals, contra la llibertat d’expressió, contra el respecte i la democràcia mateix. Si n’hi ha que, com Marchena, voldrien l’ONU tancada!

Anit vam ser al lliurament dels Premis Lila, de les dones progressistes de Bétera, un altre focus de llibertat incansable. Però no us penseu que n’hi ha gaires exemples més, al poble. Si voleu, una nova colla de joves, la colla jove de l’Ateneu, que organitza amb independència un programa propi, és també un llum lliure.

Avui farem la benvinguda amb un cava fresc, inaugurarem l’exposició “Consum Just”, i soparem a la fresca del solstici: després, els focs i la coca de Sant Joan, i el concert del filòsof “El gitano alegre”. Al final, encara un cant al Vol per festejar un any més un curs nou, un programa d’estiu que enceta un treball, un altre, que ajudarà a guanyar més espais de llibertat i de cultura.

Obert a tothom, esteu convidats si voleu venir.

 

Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer?

0
Publicat el 21 de juny de 2019

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Els jutges es caguen en l’ONU?

0
Publicat el 20 de juny de 2019

“Cagar-se damunt no és el mateix que cagar-se en, o cagar-se en el morts, per molt que del forat de tots els serengues del món ixen, si fa no fa, de cagallons a merda amb totes les seues textures!”

Els jutges espanyols han de pensar que l’ONU és una societat de colombaires o una colla tastaora d’orxata vegana, o una colla coetera o del bou embolat, perquè d’una altra manera, ho supose, espanya en faria cas, d’allò que diu recomana i dicta als estats amb greus mancances, en favor de la llibertat i de la democràcia. Per a aquests funcionaris megafranquistes (de jutges a la policia, de polítics a retirats de reis), l’ONU serà un comú on ells poden deixar els seus cagallons o flocs vestits de toqueta i maneguet de brodats blancs.

Amnistia Internacional, què voleu, no cal ni contar-ho! En un estat feixista, no us estranye que pensen que Amnistia els la bufa, ara i quan regnava l’Assassí, si són descamisats d’una democràcia inútil tan supèrflua com els Drets Universals. Una follia pitjor els pince l’ouera, a veure si tenen més ganes de venir a passar-nos la carta de les Nacions per la cara, fills de puta!

Regants de l’Horta?, caçadors?, pescadors de l’anguila a l’Albufera?, qui caram representa l’ONU, deuen pensar a Espanya, si ells són una unitat de destí en Lo Universal!

Després dels jutges espanyols, que ja són per damunt el govern d’espanya i la borbonella feixista, per damunt el poble, la democràcia i totes les sèries d’Spilberg o Georges Lucas,  han de venir les Corts, oooohhh, quins desgraciats!, quina barreja d’inútils havent-hi com n’hi ha tants jutges amb ganes de traure pit i decidir tu sí i tu no, tu lliure i tu a pagar, malparit valencià, o català o merda seca.

El govern espanyol es caga damunt, però també es caga en l’ONU, encara que indirectament, sabeu?, l’inútil de sanchez-castejon i la resta de bonyigues menistres en funcions, es caguen en l’ONU indirectament: per ells que els jutges ja van prou de diarrea… Ara, en Amnistia i en la figa ta tia, si els cal, el cagar és diferent. Amb aquests de la camisa sense botons ni traus i pèls en l’aire, s’hi atreveixen tots: fins i tot els fiscals, els advocats de l’estat, la policia, la gc, els bancs, el florentino, fins i tot les figues confitades, s’hi poden cagar, en Amnistia Internacional.

—Això per a què, malparits, per a què val tot això, si són uns tocacollons! Nosaltres, els espanyols (ací ixen el Borrell, l’Arrugues, la Collfí, i totes les albardaes, totes sense excepció), ací a espanya ho diem clar: -Nosaltres ja tenim el 155, que aplega tots els drets, tots, què volem donar, quan els volem donar i com els volem donar. El 155 és puturrú, és oli en un cresol, és la llet merengà, és iceta, colau, puig, valls, èvole, errejon, wayomin i tota la merda de progressistes i partits espanyols de podem a vox, tots sense excepció són 155, que és per damunt l’ONU i qualsevol nau galàctica.

—L’ONU?, es demana espanya, això què collons és? Si nosaltres som Flandes, Cuba, Guinea, i tenim reiots i puters per fer callar el món, si ens cal! Que l’ONU exigeix la llibertat dels presos polítics, però qui s’hauran pensat que són?

 

La mestra Carme Miquel i l’humanisme

0
Publicat el 19 de juny de 2019

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.

 

 

 

 

Batllessa Cristina, benvolguda…

0
Publicat el 18 de juny de 2019

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

Tornar a l’escola amb els grans mestres

0
Publicat el 17 de juny de 2019

“L’escola ens salvarà, de tants disgustos, xa!”

Hom diria que això, ara, no toca, perquè som a punt del final de curs. A gairebé unes hores de cloure una altra heroïcitat dels mestres i dels alumnes: acabar un curs escolar, un altre curs en favor del coneixement i de l’educació. Sobretot d’això últim, després d’uns dies grissots, tan foscos, contra la democràcia i la llibertat dels pobles. Demà ja explicaré què ha passat a Bétera, en aquell ple del castell. Demà, perquè avui us explicaré uns detalls de la vida d’uns mestres herois, Antoni Benaiges i Ferran Zurriaga.

Antoni Benaiges va fer de mestre en un poble petit de Burgos, a Bañuelos de Bureba, a espanya. Durant dos anys, de 1934 a 1936 va posar en pràctica les tècniques Freinet, i va tenir la gosadia d’un projecte encara més viu: ensenyar la mar als seus alumnes. De tot plegat, bastí una història de l’escola que fa l’escola tan gran: n’hi ha un documental i uns llibres, perquè investigueu com pot ser d’interessant l’escola i la vida d’uns quants mestres. Quan ja ho tenia tot enllestit, Antoni Benaiges, els recursos, l’autobús, el viatge, l’ànim dels alumnes…, el feixisme va torpedinar la democràcia i l’escola. El paral·lelisme amb els partits d’extrema dreta que volen atacar l’escola o la immersió ara mateix no sembla tan lluny d’aquella història. Antonio Benaiges va ser assassinat per ser mestre, amb vint-i-set anys. I d’això, ni el pp, ni c’s ni vox no han demanat disculpes, ni se  n’han retratat. Ni el Suprem, ni cap dels jutges espanyols. Perquè el franquisme és viu i aviciat, aleshores i ara.

El mestre valencià Ferran Zurriaga va ser convidat fa uns dies a llegir la ponència inaugural del congrés freinetista internacional, cinquanta anys després del primer que es va celebrar a Santander, el 1969. Aquest congrés es va fer a l’escola d’Antoni Benaiges, a Bañuelos, convertida ara en una sala museu de l’escola de la República. De la conferència del mestre Ferran, us deixe un tram final, per convidar-vos a rellegir l’escola contra el desànim i la desesperança.

«La pedagogia del mestre Freinet no és l’escola d’ahir. La nostra presència avui a l’escola del mestre Antonio Benaiges, és una afirmació pel seu futur. L’escola d’avui i del futur en què, el coneixement i la investigació en un ambient cooperatiu, són la base i la condició per al canvi escolar integral. I un actiu del Moviment Freinet és l’internacionalisme, representat en la Federació Internacional del Moviment de l’escola Moderna (FIEM). El principi fonamental de la pedagogia Freinet és el respecte a la identitat de cada cultura i de cada poble, sense oblidar de denunciar les pràctiques culturals discriminatòries. I seguim.

Hem tingut la sort de veure la transformació de la societat, de poder mantenir els principis pedagògics que encara són útils per a molts alumnes i companys. Poques d’aquelles tècniques Freinet són ara inaplicables. Lluny de ser obsoletes, són necessàries avui com ahir.

[…]

La cooperació és una paraula necessària en qualsevol treball. És l’esforç de cadascú de trobar-se en l’altre amb el repte de trobar-hi una resposta. El mestre Freinet ens ensenyà a aprendre del passat i pensar en el futur, amb coratge: podem fer-ho millor, amb el compromís de les llibertats socials i polítiques. El món té ara molts reptes, el món rural i el despoblament, el canvi climàtic, la invasió tecnològica, la insolidaritat entre països, la pobresa… Tot això demana coratge. Que s’hi pot aconseguir de manera senzilla. No cal fer d’herois. En aquesta història dels mestres n’hi ha molt de coratge. En diversos moments hem sigut febles, però si ens movem per una passió noble, i el nostre ofici l’és, se’n pot tenir de coratge, malgrat la nostra timidesa, i aconseguir la cooperació dels altres.»

Ferran Zurriaga i Agustí, Bañuelos de Bureba (Burgos), 1 de juny de 2019

 

El pp és corrupció, és “la” corrupció

0
Publicat el 15 de juny de 2019

El cas Erial, el cas Terra Mítica, el cas fórmula 1, el cas visita del Papa, el cas depuradora,
el cas Ong’s també conegut pel cas cooperació, el cas dels vestits de Camps i d’altres consellers, el cas accident del metro, el cas de les traductores, el cas contra la llibertat d’expressió amb el tancament de TV3, el cas conra Canal 9, el cas o casos Carlos Fabra, el cas Gürtel, el cas Fitur, el cas contra el corredor Mediterrani, el cas contra el finançament valencià, el cas Brugal, el cas Emarsa, el cas contra la llengua dels valencians, el cas contra el camp i, sobretot, el cas contra la Taronja valenciana, el cas Imersa, el cas dels bitllets de 500 euros, el cas Noos, , el cas Rita, el acs Camps, el cas Cartagenero, el cas dels ordinadors esborrats, el cas dels Paradisos fiscals, el cas dels finançaments il·legals, el cas dels comptes falsos presentats a Europa, el cas Bancaixa, el  cas CAM, el cas Banc de València, el cas dels borbons, el cas Urdangarin, el cas el Bigotes, el cas Juan Cotino, el cas Rafael Blasco, el cas Milagrosa, el cas Gerardo Camps, el cas Víctor Campos, el cas Camps, el cas Olivas, el cas Zaplana, el cas Vicente Rambla, el cas Ricardo, el cas del Ionqui, el cas Serafin, el cas Johnson, el cas Cartagena, el cas Flores, el cas Ramon-Llin, el cas Alícia de Miguel, el cas Rus, Alfonso Rus, el cas Barberà, el cas Ripoll, el cas Alperi, el cas Castedo, el cas Copa Amèrica, el cas de l’Aigua… I i tota la còrrua de casos no declarats, perdonats, prescrits, amagats…

L’estil de vida del pp era robar i lucrar-se. És robar i lucrar-se. Perquè, quants diners han tornat dels milers de milions furtats? Quants comptes en paradisos fiscals han sigut tancats i els diners lliurats als seus propietaris (els valencians)?

L’estil de política del pp ha sigut corrompre la política. Corrompre la democràcia, i sobretot, arruïnar els valencians. És la marca del pp en política. Corrompre.

I avui a Bétera, i en altres pobles de la comarca, i en altres pobles valencians, aquests liquidadors, representants del partit més delinqüent d’Europa, serà al capdamunt, vindrà de perdonavides a fer lliçons, a dir que governaran per a tothom, que ells són un model, un model cristià, honest, net i transparent de fer política. Searn, si ningú no ho atura o ho canvia,  als nostres ajuntaments al càrrec dels calaix i de les grans decisions, per vigilar que la nostra vida siga millor (!), més fàcil, més culta, més feliç, justament a partir d’avui. El PP, sinyors, veïns i veïnes de Bétera.

Em demane quin haurà sigut el tracte, l’acord, el pacte entre la sota el cavall i el rei,  perquè només quatre regidors del pp, entre més la futura batllessa, aconseguesquen el suport de dues urbanitzacions determinades? En canvi de quina cosa i a quin preu? Però no me’n sé fer una imatge apropiada, encara. Com és que ningú sense recel, o cobdícia, o desitjós d’usura i de privilegis particulars per damunt dels col·lectius d’un poble, és capaç de dipositar la confiança en un partit de lladres.  (segons els jutges, les hemeroteques, les proves, i la història dels valencians dels últims vint-i-cin anys.

[continuarà]

 

 

Un pacte contra Bétera?

0
Publicat el 14 de juny de 2019

Jo no m’ho acabe de creure, això que diuen que, a Bétera, un pacte entre les urbanitzacions, el pp i c’s farà batlle, batllessa, el partit més ranci d’Europa, el més criminal, el segon més corrupte del món. No m’ho crec perquè, fins a l’últim moment, l’home troba que la raó i l’honestedat són per damunt la parapsicologia. Però en política, ja ho sabeu els més espavilats de la classe, li val fins i tot la hipnosi, la seducció i l’intercanvi de cromos: si tu em fas això, jo et regalaré allò.
Segons que diuen alguns mitjans, les raons per al pacte que els tres protagonistes anuncien (Mas Camarena-TorreEnConill, PP i C’s) són la regeneració democràtica i el progrés. Xa, dieu-ho com vulgueu, però és kafkià pensar que el pp representarà el progrés. Si el forat econòmic que havia deixat a Bétera i els acords als quals ens va obligar durant anys, tenien de tot menys d’honestos i desinterès particular. Si va lligar de mans l’ajuntament amb contractes, deutes i coses d’explicar en horari no infantil, què els podrem dir: veniu a regirar, va!

És veritat que Compromís no té suficients suports per aconseguir una majoria suficient per governar, si els altres li giren la confiança, però l’equip de govern d’aquests quatre anys ha demostrat que Bétera podia ser un poble de primera, una de les petites ciutats valencianes amb un futur d’interés a curt termini. En només quatre anys.

Però, la dreta tornarà a tenir el suport necessari per governar, malgrat haver perdut el suport del poble vell —ha baixat en vots i en regidors— , i encara voldrà començar amb els tics i les manies velles: diu que vindrà per regenerar la democràcia: ha!! si els vam agafar regirant i furtant en les bústies de les cases, quina lliçó de democràcia ens voldran ensenyar! Serà això la regeneració, que no podrem fiar-nos ni de quina cosa hi ha o no n’hi ha a les bústies?

Ara, caldrà ser constructius, però contundents amb el fatxerio que ens governarà a partir d’ara, perquè tornaran els temps dels maletins, dels homes de la corbata, i els interessos d’empresaris, amb l’aparició de les comissions. És la política que ha fet sempre el pp, i els jutjats (malgrat la connivència) no han pogut ni amagar.

El deute, zero; el calaix, ple; tot de projectes aparaulats que podran ser l’enveja es pararan? O no? Si cal fer cas dels programes del pp i de c’s: contra l’educació, contra l’escola, contra la llengua, contra la cultura, contra el camp, contra la taronja, contra els joves… Això sí; en favor de les seues butxaques, i el retorn als temps del descontrol, els luxes, i la pèrdua dels valors democràtics. Els temps ens ho dirà.

Sobre el dol i la intel·ligència, supose que caldrà fer ús de la filosofia i d’aquella ampolla de sals Eno: pel que fa a la porga, deia Wittgenstein “sobre allò que no podem parlar, millor que callem.”

[continuarà]

Espanya és un cadàver democràtic

0
Publicat el 13 de juny de 2019

Passa un dia, un altre, un altre més, encara en passa un altre. Cada dia que passa, espanya cau, cau sense remei en el pou. A voluntat. Per voluntat pròpia cau fondo fondo, en un pou sense límit. A l’infern que cau, espanya. Per pura inèrcia. A consciència.

Què fa que hi caiga tan profundament? la seua història?, els jutges?, els militars?, la gc i el cartel parapsicològic a la porta de les casernes “todo por, todo por, todo”?, els polítics de dretes (el 155 sencer)?, fins i tot els polítics que es pensaven d’esquerra: podemos, més unides, els comuns, tots plegats la fan caure. Fondo fondo. En un pou de merda.

Qui vulga que s’ofegue, direu. N’hi ha que no volem ofegar-nos, de cap manera, ni sentir-nos arrossegats a la caiguda. Només perquè ens obliguen, ens fan caure, que és ben diferent. Per això hi ha la voluntat dels pobles, de cercar la llibertat i el dret a ser, malgrat unes institucions caduques, ràncies, casposes. Espanya no té una caspa particular. És una caspa particular, construïda a pols, des del clavegueram més profund, des de la repressió, la tortura, l’assassinat, que es van reproduir, arrossegats des de la dictadura franquista, dins els temps de la democràcia, quan espanya esbombava a bombo i plateret que ja era una democràcia. Fins i tot ací, els tics més greus, gravíssims, del terrorisme d’estat va omplir la seua pràctica de jorns antidemocràtics. Després s’escampava la pràctica del robatori, del perdó a la gran banca, protagonista de crims inconfessables, de pràctiques mafioses, d’una economia criminal, mentre el poble pagava, pagava els luxes de directius, d’executius d’unes polítiques bancàries de gansterisme de els quals hi participaven polítics, jutges, reis, alts funcionaris…

Qui vulga que s’ofegue, direu. Avui que un judici espanyol posa en escac la democràcia al món, els valors universals, mentre els uns i els altres, polítics de la innocent Ikea negocien batlles, batllesses, diputats, consellers, presidents de la generalitat, vicepresidents, l’espanya casposa jutja i culpabilitza la democràcia dels seus mals propis: l’arrogància, la poca professionalitat, la incapacitat, la merda de la muntanya, el descrèdit internacional, ambaixades que fan de puticlubs, besos i juraments a una bandera capaç dels pitjors crims contra poetes, professors, mestres i demòcrates, espanya cau, cau, ben fondo en un pou, fa anys que cau, setanta, cent anys, voluntàriament cau, i per tapar la caiguda, la merda del fons, n’hi ha que fan com si no passés res, no miren enlloc sinó a Ikea, tanquen els ulls, miren en un altre costat per no veure què passa, agranen l’enruna sota l’estora, el xipolleig de la merda franquista que sura i sura i sura. Sura per damunt la dignitat, la política i els principis. El franquisme sempre sura. A espanya.

Que cau, cau fondo. En la merda

Això és espanya, un estat en caiguda lliure en aquell pou, mentre ens roba, furta, viola o ens agredeix a través d’alts funcionaris còmplices, policia, gc, jutges, borbons, el rei… tot de criminals que es pensen bons com el pa, com el forment, com les taronges, aquests alts funcionaris, fiscals, advocats, capaços de tenir en escac homes i dones demòcrates, tancats dos anys, tres si els cal, capaços de tancar joves durant anys per una brega de bar amb xulos que fan de gc, en canvi de tapar la caiguda, el xipolleig, la xip-xop de la merda: ens roben, ens furten, ens tanquen amics, cantants, actors, polítics honestos, en canvi de continuar robant-nos… D’amagar què és espanya realment. El fondo. Ben fondo.

Qui vulga que s’ofegue, direu…

Espanya és un estat podrit, des de dins. Cent anys, dos-cents a tot estirar. Des de l’inici  cau irreperable, violada pels seus, des de dins, aqueixa violència interna irrefrenable, com un estat podrit. Sense remei.

Cau, cau fondo. Més fondo. Més encara.

Qui vulga que s’ofegue, direu.

[homenatge a Jordi Cuixart, Carme Forcadell i els altres presos del franquisme espanyol. Als advocats que han fet una feinada en favor de la llibertat i els drets humans. Homenatge als exiliats, als morts, als assassinats encara no reparats per espanya. A tothom que és perseguit per un estat irreparable, tan servilment antidemocràtic.]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La deixalleria del pp: una ruïna per als valencians!

0
Publicat el 11 de juny de 2019

El model de govern del pp que va triomfar fa uns anys, els valencians encara el paguem. El pagarem durant anys, el desficaci. Perquè d’aquella política, entre fracassos, mentides i obligacions econòmiques a llarg termini, els valencians ens escurarem la butxaca i la hisenda a trenta anys vista, ves si els negocis ruïnosos van deixar marca a València.
No ha estranyat ningú que, tot i ser amics íntims, els jutges hagueren de portar-los a declarar, per imputar-los i condemnar-los, del primer a l’últim: del militant de base als diversos presidents de la Generalitat valenciana, batlles, batllesses, regidors, vicepresidents, consellers, presidents de diputació… El rastre era tan gros, el robatori i el frau tan extraordinari, que pocs es van escapar de la desfeta. Fins i tot, es va comprovar que en diferents eleccions, el pp havia fet trampa. Directament, les campanyes eren un frau, un negociot, en canvi de guanyar a ser pocavergonyes.

Durant anys, la democràcia per al pp era un drap brut que es podia comprar i vendre, malbaratar. Fins a deixar-la per terra, una democràcia que havia costat tant. Un drap brut.

Tot plegat hauria de convertir el partit popular i els seus en una cosa passada, il·legal, que no hauria de tornar mai. Però ves que són ací, encara, vivets, sobretot perquè la justícia espanyola és amiga, ineficaç i molt militant del partit del qual parlem. Vaja, que ni és cega ni és imparcial, la justícia espanyola. I malgrat tanta delinqüència, els han perdonat la majoria del crims comesos. Amb aitals circumstàncies, encara tenen permís de presentar-se com a partit polític, malgrat que els han titulat com el partit més criminal d’Europa, i el segon més criminal del món. Poca broma, valencians. Del móóóón!

Pos damunt aquest historial, encara amb aquest calvari tendre i no cicatritzat, algunes candidatures del pp sobreviuran fins a dissabte i tindran la possibilitat de reeixir amb els pactes. Qui els farà encara suport, amb un cúmul de corrupció tan exagerat? Potser que partits xenòfobs, d’extrema dreta, o candidatures locals concretes, que trobaran que l’historial delinqüent dels últims vint anys no compta, o potser que per això encara compta, que el poden emblanquir si molt els convé, deixant passar el temps com qui passa un refredat.

Però en qüestions locals, el finançament és principal, i si n’hi ha cap responsable últim, del finançament penós dels valencians, entre més protagonistes hi ha el pp. El pp i les seues famílies, que es van enriquir il·legalment. El pp va ser incapaç de respectar els valencians en l’economia, en les infrastructures, en el corredor mediterrani, en la modernització del camp, en l’ajut real al comerç local o amb una aposta digna en favor de la universitat o la investigació. I als joves els va enviar directament a l’infern, cagant-se en el seu futur per anys i panys. El pp tot solet.

Voleu dir que Camarena-TorreEnConill no ho sap, tot això?, no sap qui podrà ajudar a millorar el finançament valencià i, de retop, el finançament a Bétera? No saben qui els ajudarà a repensar la relació poble i urbanitzacions, a posar les coses damunt la taula amb honestedat i visió de futur? Jo trobe que ho saben de sobres, què els interessa i qui els ajudarà, perquè ajudar-los serà ajudar també el poble.

Jo els faria diverses propostes, ara mateix, entre més convidaria el professor Josep Sorribes, l’home clau de l’urbanisme valencià, a orientar una trobada sobre l’urbanisme en el segle XXI, a repensar si som capaços d’enllestir un projecte d’interés i enriquidor per a Bétera i el seu terme gegantí.

A més… [continuarà]