Mestalla contra València?
Mestalla també era un equip de futbol. Quan jo era un xiquet, era el segon equip de futbol del València Club de Futbol. Per cert, i ja que sóc ací, la segona equipació de l’equip, enguany negre i taronja, m’ha agradat molt, malgrat el preu entre 70-90 euros. Dissabte a Mestalla, en jugar València i Barcelona, hi hagué una mostra d’autoodi de llibre. Una evidència del recel, l’enveja i l’angoixa que produeix allò que admirem, quan no sabem gestionar l’emoció que ens ho provoca. És veritat que un dels clubs, que sembla ric (!), poderós, satisfet de què representa (té una identitat pròpia que no solament no amaga, sinó que és capaç de lluir amb molt d’orgull) durant l’estiu havia passat per la botiga de l’altre i li havia comprat dos o tres samarretes dels jugadors més emblemàtics, amb el jugador incorporat a la pròpia samarreta. La compra, la comercialització, el negoci (el futbol és això sobretot), havia afavorit totes dues empreses (els clubs també són empreses). Supose que per això l’acord final, en el cas de les samarretes i els jugadors incorporats. Ja fa anys que passa, que l’un compra en casa de l’altre. Però enguany la ferida entrava més fonda, perquè el nostre cos, en general, va més magre.
Així que no l’era, de segur, un precedent que abonés la bona relació en una trobada d’aitals característiques. Els empresaris potser que sí, que estaven satisfets, però els afeccionats valencians han perdut dos o tres jugadors amb carisma, i de diners no és que no els toquen gaire, és que els preus de cada entrada valdrien per l’entrada d’un pis o d’un cotxe, o d’una matrícula universitària, si arriben a ser negociots o no, això del futbol, els clubs i la transacció de jugadors i entrades. Ep, que és un joc al cap i a la fi, però quin joc!
I un colp al camp, dissabte què provoca més agressió, més mala fel, més indigestió? Quin era el veritable blanc-diana on fer mal? Les mares dels altres? El país? La identitat? Els peus dels jugadors? El cap? Que ells puguen ser i nosaltres no? Que ells tinguen horitzó i nosaltres no? Que ells tinguen més futur que nosaltres, ara mateix? De finançament anem més o menys igual de malament. O de comunicació amb Europa, o de mala gestió dels ports i els aeroports, o del peatge de les autopistes, o de mitjans escassos per segons què, o d’atacs del govern d’espanya contra els nostres i els seus interessos… I potser el blanc, la diana, el nostre tumor terminal és un altre, en canvi preferim d’atacar Catalunya. Potser perquè Catalunya és el nostre referent i això no ho podem aguantar, inconscientment almenys, se’ns fa regiró, indigerible, indigest a l’estómac i a l’esperit. I cantem, i cantem, i cantem fills de puta, puta-catalunya, puta-catalunya, perquè això minva allò que ens bull i ens rosega al ventre, ens menja, ens dessagna: puta-catalunya, puta-catalunya… I aquest no viure, no tenir, no ser, encara ens desespera més quan veus a través d’internet (TV3 no és prohibida casualment) que ells, al seu camp, són feliços, ensenyen les banderes, reivindiquen la història, riuen… Pitjor encara, pitjor, somriuen. Els malparits somriuen d’uns anys ençà, pocs si voleu, però somriuen com mai no ho havien fet.
Mentre nosaltres ens hem d’aconformar a dir, a pensar baixet quan tornem a casa… puta-catalunya, puta-catalunya…