Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Històries de Bétera: descolonitzar-nos

0

“Aquest llibre, descolonitzar la ment, és el meu comiat a l’anglés, com a vehicle de les meues obres. D’ara endavant, escriuré sempre en Kikuiu i suahili.” NGUGI WA THIONG’O

 

Si no ho heu llegit, jo mateix vos ho recordaré: el funcionari gros Valentín Almansa, l’alt representant espanyol contra els llauradors valencians, es va burlar dels llauradors a Almassora, en dir-los que no visitaven prou els camps, que no hi posaven prou interés, que no s’esforçaven suficient. Aquelles paraules arribaven a l’auditori de Bétera via mòbil per la veu d’un dels llauradors valencians atònits, que ho llegia com un titular de premsa que, foteu-vos d’una nòria pegant voltes, durant anys aqueixa premsa també s’ha burlat del camp i dels llauradors fins que li ha rotat, entrenada a viure de la colònia de subvencions feixistes que atiaven l’odi cada dia.

Us pensareu que no passa, que la nostra ment és lliure i descolonitzada, però no és així. La ment és una cosa complexa i amb els valencians la complexitat i l’acomoplexitat es dispara: perquè els llauradors valencians, per agrair unes paraules tan delicades i càlides d’un funcionari espanyol, abandonen la llengua pròpia dels seus pares i comencen a parlar tots —vaig dir que hi hagué una sola excepció?— en la llengua que se’n burla, que ens ataca, que ens nega la feina i l’esforç que suposa mantenir el paisatge valencià net d’invasors. El camp és un dels paisatges principals que més ens estimem, així que ja podeu fotre’ns de la platja, de benidorm i de la mare que el va parir, aquell exabrupte edificacional tan marcià.

I afegiu que uns quants dels llauradors, que es creuen éssers elevats encara més que no uns altres, éssers més ferms, d’una mà de ferro, lluïen a la mascareta la mateixa bandera que, casualitats de la vida rural i militar, obliga els valencians a pagar més impostos a espanya, a rebre menys serveis i a acceptar que la casta borbònica puga gastar en pius i figues mil vegades més en una setmana que es gastarà aquell govern en la defensa del camp valencià a lo manco en cinc anys.

NGUGI ho diu d’aquesta manera: “de primer ens van robar les economies dels nostres països, despré ens van imposar la llengua d’ells, també ens van furtar els tresors  artístics (la dama d’elx seria un exemple valencià de robatori) per decorar les seues cases i museus, i finalment van obligar els nostres millors talents a fer ús exclusiu de la seua llengua i cultura, perquè consideraven provincià o de menor talla, la riquesa de les nostres pròpies llengües africanes.

No sigueu faves i no cerqueu cap similitud. És una escopinada, home, perquè la colonització ha funcionat sempre igual, a tot arreu i en tottemps. Els valencians i el nostre país encara és colònia esclava d’un estat que no ens ha estimat mai, si no és per robar-nos.

Si voleu baixem al terreny comercial, per exemple, i l’arrodonim amb un dels símbols preferits del terme, el taronger i la taronja, sens dubte, l’exemple del qual parlava. Almenys durant els últims cent anys la taronja representa també el nostre poble, més que no la vinya o el secà. Si bé n’hi ha que ara han plantat garroferes (pocs exemples), l’extensió del taronger fa anys que predomina i domina horitzó ací-enllà.

Encara n’hi ha que passen per Mercadona de Bétera a omplir els carros, per exemple, bo i sabent que els llauradors d’això no en trauen res: ni en trauen res altres empreses locals, ni comerços ni dependents: una altra cosa fóra acceptar que mercadona comencés una campanya a bétera que es comprometés  a quedar-se tota la taronja amb cotonet, tota sense excepció que siga bona de menjar, malgrat que puga tenir unes formes irregulars que podrien desorientar els asidus a aquell espai. Però mercadona no fa broma dels seus guanys generosos, i del llaurador valencià se’n riu com dels pecats del piu ho feia el nostresinyor. Per mercadona, abans espanya que valència, abans aquella marca que ser genuí, abans enfonsem el camp que ens deixem perdre un euro, un ral, un quinzet. Hom diria si té res a veure anar a comprar a segons quines botigotes amb la colonització de la ment: i és que la ment, ho havíem dit, serà una de les coses més complexes de l’esser.

Però, per descolonitzar-nos, què podrien fer els veïns de Bétera, si no volen anar a mercadona?

 

 

 

Històries de Bétera: el Delottococcus

0

L’ajuntament de Bétera va convocar tots els llauradors empadronats, lliures o no, a una reunió informativa sobre el cotonet de les Valls o cotonet de Sud-Àfrica o Delottococcus aberiae. Convocats a la casa de la cultura o palauet, que l’espai era més gran, més fresc i més elevat. Hi assisteixen uns quants joves, que el camp encara té futur, o sembla que volen veure-li la cara, almenys des del mòbil, o de dalt d’un tractor digital, que ja n’hi ha que els guien sols, o bé en les rutes maldites del colesterol, que la gent camina i camina i camina, sense fre ni límit, pel terme i l’arrabal. Però una majoria són llauradors grans.

A l’escenari hi ha una taula de quatre. La batlle presenta i explica que, a partir d’ara, cada dimecres els llauradors tindran assessorament sobre el camp, que el seu partit vol defensar l’ofici més vell, potser perquè és qui encara mou una economia important al terme, directament i indirecta. No diu si l’assessorament anirà combinat amb el desastre dels camins que ens porten als camps, perquè l’abandonament és de ruïna. Les altres tres ànimes de la taula, l’un és tècnic a Borriana, l’altre un representant dels Petits llauradors, a Pedralba, i la tercera representa la part de la conselleria i la sanitat vegetal. El resum és que tenim cotonet, sobretot lingüístic, perquè tothom a partir d’ara xarrarà castellà, i obligarà els mateixos llauradors que intervindran, excepte un dels joves que no afluixa, a canviar de llengua en canvi de creure’s que seran atesos millor.

Sí, passa de dues hores i mitja de reunió, i entre tots tres xarraires coincidim: no és no, que no tenim remeis eficaços contra aquesta pandèmia del camp, perquè Europa ha prohibit l’únic producte que li plantava cara, el metil clorpirifos, que arribava a salvar el 95% de la collita. Però ai, europa diu que el producte és barat, molt barat, i que haureu de passar per la BAYER, que té la patent d’un dels productes principals contrra el cotonet. No voldreu saber-ne el preu?

Però què diuen i afirmen els tècnics?, que els productes no fan res, ni dos ni tres polvoritzades, en tot cas fan riure, malgrat que buiden les butxaques dels llauradors, i només en algun cas han sigut capaços de reduir les larves, les nimfes i els mascles en un 18%… Vaja, que cap comerç no voldrà aquella collita i espereu-vos almenys quatre anys a veure si canvien les coses.

L’un conta que n’hi ha que han decidit canviar de varietat: després de la inversió inicial, trigaran cinc anys a tenir una collita bàsica. El temsp que preveuen que la catàstrofe serà grossa.

L’home de Borriana ens passa un vídeo on apareixen set tècnics que sí que parlen la llengua del poble, la dels valencians, i denuncien la inanició de l’administració, perquè el cotonet ja fa més de deu anys que és en aquest país, i amb la prohibicó dels productes que li plantaven cara, sense un recanvi ni cap proposta, ens han fotut el cap pel cul.

Europa i els espanyols (aquests ens foten per tot).

La tecnica de la generalitat, en un castellà lent i espaterrant, s’allarga més del compte pèr allò que havia de dir, i l’interés només puja en passar la paraula al públic. Vaja que tota la xerrada de la dona sanitat vegetal només és sobre l’11% o el 18% de la collita, la resta la podeu enviar al fem. Sort que del públic parlaran pocs llauradors, que van comentant entre dents i de baix en baix, que som en mans d’inútils i tornarem a pagar els plats trencats. La primera de les preguntes s’encamina a demanar responsabilitats polítiques: qui eren els encarregats de vigilar controlar i aturar l’entrada de la pandèmia al país valencià? On són els inspectors del camp?, els funcionaris?, els directors generals? els tècnics de la conselleria que cobren per vetllar per la seguretat i la seua butxaca?, i d’aquell menisteri d’incapaços panxacontents? I qui són qui entraven les taronges de Sud-Àfrica?

No n’hi ha resposta, o bé la taula fa unes cares que ja s’entén què volen dir. Som a mans d’incapacitats, la diagnosi no calia venir a cercar-la durant tres hores, que no calia.

La segona intervenció del públic no és menys crítica: assegura que els polítics que tenim són pocavergonyes, que no defensen el camp, ni ho pensen fer. No hi confiem gens, en cap dels polítics. Ací intervé de nou la batlle, per dir que no tots els polítics són iguals, i per això ella ha organitzat aquesta taula i aquesta sessió informativa: no generalitzem que una mostra per l’interés del camp és ací (!)

Ací és on caldria afegir que justament espanya acabava de decidir augmentar el pressupost militar de tancs i bombes en 10.000 milions. Us imagineu tota aquesta dinerada destinada al camp una sola vegada, unaaaaa! En canvi, ai, per al camp valencià, amb allò de l’infrafinançament i tot el que ens roba espanya (això ningú ho va dir en veu alta), ja podem esperar-nos de braços creuats, o esmorzant a la cooperativa.

Una veu demana el micro per parlar i informa que a través del mòbil un titular d’un diari feixista avisa que el director general espanyol de sanitat vegetal acusa els llauradors d’anar poc al camp i de queixar-se en excés. Diu el diari, segons que llig aquest llaurador a través del mòbil, que aquell ve a dir si fa no fa que la culpa o la responsabilitat és dels llauradors que no saben fer la feina.

L’article fa referència a uan reunió de despús-ahir a Almassora, d’unes quantes organitzacions agràries amb Valentin Almansa, un funcionari gros espanyol , que fa més de trenta anys que xupla del pot ministerial. L’home sembla que va anunciar que els valencians no havien de queixar-se, si el seu ministeri havia destinat sis milions d’euros a salvar-nos de les pandèmies del camp. Ningún no va comparar aquesta quantitat amb el que gastava el borbó vell amb putes (amb sis milions no passava la setmana), i com que no en tenia prou, el borbó era capaç de regalar-ne seixanta d’un colp si li passava pels ous, ves si ens en robaria, sobretot als valencians que cada any eixim escaldats per la fiscalitat que ens aplica espanya.

L’home de Pedralba (ja heu visitat quines transformacions han fet en aquell terme?) va demanar de parlar per dir-nos que ell havia estat a la reunió d’Almassora, que la premsa trau titulars per fer-nos passar la runa, que és veritat que el director espanyol va dir coses que no li van agradar gens, però que es posava a la nostra disposició per ajudar-nos en el que pogués. Però home!, el que pogués, després de deu anys de pandèmia i encara no saben què fer? Ni com? I encara són al menisteri, o potser hi són per això, per inútils i refillets.

Faran una peralta a espanya, que és una merda així d’alta, i després ens diran que no estalviem prou, els llauradors valencians, que no treballem prou, que no visitem prou els camps, que ens passem mig matí esmorzant a ca les Paleretes, a la Pujaeta o fins i tot en bars de menor pedigrí democràtic (!). A Bétera n’hi ha bars declaradament feixistes.

Fieu-vos-en de com ens ajudarà espanya, llauradors, i després demaneu al conseller Soler quants diners es destinaran al camp per salvar-nos les collites, en canvi de viure de criats anys i panys, però pagant més i més, perquè els espanyols de madrit o extremadura, i uns quants de valència, es llepen els dits i se’n riguen del cotonet i de la mare que el va parir.

Gairebé tres hores després, massa llarg i massa diagnosi que ja sabíem, tornen cap a casa els llauradors, satisfets perquè allà s’estava fresquet, i almenys s’han estalviat la cerveseta del bar i els cacaus.

 

Històries de Bétera: la Cylindropuntia

1

A Pinela, el Pla Pinela és una partida del terme de Bétera, m’he trobat un cotxe oficial amb el rètol de la generalitat, un pik-up blanc i lluent del qual baixen quatre o cinc joves (ara no ho podria assegurar, malgrat que em decantaria perquè n’eren cinc) joves disfressats  i amb motxilla matabi (perill) contra una plaga invasora de plantes, o d’insectes, o de llengües.  En tornar a Pinela, després que he deixat la desbrossadora a ca Dolç (s’ha espatllat el gatell del gasoil), els cinc disfressats amb granotes blanques, màscares, guants i botes de cuir, pugen al cotxe i em segueixen (!). M’ature en un camp de satsumes, perquè vull amuntegar la llenya aclarida perquè el tractor faça menys feina que la brigada municipal dels camins del terme, que no poden ser més intransitats, difícils i malparits. Ves com els cuida l’ajuntament i la seua regidoria del camp.

Els cinc antipandèmia baixen també de la pik-up, que han aturat a uns trenta metres d’on jo em dispose a traure la forca i començar a repartir llenya. Abans els demane que faran, què és que volen matar. Algú m’avisa que si veig unes plantes punxoses allà, enllà, justament a tocar del camp on sóc. I tant, que els hauria d’haver dit, n’hi ha dins el meu camp mateix. Però no dic res, perquè apenes si observe que la jove, dins la colla n’hi ha una dona, diu ben fort el nom científic: cylindropuntia. Venim a matar-la!

Ahhhhh, la cylindropuntia! la cylindropuntia!, sembla aquella pel·lícula antiga de la marabunta, la marabunta!

Oh, però no s’exclame, jove, quina sort que tinc!, i com ho fareu, com la matareu, aqueixa planta, aquest cactus invasor? I ells, amb glifosat! Amb glifosat?, els dic, jo ho he provat però no he pogut. I ells em responen que perquè no he fet una concentració prou alta, el triple de la normal per a les altres herbes. Expliquen ràpidament que tenen marcada aquesta zona com a molt invaïda, que fa temps que la tracten, i que ara tornen a fer-ne una passada d’herbicida per controlar que no s’extenga pel terme.

Jo continue ferm, amb la llengua, perquè sóc de l’escola de Carme Junyent, un alumne aplicat, i em crec que diu el seu llibre, que el català depèn de mi (el valencià és el català més bell, que deia Valor), així que no afluixe gens, gens ni miqueta. Però cap dels cinc epidemiòlegs de la pik-up, no afluixa tampoc, cap no parla ni s’ha expressat ni una sola vegada en valencià. Sembla que és una marca de la generalitat, o de l’empresa pública Vaersa, que ningú que contractem no parle valencià, com un objectiu.

Potser que aquests cinc siguen biòlegs, o botànics, o no ho sé, perquè no els ho he preguntat. la propera vegada que me’ls trobe promet que faré perquè la conversa siga més fluïda i rica en les seues vides: d’on sou?, d’on veniu?, què feien els vostres pares, mentre estudiàveu?, coses així per l’estil… Supose que són gent preocupada pel medi ambient, i pel paisatge valencià, si es dediquen a matar plantes invasores, en concret aquest cactus americà d’Amèrica, la cylindropuntia. D’aixo Carme Junyent em diu preocupar-se per la biodiversitat lingüística, no només per la de la vida de les plantes, si són autòctones. Si l’ecologia i el feminisme han avançat tant, com és que la diversitat lingüística no ho pot fer igualment, es demana la professora experta en llengües amenaçades.

Tots aquest joves van haver de passar, segons l’edat que els pose, per l’ensenyament en valencià o del valencià, però no en fan ús. Gens d’ús de la llengua; perquè en sabem més de llengua, avui, però l’ús ha perdut força i intensitat. Només cal veure que cap dels cinc, o potser que n’eren quatre, no en feia ús de la llengua del poble, de Bétera vull dir.

No m’he volgut posar amb els joves, malgrat que carme diu que la responsabilitat és nostra. Fer que la llengua tinga futur depén de nosaltres, que no ens ho resoldrà ningú. Aquests joves, per exemple, quatre o cinc, han acabat aquella comanda contra els cactus en mitja hora, mentre jo feinejava al seu costat. L’altra hora han estat damunt la pik-up, ara puge ara baixe, ara xarre, ara mire el mòbil, sense pegar més brot que perdre el temps. Supose que esperaven l’hora d’acabar. Pobres, feia calor, molta calor, i no era qüestió de cercar més Cylindropunties que matar amb el glifosat.

Jo d’això, del seu temps, i allò que els pagaran per aquella feina, no n’he de fer res. Cadascú la seua consciència, però per la llengua, ai, per això em trobe i em desvisc.

A aquest pas, em demane si els joves, amb aquesta dedicació tan responsable a la feina, la de no parlar la llengua, supose que acabaran abans amb el valencià que no amb la Cylindropuntia, perquè cada colp menys sembla que en parlem, que en fem ús de la llengua, i això s’assembla ja amb una llengua cactus, en procés d’extinció. El valencià, pobre quin cactus!

Però ves si algú els expliqués als joves, disfressats contra una plaga pandèmia, si justament la invasora era la llengua que ells usaven amb tanta voluntat com inconsciència: la biodiversitat va per espècies, i la de les llengües no era el seu envit.

 

 

L’odi espanyol a les llengües

0

Els espanyols odien les llengües, qualsevol llengua que no és la seua. Són monolingües de voluntat i qualsevol intent per aprendre’n, o saber més llengües, ho consideren una amenaça, a l’espanyol i a la bandera, aquella que penja de les casernes, de l’espillet del cotxe o del canell inviolable de tants adeptes militants a lluir el neofeixisme totes les hores dels seus dies de privilegi.

No sabem, o sembla que no ho volem saber, com és que el sistema espanyol és dels pitjors per ensenyar llengües. I ves que amb tant de temps que la diagnosi és feta, tenien temps a rectificar i a posar remei. Impossible. Si ho porten a l’adn, no saber, no aprendre, en canvi de brandar sempre el pinyol, que només que xiula múscul, una metàfora de l’amenaça i la violència.

El rebuig a les llengües és directament proporcional al sentir democràtic. El coneixement, o la lectura, són un indicador de la salut democràtica d’un país. Directament proporcional a l’elevat esperit franquista, el tou contra les llengües no s’escapa de defugir qualsevol llengua enllà del pirineu i, alhora, provar d’anul·lar, aniquilar i insultar les llengües dins el territori que espanya encara domina per les armes i la policia.

La violència d’espanya contra el coneixement és una marca. Contra les llengües els cap tot, la ignorància, la mala fel, la mala llet, fins i tot la corrupció: lleis, normes, reglaments, jutges, partits, borbons, casernes, militars, església (digueu-li oficial), mitjans… Cada dia n’hi ha agressions lingüistes, sense excepció, de qualsevol d’aquestes bandes criminals tan organitzades com espanyoles.

El bombardeig és diari i il·limitat.  No ho poden evitar. El rebuig a les llengües, ho és al coneixement i ho és a la modernitat. No cal dir que ho és també als drets humans, a la llibertat, fins i tot a l’honestedat i a l’humanisme.

I què fa ara el jovent valencià? (afegiu si voleu el jovent català o illenc), s’ha deixat arrossegar per aquest corrent neofeixista, que pobres, veuen una moda, apuntar-se als moviments contra: ara segons que bufa, contra els drets humans, o les llibertats, o el coneixement, o les llengües… No es pica gens de passar-se a la llengua que representa aquell franquisme caspós, pudent i conservador, que va ser capaç de matar mestres, poetes i músics, entre més treballadors, homes i dones, només perquè tenien l’esperit de la llibertat i el van manifestar a penes cinc anys de la seua vida.

Durant el segle XXI, si la cosa no es gira del revés, una majoria dels adolescents acrítics s’han apuntat al pitjor dels envits possibles: deixar-se portar pel vent que bufa i bufa i bufa a través de mitjans que els guien i menys els pega de cara. Als patis de l’escola, dels instituts, als carrers, a la ciutat però també als pobles, entre les colles, la violència invisible s’ha fet present. La renúncia a l’ùs de la llengua és una amença més dura, intensa i perillosa que la idiotesa verbal dels polítics espanyols de torn, que no farien la “o” amb un canut.

N’hi ha experts que fa anys que van encendre el llum d’alarma: malgrat els esforços per la recuperació, els nostres avenços no poden competir contra els avenços “naturals”, per exemple dels jocs electrònics digitals o contra plataformes neflix, disnesy o de TVs: com més va més perdem?, som del perdre?, sembla que volem perdre?…

Diu Carme Junyent que l’ús depén de nosaltres. Jo trobe que ja no, que això, dissortadament, ja no depén de nosaltres. Perquè la militància a ultrança és difícl de manetnir, si nop és que som tots com l’Arcadi OLiveres, fins a la mort, o és difícil de mantenir, si l’esperit es desimfla amb l’edat o amb el conformisme del jubileu. Sobretot perquè n’hi ha enemics a casa, n’hi ha que es jubilen abans de casar-se, com n’hi ha que paguen (amb els nostres diners) perquè perdem fins i tot les orelles.

I si n’hi ha res que no canvia, que es manté, que dura i dura i dura, és el seu odi a les llengües. Sobretot a la nostra. D’una altra manera, no faria tants anys que mantenen prohibides les televisions dels països catalans, dins el propi territori nostre. Ni s’hagés consentit, en democràcia, si n’hi ha hagués democràcia de veritat, un rètol a les casernes dels pobles que digués qualsevol cosa per la pàtria, la seua. Qualsevol. N’hi haurà bestiesa més grossa, si no és per l’odi. Per recordar-nos que aquell odi roman, sempre hi és, vigilant-nos!

 

Avui l’editorial a Vilaweb, també parla de llengües

 

Mare, avui teatre a l’Ateneu

0

El simulat desconfinament general ha obert l’Ateneu a l’activisme. Anit, cinema; avui teatre. A partir de tres quarts de deu la companyia Zorongo teatre oferirà de nou l’obra “Mamààà”, direcció de Dídac Moreno. Zorongo és una companyia de teatre amater independent dins l’Ateneu amb diversos reconeixements i distincions en festivals d’arreu de la península. L’última de les produccions, sobre el poeta Miguel Hernandez, ha rebut diverses consideracions i premis. Aquesta és sens dubte una de les vies més actives de l’Ateneu, i durant l’any estrena diverses produccions, de vegades amb textos d’autors valencians, de vegades adaptacions d’autors estrangers. Enmig de la pandèmia, el teatre ha mantingut viu l’esperit de l’ateneu, sense defallir ni arrugar-se.

En un país petit, el camí del teatre sembla el desert, com va dir fa anys i panys l’actor Pep Ricart. Malgrat que tenim grans actors, i malgrat tants esforços per resistir. Si hom vol fer teatre en català, o cinema en català, o literatura en català, el viure és de refugiats de la cultura. Sense faltar el respecte als refugiats de veritat, que encara pateixen més directament la vida antidemocràtica d’europa i les seues zones d’influència. A anys llum de la normalitat, vivim un país prim, escanyolit, de pura resistència. Però com deia anit Arcadi Oliveres, mai mai mai és tan fosc com abans de sortir el sol. No defallim, doncs.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Reconeixement a l’Activisme: Arcadi Oliveres

0

“Viure és prendre partit, en totes les causes que considere justes!”, segons que diu en l’entrevista que li va fer Vilaweb en febrer, uns mesos abans de morir-se de càncer. Activisme i desobediència civil, davant tant de criminal que ens governa: de tants falsos demòcrates com han passat per tots els governs espanyols, per tantes empreses delinqüents com decideixen la nostra vida de dissort.

“La desobediència ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica.”

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, llegirem uns quants textos d’Arcadi i veurem un documental sobre l’activisme, el compromís, la fermesa i la solidaritat d’un home íntegre, fins i tot en la manera de morir-se: es va acomiadar públicament, contra els tabús i les misèries.

Desobediència i combat: “la major part de les lleis són fetes per aquells que volen privilegiar-se’n i anar en contra dels altres.” Quanta raó, solament de fer un tomb per allò què passa a espanya, amb els governs de torn, del psoe i del pp, dels borbons i els botifarrons. Però, sobre els papers dels joves, mireu que diu l’Arcadi en la mateixa entrevista:

“Els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.”

Ara, quants d’aquests joves són capaços de portar una vida de combat, d’inconformisme, de resposta a la violència contínua que exercexien contra ells els governs, el sistema, les empreses…

Ací podeu llegir l’entrevista a Vilaweb

[continuarà]

22.30h ATENEU DE BÉTERA, reconeixment a Arcadi Oliveres.

 

El concert Borja&Mireia (3)

0

L’agost sempre és un punt i final. Més marcat que no el cap d’any, més límit mental dins el calendari, perquè és la mesura entre les vacances i el retorn a la rutina, el principi de totes les fantasies que hom imagina abans de començar l’aturada laboral, si és que n’hi ha, que tens o conserves feina encara. És el principi i el final de les vacances, l’agost, dels somnis, final dels horitzons d’il·lusió que ens havíem fet uns mesos enrere: quan faré vacances faré, i faré i faré…, llegiré aqueix llibre tan gros, aquest munt, un horitzó tan curt com és la rutina i un altre any al calaix, al cabàs o a l’aigüera.

—Quan la llum besava els cossos joves… 

si vam soterrar la joventut, i ara per sempre anem perduts…

L’agost fins i tot és la mesura de la vellesa, que s’apropa o s’allunya segons que passen els dies. Aquella calor davant les persianes, el siroll de xixarres i el desert dels carrers en aquelles hores d’infern.

En aquest repàs personal i arbitrari al disc de borja i mireia, quan arribes a la cançó Conte de Nova York, de The Pogue, et pots perdre tota la vesprada, entre festes i angoixes, o lectures, fins i tot cercant el conte de Nadal de Dickens: entre les versions esbojarrades de la cançó, aquesta em va semblar una proposta festiva a la plaça, a la manera que feien els Txarango en la plaça Sant Felip Neri a Barcelona que aplegava una gentada a cantar i a gaudir quan érem a tocar de la llibertat. Aquesta versió també és divertida. La versió Borja&Mireia paga en els insults a la castellana, ací haurien de repassar aquell article de Jordi Badia, l’art de dir-se els mil penjaments, fins i tot en això errem, però tot ho podrem adobar, si ho cantem bé. Si hom si posa. Abans també caldria escriure-ho bé i també caldria corregir-ho.

Mentre escolte algunes de les cançons, m’arriba que farem salat, de nou, fins el setze d’agost, a la una tothom a casa, toc de casa, serà un agost on el punt i final no arribarà per la pandèmia, que encara recularem per entrar l’haca al corral. Ai ai ai… Si baixes a l’horta, no és gaire difícil de veure haques i carros amb vela.

Per cert, encara no havia contat que, durant el concert de divendres en directe a Bétera, Mireia i Borja van tornar als rucs les albardes, a la manera dels variatés de fira, amb unes quantes cançons de rafaela, aquella italiana que diuen que si era comunista: van cantar-la amb perruques de palla, i una festa que feia aturar la gent que venia de pas, per la plaça. Els homes, a dins d’aquell cau, no sé com empomarien ara l’envit, truque!, com?, truque! A mi l’eixida em va divertir, i malgrat que n’hi haguè que la van trobar “excessivament informal” afegia una festa i una llicència que els dos de l’escenari s’havien guanyat de sobres.  Resistència…

—Ara llegiria uns versets d’Akhmàtova… “Cap cel estrany no em donava aixopluc”

 

[continuarà]

 

 

 

L’Ateneu de Bétera fa balanç i tira endavant!

0

“Què tira més, un pèl de figa o una maroma d’espart?”

Núria, secretària de l’Ateneu de Bétera, llig l’acta del curs 2019, i sembla realment una altra època, de tanta activitat i presència física. Ara que passarem a parlar de la realitat actual, la cosa es girarà com un mitjó, perquè la pandèmia també ens ha agafat nadant d’esqueneta. Un any i mig difícil, que ens ha ofegat pels dos cantons: l’econòmic i el desert d’activitat. El lloguer de la seu de l’Ateneu és un greuge, si no tenim activitat viva i en directe, que és el que fa bollir l’ànima. I la cassola al forn.

Un any de col·laboració amb Acció Cultural, una relació estreta en favor d’objectius comuns: si només tenim un país.

Marta farà repàs del programa de 2020, a tota l’activitat feta fins que no vam haver de tancar per la pandèmia. Sorprenent que, fins al moment de girar la clau per obligació, la quantitat i la qualitat d’activitat, si fa no fa, era similar a la d’altres anys naturals.

Paco explica l’economia i l’actualitat de la caixa. Altes i baixes de socis, interessos, obligacions, despeses, lloguer… Encara soparem avui. I una quants dies més. Roser que ara farà de tresorera, presenta un Pla didàctic de l’economia de l’ateneu perquè tothom sàpia quan costa obrir l’ateneu cada mes, o cada dia: els comptes de l’ateneu en un any de pandèmia. Al voltant de 950 euros mensuals obrir. Poseu-ne mil redons. Si obrim dos tres dies a la setmana, això faria una despesa per dia d’obertura de cent euros aproximadament, així que caldrà espavilar-nos per continuar oferint aital nivell d’activitat i de combat. Perquè amb la quota dels socis, ara per ara, no sobrevivim, però ves si ajuda. Parlant dels socis, en som uns 120, aproximadament, dels quals n’hi ha unes vuitanta quotes de quantitats diverses. Una quota mínima individual correspon a 12 euros trimestrals, uns cinquanta euros anuals. Un regal, per tant com ofereix l’ateneu, de formació gratuïta, concerts, exposicions, biblioteca, xerrades, presentacions, teatre, club de lectura, recitals, i en passar l’estiu noves activitats que conviden a més envits a curt termini. Ara, en ternim un de nou, d’envit per no haver de patir, fer socis nous, que cada soci en convide un altre, a participar de la vida cultural, de l’associacionisme, i del suport i l’ajut necessari per continuar fent ateneu cultural, cívic i lliure. Fem país que deia Estellés, qui vulga que s’apunte a fer caragols, nosaltres fem país.

En el discurs de la presidenta, Rosa Sandiego va animar l’ateneu a continuar treballant en favor d’0bjectius tan polits, però també va parlar sense embuts: massa vegades els organitzadors d’actes concrets es troben sols, desemparats, davant la feina: si us penseu que organitzar un concert, una fira, o qualsevol activitat és venir i seure aquella nit, us equivoqueu: permisos, viatges a l’ajuntament, ara sí i ara no, escenaris, neteges, cadires, frega això, passa llums, porta caixes acústiques, prepara el so, agrana allò, avisa els veïns, posa cartells, parla amb els músics, adoba’ls el sopar, quants, quants dieu que en seran, l’ajuntament ara vol allò, normes, normatives, documents, organització, concert, ara sí, arreplegueu-ho tot, final, final?, sí, massa vegades els organitzadors que es troben sols davant el món, voluntàriament, i sort que en som més de cent, ai. Però de quota n’hi ha uns quants, i de treball encara menys, posa’n deu o quitze, si estirem molt. Ja passa arreu, no us despacienteu. I desmobilitzar-nos, o demoralitzar-nos o perdre l’ànim no ajuden gens. No serveix. Combat i coratge que demanava Camus.

Noves activitats en passar l’estiu, algunes activitats per a l’estiu i una vida llarga: si hom es fa el compte que som aquella finestra de combat necessària, cívica i cultural, des d’aquella plaça, en favor dels valencians. Molts ànims, somriure i feina per endavant, i per molts anys a la gent que és capaç de mantenir la flama en aqueixa sobrepressió feixista que patim.

Per molts anys a l’ateneu de Bétera.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

La impunitat feixista d’uns idiotes

0

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.

 

Borja i Mireia, pels cinquanta anys d’Acció!

0

 

Si no hi ha més amenaces o avisos o alarmes, finalment el concert de Borja Penalba i Mireia Vives es farà a la plaça del Mercat de Bétera, divendres 16 de juliol, a les deu i mitja de la nit. A dos quarts d’onze, a la valenciana!!!

Commemorem els cinquanta anys d’Acció Cultural del País Valencià, tot un temps tan llarg com punyent en el qual no hem pogut abaixar la guàrdia, en favor de la llengua, l’escola, la identitat, la música la cultura o el país sencer. I ves que n’hem rebut de garrotades, d’atacs, de colps que venien del feixisme pudent, maquillat de polítics, de criminals, de jutges, de governs i de cossos represors, de mitjans pessebristes i malparits, fins i tot de presidents que volien passar per valencians i solament que eren caragols abellanencs, més inútils que un plat de merda.

L’Ateneu de Bétera, en col·laboració amb Acció, oferirà aquest concert especial i extraordinari de reobertura de la plaça a l’activitat cultural i a la música de lo alto, amb la guitarra de Penalba això ja va assegurat, amb le veu de Mireia Vives el registre és excels. I ves que ha sigut difícil d’encabir calendaris i ajustar dates per poder escoltar-los en directe, davant una pandèmia que atia i atia contra actituds i imprudències.

L’aforament de la plaça s’ha limitat al ciquanta per cent, malgrat que cent metres avall tindreu la fira i els bars i gentades a muntons davant els gots i les xarraes fins a la matinada. Però la cultura té aquest límit sempre, en aquest país petit, que encara depén d’una identitat colonial i tocacollons. Així que si voleu assegurar-vos l’espai, a les deu de la nit obrim la plaça i a seure lliurement. No sabem si el concert també s’oferirà a dins l’ateneu, via streming.

Els socis col·laboradors han de ser a les 20.00h per començar a preparar l’espai, l’ateneu, els accessos, i la benvinguda a la cultura majúscula. A la plaça no es podrà sopar. Ni podran passar les telepizzes amb la moto fent siroll, ni el camió del fem fent marxa enrere, ni els beats tocaran a tríduo, ni el campanar farà malasang…

A l’Ateneu encara podreu visitar una exposició sobre biblioteques del món. Últim cap de setmana. Més endavant, una altra sobre “llibres i drets”.

CONCERT en directe, divendres 16, 22.30h. Entrada lliure fins a omplir l’espai dins les mesures excepcionals. Obligació de mascareta. Si hi col·laborem tothom, el programa de concerts de l’estiu ja promet.

 

 

Per què no llegim? (capítol31)

0

Com que els mestres hem acabat el curs, i en posar el rètol “tancat”, no sembla que teníem més feina ni corral per agranar, passem hores enllestint el curs que vindrà, entre més fem neteja i no ens creiem que acumulem tanta pols, o ronya o llibres de vell i carpetes fins al cel. Durant uns dies, les aules no són què eren, ni aparenten sinó torrenteres i barrancs amb tot de taules tan farcides de caixes, objectes, llibres, quaderns i llibretes, que en no trobar més taules moltes de les coses i les andròmines ja són per terra, que hom no pensaria que, allò, en passar uns dies, tornarà a semblar un espai de goig per fer classe, de cap i de nou. Que no passe de setembre.

Entre més troballes, hem descobert una col·lecció de llibres que van inaugurar les primeres lectures de la nostra escola, quan l’escola encara no era a Picanya, sinó al Camp de Túria, a la pinaeta del Cel de l’Eliana. En aquests llibres vam fer els primers lectors, i n’hi ha xiquets que ja tindran fins i tot fills, com els primers mestres tenen néts, per exemple. La col·lecció del Tom i la Irene va ser editada per Joventud en el setanta, i nosaltres la tenim registrada de 1977, en el segon curs de l’escola. Una col·lecció per aprendre a llegir, dels germans Grée, que encara fa paper, quaranta-cinc anys després, a tenir bons lectors. De l’una cosa, l’altra: conservar els llibres malgrat tantes mans i tants xiquets com n’han aprés a llegir. Si per no tirar, ni els pets no se’ns escapen, si arribem a ser exagerats, que diria la mestra Júlia.

D’aquest joc, de trobar tresors vells, llibres de gran valor, en fem una gimcana: ara apareix el Llibre de Pau, de 1976, dels mestres Alfred, Victòria i Teresa, i un altre que sí que va ser el primer dia que va nàixer la nostra escola, és un llibre signat de la mà de la mestra Fina Masgrau, el 1975, malgrat que ella s’incorporaria uns mesos més tard.

No farem net del tot, a quin sant, si guardem i guardem una immensitat d’històries, lectures, riures i xumflaines que fa temps que van deixar de xuflar.  Com que no hi havia gaires llibres en valencià, en la versió valenciana de la llengua, una majoria de les troballes són editades a Cataluny (n’hem trobat un que ho diu així, sense la a) aquella col·lecció d’aprendre a llegir “A poc a poc”.

Gairebé com ara, l’escola aleshores era clandestina, si havia d’ensenyar més enllà de les porqueroles que els respectius ministeris d’adés i d’ara ens obliguen a fer: a cagar a la via, i ensenyeu, mestres, amb completa llibertat. Del castell d’entorn i no entorn, d’iràs i no tornaràs, de josep tió, alfred, fina rifà, ferran zurriaga, i els ja referits del Tom i la Irene, un gavadal de xiquets valencians també van aprendre de llegir i de cercar món. Si els haurà fet profit, que ho conten ells. Fins que no van arribar a consolidar-se les primeres editorials valencianes.

És això que tindrà tenir un drap de la pols, hores per endavant i una feina que no es veu, intensa i anònima, perquè diguen que els mestres, quan arriba juny ja peguen cap a la mar i no fan cap a l’escola fins que no es pleguen les garrofes o les ametlles. Ara, xim-pum. L’hora de berenar.

 

“L’art és compromís, combat, inconformisme”

0

“En la cultura has de ser un incorformista”. Dani Karavan.

—Escoltes o ets sord?, escoltes el vent? La natura és qui em dirigeix. Si nos ets un artista autèntic no em pots entendre. La natura té un poder impressionant. La natura no et parla de Netanjahu! Entens què vull dir? El meu art és polític. Respon a una manera de fer política. Hi lluitaré fins i tot quan siga mort.

 

Avui veurem un documental sobre l’escultor hebreu Dani Karavan, que fa un repàs d’algunes de les obres que té escampades en diverses ciutats del món. Karavan va morir fa apenes un mes i mig, va ser premi Catalunya, i va tenir un cert reconeixement internacional malgrat el seu compromís polític i la defensa de palestina. Allà al seu país, Israel, les havia de passar grosses, com molts palestins. I aquest geni agre tan contundent no necessita filtres ni sucres. La falta de respecte envers l’art i els drets humans és la mateixa cosa. Però qui serà capaç de tallar les mans als governs que mostren tanta falta de respecte (als jutges afegiria jo, als cossos de repressió, als aires feixistes!). L’home posa les mans sobre le sparets per baixar per entremig de la seua obra, són unes mans de noranta anys, cansades, enutjades amb qui les havien contractades. Baixa fins als detalls d’una conservació de brutor, es queixa, s’hafa a les parets per por de caure, però s’alça de nou per l’abandonament i la violència contra l’art. M’agradaria que una d’awueixes pedres li caigués damunt a algú, ho diu sense immutar-se, sense vergonya, convençut que guanyaríem, que la humanitat guanyaria de l’accident. Hom pens en uns quants polítics de tants parlaments com atempten contra l’art i i els drets. Com al nostre país, Karavan reivindica l’àrabn al seu país, que considera tan oficial com l’hebreu, malgrat els polítics. L’art és denúncia.

Per cert, quanta gent hostil que trobem contra la democràcia, fa quants anys?

“Només la moralitat de les nostres accions pot aportar bellesa i dignitat a la nostra vida”. W.W.

Fidelitat a la llengua i al país, que reclamava Estellés. Fidels per sempre més.

[continuarà]

*Un documental a Filmincat que paga la pena la subscripció del mes. 

 

Akhmàtova per Tsvetàieva (ateneudebétera)

0

˝Jo recite els meus poemes de 1915. No n’hi ha prou i me’n demanen més. Sent que els recite en nom de Moscou i que eleve Moscou al nivell d’Akhmàtova. Ja és dit! […] Jo no recite contra Akhmàtova sinó cap a ella. Recite com si ella hi fos dins de la sala, ella sola. Recite per ella —absent. Em cal l’èxit com un fil que em mena a ella. I si en aquest instant vull representar Moscou no és pas per triomfar damunt Sant Petersburg, sinó per oferir Moscou a Sant Petersburg, oferir a Akhmàtova Moscou en mi, en el meu amor, fer inclinar Moscou davant d’Akhmàtova. Saludar-la.” Marina Tsvetàieva

 

Avui que volíem llegir un verset d’Anna Akhmàtova en la reobertura de l’ateneu de Bétera, una obertura que encara penja d’un fil d’estendre tan ambigu com idiota: a cent metres tot de bars de carrer aplega gernacions a taula per beure i xarrar sense carasseta, en canvi, l’Ateneu ha de complir un rigor normatiu que de retruc és una faixa a la cultura i a la rebel·lia que de vegades és la sensació d’un atac a la pròpia identitat del mateix ateneu. Aquest espai cívic o cau de llibertat i rebel·lió ha defensat i manté la seguretat i el compromís per la salut amb rigor i convicció, però això no ha d’impedir-nos de combinar aqueixa seguretat amb l’envit de mantenir viu l’esperit de combat pels drets humans, per la formació i per continuar actius, incansables.

Avui mateix l’aposta és per un protagonista cultural i artístic, Dani Caravan, un escultor de combat, honest i vital fins a l’últim moment (a penes si fa un mes que es va morir) en un documental que denuncia i posa l’art del costat de la denúncia. Es manté encara penjada de les parets una exposició sobre biblioteques del món, cases de libres, sinyors, per no haver de fer tantes hores entre bars i copes. Abans del documental, per obrir el programa d’estiu, llegirem uns versos de la poeta russa Akhmàtova (en traducció de Zgustovà i Mercè-Marçal).

 

—Vós ho podeu descriure, tot això?

I jo li vaig dir:

—Sí, puc.

A.A.

 

 

 

“La meua ciutat on mil campanars es drecen

vull oferir-te, Akhmàtova. I el cor.”

M.Ts.

Taula de diàleg a la valenciana

0

Els valencians ja som a la taula de diàleg fa molt, perquè som més innovadors que ningú, així que els catalans de la república que volen fer aqueixa taula de diàleg amb espanya, per si no ho sabeu, vindreu darrere nostre més de cent anys. Espavilats. Perquè els valencians som de diàleg en una taula amb falda, en una taula redona, en una altra de quadrada, en una de fusta, en una de ferro de jardí on es poden repenjar els peus, en una altra de plàstic, en una de plegable d’estiu, si ens cal, perquè més de cent anys que dialoguem amb espanya per resoldre el finançament. Si serà per taules. Sí.

Cent anys després, som els pitjors finançats de l’estat, els valencians, perquè el dret de conquesta comporta el càstig permanent, així que potser que no ens roben tant com a catalunya, 20.000 milions d’euros cada any, però el nostre finançament i el robatori corresponent, també implica la nostra ruïna. Una ruïna mesurada, que ens ofega, que ens mata, que ens aniquila, però el psoe i el botànic, uf, si hi posen voluntat de diàleg.

En una entrevista a Vilaweb, el conseller d’hisenda del psoe valencià, H Vicent Soler, diu que sense el pp i la seua voluntat, afegida a la bona voluntat del psoe de ser a la taula de diàleg, si cal cent anys més, no millorarem el finançament, els valencians. No. Vaja, que ara ja cal el pp, que és una desferra corrupta, una mediocritat política, que sumada a la del psoe, se’ls fa necessària per canviar res. Vaja, que el conseller avisa que el psoe no canviarà res, res de res, ni en vuit ni en dotze ni amb cap govern més, si no som independents. Perquè en el fons, voluntat de canvi no n’hi ha haguda mai, a espanya. Però això diu que no ho pot dir, l’honorable. Ho deixa entreveure.

Perquè la cosa és més complexa que no pensem, els idiotes. Vol dir que si som els pitjors finançats durant cent anys, passar a tenir un equilibri demana molt d’esforç d’entesa del psoe+pp i per això els idiotes no estem preparats, que no ho podem entendre. Així que ni dos legislatures de Botànic, ni tres, ni podemos, ni el psoe, ni més madrit, ni ningú no ho podrà adobar, si no és que el pp s’afig a la bona voluntat valenciana de seure 100 anys més en les tauletes merendero.

Ja ho sabem que espanya ens robarà sempre, però per al conseller la feina del psoe és immensa, immensa, malgrat que no han avançat ni un pam, ni una engruna, a més que els diners valencians (només una part ínfima i menor de la que ens correspon), tornen en modo prèstec, que generen uns altres interessos que cal pagar a espanya, perquè espanya puga fer més gran madrit, perquè el borbo puga paga-se les putes, els serveis d’escorta i els comptes en negre a suïssa (ací el psoe no ha vist mai cap complexitat política, diu que no s’investiga el lladrocini borbó i en pau), per mantenir els alts funcionaris madrilenys-espanyols, els jutges, els fills, els néts, i tant de filldeputa que vola durant l’hora dels esmorzars, que per això ells són capital, i nosaltres els idiotes de la perifèria.

Però si llegeixes el conseller valencià del psoe, la feinada del partit espanyol a la taula de diàleg és immensa. Immensa. Però nosaltres no ho sabem veure, gens ni miqueta, ni ho sabem valorar, perquè som rucs i l’oculista de Xiva no pot atedre tanta ceguesa.

Ara, per mantenir la corrupció, el feixisme, els jutges prevaricadors, les aigüeres plenes, la llei mordassa, els militars panxacontents, i unes ambaixades niu de prostitució, per això no calen complexitats ni diàlegs. Feixisme pur i dur. Ells decideixen. Nosaltres paguem.

Quan jugaran els futbolistes, tot de valencians s’esbravaran a crits i mostraran les banderetes: falangistes, franquistes, perepistes o psoistes, comuns i podemistes, que són aquests sí, autèntiques taules de diàleg contra els valencians i la dignitat: un convit infernal perquè cotinuen robant-nos legalment cent anys més. Gol, gol, gol: emblanquir el feixisme és això. Però no us alceu de la tauleta, tu. No sigueu maleducats amb els espanyols.

*Si voleu llegir el conseller ací! És una entrevista d’esperançacamps