Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Espanya alça la veda contra els mestres

0
Publicat el 29 d'abril de 2018

Res de nou, en aquest estat feixista que va destapant totes les essències franquistes tan ben conservades tots aquests anys de falsa democràcia. Els mitjans s’esplaien i acarnissen com si cobraren per cada barbaritat que escriuen (n’hi ha llepons que viuen d’això), els polítics de l’arc espanyolista concursen a veure qui la dirà més grossa, i els cadells se salten totes les ratlles, són agressius i violents i necessiten demostrar que són de cervell zero… Tot plegat, amb la impunitat d’una justícia que en gaudeix com més plou més, si n’hi ha borumballa. Fa anys que la justícia espanyola sentencia contra la llibertat i contra la democràcia. és capaç fins i tot de perdonar criminals, si són de rostre espanyolista, en canvi de cercar proves falses o acceptar testimonis fantasiosos contra catalans o contra qualsevol decisió que dibuixe un panorama de mínima llibertat.

Aquest és el model d’Espanya. El mateix model que en acabar la guerra 1936-1939 va perseguir tothom, i excepcionalment els mestres. Els mestres els feien i encara els fan por. L’escola els fa por. El coneixement els fa por. És la gran diferència entre un pais en favor del coneixement i un altre en contra, com ara Espanya.

Ara n’hi ha una campanya contra uns quants mestres. Els mitjans espanyolistes posen la diana, els polítics posen la diana, la policia i la gc faran la feina bruta. Els jutges portaran l’escola a judici. Sense proves, sense raons, amb excuses i interpretacions.

Espanya ja ha perdut. L’1 d’octubre va ser la data clau de la derrota. Ara van allargant l’agonia, amb repressió, amb acusacions, amb violència, amb amenaces, i amb el 155: saber-nos governats per jutges, per Millo o mediocres similars, és ser a mans d’homes de nivell zero. Inútils que es pensen que són “deus” només perquè han aplicat unes mesures repressores del segle XIX, només per això es creuen homenots per sobre del bé. Però són inútils. Una prova més que han perdut, que no tenen sinó la policia per ensenyar al món de quina cosa són capaços: corruptes, lladres i inútils.

Homes que ja han perdut el control, si són pocavergonyes que ara vindran a pels mestres.

 

Assemblea de la República a la fira del llibre

0
Publicat el 28 d'abril de 2018

El Vicent i el David ja ho explicaran millor, que són periodistes que fan escola i una lliçó de sobrietat cada dia que escriuen. Avui teníem dues presentacions a la mateixa hora en dos espais diferents de la fira. Però en un minut hem fet el canvi: hem improvisat una sola presentació col·lectiva en la sala 1 del Museu de Vivers on la fira del llibre de València viu des de dijous la 53 edició. David Fernàndez i Vicent Partal presentaven sengles llibres lligats per una història comuna que explica què passa a Catalunya i, també, al País Valencià. Perquè tot allò que passa a la República veïna, ens afecta als valencians, vulguem o no. David Fernàndez i Anna Gabriel (en començar, ella ha rebut un aplaudiment generalitzat del públic en reconeixement a la feina que va fent des de Suïssa) han escrit el llibre August Gil Matamala -al principi de tot hi ha la guerra que ha publicat SembraLlibres. Vicent Partal ha publicat Nou homenatge a Catalunya, i tots dos han improvisat un diàleg propi i amb el públic que anava presentant els dos llibres, l’actualitat, allò què passa ara mateix, el futur a curt termini, si continuem amb el compromís ferm per la llibertat i la democràcia… La lectura de tots dos llibres enfila què som avui i perquè som ací, però expliquen molts detalls, moltíssims, de perquè la república catalana no s’ha fundat sobre la violència, en ser una república amb escrúpols i moralitat, amb uns valors que l’estat espanyol no pot ni entendre (els fets judicials que vivim dia rere dia ja ho demostren abastament). I tot plegat hom ho veu escoltant aquests dos colossos del periodisme, com alhora expliquen que, si la república ha sigut possible ha sigut gràcies a l’August i més gent anònima, i a milers i milers que han sigut els motors a cada barri, en cada poble, com diu Vicent, en un mosaic humà d’emoció tan bell. Perquè tot plegat naix d’un poble admirable, Catalunya, heroic, però també gràcies a una classe polític diferent, malgrat les desavinences ara mateix entre els partits republicans.

Hem viscut a la fira un moment especial, improvisat fins i tot, amb dos editors amics i dos autors que fan periodisme. Això és, escriuen ràpidament la història que vivim al país, milions de persones. Sí, eixa és la nostra sort, també: que vivim en directe la construcció d’una república nova, que serà excelsa si som capaços d’escriure com i quan la volem, capaços d’empényer el present en favor de la democràcia.

#ViscalaRepúblicadelsvalencians

Vindran a pels mestres…

2
Publicat el 26 d'abril de 2018

Ara vindran a pels mestres. Els feixistes vindran a pels mestres —el govern d’espanya, la justícia, la policia…—, perquè els mestres són una altra clau de volta “clau”. La clau de volta de l’educació. Sense els mestres, l’escola fóra menor, com si anés mancada d’una pota principal, incompleta. Com si li robaren l’ànima. Vet ací el coratge dels mestres. Com són de principals en el present, en aquesta República.

Ara vindran a pels mestres. Han començat a perseguir nou mestres d’un institut que són acusats de debatre —Què es pensen els feixistes que fem a l’escola, sinó debats damunt debats!—, acusats de parlar de democràcia, de valors, de drets bàsics. Com pensen que entrenem a viure en democràcia, si no és fent participar els alumnes de la vida tan diversa de l’escola? Com agafaran responsabilitat, respecte i honestedat, els xiquets, criteri i pensament, si no és fent-los viure aquests valors i practicar-los cada dia?

Ara vindran a pels mestres. I els jutjaran per jutjar l’escola, perquè els fa por que aquesta escola jutge la violència, l’agressió, la tolerància de la impunitat o la mala política. Voldran posar contra les cordes, una altra vegada, l’escola de Ferrer i Guàrdia, de Freinet o de Maria Montessori? Es pensaran que abandonarem els principis de l’escola lliure, de l’escola Nova, per les seues amenaces feixistes, vinguen d’un jutjat, vinguen del govern civil o vinguen d’una casa monàrquica podrida i corrupta?

Què en saben els idiotes, sobre Dewey, Decroly, Ferrière o Cousinet, què en saben, aquells torpalls del coneixement contra aquests mestres que van obrir l’esparança de l’educació universal, compromesa, investigadora i brillant? Què en saben els violadors, els agressors, els assassins, dels mestres que han fet avançar l’escola dia rere dia, any rere any, en favor dels infants, de l’emoció, de la descoberta, del compromís pels desafavorits o les dificultats d’aprendre? Què en saben aquests delators de la mort, davant la vitalitat de l’escola?

Ara vindran a pels mestres. Aquest nou mestres que faran passar pel jutjat per la voluntat d’ensenyar, d’aprendre amb els xiquets, amb els joves, per l’esperit de voler-los formar l’esperit crític, punyent, en l’inconformisme davant la fórmula o la comoditat, en el neguit de voler saber-ne més, de voler compartir com aprenem i què, si no és posant en qüestió la pròpia feina del mestre i de l’escola…

Ara vindran a pels mestres. En el segle XXI, com van fer contra Freinet, o com van assassinar Ferrer i Guàrdia, com van fer a tants de mestres republicans, assassinats, deportats, exiliats, perseguits per un dels moviments més foscos i criminals del segleXX, el franquisme. Vindran els hereus d’aquell franquisme pudent, els Zoido, Millo, M.Rajoy, els Lamela o Llarena, a pels mestres: brandant un bastó, una espasa, una balança judicial amoral i vergonyosa.

[…]

Però els mestres serem ací, a l’escola. Drets i joiosos, fal·libles, valents i entusiastes, a cada classe, als departaments, als claustres, serem al pati, a l’entrada, als laboratoris, al gimnàs, serem els mestres, a la biblioteca, a la cuina, serem els mestres amb els pares, i amb els xiquets, en favor de l’escola i del país. Serem els mestres.

Com cada dia, treballant-hi per l’escola i per un futur digne, lliure, plenament democràtic.

Valencians, llibertat!

3
Publicat el 25 d'abril de 2018

Avui és 25 d’abril, un jorn especial per als valencians. El 25 d’abril de 1707, els valencians vam ser derrotats a Almansa i, d’ençà, que hem patit i patim una desfeta rere l’altra. El Decret que van aplicar els borbons contra els valencians ens va robar la llei, el dret, la llengua, la llibertat, l’economia, un robatori que encara dura. No és debades que som els pitjor finançats per espanya. No és casual que continuen castigant el País Valencià amb escarni i traïdoria. Contra el finançament, però també contra la sanitat, contra la democràcia, contra l’escola, contra la cultura, contra el camp: espanya és un estat venjatiu encara en el segle XXI. Corrupte, feixista i venjatiu. A més d’un estat podrit, incapaç i inepte. Així, en general, i que cadascú s’apunte allà on li escau.

Durant molts anys espanya es va inventar que Catalunya vindria a robar-nos, vindria a furtar-nos els camps, les cases, els xiquets… Espanya va espantar uns quants milers de valencians amb mentides i falsedats, mentre ens robava. Sí, mentre ens robava milers de milions d’euros, va encaterinar uns quants milers de valencians contra Catalunya. Potser perquè sabien que l’espill de Catalunya era més brillant, culte i carregat d’il·lusió per la vida i el coneixement. I sobretot, perquè Catalunya semprte ens hagués respectat com a poble germà i com a República. Espanya tenia por que volguérem copiar aquell model democràtic i lliure, sí, mentre ens robava l’educació, la sanitat, i la possibilitat de viure com vivien en altres territoris de l’estat. Ens volien cecs i violents, als valencians, aquelles rates, mentre inventaven que l’amenaça vindria de Barcelona. I l’amenaça sempre havia sigut real, i productiva, però des de madrit; ens han robat la sang, l’ànima i la vida de vegades, des d’aquell 25 d’abril de 1707. Però s’ha acabat. Prou.

Els valencians ja ens hem despertat del malson, i n’estem cansats de ser espanyols, farts dels abusos, dels insults, de les retallades, de pagar els draps bruts, dels robatoris contra la hisenda pròpia, contra el nostre patrimoni, contra el nostre paisatge, contra la gent. Així que camí ample per aquest nou horitzó que ens hem dibuixat a curt termini. República valenciana i poca broma. La resta són pedaços, refregits, còpies, foteses: mamonaes! Prou de submissió i de viure de genolls. Sí, és vint-i-cinc d’abril, dia de les llibertats del País Valencià. N’hi ha milers que no afluixarem, pacíficament i democràtica, en favor de la independència. Que treballarem per continuar despertant els adormits, els conformistes, els cofois, els avorrits, els mansos, i qui calga, per obrir la nostra via a Europa en favor de la llibertat.

Valencians, amunt!

Una altra lliçó de la República catalana

0
Publicat el 24 d'abril de 2018

A bou passat, les coses s’apamen amb una vara de mesura perfecta, o gairebé perfecta. La lliçó de vida del 23 d’abril al món, des de Catalunya, fa escola cada any, fa història i n’escriu una pàgina nova universal. És una mostra perfecta que no són el mateix país, Catalunya i Espanya, per molt que el feixisme espanyol —Rajoy i la justícia Llarena_Lamela— ho vulga lligar amb violència i agressió. Llibres contra militars i policies. Mentre a Catalunya aposten per la cultura, el coneixement i els llibres, fan una festa gran i lluïda el mateix dia de Sant Jordi, la jutge Lamela criminalitza Trapero i uns quants funcionaris més, sobretot perquè van demostrar professionalitat, capacitat i resolució quan aquells dies d’agost en necessitàvem, d’eficiència contra la torpesa que representa espanya i la seua justícia.

El dia de Sant Jordi, a Catalunya es congria un món d’autors, editors, lectors, il·lustradors, periodistes, llibreters que converteixen el país en un somni, com si realment ja foren un d’Europa, del nord civilitzat i democràtic. En canvi, espanya continua inventant proves, mentint, o fent-nos passar vergonya amb els moniatos, els idiotes i els inútils. La balança és la llum i el futur o el retorn a la caverna i al franquisme: triar entre europa o el valle de los caídos, i la democràcia deixaria triar, però ai, ens temem que a espanya no es tria si no és en canvi de besar el cul del feixisme i permetre’ls de continuar negant-nos els drets universals.

El dia de Sant Jordi és una altra lliçó de vida de perquè la República Catalana és un model que Espanya mai no podrà ni somiar. I ves que ho tenen aprop i podrien aprendre, si tingueren aital capacitat.

Per molts anys, Catalunya!

La República valenciana, el següent horitzó

1
Publicat el 23 d'abril de 2018

Dissabte vam manifestar-nos a València per la llibertat del País Valencià, tot recordant que el 25 d’abril de 1707 ens van robar la casa i ens va enviar el que seria un dels pitjors estats del món (que ja és mala sort), torpall, corrupte i ineficaç. La manifestació, que va recórrer uns quants carrers de la ciutat va acabar al jardí de Vivers, al passeig Guillem Agulló. Entre més parlaments d’inauguració del passeig, l’alcalde de València, Joan Ribó, va dir que s’havia acabat la impunitat en la qual actua l’extrema dreta —ai, sí, prou de tolerància amb el feixisme—, ací i arreu del món, va dir. Però unes hores més tard, el nou passeig de Vivers ja va ser atacat.

A espanya també van actuar amb impunitat, els feixistes: en un estadi de futbol, van prohibir el color groc en les samarretes, van robar xiulets i van fer llançar al fem tot allò sospitós de poder alterar l’ordre (samarretes?, xiulets?, bufandes?) i fins i tot un rètol que deia “llibertat” van llançar al fem. Perquè no van trobar el rètol que deia “democràcia”, perquè espanya també l’hagués llançat al fem. I els mitjans espanyols muts i a la gàbia, mentre uns quants milers de valencians, milions de catalns, i possiblement la majoria dels bascos, ja en tenim prou d’aquell sermó: diem prou al feixisme, a la violència, i a la merda de polítics del pp i a la justícia prevaricadora.

Per cert, la mateixa justícia, els polítics que eren a la llotja de l’estadi, i el reiot espanyol, amb la connivència de la policia i els mitjans, van deixar penjada la bandera franquista allà mateix, perquè tothom sabés què es podia llançar al fem i què no.

Els milers de valencians que ens vam manifestar a València no n’érem prou, si volem aturar el feixisme que s’ha enquistat per damunt de la paraula llibertat, contra una samarreta groga, o fins i tot contra la paraula democràcia. Però n’érem molts. Per això n’hi havia a València policies de paisà que fotografiaven els manifestants valencians que reclamaven llibertat i solidaritat amb Catalunya, gossos enviats a retratar qui és capaç, encara, de lluir la democràcia i la llibertat al carrer, després de la involució espanyola i el retorn al segle XIX. Nosaltres també el vam fotografiar, el gos, perquè sàpia que ja no ens fan por, que els hem perdut la por, i el respecte, als polítics, a la justícia i a tot allò que representa un estat que s’empara en el franquisme i en els seus assassins. UN estat que els paga les fundacions feixistes, els allibera de l’agressió, els paga els luxes, i els perdona l’assassinat, amb la impunitat que l’alcalde volia eliminar des d’aquell passeig que ara representa un espai de llibertat a la ciutat, malgrat les amenaces, els rucs i la vergonya del psoe i els seus inútils acòlits que encara els besen el cul.

Si hagueren volgut, anit hagueren agafat els feixistes que van atacar aquell passeig. Però no ho van fer. No ho volen fer.

Manifestar-se per solidaritat, per la llibertat, per la democràcia, per la llibertat dels presos polítics, pel retorn dels exiliats, pels drets bàsics universals, per la dignitat que ens han robat els corruptes, pel país valencià, per la república. Manifestar-se. Manifestar-nos contra un estat feixista amb l’horitzó posat en la república dels valencians. Prou de mitges tintes. Per la llibertat i la república valenciana.

Per la llibertat dels valencians

0
Publicat el 21 d'abril de 2018

Avui ens manifestem a València. En favor de proclames i objectius diversos. Benvinguts tots. Els uns en favor de la democràcia i de la llibertat, uns altres, per la Llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya, uns altres per un país valencià obert, encara pel país valencià i pels països catalans, n’hi ha que ho faran per la República valenciana, i n’hi ha que per aconseguir més finançament (que siga just almenys), o pels mitjans propis, o per la llengua, o per l’escola… N’hi ha un carro carregat de queixes i de reptes. Però potser l’horitzó a curt termini, siga la independència dels valencians, malgrat que n’hi ha molts d’aquests valencians que ni la volen ni la somien. Però en el moment que som, atenallats per espanya en tots els sentits, l’única via que garantirà salvar València és trencar-ne la dependència d’espanya. Sobretot perquè si qualsevol dependència és dolenta, aquesta a la qual ens referim és angoixosa i terriblement perjudicial per als interessos dels valencians, de tots els valencians, fins i tot d’aquells que no en volen saber res, de tot això.

Nosaltres també baixarem a València a manifestar-nos, com un deure valencià responsable, social, cultural i econòmicament necessari. Per dignitat, per respecte, perquè n’hi ha prou de vexacions, de mediocritat, de tractar-nos d’idiotes. Perquè volem. Perquè ens dóna la gana, ens manifestem. Contra aquells polítics destralers d’espanya i la seua justícia prevaricadora, capaç de saltar-se totes les normes democràtiques i empresonar la gent honesta i justa en canvi d’alliberar agressors, violents i feixistes.

Perquè volem, que diria Ovidi.

Un jorn tan intens per la democràcia

0
Publicat el 16 d'abril de 2018

Avui hem baixat a Sueca. Feia tres mesos que havíem preparat la visita, que havíem acordat els guies, aparaulat el restaurant, que havíem difós des de l’Ateneu l’excursió per convidar a visitar la casa del pare intel·lectual dels valencians. Malgrat la diversitat del jorn, un jorn tan intens per la democràcia a diversos indrets del país, no hem variat la proposta inicial. De retop ens hem manifestat a la Ribera, per la llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya. A les deu del matí érem al número 10 del carrer de Sant Josep, davant la casa-museu de Joan Fuster.

“Jo volia un País Valencià més lliure, més democràtic, més modern i més profundament valencià.” diu Joan Fuster en un documental que obria la visita d’aquella casa —marc de la filosofia dels valencians dels últims 300 anys—, entre llibres, quadres, retrats, iconografia, manuscrits, i un arxiu que no es pot visitar. Potser per això mateix, avui uns centenars de valencians s’han manifestat a l’estació del Nord de València, per la democràcia i en solidaritat amb Catalunya.

Si hem de ser moderns, que vol dir solidaris; i democràtics, això és, preocupats per la manca de drets bàsics, com passa al món i sobretot a Espanya; si hem de ser intensament valencians, nosaltres també volíem ser a València, amb aquest moviment nou que agrupa Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i la llibertat; però érem a Sueca, entre aforismes, descrèdits i orígens. D’aquesta manca de democràcia del govern d’Espanya, ca Fuster és exemple màxim i un dels grans orígens: hi trobareu en imatges els resultats de les bombes feixistes contra ell, o contra altres intel·lectuals valencians. “Què és el feixisme, si no atemptar amb voluntat de la mort per l’altre i contra el coneixement col·lectiu?” No és causal que la policia, la justícia espanyola (!) i el govern d’Espanya no volgués investigar mai qui va voler assassinar Fuster. Com no ho és la impunitat amb la qual actuen els feixistes, abans i ara, (despús-ahir reconeixíem a Burjassot els 25 anys de l’assassinat de Guillem Agulló).

En eixir de ca Fuster, Barcelona bullia en favor de la llibertat, i València també (a València n’hi havia menys, d’acord), però nosaltres també ens concentràvem davant d’aquella casa del pare amb la nostra particular pancarta, en aquella casa referent màxim de la intel·ligència dels valencians, que per això el van voler assassinar els espanyols mentre molts valencians ho volien amagar, perquè no aconseguírem de ser allò que ell pretenia: ser profundament valencians.

Després de deixar ca Fuster, hem fet un itinerari modernista per Sueca, capital de la Ribera, i no hem pogut estar-nos de resseguir a través de les xarxes la immensa resposta dels catalans: són un poble model, envejat, i cada colp són més l’espill de milers i milers d’europeus que hi veuen una de les grans lliçons del segle XXI: una altra Europa és possible i Catalunya ja ha encetat el camí per aconseguir-la.

Hem dinat i hem pujat a la Muntanya dels Sants, dels sants de la Pedra, per visualitzar d’un colp aquell paratge de la marjal: els ullals, la terra llaurada, els camins i els marges, les séquies, i la reivindicació del paisatge valencià de l’arròs. Com que havíem aconseguit un mestre de cerimònia principal, ara ja sabem també què és abandonament del territori valencià d’aquella espanya que ens governa, ens fiscalitza i ens roba, tot plegat, amb la mateixa impunitat que deixa actuar els feixistes. En vint anys, deia el nostre expert, possiblement l’arròs de la paella no necessitarà gaire sal, perquè la salinització de l’albufera serà irreparable. Quan ens queixem del finançament, dels refillets de l’espanya una, també cal explicar que el robatori que perpetren des de madrit afecta tot i tothom. No només afecta la política i la democràcia, també afecta l’economia, i ens porta a la torpesa, la ruïna i la inanició final.

Que Rajoy tinga quaranta assessors que no han passat el nivell de primària no ens ix gratuït, valencians, i per molt que l’Ullal de Baldoví vulga garantir aigua dolça a la marjal, una acció individual no és suficient per frenar la involució feixista d’aquells corbs de la Meseta. Llibertat, democràcia, drets humans, memòria, història, coneixement… mentre espanya conserva intacte el tarannà franquista, la nostra feina serà cada dia la de denunciar-los per frau i convidar-vos a fugir: són antieuropeus, antidemocrpatics, violents i ineficaços. Sort que els valencians també hem començat ha despegar-nos d’aquella falsa identitat de ponent, i comencem a ser profundament valencians. Com volia Fuster.

Acabem un jorn intens en favor del coneixement i la democràcia allà on l’hem començat, dotze hores després. A l’albereda de Bétera, justament per on discorre soterrat l’ullal que mor al Carraixet. Ací també niuen foges, polles d’aigua, ànecs, garsetes…, hom diria que no ens hem mogut gaires, avui, només uns pocs valencians. Però n’hi ha qui pensa que sí, que ens movem, que, com diu el pare Joan Fuster, volem ser lliures, moderns, democràtics i profundament valencians.

 

El documental sobre Portaceli (3)

0
Publicat el 13 d'abril de 2018

La llotja de la Universitat de València s’ha quedat petita, molt minsa, per acollir la presentació del documental sobre el camp de concentració de Portaceli. La mateixa Universitat, que s’ha posat no sé quantes flors per l’acte, ha sigut incapaç d’improvisar un espai més gran per encabir-nos civilitzadament. Drets, per terra i amb més de cent persones sense poder accedir-hi, semblava allò un altre camp de concentració.

La taula, ja ho veieu, era abundosa, i tothom ha repetit gairebé el mateix, el mateix!, agraïments, llepaes i protocols de duro, que no ens aparten dels tòpics gratuïts sense substància, sobretot quan ho fas llarg i la gent està per terra que no s’aguanta. Però és el primer documental sobre la història de Portaceli, i tot li valia per veure el resultat.

N’hi ha detalls a corregir, possiblement (una llengüeta que explique qui són els testimonis que parlen?), però el resultat final és d’emoció i de reconeixement. Un treball magnífic de recuperació d’una part de la història dels valencians, d’una època que encara és gairebé impossible de saber res. No és casualitat que cap membre de la taula no haja dit nin pruna dels presos polítics, dels exiliats, o dels músics, poetes, actors o joves que són perseguits per l’estat feixista espanyol. En canvi, sí que han dit que el documental contribueix, i és cert, a recuperar la memòria històrica, la democràcia i els drets humans (paraules textuals de la mateixa Consellera de Justícia, Gabriela Bravo). Cap paraula a allò que passa a Catalunya ara mateix? A espanya? A l’ONU o a Alemanya, des de la Universitat? Uuiii, sembla que juguem en camp contrari, o que ens llancem pedres a la teulada, nosaltres mateix. Compte, el documental és de visió obligada, hauria de passar pels instituts, per les escoles, per les facultats, per veure de què eren capaços els franquistes, i de què és capaç aquest estat espanyol d’ara mateix, governat pels hereus franquistes, al govern d’espanya i a la justícia espanyola.

Els testimonis del tio Eugeni Pertegaz, del comandant Marco Dash, de la seua dona, i encara d’una altra dona que no recorde el nom, són esborronadors. La fam, la misèria, el tracte de vexació, d’escarni, i la quantitat de morts només de gana: «N’hi havia dies que baixàvem catorze morts en carro al cementeri de Bétera», explica l’Eugeni Pertegaz, que també conta la fam a través d’uns relats esfereïdors. D’entre els més de 15.000 presos que van passar per aquell camp, no sabem encara quants en van ser afussellats, passejats o enviats a altres llocs.

Perquè encara impera la llei del silenci i de l’espanya franquista. Aquella mateixa llei que el PSOE i i el PSC d’iceta acompanyen amb tanta bonior i servitud.

*En el mes de maig-juny, passarem el documental a l’Ateneu de Bétera.

(continuarà)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El camp de concentració de Portaceli (2)

0
Publicat el 12 d'abril de 2018

Divendres 13 d’abril, 18.00h. a l’Aula Magna de la Universitat de València (La Nau) es farà l’estrena del documental El Camp de concentració de Portaceli (1939-1942). L’entrada serà lliure fins a omplir l’aforament de la sala. Feu córrer la invitació si us va bé, entre els vostres contactes i al vostre criteri. Salut i República. Rafa Arnal (associació Stanbrook)

Sobre la memòria històrica, les mancances són tantes com vulguem escriure: la dictadura franquista i els governs espanyols de la Transició, sense distinció, van barrar, obstaculitzar, frenar i impedir l’accés a la informació necessària perquè es pogués estudiar què havia passat en aquella llarga història de repressió feixista. Encara avui la documentació és prohibida. No ens estranyem amb tot allò que va passant, els colps, les amenaces i el retorn a la manca de llibertat: si la democràcia penjava d’un fil, ara ja va per terra com un paper brut. Malgrat això, sempre n’hi ha qui cerca, treballa i investiga contra l’adversitat. Després de les primeres jornades sobre el camp de concentració de Portaceli (Serra, el Camp de Túria), ara tenim el primer document gràfic que provarà d’explicar què va passar aquells anys quan l’hospital de Portaceli, convertit en presó, va acollir milers de republicans, fins a 15.000, amb l’arribada d’un riu de presoners provinents del camp d’Albatera.

«S’ha parlat molt del Camp d’Albatera, que en realitat fou un “camp de pas”, un camp de classificació, amb rodes d’identificació on triaven presos cap a un tràgic destí, al mateix camp o fora, o trasllats a les poblacions d’origen on molts no arribaven, presons, camps de treball, de concentració… La qüestió és que en octubre de 1939 encara hi havia milers i milers sense identificar i, per les raons descrites, el camp fou desmantellat apressadament. Ací comença una altra història molt desconeguda, fora dels estudiosos car… Quin fou el destí dels milers d’internats a Albatera? Milers i milers de presos no es volatilitzen de hui per demà, el gruix d’aquella massa de republicans, vençuts, famèlics i malalts –entre 10.000 i 12.000 calcula Marcó Dachs– fou traslladada en dramàtiques condicions al Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Porta-Coeli –deia el nom oficial, tot un sarcasme: “Porta de l’infern” li haguera sigut més apropiat. Sense cap dubte fou el camp més important del final de la guerra al País Valencià, junt amb el d’Albatera, perquè és on classifiquen i identifiquen al llarg dels gairebé tres anys d’existència del camp el gruix de presoners republicans capturats en acabar la guerra al port d’Alacant i als controls de camins, cruïlles, pobles i ciutats: intel·lectuals, artistes, ensenyants, polítics, sindicalistes, militars… que arriben al nostre país els darrers dies de març de 1939 buscant els ports i els vaixells de la promesa evacuació.» Rafa Arnal, per al Diari La Veu

 

STOP Malària, un projecte solidari de l’Ateneu de Bétera

0
Publicat el 12 d'abril de 2018
El proper dissabte 14 d’abril, després que vindrem de la concentració a Burjassot, es presentarà a l’Ateneu de Bétera el projecte Stop Malària, l’objectiu del qual és la compra i distribució de xarxes antimosquits, motiu pel qual s’arreplegaran diners que aniran destinats a abastir uns quants pobles de Gàmbia de recursos perquè puguen combatre les picades del mosquit portador. Si voleu participar amb la quantitat que vulgueu a través d’una donació, de la rifa o del sopar, sereu benvinguts.

Entre altres objectes, es rifarà un quadre del pintor “Nano”. Podeu encomanar el vostre sopar (entrepà+picadeta+beguda = 7€) a través del telèfon 615 30 70 59 o del següent enllaç: https://goo.gl/forms/Dqt8F0Vx48mKIcDo1

Entre les actuacions hi seran Camí de Trobada i el Gitano alegre. Però si sou pel Camp de Túria, músics, i no teniu cap compromís dissabte, no dubte a venir a animar la festa: l’objectiu paga la pena. La recaptació de la nit serà també enviada íntegrament al projecte solidari.

La gent que coordina aquesta activitat ja ha enviat unes imatges d’agraïment de la col·laboració de l’Ateneu que, com podeu comprovar, ja ha penjat el llaç groc al seu logo en favor de la llibertat dels presos polítics.

En l’última Assemblea, l’Ateneu va aprovar de fer un comunicat en favor de la democràcia i la llibertat.

El País Valencià Solidari amb Catalunya

1
Publicat el 10 d'abril de 2018

Manifest “Abril de 2018” de Solidaritat amb Catalunya que es llegirà a la concentració del 15 d’abril a València, davant l’Ajuntament: EL PAÍS VALENCIÀ AMB LA DEMOCRÀCIA I LA LLIBERTAT. SOLIDARITAT AMB CATALUNYA. LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

«Vivim un procés de degradació democràtica sense precedents des de la mort de Franco. A mesura que s’han desvelat més i més casos de corrupció, molts dels quals afecten el PP i altes institucions de l’Estat, i s’han endurit les condicions de vida de la ciutadania s’han incrementat els atacs a les llibertats. Hem vist vulnerats molts dels drets que defineixen un estat democràtic: treball, habitatge, educació i sanitat, pensions justes, informació veraç… Tot això no hauria estat possible sense el control implacable de l’aparell judicial, amb jutges afectes nomenats a dit i institucions com el Tribunal Constitucional o el Suprem que dicten sentències a partir de directrius polítiques, cada dia més desautoritzats internacionalment, com ho demostren recents informes d’Amnistia Internacional, Human Rights Watch o l’Alt Comissariat de l’ONU per als Drets Humans. La separació de poders necessària en un estat de dret ha desaparegut a Espanya. El diàleg i el debat polític han estat substituïts per la persecució judicial a partir de la invenció de delictes, com el de rebel·lió sense violència, que desmenteixen jutges de Bèlgica, Suïssa, Gran Bretanya i més recentment, en el cas del president Puigdemont, d’Alemanya. Les mentides ordides amb la complicitat dels mitjans de comunicació afectes al règim van quedant al descobert a ulls d’Europa i del món. Han pretès justificar la violència desfermada contra el poble de Catalunya a partir sobretot del referèndum de l’1 d’octubre perquè prèviament han estimulat la catalanofòbia i la causa general contra l’independentisme republicà i les seues legítimes, pacífiques i democràtiques aspiracions. No han dubtat de vulnerar la pròpia Constitució amb l’aplicació de l’article 155, un colp d’estat en tota regla contra els principis constitutius de l’Estat. L’única resposta que Catalunya ha rebut a la seua voluntat majoritària reiteradament expressada a les urnes han estat multes, pallisses, insults, presó o exili i el segrest impune de les institucions de govern. L’escalada de la repressió, amb Catalunya com a excusa necessària per a encobrir la corrupció sistemàtica, la crisi d’una monarquia inviable que ha disciplinat tots els poders de l’estat al servei del partit en el poder i un col·lapse generalitzat del règim nascut en 1978, s’ha estès arreu. A més dels presos polítics Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull i els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Borràs, Dolors Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira, segons un informe d’Òmnium Cultural, hi ha hagut més de 20.000 sancionats o investigats per exercir les seues llibertats en 2017.

Citem, a tall d’exemple, la censura d’una obra d’art, el segrest d’un llibre, la causa oberta contra el Major Trapero i altres comandaments dels Mossos d’Esquadra, l’empresonament d’uns titellaires a Madrid, la investigació sobre docents a Catalunya, la vulneració del dret de manifestació a Reus, les agressions feixistes que sovint no són ni tan sols investigades, la persecució de feministes a Valladolid o les càrregues policials a Múrcia i Catalunya. Adur, Jokin i Ohian, els xavals d’Altsasu, porten 517 dies en presó preventiva per una baralla de bar; el raper mallorquí Valtònyc ha estat condemnat a 3 anys i mig per les seues cançons; Cassandra Vera, processada per uns acudits a Twitter; el cantant Pablo Hasél, condemnat a 5 anys de presó per les seues cançons; Cristina Fallarás, multada per la Llei Mordassa per manifestar-se; Mercè Alcocer, multada per exercir el dret a la informació; Cérar Strawberry, condemnat a 1 any de presó pels seus tuits; Helena Maleno, jutjada per salvar vides a la Frontera Sud; Jordi Pesarrodona, comediant imputat per protestar; els sindicalistes Andrés Bódalo i Ermengol Gassiot, de la CGT, han rebut represàlies i alguns altres anarquistes continuen en presó.

Des del final de la guerra i el franquisme, amb la persecució de republicans i antifeixistes, la repressió no havia estat tan generalitzada. Avui, l’endemà de l’aniversari de la proclamació de la II República, volem retre homenatge a tots els represaliats d’aquella barbàrie i a les víctimes del feixisme de la transició i els anys posteriors, en especial als joves valencians Miquel Grau i Guillem Agulló.
Al costat de la repressió i l’atac a les llibertats, hem assistit estupefactes al rescat públic de negocis privats irresponsables com la banca o d’empreses fracassades com el Castor de Florentino Pérez o a la construcció d’AVEs (mentre es manté en la indigència els serveis ferroviaris de rodalies i proximitat valencians o el corredor mediterrani) o al finançament fraudulent de campanyes electorals del PP (mentre es buida la vidriola de les pensions) gràcies –ara ho sabem– a grans fastos com els que s’organitzaven fins fa poc al País Valencià. El règim nascut el 1978, amb el rei Felip VI al capdamunt i les altes instàncies del poder de l’Estat, fidels continuadores d’un franquisme mai no del tot qüestionat, ha entrat en crisi potser irreversible.

El País Valencià no pot restar passiu davant la vulneració constant de drets i llibertats, si vol avançar cap a una democràcia de més qualitat i aprofundir en el seu autogovern. El silenci o la indiferència del País Valencià fóra, a més d’ètica i políticament reprovable, una irresponsabilitat de greus conseqüències. Per això, des de la necessària solidaritat amb Catalunya, fem una crida a la mobilització i l’organització de la ciutadania, en especial dels treballadors dels sectors més desfavorits, perquè des de la resistència pacífica, democràtica i no-violenta es pose dempeus per defensar les llibertats i els drets democràtics, contra la repressió, l’abús autoritari del poder, l’alliberament dels presos polítics i el lliure retorn d’exiliats.
Avancem cap a un procés de ruptura democràtica, cap a la república i l’autodeterminació. Visca el poble treballador! Visca el País Valencià! Visca els Països Catalans.»

País Valencià, 15 d’abril de 2018

Si voleu donar el vostre suport cliqueu l’enllaç Solidaritat amb Catalunya

 

Manifest solidari amb Catalunya (1)

0
Publicat el 9 d'abril de 2018

Manifest de ‘Solidaritat amb Catalunya’ per a la concentració del 15 d’abril a València

«Coincidint amb la gran manifestació que les diverses entitats cíviques i sindicats aplegades en la plataforma Espai Democràcia i Convivència han convocat a Barcelona per al diumenge 15 d’abril, també nosaltres organitzem per al mateix dia a les 11.00 h. una nova concentració a la plaça de l’Ajuntament de València en solidaritat amb Catalunya, en defensa de la democràcia i per la llibertat dels presos polítics. Esperem que tot i la urgència de la convocatòria, que s’ha comunicat a Delegació del Govern d’Espanya amb el temps justet, més i més entitats, organitzacions i particulars vagen sumant-s’hi al llarg de la setmana. Ací teniu el cartell preparat per a l’ocasió. En mans de tothom rau moure la solidaritat entre més i més ciutadans del País Valencià, no només per una qüestió de fraternitat amb Catalunya i de suport a la seua lluita per la República Catalana, sinó perquè els valencians necessitem aprofundir en la qualitat d’una democràcia avui greument amenaçada per l’Estat per poder aspirar a majors quotes de llibertat i de justícia social en el camí de la nostra pròpia autodeterminació. Entenem la solidaritat, doncs, en els seus efectes immediats, simpàtics diríem, de confraternització i de lluita, de defensa conjunt dels drets democràtics, però també com un pas necessari en la construcció de la pròpia llibertat. I, Fuster dixit, totes les llibertats són compatibles (o una cosa així), és a dir, solidàries. Salut, Solidaritat i República, tres bells femenins!»

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El president Puigdemont

0
Publicat el 6 d'abril de 2018

Qui voldria tanta torpesa? Qui vol un país caduc, un país de torpalls? Espanya és un anacronisme. Les batalles es guanyen, de primer, moralment i ètica. Entre Catalunya i Espanya, la filosofia és tan antagònica que resulta fàcil de preferir la llibertat a la misèria. La misèria moral d’espanya és tan elevada que només els cecs d’esperit s’hi rebolcarien. Però avui és un dia de goig, malgrat la nova posada de pota dels tribunals, en voler acaçar l’eficàcia i l’èxit del Trapero i el seu equip per com van garantir que els atacs del mes d’agost no causaren més víctimes. Com arriben a ser de rucs, els jutges espanyols.

No fa gaires mesos ho vaig escriure en un apunt: pas a l’home que serà el president de la Unió Europea. Però de primer, deixeu-lo que governe Catalunya. Per molts anys!

 

Catalunya, nou símbol mundial

0
Publicat el 5 d'abril de 2018

Catalunya s’ha convertit en un símbol mundial. Una República jove, apenes 150 dies, ha sigut capaç de declarar la llibertat al seu territori, dins l’Europa dels estats, de les fronteres occidentals, contra la voluntat d’un Estat feixista —era el seu estat fa aqueixa mateixa quantitat de dies—, sense el suport internacional de gairebé ningú amb responsabilitat de govern al món. Com hem arribat fins ací?, on som exactament, avui?, què passarà demà, despús-demà? Doncs tot això ja ho explica Vilaweb cada dia, gairebé amb exclusivitat. Perquè l’altra realitat, aquella que convé al govern d’espanya, a la justícia, a la policia, a l’ÍBEX, a gairebé el 99% dels poders franquistes (com de ràpids han eixit de l’armari davant l’amenaça de la llibertat), ja l’expliquen la majoria de mitjans convencionals.

El primer govern de la República jove va haver d’exiliar-se, o va ser empresonat. El govern d’espanya va desautoritzar la democràcia i la voluntat popular catalana, i va assaltar les institucions democràtiques de Catalunya. Va pegar un colp a Catalunya ( i a gran part d’espanya) i va convocar unes eleccions precuinades. Però, ai, els catalans volien aquella República i van tornar a guanyar, malgrat els recursos dels rivals. Van guanyar per segona vegada. Aleshores, espanya va posar en joc una altra arma contra la democràcia: la justícia espanyola. I va ordir un Pla per obligar el parlament català a votar algú de la conveniència d’espanya, mentre posava en presó possibles candidats a la presidència de la Generalitat.

Enmig de l’huracà, el primer president de la nova República, el Molt Honorable Carles Puigdemont, s’havia exiliat, s’estava a Bèlgica i feia viatges per Europa: conferències, debats, rodes de premsa… Fins que el van detenir a Alemanya, casualment. Ell viatjava en un cotxe i la policia alemanya el va detenir com si fos un criminal, el Molt Honorable president de la jove República Catalana. Espanya va pegar un colp per no admetre aquella democràcia, i va voler criminalitzar el president i tot el país sencer, si no renunciaven a la llibertat de decidir i a la democràcia. Envià una ordre internacional d’acaçament.

Cal recordar que durant tres-cents anys i escaig, Espanya es va annexionar Catalunya, una nació molt més antiga que no la invasora, a través d’una guerra. Catalunya va pensar que, si la voluntat dels catalans era majoritària, i decidien per la república, en el segle XXI i a Europa, els representats polítics respectarien la voluntat del poble. Si us penseu que això ve d’un any, o de dos, o fins i tot de deu, esteu equivocats. Llegiu.

Per què aquesta petita i jove República s’ha convertit en un símbol internacional? Potser perquè enmig del cor d’Europa, a occident, sola i davant tothom, ha sigut capaç de defensar els vells valors que un colp van ser els valors universals dels drets humans, que van costar d’escriure i aprovar per la majoria de les nacions segles i segles. Sola, davant el món, Catalunya va decidir llibertat i democràcia. Un nou estat del món en forma de República. I una part del món, i sobretot l’estat al qual pertanyia feia 152 dies, van dir que no. Que la llibertat i la democràcia, i la voluntat dels pobles, no són per damunt d’ells. Espanya ja sabem què representa, què és, com actua, que li queda d’honor, de lleialtat, d’honestedat, o de valors democràtics.

Ara mateix som en aquest pols. Democràcia contra franquisme, llibertat contra presó. Per això Catalunya és ara un símbol universal, de les petites nacions, dels greuges col·lectius, de la defensa de les llibertats, dels somnis de moltes identitats reprimides, de l’ètica per damunt la comoditat, del valor per damunt la desesperança, del coneixement per damunt l’obscurantisme… En resum, mentre espanya compromet avions de guerra per comprar consciències polítiques, Catalunya explica al món un nou homenatge a la condició humana.