Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Perversions: judicials (4)

0
Publicat el 31 de maig de 2010

Com que no n’hi ha feina, n’hi ha jutges que es dediquen a tocar la campana, a voltejar a favor del cantó ranci i posfranquista d’algunes institucions que encara són damunt l’haca, a la plaça. Ho diem fa temps: la Transició no va servir per fer venir la democràcia. Va ser el saltconduït per fer passar el feixisme per la legalitat d’aquell pacte entre porucs, i sotmesos. Exagere el justetet. A tribunals, jutges, polítics, i altres oficis del funcionariat, ja els està bé, tot plegat. Contra la llibertat, tots contra la llibertat a seques.
L’atac a Mònica Oltra per plantar-se en una protesta pacífica no cap dins un país lliure. Que jutges i fiscals accepten el cas, enmig de tants draps bruts, màfies, contractes irregulars, insults i malversació de cabals públics, és fer fum, però també abusar de l’ofici, de fiscal i de jutge, i destinar els diners, i la feina pública allà on no toca. És pura prevaricació legalitzada. Passem de riota a vergonya, de llei a pena, de país a pandereta. Aquests homes, o jutges, o fiscals, o polítics, on els pouen? Com es formen? Qui els tria? Triar? Home no es pensaran que això d’anar a fer com que votem passa per democràcia? Sí, passa per demo, que és demostració fàcil, poqueta cosa més. No hi ha remei, encara, en els propers trenta, quaranta o més anys.
– Home, què fatalista, tu.
-Sí, avui anava d’això, el programa del Gaspar. ‘Els fatalistes encara ho poden definir pitjor’.
Què difícil, l’ofici de viure, Mònica.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Malalt de camp i d’escola.

0
Publicat el 29 de maig de 2010

De matí, sobre les onze, els alumnes de quatre anys, les Girafes de l’escola Gavina, rebien un guardó per un magnífic treball de preescriptura col·lectiva dins la fase final dels Premis Sambori que es lliuraven a la facultat de Farmàcia, al Campus de Burjassot. A tocar, també hi havia una jornada festiva sobre ciència, organitzada per la facultat de ciències i destinada als més joves: la ciencia més lúdica i recreativa per als futurs científics.
Amb el meu germà anàvem segant brossa, a pocs quilòmetres de distància. És moment d’anar avançant la feina del camp. M’he deixat la màscara i, mentre escric, sóc enmig d’un atac al·lèrgic de consideració.

Ara mateix, els alumnes de secundària ja són en els preparatius de la seua segona estrena de la temporada. ‘Les piratesses del Bergantí’ és una obra divertida i lúdica del taller de Teatre de l’escola, que avui representen a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria) un teatre d’animació de carrer en quatre dmensions. Cal veure l’obra per entedre com és possible afegir una quarta dimensió, en directe, des d’una acció teatral escolar d’envergadura, fresca, amb més de quaranta actors que fan anar el públic de bòlid, si no és que el tomben de riure.
Però aquesta vesprada he quedat a aclarir uns quants arbres, a més de veure l’emplaçament d’una futura caseta de reg, que l’obrer potser que em comence dilluns, en l’últim dels trossos que em queden per adobar el reg per degoteig i no estar-me pendent de feines en excés.

Demà serem a la plaça Major de Picanya, en el Mecat Solidari que organitza l’associacionisme, l’escola, l’ajuntament i tutti quanti a favor d’Haití. Haití?, nosaltres tenim una parada de joguets d’ocasió que els xiquets han regalat per contribuir en la recollida de diners. Hi haurà actuacions, balls, danses, parlaments, i una plaça que és un niu de vida, una gernació compromesa per manta coses.
Ja sé que és diumenge i que tinc més obligacions, però aquesta vegada em sembla que no em podré estalviar d’anar-hi, i perdre’m de venir al camp. Almenys fins a migdia, fins que em toque de venir a cals pares a organitzar la paella i fer el repàs de feines del camp de la setmana. Com qui diu, passar l’examen davant mon pare. Una altra mena d’escola, realment.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Propietat commutativa del 5%

0
Publicat el 27 de maig de 2010

No fóra el mateix traure el 5% dels funcionaris que no pelen res? Tret de qüestions particulars que solament produeixen beneficis particulars?
No fóra millor declarar quants milers de funcionaris cobren per no pelar res, res de res?
La propietat commutativa, pel que fa al 5% dels sous dels mestres (els de la sanitat ja s’ho faran als seus propis blocs per defensar-se), es podria aplicar en aquest cas?
Els estudis també notifiquen que tenim l’escola que tenim, que hem d’invertir esforços, recursos, maneres i estils diferents, però comencem per retallar-los el 5%, que deu voler dir que ara l’objectiu ja no és posar l’escola a nivell europeu, ni destinar rescursos nous, sinó escapçar alguns dels drets guanyats amb dret i dedicació?
[Malauradament, ningú no recorda allò dels ordinadors a les aules. Almenys ningú no recorda on han anat a parar el 5% d’aquells ordinadors.]

El cinc per cent de reducció de l’economia en favor de l’escola, encara ens situarà per davall dels nivells europeus que ara atresorem… O això no té res a veure amb l’esforç que continuem demanant a l’escola perquè continue liderant la societat que volem?
En època de crisi, no és l’aposta per l’educació i el coneixement qui salva, segons els estudis i els especilistes, la situació del país?,
– Potser que la mesura no afectarà de manera inversament proporcional a allò que es pretén?

Els ministeris de Madrid i d’altres administraciosn autonòmiques (Extramadura, Andalucia, València… són plenes de funcionaris que es rasquen l’orella. Que es graten el nas, que desapareixen encara quan no es fan les dues (malgrat que han de ser fins a més tard), o que no han arribat quan ja depassa una hora que han de ser al lloc…
Compta o no, aquest decalaix del 5% com a mesura més equilibrada per reinventar una crisi que han provocat tot d’especuladors, adulats pels polítics que volien jugar a especuladors i a borsaires del luxe i la despesa supèrflua?
Si és l’escola, la sanitat i encara altres serveis principals els que han de pagar una part de la crisi, comencem de nou la casa per la teulada.

Qui és l’agraciat que va decidir que el pavellon espanyol de la Xina havia de costar cinquanta o setanta milions, com si realment fórem el país més ric del món? I encara si fórem el país més ric, per quins collons hauríem de gastar tants milions, en una edificació de falla efímera (sis mesos) en comptes de fer escoles, hospitals i altres serveis per a gent gran? I encara si nosaltres en tinguérem, de tot això, d’escoles, hospitals, i cases de vells a manta, per quins collons no hauríem de construir aquestes escoles a Angola, a Etiòpia o al Cabanyal, per comptes de tirar els diners per a focs d’artifici de putots i fumadors de coca?

I ara qui ens tornarà tots els diners gastats en expos, parcs, cotxes, pre-olimpíades o esdeveniments tant cars que solament que satisfan l’ego dels polítics i de les seues pròpies familietes?

El 5% de la despesa dels mestres d’escola, dels metges, i del personal sanitari i de protecció dels vells, no arriba a l’1% de la despesa supèrflua total d’un país durant un any. És més trist encara. En el pressupost total d’un país, hi ha més despesa supèrflua que no calculem, que ells no declaren. Si realment fórem austers, els responsables polítics, els partits, les administracions, l’estalvi ens convertiria automàtiacment en països rics. Però per ací, ells, no volen començar mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Perversions: polítiques (3)

1
Publicat el 26 de maig de 2010

Rita culpa Zp d’immoral. NO diu que els seu delfí ho siga, igualment immoral. Supose que ho diu perquè ens ha retallat l’autonomia, ens ha decapitat l’estatut, ens ha mentit descaradament, fins i tot perquè ha gastat més que no tenia durant anys, i ara ens ho vol fer pagar a tothom, que Rita diu que ZP és un immoral. NO ho diu del seu cap polític, Camps, que semblaria de la materixa talla moral, per mentider, maldestre, i encara pitjors i millors atributs. Entre els polítics, les mentides i els insults són normals. Ves que qui hauria de ser exemple social, per a la resta de ciutadans, són el pitjor model exportable: l’insult mediàtic, polític, escampat a tor i a dret, és un model a l’escola exemplar, imitable, repetible, fins i tot disculpable. Així que si un jove de secundària diu fill de puta a un altre alumne, o a un mestre, saltant-se totes les regles de respecte i de convivència mínima, no pots fer giare res, res de res, perquè els nostres polítics màxims, els nostres exemples als parlaments i als governs, ja fan ús d’una pràctica tan exekplar com educativa.
La perversió política, la immoralitat, la mala pràctica, s’hi ha instal·lat per a quedar-se, i ja fa anys que els modos són de got i ganivet, d’autèntica novel·la negra, d’un terror maldestre i malgirbat.
Els polítics fan una política mediocre, de ruina, ens assetgen a impostos, ens manlleven els serveis públics, els malmeten o els eliminen d’una puntada de peu, que és una improvisació política de dubtosa professionalitat, malgrat la dedicació de tants anys a viure de gorra, a viure de luxe, ells i els amigots i les famílies… I tant desficaci que el paguen els mestres, i els metges, els ATS, i les DUES, i les auxiliars, i tota la pesca de gent que, sí, s’hi dediquen profesionalemnt cada dia  a atendre la ciutadania i la política de cada dia. Home, naturalment que hi ha excepcions, mestres i metges i ATS i altres que ja els va bé que els apliquen el 5% de la rebaixa. De polítics, no hi ha excepcions. A la caldera, a la cua de la desocupació. Si tants anys de governació ens han deixat aquest banquet de xirarel·los, que comencen per anar a escola, per a majors de vint-i-cins anys, el títol de braduat en decència, en rigor, en imparcialitat, i en tota la pesca que facen aigües. Amén.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Perversions: econòmiques (2)

0
Publicat el 25 de maig de 2010

L’economia devia aplicar el sentit comú. Però en política, i en economia, n’hi ha poc de senti comú, sobretot quan tots dos moniatos es marquen aquell únic criteri que entenen els espavilats: guanyar. Guanyar per interés propi, que no mai pensen en el col·lectiu (quin col·lectiu?). Si encara podem fotre’l, millor, l’interés col·lectiu.
La perversió de l’economia no és una cosa actual, ni moderna. És veritat que patim una època de desbocament dels cavalls, d’anar a galop, contra tot, contra el sentit comú. Som la desmesura, que el fracàs d’uns quants responsables ha portat el col·lectiu a la ruina, moral i econòmica. Amb el consentiment dels polítics, quan no actuen amb la vara de la prevaricació. Ai, la prevaricació.
La decisió dels destralers de la política és que ho paguem tots, que tothom pague els plats trencats de bancs, àvars, polítics maldestres, gestors i responsables de l’economia pública i privada. Però de primer, ells ja han salvat els mobles, els hi han perdonat la vida, als seus mobles. Ara que han agranat i passat el drap, ja vénen els netejadors de l’engrós, i ens demanen de pagar. Però de pagar de veritat, els seus desficacis. N’hi hauria prou amb el sentit comú, però això impediria que tornaren a desbocar els cavalls, d’ací uns anys, demà mateix. Quan paguem, i tinguem la casa neta, tornaran a aplicar el seu criteri: el guany personal, particular, contra el col·lectiu, la desmesura, la imbecilitat política. I ells, el Fons Monetari, les borses, els bancs, les caixes, els polítics, les màfies i la mare que els parí, rentadets del cul, tornaran a pegar-nos per on voldran. Els sopapos vénen regalats amb frases de l’estil ‘és necessari’, aquestes mesures fa temps que les hauríem d’haver pres’, ‘és un assumpte mundial’… Tot això no ho deien quan gastaven a grapats els diners públics, i els privats, quan vivien del luxe, de la despesa supèrflua, quan regalaven a amigues i amigots, quan deixaven anar l’aixeta sense control.
Pegueu fort, i expliqueu-nos filosofia. Expliqueu-nos economia, Plató i Sòcrates… Feu-nos escola de la bona. Mamons.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Del ras al batre

1
Publicat el 24 de maig de 2010

De cant a cant. Del Cant al Ras a Massalfassar, als cants de Batre a l’Eliana. De l’Horta al Camp de Túria. Com explicava un dels membres de l’organització del Cel, al Cel de l’Eliana, des de la Torre del Virrei, el rere país dels valencians és formidable, entusiasta, de riquesa i de bellesa, pel que fa al cant, a la música, una joia encara en brut, d’una potencialitat envejable, silent, silenciada, però d’excelsa sonoritat.
Ho va dir l’impagable Frechina en aquesta nova presentació (la família que no li tinga en compte la dedicació, que el necessitem), els cants de batre no són fàcils, ni d’escoltar ni d’entendre en tota la seua mesura, ni són un cant romàntic, ni es deixen emportar de sentimentalisme. Són art, difícil, malentés, i ara lentament recuperable, a través de l’estudi i d’unes veus que ho valen tot. El matxo al trot, o pausat, darrere el batre, destriant el pa de la palla, pegant voltes, davall la calor sufocant, empestat l’aire de pols, de picors, d’aquell temps desagraït, contra l’ofici i contra els homes.

Jacint Hernàndez, Toni Navarro, Toni Guzman, i aquell jove de Vila-real, com es deia, Àlex Torres, van anar despartint el gra, pegant voltes al pati del Virrei, fins i tot, mentre esmorzaven de tant d’esforç, metafòricament, cantaven una polca, un romanç, una picantor, per alleugerir la faena. De colp el Cel de l’Eliana, centre d’estudis locals, obria una altra via d’expressió, de dignitat, de saber ser, que ens explicava aquella època rural tan agra com imprescindible. L’era, els animals, la terra, la duresa d’un viure prim… Que després el temps ha convertit en allò que devia convertir, supose. Com envege aquesta organització francesa per la terra, allà als Camps Elisis, amb tot de llauradors, productes, maquinària, animals, enmig de la ciutat francesa del XXI, admirant-se i demanant-se què passa, a la terra i als llauradors, de costat d’aquells luxes a una vora i l’altra, el sector primari. Ho envege sense preàmbuls, ni introduccions. Sense cap ànim, sabeu, que ací viu el pa i viu el vi i la mare que ens va parir.
Per molts anys de batre. Amb el cant, naturalment.
Post: a l’estil de la Malaguenya de Barxeta, uns versos de Víctor Iñúrria van cloure un sentit homenatge als valendians que vam expulsar de casa, de la terra, fa quatre-cents anys. Una polifonia impossible tan bella.

Un camí difícil (2)

0
Publicat el 20 de maig de 2010

En aquell principi del XX, l’escola maldava per introduir el castellà i fer-lo entendre: ‘segons que continuava explicant el professor Mayordomo, això era una tasca gairebé impossible, llavors, que n’hi havia mestres que explicaven que era difícil de tòrcer, la tenacitat de l’alumnat contra la imposició del castellà: ‘este es un campo rebelde al nuevo cultivo.’ No perquè els alumnes ja foren conscients de la resistència política, sinó perquè no entenein ni un borrall d’aquella llengua imposada. Segons que diuen alguns mestres de l’època, que justament treballaven a favor d’introduir el valencià a l’escola. Ah, però Espanya, fa cent anys com ara, s’hi negava rotundament.
A principis del XX, Faustí Barberà, metge, considera necessari introduir el valencià a l’escola, si es vol avançar de veritat. Acusava l’escola de l’època d’arrancar l’element nacionalitzador, de desvincular l’alumnat de la identitat, i calia, amb la llengua, redreçar l’escola i el país. Demana, segons paraules del professor Mayordomo, la reconquesta de la consciència valenciana.
De fet, en aquella època la dificultat era imposar el castellà, i perquè l’escola no ho aconseguia, se la considerava inútil, segons que deia Tomàs i Martí, a Artana. Tomàs i Martí, Ventura Pasqual, ja eren mestres que reclamaven el valencià a l’escola…

Cent anys després, l’aposta els va servir a la perfecció, als espanyols, per imposar-nos aquella llengua i malmetre la nostra. Però, ara fa vint-i-cinc anys, fem el viatge contrari. Fer i desfer, com el matalafer. Que cent anys no són cap broma.

L’home mort és feliç

0
Publicat el 19 de maig de 2010

Si més no, més feliç avui que no ahir, i més feliç de nit, ara mateix, que no anit  ni aquest matí. No ho entenem, que és difícil i coplex, perquè en realitat el joc ja va d’aqueixa manera, de no entendre, de dir les coses a mitges: l’han imputat però no l’han imputat, o no és prou imputat perquè el retiren; va pagar, va dir de bon principi, en metàl·lic, amb els diners de la dona, amb els seus, no ho sabem, però ara diu que tres dels vestits no, no els havia pagat, però que tres vestits, home, per favor, ningú no se la juga per tres vestits. Naturalment que ja no recorda la medalleta, ni els bossos de mà, ni els rellotges dels altres ni tota la mandanga que no diuen que no explica ningú, ni els contractes no declarats, ni les famílies que se n’han beneficiat, perquè al remat ningú no som capaços d’entendre tant de marro ni tanta mamoneria.
Ell és més feliç, avui, vet ací que ha dit, no sabem si perquè és més a prop del cel, o del purgatori, però aquest home va passant cada dia, empenyent, amb aquell bombó de porga que ens feien empassar de menuts, quan teníem empatx i el ventret a punt d’un embús monumental. Si malgrat tot, Garcon viatjarà a l’Haia, a fer d’home bo en les penalitats internacionals, aquest Papu valencià, en Camps, potser que viatge a Roma, al costat del altres beats de mena, almenys que valga per a vestir sants, que això, ho sabrà fer de segur, que els eixirà de franc.

Post: cap sant no es jugaria la seua noblesa i innocència miraculosa per tres vestits de res, ni per dos vestits. Ni per una sola muda de roba interior. Els sants, a més, són eteris i vaporosos, i amb no-res ja fan tota la patxoca d’aquells comfrares de Castelló.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Foc a Gàtova!

2
Publicat el 17 de maig de 2010

La frase és un clam, de per riure, evidentment, a partir d’aquella contalla del Pep Coll i un senyor rector que tenia antema contra un poble del Pirineu. Nosaltres vam adaptar la contalla a la vall Olocau-Marines-Gàtova després d’aquell devastador foc de 1992 que es va empassar mitja serra d’un colp: deu mil hectàrees no són cap broma, mamons.
Diumenge, el foc era més domèstic, més casolà, més de la producció a favor dels grans projectes que, de feinassa, els valencians sabem adobar contra vents i altres torbacions que avui m’estalvie. O no mes les estalvie: els polítics del PP, mamons de mena, i els polítics del PSOE, mamons de mena, voldrien fum i cendra d’aquesta gran construcció que és escola valenciana, però representa que som un dels moviments més vius i entusiastes no solament d’aquest país, sinó de tota Europa, i contra això ni els mamons no tenen maneres.
Ara, si el desgraciat de torn de la política ens resta als mestres el 5% de la quota de funcionaris que representem que fem cada dia a l’escola: algí li ho hauria de dir a l’home, amb la sanitat i l’educació teniu més consideració, o amb la cultura, se li va escapar a algú. De per riure!
Diumenge, mitja comarca érem a Gàtova, en aquelles placetes i carrers tan llaminers, petits, rurals, que no cabíem en un grapat de dues mans, tants milers. Entre el llavador, la font de tants canons, la serra, aquella pujada interminable fins al camp de futbol, on després ens costava tant d’arribar amb els xiquets i els carros i els cabassos, per tornar cap als pobles sans i estalvis i tant gojosos de la festa.
Plat a banda són aquesta gent de la Coordinadora del Camp de Túria, no vos penseu que en són tants, però són herois, i amb aquesta pasta poden amb qualsevol cosa, fins i tot tirar endavant un programa d’activitats de més de quinze dies, en un poble sense ajuts, sense recursos, que ells sabran com han arribat al final, vius i joiosos per la feina feta.
Ahir Gàtova, les oliveres ufanoses, l’exposició dels moriscos, i encara els nous projectes que el mestre Ferran ja va adobant-nos (el 2011 farà 400 anys del Repoblament), ens alliçonava a favor de l’escola, de la llengua, del coratge d’aquell diumenge que vam descobrir el foc, com aquells homes: foc a Gàtova! Vítol!

*Yes we can: si aquests d’escola valenciana porten la llengua enllà dels límits naturals, que no podrem arribar a fer, amb cent anys de vida! Vítol!

Cant al Ras

11
Publicat el 17 de maig de 2010

A l’era me’n vaig cantant…
Per a segar bona palla.
Porte la corbella nova i la manta al cabàs

Quin terra més eixuta…
Els tarongers s’han assecat
De primer ens van prendre la costa
Ara és el Cabanyal!

Uns versets esparsos, barrejats, de colles i de veus, que fan del cant tradicional valencià una festa, a Massalfassar, a tocar de l’Infern, amb JV Frechina de mestre de cerimònies i un grapat d’esforçats voluntaris que han convertit aquell tros de l’Horta Nord en un dels referents indiscutibles del país, de Nord a Sud, pel que fa a la música, el tercer dissabte de maig. Quatre hores d’anar passant noms propis de la cançó, alguns que vénen del Nord, del Lluçanés, tota una taula de versadors i cants de la broma, i la resta gairebé del Sud, alguns de prescindibles, altres d’una qualitat exquisida: Urbàlia Rurana, alguns tocs de rondalla de popular, els Gojos de Pas de Quatre, Sant Ro-ro i el crac de les Maedéus, Toni de l’Hostal, la Romàntica, la tendresa de Tati de Godella, o la fantàstica versió d’Auisàs March que Eva Dénia ens va presentar anit, pels volts de les dues de la matinada, quan ja érem massa cansats per destriar el gra de la palla, quina versió tan excelsa. A més del mestre de mestres Botifarra i la seua troup…, n’hi ha molt i bo, en aquest Cant al Ras, una experiència impagable, creativa, popular, que una nit, un sol colp l’any, converteix l’Horta en un cultiu per l’art de cantar al ras. No sé si podrem exportar mai res, els valencians, però la iniciativa tombaria festivals internacionals, reponsables culturals, i programadors d’estiu dels nostres pobles, que cal ser molt burro per no adonar-se’n: com deia Dani Miquel, dalt d’un pi, hi havia un alficòs; passa un burro i li pega un mos!
Com que tenen un màxim de tres cançons, allò va ràpid, que la nit et deixa apamar la voluntat i l’ofici de joves i de madurs, pel que fa al cant popular i tradicional. Naturalment que els xiquets estaven cansats i volien tornar a casa, i els grans estàvem cansats, però això que ens ofereixen els dimoniots de Massalfassar paga la pena per tots costats, i et fa esperar amb avidesa la nova edició de l’any que ve, que ja serà la quinzena, compte!, de viure colps inoblidables tan farcits i tan vius.
De quina cosa no som capaços, els valencians. També, també.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Perversions: judicials (1)

1
Publicat el 15 de maig de 2010

Han suspés Garçon. Per prevaricar, segons que diu un altre jutge. Que vol dir fer alguna cosa, un jutge, que no hauria d’haver fet mai. N’ix una altra, de jutgessa que explica que és portantveu: -se suposa queu tots els jutges, tots, són constitucionals i decideixen amb imparcialitat i justícia. Riem. Ells mateix, els jutges, se’n riuen plegats d’aital barbaritat. S’han carregat el jutge mediàtic, per un afer contra els crims franquistes. La denúncia venia d’una colla del requeté, tot de feixistes, falangistes, pereperos i tota la sordina del metall. Així que l’esquerra progresista espanyola ha posat el crit al cel, al cel laic de Madrid i unes quantes províncies més, la Ser, El Pais, i el requeté 2.0.
Cap d’aquests progresistes no va protestar per l’afer del jutge el 1992, quan va carregar amb bala contra l’independentisme català i basc. Quan va deixar que, la policia, torturés amb impunitat, amb excés, amb legalitat, joves de qualsevol classe i condició, pel fet de ser joves no espanyols: sota l’empara de jutges, audiències, i prevaricacions consensuades i legalitzades. Fins i tot quan Estrasburg va dir que a Espanya es torturava, amb impunitat i traïdoria, i va culpar l’Estat de mentider i pseudoterrorista, cap d’aquests que ara protesten no va alçar un dit, a favor dels catalans i dels bascos torturats.
És veritat que a Europa s’agafen el cap, per la barbàrie judicial espanyola. N’hi ha per agafar-se el cap, però no per això del Garçon, sinó per tot això i allò altre que passa cada dia, amb els jutges, amb la justícia, amb l’Audiència, amb el Constitucional, amb el Suprem… El detall ara és que han bloquejat i silenciat un altre colp els crims franquistes, però això és espanya, que diu Al Tall.
La justícia és perversió, en la majoria de casos. I l’exemple espanyol és tardofranquista i extraordinàraiment conservador, a tot estirar, allò més lliurepensador és a dins de la mateixa plaça, entre toreros i picadors. Perversió màxima.
Post: cada dia hi ha més excessos que no aquest que han comés contra el jutge Estel…, a Euskadi, a València, a Barcelona, i tampoc no plorem ni riem amb tant de boato ni amb tant de beato.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un camí difícil (1)

0
Publicat el 14 de maig de 2010

Avui hem estat a l’escola de magisteri, la nova escola de
mestres de València, al nou edifici de l’avinguda de Tarongers. Quin
desig de tornar a estudiar, en aquelles instal·lacions tan resplendents. L’excusa de la nostra presencia era una conferència sobre la dificultat d’ensenyar en valencià, dins una jornada sobre els Premis baldiri Reixac que EscolaValenciana i la Fundació Lluís Carulla feien plegats, a la vesprada, a la Politècnica.

De matí, a magisteri, el catedràtic d’història de l’educació, Alejandro
Mayordomo, ha anat explicat-nos el llarg i difícil camí de fer escola en
valencià, des del segle XIX, en què la preocupació era com ensenyar en
castellà amb eficàcia (llavors calia fer una immersió forçosa, i encara
explicar les coses de primer en valencià si volien, els mestres de l’època, que l’alumnat
entengués res), fins a la bonança dels nostres dies, malgrat tot. 

Alguns detalls que ens han encuriosit de l’exposició
del professor Mayordomo: els mestres encara treballaven, el 14 i el 19
d’agost, perquè l’invent de les vacances va ser posterior al XIX. Que hi
havia mestres que escrivien, per exemple ‘Hi ha dificultats
insuperables per als mestres d’ensenyar eficaçment en castellà en
províncies on hi ha altres llengües. La manca de comunicació i de
comprensió entre mestres i alumnes obliga a explicar-los primer en
valencià les coses, i després, per mimetisme  i repetició en castellà,
malgrat que la majoria no l’entenen, sinó paraues soltes.

Això va impulsar alguns mestres a demanar, als
responsables educatius, que deixaren ensenyar oficialment també en
valencià, la qual cosa mai no van permetre des del ministeri espanyol, què no s’havien pensat, els de províncies!

A quina
cosa ens sona aquesta cançoneta…? I la taral·lara? I la tornada?

Això és un home mort.

3
Publicat el 11 de maig de 2010

El president dels valencians, Francisco Camps, ha ordenat a Acció Cultural que tanque el senyal de Catalunya Ràdio al País Valencià. Ho ha fet amb la televisió i ara ho vol fer amb la ràdio. Exclusivament ens prohibeix de veure i escoltar la ràdio i la televisió en català, que també és la llengua dels valencians. Fa uns dies que ha prohibit qualsevol senyal de la Corporaciuó catalana quan n’hi ha coincidència amb Canal 9 en retransmissions esportives. Solmanet que les prohibeix, totes les senyals, si són en català. No ho fa amb senyals en espanyol, en anglés o en francés. Contra l’espanyol, el president dels valencians no té cap problema. És contra el català, que és la mateixa llengua dels valencians, quan el president trau l’odi, la censura, la fel del tardofeixisme d’un home que és un cadàver polític.

És la venjança particular d’un home mort, que ja no viu políticament, sinó per l’odi als catalans, que és també l’odi als valencians, a la cultura, a la llengua, a l’escola. El seu particular genocidi contra escolavalenciana, atiat per aquell conseller d’educació, impresentable Font de Mora, demostra el tarannà intel·lectual d’un president polític acabat, la seua aposta per un coneixement tan feble com ridícul.
Ni els seus propis, que durant tants anys li han rigut les gràcies, no es creuen els falsos missatges que ha anat abocant com una gravadora de segona: som els millors, tenim la millor terreta, som l’enveja del món, creem riquesa com ningú, nosaltres no vivim cap crisi, eixirem els primers… La mentida l’engul, perquè som a la cua en educació, al davant en desocupació, els més endeutats d’Europa, els primers en mercat negre, en destrucció del paisatge, en destrucció d’empreses, en vendre el territori per canvi d’almoïnes… Ni tot això no li ha valgut de cortina de res. Ni a Espanya no el volen, almenys a les reunions dels seus. Ni en pintura, ni retratat, ni desvestit, no el volen veure.
I ell, que sap que si el punxen ja no li trauen sang, no sap sinó venjar-se amb més odi, amb més ignorància, amb aquells trets autoritaris de l’home mort, que vol enfonsar tothom, abans de morir-se. Fins i tot enfonsaria el país, si pogués, si amb això arrossega també uns quants catalanistes. Fins en aquest punt ha perdut els papers, els protocols mínims, el respecte pels altres i el respecte mínim dels homes cultes i formats.

Ja no és qüestió de política, el ridícul. La dignitat hauria de tenir uns límits, en un homes, si no és que és mort. I si no es troba bé, doncs que en tinguen cura, del president, que dimitesca de primer, o que l’ingressen.
Ell, Francisco Camps, i Rita, i Blasco, i encara de més indecents, que ens tancaran la ràdio, la televisió, arribarien fins i tot a prohibir que pugueren d’enviar-nos llibres a València, des de Barcelona (els diaris ja els van prohibir aquells mateix). Ataquen la llibertat, la comunicació, l’escola, la universitat, la cultura… No és això una malaltia? Que el món puga veure el ridícul dels valencians, aquests homes del PP, que es bufen d’indecència, a casa nostra.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’èxit d’escolavalenciana

1
Publicat el 9 de maig de 2010

Ahir milers de persones vam ser a Massanassa, a l’Horta Sud, a favor de l’escola. No cal dir que entenem l’escola en majúscules, valenciana, compromesa, a favor d’tanedre l’alumnat com es mereix, a favor de la cultura i del coneixement, del multilingüisme, de ser moderna i capdavantera a Europa i arreu que calga presentar-la. Tot això és escolavalenciana, ja ho dem dit i ho repetm, perquè tenim i ho demsotraem a cada Trobada, un dels moviments més positius, valents i voluntariosos a favor del país com n’hi ha pocs arreu del món. Tot això bastit, construït, per uns esforçats mestres que s’acompanyen de milres d’entusiastes famílies que volen una escola amb garantia, moderna, a la qual no li valen destorbs, ni excuses, ni pacctes per l’estat, perquè justament tot això no va a afvro d’aweusta escola que pensem i construim amb tant d’entusiasme. Ni el PSOE ni el PP no entenen què és escola valenciana, ni ho han entés mai, els uns i els altres. Ahir a Massanassa milers de persones vam manifestar-nos lúdicament, vam fer els tallares, milres de xiquets i xiquetes continuaven joiosos fent escola, dissabte a la vesprada, i després va venir el concert i tota la pesca d’aquelles coses lúdiques imprescindibles per completar la jornada. També va ahver cafres que ens van insultar, una trentena, que es van identificar com a membres del GAV i de l’extrema dreta valenciana. Són qui embruten façanes del Micalet i façanes d’altres institucions culturals, se’ls permet això i més, i ningú no els fa res, des de la policia i des de la política. Poden insultar-nos, amenaçar-nos, atemptar contra el respecte, la llibertat i la cultura, i ningú no els diu res de res, perquè són tapats i protegits de polítics del PP i de la policia, diguem-ho clar. Són feixistes que campen amb impunitat, i ells sí que poden provar de rebentar un acte a favor de l’escola, del civisme, del futur del país.
L’escola anit era a Massanassa, la llibertat, la força, l’entusaisme d’un país, al sud almenys, que garanteix la memòria i el treball dels nostres: Empar Granell n’estaria tan contenta, anit, com l’Estellés, com Carles Salvador, com Enric Valor, com Guarner i tants altres mestres que ens van precedir. perquè som fruit d’aquell esforç titànic d’uns quants gegants. Aquests milers d’ahir també serem fruit d’uns milers de milers, d’ací uns anys, i llavors la roda no es podrà aturar, i el país lluirà com mereix, malgrat algunes patologies i la permissivitat política i policial, que sempre empara els desgraciats de torn.
Per molst anys i en són vint-i-cinc. Veieu que encara no podem jubilar-nos. Almenys durant vint-i-cinc anys més. Fins a morir-nos, Empar, però no tant joves.

Es mor Empar Granell

2
Publicat el 7 de maig de 2010

‘Els bons docents van amb un somriure a classe, creuen que sempre poden aprendre de l’alumnat, els agrada d’innovar cada nou curs.’ Empar G.

 

Demà és la nostra Trobada a Massanassa, la Trobada de l’Horta Sud aplega cada any més de vint mil persones, un nombre que va en augment cada curs, malgrat els entrebancs i les desferrades de politicastres valencians de tots costats i colors.

Però demà és un dia de
goig i de joia, per l’escola i per la llengua. Així ho hagués volgut
Empar, sens dubte. Milers de pares i mares i xiquets festejarem com cada
any un treball d’entusiasme i de compromís, d’anar bastint un dels edificis
més sòlids i necessaris d’un país, l’escola. No ho fem sols, ni venim
nus, que n’hi ha gegants, gegantes en aquest cas, que ens han empés a
continuar treballant, sense defallir, amb dignitat i coratge, cada dia. No som de moda, els mestres, ni tenim fama de televisió, ni en volem; som gent anònima, infatigable, que fa ballar potes enlaire tant de conservadurisme i tanta ignorància adobada de males arts. Quina sort dels mestres, d’escolavalenciana. Quin orgull, en el cas d’Empar, de fer de mestra, de ser mestre. Per molts anys.[escolavalenciana]