Ulisses20

Un fracàs econòmic ja ho sabíem, que ho seria. Un desatre empresarial. Aquella idea de l’espana una i radial, malgrat que això signifiqués la ruïna econòmica, i el major dels desastres empresarials. Si els diiners hagueren sigut seus, o hagueren sigut privats, ningú no hagués apostat un quinzet d’euro, per aquelles línies que travessen tot passejant la meseta, o que porten els de la meseta de madrit a les platges valencianes. Calia jugar a trens, i el desastre s’ha comprovat ineficaç, ruïnós, en fallida. Va començar malament a Sevilla, va continuar malament en la resta, i encara serà pitjor que no diuen. Ni ens diran mai. Tot menys connectar-nos amb Europa. En tot cas, València-Barcelona-Europa era una línia priòritaria a les altres, rendible, de major eficàcia i futur, econòmic, cultural i empresarial. Però ells s’hi han negat sempre. En canvi d’una millora en rodalies, van fer tanta inversió de llençar i llençar que ara no hi ha remei. Però no dimitirà ningú. No tacaran ningú. No rodaran caps de ningú. No solament en el sentit metafòric. I ara, el pardal bobo, ZP, diu que cal tallar les ales a les autonomies. Xe, quin botarate d’home. De governs.
Grècia? No, home. Espana, vet ací la creu que patim. Fa setanta anys, de primer amb la dictadura, després amb aqueixa economia de fracassats, de torpalls, del PP i del PSOE, que són els que durant quaranta anys de Transició han portat la ruïna a tothom. 
No en saben més. No podem esperar res més. Ni dels polítics, ni dels seus assessors, ni dels seus tècnics.   

Jo provaria de conformar una alternativa de futur. Un equip polivalent, arriscat, divers, capaç d’eliminar els mercaxifles, els mediocres, molts dels polítics que fa anys són a primera línia demostrant com arriben a ser d’inútils. Jo apostaria per un equip format per Junqueres, López Tena, Tremosa i Mònica Oltra. Tots quatre ja s’ho faran per voltar-se d’un equip més gros. Però tots quatre haurien de ser capaços de liquidar la resta. 

[parcs temàtics, trens d’alta velocitat, cotxes de fórmula 1, copes amèrica, aeroports de joguina, palaus de música i d’òpera perquè facen de magatzem o per celebrar de nuvis… Fires internacionals, exposicions universals, però qui havia de pagar tot aquest frau espanol? Europa? els catalans i els valencians? Què es pot fer pitjor? Uiii…] 

L‘institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria torna a convocar la comarca al voltant d’una activitat polièdrica: la presentació de la veu de la memòria, un llibre sobre Pep Gimeno Botifarra, escrit per Antoni Martínez Revert. Els romanços de Cec que interpretarà el mateix Botifarra i el comcert final amb la Banda de música d’Almussafes, amb la veu de Pep Gimeno. Tres en un, com la Santíssima trinitat, per despertar la consciència comarcal després del sotrac de les eleccions municipals. I pitjor, la comprovació real que els calaixos municipals són buits. En la millor de les previsions. A la pitjor, n’hi ha factures pendents, de quantitats impossibles de saldar. 

Tot plegat, serà des de l’associacionisme voluntari, independent, més conscient que mai, que caldrà continuar treballant en favor de la comarca, de la cultura, i de la música. Diumenge tres de juliol, l’Institut del Camp de Túria enceta el programa d’estiu a l’espai CONSOLAT DE MAR, a Benaguasil.

L’entrada és gairebé gratuïta, en canvi de comprar un llibre o un disc, o un dvd  que aplega els concerts que ens van arruinar durant uns mesos. Un ofertàs de primera en favor de la cultura. A partir de les 20.00 hores, que no podeu faltar.

Dilluns vam fer reunió de la Junta a l’Ateneu de Bétera, saldo: mil euros, després de tantes batalles i haver acomplert amb els compromisos pendents. Som rics. O gairebé rics. D’ací haurà d’eixir un programa atapeït, de xerrades, concerts, i ajuts a altres colles més pobres encara. Res, que sense aquests voluntarisme carregat de coratge i entusisasme no som res. Cercant maneres, de nou. Com va dir el nostre president, Carles Subiela, som una comarca viva, sens dubte, capaç de fer via i tenir vida. I dels mil euros haurem de fer el miracle, el dels pans.

-Pos senyor, era una vegada… 

Els comptes de la generalitat de Camps comencen a destapar els excesos i els luxes contra les necessitats. Durant el cap de setmana els valencians pagarem més de vint milions d’euros al cap de la fórmula 1, Bernie, malgrat que milers de valencians que depenen de la mateixa generalitat es quedaran sense cobrar la nòmina i l’extra de juny. Malgrat que hi ha centenars d’empreses que no cobren els deutes compromesos per falta de calaix, en sanitat i educació, per exemple, Camps continua augmentant la despesa en cotxes, en xiques, en tot allò que, segons ell i el Bernie, fa bonic en aquell aparador de circuit urbà: convertir la ciutat de valència en un putiferi hauria de ser un delicte, contra l’ètica, la moral i la dignitat. Sobretot quan es juga en favor de la ruïna dels valencians.

Tant se val que tinga la majoria, tenim un deute declarat de més de vint mil milions d’euros (20.000.000.000 euros), els valencians, i més de sis-cents mil desocupats, però juguem amb les cotxes, i tota aquella falla de malparits que s’enriqueixen malgrat tanta estretor com passem milions de valencians. Tot i la seua majoria democràtica (construïda amb diners corruptes, amb publicitat corrupta, i amb una televisió corrupta), tot plegat també hauria de ser penat, imputat, i castigat.

Per què collons Alemanya ha de socórrer la resta de països pobres d’Europa –València l’és, un país pobre, que ix en l’estadística com un dels més pobres per culpa dels recursos malbaratats del pp i de la seua trama corrupta–, si aquests països i llogarets viuen de l’abús, la despesa supèrflua i l’excés provocat per mediocres de la política?

La indignació no els hauria de deixar dormir, ni els caps de setmana que llueixen la cresta i el crostó (avui són totes les vedettes pels carrers de València, mamant del pot i fumant, o bebent, xicolate). Els malparits que els cremen per Sant Joan. I si ha passat, aprofiteu-se’n de la vuitava.

Ahir vam cloure el curs escolar 2010-2011. Avui acomiadem la lleva d’alumnes que han acabat 4t de secundària. Com és habitual, d’uns anys ençà, els dirigiré un discurs, breu, sobre percepcions i realitats. Què se trobaran a partir d’ara, en els estudis, no cal, perquè no ho voldré fer llarg. Possiblement siga l’última lleva amb una certa tranquil·litat, pel que fa a deixar-nos treballar en valencià. En la manifestació de dissabte, algunes mares havien sigut alumnes de l’escola en els setanta: aleshores es manifestaven amb les seues mares, per una escola valenciana. Ara tornen a manifestar-se amb les filles, per una escola valenciana. Com si no hagués canviat gairebé res, en quaranta anys: els valencians, i els mestres, continuem manifestant-nos per l’escola, per l’educació. En tots aquests canvis polítics (Dictadura-Transició-Democràcia), les exigències educatives són gairebé idèntiques. Amb el PP, almenys.
Per molts espanols, dictadura-transició-democràcia, és un sol concepte. Com la seua particular santíssima trinitat: cap de les tres coses no els ha fet variar un pam, la seua concepció mental, no diguem la seua concepció intel·lectual de l’escola. 

Potser que els explicaré això, als alumnes: no perdeu la identitat, d’on veniu, en quina escola us heu fet…, perquè trobareu tot d’entrebancs que us voldran fer oblidar, que voldran que renuncieu… Perquè tot això, renunciar a ser qui sou, us serà immensament més fàcil, menys esforçat, menys dolorós fins i tot. 

Això és el que hem pogut fer per vosaltres, tots aquests anys, el millor que hem sabut. Esperem haver-vos preparat amb la suficient independència perquè sigueu, vosaltres mateix, pel vostre compte, camí del que decidiu fer.

N’hi ha també un comodí important, en el cas dels errors: l’escola no és l’únic lloc d’aprenentatge, sens dubte que ara n’hi ha tants espais d’aprenentatge que cap d’ells, per si sol, no representa sinó un percentatge mínim en l’error, i en l’encert, que és ara sobretot que caldrà que us aneu formant amb major criteri el vostre propi itinerari vital. 
Fins i tot pot ser que l’escola no siga tan important, ves, malgrat que, particularment, jo estic convençut del contrari. Si us cal, si ens necessiteu, nosaltres solament que tanquem per l’agost.

Post: hem rebut el premi Cinema Jove pel curt ‘CRISI?’, en el qual van participar alguns dels alumnes que ara acaben, dins el programa d’estiu EACN, l’escola d’activitats culturals a la natura. Ara, EACN és cinema. Sobretot és cinema.

Avui han presentat a València, al Club Diario Levante (sit), el llibre ‘Pilota valenciana: propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc’, de Daniel Martos i Guillem Torrent, amb pròleg de l’incombustible Bausset, una eina perquè els mestres no excusen ara que no hi ha unitats didàctiques, o propostes, o suggeriments interessants per animar els xiquets a jugar a pilota. Quan diem pilota, naturalment, ens referim a pilota valenciana, però acompanyar el nom amb l’adjectiu és absurd, a València almenys. Quan diem jugar a pilota, ja entenem, ens entenen, què volem dir. Si abans jugàvem al carrer, amb el trànsit, les prohibicions, i l’enderrocament de molts dels vells trinquets dels pobles, l’esport per excel·lència dels valencians durant molts anys, va perdre força i va ser al punt de desaparèixer, tret dels reductes invencibles (una altra metàfora contra tants atacs com rebem). Gandia, Massamagrell, Pelai… Tret d’aquests espais irreductibles, la pilota va perdre bona cosa de força, de practicants i més coses. Una crisi de crisis, realment. En deu-quinze anys ençà, potser que el naixement d’unes quantes escoles de pilota han fet reviscolar el joc, els practicants, i un futur menys incert. Però serà l’escola, si n’aprofitem ara l’oportunitat, qui haurà de fer de veritable motor entre els joves. No serà fàcil, trobar una escletxa entre els esports de masses, que cride l’atenció de joves i mestres; n’hi ha massa Goliats i massa batalles semiperdudes, per segons quines forces i sinèrgies, però com avui explicaven Guillem i Daniel…, sense sentiment, els valencians tampoc no som res, i la pilota en forma part, indiscutiblement, d’un sentiment de pertinença i d’identitat. Que l’escola ho festege, i ho treballe: cavallers, que va de bo.   

Pilota valenciana, propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc l’ha editat Denes, Paiporta, 2011 

Van eliminar les televisions catalanes al sud del territori. En el ranxo valencià de fabra, camps, rita, blasco, rus, i aquest cowboys o colons de ponent.
Van eliminar l’ajut a l’edició del llibre en català.
Han eliminat política lingüística al ranxo Illes. Així, jas!
Al ranxo Sud fa anys que la política lingüística de l’administració és una i indivisible.
Proven d’eliminar ara Escola Valenciana, pegant contra la línia de flotació de la llengua. 
Han multat, amb l’objectiu de tancar-lo, l’únic centre cultural que els feia ombra, almenys l’únic que per la llengua els feia nosa.
Han ofegat la universitat amb compromisos incomplits i pagaments ajornats.
Al ranxo Nord, la cosa tampoc no sembla gaire més dolça: en nom de la crisi, les retallades afecten a direccions polítiques, institucions i fundacions que cada colp tenen menys llibertat d’acció, i menys pressupost.

En nom de la crisi, econòmica, democràtica i d’idees, s’ha organitzat un esclafit contra el país sencer, contra la llengua, contra la cultura i contra l’escola. Sense distinció nord-sud-est. A cada bugada política, perdem llençols, estovalles, draps de cuina, la roba sencera.

No imagine el xafarranxo en el ranxo que hagués ocasionat una, una de sola, de les accions en el sentit contrari. Per exemple, contra l’instituto cervantes, oh! Per exemple anunciant la supressió de l’espanol a l’escola, en canvi de l’anglés o l’alemany, home! Per exemple, projectant el cent per cent de les pel·lícules en versió original, no dic exclusivament en valencià, en versió original al 100% en les sales comercials, oh! Per exemple, eliminant totes les cadenes de televisió que emeteren en espanol, exclusivament, oh! Per exemple, prohibint totes les misses que es feren en espanol, oh! Naturalment, tancant totes les esglésies que atemptem contra la llengua i contra els valencians, no per ideologia o fe, no, per política lingüística solament (la  declaradament feixista la deixe per un altre moment).
Per exemple… (continuarà)
 

El lliurament dels premis Lilà organitzat per les dones progressistes de Bétera va ser extraordinari, tocant gairebé l’excel·lència, si no és que, algunes dones mateix s’hi negaven a parlar en valencià. Però el global de l’acte, caram, va ser d’una notabilitat i d’una categoria que, particularment, no esperava. Vaig felicitar la presidenta de l’associació, Marisa Verdú, com ho vaig fer amb les premiades, pel premi i pels discursos que van fer davant un auditori ple que s’havia quedat menut, i encara així, vaig notar moltes absències inexcusables. L’error?, possiblement que les dones progressistes són a l’empara d’un partit polític, però el contingut d’allò que van presentar pagava la pena i hagués fet mèrits per la qualitat i el coratge. 
El discurs de Raquel Ricart va deixar bocabadat l’auditori, per excels, per la narració, per la història i els referents que va triar, i aquella simbologia de tantes dones corrent entre els llops, cap a la llibertat i cap a la vida.  Carmen Serrano també va lligar un discurs fluïd per fer un resum d’aquella lluita entre dones i homes, al Palmar, contra la discriminació de les pescadores que volien deixar enrere l’Edat Mitjana encara en el segle XXI, però Sheeba Baddy ens va deixar mocats, de primer perquè va tenir el coratge que altres no van gosar mostrar, d’explicar-se en valencià, amb un discurs sòlid, auster, per explicar-nos una realitat tan crua com desigual per a les dones, l’Índia. La força i la voluntat de la mare perquè ella pogués estudiar, la vida a la fundació Vicent Ferrer, el goi de poder ser una dona amb drets… Una vesprada que va convertir-se en una lliçó de vida, de valors, d’exemples que caldrà continuar explicant perquè ningú no es puga perdre què va passar al castell de Bétera, divendres, provocat per aquell estol de dones progressistes que mereixen la nostra admiració.

València, 18 de juny de 2011, 18.00h, plaça de Sant Agustí. Escola valenciana convoca a manifestar-nos en favor de la llengua i de les línies que han sigut garantia d’aprendre les llengües d’aquest país, l’una i l’altra, la llengua pròpia i la llengua imposada per dret de conquesta. Però ves, ni això no volen aquests governs del pp, que no s’amaguen, que l’única llengua que voldrien que els xiquets valencians dominassen és la del dret de conquesta, la imposada. Perquè l’anglesa, què voleu, els la bufa igualment, però això no poden dir-ho, no.

El Consell Escolar Municipal de Picanya reunit anhir en sessió ordinària, va votar unànim en favor del Manifest d’Escola valenciana pel dret a la qualitat, al plurilingüisme i, evidentemnt, a treballar intensament la llengua minorada, minoritzada, encara sotmesa a pressió per l’altra, i pels mitjans, i pels polítics en la seua majoria. Sí, el Consell de Picanya va ser una veu, ahir, en favor de l’escola i de la llengua. Com ja fa ver fa molts anys, quan encara no hi havia autonomia, i Albinyana, el recordeu, va ser el primer dels presidents dels valencians, que després el mateix partit va desnonar. Aleshores, Picanya va demanar l’estatut per l’article 151, que volia dir el de les màximes llibertats aleshores, i per çò va ser declarada Honorable Vila, i encara conserva aquella plaça, sabeu, País València, en el centre del poble, ben orgullós, el poble. Fa tres anys vam aconseguir que els tres centres del poble tingeuren el Programa d’immersió en valencià, el primer dels pobles valencians que aconseguia d’harmonitzar les escoles en favor, exclusivament, del programa que garanteix el domini d’ambdfues llengües oficials. Solament una família, una, dels deu mil habitants del poble, va manifestar el desacord de la mesura unànim del Consell escolar, mesura que després l’administració es veié obligat a acceptar.
Per tot això, convoquem a manifestar-nos demà, a València. Per no retrocedir un pas, per avançar en coneixement, en respecte, en harmonia. Amb escolavalenciana.

Encara em prepare els tres minuts que, Marisa, m’ha encomanat per parlar en el reconeixement a Victòria Sau, divendres a Bétera. Això d’aquest matí a Barcelona m’ha despistat què volia dir, exactament. De fet, si les dones hagueren pres aqueixa actitud, per tanta raó com tenen per indignar-se amb el món durant tants de segles, de segur que els homes ho viuríem més pelut. Molts homes. Així que potser aquells joves passarells, i els infiltrats que els han seguit el joc, potser caldrà que es repensen que ha d’haver altres maneres més intel·ligents per mostrar l’ennuig per la vida i per com de malament ens tracta la vida.

Enguany, n’han mortes més de trenta, de dones, gratuïtament, solament a ibèria. A Europa n’han de ser un grapat més de mortes. Solament perquè eren dones. Així que ací es veu com d’important era el paper de Victòria, amb els seus llibres i les seus conferències per explicar al món, a les dones particularment, que s’havien d’indignar, per l’estudi, per la consciencia, per la reivindicació. Res a veure amb el llençament d’escopinyaes, o d’empentes, o amb la violència que esgrimien d’un vell i malaltís patriarcat, malgrat que molt jove, per això educable i reconvertible, en la seua majoria. 

Què els diria, Victòria, a les joves que avui ajudaven els joves, a empènyer o barrar parlamentaris? Eren elles, potser, que havien decidit una posició tan bel·ligerant i antidemocràtica? Ho dubte.
En aquell temps que érem joves i començàvem a formar-nos, llegíem això i allò, i també molta literatura de dones, de debat feminista. I això de la bel·ligerància, de la guerra amb tota la seua cruesa, era part dels homes. Encara ho és, malgrat tant de temps com ha passat, des d’aquella llegenda dels grecs. Aquelles dones que es van plantar davant els homes, davant la guerra, i van dir prou.  

Sí, ha d’haver-hi altres maneres, però els homes, malauradament, i els joves, avancen poc. Tothom avancem poc, en allò fonamental. L’escola, la llengua, la independència, la llibertat, la igualtat… Per això se’ns farà ben necessari de llegir de nou aquells llibres, mentre em pense què diré, durant tres minuts, sobre Victòria Sau i el seu merescut reconeixement.

Marisa m’ha tornat a embolicar, ara per al lliurament dels premis ‘Bétera en lilà’, uns premis que les dones progressistes del poble lliuren a persones que s’hi han significat, en favor d’una vida més justa. Supose que així ja va bé, per explicar-ho. Són dones valentes, que enmig de la crisi també saben que és bàsic de continuar treballant públicament per la igualtat. Si repassem el bloc de Carme-Laura, potser que siguen més de quaranta, les dones assassinades enguany, a l’estat. Això és més gros que no algunes cortines de fum que ens posen els polítics perquè no identifiquem com fracassen les polítiques, gairebé totes les polítiques. 
Marisa és la filla del meu mestre, Don Andrés, quan jo era un xiquet i anava a l’escola de dalt. Així que no puc dir que no vindré. M’ha encomanat que lliure el reconeixement de les dones de Bétera a Victòria Sau, que ha dedicat la vida a l’estudi, a l’escriptura, a la lluita en favor de la igualtat, a córrer el país explicant això i allò, sobre els homes i les dones. Va ser ací a la vora, a Xirivella, fa a penes cinc anys. Parlava sobre el patriarcat, i he agafat un tros del discurs de la xarxa:

“De cara a l’abolició del Patriarcat seria important, entre altres decisions a prendre, la de presentar una demanda a un fòrum internacional de la política, les Nacions Unides (ONU), perquè portés a terme l’acció següent:  

Cinc homes, un de cada continent del món, en representació de tots els barons del planeta, llegiran un document en el qual es demani oficialment perdó a totes les dones per les ofenses a què han estat sotmeses durant el transcurs del Patriarcat. Una dona de cada continent estaria present i la cerimònia acabaria amb una encaixada de mans que segellés un temps passat i obrís la porta d’un de nou. 

Aquest acte i el document corresponent servirien per a donar testimoniatge de la historicitat de l’ordre patriarcal al mateix temps que l’anul·laria.”

Sens dubte que el poble guanya amb aquest reconeixement. Amb les premis Lilà. I ja van més coses que afegim a aquest canvi que explicàvem ahir, des de l’Ateneu.

La inauguració del nou ateneu de Bétera obri
una dimensió nova al poble. I també a la comarca. Dissabte ho vam comprovar
sobradament. Pel que podia ploure, calia preparar-se a consciència, per això,
aquell matí, germà Cotanda va visitar-lo quan encara no havíem obert i
enllestíem els detalls finals d’acondicionament. Feia un parell d’hores que
exercia d’alcalde, aliat amb els independents de l’UPIB, i va voler veure en
directe el treball esmerçat durant cinc mesos en aquell local de la plaça del
Mercat, esbrinar perquè hi ha col·laborat tan gratuïtament tanta gent tan
diversa. De Llíria, de la Pobla, de València, de l’Eliana, de Benaguasil, de
Bétera, naturalment, amb un entusiasme organitzatiu i de compromís altruïsta
inusual.

Un paral·lelisme semblant a com va treballar
el poble, fa vuitanta anys o més encara, en millorar el calvari, supose. Un monument a la col·laboració altruista, més enllà dels vicis religiosos. 

Per correspondre la visita de l’alcalde, la Junta
de l’ateneu ja prepara un dossier de treball per negociar un conveni en favor de
la cultura i la dignitat. En tots els sentits. Per si és que volen una
entrevista, els homes i les dones que ara governen l’ajuntament.

Però, què passà dissabte, en aquelles set
hores de programa, set!, que enceta aquesta nova dimensió local i comarcal? Què aplegà
aquella gernació de xiquets, joves i grans, a la plaça, a la casa, al corral,
del número cinc del Mercat?

Doncs una conxorxa de forces en favor dels
valencians com no havíem viscut feia molt. O potser que mai no s’havia produït.
Un aplec d’interessos, de colles diverses, de més joves i de més grans, de més
fets i de bona experiència, que aporten un dossier viu de saber estar i saber
fer, i encara millor, que saben que volen ser, amb plena identitat. De la
música i el ball popular de l’Aljama, amb un Fermín Pardo incombustible, que va
baixar de Requena amb uns amics per no perdre’s l’esdeveniment major de Bétera en aquesta
entrada de l’estiu, afegides a la veu tendra de Maria i aquella plaça plena a
vessar que vivia la festa popular d’una altra època, sí, però carregada d’una
modernitat i d’una consideració molt professional.

Els xiquets ja havien participat dels jocs
populars, els escoltes Rebalsadors, i el teatre que dirigeix Dídac, al si de l‘Ateneu, obrí l’expressió no
professional a més gent, més enllà del folclorisme, més aprop del que veuríem
després amb la lliçó del Cirano, en la veu de Pep Ricart. Un altre inconfusible
que la gent que omplia el corral i la terrassa del café van agrair com mereixia. Havíem sopat
popularment, més de dues-centes persones, i en aquella hora, quatre hores
després de la inauguració, havíen passat sis-centes persones, poca broma. En un sol dia.
L’èxit venia, sense excuses. Els joves d’Horta Folc van tancar les actuacions,
amb un repàs a la música tradicional d’arreu del món. I la gent s’apuntava a
ballar, perquè els xiquets feia estona que ballaven amb entusiasme, la música d’una festa tan grossa.

Allò semblava una segona inauguració. L’era. Ho valia, i el poble i la comarca hi va respondre. Enmig d’aquest vent nou,
entre els valencians. Malgrat el decret contra l’escola, la multa a Acció, els atacs als joves
indignats, el tancament de TV3… el país continua assenyalant el camí. Al vent d’una nova etapa en favor de la cultura, independent dels
governs, ara mateix. Amb un entusiasme viu com el primer dia, com a la dècada dels setanta, com al segle vint. És un vent que va destapant el país que havien amagat, que provaven d’amagar.
Per molts anys. 

D’ací unes hores obrim l’ateneu cívic i cultural de Bétera. La segona vegada en uns mesos. I tornem a inaugurar local, aquesta vegada de primera, de molta categoria, amb espais per organitzar molt i bo, en favor de la cultura, de l’educació, de la música, els llibres, el ball, la paraula, el discurs, el teatre, la gent, les relacions, els joves, l’excursionisme, la cooperació… Tot plegat és això, un ateneu, un compromís per anar millorant la vida de poble, la vida de la comarca. En col·laboració amb d’altres associacions, institucions, ateneus, casals, amb tanta gent com ha col·laborat perquè avui l’estrena fóra possible. Hi ha gent que ha treballat de valent, i n’hi ha que han vingut de lluny per ajudar de calent.
En aquesta festa d’inauguració hi haurà teatre, música, ball, jocs, sopar popular i temps per a la tertúlia i els grans propòsits. A la plaça del Mercat, al vell café del Mercat, tenim ara un espai poliédric, en favor de la innovació, l’originalitat, la construcció de sinègies tan extraordinàries com vulguem presentar. Benvinguts, per molts anys. Moltes gràcies.

El conceller d’educació Font de Mora no s’està de continuar pel camí de l’absurd, empantanegat amb idees  acientífiques, que voregen l’esperpent i l’afiancen en el ridícul. El ridícul dels valencians a Europa no és nou. Som coneguts per l’excentricitat dels populars, per una política corrupta, per un model econòmic inviable, i encara pitjor, consentit per la majoria de valencians que van visitar les urnes fa quatre dies. 

En educació, les nostres dades tenen algunes curiositats que també omplirien teatres i circs ambulants. De l’un costat, un moviment educatiu que fa trenta anys que treballa per quallar a València un esperit nou, renovador, en favor del coneixement. Un model que cal reconèixer, s’ha guanyat contra els governs de torn, i que per això mateix ha arribat al trenta per cent de la població escolar. Poca cosa si considerem que l’altre setanta per cent es perd una part important no solament de la llengua, de l’actitud entusiasta i altruista de l’escola, que és en favor d’una bona formació. 

Ara mateix, el conseller reclama un requisit als mestres valencians: que dominen l’anglés. Sense la formació oportuna, considera que cap valencià no ha de poder fer de mestre. En canvi, es nega a demanar el mateix per la llengua dels valencians. De fet, no només s’ha negat a considerar el requisit de saber valencià com un complement a la formació, ho ha impedit voluntàriament i conscient, com un ardit més en favor de la llengua dominant. Encara més, ha enviat a propòsit mestres que no coneixien la llengua a escoles i instituts de línia, perquè rebentaren la coherència i el manteniment de les línies en valencià. 

Nosaltres també demanem la formació dels mestres en anglés, senyor de Mora. Sense excuses. Fóra l’ideal, realment, per no haver de passar pel castellà, per haver-nos de comunicar amb el món. Però som més lleials i més democràtics que no el màxim responsable de l’educació dels valencians (!). Respectem les normes del joc i actuem en conseqüència. El resultat és que, a València, cap xiquet, cap, no ix de l’escola sense dominar una de les llengües oficials amb plena competència. No hi ha cap xiquet que no domine el castellà, senyor conseller. En canvi, n’hi ha milers que no poden dir el mateix, del valencià. Sobretot perquè vostés fa anys que juguen amb males arts, contra una de les llengües oficials. Vostés prefereixen que els xiquets valencians dominen menys llengües, que tinguen menys capacitats desenvolupades, que siguen menys competents, amb l’objectiu, deixem que li diga que vergonyós, que no sàpien valencià. 

S’ha de ser ruc?, Mesquí?, Egòlatra?, quin fóra l’adjectiu escaient que provoca que els polítics de major responsabilitat neguen la possibilitat de conèixer més llengües als joves d’un país? Qui voldria aital despropòsit si no amagués males arts, i el propòsit ferm de negar la llengua d’Ausiàs Marc, el Tirant, Estellés, Fuster o Enric Valor? 

Sense tant de boato ni tants noms propis, senyor conseller: qui és vosté, per impedir la bellesa i l’emoció que representa ensenyar la llengua de mos pares al meu fill? Qui és vosté per impedir-li que puga continuar els estudis, provocant allò que ja passa en instituts i universitats d’aquest país?

«Vosaltres sou la nostra escola!», ho va dir el president de la Diputació de Tarragona, o l’alcalde de l’Espluga, un dels dos, no ho recorde bé, quan es va adreçar a tant de públic com l’escoltava, encara els escoltava, malgrat uns discursos massa llargs, massa discursos, amb tants de xiquets com hi havia. El mateix Artur Mas, president de la Generalitat, ho va remarcar: massa discursos, que estareu ben cansats… els polítics, ja ho sabeu. 
Però ho va dir, aquell home, que érem l’escola d’aquest país, que les paraules em van colpir, pel que tenien de reconeixement. De gratitud. Em recordava aquelles paraules d’un poeta nicaragüenc, poeta i rector, en les grans creuades per l’alfabetització, quan els alumnes es llevaven en entrar el mestre, tot cantant: a les seues ordres, mestre!
Unes paraules que no tenen res a veure amb aquell to ranci de la dictadura espanola, que també obligava els xiquets a alçar-se, quan el maestro entrava a la classe. Res a veure.
Com ha de tenir res a veure, «sou la nostra escola, representeu la nostra escola, el nostre futur més immediat», amb la negació que representa el govern valencià per la seua escola. Ací, a València, Camps, Font de Mora, Blasco, Rita…, foren capaços de dir, vosaltres no sou escola, no representeu l’escola, no us volem d’escola… Quin odi més visceral no s’ha de tenir i viure, per atacar així l’escola, i escolavalenciana particularment. A València, l’escola mai no ha tingut cap reconeixement, per cap dels governs polítics de la generalitat. Ni la societat civil no ha reconegut mai els mestres. Ni moltes institucions, ni associacions, ni res de res. Home, sí, hi ha algunes excepcions, però quina diferència amb aquell diumenge a l’Espluga, amb la fundació Carulla, la veu del Carles Duarte amb aquella corbata de llaç tan bufona, amb el president del país dient: sóc ací perquè és el més important que podia fer avui diumenge, reconèixer l’escola, el curs, els alumnes, els mestres, les famílies…
A València, en Camps mai no ha rebut en audiència Escola Valenciana. Mai. Són aquests, els mateixos que ara han dissenyat uns programes per carregar-se la línia en valencià. Per castellanitzar completament València.
  
Fins que no tinguem AVE València-l’Espluga, caldrà continuar viatjant durant quatre* hores d’anada, i quatre de tornada, en bus, per aplegar-nos en un dia que l’escola és una festa, reconeguda, admirada.
Per molts anys els Baldiri Reixac, i aquest sentiment que, ara sí, posa l’escola a lloc, per un dia. En favor de mestres, de xiquets, de l’educació.

* quatre hores des de Picanya o Bétera, que si veniu de Muro o de Cocentaina, o de ves a saber… les hores són gairebé infinites.