Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Governar a colps de Tribunal

0
Publicat el 28 de juny de 2017

Com que la dreta no va guanyar les eleccions a València, i no sembla que es recupere de tants casos de corrupció, ha demanat ajut als poders aliats. Un dels molts poders aliats (l’església, els militars, la policia, el 99% dels mitjans, els empresaris tipus mercadona, els botiflers, els llepons, els notaris, els jutges…) s’ha presentat voluntari a torpedinar l’acció de govern. De retop, torpedinen la feble democràcia heretada de la Transició.

Els tribunals cercaran lladres, corruptes, creminals, us demanareu…

Cercaran polítics que ens robaren durant vint-i-cinc anys…

Cercaran qui falsejava els comptes…

Cercaran qui ens robava…

Cercaran qui mentia…

Cercaran qui s’enriquia de diner públic…

Doncs. no. Ara els tribunals cerquen com ensenyem llengües a l’escola. Cerquen mestres, directors, professors, famílies, cerquen Consells Escolars que van votar en favor d’aprendre llengües. De llengües oficials al país (valencià i castellà) i d’estrangeres (almenys dues, o tres o més… Alemany, francés, anglés, portugués).

Sí, ho heu escoltat bé. Els tribunals no cerquen gànsters, ni assassins, ni banquers usurers (que ves si n’hi ha a manta). Ni menistres no cerquen, que prou que ens han robat i enganyat tots, sense excepció. Els tribunals què cerquen, us demanareu?

—Mestres, lingüistes, correctors, fins i tot alumnes que vulguen aprendre massa. O que vulguen aprendre excessivament, llengües.

Són capaços, aquest tribunals de pura pena, de tenir l’escola en un fil, en un abisme, en un ai, perquè han deixat de perseguir dimonis en canvi de perseguir-nos: mestres, famílies, universitaris, directors d’institut, d’escola, i un conseller.

Sí, de retop, ells també cerquen el conseller Marzà, perquè els sembla massa fort, o massa honest, o massa valencià. O massa petit i perillós, com aquell princep petit tan francés. Per això, en volen el cap. Amb aqueixa ràbia, o odi, o psicosi, que els jutges quan es posen a política, ensenyen. Ves que n’hi ha rastre de noms de jutge que fa anys que s’hi han posat a governar. Els pela l’odi, i la fama, i l’ardit de l’extrema.

I els mitjans, ai, que posen portada, i títol. Fotografia i data, al cap del conseller. El mundo, el levante, las provincias, la razon, les ràdios, les tv’s… Clar, com que nosaltres no en tenim cap, cap d’aquests mitjans que ens faça costat, el safari és obert i llançat a la percaça.

Lladre, corrupte, creminal, gànster, assassí? Què diríeu que és, en Marzà, si no el coneixeu? Si no en sabeu res del tema, de l’afer, de l’acaçament? Ves si la cansalà és de pollastre, mare.

Tot perquè dos jutges, a tot estirar tres, han decidit torpedinar la democràcia a l’escola, la democràcia a seques. En comptes de fer justícia, sinyors. Aquest és el colp de tribunal, o colp TSJ, que podríem considerar intent de colp d’estat contra els valencians.

 

Aquests misereres, o viriats, o cids campiadors, no podrien averiguar per què la hisenda espanola no paga el que deu a València?, les cooperatives d’educació, i molta més escola concertada, patim un deute que no sabem si passarem l’estiu, mentre el creminal Montoro ens la tinga jurada, agafats dels ous i del xoquer de la maedéu fallera.

(continuarà)

 

 

El TSJ desobeeix la democràcia

0
Publicat el 27 de juny de 2017

El govern valencià, triat democràticament pels valencians, va decretar com ensenyar les llengües a l’escola. Una majoria d’escoles valencianes s’hi va apuntar amb entusiasme. Amb un entusiasme valencià que ningú no esperava, ni el mateix govern valencià no esperava tant d’èxit. Ai, això va fer mal, molt de mal, en aquells poders de l’herència franquista. En apenes dos anys de govern, l’escola s’apuntava en massa a un decret que regulava l’ensenyament de llengües. Així que els poders fàctics van pensar que allò era excessiu. El TSJ va preferir torpedinar la mesura paralitzant el decret de llengües.

Final de la PRIMERA PART.

Ves que durant vint-i-cinc anys de pp, els tribunals no van dir res contra un sac de lleis absurdes, com ara que els valencians havien d’aprendre xinés abans que no valencià. Ni van aturar l’orgia de diners que havien de ser per l’escola desviats per a afers estranys. NI per altres coses tan objectives i descarades no van actuar-hi. Però aquests bandits de la justícia han trigat poc a atacar la democràcia, en suspendre cautelarment que els valencians aprenguen llengües sense complexos, d’una vegada.

El TSJ feia cas d’un ressentit de la diputació d’Alacant. En principi, un ressentit, o la mateixa diputació, no hauria de tenir part en això de les llengües, les lleis i l’escola: perquè no hi tenen competències. Però el TSJ va dir que sí, que qualsevol els pot obrir els ulls i ells tenen competències per damunt de la democràcia. En cap país europeu més, però a valència sí. No van obrir els ulls davant la corrupció, ni davant l’insult continuat als valencians, ni per la desigualtat de tracte en el finançament, ni per la xenofòbia contra els mitjans en valencià (zero), no van dir res, els TSJ’s de torn.

Així que el Govern valencià va presentar un recurs contra la paràlisi. Ja ho vam anunciar fa temps, que el TSJ no admetria el recurs, perquè el TSJ ve tocat políticament (nosaltres no hem caigut d’una figuera, sinyors jutges). El TSJ prefereix la paràlisi i l’absurd, i un estiu de dubtes, a tenir l’escola tranquil·la, serena i viva mentre es prepara per al nou curs. El TSJ i espana és això: foc a la barraca i l’elit ja ens pagarà la festa. Caldria preguntar-nos en quina escola tenen els fills aquests jutges del TSJ? O potser són dels que eixien en les manifestacions d’Alacant, demanant que el valencià fóra llengua vulgar?

 

Com moltes altres mesures “legals” n’hi ha que són injustes. Malgrat que vinguen dictades per Tribunals, que no oblidem que interpreten, després que els fiscals afinen. Els fiscals, o els xitxarel·los. La intervenció dels jutges sembla ordida en aquest rodal en favor d’unes mesures que, en democràcia, són d’agafar-se el cap. La justícia a espana actua amb una certa regularitat en favor d’una banda (mai millor dit). Però aquestes mesures ja depassen la frontrea postfranquista, i arriben allà on la democràcia sembla més viva, més real, més democràcia. De fet, cada colp més, Europa sap que va passant Pirineus avall, que la impunitat ja no és gratuïta, ni els eixirà gratuïta. Diversos parlaments a Europa veuen com couen la justícia a espana, fins i tot els mitjans de comunicació d’Amèrica se’n fan ressó, de la parcialitat judicial espanola, i ja n’hi ha polítics que afirmen que, espana, és una dictadura disfressada.

Qui atempta contra la democràcia és el TSJ. No és el govern valencià, ni els valencians.

Desobeir qui atempta contra la democràcia no és sinó una desobediència ètica, fins i tot lícita. El TSJ fa i desfà per connivència, o per conveniència?, amb un passat ranci i caspós. Al TSJ li importa un rave que els valencians siguen analfabets, llestos, o plurilingües. Els la bufa que l’escola puga millorar. De fet, una majoria d’escoles del país s’havien apuntat a les propostes més arriscades del decret de llengües valencià, i més del vuitanta per cent de les escoles en donaven complet suport al total de les propostes. Massa èxit. Massa colp. Massa valencià.

Només una minoria d’escoles, un deu per cent, es manifesten contràries al decret de llengües: el reservori del pp i aquella clientela submisa. Què va decidir el TSJ davant aquest cultiu? El 80 per cent contra el 10% i el 10% que ja els va bé sucre o dolç…, doncs ha decidit perjudicar els valencians i de retop l’escola. Sobretot si l’escola comença a tenir un èxit sense precedents, a València. Un èxit en dos anys com no havíem tingut en 25 anys de pp ranci i excloent. Vet ací una justícia idiota. I política. Però qui en vol, de justícia idiota i política? Ells.

Què farà ara el govern valencià? No ho sabem. Suposem que prepara una resposta a l’alçada de l’insult que representa una justícia que protesta per com ensenyem les llengües, malgrat que mai no protesta pel desequilibri en el repartiment de recursos (el finançament valencià sí que demana la intervenció del TSJ). Ni una justícia que es molesta a preguntar a l’escola (al vuitanta per cent de l’escola), què en pensa. Ara, potser aquest no és el seu paper. Ni tampoc l’és aquest de demonitzar la democràcia. Què és realment allò que passa.

Esperem que el govern valencià governe democràticament, ben decidit a no fer cap pas enrere, i continue defensant una majoria dels valencians, i la majoria de l’escola que ja els ha donat suport (els Consells escolars van aprovar i ratificar el decret de llengües). Esperem que el govern valencià no en faça cas, cap cas d’allò que és inútil, malgrat que pogués ser legal i completament inútil. Plantem-nos, homes del govern, plantem-nos l’escola en favor de la democràcia, i en favor d’aprendre, i d’aprendre totes les llengües que vulguem sense excepció.

I si cal, denunciem el TSJ públicament. Denunciem la seua falta de llei, de justícia i d’ètica. La seua falta de democràcia.

 

(reescrit per segona vegada)

El discurs de cloenda del curs 16/17

0
Publicat el 19 de juny de 2017

Divendres, secundària va tancar el curs 16/17, aquest és el discurs que vaig llegir, a pares i a alumnes. Especialment als alumnes.

“Acabem un nou curs. El 42é de l’escolagavina. Acabem una etapa i n’inicieu una altra. Hem acabat l’escola obligatòria, és una etapa en la qual us ordenen la vida, i us fan passar per unes normes d’obligació en favor del coneixement. I dels hàbits. I dels valors.

Podeu estar ben agraïts de l’esforç dels pares i de l’esforç dels mestres. No sé si podem estar tan agraïts dels resultats. Això ho valorareu cadascú. Us hem entrenat a autoavaluar-vos. No ens enganyem. Siguem honestos. Hui celebrem un sopar d’agraïment als pares, per la confiança dipositada en aquest projecte. Cal reconèixer als responsables de la cuina, el sopar que ens han elaborat. Gràcies. Com que jo també tanque un cicle, el comiat és mutu. Amb vosaltres tanque la meua etapa de director. Ser director, com abans ser mestre, per mi ha sigut un estil de vida. L’equip de mestres ha provat que estimàreu el coneixement, més enllà de les qualificacions. Per molts de vosaltres no ha sigut una etapa fàcil, perquè el món sembla que us posa més paranys que no pensem. Per molts mestres tampoc no és fàcil atendre-vos, perquè massa vegades no ho posem fàcil. A partir d’ara haureu de demostrar de quina cosa sou capaços. No estareu ni tan guiats ni tan aconsellats, i si hem sabut transmetre l’autonomia i la independència necessària us n’eixireu, no sense esforç i coratge.

Triomfar no és ser famós o guanyar molts diners. El triomf personal, l’èxit real, té més a veure en saber ser, ser honest, senzill, humil, i gaudir d’allò que fem. Es comprometre’ns i solidaritzar-nos (ací entren de ple els valors). Aquest són els valors que l’escola ha volgut transmetre a cadascú de vosaltres. Esperem que els feu vostres. I que feu cas de les vostres mares. Perquè si feu cas de les mares tindreu molta cosa guanyada.

No feu mai burla de res, perquè llavors us feu burla a vosaltres mateix. Heu fet burla de la llengua i de la llibertat que hem volgut transmetre’ns. Allò important és que us adoneu prompte de l’error i sapigueu fer camí avant. Si mai necessiteu res, l’escola us podrà continuar ajudant, si allò que demaneu és sincer i és agraït.

Roosvelt deia que l’índex de democràcia d’un país el decidia l’índex de cultura i de lectura d’aquell país. Llegiu i estudieu. I feu cas de les mares. Voldríem tenir un alt índex de democràcia, els valencians. En part, en molta part dependrà de vosaltres, quina mena de país serem o tindrem. Feu-ho possible, i no us oblideu d’aprendre, sobretot ara que tindreu més llibertat per fer-ho. A partir d’ara també formeu part de la història d’aquesta escola, que, com va dir Joan Martín, és un bé social per damunt mateix del present i del nostre passat.

Per molts anys i bona sort!

Crida al poble valencià: dissabte baixarem a València

0
Publicat el 9 de juny de 2017

10 de juny. 18.00h Parterre. València

Crida als valencians per millorar el nostre finançament.

Crida al poble valencià per garantir-nos el goig de viure lliurement.

Crida al poble sencer, perquè acaben els insults i el tracte vexatori.

Crida a homes i dones, xiquets, vells, joves, perquè s’acabe la discriminació econòmica que patim.

Crida per dir prou. Fins ací. Nosaltres també volem la clau del nostre destí. Crida per compensar tants anys de greuge.

Crida per dir que no acceptem que Castella cobre/pague 400 euros per habitant en canvi que València en cobre/pague 100.

Crida per frenar la corrupció espanyola contra València. Per treballar amb honestedat, amb transparència, afrontant els problemes i les dificultats.

Crida per acabar amb les mentides i els xantatges polítics del pp i c’s, aliats en robar als valencians allò que donen en altres indrets de l’estat.

Crida per dir: nosaltres volem ser amos dels nostres diners. I el nostre territori.

Crida pel referèndum valencià.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Beatriz Gascó, qui som ningú per dir-te res!

0
Publicat el 8 de juny de 2017

Beatriz Gascó va ser directora de política lingüística en el govern valencià del pp. Ara és a l’oposició, però a les Corts valencianes, d’on cobra un sou de milers d’euros de la hisenda pública valenciana. Ahir, Beatriz va protagonitzar un nou capítol de la sèrie protagonitzada per tants polítics valencians els últims anys: l’odi a la llengua. En general, és un odi a qualsevol llengua, excepte la seua. Més encara, és un odi a totes les llengües que, segons ells aprecien, no són suficientment productives. Vaja que no serveixen per comunicar-se entre, almenys, dos o tres-cents milions de parlants. Supose que ens els seus comptes cerebrals, amb tres o quatre llengües al món, a tot estirar sis o set, l’exdirectora de política lingüstica en tindria prou. La resta de llengües, cinc o sis mil, pel cap baix, caldria eliminar-les. O, en tot cas, reservar-les als guetos familiars. Però és clar, això s’assemblaria en excés a aquell paral·lelisme tan conegut com llastimós d’eliminar allò que no és més gros, més alt o més bell. I aqueixa metàfora, Europa i el món sencer, la coneix bé, per tanta dissort com ha portat des que el món és món. Atacar en el sentit d’eliminar allò que algú, el pp, no considera suficientment productiu és xenòfob, no només políticament incorrecte. És punible i ratlla l’insult penal. Perquè amaga l’amenaça implícita d’eliminar per qüestió de pensament, d’eliminar la diversitat. Atempta contra els principis de respecte, dignitat i tolerància. En parlar de persones, animals, llengües, cultures o el que siga. En el fons, quan Beatriz Gascó acusa que ningú no li ha de dir com ha de parlar, com s’ha d’expressar, es confessa davant el món, ja que la torpesa la despulla d’argumentació, i d’un mínim d’intel·ligència social, cultural, lingüística, però també científica i filosòfica.

“Qui és ningú per dir-me a mi…” la frase fa feredat. Ací li han plogut a Beatriz els tics autoritaris d’allò que representa el seu partit. O els partits que es pensen que són per damunt de tot, que res no els pot fer ombra, ni la impunitat, ni l’aviciament, ni tan sols la justícia, entrenada a ser al seu servei, menjada i beguda com en les dictadures. Mirar per damunt del muscle és poc humil, més aviat fatxenda, i la dona de les Corts valencianes que paguem amb diners públics, no té res a veure amb la saviesa de la qual els grecs o els filòsofs orientals alliçonaven. Si Sòcrates alcés el cap, amb allò de “Només sé que no sé res” es miraria Beatriz sense mirar-la i li agafaria la mà: el meu condol!

Beatriz sembla que mana, ordena, pixa i marca un territori que no vol que ningú aixafe, però poqueta cosa més. Per això caldria passar el test mínim d’intel·ligència que passem a l’escola, el BaDyG per exemple, abans de deixar passar qualsevol a representar els valencians. A les Corts, als ajuntaments, a la diputació, als jutjats…

“Ningú que vinga de fora (ella diu Conca exactament), no li ha de dir com s’ha d’expressar, en quina llengua…”, la situació se’t complica, Beatriz. Perquè la torpesa es un espill de la teua ànima i de la teua desvoluntat contra una de les llengües oficials dels valencians. Com dol que aquest que ve de fora parle una llengua que tu no pots, o no saps, o no vols… La llengua dels valencians, xa, malgrat que has sigut directora de política lingüística. Tu, parlar valencià?, Si haguéssim dit rus o xinés o wòlof, però valencià!!!

Quin baticul, Beatriz, et destapes ignorant d’una de les llengües oficials dels valencians que també és la llengua de la teua pròpia família —els iaios i els pares, sí, que en parlen, però tu no, per voluntat pròpia. I encara és pitjor que algú que és foraster en parle millor que no tu, sense complexos d’usar qualsevol de les llengües oficials… Uiii, ací n’hi ha un desequilibri real que no és de poder, Beatriz, és de coneixement, Qui en sap i quin no en sap prou, malgrat que havien decidit políticament de fer-te directora. El coneixement no el regalen les eleccions ni adobant-les amb sobres, ni amb diner negre, ni robant-nos la hisenda, Beatriz. El coneixement s’estudia, i per això cal esforç i honestedat.

Benvolguda Beatriu, es destapen tants greuges i apuntes tantes llums alhora, per conèixer on és la veritable problemàtica de tot plegat, que caldrà agrair-te la intervenció d’ahir a les Corts. Aquell tribunal valencià, el TSJ, que ha paralitzat el decret de llengües, podrà veure amb claredat quina és la maniobra del PP, partit on militeu polítics, fiscals, jutges, advocats, policies i més raors d’aquest rodal: ací no n’hi ha greuge, ni mancança contra els alumnes, ni voluntat de millora vostra, o d’eliminació de la torpesa, no. Ací només tenim odi contra una llengua. I això sí que és xenofòbia i acaçament. Totes dues coses penades i punides per llei. Ho diu la teua constitució (jo no la considera meua), ho diu l’estatut dels valencians, i fins i tot ho diu el currículum escolar valencià que els teus, els del pp, vau editar quan s’hi refereix a què res no podrà emparar la xenofòbia, el racisme, la intolerància, ni la discriminació.

En la vostra voluntat n’hi ha això, Beatriz, xenofòbia lingüística. Odi. I poques llums. I n’hi ha jutges que emparen aquests trets perquè són hereus actius de règims totalitaris i feixistes.

Fem o merda, espanya?

0
Publicat el 7 de juny de 2017

Si hom llegeix l’entrevista que fa Vilaweb al periodista de Público Carlos E. Bayo, entén què passa a Espanya en uns minuts. Són uns minuts de lectura de terror, difícil d’empassar sense tensar l’artèria o serrar els punys, per allò que són capaços polítics, policies, fiscals, advocats, jutges, periodistes, partits, empresaris, i podríem afegir equips de futbol, monarquia o ximples de les cadenes de televisió sense exceptuar-ne cap… Són hereus del franquisme legalitzat per la Transició. S’han dedicat a organitzar un estat paral·lel dins un altre estat i el resultat, com diu el mateix periodista, és una xarxa que ja tenia nom. Màfia.

No ens estranya, malgrat tanta evidència i tanta innacció de la justícia. No estranya què passa al Bernabeu, com actua un president d’un club de futbol, que va ordir el negoci Castor per robar 1.500 milions d’euros a la hisenda pública. I com els responsables d’aquella hisenda, PSOE i PP, van autoritzar l’operació: entre més lladrocinis legals i públics i no va passar res. El jugador estrella del mateix club és una estrella en el frau a hisenda, però no passa res. El PP valencià va enganyar Europa amb els comptes, però no passa res. Vam enganyar el Fons Monetari Internacional, enviant un impresantable que se suposava que en sabia de comptes, aquell Rato, però no sembla que passava res. No estranya que el fiscal general siga una empresa en un paradís fiscal, ni que els fiscals afinen els casos, ni que les empreses de l’IBEX siguen un model contra la fiscalitat. No estranya res, ni els ministres corruptes, ni que el partit del govern tinga doble comptabilitat, ni ha estranyat mai el puterio borbó, que en realitat amagava el negociot d’armes a països dubtosos, no estranyava tot d’operacions dels governs espanyols en canvi de diners reservats per enriquir-se. No estranya que els diners d’Europa s’hagen desviat a la hisenda particular del PP i del PSOE, en canvi de permetre que per les clavegueres n’hi hagués més milions d’euros que per les escoles o pels hospitals: com no estranya que diners que havien de ser destinats a serveis socials o a projectes solidaris, o a inversions en ocupació, s’amagaren en comptes particulars. El 3% famós en canvi d’obra pública és una broma de quinzet comparat amb tant com han furtat els partits del govern a espanya, d’ençà de la Transició. Ací ha robat tothom, bancs, polítics, empresaris tipus Florentino, mediocres com Aznar, Rajoy, Gonzàlez, Pujol, tothom des de la Transició i les primeres eleccions, han robat sense excepció, vicepresidents, menistres, homes i dones s’han enriquit directa i indirectament. Sense vergonya. A través dels fons reservats, de les empreses d’energia, s’han permés grans robatoris d’ençà que van dir democràcia, que per ells era com dir orgia: orgia militar, eclesial, política, judicial… Espanya era una orgia econòmica dels diners que rajaven d’Europa. I malgrat els diners, espanya és un munt de fem, ordit pels mateixos que defensen Espanya, amb la boca gran, mentre s’embutxaquen, roben i insulten la seua pròpia espanya. I encara se sorprenen que no vulguem saber-ne res, d’aquell desastre, que ells diuen espanya; s’estranyen que vulguem marxar, ja, sense esperar-nos. Sense demanar perdó, sense demanar-los permís. Perquè quedar-nos en aquest femer és admetre viure sense dignitat, ni respecte, ni ànima. Com si no n’hi hagués res més, enllà, fora d’espanya.

El pitjor no serà quant trigarem a aconseguir-ho, què passarà, de quina cosa seran capaços per impedir-ho. El pitjor és que s’hi quedarà gent honesta, sincera, en una ruïna que ningú no es mereixia. I n’hi haurà qui pensarà que allò té solució, espanya. Però no. Els fills de puta no són capaços d’admetre cap responsabilitat, ni un constipat, cap malaltia, cap ni una, de tota aqueixa immersió en la merda a la qual ens han abocat. Mentre ells continuen enriquint-se, robant i insultat la seua espanya.

Xa, per a ells. Foc a la barraca.

35 anys d’atletisme escolar: Val i Trenta

0
Publicat el 5 de juny de 2017

Fa deu anys, el mestre Alfred Ramos va escriure la carta de commemoració dels 25 anys dels jocs escolars d’atletisme a Picanya: l’any 1983, mestres de les escoles Ausiàs March, Baladre i Escola Gavina van iniciar el col·lectiu Val i Trenta a Picanya. Aleshores encara era en vigor la llei d’educació de 1970, la Llei d’ús s’aprovaria uns mesos després, i aquells mestres jovençalls es posaven la gorra, enmig d’un sol de justícia, i cap al poliesportiu. Pols, planters d’arbre que trigarien a fer ombra, i la il·lusió dels xiquets per córrer, saltar i llançar, més forts, més ràpids, més alts, que volia Coubertin. Encara passarien per les olimpíades els Johnson, El Guerouj, Bekele, Sotomayor, Bubka, Ottey, Aouita, Moses, Koch, Coe, Zelezny, Edwars, Anna Fidèlia, tants homes i dones que ens han fet gaudir l’atletisme.

Divendres vam celebrar la 35 olimpíada escolar a Picanya. Han passat els anys, han passat tantes coses, els arbres s’han fet grans, que comencen a fer ombra, i alguns dels homes i de les dones d’aquell col·lectiu encara feinegen amb la gorra per les pistes d’atletisme, amb les banderes de jutge, els cronòmetres i la il·lusió gairebé intacta dels primers anys. N’hi ha absències, però de segur que hi són, espiant-nos si encara mesurem bé, aquella marca, aquell salt, aquell crit perquè ningú no passe la pista mentre arriben els corredors a la recta d’arribada.

L’objectiu era potenciar i estimular la pràctica esportiva escolar. Com diu Alfred, els jocs escolars són un festival, n’hi ha xiquets que ocupen un lloc destacat en la memòria esportiva local, com n’hi ha mestres que eren fadrins i ara ja són en els jocs amb els seus néts. La normalització era un altre objectiu, la llengua dels jocs, la música de l’ambient (ai, si n’hi ha feina per fer).

Divendres vam viure un jorn especial, 35 anys després, al poliesportiu de Picanya, i l’escola era la protagonista, de nou. L’atletisme escolar és una festa per l’esport, en la seua fase més pura i amateur, quan els atletes són encara a l’escola i es preparen amb els seus mestres per voltar, córrer, saltar, llançar amb aquella idea del Coubertin, que volia uns jocs olímpics polits, solidaris, de l’home contra ell mateix. Allò que van iniciar uns quants mestres, el 1983, amb la Llei d’ús acabada d’estrenar i un poliesportiu d’arbres petits, Alfred Ramos, Olga, Vicent Calabuig, Toni Herrero, Jose Luis, Vicent Pastor, la colla invencible dels Val i Trenta, és una realitat de la història escolar i esportiva del patrimoni de Picanya.

Divendres vam veure grans proves, bones històries d’un present que fa goig. Els atletes, els mestres, els jutges de pista, el públic —divendres era dels dies de major afluència, de la història d’aquests jocs—, i vam viure marques increïbles. Entre els rècords aconseguits, destaca la participació d’Emma Jiménez, alumna de quart de primària de l’escolagavina amb tres medalles d’or i dos aconseguiments extraordinaris: el rècord de salt de longitud, categoria benjamí, el va sobrepassar en 14 cm, feu 3.80m; el rècord dels 50 llisos el baixà dues dècimes, el deixà en 7segons i 6 dècimes. Atenció, perquè la marca de salt de longitud era en poder de Maria Llabrés de l’any 2012. Maria s’ha proclamat enguany campiona de l’Estat en categoria infantil en la cursa dels 300 metres en pista coberta. Això d’Emma també porta fusta d’una futura atleta de molt nivell.
Que no havíem dit que això dels jocs escolars d’atletisme són també una sembra olímpica a llarg termini…

La revolució inclusiva a l’escola de mestres

0
Publicat el 2 de juny de 2017
cartell de Jordi Orts @400colps

Ja tenim el programa de les Jornades de formació que organitzarà l’escola de mestres en el mes de juliol . D’uns anys ençà, Akoe_educació, a través de la seua escola cooperativa, pensa unes jornades de formació per a mestres. L’escola de mestres s’ha convertit en una oferta clau de formació per als mestres valencians.

Enguany hem volgut ser agosarats i parlar d’inclusió. Volem posar damunt la taula un altre debat necessari, però no nou: què fem i com per acollir tothom a l’escola. Hem convidat uns quants experts que ens posaran a prova, potser més que no podrem aguantar, però l’escola ha de ser valenta i afrontar els dèficits. La inclusió és lluny de ser al si de l’escola. És veritat que avancem, que n’hi ha escoles amb major coratge, però en general som lluny de sentir-nos satisfets d’allò que fem, pel que fa a l’acollida de tothom.

Convindria parlar-ne, almenys parlar-ne. Eixir del confort, de la comoditat, i arromangar-nos. Necessitem 1.000 mestres valents amb capacitat de diàleg. Els tenim? N’hi ha 500 que vulguen aprendre? Ens veiem amb cor d’un repte tan gros? Els dies 10, 11 i 12 de juliol ho comprovarem a València.

Hui especialment, recordem Carles Capdevila, que va ser a les nostres jornades del curs passat en una aportació excelsa en favor de l’escola: “l’estat d’ànim dels mestres és l’actiu més important d’un país.”

Us deixem la informació i les dades d’on podreu inscriure-vos per aprendre. Per aprendre plegats què podem fer per la inclusió.

Akoe_educació · escola de mestres. Inscriu-t’hi!

El programa

Dilluns 10/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació de les jornades i del dia de treball
De 9’30 h. a 11 h. Coral Elizondo (ponència marc): REVOLUCIÓ INCLUSIVA
De 11’30 h. a 13’00 h. Antonio Márquez: inclusió a l’aula
De 13’00 h. a 13’30 h. Diàleg Coral Elizondo i Antonio Márquez
De 13’30 h. a 14 h. Activitat de tancament: Projecte Tots Músics, Tots diferents (Conservatori de música de Torrent)

Dimarts 11/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació del dia de treball: Veu AKOE
De 9’30 h. a 11 h. Manuel Ávila (ponència marc): L’AVALUACIÓ INTERNA, EINA PER A LA INCLUSIÓ. L’ÍNDEX D’INCLUSIÓ
De 11’30 h. a 13’30 h. José Ramón Lago (ponència marc): APRENENTATGE COOPERATIU I INCLUSIÓ
De 13’30 h. a 14 h. Activitat de tancament: Domingo Chinchilla (Contacontes)

Dimecres 12/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació del dia de treball: Veu AKOE
De 9’30 h. a 11’30 h. Dues experiències mestres/escoles. Passe I (de 9’30 h. a 10’30 h.) i Passe II (de 10’30 a 11’30 h.)
De 12’00 h. a 13’30 h. Joan Jordi Muntaner (ponència marc): INCLUSIÓ, MÉS ENLLÀ DE LES AULES D’INTEGRACIÓ
De 13,30 h. a 14 h. Activitat de tancament i cloenda: Darío Piera (Mag i humoriste)

La inutilitat de la poesia (2)

0
Publicat el 1 de juny de 2017

MAIG LITERARI Número 10

El Maig Literari és un programa en favor dels llibres i la lectura que s’organitza a Picanya. L’últim dia, van projectar un documental d’uns minuts que fa un repàs dels escriptors, homes i dones, que han passat per aquest festival bibliòfil. Enguany han passat pel centre cultural Joan Pla, possiblement un dels autors més llegits entre els joves valencians, segons que va dir Núria Sendra. L’arqueòloga Maria Engràcia Muñoz, veïna de Picanya, va explicar el significat i la finalitat de la lluita dels animals en els espectacles del Circ de l’Imperi Romà. La va presentar el professor de l’IES Enric Valor, Mario Diaz. El Premi Llig Picanya guardonà l’escriptor Antonio Muñoz Molina. Algú m’ha passat que té coneixement erudit d’una vida de lectures, de qui ha llegit i rellegit els clàssics, i ofici d’escriure que voldria l’excel·lència. Jo no ho sé. A mi, com a Tolstoi, m’emociona l’Andante cantabile de Txaikovski. L’escriptora Rosario Raro va aconseguir allò que només la bona literatura fa possible: transportar-nos a l’emblemàtica estació de Canfranc, acompanyats de personatges inoblidables en un moment històric i decisiu. Hom afirma que l’escriptura humanitza la història. Una escriptora sensible i compromesa, que amb el mestre escriptor Alfred Ramos, ens regalaren la vesprada. Canfranc és sinònim de Doctor Zivago i el poeta Pasternak. Geografia i literatura. Home, no és Tolstoi, però… Josep Lluís Roig va connectar amb l’alumnat de l’IES Enric Valor (jo no hi era). La trobada es va centrar en la seua obra novel·lística, tot i que a ell li agrada més que el considerem poeta, per l’extensa i guardonada obra lírica. Una tertúlia d’escriptor amb alumnes, conduïda pel mestre Vicent Gil, una altra garantia. Paco Tortosa, viatger, pioner en cicloturisme, diu que és possible un altra manera de descobrir el paisatge, el patrimoni cultural i natural de qualsevol comarca, amb ritme assossegat, sensual i plaent. Fani Grande fa molts anys va decidir que la pantalla era un vidre fred i que les paraules t’abrigaven més. Del seu món blocaire ha nodrit els seus llibres i provocà la intervenció del públic. Aquest Maig Literari ha acollit dues exposicions:

“UN SEGLE D’ESCRIPTURA MECÀNICA” col·lecció de Leo Navarro, professor de l’IES Enric Valor. Un relat del segle XX en vint-i-quatre màquines d’escriure. i “NOSALTRES, LES ESCRIPTORES VALENCIANES EN EL TEMPS” de les germanes Roig, que han tirat del fil narratiu que reclamava Virgínia Wolf per visibilitzar les dones a la literatura. Llegir és la clau d’escriure. Però també és la clau de més panys. El president Roosevelt, deia que l’índex lector d’un país es corresponia amb l’índex de democràcia d’aquell país. Sabeu quin és l’índex lector valencià. I l’espanyol? Escriure també és un plaer, diuen els escriptors. Tots? Li ho demanarem a Marc Granell i a Lluís Roda, poetes. El Maig Literari també ha fet escriure a través del taller d’escriptura creativa: Vicente Marco Aguilar ha guiat tècniques, estil, punts de vista, estructura i bastidors narratius.

Enguany n’hi havia una altra cirereta: els cent anys del natalici de GLORIA FUERTES: “No todo és haver una poesia para el pueblo, sinó un pueblo para la poesia. Por eso escribo para el niño u el adolescnete, que pronto seran ese nuevo pueblo decente.”

—Gloria Fuertes va sobreviure a tres anys de Guerra Civil, a trenta-sis de dictadura i a quaranta de presentar programes infantils a la televisió fent el que va voler. Vestida amb pantalons i corbata, amb els cabells tallats a la cassoleta, boina i bici. Llegia poemes amb veu ronca fruit no de la bondat sinó de la nit i del whisky. Se’n va rifar per complet de l’Espanya més rància.” Jorge de Cascante.

Para escribir me escondo, como una mujer primitiva se escondía para parir. Como un animal herido se esconde para lamerse a gusto la sangre, así nadie sabe de mí cuando me pierdo para escribiros esto.

Faig versos, sinyors!

Faig versos

Però no m’agrada que em digueu poetessa

M’agrada el vi, com als obrers de vila

I tinc una assistenta que parla sola.

Aquest món resulta divertit,

Passen coses senyors que no expose

N’hi ha casos, però mai no donen cases

Als pobres que no poden fer traspàs

Encara n’hi ha fadrines amb gos,

N’hi ha de casats amb amant

Als dèspotes durs ningú no els diu res,

Llegim que n’hi ha morts i passem full

I ens xafen el coll i ningú no s’alça

I ens odia la gent i diem: la vida!

Això passa sinyors, i jo ho he de dir.

Gloria F.

 

Aquesta és la crònica d’un mes en uns minuts. Una crònica que no hagués pogut escriure sense el guió de Xelo Alòs, imprescindible. Els resums no fan millor la vida, però deixen temps per a més vida. Hem tancat el mes i una part de la literatura pública a Picanya. Vam lliurar els premis Camí de la Nòria, que ja mereixen un carrer nou a Picanya. Els premis encoratgen a escriure. Escriure poesia és llegir-la també. Perquè els poetes llegeixen molt, moltíssim, sobretot versos. Llegir té a veure amb dignitat, respecte i civilització. València és un país de poetes. Hem tingut llibres i poetes excelsos. En tenim. Sinyors, que ho aprofiten!