Ulisses20

Nit d’escola valenciana, Altea novembre del 2022, abans de sopar hi ha l’homenatge a la mestra, escriptora, activista Carme Miquel. Hi ha un vídeo amb unes quantes imatges de la Marina, de les vinyes de la Marina i el Montgó i la mar de fons. Un vi esplèndid de la Marina?, i tant! N’hi ha de boníssims, exquisits! Cellers petits que han fet una feinada extraordinària, a preus raonables, també n’hi ha de preu excessiu, però la feina ben feta, entre empreses familiars, de la terra, s’ha de pagar amb un mínim de dignitat. De vegades, les institucions dites valencianes (envieu a cagar les espanyoles que tot ens ho roben), també podrien ajudar perquè aqueixa exquisitesa i l’esforç de petits empresaris de casa tingués recompensa, enlloc de pagar ximpleries i mamonaes. Tot això per dir que, d’olis de la terra, els valencians som mestres, perquè fem dels millors olis d’europa, els valencians; al maestrat, a l’espadà, a la calderona, a setaigües, a gàtova, a la vall d’alba, a aielo o a aiora, posa tots els exemples de pobles que hi posen traça i feina mestra: però d’on direu que era l’oli de les amanides en el sopar d’escola valenciana, despús-anit, va, tingueu prudència i bon humor!

-Sí, no calia filar gaire prim per endevinar que l’odi contra els valencians i els seus productes també es fa des de casa: des de bars, restaurants, supers, botigues… perquè l’odi fa anys que l’atien i l’alimenten accions que hom pensa que no són importants, però que minven en el dia a dia la salut mental del país:

Ara pregunteu-vos quina alternativa voten aquests petits empresaris valencians de l’oli, del vi, del formatge (de l’assortiment de formatges en les taules voleu que us diga res?), o del fals suc de taronja solustiana que van oferir abans de passar a sopar…

Sabeu quants d’aquests empresaris etiqueten en valencià els seus productes, o expliquen a l’etiqueta que fan un producte del país, d’aquella comarca, d’aquell poble…? La deixadesa, l’odi i la ignorància, ves si no haurà fet mal… Com diu Fenollosa, perdem el carrer, però perdem l’empresa (l’havíerm tinguda mai?), perdem l’oci, i davant els nostres ulls desapareix la llengua, i l’autoestima, i una dignitat que ningú no ens ha ensenyat a guanyar, perquè qui en predica, no té l’auditori predisposat…

Ai, quina mena de país oferim, sinyors de la política i de l’escola!

*(aquests detalls de les taules en un sopar, com és que no es cuiden, la Nit d’escola?)

Els cafés, els bars i els restarurants (no sé per què allò de la restauració), diu Carles Fenollosa que no ajuden gaire a escampar l’ús de la llengua: xa, ni fer la carta en la llengua del país, com si l’odi al sentiment valencià els alimentés més que no els plats que preparen, com si no saberen on cercar parales com entrepà, entrants, llevants, botifarra o vi de la terra… Si ni ací no fem forat, pel que fa a l’ús de la llengua, dirà Fenollosa, ja tenim suficient indicador del nostre fracàs els últims anys.

No li manca raó, al pilotari, però els polítics se n’han desentés de la responsabilitat de governar: han deixat que qualsevol bar mediocre i bufanúvols pogués obrir contra la llengua, només perquè els passava pels ous… Qui en diu bars, diu cinemes, llibreries, clubs d’esport, farmàcies, quioscs o cellers de vi…

Si fa no fa, anit vam veure l’exemple de com un càtering qualsevol pot actuar contra el país, no només contra la llengua, per posar un exemple de no fa encara dotze hores: som en la Nit d’escola valenciana, a Altea, en un saló que fa goig, i hom ja sap que viurem tot de discursos, i la presentació del que seran les Trobades del 2023, un aplec entusiasta per l’escola que no té paral·lel enlloc del món. Que centenars de milers d’alumnes, mestres i famílies festegen l’escola d’un país no s’ha vist enlloc del món, sinyors, malgrat el poc ajut que rep aital institució, l’escola dels valencians.

Però la Nit és una altra cosa, i potser que ja necessita una revisió i més pedagogia d’escena —hom pot morir d’èxit, o sense èxit, sense adonar-se’n—. Doncs, després del discurs de la presidenta, cada any hom espera què dirà el màxim representant d’escola valenciana, i més enguany, a uns mesos de les eleccions, al voltant de dos quarts de deu passem a sopar, ves, en el mateix palau d’Altea, que avui ho acollirà tot per l’escola: és l’hora de sopar i ens apleguem en taules redones més de dues-centes ànimes, una majoria d’edat avançada, perquè de mestres joves n’hi ha ben pocs —si els voldrem enganxar, caldrà lligar-los en un fil i estirar-lo fort i amb ànim… Doncs ves la restauració del càtering què ens havia preparat, fa a penes unes hores, per a sopar els mestres: aigua mineral de Terol, vi blanc de Castilla, vi roig de Rioja, cervesa de madrit… i un cava que era dolent com un pixat de gos, tapat amb un tovalló perquè no el poguérem identificar, el servien i no sabem d’on era. Ni en el beure van mostrar cap sensibilitat pels valencians, anit els del restaurant que servia, ni per la llengua ni per la gent ni per res, la mare que els va parir.

Diu Fenollosa “en un país de gastronomia frondosa i hostaleria eufòrica (!), en quaranta anys de democràcia (jo en diria de postfranquisme “cerril”) no hem aconseguit ni els menús en valencià!”

—Ni els menús, ni els ingredients, ni el servei… Ni cap sensibilitat dins la Nit d’Escola Valenciana, ves si el filldeputisme contra els valencians serà gros!

“Fins a fa quatre dies, en diverses ciutats i pobles valencians, parlar castellà a nivell familiar era una manera com una altra de fer el ridícul.” fenollosa, carles

Ara ves si fem el ridícul, els valencians. No solament pel que fa a la llengua, també pel que fa a defensar el camp, l’escola, o els esports, per posar tres exemples. La mateixa televisió dels valencians és capaç de dedicar molt d’espai del telenotícies a parlar d’un jugador de futbol que no jugarà a Catar, aquell país feixista i antidemocràtic, i ho farà diversos dies, desplaçant equips allà enllà a Pedreguer. En canvi, aquells dies que hi havia una final de frontó, de pilota, aquella notícia només si tenia uns segons i ningú no explicava qui eren els finalistes, d’on venien, si podien viure d’aquell esport. Vaja, que fins i tot ací els mitjans fan el ridícul, com molts periodistes valencians, que avantposen què passa a espanya en canvi d’explicar només que passa a València i al món. Com si explicar que passa a madrit ens fes més cultes o civilitzats. Fins ací tenen el cap colonitzat, tants inútils solts amb dret a menjadora pública.

Afegiu que davant els esports, Àpunt posa una falca d’una caixa popular que vol passar per valenciana, però que només si atia el mateix pinso que tothom menja, com si passar per valencià, ser valencià, fóra un impossible, una utopia, una baixesa. En canvi, els valencians, com ja va deixar escrit Joan Fuster, volem ser normals, ciutadans normals i corrents, això és, amb tots els drets. Com els portuguesos, tu, o els belgues.

Una cosa que espanya, i totes les seues capelles i ermites, amb els bars i places farcides de criats que aquests dies trauen banderetes, no entendran mai.

Irreductibles, una història de la llengua… de Carles Fenollosa

Entre més institucions que no apareixen en el llibre de Carles Fenollosa, potser perquè voldria perdonar-la, hi ha l’església el segle XXI i la del XX. Explica Fenollosa, llinatge de pilotaris, que les campanyes en favor de la llengua han sigut entre inútils, improductives i mènfies, però ves que l’església espanyola, catòlica i franquista, i a l’inrevés, i pedòfila, ha jugat un paper a València contra els valencians amb acarnissament ferotge i violent sobretot contra la llengua. Tret d’alguns capellans ací i allà, la majoria s’hi han dedicat a predicar en espanyol i si podien contra nosaltres, els valencians, de vegades amb complicitat de l’extrema dreta política: una majoria dels oficiants que hi ha dins i fora de les institucions. Fenollosa posa exemples de l’escola, dels instituts, de la universitat (pobra), de bars i restaurants, de la premsa (és curiós que convidaren a la presentació un diari en paper que tampoc no ha provocat gaires festes en favor de la llengua (pobres dues vegades)… Però l’església no hi és. No l’he trobada en una primera lectura, com a font antivalenciana i antidemocràtica.

Contra els valencians ha disparat gairebé tothom, si érem valencians de veritat. Perquè si eren valencians disfressats, aquests eren convidats a pernil cinquanta per cent pinso. I encara així, com va dir Josep Piera, estem millor que mai. També va dir el gran poeta de Gandia, que estem pitjor que mai. Però aquest  és un gat vell i savi, i ja no li cal renunciar a res per la fama o pel paper higiènic: ho va dir clar, el poeta: “els valencians som fills de derrotes sistemàtiques.” Jo hi afegiria: per tant, irreductibles!

En aquest segon apunt sobre el llibre del “pilotari” Fenollosa, faré referència a l’abandó de la llengua que fan els joves, potser perquè ningú no els garanteix un país de primera on emprar-la…

“I tot això ja passa al nostre territori (la referència sembla que és exclusiva per al país valencià, però podria estendre’s a tot el país sencer) que no planteja (supose que farà referència als polítics, als empresaris, a l’escola, als llauradors, als infermers, als funcionaris de primera, a l’església, als col·leccionistes de cromos…) que no planteja cap projecte nacional potent, al marge de l’espanyol: que no ofereix una alternativa atractiva i de pes que incloga la llengua com a element primari, identificador, definitori.”

Jo ací afegiria a més de la llengua, futur, oci, sexe, feina digna, drets humans, democràcia, economia, esperança, coneixement…

Joan Baldoví faria bé de preguntar-se si, en presentar-se a president dels valencians, té clar quina mena de país ens vol oferir, voldrà oferir a joves i a vells, més enllà d’una sucursal corrupta, provinciana i esclavitzada a aquella diarrera de nom espanya.

Irreductibles, una història de la llengua i la literatura dels valencians. carles fenollosa, drassana

Comence a llegir el nou llibre de Carles Fenollosa —Fenollosa és nom de pilotari—, i en servirà per manifestar unes quantes opinions-accions tan particulars com punyents: si el llibre cerca utilitat, debat, provocar l’activisme valencià irreductible.

Els joves, sobre els quals hom pensaria bastir el futur dels valencians, no sembla que ens estimen gaire, ni els valencians ni els antivalencians. El 90% almenys renucien a la llegua quan són amb els amics. Amb els anys, les estadístiques empitjoren, pel que fa a l’ús de la llengua, fora i dins de l’escola. Vaja, que els joves renuncien a ser o fer de valencians, i s’apunten voluntàriament a fer d’espanyols: malgrat que espanya els escanya, els aterra, els pega al cap: entre el jovent, la desocupació és un producte espanyol d’èxit.

Doncs, malgrat que espanya escanya el futur del noranta per cent dels joves, aquest s’apunten a fer d’antivalencians i, entre més coses, renuncien a fer ús de la llengua, quan són entre iguals. De la llengua dels valencians, que és el català més bell, com deia Enric Valor.

En canvi d’aquell odi espanyol contra nosaltres, els valencians, els joves, encara si llepen la mà als colons, a veure si els cau res…

El senyor Baldoví diu que farà suport al pressupost espanyol, perquè espanya, l’estat corrupte i putero, li regalarà una almnoina de 62 milions, en canvi. El mateix estat que ens ataca la llengua, que la prohibeix a europa, que l’acaça als tribunals, que ens prohibeix de comunicar-nos amb catalunya, malgrat una TV3 penosa. O d’una altra manera,  l’estat que ens roba cada any, en canvi de l’almoina que ara promet, milers de milions!

Aquest estat traïdor, vil, criminal i terrorista, és al que vosté li farà suport, sinyor Joan Baldoví?

—a cagar a la via!