Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El mestre que va prometre el mar als xiquets

1

el retratistaAvui era el dia del mestre. En realitat era ahir, aquesta cosa d’un jorn dedicat a la feina dels mestres, a la figura dels mestres, a l’ofici. Així que m’he regalat una visita a l’escola de magisteri, ara facultat, per matar dos pardals d’un tret: de l’una banda, visitar l’exposició de Joan Brossa que és a l’entrada de la facultat mateix, perduda entre cavallets; de l’altra, veure la projecció del documental ‘El retratista’, una pel·lícula d’Alberto Bougleux, idea de Sergi Bernal: recompondre la vida del mestre Antoni Benaiges de Mont-Roig del Camp, en aquella escoleta de Bañuelos de Bureba, un llogaret a prop de Burgos.

Entre els anys 34 i 36, en plena II República, aquest mestre va construir un ideari d’escola freinetista, amb la impremta, els quadernets, el text lliure, i el respecte pels seus alumnes; com dirà al documental un mestre mexicà que el vol recordar, aquella escola es construïa sobre dos principis, la llibertat del mestre i la llibertat dels xiquets.

En poc temps, molt poc temps, la República i els mestres van bastir una de les escoles més avantguardistes d’Europa. Ho deia Jaume Carbonell avui a la facultat, mai en la història recent d’Europa, en tan poc temps l’escola havia avançat tant. Com mai en la història recent s’havia retrocedit tant com durant el franquisme.

Cal veure amb quin afecte i emoció parlen uns quants testimonis d’aquella escola i del seu mestre, el primer que va assassinar el feixisme en aquella carnisseria que representarà la dictadura contra l’escola i els mestres.

Ferran Zurriaga explicava detalls del documental, del poble, d’aquella escoleta, i la relació d’uns quants mestres freinetistes valencians d’aleshores, entre més Antoni Porcar, capaços de treballar en condicions tan precàries amb una il·lusió sense límits.

El mestre que va prometre la mar als xiquets no va poder acomplir la promesa, perquè els franquistes el van afusellar abans. Potser mentre buscava un autobús que els valgués per a l’excursió. Però, qui era l’explorador que els va retratar a la porta de l’escola?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Històries de Bétera (1)

0

IMG_3237

 

 

Divendres, Ramon Martí va oferir una breu conferència al castell de Bétera, dins el lliurament de beques d’una fundació esportiva i cultural que ajuda el jovent amb un compromís per l’estudi i el talent. Ramon Martí és un científic que treballa a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona i coordina un equip d’investigació sobre malalties degeneratives minoritàries. L’aposta del seu treball en equip és atendre la malaltia coneguda com MNGIE amb una teràpia genètica que consisteix a introduir un virus dins les cel·lules que equilbri la formació de timidina i desoxiuridina, o una cosa similar. Una obra d’enginyeria genètica que el doctor Ramon va provar d’explicar a un públic que l’ateníem amb deliri, meravellats d’aquella coordinació científica que busca el miracle, trobar diners per posar la investigació a l’alçada del futbol regional, no demanem gairebé res més.

Dissabte, en el comiat de Lluís Serrano Alarcon, director de la banda de Bétera durant gairebé deu anys, hi havia convidat Josep Lluís Estellés, clarinet i també director d’orquestra. Tots dos van triar una obra per a clarinet i banda de Dirk Brossé, War Concerto, sobre la guerra dels Balcans que vaig trobar de molta impressió. Estellés va agrair la invitació de la banda que el va fer créixer com a músic, quan encara era un xiquet. Ara té un currículum extraordinari, dels que fan la volta el món i, després, amb la feina feta sota el braç, el músic ja tria una orquestra amable que els acull, però va mostrar-se emocionat de poder tocar amb la ‘seua’ banda. Un discurs que aplegava la història d’un retorn a l’origen, al poble, a la importància de les bandes de música de poble, malgrat que això de Bétera, el cas de Bétera i la seua banda, és un plat de menja a part, que ningú no s’atreveix a desllorigar.

Tots dos, Martí i Estellés,  són homes de Bétera que vaig conèixer de xiquets, de joves, i ara han bastit un cabdal de cultura i de ciència admirable, sense renunciar al poble on van nàixer. I l’orgull d’aquest coneixement ‘de lo alto’ determina què podíem ser i com, sense l’estol de polítics, lladres i corruptes que fa anys s’entrenen perquè no abandonem les coves, que representen la pobresa intel·lectual heretada per mediocres panxacontents.

IMG_3229

Quin goig d’aquest parell que van pel món malgrat les estretors.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La plaça del llibre aplega els poetes

0

 

Csasses¬gavina3La Plaça del llibre és una iniciativa d’unes quantes llibreries valencianes per potenciar els espais i el temps dels llibres, per escampar-ne un contagi providencial de lectures, autors, encontres i dinàmiques en favor de la cultura. València, deia avui el poeta Casasses, té més cares que no les que presenten uns quants titulars a Barcelona o a València, i aquesta plaça a dins de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània n’és una prova del rostre polièdric dels valencians.

Avui mateix, que veníem amb els xiquets de primer de secundària a escoltar la Laura Borràs parlar sobre Vinyoli (canviaria tota la meua poesia per un vers de Vinyoli, va deixar escrit Espriu) ens hem trobat un grapat de sorpreses que pagaven l’esforç d’abandonar l’escola i pegar ‘cap a palacio’, que diu Alcover en les rondaies. Abans d’entrar a l’Octubre, encara a l’autobús, explicava aquelles paraules del pròleg a la Poesia Completa de Vinyoli que fa el poeta Enric Casasses, un home singular, potent, que Vinyoli és d’una dimensió en literatura com Beethoven ho és per la música o Rembrandt per la pintura. I Maria Llabrés m’avisa que n’hi ha un home a la plaça que diu que és qui ha fet el pròleg: collons, Casasses! I ens hem fotografiat. Però és que a la barra del bar d’aquella plaça hi havia en Sarrià, i més ací Tomàs Llopis, i Nuria Cadenes que ahir ens regalà no sé quin llibre estrany, i Laura Borràs que no arribava, i ja era l’hora passada així que m’he atrevit a demanar a Manel Rodríguez Castelló, un altre poeta gran, d’Alcoi, que venia des del seu institut Ferrer i Guàrdia, que preparés una lectura improvisada: és feta sa barrina! I comença de llegir un Vinyoli que ens endinsa en la poesia gran, interna, sobre la mort, la vida, l’amor, el paisatge, la incertesa… Després convida els seus alumnes de València, i els d’Albal i els nostres de l’escolagavina, i Clara Meiguan alça el braç i demana per llegir un Vinyoli improvisat, a primer colp, que provoca un aplaudiment general en la resta dels joves que omplim la sala d’actes de l’Octubre. Apareix Laura Borràs, finalment, que fa trenta minuts de presentació ben feta, correcta per a la dimensió que t’atresora, però no aprofita el potencial d’uns joves batxillers que havien enginyat aquell recital en favor de l’Any Vinyoli i la gran literatura, amb l’esforç que representa per a les escoles enviar joves a la ciutat. Una llàstima, malgrat que hem viscut un matí excels, de llibres, autors, encontres, llibreters amics i encara millor: unes ganes de continuar llegint el cap de setmana com feia temps no patíem: perquè ho deia Laura, que Vinyoli és desig, un deler de passió i paraules, de tenir-ne cura com solament saben fer els poetes.

Encara em fa tremolar l’emoció viscuda aquest matí. Per molts anys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’odi de Ciutadans

3

N’hi ha partits polítics que s’expliquen ells mateixa. Pel ressentiment i per un odi natural a la llibertat. No els calen raons, ni arguments, ni reflexió. La llibertat és dolenta per ella mateixa. Viuen visceralment emparats en sistemes poc democràtics, fets a mida perquè puguen usar males arts, l’insult, la provocació i la fatxenderia. Viuen protegits dels poders i d’una deixadesa de responsabilitats dels qui haurien de vetllar per allò bàsic en democràcia, respecte a tothom. S’alimenten de la queixa, la falsedat i el deshonor, mamant d’aliances que els faran el cul gros i els deixaran passar-se límits, tots els límits de la decència o la professionalitat.

El malson franquista possibilità de conformar una democràcia espanola que ens pocs anys ha liquidat el crèdit que Europa hi havia dipositat (em sembla que la foto en què Rajoy pidola la mà d’Obama davant l’escepticisme del menistrot anglés farà ratlla). Els partits polítics, corruptes en la seua majoria, majoritàriament convenien amb complicitat ara tu ara jo, per repartir-se la coca en trossos. Uns mitjans subvencionats de dreta i d’extrema dreta, que ho han explicat gairebé tot, excepte la veritat, i una caverna que ha viscut de renda i de les riqueses que li han deixat robar tots aquests anys en canvi que, tothom amb una mica de poder i pocavergonya, pogués robar també.

D’aquest cultiu populista, ara som gairebé com al principi: hem suportat un estat provincià i raquític, caspós i melindre, ruïnós de cap a peus, econòmicament i cultural, i encara sort que Europa és més a prop i sap què va passant sota aquesta estora que ha volgut disfressar què és en realitat, espana, el cul d’una mona, perquè si Europa no s’agafés també el cap, i les xarxes no existiren, qui n’informaria de tot plegat serien els mateixos de sempre, és a dir, el 95% dels que informen ara mateix. Sort que tenim el cinc, cinc per cent dels mitjans, entre més Vilaweb.

Perquè enmig de tot això, una Catalunya valenta tres-cents anys després, sap que així no pot continuar, que aquesta sagnia la liquidarà en poc temps, i per això pega a cercar món pel seu compte, perquè farà sis vegades més camí i a major ritme. I uns xiuladors de segona, que podrien ser protagonistes secundaris del serial espanol Torrente-setze o dèsset, acusen Vilaweb d’explicar al món què va passant cada dia des d’una òptica nacional catalana que, ells, los ciutadans torrentins de la caspa, no entendrien ni amb dues vides seguides, perquè peguen amb ximples ascolans d’escapulari antravessat. Vull dir, que si no els pica el piu els pica la xufa, però no toleren l’excés de llibertat de cap manera. Ni la llibertat a seques no poden consentir.

Però ells ja saben que això és una amenaça, que en aquest estat de lladres i delinqüents, entre els quals n’hi ha carnissers i fills de puta, ja sabien què volien dir i abastar… Ací, però, la fiscalia no veurà res de punible ni grotesc, al contrari: els farà gràcia que qualsevol, fins i tot un partit polític nat de l’odi contra algú, puga amenaçar i assenyalar amb el dit, que per ells tota pedra fa paret, en aquesta conxorxa per recuperar les lleis del movimiento i les seues maneres a través de fiscals, jutges, bisbes, periodistes, militarots i tuti quanti els servesca per guiar la tropa cap al segle XIX, o cap als pitjors anys quaranta de l’assassí franco i els seus lacais ara al govern, a la justícia o a la fiscalia. Així és aquest tristot tros peninsular sense remei ni rumb.

Sort que els valencians també podrem tenir en un termini curt de temps la doble nacionalitat, la catalana i una altra.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Denunciem Camps, i els còmplices

0

L’expresident Camps va perseguir els valencians. Milers de valencians. El president Zaplana l’havia precedit, de fet: li havia encomanat la persecució com a primera feina. L’Olivas i ara el president Fabra, en són còmplices; aquest últim avui mateix s’ha convertit en protagonista principal de l’intent de genocidi contra els valencians.

L’expresident Camps va prohibir-nos la TV3 fa anys, però ara el Suprem li ha tret aquella autoritat de prohibir-nos. De prohibir als valencians de tenir televisió en la llengua pròpia. Quants dies i programes ens hem perdut, s’han perdut els xiquets valencians en la seua llengua? Quin cost moral, però també educatiu, tingué aquella decisió il·legal? Quants diners li podem reclamar els valencians, pel greuge provocat pel corrupte Camps, polític pocapena que ens va impossibilitar d’aprendre? Doncs ara podem denunciar-lo i reclamar-li els danys provocats. Ara que n’hi ha tants economistes, advocats o criminalistes desocupats, podien posar-se a pensar quants diners ens deu Camps, a cada valencià, per aquella decisió idiota.

Després vindrem a per Fabra i la llum de consellera que l’acompanya: no fa ni dotze hores que han aprovat de posar de referents de la llengua i d’aquella casa de prostitució en què volen convertir la generalitat, a creminals del gav i de lo rat penat. Uns indocumentats que durant anys van insultar i atacar persones, institucions valencianistes i la universitat mateix, en canvi d’atiar un foc lingüístic amb maneres feixistes, a través d’amenaces i accions de pur terrorisme que, casualment, ningú no volgué investigar suficientment com per esclarir la impunitat amb la qual actuaven.

No solament ens van prohibir il·legalment, també ens van multar i ofegar econòmicament. Així que ara li haurem de reclamar el mal fet, i el preu de la recuperació de tant de temps de silencis i censures.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Qui vol un govern idiota?

1

N’hi ha coses que mai ningú no ens ha consultat, que donem per fet que han d’ésser així, de tota la vida, com déu mana o encara pitjor, però que ningú no ens ha demanat si es poden canviar. Per què mitja Europa conduïm per la dreta?, per exemple, o per què en fer fred convé abrigar-nos, o com és que l’estiu convida a fer vacances… N’hi ha convencions que semblen conviccions. També n’hi ha consultes idiotes, que fóra millor estalviar-se. Com n’hi ha que són enviranades, n’hi ha de necessàries.

El govern valencià mai no va consultar sobre la prohibició de TV3, ni ens va consultar si volíem vendre les caixes i els bancs valencians. Tampoc no ens consultà si volíem el tancament de RTVV… És veritat que tampoc no ens ha demanat si és que volem ser més pobres cada dia, o més rucs, o guerxos. El senyor president ja sabrà per què no ens ho demana públicament, tot això.

Però vet ací que ara ha tingut una pensada, el president, mentre empoma imputats, corruptes i tocacampanes del seu partit: s’ha tret de la màniga demanar si la llengua, la llengua dels valencians que Enric Valor considerava el més bell català de tot el territori, té prou valor per ser llengua d’ensenyament. El despropòsit de la consulta particular, que vol fer casa per casa, pretén d’atiar un foc lingüístic per amagar un fracàs més amarg i pregon. El govern valencià no alça el cap, deu més que alena, és sense idees ni recursos, i a uns mesos de les eleccions focalitza el seu esforç en cortines de fum per amagar tanta corrupció com li brolla de dins la panxa.

—Considera que el valencià és important com per ser llengua d’ensenyament? No preferiria en aquell moment de la llengua, per dir-ho ras i curt, que el seu fill s’entrenés a rodar bous, a llançar tomates contra els mestres d’escola valenciana, o que passegés com un ploricó davant la marededéu dels valencians?

—Si és partidari que el seu fill aprofite el temps en coses de profit, entrene’l a ser com moatros, de menut façal soci del club Gürtel, del cas Noos o d’aquell llestot filaprim que desviava fons i patrimoni cap a les butxaques d’aprofitats i malparits.

Posats a consultar, caldria consultar-nos si volem un govern idiota; perquè preguntar-nos quina llengua no és important en qualsevol escola fóra massa exigent, fins i tot, a algú se li podia ocórrer de triar entre castellà i valencià, perquè l’una ja s’aprén sobradament, i és l’altra la que ens caldria cuidar amb major garantia. Més exemples, sense embuts: avui estudiar valencià és de més pedigrí que estudiar castellà. Més encara: internacionalment, ara és més de moda Catalunya que Espanya. La primera és el segle XXI, la segona no passa del XVIII.

Bengolguts consellers del govern valencià, si és que no volen fer el ridícul, consideren que n’hi ha consultes trampa, falses consultes i cervellets de canari. I vostés preparen una enquesta que aplegarà el millor de cada casa. Sembla que va ser Malcom X que va dir que qualsevol idiota podia arribar a ser president i, afegia, és el que veritablement passa. A València, redéu, semblem xafats de la bacona, és que sempre ens toca el número i la série. Ves si n’hi ha d’il·luminats.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La cadena de corrupció que tothom ha permés

0

Això del partit popular és una festa de campe qui puga i l’últim que apague el llum, perquè la llista de corruptes depassa qualsevol mesura, esquitxa de dalt a baix l’estat que diuen defensar en benefici de la seua butxaca particular. No és només la ruïna a la qual han portat un regne pandereta que creuen per damunt el bé o el mal, és que pretenen carregar-se la política, les institucions, amb un descrèdit que s’ha escampat com un oli ranci, inservible. No solament aquests, el pp de tota la vida, la vella guàrdia del psoe fa anys que lluu el mateix vestit a mida.

Per què governen? Per què són al carrer en llibertat? Per què no els han empaperat?

Doncs perquè el sistema espanol està organitzat per permetre tot d’escàndols amb connivència amb la justícia i amb la resta de poders: la monarquia, l’església, els mitjans, la banca, el franquisme, i uns quants ricots que els riuen la gràcia en canvi de mantenir els privilegis.

Ara mateix no n’hi ha ningú a Europa que li ho demanes que no et responga: què n’hi ha de net a l’estat espanol ara mateix? La fugida!

Per això el 9N és un èxit internacional, també. Perquè representa la voluntat d’un poble de ser lliure i començar de nou, lluny d’aquesta pandèmia espanyola que dura tants anys, una gangrena que s’ha escampat per tot i deixa un estat sense remei, sense solució, sense idees, sense resposta. Sense reptes.

I el pitjor és que continuaran robant-nos. Si no ens espavilem i ens organitzem nosaltres mateix, el nostre 9N particular. A vore qui pegarà darrere Catalunya, abans no passe un any.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Catalunya admira al món

0

Captura de pantalla 2014-11-09 a les 21.11.19Avui, 9 de novembre, que parlin els poetes…
CRÒNICA DEL DEMÀ (1976) Miquel Martí i Pol

 

 

 

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà, no escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

[enviat per Patrici Batalla, mestre a l’escola El Puig]

 

Res que hem fet avui, des de València, milers de valencians que no podíem votar a Catalunya, però res de res, no ho hem sinó pensant què passava enllà del riu Sénia. De bon matí ja arribaven els wassaps dels amics que eren repartits per aquella geografia, ens enviaven imatges, cròniques, missatges, carregats d’emocions. I aleshores ja apamàvem una jornada d’èxit, però tant, tant, no sé si ni els més optimistes ho calculaven; bé, sí, potser l’Andreu Barnils, que és un crac, ens anunciava a Vilaweb que passarien aquelles tres coses, l’una el gran èxit i les cues tan llargues com haureu comprovat els que heu estat hores i hores, vivint la il·lusió i el goig.

He anat al camp a collir taronges, però li pegava voltes a aquelles cues, collia una caixa i mirava el telèfon, una segona caixa i tornava a mirar el telèfon, el twitter, el wassap, començava a ploure, com no t’espaviles, no continuaràs collint, mirava un altre colp el telèfon, uii, les cues eren immenses, els comentaris, les fotos… Després he baixat a cals pares, he posat al foc la paella, sense deixar de mirar el telèfon, he alçat ma mare, l’he rentada, l’he vestida, el telèfon a la vora, una ullada, una altra, collons, semblava impossible, tothom aguantava i explicava tot d’històries, hi havia els vells que votaven, cadascú amb cent històries d’emocions d’una força que aborronava, la paella al foc, l’aigua, prova-la de sal, què deia Vilaweb, aleshores, llegia què deien els amics que corrien per Barcelona, per Reus, uiii, quina festa, quin goig, quina gentada, quanta feina, i no poques imatges i moments per guardar, per emmarcar, hem dinat, encara he pegat cap al camp, he tornat perquè era molt moll, no podia collir perquè em xopava, i aleshores ja m’he assegut, porte set hores, o vuit, davant l’ordinador, el mòbil, escric l’apunt, el refaig, l’acabe, busque una foto, telefona el Jem, que em confessa que és el primer colp que s’emociona en política, que encara té el fred als ossos, perquè ell era voluntari i li ha tocat de ser dret al carrer recollint signatures per denunciar aquell estat, avui que a Sant Maria feia humitat, fred, que ningú no volia anar-se’n, no volia que s’acabés… No sé si hi ha gaires exemples de jorns amb eleccions que la gent vote amb aquell somriure, amb aquella mirada. No sé si n’hi ha res d’igual, a Europa. Aquests catalans no només van fent història, fan una lliçó de modos, de maneres, em sembla que fan didàctica d’allò que fan. I n’estan segurs que, tot plegat, tot això que fan, tindrà un premi, el més gros.

Per cert, no us oblideu de portar-los termos de café, o begudes o dolços, o el sopar calent, a tants voluntaris com continuen la feinada de fer avançar el recompte. Avui estem satisfets d’un jorn esplèndid, redó, que ha confirmat al món com són els catalans en la seua majoria, i quin desig tenen de viure en llibertat.

Ara tot d’analistes ens explicaran això i allò, mostraran estadístiques, es preguntaran què passarà demà, el 10N, i què dirà espana, això també s’ho preguntaran, els uns i els altres, malgrat que una majoria de catalans ha dit prou, que no els cal saber què diuen aquells, al contrari, perquè ja han demostrat de tenir veu pròpia, formada, sòlida, suficientment madura per començar a dir que ja són un estat nou d’Europa i del món.

Avui el primer dia. Per molts anys a tants com ho heu fet possible.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

72 hores: voteu per nosaltres

1

A la dona que avui amenaça els nostres, amb aquella tibantor de coll, caldria dir-li —xica no t’alteres!, que no paga la pena arribar a l’extrem de res, perquè en unes setmanes, ella, podria ser la nova ambaixadora d’aspana a Barcelona i, aleshores, hauria d’invertir els papers, per atendre com cal els polítics del nou estat, on ella seria una funcionària convidada a viure amb respecte i germanor, la qual cosa no pràctica sovint ara mateix, bo i pensant que el seu ofici de governanta li permet d’amenaçar o coses per l’estil. Afluixa, morena, no pegues un ensortit en forma de bac o colp de tensió. No fóra la primera vegada que polítics bel·ligerants fins a l’extrem, hagen de trobar-se de colp amb els papers canviats.

L’exemple l’haurien d’aprendre també un miler de furtamantes, dalt o baix és una quantitat per tancar el conflicte, que ens tracten com no ningú, com un no-res o un zero a l’esquerra, com si qualsevol persona, institució o associació que no et llepa el cul, no meresqués el respecte més gran sempre, el més gran, més encara si som tan aprop de tenir una figura administrativa d’alta volada, la més alta. Per exemple, Correus, que s’ha agafat l’autoritat de no servir les cartes enviades per l’ANC, Òmnium o el mateix govern de la Generalitat, emparant-se que són una empresa franquista i encara poden tenir aquell estil de creure’s per damunt la resta del món. Aquesta poca traça heretada de la dictadura sembla que els autoritza a tota mena d’autoritarismes. Com si RENFE digués, diumenge no faré funcionar els trens perquè els catalans no puguen moure a votar. Com si Freixenet anunciés, enguany no us beureu ni una sola ampolla de la nostra marca…

Passa amb tot de mitjans que tenen bona audiència a Catalunya, que escampen els seus programes de Televisió i ràdio, o bé són mitjans en paper, tots plegats que mai no han tingut cap sensibilitat per la llengua ni per la gent de Catalunya. Caldrà veure què passarà, l’endemà de la independència, malgrat que no serem tan burros de prohibir-los, de tancar-los, com ells si que han fet amb els mitjans del País Valencià que en feien ús de la llengua. Només que els demanarem drets i deures que no atemptem contra els valors d’una societat democràtica, aquesta vegada sí. Ves si els resultarà difícil l’esforç que hauran de fer. I els exigirem els mínims per treballar entre els nostres.

N’hi ha més exemples de torpalls i ensopegaires, que fa anys ens van fent la vida impossible, impossible, sobretot aquests darrers mesos. Polítics de primera fila empastrats fins a les celles, empresaris que han sigut bonificats fins a la il·legalitat, opinadors i periodistes que fan ús del seu mitjà per insultar-nos cada dia, fins i tot responsables de l’economia que han gestionat diners públics per provocar el gran desequilibri permanent amb el nostre país.

Tampoc no és casual amb quina impunitat actuen els moviments feixistes, ni ho és la ceguesa de la justícia davant la impunitat, l’aprovació de partits creminals, que fan amenaces directes, insults, vexen, o provoquen atacs terroristes amb resultats de mort, que no cal repetir els casos… No cal ara mateix, però potser l’endemà de la indepèndència tindrem el cap fred per investigar si n’hi ha hagut connivència, subvenció o parcialitat en la destria de responsabilitats. L’endemà.

Setanta-dues hores intenses perquè tinguem l’oportunitat de començar a decidir una de les coses més grans que ens poden passar, a tots els valencians, també als del nord. Decidir quin tipus de societat, de país, de futur volem per nosaltres i els nostres fills. Mai no havíem tingut aital repte tan aprop. Quina admiració que vivim, xa, així que voteu per nosaltres, voteu pels valencians del sud també.

I tant de bo nosaltres puguem continuar aquesta gran festa per la democràcia en un termini curt. Curtíssim. I la puguem fer tan exemplar com vivim la vostra.

Setanta-dues hores només.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Manifest grog, blocaires pel 9N

0

ENS PROHIBEIXEN VOTAR, ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

El món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt bé tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi opinions i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ÉS PER SOBRE DE L’IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il·legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest ús il·legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar com hem arribat a aquest punt que som avui, si el 9N havia de ser ”consulta” o ”participació ciutadana”, però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part del govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia votant el 9N. Farem que ressone la veu de la gent, ací i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals al servei de la política en lloc de servir el Dret, ens suposen cap aturador.

Apuntament acordat entre blocaires i que esteu convidats a subscriure.

#VoteuPerNosaltres

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De baixada, però sirollosa

1

Cada dia que paburroenbarcassa la festa va fent-se més grossa, i més intensa, més convençuda que el ball de diumenge serà tan sonat que els dies que el precedeixen ja faran història en molts sentits. A més, cada opinió del govern espanol, dels seus falsos comediants, dels tribunals o poders, no fa sinó atiar l’ànim dels catalans en favor del seu país entusiasta, viu, joiós, independent, que recela dels quatre dies que queden per viure la major de les experiències. No mai havíem viscut una il·lusió tan grossa, d’una solidesa que es contagia i s’escampa. Com més joiós viu el veí tot allò que passa, més tristot s’hi queda l’altre, aquell que governa des de madrit, més prim, més mostós. Perquè no han d’entendre res. Però res de res.

Hom es demana com poden arribar a ser tan torpalls a ponent, si veritablement ens governen incapaços tan mediocres, al govern i als tribunals, i allà on mires que puguen tenir cap responsabilitat. Doncs no és casual, de tenir un nivell tan baix a qualsevol dels organismes espanols, perquè ells mateix han omplert els llocs de responsabilitat d’aital mediocritat que, a nosaltres, se’ns fa difícil d’imaginar què més poden fer, si és que no s’entrenen de burros.

Espana mateix ha empés mitja Catalunya que no era independentista a no desitjar una altra cosa. I desitjar-ho amb una alegria que fins i tot els unionistes que resten, que encara en deuen quedar uns quants, dubten si canviar-se de bàndol, només que els valga per viure un dels moments més dolços que pot viure un país sencer en favor de la seua llibertat. I viure-ho com una festa, de respecte, de tolerància, de democràcia.

Cada colp més, n’hi ha que remen en la mateixa direcció. Així que malgrat algunes bromes o ensortits (la foto de l’apunt mateix, que simula una barca enviada a vigilar el port de Barcelona, regal de l’Alfons López-Tena), o excepcions de comportaments poc exemplars (feixismes i amenaces de l’època franquista setanta anys després), el camí de diumenge ja comencen a celebrar-lo arreu d’Europa. Els valencians els primers.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els valencians podrem tenir doble nacionalitat

0

Vuit dies per conèixer el resultat del que volen els catalans. En ser de nou diumenge la nit. Pobles i ciutats d’arreu de Catalunya ja són una festa que prepara amb il·lusió un diumenge històric. Passe que passe ho serà. Cada dia l’és, realment. I la gent té l’oportunitat real de dir com vol que siga el nou país, les coses grans i les altres, l’educació, la cultura, l’esport, el dia a dia, l’economia, l’atenció, la política, tot és debat i és damunt la taula, perquè aquest és un dels èxits d’aquesta empenta cap a la llibertat, que la gent participa i decideix. I això, amb tot aquell aparell d’un estat a la contra, no un estat qualsevol, no, el pitjor que ens podia tocar, el més mediocre, el que és capaç d’ordir amb mentides, amb falsedats i males arts, contra la pròpia legalitat que, ves si són absurds, ells reclamen cada dia. Doncs, ni això no pot amb l’entusiasme que viuen més enllà de la Sénia, els catalans, perquè tenen a tocar el gran somni, tres-cents anys després.

Els unionistes tenen el deliri de dir que això no és democràtic, que no li val tan d’entusiasme, ni aqueixa joia a les cares, els somriures, que la política ha de ser una cosa més seriota, més rígida i més inflexible. Però això és a aspana, sinyors, que està acostumada a ser governada per bruixots i monicacos; en aquesta nova nació que comença a configurar-se, l’alegria serà un tret d’identitat, com la feina ben feta, com la lluita contra la corrupció, com la transparència, com l’estudi i l’esforç, que són petits detalls, segons vostés, però que mouen una gernació com no havíem conegut mai…, perquè aquests petits detalls tampoc no els havíem viscut, per com van destapant-se les cavernes d’aqueixa democràcia inorgànica dita aspana.

I els valencians, què direm el 10 de novembre, l’11, setmanes després, el dia que, finalment, algú que farà de president de la nova república europea, un home o una dona, diga al món què ja són un país lliure? Els valencians començarem a preparar el nostre camí també, si fa no fa amb aital entusiasme, que tampoc no serà fàcil ni curt, com no ha sigut fàcil ni curt arribar on som ara mateix, malgrat la ruïna perpetrada pel pp valencià els últims vint anys. Però mentrestant, poca broma, podrem gaudir de ser dues coses, l’una tan coneguda com dissortada, l’altra, ah, la mostrarem amb orgull i joia, perquè allò que hauran aconseguit al nord, haurà sigut en part gràcies al treball de milers de valencians que hi han contribuït durant anys. Centenars de milers de valencians, sens dubte, que mereixeran de ser reconeguts també, en la nova jove nació catalana.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tots Sants i Ànimes

0

La idiotesa ha vingut per quedar-se. Ja n’hi havia, d’idiotes genuins, però la cosa s’ha estés sense remei. Entre els xiquets, la festa és una disfressa barata i passejar el carrer pet cercar qui els dóna caramels (a la mestra Marisa li agrada que vinguen a casa, se’n va a comprar-ne molts, de caramels, perquè tot el barri sap que ella hi participa gratament). Els grans, en realitat són massa grans per fer el titot, però s’apunten a pintar-se i a posar-se la mateixa disfressa barata. N’hi ha joves que aprofiten la impunitat de la nit per demostrar que són idiotes i prou. No n’hi ha més. No podem fer gaire res més, contra aquest huracà que va penetrant gratuïtament contra nostre. Però ves que no s’esgola tan fàcilment i altruïsta la cultura del llibre, de la bona música, de la ciència, de la innovació. No, allò que s’estén més ràpidament és aqueixa banalitat dels altres, no la seua capacitat de fer o de ser. No podem anar contra el món. O contra una mena de món.

En la nostra infantesa, Tots Sants era un dia tristot, de visita obligada al cementeri, i sempre recorde un vent fred, aspre, malgrat que ja portàvem abric. Cap alegria, cap nit de festota o joia, al contrari, la vespra ja començaven a cremar les minetes en un llum d’oli, i hi havia les estampes, els morts presents, o els sants, que recordaven que aquella casa, abans, era habitada per uns altres, que usn altres ens havien precedit. Avui TotsSants i demà Ànimes. No em dol precissament haver perdut aquella tristor, ben al contrari, malgrat que no compartesc la idiotesa de disfressar-nos més enllà que els xiquets passen la nit com un joc. A València, tampoc no hem celebrat gaire la castanyada, potser perquè l’arbre pega lluny d’aquest clima nostre que avui, per exemple, va tan boig que provoca que anem despullats tot el dia. Al camp avui feia calor, molta, i malgrat que som en novembre, el jorn podia passar tranquil·lament pel mes d’agost, o fins i tot juliol. Nosaltres hem torrat dues carabasses que han eixit boníssimes, una d’elles excelsa, i potser aquesta nit, com que és dissabte, eixirem a sopar a l’Ateneu, res d’especial. Però fa quaranta anys, fins i tot aquesta petita celebració era impensable. Ara, d’idiotesa, malgrat que n’hi ha hagut sempre, tampoc no en féiem gaire.

Publicat dins de General | Deixa un comentari