Ulisses20

El president Fabra va publicar un DOGV nocturn (no sabem si és la primera vegada en democràcia), per accelerar el procés de defunció de la Televisió valenciana. Sense caixes, sense bancs i sense diners, amagats els músics, arraconada la llengua, no sabem si encara ens han de fer res més. Els valencians semblem el burro dels colps: ens peguen com no peguen enlloc, i la missió sembla voler-nos aniquilar. Elimineu els valencians!, és la consigna, que ni d’això no es queixaran, 

Durant molts anys, el Partit Popular va amenaçar-nos que els catalans eren àvars i vindrien a furtar-nos el nom del país, la llengua, el micalet, l’alfubera, les sèquies de l’horta. Perquè això no passés, ells mateix s’hi van encarregar de la faena. Van eliminar el nom del país, el de la llengua, van eliminar els bancs i les caixes valencianes, ens van deixar netets com un plateret, van trencar la costa i van pernoliar el camp i la indústria. Així que els catalans, uns dimonis, no han pogut furtar-nos res, perquè ja se n’han encarregat els valencians mateix, d’arruinar-nos. Com que la TV encara podia fer mal, volem dir que podia parlar en valencià de tan en tan, doncs anit van dir prou, que la tancaven i a un altre assumpte. No era una TV gaire bona, i la llengua, cal dir-ho, s’emprava com a excusa per al barbarisme, el populisme i la vergonya fonètica (per exemple, Reies Juan mai no fa fer el Telenotícies, perquè com era d’Alcoi, això no apitxava prou ni denigrava Pompeu o Guarner…). N’hi havia algunes excepcions, realment poques, dins el conjunt de la programació. Ves si són valencians, al pp, més llestos que la fam: perquè ells, cap d’ells, ni va despullat ni passa gana, ni s’ha empobrit mb l’efecte ruïna per a tothom! I si molt ens encantem, acabaran per robar-nos l’aire, o el pa amb oli, o el fum dels fumerals. Perquè no ens han deixat ni almoïna, per a la pereta de la llavativa, els malparits.

Un jutge diu que aquell policia que pegava no pegava suficientment fort (sembla que ho notava, ell) perquè el pogués amonestar, ni s’havia acarnissat suficient, si sols que havia coolpejat el jove dotze o tretze vegades amb la defensa, la porra o el bastó que fan servir: ca, ni queixar-se, home, els policies ja sabem que peguen, que ara és més legal que no ahir, si no et trenquen un braç, o et trauen un ull, o et llancen a terra fins a matar-te, no, no, això només s’hi veu als mòbils d’uns quants malparits, ells tenen bula per anar estirant el braç i escalfant l’ambient. Mentre els colps siguen proporcionats (no sabem qui estableix la proporció, qui la mesura, on és la vara o la balança o la cinta mètrica), mentre la proporció siga matemàtica, directament o indirecta, directa o inversa, el policia, com gairebé sempre, podrà continuar exercint l’ofici noble, culte, sensat, de pegar-mos a discreció proporcional i calculada.
l’umbral de dolor de cadascú ja situarà on és la ratlla entre els valents i els covards. En tot cas, mentre no et falte, et caiga o se’t trenque alguna cosa del cos, del teu naturalemnt, no pagarà la pena d’anar a cal jutge a destorbar-lo. No fotem, collons, tant de molestar uns homes tan ocupats i mil·limètrics.
Astò ja semblava david contra goliat. En el conte sembla que guanyava david, però a la realitat, tururú!

[Així que pegar és legal, com ho era durant la dictadura, durant la Transició, durantv l’ademo de democràcia que vivim… a vorem quan siguem indepes!]

Escola Valenciana presentà dissabte el document “Trenta per trenta”, trenta mesures per recuperar el respecte a la llengua, que polítics i lacais van menysprear i menystenir. Ni el pp ni el psoe no tenen en compte que el País Valencià té dues llengües oficials en desequilibri. Els la bufa, el país i la llengua, però nosaltres ja ho sabem i actuarem en conseqüència.

Trenta propostes per a trenta anys de Llei d’Ús. Escola valenciana pretén de fer-les arribar a la taula dels ajuntaments valencians, als plenaris, a les Corts valencianes, al govern, però no perquè es guarden en la calaixera i passen trenta anys més de burla i desgovern.

TRENTA per TRENTA són mesures serioses sobre les quals caldrà aconseguir el consens de totes les formacions polítiques, per fer-les efectives e favor de la societat valenciana.

Prou de burles i sainets, que els mestres no parlem d’utopies, parlem de responsabilitat política. Trenta per Trenta són mesures que es condensen en cinc àmbits: política, administració, societat, educació i cultura i comunicació.

Si les voleu llegir, ací teniu el document sencer:

Escola Valenciana, la nostra escola, commemora avui els trenta anys de la Llei d’Ús, una llei eficaç però insuficient vist el recorregut d’una història farcida d’entrebancs i penalitats. Sobretot perquè no s’ha desplegat, desenvolupat ni cregut en cap dels governs valencians patits: hui mateix el pp llençava contra el psoe que quan ells es van posar a governar, el 1996, a penes vuitanta mil xiquets estudiaven en valencià, en canvi han triplicat el nombre fins als gairebé 240.000 actuals. La suma de tot plegat no arriba al terç de la població valenciana en edat d’escolaritat obligatòria. Un fracàs polític, dels partits espanols pp i psoe sens dubte, i un èxit rotund d’escola i de la societat valenciana, que ha sabut empényer endavant malgrat l’obstaculització continua dels governs, les diputacions, els ajuntaments, els jutges, la policia i tota la traca del safari institucional i perepatètic que suportem.

Ara peguem cap a Canet d’en Berenguer, a gaudir d’una celebració entusiasta, altruïsta, a lliurar guardors a mestres i escoles, a festejar el treball fet, els aconseguiments, la victòries de tant d’esforç i tanta col·laboració de famílies, que han fet possible que l’escola demostrés al món que era possible, viure en valencià, malgrat la mediocritat política, les males arts i els desafortunats papers dels partits majoritaris que viuen com uns paràsits del valencianisme més valent i coratjós.  

S’ha acabat de tocar el guitarró, venim a dir, a partir d’ara no en passarem una, que no renunciem als nostres drets, moniatos: denunciarem la hipocresia, la manca de professionalitat, l’estupidesa…, i sobretot denunciarem els creminals que ens han arruïnat amb premeditació i traïdoria. 

Per molts anys, Escola valenciana. Vítol! 

Aqueix homenic assenyala el camí de la presó, per als catalans. Sobretot si ens atrevim a preguntar-nos en veu alta si volem la independència. Ni preguntar, no podem, segons aquell creminal d’estat, que no va tenir contemplacions ni escrúpol a matar centenars de milers d’iraquians, sols perquè volien matar-los i prou, que sabien de sobres que, d’armes d’aniquilament massiu, no en tenien, i què si n’hagueren tingut? Altres en tenen i no els matem per això: els espanols, per exemple, que tenen tants idiotes al govern i al desgovern, que poden ser considerats armes d’aniquilació intel·lectual.
El patetisme s’ha gangrenat en aquesta opereta bufa, espana, i la bufa mental que arrosseguen uns quants politicots d’orxata i xufa no té semblança enlloc: ens ha tocat la torpesa del furgó: a robar no els guanyen, però per caletro tenen un forat.

Els feixistes han enviat els militars a invair el meu poble. Durant unes hores han fet comèdia a l’Albereda, allà on planten la plaça cada dimarts. He vist unes fotografies, i ara sembla que han invaït la casa de la cultura amb tot de marxes militars: per la música els reconeixereu: el creminal Aznar hui soparà content per això de Bétera: els seus han guanyat militarment una plaça i un concert, com quan van invair l’illa del julivert: saque el pecho, soldado!

—Ca, per què ens havíem d’enfadar? El pitjor és que fa decàdes que tenen pres mig terme, i no paguen contribució, ni llum, ni aigua, ni fem, ni van a comprar a l’Encanto, ni això no fan els Otanics, i tampoc no envien els soldadets a matar conills…, almenys salvaríem les soques dels arbres… Xa. 

—Demà parleu amb el panollo que envie dos turbos a fumigar l’alamera, no hagen deixat els polls i mos agarre la serpentina!

Fa un parell de dies que corre la brama pel poble: els artistes del NODO reestrenen a Bétera. De fet, a pocs metres d’on nosaltres, quan érem xiquets, ens empassàvem aquell avorriment abans dels coloms avantsala de la pel·lícula de veritat. 
I quin és el tema, us pregantareu…, doncs vet ací què ha triat el pp de Bétera, un govern de còmplices de la corrupció valenciana: una festota militar, amb desfilada, arsenal i ofrena als caiguts! A quins caiguts?, també ens preguntàvem nosaltres, doncs no esperem un recital de poemes, ni una oració laica de l’anarquista Durruti, res de republicanisme, ni recordatori pels afussellats a Paterna o al barranc de Carraixet… Encara ens trobem atònits, que els cartells escampen pel poble que els militars que fa anys van robar-nos mig terme de Bétera i mig terme de Serra, que van convertir contra la voluntat popular aquella caserna colpista (recordeu d’on van eixir els tancs el 23F), en un casalot d’alta disponibilitat de l’OTAN, que ara volen rendir comptes i usurpar els terrenys de l’Albereda i la casa de la Cultura per ensenyar la bondat del món militar.
‘Desfilada militar, jura i homenatge als caiguts… Torna el miratge d’ultratumba, les mòmies, els vestidots passats pel polil, els corbs de l’església, el bisbot i els tòtils d’un ajuntament de palla i passó de vara. 

I el poble com es mirarà la invasió militar, en temps de pau? Ah, que no som en temps de pau… Potser el volteig d’Aznar, les amenaces de la fundació franco, l’amistós de gibraltar i que l’equipot espanol jugués amistosament amb dictadors i feixistes, no són en canvi de res… Perquè l’esperit ranci i pistoler, mai se n’havia acabat d’anar lluny, a tocar la fava a ponent.

A vora si pega per ploure i fa baixar el barranc! 

Els mitjans, en paper i digitals, en la seua majoria representen també una part de la ruïna moral i ètica que vivim. De dreta a esquerra, el 95% són una escopinyà d’allò que publiquen, súbdits i sotmesos a notícies de pa sucat, de vegades amb estils de qualitat igualment penosa. Hi viuen de la publicitat i de la misèria, sobretot d’això últim, no equivoquen el tret ni la llepada. Quan en passen de grosses, i en passen cada dia, se posicionen del costat de cràpules i de gànsters, sense dubtar-ne un pèl, a qui han de fer costat. Qui paga mana, deuen pensar, o pitjor: per si mai arriba a manar, per si de cas en cauen les molles al meu davantal.

Avui uns quants mitjans i uns quants polítics de la mamàndia perenne pegaven contra David Fernàndez, potser l’única veu parlamentària que no es calla la denúncia, l’acusació directa cara a cara contra els corruptes, amb silencis tan llargs que fan tremolar els plecs dels millors vestits, dels més cars, de tants pocavergonyes que han governat les finances d’aquest Estat.
 
Aleshores, qui direu que eixirà a maleir i contra qui? Qui exercirà de totpoderós clamant al cel ‘que no hi ha dret!’?, com un jove amb samarreta s’atreveix a posar contra la veritat aqueix peixot o aquell tauró?, contra la corrupció exercida i demostrada de banquers i caixers?, o contra aquell que ensenya el camí de l’infern a qui ha malvenut sa mare? —Que nosaltres som els mitjans i reprsentem espanaaa!

[—Aspana no té remei: ni en política, ni en mitjans, ni en cultura, que viu instal·lada al XIX ]

Ho vaig dir en un altre apunt, David Fernàndez és un fuet i un tifó de silencis i mirades que apunta directe, caiga qui caiga: els desgraciats de la banca i la política ja saben que ara els denuncien públicament, que no tothom és ven ni s’embutxaca comissions presents i futures. Que s’han acabat els sainets parlamentaris, que algú ja els canta les quaranta!
Però els mitjans, ai. Quins mitjans? Poseu-los nom, collons!

(Els llepons, de dins i de fora, no han trigat a desacreditar que un parlament no pot usar aqueixes maneres, en canvi de tolerar el robatori, i amagar el cap sota l’ala, sobretot si en un futur n’hi ha oferiments privats amb dret de cuixa. Un parlament de paparres, naturalment. Entrenat a tolerar què ens ha passat els últims trenta anys sense haver explicat la veritat, res de res. Quina por de viure, ara, amenaçats d’una sandàlia.)

El compromís de defensa d’una Televisió Valenciana de qualitat comença pels propis treballadors, que han de saber dimensionar què poden o no poden fer, cadascú. Tots no li valen per ser davant el micro. No li val la voluntat, cal professionalitat, i això és un mínim. Nosaltres serem hui a València, milers d’homes i dones no perquè ens justifiqueu ofrenes, processons, populismes o exemples pitjors. No som contra el kostrari de la festa, però hi ha maneres de fer que no ratllen la coentor, el ridícul ni la pèrdua de vergonya. Si això no ho sabeu distingir, cal que torneu a estudiar models, exemples arreu d’Europa i Amèrica: ensenyar la tradició, la festa i el patrimoni no és caure en el tòpic ni en l’afectació. Ben al contrari.

Una segona cosa: en una altra llengua, l’espanyola per exemple, no es permetrien tantes barbaritats i errors. Si no sabem allò bàsic, un domini del valencià mínim, que vol dir ser cultes, de dicció fluïda i acurada, de discurs àgil, deixeu  pas a gent que ho puga fer. Tot no li val ni mereixem tanta penalitat: us carregueu en un no-res tanta feinada de l’escola, pel que fa a vocalització, estructures, barbarismes… Estudieu, collons.

I una tercera cosa: un tast educatiu al dia no ens faria mal a ningú. Visiteu les escoles, així com visiteu les misses i les passions: visiteu l’escola i traieu l’església dels mitjans públics. Una televisió miraclera no ajuda a enfortir una societat plural, democràtica i moderna. En tot cas, ja som al segle XXI, i els fruits d’una dictadura feixista no haurien de ser a primera plana cada dia.

Doncs ja anirem parlant-ne, perquè tot plegat no vol dir eliminar el valencià de les comarques (no l’heu ensenyat mai), ni tanta riquesa lèxica com tenim al llarg del país… Tanta de feina com podríeu fer cada dia, amb una miqueta de seny, d’idea, de ganes.

Au, cap a València! #SiaRTVV #RTVVnoestanca #RTVVteniuencomptel’escola

Quin remei. Demà direm sí. Per aquest goig que hem viscut les últimes 48 hores, que per primera vegada semblàvem un país normal. Normalet, pel que fa a la llengua. En dos dies hem fet més notícies que no en 24 anys, ves si la cosa no serà grossa, i a més hi havia un periodisme valent, que reclamava de dir la veritat, que demanava perdó, que excusava els errors, que passava els micros a la gent sense filtrar-la, que deixaven anar aqueixes i aquelles banderes, que no tenien manies… Ha costat, de tenir una televisió viva tan entusiasta, i potser que dure poc, perquè els lladres i corruptes del pp enviaren les forces de xoc a parar l’excés de llibertat.

Cal recordar que el País Valencià té un president que no hem triat democràticament, que ens l’han imposat obligadament per decisió d’un altre president que era corrupte i és enmig de no sabem quants casos bruts. I aquest mediocre de la paraula, negat per a l’idioma i la política, és al capdamunt del govern valencià, mentint-nos: assegura que amb aqueixos diners que val la TV ell faria escoles i hospitals… Però no diu que paga corruptes, i negocis ruïnosos, com per exemple el cementeri d’aeroport de Castelló, o el tennis de luxe, o l’equitació, els deutes d’aquella empresa fantasma Valmor, i el futbol privat, i no diu que vol vendre la casa pública a empreses amigues… que els valencians ja pagrem el deute multiplicat. L’homenic no para de mentir-nos i de justificar que la democràcia no convé als valencians.

És el que diuen Rus, Rita, Camps, Fabra, Pons, i el rastre cameleònic… que la democràcia no ens convé als valencians, si ells continuen al poder, perquè així continuaran robant-nos, i amagant allò que passa al nostre petit món: així la TV no pot recordar què ha passat amb les caixes valencianes, ni com els diferents governs del pp les van arruinar amb connivència amb els directius, ni expliquen per què collons paguem equips de futbol privats, ni què ha passat amb el banc de València ni què va passar amb l’accident del metro, no podíem expicar res, si ells ens governen, …

Per això nosaltres ens manifestarem a València, per Canal9 i per la TV3, i sobretot perquè els professionals de la primera facen l’esforç de millorar, de no torpedinar la llengua, de no matar-la, aneu a escola a aprendre, com fem la resta que tenim oficis igualment nobles com ells. Ser a TV no et permet de deixar d’aprendre i de fer passar bou per bèstia. Tot no li val, i menys encara amb llengües minoritzades i amenaçades. Sense això, el nostre suport serà limitat a mantenir la TV i buscar nous professionals.

El curt període de vida de la televisió dels valencians és ple de despropòsits. La deslleialtat política del psoe primer, i del pp la majoria del temps, han acabat liquidant un projecte que, de partença, tenia tant de sentit i tanta feina per endavant. Ajudar a valencianitzar el país, ajudar l’escola i els valencians, a aprendre i a passar-ho bé, a demostrar que podíem ser europeus, cultes, a més de tenir-los informats i entretinguts, era un objectiu i un repte extraordinari. Hi havia bons models i grans exemples a seguir. Però ací ens vam estimar fer-ho a la manera dels torpalls: gastem per damunt les nostres possibilitats i omplim allò de programació de baixa qualitat: populisme, beateria, excés i, sobretot, poca classe. I encara fent un ús de la llengua lamentable, escàs i patètic. Vet ací el model que van aconseguir. Els uns i els altres. Afegiu una despesa que no podíem assumir de cap manera, amiguisme, i el remat: la gent podia furtar com i quan volia: i parlem dels directius i dels responsables polítics. El resultat era una mitjà públic amoral i d’una ètica professional dubtosa. Desinformació, falsedat, secretisme, i processons, moltes processons i santets i bisbes i papes… Naturalment que hi ha grans excepcions, com a tots els llocs, bons professionals, homes i dones que volien fer les coses diferent. Però eren els menys, els castigats, o els acomiadats, o els acovardits… Per un país de fireta teníem una despesa d’escàndol, i una televisió d’escàndol i de jutjat…, com la majoria dels projectes governats pel pp. 

Però podien posar racionalitat, mesura, professionalitat a tot plegat? Indubtablement. Interessava? No. Al pp li interessa unificar una sola cosa, la seua butxaca, vestida això sí dels tics de sempre que ara no explicarem. En la meitat de diners que s’han gastat en festes, boatos i esdeveniments ruïnosos, potser tindríem una TV de major qualitat, més eficaç, més valenciana, menys corrupta. Però la voluntat política és necessària. I l’ètica. I la dignitat. Però totes tres coses, els valencians que ens governen (a vore si és que no són valencians?), s’ho passen per davall la sotana. I ves quin resultat i quin futur ens espera, si no som capaços de pegar la volta a l’estora i agranar-los tots en un cabàs del fem ben ample i gros.

Espana s’hi troba còmoda en aquell segle, el XIX. No és una broma ni és una ocurrència. El XX li semblà excessivament modern, amb unes eixides de to indomesticables. Per ella, la marca que la defineix és el XIX. El XX va tenir força exabruptes, com ara repúbliques i liders comunistes d’ordre universal, pel que fa a la política, fins i tot amb puntes d’independència que castigà, com li semblava natural, amb afussellaments indiscriminats; en l’art, si ho voleu, els mal de panxa que li van provocar certes ocurrrències encara no les ha païdes: l’abstracció, el subrealisme, malgrat que venien del segle anterior ja li provocaven quin pànic i quines ganes de vòmit. I en educació, ai, no ho va poder superar: les ordres van ser taxatives:desnonament de l’escola, perseguiu els mestres, barreu les aules, prohibiu els llibres, els mètodes… tant s’hi van acarnissar que durant quaranta anys un esplet de tarrossos ensenyaven la lliçó i la catequesi, en la seua majoria, i tret d’excepcions brillants.

Així que és en la dictadura que la marca espana s’ha trobat tan còmoda, que fins i tot li semblava feble allò del primo, i van completar-ho amb els quaranta anys de franquisme i la rescolà de la transició mateix. Però encara així, la marca vivia un joiell, de portes endins, que de portes en fora aquell regnat alemany i encà uns models propis portuguesos i grecs, li venien com anellats. Massa modernitat totplegat, massa excentricitat. 

Què els ha de dir i, encara menys, ensenyar, europa?, de lleis, de comportaments, de democràcies… Als Polítics? Als mitjans? Ca, home! què els ha de valdre res, si no és pur, cavernari o ranciot o no ha eixit del casalot de la pàtria una i indivisible?

El pitjor encara s’ha de destapar, perquè puguen pujar al cel per la gràcia de déu i l’avemaria. L’església, aquesta que campa lliure i indòl¡cil per l’escola, els ho penedirà tot. Els ho permetrà tot. Amén

Sembla que el mes d’octubre és tan lluny com inabastable, com si el temps se l’hagués engolit sense pena ni glòria, malgrat la xerinola que ha provocat en el nacionalisme valencià. Però vet ací que hem viscut un cadafal d’esdeveniments de molta envergadura, entre manifestacions, soparots, concerts i martingales d’això i d’allò, tant d’embalum no s’oblida fàcilment, perquè els valencians ens creixem davant la misèria i la poca pena de polítics i mitjans de duro.

Repassem, doncs: el 9 d’Octubre (que no ha passat un segle, home), la vaga dels mestres i una manifestació espectacular contra la llei WERT i els pocavergonyes del pp, responsables d’una desfeta contra l’escola sense precedents… Però n’hi ha més, l’Aplec de la Muntayeta al Puig, passant pel comiat a València d’Al Tall (un concert històric per una banda històrica), a més dels Obrint Pas a Vinalesa, els Premis Octubre, campanyes en favor d’Escola Valenciana (són a punt d’aconseguir l’objectiu econòmic dels seixanta mil), Muixerangues que van escampant-se arreu del país, més enllà d’Algemesí…, fins i tot empresaris de dretes i de renom que s’han atrevit a dir prou a espana (impensable, direu), perquè espavilar-nos de lladres i gànsters, depén de nosaltres, exclusivament de nosaltres, els valencians, que ningú no vindrà a salvar-nos res. Encara menys a regalar-nos sinó les molles.

Tenim fustes i estelles per ordir un futur menys fosc, no sabem si més pròsper perquè la ruïna encara no ha tocat fons, sobretot després de tants anys de calvari. Així que si amb el desert patit hem sigut capaços de bastir un mes d’octubre viu i esperançador, que no serem capaços de fer en passar les ànimes i Tots Sants… Feina per llarg i per envant.

Per cert, ja hem celebrat prou que, entre els pilotaris, tenim un campió de la corda, que s’ha fet l’amo del trinquet? Ara ens tocarà a nosaltres desempegueir el balconet d’aquells falsos amos del país… per poc més serem capaços de despullar-lo d’inútils i malnascuts.